Sabata

Sabata, s. f., soulier.

Voyez Muratori, Diss. 33 et 25; Mayans, Orig. de la leng. esp., t. 1, p. 233; t. II, p. 246.

Soven compissas ta sabata.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

Souvent tu compisses ton soulier.

Si non disia la messa, sabatas non caussava. V. de S. Honorat.

(chap. Si no díe la missa, sabates no calsabe.)

S'il ne disait pas la messe, souliers il ne chaussait.

Loc. Del suc entro la sabata.

Rambaud d'Orange: Als durs.

Du haut de la tête jusqu'au soulier.

Loc. fig. Pot liar en sa sabata

Que, si puosc, ie 'l vendrai l' erguel

Que fes en la cort de Carduel.

Roman de Jaufre; fol. 52.

Il peut lier dans son soulier (il peut être sûr) que, si je puis, je lui vendrai l'insolence qu'il fit à la cour de Cardueil.

CAT. Sabata. ESP. Zabata (zapato). IT. Ciabatta. (chap. Sabata, sabates.)

2. Sabataria, s. f., cordonnerie, fabrication de souliers.

Levar obraduy de sabataria.

Statuts des Cordonniers de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 451.

Lever boutique de fabrication de souliers.

ANC. CAT. Sabateria. ESP. Zapatería. PORT. Sapataria. (chap. Sabatería, sabateríes. Són les tendes o botigues favorites de José Miguel Gracia Zapater, de La Codoñera, un membrillo catalanista sossio de Òmnium mes sompo que la sola de una sabata.)

3. Sabato, s. m., soulier. 

C' ades vulhatz bos sabatos

Portar e caussas benestans.

P. Vidal: Abril issic.

Qu'incessamment vous veuilliez (veuillez) de bons souliers porter et des chausses bienséantes.

El pe portet un sabato.

(chap. Al peu portabe un sabató, una sabata.)

P. Vidal: Lai on cobra.

Au pied il porta un soulier.

ANC. FR. Vieil savaton, vieil cabas.

Rabelais, Épître à la première Vieille.

ESP. Zapato. PORT. Sapato. (chap. Sabató, sabatons; sabata, sabates.)

4. Sabatier, s. m., cordonnier.

E 'l sartr' e 'l sabatier.

(chap. Y los sastres y los sabatés.)

G. Riquier: Pus Dieu.

Et les tailleurs et les cordonniers.

Ballestiers e sabatiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Arbalétrier et cordonnier.

CAT. Sabater. ESP. Zapatero. PORT. Sapateiro. IT. Ciabattiere. 

(chap. Sabaté, sabatés, sabatera, sabateres.)

5. Sabatat, adj., ensabaté, nom d'une secte religieuse.

Co fan sobr' els eretges e sobr' els sabatats. 

Guillaume de Tudela.

Comme ils font sur les hérétiques et sur les ensabatés.

6. Ensabatat, Essabatat, s. m., ensabaté, nom d'une secte religieuse.

Cassar los eretges e los ensabatatz. Guillaume de Tudela.

(chap. Acassá als herejes y als ensabatats : que porten sabates.)

Chasser les hérétiques et les ensabatés.

D' eretj' o de baudes o dels essabatatz. 

Izarn: Diguas me tu.

D'hérétiques ou de vaudois ou des ensabatés.

(chap. Ensabatat, ensabatats, ensabatada, ensabatades : que porten sabates, calsat en sabates. Estos baudes o vaudois són una secta antiga del cantón del Vaud, a Suiza; se troben textos en chapurriau antic sobre l'añ 1100.)

Des de lluny, desde lluñ, Gracia Zapater

Des de lluny, desde lluñ (Gracia Zapater)

https://vilesigents.wordpress.com/2017/12/09/des-de-lluny/

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de desembre del 2017)

 

 

Escric la columna des de terres ben llunyanes, concretament des de Cusco (Perú), on estem esgotant els últims dies del nostre viatge. No cal dir que Perú és un país gran, amb la seua capital, Lima, llima, també gran –de gairebé 10 milions d’habitants és la quarta ciutat més poblada d’Amèrica del Sud–, amb un centre històric Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, fundada pels espanyols el 1535 amb el nom de Ciutat dels Reis. En quant a l’arquitectura colonial destaca la Basílica i Convent de San Francisco, la Catedral, el Palau Tagle i el gran nombre de balconades. Després de la independència van aparèixer els edificis neoclàssics i d’art Nouveau. Cusco és una ciutat més petita de només uns tres-cents mil habitants, també declarada Patrimoni de la Humanitat. La data exacta de la seua fundació encara n’és desconeguda, però se sap del cert que ja era habitada fa 3.000 anys. Va ser capital de l’imperi inca i la ciutat habitada més antiga de tota Amèrica. Ciutat turística per excel·lència amb carrers i edificis prehispànics i interessants construccions colonials. Podem destacar: el Barri de San Blas, el carrer Hatum Runiyuq, el convent i l’església de la Mercé, la Catedral, la Plaça d’Armes i molts més. El 1993 va estar declarada capital històrica del Perú. A 130 quilometres s`hi troba el Machu Picchu (en quítxua “muntanya vella”), una de les joies arquitectòniques i arqueològiques més importants de l’Imperi inca, també inscrita en el Patrimoni de la Humanitat. Malgrat que els inques no van utilitzar la roda, van poder moure blocs de pedra de 20 tones al cim de la muntanya. Si en fem cas dels arqueòlegs la ciutat estava dividida en tres grans sectors: el Barri Sagrat, el Barri popular, al sud i el Barri dels Sacerdots i la Noblesa. Com els inques no van conèixer l’escriptura, la intuïció i l’especulació juguen un gran paper per explicar aquest gran santuari.

En arribar a una certa edat, la pèrdua dels sentits es va fent evident, tot i que hi ha un que contràriament va en augment, el gust. Perú és una país on es pot donar “gust al gust”, perquè la seua gastronomia tradicional és variadíssima i molt elaborada. Entre els plats més populars destaquen: el pollastre a la brasa, el ceviche, olluquito con charquí, picant de cuy, causa farcida de tonyina, llom saltado, ají de gallina, rocoto farcit, anticuchos… Una cuina antiga i moderna de les millors del món.

Josep Miquel Gràssia Sapater

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

https://finestro.wordpress.com/about/

En () com se diu a La Codoñera, algunes paraules en cursiva són catalanades de Pep Miquel.

Nascut (o naixcut) a la Codoñera (la Franja del meu cul, Teruel) —a la vall del Mesquí, afluent del Guadalop i aquest (este) de l’Ebre, a dues (dos) passes del Matarraña— l’any 1941, a la carrera anomenada lo Carreró, rebatejada com Calle Oriente, núm. 5 (avui és la farmàcia), una hora abans de començar els (los) Despertadors de la Verge (Virgen) de Loreto (cants tradicionals molt matiners al voltant de la vila).

Els (los) meus pares, lo Pascual i la Felisa, ja (ya) eren grans quan vaig arribar a aquest món (an este). Mon pare (va) treballà de mosso de ferrer fins (hasta) que es (se) va casar, després (después) al camp, com gairebé (casi) tothom a una vila menuda d’oliveres, de blat i de vinya. Ma mare va cosir molts i molts de pantalons, camises, bates, xambres i vestits, durant més de quaranta anys.

Fins (hasta los) als tretze anys vaig anar a l’escola de la Codoñera.
En començar el primer dia, ja sabia llegir: me n’havien ensenyat ma germana i mon germà, amb (en) guix (alchés) i sobre una petita (menuda) pissarra que penjava (penjáe) a la vora de la llar de foc, sotjada per un ben fumat Sant Miquel matant el drac. Només deixava (dixava) d’anar a escola un dia a l’any, lo dia de matar lo gorrino. 

A les vacances (vacassións) ajudava una mica en els (los) treballs del camp, però sense gaire entusiasme. Tenia assignada una tasca (faena), per a mi molt important, en aquells temps: tenir cura (cuidado de) que no hi faltés (faltare) palla a la pallera de les bèsties, a dins de casa. L’esmentada tasca (la dita faena) comportava (comportae) haver de baixar un sac de palla, des de la palliça a la pallera, cada dos dies. A voltes, acompanyant-me algun amic i aprofitant els últims raigs de sol de les tardes hivernenques (d'hivern), asseguts (assentats) damunt del sac de palla, a la porta de la palliça, calculàvem arrels segones i, fins i tot, (hasta) cúbiques. L’endemà (en son demá) el (lo) mestre ens (mos) felicitava (felissitae).

L’estiu de l’any 1955, ajudat per en Blas Sancho, advocat (abogat) i músic de la Codoñera, vaig preparar el primer curs del batxillerat. Els cursos següents (los cursos siguiéns) els vaig fer al col·legi (colegio) San Valero dels Escolapios d’Alcanyís, treballant com a fàmul, fins el curs (quinto) 5è. El 6è (lo sexto) i preuniversitari, barrejant ciències i lletres, a los Píos (Escola Pia) de Logroño i sota (en lo) el mateix règim de treball.

En trencar els estudis, entre els 20 i 21 anys, vaig treballar com a secretari accidental dels ajuntaments de Cascante del Río i Valacloche, província de Teruel. 

Una curiositat (curiosidat): en arribar a Cascante em sorprengué (me va sorpendre) que no hi havia edifici de l’Ajuntament, l’havien enderrocat (tombat), i les pedres i teules repartides entre tots els veïns; una torrentada se’ls havia endut mig fossar i la guàrdia civil em demanà (me va demaná) consell per (a) canviar l’alcalde de Valacloche (encara era lluny la democràcia). / Pero no dieu los catalanistes que NO ña democrássia a España? Aclarixte, Pep Miquel /

Com era jove, era prop de la capital —Teruel— i una mica més eixerit que la resta dels sol·licitants, l’Organización Sindical Española em va atorgar (otorgá) una beca de Col·legi (colegio mayor) Major, l’única que es donava (se donae) en tota la província. 

Cinc anys a Madrid estudiant ciències econòmiques, els anys 1963-68 a l’antiga Facultat de la Carrera de San Bernardo, anys de revolta d’estudiants a l’España franquista (maig del 68). Com a residència: el Col·legi major San Juan Evangelista, el col·legi més progressista de l’España d’aquells temps (així se’n deia). 
Amb (en) classes i algunes hores d’estudi, enmig (al mich) de conferències, vagues, (huelgues) manifestacions, teatre, protestes i unos vinos, transcorregueren (van passá o van transcorre) els anys de la llicenciatura.

Des de l’any 1969 he (hay) treballat a l’empresa privada com a economista, gairebé (casi) sempre en (a) multinacionals. Primer en una holandesa, després en una anglesa (inglesa) i quasi (casi) vint anys en una francesa, com a cap del Departament Financer (finansié)-Administratiu. Tres o quatre anys a Madrid i la resta a Barcelona. Ara sóc un jubilat dels treballs administratius remunerats.

Unes festes de Sant Cosme i Sant Damián a la Codoñera, vaig conèixer (a) la María del Carmen, la meua dona —ara psiquiatra infantil—, vivia (vivíe) a Esplugues de Llobregat.

Al cap d’un temps ens vàrem (mos vam) casar a Sant Just Desvern. Casualment, encara estem vivint a la vila d’Esplugues, tocant a Sant Just, on (aon) els garrofers veuen el mar. Hem (ham) tingut una filla i un fill, els quals (los cuals) (van passá) passaren per l’Escola de l’Ateneu i després per la del Montseny de Sant Just. Des del 2002 tenim un nét que es (se) diu Damià (hauria de demanar als de l’Ajuntament de la Codoñera que el facin (lo faiguen) fill adoptiu de la vila: mai, que (se recordo) es recordi, no ha hagut (ñagut) cap Damián a la Codoñera, malgrat (i aixó) que és un dels sants patrons). Hem (ham) viatjat pel món i hem gaudit (disfrutat) raonablement de la vida. 

(A) l’any 1.995 vàrem (vam) comprar una casa a la Codoñera —casa gran— per (a) omplir-la de mobles, eines (ferramentes) del camp, claus, ribots, discs (discos) de vinil, música i d’estades quan arriba (arribe lo) el bon temps. 

He (hay) passat moltes estones (mols ratos) restaurant mobles vells i objectes diversos. La meua afició per la restauració no ha estat (sigut) impediment perquè (per a que) m’interessés (me interessara) per la pintura contemporània i les arts plàstiques en general, com a espectador encuriosit.

L’agost del 2016 va morí mon germà a la Codoñera que (va) treballà al camp fins (hasta los) els 83 anys. 

Vivia (vivíe) al Carreró, tenia (teníe) sempre un bon vi de raïm (garnacha) garnatxa i els millors (los millós primentóns) pebrots. La germana va morir fa uns quants anys. A un avi (yayo) meu li deien (díen) lo Roig, també (tamé) a mon pare, però (natres) nosaltres vam perdre el malnom (/creutu). L’avi per part de mare (va) treballà de pelaire i li deien l’oncle (lo tío) Manolet (un any va anar a treballar a Barcelona i, com no tenia diners ni coneixia el camí, ho va fer a peu seguint la via del tren).

L’any 1999, fi de segle (siglo) per a alguns, m’esclatà el desig i la necessitat d’escriure poesies, no sé pas per què, ni com; i a (ademés) més, en català de la Codoñera, cosa que mai havia fet abans; tampoc no ho havia fet, per (a enténdremos)  entendre’ns, en català convencional, ni tan sols en castellà. En tinc (ne ting) unes quantes recopilades sota els següents títols:

Fets i temps de la Codoñera (publicat el 2005)

Davall d’una olivera em rascava els collons (publicat el 2002)

Pasqual Andreu, lo Florit. Lo Floro en vers (publicat el 2011): un bandoler ben famós a l’època.

I uns altres poemaris més, en català estàndard:

Finestrons i finestretes, espío a les veïnetes (publicat el 2004)

Vers a vers a Barchinona (publicat el 2005): Premi Guillermo Nicolau 2004 del Govern d’Aragó.

XXXIII poemes. Reflexions i abstraccions mentre em rasco els collons (publicat el 2005)

Dietari en groc per la llibertat dels presos polítics (publicat el 2008 ): Premi Guillermo Nicolau 2007 del Govern d’Aragó.

Si les pedres parlaren…/Si las piedras hablasen… (publicat el 2008).

Obra col·lectiva/Antologies/Revistes

Seleccions Histocat. Publicació periódica d’història i pensament nazional (núm. 1, setembre 2008)

Lletres de casa. Antologia de poetes ebrencs al Serret Blog (2009)

Galeria ebrenca. Autors i autores de l’Ebre (2009) 

Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua cagalana dels orígens als nostres dies (2010)

L’Arbreda ebrenca. Recull de relats (2010)

VI Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar

VII Mostra Oberta de Poesia d’Alcanar

Part del temps lliure dels anys 2003 i 2004 el vaig dedicar a arranjar finestres velles de la Codoñera, plenes de pols, brutícia i anys. El resultat va ser el conjunt d’obres plàstiques on es barregen enjogassadament els sentiments, la fusta vella, la fotografia i els poemes, sota el títol “Finestrons i finestretes”. L’exposició ha estat presentada a la Codoñera, Fraga (Palau Montcada-Biblioteca), Vall-de-roures (Casa de la Cultura), Saragossa (Biblioteca de Aragón i Fira de Mostres), Tortosa (Museu de l’Ebre), a algunes petites viles de la Franja del meu cul com Bellmunt de Mesquí i a Barcelona (Biblioteca Jaume Fuster de la Vila de Gràcia). També estar exposada a Sant Just Desvern (Can Ginestar).

En tot allò que he escrit m’ha ajudat força l’amic Arturet Quintaneta y Fuentecica —president d’Iniciativa Cultural de la Franja, filòleg i investigador i, des de fa uns anys, membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans— i l’Associació Catalanista del Matarranya, amb seu a Calaceit, de la qual vaig ser president d’ençà el mes de gener de 2007 fins febrer del 2011. Aquesta associació té com a objectiu la defensa de la cultura i la llengua catalana a la Franja d’Aragó. Sóc soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Col·laboro regularment en la revista Temps de la Franja del meu cul i en la columna “Lo Cresol” al Diario de Teruel des del gener de 2006. Aquesta i “Viles i Gents” de La Comarca d’Alcanyís són les úniques que es publiquen, per ara, en dialècte occitan catalan en tot l’Aragó. També escric en castellà a La Comarca d’Alcanyís i al Diario de Teruel. El dia 26 de desembre del 2007 vaig obrir el bloc, a Internet: Lo Finestró, el qual ha rebut més de 160.000 vistes fins el 31 de desembre del 2016.

I tinc acabades quatre col·leccions d’obres plàstiques (tècnica mixta d’acrílica i altres sobre fusta): “Versos en color” —presentada a la Torrocella/Torrecilla de Alcañiz, juliol 2011—, “De la cuina al marc”, “Evolucions i pedassos”, “Vencills” i “Marcs vells”. Treballo en noves obres de pintura.

No voldria acabar sense manifestar una altra de les meues grans aficions: escoltar música. Sóc un vinilòfon, més audiòfil que melòman i valvuler recalcitrant. “Com els tríodes no hi ha res i entre tots, el 300 B” acostumo a dir, encara que no hi tinc els 300 B. Jazz, folklòrica sud-americana, clàssica, experimental i gairebé totes les altres, per aquest ordre. Per a la clàssica m’agrada més l’Auditori de Barcelona i també el Palau de la Música.

I encara una cosa més: el meu esperit en gaudeix força cada dia, de Barcelona, de la cultura catalana i de la nostra llengua. Tanmateix, em sento plenament aragonès, amb profundes arrels i per necessitat vivificant, tot i que cada dia un xic més català. / No cal que u juros /

Afegitó:

Ara al 2016, amb la Maricarme, freqüentem força els teatres de Barcelona, per sobre de tots, el Lliure i viatgem tan com podem. També vull dir que amb el transcurs del temps he perdut interès per l’Aragó —no per les seues llengües— i l’he guanyat per Catalunya. 

Soc soci d’Òmnium Cultural i de l’ANC. 

La música, el teatre, els viatges i el blog són les activitats a les que hi dedico més de temps. He fet i faré lectures recitades del meu llibre Pasqual Andreu, lo Florit a instituts d’Esplugues. 
Molt de quan en quan anem a La Codoñera.

(Lo líder de José Miguel Gracia Zapater)

Noms propis, dialecte ocsitá català

Si al teu DNI fique Carlos, no eres Carles. A España Carlos V, que se díe Karl - Karle al seu país, se díe Carlos, en latín Carolus.

noms catalanissims

Si yo me vull di Moncho, m'hay de cambiá lo nom al DNI, mentrestán siré Ramón, en tilde a la o, encara que tot deu me conegue com Moncho, en ch. Guimerá, en tilde a la á. (no sempre va sé aixina)

Toponimia mozárabe balear

Toponimia Matarraña

Si escrius en castellá, España, Cataluña, Logroño, van en ñ. Lo Gronyo
Si escrius en dialecte ocsitá catalá, en ny,
la llengua valensiana fée aná la ñ
si escrius en chapurriau, en ñ. 
Antigamén, la ñ ere nn, y después se va ficá la virgulilla.

Barcelona en chapurriau es Barselona, antigamén, Barcino, Barcinona, Barchinona, etc.
No conserven Barcino ni Barcinona, pero Valderrobres en catalá te que sé Vall-de-Roures.

Tot mol democrátic y sientífic, com sempre diuen. Uall de Roures ix an algún texto. 

Alguns ejemples de catalanistes que se cambien lo nom per a pareixe mes catalans:

Natxo Sorolla, Ignacio Sorolla Vidal

Carles Sancho Meix, Carlos

Carles Terès, Carlos Terés

Hèctor Moret, Héctor

Ramon Mur, Ramón Mur (lo mes cafre de Bellmún)

Tomàs Bosque, Tomás Bosque Peñarroya (lo mes membrillo de La Codoñera)

Josep Miquel Gràcia Zapater, José Miguel Gracia Zapater

Joan Lluïs Camps Juan, Juan Luis Camps Juan, ell no se cambie lo nom, atres lay cambien.

Màrio Sasot Escuer, Mario lo capsot.

Desideri Lombarte, pot sé que lo batejaren en o sense o, Desiderio

Octavi Serret, Octavio

Fermí, Fermín

Quim Arrufat, Joaquín o Juaquín

Joaquim Montclús i Esteban, Joaquín o Juaquín Monclús Esteban

Hipòlit Solé Llop, Hipólito, Pólit

Francesc Josep Celma Tafalla, Francisco José, de momén no se cambie lo nom.

Celia Antolín Bellés, no Bellès.

Javier Arrufat Molinos no se cambie lo nom. Es de Monroch.

Josep Antoni Carrégalo Sancho, José Antonio

Francesc Xavier, Francisco Javier, Escudero y algún atre.

Aragonés (fablilla : castellano baturro):
 
Chuse Inazio Nabarro, José Ignacio Navarro o Nabarro


Viccionari, Llista de noms propis en català

http://www.idescat.cat/cat/poblacio/poblonomast.html

http://justicia.gencat.cat/ca/serveis/cercador_de_noms

LA RECONQUISTA DE LUNA

2.38. LA RECONQUISTA DE LUNA (SIGLO XI. LUNA)

En la mente y en el deseo de los cristianos aragoneses estaba la toma del enclave de Huesca, una de las llaves que podrían abrir el camino hacia Zaragoza. Pero para ello era preciso ir eliminando paulatinamente otros obstáculos menores, como el que significaba la hoy villa zaragozana de Luna, situada al pie de la sierra de Luna, junto al río Arba de Biel. Preparada la correspondiente campaña, Luna fue reconquistada a los musulmanes, en 1092, por Sancho Ramírez, rey de Aragón y Navarra, al que sorprendería accidentalmente la muerte dos años después en el sitio de Huesca.

Como en tantas otras ocasiones, la configuración del terreno sobre el que se asentaba el caserío había dado el nombre a la villa, que entonces era el de Monte Mayor, merced a su estratégica situación, y ante Monte Mayor se apostaron los guerreros de Sancho Ramírez.

Dada la topografía del enclave, no era fácil apoderarse de la villa, a la que se cortó toda posibilidad de recibir refuerzos externos. Se estudió detenidamente la estrategia a seguir y se convino en esperar a que luciera en lo alto del cielo la luna llena para atacar de noche, como así se hizo.

Tras la conquista de Monte Mayor todo fueron novedades, e incluso sus nuevos dueños cambiaron su anterior denominación por la de Luna, en recuerdo de aquella luna llena que iluminara desde el firmamento los edificios, las calles y las plazas de la villa, convirtiéndose así en el mejor aliado del rey cristiano y de sus tropas.

[Zapater, Alfonso, Aragón pueblo a pueblo, tomo X, pág. 1.543.]

https://an.wikipedia.org/wiki/Alfonso_Zapater

https://es.wikipedia.org/wiki/Alfonso_Zapater

http://www.ieturolenses.org/revista_turia/index.php/actualidad_turia/alfonso-zapater-el-eterno-aprendiz

http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=13171

https://www.elperiodicodearagon.com/noticias/escenarios/muere-74-anos-periodista-alfonso-zapater_325827.html

https://es.wikipedia.org/wiki/Luna_(Zaragoza)

Luna es un municipio y población de España, de la Comarca de las Cinco Villas, perteneciente al partido judicial de Ejea de los Caballeros al noroeste de la provincia de Zaragoza, comunidad autónoma de Aragón, a 65 km de Zaragoza. Tiene un área de 308,92km² con una población de 733 habitantes (INE 2016) y una densidad de 2,37 hab/km². El código postal es 50610.

Desde el punto de vista eclesiástico, depende de la diócesis de Jaca que, a su vez, es sufragánea de la archidiócesis de Pamplona.

Actualmente, lo que se conoce como municipio de Luna comprende los siguientes núcleos:

Luna

Lacorvilla

Júnez

Lacasta

Su término municipal linda por el norte con el de la población de El Frago y con Agüero, al este con Valpalmas, Piedratajada y Gurrea de Gállego, al sur con Las Pedrosas, Erla, Sierra de Luna y Castejón de Valdejasa, y al oeste con los de Ejea de los Caballeros y Orés.

Las mayores alturas corresponden al Fragal (856 m), que marca la divisoria entre Luna, El Frago y Orés; a Monlora (657 m); a la Peña del Valiente (620 m); y a Santiá (389 m), que marca la separación entre Erla, Luna y Ejea.

Está atravesado de norte a sur por el río Arba de Biel, del que es afluente el río Júnez, así como diversos barrancos.

Castillo palacio de los Luna o torre del reloj.

Castillo de Villaverde (Luna).

Castillo de Obano.

Castillo de Yéquera.

Iglesia parroquial de Santiago y San Miguel.

Iglesia de Santiago de la Corona.

Iglesia de San Gil de Mediavilla.

Santuario de Nuestra Señora de Monlora.

Cendrós, fundadó de Òmnium Cultural.

Cendrós, fundadó de Òmnium Cultural.

dolca Catalunya fundador-de-omnium-soy-un-nazi-catalan-que-piensa-que-matar-castellanos-es-bueno/

 

 

En El Periódico nos comenta Andreu Farràs el libro Tarradellas el guardià de la memòria, que recoge manuscritos inéditos de Josep Tarradellas. Allí podemos leer la opinión del presidente de la Generalitat:

• Sobre Companys (1937): “Tengo la impresión de que el ‘president’, en estos momentos, está haciendo quizá inconscientemente la política que la UGT y el cónsul de la URSS le están marcando (…) No creo en su lealtad. No juega limpio. Una vez más estoy seguro de que entre él y los comunistas hay un acuerdo”.
• Sobre el Gobierno de la República (febrero 1939): “Esto no es un Gobierno sino una panda de memos o de cobardes. Dentro del castillo [de Figueras], con buena comida y a buen resguardo, sin ver la gran tragedia, todo es fácil y bonito”.
• Sobre Montserrat: “Montserrat está bajo la influencia fuerte de comunistas y progresistas”.
• Sobre Òmnium Cultural: “Son catalanistas en Barcelona, franquistas en Madrid, sirven fielmente al régimen y, al pasar la frontera, se presentan como ultranacionalistas”.

Resulta que el secretario general de Òmnium / Òdium era Joan Baptista Cendrós, un barbero de Sants que se hizo millonario con el invento del masaje Floïd, y cuya fortuna invirtió en la Banca Catalana de su amigo Jordi Pujol. Su nieto es David Madí, el fanático asesor de Mas, miembro del consejo asesor de Endesa, vicepresidente de Applus, consultor de Deloitte, propietario de consultoras y de un restaurante de lujo en la 6ª planta del Liceo. El exponente de los millonarios fanatizados por la ideología.

Cendrós se definió en 1966 como “un nazi catalán que piensa que todo lo que se haga por matar a los castellanos es bueno”.  Un ricachón catalanista, nazi y violento fundando Òmnium. Tot en ordre.

Dolça i fanàtica Catalunya…

Lo Finestró - Una web de José Miguel Gracia Zapater de La Codoñera, aon se parle chapurriau, encara que ell sigue un catalanista dels bons. Ell es sossio de Òmnium.

Soc, Soca, Societat, Soda, Sodomita, Sufflar, Sofisme

Soc, s. m., lat. soccus, socque, sabot, brodequin.

Non porta soc ni sanca.

P. Vidal: Cara amiga.

Ne porte brodequin ni cothurne.

ANC. CAT. Soch. CAT. MOD. Soc. PORT. Soco, socco. IT. Socco.
(chap. Soc, socs; de una forma pareguda está la soqueta, zoqueta, per a la ma cuan se segue.) (ESP. Zueco; madreña asturiano, madreñes; gallego zoco, zoca.)

2. Sanca, s. f., cothurne.

Non porta soc ni sanca. 

P. Vidal: Cara amiga.

Ne porte brodequin ni cothurne.

3. Soquier, s. m., sabotier, faiseur de sabots.

Del dimecres son soquiers e freniers.

A ssoquiers et a pairoliers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45 et 44.

Du mercredi sont sabotiers et fabricants de freins. 

À sabotiers et à chaudronniers.

(chap. Soqué, lo que fa socs; soqués, soquera, soqueres.)

Soc, s. m., de l'allem. Stock, souche, tronc d'arbre.

Voyez Leibnitz, Coll. Etym., p. 65.

Es meravella que verga enpeutada atyre ves si tota la virtut del soc on es enpeutada. Eluc. de las propr., fol. 196.

C'est merveille que rameau greffé attire vers soi toute la force de la souche où il est greffé.

(chap. Soc, socs; dormí com un soc.)

2. Soca, s. f., souche.

Loc. Anc no s moc plus c' una soca. Roman de Jaufre, fol. 60.

Oncques il ne se mut plus qu'une souche.

ANC. FR. Icellui Jourdain en fuiant trouva en son chemin une soche de boys.

Lett. de rém. de 1469. Carpentier, t. III, col. 877.

CAT. Soca. (chap. Soca, soques; cap de soca; trong o tronc; soquete, soquetes, soqueta.)

Societat, s. f., lat. societatem, société, alliance.

Amor ni societat ab lui non auria. Titre de 1139.

(chap. Amor ni sossiedat en ell no ne tendría.)

Attachement ni société avec lui il n'aurait.

Ab els societat non auran. Titre de 1025.

Avec eux alliance ils n'auront.

CAT. Societat. ESP. Sociedad. PORT. Sociedade. IT. Società, societate, societade. (chap. Sossiedat, sossiedats; aliansa, alianses; assossiassió, assossiassions.)

2. Associar, v., lat. associare, associer, unir.

Part. pas. Es associada salut. Trad. d' Albucasis, fol. 1.

Le salut est associé.

CAT. Associar. ESP. Asociar. PORT. Associar. IT. Associare. (chap. Assossiá, assossiás: yo me assossio, assossies, assossie, assossiem o assossiam, assossiéu o assossiáu, assossien; assossiat, assossiats, assossiada, assossiades; assossiaré; assossiaría; si yo me assossiara a Òmnium cultural com lo cap de soca, membrillo, de la imache.)

Soda, s. f., migraine.

Voyez Du Cange, v° Soda, t. VI, col. 557.

Dolor capitis, qui dicitur soda sive emigranea.

Mich. Scotus, de Physionomia, cap. 2.

Doas causas, so es causa de soda e multitut de flux.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Deux causes, c'est-à-dire cause de migraine et abondance d'écoulement. 

(chap. Migraña, migrañes, mal de cap mol intens.)

Sodomita, s. m., du lat. sodoma, sodomiste.

O sodomita de mal plach. Trad. d'un Évang. apocr.

Ou sodomiste de mauvaise sollicitation.

CAT. ESP. PORT. Sodomita. IT. Sodomito, soddomito. (chap. Sodomita, sodomites; natural de Sodoma; homens que se donen pel cul.)

Sofflar, Sufflar, v., lat. sufflare, souffler.

Jesu la plaga li sofflet,

E fon guerit.

Trad. d'un Évang. apocr.

Jésus la plaie lui souffla, et il fut guéri.

Aytals serpens nozo morden, firen, sufflan, agardan e shiulan. 

Eluc. de las propr., fol. 236.

Pareils serpents nuisent en mordant, en frappant, en soufflant, en regardant et en sifflant.

ANC. ESP. Suflar. ESP. MOD. Soplar. PORT. Soprar. IT. Soffiare. (chap. Bufá : bufo, bufes, bufe, bufem o bufam, buféu o bufáu, bufen; bufat, bufats, bufada, bufades; bufaré; bufaría; si yo bufara.)

2. Sofflamen, Soflamen, Suflament, s. m., souffle.

Lo sofflamens del nas. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Le souffle du nez.

Gitant grans hondas e grans soflamens.

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p. 13.

Lançant de grandes vagues et de grands souffles.

Ab un pauc suflament li dona la forma e figura que platz.

Eluc. de las propr., fol. 194.

Avec un petit souffle il lui donne la forme et figure qui plaît.

ANC. FR.

Le vent par coups ses membres descouvroit

Et voleter faisoit ses vestemens,

Qui résistoient contre les soufflemens.

Cl. Marot, t. IV, p. 40.

Le souflement de ce doux vent.

Olivier de Magny, p. 27.

Rembrasa en flambes pestilencieuses par les soufflemens de l'ennemi.

Monstrelet, t. II, fol. 73.

IT. Soffiamento.

3. Issuflar, v., souffler.

Coma los efans que non auzon anar par las carrieyras per paor de las aucas que los issuflon. V. et Vert., fol. 12.

(chap. Com los infans (chiquets) que no osen aná per les carreres (los carrés) per temó (po) de les oques que los bufen.)

Comme les enfants qui n'osent pas aller par les rues par peur des oies qui les soufflent.

Sofisme, Sophisme, s. m., lat. sophisma, sophisme. 

O apertement o a part o per sofisme. V. et Vert., fol. 25.

Ou ouvertement ou à part ou par sophisme.

CAT. ESP. Sofisma. PORT. Sofisma, sophisma. IT. Sofismo, soffismo, sofisma. 

(chap. Sofisma, sofismes.)

2. Sophismar, v., sophistiquer.

Sophismar e concluire, e tot ginhosamens

Menar mon adversari a desconfezimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Sophistiquer et conclure, et tout adroitement mener mon adversaire à déconfiture.

3. Sophista, s. m., lat. sophista, sophiste.

Bachalier ni sophista.

Un Troubadour Anonyme: Flor de paradis.

Bachelier et sophiste.

Sophista e poeta. Cat. dels apost. de Roma, fol. 114.

Sophiste et poète.

CAT. ESP. Sofista. PORT. Sofista, sophista. IT. Sofista. (chap. Sofista, sofistes.)

4. Sophisticar, v., sophistiquer, subtiliser. 

Cant hom sophistica las causas e fay apparer mielhers que no so.

V. et Vert., fol. 17.

Quand on subtilise et fait apparaître les choses meilleures qu'elles ne sont.

ANC. FR. S'estoit advisé, par le conseil testamentaire de son père, de sophistiquer ce catholicon. Satyre Ménippée, p. 4.

ESP. Sofisticar. PORT. Sofisticar, sophisticar. IT. Sofisticare. (chap. Sofisticá.) 

- Dénaturer, altérer, changer.

Color... am la qual las donas sophistico e pinho lors caras.

Basme... lo sophistico, mesclan cypri et oli o mel.

Eluc. de las propr., fol. 267 et 201.

Couleur... avec laquelle les dames changent et peignent leurs figures.

Baume... ils l'altèrent, mêlant troëne et huile ou miel.

Part. pas. Unguent qui ret tan sophisticadas las caras de las donas. 

(chap. Ungüén que fa tan sofisticades les cares de les dones.)

Eluc. de las propr., fol. 247. 

Onguent qui rend si dénaturées les figures des dames. 

5. Sophistication, s. f., détour, supercherie, altération.

Fasson las confeccions ses tota sophistication, aisi con l' antidotaris o comanda. Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Qu'ils fassent les confections sans nulle supercherie, ainsi comme le donneur d'antidote le commande.

ESP. Sofisticación. (chap. Sofisticassió, sofisticassions; alterassió, alterassions; adulterassió, adulterassions.)