Mostrando las entradas para la consulta juventut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta juventut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de enero de 2018

AMOR DE JUVENTUT (Juan Carlos Abella)

AMOR DE JUVENTUT

Juan Carlos Abella

Ña un amor de juventut
es lo primé amor que tens
dels que més coses deprens
y que mos aiseque gran inquietud

son tantes les coses que volem expresá
sentimens que acabem de descubrí
que potse mos faran patí
algo que segú mos enfortirá

un se sen tan enamorat
cuan descubris la ternura
y la exprese en soltura
no sap per aon li a arribat

primeres paraules, sensasións
disfrutan de eixos momens
y fiquem tans sentimens
que se desperten les pasións

descubrim que sol en la mirada
les paraules podem evitá
pera podemos expresá
alguna que atra vegada

lo tacto de la teua pell
me descubris tantes emosións
y me ompli de ilusións
que duraran asta que siga vell

amor ple de inosensia
lo que mos nais de jove
sense save per aon mos trove
y mos ompli de experiensia

amor que si un dia perdem
lo momen de descubrí lo sexo
mos creará tan gran nexo
que mai lo olvidarém

a la juventut tenim presa
tot u volem prová
tan rapid volem aná
que mos enduem alguna sorpresa

la vergoña am perdút
al arrimamos a eixa persona
que mos pareis tan bona
y no sabem com a segút

es un amor tan nesesari
que lo nesesitem pera dependre
me enseñe a se mes tendre
y aixo no u trovem a cap dicsionari

si al amor de juventut
si a les eternes promeses
que lo tems dixe per ai esteses
encara que te dixo ben fotut

si al amor de puresa
y a les mirades de ternura
que mos fan perde la compostura
a vegades venen per sorpresa

si als besets robats
que se donen de amagát
a aquell puesto que am buscát
son besets mol lograts.




domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella (banasta) de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrassia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:

No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la historia meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardins, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrassies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per desich que tinguere de aixó, va pendre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va pendre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos homens milló que un haguere vullgut y va tindre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tindre en lo seu home paraules de despressio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone pera, en la seua deshonestidat, aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach pendre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que desichabe alló que desichen y tenen que desichá los homens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va pendre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de éste plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa».
Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgensies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pedre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servim natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim reconec (y sense profit) lo tems que vach dixá pedre: y encara que no lo vach pedre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los homens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta o acatat, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los homens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols homens, mentres mols homens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los homens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli histories al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansons y diuen: «A los jovens los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgensies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts. -

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatons li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segons los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere vindre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que estabe una mica picat en la dona perque mos habíe fet está a la porta un bon rato sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó?
¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense ficá cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matál ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrassia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di:
- ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quína promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va vindre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tindre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no hi estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!

Va passá que habén vingut per la nit alguns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrassia si volem, que este ruquet li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota dels dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la banasteta, y eixecánla, va vore al jove, que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di:
- Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palisses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé vindre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despressio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissensia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba».
¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe lligán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.

Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo


miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presénsia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

Tan los habíe agradat la história de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silénsio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes históries, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los hómens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcóns de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres doméstics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tíndre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue víndre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.
¿Quína glória mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y paréns; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presénsia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difíssils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presénsia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles hómens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de hómens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cusigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrencá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instruméns propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presénsia vostra. Per lo que la raó de estes visións han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di: - Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: - Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligénsia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato: - Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

viernes, 10 de mayo de 2024

Lutz, Llutz - Lyra, Lira

Lutz, Llutz, s. f., lat. lux, lumière, clarté, lueur, luminaire. 

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 62.

(N. E. Normalmente en occitano se encuentran palabras escritas con l inicial, y no con ll; en el dialecto catalán abundan con ll. Lutz y llutz es la misma palabra, con diferente ortografía. Alemán Licht, inglés light, castellano luz.)

choix poésies originales troubadours Raynouard; Lutz

Lutz es plus general que lum, quar tot lum es lutz, mas tota lutz no es lum. Eluc. de las propr., fol. 120.

Clarté est plus générale que lumière, car toute lumière est clarté, mais toute clarté n'est pas lumière. 

A pena vei la clara lutz.

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

A peine je vois la claire lumière.

Remanra l'autars senes draps e senz luz. 

Palais: Mot m'enoia.

L'autel restera sans nappes et sans luminaire. 

Fig. Selh qu'es lutz

Del mon e vera vida.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Celui qui est lumière du monde et véritable vie.

ESP. PORT. Luz. IT. Luce. (chap. Llum, llums; llumeneta, llumenetes.)

Adv. comp.

Per qu'ieu comens, quant auzel falh, 

Un vers, si 'l puesc gitar a lutz.

Bernard de Venzenac: Iverns. 

C'est pourquoi, quand l'oiseau fait défaut, je commence un vers, si je le puis conduire à fin. 

S' intratz en plaich 

Don no sabetz a lutz issir.

Marcabrus: D' aisso laus Dieu. 

Si vous entrez en plaid dont vous ne savez à fin sortir.

Quan s' ave que non o tratz a lutz, 

Al menhs n' a pretz qui be s'es cabtengutz. 

Cadenet: S'ieu pogues. 

Quand il advient qu'il ne le tire à fin, au moins en a mérite qui bien s'est conduit.

Ieu fora pro ricx e de bon azaut, 

Sol de s'amor pogues issir a llutz. 

Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m. 

Je serais assez puissant et de bon contentement, pourvu que je pusse sortir à fin de son amour.

2. Lugor, s. f., lueur, clarté, lumière, éclat.

Cavalgan ab gran joia ab la clara lugor. Guillaume de Tudela.

Chevauchent avec grande joie avec la claire lumière.

Fig. Done a sas obras lugor

Don sian mundat li peccador.

G. Riquier: Be m degra.

Qu'il donne à ses oeuvres éclat dont soient purifiés les pécheurs.

- Vue, faculté de voir.

Li ric malvat....

Els an huelhs e non an lugor.

Folquet de Romans: Tornatz es.

Les riches mauvais... ils ont yeux et n'ont pas vue. 

ANC. FR. Si pert la cambre sa luor. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. 1., p. 59.

(chap. Claró, lluentó.)

3. Luciditat, s. f., lat. luciditatem, lucidité, éclat.

Am major difficultat pren suptilitat, clartat, luciditat, perspicuitat.

Eluc. de las propr., fol. 263.

Avec plus grande difficulté il prend subtilité, clarté, lucidité, transparence. 

IT. Lucidità, luciditate, luciditade.

4. Lugart, s. m., Lugart, nom de l'étoile du matin.

Es dig aquest planetas 

Lugart, quant es en orien, 

Vesper, quant es en occiden.

Brev. d'amor, fol. 32. 

Est dite cette planète Lugart, quand elle est en orient, Vesper, quand elle est en occident.

5. Luzer, Luser, Luzir, v., lat. lucere, luire, briller.

Ara non vei luzir soleill.

B. de Ventadour: Ara non. 

Maintenant je ne vois pas luire le soleil.

Un manuscrit porte luser au lieu de luzir.

Lo palais luzi tot de la gran resplandor. V. de S. Honorat.

Le palais brille tout de la grande splendeur. 

Los uelhs li luzo cum candelas. Eluc. de las propr., fol. 357.

(chap. Los ulls li lluíxen o relluíxen com a candeles : veles.)

Les yeux lui brillent comme chandelles.

An fatz lo tench carzir, 

Ab que s fan la cara luzir.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz fuy. 

Ont fait renchérir la teinture, avec quoi elles se font luire la face. 

Fig. Son pretz lutz e resplan.

Gaubert, moine de Puicibot: Un joys.

Son mérite luit et resplendit. 

Substantiv. Non pretz honor esconduda, 

Ni carboncles ses luzir. 

T. de Blacas et de Rambaud: En Raymbautz. 

Je ne prise gloire cachée ni escarboucle sans le luire (éclat).

Proverbial. Non es aurs tot cant que lutz. 

(chap. No es or tot lo que relluíx. ESP. No es oro todo lo que reluce.)

Amanieu des Escas: Dona per. 

N'est pas or tout ce qui luit. 

Part. prés. Dels cors lusens e luminos. L'Arbre de Batalhas, fol. 250.

Des corps brillants et lumineux.

Estela marina, 

De las autras pus luzens.

Pierre de Corbiac: Dona dels. 

Étoile marine, plus brillante que les autres. 

CAT. Lluir. ESP. Lucir. PORT. Luzir. IT. Lucere. (chap. lluí, relluí: lluíxco o lluíxgo, lluíxes, lluíx, lluím, lluíu, lluíxen; lluít, lluíts, lluída, lluídes; relluíxco o relluíxgo, relluíxes, relluíx, relluím, relluíu, relluíxen; relluít, relluíts, relluída, relluídes.)

6. Lugana, s. f., lumière, clarté, clair de lune.

Per nueit escura, 

Ab leis ses luguana.

B. Martin: Amor.

Par nuit obscure, avec elle sans lumière.

Soven soletz anar a la lugana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En. 

Souvent vous soulez aller au clair de lune. 

Fig. Es lugana

De salvatio, e clartatz 

De tota gen christiana.

Folquet de Lunel: El nom de.

Est lumière de salut, et clarté de toute gent chrétienne.

7. Lucerna, Luzerna, s. f., lat. lucerna, lanterne, lampe, flambeau.

Voyez Ihre, Diss. altera, p. 231.

Dejuns ses almorna... es lucerna ses oli. Trad. de Bède, fol. 52.

Jeûne sans aumône... c'est lampe sans huile. 

Fo trobada una luzerna... que per ven ni per aigua no s podia escantir.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 142. 

Fut trouvée une lampe... qui par vent ni par eau ne se pouvait éteindre.

ESP. (+ lámpara, linterna) IT Lucerna. (chap. Llinterna, llinternes; cresol, cresols.)

8. Lucifer, s. m., lat. Lucifer, Lucifer, planète de Vénus.

Lucifer es bénigne. Eluc. de las propr., fol. 115.

Lucifer est benin. 

Si cum es Lucifer en cel. Trad. de Bède, fol. 78.

Ainsi comme est Lucifer au ciel.

- Le prince des ténèbres, le chef des démons.

Ben ressemblas a Lucifer, 

Las caras negras e 'l vis fer.

V. de S. Honorat. 

Tu ressembles bien à Lucifer, les joues noires et le visage farouche. 

ESP. Lucífero (Lucifer). IT. Lucifero. (chap. Lucifer, lo jefe dels demonis, dimonis, diables.) 

9. Aluc, s. m., lumière, éclat, jour.

Ilh qu' es genser, josta si m col, 

E non tem bruida ni aluc... 

Ieu maintas vetz, a grand aluc, 

Ai vist qu' a penas te ni col.

G. Pierre de Cazals: Eras pus vey. 

Elle qui est plus belle, près de soi m'accueille, et je ne crains bruit ni éclat.

Maintes fois, au grand jour, j'ai vu qu'à peine elle tient et accueille.

10. Alucar, Alhucar, Aillucar, v., allumer.

- Pueis fan alhucar fuoc tot en torn. 

Auras denan te la roda d' austronomia; tu alhucaras la candela de la roda, et estengeras las autras lhumneiras.

Livre de Sydrac, fol. 31 et 138. 

Puis ils font allumer du feu tout autour. 

Tu auras devant toi la roue d'astronomie; tu allumeras la chandelle de la roue, et éteindras les autres lumières. 

Fig. Un nou sirventes ailluc.

Garin : Aissi cum hom. 

J'allume un nouveau sirvente. 

Vers es que m' aflam e m' aluc

G. Pierre de Cazals: Eras pus. 

Il est vrai que je m'enflamme et m'allume. 

Part. pas.

De vas Constantinoble s' es lo rey regardatz, 

E vic sos castels ars e pres et alucatz. 

Roman de Fierabras, v. 111. 

Devers Constantinople s'est le roi regardé, et il vit ses châteaux brûlés et pris et allumés. 

Una candela alhucada. Liv. de Sydrac, fol. 135. 

Une chandelle allumée.

ANC. FR.

Nus ne doit aluchier mal arbre ne male herbe.

Luxure est uns pechiés que gloutonnie aluche, 

Et si le fait flamber plus cler que seiche buche. 

Test. de J. de Meung, v. 1392 et 1749.

11. Collucatiu, adj., du lat. collucere, collucatif, qui luit, qui brille de toutes parts.

Solelh... ha virtut... conservativa..., fecondativa, confortativa, augmentativa.... collucativa. Eluc. de las propr., fol. 115.

Le soleil... a vertu... conservatrice..., fécondante, confortative, augmentative..., collucative.

12. Deslugar, v., éclipser, évanouir.

Fig. L' autre segles se desluga.

Bernard de Venzenac: Hueymais pus. 

L'autre siècle s'évanouit.

CAT. Deslluir. ESP. Deslucir. (chap. Deslluí, deslluís; eclipsá, eclipsás, apagá, apagás, extinguí, extinguís.)

13. Elucidari, s. m., éclaircissement, explication.

Elucidari de las proprietatz de totas res naturals

Eluc. de las propr., fol. 1.

Explication des propriétés de toutes choses naturelles.

Elucidari de las proprietatz de totas res naturals.

 

14. Eslhuciada, s. f., éclair.

Dels grans tonedres e de las eslhuciadas que fasia.

La resplandors pareis avans en terra que lo tonedres sia; mas lo tonedres es abans que lh' eslhuciada.

Liv. de Sydrac, fol. 7 et 46. 

Des grands tonnerres et des éclairs qu'il faisait. 

La splendeur paraît en terre avant que le tonnerre soit; mais le tonnerre est avant que l' éclair.

(chap. Rellámpec, rellampecs; sentella, sentelles.)

15. Eylhaus, s. m., éclair. 

Eylhauses e trons. V. de S. Honorat.

(chap. Rellampecs y trons.)

Éclairs et tonnerres.

16. Eslugar, Esluchar, v., éclaircir. 

Pel temps qu' es belhs e s' esluga.

Bernard de Venzenac: Hueymais. 

Par le temps qui est beau et s'éclaircit. 

Quan la bruna aura s' eslucha.

Giraud de Borneil: Quan la bruna. 

Quand le sombre temps s'éclaircit.

17. Alugorar, v., rendre brillant, brillanter, illuminer.

Fig. Quar sa beutatz alugora

Bel jorn, e clarzis nueg negra.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Car sa beauté illumine beau jour, et rend claire nuit noire.

Part. pas. Vestimens dauratz

E clars e ben alugoratz.

Brev. d'amor, fol. 31. 

Vêtements dorés et éclatants et bien brillantés.

18. Illustri, s. m., lat. illustris, illustre, titre de dignité du bas-empire.

Per so que es de gran dignitat, si cum es illustris, so es perfeitz o pretor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Parce qu'il est de grande dignité, comme est un illustre, c'est-à-dire un préfet ou un préteur. 

CAT. Illustre. ESP. Ilustre. PORT. IT. Illustre. (chap. Ilustre, ilustres.)

19. Reluzer, Reluzir, Reluizir, v., lat. relucere, reluire, luire, briller.

Quan vei los cabeillz gentz e sors

Que reluizo plus que fin ors.

Folquet de Romans: Donna ieu pren. 

Quand je vois les cheveux jolis et blonds qui reluisent plus que pur or. Fig. E 'l rossinhols qu' el ram relutz.

Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs. 

Et le rossignol qui brille sur le rameau. 

Part. prés. Las aigas d' aquesta fon son tan claras et reluzens.

V. et Vert., fol. 102. 

Les eaux de cette fontaine sont claires et reluisantes.

ANC. FR. E virent armes reluisir. 

Escuz é helmes reluisir.

Roman de Rou, v. 12141 et 9091. 

CAT. Relluir. ESP. Relucir. PORT. Reluzir. IT. Rilucere. (chap. Relluí.)

20. Sobreluzer, Sobreluzir, v., sur-luire, briller beaucoup. 

Part. prés. Peyra preciosa sobrelusen.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 261. 

Pierre précieuse sur-luisante.

(chap. Sobrelluén, sobrelluéns, sobrelluénta, sobrelluéntes.)

21. Translutz, s. m., transparence, clarté, sérénité.

En temps de translutz semenar et culhir. Eluc. de las propr., fol. 208.

Au temps de sérénité semer et cueillir.

(chap. Transllum. ESP. Trasluz.)

22. Transluchura, s. f., crevasse, ouverture.

Vezian, per una transluchura, 

Gran clardat que tro al cel dura.

V. de S. Honorat.

(chap. Veíen, per una bada, regata o crivassa, gran claró que hasta 'l sel pujabe.)

Voyaient, par une crevasse, grande clarté qui jusqu'au ciel s'étend.

23. Trasluzer, Trasluzir, v., lat. translucere, être transparent, diaphane.

Ab color... que traslutz. Trad. du lapidaire de Marbode.

Avec couleur... qui est transparente. 

Part. prés. L' aires pren naturalmens

Lumneira, qar es trasluzens. 

Brev. d'amor, fol. 38. 

L'air reçoit naturellement la lumière, car il est transparent.

ANC. FR. Ou treluisoit d'une couleur diverse 

En rayon d'or qui les feuilles traverse.

Et tire hors ton glaive treluisant. 

Du Bellay, fol. 278 et 280. 

CAT. Traslluir. ESP. Traslucir. PORT. Trasluzir. IT. Tralucere. 

(chap. Translluí, transparentá, clarejá. Te claregen les orelles.)

Luxuria, s. f., lat. luxuria, luxure. 

Abrazar lo fuec de luxuria dedins el cor. V. et Vert., fol. 18. 

Embraser le feu de luxure dedans au coeur.

Luxuria ve de glotonia e de pessar folamen. Liv. de Sydrac, fol. 130. Luxure vient de gloutonnerie et de penser follement.

CAT. Luxuria, lluxuria. ESP. Lujuria. PORT. Luxuria. IT. Lussuria.

(chap. Lujuria, lujuries : ganes de cardá, follá, fotre un clau; lujo, plaé en general.)

2. Luxurios, adj., lat. luxuriosus, luxurieux, débauché.

Hom luxurios qui soen jatz ab femna. Liv. de Sydrac, fol. 76.

Homme luxurieux qui souvent gît avec femme

Fig. Oils luxurios, ples d' azulteri

Luxuriosa res es vis.

(chap. Lujuriosa cosa es lo vi.)

Trad. de Bède, fol. 4 et 45. 

Yeux luxurieux, pleins d'adultère

Luxurieuse chose est le vin. 

Substantiv. Simoniaix, encantador, 

Luxurios et renovier 

Que vivon d' enoios mestier.

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Simoniaques, enchanteurs, débauchés et usuriers qui vivent de dégoûtant métier.

CAT. Luxurios, lluxurios. ESP. Lujurioso. PORT. Luxurioso. IT. Lussurioso.

(chap. Lujurióslujuriososlujuriosalujurioses.)

3. Luxuriar, v., lat. luxuriare, luxurier, se livrer à la débauche.

Part. pres. Luxuriant ab vos en lurs manjars.

Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre.

Luxuriant avec vous dans leurs mangers.

Part. pas. Can seran luxuriadas.

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. 

Quand elles seront livrées à la débauche.

ESP. Lujuriar. IT. Lussuriare.

4. Luxuriosament, adv., luxurieusement.

Luxuriosament en lor juventut. Trad. de Bède, fol. 32.

(chap. Lujuriosamen a la seua juventut.)

Luxurieusement en leur jeunesse.

CAT. Luxuriosament. ESP. Lujuriosamente. PORT. Luxuriosamente. 

IT. Lussuriosamente. (chap. Lujuriosamen.)

 

Luz, s. m., lat. lucius, brochet.

Il pescador si us preiron com un luz. 

Rambaud de Vaqueiras: Tuich me. 

Les pêcheurs ainsi vous prirent comme un brochet.

Budel de luz voill partan a lur guisa. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas. 

Boyau de brochet je veux qu'ils partagent à leur guise. 

ANC. FR. Lus et saumons et venisons.

Roman du Renart, t. IV, p. 42. 

Ne queroient saumons ne luz.

Roman de la Rose, v. 8425.

CAT. Llus. ESP. PORT. IT. Lucio. (chap. Llus, llusos; lucio, lucios; lucio-perca, lucio-perques; mare de llus : merluza.)

 

Lyra, Lira, s. f., lat. lyra, lyre.

Lyra... fo per Mercuri trobada. Eluc. de las propr., fol. 282. 

La lyre... fut trouvée par Mercure.

Las liras fay retentir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais résonner les lyres.

CAT. ESP. Lira. PORT. Lyra. IT. Lira. 

(chap. Lira, lires; arpa, arpes; tamé la moneda se diu lira.)

Lyra... fo per Mercuri trobada. Eluc. de las propr., fol. 282.   La lyre... fut trouvée par Mercure.