champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Catalanista i militant de Convergència Democràtica de Catalunya, va ser regidora de Patrimoni Cultural de l' Ajuntament de Badalona durant el primer ajuntament democràtic.
El funeral es va celebrar el diumenge 19 d'abril en una cerimònia íntima, reservada a la gent propera. El 26 d'abril va ser homenatjada a casa seva, on descansen les seves cendres. Després de la seva mort, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet va adquirir els drets de compra de la masia.
L’edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll és el resultat del projecte d’informatització del DCVB que s’ha dut a terme a l’IEC durant el bienni 2001-2002. El mes de desembre de 2000 l’editorial Moll, propietària de l’obra, i l’IEC signaren un acord de col·laboració per a la realització d’aquest projecte que assenyalava l’IEC com a responsable del disseny i de l’execució de les diferents fases del procés d’informatització. Aquest acord establia també la possibilitat de la instal·lació del DCVB a Internet per a l’accés públic des del servidor web de l'IEC.
La consulta del DCVB en versió electrònica reprodueix la consulta convencional d’un diccionari imprès. A partir del mot d’entrada, s’accedeix a l’article corresponent del DCVB. Les il·lustracions i les taules de flexió han estat incorporades com a fitxers vinculats al text, de manera que l’usuari les pot consultar activant la icona corresponent. Les transcripcions fonètiques es representen d’acord amb els principis de l’AFI (Associació Fonètica Internacional) adaptats al català per l’IEC, i la representació dels ètims àrabs s'ha adaptat als criteris de transliteració de l'IEC.
El caràcter emblemàtic del DCVB, la seva magnitud, la seva importància com a obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes, i la necessitat d’incorporar-lo a les possibilitats obertes per les noves tecnologies motivaren l’interès d’organismes de les diverses terres de parla catalana a col·laborar en el finançament del projecte. És per aquest motiu que la informatització del DCVB s’ha portat a terme amb fons procedents de la Generalitat de Catalunya, del Govern de sesIlles Balears, i del Govern d’Andorra. (Què? I el Govern d’Aragó no ha aportat calers?)
Al. Alcalà de X. Alg. alg. Artesa de S. Bal. bal. Barc. Borges Bl. Caldes de B. Caldes de Mal. Caldes de Mo. Callosa. Canet de M. Canet de Ross. Cast. Castellar de N. Castellfollit de R. Castelló d'E. Castelló de F. Cat. cat. Cornellà de C. Eiv. eiv. Espluga de F. Esterri d'À. Esterri de C. Fornells de M. Fornells de la S. Gir. Ll. Lloret de M. Lloret de V. A. Maestr. Mall. mall. Maçanet de C. Men. men. occ. or. Os de B. pir.-or. Pobla de L. Pobla de S. Pont d'Arm. Pont de M. Pont de S. Prats de Ll. Prats de M. Rib. d'Ebre Rib. de Cardós Ross. Sta. Col. de F. Sta. Col. de Q. Sta. Maria de C. St. Feliu de C. St. Feliu de G. St. Feliu de P. St. Feliu de T. St. Hilari SC. St. Jaume de F. St. Joan d'Al. St. Joan de S. St. Joan d'Eiv. St. Joan les Ab. St. Llor. de C. St. Llor. de la M. St. Llor. de la S. St. Llor. de Mo. St. Llor. des Car. St. Martí de M. St. Martí SR. St. Pere de T. St. Vicenç dels H. Selva del C. La Seu d'U. Simat de V. Tavernes de V. Tarr. Val. val. Vilafr. de B. Vilafr. de C. Vilafr. del P. Vilan. de M. Vilan. d'Esc. Vilan. i G. Vistabella del M.
Alacant Alcalà de Xivert Alguer dialecte alguerès Artesa de Segre. Balears dialecte baleàric Barcelona Borges Blanques Caldes de Boí Caldes de Malavella Caldes de Montbui Callosa d'En Sarrià Canet de Mar Canet de Rosselló Castelló de la Plana Castellar de N'Hug Castellfollit de Riubregós Castelló d'Empúries Castelló de Farfanya Catalunya català Cornellà de Conflent Eivissa eivissenc Espluga de Francolí Esterri d'Àneu Esterri de Cardós Fornells de Menorca Fornells de la Selva Girona Lleida Lloret de Mar Lloret de Vista-Alegre (Mall.) Maestrat Mallorca mallorquí Maçanet de Cabrenys Menorca menorquí dialecte català occidental dialecte català oriental Os de Balaguer dialecte pirenenc-oriental Pobla de Lillet Pobla de Segur Pont d'Armentera Pont de Molins Pont de Suert Prats de Lluçanès Prats de Molló Ribera d'Ebre Ribera de Cardós Rosselló Santa Coloma de Farners Santa Coloma de Queralt Santa Maria de Corcó Sant Feliu de Codines Sant Feliu de Guíxols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Torelló Sant Hilari Sacalm Sant Jaume de Frontanyà Sant Joan d'Alacant Sant Joan de Sineu Sant Joan d'Eivissa Sant Joan de les Abadesses Sant Llorenç de Cerdans Sant Llorenç de la Muga Sant Llorenç de la Salanca Sant Llorenç de Mo&dh.runys Sant Llorenç des Cardassar Sant Martí de Maldà Sant Martí Sarroca Sant Pere de Torelló Sant Vicenç dels Horts Selva del Camp La Seu d'Urgell Simat de Valldigna Tavernes de Valldigna Tarragona València (ciutat) valencià Vilafranca de Bonany Vilafranca de Conflent Vilafranca del Penedès Vilanova de Meià Vilanova d'Escornalbou Vilanova i la Geltrú Vistabella del Maestrat
2. Abreviatures Diverses
a. abl. absol. acus. acúst. adj. adj. num. adj. poss. adv. agric. agrim. agron. alem. alg. àlg. alt-alem. anal. anat. angl. ant. antropol. ap. apic. aràb. aritm. arqueol. arquit. art. arx. Arx. Cor. Arx. Gral. R. Val arx. mun. arx. parr. astron. augm. bal. bibl. biblgr. Bibl. Nac. Bibl. prov. bibl. univ. biol. b.-llatí. bot. c. cap. cast. cat. cèlt. ceràm. cf. o cfr. cir. cit. clàs. cm. col·l. condic. conj. conjug. constit. constr. cosmol. cronol. cult. demostr. deriv. dial. dicc. dim. dinàm. dm. doc. econ. ed. eiv. electr. entom. esp. espec. etim. eufem. f. f. farm. fig. filos. fís. fisiol. fon. fotogr. fr. fut. gàl·l gen. geogr. geol. geom. ger. germ. gòt. gr. gram. hebr. heràld. hist. hist. ecl. hist. nat. histol. ibèr. ictiol. IEC. imper. imperf. indic. ind. text. indum. infin. intens. interj. intr. introd. inv. irl. it. jurispr. ling. loc. loc. adv. lòg. ll. llin. m. mall. mar. mat. arx. mat. sign. mecàn. med. men. met. metàt. meteor. mètr. . metrol. mil. miner. mitol. mm. mús. nàut. neg. neol. nomin. occ. ontol. opt. òpt. or. orden. ornit. ort. p. pàg. part. pass. part. pres. patol. patron. pejor. per ext. perf. perífr. pers. p. ex. pint. pir.-or. pl. pleon. plusq. poèt. pop. pref. prep. pres. pret. privil. pròl. pron. pron. dem. pron. indef. pron. interr. pron. pers. pron. rel. prov. psicol. pt. qg. qm. quím. recípr. refl. refr. ret. sànscr. sg. sinòn. sint. subj. subst. suf. superl. teol. terap. terat. tipogr. topon. tr. V. v. v. intr. v. pron. v. recípr. v. refl. v. tr. val. var. var. form. var. ort. vg. vulg. voc. zool.
any ablatiu absolut acusatiu acústica adjectiu adjectiu numeral adjectiu possessiu adverbi agricultura agrimensura agronomia alemany alguerès àlgebra alt-alemany analogia anatomia anglès antic antropologia apud apicultura aràbic aritmètica arqueologia arquitectura article arxiu Ar. Arxiu de la Corona d'Aragó Arxiu General del Regne de València arxiu municipal arxiu parroquial astronomia augmentatiu balear (dialecte) biblioteca bibliografia Biblioteca Nacional Biblioteca provincial biblioteca universitària biologia baix-llatí botànica capítol capítol castellà català cèltic ceràmíca confer, comparau cirurgia citat clàssic centímetre col·lectiu condicional conjunció conjugació constitució construcció cosmologia cronologia cultura demostratiu derivat dialecte; dialectal diccionari diminutiu dinàmica decímetre document economia edició, editor eivissenc electricitat entomologia espanyol especialment etimologia eufemisme femení (en les cites literàries) foli farmàcia figurat (sentit) filosofia física fisiologia fonètica fotografia francès futur gàl·lic genitiu geografia geologia geometria gerundi germànic gòtic grec gramàtica hebreu heràldica història història eclesiàstica història natural histologia ibèric ictiologia Institut d'Estudis Catalans imperatiu imperfet (pretèrit) indicatiu indústries textils indumentària infinitiu intensius interjecció intransitiu introducció inventari irlandès italià jurisprudència lingüística locució, locucions locució adverbial lògica llibre llinatge (cognom) masculí mallorquí marineria mateix arxiu (que el citat anteriorment) mateix significat (que el del mot cap d'article) mecànica medicina menorquí metàfora, metafòric metàtesi meteorologia mètrica metrologia milícia mineralogia mitologia milímetre música nàutica negació, negatiu neologisme nominatiu català occidental ontologia optatiu òptica català oriental ordenació ornitologia ortografia, ortogràfic pàgina pàgina participi passat participi present patologia patronímic pejoratiu per extensió perfet (pretèrit) perífrasi persona per exemple pintura pirenenc-oriental plural pleonàstic plusquamperfet poètic popular prefix preposició present pretèrit privilegi pròleg pronom pronom demostratiu pronom indefinit pronom interrogatiu pronom personal pronom relatiu provençal psicologia part quilogram quilòmetre química recíproc (verb) reflexiu (verb) refrany, refranys retòrica sànscrit singular sinònim sintaxi subjuntiu substantiu sufix superlatiu teologia terapèutica teratologia tipografia toponímia transitiu (verb) vide, vegeu verb verb intransitiu verb pronominal verb recíproc verb reflexiu verb transitiu valencià variant variant de formació variant ortogràfica vulgar vulgar, vulgarisme vocabulari zoologia
«Diccionari català, valencià, balear», (1) obra monumental iniciada pel mallorquí Mn. Antoni-Mª Alcover i Sureda, en la que treballà intensa i ilusionadament des de 1901, segons ell mateix ho assegura. El nom que se li volgue donar era el de «Diccionari de la Llengua Catalana», pero en l’Introduccio el mateix Mn. Alcover diu: «Pero la realitat es que hi ha moltes persones de les Balear i moltes mes del Regne de Valencia qui no estan conveçudes de que llur llenguatge sia una modalitat catalana i rebutgen la denominacio de català» . (2) Despres seguix explicant allo que intenta ser el diccionari: «Presentar el tresor lexich ab tota la seva varietat i riquesa de colors i tons dialectatls i es aiximateix una realitat que les Balear i el Regne de Valencia han aportat un contingut de lexich i d’obres literaries tant important o mes que el de la mateixa Catalunya. Per aquestes raons poderosíssimes hem cregut convenient de cambiar lo titol d’aquesta obra, a fi que respongués millor a la veritat obgectiva y pogues produir fruyts mes ben granats y sabrosos» (3)
Totes les ilusions de Mn. Alcover es van dissipar i els seu milers de fiches, moltissimes d’elles aplegades des del nostre Regne a traves d’alguns colaboradors, entre ells el P. Fullana, es van quedar en la famosa «calaixera», perque moria el gran Mn. Alcover el dia 8 de giner de 1932.
L’aportacio del P. Fullana a este Diccionari es pot deduir del contengut d’estes cartes, de principis del sigle, dirigides a Mn. Alcover: «Es tan gran l’afá que tinch per la propagació de l’obra del DICCIONARI, qu’esta regió d’Ontinyent me resulta chicoteta, y, com capità afanyos de conquistar tèrres, vulch fer algunes expedicions per la provincia d’Alacant, qu’es ahon millor es conserva la nostra llengua matèrna» (1902).
«Tinga puix en conte que, ajuntant estes 4.876 ab 1.300 qu’en tinc per altre costat, son mes de 6.000, y, si a estes cédules afegim les 4.000 que ya li vaig enviar, resulten mes de 10.000… aprofitat les mil cinch centes paraules arreplegades en la regio de la Maria… ab les que ya ne van publicades, es van mes de dotce mil» (1904-1907).
El segon volum d’eixe Diccionari es publicava en 1935; el tercer, en 1950; el quart en 1951; el quint, en 1953; el sext, en 1954; el septim, en 1956; l’octau, en 1958; el nove, en 1959 i el decim i ultim, en 1962. Est any es reedità el primer volum, i el segon, en 1964: «Segona edicio posada al dia».
En el primer volum de l’obra hi apareixen conjuntament com a redactors Mn. Antoni-Mª Alcover i Francesc de Borja Moll. En el segon volum, nomes hi figura D. Francesc de B. Moll; en el tercer ya hi figura com a colaborador D. Manuel Sanchis Guarner, de tots tan conegut, fins al nove, que s’hi agrega Anna Moll Marques.
Sens intencio de perjudicar a ningu, remitixc al lector el tercer volum i següents, aixina com a la reedicio del primer i segon. Nomes vaig a transcriure la portada que presidix estos eixemplars: «Vocabulari Català, Valencià, Balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides del Regne de Valencia, a les Illes Balears, al departament frances del Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alger de Sardenya» (4) No crec que este text de la portad i el nou camí que manpendria el «Diccionari» respectaren les intencions que expressà clarament Mn. Antoni-Mª. Alcover a l’iniciar-lo.
Francisci
Carbonelli. Nos Ferdinandus etc. Concessimus nuper vobis
dilecto et fideli nostro Francisco Carbonellofilio
dilecti et fidelis Scribe mandati ordinarii Cancellarie nostre et
tenentis claves Archivi Regii nostri Petri Michaelis
Carbonelli eodem patre vestro super his nobis humiliter
supplicante vestris exigentibus meritis et serviciis quod una simul
et insolidum cum eodem genitore vestro sitis Scriba mandati
et tenens claves nostri Archivi in Civitate Barcinone non
ut duo Scribe et tenentes claves nostri Archivi sed ut unus
officiumque ipsum una et in solidum cum eo tenendo regendo et
exercendo omnia que et singula ad ipsum officium pertinencia et
spectantia faciendo et libere exercendo cum exercicio el auctoritate
transcribendi et claudendi in dicto Archivo ita quod per cessum vel
decessum alterius aut aliam quamcumque dimissionem dictum officium
non conseretur vacare
in totum vel in partem sed in superstite et non cedente seu non se
abdicante remaneret integrum et unus vestrum per cessum
decessum abdicationem aut aliam quamcumque alterius dimissionem solus
illud continuaret et administraret nulla alia provisione nova mandato
consulta aut confirmatione expectatis prout hec et plura alia ex
tenore privilegii super eis vobis per nos concessi quod datum fuit
Cordube die vicesimo primo Maii anno a nativitate Domini
millesimo quadringentesimo octogesimo tercio ad quod nos
referimus latius et seriosius patere videntur. Verum quia ut pro
predicti Petri Michaelis Carbonellipatris vestri
intelleximus quod ipse genitor vestercrescenteetate
circa ea que ad commodum anime et spiritualia sunt magis quam
temporalia animum dirigens cupit intenditque a mundanis negociis et
temporalibus aliquantulum abdicare ut melius spiritualibus
vacare possit cupitque vos de cuius fide probitate et ydoneitate ad
modum confidimus in locum suum ad regimen et exercicium eiusdem
officii Scribe mandati preficere ut vos dictum Franciscum
Carbonellumeius filiumconscribam et
conarchivariumuna simul et insolidum cum eo in
exercicio videlicet supplicationes decretandi mandata apponendi et
processus actuandi et alia faciendi que per scribas mandati nostre
Cancellarie possunt et debent exerceri faciendi el exercendi loco sui
ponere constituere et sufficere remanente tamen eodem patre vestro
una simul et insolidum vobiscum in dicto Scribe mandati ac
tenentis claves nostri Archivi officio cum exercicio et
auctoritate solum et dumtaxat transcribendi et claudendi in dicto
Archivo. Et cum retentione quitationis ordinario ratione dicti
officii Archivarii que eidem patri vestro durante eius vita
reveretur et quod altero cedente decedente officium prefatum a se
abdicante superstes sit et remaneat in dicto officio et eius pleno
usu et exercicio nulla alia provisione seu mandato expectatis fuitque
super his nostre Maiestati humiliter suplicatum ut predicta de
nostri Regia solita benignitate eidem genitori vestro et vobis
concedere dignaremur. Nos vero dictis supplicationibus benigniter
inclinati prospectisque meritis et serviciis dicti patris vestri
atque vestris tenore presentis et de nostri certa scientia deliberate
et consulto vos dictum Franciscum Carbonellum in exercicio
supplicationes providendi mandata apponendi processus actuandi et
alia que per Scribas mandati nostre Cancellarie et
possunt exerceri et fieri in locum dicti patris vestri ponimus
preficimus et ordinamus ita quod deinceps vos dictus Franciscus
Carbonellus exercicium dicti Scribe mandati officii
faciatis et exerceatis sic et prout dictus pater vester hactenus
faciebat et facere et exercere poterat ante huiusmodi nostram
concessionem et provisionem et quod omnes processus acta et
scripturas que ratione dicti officii et exercicii scribe mandati
dictus pater vester habet et hactenus fecerit et alios processus et
scripturas nostre Cancellerie sibi dimissas sint et tradantur
vobis eidem Francisco Carbonello et illarum salaria et
emolumenta habeatis exigatis et recipiatis et in vestros usus
et utilitates convertatis et idem genitor vester sit una simul et
insolidum vobiscum Scriba mandati et tenens claves nostri Archivi
cum exercicio et auctoritate dumtaxat transcribendi et claudendi
in dicto Archivo et cum quitatione et vestito que
durante eius vita eidem reservari volumus prout superius continentur.
Et quod altero vestrum cedente decedente aut a se officium abdicante
superstes sit et remaneat in dicto officio et eius pleno jure usu et
exercicio in ceteris autem privilegio memorato in suo robore
permansuro. Mandantes per hanc eandem magnifico et dilecto
consiliario et prothonotario nostro Philipo Clementi et eius
locumtenenti in dicto officio scienter et expresse quatenus a cetero
vos dictum Franciscum Carbonellum ad dictum exercitium Scribe
mandati mandata provisiones privilegia litteras rescripta et omnes
alias scripturas que per scribas mandati nostre Cancellarie
fieri spediri et provideri consueverunt admittant prout hactenus
dicto patri vestro admiserunt nullo alio mandato a nobis expectato
quibusvis ordinationibus domus nostre pragmaticis sancionibus et
aliis quibusvis premissis forsan contrariis quibus pro hac vice
dumtaxat vobiscum dispensamus et dispensatum esse volumus nullatenus
obstituris. Illustri propterea Infanti Enrico patrueli et
locumtenenti generali nostro carissimo intentum nostrum declarantes
dicimus nec non venerabili in Christo patri magnificis et diloectis
consiliariis nostris Cancellario vicecancellario et Regenti
Cancellariam nostram prothonotario et eius locumtenenti ceterisque
universis et singulis officialibus nostris dicimus precipimis et
jubemus expresse et de certa scientia ad nostre gracia et amoris
obtentum penamque florenorum auri Aragonum mille nostris
inferendam erariis requirendos tamen requirentes ut nostram huiusmodi
provissionem et omnia et singula in ea contenta teneant firmiter et
observent et faciant ab omnibus inconcusse observari et non
contrafaciant vel veniant aut aliquem contrafacere (se lee con
rafacere) vel venire sinant ratione aliqua sive causa. In cuius
rei testimonium presentem fieri jussimus nostro comuni sigillo in
dorso munitam. Data in nostris felicibus CastrisagriCivitatisGranate die XVII mensis octobris anno a
nativitate Domini millessimo quadringentesimo nonagesimo primo.
Yo el Rey. Dominus Rex mandavit michi Joanni de
Coloma. Visa per Thesaurarium et conservatores generales. P.
/ Nota: Coloma : Colón : Columbus : Colom, etc. /
Capitol.
X. Com per manament diuinal fon la Senyora sposada ab lo sanct prohom
Ioseph (Joseph,
Josep, Pep, Yusef, José, Pepe, etc.)
e com vingue en Nazarethon era la sua mare sancta anna: e de la
stremapobreasua.
(Falte
la C) Com la excellent senyora fos peruenguda a la edat que
acostumauen traure les vergens del temple e collocarles
en matremoni.
Fon vn dia amonestada ensemps ab les altres donzelles per lo gran
sacerdot dient los: que lo temps era vengut que elles deuien tornar a
les posades de sos pares per fermar matremoni. E les altres donzelles
foren prestes de hobeyr al manament del gran sacerdot Sola la verge
gloriosa ab molta vergonya e maturitat dient que a ella no era
possible exir del temple per dos rahons. ¶ La primera car son pare e
mare moguts de molta deuocio la hauien promesa al seruir de nostre
senyor deu per tot lo temps de la sua vida: e que per ço la hauien
offerta de edat de tres anys al dit temple: e que ella trobant se de
edat li playia
molt lo que sos parents hauien promes: e volia perseuerar en lo
seruici e lahor diuina tot lo temps de la sua vida. ¶ La segona raho
era que ella desque era en lo temple coneixent la virtut de
virginitat quant era accepta a nostre senyor deu hauia fet vot de
seruar aquella tota la vida sua. E puix ho hauia promes ella
delliberaua tenir son vot e no entendre en res que de matremoni fos:
ne escampar lo seu enteniment en pensament nengu temporal: sols volia
occupar lo seu cors e anima en lo seruir de nostre senyor deu. E lo
gran sacerdot hoynt la raho de la gloriosa verge fon posat en tanta
admiracio que de vna gran peça no pogue dir res: e apres tornant a
cobrar esforç dix a la senyora. O verge excellent ja sabeu. ¶ Quia
deus in filijs colitur: et in posteris adoratur: sicut semper fuit
apd´
filios israel. Car nostre senyor deu es seruit en multiplicacio de
fills: e en largues generacions es adorat e conegut. E aço es stat
tostemps lohat e aprouat dauant los fills de israel. ¶ Respos la
senyora dient. Veritat es reuerent pare lo que vos dieu de ley
comuna: empero vostra reuerencia no ignora que nostre senyor deu no
haja priuilegiat moltes de les leys comunes. ¶ Quia ante abel
iustum: nullus fuit uistus. Car ans de abel just la scriptura no posa
nengun altre just primer (pmer) que ell. E aquest fon verge e pur per
ques mostra clarament. ¶ Quia deus in castitate et virginitate primo
colitur et adoratur. Car nostre senyor deu castedat e virginitat fon
primerament seruit honrat e adorat. Axi mateix hauem exemple del gran
propheta (ppheta) Elies del qual se diu. ¶ Helias (Elías) cum esser
in carne assumpsit eum in paradisum: cuius carnem virginem
custodiuit. Volent dir que ab tot que Elies fos en la carn mortal:
per nostre senyor deu fon leuat en parays terrenal: e aqui conseruat
sens mort: e aquesta gracia aconsegui: perço que la sua carn hauia
conseruada en virginitat e puritat. E yo hoynt e legint aquestes
coses desque so açi en lo temple inspirada per la clemencia diuina
he fet lo dit vot ab proposit ferm dins lo meu cor. ¶ Ut virum
penitus non cognoscam. E axi reuerent senyor deman vos de gracia de
açi auant nom vullau parlar de marit. ¶ E lo gran sacerdot vehent
la gran constancia de la senyora no volgue mes replicar: ans li dix
donzella tornau a la vostra cella e aqui pregau la diuina magestat
quens conselle en aquesta fahena. Car cosa es inaudita e de gran
importancia lo vot que vos haueu fet: e yo dellibere proceyr en aço
ab gran consell e maturitat. E la senyora ab los vlls baxos e molta
vergonya feu reuerencia al sobiran sacerdot: e saluda a tots los
altres e partis de aqui e tanquas en la sua cambra. E lo sobiran
sacerdot congoxat de la gran difficultat que en aquesta fahena veya:
ajusta consell de tots los doctors e homens discrets que en
jherusalem se trobauen: e dix los. ¶ Audite me filij israel et
auribus percipite verba oris mei. Volent dir placiaus senyors fills
de israel star atents a les paraules mies: car cosaus (cosa us) vull
dir de gran nouitat e molta admiracio. Car vostres reuerencies saben
que desque aquest present temple es hedificat: son açi criades
moltes donzelles filles de Reys e de prophetes e de grans sacerdots e
de moltes altres: e venint a edat de matremoni prenien sos marits e
seguien les ordinacions de sos majors ¶ Nunc autem a sola Maria
nouus ordo inuentus est: que deo se spopondit virginem permanere. E
ara de present ses trobat vn nouell orde per sola aquella excellent
donzella Maria filla de Ioachim: la qual se es promesa (pmesa) a
nostre senyor deu seruar li virginitat per tostemps: de que yo stich
en gran agonia: car recort me del que Dauid diu. ¶ Vouete et reddite
domino deo vestro. Volent dir que cascu que ha votat guarde be que
fara: car necessari li es donar e seruar a nostre senyor deu lo que
ha promes. E si yo conselle a aquesta virtuosa verge que serue lo que
ha votat: tem me no vinga contra la ley qui mana lo poble de deu sia
multiplicat. E recort me que Ysayes ha dit. ¶ Ecce virgo concipiet.
Perque stich ab gran pensament si nostre senyor volra fer alguna gran
marauella en aquesta sancta verge la vida de la qual es de tanta
perfectio e singularitat: que james ses trobada a ella semblant. Per
queus deman senyors me vullau consellar lo que dech fer ¶ E apres
que cascu hague respost sa intencio: la concordia de tots fon: que
esta fahena era mes del cel que de la terra: e que per homens
terrenals no podia esser sufficientment consellat sino quels paria
deuien recorrer a nostre senyor deu per dejuni e oracio suplichant la
clemencia sua volgues reuelar lo seu beneplacit al sobiran sacerdot:
perque aquell proceys
en aquesta obra segons la voluntat de la magestat sua. ¶ E hagut lo
consell fon de continent posat en obra. e passats tres dies nostre
senyor reuela que fossen ajustats tots los
dotze trips de israel (las doce tribus de Israel):
e que lançassensorts de qual trip
seria lo tan digne que hagues la senyora per sposa: e fos custodi de
la virginitat sua. E lançades les dites sorts caygue la sort sobre
lo real trip de juda.
E lauors mana nostre senyor que lo
cendema
fossen ajustats tots los de aquell trip quis trobauen sens muller: e
cascu portas vna verga en la ma e axi fon fet. Entre los altres quey
vengueren fon lo glorios patriarcha Ioseph d´edat de sexanta anys:
no per desig de muller ans per sola hobediencia. car ell hauia fins
aqui seruada virginitat: e delliberaua continuar en aquella fins a la
fi de la vida: e de aço hauia fet special vot. lo qual staua aqui ab
sa verga en la ma
dauant laltar
(serecomane no féu : fer ho a les vostres iglesies)
ab los altres jouens mes empeguit
que preat.
¶ E venint lo gran sacerdot pres la verga de la ma de cascu de ells
e entra dins la sancta sanctorum: e presenta aquelles dauant nostre
senyor: offerint li sacrifici suplicant la magestat sua volgues
declarar aquesta fahena per manifest miracle.
E nostre senyor mana al dit sacerdot: que prengues les vergues que
hauia posat sobre laltar: e que ixques
defora: e publicament dauant tot lo poble fes venir los de qui eren
les vergues: e tornas a cascu la sua: e aquell en la ma del qual
floriria
la verga: e aparria vna coloma
al cap d´aquella aquell era lo que sa magestat hauia elegit en
spos e custodi de Maria verge sanctissima. E lo sacerdot compli
prestament lo manament de nostre senyor deu: e torna les dites
vergues: e nenguna
no
flori sino sola la de Ioseph sobre la qual aparegue la coloma segons
nostre senyor hauia promes. E vista per tots sen munta al cel: e tots
restaren molt aconsolats del miracle tan euident: e loharen e
magnificaren nostre senyor deu de les obres sues. ¶ E tantost
delliberaren fer les sposalles
de la senyora la qual staua dins la sua cambra orant e pregant nostre
senyor deu li fes seruar lo que promes hauia: dient a sa clemencia. ¶
Offero tibi domine totum cordis mei affectum: et virginitatem meam
tibi comendo. Volent dir: o senyor meu a vos offir tota la affectio e
desig del meu cor qui es de seruir a vos: e la virginitat mia a vos
senyor la coman que siau sols poseydor
de aquella. ¶ Estant la senyora en aquesta feruent oracio foren
dauant sa senyoria dos donzelles per nostre senyor deu trameses. Lo
nom de les quals era hobediencia
e fortalea:
e dix hobediencia a sa altesa. Senyora excellent a nostre senyor plau
siau sposada fent vos segura la virginitat vostra restara tostemps
sancera. ¶ Apres li dix laltra donzella fortalea nomenada. Mas
y ora
la magestat de nostre senyor deu vol que ixchau
del temple: e siau casada: heus manifesteu al mon viuint en vostra
casa: hon passareu molta pobrea
e altres treballs. E perço (pço) nos tramet açi sa clemencia que
siam tostemps en la companyia e seruir de vostra merçe: esforçant
vos a esser constant e ferma en totes les virtuts. car exemplar
general haueu a esser de tots los staments. Açi stant en lo temple
haueu donat lum a les donzelles vergens. Ara senyora dareu regla de
sanctedat a les maridades
e a tots los viuints en lo mon. E sa senyoria hoynt aço fon contenta
de hobeyr a nostre senyor deu: e consentir en lo matrimoni puix a sa
magestat playia. ¶ E com lo gran sacerdot hagues asignada la hora
per a fer dites sposalles e la gent fos aplegada: ell mateix ana a la
cambra de la senyora portant ab si aquella matrona virtuosa qui tenia
cura de les donzelles. E los dos li comptaren lo miracle ques era
seguit: e com nostre senyor hauia mostrat clarament volia ella fos
sposada ab vn virtuos vell de sexanta anys parent seu molt acostat
que hauia nom Ioseph. ¶ E la senyora qui ja de aço era largament
informada per nostre senyor deu e asegurada de no perdre la
virginitat que tan carament amaua: Respos ab molta maturitat e
vergonya: que puix a nostre senyor axi playia: e a ells dos: que
tenia per pare e mare: que ella era contenta del dit matremoni. E
lauors hoynt aço lo sacerdot sen torna al loch hon la gent staua e
dix los que tantost seria aqui la senyora sposada ques metessen en
orde. ¶ E la reuerent matrona Anna feu vestir a la senyora les
millors robes que tenia: ab tot fossen pobrelletes
eren honestissimes e molt netes: e estes li los cabells sobre les
spatles
que li donauen tanta bellea
e ornament. ¶ Quia nunqp
(nunquam) fuit tam bene coopertus salamon
in omni gloria sua. Car nunqua fon tan ben abillatSalamo (Salomón) en tota la gloria sua. com aquesta senyora ab la sua natural
bellea e composicio virtuosa. E axi arreada sa altesa e molt ben
acompanyada portant aquella virtuosa anna al costat: e
moltes donzelles que la seguien vingue alla hon la speraua tota la
gent ab lo sposat Joseph. E tots admirats de la sua bellea loharen
nostre senyor deu que tal lauia creada. e lo gran sacerdot feu les
dites sposalles ab gran solemnitat segons costum dels juheus
E acabada aquesta fahena ab molta consolacio e alegria: tots molt
hedificats de la honestat de la senyora sposada prengueren comiat e
tornaren a ses posades. E joseph
(aquí
está cla que es una j, minúscula)
parti per a natzaret
per aparellar la pobreta casa sua. E porta letres del gran sacerdot
per a la gloriosa Anna mare de la senyora: carlo
pare seu joachim
ja era mort. Dient
en les dites letres com la virtuosa filla sua era sposada ab lo
portador de la present: e que de aço
no la hauia auisada ans del sposar: perque nostre senyor deu hauia
mostrat tan asenyalat
miracle que fora stat careguos
sperar consell huma de nenguna creatura puix sa magestat manifestaua
esser aquesta la voluntat sua. ¶
E la virtuosa anna legides les letres fon molt aconsolada del que de
la sua amada filla era dit. Car de tan a
sancta filla ella no speraua hoyr sino miracles e marauelles. E
festeja molt lo virtuos gendre: e ana ab ell a casa sua per posar la
en orde per la venguda de la sua excellent filla. ¶
E la senyora apres la partida de Joseph atura tres dies en lo temple
per pendre comiat de aquella venerable matrona anna: qui ab tanta
amor la hauia criada e restaua tan desolada de la sua absencia e de
les altres donzelles: que cuydauen morir hauent se a separar de tan
dolça companyia. E passats los tres dies la senyora molt ben
acompanyada e anant a natzaret descaualca en casa de la senyora sa
mare: la qual hague infinit goig de veure vna tal filla. E la senyora
ab molta reuerencia besali la ma e apres en la boca e sigueren
se
vn poch: e compta li la senyora tot lorde del seu sposalici: e com
era certificada per nostre senyor deu de la sanctedat de Joseph: e
que abduy
(ambos;
abdos)
hauien fet vot de virginitat: e aquella seruarien continuament en lo
seu matremoni.
E anna escoltant les rahons de la sua filla continuament ploraua per
habundancia
de goig no fartant se de mirarla. E comptali la mort
del seu pare Joachim.
E com apres
ella hauia pres dos
marits
per inspiracio diuina: e que hauia agut dos
filles:
a les quals hauia posat nom Maria
a cascuna
per amor della: e que la vna encara staua en casa de la dida
e laltra no era en casa. E Joseph sentint que la senyora sa sposada
era venguda ana prest a la posada de la senyora sa
sogra:
e aqui parlaren molt los tres de tota sanctedat. ¶
E les donzelles que hauien acompanyat la senyora prengueren comiat de
sa merçe e de Anna e de Joseph e ab grans lagrimes e enyorament
partiren de aqui e tornaren al temple. E anna acompanya la senyora sa
filla a casa de joseph. La qual staua molt neta: e sols de pobrea
arreada: hauiay
dos cambretes
en la millor staua vn litet
per a la senyora ab poca roba: e en laltra vn altre per a Joseph molt
pobrellet.
E la cortesa senyora no volgue en nenguna manera la millor cambra ans
elegi per a si la puschica
e mes pobra
com amadora de tota virtut. E la senyora sa mare dexant la en casa
torna a la sua: e recordant se de la pobrea que hauia vist en casa de
la sua filla trames li vn parell de flaçades
e algunes ayines
de casa: e la senyora ho prengue mes per amor de joseph que de si
mateixa: e feu moltes gracies a la senyora sa mare. E axi la senyora
e Joseph stauen en sa caseta viuint ab molta caritat e puritat
guanyant la vida ab lo treball de ses mans. E la senyora
seruentissima stant tota la nit: e la major part del dia tancada dins
la sua cambreta
orant e filant demanaua ab continues pregaries e lagrimes la
redempcio de natura humana.
La conformación del nombre del pueblo de Horta de San Juan ha sido larga y compleja. La designación en las épocas medieval era de Orta, comenzando en el siglo XVIII llamándose Horta. En 1919, el consistorio municipal precedido por Onofre Pallarés, le añadió “de Sant Joan“. Intelectuales e historiadores comarcales han defendido el restablecimiento del topónimo originario, opinión mantenida también por la Asociación de Vecinos de Orta y el centro de estudios de la Terra Alta.
La etimología de Horta podría derivar de un origen ibérico que significaría cima, punto elevado. Los defensores de la H, sostienen que el nombre puede derivar de unas tierras de cultivo de este tipo, de las que hay muy pocas en el término municipal, o de Fuerte (fortaleza), forta, en rememoranza de sus fortificaciones. Otra teoría más reciente sugiere que el nombre procede de una mujer que habitaba el Mas de Miralles, Francisca Fortuño, de un solo ojo, "la torta", ya que perdió el ojo cogiendo olivas en el Parot en el año 1018.
Los orígenes históricos de Horta no se pudieron precisar con certeza, aunque tendremos que suponer su presencia de yacimientos prehistóricos. Las excavaciones han sacado a la luz numerosos restos prehistóricos que se remontan al periodo de la edad de hierro. Si que tenemos constancia de la presencia de vestigios ibéricos - ilercavons asentados en la zona más alta del pueblo y coincidiendo con lo que se denomina “el castillo”.
A partir del siglo II a C. Con la romanización de la península, Horta se encontraba situada cerca de una vía secundaria que se apartaba de Tortosa y atravesaba los puertos hacia la meseta, por el camino que luego sería Aragón hacia Castilla, siendo probable que en este momento el núcleo urbano no sufriera modificaciones.
No volvemos a tener noticias documentales de la población hasta la época musulmana. En este periodo y dado el impulso económico Tortosino debemos suponer la existencia de un castillo (documentado hasta el 1153 como fronterizo) sobre el antiguo poblado íbero. Se trataría de un recinto fortificado de dimensiones desconocidas ya que no ha llegado a nuestros días ningún vestigio, por haberse excavado y construido el depósito municipal de aguas en el emplazamiento del antiguo castillo, documentalmente dependiendo del castillo de Miravet . Podemos suponer también en esta parte alta la extensión de un sistema de murallas por las calles del Castillo y de Grau.
Los historiadores sitúan la reconquista de Horta de San Joan el 1097, antes que la de Tortosa, cuando según la documentación, Ramón Berenguer III tras fallar el primer intento de conquistar esta, dirigió a los castillos de Horta y Miravet, arrasando el primero completamente hasta que fue abandonado y perdiendo incluido el calificativo del lugar, reducido a “Puigventós de la Figuereta” por el fuerte viento que había, puig, lugar elevado, como Puig Demont y una higuera pequeña. Reconquistada Tortosa en 1148 y Miravet en 1153, se repuebla toda esta gran zona. La repetición de las cartas de población revela la dificultad que comportaba poblarla por su amplitud, siendo un proceso que se extiende hasta el siglo XII.
La primera carta de población de Horta de San Joan de 1165 es dada por el monarca Alfonso I, (Alfonso II de Aragón) y una segunda de 1192 por Ponce de Reginaldo, del orden de templarios, los habitantes del lugar procedentes la mayoría de Lleida, dado que Horta había sido cedida por Alfonso II a los templarios (1177) a perpetuidad. Fruto de esta donación será la existencia de la Comanda de Horta de la que dependían Prat del Compte, Bot, Arnes, y Caseres.
A finales del siglo XII se inicia un periodo a la vez que repoblador, reformador. La recuperación, aunque muy lenta, tal y como demuestra que el año 1296 no se consiguiera aprobar los costums en el denominado “Consentuds” de Horta, se atribuida a la repoblación del lugar bajo dominio templario hasta su extensión en el siglo XIV. En este siglo deberíamos contar la presencia de los hospitalarios y el hecho de que la Comanda de Horta pasó a depender de la Castellanía de Amposta, uniéndose al resto de los pedidos de Aragón y Valencia, por lo que se vio desvinculada por un tiempo de Cataluña.
En el siglo XIII-XIV cuando se inicia la construcción de la iglesia parroquial de San Juan Bautista, a la vez que se construía el Convento de San Salvador fuera del casco urbano, así como la Torre del Prior (o de Galindo), todos ellos nos aparecen documentados coetáneamente y presentan características estructurales y estilísticas comunes.
La situación geopolítica de proximidad con Castilla del núcleo urbano en determinó su enmurallament en el siglo XIV durante el reinado de Pedro el Ceremonioso (1336 a 1387). En el mismo siglo deberemos suponer un crecimiento continuado, una densificación en el interior del recinto fortificado, la construcción de los principales edificios y la configuración de la Plaza Mayor (s.XIV-XV) frente a la iglesia. También lo son gran parte de las casas que la forman (con soportales de arcos apuntados y rebajados).
Documentalmente constatamos un aumento de población en el número de fuegos (de 43 en 1358 a 81 en 1378), siendo una prueba de este crecimiento generalizado, continuando en los siglos XV y XVI. De estos periodos será posteriormente el Ayuntamiento (s. XVI), la casa del Delme, sede de los hospitalarios en Horta. Habrá que contar, también, con la construcción del hospital (1580), muy próximo a la muralla.
El siglo XVII supondrá un freno importante al crecimiento de Horta debido a diversos factores (gran parte serán las consecuencias derivadas de los conflictos de la Guerra de los Segadores). La defección de Horta, que se puso de lado de los castellanos, comportó el asalto y el saqueo para impedir el paso del enemigo hacia Cataluña.
El siglo XVIII será el inicio de un nuevo periodo de prosperidad, creciendo la población espectacularmente en el curso de este siglo y la primera mitad del siglo XIX tal como lo desprenden los censos: 460 habitantes en 1718; y 2.316 en 1860 La estancia de Picasso en dos ocasiones: 1898 y 1909, particularmente fértil al inspirar más de doscientas obras entre dibujos y pinturas, es uno de los elementos dinamizadores de la economía turística de Horta que como todas las poblaciones de la Tierra Alta sufre una fuerte regresión demográfica y económica.
Actualmente Horta tiene una población de 1.240 habitantes (según el último padrón), pero cuando llega el fin de semana la afluencia de visitantes es muy grande, debido al atractivo turístico y cultural de esta población, y también a la gran cantidad de servicios que se pueden ofrecer.
Història complerta del Convent de Nostra Senyore dels Angels.
La construcció del convent pròpiament dit no se sap molt bé quan se va iniciar. Segurament els templers i posteriorment els hospitalers van aixecar alguna construcció de tipus residencial o agropecuària de la qual en resten pocs indicis. Probablement hi residí algun frare servent amb la missió de custodiar l’església. Poc desprès, quan el patronatge de la parròquia d’Horta passà al bisbe i fins a l’arribada dels franciscans, va quedar a cura de la comunitat de preveres de la población d’ Horta de Sant Joan, els quals celebraven missa molt sovint a l’església.
Aquest el trobem situat al peu de la muntanya de Santa Bàrbara. Els Franciscans van arribar dos segles desprès, l’any 1517, per iniciativa del magistrat d’ Horta de Sant Joan, però ben aviat s’en va anar sense saber massa bé perquè. Després d’uns anys d’abandó, els governadors d’Horta, aprofitant una estada de Carles I a Montsò, on estava reunit amb les Corts Catalanes, li ven demanar que intercedís davant el Provincial dels franciscans amb l’objectiu que tornessin al convent, aleshores buit. La petició va fructificar i els franciscans tornaren l’any 1542.
Va ser llavors quan li van posar la denominació franciscana de Nostra Senyora dels Àngels i quan es va fundar oficialment el convent. Cinc anys mes tard va arribar al convent el llec franciscà, fra. Salvador, de gram fama com a miracler i que contribuí força al creixement de la comunitat i de les dependències del convent, el qual es va veure obligat a rebre a multitud de gents que arribaven d’arreu del país. El fet que s’impartís un curs de filosofia franciscana i que s’acollia als donants, també hi va contribuir. Així, al segle XVIII la comunitat aplegava fins a 30 religiosos, i l’any 1835 quan s’arribà al seu punt culminant, va arribar a residir fins a 41 religiosos: 16 pares, 12 coristes, 9 llecs i 4 donants.
El convent va rebre nombroses donacions entre les quals destaquen de dos següents: els dos jornals d’Horta donats pel poble (1670) i les 700 lliures concedides en testament pel bisbe de Barcelona(1632). Poc després de la marxa de Sant Salvador, van marxar del convent els franciscans de l’observança (1576) i ven venir els franciscans recol·lectes que buscaven llocs retirats i lluny de les poblacions. A part de Sant Salvador, també hi residiren al convent altres homes sants com, per exemple, el francès fra. Antoni Mañero que va viure fins als 80 anys (s.XVI) a l’ermita de Sant Onofre; i D. Alonso de Granada, fill del noble Marqués de Campoteja i Camporey i cavaller de Santiago, que residí com a donant (s.XVII) i que llegà dues Corones de plata (una per la verge i l’altra per al nen), un encenser i barqueta de plata i una custòdia de plata de 141 onzes i mitja de pes. Al llar del camí que des del poble porta fins al convent, hi havia tot un seguit d’estacions del Via Crucis –devoció típicament franciscana- que acabava a les 36 grades del convent. Aquestes estacions estaven formades per pilars quadrats de pedra amb poselles que contenen les escenes de la passió de Crist reproduïdes en rajoles. Cada pilar de les estacions, quedava rematat per una bola, característica ornamental del s. XVII i principis del següent.
Amb el regnat de Felip IV comença la decadència del convent motivat pels reiterats saquejos a que foren sotmeses les seves dependències i l’església. Primer amb la guerra dels segadors, una tropa de 60 soldats francesos van penetrar al convent amb l’excusa que allí es refugiaven tropes espanyoles. El resultat fou el saqueig general del convent i el robatori entre altres coses, del copó i de la relíquia de Sant Salvador. Amb la Guerra de la Independència, un altre cop les tropes franceses, ara comandades pel general Musnier, van tornar a saquejar el convent i l’església. Aquest cop es van mutilar les imatges i cremar tant la Verge com el crucifix, convertint el convent en un eventual hospital de campanya. Un cop retirades les tropes franceses, el guardià del convent, P. Josep Rel, fill d’ Horta de Sant Joan, va reprendre l’obra de reconstrucció.
Però el saquejos no s’acabaren aquí, i així, el 22 de Juliol de 1822, els revolucionaris constitucionals del Baix Aragó entraren a sac, retenint al guardià del convent fins que no van cobrar un rescat de mil duros. El 16 d’octubre van tornar i aquest cop ho van cremar tot. Els religiosos, però, van tornar i s’instal•laren fins a l’any 1835, quan van ser expropiades les seves propietats mitjançant la desamortització.
Llavors, el convent fou comprat per un fill del poble, Joan Bta. Fornós, el qual es dedicà a vendre teules, bigues, pedres, a casa del ferrer, cullera de melis, etc. Però quan l’església va estar en perill de ser desballestada, es va instituir una comissió amb exenclaustrats fills del poble, per comprar-li el que quedava, salvant d’aquesta manera l’esglèsia. El convent, però, va patir més les conseqüents d’aquesta acció destructora, com podem observar avui dia.
A l’Esglesia de Santa Maria dels Àngels (Convent), es distingeixen dues fases de construcció ben diferenciades i contigües en el temps, perfectament visibles en el tram més curt de la nau. Per un altra banda, tenim la nau de l’esglesia que és d’època templera, de començaments del s.XIII; es tracta d’una artitectura d’un romànic de transició cap al gòtic emparentat amb l’arquitectura cistercenca, obrada en un carreuat perfecte. Per una altra banda, d’època Hospitalera (XIV), pertany el cor elevat com a prolongació de la nau, juntament amb la galilea davant la porta principal. Tot l’edifici ès de pedra talla en carreus mitjans disposats en fileres trencajuntades; d´una sola nau rectangular, rematada cap a l’est per un absis semicircular, lleugerament més estret que la nau.
La planta està dividida en cinc trams rectangulars per arcs diafragma de contorn apuntat que coincideixen amb els contraforts i serveixen de suport a una coberta de fusta. Els introdossos dels arcs diafragma, els quals arrenquen de columnes de mitja canya, estan arrodonits amb un boet, forma característica de les primeres construccions cistercenques (con les de Poblet o Santes Creus) però amb la diferència que a Orta s’insereixen, en comtes d’una estructura típicament romànica, en una estructura mecànicament gòtica.
Els arcs de diafragma permeten una solució de la coberta de tipus mixt, entre les encavalcades de fusta i la volta de pedra, que permet una construcció ràpida i econòmica. Tenen el vèrtex situat a 10 m. de terra i carreguen a 5,5m. En columnes de tipus prismàtic i disminuït, adossades als contraforts que es projecten cap a l’exterior.
Les proporcions de columnes i capitells segueixen els mòduls d`un ordre clàssic, fet que dóna una esveltesa gòtica a la nau, que no s`havia vist abans en les esglésies del Temple. En els trams i al mig de l’absis es van obrir finestres altes, de doble esplandit i arc de mig punt, que tot semblar de factura romànica deixen entrar un cabdal de llum propi del gòtic. L’absis va precedit d’un arc triomfal, de mig punt, bastant més baix que els de la nau, la qual cosa va permetre situar un òcul molt lluminós a l’extradós. L’arc carrega en columnes cilíndriques, amb capitells esculturats amb motius geomètrics.
La volta de l’absis és clàssic racó de forn romànic nervat a la manera provençal, solució força estranya a Catalunya. El primer nervi arrenca de columnates aparellades amb les de l’arc triomfal, els capitells dels quals van decorats amb elements vegetals; els altres nervis descansen en cul-de-llànties ornats amb el mateix motiu ornamental. La porta principal està situada actualment a la galilea construïda pels hospitalers, però tot fa pensar que en època dels templers ho fos la que dóna accés al claustre. Aquesta ès una portalada cap-i-alçada, que per fora te les dovelles amb l’intradòs motllurat formant una arquivolta amb columna i capitell esculturat.
Exteriorment, els contraforts de la nau i absis sobresurten uns pams dels murs i estan coronats amb cornisa. Les capelles laterals, intercalades entre els contraforts de tramuntana, són d’èpoques més recents. Entre aquestes capelles destaca la d’estil barroc, planta quadrada i cúpula esfèrica, aixecada l’any 1711 en honor de Sant Salvador i amb motiu de la seva beatificació. Cal fer esment que en el tram més proper a l’absis, en la banda de les capelles laterals, es distingeix el que podria haver estat la sagristia, amb un arc apuntat i més alt, que el diferencia dels arcs que obren les capelles i que disposa d’un òcul.
Els murs que es corresponen a l’afegit del cor no tenen contraforts, per la qual cosa són més gruixuts que els de la nau i poder suportar d’aquesta manera l’espadanya i permetre, sota seu, l’amplia portalada de dotze arquivoltes ogivals de secció lobulada, amb capitells que formen un fris seguit de tema floral.
L’ampliació practicada a peu de la nau està molt ben identificada des de l’interior per un tram molt curt que fa la transició entre la nau i el cor. S’inicia amb un pilar visiblement diferent als altres, que disposa de tres columnes adossades sobre el qual descansa un arc apuntat com els diafragmes de la nau, però més alt.
Segueix el cor cobert amb una volta de creuria. El pis del cor descansa sobre un embigat i aquest en una arcada transversal.
La galilea o nàrtex és de planta quadrada i està porticat, al qual s’arriba per una àmplia escalinata que salva el desnivell per accedir a l’església. Està cobert amb fusta que s’aguanta sobre un arc diafragma que el divideix en dos trams. Es poden observar diversos sarcòfags, un d’ells encastat a la dreta de la porta d’accés al temple que es troba mig tapat per la construcció posterior del convent i que ens priva llegir tota la inscripció. Probablement es tracta del sarcògraf del mestre constructor de l’ampliació hospitalera si ens atenem al text llegible i als símbols o escuts heràldics inscrits. La lletra és igual que la d’un altre sarcògraf on es pot llegir la data de 1357, època en la qual podem datar l’ampliació.
Les mesures originals de la planta, abans de l’ampliació dels hospitalers, eren de 15m. De llarg. Per 9 m d’ample, proporció que representa un càlcul basat en la secció àuria, molt comuna en les esglésies templeres. Pel que fa referència als elements ornamentals cal destacar la severitat existent. Tota la decoració, que és insignificant en relació al conjunt, es concentra en els capitells de l’arc triomfal i cul-de-llànties dels nervis de l’absis.
Religiós franciscà i sant miracler popular, nasquè a l´hospital de Sta. Coloma de Farners, on els seus pares eren servents, l’any 1520. als catorze anys quedà orfe de pares, se n’anà al santuari de Nostra Senyora de Montserrat,on passa una llarga temporada servint com a criat, segurament allí, sota la direcció dels monjos, s’aniria iniciant en la seva vocació.
De Montserrat passa a fer de pagès al pla de Barcelona, però als vint anys resolguè entrar a la religió del Pare St. Francesc, vestint l´hàbit dels frares menors, l´any 1541. Prompte tingueren lloc els primers senyals extraordinaris i s´estengué la fama de santedat del frare.
Desprès de la feta la professió, els superiors, tement la fama de miracler que s’anava escampant, el traslladen al convent de Jesús (Tortosa), però els miracles continuaren i molta gent acudia per trobar remei als seus mals. Llavors cregueren convenient enviar-lo al convent Bellpuig (Urgell), on fou relegat a la cuina, perquè no hi hagués ocasió de comunicar-se amb els de fora. D’allí l’enviaren al convent de Lleida.
Els trasllats eren decidits pels seus superiors a causa dels miracles i les curacions, cosa que atreia molta gent. Va exercir els oficis mes humils, com porter, cuiner, etc. Cap a l’any 1547, arribà al convent d’Orta on va restar de deu a dotze anys (marxà el 1559). Als pocs díes començaren a arribar gent de totes les parts de Catalunya, de Valencia, d’Aragó, de Provença de Flandes…Molts d’ells malalts, cecs, muts, paralitics, tambè grans personatges, prelats, sacerdots i nobles; es parla que un any va arribar a aplegar-se 4.000 persones, per alimentar tantes multituds els queviures escassejaven i anaven molt cars.
El P. Provincial fart de l’exit del frare, del moviment inacabable de gent al covent, li ordenà canviar-se de nom (fra. Alfons) i marxar a Reus, de Reus tornà a Barcelona, allí fou processat per la Inquisició a causa dels seus miracles (any 1560), sense que el poguessin castigar.
El 1565 fou tralladat al convent de Càller (Sardenya), on fèu de cuiner i continuà fent miracles; allì moria l’any 1567. Fou beatificat el 1711 i canonitçat el 1938. Els franciscans celebren la seva festa el 17 d´abril, I l’Esglesia en general el 18 de març.
