Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.

Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI

Tarragona estabe casi despoblada al siglo XI, pero mos ham de creure que senturia y mija después ya estabe plena de gen per a "repoblá" Valénsia. 

https://blogs.ua.es/historiavalenciasiglo17/tag/carta-puebla/

* Antoni Jordà Fernández; Historia de la ciutat de Tarragona, 2006

Gaià, Segarra, Conca, Tamarit, 1053, / Tamarite de Litera es un atre poble de Huesca prop de la provinsia de Lleida / Montornés, Puigdelfí, 1066, Tarragona, despoblat, terra, ningú, Ramon Berenguer I, repoblar-la, encomanant, responsabilitat, nobles, Berenguer de Narbona

Los sans inossens. Llibre primé.

Comprá lo llibre a Amazon.

Llibre primé.

Azarías.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing... y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing..., después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing... hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltáns y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

(Paco Rabal al papé de Azarías)

Muchamel, muchamelers

Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora.
¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá.

http://ricartgarciamoya.com/2019/03/17/atra-catalana-del-catala-informacion-mutxamel/

http://ricartgarciamoya.com/wp-content/uploads/2019/03/Muchamel-e-Informaci%C3%B3.pdf

Atra catalaná del catalá.

Ricart García Moya.

Pegant binsellaes a dreta y esquerra, un día raere d'atre, el periódic catalá Información oferix mijes veritats y badomíes pera chiquets, machongos y ahuelos. Aixina, els dimecres trau un suplement en catalá (que ells diuen valenciá, pera enredrar paixarells); y no fa falta aclarir que está subvencionat per els monyicots colaboracionistes de la Generalitat del Tripartit. Esta gent fa lo que li manen els que afluixen dinés y, atra vegá, m'anrecorde del bort Francisco Umbral que, més o manco, reconeixía que era “una puta literaria”, perque si li encarregaven un artícul sobre cuansevol asunt, fea el preguntat: “De acuerdo, ¿lo quieren a favor o en contra?”. Qui paga mana, y aixó pensarán el tisparixos d'Información que, desde que'ls han llevat els anuncis de prostitució, ampomen a tots els bonyigers del fascisme expansioniste catalá. Més progresistes que la figasatía, l'atre día feen campaneta de combregar de “Las placas contadoras”, invent dels sompos catalanistes de Muchamel pera deixar enmerdats els carrers en manises que donen vergonya per la vilea de contingut: “Las placas contadoras de historia de Mutxamel. Los azulejos, escritos en valenciano, recuperan antiguos nombres de enclaves estratégicos... iniciativa que pretende mostrar los orígenes de topónimos... por medio de unas placas de cerámica escritas en valenciano” (Información, 03/ 02 / 2019).
Lo que fan estos berrendos es com aquell retor que demanava purea a una chicona y, en sotana descordá, anava en mija albarchina fora. ¿De quín arbelló haurá eixit esta fansella? Presumixen de donar lliçons toponímiques y, a la primer cullerá, moscarda. Volen fer un enquiridió carrerer y, el topónim més important dels muchamelers, el del poble, desconeixen cóm s'escriu en valenciá. Seguint als baldraguts dels fascisme expansioniste catalá, en totes les plaques escriuen Mutxamel, en catalá. Desde fa 20 o 30 anys vinc publicant documentació d'este topónim en idioma valenciá. U dels últims articuls va ser 'Les creílles de Muchamel' (Colecció Catalunya mos furta, 12/09/2015); y, la veritat, com estic pereós y fart de tant dir lo mateix una y atra vegá y que ningú em fa cas (no a les meues paraules, clar, sinos a la documentació), pues tingam la festa en pau y a fer camí a les cabrelles. Pero, per si encá n'hia algú en Muchamel en corpenta, done documentació y, de pas, li pregunte al periodiste d'Información si pot aportar documentació ahon 1 -del lletí post, la conj. pues está arrailá en valenciá desde'l Renaiximent: “pues un nas tens” (Guerau: Descrip. dels Mestres de Valencia, 1586, v. 96); “pues de tots” (Mulet: Ms. Poesies a Maciana, c. 1640, v. 55); “pues si te una sisadora, los ulls posa en lo escritori” (BUV, Morlá: Ms. 666, c. 1649), etc. En atre temps de llibertat y orgull, els muchamelers haurien omplit a fangaes estes racholes ahon ix escrit el catalá Mutxamel, no el valenciá Muchamel dels anténtics muchamelers d'antany, d'aquells mascles d'armes que anaven a deféndrer el Reyne en Morella y tallaren la invasió dels fartons catalans en la Guerra dels Segadors, en 1650. Y, clar, l'eixércit del Reyne guanyá la guerra als vintungles del Nort (fotografía del diari Información, 03/ 02 / 2019). 2 ixca la morfología 'Mutxamel' en valenciá. Te que ser d'avans2 de que l'extrema dreta dels catalanistes del sigle XX endenyara el topónimo (em referixc als Pompeu Fabra, Sanchis Guarner, Joan Fuster, Carles Salvador y demés corfolls del fascisme catalaniste). La documentació que seguix es pera'ls muchamelers o valencians d'atre puesto del Reyne que no estiguen rentats de cervell, perque als bufalagamba de l'extrema dreta catalanista els sindona lo mateix groc que vert. Asoles volen aumplirse bolchaques y sopa caume en boca. «el dit patró Joan Pasqual vené en lo moll a uns de Muchamel...» (Archiu Mun. d'Alacant, Llibre de la peixca, 12 de setembre 1578, f.7) «Capitulació entre Muchamel, Sen Joan y Benimagrell (…) de les Universitats de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell lo que aquelles respectivament...» (Archiu del R. de Valencia, Cancillería Real, Leg.384, 21 setembre 1604, ff. 80, 87) «Universitatum Muchamel, sancti Joanis et Benimagrell» (ARV, Canc. Real, Leg.384, ff. 80, 87) «Pragmática Real feta per Joan de Ribera, Capitá General en la present Ciutat y Regne: sobre la extirpació y expulsió del bandolers (…) de la Ciutat de Alacant, viles de Xexona y Vilajoyosa y universitat de Muchamel, Sen Joan y Benimagrell» (Bib. de Catalunya, Fulles Bonsom Sig. 6.607, R.1141, Valencia 25 febrer 1603) “del lloc de Muchamel orta de Alacant” (BRAH, Porcar: Dietari, any 1624, f. 433) «estigueren sense dir misa en dita iglesia de Muchamel desde el...» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1628) «21 de novembre 1629, dimecres, vingué el Virrey de lo Reyne de Valencia a Muchamel (…) Estant edificant la Torre de la Heretat … que está en la present vila de Muchamel» (Manuscrit del Orito, Muchamel, any 1629, f.174) «en lo present Regne de Valencia... y extraordinaries vengudes de aygua... en lo riu damunt la universitat de Muchamel» (Archiu Mun. d’Alacant, Llibre de Privilegis, Ordens del Marqués d’Aytona, 5 de febrer 1591) «Previlegi (sic) de la Agregacio de la Vila de Muchamel ab la Ciutat de Alacant en lo any 1653» (AMA, Generalitat valenciana, Arm. I, lib. 4º, f.20) «y fama publica entre tots los vehins y habitants de Muchamel y llochs de la horta que en dites cases se han fet moltes morts (…) senyal menys de la mitat de un cuart de Muchamel (…) els llochs de Muchamel, Benimagrell (…) vehi de la universitat de Muchamel (…) Joan Salines, bandoler condenat a mort (...) que va bandolejant y fent mal per lo terme y horta de Alacant y atres parts del present Regne... partida de la Condomina, Camí de la Verónica... Muchamel, Benimagrell... partida del Açutet” (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622) «que persona alguna de qualsevol stat , y condicio que sia, no puga entrar en la present Ciutat de Alacant, Vila de Muchamel (…) que lo vi de la collita dels vehins de la present Ciutat, 2 avans –adv. y prep.; vocable clásic, present en la Crón. de Pere IV; equival al fr. avant y cast. antes: “avans d’esta venguda” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 1591); “¡A ella, no! ¡Mátem avans!” (Serrano, M.: El llop de la Murta, 1928); etc. 3 Vila de Muchamel (…) En Orihuela, por Jayme Mesnier, Impresor de la Ciutat, 12 de dehembre 1672» «Vila de Muchamel, Universitats de Monfort...» (Archiu Mun. d'Alacant, Real Carta sobre el vi foraster, 11 febrer 1673) “Mambisos en Muchamel” (Orozco Sirvent: Mambisos en Muchamel, Alacant, 1897) «De Muchamel. A dos chiques que el segón dia de pascua ...» (Semanari El Cullerot, Alacant 17 abril 1898) «¿quí es? El huendo de Muchamel» (El Tio Cuc, nº 99, Alacant, 1916) «ni digam res de la banda (de músics) de Muchamel» (El Tio Cuc, 2ª ep., nº 57, Alacant, 1924, p.2) «El seu cant a 'les festes de Muchamel... Mare de Deu del Loreto / entre Moros y Cristians, celebres la teua festa / qu'es festa del cel el camp” (Eduart Irles, Croniste d'Alacant: Retaulets en la Santa Fas, Alacant, 1934) Fa uns vint anys, entre la documentació valenciana que, provisionalment, estava en l'Archiu de Simanques (furtá per els catalans a mitants del sigle XIX, hui está en l'ACA), vaig vórer que n'hiavíen nugats que feen referencia als lladres que s'amagaven, raere de furtar, en la contorná de Muchamel. Escrit en valenciá per escribans de la Cancillería Real, no eixía per cap de puesto la coenta imbesilitat morfológica de Mutxamel, invent fet de raspalló y camartell per capis fustis de l'Institut d'Estudis Catalans en el sigle XX (ACA, Sec. Reyne de Valencia, Leg. 583, doc. 9 / 2 any 1622). En fi, deixe de fer pedreta y, en un bufit, me'n vaig a tastar unes tares d'anchova en oli, coca en tonyina y uns gotets de vi eixaent d'una cachapera vora placha. 

Capitol LXXXI. Com la senyora continuant son cami peruengue a la casa sua E fon visitada per la gloriosa sancta anna sa mare.

Capitol LXXXI. Com la senyora continuant son cami peruengue a la casa sua E fon visitada per la gloriosa sancta anna sa mare.

La senyora ab molt recel continua lo seu cami per tornar en nazaret a la posada sua: e essent aqui juncta senti la venguda de sa merce la senyora Anna mare sua: e vengue molt prest ab desig no recomptable de veure la magestat del seu net e la senyora filla sua tan amada: e vengueren ab ella les dos filles sues donzelles germanes de la senyora per fer reuerencia a sa senyoria desijoses de seruirla com a senyora e major germana. E aquella gloriosa anna vehent vna tal vista: cuyda deffallir per sobres de goig. E prostras en terra adorant lo senyor com a son deu y creador: e dreçant se ab feruor de amor prengue lo dit senyor en los seus braços com a net seu molt car E la excellent senyora mare de deu agenollantse ab molta reuerencia besa la ma a la senyora mare sua: demanant li la benedictio sua: la qual lay dona molt largament besantla e abraçant la ab singular amor: e sigues la senyora ab molta humilitat dauant la sua sancta mare: mirant lo goig e festa que feya de aquell seu excellent net. E de aço sa senyoria prenia vna grandissima consolacio: com veya la sua mare en la sua antiga edat hauer obtengut per lo mija seu vna tan singular dignitat de esser auia del fill de deu: e quel haja vist ab los vlls corporals: e quel haja tengut en la falda sua. La qual gloriosa Anna abraçaua aquell excellent net ab infinida amor besant lo moltes vegades: E mirant la senyora en la cara ab hun grandissim goig dixli: Ma filla comptau me estesament tots los misteris e secrets de aquest senyor com lo haueu concebut e parit: nom celeu res la mia amada filla: daume aquest complit goig en la mia vellea: Car vos la mia cara filla fos lo començament de la alegria e consolacio de la casa mia: per vos he meritat aquest diuinal net: qui sera gloria y delit meu: recitaume largament tot lo esser seu: car yo so certa vos res no ignorau E la piadosa senyora hoint la demanda de la sua mare: e ab quanta amor speraua hoir tot (tor) lo proces de aquell senyor e net seu: e recordantse quantes dolors e penes li hauia a comptar del dit senyor si satisfer volia a la sua demanda: callant baixa los vlls e comença habundar en multitut de lagrimes per la sua preciosa cara: E les sentides e corteses germanes de la senyora ab tot fossen de poca edat: per son bon sentiment e virtuos criament conegueren que la senyora sa mare e la senyora sa germana major volien parlar e comunicar de alguns grans secrets sens dirlos negu res: elles se leuaren e feta reuerencia partieren se de aqui deixant la senyora mare ab la sua amada filla a soles: per que pus francament poguessen comunicar la vna al altra sos secrets: E la senyora vehent que ses germanes se eren apartades per fer los loch leuas per tancar la porta per star ab mes repos: e tornant a seure augmenta lo seu piados plor e dix. ¶ Quid dicam aut quid respondebo tibi. Volent dir: O senyora mare queus puch dir ni respondre a la vostra demanda: del que voleu saber de la persona de aquest senyor fill meu: sino que sia certa vostra merce que te a rembre natura humana per mija de mort e de infinides dolors: e sera perseguit en tota la vida sua per aquest poble a qui tant ha amat: per sola enueja e malicia hun sol dia de repos no li permetran hauer en tota la vida sua: E la gloriosa Anna hoyda vna tal raho: vehent la gran dolor e alteracio de cara ab que la senyora sa filla ho recitaua: la qual no podia nomenar la mort del seu amat fill sens venir en extrem de mort: fon axi trauessada la dita Anna d´extrema dolor que perdent lo parlar ab gemechs no recomptables tremolant tota la persona sua: ab lo esforç que podia abraçaua lo seu net desijant lo metre dins les sues entramenes: e amagarlo de la vista de aquell cruel poble judaych que axil desconexia: O quant fon la senyora mare de deu turmentada per crua dolor vehent la sua mare antiga en tan extrema pena: quantes lagrimes escamparen les dos sens poderse dir res: E la senyora alçant los seus piadosos vlls miraua la cara del seu amat fill e conexia que tenia gran compasio de la dolor sua: e dix li: O vida mia. ¶ Aspice in me: que tanta patior pro te. Volent dir: O vida e dolcor mia mirau me vos qui podeu veure lo intrinsech de la mia anima e veureu com so trauessada de dolor recordant les vostres penes: e veig aquesta senyora mare mia tant tribulada per gran compassio que te de la dolor vostra e mia: que tem no perda la vida: tant es la edat sua cansada: que no te força a sofferir pes de tanta dolor si vos senyor no li ajudau carament laus coman vida mia: car apres la vostra amor no tinch res pus car en la present vida: E lo piados e clement senyor hoyda la peticio de la sua amada mare desijos de obehirla: giras tot a la sancta hauia (avia, auia; yaya; abuela) sua: e ab les sues dolçes manetes tocaua li lo cap e la cara posantli los dits sobre la boca: volent li mostrar que tenia gran compassio de la sua dolor: e quasi pregant la que cessas de plorar per amor sua: E la gloriosa Anna vehent los affalachs e caricies d´aquell senyor dolç retorna quasi de mort a vida: e besantlo moltes vegades miraua e contemplaua tota la sua persona. E dix dreçant son parlar a la senyora filla sua dientli: O ma filla y que pora fer mal a aquesta persona del senyor fill vostre tan delicada e tan reuerent: Qui la gosara mal tractar: quel cor huma sera acompanyat (acómpayat) de tanta crueldat que de sa magestat no haja pietat: O ma filla quel pot auorrir com ell sia tan amable: E agenollantse la gloriosa Anna en feruor de sperit tenint aquell dolç senyor en les sues mans dix: O creador meu vos sou inmortal per la vistra diuinal natura: e sou passible e mortal per la humanitat que de aquesta mia tan amada filla haueu presa: per la qual me sou net verdader e natural per que supplich la clemencia vostra: vulla donar fi a la vida mia puix vos he vist humanat e no haja a veure les vostres dolors car del sol hoirles nomenar es la anima mia axi turmentada y affligida quem par veure les ja: e sentir les dins les mies entramenes: e ab aquest sospir vos posseire tant com viua sia: hajau senyor pietat de la antiga edat mia: que ja es cansada de soportar la vida. Infinit es stat senyor lo goig meu d´hauer vos vist humanat: stimar nos pot la dolor mia pensant vos passible e mortal: sia de vostra merce no veja mes dolor: car no basten les mies forçes a poderla comportar: E lo senyor ab tot encara no parlas ab la dolçor dels seus piadosos vlls mostraua voler la contentar: E la excellent senyora a qui era donat parlar y respondre en persona del seu fill dix a la mare sua Anna. Com lo senyor era content atorgar li la sua demanda fent la certa que ella passaria d´aquesta vida per mort ans que sa magestat entras en lo conflicte de la sua acerbissima batalla. Empero que plau a sa clemencia que ella vixqua fins que ell haja complit los vint anys per que en tot aquell temps se puga alegrar e sentir lo goig de la sua diuinal presencia: e hauer ab ell colloquis de tanta consolacio que no basta lengua humana ne angelica a explicarlos. E hoyda per la gloriosa Anna la resposta que la senyora filla sua li hauia feta de part del seu excellent net: fon axi la anima sua alegra e aconsolada: que muda les lagrimes de dolor en gran dolçor de la diuinal amor que dins si mateixa sentia: E prenint los peus del senyor net seu besant aquells moltes vegades regraciaua a sa clemencia la tanta misericordia a ella feta e abraçaua a la senyora filla sua ab amor no recontable sabent que de ella e per ella li venen tots aquests bens: E la senora excellent ab aquella dolçor filial aconsolaua la sua mare recomptant li los misteris de la redempcio humana: E axi parlant e plorant passaren gran part de la nit: E apres torna la gloriosa anna a la posada sua: resta la senyora sola en la casa sua ab lo fill seu y ab Joseph: criant e seruint aquell diuinal fill ab molta pobrea e solitut ab tot que la senyora sa mare la visitaua souint: car lo delit seu era veure e contemplar lo senyor net seu nis volguera partir dell james. E aquesta visitacio e companyia de la gloriosa Anna era a la senyora filla sua vna grandissima consolacio e descanç. Empero nostre senyor permete per augment dels seus merits que li dura molt poch: car forçadament se hague a partir de natzaret e deixar la companyia tan amada.

Capitol LXV. Com lo senyor ixque del ventre virginal de la sua mare. E fon adorat e bolcat per aquella.

Capitol LXV. Com lo senyor ixque del ventre virginal de la sua mare. E fon adorat e bolcat per aquella.

Venint la nit del diumenge en lo qual lo fill de deu se hauia a presentar al mon: La senyora se agenolla leuant la sua pensa en la altea diuinal contemplant los misteris marauellosos de la redempcio humana: e foren comunicats a la anima sua secrets no recomptables. E encesa en sobirana amor del seu fill desijant los vlls corporals: parlauali en sperit ab sobirana dolçor: e deya. ¶ O pulcherrimum et dulcissimum dominum meum ex tote corde meo te desidero: veni mihi; videam te speciosissime pre filijs hominum: quia amore langueo et te videre desydero. Volent dir. O senyor meu y fill molt car bell e dolç vos sabeu que de cor vos desije: veniu a mi vejaus e tingaus en la mia falda bellissim sobre tots los fills dels homens: car defall ja la mia anima per desig insaciable de veure la vostra presencia. E stant axi la senyora tota inflammada (inflámada, a nassal) e absorta en la amor diuina e en lo desig de veure aquell seu fill tan amat: acostanse la mija nit fon aqui lo gran princep sanct Miquel ab tota la cort del cel: e ficant lo genoll dauant sa senyoria besaren li la ma tots per orde com a Reyna e senyora del cel imperial: e resplandi aquell loch de singular claredat. E lo dit princep sanct Miquel ordena tota aquella multitut: que stiguessen entorn de la excellent senyora: qui prestament deuia parir: ab diuersos instruments de musicha de singular armonia. E sa senyoria staua en mig agenollada ab les mans plegades los vlls al cel la cara resplandent e tota angelica. ¶ E venint sanct Miquel agenollas dauant sa altesa: e crida lo gran secretari de sa senyoria Gabriel nomenat: e lo princep Rafel: perque los tres cantassen alegrant sa senyoria: e ans de començar demanaren de gracia a sanct Joseph volgues fer la tenor: Lo qual se leua molt prest: e acostas a ells ab gran alegria: dient: que era molt content de ajudarlos a cantar: car tant era lo goig que tenia en la sua anima: que volguera rompre los ligams del cors: e que lo sperit seu cantas e ballas continuament festejant la senyora e lo seu prenyat. E axi ells quatre començaren son cant en solemnitat: dient. ¶ Marie virginis: fecundat : vis scari flaminis: non carnis opera: carens originis: labe puerpera: dei et hominis: dans noua federa. E ab aquesta melodia venint la hora: e temps per lo pare eternal ordenada: ixque lo senyor del ventre virginal de la mare sua sens dar li nenguna dolor: leixant la verge e pura: segons Dauid hauia prophetat: dient. ¶ Tanquam sponsus procedens de thalamo. Car lo dit glorios Dauid veu en sperit com lo fill de deu exia de aquell talem excellent del purssim ventre de la mare sua vestit de aquella noua vestidura de natura humana: coma spos de aquella. ¶ E sanct Miquel e los altres princeps prengueren lo senyor prestament: per que no caygues en terra: e adoraren sa magestat ab profunda reuerencia: e presentarenlo a la senyora mare sua: qui ab goig infinit lo miraua: La qual lo adora ans de tocarlo: regoneixent lo esser son deu e senyor recordantse primer de la reuerencia diuina: que de la amor de mare ab tot que sens terme lo amaua. ¶ E prenintlo sa merce de les mans dels Angels ab sobirana prudencia e reuerencia posal en la sua falda: e abraçal e besal estretament ab tendrea de amor com a fill seu verdader e natural. E lo senyor ferma los seus amables vlls en la faç de la sua sanctissima mare mostrant adelitarse en aquella com a cosa a ell pus cara que tot lo restant del mon. E sens mija de lengua la anima del fill e de la mare se parlaren de tant alts e secrets parlaments que no bastaua enteniment angelich a compendrels: de que la senyora fon recomplida de alegria tanta que estimar ni recomptar nos pot. ¶ E mirant e contemplant aquell petit cors e vehent la excellent bellea sua conegue esser aquell del qual Dauid hauia dit.
¶ Spetiosus forma pre filijs hominum. Car era lo pus bell de tots los fills dels homens. E mirant aquella diuinal persona tan tendra y tan delicada: E recordantse que era passible e mortal: senti en si la senyora mare tant excessiua dolor que tot lo cor li trauessa: e specialment com lo senti plorar de fret. E acompanyant lo en son plor ab sobirana pietat embolcal ab summa diligencia aiudantli ses donzelles. Car diligencia li donaua los bolquers: Caritat los escalfaua: pobretat los estiraua tant com podia: perque bastassen a cobrir los peuets del senyor. E pietat portaua vn drap que li fos posat damunt lo cap. E tenint lo la Senyora axi bolcadet lo senyor leixa lo plorar: mostrant que hauia pres plaer ab aquella robeta quel estaluiaua del fret. E la senyora prenint gran plaer del seu repos: dixli ab dolçor de amor. ¶ Tu qui terram palmo concludis inuolutus panniculis recreatus es. ¶ Volent dir. O marauellos fill de deu vos qui per la vostra gran potencia e magnificencia cloeu tota la terra dins la vostra ma: ara vida mia sou calfat e recreat ab aquests pobrellets drapellets. E prenia la senyora los peuets del seu fill e calfauals ab les propries mans no hauent altra manera de foch e deyali. o amor mia la gran caritat e amor que haueu a natura humana vos fa sentir tant de fret e pobrea de roba. O senyor meu y coneguen aço los homens e estimen ho: e amen vos de cor puix tant los haueu amat.

Capitol LXXV. Com los sancts Reys foren auisats per langel: no tornassen per herodes:

Capitol LXXV. Com los sancts Reys foren auisats per langel: no tornassen per herodes: e com prengueren comiat del senyor e de la gloriosa mare.

Venint la nit aquests reys foren auisats en sompnis per langel de nostre senyor deu que no retornassen per res a Herodes: ans que prestament parteixquen de aqui e per altre cami e no per aquell hon son venguts retornen en ses propries terres. E los dits reys molt spantats retornaren a la senyora maestressa sua per pendre consell de sa senyoria: e quels informats (informas) de la voluntat del seu amat fill. E la senyora quels veu axi alterats aconsolals ab la dolçor de les sues paraules: e dix los. O fills meus nous espanteu si lo rey dels reys vos mana fugir del Rey terrenal: car tot se fa per profit vostre e per deixar exemple als esdeuenidors. Car ja sabeu que costuma es de vosaltres reys e senyors que los cauallers valents e animosos trameteu a les perilloses batalles: per que la força e virtut sua per tots sia coneguda e molt estimada: e reben la corona dignament: La qual sens treballs a nengu justament no es donada ¶ Axi la majestat real del fill meu hauent vos acceptat a la seruitut e caualleria sua vol que siau posats en tentacio: segons diu lo Ecclesiastich auisant a tots los qui tal caualleria pendre volran: dientlos. ¶ Fili accedens ad seruitutem dei sta in iusticia et timore et prepara animam tuam ad tentationem et deprime cor tuum et sustine. Car siau certs que qui no es passat per foch de tribulacions e tentacions no es sabut ni spert en nenguna cosa: segons testifica lo mateix ecclesiastich: dient. ¶ Qui tentatus non est nihil scit. La tentacio fa passar al home los tempraments e oblidar tots delits. E perço diu job. ¶ Memento belli et ne vltra addas loqui. Car lo quis recorda la gran pena que porten les tentacions de sols parlar vna peraula sta temeros: e posa gran custodia en la sua lengua: sabent quant perilloses batalles comencen e venen per lo mija d´aquella. E lo home saui e prouat per tentacio totes coses ab gran animo sofir e senyoreja simateix e ses naturals inclinacions: segons es scrit: ¶ Qui sapiens est dominabitur astris. E en aço podeu coneixer quant vos ama lo meu fill e com delibera premiar vos en la gloria sua: car vol que la primera tentacio vostra sia la pus fort que donar se pot: ço es que sou perseguits per home potent e sabut e astucios en malicies e pratich en aquelles: quis troba senyor e rey en aquesta terra hon vosaltres sou stranys e no coneguts. ¶ Ara es hora fills de mostrar vostra real natura e animo virtuos alegrant vos molt de esser perseguits per amor de aquest senyor: de qui ab tanta feruor vos sou fets seruents. Lo qual siau certs nous leixara en la batalla ans sera ab vosaltres. Car a cascu qui per sa magestat es tribulat promet per boca de Dauid no fallirlos james: dient. ¶ Cum ipso sum in tribulatione cripiam eum et glorificabo eum. Certificant tots los tribulats que ensemps ab la tribulacio reben lo senyor si de paciencia son acompanyats. E lo qui es cert de hauer tal companyia en les tribulacions sues desijarles deu e no esquiuarles. E perco es dit. ¶ Beatus vir qui suffert tentationem: quia in paucis vexati in multis bene disponuntut: quoniam deus tentauit illos et inuenit eos dignos se. Car benauenturat es sens dupte lo qui comporta la tribulacio que poch dura ab sperança del repos sens fi que per mija de aquella spera. ¶ In illa superna ciuitate vbi gaudium sine merore: requies sine labore dignitas sine tremo: e. vbi summa dei bonitas cernitur: et lumen illuminans a sanctis glorificatur. Car en aquella sobirana ciutat seran pagats e contentats e molt remunerats los verdaders pacients: en la qual ciutat trobaran goig sens tristicia: repos sens treball: dignitat gran sens temor de perdrela: e aquis mostrara a ells la summa bondat e clemencia de nostre senyor deu: e aquell lum illuminant qui es per tots los sancts altament glorificat. ¶ E los dits reys foren axi aconsolats del parlar de la senyora que digueren a sa merce. O senyora excellent be ha dit de vostra altesa la sauiesa diuina per boca de Salamo. ¶ Thesaurus desiderabilis requiescit in ore sapientis. Car lo parlar de vostra senyoria nos ha tant confortats que sentir persecucio e penes per seruir lo senyor fill vostre es a nosaltres gracia inestimable: sols la dolor nostra es hauer nos a partir de sa presencia: car certament senyora. ¶ Melius arbitramur cum illo tribulari: qp in absentia illius epulari. O senyora y quins pora partir de aquest magnanim senyor qui tan largament nos ha comunicat la misericordia e clemencia sua no solament a nosaltres: ans som certs se esten esta gracia a tota la gentilitat: la qual nosaltres representam: volent heretar lo dit poble com a fill seu primogenit: deseretant lo miserable poble judaych per sa gran culpa e molta desconeixença. E perço senyora sa majestat los dira en la cara.
¶ Multi (Mul´ti) ab oriente et occidente venient et recumbent cum Abraam Ysaach et Jacob in regno celorum: filij autem regni etjcientur in tenebris. O senyora puix tanta e tan singular amor hauem conegut en lo senyor fill vostre: digna cosa es sia per nosaltres obeit e seruit en totes coses: veja vostra senyoria que mana de part sua que a tot som aparellats ab molta promptitut. E la senyora clement los dix. Que la voluntat diuina era que retornassen en les sues terres: e que preycassen a les gents la fe noua que han pres. E que compten e reciten a les gents lo que han vist e hoit del senyor humanat: Los quals tantost obeint lo manament diuinal sens mes replicar despedirense de la senyora ab dolor no recomptable: adorant la magestat del seu fill: que sa merce tenia en la falda: ab tanta habundancia de lagrimes que paraula neguna formar no pogueren: veent ja començar la persecucio del dit senyor en tan tendra edat.

bada

Bada

grieta

Per una bada que ña a la roca, ix l'aigua

BADA f. 
|| 1. Acte de vigilar o mirar amb atenció per descobrir qualque cosa llunyana o fosca. Mentres que en ius mirar tenia bada, Febrer Inf. xviii. Son tenguts de ffer guayta tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats, Item son tenguts de ffer bada tota vegada que per lo dit senyor seran requests o demanats,doc. segle XV (arx. parr. de Clariana).
|| 2. ant. Persona que vigila des d'un lloc elevat per descobrir enemics o altra cosa llunyana. Hi pren la bada del castell CXXX solidos, doc. a. 1315 (Col. Bof. xii, 225). Hun dicmenge mati la bada començà a repicar e dix que gent d'armes venie, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 123). Trametrà als lochs acostumats les bades guaytes e scoltes, doc. a. 1469 (Butll. C. Exc. iii, 31).
|| 3. Home rústic que queda aturat d'admiració per qualsevol cosa; cast. paleto, pazguato (Amengual Dicc.).
|| 4. Escletxa, obertura estreta produïda per separació natural o violenta de les parts d'una cosa (Massalcoreig, Pena-roja, Tortosa, Morella); cast. quiebra. «Per una bada que n'hi ha a la roca, ix l'aigua» (Morella). D'una gran soca en la bada, Almarche Goigs 154.
    Fon.: báðɛ (Massalcoreig); báða (Tortosa, Maestr.).
    Etim.: postverbal de badar.

2. BADA ant.
Casta de peix. Per preu de dos roves e mija de tonyina de sorra e dos roves e mija de bada, doc. d'un pescador, a. 1463 (Arx. Gral. R. Val.).

3. BADA 
Llin. existent a Barcelona, Argentona, Mataró, Villalba, etc.
    Etim.: probablement de bada, art. 1, || 2.

4. BADA 
De bada: V. bades,

BADÀ, -ANA m. i f. 
Babau, que bada i s'admira per coses insignificants (Escrig-Ll. Dicc.); cast. abobado.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: i Etim.: V. debades.

BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

BADES 
De bades (ant. en bades). adv. || 1. En va, sense profit; cast. en balde. Els fayen despendre lo lur en bades, Jaume I, Cròn. 288. Doncs en bades seria creada fe en home, Llull Cont. 288, 24. Com axí havien fet venir aquí lo rey d'Aragó de bades,Desclot Cròn., c. 142. E yo't dich que ells no ho han dit de bades, Metge Somni iii.Vana y de bades es tal usança, Spill 9830. (Per a més documentació, V. debades, que és la grafia normal actualment). || 2. De franc, sense pagar (Tortosa, val., alg.); cast. de balde. Per fe veura achexas vedutas de bada,rondalla algueresa (Arch. Glott. It. ix, 307). || 3. a) Deixar de bades algú: deixar-lo boca oberta, sense res del que esperava (Men.); cast. dejar plantado.—b) Quedar de bades: quedar atxul·lat, sense res del que un esperava (Men.); cast. quedar chasqueado.
    Fon.: i Etim.: V. debades.

BADÉS 
|| 1. topon. Llogaret del terme municipal de Bellver.
|| 2. Llin. existent a Barc., Palafrugell i Torroella de M.
    Etim.: del pre-romà Biterris, que surt en l'Acte Cons. Seu U. (segle IX) i que Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 4, identifica amb Baeterris, nom primitiu de la ciutat francesa de Béziers.

DEBADES adv. 
|| 1. Inútilment; cast. en balde, en vano. «He cridat debades, perquè no m'han sentit» (Cat., Bal.). «En Es Llombards n'hi ha tres | qui d'esser guapes pretenen, | emperò debades tenen | es vespres es quinqué encès» (cançó pop. Mall.). Si per amor de vós murien, no seria maravella si eren ardits, mas murir per vanitats e debades, assò és, Sènyer, la maravella, Llull Cont. 112, 24. E pus altre seggle no fos, aquest seggle fóra debades, Llull Cont. 176, 10. Si lo Senyor no tenia la mà en esta fahena, debades o en va seria vostre treballar, Villena Vita Chr., c. 1. Debades te treballes, que per molt que tu faces, vuy no'm escaparàs,Alegre Transf. 36.
|| 2. (en el dialecte valencià) De franc, gratuïtament; cast. de balde, gratis. «Hem volgut entrar al teatre debades» (Cast., Val., Al.). Les safanòries que anaven | casi debades, ja van | a dos dinerets la lliura, Ros Rom. 94. El convenencier... o pereós,... tot ho vol, però debaes, sense incomodar-se per nengú ni agrair res de lo que li fan, Martí G., Tip. mod. i, 214.
    Refr.—a) «Qui de Déu fuig, debades corre» (Mall., Men.).—b) «Debades, no pega el frare barretades»: vol dir que ningú fa les coses per no-res (Val.).
    Fon.: dəβáðəs (or., bal.); deβáðes (occ.); deβáes (val.).
    Etim.: de l'àrab bātil, mat. sign. || 1.