champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).
Les siñores, que tremolaben pendéns de sentí si los dos amáns se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:
Hermossíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuáns, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Como los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casáre, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis la un al atre res, encara que mol los dos u dessichaben. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe. Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben a aná assobín per a distráures; aon, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en núgols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare, y de los atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoléo mol gran y espés va escomensá a caurer, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó. Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén va los va tranquilisá una mica los ánims, y va despertá lo dessich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada! Y la jove va di: - ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tíndre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abáns de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tíndre que empleá moltes artes per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá: - Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a ti te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena. A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu. La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols ángels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa. La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possesió seua. Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a víndre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fer a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé péndre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetát per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amáns y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di: - Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadáns que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta senténsia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuét. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres hómens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los hómens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans gigades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va víndre a la memória un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tíndre notíssies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetát, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tíndre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di: - ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen. Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaría de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina: - Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confesán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va dóldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la senténsia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan justeta, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grássia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadáns. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tíndre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tíndre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amáns en mol descáns y plaé tan com la vida los va durá.
Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú.
Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses: que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat. Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.
Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:
- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden. Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen Pánfilo, Filostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:
- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.
Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:
- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure.
Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:
- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -
Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di: Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.
- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina: primera-jornada-novela-primera
Lo siñó Cepparello engañe a un san flare en una falsa confessió y mor después, y habén sigut un home mol roín en vida, es reputat per san y de nom San Ciapelletto.
Convé, mol volgudes Siñores, que tot lo que lo home fa u escomenso en nom de aquell que va sé de tots creadó; per lo que, tenín yo que doná escomensamén al nostre novelá, enteng escomensá en un dels seus maravillosos fets per a que, sentínlo, la nostra esperansa en ell com en cosa inmutable se afirmo, y sempre sigue per natros alabat lo seu nom. Manifesta cosa es que, com les coses temporals són totes transitóries y mortals, están plenes de doló, de angustia y de molestia; los que vivím mesclats en elles y som part de elles, no les podém ressistí ni féls frente, si la espessial grássia de Déu no mos preste forsa y prudénsia, que no es de creure que baixo per cap mérit nostre, mes que moguda per la seua propia benignidat y per les plegáries de aquells que, com u som natros, van sé mortals y, habén seguit be los seus gustos mentres van tindre vida, ara se han transformat en eternos y benaventurats. Natros mateixos, ben informats per la experiénsia de la nostra fragilidat, y potsé no atrevínmos a mostrá les nostres plegáries a la vista de tan gran juez, roguém per les coses que creém oportunes. Y ell, ple de piadosa liberalidat cap a natros, siñalém que, no podén la agudesa de los ulls mortals traspassá de cap modo lo secreto de la divina men, a vegades passe que, engañats per la opinió, fem procuratresdabán sa majestat a gen que ha sigut aviáda per Ella al etern exili. Aquell a qui cap cosa se li pot amagá, com si fore benaventurat dabán dels seus ulls, no pot dixá de escoltá a qui li rogue. Lo que apareixerá a la novela que contaré, no es lo juissi de Déu mes que lo dels homes.
Se diu, pos, que habénse convertit Musciatto Franzesi de riquíssim y gran mercadé a Fransa en caballé, y tenín que vindre a Toscana en micer Carlos Senseterra, germá del rey de Fransa, que va sé cridat per lo papa Bonifacio, donánse cuenta de que los seus negossis estaben, com moltes vegades u están los de los mercadés, mol enredats aquí y allá, y que no se podíen fássilmen ni de repén desenredá (desintrincá), va pensá transferíls a varies persones, y per a tots va trobá cóm; li va quedá la duda de a quí dixá per a rescatá los crédits fets a uns cuans borgoñóns. Y la raó de la duda ere sabé que los borgoñóns són pleitejáns y de roína condissió y desleals, y an ell no li veníe al cap quí podríe ñabé tan malvat per a fé frente a la seua perversidat. Y después de pensá mol tems en este assunto, li va vindre a la memória lo siñó Cepparello de Prato, que moltes vegades se hospedabe a la seua casa de París, baixet pero mol pincho y arreglat, no sabén los fransesos qué volíe di Cepparello, y creén que volíe di capelo, es di, guirnalda, com al seu romance, perque ere minut com diém, no Chapelo, sino Ciappelletto lo cridaben: y com Ciappelletto ere conegut a tot arreu, mol pocs com Cepparello lo coneixíen. Ere este Ciappelletto notari, y sentíe grandíssima vergoña si algún de los seus instruméns (encara que ne eren pocs) no fore fals; de los que ne haguere fet tans com li hagueren demanat gratuitamen, y en milló gana que algún de un atra classe mol ben pagat. Declarabe en fals mol a gust, tan si se li demanabe com si no; y donánse en aquells tems a Fransa grandíssima fe als juraméns, no preocupánse per jurá en fals, guañabe malvadamen tantes causses, encara que li demanaren que jurare di la verdat per la seua fe. Teníe un atra classe de plaés (y mol se empeñabe en alló) en provocá entre amics y paréns y consevol atre, mals y enemistats y escándols, de los que contra mes mals veíe que seguíen, mes alegría sentíe. Si sel invitabe an algún assessinato o a consevol atre acto criminal, sense negás may, de bona gana hi anabe y moltes vegades se va trobá a gust ferín y matán homes en les propies mans. Gran blasfemadó ere contra Déu y los sans, y per consevol atra coseta, perque ere rabiós com cap atre. A la iglesia no hi anabe may, y mol menos a missa, y a tots los sacraméns com a cosa vil ofeníe en palabrotes y cagánse en ells; y per lo contrari les tabernes y los atres puestos deshonestos visitabe de bona gana y los frecuentabe. A les dones ere tan afissionat com u són los gossos a la gayata, mes que cap atre home flaco se encantae. Hauríe furtat y robat en la mateixa consiénsia en la que resaríe un san. Mol golut y gran bebedó, hasta arribá als repugnáns vómits, tamé ere un solemne jugadó en dados trucats.
Pero ¿per qué me allargo en tantes paraules? Ere lo pijó home, potsé, que may haigue naixcut. Y la seua maldat mol tems la va mantindre lo poder y la autoridat de micer Musciatto, per qui va sé protegit moltes vegades, no sol de les persones privades a qui assobín injuriabe, sino tamé de la justíssia.
Vingut, pos, este siñó Cepparello a la memória de micer Musciatto, que coneixíe mol be la seua vida, va pensá que éste ere lo que nessessitabe contra la maldat de los borgoñóns; per lo que, cridánlo, li va di aixina:
- Siñó Ciappelletto, com sap, estic per retirám del tot de aquí y, tenín entre atres coses que enténdrem en los borgoñóns, homes engañadós, no sé a quí podría dixá mes apropiat que vosté per a rescatá de ells los meus bens; y per naixó, com vosté ara mateix no está fen res, si vol ocupás de aixó li conseguiré lo favor de la corte y li donaré aquella part del que rescato que sigue convenién.
Lo siñó Cepparello, que se veíe desocupat y mal provit de bens y veíe que sen anabe qui lo seu sostén y auxilio habíe sigut durán mol tems, sense pensássu gens y com espentat per la nessessidat se va dessidí, y va di que volíe féu de bona gana. Per lo que, ficats de acuerdo, ressibits per lo siñó Ciappelletto los podérs y les cartes credensials del rey, sen va aná cap a la Borgoña aon casi dingú lo coneixíe: y allí, de modo extrañ a la seua naturalesa, de bones y en tranquilidat va escomensá a rescatá y fé alló a lo que habíe anat, com si se reservare la ira per al final. Y fénu aixina, hospedánse a casa de dos germáns florentíns prestamistes que féen préstamos en ussura y per amor a micer Musciatto lo honraben mol, va passá que se va ficá dolén, en lo que los dos germáns van fé vindre meches y criats per a que lo servigueren en consevol cosa nessessária per a recuperá la salut.
Pero tota ajuda ere en vano perque lo bon home, que ere ya agüelet y habíe viscut desordenadamen, segóns díen los dotós anabe cada día de mal a pijó com qui té un mal roín; los dos germáns mol se dolíen y un día, mol prop de la alcoba a la que lo siñó Ciappelletto estae patín, van escomensá a enraoná entre ells.
- ¿Qué farém en este? - li diebe la un al atre- . Estém per culpa seua en una situassió péssima perque fótrel fora de la casa nostra tan dolén mos portaríe gran deshonra, y siríe un signo manifest de poc juissi. Voríe la gen que primé lo habíem ressibit y después fet serví y ara medicá, sense que haygue fet res que puguere oféndremos, fótrel fora de casa nostra tan de repén, y dolén de mort. Per un atra part, ha sigut un home tan calavera que no voldrá confesás ni ressibí cap sacramén de la iglesia y, com morirá sense confessió, a cap iglesia voldrán ressibí lo seu cos y sirá aviát a les fósses com un gos. Y si per lo contrari se confesse, los seus pecats són tans y tan horribles que no ne ñaurá de pareguts y cap flare o móssen voldrá ni podrá absóldrel; per lo que, sense perdó de Déu, sirá tamé aviát a les fósses com un goz. Y si aixó passe, lo poble de esta terra, tan per lo nostre ofissi, que los pareix poc bo perque tot lo tems passen maldiénlo, com per lo dessich que té de robámos, veénu, se amotinará y cridará: «Estos gossos lombardos als que la iglesia no vol ressibí no se poden aguantá mes», y correrán en busca de les nostres arques y potsé no sol mos róbon los dinés sino que igual mos trauen la vida; per lo que de tota manera estém fututs si éste se mor.
Lo siñó Ciappelletto, que, estabe prop de aon éstos parláben, com teníe encara bon oít, com la mayoría de les vegades los passe als doléns, va sentí lo que estaben dién y los va fé cridá y los va di:
- No vull que tingáu temó per mí ni tinguéu po de ressibí per la meua caussa algún mal; hay sentit lo que hau estat parlán de mí y estic convensut de que passaríe com diéu si aixina com pensáu anáren les coses; pero anirán de un atra manera. Hay fet, vivín, tantes injúries al Siñó Déu que per féni una mes a la hora de la mort poc se portará. Y per naixó, procuréu fé vindre un flare tan san com lo trobéu y dixéume fé, que yo arreglaré los vostres assuntos y los meus de tal manera que resulton be y estigáu conténs.
Los dos germáns, encara que no teníen massa esperanses, no van dixá de aná a un convén de flares y van demaná que algún home san y sabio escoltare la confessió de un lombardo que estabe dolén a casa seua; y los va sé donat un flare agüelo de santa y bona vida, y gran mestre de la escritura y home mol venerable, a qui tots los siudadáns teníen en grandíssima y espessial devosió y estima, y lo van portá en ells. Lo flare, arribat a la cámara aon lo siñó Ciappelletto estabe, y assentánse a la seua vora, va escomensá primé a confortál y li va preguntá después que cuán tems fée que no se habíe confessat. A lo que lo siñó Ciappelletto, que may se habíe confessat, va contestá:
- Pare meu, la meua costum es de confessám totes les semanes al menos una vegada; y bastantes vegades me confesso mes assubín; y la verdat es que, desde que m´hay ficat dolén, que són ya casi vuit díes, no me hay confessat, tan es lo malestá que en la enfermedat hay tingut.
Va di entonses lo flare:
- Fill meu, be has fet, y aixina tens que fé de ara en abán; y vech que si tan assubín te confésses, poca faena tindré de escoltát y preguntát.
Va di lo siñó Ciappelletto:
- Siñó retó, no diguéu aixó; yo no me hay confessat may tantes vegades ni en tanta frecuénsia que no vullguera fé sempre confessió general de tots los pecats que puguera recordá desde lo día en que vach náixe hasta lo que me hayga confessat; y per naixó tos rogo, bon pare, que me preguntéu de totes les coses com si may me haguéreu confessat, y no tinguéu compassió perque estiga dolén, que mes vull disgustá an estes carns meues que, excusánles, fé cap cosa que puguere resultá en la perdissió de la meua alma, que lo meu Salvadó va rescatá en la seua pressiosa sang.
Estes paraules van agradá mol al flare y li van pareixe siñal de una men ben amoblada; y después que lo siñó Ciappelletto habíe alabat mol esta práctica, va escomensá a preguntáli si habíe pecat alguna vegada de lujuria en alguna dona. A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá suspirán:
- Pare, me fa vergoña di la verdat tenín temó de pecá de vanagloria.
A lo que lo san flare va di:
- Dísla en tranquilidat, que per di la verdat ni a la confessió ni a cap atre cas may se ha pecat.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:
- Ya que u voléu aixina, tos u diré: soc tan virgen com vach eixí del cos de la meua mare.
- ¡Oh, que Déu te beneíxque! - va di lo flare- , ¡qué be has fet! Y al féu has tingut tan mérit perque, si hagueres vullgut, teníes mes libertat de fé lo contrari que tením natros y tots los atres que están tancats detrás de alguna regla y reixa.
Y después li va preguntá si habíe desagradat a Déu en lo pecat de la gula. A lo que, suspirán mol, lo siñó Ciappelletto va contestá que sí y moltes vegades; perque, ademés del dijú de la cuaresma que les persones devotes fan durán lo añ, totes les semanes teníe la costum de minjá només pá y beure aigua al menos tres díes, y se habíe begut l'aigua en tan gust (espessialmen cuan no habíe pogut resá o aná en peregrinassió) com los grans bebedós se béuen lo vi. Y moltes vegades habíe dessichat minjás l´ensiám de herbetes que fan les dones cuan van al campo, y algunes vegades li habíe paregut milló minjá que fé dijú. A lo que lo flare va di:
- Fill meu, estos pecats són naturals y són leves, y per naixó no vull que te carrégos la consiénsia mes del nessessari. A tots los homes los passe que los pareix bo minjá después de fé dijú durán un tems, y, después de cansás, beure.
- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , pare meu, no me diguéu aixó per a reconfortám; be sabéu que yo sé que les coses que se fan en servissi de Déu tenen que fes llimpiamen y sense cap taca al ánimo: y qui u fa de un atra manera, péque.
Lo flare, contentíssim, va di:
- Y yo estic contén de que aixina u entengues, y mol m´agrade la teua pura y bona consiénsia. Pero dísme, ¿has pecat de avaríssia dessichán mes del convenién y volén tindre mes de lo que s´ha de tindre?
A lo que lo siñó Ciappelletto va di:
- Pare meu, no voldría que sospecháreu de mí perque estic a casa de estos ussureros: yo no pinto res aquí, sol había vingut en la intensió de amonestáls y empéndrels y arrancáls de este abominable ofissi; y crec que u hauría pogut fé si Déu no me haguere visitat de esta manera. Pero hau de sabé que mon pare me va dixá ric, y de los seus bens, cuan ell va morí, ne vach doná una gran part a Déu; y después, per a sustentá la meua vida y podé ajudá als pobres de Cristo, hay fet los meus negossiets y hay dessichat tindre ganánsies de ells, y sempre en los pobres de Déu lo que hay guañat u hay partit a miges, dedicán la meua mitat a les meues nessessidats, y donánlos an ells l’atra mitat; y en aixó me ha ajudat tan be lo meu Creadó que sempre de be a milló han anat los meus negossis.
- Has fet be - va di lo flare- , pero ¿en cuánta frecuénsia te has dixat portá per la ira?
- ¡Oh! - va di lo siñó Ciappelletto- , aixó tos dic que moltes vegades u hay fet. ¿Y quí podríe aguantás veén tot lo día als homes fen coses brutes y asqueroses, no observá los mandamientos de Déu, y no tindre temó al seu juissi? Han sigut moltes vegades al día los que hay vullgut está milló mort que viu al vore als joves aná detrás de les vanidats y sentínlos jurá y perjurá, aná a les tasques o tabernes, no visitá les iglesies y seguí mes les víes del món que les de Déu.
Va di entonses lo flare:
- Fill meu, esta es una ira bona y yo per lo que a mí respecte no sabría imposat per nella cap peniténsia. Pero ¿auncás no te haurá pogut portá la ira a cométre algún homissidi o a insultá an algú o a fé algún atre despressio?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:
- ¡Ay, siñó!, vos que me pareixéu home de Déu, ¿cóm diéu estes paraules? Si yo haguera pogut tindre encara que fore un pensamén de fé alguna de estes coses, ¿creéu que Déu me hauríe aguantat tan? Aixó són coses que fan los assessinos y los criminals, de los que, sempre que n´hay vist an algún, hay dit sempre: «Ves en Déu a que te convertixgue».
Entonses va di lo flare:
- Ara dísme, fill meu, que beneít sigues per Déu, ¿alguna vegada has dit fals testimoni contra algú, o dit mal de algú o agarrát an algú coses sense consentimén del seu amo?
- Sí, siñó - va contestá lo siñó Ciappelletto - hay dit mal de atres, perque vach tindre un veí tan cafre que en la rabia mes gran del món no fée mes que apalissá a la seua dona tan que una vegada vach parlá mal de ell als paréns de la dona. Tanta pena vach sentí per aquella pobreta, a la que ell, cada vegada que habíe trascolat massa, la assuriacabe com només Déu u sap.
Va di entonses lo flare:
- Ara be, tú me has dit que has sigut negossián: ¿Has engañat alguna vegada an algú com fan tots los mercadés?
- Per la meua fe - va di lo siñó Ciappelletto- , siñó, sí, pero no sé quí eren: habénme donat uns dinés que me debíen per roba que los había venut, yo los vach ficá a un cofre sense contáls, y vach vore después de un mes que eren cuatre reals mes del que tocabe, per lo que, no habénlos tornat a vore y habénlos conservat un añ per a tornálsi, los vach doná per amor a Déu.
Va di lo flare:
- Aixó va sé poca cosa y vas fé be.
Y después de aixó li va preguntá lo san flare sobre moltes atres coses, a les que va doná resposta de la mateixa manera. Y volén ell prossedí ya a la absolusió, va di lo siñó Ciappelletto:
- Siñó meu, ting encara algún pecat que no tos hay contát.
Lo flare li va preguntá quin, y va di:
- Men enrecordo que vach fé al meu criat, un dissapte después de nona, agraná la casa y no va tindre al san día del domenge la recompensa que debíe.
- ¡Oh! - va di lo flare- , fill meu, aixó es poca cosa.
- No - va di lo siñó Ciappelletto - , que lo domenge mol ña que honrá perque en un día aixina va ressusitá de la mort a la vida nostre Siñó.
Va di entonses lo flare:
- ¿Alguna cosa mes has fet?
- Siñó meu, sí - va contestá lo siñó Ciappelletto- , que yo, no donánmen cuenta, vach escupiñá una vegada a dins de la iglesia de Déu.
Lo flare se va ficá a riure, y va di:
- Fill meu, éissa no es cosa de preocupassió: natros, que som religiosos, tot lo día escupiñém an ella.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:
- Y féu una gran canallada, perque res convé tindre tan limpio com lo san templo, al que se rendíx sacrifissi a Déu.
Y de tals fets ne va di mols, y per a acabá va escomensá a suspirá y a plorá mol, com be u sabíe fé vore cuan volíe. Va di lo san flare:
- Fill meu, ¿qué te passe?
Va contestá lo siñó Ciappelletto:
- ¡Ay, siñó! Que me ha quedat un pecat del que may me hay confessat, tan gran vergoña me done contál, y cada vegada que lo recordo ploro com veéu, y me pareix mol sert que Déu may tindrá misericórdia de mí per neste pecat.
Entonses lo san flare va di:
- ¡Bah, fill! ¿Qué estás dién? Si tots los pecats que han fet tots los homes del món, y que farán tots los homes mentres lo món duro, siguéren tots de un home sol, y éste estiguere arrepentit y apenat com te vech, tanta es la benignidat y la misericórdia de Déu que, confessánse, los hi perdonaríe; aixina que díslo en confiansa.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto, encara plorán mol:
- ¡Ay, pare meu! lo meu es un pecat massa gros, y apenes puc creure, si les vostres plegáries no me ajúden, que puga sé per Déu perdonát.
A lo que li va di lo flare:
- Díslo en confiansa, que yo te prometixgo demanáli a Déu per tú.
Pero lo siñó Ciappelletto plorabe y no u diebe y lo flare venga animál a díu. Después de plorá un bon rato y tindre al flare entretengut, va soltá un gran suspiro y va di:
- Pare meu, ya que me prometix rogá a Déu per mí, tos u diré: sabéu que, cuan era minudet, vach despotricá una vegada de ma mare.
Y dit aixó, va torná a plorá encara mes fort. Va di lo flare:
- ¡Ah, fill meu! ¿Y aixó te pareix tan gran pecat? Oh, los homes blasfemám contra Déu tot lo día y si ell perdone de bon grado a qui se arrepentíx de habé blasfemat, ¿no creus que te perdonará aixó? No ploros, consólat, que segú que encara que hagueres sigut un dels que lo van enclavá a la creu, tenín la contricsió que te vech, Ell te perdonaríe.
Va di entonses lo siñó Ciappelletto:
- ¡Ay, pare meu! ¿Qué diéu? La dolsa mare meua que me va portá al seu cos nou mesos día y nit, y me va sostindre en brassos mes de mil vegades. ¡Mol mal vach fé en oféndrela, y es un pecat mol gros; y si no reséu a Déu per mí, este pecat no me sirá perdonát!
Veén lo flare que res li quedabe per di al siñó Ciappelletto, li va doná la absolusió y la seua bendissió tenínlo per home santíssim, perque del tot se creíe lo que lo siñó Ciappelletto li habíe dit: ¿y quí no su haguere cregut veén a un home en perill de mort confessánse? Y después de tot aixó, li va di:
- Siñó Ciappelletto, en la ajuda de Déu estaréu pronte sano; pero si passare que Déu cridare a la vostra beneita alma, ¿tos agradaríe que lo vostre cos fore sepultat al nostre convén?
A lo que lo siñó Ciappelletto va contestá:
- Siñó, sí, no voldría está a datre puesto, ya que vos me hau prometut rogá a Déu per mí, ademés de que yo hay tingut sempre una espessial devosió per la vostra orden; y per naixó tos rogo que, en cuan estiguéu al vostre convén, féu que vingue a mí aquell verdadé cos de Cristo que vos per lo matí consagréu al altá, perque encara que no siga digne, voldría combregá en la vostra llisénsia, y después la santa y radera unsió per a que, ya que hay viscut com a pecadó, al menos móriga com a cristiano.
Lo san home va di que mol li agradabe y ell diebe be, y que faríe que lay portáren enseguida; y aixina va sé.
Los dos germáns, que teníen molta temó de que lo siñó Ciappelletto los engañare, se habíen ficat en la orella apegada a un tabique que separabe la alcoba aon lo siñó Ciappelletto estabe de un atra y, escoltán, fássilmen sentíen y enteníen lo que lo siñó Ciappelletto al flare li diebe; y sentíen algunes vegades tantes ganes de enríuressen, al sentí les coses que li confessabe habé fet, que casi petáen de rissa, y se díen un al atre: ¿quin home es éste, al que ni la vellesa ni la enfermedat ni la temó de la mort que veu tan prop, ni de Déu, de qui lo juissi espere tindre de aquí poc, han pogut apartál de la seua maldat? Pero veén que habíe dit que sí, que ressibiríe la sepultura a la iglesia, de res mes se van preocupá. Lo siñó Ciappelletto va combregá poc después y, empijorán sense reméi, va ressibí la radera unsió; y poc después de la baixada del sol, lo mateix día que habíe fet la seua bona confessió, se va morí. Per lo que los dos germáns van prepará lo cos per a que fore honradamen sepultat y enviál al convén, y van avisá que vinguéren per la nit a velál segóns ere la costum. Lo san flare que lo habíe confessat, al sentí que habíe finát, va aná a buscá al prior del convén, y habén fet tocá a capítul, als flares reunits los va contá que lo siñó Ciappelletto habíe sigut un home san segóns ell u habíe pogut enténdre de la seua confessió; y esperán que per nell Déu mostrare mols milagres, los va convénse de que en grandíssima reverénsia y devosió ressibiguéren aquell cos. En aixó lo prior y los flares, creénsu tot, van está de acuerdo: y per la nit, anán tots allí aon descansabe lo cos del siñó Ciappelletto, li van fé un gran y solemne velatori, y pel matí, vestits tots en albes y capes, en los llibres a la má y les creus dabán, cantán, van aná a per este cos y en grandíssima festa y solemnidat sel van portá a la seua iglesia, seguínlos tota la siudat, homes y dones; y, habénlo ficat a la iglesia, puján al púlpito, lo san flare que lo habíe confessat va escomensá sobre ell y la seua vida, sobre los seus dijús, la seua virginidat, la seua simplissidat y la inossénsia y santidat, a predicá maravilloses coses, entre atres contán lo que lo siñó Ciappelletto teníe com lo seu pecat mes gros, y plorán li habíe confessat, y cóm ell apenes li habíe pogut ficá al cap que Déu lay perdonaríe. Después se va girá a empéndre al poble que lo escoltabe, dién:
- Y vatros, fugíts de Déu, per consevol palla a la que entropesséu, blasfemáu, y tos caguéu en la mare de Déu y en tota la corte selestial.
Y ademés de estes, moltes atres coses va di sobre la seua lealtat y la seua puresa, y en les seues paraules, a les que la gen de la comarca donaben completa fe, hasta tal pun lo va ficá al cap de tots los que allí estaben que, después de acabat lo ofissi, entre los mes grans apretóns del món tots van aná a besáli los peus y les máns, y li van esgarrá tota la roba que portabe damún, tenínse per benaventurat qui al menos una mica de ella va pugué agarrá: y tot lo día va sé conservat aixina, per a que per tots puguere sé vist y visitat. Per la nit, en una urna de mármol va sé sepultat en honor a una capella, y al día siguién ya va escomensá la gen a aná allí y a enséndre veles y sírios y a venerál, y a fé promeses y a penjá exvotos de sera segóns la promesa feta. Y tan va creixe la fama de la seua santidat y la devosió que se li teníe que no ñabíe dingú que contra alguna desgrássia faiguere promeses a datre san, y lo van cridá y lo criden San Ciappelletto, y afirmen que Déu ha mostrat mols milagres per nell y los amostre encara. Aixina pos, va viure y va morí lo siñó Cepparello de Prato y va arribá a sé san, com hau sentit; y no vull negá que sigue un benaventurat a la presénsia de Déu perque, encara que la seua vida va sé criminal y malvada, va pugué fé al final un acto de contricsió de manera que Déu va tindre misericórdia de ell y lo va ressibí al seu reino; pero com aixó es una cosa amagada, raóno sobre lo que es aparén y dic que mes segú es que estigue condenat entre les máns del dimoni que al paraísso. Y si aixina es, grandíssima ham de reconéixe que es la benignidat de Déu, que no mire los nostres fallos sino la puresa de la fe, y al péndre natros de consiliadó a un enemic seu, creénlo amic, mos escolte, com si an algú verdaderamen san acudiguérem com a consiliadó de la seua grássia. Y per naixó, per a que per la seua grássia a la adversidat presén y en esta compañía tan alegre mos conservém sanos, alabán lo seu nom en lo que la ham escomensat, an ell acudirém en les nostres nessessidats, seguríssims de sé escoltats.
VORETA DE L´ALBUFERA Choguet
valensiá en dos actes
ORICHINAL DE MARIANO SERRANO
75
séntims cada eixemplar
EDITORIAL ARTE Y LETRAS
AVENIDA
DE VICTORIA EUGENIA, LETRA l´. VALENCIA
OBRAS
PUBLICADAS
1 Carabasa m'han donat... - De José M. Juan
García.
2 El Millor Castíc. - De Enrique Beltrán.
3
El dolor de fer bé. - De J. Peris Celda.
4 La Menga. - De J.
Soler Peris.
5 ¡Aixina debien ser totes!... - De José M.a
Garrido.
6 De Fill a Fill. - De Manuel Navarrete.
7
Fallo a blanques. - De José M.a Juan García.
8 Térra
Fangósa. - De Paco Barchino.
9 Mal instint. - De José M.a
Mateu.
10 ¿Y dihuen qu'el peix es car? - De Visent
Montesino.
11 El tenorio del carrer. - De Eduardo Buil.
12
El marit de la machor y el novio de la menuda. - De José M.a Juan
García y J. Ferrer Vercher.
13 Picardíes d'estudiant - De
Visent Luis Puchol.
14 ¡Ya soc pare, ya soc pare! - De Pepe
Angeles,
15 Les festes d'un poblet o la filla del clavari -
De Salvador Soler Lluch.
16 La Festa de la Flor - De Felipe
Meliá.
17 Les dos chermanes. - De Eduardo Buil.
18 ¡ Ya
no sóna la guitarra! - De Felipe Meliá.
19 Els cuatre séros
- De Pepe Serred Mestre.
20 El llenguache del tabaco y ¡Eixos
Caseros!...- De Felipe Meliá.
21 Hiá que tindre carácter.
- De M. Haro López.
22 Al treballaor, faena. De Pepe
Angeles.
23 Els fills dels vells. - De Felipe Meliá.
24
De sacristá a torero. - De Leopoldo G. Blat y Vicente Broseta
Rosell.
25 ¡Pobres flors! - De Arturo Casinos.
26
En el pecat va la penitensia. - De Francisco Mínguez.
27
Rosa de Valencia. - De Eduardo Buil y Chusep Jover Navarro.
28
més alllá de la lley. - De J. Peris Celda.
29 ¡Ara eres
mare! - De Arturo Casinos.
30 Dos secrets en dos femelles. -
De Francisco Palanca y Roca.
31 Un sastre de... carreró - De
Antonio Virosque.
32 Mariano, toca... ¡Mec! Toca... ¡mec! -
De Ramón y José Morell. - Música de Miguel Asensi.
33
¡Polvos venenosos! - De Francisco Pierrá l´ Luis Candela -
Versió valensiana de José M.a Garrido.
34 En la Nochebuena.
- De Felipe Meliá.
35 Anima valensiana. - De Ignasi y
Concheta Ruiz (pare y filla).
36 Sense caraseta. - De
Santiago Sallés.
37 El sant de la chica. - De José M.a
Garrido.
38 Els Reys dels chiquets. - De Felipe Meliá.
39
La Oroneta. De Alberto Martín.
Mariano
Serrano Voreta de l´Albufera Choguet en dos actes y en pròsa
rimá.
Estrenat en el "Teatro Moderno" de Valencia,
el día 5 de Chiner de 1928.
IMPRENTA Editorial "ARTE
Y LETRAS" Avenida Victoria Eugenia, letra l´.
VALENCIA. TELÉFONO / 679.
DEDICATORIA:
A
Joaquinito Manglano y Baldoví, fill machor dels Ilustrísims
Señors Baróns de Carcer, en testimòni del entrañable
cariño que li profesa, L´Autor
ES
PROPIETAT: Ningú podrá reproduirla ni representarla sense
autorisasió del autor. "La Sociedad de Autores Españoles",
es la encarregá de consedir o negar el permis pera representarla y
cobrar els drets. Queda fet el depósit que la lley mana.
REPARTO
PERSONACHESACTORS
Toneta
PILAR TENA
Sabeleta
JOSEFINA MATEO
Tía Quica
CARMEN CORRO
Malena
CARMEN CASESNOVES
Voro
PEPE ALBA
Tío Nelo
Paco FERNÁNDEZ
Huiso
LUIS VILAR
Lario (El Sort)
MANUEL ROIG
Don Paco (El meche)
JULIO ESPÍ
Don Cuan (El fransés)
VICENTE GRANCHA
Chaumet
Juan MONFORT
Pere (El carregaor)
TOMÁS TORMO
Pascual (Veu de dins)
Director d´essena, PEPE ALBA.
PREC.
Al més chicotet
d´estatura y més "gran"" dels actors valensiáns,
PEPE ALBA; als simpátics y estudiosos artistes que integren la seua
Compañía, y a la Empresa del "Teatro Moderno", de tot còr
reconegut y obligat, els demana que conten sempre entre els seus bons
amics a M. SERRANO
Época actuaL - En l´ivèrn, de
cuatre a sis de l´esprá. - Dreta y esquèrra les del actor. 676867
ACTE PRIMER
L´acsió, en una casa situá en els llims de l'Albufera. La
essena representará el interior d´esta casa, que tindrá dos pòrtes
de cuarto, practicables, una a la dreta y atra a l'esquèrra. Al
foro, una pòrta ampla y gran, per ahon se podrán vore els cañars,
figurant qu´entre la portalá y el cañar hiá una era. Els
mòbles han de ser com correspònen a esta clase de viviendes.
Cahíres de morera encordaes; una taula de pí, y en ú dels
laterals, un cuadro de una Mare de Deu. En ú dels ánguls, varies
pèrches arrimaes, y en una d´elles, haurá penchat un rall. En
l´atre ángul, un fardo de monòts. Vestirán els actors traches de
faena com els que usen huí en el Palmar. Les chiques, traches aseats
y de mòda corrent. Penchá en un dels laterals haurá una llantèrna
gran, y en l´atre una chicoteta.
Al alsarse el teló, Quica
estará sentá y remendant un rall. VORET cridant desd´el cañar.
Voro ¡Sabeleta! ¡Sabeleta!!... ¡Anguileta de la mar!...
¡Tenqueta del Perelló! ¡Lluna de la matiná! (Pausa). ¡Recristina!
¿Qu'estás sorda, o vòls que pase de llarc?... Quica ¿Qué son
eixos crits, Vaoro? ¡Sabel está en el Palmar!... Voro Desde
fora). ¿Tardará molt, Tía Quica? Quica ¡Qué sap ú!... ¡Ella
hu sabrá! Voro Entrant per el foro en la percha en la ma)
¿H´anat a sòles? Quica A sòles. Voro ¿A rem o a pèrcha?
Quica Perchant. Voro ¡Cristo! Pos la tremuntana es com la
neu de chelá. Quica ¿No l´aguantes tú, Vaoro?... Voro
L´aguantem..., ¡quín remey hiá! Poro, crégam, Tía Quica; si yo
poguera triar y tinguera la menchusa no més mich asegurá, lo qu'es
l´aire duya chasco, ¡perqu' estaría chitat! Quica ¡Bòn gust
pa viure de renta! Varo ¡Ay! ¿Qué hu pasaría mal? De
més burros ne pasechen en los autos arrastrats y van vestits de
loritos, allá per la capital. Quica De més burros... ¡es molt
dir! Voro Mire..., m'en vach a calar per si s´agafa una gaña...
Quica ¡Bonica está la peixcá! Atres temps era una glòria el
anar a llavorar, pero huí... Voro Cuatre tencóns... Quica
Cuatre gambes. Voro ¡Repuñal! ¡Si som tants a perseguirla!
¡Hiá tant de fil escampat!... Quica Si que n´hiá, Vaoret,
pero encara hiá més fam. Voro ¿No tenim salut? Quica No'n
falta. Voro ¡Y si es ganes de menchar!.. (Anantsen. Tía
Quica, hasta en demprés. Quica Adiós, Voro; hasta en acabant.
Voro Desde fora) Si vech a Sabel, la volque. Quica ¡Com
aplegues a fer tal, veches después ahón t´amagues...; o buscat
l´hábit de pas! (Mutis voret. ¡Tenen per simple a
Vaoro!... Si en la sequia no hiá fanc, ell carrega el barquetòt
encá que siga en los camps. Ell se creu qu'el mon sanser está
dins del seu tancat; y lo que mira en los ulls..., si pòt hu agarra
en les mans. ¡Un benehít del Señor!
Entra Toneta per el
cuarto de la dreta.
Toneta Mare, ¿qu'está rosegant? Quica
¿Ahón vas ara, filla meua? Toneta A la carrera a escurar.
Quica Acaba pronte, Toneta, qu´el aire el fa molt chelat.
Toneta Eixint foro) Som amícs del sòl y el aire... Quica
Amics, dels que t´has de lliurar. Pausa. Transisió. Arreglant
les cahíres y el rall qu'estará escampat) Tarda molt en vindre
Nèlo. Y Sabel ya rato ha que debía estar así. ¡No está tan
llunt el Palmar! (Pausa. Posant atensió) Pareix que Toneta parla.
(Fa com que s´asoma a la porta foro) Vamos... Huiset qu'arribá.
Farem com qui no els ha vist... ¡Deixemlos en llibertat! (Ix per el
cuarto dreta.
Entra Toneta per el foro, seguida de Huiso, que
portará la pèrcha en la ma.
Toneta En enfado) ¡Eres tú
pòc romansero! ¡Cha qu´estem ben apañats!... ¡Ves y carrega la
barca! Huiso De malhumor) ¡La barca está carregá! Toneta
Pues ves y buida la tèrra en la mòta hu en el camp, perqu'els díes
son molt curts y de nit acabarás. Huiso ¿Pero Lario?... Toneta
Resolta) ¡Eres dur!... ¡Te dic que no es veritat! Huiso ¡Ay!...
¡Ahír el teu barquetet en sa barca va arrambar! Toneta Lo
mateix qu´ell, atres molts, si els encontre, fan igual. Huiso
¿Si va buscant l´ocasió?... Toneta ¡Pedrá el fil, si vòl
calar! Huiso A vegaes..., fentse els bobos... Toneta En cuant
demanen..., ¡tot cals! Huiso A mí m´han dit uns barqueros...
Toneta ¡Fíat, qu'estás apañat!... Desde así et diría
yo quí son eixos desllenguats y el per qué 't conten relaixos que a
tú t´emboiren el cap. Huiso No's mou la mar sense vent. Toneta
¿A que no t'haurán contat lo que patixc en mal temps, cuan se mòu
una troná y tú vas per l'Albufera bregant en l´aigua y el fanc?...
Huiso Ay... ¡Lo que no's veu!... Tonica ¡Hu debem
adivinar!... Crec que tens pròbes de sòbra... Huiso Per això
estic festechant! (Mirannt a Toneta) ¿Vòls tú que torne a
la nit?... Toneta ¡Mira!... ¡No'm fases parlar! Huiso Si es
que té que vindre Lario... Toneta ¡Guitsa! ¡Ves a pasechar!
Huiso Me s'ha clavat entre selles eixe chicòt... y, al remat,
Deu fasa que si l´encontre... hiacha un algo que contar. Toneta
¡Me tindré que posar seria! Huiso ¡Ay!... ¡Si es que motius
vas buscant! Toneta ¡Aquell que mos escoltara, aplegaría a
pensar que yo'm pase tot el día buscant novio en la marchal!... ¿Tú
me vòls?... Huiso ¡Com a la barca! ¿Y... tú? Toneta
¿Yo?... Huiso ¡Sí! ¡Tú! Toneta ¡Pos..., igual! Anda,
ves y descarrega. Huiso ¡Puc anarmen descansat? Toneta Mira
qu´eres cabesut! Huiso Pòts casarte en l´escolá, hu sinó...
te pòses mòncha; poro ser de Lario... ¡may! Toneta ¿Y per qué
me díus això? Huiso Ya te hu diré en acabant. (Mutis. Figura
que s´en va la barca. Toneta estará en la porta del foro
mirant, hasta que la barca de Huiso, se perga de vista. Toneta Ya
está Huiso isant la vèla. Y l´alsá a tope el dogalet y la barca,
p´el cañar, va més llauchera qu'el vent. Molt més que la
seua barca camina el meu pensament y ni un instant l´
abandona ni l´ olvida el meu voler. (Pausa Ya no 's veu
l´abre ni antena; ya entre sèl y aigua es pergué volant
com, per elscañars, van volant els
pardalets... ¡Quíns plaers dona l' amor!... ¡Qué curts son
estos moments! Ell va diguentme qu´em vòl... (Entrant en el
cuarto dreta) ¡No tant com yoel vullc a ell! (Mutis.
Pausa. Puñales, apareguent per el foro, seguit de D. Paco y
Lario. Puñales, en escopeta, manta y munisións. Puñales a
Lario) Pero a més de la rahó, falta en això... Lario ¿El qué?
Puñales El voler. (Seguixen com parlant. La Tía Quica, per
la dreta. Paco Bóna vesprá, Tía Quica. "Quica Bòna
vesprá, siñoret. ¿En casa?... Paco Com sempre; bòns. Quica
¿La siñora y els chiquets?... Paco Locos per vindre así un día
a fer un allipebret. Quico Pòrtelos. Paco Ara en Valensia,
en Valensia. Allá cuan millore el temps... (Fan com que seguixen
parlant. Lario a Puñales) U dels redolíns millors m'ha tocat
en el sortech. Mon pare em dona la casa y ademes l´ arrendament del
campòt de la sardina. Puñales Si está be, ¡Si está molt
be!... Paco A Lario) Tú, Lariet, eres un pòc impulsíu; a la
fòrsa no 's fa res. Quica La meua chica, Don Paco, a Lario el
pòrta entre dens y no li aplega a la gola. Lario Así l' únic...
es Huiset. Paco Tòrser una inclinasió hiá molt pócs que hu
sapien fer. Puñales Això ni els pares, que al cap sòls p' áls
fills volen el be. Lario ¿Pa qué vullc el camp, la barca, el
redolí... y els dinés, si lo que busque no hu tròbe; si de mí
fuch el voler?... Paco Yo voldría ser un sabio, y em contente en
lo que sé. A la fòrsa res s´alcansa; estudia qui vòl saber; qui
vol ferse ric, treballa, y en la constansia y el temps, se perforen
les montañes, se crehuen, volant, els vents, se encontra la medisina
que a l' enfermetat la vens, y, en lo que cap, som felisos...
Puñales Si sempre fera bón vent, seríem barqueros tots...
Quica Y calar no vól dir peix. Lario Anantsen) Pos yo tinc
isá la véla y tinc calats els mornells; si ve l´aire, allí l´espere; si ve ´l peix... allí estaré. Soc cabút, tio
Puñales... Puñales ¿Qué vòls qu' et fasa, fill meu?... Paco
A Lario) Demá vinc per a entrarme... Lario Fent mutis foro) No
puc dir si tornaré. Paco A Lario) Yo te creía més hòme...
Lario Desde fòra, a D. Paco) Tant com Huiso hu puga ser. (Mutis.
Quica Si Huiso sap que ha vingut Referintse a Lario) es mourá
mal cañaret. Antes y' han estat de pique, un bòn rato, Tona y
ell... Puñales Son pensaments imbulants... Paco Son chovens,
y en este temps, yo no sé qué pòrta l´aire, ho qué hiá
en los aliments, que produíx impasiènsia, que determina un marech
que ha tots fa correr com locos, sense tindre un plá concret,
y voldríen que, al pensar en algo que creuen bé, sense el dolor de
alcansaro, veren lo que pensen fet. Puñales No entenc
lo que diu D. Paco... Quica Lo que díu el señoret, es la pura
veritat. Paco Yo expòse el meu pensament. Puñales Les
presones molt llechides asèrten sense voler. (A Quica)
Mira, Quica, tú a Toneta no li tingues que dir res. Paco Hiá
que tindre discresió; ni a Toneta ni a Huiset. Son chovens y els
sèls ya saben que son molt mals consellers. Transisió. A
Puñales) Pero parlem de lo nòstre. ¿Revòlen animalets?
Puñales ¡Repuñal! En la replasa aquella del cañaret y en lo
sequiol de la dreta y hasta en lo mateix lluent, hiá sarsets,
bragats y fòches com may allí se vegué. Ara, com els
del Palmar tots duen en los barquets la escopeta, la casera no repòsa
ni un moment y va a rosa, sense rumbo, dende llevant a ponent.
Paco ¿Els bots estarán a punt? Quica Estesos en el sequer.
Puñales Allí, molt propet del tracho una empavesá li he
fet, que demá, si el temps es bò, ne matará més de sent. Quica
A D. Paco) ¿Vòl pa sopar algún suc ho vòl un sofrechidet? Paco ¿Hián anguiles? Puñales Yo no 'n tinc, pero el pare
de Voret per segur que ne tindrá. Quica Clar qu' en tindrá.
¡Sempre ne té! Paco ¿A quí emviarem
a per elles? Puñales No patixca, siñoret; cuan siga l' hora, el
guisao guisat el tindrá vosté. Paco Pues anem entrant els
bartuls. Puñales Quica y yo lis entrarem. (Mutis Don Paco per
cuarto esquerra. Puñales, entrará els obchectes. Quica
Les anguiles pa Don Paco... Puñales Traules del nòstre viver.
Después li dius en reserva que les ha dutes Voret y que son pare,
als amícs, a sis pesetes les ven. (Mutis al cuarto de la esquerra
Quica Com còsten tant d' agarrar... si les dònes no 'n menchem. Sabel Desde fora) ¡Mare! ¡Mare! ¿Vól eixir? Quica
Sabeleta qu' arribá. (Cridant desde dins de casa) ¿Me nesesites?
Sabel ¡Ya hu crec! Quica Eixint per el foro) ¡Vach,
filla meua, ya vach! (Pausa. ---------------- Torna
Quica, seguida de Sabel, portant entre les dos una panera, una
cahíra, la pèrcha y atres còses. Sabel Per poquet me
negue, mare; una racha m´arrumbá, y l' aigua p' els
corredors ya s' anaba desbordant. Quica ¡Es que sou molt pòca
còsa! Sabel ¡Yo a soles! Quica ¡Chica, qué
gran!... ¡Busca a l´atra vòlta a un paque pa qu´et vacha a
acompañar... ¡Ma la reina del senill! Pausa. Transisió)
Avechamlo que has comprat. Sabel Fent com qui trau
de la panera les coses que va dient). Tot cuant vosté me digué.
L´ abaecho, òli, pa, les dos lliures de sabó... Quica
¿Veres al tío Cabás? Sabel Ya está bò de la tersiana. ¡Volía
eixir a calar! Quíca Per això se pasa els mesos malaltús
y socarrat. En cuan se veu lliure un día... al aigua y al s' en
demá, a pendre solfate 'n pols y a cremarse tremolant... Entra,
entra eixa panera y en l´ estudi pòsala. (Sabel fa com qui posa en
la panera lo que dugué) ¡Aviveuse, qu' esteu moixes! ¡Tot se hu
mencheu en les mans! Sabel ¡Cha, esta dona!... ¡Té
un cheniòt!... no te deixa respirar! Quica ¡Es que teníu
una mèlsa!... Sabel Pues tinc els brasos trencáts, que la
pèrcha pesa molt, y... (Mutis Quica Té rahó. Es veritat. No
poder eixir de casa com no vaches embarcá, aburrix a cuantsevòl...
¡Al ivèrn que vé al Palmar! (Se senta a remendar el rall. Pausa.
------ La mateixa, el Franses y Lario. Franses Si no
molèste, señora... Quica (¡Santo Cristo, qué troná!) Pase y
sentes. Franses Sentantse) Reconegut. Lario A tía Quica) D.
Cuan me va demanar... Franses ¡Sí..., el favor del seu
barquet! Quica ¡Vamos..., son tal para cual! Una parella de
ánimes que del fòc han escapat. Franses ¡Sempre tan
dicharachera! Lario A Quica) ¿Qu' el tío Nèlo... no
´stá? Quica De no estar, tú no vindríes... Lario (La
vella ya pensa mal)... Quica Deixant la faena) Vach a cridarlo en
seguida. Franses Déixelo, qu´ell eixirá. Quica (Cuan sapia
qu´es el Fransés, de segur qu' es pòsa mal. (Cridant a la
esquerra). ¡Nèlo! ¡Puñales! ¡Nelet! Puñales Dins) ¿Me
crides? Quica Ix un instant. ___
Puñales, eixint.
Puñales ¿Qué vòls, Quica? Quica Este... siñor, lo que
busca te dirá. Franses Donantli la ma molt afectuós) Señor
Nèlo, ¿seguix be?... Puñales Penant y sempre penant. Lario
Vosté se queixa per visi. (A Puñales. Quica ¡Tú te fas
gròs... dechunant... (Al Franses) Diga pronte lo que siga y
menos romansechar... ___ Don Paco per la esquèrra.
...Ve vosté molt be, Don Paco. Paco ¿Hiá algú que se pòsa
mal?... (Reparant en la visita) Buenas tardes... Franses y Lario:
Buenas tardes. Quica Fent mutis per la dreta, a Don Paco apart)
¡Hu deixe en les seues mans!... Franses La visita, señor Nèlo,
es... per lo que vosté sap. Puñales ¿Encá li dec més dinés?
Franses Un bòn rengló té entregat; més com els
interesos ni paren ni dòrmen may..., resulta qu´ aumenta el conte
sinseafechir ni llevar. Paco A Puñales ¿Vosté
guardará els resibos?... Puñales ¡Vacha a saber ahón están!
Lo únic que yo asegure, que la cullita fon gran, que la venguí a
molt bòn prèu, y entre la tenda, la sal, dos remendos de barquets,
l´ arrendament y... la fam, ni tinc ya dinés, ni arròs, ni sé ya
per ahón pegar. Franses Vosté resibí uns dinés... Lario
Mon pare hu va presensiar... Paco ¿Y cuán de temps fa d´ això?
Puñales Un... dos... tres... cuatre... sinc añs. Paco
¿Tindrá nòta del conte?... Puñales Això hu pòrta Don Cuan.
Paco ¿Pero vosté..., un resguardo?... Puñales Duc el
conter en lo cap... Paco ¿Y deu molt?... Franses Setanta
duros... Paco ¿Que cuáns dinés li doná? Puñales Sent
duros en dos vegaes. Paco ¿Y cuánts lin pórta pagats?... (El
Franses repasará el llibre dels seus conters. Puñales Trenta la
primera vòlta..., atres vint per la birbá...
Cuaranta sis l´ añ siguient... Trenta cuatre per Nadal...
Trenta dos per San Miquèl... Quinse y dèu per la plantá, y creuré
que foren vint els que doní per Tots Sants. Paco Entonses,
segóns el conte, l´in tindrá vosté entregats sent sincuanta
sèt... No marra. Al Franses ¡Deu estar equivocat hu asò es un
ròbo, señor! Franses Yo vech el conte molt clar. Sent duros
donats al tèrs, son sent trenta tres al añ. Si cuan
vens el interés no es en seguida pagat, pasen estos interesos a
formar el capital. Es la costum. Es el tracte. A tots s´avisa al
donar. Paco ¡Pichor que la Calderona! ¡Si Nèlo li té
entregats doble dinés que li deu!... ¡No done res! ¡Al Chusgat! Franses Pichor per a el siñor Nèlo. Si va allí el condenarán
a que me pague els sent duros; tinc el vale asegurat. ¡Yo no vullc
més que lo chust! Paco ¿Lo chust? ¡Una escopetá!
Lario Done apeo... Done apeo... Puñales ¿Has vingut al
combregar? Lario ¿Li sap mal que yo el defenga? Puñales
¡Atra cosa me sap mal!... Franses Si vol més plaso li 'l done;
¡a ningú vullc aufegar! Paco ¡Tírelo dins la carrera! Franses Yo a voste no li he faltat. Paco ¡De limosna;
de limosna el debíen de matar! ¡Sabía que son roíns, pero no que
hu foren tant! Franses Tot es segóns com se mira; vosté mos
creu desalmats y en cambi, els que nesesiten un moment grave salvar,
al omplirlos la bolchaca mos beneixen com sants. Puñales
El que no sap més..., ¡ya hu crec! ¡Entrega la seua sanc! Franses
¡No el obligue!... ¿No pòt huí?... ¡Un atre día podrá! Paco
¡May!... ¡Perqu' eixos interesos son una bestialitat! Franses
Vosté ya sap ahon yo vixc; huí me quede en el Palmar. Puñales
¡Els dimònis que carreguen!... Paco ¡No li pague a este
truhán! Franses Señor, cálmes, perque a crits asò no es pòt
arreglar. Lo dit..., y vostés perdonen. A Lario (Ya tornarem més
espay). Lario Si vòl dinés, tío Nèlo... Puñales ¡Que
vos se trague la mar! (Mutis Lario y el Franses. Paco ¡Pa
qué hauran fet els presilis! Puñales ¡Pa tancar als
desgrasiats! _____ Els mateixos, Quica per la dreta. Quica
¿Y' alsá el vòl eixe fransés? Paco Quiqueta, ya s' en aná.
Quica A D. Paco). Té un allipebre..., ¡canela! Paco No tinc
presa. Allá més tart. (Mutis esquerra seguit de Puñales). Quica
¿Qué farán estes chiquetes que no se les ouchistar?... (Cridant). ¡Toneta! ¡Tona! ¡Toneta!... Toneta
Dins). ¿Qu' es crema?... ¡Ya vach! ¡Ya vach! Quica, a pòc
Toneta per la dreta. Quica Cuan ve la pòsta de sòl y el novio
está p' arribar, se l´ in va el temps entre els dits apañants´el
pentinat, trencant cordóns de coset y mirantse el devantal. ¡Cuan
yo tenía el seu temps!... ¡Tot es pòc pa un hòme honrat!...
Huiset es un chic de prendes. Y en lo tocant al treball... Toneta
Eixint). ¡Ya me té así, maroteta!... ¡Ya está Tona al seu
costat. (La besa). ¡De segur que no vòl res! Quica ¡Chica!
¡Chica!... ¡Tú qué saps! Es obligasió de mare... (Reparant en el
vestit de Tona que anirá arreglá com pa esperar al novio). Dus el
vestit enganchat... (L' il desengancha). No m' agrá com dus el
moño... ¿Per qué no t' el has risat? Toneta Per no calfar les
tenalles. Quica Vine así, ¡desmanotá! ¡Una greñeta no mes!
(Deixantli caure un riset sobre el front. Aixina..., aixina...
¡Ajajá!... Tan poquet y ya la cara pareix que te l´ han mudá.
Toneta Vach a mirarme a l´espill. Quica ¿Encara no t'has mirat? Toneta Una vòlta este matí. Quica Y sent vòltes
esta esprá. El del seser ya ´l trencáreu. Toneta Y este que
mos ha comprat mos fa una cara més llecha... Quica ¿Això
hu fa el vidre? Toneta Está clar. vosté també... Quica
No sou lleches. Toneta ¿Veritat? Quica Entra un garbó
de senill; la nit será molt chelá. Toneta Tot hu té ya ´l
punt y al orde, Quica Pega una mirá al sopar. (Mutis Toneta per
la dreta). ¡Qué poquéts se donen conte de lo qu´es viure en un
camp, sempre rodechats d' aigua y la tristor dels cañars! (Ensenent
la llanterna gran). En l' estíu per els mosquits y en l´ivèrn
per la negá..., vida més pòbra y més trista imposible ´s
de trobar. ¡Pero no´s queixem, no siga que vinguen díes més
mals. (Mutis dreta. D. PAGO; entrant per la esquèrra y
fent com qui busca algo per la casa, A pòc Voret. Paco Era
imposible; así están. Es lo que posí primer. (Trau un reclam de
focha y toca. Voro ¡Sabeleta! ¡Sabeleta!... Paco ¡Oy!...
¿Eres tu, Vaoret? Voro (¡Recristina, quín ancontre!) Paco
Anda, entra, que ahí fa vent. Voro Pasaba... (Com en vergoña y
rascantse el cap. Paco ¡Hòme, pasa!... ¡Y no te rasques! Voro
¡Ay!... ¿Qu' ha de fer? Paco Fregarte les mans en fòrsa, pa
que te s' en vacha el fret. (Transisió). Has creixcut molt en un
añ... Voro Com no tinc atre quefer... Paco ¿Ya fumes? Voro Ay... ¡Si m´en dona el siñoret!...
Paco Donantli un sigarro). ¿Festeches? Voro ¡També
vosté!... Ensenent el sigarro. Paco Cuan te cases, yo el padrí.
Voro ¡Qué bòn tabaco, redell! En el Palmar no ne venen de tan
suáu, siñoret. Paco Voleu el tabaco fòrt... y fluix no en dú
l´ estanquer. Voro Que pròbe, que pròbe a durne y qu´el venga
a pòcs dinés, y vorem de quín despacha... Paco Tú per
Valensia no vens... Voro Sí que vach alguna volta... Poro allí
no donen res... Tens que comprar hasta l´ aigua si no et vòls morir
de set. Paco Vine a casa. ¿Tú no saps? Voro També sé que
un porter... Paco ¿Pero?... Voro Això die yo. Cuan así ve
el siñoret... Paco Tú li dius qu´eres Vaoro. Voro ¡Li hu
vach dir; poro el porter, de patitas a la calle!... Paco
Yo li diré... Voro Dígali tot lo que vullga, poro yo no torne
més. No vullc que aquell borinòt li torne a dir a Voret: ¿Vienes
a comerte l´olla?... ¿Piensas qu´aquí es un Hostel?... ¡Vete,
vete a comer papas als solars de San Fransés!... - Si yo el plegara
a eixe tío en un día de bòn vent, per segur qne li posaba
com a baquina el barquet. Tenen un argull... Paco No hu
cregues... Mira, así ve Isabel. Voro ¿Vosté creu... que yo
venía?... Paco Yo no hu sé... ¡Ya s' entendreu! (Fent
mutis esquerra. Voro Ma qu´esta chent de Valensia...
____ Sabel, entrant per el cuarto de la dreta. Sabel
¿Acabares, Vaoret? Voro Cap a casa fea proba. Sabel ¡Adiós!
Voro ¡Ay!... ¡M´ esperaré! Sabel Per mí, no. Voro
¿Pues per quí entonses?... ¿Per la vaca de la llet? Sabel
¿Vens de llunt? Voro De Torre en Torre. Sabel ¿Mon chermá
estaba també? Voro Ell h´ anat al Pechinar. Portaba dos
atifells. Sabel ¡El día ha segut de pròba! Voro ¡Sempre
fa fret en Chiner! Sabel ¿Llavorares els monòts? Voro
Ara venía. Sabel ¿Pòc peix?... Voro Poc n' hiá; poro a
vegaes se sol omplir el mormell, de les anguiles més gròses...,
calant el fil en lo sec. Sabel ¿En tèrra tanta peixquera?...
¡Cóm no tragues el viver!... Voro Vinga, no sigues aixina...
Masa que tú me comprens... Sabel Si no t' espliques més clar...
¡Ni picá que trac en net! Voro ¡Ay..., pos tú no eres tan
boba!... Y tin en conte, Sabel, que afèctes al autori en eixe parlar
tan sec. Sabel No será per falta d' aigua; hasta así aplega el
lluent. Voro Tú te deixes la carrera per anar per els
sequionets... Bueno, m' en vach. Sabel ¡Adiós! Voro ¡Pos...
no m' en vach! Sabel Está be. Voro Pensant y acostantse a
Sabel). ¿Si yo tinguera una barca de les més grans del Saler, y en
lo sorteyoem tocara el redolí milloret; y
arrendara un camp d' arròs en un bòn arrendament, ¿yo me podría
casar? Sabel Si teníes novia.... fet. Voro ¡Vacha una
contestasió de pòc trellat! Es, Sabel... Bueno... Te volía dir...
Sabel Sí. Voro ¡Má qu' eres torpe, redell! Sabel
¡Chico! ¡Chico!... ¡Ma tú este! Ves espay y parla dret. Voro
¿Vòls escoltar, Sabeleta? Sabel T' escolte..., ¡mes no 't
comprenc! Voro Después d' una pausa). ¡Si yo tinguera una
barca!... Sabel Sí; la més gran del Saler... Voro Y ademés
me porcurara... Sabel Un camp..., en arrendament... Voro
¿Qué? ¡Anem a vore!... ¡Digues!... Sabel ¿Qué he de dir?...
Que huí no hu tens. Voro Femse 'l conter que hu tinguera... ¿Tú
qué faríes? Sabel ¿Yo?... ¡Res! Voro ¡Si el mates y' ham
acabat!... ¿No diríes: Vaoret, es un chic que fará reina a qui
siga sa muller... Perque tenint tèrra y barca y redolí y dos
barquets Sabel No te dic que no hu pensara... Voro ¿Poro en
quina chica, anem?... Sabel Hián tantes chiques fadrines...
Voro De les atres... no vullc res... ¿No dius qu' eres tan
sabuda?... ¡Tira un tir!... ¡Anda, Sabel! Sabel No puc caure...
Voro ¡Recristina!... ¡Sí que tens dur el servell! Sabel
Com vergoñosa). ¡Es que fas unes preguntes!... Voro ¡Ay!...
¡Pos les preguntes del temps! ¿Vols que 't pregunte p' el gos o per
l´ aca del forner?¡Tindré que salabrechar! Sabel ¿Pa
qué? Voro ¡Pa agarrarte 'l pensament! Sabel ¡Has vengut a
llaborar!... Voro Y vullc fer en tú, parell. ¡Ya está dit!
Vinga, contesta; ¡tenca del Perellonet! ¡llobarro
de la sequiòta! ¡vèla de barca en bòn vent!... ¿Per qué calles?
Sabel Sols te dic..., que hu pensaré... Voro así clave l´
estacòt y d' así no ix el barquet hasta que tú me contestes.
¡Avívat, no vinga chent! Sabel Me dona vergoña, Voro, el dir
que hu done per fet... Mons pares... Voro Yo... Sabel
Espayet... Voro Al forn se pòrta la coca cuan está bòna.
Sabel Después... Voro Ara, que no tinc vergoña. ¡vullc
diro ara Sabel. Huí m' esgarre la camisa y me trenque ´ls
saragüells, y volque en un regueròt, culperamunt, el barquet. ¡Ya
´s meua la bequeruda! ¡ Ya la tinc dins del mornell!... ¡Ya
Vaoret es un hòme! Sabel Vamos, tín enteniment... Es hòra
d´anar a casa... Voro ¿Pero t' en vens tú també? Sabel
Treballa, que tot aplega. Voro ¡Huy..., cuan ixca un Vaoret!
Sabel Vesten, Voro... ¡Hasta la nit! Voro Hasta en seguida,
Sabel! (Ix al foro). ¿Ous com brama l´ Albufera?
¿Veus quíns bacs pega el marech?... ¿Veus com se dobla el
senill probant la fòrsa del vent?... Pues yo en la meua
percheta y en lo meu tròs de barquet soc més fòrt qu´el
temporal... Sabel No te fases el valent. Voro A mí res me fa
ya pòr, sent l´ amo del teu voler. ¡Anguileta del Palmar! ¡Tenca
del Perellonet! Sabel Adios, Voro. Voro Adiós...,
¡chitana! Hasta en seguida, Sabel (Mutis. Pausa. Sabel
¡Grasies que s´ha desidit! ¡Ma que còsta un casament! ______ La
mateixa, Puñales per la esquèrra. Puñales Pòca presa té
Vaoro. Sabel Com ya té fet el chornal... Puñales
Pero al còs no se l' engaña. ¡Nesesita de descáns! Sabel ¡Quí
sap lo qu' es lo millor!... Puñales Lo millor...
estar sentat. Sabel Per a els vells... segur que sí; per a
Voro..., es atre cas. ____ Quica, entrant per el cuarto de la
dreta. Quica ¿Qué argüíu? Sabel Coses del pare... Quica
A Puñales). ¡No les deixes respirar! Puñales Quica, si yo no
dic res. Quica ¿No ha vingút el teu chermá? Sabel No,
siñora. Puñales Tarda molt. Quica Ya en casa debía estar.
(Asomantse a la pòrta foro. Com una gola de llop se va posant el
cañar. Puñales ¡Este chiquillo!... Sabel No penen. Tindrá
que vindre perchant. (Muts per el cuarto segón dreta. Puñales
Aixina y tot, no son hores... ¡Per a qué voldrán les mans! Quica
¡En esta nit y este vent!... Puñales De malhumor). ¡So ganes
de fer parlar! Quica No miren qu' estem patint!.,. Estíc, de
dirli, cansá, que si el temps no s´bonansiós, qu' abrevie en
carregar, y antes de qu' es ponga el sòl la barca estiga lligá.
Puñales Pues com si no li hu digueres. Quica Eixint a la
porta del foro y miránt a totes bandes). Ni una sombra es veu
pasar... Ademés, ell, tots els díes, cuan ve a casa, ve
cantant... Puñales A no ser que una avería... Quica ¿Haur
la barca volcat?... (Entrant y posantse davant del cuadro de la mare
de Deu, qu´estará penchat a un lateral. Puñales Al
foro). ¡Sempre penséu lo pichor! Quica Com resant).
Virquen de sielos y tierra abogá de la esperansa, como
salvaste al marino que navegaba en su barca y en el golfo del
Leyón le plegó la tremuntana, al peixcaor d´Albufera
tórnalo lliure a sa casa con el barquete y su percha, con
la vela y con su barca. ¡Que no s' aufegue nenguno, Madre
mía Soberana! Pausa. Seguix resant). Puñales La llanterna
en esta percha (Agarrant la percha y llanterneta. vach enseguida a
penchar pa que servixca de guía als que vachen navegant. (Ensen la
llenterna, la lliga a la punta de la percha y s´en ix a l´era a
colocarla. Quica Diguem la de les tronaes. (Resita: Santa
Bárbara está en el camp aguardant l´ Esperít Sant, y l´
Esperit Sant es ella. ¡Dèu que mos guarde d´un trò y d'
una mala sentella. (Pausa. Se queda com resant. ----- Puñales,
entrant per el foro. Puñales Y ´está isá la llenterneta.
Esperarem. Quica Yo, resant. (Puñales se senta y Quica fa com
que resa davant del cuadro. ----- Els mateixos; Toneta,
entrant per la dreta. Toneta Mare, el sopar ya está cuit. Quica
No ha vingut el teu chermá. Toneta Eixe Chaume té una
guasa... Quica Vorem lo que ahurá pasat. (Resa. Puñales
Acostantse a la pòrta del foro). Pareix qu' aplega un barquet.
Toneta Anant a la porta del foro). ¿Un barquet?... ¿De quí
será? Puñales Detenint a Toneta). ¡De qui siga!... ¡Dins de
casa! Toneta ¡Quín susto que m' han donat!... Puñales
Desde la porta del foro). Así venen... Y´arribaren... Quica
¿Son de casa o del Palmar?... Toneta ¿Chaume?... ¿Huiso?...
Puñales Lario el Sort... Toneta ¡La mala sombra dura.
--- Lario, per el foro. Larío Vostés dirán:¿
Atra vòlta Lario el Sort per esta casa? Puñales May te s'ha dit que no vingues... Lario Ara vinc perque pasaba..., y com
antes en Don Cuan se digué alguna paraula... Quica ¿No topares
en Chaumet? (Quica y Toneta fan com qui parlen. Lario Tan
sòls he vist una barca en la vèla molt isá. Puñales ¡Pues el
vent es pa cachasa! Lario Anaba tan embestida y tan caiguda de
banda qu´en los senillars la vèla portaba fregant la pancha. Puñales Hián hòmens molt atrevits. Quica Hu prenen com una
chansa y en díes com els de huí la broma sòl costar cara.
Lario Creuré qu´els qu´estic diguent... Puñales ¿Han
chocat? (Alarmat. Quica ¿S´ompliren d' aigua?
(Alarmá Lario De tot han tingut, de tot. Al eixir a la replasa de
les fòches, un remoli feu encabritar la barca, y, trencant mastil y
antena, doná vòlta de campana. Puñales ¿Y no acudires?...
Lario ¡Pa qué!... Puñales P´aufegarte en el que anaba en
aquell tròs de madera bregant en lo vent y l' aigua... Quica
A Lario ´ ansiosa). ¿No conegueres en ella?... (Lario, abatut,
diu que no en el cap. Puñales Ansiós). ¿Per la vèla?...
Toneta ¿Per la barca?... (Alarmá. Lario Sòls veguí una
ralla negra creuant la vèla a la llarga... Toneta Molt exsitá).
¡La de Huiso! Puñales ¡No pòt ser! ¡Huiso va per atra banda!
Toneta ¡Es la d' ell, pare, es la d´ell!... A Lario) ¡Has
vollgut que s' aufegara!... ¡Mal hòme! ¡Mals sentiments! Si deus
tindre negra l' ánima!... ¡Te donaba pena Huiso y cuan l' has vist
caure al aigua has pensat que yo podría tindre com la teua l´
ánima!... ¡Anem a salvarlos, pare! Puñales ¡Vell soc, pero
res m' espanta! Lario Abatut). ¡Yo no sabía qui era!... Toneta
a Lario en forsa). La caritat no repara.. ¡Pare, no se detingam!
Lario Desidit) ¡Yo aniré! Toneta ¡Fuch, mala casta!
¡Me dones asco, cobarde! ---- Chaumet per el foro. Chaumet
¿Qu' es asò? ¿Así qué pasa?... Toneta ¡Ya hu sabrás!
¡Vinga la pèrcha! Puñales Perchant dos es com s´alvansa.
Mutis foro de Toneta y Chaumet). ¡Has sigut molt ruin, Lario! Quica
¡Has fet una acsió villana! Lario Mosegantse les mans). ¡La
vergoña está cremantme! ¡Vach a vore si una racha me vòl
volcar el barquet. (Mutis foro. Puñales Cridant desde la porta
del foro). ¡Llévali el palo a la barca! No mògues, Chaume,
que vach... A Quica) Traume, Quiqueta, la manta. (Entra Quica per el
cuarto dreta y trau la manta. Quica Así la tens. Ves espay.
----- D. Paco, que entra per la esquèrra. Paco ¡Ché!
¿Qué pasa per esta casa? Quica Que una barca en el cañar...
Puñales A D. Paco y fent mutis foro). No sabem... Una desgrasia.
Paco ¿No estaba Lariet así? Quica ¡Ay, si fora una
vengansa! Paco Desde el foro). Espera, Nèlo, que vach. Quica
No vacha vosté, no vacha. Paco Fent mutis). Si per matar
una fòcha en els perills no 's repara, per salvar una persona es pòc
tot lo que se fasa. Quica Cridant desde el foro). Perchéu ample
y molta vista... (Entrant). ¡Sálvals a tots, Vèrche santa!
(Cridant a la dreta). ¡Sabeleta! ¡Sabeleta! --- La mateixa.
Sabel, per la dreta. Sabel Mare, ¿vosté me cridaba? Quica
¡Tú dirás, òvila tonta!... ¿Qué fas ahí dins? Sabel
¡De pascua!... ¿Ahón están Tona y mon pare? Quica ¿N´oíres
ni una paraula? Sabel Torbá fent punt de gamber... Quica Els
hòmens y ta chermana van en busca d' uns barqueros, que ahí dins,
(Señalant fora). en eixa mata, el vent, en un rempuixó, els ha fet
volcar la barca. Ves, ensentli una mineta a San Pere y Santa Bárbera.
Sabel ¿Son del Palmar els barqneros? ¿Sap si Voro en
ella anaba? ¿S' aufegat? ¿Estarán vius? Quica Ensen la mineta
y calla, que preguntes més que un ric. Sabel Anantsen a ensendre
la mineta per la dreta). ¡Chesús que Voro no vachal (Pausa.
Quica ¡Els que siguen, que se salven. (Seguix resant. Sabel
Tornant). Mare, ¿no venen encara? Quica ¡¡Si fa un momentet
qu´eixiren!! (Asomantse al foro). Ya pareix qu´el vent se calma.
Sabel Idem). Les cañes se bambolechen y chilla la
fullerasca. Quica Ixc en seguida, Sabel. ¡No estic be en
ninguna banda! (Mutis dreta. Sabel Cridant a la porta del foro).
¡Voro!... ¡Voret!... ¡No contesta!... ¿Ahón aniría en la barca?
(Entrant). Si es ell, me muic esta nit; esta nit me tire
a l' aigua. (Tornant al foro). ¡Voro!... ¡Voret!... ¡Salvaor!...
Abatuda y conmoguda). ¿Per qué será qu' el vent calla y no se
besen les cañes y a tròsos me cau el ánima? ---- Quica, per
la dreta. Quica ¿No ve ningú? Sabel Abatuda). ¡Ningú ve!
Quica . ¡Beneída santa Bárbera, fes algo per els pobrets!
Sabel ¡Chesús, que Voro no vacha!... ---- Les mateixes.
Voro; después D. Paco, Puñales. Huiso, Toneta, el Franses y
Chuanet. Voro Cridant com de llunt). ¡Sabeleta!... ¡Sabeleta!...
Quica ¡Ells son!..., Reina soberana... Sabel Eixint,
corrent, a la porta del foro). ¡Si que son!.. ¡Mare, ya venen!...
¡Voro! Voro Cridant fort, més aproximat). ¡Llecha de la
casa!... Sabel Alegres, mare, alegremse. Quica Entra y la
mineta apaga. Sabel Ya l´ apagaré después; ara a l´era, als
de la barca... Eixint per el foro). A vórelos a tots, ¡a tots!...
Quica Acostantse a la porta del foro). ¡Ya pareix que el pit
s´aixampla! ---- Voro, entrant per el foro, seguit de Sabel,
y en la percha al còll. Voro ¡Ya estem así, Tía Quica! Quica
¿D' ahón pareixes, mala trampa? Sabel ¿Pero eres tú el que
volcá? Voro Volcaré... ¡cuant tinga barca! ¡Huí he fet lo
que fan els hòmens! Sabel No t´ alabes, carabasa. Voro
¿Veu, tía Quica? Y' ansulta. Quica Quien desprecia... Sabel
¡Me hu pensaba! (Fa com qui parla en Voro. Quica Pero conta;
dígues, dígues... Sabel No sigues aixina, anda... Voro
Careta de pastiset... Quica ¡Abrevia! Sabel Anda, parla.
Voro A Quica). Ma que vosté es més pudenta... Quica ¡Menos
que tú, morros d´aca! Voro Si 's posa seria, m´en vach...
Quica A Voro). ¿Qu´ha pasat?... Digues. Acaba. Voro Yo m'
en he vingut davant; darrere mí ve la barca. Sabel Pero...
Quica ¿Hiá algún aufegat? Voro Crec que no, ¡perqu'
alenaba!... Quica ¿De quí es la barca? Voro De Chimo.
Sabel ¿El forner? Voro No; el de Pascuala; aquell chic
mollet de ulls que l´añ pasat tragué un' aca y se li morí d'
espasme. Quica ¿Quí més anaba en la barca? Voro Un
foraster. Sabel ¿D' ahn? Voro De fòra. Quica ¡Ma tú
éste, quína grasia! Voro Yo no sé d´ahón era l' hòme,
perque l´ hòme no parlaba. Sabel ¿Y saps qu' era foraster?
Voro P' el vestir y per la cara. Ademés, pòrta chaqueta, y
botitos y corbata. Chaumet Desde fora). ¡Mare!... ¡Mare!...
Quica Anant al foro, seguida de Voro y Sabel). ¡Y' aplegaren!
Sabel ¡Son valents! Voro ¡Hu som de rasa! Quica ¿Voleu
més llum? Toneta No siñora... --- Don Paco, entrant per
el foro. Paco Voret, estén una manta... --- Entren per la
porta del foro Puñales, Huiso y Chaumet, sostenínt al Franses, y
Toneta en les dos perches. El chiten damunt de la manta que
haurá estés Vaoro, y Don Paco li fará flexions de brasos al
Franses, per a normalisarli la respirasió. Puñales, Quica y Chaume
quedarán al costát de Don Paco, y Huiso y Toneta, Voro y Sabel,
formarán grupos apart. Huiso A tots). Si tardem en
arribar... Quica A Huiso). ¿Ahón estabes? Huiso Anaba a
casa, pero al sentir l' esclafit de l' antena qu' es trencaba, en
pena chirí en redó y aní en busca de la barca.
Toneta Sort que al chirar no volcares. (Seguixen parlant.
Paco ¿Tenen alcohol en casa? Puñales Aiguardent fòrt.
Paco Es igual. Puñales entra al cuarto de la dreta y trau el
barral d´aiguardent. Quica Ahí tinc un barral d' árnica.
Paco No, que es pròu el aiguardent. Seguix manipulant al
malalt. Voret A Sabel, per Huiso). A este li té pòr el aigua...
Sabel Deixa que Huiset acabe. Voret Ya no dic ni una paraula.
Huiso En el moment que arribí el barquero caigué a l´
aigua, y este hòme, desesperat, del senillar s´agarraba en busca de
salvasió que era imposible encontrarla, perqu´ el senill
s´esmuñía y obrintse el fanc s' el tragaba. Pouí
primer al barquero, y cuan per éste hòme anaba, vach vore acudir a
Voro pegant crits per la replasa. Entre els dos al foraster posárem
dalt de la barca, y al moure ya cap así com a més pròp... Paco
Ya li pasa... Ya tenim hòme, Puñales. Puñales Acostant la
llenterna a la cara del Franses). ¡Yo diría qu´ esta cara es la
del fransés don Cuan... Quica ¡Si que hau salvat bòna alhaixa! Paco Ara es un ser sense nòm al que la vida faltaba, y
aun sent l´ enemic més gran, lo primer era donárlila.
Después si es agrait... Huiso Fer el be ya es bòna paga. Voret
Sense sopar ixquí yo al oír els crits d´ alarma. Pa
menchar sempre hiá temps. Quica Per a tots tenim la taula.
Sabel ¿Y el barquero? Voro En un barquet s' en va anar desde
allí a casa. ¡¡Estaba fet un remull!! Quica Demá ya té la
tersiana. Paco ¿Com s' encontra, bòn amic? Franses Mejor,
mejor: muchas gracias. ¿Qué le debo? Paco A cuidarse; a mí no
me debe nada. Franses Si yo pudiera marcharme... Puñales Así
estará com en casa. No se apene. No patixca... Así res li fará
falta. Quica ¿Vosté creu qu' este bòn hòme d´así pòt
eixirsen ara? Paco En precausió y en cuidao. Sabel
Pero la nit es molt mala. Franses Que me lleven al Palmar. Voro
Don Paco, ¿arregle la barca? Si vòlen farem un llit en cuatre
feixos de palla y anirá tan conreat com el rey está en sa
casa. Huiso Entr' els dos l´arreglarem... Huiso y Voro ixen
per el foro. Sabel y Toneta se coloquen a la porta del foro. Chaumet
Vach a traure yo la manta. (Trau la manta y s' en ix per
el foro. Puñales ¿Ahón duya rumbo, Don Cuan? Franses A
Silla m' encaminaba. No volgué Lario portarme y busquí qui me
portara, en tan mala srt que a poòc me deixe la pell en l´ aigua.
Dígame lo que le debo. Paco Ya lo dije antes: nada. Franses
¿Y cómo voy a pagar?... Puñales No patixca... Quica Això
faltaba. Franses ¿Estará be, señor Nèlo, que huí fem cuenta
con paga y trenquem el document? Puñales ¡No siga aixina,
caramba! Franses ¡Es qu' estic molt agrait!... Puñales ¡No
ham fet res! Paco ¡Mostrar el ánima! Hau fet vore lo que sou;
qu' así res vos amilana cuan se trata d´ achudar al
que un auxili demana. Quica Aixina ho feen mons pares. Franses
a Puñales). Sempre que li fasa falta...
---- Voro,
entrant per el foro. Voro Apunt está l´ atifell. (Torna a eixir
per el foro. Franses Fent mutis per el foro, acompañat de Don
Paco y Puñales). ¡Gracias, doctor, muchas gracias! Puñales
Al Franses). Mire que ha sigut un cas...Cridant desde la porta del
foro). Voro , arrima be la barca. Al Franses) Tapes, Don Cuan, tapes
be... Cridant). Tú, Chaume, ves y acompáñal, y encabant tú y
Voret enseguida cap a casa. Desde la porta del foro). Y no aneu
fent volantíns. Voro, ¿tú pòrtes la manta? Voro Pa
perchar no ´s nesesita. Quica Fent mutis per el cuarto de la
dreta). ¡Beneída Santa Bárbera!... Voro ¡Sabeleta, anda
demprés!... Sabel Adiós, Voro. Voro ¡Adiós,
chitana! ---- Entren Don Paco, Puñales y Huiso. Paco
Eixintsen per el cuarto de la esquérra). Ara a sopar, que ya es hra.
(Mutis. Puñales Eixintsen per el cuarto de la dreta). Li diré a
Quica qu´el traga. (Mutis. Sabel Eixintsen per el cuarto de la
dreta) Yo li ensendré dos minetes al Sant Anchel de la
Guarda, pa que torne pronto Voro. (Mutis. Toneta a Huiso) Tú
soparás así ´n casa. Huiso A Chaume li he dit que avise pa que
no estiguen en ansia. Toneta ¿Ya creus en el meu voler? Huiso
Poro Lario te buscaba... Toneta Hiá molts que busquen fortuna y
es moren sense encontrarla. Huiso ¿Li has dit clar que tú no el
vòls? Toneta Yo no tinc més que una cara, y en ella, sense
parlar, póse lo que tinc en l' ánima. Huiso ¿Fem pau? Toneta
¡El que hacha reñit!... Huiso Anda, fem pau y... Toneta
¡Hasta l´ atra! --- Quica, eixint. Quica Toneta, ¿qu'encá no entreu? Toneta A sopar. Huiso ¡Santa paraula!...
¡Tona..., yo así em quedara hasta que vinguera l' alba! Toneta
¡Te moriríes de fam!... ¡Sense menchar..., ningú pasa! Huiso
Sòls tinc fem del teu voler... (fam) Toneta ¿Sempre
lo mateix..., no enfada? Huiso ¿Vòls que fem ara la pròba?...
Toneta ¿Aixina... en crú?... Quica Vinga... Anda. Huiso
¡Qué més dona cuit ni crú! ¡Per a menchar..., bóna gana!
FI
DEL ACTE PRIMER.
ACTE SEGÓN.
L´acsió en la mateixa
casa dels llims de l'Albufera del acte primer. Al foro se procurar
deixar el machor llòc posible, y el teló de fondo será una vista
franca de l´ Albufera. De matí y en primavera. --- Al
alsarse el teló estarán Toneta y Huiso pròxims al foro. Toneta
tindrá al seu costat un cabás, hu panera, tapat en un manil,
figurant qu' en ell pòrta la pasta al forn. Huiso no durá res en
les mans. Els personaches vestirán traches d´estíu,
com els que actualment visten els peixcaors del Palmar.
Huiso Acostantse a la porta del foro com per a anarsen).
¿Vòls que te duga en la barca?... Toneta No, qu' et lleve
la carrera. Huiso Entra el vent molt punteret, pero la meua
barqueta se beur l´ aigua, rumbosa, al posar tú els peus en ella.
Toneta ¿Y al vindre?... Huiso T'esperar. Toneta ¿Y qu'
es quede la faena?... No, Huiso, no; tú isa vèla, perque la teua
Toneta, chino chano, chino chano, en un punt está en la
fleca. Huiso ¡Qué bòna eixirá la pasta fentla tú!
Toneta ¡Com la correcha! ¿Vòls que te fasa un
rollet?... Huiso ¿No estará salat, chiqueta?... Perque fentlo
tú y pa mí... Toneta Se pòsa sucre... y s´arregla. Huiso
Feslo pues... Toneta ¿T´el mencharás?... Huiso
¡Encá que fora de pedra! Toneta En transisió) Moguem ya que ve
mon pare. Adiós, Huiso... Huiso Entretenitse) Adiós...,
Toneta... Yo... caramunt, en lo vent que ya la vèla espentecha...
Toneta Inchénua) Yo..., en lo barquet, cap avall...
Huiso ¡Vullguera ser la percheta! Toneta Yo ser el vent,
eixe vent que te va besant l´ antena... Huiso ¿M' en vach?...
Toneta Vesten ya, Huiset, perqu' el sòl du molta presa. (Mutis
Huiso. Toneta se queda mirant com se'n va per la esquerra) ¡Que
l´acompañe la sort... --- Entra Puñales, per cuarto dreta.
Puñales ¿Encá estás ahí, Toneta?... Toneta Agarrant una
percha y el cabás de la pasta) Vach a moure, siñor pare... (Mutis
foro, part dreta. Puñales Vinga filla; dónat presa. (Transisió
Cridarem a este chiquillo, (Acostantse al cuarto de la esquerra)
perque tenen manco aspenta... (Cridant ¡Chaumet!...
--- Chaumet, eixint per el cuarto esquèrra. Chaumet
Pare... Puñales Asentantse prop de la porta foro) Vine. Escolta.
Ans que tot ves al Palmar y díus al tío Gabrielo, que la
barca del Pintat la que pòrta ventureta y fa uns díes me parlá,
creuré qu´es un poquet cara, pa lo perduda qu' está. Chaumet
¿"La Carmela"? Puñales "La Carmela".
Chaumet ¿Qu' es ven? Puñales Ya fa més d' un añ. Pero té
la vela a tròsos, l' abre... es chiquet; els sollats... cada ú es
de sa manera; té la proba clavillá, y els corredórs y l´
antena se tindrien que mudar. Chaumet ¿Vòlen molt?... Puales
Sent trenta duros, y en sent més no está arreglá. Chaumet La
barca... es de fòrsa, pare; ¡crec que carrega sent sacs!
Nadaora..., ¡es nadaora! Yo la veguí en temporals, y s' esmuñía,
burlantse del aire y del aonam. Puñales Pero, en pòc
més, barca nòva. Chaumet ¡Moseguen els calafáts! D' una barca
de huit cárrec, ¡tresents duros fan pagar! Puñales Nova..., no
puc acometre. ¡Sería empeño de as! (Pausa. Déixau; no li digues
res... La tornarem a mirar. Pòts dirli qu´espere uns díes la
respòsta sobre 'l cas. (Transisió) Sega, al tornar, uns garbóns de
senill del més granat y encaba la paraera, fent doble l´ancarrisá.
Chaumet ¡Está feta!... Puñales ¡Pero el senill está
clar!... El peix vòl més acoloco... Chaumet La doblaré.
Puñales Y ben doblá. Si huí, qu' estem en la fosca, no anem
drets en lo treball, atres s´endurán el peix y... Chaumet D´anit
no se pòt queixar... Puñales Pero Sento y Pascualet... diuen
que mos l´han doblá.
Chaumet No tenen millórs avíos...,
tenen... més llargues les mans. Puñales En enfado) ¡No digues
això, Chaumet!... ¡T... no te deixes robar! Chaumet Agarrant l´
escopeta) Duré l´ escopeta en proba y esclafiré al més pintat.
Puñales No 'stá de sòbra... la vista, y dormir pòc de velá.
(Transisió) Abrevia y tírat fòra. Mira, podies, de pas, d´ aquell
topo de mansega que hiá en la replasa gran, segar unes cuantes
garbes...; el guarda... no deu estar. Chaumet Desde la porta,
preparantse per a fer mutis) Ya me plegá l´atre día, y a mí,
pare, me sap mal... Puales Ell está huí en Catarrocha,
qu' els disaptes va a cobrar... Chaumet En transisió) ¿La mare
voldrá comanda? Puñales Ta chermana la durá. Chaumet Fent
mutis per la dreta) Bueno; bòn día. Puñales Bòn día si al
vent no li s' unfla el nas. --- Sabel, desde la pòrta de la
dreta. Sabel Pare... Puñales ¿Qué vòls, Sabel? Sabel
¿Li trac así l' armosar?... Puñales Tráulo, filla meua,
tráulo. Sabel Fent mutis) En seguida. Puñales Así,
asentat, pareix que menche en més gana. (S´asenta chunt a la porta
del foro. Pòca chent se veu pasar. Cuan yo era chove, a estes
hòres tenía fet el chornal. Huí se fan més siñorets. Tots vòlen
alsarse tart y que no falte el bureo y el casino del Palmar.
--- Sabel, entrant per el cuarto de la dreta y portant l´
armosar de son pare en una safeta. L´il posará sobre
una cahíra que no tinga respaldo. Sabel Si huí no se chupla
els dits... ¡El suc está enconfitat! Puñales ¿Son tot
anguiles mareses?... Sabel ¡Vecha vosté cóm serán!...
Puñales Chust es qu´en menchemmosatros...
Sabel Pa vendre..., les del fangar. (Pausa. ¿No ha vist pasar a
Vaoro?... Puñales Es pronte. Sabel ¿Pronte?.. (Nerviosa,
asomantse a la porta del foro. ¡Caram!... (Transisió) ¿Ahír no li
digué res?... Puñales ¿Quí? Sabel Vaoro. Puñales
Sí. Sabel Ansiosa) ¿Y qué li va contestar? Puñales Que
pòt endurse la sèrsia y que la torn' en cabant. Sabel
Creguí... Puñales ¿Qué li anaba a donar? Sabel No,
señor... Era atra còsa... Puñales com p´acabar), Bueno. Pues
ya la dirás. Sabel Fent mutis poc a poc per el cuarto lateral de
la dreta). (¡Ma qu' es tonto eixe Vaoro!... ¡No sé en qué
estar pensant!... ¡Tot li s´en va fent botiches y en
rascarse el tòs y el cap! ¡Lo qu' es cuan vinga!...) Puñales a
Pascualo, que figura pasar per la carrera sense que el vecha el
públic) ¡Pascual! Pascual Dins) Bòn día, tío Puñales.
Puñales Regular. ¿Ya has armosat? Pascual No siñor.
Puñales Pos ya es hòra, qu' el matí camina a pas de chagant...
¿Feres molt?... Pascual P´al suc del día. Puñales No t'
en tinc que demanar. (Cridant. ¡Quica! Quiqueta! ¡Sabel!...
--- Entra Quica per el cuarto dreta. Quica ¿Crides, Nèlo?
Puñales Sí. El barral... ¿Tú no saps que sense el trago me se
para el armosar?... Quica ¡En tres des, pròp d' un
cánter!... Puñales ¡Beguéu més que un guaretat!
Quica Fent mutis per el cuarto de la dreta) Guapo, anem; ¡això
faltaba!... No tinc ganes de parlar. (Mutis. --- Voro, per el
foro. Voro ¿Cóm s' encontra, tío Nèlo? Pasa, mala pell,
avant... ¿Que huí penses en fer festa?... Voro No, siñor; vach
a calar. Ahír de vesprá, no poguí... Puñales ¿Que ahón
anares, condenat? Voro Fíu cap al Pònt de Peransa a fer una
pasechá. Puñales ¿Chent de Valensia? Voro No hu sé.
¡Parlaben més anderdrat! Puñales Ya cauría bòna
estrena... --- Sabel, entrant per el cuarto de la dreta y de
malhumor. Sabel ¿A quí li besá la ma? (Li deixa el vi damunt
de la cahira a son pare Voro Per Sabel) ¡Eren tot hòmens!...
Sabel ¡Ma ´l bobo! Puñales Siga com vullga, treball. (A
Sabel, per Voro) Dugué ahír a uns señorets hasta el pònt, en
pasechá. Voro Per això no vinguí anit. (A Sabel, apart) Poro
así dins, en lo cap y en lo clòt de les costelles... me vares
acompañar, ¡bequeruda del rastoll!, ¡llecha y negra com la
sal! Sabel Apart a Voro) Vcs y rentat y no 'm parles, carabasí
desculat. Voro ¡Uh!... Puñales ¿A que sé lo qu´et
donaren? Voro Dos cabúts y una fartá. (A Sabel) Ya están
ficats en lo puesto!... Sabel De malhumor, a Voro) ¡Eres més
desficasiat! ¡No sé pa qu´els arreplegues!... Voro Pa una
barca y... pa fincar. Puñales Voro será un bòn casero; no li
faltarán tancats. Voro Ya me vach traguent els conters. Puñales
Y fas be, que yo als teus añs... Sabel A Puñales, per Voro) Y
cuan ell no estiga en casa, ¿quí la casa cuidará?... ¿Quí
arreglará les gallines?... ¿Qu el fil ha de remendar?... ¿Quí
cuidará de la fusta?... ¿Quí de la ròba y el pa?... Puñales
Ell se buscará l´ avío... Voro Per Sabel) Arrendaré una
criá... hasta que hiacha una dòna... Sabel No 's tan
fásil de trobar, y..., ¡en lo tonto qu' eres tú!... Puñales
¡Sabel! Sabel ¡Es la veritat! Voro Déixela dir, tío Nèlo.
Transisió) Ahír, en la pasechá, un d'aquells siñors me día: -
¿Y vòstre fem?... - Yo, embobat, li contestí que mosatros a
la tèrra tirem sal. - El siñor, me digué un atre que sería
acompañant, pregunta por su muquer... Puñales ¡Repuñal!
Sabel ¡Má que dir fem a la dòna!... ¡Eixos no serán
cristiáns! Voro ¡Pos serán avellanencs, qu´es lo mateix per'
al cas! Sabel Apart a Voro) ¿Te desidixes hu no? Voro A
Sabel, apart; ¿No veus com estic suant? Sabel ¿Y tú dius
qu´eres tan hòme? Voro ¿Vols que fasa una porcá? Sabel
Mon pare no 't fará res... Voro ¡Tú hu encontres tot
molt clar! Sabel La pasènsia me s' acaba. Voro Desidit) Tío
Nèlo... Quica Dins) ¡Sabel!... Sabel De malhumor) ¡Vach!
(Al entrar diu a Voro: Si no li hu díus, tontarrón, crus y cuarto.
¡S' acabat! Voro Seguint a Sabel) ¡Dísliu tú, anda, valenta!
Fa com que li pega un pesic. Sabel ¡Ay! (Mutis. Puñales
¿Qu' es això? Vero Qu´antropesá... Puñales
Dimòntre de les chiquilles... ¿Qué volíes dirme aváns?... Voro
¿Yo? ¿Dírli yo?... Puñales ¡Sí, a mí!... Voro Com fent
memoria) ¡Ah!... Sí... Dírli que... m´en vach. (Fent mutis) Así
ve 'l carregaor. Puñales ¿Garròfa?... Voro Sí. (Mutis.
Puñales Avant... Avant... --- PERE GARROFA, el carregaor,
per el foro. Pere ¿S' armosá, tío Puñales?... Puñales
Ya l'han fet. ¿Y tú Peret?... Pere En el Palmar peguí un mos
en la tenda del Forner. ¡Com apreta la faena, hiá que aprofitar els
temps! Transisió) ¿Pesem algo? Puñales Pòc hiaurá. Psre
¿Sobre b?... Puñales No hu sé. Vorem. (Cridant) ¡Quica!
¡Quica!... --- Entra Quica per el cuarto de la dreta. Quica
¿Qué vòls, Nèlo? Puñales Trau de l' asequia el viver. Quica
Ara cridaré a les chiques. Pere No cal; yo li achudaré.
Quica Anem, pues. (Eixint per el foro seguida de Pere Pere De
seguideta. Puñales Vorem el pit de Peret. Si no les paga a bòn
prèu... atre día les vendrem. Entren Quica y Pere, per el foro,
portant entre els dos el viver, que deixam en últim terme. Quica
Deu estar per tres arròbes... Pere Hiaurà més aigua que peix.
Puñales Obrint el viver) Tot es anguila maresa. Quica A còm
pesa... ham de saber. Pere Posant les mans dins del viver y
tocant les anguiles). Así hiá molta morralla. Puñales Pero es
de clase, Peret. Quica Si totes foren de a lliura... Pere
Millor seríe. Puñales Ya hu crec. Quica Còsta d´agarrar la
gròsa igual que l´anguilonet. Pere En lo prèu se fa el
arreglo. Puñales No dic que no. Quica Si combé... (A Pere)
¿A cóm te les mires tú?... Pere Dòna.... yo, al tío Chaumet
l´ in he pesat trenta arròbes, de maresa y de bòn peix, a dèu
pesetes la llisa y l' anguila... a vintitres. Puñales ¡Això es
pòc meñs que doná! Quica ¿T te creus que la robem?... ¡Vacha
un descaro de hòme!... Pere ¡Yo tampòc rbe els dinés! Quica
Això tú t' apañarás; pero hiá per ah chent, que lo qu' els
soòbra en terretes, els falta en honra... ¿m' anténs? Pere
Afechiré una peseta. Este chènero es... fluixet.
Quica ¡Aspay no te fases pòbre! Puñales Feste l'ánimo,
Peret... Pere Les plases están molt males... Quica Tú a dos
pesetes les vens; conque mira si hián chavos ¡y duros! a favor teu.
Pere Tornant a mirar les anguiles) Cas tota es pasturenca...
Quica ¡Si es més blanca qu´el paper! Puñales Afich algo.
Pere..., pucha... Pere Daré una peseta més. Quica
¡Mira el bobo!... ¿Creus que venim de Belem? Si no les pagues a
trenta no cal que pergam el temps. Pere Tío Nèlo, yo no puc...
Puñales Es còsa de ma er. Yo no fas més que agafar; yo soc l´
amo dels mornells. El vendre es còsa de Quica. Pere Vinga,
llevaré un quinset. Quica Y´ham parlat pròu del asunte... ¡A
la Carrera, al viver! (Tapa el viver y fa mensió de volersel endur.
Pere ¡Recristina, quína dòna! !No té llástima als
pobrets!... Quica ¿Pòbre?... Atra vòlta será. ¿Qu' et pareix
Nèlo, quín peix? Puñales Hòme, pesa... Pere Me les quede,
pero no hu diguen vostés. En este prèu m´arruine... Crégam,
Quica. Quica ¿Trac el pes? Pere Así pòrte pes y pedres...
Quica ¿No mos farás el ganchet? Franses Trau tú l´
arròba de casa y que pese en lo pes d´ell. (Quica entra en el
cuarto de la dreta y trau la pedra. El pesaor, pesará en el pes de
dos cabasos, qu´es el que se usa ea el Palmar. Pere
Mirant les anguiles antes de pesar). Está fluixa esta peixquera... Quica Dónali més aliment. Pere Pesant). Una. Quica
Bueno. Una. Puñales ¡Che, que cau!... (Referintse al pes. Pere
Més al fí ya no pòt ser... Quica Ya sou vosatros bòns llops.
Pere Dos... (Buida Vacha, deixemo per tres. Quica No, fill
meu; pesa l´anguila y si 'n sòbra, be mos ve. Pere Después de
pesar la tersera) Bueno, de les tres arròbes ne sobra mich
cuartonet. ¿Les pesem? Quica Pa l´atra vòlta. Va contant en
els dits) A trenta... son a sis duros... chustets. Dos arrobes
serán... dotse, y ara sis més. Pere Eixe peix... Quica Val
dhuit duros. Pere Conformes. Quica Contant) Espérat...
Dèset, díhuit, ¡això es! Pere El conte estaba molt clar.
Quica Bueno, bueno. ¡Es lo mateix! Pere Donantli dinés a la
tía Quica) Tinga, tinga y hasta l´ atra. Quica Ya tením pa
fil, Nelet. Pere Arreplegant els trastos y anantsen) Adiós.
Puñales Adiós Quica A Pere) Achúdam a traure al aigua el
viver. (Fan mutis Quica y Pere. Puñales Si el peix volguera,
¡puñales!, brollaríen els dinés. --- Quica, entrant per el
foro. Quica Ahí ve Malena la Sorda. Puñales Así, pues, te
pòc que fer. Quica Estos dinés de l´ anguila, en la caixa els
guardaré. (Mutis per la dreta Puñales Ix en seguida, Quiqueta,
per si Malena du vent. --- Malena, entrant per el foro, de
malhumor. Malena ¡Ya 'stem así! Puñales Y en bòn' hòra.
Aséntat, ahí tens cahira. Malena Molt seca) No cal, arremate
pronte. ¿Que no 'stá la tía Quica? Puñales Sí, Malena; ara
ixirá. Pero aséntat mentres ixca. Malena Nerviosa) No estic per
a estar sentá, que rebote de malicsia. --- Quica,
entrant per el cuarto dreta. Quica A Malena ¿Eres t?... Puñales
Y ve´n corruixes, Malena Deixem apart la pamplina, perque...
cuan se ve picá... Bueno. He vist a la seua filla en el forn...
Quica Huí tením pasta. Malena No ´s per això la visita.
Quica Tú dirás..., ya t'escoltem... Puñales (¡Alena per
la ferida!) Malena Pues que sense dir yo res, perque a honra y
cortesía ya saben que ningú em guaña, en lo forn, la seua filla,
m´ha dit pendó, desgreñá, furta fil, llengua d´anguila... y ha
pestechat del meu hòme, que 'n mich de la glòria estiga, y a Lariet
me ´l'ha posat com pa portarlo a la fira. Puñales ¿Y t... no
digueres res? Malena ¡Chesús!... ¡Ni Avemaría! ¿Vosté no
sap quí soc yo? Puñales Neta del tío Cavila. Quica Este
rògle 's chicotet y se coneguém tots, filla. M' estraña molt que
Toneta, sense tú gastar saliva, te diguera lo que contes... ¡Que no
me hu puc creure, chica!... Puñales A mi ´m pasa lo mateix...
Malena ¿Me fan dòna de mentira? Puñales Malaena..,,
pòc a pòc... Quica No ´t pòses tan enfurida, que parlant mos
entendrem. Malena Rientse) No me coneix, tía Quica. ¿Creu que
vingu p' el perdó?... Al meu fill li sòbra vista per a buscarse una
novia (Asentuant) que un poquet més li convinga. Puñales Pòbra
es la meua Toneta. Quica Això... segóns cóm se mira. Malena
¡Pos la filla d' uns caseros! Puñales Y tú neta de Cavila, que
tancat en la presó se pasá tota la vida. Malena ¡Pero tinc la
bolsa plena! Quica Mosatros la tenim buida, y, en tindre per a
menchar, lo demés mos sòbra, chica. Pero acabem en asò; ¿cóm
quedá la meua familia?... ¿Qué li digueres tú a ella? Malena
Lo que per a el cas venía. ¿Vòl a Huiso? Que se case y que menche
pa y sardina. ¡Ferli un desprèsi al meu fill! Mire vosté, tía
Quica; si el deixara per un atre, encá me conformaría; pero
deixarlo per Huiso, qu´en la tenda té una llista... Puñales
May l´ han denunsiat les guardes. Treballa de nit y día; y si
deu..., ya pagará. Quica ¿Pa qu' et rasques si no 't pica?...
Malena ¡Ja, jay!... ¿Conque pagará?... ¡P' al Chesús!...
--- Toneta, entrant per el foro en molta desisió. Toneta
Per a cuan siga, que ni vosté ha de pagar ni s' achuda nesesita.
Quica A sabrem la veritat. Malena ¿De quí, de la
seua filla?... Toneta ¡Tírela, pare, de casa!... (En molts
brios) Tire a eixa lludria maligna, que sòls de vórela,
pare, la sanc la tinc ya frechida. Malena ¿Después que
m' has insultat, encara t' aúrtes, chica? Puñales Bueno,
pròu. Vesten, Malena. Malena ¿Me despacha? ¿Es que me tira?...
Toneta Y pòt donarli les grasies de que la tir' en política,
que a una dòna com vosté se la despacha en... saliva. Pare, me
digué en lo forn, lladrona, bruíxa, cochina. Va dir, pare,
que vosté furta l'arròs d´esta finca y per això té una barca y
mencha nòstra familia. (Puñales s´alsa y agarra una percha en to
amenasaor) Va dir que vach a Valensia..., perque Don Paco em
convida... y que torne en molts regals..., perque tinc la cara
fina... Va dir, pare... No puc més... (Plora. Puñales ¡Mala
dòna! ¡Mala víbora! Malena Fent mutis) Eixes paraules qu' ha
dit, li les diré a la chustisia. --- Sabel, s´asoma a
la pòrta del cuarto de la dreta, entrará al seu temps. Quica
¡Díguesliles al retor! Puñales ¡Cóntaliles a Cavila! Malena
Desde el foro) ¡Tots, tots pa una pòbra dòna!... (Plora) ¡Per a
una pobreta viuda!... Ara buscaré al meu Lario, y asò no acabará
aixina! (Mutis. Quica Desde el foro) ¡ Aviva la foguerá!
Puñales ¡Al fí hiaurá una ruína! Quica ¡Es voler clavar
el clau!... Toneta ¡Matar lo que ú desicha!... Pero s´engaña
Lariet. S' engaña eixa... mala... tía... Vullc a Huiso... ¡perqu'
el vullc! El vullc perqu´ell es ma vida. Si es bò... pa volerlo
més; si es ruín... ¡pa que no hu siga!... Sabel Entrant)
Dónam un abrás, chermana. Puñales El còr s' asmuñ com
l´anguila. Quica ¡Entre el fanc també se críen voluntats de
pedra viva! Puñales A Sabel) Arreplega els atifells y entrals
dins, anda, chiqnilla. (chiquilla, típic error de u y n a
la impresió.) Quica Manco plòrs, filletes meues, ¡que son
còses de la vida! (Mutts Quica y Puñales per el cuarto de la
dreta. Toneta scguix plorant. Sabel Arreplegant la casola y el
barral) Sòls miren al que mos vòl. ¡Nòstre voler ningú el mira!
(Mutis per el cuarto dreta
--- Huiso, entrant per el foro y
dirichintse a Toneta, qu´estará sentá plorant, li diu
cariñós: Huiso ¿Qué li pasa al men clavell?... ¿Quí en
eixos ulls posá el plòr?... ¿Qué té la meua nineta?... Dígues,
parla. Toneta Huiso..., no. Toneta ¿Soc yo la causa del
mal?... ¿Acás la mare del Sort ha vingut a portar nòves? ¿Es...,
Toneta, que no me vòls? ¡Cristo, parla, que m' ensenc!... ¡Alsa
eixa cara de sòl! Toneta Ella vingué fa un moment...; pero
antes, en el forn... Mira, no vullc que tú sapies... lo que crema
com el fòc. Huiso ¡Yo li tallaré la llengua! Toneta No,
Huiso, no; me fas pòr... Huiso Pòr ¿de qué?... Estant yo viu,
y en dos brasos d' estacòt, a tot aquell que t' ofenga... Toneta
Mira que una traisió... Huiso Díguesme lo qu' ha pasat. Vullc
que tú me hu contes tot. Toneta Lo més baix; lo més ruin...;
lo pichor de lo pichor... Pero no vullc que te fiques... Huiso Yo
duc sempre en, alt el front, lo mateix cuan el vent brama y cluix
l´ antena
y timó, que cuan la calma es completa
y em chite en el corredor caramunt, cara eixe sèl d' ahon ve la
flama del sòl que ya no em crema la pell, perqu´esta pell... es
tostó. Toneta Perque crec en ton voler; perqu´es teu el meu
amor, es per lo que te demane que fuixques de les cuestións, que no
te fiques en Lario... ¡que hòme sigues de rahó! Huiso Pues en
ella per davant aniré hasta el cap del mon; pero que ningú me talle
el camí de la rahó, perqu´entonses, mira, Tona, no sé lo que faré
yo. Toneta Pensar en nòstre voler, lo més sagrat, lo millor...
Huiso U tirant ma de la faca que porte dins del sarió, obrirme
pas a la fòrsa hasta que caiga ú dels dos... ¡Que yo també sé
pagar en sanc ton voler y amor! Toneta Es que yo no te hu demane.
Huiso Es que te hu regale yo... Y... parlem de lo que valga un
pòc més que Lario el Sort. Toneta Me deixes esbalaída; has
bordechat la cuestió, y vech en la teua cara, de fonda rabía
el color. Huiso Rientse nerviós) Això hu fa aquell nugolet
(Señalant el sel). que s' ha crusat en el sòl y que sombrecha
al senill y a mí me feu posar gròc. (Com escoltant a la porta del
foro) Pareix que cante Vaoro... Toneta Tú may cantes, llunt ni
pròp. Huiso Es que si yo m' entonara, no quedaba en este clot ni
casera ni peixquera. Toneta Canta huí, qu' alegra 'l còr oír
cantar als barqueros que van caminet del port. Huiso Sentensiós)
No será extrañ que huí cante, Toneta, y en la cansó, pòse tròsos
de ma vida, lliure ya d'un vell dolor... Y... te deixe, ¡llecha
meua! Toneta ¿Vindrás pronte? Huiso ¡Clar, fenoll! En la
cala de ta casa es ahon llavora ´l meu còr. (Ix per el foro.
Toneta Desde la porta) ¡Huiso, canta a la venguda! Huiso
Desde dins) Te cantaré... ¡si Deu vòl! Toneta Mutis per la
dreta) Vullguera ser pardalet y volar chunt al timó. --- Huiso,
figuranta que torna, perque ha vist vindre a Lario. Mira dins de
casa, molt agitat, y es queda a la pòrta del foro. Huiso No
está Tona. Ve Lariet. Ara mos vorem les cares. Ara sabrem si es que
vòl que yo huí la cansó cante. (Nerviós No vullc aguantar més
chepes, ni segones, ni bravates. (A Lario, que aplega ¿A
quí busques? --- Lario, entrant. Lario Res t' importa. En
tu no vullc ni paraules. Huiso A Tona no la vorás. Lario
Voré a son pare hu sa mare, que yo a Tona (Despectiu. no la vullc;
no la busque... Ne tinc atres que valen algo més qu´ella y
ademés... no 'stan donaes. Huiso Asegúrat en parlar si no vòls
que mal s' acabe. Lario Jactansiós). Volía dir... que té
novio... que té qui en ella se case. ¡Que hián hòmens... per a
tot!... Huiso Aplomat). Hasta pa trencar les cares. Seré)
Dígues, Lario, a lo que vens. Lario A tú no; busque a son pare,
y ara vach a entrar ahí dins pa fer saber en quí traten. Huiso
Desidit). ¿Y si yo te hu impedixc? Lario Tú farás be 'n
alluntarte, que no deu anar a l´ era qui de la pols vòl
lliurarse. Huiso Es qu' en l´ era... tinc l' arròs. Lario
Pues ves y avisa les guardes, si es que creus que Lario el Sort, el
teu arròs vòl furtarte. Huiso El que defén lo qu' es d´ell,
no vòl achuda d' un atre. En desisió) Tú vens a insultar a un
vell, y això, Lario, es de cobardes. Lario Yo vinc a traure la
cara per la pòbra de ma mare. Huiso Si es ella la que parlá en
lo forn, y en moltes cases, de la honra d´una chica, de la meua y
d´eixos (Señaiant al cuarto. pares. ¡Sempre sòl pasar aixina: els
lladres fan a tots lladres! Lario Me s' acaba la pasénsia.
Huiso M´ alegre que te s' acabe perque fa temps que desiche
vore ahón t' aplega el corache. Lario Ans parlaré al tío
Nèlo. Huiso ¡No entrarás, perque yo hu mane! Conque al avío,
Lariet, perque tú d' así no pases. Lario ¡Cristo! Huiso, si
eres hòme, en la Mata de les Rates, t' espere dins de un moment.
Huiso Abaixant la veu com temerós de qu´escolten) No crides.
Pòts aguardarme segur de que, cuan tú aplegues, ya estaré yo allí
esperante. Lario Pues allí vach per a tot. (Mutis dreta. Huiso
A Lario) Llígat be les garramaches, perque huí te chure
yo, per éstes, Besa la creu formá per els dits) el que tot ha de
acabarse. (Mutis esquerra. --- Voro, desde la pòrta del foro
y mirant a la esquèrra per ahon ixqué Huiso. Voro Huiso va
calent de orella... Ni al bòn día contestá. (Transisió) Cuan yo
m´en vacha, segur qu' estaré pa combregar. (S´asoma poregós a la
porta del foro, dient:) No hiá ningú; poro... aixina, no 's pòt
fer la demaná!... ¡Ay, mare..., quín compromis!... ¡En quín fanc
que m' ha ficat!... Yo que pasí nits sanseres de vent-pluch y
temporal perdut per eixa Albufera, de la pòr me vach burlar. Pero
dende que Sabel me digué de traur' el cap y dirli al tío Puñales
qu' en ella me vullc casar..., me cau la pèrcha en la sequia, els
mornells s´en van aball, si estic de choca tinc fret y fas
porra al llavorar. Antes, yo en ell raonaba com raonen dos
chermáns. Poro, ¡Cristo!, huí eixe hòme me s´antoixa un
cheneral, y sempre que vullc parlarli me s' enfanga el
paladar. (Pausa) Feste l'ánimo, Vaoro; manco vergoña y... avant.
Entra dins de casa) Ara aplegue hasta la pòrta; tòc, tòc, ¿se
poede pasar?... - Pasa, Voro, diu mon sògre. Bon día. -
No 's porta mal, - diu ma sògra, qu' en la cuina estará fent el
dinar. - ¿Qu´et pòrta? - , dirá el só Nèlo. Y yo faré
un´arrancá y li diré: - A mí me porta lo que a vosté li portá
cuan a la tía Quiqueta als pares va demanar... - Tú, encá estabes
en Valensia - Sí señor; es veritat. Poro, mire, huí, soc Voro, si
a vosté no li sap mal, y tinc un barquet de a ú; tinc pastera de
dragar; tinc dos pèrches per a barca y una vèla mich trencá.
Fil ne tinc pòc, sí señor; poro... en tot lo fil m' en vach,
perque... mire; en lo meu fil m'ha fet un engraellat... Y en la patá
que me pega... --- Puñales, entrant per la pòrta del cuarto
dreta. Puñales ¿Que fas así, benisant? Voro Pos...,
mire..., que m' en anaba... Puñales Y ´haberes pogut entrar,
que nòstra casa es de tots, y més dels del veinat. Voro Això
día yo també... Entra, che... Puñales Hòme está clar. Voro
Está clar per a vosté; per a mí... Puñales Te vech gròc, com
asustat. ¿Te fa falta fil hu pèrcha? Voro Un globo m´está
faltant per a moure cap amunt y no baixar en tot l´añ. Puñales
¿T´han despachat de la casa? ¿Has fet alguna trastá? Voro
Vinc a ferla, tío Nèlo, y no sé com comensar... Puñales Pos
huí no 'stic per a bromes, que tinc la sanc alterá. Voro Es que
yo volía dirli... --- Quica, entrant per el cuarto de la
dreta. Quica ¿De qu' estabeu raonant? Puñales No sé Voro
lo que vòl... Quica Este Voro es un sensál... Voro
Vinga, anem, no m' amoínen, que ya estic prou aufegat. Quica
Torna, pues, un atre rato. Voro Ara ya 'stic en lo fanc, y els hu
vach a dir en señes si no puc diro parlant. Puñales Vinga,
parla, parla pronte hu te pegue una perchá. Voro Pos yo...
¿sap?... (Fa en les mans seña de casament, com els muts) y sa
filla... Quica ¡Este 's que s' amborrachat! Voro Vecha si me
hu pensaba que no voldríen... Puñales ¡Puñal! Si tú no
demanes res... --- Sabel, entrant per el cuarto de la dreta.
Sabel ¡Ell qué té que demanar, si es més curt qu' un
bònanit!... Voro Alegrantse). ¿Véu?... Sabeleta hu dirá.
Quica A Sabel). Aclarixmos, aclarixmos; ¡que locos mos tornará!
Sabel Pues que Voro... Voro Això, que yo... Sabel Com
pasa per así tant... Voro Sí siñor, per así pase sempre que
vach a calar. Sabel ¡Calla, calla, que m´anredres y ya estic yo
pròu endredrá! Un día, aquell del fransés... Voro Y
que també vach suar pa dirli la que volía. Quica ¿A quí?...
Sabel ¿A quí a de ser?... Puñales Che, quín lío
esteu armant. Voro Yo, d´això no tinc la culpa. Yo pasaba amunt
y aball, y Sabel me día: ¡Voro!... Quica ¿Y pa qu' el vares
cridar? Sabel ¿Yo cridarlo?... No siñora. Ell m' anaba
importunant. - Yo t´arrambaré el barquet, me día; no te canses en
perchar... Yo... alló... li hu vach agrair... Voro ¿Veu vosté
com m' agarrá?... Quica Vamos, y´han eixit els crits de
"l´anguila de la mar, la tenca del Perelló y el sòl de la
matiná". Voro Sí siñora, si siñora; per ahí va
comensar; y com ella s´ esponchaba...yo diguí: ¡Ya 's clavá
l´ am! Puñales A Sabel. ¿Y tú qué dius, mosca morta? Sabel
Que si vostés vòlen..., ¡clar! a mí Vaoro... me tira... Voro
més que a la fòcha 'l cañar. Més que a l´anguila la fosca. Més
que a la vèla el llevant. Sabel ¡Que m' afrontes, Vaoret!...
Quica ¡Ya sou els dos bons pardals! Puñales ¿En fí, que
l' andevinalla vòl dir que te vòls casar? Voro Yo vinc a traure
la cara perque Sabel me hu maná. Puñales Pòc a pòc, perqu'
estos pasos... Quica S' han de donar pam a pam. Voro Vostés
medixquen com vullguen y déixenmos festechar. Pregunten per
mí a Huiset; al tío Sento el pardal; a Tomás de rosegó y... al
alcalde del Palmar. Sabel ¡Que mons pares no 't coneixen!...
Posantse al costat de Voro. Puñales El coneguem fa mols
añs; pero a una filla... Quica No 's dona com qui díu ahí
vas cabás. Voro De mí hiá que buscar pòc; no tinc terres
ni heretats, ni d'ahón me vinga un quinset, si no 'l guañe
treballant. Barca no 'n tinc; farem barca Sabel y yo ¿veritat?
Sabel Per mí..., clar que la farem; ¡pero tú ves ahorrant!
Voro Sí siñor. Así en la faixa duc sempre els chavos guañats.
¿Vòlen vorels? Deslligantse la faixa). Sis duros... catorse chavos
grans. Puñales Guárdalos. Voro Cóntelos, hòme. Quica
¿Pa qu´els tenim que contar, si en sis duros no hiá pròu pa
pagarli al escolá? Voro Ay.... ¿Pos que yo no vixc per anar
arreplegant?... No tinga pòr, que Sabel no se morirá de fam. Ara,
de fartá, tampoc; yo porgues no en gaste may, perque com estic polític en tota clase de carns... Si no hiá anguiles, granòtes;
sino..., rates del cañar, qu' els meus seps y els meus mornells no
descansen un instant. Sabel ¿Qu´ els pareix a vostés,
pares?... Quica Que vinga. Puñales Pa festech llarc. Quica
Antes casarem a Tona; ¿no es això, Nèlo?... Puñales Clavat.
Voro Es que yo..., ya eixit de quintes. Puñales També ixquí
yo, ¡qué caram! Sabel Viu tan a sòles Vaoro... Quica ¿Es
qu' et creus qu' el furtarán? Fent mutis per el cuarto de la dreta)
Per a huí ya basta en lo dit. Puñales Tú ves fent nuc; ya
vindrá.., Voro Vostés ya no tenen presa... Sabel No es molt
bonico esperar. Puñales Salta pronte a la faena. Voro Huí
el còs no vol el treball. (Eixintsen a la porta del foro. Sabel
Chunt a Voro y apart) Yo també estic cansaeta... Voro Apart a
Sabel) ¡Anguileta de la mar! ¡Tenqueta del Perelló!... ¡Claror de
la matiná!... Sabel Pero si yo no t' achude... Voro Ara ya
estaba penchat. ¡Cuidao si du faena el fer una demaná! Sabel
Seguix la conversasió, apart) ¿Estás content? Voro Per ton
pare no et pegue un mòs y un abras. Sabel Vesten, que me torne
ròcha. Voro Te vech ya com pa ensachar, ¡llecha
del teu Vaoret!... ¡Cuetina del cañar! ¿Vols que te pegue un
pesic?... Sabel ¡Granuja, cóm m' has peixcat!... (Voro fa mutis
y Sabel se queda a la porta del foro mirant com s´en va. Puñales
Pensatiu) La vida y la chuventut son els dos amís més
grans... ¡No té ilusións la vellea!... ¡Sòls viu del
temps que pasá! Sabel Anant al costat de son pare) Vaoret es
molt bòn chic; pare, el vullc de veritat... Puñales Pero tin
calma, el temps vòla. Un día huí et sembla un añ; pero cuan lo
que vòls, vinga, cuan el temps vacha pasant..., els añs serán com
els díes, ¡y díes que son rellamps! Sabel Es qu' ell patix;
está a sòles; no té arrimos de chermáns... Puñales Hasta huí
be s' arreglaren... Sabel Pero tot temps... no es igual. (Fent
mutis per el cuarto de la dreta. Esperar es desespero. ¡Ya m'estic desesperant! Puñales Y el qu' espera té alegría, ¡qué
alegría es esperar! (Pausa. --- Chaumet per el foro. Chaumet
Ya té vosté ahí el senill y les garbes de mansega. Puñales
¿Veres al tío Gabrielo? Chaumet Y he vis també a "La
Carmela", qu' está lligá en la barraca del só Quico el
de la tenda. Puñales ¿Li has dit que s' espere uns díes? ¿Que
no fasa venta d´ella?... Chaumet Sí, señor; y contestá, que
si vosté no es menecha... ell la barca la vendrá, qu´el amo
té molta presa. Puñales Antes ningú la volía, y al vore que ú
la festecha... a tots els entren les ganes de comprarla. ¡Qué
chenteta! Chaumet El remendo es de molts díes, y estem pròp de
la faena. Puñales Demá soc en el Palmar. ¿Vegueres la
paraera?... ¿Referes l´encarrisá? Chaumet Com vosté vòl,
¡ben espesa! Ni el aigua, tan fina qu' es, crec que pasará per
ella. Puñales Aixina, aixina, Chaumet, es com se mata peixquera.
A la nit estén el salt. Chaumet Ya está a punt en la barqueta.
Puñales ¿Y..., qué més hiá per el pòble? Chaumet Lo de
sempre. Puñales ¿No 'stigueres en la tenda? Chaumet Un
moment... Puñales ¿De qu´es parlaba? Chaumet Pos... de
barques y peixquera. Puñales Asentuant les preguntes). ¿Te
miraben molt a tú?... ¿No oíres d´esta caseta?... Chaumet
Calle, millor es callar... Puñales En ansia). ¿Es qu´en el
pòble ´s comenta? Chaumet Sempre hián desocupats, chent que
fuch de la faena y s´entreté rosegant com rosega la
cangrena... Puñales Mes víu). ¿Pero de qué rosegaben?
¡Dígueso pronte!... ¡contesta! Chaumet ¿Per a qué vòl
enterarse de conversasións de tenda? Puñales ¿Y per qué te
calles tú y pòses la cara seria? Chaumet No 'm pregunte, siñor
pare..., perque la rabia m' aufega. Puñales ¡Veches si yo me hu
pensaba! ¿Acás la tía Malena?... Chaumet ¡Quí ha de ser!...
¿Vosté no sap lo qu' eixa dòna patecha, desde que d' así al seu
fill el va despachar Toneta? Puñales Pero això no 's prou motíu
pa pestechar com pestecha. Chaumet ¡Váchali
vosté 'n rahóns!... ¡Es més ruín que la tenca! Puñales ¡Si
'm tornara de vint ans!... ¡Puñales!... Chaumet ¡Tinga
pasénsia; els tinc yo que soc son till y soc chermá de Toneta!
Puñales Desidit, anant al cuarto de la dreta). ¡Pòsam el
barquet a punt!... Vach a traure l´escopeta y... si me tope 'n son
fill, ¡ú dels dos fará taleca! Al arribar a la porta repara que
Chaumet no se mou del puesto). ¡Cristo! ¿Per qué no 't
meneches?... Chaumet Vosté, pare... así se queda. ¡La vida em
doná vosté... y si la perc... ¡seua era! Puñales Fent mutis,
desidit). ¡Arréglam el atifell! Chaumet Fent mutis per el
foro). ¡Cuan ixca... ya isí yo vèla! --- Puñales, entrant
per la dreta, en l´escopeta en la ma, pausadament. Puñales
¿Ahón s'ha ficat este chic?... (Busca y el crida a la porta
de la esquerra). ¡Chaume! ¡Chaumet!... ¡Repalleta! Eixint a la
porta del foro y mirant a totes bandes). No se veu ánima viva ni
en el sequer ni en la sequia. (Entra) El cas es que ya
pensaba que me faría esta feta. (Nerviós) No tením atre
barquet y d' eixir no hiá manera... Cavilós) Si eixe chic s'
encontra 'n Lario hu se tropesa en Malena... (Pausa llarga. Chaumet
Dins). ¡Pare!... ¡¡Tona!!... Puñales Es Chaumet. (Ix fora.
--- Quica, eixint del cuarto de la dreta y desde la pòrta del
foro, diu a Puñales, qu´está fòra. Quica ¿Quí crida per la
carrera?... Puñales Desde fora) Es nòstre fill que ve a casa.
Quica ¿No estaba así ara mateix?... --- Toneta y Sabel,
entrant per el cuarto de la dreta Toneta ¿Qué pasa, señora
mare? Sabel ¿Quína algarabía es esta? Quica A les filles)
Chaume arriba y ell dirá... --- Puñales entrant acompañat
de Chaumet, per el foro. Puñales ¡Contéstam, hòme, contéstam!
Chaumet Nerviós) Qu' en la Mata de les Rates, així com chira
a la dreta, damunt del oliveró, ahon té el tracho el tío
Pera... Quica ¿Qué? Chaumet Lario y Huiso están
pegantse... Puñales A Chaumet) ¡¡Y no duyes la escopeta!!
Toneta Ansiosa ) ¿Ells ne tenen? Chaumet A perchaes vach
vore qu' era la brega. Toneta ¡La maldisió d' esta casa es eixa
dòna, ¡eixa fiera! Puñales Donantli la escopeta a Chaumet)
¡Torna, y apúntali al cap! Toneta ¡Vèrche Santa! Sabel
¡Mare meua!... Cuant va a eixir Chaumet, comensa a cantar Huiso
desde fora, en la toná de l´ Albufera). Huiso May te cantí una
cansó... Quica ¡Eixa veu es la de Huiso!... ¡Chaume, no
ixques, espérat... Toneta (¡Ell digué que si cantaba!)...
Sabel Escolta, escolta, Toneta... Huiso Cantant desde fora).
Que patint no 's pòt cantar; huí te la cante, Toneta,
perqu' el patir s´acabá. Perqu' el patir s' acabá y l'
alegría es completa. Puñales ¿Haurá trunfat la chustisia?
Toneta Abrasant a Sabel) ¡Sabel, qué pena..., qué pena!
(Pausa. --- Els mateixos y Huiso. Puñales, desde la pòrta
del foro figurant qu´está desembarcando. Puñales ¡Vine als
meus brasos, Huiset!... Vine qu´et vullc abrasar. (S´abrasen.
Toneta A Huiso) ¡T'has perdut per eixe pillo, y el meu còr has
destrosat! Puñales ¿Com ha sigut el "tuácte"?...
Quica ¡Cóntamos lo que pasá!... Huiso Pos... no res. Còses
dels hòmens... Que yo y Lario, (S' acosten tots a escoltar). ahí
en la ereta, fa un rato es várem trobar. Ell venía en só de riña;
yo li vach tallar el pas y li diguí qu' en vosté (Per Puñales) res
tenía que parlar. Se va creixer, com fa sempre, y me vullgué alsar
el gall, y, en la faixa, varies vòltes, la ferramenta buscá.
Se crehuarem de paraules; ell un insult va soltar d'eixos que
apleguen molt fondos, d'eixos qu' ensenen la sanc..., y ya no em
poguí contindre: al insult vach contestar, y fuchint de que
vostés eixiren en aquell llans, aseptí el seu desafíu, pa en
seguida, en el cañar... --- Voro, per el foro. Voro Molta
chent pa el rey es bòna... Sabel Calla y escolta. Voro
¿Qué... hiá? (Sabel, fa com que li conta a Voro lo pasat.
Huiso Cadascú en lo seu barquet més que per l´aigua, volant,
dins la Mata de les Rates al moment várem entrar. Ell miraba
reselós; yo, una traisió esperant no el deixaba de la vista hasta
que li tallí el pas. Els dos barquets se toparen y quedaren
encallats en un topo de mansega qu´está de pòc temps segá. Yo li
escopiní la cara pa ferlo pronte saltar. Ell tirá ma a la escopeta,
que portaba prepará, y yo, sense pèdre el temps, la pèrcha en
brios alsant, li peguí un còlp en els brasos qu´el fa fer caure de
cap. Vullgué referse atra vòlta, malaínt y pestechant, y atra
samugá en la pèrcha en lo llom li vach pegar que la escopeta, dins
l´aigua, li va caure de les mans. Se tirá damunt de mí; la cara me
va arrapar y yo, agarrantlo del còll, sobre la proba chitat, li vach
fer traure la llengua, aquella llengua d´astral que la teua honra,
Toneta, vullgué un día babechar. (Pausa). No hagué més lucha
entr' els dos; se vegué la mort davant, y al dirli que pau tindría
si en vostés no es pòsa may, feu la creu en los dos dits, y,
besantla, me churá que ni sa mare ni ell una paraula dirán, pues
reconeix que vostés son una familia honrá. Toneta a Huiso).
Pero la teua ferida... (Parlen. Voro Lario té poc que fiar...
Puñales Ves alèrta, ves alèrta, que Lario es ruín vasall.
Sabel Mírat en l´espill, Voret. Voro ¿Hiá 'lgú
que te va rondant?... Pos yo tinc molt males puses... ¡Bò es Voro
si está cremat! Quica ¡Mil hombres, te díuen tots! Voro
Bueno... Punchen y vorán... ¡Ya sé qu' em tenen per Quèlo. Sabel
¡Foll! ¡Si fores avisat!... Toneta A Huiso). Entra dins y et
curarem... que seguix eixinte sanc. Huiso Esta ferida no es
res... ¡L' atra es la que fea mal! Toneta A Huiso. ¿Un'
atra?... ¿Y ahón la tens?... Huiso Dins de l´ ánima clavá.
Puñales ¡Eixes ferides no sangren! Huiso Abrasant a Puñales
y a Toneta y alvansant com per a entrar en el cuarto). ¡Tío
Nèlo, es veritat! Eixes sangren cap a díns... y maten... ¡sense
matar!
TELÓ
______
Núm. 40 La demaná de la novia. - De
Don Estanislao Alberola. 41 La salvasió de la casa. - De A.
Virosque. 42 ¡Plora, plora, Visantet, - De Jesús Álvarez. 43
¡Un home! - De Pablo G. Bonell. 44 L' alegría del dolor. - De
Antonio Martín. 45 Els rivals - De José M. Garrido. 46
¡Mareta santa! - De Paco Comes. 47 La peixca de la ballena.- De
J. Peris Celda. 48 Soc del atre. - De Pepe Pradells. 49 ¡Mar
adins!... - De Visent Alfonso. -Música de J. Manuel Izquierdo. 50
El As d´ Oros- De Felipe Meliá. 51 La indigna farsa - De
Eduardo Buil. 52 Amor... per agraiment. - De A. Virosque. 53
L´ombra del mal. - De Alfredo Sendín. 54 La plaseta del Alivio.
- De R. y J. Morell. 55 ¡Ya tens mare! - De José Gómez Polo.
56 La chiqueta. - De Daniel Herrero. 57 Pulmonía triple. -
De José María Alba. 58 El gancho, - De Eduardo Buil. 59
Bodes d'or. - De Rafael Martí Orberá. 60 Miqueta. - De Felipe
Meliá. 61 A pas de chagant. - De Visent Alfonso. 62
Churament sagrat. - De Paco Comes. 63 Contrarietats amoroses. -
De Enrique Beltrán. 64 ¡Benehít amor! - De Arturo Casinos. 65
No et fíes de l´aigua mansa - De Eduardo Buil. 66 Cacáus y
tramusos... - De J. Peris Celda. 67 Les últimes oronetes - De
Alfredo Sendín Galiana. 68 Guardes al camí - De Joaquín Borrás
69 Les miches cares - De Luis Martí. Ilustrasións musicals de
Pepe Martí. 70 Lo que no torna. - De Felipe Meliá. 71
¡Seguixca la farsa!... - De Visent Alfonso. 72 Chuant, chuant...
- De Felipe Meliá. 73 ¡15 de Maig!... - De Paco Comes. 74
Els felisos - De Rafael Martí Orberá. 75 Yo no soc yo. - De
Luis Martí. 76 Pilar y Micalet. - De Alberto Martín. 77 L'
avespeta. - De Arturo Casinos.
Una obra semanal a 40
céntimos. En tomos de 10 actos, encuadernación tela inglesa, a
CINCO pesetas tomo.
Están a la venta els tomos I, II, III,
IV, V, VI y VII de esta Galería (70 actes) encuadernats en tela
inglesa ´ al prèu de 5 pesetes cada ú.
OBRAS DE ESTA
EDITORIAL Números extraordinaris Les glándules de mono. -
Per José M.a Juan García y Enrique Beltrán. - 50 sèntims cada
eixemplar. L' amo y señor o Refranera valensiana - Per Don
Estanislao Alberòla, - Tres actes, una peseta. Chent del día o
Mil duros y automòvil. - Per Don Rafael Martí Orberá. - Dos actes,
75 sèntims. Les chiques del barrio - Per J. Soler Peris. Dos
actes, 75 sèntims. -- LA CUADRILLA DEL GATICO NEGRO Por J.
AZNAR PELLICER. - 3 ptas. BIBLIOTECA STELLA Se compone de
tomitos de bolsillo a 1 Pta. tomo. ARTE VALENCIANO FOLCHI -
SU OBRA :-: Por Juan Lacomba En rústica: SEIS pesetas.
PICOTAZOS: De M. Pastor Mata: 2 pts. Los Grandes Maestros del
Renacimiento Por Don Manuel González Martí Cuaderno de 32
páginas, 60 céntimos. Tenemos a la venta las siguientes obras
de Don RAFAEL MARTÍ ORBERÁ. L' Ombra del siprer, (4 actos) 1'50
ptas. EN CASTELLANO
TEATRO (Tomo l.°) La
risa del pueblo – Lo inmoral - Lorenzo el pastor - Sin voluntad -
La oveja perdida. Tomo 2.°- La deuda (La Honra) - La llama (El
crimen) - Los Hampones. Tomo 3.° El Fantasma - Entre Nieblas -
El Héroe. A 3 pesetas cada tomo.