Mostrando las entradas para la consulta llenguañissa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llenguañissa ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.

jueves, 29 de febrero de 2024

Fardar - Fatigacio

Fardar, v., farder.

Voyez Denina, t. II, p. 297, et t. III, p. 22.

De fardar e de polir e de rigotar lurs caps, V. et Vert., fol. 70.

De farder et de polir et de friser leurs têtes.

 

Fardel, s. m., fardeau.

Voyez Denina, t. III, p. 22.

D' avol fardel

Se carga e d'avol fais.

Giraud de Borneil: Lo doutz chantz.

Se charge de méchant fardeau et de mauvais faix.

ANC. FR. Si l'a lié en un fardel.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 386.

Si ont moult bien apareillié 

Comme marcheanz lor fardel.

Roman du Renart, t. I, p. 139.

CAT. Fardell. ESP. (hato, fardo) PORT. Fardel. IT. Fardello. (chap. Fardell, fardells; v. fardellá. Lliga la borrassa en un fardell, que mon anem al atra finca.)

 

Farga, s. f., forge.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Com aurs en fuec e cum aciers en farga

S' afina.

Guillaume de Durfort: Quar say. 

Comme or en feu et comme acier en forge s'afine. 

Fig. Tribulatio es la farga e lo martell de paciencia.

V. et Vert., fol. 66. 

Tribulation est la forge et le marteau de patience. 

CAT. Farga. ESP. PORT. Forja. (chap. Forja, forges; ya ha eixit més amún, aon fique fabreguayar.)

2. Fargar, v., forger, fabriquer. 

En Guillelm Fabre sap fargar, 

Et anc nulh temps fabres no fo.

B. d'Auriac: En Guillem. 

(N. E. Ironía con el apellido Fabre, como Forges lo hizo con Fraguas.)

Fardar; Farga, forja, Forges, Fraguas, herrar es humano, errar

Le seigneur Guillaume Fabre sait forger, et oncques jamais il ne fut forgeron.

Martella ab so martell sobre nostre dos, e 'll nos farga.

V. et Vert., fol. 44.

Martelle avec son marteau sur notre dos, et il nous forge.

Fig. Quant autres fan enguanas farguar. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

Quand les autres font forger tromperies. 

Part. pas. I bastays cargatz

Sol d' esterlis de nou fargatz. 

V. de S. Alexis. 

Un portefaix chargé seulement de sterlings fabriqués de neuf.

Can l' archa fon fargada.

Trad. de la 1re épître de S. Pierre.

Quand l'arche fut fabriquée. 

Aytal mot son finch e fargat segon lati. 

Leys d'amors, fol. 69.

De tels mots sont formés et forgés selon le latin.

CAT. ESP. PORT. Forjar. (chap. Forjá.)

 

Farina, s. f., lat. farina, farine.

Coma aquel que purga la pura farina del bren. V. et Vert., fol. 35.

Comme celui qui purge la pure farine du son. 

Prov. Mas aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant.

Mais maintenant je sais que farine nourrit maints fous, ce dit le proverbe.

CAT. ANC. ESP. Farina. ESP. MOD. Harina PORT. Farinha (N. E. galego Fariña, como la de Sito Miñanco). IT. Farina. (chap. Farina, farines; farinetes, lo minjá preferit de Pininfarinetes.)

farinetes, guixes, guijas, almorta, sigrons, garbanzos, cigrons

2. Farnier, s. m., farinier. 

Per menador o per farnier.

Qu'el mounier o 'l farnier sia en colpa. 

Ieu son mouniers... o farniers. 

(chap. Yo soc moliné... o fariné.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 140, 46 et 141.

Par meneur ou par farinier. 

Que le meunier ou le farinier soit en faute. 

Je suis meunier... ou farinier.

ANC. CAT. Fariner. ESP. Harinero (: molinero).

3. Far, s. m., lat. far, escande, espèce de froment.

So mantas especias de froment, alcu es dit far.

Eluc. de las propr., fol. 208. 

Sont maintes espèces de froment, aucun est dit escande.

ESP. Farro (Triticum dicoccum). IT. Farro, farre.

 

Farsir, Frasir, v., lat. farcire, farcir, garnir, remplir, gonfler.

Las ronhonadas dels moutons... non... farcirai, ni sobre aquelhas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Je ne farcirai pas... les rognons des moutons, ni sur ceux-là aucune graisse je ne superposerai. 

Part. pas. Ventres replez e farsiz de grans viandas.

(N. E. No sé si Juaquinico Monclús entenderá esta frase en lengua occitana. Es el presidente de la Ascuma, sucursal del IEC en Aragón, en Calaceite.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús, Esteban

Trad. de Bède, fol. 9.

Ventres pleins et farcis de quantité d'aliments. 

Dos fadestols ab aur farcis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Deux fauteuils garnis d'or.

(N. E. Más arriba: Fadestel, Fadestol, s. m., du germ. Fald-Stul, fauteuil, silla plegable, sillón.)

Sel de Milan ab lur farsida pansa.

T. d'Albert Marquis et de Rambaud de Vaqueiras: Ara m digatz.

Ceux de Milan avec leur panse gonflée. 

(N. E. No sé si se refiere a algunos antepasados de Oriol Junqueras.)

Oriol Junqueras, Alain Delon

Fig. Del trachor de Metaplana

Qu'es d'engan frasitz e ples.

Guillaume de Berguedan: Chansoneta.

Du traître de Métaplane qui est farci et plein de tromperie.

CAT. Farcir. (chap. farsí, plená, omplí, rellená es castellanisme: farsixco o farsixgo, farsixes, farsix, farsim, farsiu, farsixen; farsit, farsits (ous rellenos), farsida, farsides; embutí: butifarra, butifarres, güeña, güeñes, llenguañissa, llenguañisses, churís, churissos, chorís, chorissos (choricer a Alcañís), salchicha, salchiches, chistorra, chistorres. Encara me dixo algún embutit, com la sobrasada mallorquina, la botifarra catalana, de aon ve lo nom de butifarrendum o botifarrendum, fuet, espetec, mortadela, salami, etc.)

Carnicería , Ginesa Gil, Beceite, Beseit, llenguañissa, longaniza

 

Fastic, Fastig, Fasti, s. m., lat. fastidium, dégoût, répugnance, ennui. Fastic, es can no pot manjar.

Deudes de Prades, Aus. cass.

Dégoût, c'est quand il ne peut manger. 

Fastig es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge.

Eluc. de las propr., fol. 91. 

Dégoût est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage.

Fig. Lo demoni, que fay far lo peccat e lo procura, n' a fasti et abhominacio, cant hom lo fay. V. et Vert., fol. 19.

Le démon, qui fait faire le péché et le procure, en a dégoût et abomination, quand on le fait.

Hueimais fastics mi seria

Cobleiars d'aisso que no m cal.

B. Zorgi: Mout fai. 

Désormais me serait dégoût de faire des couplets de ce dont ne me soucie.

Loc. Tenon s'a fastic

Qui tot non lor o gic.

P. Cardinal: Li clerc si.

Ils tiennent à ennui qui ne le leur laisse tout.

CAT. Fastig. ANC. ESP. (MOD. Hastío, asco) PORT. Fastio. IT. Fastidio.

(chap. Fástic, fastics; asco, ascos, asquejat, asquejats, asquejada, asquejades; vómit, vomits, v. vomitá, gitá, arrojá, traure los feches.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Enfollir

2. Fastigos, adj., fastidieux, dégoûté.

Fastigos,

Chufaniers e vils janglos.

P. Vidal: Abril issic.

Dégoûté, railleur et vil hableur.

CAT. Fastigos. ESP. Fastidioso. ANC. PORT. Fastioso. PORT. MOD. IT. Fastidioso. (chap. Asquerós, asquerosos, asquerosa, asqueroses; igual algú diu fastigós, pero yo no may; vomitiu, que fa vómit, asquerós, que done asco, me fa escrúpol, repelén, repulsiu, etc.)

3. Fastir, v., lat. fastidire, dégoûter, ennuyer, fatiguer.

Car no vol fastir (N. E. vol : vuelh, vull)

Ma bel' amia.

G. Faidit: Solatz e chantar.

Car je ne veux ennuyer ma belle amie.

IT. Fastidire.

4. Fasticar, v., être dégoûté, avoir dégoût, dégoûter.

Pueis donatz la

A sel auzel que fastica.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Puis donnez-la à cet oiseau qui a dégoût.

Part. pas. Tant es malvatz,

Qu' eu fastigatz

Sui e lassatz.

Esperdut: Qui non. 

Tant est mauvais, que j'en suis dégoûté et lassé. 

CAT. Fastiguejar. ESP. Fastidiar. IT. Fastidiare. (chap. Fastidiá es doná fástic a un atre, molestá. Algo o algú te fa fástic, disgust, malestá, ganes de vomitá, arrojá o “gitá”, com se díe als masos de Beseit – Arnes, perque yo hay conegut a una dona que u va di están a la taula. Este gitá encara se fa aná al aragonés, y tamé foragitá, jetter en fransés.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, lo tonto del poble

 

Fat, s. m., lat. fatum, destin, destinée, fatalité.

Ay avut aytal fat tota ora,

C' amoros soi et amoros serai.

(chap. literal: Hay tingut tal mala fortuna a tot' hora, que amorós soc y amorós siré o seré.)

Perdigon: D' amor non puesc.

J'ai toujours eu telle destinée, qu' amoureux je suis et amoureux je serai.

Vos volem demostrar, 

Per entendre pus clar, 

Qu' es astres ni qu' es fatz.

Nat de Mons: Al bon rey.

Nous vous voulons démontrer, pour entendre plus clair, qu'est astre et qu'est destinée.

Gayne, so a ditz Karles, Dieus ti done mal fat.

Roman de Fierabras, v. 787.

Ganelon, ce a dit Charles, que Dieu te donne mauvaise destinée.

ANC. FR. Il n'appartient qu'aux fatz d'establir le fat ou destinée.

Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 283. 

CAT. Fat. ANC. ESP. Fato. ESP. MOD. Hado. PORT. Fado (N. E. como la canción más conocida del país). IT. Fato. (chap. mala sort, mala fortuna, mal destino, fatalidat.)

2. Fada, s. f., lat. fatua, fée. 

Toza, fi m ieu, gentil fada 

Vos adastret, quan fos nada, 

D'una beutat esmerada.

Marcabrus: L'autr'ier. 

Jeune fille, me fis-je, quand vous fûtes née, gentille fée vous doua d'une beauté pure. 

Selhui fadet gentils fada 

A cui fon s' amors donada.

Marcabrus: Estornelh. 

Gentille fée doua celui à qui son amour fut donné.

ANC. ESP.

Que las mis fadas negras no se parten de mi. 

Arcipreste de Hita, cop. 798. 

CAT. Fada. ESP. MOD. Hada. PORT. Fada. IT. Fata. (chap. Hada, hades; diém tamé hada madrina y no hada padrina, cuan diém padrina a la dona que mos porte a la pila a batejá.)

- Sorte d'araignée.

Aranhas c'om apela fadas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Araignées qu'on appelle fées.

3. Fachurier, Fachilador, s. m., enchanteur, magicien, sorcier.

Fachuriers e devins

Et autres galiarts que sabien diablias.

(chap. Magos y adivinos y datres impostós que sabíen diablures.)

V. de S. Honorat.

Magiciens et devins et autres imposteurs qui savaient diableries.

Li non cast, li fachilador, li homicidi.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, ch. 22. 

Les non chastes, les sorciers, les homicides.

ANC. CAT. Fatiller, fadador. ANC. ESP. Hadador. (MOD. encantador, mago, quien hace sortilegios: sortílego. PORT. Feiticeiro. (chap. Encantadó, mago, adivino, bruixa, bruixes, bruixot, bruixots, curandero, curanderos, curandera, curanderes, perque ne ñabíen que coneixíen técniques com la de traure lo enfit, curá chiquets herniats o trencats, que no són sol físsiques. Men enrecordo de que mon yayo Tomás ne coneixíe un prop de Tortosa. Allacuanta anaben caminán a Tortosa desde Beseit (y tornaben lo mateix día) ben assobín, per la actual senda GR-8, a un tros encara se pot vore la antiga calsada romana.

Al llibre Pedro Saputo podéu vore una bona crítica irónica cuan se fa meche, per ejemple, los “flarets” que li fot pel cul a un agüelo a La Almunia de Doña Godina. Y al Decamerón en chapurriau bastantes práctiques de nigromansia y datres encantamens, póssimes, etc.)

4. Fachilieira, Faitileira, s. f., sorcière, fée, magicienne.

Las faitileiras pudens.

Marcabrus: Pus mos. 

Les sorcières puantes.

Crezo vilhas fachilieiras. Brev. d'amor, fol. 131.

Croient vieilles sorcières.

ANC. CAT. Fatillera. PORT. Feiticeira.

5. Fachilhayritz, s. f., sorcière.

Falsas vielhas fachilhayritz 

Per cosselhar qualque bevenda.

Brev. d'amor, fol. 131.

Fausses vieilles sorcières pour conseiller quelque breuvage.

6. Fachillamens, Faitilhamens, s. m., enchantement, sorcellerie.

Cill que fan faitilhamens.

Marcabrus: Pus mos. 

Ceux qui font sorcelleries.

Fachillamens se trouve dans des variantes.

7. Fadar, Faidar, v., féer, douer, enchanter.

En aissi m fadet mos pairis 

Qu'ieu ames e no fos amatz.

G. Rudel: Lanquan li jorn. 

Ainsi mon parrain me féa que j'aimasse et ne fusse aimé.

Aissi m fadero tres serors

En aquella ora qu'ieu sui natz,

Que totz temps fos enamoratz. 

Folquet de Romans: Domna ieu pren. 

Ainsi trois soeurs me douèrent en cette heure que je suis né, que je fusse toujours enamouré. 

Part. pas. Nuls hom faidatz.

Pistoleta: Aitan sospir.

Nul homme féé.

So qu'es predestinat 

O fadat per natura.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Ce qui est prédestiné ou doué par nature. 

ANC. FR. Je cuit que cist hom est faez.

Fables et cont. anc., t. III, p. 430. 

C'est une chose faée.

Charles d'Orléans, p. 264.  

Sachiez de voir que l'espée 

Est en tel manière faée.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 144.

ANC. ESP. Que los que a vos fadaron

Non sean verdaderos en lo que adevinaron.

Arcipreste de Hita, cop. 125.

ANC. CAT. Fadar. ESP. MOD. Hadar. PORT. Fadar. IT. Fatare.

8. Fachurar, Faiturar, v., enchanter, ensorceler, fasciner.

Ab sos bels huoills amoros, 

De qe m poizona e m faitura

Silh que m'a joya renduda.

B. de Ventadour: Aitantas bonas.

Avec ses beaux yeux amoureux, avec quoi m'empoisonne et m'enchante celle qui m'a rendu la joie.

ANC. CAT. Fatillejar.

L'ancien français employait le substantif faiture et faicturerie pour sorcellerie.

Sorceries, charoiz et faitures soubs le sueil de l' uys de l'hostel. 

Lett. de rém. de 1376. Carpentier, t. II, col. 348.

Par leurs sorceries et faictureries. 

Lett. de rém. de 1446. Carpentier, t. II, col. 348.

 

Fat, adj., lat. fatuus, fat, fou, ignorant, sot, simple, imbécile.

(N. E. Esta palabrica la conocen bien algunos fatos de Huesca, como los de la CHA, que salieron después del diluvio a regar con botas de goma y chubasquero.)

Albert Moliner , Giners, los orígenes de la raza catalana, como la vasca, son anteriores al peninsular ibérico. Hay numerosos estudios que así lo atestiguan.

Si m partetz un juec d'amor, 

No suy tan fatz

No sapcha triar lo melhor

Entr' els malvatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

Si vous me départez un jeu d'amour, je ne suis si sot que je ne sache choisir le meilleur entre les mauvais.

Quar ab vos son fadas las conoissens.

Pons de Capdueil: Humils e fis. 

Car avec vous sont sottes les savantes

Qui s vuelha m'en tenha per fat.

R. Rigaut: Tota domna.

Qui se veuille m'en tienne pour imbécile

Falhon per fadas enpreizos.

H. Brunet: Lanquan son.

Manquent par folles entreprises. 

Substantiv. Sa beutatz

Fai 'ls fols e 'ls fatz 

Tornar senatz. 

Raimond de Miraval: Forniers per mos. 

Sa beauté fait retourner sensés les fous et les simples. 

Proverb. Si voletz el segle parer,

Siatz en luec folhs ab los fatz.

P. Rogiers: Senher Raymbaut.

Si vous voulez paraître au siècle, soyez en lieu fou avec les fats. 

ANC. CAT. Fat. ESP. PORT. IT. Fatuo. (chap. ignorán, capsot, simple, imbéssil, idiota, borinot, cap de soca, tonto, atontat, apamplat, etc; per a resumí: Tomás Bosque. Per a les dones tamé ñan varians.
Vore la retahíla de piropos que Pedro Saputo li va di a una dona agüela.)

Tomás Bosque; Goz, gozos, goza, goces, gocet, gocets, goceta, gocetes al Mezquín, Mesquí; gos, gossos, gossa, gosses; gosset, gossets, gosseta, gossetes

2. Fad, adj., lat. fatuus, fade. (chap. sossa, sense sal, sense gust.)

Si la sal es fada, en que la saborares?

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 9. 

Si le sel est fade, avec quoi lui donnerez-vous de la saveur?

De sabor... fada. Eluc. de las propr., fol. 271. 

De saveur... fade.

CAT. Fad. IT. Fado.

3. Fadamen, adv., follement, sottement.

Quan fadamen 

Parl' om soven.

Giraud de Borneil: Quar non ai. 

Quand on parle souvent sottement.

4. Fadet, adj. dim., frivole, léger.

Fadet joglar, 

Con potz pensar 

Aquo qu'es greu per eyssernir?

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Frivole jongleur, comment peux-tu penser ce qui est pénible pour discerner?

5. Fadelh, adj., fat, fou.

Trobat m'an nesci e fadelh,

Quar no sai aver ajustar.

B. Martin: Farai un vers. 

Ils m'ont trouvé niais et fou, parce que je ne sais pas amasser richesse.

6. Faduc, adj., fade, fastidieux, ennuyeux, méprisé.

Vos, drutz, etz gent faduca.

Gavaudan le Vieux: Lo vers deg. 

Vous, galants, vous êtes gent ennuyeuse. 

Pel joglareiar faduc.

Garins d' Apchier: Aissi con. 

Par le bouffonner fastidieux. 

Substantiv. En totz bos sens ab los faducx. 

Marcabrus: Al departir. 

En tous bons sens avec les ennuyeux.

7. Fatonier, Fantonier, adj., fou, niais, fantastique, faquin, fanfaron.

Albertet, ben vos teng per fatonier, 

Car mais prezatz foudat que sen.

T. d' Albertet et de Pierre: En Peire. 

Albertet, je vous tiens bien pour fou, car vous prisez plus folie que sens.

Non amest cusson ni fantonier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug. 

Vous n'aimâtes goujat ni faquin. 

Ni vuellas esser menuziers

En tos avers ni fatoniers.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ni veuilles être mesquin ni fanfaron dans tes richesses.

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.) Marcel Pena, lo pena de Marcel

8. Fatuitat, s. f., lat. fatuitatem, fatuité, sottise, niaiserie.

Gran re de paraulas, las quals escriure es fatuitatz.

Leys d'amors, fol. 120. 

Beaucoup de paroles, lesquelles écrire c'est sottise.

CAT. Fatuitat. ESP. Fatuidad. PORT. Fatuidade. IT. Fatuità, fatuitate, fatuitade. (chap. Fatuidat, fatuidats.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera, quína grassia que fa lo catalaniste

9. Fades, s. m., fadaise, impertinence, fatuité.

En crides pueis mon fades.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

En criât ensuite mon impertinence. 

Loc. Sitot m'o tenetz a fades.

Rambaud d'Orange: Escotatz. 

Quoique vous me tenez cela à fadaise.

10. Fadeza, s. f., fadaise, sottise, fatuité.

Corona del sabi es sa richesa, e 'l no sens del fol es fadeza.

Trad. de Bède, fol. 36.

Couronne du sage est sa richesse, et le non-sens du fou est folie.

Fig. Ab un ram de fadeza,

Del portar temeros 

Estara vergonhos.

G. Riquier: Si m fos. 

Avec un rameau de fatuité, il restera honteux du porter modeste.

ANC. FR. J'abhorre, en y pensant, moy-mesme et ma fadesse.

Ronsard, t. II, p. 1302. 

CAT. Fadea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana.)

Mario Sasot; Las gens s' enfolezisso per mantas manieiras de fulhias

11. Fadenc, s. m., fadaise, niaiserie. 

Ab los cortes apren hom cortesias,

Et ab los pecx, fadencx e gamusias.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Avec les courtois on apprend courtoisies, et avec les sots, niaiseries et bêtises.

Tug lor fait son de fadencx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Tous leurs faits sont de fadaises.

12. Fadeiar, v., extravaguer, gausser, ridiculiser.

Mas talant a de fadeiar 

Qui so que te vol demandar.

Deudes de Prades: Ab lo dous. 

Mais a désir de gausser qui ce qu'il tient veut demander.

Mesura m dis qu' eu non domnei, 

Ni ja per domnas no fadei.

Garins le Brun: Nuoitz e jorn. Var. 

Raison me dit que je ne fasse pas le galant, ni que jamais je n'extravague pour dames.

Com cel qu' en tot cant vol far se fadeya. 

T. de Jean Lag et d'Ebles: Qui vos dara.

Comme celui qui en tout ce qu'il veut faire se ridiculise.

13. Enfadezir, v., faire le fou, bouffonner, rendre fou

Ben poiras, fol, enfadezir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar

Tu pourras bien, fou, bouffonner. 

No m' en pot nuls fagz enfadezir.

Folquet de Marseille: Ja non cug. 

Nul fait ne m'en peut rendre fou. 

CAT. Enfadeir.

 

Fatigar, v., lat. fatigare, fatiguer.

Part. pas. Jhesus fon fatiguat.

Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 4.

Jésus fut fatigué.

Fig. Els esperitz d'aquels... fatigatz de sol l'auzir.

Leys d'amors, fol. 114. 

Les esprits de ceux-là... fatigués seulement de l'entendre. 

CAT. ESP. PORT. Fatigar. IT. Faticare. (chap. fatigá, fatigás: yo me fatigo, fatigues, fatigue, fatiguem o fatigam, fatiguéu o fatigáu, fatiguen; fatigat, fatigats, fatigada, fatigades; cansá, agotá, baldá, chafá, etc.) 

2. Fatigacio, s. f., lat. fatigatio, fatigue.

Ses enueg et fatigacio.

De labor et fatigacio.

Eluc. de las propr., fol. 106.

Sans ennui et fatigue.

De labeur et fatigue.

ESP. Fatigación (fatiga). (chap. fatiga, fatigues; cansamén, cansamens; baldamén, baldamens; agotamén, agotamens; chafamén, chafamens.)

lunes, 18 de diciembre de 2023

Lexique roman, AD: Adait - Adulto

Adait, s. m., péril, malheur.

Tot aissi m guardatz, si us platz,

D' adais de mort subitana.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Tout ainsi préservez-moi, s'il vous plaît, de périls de mort subite.


Adamas, s. m., lat. adamas, diamant.

Adamas es peyra que vol dire no domabla... La peyra adamas, la qual foc ni fer no pot rumpre.

Eluc. de las prop., fol. 184 et 251.

Diamant est une pierre qui veut dire non domptable... La pierre diamant, laquelle feu ni fer ne peut rompre.

ANC. FR. Comme aussi le riche adamant.

Loys de Caron, Gloss. de Sainte-Palaye. 

ANC. CAT. Ademant. ANC. ESP. IT. Adamante.

2. Diaman, s. m., diamant.

Domna, celh que premiers trobet

C'om mescles fin' aur ab assier

Per dyaman que on requier.

Deudes de Prades: Anc mais hom.

Dame, celui qui le premier trouva qu'on mêlat fin or avec acier pour diamant qu'on recherche.

Fig. Humilitat es lo verays dyamans, peyra preciosa.

V. et Vert., fol. 54.

Humilité est le vrai diamant, pierre précieuse.

CAT. Diamant. ESP. PORT. IT. Diamante.


Adaptir, v., assaillir, frapper.

Cavalers e borzes e sirvent, ab desir,

Entr'els brans e las massas los van si adaptir

En quantas de maneiras los poirian adaptir.

Guillaume de Tudela.

Chevaliers et bourgeois et sergents, avec désir, les vont assaillir ainsi entre les glaives et les masses.

En combien de manières ils pourraient les assaillir.


Additio, s. f., lat. additio, addition.

La quarta per additio.

Leys d'amors, fol. 44.

La quatrième par addition.

CAT. Addició. ESP. Adición. PORT. Addição. IT. Addizione.


2. Additament, s. m., lat. additamentum, ajutage, ajutoir.

La largitut de aquel additament es quays un palm... Entre aquels dos additamentz. Trad. d' Albucasis, fol. 38.

La largeur de cet ajutage est presque un palme... En ces deux ajutoirs.

PORT. IT. Additamento. (N. E. ESP. aditamento: m. Cosa que se añade a otra. añadido, añadidura, adición, complemento, apéndice.) 


Adeps, s. m., lat. adeps, saindoux, graisse.

Nomnat adeps comunament o graysha.

Eluc. de las propr., fol. 65.

Nommé saindoux communément ou graisse.

IT. Adipe.

(N. E. ejemplo ESP. tejido adiposo - graso)

Si no hi ha referéndum em declaro en vaga de fam


Ades, adv., du lat. ad ipsum tempus, maintenant, incontinent.

Vuelh que ns anem ades dinar. P. Vidal: Abril issic.

Je veux que nous allions maintenant dîner.

(N. E. chap. Fa un rato: adés me ha passat una cosa.)

ANC. FR. Adès avant, adès arrière.

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 166.

- Sans cesse, toujours.

A lei de mal deutor

Qu' ades promet, mas re non pagaria.

Folquet de Marseille: Si tot me.

A la manière d'un mauvais débiteur qui toujours promet, mais qui ne payerait rien.

Vei vos ades, en pessan, jorn e ser.

Bérenger de Palasol: Tant m'abelis.

En pensant, je vous vois sans cesse jour et nuit.

ANC. FR. Deu fu devan et er adès.

Image du monde, not. des MSS., t. V, p. 246.

ANC. CAT. Ades. ANC. ESP. Adiesso. IT. Adesso.

2. Ades ades, adv. comp., sans relâche.

Los enchaussen ades ades.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83.

Les chassent sans relâche.

ANC. CAT. Ades ades. IT. Adesso adesso.

3. Per ades, adv. comp., quelquefois, parfois.

Que ges ergueil per ades non es bos.

G. le Roux: Ara sabrai.

Que parfois l' orgueil n'est pas bon.


Adesar, v., atteindre, adhérer.

Et de son bec dese adhesa

Sus en la carn, pues que l' a preza.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et de son bec toujours il s' attache sur la chair, depuis qu'il l'a prise.

C'aissi fos presa

Del mal que m' adesa

M' amia, cil a cui pauc pesa

Car mi fai languir.

P. Raimond de Toulouse: Sens alegrage.

Qu' ainsi mon amie, celle à qui peu soucie de ce qu'elle me fait languir, fût prise du mal qui s' attache à moi.

ANC. FR. N' i out baronz ki l' adesast,

Ne ki sa main metre i osast.

Roman de Rou, v. 14326.

S' onques d' ome fui adesée

Carneument aine se de vous non.

Roman du comte de Poitiers, v. 422.

Que si hideuse beste osas onc adeser.

Roman de Berte, p. 6.

2. Aderdre, Aerdre, v., lat. adhaerere, attacher, lier.

Part. pas. Si es mos cors en vos joinhz et aders

De fin' amor e de desir coral,

Qu'en autra part non es ferms mon voler.

Arnaud de Marueil: L' ensenhamenz.

Mon coeur est en vous tellement joint et attaché par amour et par désir d' affection, que ma volonté n'est ferme en autre part.

ANC. FR. Mès à autre se vuet aerdre.

Roman de la Rose, v. 9806.

Et meurt tout vif s' à aimer ne s' ahert.

Œuvres d' Alain Chartier, p. 589.

3. Adherir, Aherir, v., lat. adhaerere, attacher, adhérer, se joindre.

E fay adherir aquo que es superflueys.

Trad. d' Albucasis, fol. 16.

Et fais joindre ce qui est superflu.

Part. prés. Els autres ero adherens a lor apellatio.

Tit. de 1390, DOAT, t. CXLVII, fol. 174.

Les autres étaient adhérents à leur appel.

Substantiv. Et juraran los dichs aherens.

Tit. du XIVe siècle, DOAT, t. VIII, fol. 229.

Et lesdits adhérents jureront.

CAT. ESP. PORT. Adherir. IT. Aderire.

4. Adherencia, s. f., lat. adhaerentia, adhérence.

De la adherencia de la palpebra... Tu inscindeys la adherencia.

Trad. d' Albucasis, fol. 17.

De l' adhérence de la paupière... Tu coupes l' adhérence.

CAT. ESP. PORT. Adherencia. IT. Aderenza.

5. Aorser, v., attacher, unir.

Vertaz no si pot jonger ni aorser ab messonja.

Trad. de Bède, fol. 44.

La vérité ne se peut joindre ni attacher avec le mensonge.

ANC. FR. Se elle ne se feust aorgé à un estal.

Lett. de rem., 1376, Carpentier, t. 1, col. 310.

La gent qui à guerre s' aourse. G. Guiart, t. 1, p. 60.


Adhibir, v., lat. adhibere, employer, appliquer.

Part. pas. Ad aquestas causas remedi esser adhibit.

Priv. conc. par les R. d' Angleterre, p. 11. 

Remède être appliqué à ces choses.

2. Exhibition, s. f., lat. exhibitionem, exhibition.

Sia facha exhibition de l' instrument.

Statuts de Provence, BOMY, p. 229.

Soit faite exhibition de l' instrument.

CAT. Exhibició. ESP. Exhibición. PORT. Exhibição. IT. Esibizione.

3. Inhibir, v., lat. inhibere, inhiber, prohiber.

Far inhibir al dict president. 

Statuts de Provence, Julien, t. II, p. 431.

Faire inhiber audit président.

Plassa que inhibisca a totas sas gents.

Tit. du XIVe siècle, DOAT, t. CXLVI, fol. 234.

Plaise qu'il prohibe à toutes ses gens.

CAT. ESP. PORT. Inhibir. IT. Inibire.

4. Inhibition, s. f., lat. inhibitionem, inhibition.

Inhibition et defensa. Fors de Bearn, p. 1078.

Inhibition et défense.

Inhibitios de portar armas.

Tit. de 1394, DOAT, t. CXLII, fol. 54.

Inhibitions de porter armes.

CAT. Inhibició. ESP. Inhibición. PORT. Inhibição. IT. Inibizione.

5. Prohibir, v., lat. prohibere, prohiber, empêcher.

Aquo prohibir... Sia prohibida de la facilitat del movement.

Trad. d' Albucasis, fol. 10 et 17.

Empêcher cela... Soit empêchée de la facilité du mouvement.

Part. pas. Que sia prohibit. Statuts de Provence, Julien, t. I, p. 600.

Qui soit prohibé.

CAT. ESP. PORT. Prohibir. IT. Proibire.

6. Prohibition, s. f., lat. prohibitionem, prohibition.

Far... prohibitios sus los draps del dit pays de Catalogna... 

A l' encontra de las prohibitios.

Tit. de 1424, Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 424 et 425.

Faire... prohibitions sur les draps dudit pays de Catalogne... 

A l' encontre de ces prohibitions.

CAT. Prohibició. ESP. Prohibición. PORT. Prohibição. IT. Proibizione.

7. Prohibitiu, adj., lat. prohibitorius, prohibitif.

Las autras prohibitivas coma: no fassas aquo.

Leys d'amors, fol. 99.

Les autres prohibitives comme: ne fasses pas cela.

CAT. Prohibitiu. ESP. PORT. Prohibitivo. IT. Proibitivo.


Adius, adj., prompt, empressé, exact.

Ad ira sias fort tardius,

E a merce adius e pius.

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Sois fort lent à la colère, et empressé et facile pour la merci.


Adobar, v., armer, adouber, garnir.

At dubba, duban, equitem creare, vel ad honorem equitis aliquem solemniter provehere. Inde quod equitem creatum vestimentis et armis splendidis ornare solebant, addobare in speciali sensu adornare dixerunt.

G. Hickesius, Gramm. franco-theot., p. 91.

Voyez Du Cange, t. 1, col. 150 et 151.

Que gen m' avetz noirit et adobat,

E de nien fag cavayer prezat.

Rambaud de Vaqueiras: Valen marques.

Que vous m' avez agréablement nourri et adoubé, et de rien fait chevalier distingué.

Fig. Com d' aquel que lo Sans Esperit adoba et arma de virtutz.

V. et Vert., fol. 32.

Comme de celui que le Saint-Esprit garnit et arme de vertus.

Loc. Ren mi l' escut, l' ausberc e 'l bran,

E 'l caval que sai t' aportet.

- No farai, qu'el bon rei m' o det

Cant m' adobet a cavallier.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Rends-moi l' écu, le haubert et le glaive, et le cheval qui t' apporta ici. 

- Ne ferai, vu que le bon roi m' en fit présent quand il m' arma chevalier.

- Arranger, disposer.

Curiosamens adobar lur cap. V. et Vert., fol. 70.

Soigneusement arranger leur tête.

Bec et onglas l' adobaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui arrangerez le bec et les ongles.

- Raccommoder, pacifier, préparer, arranger.

Pueis adoba us sers

La coreilla d'un an.

Giraud de Borneil: Si sotils.

Puis un soir pacifie la querelle d'un an.

E manda levar sa masnada

Qu' adobon de manjar corren.

Roman de Jaufre, fol. 87.

Et ordonne de faire lever ses gens pour qu'ils préparent à la hâte de quoi manger.

Cal es aquel che vos a nafrat

Ni chi tant mal vos a adobat?

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Quel est celui qui vous a blessé et qui vous a si mal arrangé?

Part. pas. D' aital hueu aissi adobat

Dirnaretz tres vetz, per mon grat,

En la semmana vostre auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

A mon avis, vous repaîtrez trois fois la semaine votre oiseau d'un tel oeuf ainsi préparé.

Non quier preciosas viandas ni curiosamens adobadas.

V. et Vert., fol. 53.

Il ne cherche les mets précieux et soigneusement préparés.

(N. E. Mets: en alemán, Mett es una carne picada y especiada que se come cruda sobre pan, con cebolla y pimienta. “Hackfleisch, auch Gehacktes, Geschabtes, Faschiertes (österreichisch), Gewiegtes, Mett oder Haschee”. En Valjunquera se come aún llenguañissa cruga.)

Carnicería , Ginesa Gil, Beceite, Beseit, llenguañissa, longaniza

Susbtantiv. N'y a agut de mal adobat.

Chronique des Albigeois, col. 44.

Il y en a eu de mal arrangés.

ANC. FR. A chevalier l' ad adubé,

Marie de France, t. 1, p. 348.

Se onques fûtes chevalier adobé.

Rom. de Gerard de Vienne, Du Cange, t. I, col. 151.

L' adoube à loi de chevalier.

R. de Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 83.

Me donna armes, après que je fus adoubé, etc.

Roman français de Fierabras.

Et luy fust adoubée sa playe qu'il avoit au col.

Comines, liv. I, p. 31.

CAT. ESP. Adobar, IT. Addobare.

2. Adob, adop, s. m., arrangement, harnois, équipage.

De bon adop en totas res.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De bon arrangement en toutes choses.

No trobon adop que lur sia onratz.

Izarn: Diguas me tu.

Ils ne trouvent équipage qui leur soit honorable.

Un adob portava tant acermat.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 38.

Il portait un harnois si bien disposé.

ANC. FR. L' empereres de France descendi à ses très;

Illuec se désarma des adous qu' ot porté.

Not. du Rom. de Garin le Loherain, p. 65.

CAT. Adob. ESP. Adobo. IT. Addobbo.

3. Adobament, s. m., ajustement, réparation, ornement.

En adobamens de carrieras.

Cartulaire de Montpellier, fol. 41.

En réparations de rues.

Adobamentz de plagas.

Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, p. 402.

Ajustement (pansement) de blessures.

- Accommodement, traité.

Et non plus qu'en dara per sentencia o per adobamen ad aquel a que avia facha l' ancta. Cout. d' Alais, arch. du Roy., K, 704.

Et non plus qu'il en donnera par jugement ou accommodement à celui à qui il avait fait l' injure.

Lo tort que eu ai... vengut a adobamen.

Tit. de 1243, DOAT, t. CXL, fol. 144.

Le tort que j'ai... venu à accommodement.

ANC. FR. Molt fu ses adoubemens beax.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 91.

IT. Addobamento.

4. Adobier, s. m., traité, arrangement.

En lor adobier et en lor acordier... Per acordier et per adobier.

Tit. de 1279, DOAT, t. CXLVII, fol. 12.

En leur arrangement et en leur accord... Par accord et par traité.

5. Adobador, s. m., arbitre, entremetteur, réparateur.

Adonc son tug tres adobador.

Deudes de Prades, Poëme sur les vertus.

Alors ils sont tous trois réparateurs.

Dans Nicot et dans Cotgrave on trouve addoubeur.

ESP. Adobador.


Adolescentia, s. f., lat. adolescentia, adolescence.

Puericia, adolescentia. Cartulaire de Montpellier, fol. 174.

Enfance, adolescence.

ESP. Adolescencia. PORT. Adolescentia. IT. Adolescenza.


Adoptio, s. f., lat. adoptio, adoption.

Cant uns rics homs non ha effans, el pot afilhar un filh d'un paure home, si far o vol, e sera sos filhs per adoptio, e non es filhs naturals.

V. et Vert., fol. 39.

Quand un homme riche n'a pas d' enfants, il peut adopter un fils d'un homme pauvre, s'il le veut faire, et it sera son fils par adoption, et il n'est pas fils naturel.

Fig. Em nos totz filhs de Dieu per adoptio.

V. et Vert., fol. 57.

Nous sommes tous fils de Dieu par adoption.

CAT. Adopció. ESP. Adopción. PORT. Adopção. IT. Adozione.

2. Adoptiu, adj., lat. adoptivus, adoptif.

Es coma filhs adoptius. Leys d' amors, fol. 44.

Est comme fils adoptif.

CAT. Adoptiu. ESP. PORT. Adoptivo. IT. Adottivo.


Adorar, Azorar, v., lat. adorare, adorer, prier.

Un sol Dieu adoraras. V. et Vert., fol. 2.

Tu adoreras un seul Dieu.

Poderos Dieus, verays e merceyans,

Merce m' aiatz, qu'ieu vos azor.

G. D' Autpoul: Esperansa de totz.

Dieu puissant, vrai et miséricordieux, ayez pitié de moi, vu que je vous adore.

Car lieis am e lieis ador. G. Faidit: D' un dolz bel.

Car je l' aime et je l' adore,

Loc. Adorar en esperit et en veritat. V. et Vert., fol. 88.

Adorer en esprit et en vérité.

- Appliquer sa bouche, baiser.

Presero Annas et Cayfas lo libre de la ley e pauzero lo devant Joseph, et el adoret lo devotament ayci com far devia.

Hist. abr. de la Bible, fol. 71.

Anne et Caïphe prirent le livre de la loi el le posèrent devant Joseph,

et il le baisa dévotement ainsi comme il devait faire.

CAT. ESP. PORT. Adorar. IT. Adorare.

2. Adorador, s. m. lat. adorator, adorateur.

Ayci com servidor et adorador de Dieu.

Hist. abr. de la Bible, fol. 40.

Ainsi comme serviteur et adorateur de Dieu.

CAT. ESP. PORT. Adorador. IT. Adoratore.


Adulatio, azulatio, s. m., lat. adulatio, adulation, flatterie.

Peccat de adulatio es portar lauzengas. V. et Vert., fol. 3.

Offrir des flatteries est péché d' adulation.

Ab enguan et ab malvestat,

Ab fenchas azulatios.

Brev. d' amor, fol. 172.

Avec tromperie et méchanceté, avec feintes adulations.

CAT. Adulació. ESP. Adulación. PORT. Adulação. IT. Adulazione.


Adulteri, s. m., lat. adulterium, adultère.

Adulteris es cant hom es molheratz o femna maridada, o ambidoy o so, 

e falso lor mariatge.

Liv. de Sydrac, fol. 130.

Adultère est quand l' homme est épousé ou la femme est mariée, ou tous les deux le sont, et qu'ils faussent leur mariage.

La femna que era preza en adulteri e devia esser lapidada.

V. et Vert., fol. 79.

La femme qui était surprise en adultère et devait être lapidée.

ANC. FR. Jà n' oïstes vous onques dire

Que j'aie fait nul avoutire.

Roman de la Rose, v. 16708.

CAT. Adulteri. ESP. PORT. IT. Adulterio. 

2. Adultre, s. m., lat. adulter, adultère.

3. Adultra, s. f., lat. adultera, adultère.

Si adultres o adultra so pres en adulteri.

Cout. De Fumel, 1265, DOAT, t. VIII, fol. 144.

Si un adultère ou une adultère sont surpris en adultère.

4. Adulterador, s. m., lat. adulterator, adultère.

Dieus damnara los fornicadors e 'ls adulteradors. 

Trad. de Bède, fol. 40.

Dieu damnera les fornicateurs et les adultères.

ANC. FR. Billonneurs, adultérateurs de marchandises.

Rabelais, liv. IV, ch. 46.

CAT. ESP. Adulterador. IT. Adulteratore.

5. Avoutre, Avoutro, s. m., adultère, fils adultérin.

S'ieu t' apel ser o lairon o avoutre.

Trad. du Code de Justinien, p. 102.

Si je t' appelle serf ou voleur ou adultérin.

Fas ben trassio,

Qu'el home fils de Dieu apelas avoutro.

Izarn: Diguas me tu.

Tu fais bien trahison, puisque tu appelles adultérin l' homme fils de Dieu.

ANC. FR. Et herite à gran tort maint bastard, 

maint avoutre.

J. de Meung, Testament, v. 1811.

Fil à putain, bastart, avoutre...

Si les bati et chevela,

Et avoltres les apela.

Roman du Renart, t. 1, p. 19 et 319.

ANC. IT. Intendo avaro dilettare in avarizia, in avolterio avoltro... 

Tutti adoltri non figliuoli siete. Guittone d' Arezzo, Lett. 3.

ANC. CAT. Adulter. ESP. Adúltero. PORT. IT. Adultero.

6. Avoutra, s. f., adultère.

Donca, vivent lo marit, sera appellada avoutra.

Tr. de l' Ep. de S. Paul aux Romains.

Donc, le mari vivant, elle sera appelée adultère.

7. Adulterar, Avoutrar, v., adultérer, commettre un adultère.

Que la femna publicamen s' espauses venals a adulterar son propri cors.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 42.

Que la femme s' exposât publiquement vénale à adultérer son propre corps.

Ben deffent la ley velha fornigar e avoutrar...

Ni avoutrar ni aucir...

La nobla Leyczon.

La loi ancienne défend bien de forniquer et de commettre adultère... 

ni adultérer ni occire.

ANC. FR. Il desbaucha et adultéra la femme de l' autre.

Amyot, Trad. de Plutarque, morales, t. III, p. 304.

Et ne peut adultérer l' espouse incorrompue de Jésus-Christ.

Monstrelet, t. II, fol. 160.

CAT. ESP. PORT. Adulterar. IT. Adulterare.


Adulto, s. m., lat. adultus, adulte, pupille.

El curaire pot possedir a nom de son adulto.

Trad. du Code de Justinien, fol. 78.

Le curateur peut posséder au nom de son pupille.

CAT. Adult. ESP. PORT. IT. Adulto.