Mostrando las entradas para la consulta potensia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta potensia ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 5 de septiembre de 2026

Vertelh, Vertut, Virtut, Vertuos, Vertudos, Virtuositat, Virtuozitat, Virtualment, Virtual - Revertuzar

Vertelh, s. m., du lat. verticillum, articulation.
Osses,.. en las juncturas et vertelhs, de cartillages so vestitz.
Eluc. de las propr., fol. 48.
Les os,... dans les jointures et articulations, de cartilages sont revêtus.
(chap. Articulassió, articulassions; junta, juntes: ginoll, colse, muscle, muñica, turmell o torterol, falanges, etc.)

Safraña, a Tamarite de Litera, Tamarit de Llitera, es la part contraposada al genoll, ginoll.

Vertut, Virtut, s. f., lat. virtutem, vertu.
Hanc no fo hom, ta gran vertut agues,
Qui sapiencia compenre pogues. 
Poëme sur Boèce.
Oncques ne fut homme, si grande vertu qu'il eût, qui sagesse comprendre pût.
Tres vertutz theologicals. Brev. d'amor, fol. 139.
(chap. Tres virtuts teologals (teologicals) : fe, esperansa y caridat.)
Trois vertus théologales.
Loc. Fazem de necessitat vertut.
(chap. Fem de nessessidat virtut; faigam.)
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.
Faisons de nécessité vertu.
- Qualité, faculté, efficacité.
De la manieira de las herbas e de lor vertutz.
Aquel enguens es de tal vertut, que gueris de mezelia.
Liv. de Sydrac, fol. 1 et 43.
De la manière des herbes et de leurs vertus.
Cet onguent est de telle efficacité, qu'il guérit de lèpre.
Per sa virtut judicativa. Eluc. de las propr., fol. 13.
Par sa faculté appréciative.
- Force, vigueur.
La virtut motiva.
Virtut et efficientia.
Eluc. de las propr., fol. 18 et 156.
La force motrice.
Force et puissance efficiente.
Ac bona vertut fort e pleniera,
E portet major fais d' una saumiera.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87.
Il eut bonne vigueur forte et entière, et porta plus grand faix qu'une bête de somme.
Adv. comp. Planh e crida de tal vertut 
Que cilh del palays venon tut.
V. de S. Honorat.
Gémit et crie de telle force que ceux du palais viennent tous.
En vertut dels ditz sagramentz. Tit. de 1309. DOAT, t. XV, fol. 44.
(chap. En virtut dels dits juramens, sagramens, homenaches; vore los del añ 842 aon ya ñan paraules en chapurriau antic.)
En vertu desdits serments.
Va 'lh ferir per tal vertut que tot lo fendec per miey. Philomena.
Il va le frapper de telle force qu'il le fendit tout par le milieu.
- Miracle.
S' ieu muer per lieys, farai vertutz.
Rambaud d'Orange: Peire.
Si je meurs pour elle, je ferai des miracles.
Aug dir qu' anc Dieus no fetz vertutz.
Guillaume de Balaun: Mon vers.
J'entends dire qu'oncques Dieu ne fit de miracles.
- Relique.
Tro que lo sacrestans las vertutz vai mostrar 
Que lor mes sus lo cap.
V. de S. Honorat.
Jusqu'à ce que le sacristain va montrer les reliques qu'il leur mit sur le chef.
- Un des sept ordres des anges.
Los angels e 'ls archangels, las Vertutz, las Potestatz, etc. La Confessio.
Les anges et les archanges, les Vertus, les Puissances, etc.
ANC. FR. Conue fesis ès pueples le tue vertut. 
De vertut en vertut.
Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 76 et 83.
CAT. Virtut. ESP. Virtud. PORT. Virtude. IT. Virtù, virtute, virtude.
(chap. Virtut, virtuts.)

2. Vertuos, Vertudos, adj., vertueux.
Aysso es la senhoria que vertut dona ad home vertuos. V. et Vert., fol. 33.
Ceci est le pouvoir que la vertu donne à l'homme vertueux.
Lo mons es bos
E bels e vertudos.
Nat de Mons: Al bon rey.
Le monde est bon et beau et vertueux.
- Efficace.
Es bela peira e vertuosa. Trad. du Lapidaire de Marbode.
(chap. Es bella (maja) pedra y virtuosa.)
Est belle pierre et efficace.
- Capable, habile.
E 'l nessi que no son
Vertudos d' aital ver
Nat de Mons: Al bon rey.
Et les niais qui ne sont pas capables de pareille vérité entendre ni savoir.
Tant es cars e vertuos
En tot son afaire.
Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum a.
Tant il est difficile et habile en toute son affaire.
CAT. Virtuos. ESP. PORT. IT. Virtuoso. (chap. Virtuós, virtuosos, virtuosa, virtuoses.)

3. Virtuositat, Virtuozitat, s. f., puissance, excellence.
Eficacia et virtuozitat.
Senhoria et virtuozitat.
(chap. Eficassia y virtuosidat. Siñoría y virtuosidat : exelensia, potensia.)
Eluc. de las propr., fol. 106 et 118.
Efficacité et puissance.
Domination et excellence.
(chap. Virtuosidat, virtuosidats; potensia, potensies; exelensia, exelensies.)

4. Virtualment, adv., virtuellement.
La luna... virtualment es humida. Eluc. de las propr., fol. 117.
(chap. La lluna... virtualmen es humida.)
La lune... virtuellement est humide.
CAT. Virtualment. ESP. PORT. IT. Virtualmente. (chap. Virtualmen.)

5. Virtual, adj., lat. virtualis, virtuel.
Virtual perfectio.
Virtual influencia.
(chap. Virtual perfecsió. Virtual influensia.)
Eluc. de las propr., fol. 279 et 48.
Virtuelle perfection.
Virtuelle influence.
CAT. ESP. PORT. Virtual. IT. Virtuale. (chap. Virtual, virtuals.)

6. Vertuosamen, Virtuozament, adv., vertueusement.
May o mens virtuozament. Eluc. de las propr., fol. 109.
(chap. Mes o menos virtuosamen.)
Plus ou moins vertueusement.
Mesuradamen e vertuosamen. L'Arbre de Batalhas, fol. 97.
Modérément et vertueusement.
CAT. Virtuosament. ESP. PORT. IT. Virtuosamente. (chap. Virtuosamen.)

7. Esvertudar, v., évertuer, exciter, efforcer.
Aissi m vens e m' esvertuda
L' amors que m fors' e 'l talans.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa.
Ainsi me vainc et m'évertue l'amour qui me pousse et le désir.
Selh que vos guerreiatz
Val meinhs on plus s' esvertuda.
Cadenet: Amors e com.
Celui que vous guerroyez vaut moins où plus il s'évertue.
Fig. Chansos leu entenduda
Lai val, e sai s' esvertuda.
Giraud de Borneil: Tot suavet.
Chanson facilement entendue là a du prix, et ici s'évertue.
(chap. Desvirtuá.)

8. Evertudamen, s. m., effort.
Mult ha sai jus en terra grans evertudamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Moult il y a ici bas sur terre de grands efforts.

9. Avertudar, v., évertuer, exciter.
Si m' esforss' e m' avertuda
L' amors que m forss' e 'l talans.
Guillaume de Saint-Didier: Malvaisa. Var.
Ainsi me presse et m'évertue l'amour qui me pousse et le désir.

10. Revertuzar, v., évertuer de nouveau, reprendre courage.
Part. pas.
Sus lo destrier s' aferma, et es revertuzatz. Roman de Fierabras, v. 431.
Sur le destrier il s'affermit, et il est évertué de nouveau.
ANC. FR. Mès tant est son crepon batuz
Qu'il ne se puet resvertuer.
Roman du Renart, t. I, p. 259.
Mais li lions se resvertue. Roman del conte de Poitiers, v. 580.
(chap. Revirtuá, revirtuás; reviscolá, reviscolás; torná a agarrá forsa.)

jueves, 20 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA DÉSSIMA, Alibech, Rústic, dimoni, infern

Alibech se fa ermitaña, y lo flare Rústic la enseñe a fotre al dimoni al infern, después se convertix en la dona de Neerbale.

embutí al dimoni al infern, chapurriau, Beseit

 
Dioneo, que habíe escoltat en atensió la historia de la Reina, veén que se habíe acabat y que sol an ell li faltabe novelá, sense esperá ordens, sonrién, va escomensá a di:

Grassioses Siñores, potsé may haigáu sentit contá cóm se embutix al dimoni al infern, y per naixó, sense apartám casi de la seguida que vatres hau contat tot lo día, tos puc di: potsé tamé pugáu salvá les vostres almes después de habéu adeprés, y podréu tamé sabé que per mol que Amor habite mes als alegres palaus y los llits blanets que a les pobres barraques, no per naixó alguna vegada dixe de fé sentí les seues forses entre los espessos bosques y los frestecs Alpes, pel que compendre se pot que a la seua potensia están sujetes totes les coses. Venín, pos, al assunto, dic que a la siudat de Cafsa, a la Berbería, va ñabé fa tems un home riquíssim que, entre atres fills, teníe una filleta hermosa y donosa de nom Alibech; ella, no sén cristiana y sentín a mols cristianos que a la siudat ñabíe alabá mol la fe cristiana y lo servissi de Déu, un día li va preguntá a un de ells de quina manera y en menos impediméns podríe servíli a Déu. Este li va contestá que servíen milló a Deu aquells que mes fugíen de les coses mundanes, com féen los que a la soledat del desert de la Tebaida se habíen retirat. La jove, que ere mol simple y encara teníe només uns catorse añs, per un impuls de sagala o venada, sense díli res a dingú, al matí siguién cap al desert de Tebaida, de amagatóns, sola, se va encaminá; y en gran faenada, seguín los seus dessichos, después de algúns díes an aquelles soledats va arribá, va vore desde lluñ una caseta, sen va aná cap an ella, aon a un san varón va trobá a la porta, que, maravillánse de vórela allí, li va preguntá qué anabe buscán. Ella va contestá que, inspirada per Déu, estabe buscán ficás al seu servissi, y tamé quí la enseñare cóm se li debíe serví. Lo honrat varón, veénla jove y mol hermosa, tenín temó de que lo demoni, si la reteníe, lo tentare, que ya u estabe fen, li va alabá la seua bona disposissió y, donánli de minjá algunes arraíls de herbes y fruites silvestres com figues chumbes y dátils, y aigua, li va di:

- Filla meua, no mol lluñ de aquí ña un san varón que per a lo que vas buscán es mol milló mestre del que yo soc: anirás cap an ell.

Y li va amostrá lo camí; y ella, arribada an ell y sentides de éste estes mateixes paraules, anán mes abán, va arribá a la celda de un ermitaño jove, mol devota persona y bo, de nom Rústic, y la mateixa petissió li va fé que als atres los habíe fet. Este, per a ficá la seua firmesa a una forta proba, no la va maná anássen, o seguí mes abán, sino que la va tíndre a la seua selda; y arribada la nit, li va fé a un raconet una márfega de fulles y ballarofa o barallofa de palmera, y li va di que se gitare damún de ella.

Fet aixó, no van tardá gens les tentassions y la lucha contra les forses del dimoni, sense massa assaltos va girá la esquena y se va entregá com a vensut; y dixán a una vora los pensamens sans y les orassions y les disciplines, va escomensá a portás a la memoria la juventut y la hermosura de ésta, y ademés de aixó, a pensá de quina manera teníe que comportás en ella, per a que no sen donare cuenta de que ell, com home, volíe arribá an alló que dessichabe de ella. Y probán primé en sertes preguntes, va averiguá que no habíe conegut may a cap home y que tan saboqueta ere com pareixíe, pel que va pensá cóm, fen vore que serviríen a Déu, la portaríe cap a la seua voluntat. Y primé en moltes paraules li va enseñá lo enemics que eren lo dimoni de nostre Siñó, y después li va doná a entendre que lo servissi que mes li agradaríe a Déu ere embutí al demoni al infern, aon nostre Siñó lo habíe condenat. La joveneta li va preguntá cóm se fée alló y Rústic li va di:

- Pronte u sabrás, y per an alló farás lo que a mí me veigues fé. Y va escomensá a despullás de la poca roba que portabe, y se va quedá descorcholí del tot, y lo mateix va fé la mosseta; y se va ficá de ginolls com si resá vullguere y contra nell la va fé ficás an ella. Y están aixina, sentínse Rústic mes que may inflamat pel seu dessich al vórela tan hermosa, va vindre la ressurrecsió de la carn; y miránlo Alibech, y sorprenénse, va di: 

- Rústic, ¿qué es eixa cosa que te vech que te ix cap afora y yo no la ting?
- Oh, filla meua - va di Rústic- , es lo dimoni del que te hay parlat; ya veus, me cause una grandíssima molestia, tan que apenes la puc soportá.
Entonses va di la jove:
 
- Oh, alabat sigue Déu, que vech que estic milló que tú, que no ting yo eisse dimoni. Va di Rústic:
 
- Dius be, pero tens un atra cosa que yo no ting, y la tens en ves de aixó.
Va di Alibech:
 
- ¿Lo qué?
 
Rústic li va di:
 
- Tú tens lo infern, y te dic que crec que Déu te ha enviat aquí per a la salvassió de la meua alma, perque si eisse dimoni me done este tormén, si tú vols tíndre de mí tanta piedat y patí que lo embutixga al infern, me donarás a mí un grandíssim consol y li donarás a Déu gran plaé y servissi, si per an aixó has vingut per estos andurrials, com dius.
La jove, de bona fe, va contestá:
 
- Oh, pare meu, ya que yo ting lo infern, sigue com voléu. 

Va di entonses Rústic:
 
- Filla meua, bendita sigues, aném y embutímlo, y espero que después me dixo está tranquil. Y dit aixó, portada la jove damún de una de les márfegues, li va enseñá cóm teníe que ficás per a pugué encarselá an aquell dimoni maldit per Deu.
 
La jove, que may habíe ficat al infern a cap dimoni, la primera vegada va sentí una mica de doló, pel que li va di a Rústic:
 
- Per sert, pare meu, mol roín té que sé este dimoni, y verdaderamen enemic de Déu, que done mal hasta cuan se embutix al infern.
Va di Rústic:
 
- Filla, no passe sempre aixina.
 
Y per a fé que alló no passare, sis vegades abáns de que se mogueren de la márfega lo van embutí allí dins, y aquella vegada li van arrancá tan be la soberbia del cap que de bona gana se va quedá tranquilet.
 
Pero com tornáe después moltes vegades, y disponénse la jove sempre ben creguda a tráureli la soberbia, va passá que lo joc va escomensá a agradáli, y va escomensá a díli a Rústic: 

- Vech que la verdat díen aquells sabios homes de Cafsa, que lo serví a Déu ere una cosa tan dolsa; y en verdat no recordo que may haiga fet cap cosa yo que tan gust y plaé me haigue donat com es lo embutí al dimoni al infern; y per naixó me pareix que consevol persona que se ocupe en atres coses en ves de en servíli a Déu es un animal.
 
Per naixó, moltes vegades li diebe a Rústic:
 
- Pare meu, yo hay vingut aquí per a serví a Déu, y no per a está bambán, aném a embutí lo dimoni al infern.
 
Y li diebe an ell alguna vegada:
 
- Rústic, no sé per qué lo dimoni se escape del infern; que si estiguere allí de tan bona gana com lo infern lo ressibix y lo reté, no eixiríe may.
Tan assubín va invitá la jove a Rústic y lo va consolá al servissi de Déu, que li habíen tret la barallofa a la márfega, y per naixó va escomensá a díli a la jove que al dimoni no sel teníe que castigá y embutíl al infern mes que cuan ell, per soberbia, eixecare lo cap.
 
Y aixina li va imposá una mica de tranquilidat a la jove, pero ella, después de vore que Rústic no li demanabe mes embutí lo dimoni al infern, li va di un día:
 
- Rústic, si lo teu dimoni está castigat y ya no te moleste, a mí lo meu infern no me dixe tranquila; pel que be farás si en lo teu dimoni me ajudes a calmá la rabia del meu infern, com yo en lo meu infern te hay ajudat a tráureli la soberbia al teu dimoni.
 
Rústic, que passáe de arraíls de herbes y aigua, mal podíe contestá als envites; y li va di que mols atres diables voldríen entrá an aquell infern ruén, pero que ell faríe lo que puguere; y aixina alguna vegada la satisfée, pero ere tan poca cosa com aviá una faba a la boca de un león; aixina que la jove, com no li pareixíe serví be a Déu, remugabe mol. 

Mentres que entre lo dimoni de Rústic y lo infern de Alibech ñabíe, pel massa dessich y per la forsa justeta, esta cuestió, va passá que se va botá foc a Cafsa, y en la propia casa se van cremá lo pare de Alibech en tots los fills y demés família que teníe; per naixó, Alibech, de tots los seus bens va quedá hereua.

Un jove de nom Neerbale, habén gastat en magnifissénsies tots los seus habers, escoltán que ésta estabe viva, se va ficá a buscála y la va trobán abáns de que lo fisco se apropiare dels bens que habíen sigut del pare, com se fee en los homes morts sense hereus, y en gran plaé de Rústic y contra la voluntat de ella, la va torná a portá a Cafsa y la va pendre per dona, y en ella del seu gran patrimoni va sé hereu. Preguntánli les dones cóm servíe a Déu al desert, no habénse encara Neerbale gitat en ella, va contestá que lo servíe embutín al dimoni al infern y que Neerbale habíe cometut un gran pecat arrencánla de tal servissi.
 
Les dones van preguntá:
 
- ¿Cóm se embutix al dimoni a dins del infern?
 
La jove, entre paraules y gestos, los u va enseñá; del que tan sen van enriure que encara sen enriuen ara, y van di: 

- No estigues trista, filla, no, que aixó tamé se fa be aquí, Neerbale be servirá en tú a Déu nostre Siñó en aixó.
 
Después, contánsu una a l´atra per tota la siudat, van fé famós lo dit de que lo mes agradable servissi que a Déu puguere fes ere embutí al dimoni al infern; y esta dita ha passat an este costat del mar, encara se sen. Y per naixó vatres, joves dames, que nessessitéu la grássia de Déu, adeprenéu a embutí al dimoni al infern, perque alló es cosa mol grata a Déu y agradable per a les dos parts.
Mil vegades o mes habíe mogut a riure la história de Dioneo a les honestes dames, pel que, arribat ell a la conclusió de esta charrada, veén la Reina que acabáe lo seu Señorío, traénse lo lloré del cap, lo va ficá damún del cap de Filostrato, y va di:
 
- Pronte vorem si lo llop sap guiá milló a les ovelles que les ovelles guíen als llops. Filostrato, al sentí aixó, va di enriénsen:
 
- Si me hagueren fet cas, los llops hauríen enseñat a les ovelles a embutí al dimoni al infern com u va fé Rústic en Alibech; y per naixó no mos cridéu llops perque no hau sigut ovelles, pero segóns me ha sigut consedit, gobernaré lo Reino que me s'ha dixat. 

A lo que Neifile va contestá:
 
- Escolta, Filostrato, volénmos enseñá, haguéreu pogut adependre sensatés com va adependre Masetto de les monges y va recuperá la veu de tal manera que los ossos sense amo hauríen adeprés a chulá. Filostrato, veén que ñabíen allí tamé tantes falsetes com dardos teníe ell, dixán la broma, va escomensá a dedicás al gobern del Reino encomanat; y fen cridá al senescal, va volé sentí en quin pun estaben totes les coses, y ademés de aixó, segons lo que va pensá que estaríe be y que debíe satisfé a la compañía, mentres durare lo seu Señorío, discretamen va disposá, y después, dirigínse a les Siñores, va di:

- Amoroses Siñores, per la meua desventura, pos mol doló hay conegut, sempre per la hermosura de alguna de vatres hay estat amarrat a Amor, y ni lo sé humilde ni lo sé ben cregut ni lo secundál com milló hay pogut en totes les seues costums, me ha valgut mes que per a sé abandonat per un atre y después aná de mal en pijó, y aixina crec que aniré hasta la mort, y per naixó vull que se parlo demá de aquells amors en final infelís, no per atra cosa lo nom que ting me va sé imposat. 

Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná a tots llissensia.
Ere tan hermós lo jardí que no va ñabé cap que triare eixí de ell, y com lo sol ya estabe tibiet y no ofeníe, van acudí cabridets y cachapets y atres animalets que corríen per allí y se van ficá a acassán algún. Dioneo y Fiameta van escomensá a cantá sobre micer Guglielmo y la Dama del Vergel, Filomena y Pánfilo se van ficá a jugá al ajedrez, y aixina, uns fen aixó, atres fen alló, va passá lo rato y va arribá la hora de la sena o sopá. Parades les taules voltán la fon, allí en gust van sená per la nit. Filostrato, per a no eixíssen del camí seguit per les que reines abáns que ell habíen sigut, cuan se van eixecá los mantels, va maná que Laureta guiare una dansa y cantare una cansó, y ella va di:
 
- Siñó meu, cansons dels demés no ne sé, ni de les meues ne ting al cap que siguen prou conveniens a tan alegre compañía; si ne voléu de les que sé, to les cantaré de bona gana.
Lo rey nou li va di:
 
- Tot lo que ve de tú ha de sé majo y plassenté, y per naixó, lo que sápies, cántau. Laureta, en veu suave, contestánlos als demés, va escomensá aixina:
 
Dingú tan desolada
com yo ha de queixás,
que triste, en vano, gemego enamorada.
Aquell que mou lo sel y tota estrella
me va formá al seu gust,
maja, pita, grassiosa y guapa,
per a aquí baix al intelecto sé
una siñal de aquella
bellesa que may díxa de vore,
pero lo mortal poder,
coneixénme mal,
no me valore, soc menospressiada.
Ya va ñabé qui me va vóldre y, mol be,
sén jove me va obrí
los seus brassos, cor y me va cuidá,
y en la llum dels meus ulls se va inflamá,
y lo tems (que mol depressa
se escape) a festejám va dedicá,
y sén cortés yo
digna de ell vach sabé fém,
pero ara estic de aquell amor privada.
A mí va arribá después, presuntuós,
un mosset fiero
reputánse noble y valén,
la seua prissionera soc, y lo traidó
avui se ha tornat selós;
pel que, triste, casi desespero,
ya que verdadé
es que, venín al món
per be de mols, sol de un soc guardada.
Maldigo la meua ventura
que, per a cambiám en esta
vestimenta vach contestá que sí de aquella oscura
en que alegre me vach vore, mentres en ésta
porto una vida dura,
mol pijó que la passada honesta.
¡Oh dolorosa festa,
abáns morta me veiguera
que habé sigut tan desgrassiada!
Oh volgut amán, en qui vach sé primé
mes que dingú dichosa,
que ara al sel veus al verdadé
creadó, míram en la teua piadosa
bondat, ya que per un atre
no te puc olvidá, fes la amorosa
flama cremá per mí, ansiosa,
y roga que yo torna an eixa morada.
 
Aquí va acabá Laureta la cansó, que va sé entesa per tots; y ne van ñabé que van entendre a la milanesa que milló ere un bon gorrino que una bella mossa; atres van sé de mes sublime y milló y mes verdadé intelecto, sobre lo que al presén no es propi ressitá. 

Lo rey, después de ésta, damún de la herba y entre les flos habén fet ensendre moltes veles grosses, va fé cantá als atres hasta que totes les estrelles que pujaben van escomensá a caure; pel que, pareixénli tems de dormí, va maná que cadaú sen aniguere a la seua alcoba.
 
ACABE LA TERSERA JORNADA.

cuarta jornada

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassions mes delicades y cadensioses que los de pura rassa.
Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

verderol, berderol, berderol forastero, Chloris Chloris, parén del pinsá

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

martes, 1 de octubre de 2024

Podar - Omnipotencia

 

Podar, v., lat. putare, tailler la vigne, les arbres.

Es temps de podar aybres et vinhas. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Es tems de podá abres y viñes.)

Est temps de tailler arbres et vignes

Hom adoncx poda las vitz 

Et autres albres.

Brev. d'amor, fol. 46. 

Alors on taille les vignes et autres arbres.

Part. pas. Podatz et de superfluitatz purgatz.

Vitz podadas en temps degut. Eluc. de las propr., fol. 217 et 225. 

Taillés et de superfluités purgés. 

Vignes taillées en temps dû. 

ANC. FR. Laquelle vigne j'ai podée, fossée, vinée et gouvernée.

Lett. de rém. de 1469. Carpentier, t. III, col. 326. 

CAT. ESP. PORT. Podar. IT. Potare. (chap. Podá: podo, podes, pode, podem o podam, podéu o podáu, poden; podat, podats, podada, podades.)

2. Podador, s. m.. lat. putator, vigneron, tailleur de vignes.

Boviers e fotiadors, 

Podador, ortolas.

G. Riquier: Pus Dieu.

Bouviers et terrassiers, vignerons, jardiniers. 

A manieira de podador 

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46. 

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. ESP. PORT. Podador. IT. Potatore. 

(chap. Podadó, podadós, podadora, podadores.)

3. Podadoira, s. f., du lat. putatorius, serpe, serpette.

A manieira de podador

Podadoira portan.

Brev. d'amor, fol. 46.

A manière de vigneron serpe portant.

CAT. Podadora. ESP. Podadera. PORT. Podadeira. 

(chap. Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta.)

Podadora, podadores : navalla de podá; en fransés se li diu serpe y serpette, té la forma de serp, serpeta

Poder, s. m., pouvoir, puissance, autorité, juridiction.

Quora us tenrai en mon poder?

La Comtesse de Die: Estat ai.

Quand vous tiendrai-je en mon pouvoir? 

Vol en Gascoign' intrar 

Ab tal poder de genz 

Que murs ni bastimenz 

Non o puesca suffrir.

B. Calvo: Mout a que. 

Il veut en Gascogne entrer avec telle puissance de gens que mur ni bâtiment ne puisse supporter cela. 

Loc. Ieu non ai ges poder

Que m puesca d' amor defendre.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Je n' ai point pouvoir que je puisse me défendre d'amour.

Denant aquel jutge deu esser faitz lo plaitz en cui poder es la tenesos.

Trad. du Code de Justinien, fol. 15. 

Devant ce juge doit être fait le plaid sous l' autorité duquel est la propriété.

Qui risien a tut lor poder. V. de S. Honorat. 

Qui riaient de tout leur pouvoir.

S' en re faill, fatz o per non poder. 

Rambaud de Vaqueiras: Savis. 

Si je faux en rien, je le fais par non pouvoir. 

Prép. comp. Lieis cui ador,

Qu' es aurs en poder d' estaing.

Perdigon: Be m dizon. 

Celle que j'adore, qui est or en comparaison d'étain.

Adv. comp. Enaus son ric pretz, quascun dia, 

de mon poder.

Guillaume de Saint-Didier: El mon non.

J' exalte son brillant mérite, chaque jour, de mon pouvoir.

(chap. Poder, poders.)

2. Poder, v., pouvoir, avoir la puissance, la force.

Non puesc mal dir de lieis, quar no i es ges.

B. de Ventadour: Be m'an. 

Je ne puis dire mal d'elle, car il n'y est point. 

Partirai m' en ieu? Non, qu'ieu non poiria.

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

M'en séparerai-je? Non, vu que je ne pourrais pas.

ANC. FR. Respundi Saül: Ne te poz pas à lui cupler.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 22.

CAT. ESP. PORT. Poder. IT. Potere. (chap. Podé, pugué: puc, pots, pot, podem, podéu, poden; pogut, poguts, poguda, pogudes.)

3. Poderos, adj., puissant, maître, possesseur, efficace, libre.

A la destra de Dieu, lo payre totz poderos. V. et Vert., fol. 6. 

A la droite de Dieu, le père tout-puissant. 

Siei fag plus poderos de poder 

Qu' els autres fagz fazian desvaler. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben. 

Ses faits plus efficaces de pouvoir qui les autres faits faisaient diminuer de prix. 

Poderos de son corps e de pes e de mans. V. de S. Honorat. 

Libre de son corps et de pieds et de mains. 

Del fugir no sui ges poderos.

Le moine de Montaudon: Aissi cum. 

Du fuir je ne suis point maître. 

Poderos l' en fare. Titre de 1067. 

Possesseur l'en ferai. 

CAT. Poderos. ESP. PORT. IT. Poderoso. 

(chap. Poderós, poderosos, poderosa, poderoses.)

4. Poderatge, s. m., puissance, pouvoir.

Trop demostra ves mi son poderatge. 

Pierre d'Auvergne: D' un bon vers.

Trop démontre envers moi sa puissance.

Doncs pos avetz en mi plan poderatge, 

Amor, merce!

Le moine de Foissan: Be m'a. 

Donc puisque vous avez sur moi plein pouvoir, Amour, merci!

5. Poderozamens, adv., puissamment, vigoureusement.

Los homes poderos poderozamens suffriran lurs turmens.

V. et Vert., fol. 90.

Les hommes puissants puissamment souffriront leurs tourments.

CAT. Poderosament. ESP. PORT. IT. Poderosamente. 

(chap. Poderosamen.)

6. Potestat, Podestat, Pozestat, Poestat, Postat, s. f., lat. potestatem, puissance, autorité, juridiction.

En lor podestat lo tornaran. Titre de 1025. 

En leur puissance le replaceront. 

Filla 's al rei qui a gran poestat. Poëme sur Boèce.

Fille elle est au roi qui a grand pouvoir. 

Si recobrar lo pot en la sua potestat. Tit. de 1059. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 230. 

Si recouvrer il le peut en sa puissance.

- Podestat, potentat, gouverneur, magistrat souverain. 

Les Romains ont employé potestas dans ce sens.

An Fidenatum Gabiorum que esse potestas?

Et de mensura jus dicere?

Juvenal, Sat. 10. 

Mites praestare dominos potestatesque exorabiles.

Pline, lib. XXIX, cap. 4.

Sed jussit potestas officialem suum magna severitudine coerceri.

Apulée.

Comtes e reys, ducs et emperadors 

E manh baro e manta poestat 

Vey guerreyar.

Folquet de Romans: Quan lo. 

Comtes et rois, ducs et empereurs et maints barons et mainte puissance je vois guerroyer. 

Elegron poestatz 

Per que entr' els fos patz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Ils élurent gouverneurs pour qu' entr' eux fût paix.

- Autorité des magistrats, justice.

Atressi lo libertz non pot clamar son patron en plait ses mandament de la poestat. Trad. du Code de Justinien, fol. 3. 

Pareillement l'affranchi ne peut appeler son patron en cause sans l'autorisation de la justice.

ANC. FR. Rei nus dune ki sur nus ait poested. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 9. 

Vos don de chanter poesté. Roman du Renart, t. 1, p. 123.

Sans supériorité et légitime potesté. Monstrelet, t. 1, fol. 59.

CAT. Potestat. ESP. Potestad. PORT. Potestade. IT. Potestà, potestate, potestade, podestà, podestate, podestade. (chap. Potestat, potestats.)

Doña Filipa, trobada pel home en lo seu amán, cridada a juissi, en una rápida y divertida resposta conseguix la libertat y fa cambiá les leys.

7. Poestados, adj., puissant.

No seran per els asebelitz

Ni visitatz ni aculhitz,

Si non eron poestados.

P. Cardinal: Can vey.

Ne seront par eux ensevelis ni visités ni accueillis, s'ils n'étaient puissants.

8. Poestadit, adj., puissant, affermi.

Anc non fui 1 jorn senher poestaditz. Guillaume de Tudela.

Oncques je ne fus un jour seigneur affermi. 

ANC. FR. Tant cum il fu si poestis, 

Edelsi fu bien sis amis. 

Ki donc ert reis poistifs. 

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 77 et 511.

9. Potestatiu, adj., potestatif, facultatif.

Autra condicio es que hom apela potestativa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62.

Autre condition est qu'on appelle facultative.

(chap. Potestatiu, potestatius, potestativa, potestatives : facultatiu, facultatius, facultativa, facultatives.)

10. Poyssans, adj., puissant.

Sitot s' es sobeirans reys poyssans.

P. Cardinal: Us sirventes. 

Quoiqu'il soit suprême roi puissant.

11. Poschable, adj., possible. 

Totas causas... poschablas al crezent. Trad. de Bède, fol. 57. 

Toutes choses... possibles au croyant.

(chap. Possible, possibles.)

12. Apoestat, Apposestat, s. m., potentat, souverain, dominateur.

Mans reys e mans apoestatz

A mes en heretgia.

Conquist ay terras e regnatz,

Mantz ducz e mantz apposestatz. 

V. de S. Honorat.

Maints rois et maints potentats il a mis en hérésie.

J'ai conquis terres et royaumes, maints ducs et maints souverains.

(chap. potentat, potentats, potentada, potentades; soberano, soberanos, soberana, soberanes; dominadó, dominadós, dominadora, dominadores.)

13. Apoderar, v., surpasser, subjuguer, soumettre.

Tot atressi com la clardatz del dia 

Apodera totas autras clardatz, 

Apodera, domna, vostra beutatz,

Al meu semblan, totas cellas del mon. 

G. Faidit: Tot atressi. 

Tout pareillement comme la clarté du jour surpasse toutes autres clartés, dame, votre beauté surpasse, au mien avis, toutes celles du monde. Amors apodera e vens 

Paubres e manens.

Aimar de Rocaficha: Si amors. 

Amour soumet et subjugue pauvres et riches. 

Part. pas. Vol ades tener aunitz 

Sos vezis ni apoderatz. 

Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres. 

Veut incessamment tenir ses voisins honnis et subjugués. 

CAT. ANC. ESP. PORT. Apoderar. (chap. Apoderá, apoderás: yo me apodero, apoderes, apodere, apoderem o apoderam, apoderéu o apoderáu, apoderen; apoderat, apoderats, apoderada, apoderades.)

14. Apoderamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir.

Los apoderamens

C' avian li diable.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les pouvoirs qu'avaient les diables.

ESP. Apoderamiento. (chap. Apoderamén, apoderamens; apoderassió, apoderassions; autoridat, poder.)

15. Apoderir, v., maîtriser, dompter.

Ab ardimen apoderisc l' esglai.

Folquet de Marseille: S' al cor. 

Avec hardiesse je dompte l'effroi.

16. Apoderamen, adv., puissamment, en maître, vigoureusement, impétueusement.

Ab vassal bon de conquerimen 

Vegna (venga) cascus apoderamen. 

Bertrand d'Allamanon III: D'un sirventes. 

Qu'avec vassal bon pour conquête vienne chacun impétueusement.

ESP. Apoderadamente. (chap. Apoderadamen : en poder.)

17. Despoder, s. m., impuissance, dénuement, infirmité.

Quant ac estat lonc temps en aquel despoder.

Vilhesa e despoders la rendon enviosa. V. de S. Honorat.

Quand il eut été long-temps dans ce dénuement.

Vieillesse et infirmité la rendent envieuse.

18. Despoderat, adj., sans force, infirme.

Avia long temps estat despoderatz el lieg. V. de S. Honorat.

Il avait longtemps été infirme au lit.

CAT. Despoderat. ANC. ESP. Despoderado. 

(chap. Despoderat, despoderats, despoderada, despoderades : dolén, dolens, dolenta, dolentes; malal, malals, malalta, malaltes.)

19. Dezapoderar, v., affaiblir, atténuer, rendre impuissant, infirme, malheureux.

Que se dezapodera totz, e ven en felloneza de cor. V. et Vert., fol. 13. Qui s' atténue tout, et vient en félonie de coeur. 

Part. pas. Destruitz es hom desapoderatz. 

P. Cardinal: Ges ieu no. 

Est détruit homme rendu impuissant. 

Subst. Per so conosc qu' es dan e deshonors 

Qui non acora 'ls dezapoderatz.

Pons de Capdueil: Aissi cum selh. 

Par cela je connais que c'est dommage et déshonneur qui n'encourage pas les malheureux. 

Vai dir al desapoderat. Brev. d'amor, fol. 155.

Va dire à l' infirme.

CAT. ESP. PORT. Desapoderar. (chap. Desapoderá, desapoderás : afluixá, afluixás, atenuá, atenuás, tornás impotén, dolén.)

20. Despostadit, Despoestedit, adj., dépossédé, privé.

Vius n' er despostadit.

G. Riquier: Qui m disses.

Vivant il en sera privé.

Del castel de Belcaire m'an despoestedit. Guillaume de Tudela. 

Du château de Beaucaire ils m'ont dépossédé.

(chap. Desposseít, desposseíts, desposseída, desposseídes; v. desposseí : traure lo poder, la possessió.)

21. Empoestamen, s. m., autorité, puissance, pouvoir. 

Havia lo diables grans empoestamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Le diable avait grands pouvoirs.

22. Sobrapoderar, v., surmonter, subjuguer.

Ans qu' el desiriers m' aussia 

Que m sobrapodera e m vens. 

Berenger de Palasol: Dona s'ieu. 

Avant que me tue le désir qui me surmonte et me subjugue.

23. Potencia, s. f., lat. potentia, puissance, faculté, propriété, force.

Las virtutz o potencias sensitivas. Eluc. de las propr., fol. 76. 

Les propriétés ou facultés sensitives.

CAT. ESP. PORT. Potencia. IT. Potenzia. (chap. Potensia, potensies.)

24. Potencial, adj., potentiel, virtuel. 

De lors virtutz potencials. 

Per sa potencial et actual freior.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 137. 

De leurs propriétés virtuelles. 

Par sa potentielle et actuelle froideur.

CAT. ESP. Potencial. IT. Potenziale. (chap. Potensial, potensials.)

25. Potencialment, adv., potentiellement, virtuellement. 

Materia... si es de fayt ab la una forma, es potencialment ab sa contraria. Eluc. de las propr., fol. 130. 

Matière... si elle est de fait avec l'une forme, elle est virtuellement avec sa contraire. 

CAT. Potencialment. ESP. Potencialmente. IT. Potenzialmente.

(chap. Potensialmen.)

26. Inpotens, adj., lat. impotens, impotent, impuissant.

Degasta la humor natural de las mas, et las ret... inpotens ad obrar.

Eluc. de las propr., fol. 95.

Détruit l'humeur naturelle des mains, et les rend... impuissantes à travailler. 

CAT. Impotent. ESP. PORT. IT. Impotente. 

(chap. Impotén, impotens, impotenta, impotentes.)

27. Inpotencia, s. f., lat. impotentia, impuissance.

Donc no es inpotencia..., mas inpossibilitat.

Inpotencia de volar.

Eluc. de las propr., fol. 5 et 145. 

Donc ce n'est pas impuissance..., mais impossibilité. 

Impuissance de voler.

CAT. ESP. PORT. Impotencia. IT. Impotenzia. 

(chap. Impotensia, impotensies.)

28. Possibilitat, s. f., lat. possibilitatem, possibilité.

Supportar los carx de la guerra... juxta lor possibilitat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Supporter les charges de la guerre... selon leur possibilité.

La possibilitat del liament del bras. Trad. d'Albucasis, fol. 52.

La possibilité de la ligature du bras.

CAT. Possibilitat. ESP. Posibilidad. PORT. Possibilidade. IT. Possibilità, possibilitate, possibilitade. (chap. Possibilidat, possibilidats.)

29. Possible, adj., lat. possibilem, possible.

Segon que a tu es miels posible. Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Selon qu'à toi il est mieux possible.

Causa deguda e possibla. Arbre de Batalhas, fol. 77. 

Chose due et possible.

CAT. Possible. ESP. Posible. PORT. Possivel. IT. Possibile.

(chap. Possible, possibles.)

30. Impossibilitat, Inpossibilitat, s. f., lat. impossibilitatem, impossibilité. El s' escusa per raso de impossibilitat. Arbre de Batalhas, fol. 169. 

Il s'excuse par raison d' impossibilité.

Aytals operacios inporto inpossibilitat. Eluc. de las propr., fol. 5.

Pareilles opérations emportent impossibilité. 

CAT. Impossibilitat. ESP. Imposibilidad. PORT. Impossibilidade.

IT. Impossibilità, impossibilitate, impossibilitade. 

(chap. Impossibilidat, impossibilidats.)

31. Impossible, Inpossible, adj., lat. impossibilem, impossible. 

No lor seria pas impossible de demorar en patz.

Arbre de Batalhas, fol. 72.

Ne leur serait pas impossible de demeurer en paix. 

Alcunas meravilhas, las quals semblan naturalmens inpossiblas.

Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 17. 

Aucunes merveilles, lesquelles semblent naturellement impossibles.

CAT. Impossible. ESP. Imposible. PORT. Impossivel. IT. Impossibile.

(chap. Impossible, impossibles.)

32. Omnipotent, adj., lat. omnipotentem, omnipotent, tout-puissant. 

Zo 's la justicia al rei omnipotent. Poëme sur Boèce. 

(chap. Aixó es la justissia del rey omnipotén.)

C'est la justice du roi tout-puissant.

El nom de Dieu qu' es paire omnipotens.

G. Anelier de Toulouse: El nom de. 

Au nom de Dieu qui est père tout-puissant.

Subst. Laisan Deu lo grant omnipotent. Poëme sur Boèce.

Ils laissent Dieu le grand tout-puissant.

So que l' omnipotentz a volgut ordenar. V. de S. Honorat. 

Ce que le Tout-Puissant a voulu ordonner.

ANC. FR. Prier à Dieu omnipotent. Marie de France, t. II, p. 393.

Luy sacrifioient comme à leur Dieu omnipotent. Rabelais, liv. IV, ch. 58.

Quant la puissance omnipotente 

Créa les cieulx comme parfaict.

J. Marot, t. V, p. 306. 

CAT. Omnipotent. ESP. PORT. Omnipotente. IT. Onnipotente.

(chap. omnipotén, omnipotens, omnipotenta, omnipotentes.)

33. Omnipotencia, s. f., lat. omnipotentia, omnipotence, toute-puissance. La omnipotencia de Dieus. Eluc. de las propr., fol. 5. 

(chap. La omnipotensia de Deu.)

L' omnipotence de Dieu.

CAT. ESP. PORT. Omnipotencia. IT. Onnipotenza. 

(chap. Omnipotensia, omnipotensies.)