Mostrando las entradas para la consulta assentat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta assentat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 10 de julio de 2026

Tabernacle, Tabor, Tanbor, Tamborin, Taborejar, Taboreiar, Tabust, Tabustol, Talabust, Tabustire, Tabustar

T, s. m., vingtième lettre de l'alphabet, et la seizième des consonnes, t.
Tres letras del abc..., 
A, m, t.
Cadenet: Amors.
Trois lettres de l'abc..., A, M, T.

Tabernacle, s. m., lat. tabernaculum, tente, pavillon.
Anavo pels camps desertz, et habitavo en lors tabernacles.
(chap. Anaben pels cams deserts, y habitaben als seus tabernaculs : tendes, pabellons.)
Eluc. de las propr., fol. 167.
Allaient par les champs déserts, et habitaient en leurs tentes.
- Tabernacle.
L' autar de Dieu e 'l tabernacle que fes Moysen el desert. V. et Vert., fol. 26.
(chap. L'altá de Deu y 'l tabernácul que va fé Moisés o Moissés al desert.)  
L'autel de Dieu et le tabernacle que fit Moïse au désert.
Qu' ieu deia el tabernacle intrar. Trad. d'un Évang. apocr.
Que je doive au tabernacle entrer.
CAT. Tabernacle. ESP. PORT. Tabernáculo. IT. Tabernacolo. (chap. Tabernácul, tabernaculs. No confondre en tindre tot lo día lo cul assentat a la taberna de Fondespala.)

(chap. Tabernácul, tabernaculs. No confondre en tindre tot lo día lo cul assentat a la taberna de Fondespala.)


Tabor, Tanbor, s. m., de l'arabe tambor, tambour, caisse.
Voyez Mayans, Orig. de la leng. esp., t. II, p. 243; Denina, t. III, p. 79.
Trompas, tabors, seinheras e penos.
Bertrand de Born: Miez sirventes.
Trompettes, tambours, bannières et guidons.
Li corn e las trompas e 'ls cimbols e 'lh tabor. Guillaume de Tudela.
Les cors et les trompes et les cymbales et les tambours.
Viulas, dansas e tanbors.
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.
Violes, danses et tambours.
ANC. FR. Son tabor sone et eles saillent. Roman du Renart, t. III, p. 223.
Les nacaires, les tabours et les cors sarrazinois. Joinville, p. 34.
CAT. ESP. PORT. Tambor. IT. Tamburo. (chap. Tabal, tabals; tambor, tambors; si es mes gros: bombo, bombos; tabalina, tabalines; v. atabalá, atabalás : yo me atabalo, atabales, atabale, atabalem o atabalam, atabaléu o atabaláu, atabalen; atabalat, atabalats, atabalada, atabalades; atabalaré; atabalaría; si yo me atabalara.)

Tabal, tabals; tambor, tambors; si es mes gros: bombo, bombos

2. Tamborin s. m., joueur de tambourin.
Pagat als tres menestriers, so es tamborins.
Tit. de 1536. Mand. des Cons. de Marseille. Mercure de Fr., septembre, 1738.
Payé aux trois ménétriers, c'est-à-dire (aux) joueurs de tambourin.
IT. Tamburino. (chap. Tamborín es una classe de tabal, com lo mallorquí. Una tamborinada es un cop fort, una caiguda forta; tamborinades.)

Tamborín es una classe de tabal, com lo mallorquí

3. Taborejar, Taboreiar, v., tambouriner, tourmenter.
Ben parlar, e jocx partir,
Taborejar
E taulejar.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Bien parler, et faire des jeux-partis, tambouriner et jouer de castagnettes. 
ANC. FR. Il tambure et je sifflerai.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 121.
Prendra un tabor
De quoi ele ira taborant.
Roman du Renart, t. III, p. 360.
4. Tabornar, v., frapper, tourmenter.
Fig. Est pessamens me destrenh e m taborna. 
G. Riquier: No m sai.
Cette pensée m'étreint et me tourmente.

Tabust, s. m., bruit, vacarme, agitation, trouble. 
Adoncs fo grans la noisa e lo tabust
De monges, de canorgues, de clercs menutz.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89.
Alors fut grande la noise et le vacarme de moines, de chanoines, de clercs menus.
Loc. Pus N Adam culhic del fust
Lo pom don tug em en tabust.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em. 
Depuis que le seigneur Adam cueillit de l'arbre la pomme dont nous sommes tous en trouble.
ANC. FR.
Je n'ay point peur de ses ribleurs de nuict
Ne du tabut qui tant le monde nuyct.
Cretin, p. 211.
Les séculiers qui sont dans le tracas et tabus du monde.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 402.

2. Tabustol, s. m., bruit, tracasserie.
Tot suau, ses tot tabustol, en 1 lieg que trobet aisinat, elh se va metre tot vestit. Philomena.
Tout doucement, sans nul bruit, en un lit qu'il trouva préparé, il va se mettre tout vêtu.
ANC. CAT. Tabustol.

3. Talabust, s. m., bruit, vacarme, tapage.
Un vaisel plat, nou, de bel fust,
Que sel non mena talabust.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Un vaisseau plat, neuf, de beau bois, vu que celui-là ne mène pas de bruit.

4. Tabustire, s. m., vacarme, bourrade
Al premier tabustire
Que fetz Caym, so avetz auzit dire.
P. Cardinal: Atressi cum per.
À la première bourrade que fit Caïn, cela vous avez ouï dire.

5. Tabustar, Tabussar, v., frapper, heurter, tarabuster.
Un bosson
Que noit e jorn tabusta sus el mur d' environ.
Guillaume de Tudela.
Un bélier qui nuit et jour frappe sur le mur d'alentour.
Tabussa a la porta. Lo novel Confort.
(chap. Toque a la porta : fa soroll : cride o quirde : pique al picaport.)

picaport, collóns, ous

Frappe à la porte.
Fig. Bertrans totz sos vezis tabusta. Leys d'amors, fol. 129.
Bertrand tous ses voisins tarabuste. 
ANC. FR. Coquins, si vous me tabustez icy, je vous couperai la teste à trestous. 
Rabelais, liv. II, ch. 18. 
Et le froid désespoir à nos portes tabutte. Du Bartas, p. 482.
IT. Tambussare.

sábado, 24 de febrero de 2024

Exsequias, Exequias - Eyssillar

Exsequias, Exequias, s. f. pl., lat. exsequiae, obsèques.

Las exequias seguir. Brev. d'amor, fol. 69. 

Suivre les obsèques.

De far mas exsequias. 

Tit. du XIIIe siècle. Testament de Bertrand Gasc. 

De faire mes obsèques. 

ANC. FR. Aux funérailles et exeques de leurs maistres et seigneurs.

Rabelais, liv. III, chap. 3.

Le prince est mort... l'empereur lui a fait faire des exeques fort honorables.

Rabelais, Épîtres, p. 35.

Mes exeques seront honorables, et y sera lamentation publicque.

Rabelais, liv. IV, chap. 26.

CAT. ESP. Exequias. PORT. Obsequias. IT. Esequie. (chap. Exequies.)

DE EXEQUIIS SEPULTURA ET INFIRMITATE REGIS JOANNIS SECUNDI, Juan II de Aragón; exequias

 

Exercici, Exercisi, s. m., lat. exercitium, exercice.

Exercici es necessari a conservacio de natura.

Fort exercici, qual es luchar o torneiar.

(chap. Fort ejercicio, com es luchá o tornejá : combatí a un torneo.)

Tempratz exercisis. Eluc. de las propr., fol. 78, 99 et 104. 

Exercice est nécessaire à conservation de nature. 

Fort exercice, tel qu'est lutter ou combattre dans un tournoi.

Exercices modérés.

CAT. Exercici. ESP. (ejercicio) PORT. Exercicio. IT. Esercizio. (chap. ejercicio, ejercicios. Juaquinet Monclús fa ejercicio en los dits, assentat a la cadira o cátedra de presidén de la Ascuma.)

Juaquinet Monclús fa ejercicio en los dits, assentat a la cadira o cátedra de presidén de la Ascuma

2. Exercitacio, s. f., lat. exercitatio, exercice, action.

Per bonas exercitacios corporals. V. et Vert., fol. 3.

Par bons exercices corporels.

Jacia que exercitacio porte tantas utilitatz.

Eluc. de las propr., fol. 78.

Quoique l'exercice porte tant d'avantages. 

ANC. FR. L' exercitation est chose de si grande efficace et de telle force, qu'elle vient a chef de tout. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 100. 

Bien instant à l'estude des bonnes lettres et exercitations athlectiques.

Rabelais, liv. I, chap. 28.

CAT. Exercitació. ESP. Exercitación (Ejercitación). PORT. Exercitação. 

IT. Esercitazione. (chap. Ejersitassió, ejersitassions.)

3. Exercitut, s. m., lat. exercitus, armée.

Qui han terra de exercitut o ost.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 14.

Qui ont terre (fournissant) à armée ou ost.

4. Exercitiu, adj., d'exercice.

Est fayt dificil movement exercitiu o de ambulacio.

Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Le mouvement d'exercice ou de marche est rendu difficile.

5. Exercir, v., lat. exercere, exercer, employer.

Las causas dessus dichas exercero et explectero en la dicha ciutat.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 80.

Les choses dessus dites ils employèrent et exploitèrent dans ladite ville.

Non exercisca jurisdictio.

(chap. Que (ell o ella) no ejersixque jurisdicsió.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. XCLII, fol. 262.

Qu'il n' exerce pas juridiction. 

CAT. Exercir. ESP. (ejercer) PORT. Exercer. IT. Esercere. (chap. v. ejersí: ejersixco o ejersixgo, ejersixes, ejersix, ejersim, ejersiu, ejersixen.)

6. Exercitar, v., lat. exercitare, exercer, pratiquer, faire emploi.

Per acostumansa de exercitar se en bonas obras.

(chap. Per costum de ejersitás en bones obres.)

V. et Vert., fol. 30.

Par accoutumance de s'exercer en bonnes œuvres.

Trenquet las lenguas per so que no poguesso las sanhtas coffessios uzar ni exercitar.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 62.

Il coupa les langues pour cela qu'ils ne pussent mettre en usage ni pratiquer les saintes confessions.

Part. pas. Si non es premieyramens ben esprobatz e ben exercitatz.

V. et Vert., fol. 83.

S'il n'est premièrement bien éprouvé et bien exercé.

Esser exercitat en la sciencia de anatomia. Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Être exercé dans la science d'anatomie. 

Era fort exercitatz en las sciensas liberals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 153. 

Était fort exercé dans les sciences libérales. 

ANC. FR. Et les apprenoient et faisoient exerciter aux armes.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 426. 

Homs exercitez et sages en toutes escriptures.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 268.

CAT. ESP. (ejercitar) PORT. Exercitar. IT. Esercitare. (chap. Ejersitá, ejersitás, ejersí, practicá, fé aná, entrená, etc; yo me ejersito, ejersites, ejersite, ejersitem o ejersitam, ejersitéu o ejersitáu, ejersiten; ejersitat, ejersitats, ejersitada, ejersitades.)

 

Eximir, v., lat. eximere, ôter, retrancher.

Las causas avem eximit et eximem, per las presens, de la cognoissensa de nostres dichs officiers.

(chap. Les coses ham eximit y eximim, per les presens, de la coneixensa de los nostres dits ofissials.)

Tit. de 1440. DOAT, t. CXLII, fol. 221.

Nous avons ôté et ôtons, par les présentes, les choses de la connaissance de nos dits officiers.

CAT. ESP. PORT. Eximir. IT. Esimere. (chap. Eximí, eximís: yo me eximixco o eximixgo, eximixes, eximix, eximim, eximiu, eximixen; eximit, eximits, eximida, eximides.)

2. Exemptio, s. f., lat. exemptio, exemption.

A totas exemptios.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 36. 

A toutes exemptions.

CAT. Exempció. ESP. Exención. PORT. Isenção, izenção. IT. Esenzione.

(chap. Exensió, franquesa, llibertat pera eximís.)

3. Exempt, Exem, adj., lat. exemptus, exempt.

Coma essems et exems. Leys d'amors, fol. 20.

Comme ensemble et exempt.

El es exems del poder de son abbat.

(chap. Ell está exén del poder de son abat.)

Regla de S. Benezeg, fol. 76. 

Il est exempt du pouvoir de son abbé.

Gens exemptas e non exemptas.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422.

Gens exemptes et non exemples. 

CAT. Exempt. ESP. Exento. PORT. Isento, izento. IT. Esente. (chap. Exén, exens, exenta, exentes.)

 

Exode, s. m., lat. Exodus, Exode. 

Com es manifest en Exode. Doctrine des Vaudois.

Comme il est manifeste en l' Exode. 

CAT. ESP. (chap. Éxodo) PORT. Exodo. IT. Esodo.

 

Exorcista, s. m., lat. exorcista, exorciste.

Sophista, exorcista. Leys d'amors, fol. 64. 

Sophiste, exorciste. 

Que fos... exorcista e... acolit.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29. 

Qui fut... exorciste et... acolyte.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Exorcista. IT. Esorcista.

Blas Flare, Black Friday; exorcista

 

Expedien, adj., lat. expediens, expédient, convenable.

Quar non es expedien ni a Dieu plasent.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Car ce n'est convenable ni agréable à Dieu. 

Reparations... necessarias et expediens.

(chap. Reparassions... nessessaries y expediens.)

Tit. du XVe siècle. Toulouse, bibl. Monteil. 

Réparations... nécessaires et convenables. 

CAT. Expedient. ESP. PORT. Expediente. IT. Espediente. (chap. expedién, expediens : convinén, convinens, convenién, conveniens, convinenta, convinentes; tamé expedién académic, laboral, etc.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Expedient

2. Expeditio, s. f., lat. expeditio, expédition, convenance.

A la expeditio del dich monestier et a la reformatio.

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 335. 

A la convenance et à la réforme dudit monastère. 

CAT. Expedició. ESP. Expedición. PORT. Expedição. IT. Spedizione. (chap. Expedissió, expedissions.)

 

Expert, Espert, adj., lat. expertus, expert, adroit, habile, éprouvé. 

Fai humils los plus expertz.

(chap. Fa humils als mes experts; fé humil : humillá, abaixá, recachá.)

Arnaud de Marueil: A guiza de. 

Fait humbles les plus experts. 

Que sia bo et espert et ardit. Philomena.

(chap. Que sigue bo y expert y valén.)

Qui soit bon et expert et hardi.

Ab votz d' angel, lengu' esperta, non bleza.

P. Cardinal: Ab votz. 

Avec voix d'ange, langue habile, non blèse. 

Tan bon caval no sai ni tant espert.

Le Comte de Provence: Carn et ongla. 

Je ne connais si bon cheval ni si éprouvé. 

CAT. Expert, espert. ESP. PORT. Experto. IT. Esperto, sperto. (chap. Expert, experts, experta, expertes. Arturet Quintana Font es expert en manipulá y furtá textos.)

Artur Quintana Font; Arturet Quintana Font es expert en manipulá y furtá textos.

2. Espertament, adv., convenablement, adroitement. 

Entrometa aquels espertament. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

Qu'il introduise ceux-là adroitement.

ESP. Expertamente. IT. Espertamente. (chap. Expertamen.)

3. Experiment, Esperimen, s. m., lat. experimentum, expérience, épreuve.

Es a nos conogut per experiment. Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Est connu à nous par expérience.

Faretz un autr' esperimen.

(chap. Faréu un atre experimento o experimén.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous ferez une autre épreuve.

Mais de gromancia sai totz los esperimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Mais de nécromancie je sais toutes les expériences.

ANC. FR. La lecture de la divine éloquence dudict Virgille te vaudra expériment.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 272.

Et par expériment prover.

Roman de la Rose, v. 4970.

CAT. Experiment. ESP. Experimento. IT. Esperimento, sperimento.

(chap. Experimento o experimén, experimentos o experimens.)

4. Experientia, Esperiencia, s. f., lat. experientia, expérience.

Aysso mostra experientia.

(chap. Aixó mostre la experiensia.)

Eluc. de las propr., fol. 24.

L' expérience montre cela.

Era hom de gran esperiencia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 198.

Était homme de grande expérience.

CAT. ESP. Experiencia. PORT. Experiencia, esperiencia. IT. Esperienzia. (chap. Experiensia, experiensies.)

5. Experiensa, Speriensa, s, f., expérience.

Certa experiensa o mostra.

La Crusca provenzale, p. 95. 

Certaine expérience le démontre. 

Trop granda speriensa.

Brev. d'amor, fol. 5. 

Très grande expérience.

Tot jorn nos vesem, per esta experiensa, que Dieus...

L'Arbre de Batalhas, fol. 227.

Nous voyons chaque jour, par cette expérience, que Dieu... 

Loc. Quar sai per experiensa. Brev. d'amor, fol. 1.

Car je sais par expérience.

IT. Esperienza, sperienza.

6. Esperteza, s. f., adresse.

Bes de natura se apellon aissi, co son: Beutatz de cors, proeza, esperteza, forssa. V. et Vert., fol. 30.

Biens de nature s'appellent ainsi, comme sont: Beauté de corps, prouesse, adresse, force. 

ANC. ESP. PORT. Esperteza.

7. Experimentaire, s. m., expérimentateur, essayeur.

Un curios experimentaire.

Eluc. de las propr., fol. 189. 

Un curieux expérimentateur.

ESP. Experimentador. IT. Esperimentatore, sperimentatore. (chap. Experimentadó, experimentadós, experimentadora, experimentadores.)

8. Experimentar, Espermentar, v., lat. experimentare, expérimenter, éprouver.

La qual experimentaras sobre las autras.

Trad. d'Albucasis, fol. 45. 

Laquelle tu éprouveras sur les autres. 

Part. pas. Pens e repens, e quant ai ben pensat, 

Puesca saber don si' espermentat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Je pense et repense, et quand j'ai bien pensé, que je puisse savoir de quoi je sois expérimenté. 

CAT. ESP. PORT. Experimentar. IT. Esperimentare, sperimentare.

(chap. Experimentá: experimento, experimentes, experimente, experimentem o experimentam, experimentéu o experimentáu, experimenten; experimentat, experimentats, experimentada, experimentades.)

 

Expleit, s, m., exploit.

Per doble de citatori e d' expleit.

Fors de Béarn, p. 1095. 

Pour double de citatoire et d'exploit.

 

Extazis, Exthasis, s, m., lat. ecstasis, extase, figure de grammaire.

Ecstasis est cum per licentiam brevis producitur, ut: Exercet Diana Choros.

Valer. Probus, Grammat. instit., col. 1438.

Extazis, en autra maniera dicha dyastoles, fay d'una sillaba breu longa.

Una figura appelada exthasis.

Leys d'amors, fol. 121 et 18.

L'extase, en autre manière dite dyastole, fait une longue d'une syllabe brève.

Une figure appelée extase.

CAT. ESP. (chap. éxtasis, diástole, metaplasmo) PORT. Extasis. IT. Estasi.

 

Exterior, adj., lat. exterior, extérieur.

Per adoration de Latria exterior e interior. Doctrine des Vaudois.

Par adoration de Latrie extérieure et intérieure. 

CAT. ESP. PORT. Exterior. IT. Esteriore. (chap. Exterió, exteriós.)

 

Extirpar, v., lat. exstirpare, extirper, déraciner.

Cardos... nocius a bonas herbas... que a penas si podo extirpar.

(chap. Carts... nossius a bones herbes... que apenes se poden extirpá, desarrailá, arrencá.)

Eluc. de las propr., fol. 204.

Chardons... nuisibles à bonnes herbes... qui à peine se peuvent déraciner. 

Fig. La qual extirpero de totz ponhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 57. 

Laquelle ils extirpèrent de tous points. 

CAT. ESP. PORT. Extirpar. IT. Estirpare, stirpare. (chap. Extirpá : extirpo, extirpes, extirpe, extirpem o extirpam, extirpéu o extirpáu, extirpen; extirpat, extirpats, extirpada, extirpades; yo extirparé; yo extirparía; si yo extirpara.)

Arctium lappa, lapa, cachurro, cachurros, cachurrera, cachurreres

 

Extrem, Estrem, s. m., lat. extremus, extrémité, bout, coin, fond.

Corns... son en l'extrem del cap pauzatz.

(chap. Los cuernos... están posats al extrem del cap.)

Eluc. de las propr., fol. 247. 

Les cornes... sont placées à l'extrémité de la tête

Ignacio Sorolla Vidal; Corns... son en l'extrem del cap pauzatz.

Lo coms per cossel penre s' es triatz a I estrem.

Guillaume de Tudela.

Le comte pour prendre conseil s'est retiré à un coin.

En l' estrem de la terra de Edom.

Si ajusta ab l' estrem del bras.

Fetz de vi en l' estrem del tonel indurzida.

Eluc. de las propr., fol. 160, 48 et 193.

En l' extrémité de la terre d' Édom.

S'ajuste avec le bout du bras.

Lie de vin durcie au fond du tonneau.

- Adject. Extrême, dernier. 

Lo estrem element, so es la terra.

Hist. abr. de la Bible, fol. 2.

Le dernier élément, c'est la terre. 

Confirmacion, extrema oncion.

(chap. Confirmassió, extrema unsió.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 172.

Confirmation, extrême onction.

CAT. Estrem. ESP. PORT. Extremo. IT. Estremo, stremo. (chap. Extrem, extrems, extrema, extremes.)

2. Extremitat, s. f., lat. extremitatem, extrémité, bout. 

Sobre la extremitat del nas. Trad. d'Albucasis, fol. 11.

Sur le bout du nez.

La extremitat de cors vizible, dita superficia.

Eluc. de las propr., fol. 262. 

L'extrémité de corps visible, dite surface. 

CAT. Extremitat. ESP. Extremidad. PORT. Extremidade. IT. Estremità, estremitate, estremitade, stremità, stremitate, stremitade.

(chap. Extremidat, extremidats.)

3. Estremida, s. f., extrémité, perplexité.

Car mot es gran paor de perdre aquesta vida... En aytal estremida.

V. de S. Honorat. 

Car est moult grande peur de perdre cette vie... en telle extrémité.

- Ronde, recherche.

A un servent de mala vida 

Que fazia lo ser l' estremida. 

Mays la malvaisa gent marrida

Van fazen per tot l' estremida.

V. de S. Honorat. 

A un servant de mauvaise vie qui le soir faisait la ronde.

Mais la mauvaise gent fâcheuse vont faisant partout la ronde.

ANC. FR. Lors rogist, lors taint, lors frémie, 

Et fait le tour de l' estremie.

Eustache Deschamps, p. 222.

4. Extremier, adj., du lat. extremus, dernier, extrême.

Dolens son li membre estremier.

Marcabrus: Al departir. 

Les membres extrêmes sont souffrants. 

En una maiso pauca e estremiera. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 87. 

En une maison petite et dernière. 

Planta es la extremiera partida del pe.

Eluc. de las propr., fol. 61. 

La plante est la partie extrême du pied. 

Subst. Rainiers de Caldairo a parlat estremiers. Guillaume de Tudela.

Rainier de Caldairon a parlé le dernier. 

ANC. CAT. Estremer.

5. Estremar, v., cacher, retirer.

No m socors, ans se luenha e s' estrema.

Aimeri de Peguilain: Ses mos apleg.

Ne me secourt, au contraire s'éloigne et se cache. 

O s' estrem om de sa via, 

O se met en un luec rescos.

Cadenet: Amors e cum. 

Ou on se retire de sa voie, ou on se met en un lieu caché. 

CAT. ESP. PORT. Extremar. IT. Stremare.

 

Exuberant, Exhuberan, adj., lat. exuberantem, exubérant, surabondant.

De vertut exuberant.

Si veses las humiditats exhuberans.

Trad. d'Albucasis, fol. 29 et 8. 

De qualité exubérante. 

Si tu vois les humeurs surabondantes.

CAT. Exuberant. ESP. PORT. Exuberante. IT. Exuberante. 

(chap. Exuberán, exuberans, exuberanta, exuberantes.)

 

Eya; interj., lat. eia, courage! ferme! hardi!

Eia! inquiet Gaufridus.

Eia! milites valentes... exhilarate animos, resumite vires.

Gest. Cons. andeg. D. Luc d'Achery, t. X, p. 447 et 503. 

Ortativas, coma eya! Leys d'amors, fol. 100.

Excitatives, comme courage!

 

Eyssart, Issart, s. m., lat. exaratum, arrachement ou coupe de bois, clairière, lieu défriché, abatis. 

La loi des Bourguignons, tit. XIII, donne à exartum, l'acception de coupe de bois, défrichement.

In silva communi exartum fecerit... exartum possideat.

Celle des Bavarois porte:

Si quis homo pratum vel agram vel exartum alterius contra legem invaserit.

Baluze, Cap. Reg. Fr., t. I, col. 133.

On trouve dans Du Cange: 

Quidquid... diruptum et extirpatum est, quod vulgo dicitur exsars.

Tit. de 1196. Du Cange, t. III, col. 203. 

E m fai de mos arbres eyssart.

Bertrand de Born: Un sirventes on. 

Et me fait abatis de mes arbres.

Issart ni camp ni ermatje.

Folquet de Lunel: E nom del.

Lieu défriché ni champ ni solitude.

Ab tan sorzo lhi lor per uns issartz. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 69. 

Alors les leurs saillissent à travers une clairière.

ANC. FR. Qui chevauche tot un essart... 

Si con il vienent à bandon 

Par entre le bois et l' essart... 

Si li conte conment Renart 

S'en vait fuiant parmi l' essart... 

Firent un grant essart ensanble; 

Brichemers as cornes aguës 

En a les coiches esméues; 

Chanteclers grata les racines. 

Roman du Renart, t. III, p. 187, 189, 193 et 2. 

Grant essart i refont Normanz

Des François qu'il treuvent dormanz. 

G. Guiart, t. 1, p. 154.

Ider torne de l'autre part 

Qui des Romeins fait grant essart.

Roman de Brut, fol. 78, Ms. de l'Arsenal.

2. Yssartar, v., essarter, détruire, embarrasser, empêcher.

De isto campo semper ego tuli, nemine contradicente, exartavi, mundavi, etc. 

Baluze, Cap. Reg. Fr., lex Bajuv., tit. XVI, art. I.T. I. col. 133.

Ab mal gien non s' yssarta, 

Ans es ves mi sos talans ferms e clars. 

R. Jordan: Vert son li ram. 

Elle ne s'embarrasse pas avec un méchant artifice, mais sa volonté est ferme et claire envers moi. 

Part. pas. El non es ges de donar ysartatz. 

Giraud de Borneil: Al honor Dieu.

Il n'est pas empêché de donner.

ANC. FR. Les rosiers copent et essartent.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 301. 

Comme le laboureur, quand il veult essarter, et arracher quelque plante sauvage. 

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. 1, p. 462. 

Romein destruient et essartent.

Roman de Brut, fol. 83. Ms. de l'Arsenal.

 

Eyssilh, Yssilh, s. m., lat. exilium, exil.

Ieu m'en anarai en eyssilh.

(chap. Yo m'en aniré en exilio o exili; exiliat.)

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Je m'en irai en exil.

Vau m'en, pus ilh no me rete,

Caitius en yssilh, non sai on.

B. de Ventadour: Quan vey.

Puisqu'elle ne me retient, je m'en vais malheureux en exil, je ne sais où.

Fig. Nutz e paures,... intra en lo yssilh d' aquest mun.

V. et Vert., fol. 90.

Nu et pauvre,... il entre en l'exil de ce monde.

ANC. CAT. Exill. ANC. ESP. PORT. Exilio. IT. Esilio. (chap. Exilio, exili, exilios, exilis.)

2. Eshillament, s. m., exil.

Loc de torment et de eshillament. Eluc. de las propr., fol. 106.

Lieu de tourment et d'exil.

3. Eyssillar, v., exiler.

Non cre qu' anc fon vist 

Qu'om de sa terra s'eysilh.

Giraud de Borneil: No m platz.

Je ne crois pas que oncques il fut vu qu'homme s'exile de sa terre.

Part. pas. Si m sol amors e domneys

Tener guay, plus que l'aigua 'l peis;

E pus d'amdos me sui partitz,

Cum hom eysselatz e marritz,

Tot' autra vida m sembla mortz.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad.

Ainsi a coutume amour et galanterie de me tenir gai, plus que l'eau le poisson; et depuis que je me suis séparé des deux, comme homme exilé et triste, toute autre vie me semble mort.

CAT. Exilar, exillar. IT. Esiliare. (ESP. Exiliar; chap. Exiliá, exiliás.)

Puigdemont va fugí al galop; Waterloo; CAT. Exilar, exillar.

miércoles, 16 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA QUINTA.

Tres joves li trauen les calses a un juez de los Marcas a Florencia, mentres ell, están al estrado, administrabe justíssia.

Habíe acabat Emilia la seua historieta, habén sigut la viuda alabada per tots, cuan la reina, mirán a Filostrato, va di: - A tú te toque ara narrá. - y va escomensá:
Deleitoses siñores, lo jove que Elisa fa poc va nombrá, es a di, Maso del Saggio, me fará dixá una história que tos pensaba contá per a contáton una sobre ell y algúns dels seus compañs. Esta, encara que no es tan deshonesta ni se diuen paraules que vatres tos avergoñiu de di, no per naixó dixe de sé tan divertida que val la pena contátola.

Com totes podéu habé sentit, a la nostra siudat venen assobín podestásde los Marcas, que són generalmen hómens de ánim apocadet y de vida tan pobre y miserable que totes les seues acsións no són mes que sicateríes, y per la seua innata miséria y avaríssia porten en ells a juches y notaris que pareixen hómens mes be arrencats del aladre o trets de les sabateríes que de les escoles de leys. Ara be, habénne vingut un com a podestá, entre los mols atres juches que va portá en ell, ne va portá a un que se fée cridá micer Niccola de San Lepidio, que pareixíe mes be un forrallaté que datra cosa: y va sé ficat éste entre los demés juches a sentí les cuestións criminals. Y com assobín passe que, encara que los siudadáns no tinguen res que fé al palau a vegades van per allí, va passá que Maso del Saggio un matí, buscán a un amic seu allá que sen va aná; y cuan va vore aon micer Niccola estabe assentat, pareixénli que ere un muixonot raro, lo anabe inspecsionán. Y com li va vore lo armiño tot pringós al cap, y un tinté penjat del sinto, y mes llarg lo faldellí que la toga y atres mols defectes extrañs en un home ordenat y ben educat, encara ni va vore un mes notable que cap dels atres, y van sé les calses que, están ell assentat y les robes, per estretó, quedánseli ubertes per dabán, va vore que lo fondo de ells li arribabe hasta mija cama. Per lo que, sense quedás mol mes rato miránlo, dixán lo que estáe buscán, va escomensá una búsqueda nova, y va trobá a dos dels seus compañs, la un se díe Ribi y l´atre Mateuzzo, hómens los dos no menos ocurréns que Maso, y los va di: - ¡Si me voléu be, veníu en mí hasta lo palau, que vull mostrátos allí lo mes extraordinari patán que may hau vist!

Y anánsen cap al palau, los va enseñá aquell juez y les seues calses. Éstos, desde lluñ van escomensá a enríuressen de aquell assunto, y arrimánse cap al escañ aon se assentáe lo siñó juez o juche, van vore que mol fássilmen se podíe un colá daball de aquells escañs; y ademés de aixó van vore trencat lo taulonet al que lo siñó juez apoyáe los peus, en un bon forigó per aon en gran comodidat se podíe passá la ma y lo bras. Y entonses va di Maso als seus compañs:

- Vull que li tragám del tot eixes calses, perque en molta fassilidat se pot fé. Habíen ya los compañs vist cóm; per lo que, arreglán entre ells lo que teníen que fé y di, al matí siguién van torná, y están lo tribunal mol ple de hómens, Mateuzzo, sense que dingú sen acatare, va entrá daball del bang y sen va aná dret cap al puesto aon lo juez posabe los peus; Maso, arrimánse per un dels costats al siñó juez, lo va agarrá per la orla de la toga, y arrimánse Ribi pel atre costat y fen lo mateix, va escomensá Maso a di:

- Siñó, o Siñós, yo tos demano per Deu que abáns de que este lladre que está ahí al costat sen vaigue a un atra part, que li faigáu tornám un parell de sabates borceguíes meus que me ha birlat y diu que no: y sel ha vist, no fa encara un mes, ficánlos soles noves. Ribi, del atre costat, cridabe: - Micer, no lo cregáu, que es un bribón, y com sap que hay vingut a querellám contra nell per una valija que me ha furtat, ha vingut ara mateix a parlá de unes sabates que ting a casa desde l´añ de la picassó; y si no me creéu, puc ficátos per testigo a la veína verdulera y a la tripera Grassa y a un que va arreplegán la bassura de Santa María de Verzaia, que lo vach vore cuan tornáe del poble. Maso, per l´atra banda, no dixabe parlá a Ribi, cridán tamé; y Ribi cridabe mes. Y mentres lo juez estabe de peu y mes prop de ells per a sentí milló lo que díen, Mateuzzo, aprofitán la ocasió, va ficá la ma per lo forat del tauló, va agarrá les calses del juez y va estirá fort. Les calses van eixí enseguida, perque lo juez ere flaco, arguelladot. Este notáe algo per deball y no sabíe qué ere, volíe estirá les robes cap a abán, tapás y assentás, pero Maso de un costat y Ribi del atre lo aguantáen y cridáen fort: - Micer, feu mal en no fém justíssia y no volé escoltám y volé anáton a un atra part; ¡de un cas tan menut com este no se eixeque acta an esta siudat! - y tan en estes paraules li van aná estirán de la roba que tots los que estaben al tribunal sen van acatá de que li habíen tret les calses. Mateuzzo, después de habél aguantat un rato, lo va dixá, va eixí fora y sen va aná sense que lo veigueren. Ribi, pareixénli habé fet prou, va di: - ¡Votovadéu que me queixaré a la corporassió! - y Maso, del atre costat, soltánli la toga, va di: - No, pos yo tornaré tantes vegades com faigue falta hasta que tos troba menos impedit del que hau aparegut este matí! - y la un per aquí, l´atre per allá, tan pronte com van pugué sen van aná. Lo siñó juez, ficánse les calses en presénsia de tot lo món com si se eixecare del llit, y donánsen cuenta entonses de lo que habíe passat, va preguntá aón habíen anat aquells perdularis que de les sabates y de la valija se querellaben; pero no trobánlos, va escomensá a jurá per les entrañes de Cristo que teníe que sabé si ere costum a Florencia tráureli les calses als juches cuan se assentaben al estrat de justíssia. Lo podestá, sentínlo, va armá un gran abalot; después, habénli mostrat als seus amics que alló no lay habíen fet mes que per a mostráli que los florentíns sabíen que en ves de portá juches habíe portat allí sopencos per a que li ixquere mes barat, per les bones va callá y no va aná mes abán la cosa aquella vegada.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.

Los sans inossens. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing… y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing…, después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing… hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltans y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.