Mostrando las entradas para la consulta garganchó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta garganchó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 28 de marzo de 2024

Garba - Garossa, Gairossa

Garba, s. f., gerbe.

La bella garba, cant es segada el camp. V. et Vert., fol. 92.

(chap. La bella garba, cuan es segada al cam, campo.)

La belle gerbe, quand elle est sciée au champ.

Era carguada de garbas de sivada.

(chap. Estabe carregada de garbes de sivada o sibada. Com veéu, al ocsitá o chapurriau antic se escribíe en s inissial; passe en moltes mes paraules que poden escomensá en s o en c, perque ere lo mateix sonido o so. Ej. sirera, sireres. A la imache podéu vore un llasset groc, nugo, o llassada.)

garba, garbes; garbera, garberes; nugo, nugos

Libre de Tindal, p. 12.

Était chargée de gerbes d'avoine.

Garbas ni fen. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 95.

Gerbes et foin.

ANC. FR. Vez-là ces chans ù la gent soient

Qui ces jarbes cueillent e loient... 

Et les garbes ensanle metuns.

Marie de France, t. II, p. 361.

CAT. ESP. Garba. (chap. Garba, garbes; garbeta, garbetes.)

2. Garbier, s. m., gerbier, amas de gerbes.

Arses... garbier o hostal.

(chap. Cremare... garbera u hostal, casa.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 130. 

Brûlât... gerbier ou maison.

(chap. Garbera, garberes : mun de garbes apretades per si plou.)

 

Garbier, adj., fanfaron, hâbleur, faiseur d'embarras.

Tant an ben dig del marques 

Joglar truan e garbier.

P. Vidal: Tant an ben.

Tant ont bien dit du marquis les jongleurs vauriens et hâbleurs.

ASCUMA, junta, presidente, Joaquín Monclús, garbier

 

Garen, Guaren, s. m., garant, protecteur.

Guarents t' en sere. Tit. de 1067.

(chap. Yo t' en siré garantisadó, protectó, guardadó, guía; siré : seré, del verbo sé.)

Je t'en serai garant.

Sias me capdels e garens.

Giraud de Borneil: Quan lo freitz.

Sois-moi guide et protecteur.

- Témoin.

Donc pus vas me non avetz nulh garen

Qu' ieu anc faillis.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh.

Donc puisque envers moi vous n'avez aucun témoin que jamais je faillis.

Us garens non pot altre contrastar de negun pechat, mas per dos garens er crezuda tota paraula. Trad. de Bède, fol. 77.

(chap. Un testigo, testimoni no pot contrastá a un atre de cap pecat, pero per dos testigos, testimonis sirá creguda tota paraula.)

Un témoin ne peut contredire un autre d'aucun péché, mais par deux témoins sera crue toute parole. 

Loc. Si m trai fis amors en garen.

Lamberti de Bonanel: D' un saluz. 

Si pur amour me prend à témoin.

ESP. PORT. Garante, IT. Guarento.

2. Garentia, Guarentia, Guerentia, s. f., témoignage.

Domna, nos tres, vos et ieu et Amors, 

Sabem totz sols, ses autra guarentia, 

Quals fo 'l covens; no s tanh qu'ieu plus en dia. 

(chap. Dona, natros tres, vos y yo y Amor, sabem tots sols, sense datra garantía, testimoni, quína va sé la conveniensia (lo trate); no convé que yo ne diga mes.)

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. Var.

Dame, nous trois, vous et moi et Amour, savons tous seuls, sans autre témoignage, quel fut le traité; il ne convient pas que j'en dise plus.

Es proatz

De falsa garentia.

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque

Il est convaincu de faux témoignage.

- Garantie, protection.

Er nos sia capdelhs e guerentia 

Sel que guidet tres reys en Betleem.

Pons de Capdueil: Er nos.

(chap. Ara mos sigue guía y garantía – protecsió - aquell que va guiá tres reys a Belén. Com veéu, ya se parlabe de tres reys, los reys magos, los reixos.)

Maintenant nous soit guide et garantie celui qui guida trois rois en Bethléem.

La Verges Maria,

Cui Dieus benezis,

Nos sia guerentia.

G. Faidit: Era nos sia. 

La Vierge Marie, que Dieu bénit, nous soit protection.

ANC. CAT. Guarentia. ESP. (garantía) PORT. Garantia. IT. Guarentia. (chap. Garantía, garantíes; v. garantisá: garantiso, garantises, garantise, garantisem o garantisam, garantiséu o garantisáu, garantisen; garantisat, garantisats, garantisada, garantisades.)

3. Garensa, s. f., garantie.

Ill a del drutz dol e mal ses garensa.

T. de Lantelm et de Raimond: Ramond una. 

Elle a du galant douleur et mal sans garantie.

4. Garimen, s. m., garantie, protection.

Car contra lui Turcx non an garimen. 

Olivier le Templier: Estat aurai. 

Car contre lui Turcs n'ont pas protection.

5. Guarentizia, s. f., garantie, témoignage.

Loc. Lo senher de Montferrand non deu forsar home ni femna de portar guarentizia. Charte de Montferrand de 1240. 

Le seigneur de Montferrand ne doit forcer homme ni femme de porter témoignage.

6. Garentir, v., garantir, assurer.

Gaucelm, ieu mezeis garentis

Que non ai d'aver gran largor.

Hugues de S. Cyr: Manens fora. 

Gaucelm, moi-même je garantis que je n'ai pas grande extension de richesse. 

ESP. PORT. Garantir. IT. Guarentire, guarantire. (chap. Garantí, garantisá; garantit, garantits, garantida, garantides.)

7. Guiren, s. m., garant, protecteur.

De Dieu mov tot saber, Salomos n' es guirens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De Dieu vient tout savoir, Salomon en est garant. 

Quar anc bon pretz non ateys 

Ricx hom, si joys e jovens 

E valors no ill fon guirens.

Bertrand de Born: S'abrils e. 

Car oncques homme puissant n'atteignit bon mérite, si plaisir et grâce et valeur ne lui fut protecteur.

- Témoin.

Sivals aitan sapcha no 'l men, 

Que planh e plor m' en son guiren. 

Pons de Capdueil: Ben sai. 

Du moins autant qu'elle sache que je ne lui mens, vu que plaintes et pleurs m'en sont témoins. 

Senher, qu' estorses... 

Suzanna d'els fals guirens.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Seigneur, qui délivrâtes... Susanne des faux témoins. 

Loc. Dieu en trac per guiren.

B. Carbonel: S'ieu anc. 

J'en prends Dieu pour témoin.

8. Guirensa, Guiransa, s. f., secours, refuge.

Bona dompna, ses vos non ai guirensa.

Hugues de la Bachelerie: Ses totz enjans. 

Bonne dame, sans vous je n'ai refuge. 

Nulhs metges de Proensa 

No m pot far ni dar guirensa.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Nul médecin de Provence ne me peut faire ni donner secours.

- Témoignage.

Loc. E 'n trac mi dons a guirensa.

Jean d'Aguilen: S'ieu anc. 

Et j'en prends ma dame à témoignage.

9. Guirentir, v., garantir.

Non truep qui m guirenta, 

Ni qui m' o auze dire 

Qu' un' autra tan genta 

El mon s' eli ni s mira.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse, ni qui m'ose dire cela qu'une autre si gentille au monde se choisit et s'admire.

10. Garir, Guarir, Guerir, v., guérir.

Bos metges es qui m pot guerir.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Bon médecin est qui me peut guérir.

Cum fo de Peleus la lansa, 

Que de son colp non podi' hom guerir. 

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Comme fut la lance de Pélée, vu que de son coup on ne pouvait guérir.

Car senes vos non pot guerir

Del mal d' amor qu' el fay languir. 

Arnaud de Carcasses: Dins un.

Car sans vous ne peut guérir du mal d'amour qui le fait languir.

Sos cors ni s' anma miga per ren guaris. Poëme sur Boèce. (anima, ánima)

Son corps ni son âme mie pour rien guérit.

Ai fag la penedensa,

E suy del peccat gueritz.

G. Faidit: Pel joi del. 

J'ai fait la pénitence, et suis guéri du péché.

- Préserver.

Res, mas merce, no m pot de mort guerir.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Rien, excepté merci, ne me peut préserver de mort.

- Racheter, sauver.

Car Dieus nos ditz que l' anem lai servir 

Ou el fo mortz per nos dampnatz garir. 

G. Faidit: Cascus hom deu. 

Car Dieu nous dit que nous l'allions servir là où il fut mis à mort pour sauver nous damnés. 

Part. pas. Adoncx mi tenc per guaritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu. 

Alors je me tiens pour guéri.

- Garanti.

Si lo captals es garitz. Trad. du Code de Justinien, fol. 35. 

Si le capital est garanti. 

ANC. FR. Dont, dist li filz, gariz seroit 

Qui ainsi garir se porroit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 106. 

La chaussure patricienne ne guarit pas de la goutte des pieds.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. I, p. 412. 

Car ains mais ne pot nus garir 

Envers lui.

Roman du comte de Poitiers, v. 743. 

Pour ço guarirent li enfant.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 442. 

Et l' emperères en fist moult que gentis 

Que les viandes fist aus borjois garir. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 142.

ANC. ESP.

Embiola al monge que los otros guarie. V. de S. Millán, cop. 155.

Que perderé melesina so esperanza de guarir.

Arcipreste de Hita, cop. 566. 

Todos los traedores asi deben morir, 

Ningun aver del mundo non los debe guarir.

Poema de Alexandro, cop. 165.

ANC. CAT. Garir. CAT. MOD. Guarir. IT. Guarire. (chap. Saná, curá.)

11. Garezir, v., guérir, garantir.

Car sel mal lo bec garezis 

E 'ls pes, e l' ausel enardis.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car ce mal garantit le bec et les pieds, et enhardit l'oiseau. 

ANC. ESP. Guarecer.

12. Garimen, Guarimen, Guerimen, s. m., guérison.

Ieu ses lieys non ai guerimen.

G. Adhemar: Chantan dissera. 

Sans elle je n'ai guérison.

Per tal seran al guerimen.

R. Jordan, Vicomte de S. Antonin: No puesc.

Pour tels seront à la guérison.

- Remède.

Encar si fai un garimen; 

Polvera faretz d' aurpimen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Encore se fait un remède; vous ferez poudre d'orpiment.

Non pot donar contra 'l mal guarimen. 

B. Zorgi: Mout fort me.

Ne peut donner remède contre le mal.

CAT. Guariment. ANC. ESP. Guarimiento. IT. Guarimento.

13. Guerizo, s. f., guérison.

E m pot dar del mal guerizo. 

Gaubert, Moine de Puicibot: Per amor. 

Et me peut donner guérison du mal.

Aissi com nos det gueriso.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Ainsi comme nous donna guérison. 

Non truep guerizo, 

Mas solamen d'aitan 

Quan vos estau denan.

G. Faidit: Razon e mandamen. 

Je ne trouve guérison, excepté seulement d'autant que je vous suis devant.

- Sauveté, sauvegarde.

Lo menet al rei per guerizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Le mena au roi pour sauveté.

ANC. FR. 

C'est presque guarison que de vouloir guarir. 

R. Garnier, Trag. d' Hippolyte, act. II, sc. 1. 

ANC. CAT. Guarison. IT. Guarigione.

14. Guerida, s. f., refuge, retraite.

Car non truep a l' yssida

Riba ni port,

Gua ni pont ni guerida.

Sordel: Aitan ses plus.

Car je ne trouve à la sortie rive ni port, gué ni pont ni refuge.

Loc. Qu' om crides soven: A la guerida! 

A 'N Audoart, qu' a la patz envazida. 

Austor Segret: No sai. 

Qu'on criât souvent: A la retraite! au seigneur Édouard, qui a rompu la paix.

ANC. CAT. Guarita. ESP. PORT. Guarida. (chap. Guarida, guarides; refugi, refugis; cau, caus.) 

15. Aguerir, v., guérir, sauver. 

Lai on Dieus mostrara 'l martir

Qu' el sostenc per nos aguerir.

Pierre d'Auvergne: De Dieus no us.

Là où Dieu montrera le martyre qu'il supporta pour nous sauver.

 

Gargamella, s. f., gorge, gosier.

Del bran

Per la gargamella

Empenh si son trenchan.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai.

De l'épée par la gorge il pousse tellement son tranchant.

De gargamela de mouto

Li datz soven a manjar pro.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Donnez-lui souvent à manger suffisamment de la gorge de mouton.

ANC. FR. Puis luy passay ma broche à travers la gargamelle.

Rabelais, liv. II, chap. 14.

CAT. Gargamella. (chap. Garganchó, garganchons; gola, goles; gargamella, gargamelles. Gargamel es lo roín dels Pitufos. Los catalans diuen barrufet, barrufets. Pitufo es petit, menut, com lo capsot de Mario Sasot, franchista de Saidí, Zaidín, Çaidin, Çaidí.)

Gargarisme, s. m., lat. gargarisma, gargarisme. 

Sia cuech en vi et mel, et fa gargarisme.

Coll. de Recettes de médecine.

Soit cuit en vin et miel, et fais gargarisme.

Fa gargarisme. Eluc. de las propr., fol. 85.

Fais gargarisme.

CAT. Gargarisme. ESP. IT. Gargarismo. (chap. Gargarisme, gargarismes, licor o líquit per a fé gárgares; gárgara. Cuan tenim mocs a la gola, garganchó, podem traure un carcás o mes carcassos. Esta c de carcás ve de la g de gola, garganchó; gula, gorge, gorja, gorjeo, gorjear, etc.)

2. Gargarizar, v., lat. gargarizare, gargariser.

Part. pas. Vinagre... gargarizat reprez vomit.

Eluc. de las propr., fol. 228.

Vinaigre... gargarisé réprime vomissement.

CAT. Gargarisar. ESP. Gargarizar. PORT. Gararejar. IT. Gargarizzare.

(chap. gargarisá, fé gárgares; golejá, fé golades, tamé vomitá.)

 

Gariophili, s. m., lat. caryophillum, caryophillum, girofle.

Gariophili o gerofle so frugz d' un aybre que naysh en India.

Eluc. de las propr., fol. 210.

Caryophillum ou girofle sont fruits d'un arbre qui naît dans l'Inde.

ESP. Gariofilio. IT. Garofano. (chap. Clau o clavo de auló).

2. Girofle, Gerofle, s. m., girofle.

De girofle tres clavels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Trois clous de girofle.

Si 'l girofle no s vent en Narbona. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 151.

Si le girofle ne se vend pas à Narbonne.

Gariophili o gerofle. Eluc. de las propr., fol. 210.

Caryophillum ou girofle.

ANC. CAT. Girofle, gerofle. ESP. Girofle.

3. Giroflar, v., parfumer de girofle.

Fig. Si no m girofla 'l cor

Ab un baisar sa dousa alena. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Si sa douce haleine ne me parfume le coeur avec un baiser. 

Part. pas. Bon vi giroflat.

Izarn: Diguas me tu.

Bon vin parfumé de girofle. 

Vis blancs e vermelhs e giroflats e ros. Guillaume de Tudela.

Vins blancs et vermeils et parfumés de girofle et rouges.

 

Garlambey, s. m., tournoi, joûte.

Perdutz fo, qui qu'el vensa,

El garlambey,

Mans destrier de valensa.

Rambaud de Vaqueiras: El so que plus.

Fut perdu au tournoi, qui que ce soit qui le vainque, maint destrier de valeur.

 

Garlanda, Guarlanda, Guirlanda, s. f., guirlande.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ill cabeill sion coindament

Estretz ab fil d'aur o d'argen; 

Una sotilleta garlanda

Gart q' uns pel front no s' en espenda (espanda).

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Que les cheveux soient élégamment retenus avec fil d'or ou d'argent; qu'une légère guirlande empêche qu'un seul sur le front ne s'en épande.

Que non porton corona ni garlanda.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Qu'elles ne portent couronne ni guirlande.

Hueimais pus ven la patz e 'l gai temps de pascor, 

Si devria mostrar ab garlanda de flor.

Sordel: Sel que m' afi. 

Désormais puisque vient la paix et le gai temps de printemps, il devrait se montrer avec guirlande de fleur.

On trouve dans un manuscrit guirlanda.

ANC. CAT. Guirlanda. CAT. MOD. Garlanda. ESP. Guirnalda. 

PORT. Guirlanda. IT. Ghirlanda. (chap. Guirnalda, guirnaldes.)

Guirnalda

Garnir, Guarnir, v., garnir, munir, équiper, parer, orner, briller.

Faitz la rota

Ab XVII cordas garnir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais garnir la rote avec dix-sept cordes.

Selh qui plus gent sap mentir,

Es ben segurs de garnir

D' escarlat ab vert vestir 

Et esperos ab sotlar.

B. Martin: A senhors. 

Celui qui plus gentiment sait mentir, est bien sûr de se parer d'écarlate avec vert vêtement et éperons avec soulier.

D' aitan pot quecx s' en garnir. 

Folquet de Marseille: Hueimais no. 

D' autant peut chacun s'en munir. 

Semblans es als aguilens 

Croys hom que gent si guarnis, 

Que defora resplandis, 

E dins val meyns que niens.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Est semblable aux fruits d'églantier le mauvais nomme qui gentiment se pare, vu qu'en dehors il resplendit, et au-dedans vaut moins que rien.

Garniscan lors cors e caval milsoldor. Guillaume de Tudela. 

Qu'ils garnissent leurs corps et cheval de bataille.

- Fortifier.

Que guarniam aquest monestier, qu'els Sarrazis no 'l puesquan destruir.

Philomena.

(chap. Que guarnigam, fortifiquem este monasteri, (pera) que los Moros no lo puguen destruí.)

Que nous fortifions ce monastère, que les Sarrasins ne puissent le détruire. 

Subst. Son gen cors e son azaut garnir, 

Son gen parlar e son gent acuillir.

G. Faidit: Mantas sazos.

Son beau corps et son agréable parer, son beau parler et son bel accueillir. 

Part. prés. Estan gen garnens

Mes totz los conoissens. 

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Sont agréablement ornant parmi tous les connaisseurs.

Lo vostre cars cors, gen tenentz, 

Qu' es bels, novels, nous e guarnentz. 

Un troubadour anonyme: Donna vos. 

Votre corps chéri, bien séant, qui est beau, jeune, nouveau et brillant.

Part. pas. Totz armatz e guarnitz de cascuna de las partz.

(chap. Tots armats y guarnits de cada una de les parts. Yo encara hay sentit nomená al guardissioné.)

Philomena.

Tous armés et équipés de chacune des parts.

Volon lansar e traire,

E vey los totz jorns guarnitz.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Veulent lancer et tirer, et je les vois toujours équipés.

Domna, vostr' om sui e serai

Al vostre servizi garnitz.

B. de Ventadour: Pel dols chan. 

Dame, je suis et serai votre homme équipé pour votre service.

Fig. Que passen mar guarnit de contenço. Poëme sur Boèce. 

Qu'ils passent mer munis de débat. 

Ancmais tan gen non vi venir pascor, 

Qu' elh ve guarnitz de solatz e de chan, 

E ve guarnitz de guerra e de mazan. 

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais tan. 

Oncques plus si agréable printemps je ne vis venir, vu que je le vois muni de plaisirs et de chant, et le vois muni de guerre et de trouble. 

Loc. fig. Per mon cap, ditz lo reis, garnit en so.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Par mon chef, dit le roi, j'en suis garni.

ANC. FR. Que de tel roi soies garni

Qui est si fiers com un lion.

Fables et cont. anc., t. II, p. 153. 

Las! de tous biens estoit garnie.

Charles d'Orléans, p. 217. 

Estes-vous garny de vos chiens et levriers?

Jehan de Saintré, t. III, p. 583. 

Tous esbahys de la grant beaulté dont elle estoit garnye.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 31. 

De vos servir suis touz pres et garniz.

Le Roi de Navarre, chanson 56. 

CAT. ANC. ESP. Guarnir. ESP. MOD. PORT. Guarnecer. IT. Guarnire.

(chap. Guarní: guarnixco, guarnixes, guarnix, guarnim, guarniu, guarnixen; guarnit, guarnits, guarnida, guarnides; yo guarniré; yo guarniría; si yo guarnira o guarniguera.)

2. Garniso, Guarniso, Garizo, s. f., équipement, harnais, armure. 

En apres, a gran mesprison,

Renderon li sa garnison. 

T. de R. de Miraval et de B. d'Allamanon: Bertran si. 

Par après, à grand mépris, lui rendirent son équipement.

Can sui ben encavalgatz 

Et ai bellas garnizos.

B. Calvo: En luec. 

Quand je suis bien enchevauché et ai beaux harnais.

Per ennemicx no m calgra garnison. 

Pierre, Roi d'Aragon: Peire salvatge. 

Contre ennemis ne me faudrait armure.

- Provision, munition.

Aqui fo reteguda la garnisos (retenguda; chap. retinguda)

Don degra esser garnitz totz Rossilhos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76.

Là fut retenue la munition dont devait être muni tout Rossillon.

Era prenetz cosselh cum cascus do... 

Als paubres chavalers lor garizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108.

Maintenant prenez conseil comme chacun donne... aux pauvres chevaliers leur munition.

- Ornement, ajustement.

On hom plus n' ostaria

Guarnizos,

Plus en seria enveyos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Où plus on en ôterait ajustements, plus on en serait envieux.

- Garnison, troupe.

La garniso de la ciutat de Carcassona.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 607. 

La garnison de la cité de Carcassonne

Pres la ciotat... et el lhi mes bona guarnizo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Prit la cité... et il lui mit bonne garnison.

ANC. FR. Sa garison a despendue...

Ne set sa garison où querre 

Et la fain li fet sovent guerre. 

Lors se prent à apareillier 

Renart por querre garison. 

Roman du Renart, t. I, p. 29 et 182. 

Et que d'engins ait bonne garnison.

Eustache Deschamps, Précis, p. XXVI. 

ANC. CAT. Garnison. CAT. MOD. Guarnició. ESP. Guarnición. PORT. Guarnição. IT. Guarnizione, guarnigione. (chap. Guarnissió, guarnissions; guarnissioné, guarnissionés, guarnissionera, guarnissioneres.)

3. Garnimen, s. m., équipement, équipage.

Temps fo qu' om conoyssia

Drutz...

… Als azautz garnimens.

Cadenet: Aitals cum. 

Un temps fut qu'on connaissait galants... aux gracieux équipements.

Can seretz en torney...

Totz vostres garnimens

Aiatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Quand vous serez en tournois... ayez tous vos équipages.

Mantelh, vos etz lo meilher garnimens. 

Raimond de Miraval: Pus oguan no. 

Manteau, vous êtes le meilleur équipement. 

Vers es qu' argens

E garnimens

Fan de cusso baron semblan.

P. Cardinal: Predicator. 

Il est vrai qu'argent et équipement font de goujat apparence de baron.

Fig. Orazos es garnimens de l' arma. Trad. de Bède, fol. 28. 

Oraison est équipement de l'âme.

- Harnais, armure.

Armatz de bels garnimenz, 

Sobre los destriers correnz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Armés de beaux harnais, sur les destriers courants.

Lo coms Baudois vest mot lest son garniment. Guillaume de Tudela. 

Le comte Baudoin revêt moult lestement son armure.

- Provision, munition.

La sals e la lenha e 'ls autres garnimens. Guillaume de Tudela. 

Le sel et le bois et les autres provisions.

- Ustensile, vaisseau.

Arquas et autres garnimentz 

Que foron plenas de froment.

(chap. Arques y datres garnimens (engerres, etc) que estaben plenes de formén.)

V. de S. Honorat.

Coffres et autres vaisseaux qui furent pleins de froment.

- Garnissage.

Sobre lo teissamen et garnimen dels draps.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217. 

Sur le tissage et garnissage des draps. 

ANC. FR. Quand il ot pris aucun garniment qui mestier leur avoient, ils montèrent sur deuz bons chevaus.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 186.

Il n'avoient onques véu autant de seurcoz ne d'autres garnemens de drap d'or à une feste.

Joinville, p. 22. 

CAT. Guarniment. ANC. ESP. Guarnimiento. PORT. Guarnecimento. 

IT. Guarnimento. (chap. Guarnimén, guarnimens.)

4. Garnidura, s. f., garniture.

L' una portet mantel ses folraduras, 

L' autra foldrat et ric de garniduras. 

Palaytz de Savieza.

L'une porta manteau sans fourrures, l'autre fourré et riche de garnitures. IT. Guarnitura. (chap. Garnidura, garnidures.)

5. Garnidor, s. m., garnisseur.

En aissi meteis sia fah pels paradors et pels garnidors.

Los garnidors dels draps. Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 220.

Ainsi de même soit fait par les apprêteurs et par les garnisseurs.

Les garnisseurs des draps.

6. Desgarnir, Desguarnir, v., dégarnir, priver.

Escutz traucar et desguarnir 

Veirem al intrar del estor. 

Bertrand de Born: Be m play.

Écus trouer et dégarnir nous verrons à l'entrer de l'estour.

Fig. Me lays' aissi ses merce desguarnir 

Del sieu ric joy.

Deudes de Prades: El temps d'estiu.

Qu'elle me laisse ainsi sans merci dégarnir de sa riche joie.

- Désarmer.

Dins fort castelh o dins mur o en tor 

Lur van fugen desgarnitz o armatz. 

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Dans fort château ou dans mur ou dans tour je leur vais fuyant désarmé ou armé.

Part. pas. Si la valors es de pretz desgarnida. 

Austorc Segret: No sai qui. 

Si la valeur est dégarnie de mérite. 

ANC. FR. Renart fait conmun ban criier 

Tous soient d'armes desgarni. 

Roman du Renart, t. IV, p. 219. 

Exceptez les desgarnis de foy et vuidez d'espérance.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 333. 

Que je suis dégarny de force et de vertu. 

Bertaut, p. 8.

CAT. ANC. ESP. Desguarnir. ESP. MOD. PORT. Desguarnecer.

IT. Sguernire. (chap. Desguarní.)

 

Garonar, v., drageonner, germer, pousser des rejetons.

Cebas... pendudas... si servo ses garonar.

Formiga... ajustan gras de blatz, captz dels quals rozega per que no posco garonar.

Eluc. de las propr., fol. 205 et 251.

Oignons... pendus... se conservent sans pousser.

La fourmi... réunissant grains de blé, les bouts desquels elle ronge pour qu'ils ne puissent germer.

(chap. Grillá, traure grill, grills; germiná, brostá, rechitá.)

 

Garossa, Gairossa, s. f., jarosse, sorte de vesce.

(N. E. Jarosse est un terme générique qui désigne en français plusieurs espèces et variétés de plantes appartenant à la famille des Fabaceae (légumineuses), sous-famille des Faboideae, dans les genres Lathyrus et Vicia.)

Garossa, Gairossa, jarosse, sorte de vesce

Qui pren gran re de las garossas, 

Qui semblon grans lentillas rossas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend beaucoup des jarosses, qui ressemblent grandes lentilles rousses.

Mesura de milhoca et de gairossa. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8. 

Mesure de surgho et de jarosse. 

ANC. FR. Pois, fèves, jarroces et vèces. 

Lett. de rém. de 1396. Carpentier, t. II, col. 803. 

ANC. CAT. ESP. Garroba.
(N. E. ESP. Algarroba. Chap. Garrofa, garrofes, petaculs, tapaculs; garrofé, garrofés.)

Qui pren gran re de las garossas,  Qui semblon grans lentillas rossas.


GARROFE cat., garrófa (garrofa, garrofes, garrofer, garrofé) cat. y val., garrova mall. Lo mismo que algarroba. "E que dejen pagar los drets de les colmenes é lo delme de les figues, é de garrofes, é de les gallines, segons ques conté en altre privilegi per Nos á ells otorgat." Carta puebla otorgada por 
D. Jaime I a los Moros del valle de Uxó, ap. Salvá y Sáinz de Baranda Colec. de doc. inéd., XVIII, 42-50.

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SÉPTIMA.

Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.


Talano de Imola ensomie que un llop li esgarre tota la cara y la gola de la seua dona; li diu que paro cuenta; ella no u fa y li passe aixó.

Habén acabat la historia de Pánfilo y sén alabada per tots la invensió de la dona, la reina li va di a Pampínea que contare la seua, que escomensáe aixina:
Un atra vegada, amables siñores, sobre la verdat demostrada per los somnis, dels que mols sen enfoten, se ha parlat entre natros; y sin embargo, encara que ya se haigue dit, tos contaré una historieta mol curta de lo que li va passá a una veína meua, no fa encara mol tems, per no creure en un somni que habíe tingut lo seu home.

No sé si vatres vau coneixe a Talano de Imola, home mol honrat. Este, habén pres per dona a una jove de nom Margarita, mes hermosa que totes les demés, pero, sobre tot, mol caprichosa y dessustansiada, que no volíe fé res al gust de dingú, ni los demés podíen féu al seu gust. Aixó, que li resultabe mol pesat a Talano, sense pugué fé datra cosa, u patíe en silensio, com les morenes o almorranes. Va passá una nit, están Talano en esta Margarita seua al campo, a una de les seues possessións, que están ell dormín li va pareixe vore a la seua dona aná per un bosquet mol hermós que estabe no massa lluñ de la masada; y mentres la veíe caminá aixina, li va pareixe que de una part del bosc eixíe un gran y furo llop, que rápidamen li saltabe a la gola y la tirabe an terra, y ella, demanán ajuda, se esforsabe en tráuressel de damún; y cuan se va pugué escapá de les dens del llop, tota la cara y la gola li va pareixe que teníe destrossades.
Eixecánse en son demá, li va di a la seua dona: - Dona, encara que la teua manera de sé no me hague permitit may passá un día en pas en tú, sentiría mol que te passare algún mal; y per naixó, si confíes en lo meu juissi, no eixirás avui de casa. Y preguntánli ella lo perqué, li va contá lo seu somni. La dona, movén lo cap, va di: - Lo qui mal te vol mal te ensomie; mol te compadixes de mí, pero me ensomies com voldríes vórem; y per sert que me guardaré, avui y sempre, de donát lo gust en este o en datre mal.
Va di entonses Talano: - Ya sabía yo que me contestaríes assó, perque aixina li paguen al que críe corvs, créute lo que vullgues, yo tu dic pel teu be, y te torno a advertí que te quedos avui a casa, o per lo menos, que ten guardos de caminá pel bosquet.

La dona va di: - Está be.

Y después va escomensá a dís an ella mateixa:

«¿Has vist en quína malissia se creu este que me ha fet temó, que no vaiga avui al nostre bosquet, aon segú que té alguna sita en consevol desgrassiada, y no vol que lo enchampa allí? ¡Oh, qué bon romansé que es!, y ben tonta siría yo si mel creguera.
Pero no u conseguirá; ting que vore, encara que tinga que estám allí tot lo día, quína classe de comers es lo que vol fé avui.»
Y después de habé pensat aixó, eixín lo home per una porta de la casa, va eixí ella per un atra, y de amagatóns, sen va aná cap al bosque y allí, a la part aon mes brosquill ñabíe, se va amagá, están atenta y mirán, ara aquí, ara allá, per a vore si veíe vindre an algú.
Y mentres estabe de esta guisa, sense cap temó dels llops, de una matissa li ix un llop gran y terrible, y no va pugué ella, en cuan lo va vore, di mes que: «¡Siñó, ajúdam!», que lo llop ya se li habíe aviát a la gola y, mossegánla en forsa, va escomensá a emportássela de allí com si fore un corderet. Ella no podíe quirdá (tan apretat teníe lo garganchó), ni deféndres; per lo que, enduénsela lo llop, sense falta la haguere estrangulat o escañat si no se haguere topetat en uns pastós, que, cridán, lo van obligá a soltála; y ella, pobra desgrassiada, reconeguda per los pastós y portada a casa seua, después de mols llargs esforsos va sé curada per los meches, pero tota la gola y una bona part de la cara se li van quedá espentolades de tal manera que sén primé mol guapa, se va quedá después feíssima y deformada. Per lo que ella, avergoñínse de apareixe aon puguere sé vista, moltes vegades va plorá la seua suspicassia y lo no habéli fet cas al somni del seu home.

viernes, 22 de enero de 2021

porró, porrón (tremola)

Tremola porró !!!

"Pera tocát, mossa maja,

ne venim aquí un muntó,

en guitarres y laúds,

bandurries y acordeóns.

Guitarrico, trompa y gaita,

los tocarem en ardó,

perol teu pandero, mossa,

lo tocaríem millló.

¡Qué gust quem fa, mosseta,

qué gust que me fa tocá

lo cascabell y les polques

les massurques yl tin-tan!

Pero cuan yo vach de ronda

me fa mes gust lo escoltá

la musiqueta que solten

los porróns al abocás.

Tremola, porró, tremola, porró,

tremola, tremola, porró.

Avui en los cos de jota

lo Sobrarbe ha despertat

y estopeng porte la ronda,  

mol resec lo garganchó.

Tremola, porró. Tremola, porró.

Tremola, tremola, porró.

Qué poca vida te quede

ves demanán confessó,

si los mossets no te acaben

ya u farán los rondadós.

Algunes al guitarrico

no li tenen compassió:

¡Quín trastet mes menudet

que té eixe gran mossetó!

Pero esbarrades les dixe

cuan aquell fique en acsió,

que un guitarrico valén

val mes que un fluix guitarró.

Atres diuen que es un traste

mol vell eixe acordeón

y que ñabén cremalleres

pa qué fé aná tan botó.

Pos perque a vegades lo agüelo

seguix sén de lo milló:

preferixco alsá deu faldes

que acachá dos pantalóns.

Tremola, porró...

Y si vols chuflá la trompa

mosseta, tin precaussió,

que alguna de tan fé forsa 

m´ha petat los pantalóns.

No mos faigues   

per una ventosidat,

si te sen escape alguna

¡ojo de desafiná!...

¡Ay, San Úrbez, vaiga vida

la que un gaité ha de portá!

que entre lo porró y la gaita

may pot pará de bufá.

A vegades, dins de casa

encara ha de treballá

si li veu la gaita unflada

la dona voldrá ballá. (mullé)


Tiembla porrón !!!
...siempre, pero más, cuando por ejemplo, y esperemos que a no tardar, liquidemos definitivamente al bicho...
Buen Nuei - Felices sueños, amigos !!

https://www.facebook.com/photo?fbid=3823149114432472&set=a.375005832580168

Para tocarte, moceta,  venimos aquí un montón,  con guitarras y laudes,  bandurrias y acordeóns.  Guitarrico, trompa y gaita,  tocaremos con ardor,  aunque tu pandero, niña  tocaríamos mejor.



"Para tocarte, moceta,

venimos aquí un montón,

con guitarras y laudes,

bandurrias y acordeóns.

Guitarrico, trompa y gaita,

tocaremos con ardor,

aunque tu pandero, niña

tocaríamos mejor.

¡Qué gusto me da, moceta,

qué gusto me da tocar

o cascabillo y as polkas

as mazurcas y o tin-tan!

Pero cuando voy de ronda

me da más gusto escuchar

la musiqueta que hacen

los porrones al pichar.

Tiembla, porrón. Tiembla, porrón.

Tiembla, tiembla, porrón.

Hoy con o cuerpo de jota

o Sobrarbe despertó

y la ronda trae reseco

muy reseco el garganchón.

Tiembla, porrón. Tiembla, porrón.

Tiembla, tiembla, porrón.

Qué poca vida te queda

ve pidiendo confesión

si os mosicos no te acaban

ya lo harán os rondadors.

Algunas del guitarrico

se burlan sin compasión:

¡Qué trastico tan pequeño

que tiene ese mocetón!

Pero espantadas las deja

cuando lo pone en acción,

que un guitarrico valiente

vale más que un guitarrón.

Otras dicen que es un traste

muy viejo el acordeón

y que habiendo cremalleras

pa qué usar tanto botón.

Pues porque a veces lo viejo

sigue siendo lo mejor:

prefiero subir diez faldas

que bajar un pantalón.

Tiembla, porrón...

Si quieres chuflar la trompa

moceta, ten precaución,

que alguna tanto fer fuerzas

ha petau o pantalón.

No nos hagas carrañarte

por una ventosidad

y si se te escapa alguna

¡cudia con desafinar!...

¡Ay, San Úrbez, vaya vida

un gaitero ha de llevar!

que entre el porrón y la gaita

nunca para de bufar.

Y a veces, al ir ta casa

aún le toca traballar

si le ve la gaita hinchada

la muller querrá bailar.

Tiembla, porrón....
de La Ronda de Boltaña.
Letra y música Manuel Domínguez.

La canción en el primer comentario.

Y pocas cosas tan tradicionales de una buena mesa aragonesa como el porrón.

Siempre el porrón y siempre buen y abundante vino aragonés en el porrón.

El famoso escritor francés Alejandro Dumas ya dejó escrito en uno de sus libros de sus viajes por España en el siglo XIX, "De París a Cádiz" que en las tierras de Aragón se bebía "con una especie de botella de cristal y realizando un arco con el líquido que salía por el pitorro"...

Si, señor, eso es un porrón.

Y como siempre y también en estos tiempos aciagos que corren, pocas cosas tan higiénicas como el porrón que permite beber a varios comensales de forma que se evita el contacto con la boca.

Si, lo de las manos ya es otro cantar pero hoy n... o nos quitéis la ilusión.

El porrón es motivo de amistad, confianza, festividad, celebraciones, amigos, juerga, rondas... de todo lo bueno de la vida y que muchos ya hace tiempo que anhelamos.

Paciencia, todo llegará.

Y qué bueno le sabe a la moceta el vino del porrón en la foto !!!



domingo, 28 de julio de 2024

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve la dita: La justissia de Almudévar.

De aon ve la dita: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.


Original en castellá:

Capítulo IX.

De donde viene el dicho: La justicia de Almudévar.

Muy a su gusto vivía Pedro Saputo en aquel tiempo, querido de todos, buscado, llamado y celebrado, próspero y rico, más bien por su modestia y filosofía que por las riquezas, aunque ya era tal su estado, que su madre lejos de servir a otros era ella servida, pues tenía criadas y se veía estimada y respetada en el pueblo por su hijo, y por ella misma también, que sabía tratar con los grandes y con los pequeños sin adular a aquéllos ni confundir a éstos. Pedro Saputo estudiaba, cazaba, y daba los ratos libres a sus dos enamoradas Rosa y Eulalia, que con las lecciones y trato de un hombre como él habían mejorado mucho su buen natural, y reflejaban su amabilidad y su grandeza de ánimo, discretas, entendidas, bien habladas y naturales en todo amabilísimas. Al pueblo y casa de don Severo a pesar de la carta y amor de Morfina y de la promesa de su padre no pensaba ir tan pronto por razones que se tenía y que a su tiempo declarará a quien corresponda. Y no dejó de sentir esta contradicción de la suerte, porque aún no pasaron dos meses, cuando supo que había muerto don Severo; y ni con este motivo se atrevió a ir a ver a Morfina. Sobre que la sala con esto ya no se pintaría; y permanecería en su lugar. Salía a pintar a algunos pueblos; aunque siendo todas obras de poco momento, eran las ausencias cortas y servían sólo de renovar el gusto de aquella dulcísima vida. Pero ocurrió de ahí a algún tiempo un caso que le afligió en gran manera, no bastando casi toda la filosofía para no maldecir de su pueblo, y coger a su madre e irse a vivir a otro.

El herrero un día se enfureció contra su mujer porque le llevó el almuerzo frío; y tomando un hierro que estaba caldeando en la fragua se lo metió por la boca y la garganta, expirando la infeliz en brevísimo rato. Era el herrero hombre muy estrafalario, bozal, nunca seguro y de muy malas chanzas, porque es de advertir que todo lo hacía riendo. La pobre mujer pasaba mucho trabajo con él porque sin más causa ni motivo que antojársele darle palos, le daba; mesarle los cabellos, se los mesaba; hacerla dormir en el suelo desnuda y sin ropa en invierno, la hacía dormir o acostarse así por lo menos; ofrecerle como por cariño un bocado con la cuchara, se lo ofrecía y al tiempo que abría la boca se lo tiraba a la cara o en el seno. Otras veces cogía un cuchillo, y haciéndola echar y poniéndole el pie en el cuello jugaba a degollar el carnero o el cochino, o concluía levantando el brazo diciendo: quién como Dios. Otras la ataba los brazos al cuerpo y luego las piernas en uno, y la hacía rodar por el cuarto y tal vez por la escalera. Pero esta burla que quiso hacer con el hierro de la fragua superó a todas, pues dejó a la pobre mujer sin vida en menos de cuatro minutos.

Prendiéronle inmediatamente, y puesto en la cárcel con muchas cadenas al cuello y cepos a los pies, le juzgaron aquel mismo día y le condenaron a muerte; cuya sentencia iban a ejecutar otro día. Ya estaba la horca levantada y todo el pueblo en la plaza aguardando la ejecución; ya le sacaban y llevaban al patíbulo, cuando subiendo uno del pueblo a caballo encima de los hombros de otro dijo: «¿Qué is a fer, hijos de Almudévar? ¿Conque esforcaréis a o ferrero que sólo tenemos uno? Y ¿qué faremos después sin ferrero? ¿Quién nos luciará as rellas? ¿Quién ferrará as nuestras mulas? Mirad lo que m'ocurre. En vez de enforcar a o ferrero que nos fará después muita falta, porque ye solo, enforquemos un teisidor que en tenemos siete en o lugar e por uno menos o más no hemos d'ir sin camisa». - ¡Tiene razón!, ¡tiene razón!, gritaron todos; ¡enforcar un teisidor!, ¡un teisidor!... ¡un teisidor!... Y sin más que esta voz y grito cogen al primero de ellos que toparon por allí, le llevan a la horca, le suben y le ahorcan, y ponen en libertad al herrero.

Supo esto Pedro Saputo, que no quiso ir a la ejecución ni había salido de casa, y fue corriendo a la plaza a ver de impedir aquella atrocidad e injusticia; pero llegó tarde porque ya estaba despachado el infeliz del tejedor. Llenóse de horror de tan grande barbaridad, y se volvió a su casa mudo de palabras y frío del corazón pareciéndole que el cielo y la tierra se habían mudado.

Por la tarde dijo a los principales del pueblo que fueron a verle: - Cállese al menos, señores; que esto no se sepa; que esto no salga de nuestros muros; porque, ¿qué se ha de decir de nosotros? Si esto llega a saberse, y se sabrá, no dudéis que mientras el mundo sea mundo se citará y recordará con eterno baldón del nombre de Almudévar. Mas ellos se excusaron diciendo que no pudieron persuadir a la multitud irracional, ni aun hacerse oír en aquel momento. Y se consumó la barbarie más inicua que vieron los siglos.

Pedro Saputo sintió tanto disgusto, que por distraerse tomó la espada y una mula de su padrino y se fue a pasar unos días fuera.