Los Draps, Penarroija de Tastavins. Som massa agüelos.

Lo nou disc de LOS DRAPS:

Mos fem agüelos pero som com los chiquets.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps 

https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps

https://an.wikipedia.org/wiki/Imachen:Los_Draps.png

Los Draps és un grup de rock-ska-folk-punk originari de la comarca del Matarraña (la Franja del meu cul). Influïts pel rock urbà i l'estil dels Gra Fort, el seu so barreja el punk-core amb instruments tradicionals: en el seu cas, la dolçaina aragonesa.

Me va demaná un integrán del grupo, Alejandro Romé Saltarribassos, en castellá, encara que escriu lo catalá de Fabra mol be, que traguera lo logo de la web, aquí un enllás extern a https://an.m.wikipedia.org/wiki/Los_Draps en aragonés.

Espígol (baix i veus)
Flare (dolçaina i cors)
Jorgito (dolçaina i cors)
Kolores (bateria i veus)
Marc (guitarra)
Rosset (teclats, gaita i cors)

Rosset, Ignacio, Íñigo, Nacho Sorolla Amela

Txutxa (guitarra i veus)

El grup es va originar l'any 92 al voltant de Joaquín de Guenen i Daniel del Colero: tots dos tocaven la guitarra en moltes festes pels pobles del Matarraña i els Ports, amb temes propis com ara Los Índios del Castell o Chica del mes de febrer, però d'un repertori basat principalment en versions com una de Litros de alcohol que resava «litros de merda corren per la séquia, gorrina...»

Però, no va ser fins al 1997 quan es va completar un grup amb l'entrada de Sisco de Torretes (bateria), Ignacio del Rosset (teclats) i Sergio Arsís (baix): l'estiu de 1998, Los Draps feien el primer de molts concerts per la comarca a Penarroija, junt amb els grups La Codoñera, Azero i Artrosis, fins que a les acaballes del 99 Sisco va deixar el grup i va ser substituït per Rubén de Kolores, l'actual bateria de la formació.

Arribats a l'estiu de 2000 van gravar la maqueta Terra de Frontera, que els obriria la porta a concerts importants com el Carrascar i el Rebrot, ambdós en 2001. 
Llavors ja havien afegit un segon guitarrista, César de Txutxa, amb el qual actuarien a events importants, com l'Acampallengua de les Balears, l'Aplec dels Ports, diversos Correllengua i l'Acampallengua de la Franja del meu cul.

L'estiu del 2002 Dani del Colero deixava el grup i es quedaven sense cantant i guitarra solista, la qual cosa significava tornar a començar: la veu a les cançons va caure de la mà de Sergio i Kolores, i Txutxa va haver d'aprendre a tocar sol, fet que els va alentir en la seva evolució fins a l'arribada del Flare, amb el qual es van acabar orientant cap al punk-rock amb «gaita». El febrer de 2004 van gravar la cançó Matarraña, basada en un poema del desaparegut poeta penarroigí Desiderio Lombarte: el tema, editat per l'Associació Cultural Arran, és una de les referències de l'estil de música que fan ara. Pangea arran

Temps després va incorporar-se al grup Jorgito com a segon dolçainer: la contundència del grup s'anava establint amb temes com Cultura popular, Revolució i PP Feixistes (que els valdria una denúncia per part del PP d'Osca) i el conjunt es consolidava a cada concert, però a causa d'alguns problemes mèdics i psicològics d'un dels seus membres, el grup va estar apartat dels escenaris fins al 2005. 

Mentrestant, al novembre del 2004 entrava al grup Marc (ex guitarrista de Notinkson), de Massalió, amb el qual es completava la formació actual del grup que s'autoeditaria el seu primer disc l'any 2006: No mos fareu callá!. 

El disc (els draps) té dotze cançons (de les quals una, Entalto lo pueblo en aragonés) i conté col·laboracions de Kapi d'Azero, Isa, Miguel i Chabi de Prau, Kaspas de Visión Túnel, Josep de Areñs de Lledó de Temps al temps i Jandro de Mallacán.

El mateix any rebien el premi a la millor cançó en llengua minoritària de l'Aragó en els VIII Premis de la Música Aragonesa per Cultura popular, i pel novembre tornaven a entrar en estudi per enregistrar Un crit al vent, cançó inèdita inclosa en Sons del Matarraña, un recopilatori fet expressament per promoure la música en català a l'Aragó al llarg de 2007.

• Terra de frontera (autoedició, 2000): la primera (i única) maqueta editada
• No mos faréu callá (Mago Fermín, 2006): primer disc oficial, llicenciat baix Creative Commons

http://www.mp32tube.com

https://www.youtube.com/watch?v=vWB21TZ0xfY

Los draps, cucs (gusanos)  gusano es tamé un nick dels que fa aná Íñigo Sorolla Amela de Peñarroya de Catavinos.

Los draps, feixistes (fascistas)

A Puigdemont lo visiten a la presó o garjola la extrema dreta alemana, llástima que no pugáu traure una cansoneta en este tema, siríe mol sonada! 

• Correllengua (?, 2002)
• Binissalem (?, 2002)
  
  

• Atles musical, una llengua de convit (?)
• Una roella al cor (?)
• Cultura de resistència vol.2 (?, 2004)
• Esclat '06 (Maulets, 2006)
• Sons del Matarraña (ASCUMA, 2007)

1.  Contundència a la frontera entrevista en l'Enderrock de juny de 2006
2.  Enderrock.cat El PP d'Osca vol denunciar el grup de la Franja del meu cul Los Draps
3.  Enderrock.cat Cap de setmana de música en català a la Comunitat Valenciana
4.  Los Draps tornen a estudiuna entrada del seu bloc en BlogSpot
5.  Enderrock.cat Grups del Matarraña participen en la promoció de música en català a l'Aragó
6.  Enderrock.cat encapçalament de l'entrevista adés referida

Modifica

• BlogSpot.com bloc del grup
• Fotolog.com fotografies dels concerts
• LosDraps.net web oficial amb mp3

Los Draps estió un grupo aragonés de musica en catalán, formato en a comarca d'o Matarraña. O suyo estilo musical yera o punk-core entrepitato con instrumentos tradicionals aragoneses como a donzaina.

O grupo prencipio en l'anyo 1992 tocando en as fiestas d'os lugars d'o Matarraña y arredols, fendo sobre tot versions de cantas d'atros grupos. En 1997 o grupo fue establito oficialment.

Dentran en o grupo Torretes (batería), Rosset (teclau) y Arsís (baixo) antimás de Guenen y Colero que yeran os guitarristas (o segundo antimás o cantaire). A primera actuación d'o grupo estió en o estiu de 1998 en Peñarroya chunto con as collas de La Codoñera Azero y Artrosis. Dimpués facioron quantos conciertos más por a comarca d'o Matarraña.

A la fin de 1999, Sisco deixó lo grupo estando sustituito por Kolores, l'actual batería. En o estiu de 2000 se gravó a maqueta "Terra de Frontera" y se fan conciertos importants por toda a cheografía d'a Francha del meu cul y atros puestos como as Islas Balears, antimás s'incorpora a lo grupo lo guitarrista Txutxa. Dani del Colero, lo cantaire, dixa o grupo en 2002.

As nuevas voces son Sérgio y Kolores y agora solo bi'n ha (ña en chapurriau) un guitarrista, Txutxa. Dentra en a colla Flare que toca a dulzaina (a dal fique donzaina) fendo un cambeo en o estilo d'o grupo a punk-rock con gaita.

En febrero de 2004 gravoron a canta "Matarraña", poesía d'o poeta Desiderio Lombarte, natural de Peñarroya. Más tardi s'incorpora a lo grupo Jorgito, segundo dulzainero. Se fan gravacions de temas como "Cultura Popular", "Revolució" (Revolución) y "Feixistes" (Faxistas).

En noviembre d'ixa mesma anyada dentra en o grupo lo guitarrista Marc (ex de Notinkson). O suyo primer disco "No mos fareu callá!" (No mos faretz callar!)

/ Faretz , presentz , aragonés antic/

apareixe en 2006, o disco incluye 11 cantas en catalán y una, Entalto lo pueblo en aragonés y destacan as colaboracions de Kapi (Azero), Isa, Miguel y Chabi (Prau), Kaspas (Visión Túnel), Josep (Temps al Temps) y Jandro (Mallacán).

Iste mesmo anyo a canta "Cultura Popular" recibe o premio a la millor canta de luenga minoritaria d'Aragón en os VIII Premios d'a Musica Aragonesa.

En aviento de 2011, a colla fació oficial a suya deseparación.

Os zaguers miembros de Los Draps estioron:

Alejandro Romero Rivases lo apotecari. Voz.
Kolores: Batería y coros
Marc: Guitarra
Txutxa: Guitarra y coros
Espígol: Baixo Flare: Donzaina Jorgito: Donzaina
Natalia: Donzaina
ETC.

Berenguer de Palasol. Bérenguer, Berengiers, Berenguier de Palazol, cataloigna

Berenguer de Palasol.

I.

S' ieu sabi' aver guizardo
De chanso, si la fazia,
Ades la comensaria
Cunhdeta de motz e de so;
Que perdut n' ai mon belh chantar,
Per qu' eras m' en pren espavens;
E si n' ai estat alques lens,
No m' en deu hom ochaizonar.

Qu' amada us auray en perdo
Longamen en aital guia;
A! ma belha douss' amia,
Qu' anc res no us plac no m saupes bo,

Ni anc res no saupi pensar
Qu' a vos fos pretz ni honramens,
Qu' al tost far no fos pus correns
Que si 'n degues m' arma salvar.

E ja dieus a me be non do,
S' en lieys mos cors se fadia;
La flor de la cortezia
Elha m' aura, o autra no;
Qu' a sola lieys m' estug e m guar,
E suy aissi sieus solamens,
Qu' autre solas m' es eyssamens
Cum qui m fazia sols estar.

E no farai pus lonc sermo;
Quar on pus la lauzaria,
Del laus sol qu' en remanria,
Cent domnas ne aurian pro,
Qui sabria ben devizar
Las beutatz e 'ls ensenhamens,
E la cortezia e 'l sens,
Aissi cum s' eschairi' a far.

Aissi finira ma chanso,
E no vuelh pus longa sia,
Que pus greu la 'n apenria
Mo senher, e siey companho,
Lo coms Jaufres, que dieus ampar,
Quar es adreitz e conoissens,
E fai tans de ricx faitz valens,
Lauzengiers no 'l pot encolpar.

II.

De la gensor qu' om vey, al mieu semblan,

On nueg e jorn velh e pens e cossir,
Mi vuelh lunhar, si 'l cor mi vol seguir,
Ab tal acort que mais no 'l torn denan;
Quar longamen m' a tengut deziron
Ab belh semblan, mas tan dur me respon
Qu' anc jorn no m volc precx ni demans sofrir.
Jamais miey huelh ab los sieus no s veyran,
S' a lieys no platz que m man a se venir:
Cum plus la vey plus m' auci de dezir,
Et on mais l' am, mais y fatz de mon dan;
E 'l non vezer me languis e m cofon;
E pus no m plai ren als que sia 'l mon,
Ab pauc no m lays de vezer e d' auzir.

Ai! belha domna, ab belh cors benestan,
De belh semblan e de gent aculhir,
A penas sai de vos mon mielhs chauzir,

Si us vey o no, o si m torn, o si m' an:

Non ai saber ni sen que mi aon;
Tan suy intratz en vostr' amor prion,
Qu' ieu non conosc per on m' en puesc issir.

Pero, dona, si us vis cor ni talan
Que m denhessetz l' amor qu' ie us ai grazir,
So es us mals don no volgra guerir;
Mas, pus no us plai, al ver dieu me coman;
De vos mi tuelh, e non ab cor volon,
Quar res ses vos no m pot far jauzion:
Veiatz si m puesc ab gaug de vos partir!

Quar conoissetz que no us am ab engan,
E quar vos sui plus fis qu' ieu no sai dir,
E quar ab vos m' aven viur' e murir,
Vos afranquis merces vas me d' aitan,
Dona, qu' el cor que m falh e m fug e m fon
Me sostenguatz, quar ieu no sai vas on
Mi serc secor, si vos mi faitz falhir.

Senher Bernard, no ns partrem viu del mon,
Mas la belha que m destrenh e m cofon
Tem que m fassa per mort de vos partir.

III.

Totz temeros e doptans
Cais qui s laiss' a non chaler;
Sol puesc' entr' els bos caber,
Vuelh que si' auzitz mos chans;
Pero no m n' entremetria,
Si mon voler en seguia:
Mas francamen m' en somo
Tals cui non aus dir de no.

Domna, cui sui fis amans,
Vos mi faitz viur' e voler;
E quan peza 'n mon lezer
El guais amoros semblans
Que m' a mes de joy en via,
Dic vos que no m camjaria
A la belha sospeisso,
Per nulh autr' oc vostre no.

Tant etz belha e benestans,
Era mi vengr' a plazer
Qu' en pogues un oc aver;
Qu' ades, sitot m' es afans,
N' am mais la belha fadia
Qu' el don d' autra no faria:
De vos aurai aquelh do
Que plus vuelh que d' autra no.

Franca res, conhda e prezans,
Veus mi al vostre plazer;
E si us plai mi retener,
Sui vostres, senes enjans,
E vostres, si no us plazia;
Et en vostra senhoria
Remanh e serai e so,
Ab que m retenguatz o no.

Pueis qu' anc no us vi ni davans,
No pogui dels huelhs vezer
Re que m pogues tan plazer;
Sia mos pros o mos dans,
Pus qu' ieu vos vi, belh' amia,
E quar m' en lais per feunia,
O per un pauc d' ochaizo,
Guerrey mi eys e vos no.

Domna, no sai si us plairia
Qu' ie us vis, o si us pezaria,
En tan gran doptansa so
No sai s' ie us veya o no.
IV.

Tan m' abelis jois et amors e chans,
Et alegrier, deport e cortezia
Qu' el mon non a ricor ni manentia
Don mielhs d' aisso m tengues per benanans;
Doncs, sai ieu ben que mi dons ten las claus
De totz los bes qu' ieu aten ni esper,
E ren d' aisso ses lieys non puesc aver.

Sa grans valors e sos humils semblans,
Son gen parlar e sa belha paria,
M' an fait ancse voler sa senhoria
Plus que d' autra qu' ieu vis pueis ni dabans;
E si 'l sieus cors amoros e suaus,
E sa merce no m denha retener,
Ja d' als amors no m pot far mon plazer.

Tant ai volgut sos bes e sos enans,
E dezirat lieys e sa companhia,
Que ja no cre, si lonhar m' en volia,
Que ja partir s' en pogues mos talans;
E s' ieu n' ai dic honor ni be ni laus
No m' en fas ges per messongier tener,
Qu' ab sa valor sap ben proar mon ver.

Belha domna, corteza, benestans,
Ab segur sen, ses blasm' e ses folhia,
Sitot no us vey tan soven cum volria
Mos pessamens aleuja mos afans,
E delieyt me, e m sojorn, e m repaus;
E quan no us puesc estiers dels huelhs vezer,
Vey vos ades en pessan jorn e ser.

Sabetz per que no m vir ni no m balans
De vos amar, ma belha douss' amia,
Quar ja no m cal doptar si ie us avia
Que mesclessetz falsia ni enjans;
Per qu' ieu am mais, quar sol albirar n' aus,
Que vos puscatz a mos ops eschazer,
Qu' autra baizar, embrassar ni tener.

Doncs, s' ieu ja m vey dins vostres bras enclaus,

Si qu' ambeduy nos semblem d' un voler,
Meravil me on poiria 'l joy caber.

V.

Mais ai de talan que no suelh,

Quo fezes auzir en chantan

D' amor co m ten en son coman,

Ni quo fai de mi so que 'l plai;

Qu' ara m fai chantar aitan be,

Ab lo brau temps et ab la gran freydor,

Cum si eram el belh temps de pascor.

On plus vau, mielhs am e mais vuelh,

De bon cor e de fin talan,
La belha que m compret baizan;

Qu' eras l' am tan que non puesc mai,

E no sai cossi m' esdeve
Que, quan li play que m fai be ni honor,

Ades l' am mais, no sai don mov l' amor.

E quan mi fai semblan d' erguelh,
Ges l' amor no s baissa per tan,
Ans es ver, e no m tengua dan
Que non la puesc per ren ni sai
Dezamar per neguna re;
Ni vuelh esser en luec d' emperador,
Qu' ieu per autra vires mon cor alhor.

Ja no s lassarian miey huelh
D' esguardar los sieus belhs semblan,
Neys si durava 'l jorn un an;
Tan m' es belh tot quan ditz ni fai

Que de nulh maltrach no m sove;

Que 'l sieu belh huelh e la fresca color

M' aluma 'l cor en joy et en bauzor.

Li maltrach don ieu pus mi duelh
Son quar ades no 'l sui denan;
E si la vey pro en pensan,
Qu' el cor e 'ls huelhs tenh ades lai;
Mas li dezir son sai ab me
Que m' agran mort lonc temps a de dolor,

S' aquest dous pens no fos que mi secor.
Li lauzengier son d' un escuelh
Ab aquels que van devinan
L' autrui joy, et es enuetz gran
Quar ja 'ls pros s' en meton en plai;
Et on mais val meyns y cove,
Quar aver deu de si meyns de paor
Selh qui d' autrui ditz enueg ni folhor.

VI.

Bona domna, cui ricx pretz fai valer
Sobre las plus valens, al mieu veiaire
Avetz razo per que m deiatz estraire
Lo belh solatz ni l' amoros parer,
Sinon quar vos auziey anc far saber
Qu' ie us amava mil aitans mais que me;
En aquest tort me trobaretz jasse,
Quar non es tortz que ja us pogues desfaire.

Si 'l belh semblan que m solias aver
De clar que m fo, dona, tornatz en vaire,
Quar conoissetz qu' ieu no m' en puesc estraire,
Mielhs me fora ja no us pogues vezer;
Quar ges pauzar no us puesc a non chaler:
Tals es l' envey' e 'l dezir que m' en ve
Manthas sazos que de vos me sove,
E vir mos huelh devas vostre repaire.

E si de vos dizetz que m dezesper,
Dona, no sai de qui m sia esperaire;
Si m' avetz fait d' autras amar estraire
Q' una non vey ab cui dezir jazer:
Sens totz covens vuelh ab vos remaner,
E sia en vos que m fassatz mal o be;
Pero guaratz qual mielhs vos en cove,
Que no us deman oltra grat pauc ni guaire.

De bon talan, ab cor leyal e ver,
M' autrey a vos per vostres comans faire,
Sol no m mandetz de vos amar estraire,
Quar ja, dona, non auria lezer;
E no m' en cal per messongier tener,
C' aissi mi soi enpres per bona fe,
Ja dezamar no us poiria per re,
Ni fin non vuelh, s' aman no la 'n puesc traire.

Trop mi podetz longamen mal voler,
Si m dezamatz, quar ieu vos suy amaire,
E volgues m' en mon essien estraire,
Ja de mon cor non auria poder;
E doncs, dona, pus no m' en puesc mover,
Ni m' abelhis autre joys ni m soste,
S' ab vos no truep chauzimen e merce,
Vostre belh cors n' er vas amor peccaire.

Amors n' a tort quar enveyos me te
Del vostre cors graile, gras, blanc e le,
S' enquer no m faitz mielhs que no m soletz faire.

//

https://en.wikipedia.org/wiki/Berenguier_de_Palazol

Berengiers de palazol si fo de cataloigna, del comtat de rossillon, paubres cavallier fo...

"Berenguier de Palazol was from Catalonia, from the county of Roussillon, a poor knight he was..."

Berenguier de Palazol, Palol, or Palou (fl. 1160–1209) was a Catalan troubadour from Palol in the County of Roussillon. Of his total output twelve cansos survive, and a relatively high proportion—eight—with melodies.

Palafolls: 
En el año 1002 aparece en el alodio de Palazol en un documento de los condes de Barcelona Ramón Borrell y Ermesenda de Carcasona, a favor del vizconde de Gerona Sunifredo.

Only some sketchy details of Berenguier's life can be gleaned from surviving records. According to his vida he was a poor knight, but well-trained and skilled in arms. Other evidence suggests that his family was well-off.
He appears in five documents of Roussillon between 1196 and 1209, all under the Latin name Berengarius de Palatiolo (or Palaciolo). The earliest dates of his career are determined by the fact that he was a vassal of Gausfred III of Roussillon, who died in 1164 and receives mention in several of Berenguier's works. It is quite possible that Berenguier was one of the earliest troubadours, and the poems that mention Jaufres (Gausfred) may date as early as 1150. Berenguier does not seem to have had much contact with his fellow troubadours. He may have met Pons d'Ortaffa late in life, and the latter may address him in one of his songs as Senher En Berenguier.

All of Berenguier's surviving works deal with the theme of courtly love.
One of his cansos was a model for a sirventes by his contemporary Raimbaut de Vaqueiras, who may have set it to the same tune, Berenguier's most "florid". The chief object of the love of his songs is Ermessen d'Avinyo, wife of Arnaut d'Avinyo. According to Berenguier's vida, Arnaut was a son of Maria de Peiralada, but this is probably a confusion with Maria domina de Petralata, the mother of Soremonda, the lover of Guillem de Cabestany.

Berenguier's well-preserved music is generally syllabic with a few melismatic phrase endings; conservative, generally staying within an octave; and motivically structured, having something in common with that of Bernart de Ventadorn.

//
https://ca.wikipedia.org/wiki/Berenguer_de_Palou_(trobador)

Berenguer de Palou (o Berenguer de Palol, o de Palazol) (segona meitat del s. XII) va ser un trobador català, del comtat del Rosselló. (que escribía en lengua occitana, plana romana)

Es tenen poques notícies d'aquest trobador. Segons explica la vida,[1] fou un cavaller de Palol -Palazol, tal com grafia la vida-, al Rosselló, i és difícil identificar-lo amb algun personatge de l'època a partir d'altres documents, ja que durant els segles XII i xiii abunden els catalans que porten aquests noms. Sempre segons la vida, fou un cavaller pobre, però destre, instruït i bo amb les armes. Trobà bé cançons i cantava d'Ermessenda d'Avinyó, muller d'Arnau d'Avinyó, fill de Maria de Peiralada.

Es conserven dotze composicions seves, totes de temàtica amorosa, de les quals vuit van acompanyades de notacions musicals en el cançoner R; això el converteix en un dels pocs trobadors catalans la música dels quals es conserva i un dels trobadors amb un percentatge alt de música conservada sobre el conjunt de l'obra.

Una de les seves cançons (S'ieu sabi'aver guiardo) descriu la total submissió del trobador a la seva dama. Com a curiositat es pot observar que en la darrera estrofa diu que no ha volgut allargar més la composició perquè vol que la recordin bé Gausfred III de Rosselló i els seus companys, la qual cosa ens pot indicar que no només els joglars cantaven les cançons dels trobadors, sinó que es tenia la intenció que els mateixos cortesans les recordessin i també hi donessin publicitat. La referència a Gausfred permet, a més, situar cronològicament el trobador, ja que Gausfred morí el 1164. Això el fa probablement el trobador català conegut més antic.

Algunes d'aquestes poesies s'atribueixen, segons en quin cançoner es conserven, a altres trobadors.

(47,1) Ab la fresca clardat (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,2) Aissi com hom que senher ochaizona (cançó)

(47,3) Aital dona cum ieu sai (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,4) Bona dona, cuy ricx pretz fai valer (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,5) De la gensor qu'om vey', al mieu semblan (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,6) Dona, la genser qu'om veya (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,7) Dona, si totz temps vivia (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,8) Mais ai de talan que no suelh (cançó)

(47,9) S'ieu anc per fol' entendensa (sirventès-cançó)

(47,10) S'ieu sabi' aver guiardo (cançó)

(47,11) Tant m'abelis joys et amors et chans (cançó; amb música conservada al cançoner R)

(47,12) Totz temoros e doptans (cançó; amb música conservada al cançoner R)

//

Vegeu Riquer 1983 o 1995; o el text que apareix en la fotografia, en tinta vermella.

Una explicació sobre la numeració de la poesia trobadoresca d'acord amb el repertori de Pillet i Carstens es troba a l'article Alfred Pillet.
//

Adroher, Michel. Les troubadours roussillonnais : XIIe-XIIIe siècles (en francès). Perpinyà: Publications de l'Olivier, 2012. ISBN 978-2-908866-42-1 [Consulta: 15 octubre 2016].

Alfred Pillet / Henry Carstens, Bibliographie der Troubadours von Dr. Alfred Pillet [...] ergänzt, weitergeführt und herausgegeben von Dr. Henry Carstens. Halle: Niemeyer, 1933 [Berenguer de Palou és el número PC 47]

Costa, Ricardo da; Gaby, André; Hartmann, Ernesto; Ribeiro, Antonio Celso; Silva, Matheus Corassa da. "Um tributo à arte de ouvir. O amor cortês nas cançons de Berenguer de Palou (c. 1160-1209)". In: eHumanista/IVITRA 15 (2019), p. 396-455. ISSN 1540-5877

Guido Favati (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, pàg. 122

Margherita Beretta Spampinato, Berenguer de Palol, edizione critica, Modena, Mucchi, 1978 [és l'edició que es pot consultar en línia a Rialto

Martí de Riquer, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 1, pàg. 300-310 [Comentari i edició i traducció a l'espanyol de la vida i dues composicions]

Martí de Riquer / Antoni Comas, Història de la literatura catalana, Barcelona: Ariel, 1964 (5a ed. 1993), vol. 1, p. 67-71

Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 286-287 [Reproducció de la vida, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners I i K].

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_trobadors_i_trobairitz

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_trobadors_amb_m%C3%BAsica_conservada

//

Berenguer de Palou, obispo

orquesta, orquestra

Ricart Garcia Moya.

la-guerra-entre-valenciano-y-catalan-orquesta-orquestra

El sust. «orquestra» no existe en idioma valenciano, aunque el diario catalán Levante lo divulgue, igual que los académicos que viven de la catalanización. Quizá algún día les pida la ley cuentas por su colaboracionismo con el dinero de nuestros impuestos. (Levante, 26/ 06/ 2019). Per cert, este Alaponet li te una retirá al meu amic Alapont dels Escolapis, en el que sempre anava a la grenya en el recreu. ¿Será el seu fill o net?

La cotidiana agresión idiomática que padecemos los valencianos no tiene respuesta defensiva por parte de ninguna entidad con poder económico. No tenemos un sólo medio de comunicación con periodistas especializados, ni tampoco existe un partido político con gente capaz de argumentar y defender el idioma valenciano. En el caso del PP y Cs, siempre acobardados por el qué dirán, aprobaron la creación de la academia de catalán À Punt, y de los neófitos de VOX no vale la pena hablar.

No se trata de ofender a nadie, sino de exponer racionalmente las diferencias entre los tres idiomas, empezando por una premisa fundamental: castellano y catalán, por su origen, tienen considerable proporción de léxico compartido con el valenciano, o con mínimas diferencias morfológicas. Esta realidad ha provocado que la política expansionista catalana (entiéndase normalització) altere o falsee voces valencianas homógrafas con las castellanas e, impunemente, las catalanice. A diferencia de lo que sucedió en Cataluña desde el siglo XIX (con la ingente aportación económica de los negreros catalanes o sus herederos, que traficaban en Cuba y Puerto Rico con la ayuda del general Prim), aquí no hay alta burguesía ni empresarios que financien nada, aunque fuera una simple hoja dominical contra la extrema derecha de la dictadura catalanista.

Hoy leemos en el diario catalán Levante un texto en español con el sustantivo catalán “orquestra” mechado en él. Si tuviéramos un Jurat d’Agrávits1 , en lugar del carísmo e inútil florero Síndic de Greuges (copiado de Cataluña), informaría al pueblo sobre esta voz en nuestro idioma. Y los políticos que dicen defender nuestra lengua, se tomarían la molestia de consultar la documentación gratis y a disposición suya en el DHIVAM 2019. Hay que advertir que la voz no llegó con Jaime I, sino que aparece tardíamente en valenciano y castellano, por el 1700; y, en catalán, posteriormente:

orquesta –del grec-lletí orchestra. El sust. arcaic orquestra asoles aludix en valenciá al espay arquitectónic del antiu teatro grec: theatron, proskenion, orchaestra, balteus, frons scaenae, etc. En valenciá may equival a orquesta de músics, 1ª doc.: “pero en la nit les orquestes / de la música en tot art / divertíen el concurs, / que era entre els grans, el més gran” (Relació entre Tito y Sento… a honor de Carlos Tercer, 1784). En catalá també teníen orquesta, dasta que´ls nacionalistes de Fabra agarraren orquestra per 1915, pera alluntarse del vocable comú al valenciá, castellá y catalá.

orquesta “llums en tota la ciutat, / y, en los altars, orquestes” (Sento y Tito… lo feliz Part de Luisa de Parma, 1794)

orquesta “les orquestes, / les donçaynes y tabals” (Rahonament… que tingueren el Tio Cosme Nespla de Benifaraig, 1797)

orquesta “de nit… una gran orquesta” (Breu relació de la gran festa… Mare de Deu, 1799)

orquesta “els cegos, sobre un taulat una orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)

orquesta “dances, castells, novetats rares de focs… orquestes” (L’Alegría de Valencia, 1802)

orquesta “y els estudiants se portaren, / fentli música a la Reyna / … y atres nits a la desfeta / anaren al Real… / ab la estudiantina orquesta” (Memorial dels obsequis fets per Valencia, 1802)

orquesta “dels estudiants, va lluirse sa orquesta” (Valencia per sos Reys, 1802)

orquesta “la orquesta pot anar tocant” (Bernat, J.: El virgo de Visanteta, 1845)

orquesta “en mil orquestes de música” (Batiste Llopis: Defensa de les dones, c. 1850)

orquesta “y apenes vinga la orquesta” (Bernat Baldoví: Un fandanguet en Paiporta, 1855, p. 7)

orquesta “els músics en orquestes” (Boix: IV Cent. Can. St. Vicente, 1855, p. 433)

orquesta “a tota orquesta” (BNM, Ms. 14339, Escalante: ¡Qué no será!, 1862, f. 1) El vocable heu trobem en lletres populars:

A mi me diuen Rosa.

Y a mi Maria Ana.

Soc la campana grosa.

Y yo la mijana.

Yo pese cent quintals.

Yo trenta en pese,

y aquell que no se hu crega,

que mos sospese.

Yo escomence, ¡donc, doonc!

Yo conteste, ¡dinc, dinc!.

La chicoteta canta

tin, tilín, tin…

Y cuan voltegem juntes

en una festa,

sonem com una música

de gran orquesta.

orquesta “bona orquesta” (G. Albán, M.: Un ball de convit, 1863, p.9)

orquesta “a tota la orquesta” (Palanca: La ballá de Sen Francés, 1868, p. 27)

orquesta “que fa ballar a un home / a tota orquesta” (Salvador, J.: Una agüela verda, 1876, p.26)

orquesta “l´orquesta está a cárrec de…” (El pare Mulet, 1877, p.31)

orquesta “cor a tota orquesta” (El Canari, volá 2, Castelló, 1883, p.14)

orquesta “com dir el que toca el violó en la orquesta” (La Moma, 19 / 12 / 1885, p.6)

orquesta “els pabellons. Orquestes en ells” (Palanca: La Fira de Juliol, 1888)

orquesta “porte la orquesta” (Fuster, L.: El nano de la falla, 1894, p. 18)

orquesta “mentres la orquesta…” (Soler, Santiago: ¡Mos quedem!, Castelló, 1907, p. 55)

orquesta “y al so de la orquesta completen la festa” (La Traca, 17 de febrer 1912, p.2)

orquesta “pareix que a lo llunt sone una orquesta” (Marco Rivas, V.: La tasa dels hous, 1918, p.17)

orquesta “contant en orquesta” (De dalt a baix, día dels Inosents, Teatraleríes, 1920)

orquesta “la meua pancha pareix una orquesta” (Visent Alfonso: ¡Mar adins!, 1924, p.11)

orquesta “les notes d’una orquesta” (Catalá, G.: La carchofa de la Villa, Torrent, 1926, p. 5)

orquesta “un sonit que dirás talment que’s una orqueste que…” (La Chala, 12 de juny 1926, p.2)

orquesta “fort en la orquesta y teló rápit” (Hernández, F.: La Marselina, 1927, p.14)

orquesta “asoles, mentres la orquesta…” (Perdiguer, R.: En Carnistoltes, 1928, p. 13)

orquesta “sona la orquesta” (Ferrer, L.: A la vora del riu Serpis, Gandía, 1932, p. 6)

orquesta “fort en la orquesta en motius del Himne” (Peris Celda: ¡Noy! ¡Che! y ¡Olé!, 1929, p. 16)

orquesta “els músics en orquesta” (Beut, P.: Cartelera d’espectáculs, 1932, p. 7)

orquesta “focs fatuos, fort en la orquesta” (Gayano Lluch, R.: Lo que va d’ahir a hui, 1932)

orquesta “… del fox qu’está tocant la orquesta” (Soler Peris, J.: Els estudiants, 1934, p. 33)

orquesta de corda “si tots els veins hagueren pagat, botaríem una magnífica traca y la orquesta de corda…” (Llibret Foguera Alfonso el Sabio, Alacant, 1934)

orquesta “una orquesta tota de músics” (Llibret Foguera del Chanco, Alacant, 1936, p. 53)

orquesteta “una orquesteta davant del guió” (Thous, M.: ¡Foc en l’era!, a. 1900, p.24)

orquestina “haurá una orquestina” (Sendin Galiana: Tonica la del llunar, 1926, p. 17)

orquestina “¿La orquestina ya está apunt?” (Peris Celda: Més allá de la lley, 1927, p. 6)

orquestina “li agrá més una orquestina” (Meliá, F.: Encara queda sol, 1931, p.16)

orquestina “renova la música la orquestina” (Soler Peris.: Els estudiants, 1934, p. 35)

orquestina “una orquestina que costa molts dinés” (Beltrán: Els ratolins, 1934, p. 4)

Ante este léxico y morfología valenciana, la descalificación más socorrida del catalanismo, —que finge poseer sabiduría casi divina— consiste en alegar que inventamos un idioma, o que es una maniobra política del fascismo. No merece la pena contestar a estos amorales, que actúan como auténticos nazis manipulando a la población desconcertada e indefensa; y no hay quien se oponga a esta agresión generalizada, pues tienen a su servicio instituciones y medios de comunicación. Y así seguirán otros cuatro años de subvención, champán y rosas. Mientras tanto, los políticos se esmerarán en tomarnos el pelo y, satisfechos, acomodarán sus traseros en millonarias poltronas.

---

1 En valenciano moderno, el nuestro, tenemos la terminación no etimológica de la sorda -t(cámbit, prémit, andámit, etc.), que nos diferencia de las agresivas románicas vecinas: “¿tu vengares este agrávit?” (Gadea: Ensisam, 1891, p.271)