SAN SEBASTIÁN VA LIBERÁ DE LA LEPRA A FAYÓ (SIGLO XIV. FAYÓ)
Traducsió de una leyenda de Agustín Ubieto Arteta, germá de Antonio.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
SAN SEBASTIÁN VA LIBERÁ DE LA LEPRA A FAYÓ (SIGLO XIV. FAYÓ)
Traducsió de una leyenda de Agustín Ubieto Arteta, germá de Antonio.
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SÉPTIMA.
Ludovico li descubrix a doña Beatriz lo amor que li té; ella envíe a Egano, lo seu home, a un jardí, disfrassat com si fore ella, y se gite en Ludovico, que se eixeque y li fot una palissa a Egano al seu jardí.
Esta invensió de doña Isabela contada per Pampínea va sé per tots los de la compañía tinguda per maravillosa. Filomena, a la que lo rey ya li habíe manat que continuare, va di: Amoroses siñores, si no me engaño, crec que tos contaré una história no menos bona. Hau de sabé que a París va viure un home noble florentino, que, per la seua pobresa, se habíe fet viachán, y li habíe anat tan be en lo comers que se habíe fet mol ric. Teníe de la seua dona un fill únic, al que li habíen ficat de nom Ludovico. Y per a que continuare la noblesa del pare y no se dedicare al comers, no lo habíe son pare volgut ficá en cap negossi, sino que lo habíe colocat jun a datres homens nobles al servissi del rey de Fransa, aon moltes bones maneres y bones coses habíe adeprés. Y están allí, va passá que serts caballés que tornáen del Sepulcro, mesclánse en una conversa de los joves entre los que estabe Ludovico, y escoltánlos raoná entre ells sobre les dames hermoses de Fransa y de Inglaterra y de atres parts del món, va escomensá un de ells a di que de tot lo món que ell habíe voltat y de totes les dones que habíe vist, may ne habíe vist cap tan guapa com la dona de Egano de los Galluzzi de Bolonia, de nom doña Beatriz. En lo que van está de acuerdo tots los seus compañs, que tamé la habíen vist a Bolonia; y escoltán aixó Ludovico, que encara no sen habíe enamorat de cap, se va inflamá en tan dessich de vórela que en atra cosa no podíe fixá lo pensamén; y del tot disposat a aná hasta Bolonia a vórela, y quedás allí si ella volíe, li va doná a entendre a son pare que volíe aná al Sepulcro, lo que va conseguí en gran dificultat. Ficánse per nom Aniquino, va arribá a Bolonia, y tal com va volé la fortuna, al día siguién o en son demá va vore an esta Siñora a una festa, y li va pareixe mes hermosa de lo que habíe pensat; per lo que, enamoránsen de ella, se va proposá no anássen may de Bolonia si no conseguíe lo seu amor. Y pensán cóm su faríe, va dessidí que, si puguere colocás com a criat del home de ella, que ne teníe mols, igual podríe passá lo que dessichabe. Venuts los seus caballs, y colocats los seus criats de manera que estaben be, habénlos manat que faigueren vore que no lo coneixíen, habén fet amistat en lo amo de la fonda aon estáe, li va di que de bona gana entraríe com a criat de algún siñó de be, si sen podíe trobá algún; a lo que va di lo posadé: - Tú valdríes com a criat de un home noble mol apressiat an esta terra, que se diu Egano, té mols criats, y tots los vol pareguts a tú; yo li parlaré.
Y com u va di, aixina u va fé; y va colocá a Aniquino a casa de Egano, y al amo li va agradá mol. Tan be lo va serví que éste se li va encariñá, y sense ell no sabíe fé res; y ademés li va encomaná lo gobern de les seues coses. Va passá un día que, habén anat Egano a cassá en falcóns, y quedánse Aniquino a casa, doña Beatriz, que del seu amor no sen habíe acatat, encara que an ella li agradáe, miránlo an ell y a les seues maneres, moltes vegades lo habíe alabat; se va ficá a jugá en ell al ajedrez, y Aniquino, que volíe agradáli, se dixabe guañá dissimuladamen, de lo que la Siñora faie maravilloses festes.
Y habénse apartat de vórels chugá totes les dames de la Siñora, dixánlos jugán sols, Aniquino va soltá un gran suspiro.
La Siñora, miránlo, va di:
- ¿Qué tens, Aniquino? ¿Tan te dol que te guaña?
- Siñora - va contestá Aniquino -, algo mol mes gran que aixó ha sigut la raó del meu suspirá.
Va di entonses la Siñora: - ¡Ah! Dísmela, si me vols be.
Cuan Aniquino se va sentí «si la volíe be» com sobre totes les coses la volíe, va soltá un atre suspiro mol mes fort que lo de abans, per lo que la Siñora un atra vegada li va demaná que li diguere quina ere la raó de los seus suspiros.
A lo que Aniquino li va di:
- Siñora, crec que tos molestará si to la dic, y ademés ting temó de que u contéu a un atra persona.
A lo que la Siñora va di: - Segú que no me molestará, y pots está segú que res de lo que tú me digues li charraré a dingú may.
Entonses va di Aniquino:
- Pos com aixina me u prometéu, tos u diré.
Y en llágrimes als ulls li va di quí ere ell, lo que de ella habíe sentit y aón, y cóm de ella se habíe enamorat y cóm habíe arribat allí, y per qué habíe entrat com a criat del seu home; y después, en humildat li va demaná que si podíe sé tinguere piedat de ell y li guardare este secreto y dessich; y que, si no volíe fé aixó, que, dixánlo está en lo traje y disfrás que portáe, li permitiguere amála. ¡Oh, dolsó única de sang boloñesa, que digna de lahors has sigut sempre en estos casos! may te vas enorgullí de les llágrimes y los suspiros y sempre has sigut sensible a les súpliques, y als amorosos dessichos doblegable; si yo tinguera dignes lahors per a alabát, may se voríe satisfeta la meua veu.
La noble Siñora, al parlá Aniquino, lo mirabe; y donán plena fe a les seues paraules, en tanta forsa va ressibí per les seues súpliques lo amor a la men, que tamé ella va escomensá a suspirá, y después de uns cuans suspiros va contestá:
- Dols Aniquino meu, anímat: ni dons ni promeses ni lo festejá de nobles o siñós (aixó que hay sigut y soc festejada per mols) may ha pogut moure lo meu ánimo tan que ne vullguera an algún; pero tú, en tan poc tems com han durat les teues paraules, me has fet mes teua que meua soc. Vech que mol be te has guañat lo meu amor, y per naixó te lo dono y te prometixgo que te faré gosá de ell antes de que acabo esta nit que ve. Aixina que, cap a mija nit, vindrás a la meua alcoba; yo dixaré la porta uberta; saps a quín costa del llit dórmigo; vindrás allí, y si estic dormín, sácsam hasta que me desperta, y te consolaré de tan llarg dessich com has tingut; y per a que tu cregues te besaré.
Y ficánli un bras pel coll, amorosamen lo va besá, y Aniquino an ella. Dites estes coses, Aniquino, dixán a la Siñora, sen va aná a cumplí algunes de les seues obligassións, esperán en la alegría mes gran del món que arribare la nit. Egano va torná de la cassera, y cuan va acabá de sopá, com estabe baldat, sen va aná a gitás, y la Siñora detrás de ell; y com habíe prometut, va dixá la porta de la alcoba ajuntada. A la hora que li habíe sigut dita, va acudí Aniquino y en cuidadet va entrá a la alcoba, va tancá la porta per dins, va aná al costat aon dormíe la Siñora, li va ficá la ma al pit y va vore que no dormíe. Ella, cuan va notá que Aniquino estáe allí, li va agarrá la ma en les dos seues y lo va aguantá fort, donán voltes al llit, y despertán a Egano que dormíe; al que li va di:
- No vach volé dit res perque estáes cansat; pero dísme, Egano, ¿a quí tens tú com a milló criat y mes leal de los que tens a casa?
Va contestá Egano: - ¿Qué es assó, dona, que me preguntes? ¿No u saps? No ña ni ha ñagut may datre del que mes men fiara o me fía o vullga, del que men fío y vull a Aniquino. Pero ¿per qué me u preguntes?
Aniquino, sentín a Egano y que parláen de ell, habíe estirat moltes vegades de la ma cap an ell per a soltás, pensánse que la Siñora volíe engañál; pero ésta lo habíe agarrat mol be y lo aguantáe de manera que no podíe soltás.
La Siñora li va contestá a Egano, y va di:
- Yo te u diré. Yo creía que ere com tú dius, y que te ere mes fiel que los atres, pero me ha engañat, perque cuan ten has anat avui a cassá, ell se ha quedat aquí, y cuan li va pareixe be no se va avergoñí de demanám que consentiguera en fé lo seu gust; y yo, per a que esta cosa no tinguera que probát en massa probes, y per a fétel tocá y vore, li vach contestá que me pareixíe be y que esta nit, passada la mija nit, aniré al jardí y lo esperaré a la soca del pi. Yo no porto cap intensió de anáy, pero si tens ganes de vore la fidelidat del teu criat, pots fássilmen, ficánte damún alguna de les meues robes y al cap un vel, aná allá baix a esperál, que estic segura de que acudirá.
Egano, sentín aixó, va di: - Convé que lo veiga.
Y eixecánse com va pugué a la oscurina, se va ficá alguna roba de la Siñora, y se va tapá lo cap, se va atansá cap al jardí y deball de un pi se va ficá a esperá a Aniquino. La Siñora, cuan lo va sentí ya fora de la alcoba, se va eixecá y va tancá la porta per dins. Aniquino, que habíe passat molta temó, y se habíe esforsat en escapás de les mans de la Siñora, y mil vegades an ella y al seu amor y an ell mateix habíe maldit, veén lo que al final habíe fet, va sé lo home mes felís que may va existí; y habén la Siñora tornat al catre, se van despullá y juns van chalá durán un bon rato.
Después, pareixénli a la Siñora que Aniquino no se teníe que quedá mes rato, lo va fé eixecás y torná a vestís, y aixina li va di:
- Dolsos labios meus, ara agarra una bona gayata y vésten al jardí, y fen vore que me habíes requerit per a tentám, com si fora yo mateixa, insultarás a Egano y mel esbatussarás be, y de aixó se seguirá después mol mes plaé.
Se va eixecá Aniquino y va aná al jardí en una bona vara de oró a la ma. Cuan va arribá al pi y Egano lo va vore víndre, se va alsá com si vullguere ressibíl en grandíssima festa, y va eixí a trobál; a lo que va di Aniquino:
- ¡Ah, dona roína, aixina que has vingut! ¿Y te has cregut que yo volía féli al meu siñó esta afrenta? ¡Sigues mil vegades mal vinguda!
Y alsán la gayata, lo va escomensá a esbatussá com a les sigroneres.
Egano, al sentí aixó y notá la gayata a les costelles, sense di res mes va escomensá a fugí, y detrás de ell Aniquino, encara dién:
- Fora, que Deu te porto a la desgrássia, mala pécora; per sert que demá lay contaré tot a Egano. Y Egano, tan pronte com va pugué sen va entorná a la alcoba, y la Siñora li va preguntá si Aniquino habíe acudit al jardí.
Egano va di:
- Ojalá no hi haguera anat, perque creén que eres tú, me ha batut en una vara y me ha dit les mes grans injuries que may se han sentit díli a una dona roína. Yo me extrañaba mol de que ell te haguere dit aquelles paraules en ánim de fé algo que me portare la vergoña; u ha fet perque te va vore alegre y amable, y va volé probát.
- Entonses - va di la Siñora -, alabat sigue Deu perque a mí me ha probat en paraules y a tú en obres; y crec que podría di que yo soporto en mes passiénsia les paraules que tú les obres. Ya que tanta lealtat te té, ña que tíndrel en estima y honrál.
Egano va di:
- Per sert que dius la verdat.
Y después de alló, Egano creíe que teníe la dona mes leal y lo criat mes bo que may habíe tingut un noble; y aixina, después, moltes vegades Aniquino y la Siñora sen van enriure de este fet, y van tíndre molta mes fassilidat per a fé alló que los donabe plaé, tan tems com Aniquino va vullgué quedás en lo seu amo Egano a Bolonia.
JORNADA OCTAVA. NOVELA TERSERA.
Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible, y Calandrino creu habél trobat. Sen entorne cap a casa carregat de coduls, la dona lo renegue y ell, mol enfadat, li fot un varandel, y als seus compañs los conte lo que ells saben milló que ell.
Acabada la historia de Pánfilo, en la que les siñores sen habíen enrit tan que encara sen enríen, la reina li va maná a Elisa que continuare. Ella, encara en rissa, va escomensá: Yo no sé, amables siñores, si podré fétos enriure en una historieta meua, no menos verdadera que entretinguda, tan com tos ha fet riure Pánfilo en la seua, pero me esforsaré. A la nostra siudat, que sempre en maneres y gen extraordinaria ha sigut abundán, va ñabé, no fa encara mol tems, un pintó que se díe Calandrino, home simple y de rares costums; este, la majó part del tems lo passáe en dos pintós, Bruno y Buffalmacco, homens mol de la broma, pero per un atra part ben espabilats, que trataben en Calandrino perque de les seues maneres y de la seua simplesa en frecuensia gran festa féen. Ñabíe tamé a Florencia entonses un jove de maravillosa grássia y en totes les coses que fée hábil y afortunat, Maso del Saggio, qui, sentín algunes coses sobre la simplesa de Calandrino, se va proposá divertís fénli alguna burla o fénli creure alguna cosa extraordinaria; y trobánlo un día a la iglesia de San Giovanni (San Juan) y veénlo atento mirán les pintures y los bajorrelieves del tabernácul que está damún de l´altá de la iglesia, ficat no fáe mol tems allí, va pensá que habíe arribat lo puesto y lo tems per a la seua intensió. Informán a un compañ seu de alló que caviláe fé, juns se van arrimá cap aon Calandrino estabe assentat sol, y fen vore que no lo veen, van escomensá a raoná sobre les virtuts de diverses pedres, de les que Maso parláe en tanta autoridat com si haguere sigut un famós y gran lapidari o picapedré. An estos raonaméns va pegá la orella Calandrino, y después de un rato, ficánse de peu, veén que no ere cap secreto, se va ajuntá en ells, lo que mol li va agradá a Maso. Este, seguín en les seues paraules, va sé preguntat per Calandrino que aón se podíen trobá estes pedres tan plenes de virtut.
Maso li va contestá que la machoría se podíen trobá a Berlinzonia, terra de los vascos, a una comarca que se díe Bengodi, aon los parrals de viña se lliguen en llenguañisses, y se té una oca per un diné, y un pato de regalo, y ñabíe allí una montaña tota plena de formache parmessano rallat a la punta, y la gen no faie res mes que aná fen macarrons y raviolis y cóurels en caldo de capons, y después los aventáen desde allí dal cap aball, y lo que mes ne arreplegáe mes ne minjáe; y allí a la vora corríe un riuet de garnacha de la milló que se pot beure a cap puesto, sense una gota de aigua mesclada.
- ¡Oh! - va di Calandrino- , Eixe es un bon país; pero dísme, ¿qué fan de los capons que couen en la pasta?
Va contestá Maso: - Tots sels mingen los vascos.
Va di entonses Calandrino:
- ¿Has anat allí alguna vegada?
A lo que Maso va contestá:
- ¿Dius que si hi hay estat? ¡Sí, home, igual hi hay estat una vegada com mil!
Va di entonses Calandrino: - ¿Y cuántas milles té?
- Ne té mes de un milló cantán a ple pulmó.
Va di Calandrino:
- Pos té que sé mes allá de los Abruzzos.
- Ah, sí - va di Maso -, está mol lluñ.
Lo simple de Calandrino, veén a Maso di estes paraules en cara seria y sense cap sonrisseta, les donáe la fe que pot donás a la verdat mes manifesta, y per tan sertes les teníe; y va di: - massa lluñ está dels meus assuntos; pero si mes prop estiguere, sí que te dic que hi aniría una vegada en tú per a vore rodá costa aball macarrons y empachám y tot de ells. Pero dísme, per la teua felissidat; ¿an estes comarques de aquí no se poden trobá estes pedres maravilloses?
A lo que Maso va contestá:
- Si, dos classes de pedres se poden trobá de grandíssima virtut. La una són los barroculs de Settignano y de Montisci per virtut de los que, cuan se fan moles, se fa la farina, y per naixó se diu als paísos de allá que de Deu venen les grássies y de Montisci les pedres de molí; pero ne ñan tantes de estes pedres de moldre, que entre natros es poc apressiada, com entre ells les esmeraldes, de les que ne ñan allí una montaña mes gran que Montemorello, y relluíxen a mijanit, y vésten en Deu; y sápigues que qui puguere pulí estes moles de molí y les faiguere engastá en anells antes de féls lo forat, y les hi portare al Sultán, tindríe tot lo que vullguere.
L’atra es una pedra que natros los picapedrés diém heliotropo, pedra de molta virtut, perque qui la porte damún, mentres la porto no pot sé vist per cap persona y entonses no se pot sabé aon está.
Entonses Calandrino va di:
- Grans virtuts són éstes; ¿pero eixa segona pedra per aón se pot trobá? A lo que Maso li va contestá que al Muñone sen trobáe alguna.
Va di Calandrino: - ¿De quína mida es eixa pedra? ¿de quín coló?
Va contestá Maso:
- Pot sé de diferentes mides, alguna es mes gran, datres són mes chicotetes; pero totes són de coló pardo, casi negre. Calandrino, habén totes estes coses pensat per a nell, fen vore que teníe que fé una cosa, se va separá de Maso, y se va proposá buscá esta pedra mágica; pero va pensá no féu sense que u sapigueren Bruno y Buffalmacco, als que volíe mol. Va aná a buscáls, per a que datres no hi anigueren antes que ells, y tot lo que quedáe de matí va passá buscánlos. Al final, sén ya passada la hora de nona, enrecordánsen de que traballaben al monasteri de les siñores de Faenza, encara que la caló apretáe fort y lo sol badáe les roques, casi corrén sen va adressá cap aon ells estáen, y cridánlos los va di:
- Compañs, si voléu créurem podem convertímos en los homens mes rics de Florencia, perque li hay sentit di a un home digne de fe que al Muñone ña una pedra que qui la porte damún es invissible; per lo que me pareix que sense tardá, antes que datre pugue aná a buscála, aniguem natros a per nella. Per sert que la trobarem, perque la coneixco; y cuan la haiguem trobat, ¿qué tindrem que fé mes que portála al morralet y aná a les taules dels cambistes, que sabéu que están sempre carregades de monedes de plata y de floríns de or, y agarrán totes les que vullgam? Dingú mos vorá: y aixina podrem fémos rics de repén, sense tindre tot lo san día que embadurná los muros com u fa lo caragol.
Bruno y Buffalmacco, al sentíl, van escomensá a riure per dins; y miránse la un al atre van ficá cara de extrañás mol, y van alabá la idea de Calandrino; pero va preguntá Buffalmacco cóm se díe esta pedra. A Calandrino, que ere ben du de mollera, ya se ni habíe anat lo nom del cap; per lo que va contestá:
- ¿Qué mos importe lo nom, ya que sabem la virtut? Yo dic que aniguem a buscála sense esperá gens.
- Pero be - va di Bruno - , ¿cóm es?
Calandrino va di:
- Ne ñan de diferentes formes y mides, pero totes són casi negres; per lo que me pareix que haurem de agarrá totes aquelles que veigam negres, hasta que trobem la que es; aixina que no pergam mes tems, anemhi.
A lo que Bruno va di:
- Pero espérat, home.
Y giránse cap a Buffalmacco va di:
- A mí me pareix que Calandrino té raó; pero no me pareix que sigue hora de aixó perque lo sol está alt y pegue dins del Muñone y haurá secat totes les pedres; per lo que casi totes pareixerán ara mes blanques. Pel matí, antes de que lo sol les haigue secat, sirán negres; y ademés de aixó, molta gen navegue avui per allí, perque es día laborable, y, al vóremos, podríen adiviná lo que estem fen, y potsé féu ells tamé; y podríe vindre a les seues mans y natros hauríem perdut lo san per la almoyna. A mí me pareix, si tos pareix a vatros, que éste es assunto de fé pel matí, que se distinguirán milló les negres de les blancotes, y ademés demá es festa, y no ñaurá per allí dingú que mos veigue.
Buffalmacco va alabá la opinió de Bruno, y Calandrino va concordá en ells, y van dessidí que en son demá domenge al matinet aniríen los tres juns a buscá aquella pedra; pero sobre totes les coses los va rogá Calandrino que en dingú del món parlaren de alló, perque an ell lay habíen dit en secreto. Los va contá ademés lo que habíe sentit de la comarca de Bengodi, en juramens afirmán que ere aixina com u díe. Cuan Calandrino se va separá de ells, van arreglá lo que faríen sobre este assunto. Calandrino va esperá en ansiedat la matinada; se va eixecá antes de fes de día y va aná a cridá als seus compañs, ixín per la porta de San Gallo y baixán pel Muñone, van escomensá a caminá per allí aball, buscán y trián códols. Calandrino anabe mes afanós, dabán, y rápidamen saltán ara aquí ara allá, aon alguna pedra negra veíe se aviáe y agarránla se la embutíe al pitral. Los seus compañs anaben detrás, y de cuan en cuan ne agarráen alguna, ne soltáen datres, pero Calandrino no habíe caminat mol cuan ya teníe lo pit ple, per lo que, alsánse les faldes del sayo, que no seguíe la moda de Hainaut, y fen en elles una ampla falda, apretánse be en la correcha, no mol después la va omplí, y después, fen falda de la capa, la va plená de pedres. Per lo que, veén Buffalmacco y Bruno que Calandrino estabe carregat y se arrimáe la hora de minjá, segóns lo pactat entre ells, li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Aón está Calandrino?
Buffalmacco, que lo veíe allí prop de ells, giránse en redó y mirán cap aquí y cap allá, va contestá: - No u sé, pero fa un momén encara estabe aquí prop de natros.
Va di Bruno: - ¡Que ha de fé poc rato! Me pareix está segú de que ara está a casa amorsán y mos ha dixat a natros en lo frenessí de aná buscán pedres negres per este Muñone aball. - ¡Ah!, qué be que ha fet - va di entonses Buffalmacco -, burlánse de natros y dixánmos aquí, ya que ham sigut tan tontos de créurel. ¿Tú creus que ñauríe algú tan saboc com natros que se haguere cregut que al Muñone se podríe trobá una pedra tan milagrosa? Calandrino, al sentí estes paraules, se va pensa que aquella pedra habíe arribat a les seues mans y que, per la virtut de ella, encara que estiguere ell presén no lo veíen. Contén, pos, de esta sort, sense díls res, va pensá en torná a casa; y tornán sobre les seues passes, va escomensá a colá.
Veén aixó, Buffalmacco li va di a Bruno:
- ¿Qué fem natros? ¿Per qué no mon anem?
A lo que Bruno va contestá:
- Va, anemon, pero juro per Deu que Calandrino no men fará ni una mes; y si estiguera prop de ell com u hay estat tot lo matí, li fotría una cantalada en este cantal al calcañá que sen enrecordaríe un mes sansé de esta broma.
Y di estes paraules y estirá lo bras y fótreli a Calandrino en lo códul al calcañá va sé tot una cosa. Calandrino, sentín lo doló, va alsá lo peu y va escomensá a bufá, sense cridá, y va aná coixeján. Buffalmacco, agarrán una pedra de les que habíe plegat, li va di a Bruno: - ¡Ah, mira este códul: aixina li assertara ara mateix al riñoná a Calandrino! Y, soltánlo en forsa, li va fotre un bon cop als riñons. Y, en ressumen, de tal guisa, ara en una paraula y ara en un atra, per lo Muñone amún hasta la porta de San Gallo lo van aná lapidán.
Allí, tirán an terra les pedres que habíen arreplegat, una mica se van pará a parlá en los guardes de la aduana, y estos, informats per nells, van fé vore que no véen a Calandrino y lo van dixá passá, soltán la rissa mes gran del món cuan ya estáe mes abán. Calandrino, sense pará va tirá cap a casa seua, que estabe a la vora del Canto della Macina; y tan favorable li va sé la fortuna a la burla que mentres Calandrino anáe per la glera del riu y después per la siudat, dingú li va dirigí la paraula, ya que ne va trobá a mol pocs, perque tots estáen almorsán. Va entrá a casa carregat, y estáe la seua dona (que teníe per nom doña Tessa), dona hermosa y valenta, a dal de la escala, y una mica enfadada per tardá tan, y veénlo vindre carregat com un ase catalá, va escomensá a renegál:
- ¡Ya te porte lo dimoni! Tot lo món ha minchat ya cuan tú vens a fe un mos. -
Lo que sentín Calandrino y veén que ella lo veíe, ple de rabia y de doló va escomensá a quirdá: - ¡Ay!, dona roína, pos eres tú la que me has arruinat, pero per Deu que me les pagarás. Y puján a una saleta y descarregades allí totes les pedres que habíe plegat, cabrejat va corre cap a la seua dona y, agarránla per les trenes, la va tirá an terra, y allí, tan cuan va pugué moure brassos y cames, tantes puñades y patades li va fotre per tot lo cos, sense dixáli al cap pels ni cap os damún que no estiguere machacat, sense que li valguere de res demaná mersé a la dona en los brassos en creu.
Buffalmacco y Bruno, después de enríuressen en los guardes de la porta, a pas lento van aná seguín de lluñ a Calandrino; y arribán a la seua porta, van sentí la palissa que a la seua dona li pegáe, y fen vore que arribáen entonses, lo van cridá. Calandrino, tot suát, roch y baldat, se va assomá a la finestra y los va demaná que pujaren aon ell estabe.
Ells, fénse los enfadats, van pujá y van vore la saleta plena de pedres escampades, y a un racó a la dona despelussada, tota blanca y en moratons blaus a la cara, plorán desconsoladamen; y al atra part Calandrino, bufán de cansat y abatut, assentat. Y después de habé mirat un rato van di: - ¿Qué es aixó, Calandrino? ¿Vols fé un muro, que veém tantes pedres? Y ademés de aixó, van afegí:
- ¿Y doña Tessa qué té? Pareix que li has pegat; ¿quínes novedats són éstes? Calandrino, cansat per lo pes de les pedres y per la rabia en la que li habíe pegat a la seua dona, y en lo doló de la fortuna que li pareixíe habé perdut, casi no podíe traure alé per a pronunsiá sanseres les paraules de la seua resposta; per lo que, donánli tems, Buffalmacco va tornáy: - Calandrino, si estabes enfadat per algo, no teníes per naixó que pagáu en natros; que, después de que mos has portat a buscá en tú la pedra pressiosa, sense dílay ni a Deu ni al diable mos has dixat com a dos cabrons al Muñone y has tornat a casa, lo que tenim per mol gran maldat; pero per sert que ésta sirá la radera que mos farás.
An estes paraules, Calandrino, esforsánse, va contestá:
- Compañs, no tos enfadéu: les coses han passat de un atra manera. Yo, desventurat, había trobat aquella pedra; ¿y voléu sabé si dic la verdat? Cuan vau preguntá per mí, yo estaba a menos de deu brassos de vatros, y veén que tos arrimáeu y no me veíeu, vach aná dabán de vatros, y portán esta seguida hasta casa hay arribat.
Y escomensán per una punta, hasta l´atra los va contá lo que ells habíen fet y dit, y los va amostrá la esquena y los calcañás, cóm los teníe de les codolades, y después va seguí:
- Y tos dic que, entrán per la porta en totes estes pedres damún que aquí veéu, res me van di (y sabéu lo desagradables y marejadós que solen sé) los guardies que u volen mirá y regirá tot, y ademés de aixó, me hay trobat pel carré a mols dels meus compares y amics, que sempre solen dirigím algún saludo o invitám a beure, y no ne ha ñagut cap que me diguere ni mija paraula, perque no me veíen. Al final, arribán aquí a casa, este dimoni de dona me se ha ficat dabán y me ha vist, perque, com sabéu, les dones fan pedre la virtut a totes les coses; de lo que yo, que podía considerám lo home mes afortunat de Florencia, me hay quedat lo mes desventurat: y per naixó la hay esbatussada tan com hay pogut moure mans y peus, y no sé qué m´ha frenat de talláli les venes, ¡me cago en la hora cuan primé la vach vore y cuan vach vindre an esta casa!
Y tornán a ensendres de rabia, volíe eixecás per a torná a pegáli. Buffalmacco y Bruno, sentín estes coses, ficáen cara de extrañás mol y assobín confirmaben lo que Calandrino díe, y sentíen tan grans ganes de petá a riure que casi explotaben; pero veénlo rabiós eixecás per a pegáli un atra vegada a la seua dona, paránlo, lo van aguantá, diénli que de estes coses cap culpa teníe la seua dona, sino ell, que sabén que les dones fan pedre la seua virtut a les coses, no li habíe dit que se guardare de ficás dabán aquell día. Y esta precaussió Deu lay habíe privat, o perque la sort no teníe que sé seua, o perque teníe al ánim engañá als seus compañs, als que, cuan sen va doná cuenta de habéla trobat los u teníe que habé dit. Y después de moltes paraules, no sense gran faena, van reconsiliá an ell y a la dona machacada, y dixánlo melancólic a la casa plena de coduls, sen van aná.
VIII.
Segóns Roc, lo Moñigo, la Pesteta menuda ere una de les dones del poble que teníe lo ventre sec. Aixó, encara que de difíssil comprobassió, no suposabe res de particulá perque les Pestetes, mes o menos, u teníen tot sec.
La
Pesteta menuda va torná al poble en lo tranvía interprovinsial als
tres mesos y cuatre díes, exactamen, de la seua fuga. La tornada,
com antes la fugida, va constituí un acontessimén a tota la vall,
encara que, tamé, com tots los acontessiméns, va passá y se va
olvidá y va sé sustituit per un atre acontessimén al que tamé li
va passá lo mateix, y se va olvidá. De esta manera anabe
elaboránse, poc a poc, la elemental historia de la vall. La Pesteta
menuda va torná sola, y a don Dimas, lo del bang, no se li va torná
a vore lo pel, a pesá de que don José, lo mossen, prejusgabe que no
ere mal mosso. Bo o roín, don Dimas se va esfumá al aire, com se
disolvíe, sense dixá rastre, lo eco de les montañes. Va sé Cuco,
lo factó, lo que primé va portá la notíssia al poble. Después de
la "radio" de don Ramón, lo apotecari, Cuco, lo factó,
ere la compañía mes codissiada del puesto. Les seues notíssies
eren sempre fresques y curioses, encara que no sempre edificáns.
Cuco, lo factó, teníe una personalidat de bon añ, en espenta,
expansiva y físicamen optimista. Daniel, lo Mussol, lo admirabe;
admirabe lo seu carácter, los seus coneiximéns y la simplissidat en
la que manejabe y controlabe la eixida, entrada y sirculassió dels
trens per la vall. Tot aixó implicabe una capassidat; la ductilidat
y lo talento de organissasió de un factó no se improvisen.
Irene,
la Pesteta menuda, al apeás del tren, portáe llágrimes als ulls y
pareixíe mes magra y consumida que cuan va marchá, tres mesos
abáns. Pareixié que caminare portán una cárrega invissible damún
que la obligabe a belcás per la sintura. Eren, sense duda, los
remordiméns. Vestíe com solen vestí les dones viudes, mol viudes,
tota de dol y en una mantelleta negra y atapida que li escamotejabe
la cara. Habíe plogut durán lo día y la Pesteta, al pujá la
costa, camí del poble, no se preocupabe de bordejá los charcos, li
pareixíe trobá un raro consol a la inmersió repetida de los seus
pevets als clots y al fang de la carretera. Lola, la Pesteta gran, se
va quedá parada al vore a san germana, indessisa, a la porta de la
tenda. Se va passá la ma repetidamen per los ulls com volén esbarrá
una aparissió roína.
- Sí, soc yo, Lola - va murmurá la menuda -. No te extraños. Encara que pecadora y tot, hay tornat. ¿Me perdones?
- ¡Per los siglos dels siglos! Vine aquí. Passa - va di la Pesteta gran.
Van
desapareixe les dos germanes a la trastenda. Allí se van mirá la
una al atra en silensio. La Pesteta menuda se manteníe arrupida, en
lo cap cacho, humillada.
La gran aparentabe habés engordit de
repén en la tornada y lo arrepentimén del atra.
- ¿Saps lo que has fet, Irene? - va sé lo primé que li va di.
- Calla, per favor - va ploriquejá la germana, y se va desplomá damún de la taula, plorán a moc estés. La Pesteta gran va respetá los plos de san germana. Los plos son nessessaris pera rentá la consiensia. Cuan la Irene se va alsá, les dos germanes se van torná a mirá als ulls. Apenes pressisaben de paraules pera enténdres. La comprensió ixíe del inexpresat:
- Irene, ¿has...?
- Hay...
- ¡Deu meu!
- Me va engañá.
- ¿Te va engañá o te vas engañá?
- Com vullgues, germana.
- ¿Ere lo teu home cuan...?
- No... Ni u es ara.
- ¡Deu meu! ¿Esperes...?
- No. Ell me va di... ell me va di...
Se li va trencá la veu en un gemec. Se va fé un atra vegada silensio. Al remat, la Pesteta gran va preguntá:
- ¿Qué te va di?
- Que era machorra.
- ¡Canalla!
- Ya u veus; no puc tindre fills.
La Pesteta gran va pedre de repén los bons modals y, en estos, los estribos.
- Ya saps lo que has fet, ¿verdat? Has tirat la honra. La teua, la meua y la de la beneída memoria dels nostres pares...
- No. Assó no, Lola, per l'amor de Deu.
- ¿Quín atra cosa, entonses?
- Les dones fees no tenim honra, desengáñat, germana.
Díe aixó en gesto ressignat, aplanida per un inexorable convensimén. Después va afegí:
- Ell u va di aixina.
- La reputassió de una dona es mes pressiosa que la vida, ¿no u sabíes?
- U sé, Lola.
- ¿Entonses?
- Faré lo que tú digues, germana.
- ¿Estás disposada?
La Pesteta menuda va acachá lo cap.
- U estic - va di.
-
Vestirás de dol lo que te quede de vida y tardarás sing añs en
assomát al carré.
Éixes són les meues condissións, ¿les
asseptes?
- Les assepto.
- Pucha a casa, entonses.
La
Pesteta gran va tancá en clau la porta de la tenda y va pujá detrás
della. Ya a la seua habitassió, la Pesteta menuda se va assentá al
canto del llit; la gran li va portá una grela en aigua tibia y li va
rentá los peus. Durán esta operassió van está callades.
Al
acabá, la Pesteta menuda va suspirá y va di:
- Ha sigut roín, ¿saps?
La Pesteta gran no va contestá. Li faie un sec respecte lo ademán de dessolasió de san germana. Esta va continuá:
- Volíe los meus dinés. Lo mol pocavergoña se creíe que teníem mols dinés; un mun de dinés.
- ¿Per qué no li vas di a tems que entre les dos sol sumáem mil duros?
- Haguere sigut la meua perdissió, germana. Me haguere abandonat y yo estaba enamorada dell.
- Callá es lo que te ha perdut, loca.
- Sels va gastá tots, ¿saps?
- ¿Qué?
-
Va viure en mí mentres van durá los dinés. Se van acabá los
dinés, se va acabá Dimas. Después me va dixá tirada com a una
perduda. Dimas es un mal home, Lola. Es un home roín y cruel.
Les
magres galtes de la Pesteta gran se van ensendre encara mes de lo que
habitualmen rochecháen.
- Es un lladre. Assó es lo que es. Igualet, lo mateix quel atre Dimas - va di.
Se
va quedá silensiosa al apagás lo seu arrebato. De repén los
escrúpols van escomensá a socaváli la consiensia. ¿Qué es lo que
habíe dit de Dimas, lo bon lladre?
¿No li agradaben al siñó
esta classe de arrepentits? La Pesteta gran va sentí un viu
remordimén. "De tot cor te demano perdó, Deu meu", se va
di. Y se va proposá que en son demá, només eixecás, aniríe a
reconsiliás en don José; ell sabríe perdonála y consolála. Aixó
ere lo que nessessitabe: una mica de consol. Se va torná a passá la
ma per los ulls, tratán de desfé lo malsón. Después se va soná
en soroll lo llarg nas y va di:
- Está be, germana; múdat de roba. Yo torno a la tenda. Cuan acabos pots regá los geranios de la galería com fées sempre abáns de la desgrassia. Demá vorás a don José. Has de rentá lo abáns possible la teua alma en pecat.
La Pesteta menuda la va interrumpí:
- ¡Lola!
- ¿Qué?
- Me fa molta vergoña.
- ¿Es que encara ten quede?
- ¿De qué?
- De vergoña.
Irene va fé momos de dessesperasió.
- No u puc remediá, germana.
-
Vergoña teníes que habén tingut antes de escapát en un home
desconegut.
¡Per Deu beneít que entonses no vas fé estos
remilgos!
- Es que don José, don José... es un san, Lola, comprénu. No entendríe la meua flaquesa.
- Don José comprén totes les flaqueses humanes, Irene. Deu está en ell. Ademés, una bona confessió forme tamé part de les meues condissións, ¿enténs?
Se
va sentí lo tintineo de una moneda contra los vidres de la tenda.
La Pesteta gran se va impassientá:
- Venga, dessidixte, maña; criden a baix.
Irene, la Pesteta menuda, va acsedí, al remat:
- Está be, Lola; demá me confessaré. Estic dessidida.
La Pesteta gran va baixá a la tenda. Va doná mija volta a la clau y va entrá Catalina, la Lepórida o Llebre. esta, com les atres germanes, teníe lo labio de dal plegat com los conills y lo seu nasset se movíe sense pará com si ensumare, com algúns cachaps de Valchunquera. Los van ficá lo mote de Llebres. Tamé les apodaben les Caques, perque se díen Catalina, Carmen, Camila, Caridat y Cassilda y son pare habíe sigut farfallós o tartamut. (Menos mal que lo del registre no ere un fill de puta.)
Catalina se va arrimá al mostradó.
- Una pesseta de sal - va di.
Mentres la Pesteta gran la despachabe, ella va alsá la careta de cachap cap al techo y durán uns segóns van vibrá nerviosamen les aletes del seu nas.
- Lola, ¿es que tens forastés?
La Pesteta se va tancá, hermética. Les Llebres eren les telefonistes del poble y sabíen les notíssies casi tan pronte com Cuco, lo factó. Va contestá:
- No, ¿per qué?
- Pareix que se sen soroll a dal.
- Sirá lo gat.
- No, no; son potades.
- Tamé lo gat poteje.
- Enténme, son patejades de persones. No sirán lladres, ¿verdat?
La Pesteta gran va tallá:
- Ti, la sal.
La Llebre va torná a mirá cap al techo, va ensumá lo ambién en insistensia y, ya a la porta, se va girá:
- Lola, seguixco sentín potades a dal.
- Está be. Vésten en Deu.
Poques vegades la tenda de les Pestetes va está tan concurrida com aquella tarde y poques vegades tamé, de tan creixcut número de clientes, va eixí una caixa tan mesquina.
Rita, la Tonta, la dona del sabaté, va sé la segona en arribá.
- Dos reals de sal - va demaná.
- ¿No ne vas pendre ahir?
- Ne nessessito mes.
Al cap de una paussa, Rita, la Tonta, va acachá la veu:
- Tens llum a dal. Estará voltán lo contadó.
- ¿Me u has de pagá tú?
- Ni mu penso.
- Entonses díxal que volto.
Van
arribá después la Basi, la criada del boticari; Uca, la del Chano;
María, la Chata, que tamé teníe lo ventre sec; Sara, la Moñiga;
les atres cuatre Llebres; Juana, l´ama de don Antonino, lo marqués;
Rufina, la de Pancho, que desde que se va casá tampoc creíe en Deu
ni en los sans, y datres vin dones mes.
Menos les cuatre Llebres,
totes anaben a comprá sal y totes sentíen potades a dal o se
enarbolaben, al vore llum per les finestres, per la carrera del contadó (casi com al Tour o la volta a España).
A les deu, cuan ya lo poble se rendíe al silensio, se va sentí la veu potenta, una mica engorgossada y arrastrada de Paco, lo ferré. Anabe este fen esses per lo carré y dabán dels balcóns de les Pestetes se va aturá. Portabe una botella a la ma dreta y en la zurda se rascabe sense pará lo clatell. Les frasses que cridáe hagueren resultat incoheréns si tot lo poble no haguere estat al cap del carré.
-
¡Viva la germana pródiga! ¡Viva la dona de les cuixes esmirriades
y lo pit de taula!...-
va fé un cómic gesto de sorpresa, se va
rascá un atra vegada lo clatell, va rotá, va torná a mirá als
balcóns y va rematá: - ¿Quí te va robá lo cor? ¡Dimas, lo bon
lladre!
Y
sen enríe ell sol, embutín les poderoses barres de baix al gigán
pitral. Les Pestetes van apagá la llum y van observá al escandalós
per una regata de la finestra.
"Este perdut teníe que sé",
va rossegá la Lola, la Pesteta gran, al descubrí la brillantó que
lo farolet del racó arrancabe del pel roch y risat del ferré. Cuan
este va pronunsiá lo nom de Dimas, li va entrá com un ataque de
ñirvis a la Pesteta menuda.
"Per favor, trau an eixe home
de ahí; que sen vaigue eixe home, maña.
La seua veu me torne
loca", va di. La Pesteta gran va agarrá lo cubo o la galleta o
lo poval aon desaiguabe la pica, va entreobrí la finestra y va
aventá lo seu contingut cap a la cara de Paco, lo ferré, que en
eixe momén escomensabe un nou vítor: - ¡Viva les...!
La
remullada li va tallá la frasse. Lo borracho va mirá cap al sel en
cara de idiota, va estendre les seues mans ficánse en creu y va
rossegá pera nell, mentres avansabe fotén toms carretera abán: -
Hala, Paco, cap a casa. Ya está diluvián un atra vegada.
III.
La vall... aquella vall significabe mol pera Daniel, lo Mussol. Ben mirat, u significabe tot pera nell. A la valleta habíe naixcut y, en onse añs, may va crusá la cadena de altes montañes que la voltaben y tancaben. Ni va experimentá la nessessidat de féu.
A vegades, Daniel, lo Mussol, pensabe que son pare, y lo mossen, y lo maestre, teníen raó, que la seua vall ere com una gran olla independén, absolutamén aislada del exterió. Y, sin embargo, no ere aixina; la vall teníe lo seu cordó del melic, un doble cordó umbilical, milló dit, que la vitalisabe: la vía de ferro: lo carril de ferro: ferrocarril y la carretera. Les dos víes atravessaben la vall de sur a nort, proveníen dels pardos y ressecs plans de Castilla y buscaben lo pla blau del mar. Constituíen, pos, lo enllás de dos inmensos móns contraposats. Al seu trayecte per la vall, la vía, la carretera y lo riu - que se ajuntabe en elles después de aviás per un frenessí de rapits y torrenteres desde la punta del Pic Rando - se entrecrusaben una y mil vegades, creán una inquieta topografía de pons, tunels, passos a nivell y viaductes.
A la primavera y estiu, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, solíen assentás, al caure la tarde, a consevol miradó y desde allí ataullaben, agobiats per una unsió casi religiosa, la inmensa amplada de la vall. La vía del tren y la carretera dibuixaben, al fondo, violéns y frecuéns zigzags; a vegades se buscaben, datres se repelíen, pero sempre, en aquella perspectiva, eren com dos blangs estels uberts entre la verdó compacta dels prats y los panissals. A la distansia, los trens, los automóvils y les blanques masades teníen proporsións de figures chicotetes del naiximén o Belén, increíblemen lluñanes y, al mateix tems, incomprensiblemen próximes y manejables. A vegades se divisaben dos y tres trens simultáneamen, cada un en lo seu negre penacho de fum penjat de la atmósfera, trencán la uniformidat vegetal dels prats. ¡Fée goch vore eixí les locomotores de les boques dels túnels! Ixíen com los grills cuan lo Moñigo o ell pixaben, hasta ameráls y inundáls, los caus dels pobres bichos. Locomotora y grill evidensiaben, al eixí de los seus forigóns, una mateixa expresió de esglay y ofec. Li agradabe al Mussol sentí la quietut serena y reposada de la vall, contemplá lo conglomerat de prats, dividits en parseles, parades, bancals, faixes, y com esquichats de masades desperdigolades. Y, alguna vegada, les taques fosques y espesses dels bosques de castañés o la tonalidat clara y mate de les aglomerassións de eucaliptos. Allá de allá, per tot arreu, les montañes, que, segóns la estassió y lo orache, cambiaben la seua contextura, passán de una extraña ingravidés vegetal a una solidés densa, mineral y plomisa dels díes entaragañats.
Al
Mussol li agradabe alló mes que res, potsé, tamé, perque no
coneixíe datra cosa.
Li agradabe constatá lo paralisat estupor
dels campos y la verdó frenética de la vall y les raches de soroll
y velossidat que la sivilissassió enviabe de cuan en cuan, en una
exactitut casi cronométrica. Moltes tardes, dabán de la inmovilidat
y lo silensio de la Naturalesa, perdíen la nossió del tems y la nit
sels fotíe damún. La bóveda del sel anabe poblanse de estrels, y
Roc, lo Moñigo, se acolloníe per una espessie de temó astral.
Ere
en estos casos, de nit y lluñ del món, cuan a Roc, lo Moñigo, se
li ocurríen idees inverossímils, pensaméns que normalmen no lo
inquietaben. Va di una vegada:
- Mussol, ¿Es possible que si caiguere un estel de eixos no arribo may al fondo?
Daniel, lo Mussol, va mirá al seu amic, sense enténdrel.
- No sé lo que me vols di - va contestá.
Lo Moñigo luchabe en la seua defissiensia de expresió. Va gesticulá repetidamen en les mans, y, al final, va di:
- Los estrels están al aire, ¿no es assó?
- Assó es.
- Y la terra está al aire tamé, com un estrel, ¿verdat? - va afegí.
- Sí; al menos aixó diu lo maestre.
- Bueno, pos es lo que te dic. Si un estrel se despenje y no choque ni en la terra ni en datre estrel, ¿no arribe may al fondo? ¿Es que eixe aire que los volte no se acabe may?
Daniel, lo Mussol, se va quedá pensán un momén. Escomensabe a dominál tamé an ell un indefinible dessassosec cósmic. La veu va eixí de la seua gola indessisa y aguda com un gañit.
- Moñigo.
- ¿Qué?
- No me faigues eixes preguntes; me marejo.
- ¿Te marejes o te assustes?
- Pot sé les dos coses - va admití.
Sen va enriure lo Moñigo.
- Te diré una cosa - va di después.
- ¿Qué?
- Tamé a mí me fan temó los estels y totes eixes coses que no se abarquen o no se acaben may. Pero no lay digues a dingú, ¿sens? per res del món voldría que sen enterare de aixó man germana Sara.
Lo
Moñigo triabe sempre estos moméns de repós solitari pera les seues
confidensies.
Les altíssimes montañes, en les seues ressies
crestes retallades damún del horizonte, li donaben al Moñigo una
irritán impresió de insignificansia. Si la Sara, pensabe Daniel, lo
Mussol, sapiguere lo pun flaco del Moñigo, podríe, fássilmen,
apretál a un puñ. Pero, naturalmen, per la seua part, no u sabríe
may. Sara ere una mossa antipática y cruel, y Roc lo seu milló
amic. ¡Que adivinare ella la po indefinible que al Moñigo li
inspiraben los estrels!
Al torná, ya de nit, al poble, se fée mes notoria y perseptible la vibrassió vital de la vall.
Los trens pitaben a les estassións escampades y los seus chulits esgarraben la atmósfera com a navallades. La terra exhalabe un agradable braf de humitat y fem de vaca. Tamé faie auló, en mes o menos forsa, la herba segóns lo estat del sel o la frecuensia de les plogudes.
A Daniel, lo Mussol, li enchisaben estes aulós, com li agradabe escoltá a la quietut de la nit lo muuu de una vaca o lo lamén chirrián de una carreta de bueys avansán a trompicóns.
Al
estiu, en lo cambi de hora, tornaben al poble encara de día. Solíen
caminá per damún del túnel, trián la hora del pas del tranvía
interprovinsial. Tombats damún del roquissal, assomán lo nas al
single, los dos mossos aguardaben impassiéns la arribada del tren.
La vuida ressonansia de la vall los portabe als oíts, en molta
antelassió, la proximidat del convoy. Y, cuan lo tren eixíe del
túnel, voltat per un núgol de fum denso, los fée estornudá y
riure en espasmódiques carcañades. Y lo tren se desllissabe daball
dels seus ulls, lento y traqueteján, monótono, casi al alcáns de
la ma. Desde allí, per una sendeta de cabres, baixaben hasta la
carretera. Lo riu passabe per daball del pon, en un brogit de
catarata. Ere una corrén de montaña que baixabe en molta forsa
entre grans roques reassies a la erosió. Lo soroll de les aigües
se remansabe, vin metros mes aball, al Toll o Badina del Inglés, aon
ells se bañaben a les tardes de samorda, bascoses, del estiu.
A la confluensia del riu y la carretera, a un kilómetro aball del poble, estabe la taberna de Quino, lo Manco.
Daniel, lo Mussol,
recordabe los bons tems, los tems de les transacsións fássils y
barates. Entonses, lo Manco, per una perra chica los servíe una
tassada de sidra de barril y, damún los donabe conversa. Pero los
tems habíen cambiat als radés añs, y ara, Quino, lo Manco, per
sing séntims, sol charrabe. La tasca de Quino, lo Manco, estabe casi
sempre forra. Lo Manco ere generós hasta la prodigalidat y als tems
que corríen ressultabe arriesgat sé generós. A la taberna de
Quino, per unes raóns o datres, sol se despachabe ya un vi negre
rascadó en lo que mataben la sed los obrés y empleades de la
fábrica de taches y claus, que estabe singséns metros riu aball.
Mes allá de la taberna, a la esquerra, doblán la radera curva,
estabe la formachería de son pare del Mussol.
Enfrente, una mica
adentrada als prats, la estassió y, apegada an ella, la caseta
alegre, blanca y roija de Cuco, lo factó, encarregat de la ressepsió
dels equipaches y del movimén de gen y mercansíes. Después, en
plena costa amún, escomensabe lo poble propiamen dit. Ere, lo seu,
un poblet menut, retirat y vulgar. Les cases eren de pedra, en
galeríes ubertes y penjáns de fusta, generalmen pintades de blau.
Esta tonalidat contrastabe, a la primavera y estiu, en lo verd y roch
dels geranios que infestaben galeríes y balcóns. La primera casa, a
la ma zurda, ere la botica. Anexes o apegades estaben les cuadres,
les magnífiques cuadres de don Ramón, lo boticari-alcalde, plenes
de gordes, passiéns y majetones vaques. A la porta de la farmassia
ñabíe una campaneta, y lo seu repiqueteo distraíe a don Ramón
dels seus afáns munissipals pera reintegrál, durán uns minuts, a
la seua faena y professió. Seguín costa amún, se topabe un en lo
palau de don Antonino, lo marqués, guardat per un muro mol alt de
pedra, llisa, inexpugnable; lo talleret del sabaté; l´ajuntamén,
en un arcaic escut a la frontera o fachada; la tenda o botiga de les
Pestetes y lo seu escaparate mol ben parat y variat; la fonda, en
una famosa galería de vidres flanquejabe dos de les cares del
edifissi; a la dreta de esta, la plassa cuberta de boñigues y grava
y en una fon pública, de dos cañs o chorros, al sentro; tancán la
plassa, per l´atre costat, estabe lo edifissi del bang o banc, y,
después, tres cases de veíns en los seus jardinets a la part de
dabán. Per la dreta, enfrente de la apoteca, estabe la finca de
Gerardo, lo Indiano, los seus abres produíen les millós fruites de
la comarca; lo corral de Pancho, lo Sensedéu (Sindiós), aon
un tems va está instalat lo sine; la taberna del Chano; la forja de
Paco, lo ferré, la ferrería; les ofissines de Teléfonos, que
regentaben les Llebres; lo bazar de Antonio, lo Buche, y la casa de
don José, lo mossen, que teníe la rectoría a la planta baixa.
Tresséns metros mes allá, costa aball, estabe la iglesia, tamé de
pedra, sense cap estil definit, y en un campanari estirat y pito.
Enfrente los nous edifissis de les escoles, pintats en cals o
encalats y en les finestres pintades de verd o vert, y la caseta de
don Moissés, lo mestre o maestre. Vist aixina, a la ligera, lo poble
no se diferensiabe de mols atres. Pero pera Daniel, lo Mussol, tot lo
del seu poble ere mol diferén a lo dels demés. Los problemes no
eren vulgars, lo seu régim de vida revelabe talento y de casi tots
los seus actes emanabe una positiva trassendensia. Un atra cosa es
que los demés no vullgueren reconéixeu. Assobín, Daniel, lo
Mussol, se parabe a contemplá los sinuosos carreróns, la plassa
plena de pasterades y graveta, los penosos edifissis, construits sol
en un sentit utilitari. Pero aixó no lo entristíe gens. Los carrés,
la plassa y los edifissis no féen un poble, ni li donaben
fissonomía. Un poble lo féen los seus habitáns, veíns, pobladós,
y la seua historia. Y Daniel, lo Mussol, sabíe que per aquelles
carreres cubertes de pastoses boñigues y per les cases que les
flanquejaben, van passá homens honorables, que avui eren sombres,
pero que li van doná al poble y a la vall un sentit, una armonía,
unes costums, un ritmo, un modo propi y peculiá de viure.
¿Que lo poble ere ferosmén individualista y que una corporassió pública tinguere poc que fé, com díe don Ramón, lo alcalde? Be. Lo Mussol no n´enteníe de individualisme, ni de corporassións públiques y no teníe raóns pera negáu. Pero, si ere aixina, los mals consiguiéns no rebassaben lo poble y, después de tot, ells mateixos pagaben los seus propis pecats. ¿Que preferíen no asfaltá la plassa per a que no los pujaren los arbitris? Be. Per aixó la sang no arribaríe al riu, costa aball. "La cosa pública, la res publica, es un desastre", cridabe don Ramón. "Cadaú mire massa lo propi y olvide que ñan coses que són de tots y que se tenen que cuidá", afegíe. Y no ñabíe qui li ficare al cap que eixe egoísme ere flo o puncha, o vissi o virtut de tota una rassa.
Pero,
ni per aixó, ni per res, podíen regatejásseli al poble les seues
cualidats de efissiensia, seriedat y discressió. Cadaú a lo seu,
pero los dropos no son gossos perque no vullguen traballá en les
coses dels demés. Lo poble, sense cap duda, ere de una eficássia
sobria y de una discressió edificán.
¿Que la Pesteta gran y lo
Cuco, lo factó, no eren discrets? Be. A cap pell li falte una piga.
Y, en cuan al individualisme del poble, ¿Qué feen los mossos y les
mosses los dissaptes per la tarde y los domenges? Don José, lo
mossen, que ere un gran san, solíe manifestá, en tristesa: "Es
llástima que vigam un a un pera totes les coses y nessessitem
emparellámos pera ofendre al siñó". Pero tampoc don José, lo
mossen, volíe entendre que eixa sensualidat ere flo o espina, o
vissi o pecat de tota una rassa.
Llibre cuart.
Lo
secretari.