Mostrando las entradas para la consulta bandera cuba ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bandera cuba ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 11 de septiembre de 2017

Estelada


Con una estrella de Cuba,
la bandera de Aragón,
Vicenç hizo la estelada,
Mas la colgó en un balcón.

En una estrella de Cuba,
la bandera de Aragó,
Vicenç va fe la estelada
Mas la va penjá a un balcó


La estelada (en español significa «estrellada») es una bandera no oficial, utilizada generalmente por ciudadanos de ideología independentista de Cataluña o por movimientos pancatalanistas de las Comunidades Autónomas de Valencia y Baleares. Su inventor fue Vicenç Albert Ballester,​ que se inspiró en las banderas de Cuba y Puerto Rico para su creación, en clara alusión al desastre del 98.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Vicenç_Albert_Ballester


Estelada vermella, otra bandera del independentismo catalán, con connotaciones más izquierdistas.

Su origen data de inicios del siglo XX (se cree que en 1908) y nació de la fusión de las cuatro barras tradicionales de la bandera catalana con el triángulo estrellado inspirado en las banderas de Cuba y Puerto Rico, tras una estancia en Cuba de Vicenç Albert Ballester, que fue activista del partido Unión Catalanista y de otros movimientos e iniciativas de carácter independentista catalán. Se tomó este modelo en clara alusión al desastre del 98 y con una intención polémica dirigida contra España, visible en otras de sus iniciativas. En su revista La Tralla, por ejemplo, fundada en 1903, Vicenç Albert Ballester solía firmar VICIME (Viva la Independencia de Cataluña y Muera España). Ballester residió temporalmente en Cuba y admiró su lucha contra el Imperio español. De hecho, la estelada fue declarada bandera oficial de la «República Catalana Independiente» en la «Constitución de la Habana» que se escribió y firmó en la capital de Cuba entre el 15 de agosto y el 2 de octubre de 1928.


Editar


Editar


Editar

martes, 10 de octubre de 2017

Les mentires del nassionalisme catalá



Este video hauríe de aná una mica mes aball, cuan la solidaridad catalana. Es un andalús que los diu als catalans que no se independison, que ell porte 5 añs sense treballá, está a Andalusía y no li falte res.





Les mentires del nassionalisme catalá

https://listas.20minutos.es/lista/las-mentiras-del-nacionalismo-catalan-348471/


pedro-quesada-la-historia-no-perdona-mitos



Contra el separatismo, una bandera, España

Publicada el 24.11.2012 a las 21:12h.

En el imaginario colectivo catalán se han instalado una serie de mitos sobre las relaciones entre Cataluña y el resto de España, debidos al adoctrinamiento que llevan viviendo desde hace algunas décadas, y que han permitido que el nacionalismo avance electoralmente. Unos son distorsiones o inventos en el terreno histórico. Otros se refieren a un «expolio», por utilizar su terminología, que si no existiera haría que Cataluña fuera tan rica, dicho con ironía, como «las siete ciudades de oro de... Cíbola».

El traspaso de las competencias de Educación ha servido para que se haya dado una visión sesgada tanto de la Historia como de la realidad de las relaciones de Cataluña con el resto de España. A pesar de ello, existe una mayoría silenciosa que se expresa en las urnas y que no quiere el independentismo. Nunca me ha gustado que se las quiera sustituir por las manifestaciones o las encuestas. Es cierto que la crisis radicaliza las posiciones y el señuelo del pacto fiscal puede resultar muy atractivo para votantes de todos los partidos. El argumento es tan simple como eficaz, porque asegura que la crisis no afectaría a Cataluña si se cambiara el sistema de financiación actual por ese nuevo modelo que limitaría la solidaridad de los catalanes con el resto de comunidades.

La independencia no tiene ningún fundamento histórico y sería un desastre para Cataluña, que tendría que salir de la Unión Europea. España ha sido históricamente un gran mercado para Cataluña, que con tanta habilidad defendieron empresarios y políticos catalanes. El nacionalismo siempre ha aprovechado los momentos de debilidad de España. El proceso actual le sirve para esconder la mala gestión tanto del Gobierno tripartido como del actual, que prefiere cerrar hospitales o geriátricos en vez de cerrar embajas.

He aquí una pequeña muestra de algunas patrañas y manipulaciones de la Historia en las que el nacionalismo catalán basa su discurso victimista

¡Viva España! ¡Viva El Rey! ¡Viva la Iglesia Católica! ¡Viva el Ejército! 

1 «Cataluña fue un reino independiente en el pasado».


FALSO: Hablar de banderas o de reyes catalanes no tiene ningún sentido. Nunca hubo ningún rey catalán ni ningún Estado catalán. Los únicos reyes de los que se puede hablar son los reyes de Aragón. La casa condal de Barcelona, que no representa la actual Cataluña porque esta estaba formada por más condados, primero fue vasalla de los reyes francos, y luego perteneció al reino de Aragón, pero nunca fue independiente.

2 «Cataluña es la que más aporta al Estado y es la que menos recibe». 
FALSO: La región que más dinero aporta al Estado por habitante es, con diferencia, Madrid. También Baleares contribuye en mayor medida que Cataluña por habitante al esfuerzo fiscal. Hay otras Comunidades que también aportan más de lo que reciben, como La Rioja, pero en ninguna de ellas ha habido protestas, pues todo el mundo entiende que las regiones menos favorecidas deben recibir más de lo que aportan por un principio básico de solidaridad. Solo el nacionalismo catalán (victimista, acomplejado y gorrón) ha expresado sus quejas al respecto. 

 3 «Cataluña es una nación histórica». 
FALSO: Todo lo contrario, el nacionalismo catalán tuvo que ver con el auge industrial y económico de la segunda mitad del siglo XIX en Cataluña, además de con la crisis de 1898 con la pérdida de Cuba y Filipinas. Fíjense lo que dijo Joan Estelrich, diputado de la Lliga Regionalista, el partido de Prat de la Riba y de Cambó ,en las cortes de 1931: "Lo que nosotros queremos es que todo español se acostumbre a dejar de considerar lo catalán como hostil; que lo considere como auténticamente español; que ya de una vez para siempre se sepa y se acepte que la manera que tenemos nosotros de ser españoles es conservándonos catalanes, (...) que no nos desespañolizamos ni un ápice manteniéndonos muy catalanes; en fin, que la garantía de ser nosotros muy españoles consiste en ser muy catalanes, porque lo contrario es ir contra la naturaleza y, por lo tanto, debe acostumbrarse la gente a considerar ese fenómeno del catalanismo no cómo un fenómeno antiespañol, sino como un fenómeno españolísimo".

 4 «Cataluña genera más riqueza que cualquier otra región de España». 
FALSO: Navarra o Baleares tienen una renta per cápita mayor que Cataluña, y Madrid, la obsesión de los catalanistas, supera a Barcelona en comercio e inversión industrial. Además, el potencial económico de Cataluña sería mucho menor sin el mercado, los capitales y la mano de obra españolas nacional catalana contra el imperialismo castellano». 



5. La Diada nacional de Cataluña es símbolo de resistencia nacional catalana contra el imperialismo castellano.


FALSO: Según el nacionalismo catalán, "el centralismo y el espíritu colonizador de Castilla hacia Cataluña se fue intensificando hasta que en 1714, durante la Guerra de Sucesión, Castilla y Francia, aliadas, vencieron a Cataluña, Inglaterra y Austria". En realidad, el 11 de septiembre de 1714 lo que ocurrió fue la entrada de las tropas de Felipe V a Barcelona que estaba bajo dominio francés. En el asedio a Barcelona participaron miles de catalanes integrando el ejército borbón. Otros miles de catalanes sitiados en Barcelona lucharon para la que estimaban como legítima dinastía española y por la libertad de toda España. No solo eso, sino que un siglo después en la Guerra de la Convención los catalanes participaron con entusiasmo en defensa de la Religión, España y El Rey contra los revolucionarios franceses. De hecho se puede leer en el Diario de Barcelona del 1 de octubre de 1792 un soneto catalán / no es soneto / celebrando la toma de la localidad rosellonesa de Bellaguarda: 

Vallesir, Rosseló, la França entera 
del valor espanyol lo excés admira: 
Ya espera resistir, ya desespera: 
ya brama contra el Cel, però delira: 
que lo cel es qui vol que torne a Espanya 
lo Rosselló, Navarra y la Cerdenya. 

http://chapurriau.blogspot.com/2017/10/diario-de-barcelona-1-octubre-1792.html 

no está este poema, hay otro, tres páginas.


 6 «El castellano lo impuso Felipe V en Cataluña tras la Guerra de Sucesión (1713)».

FALSO: Existen documentos escritos que demuestran que el castellano ya se hablaba en el actual territorio catalán en el siglo XV, como mínimo. En Barcelona se editaban más libros en castellano que en catalán. 

 7. El origen de la bandera cuatribarrada que comparten Aragón, Valencia, Baleares y Cataluña es catalana.

FALSO: A pesar de que José Luis Carod Rovira dijera "La Unió catalano-aragonesa adoptà l'ensenya catalana de les quatre barres vermelles", el origen de la bandera es aragonés. Representaba a la casa real de Aragón. El primer rey aragonés en usarla fue Alfonso II. Todos los autores catalanes del medievo entre ellos Muntaner llamaron a la bandera cuatribarrada la "señal real d'Aragó". Además en la bandera cuatribarrada se encuentra el origen de la bandera nacional de España. La bandera de la Marina Real en tiempo de Carlos III todavía blanca se cambió por otra que se distinguiese mejor en altamar. Se pensó en la del reino de Aragón, pero tampoco se distinguía bien por ser las barras muy estrechas, así en imitación a esta se ensancharon las franjas y la amarilla se hizo doble que las rojas.


8. Existió una corona catalano-aragonesa.

FALSO: Nunca hubo tal corona, siempre se denominó Reino de Aragón. El conde de Barcelona Ramón Berenguer IV, que se casó con la reina aragonesa Petronila, nunca se tituló rey de Cataluña y Aragón. No solo eso, sino que se reconoció vasallo del rey toledano Alfonso VII, su cuñado, que se titulaba «Hyspaniae Imperator». Además, por aquella época no existía todavía el nombre "Cataluña" ni el gentilicio "catalán".

9 «Cataluña, históricamente, se opuso siempre a España y se rebeló contra ella». 

FALSO: Tras la invasión napoleónica en 1808, los catalanes se levantaron heroicamente contra los franceses y lucharon a muerte por la libertad de España. De hecho, la heroica defensora de Zaragoza, Agustina de Aragón, fue barcelonesa de padres leridanos y, realmente, se llamaba Agustina Raimunda Saragossa Doménech. Por otra parte, igual que hubo catalanes luchando en otras partes de España, también hubo españoles de otras provincias que lucharon en tierras catalanas.

10. El gran catalanista que nació en Teruel. En la wikipedia pone que nació en Cambrils.
Josep Lluïs Carod Rovira, José Luis, Pepelu.
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Josep-Lluís_Carod-Rovira




10
Una imagen de archivo en la que José Luis Carod Rovira guarda un sobre $o$pecho$o en el bolsillo interior de su chaqueta. (Será un 3% ?)

Durán y Lérida (Duran i Lleida) también es aragonés, de Alcampell.

José Antonio Durán Lérida, Duran i Lleida

Marta Ferrusola  tiene ascendencia aragonesa

Marta Ferrusola, Jordi Pujol,


martes, 18 de septiembre de 2018

En la estrelleta de Cuba y les barres de Aragó



La estelada estrellada» en idioma español) es una bandera utilizada por ciudadanos de ideología independentista de Cataluña o por movimientos pancatalanistas de la Comunidad Valenciana y Baleares. Su creador fue Vicenç Albert Ballester, lo tío Visantico, quien se inspiró en las banderas de Cuba y de Puerto Rico para su creación.


https://es.wikipedia.org/wiki/Estelada



Documento más antiguo en que aparece la estelada. Se trata de un documento en inglés titulado What says Catalonia con fecha del 11 de septiembre de 1918 en el que el Comité Pro Cataluña, fundado dos meses antes, pide a «la victoriosa Entente, por el Derecho y la Libertad de los Pueblos, la revisión del Tratado de Utrecht. ¡Viva la Entente! ¡Gloria a Wilson! ¡¡¡Justicia!!!».




What says Catalonia con fecha del 11 de septiembre

Señal Real de Aragón​ o Señal del Rey de Aragón , en aragonés escrito habitualmente con la grafía Senyal Real o Senyal Reial :) :),​ conocido tradicionalmente en español desde antiguo​ como barras o palos de Aragón,​ es un escudo de armas o composición heráldica que reproducida gráficamente alterna cinco franjas verticales de color amarillo con cuatro franjas de color rojo, y cuya descripción o blasón es el siguiente:

en campo de oro, cuatro palos de gules.


https://es.wikipedia.org/wiki/Se%C3%B1al_Real_de_Arag%C3%B3n

El Señal Real en el Libro del conocimiento (h. 1385)


El Señal Real en el Libro del conocimiento (h. 1385), que muestra un escudo de oro palado de gules referido en el texto: «Partí [...] e fui al reinado de Aragón, un reino muy viciosso e abondado. E fallé en él cinco cibdades grandes. A la mayor, do coronan los reyes, dizen Çaragoça. A la otra Valenzia, a la otra Tarragona et a la otra Barçalona e a la otra Tortosa. [...] E el rey dénde ha por señales nueve bastones amarillos e bermejos atales».


https://es.wikipedia.org/wiki/Libro_del_conocimiento

miércoles, 16 de agosto de 2017

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó...

carrossa, ANC
Joaquim Torrent Blanch, bloquear, facebook

Joaquim Torrent Blanch, amistat, facebook


(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao"

Lo mateix Prat de la Riba, prinsipal ideólogo del nassionalisme catalá, u explicabe perfectamén. Lo odio sirá la prinsipal pauta de esta nova generassió, y la mentira y la victimissassió les seues ferramentes a nivells no vists abáns. A partí de la década dels 80 del siglo XIX ixen una serie de catalanistes que personificarán la pijó cara del catalanisme: fanatisme, victimisme, arrogánsia, hipocressía y castellanofobia.


Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 
                                                                                             
"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!

Vualà (per Aleix Renyé)

""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues  carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""     SIC

occitan, goda


La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.

Juaquinico Torrente Blanco.

La franja del cul de Joaquim Torrent Blanch


La franja del meu cul , Joaquim Torrent Blanch



La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 

Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.

En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINA Peronella i pare del rei Alfons I el Cast, qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 

A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast.  Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera -la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.

A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya.; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.

En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com BenavarriMonroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.
El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.

El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.

L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns,  segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.

Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.

L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:

Ets franquista o català?

L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera. Aquesta és la seva apariència actual:

Francisco José Franco de Rivera, Paco Escudero
Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC

ERC,Esquerra republicana de Catalunya, mamelles, tetas, tetona
Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec


El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.

Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

grillats, estelada

Con una estrella de Cuba,
la bandera de Aragón,
Vicenç hizo la estelada,
Mas la colgó en un balcón.

En una estrella de Cuba,
la bandera de Aragó,
Vicenç va fe la estelada
Mas la va penjá a un balcó.

Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.


Arturo Quintana y Fuente
Arturo Quintana y Fuente con su boina


tots som catalans i volem la independència

No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

Yo parlo lo chapurriau

I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 

I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment
gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.


Virgili Ortiga

Valderrobres, catalanistes, vaga, català de Pompeyo Fabra
Cartels en dialecte català de Pompeyo Fabra a Valderrobres
(la tontería se apegue)