viernes, 29 de septiembre de 2017

Abuelos, Jaén, aceite, primo, guardia civil, estelada

Papa, anit vach está parlán en los yayos de Jaén y diuen que mos envíen oli este fin de semana en lo cusí guardia sivil

  Abuelos, Jaén, aceite, primo, guardia civil, estelada

Abuelos, Jaén, aceite, primo, guardia civil, estelada

viernes, 22 de septiembre de 2017

Pedro II, Huesca, Osca, 1196, aragonés medieval

Pedro II, Huesca, Osca, 1196, aragonés medieval, mol paregut al navarro, ocsitá, valensiá, mallorquí, catalá.

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.

Es muy similar al catalán, pero NO LO ES.



Fuero de Jaca, extracte :


(Poema de Pere II, de "lo llibre dels poetas")
PERE II. - GUERAU BORNEIL. 

GUERAU.
Be-m plaria, séigner reis ab que-us vis un pauc de lezer que-us plagués que-m diguessetz ver si-us cuiatz qu'en la vostr' amor a bona dompna ton d'onor si com d'un autre cavallier; e non m'en tengás per guerrier aus mi respondés frauchamen. (franchamen? francamente?) PERE II. Guirautz de Borneil, s'ieu mezeis no-m defendés ab mon saber ben sabés on voletz tener per so ben vos teng a follor se-us cuiatz que ma ricor vailla mens a drut vestadier; aissí vos pogratz un denier adesmar contr' un march d' argen. (dinero: denario; marco de plata) GUERAU. Si-m sal Dieu, séigner, mi pareis de dompna qu' enten é valer que ia non failla per aver ni de rey ni d'emperador, non fassa ia son amador, so m'es vis, ni no ill a mestier car nos ric home sobraussier non vóllen... PERE II. Guirautze, non está genseis si 'l ric sap onrar ni temer si donz el cor ab la poder li josta, co 'l te per seignor, preza 'l donc menz per sa valor s' é mal no 'l troba sobrier: ja sólon me dire reprobier que cel val mais e mills pren... ... Guirautz, anc trop ric no-m despeis, en bona domna conquerer mas en s'amistat retener met ben la forsa e la valor si 'l ric se fan galiador, e tan non ámon huei com er de mi non creas lausenguier qu'eu am las bona finamen...
…...
Guirautz, hoc ben d'amor leugier mas a mi no-m dones parier qu'ieu n'ai guazaignat per cen.

martes, 19 de septiembre de 2017

Napoleón ere catalá

Napoleón era catalán

Ahora que empiezan los juicios de los separatistas catalanes, Artur Mas el primero, aleguemos como atenuante de su conducta que se sienten más importantes que los demás españoles porque ellos aportaron figuras como El Cid, Leonardo, Espinoza, Colón, el Gran Capitán, Teresa de Ávila, Cervantes y muchos más.
Es lógico querer separarse de quienes les roban estos personajes, y más ahora, que quienes revelaron ese catalanismo, Jordi Bilbeny y Victor Cucurull, parece que han descubierto que Napoleón (1769-1821) también era catalán, de “la Casa Real Catalana”, pero usurpado por corsos y franceses.


Desmienten así la historiografía universal, para la que era corso, y al historiador y catedrático Juan Granados, cuyo último libro, “Napoleón” (Nowtilus), describe en sólo 300 páginas al personaje y a las sociedades europeas del momento con una narrativa apasionante, con fuerza, agilidad, inteligencia y colorido.
Granados admite que al principio de su vida Napoleón era independentista con respecto a Francia de la isla corsa, tan cercana a Cataluña, por lo que la tesis de Bilbeny y Cucurull podría venir de aquí.
Con Granados se descubre la humanidad y las debilidades de ese hijo de la Revolución francesa con una visión del mundo muy contemporánea, y también la de un verdadero Imperator.
El Napoleón de Granados resulta más apasionante que cualquier libro anterior que muchos lectores hayan adquirido sobre el personaje, al menos escrito en español, y hasta se diría que es más que un fresco histórico: es una gran película que se ve en movimiento, fotograma a fotograma en color, conforme se lee.
Su único defecto es el ya enunciado: no descubre que era catalán, algo que la defensa de Artur Mas podrá presentar como atenuante propio, uniéndolo al sentimiento independentista inicial del Emperador que nos recuerda Granados.
Per eso Mas debe presentarse ante el tribunal mano en pecho, levita, mantón de artillero, mentón elevado, y por encima, el bicornio.
Aunque Napoleón era más honrado que este paciente psiquiátrico que cree ser él el Emperador, y al que deberían conducirlo los loqueros.

Jordi Pujol , Artur Mas, independentisme

Independentisme catalá, cuento

Al independentisme catalá ñan tres tipos de persones, los que inventen lo cuento, los que se creuen lo cuento, los que viuen del cuento.

Al independentisme catalá ñan tres tipos de persones, los que inventen lo cuento, los que se creuen lo cuento, los que viuen del cuento.

En el independentismo catalán hay tres tipos de personas, los que inventan el cuento, los que se creen el cuento, los que viven del cuento

Oriol Junqueras, nova faena después del Butifarréndum

Oriol Junqueras en su nuevo trabajo después del Referéndum, cupón, ONCE, ciegos, ojos

Oriol Junqueras en su nuevo trabajo después del Referéndum

Convivencia , lazos, Aragón, Cataluña

https://www.lacomarca.net/convivencia-y-lazos-entre-aragon-y-cataluna/

Hay comentat aixó, a vore si u publiquen:

Ya podeu normalisá lo catalá y dili catalá al valensiá de Ausias March, al mallorquí, o al aranés, alguns escriurem en chapurriau.blogspot.com aguelosebeta.blogspot.com La franja es una cosa que se trobe entre les molles del cul, y al forat tos podeu fotre la norma de Fabra.

///

El conflicto catalán se vive con especial intensidad en la franja aragonesa, cuyos lazos vecinales y culturales con Cataluña son a veces tan estrechos que cuesta marcar la frontera entre una y otra comunidad. Escuchar a los alcaldes de zonas como Matarraña o Bajo Aragón Caspe, de diferentes colores políticos, hablar de “buena convivencia”, “vecindad” y “amistad” como valores dominantes en su día a día con los catalanes nos reconcilió ayer en una jornada muy dura, donde la crispación y los intereses independentistas dominaron la fiesta tradicional de Cataluña y en la que se medía la fuerza del ‘procés’ como un plebiscito al referendum ilegal y la Ley de Transitoriedad aprobada la semana pasada. 




Ambas comunidades comparten servicios, tradiciones, ríos, montañas, cultura e incluso ligas deportivas. La relación es tan estrecha que cuesta creer el punto al que llegan algunos enfrentamientos en torno a la política y la lengua. Las tensiones que inundan las instituciones no representan a una mayoría global, si bien se corre el riesgo de que perbiertan las relaciones sociales. Pese a que la potencia de sus acciones les dé más visibilidad que a una mayoría silenciosa, o silenciada, se debe seguir transmitiendo el mensaje real de unidad y cumplimiento de la ley. Hoy, pasada la Diada, cabe poner en valor la normalidad con la que cohabitan nuestros pueblos limítrofes, su capacidad de convivencia y vecindad. El pancatalanismo, en su desvarío independentista, plantea incluso anexionar a la Cataluña de los Països Catalans zonas aragonesas que abarcan desde Tamarite de Litera hasta Valderrobres. A lo largo de los años lo hemos visto en folletos, en visitas turísticas, en libros de texto, calendarios… Urge que el espíritu de convivencia de esa otra mayoría silenciosa se haga oir. Los agravios del Gobierno Central o «Madrid» con la periferia son históricos y afectan a buena parte del territorio nacional. En la última década es evidente el recorrido de errores que se han cometido, pero ahora toca mirar al futuro con una salida respetuosa y de consenso; sin imposiciones. Ayer, las pancartas de la Diada se unían en la calle Aragón. Aquí, en esta Comunidad, la intención siempre ha sido unir voluntades, incluso normalizar los usos lingüísticos de los pueblos que hablan catalán o chapurriao  en nuestros municipios, dejando libertad, ampliando los lazos comunes y tendiendo la mano. Que no paguen justos por pecadores en el recorrido hasta el 1 de octubre y más allá; cuando habrá que trabajar en cesiones y concesiones; que este duro conflicto no nos haga perder la nobleza que nos caracteriza, la hospitalidad  y la capacidad de tolerancia.

lunes, 18 de septiembre de 2017

Curiós insidén, misa, San Bartolomé , Beseit

Eva Defior , La Comarca , traduit al chapurriau per Moncho

Avui, domenge , 17 de setembre de 2017, ha passat un curiós insidén durán la misa a la iglesia parroquial San Bartolomé, de Beseit , a la comarca del Matarraña.

Mentres se selebrae la misa en honor a Santa Hilegarda de Bingen , un desconegut ha interrumpit lo sermón del Mosen Foten , tres vegades, negán que foren verdat les paraules del  llibre san  .



Matapaelles, Sardina, Curiós insidén,  misa,  San Bartolomé , Beseit


Durán lo sermón de Lázaro ressusitat per Jesús, resitae lo mosen :

Lázaro no está mort, sol dorm, així que quedemos uns díes mes per aquí”.

Y lo desconegut va cridá: "Aixó es mentira !"

Ningú se va atreví a girás, van acachá lo cap, y va continuá lo mosen:

Per aquell tems se selebrae una boda a Caná de Galilea, prop de Nazaret, y estaen allí Jesús, María y los disípuls. Faltae vi , y li va di sa mare a Jesús, no tenen vi. Jesús va contestá, dona, qué mos fot a tú y a mí ? Va di María als mossets, feu lo que ell tos digue.

Ñabíen sis tines de pedra, ficades per a les purificassions dels judíos,de uns sen litros cada una. Los diu Jesús, ompliu les tines de aigua. Y les van omplí arrán hasta dal.
Traeulo ara,los diu, y porteulo al maestresala. Ells lo van portá. Cuan lo maestresala va probá l'aigua convertida en vi, com no sabíe de aon veníe, cride al novio y li diu, tots servixen lo vi bo primé, y cuan ya tots están beguts, lo pijó. Pero tú has guardat lo vi bo hasta ara.

Així, a Caná, Jesús va comensá los seus signos, y va manifestá la Gloria (Borles), y van creure en ell los disípuls. Después va baixá a Cafarnaúm en sa mare, los germans ...

Lo desconegut va saltá, en veu mes alta, aixó es mentira ! , señalán en lo dit al mosen.

Ningú se va moure, van arrupí los muscles, y va continuá lo mosen:


Los milagres de Jesús son numerosos, entre ells tos parlaré avui de dos de ells:

La ressurecsió del chiquet que va caure desde una terrassa. Van acusá a Jesús de habé fet caure al chiquet y ell lo ressusite.

Un sordomut a la Decápolis, al que va saná ficanli los dits a les orelles, tocanli la llengua y dién, Effatá, que signifique 'óbrit'.

Lo desconegut va negá per tersera vegada, aixó es mentira ! , esta vegada en una veu poderosa, pareguda a la de Herodes cuan lo interprete Enrique Segurana Celma de Valdarrores per a Nadal. 

Tots los assistens a misa de domenge van torse lo coll cap atrás a la vegada.

Al radé bang, prop de la portalada de eixida y les escales que pujen al campanari, habíe un home en túnica blanca, abarques y barba castaña. 


Jesús, Jesucristo , sentat, Beceite, iglesia, Beseit
Imache de Greg Olsen

Ningú l'habíe vist entra, y ara lo miraen tots com estaquirots. Se va eixecá,va eixí de la misa en pas lento, y se va pedre per lo carré Doctor Fleming de cara al Castellá.

Kim Tomás del bar la plassa y un grup de forastés afirmen que baixae la costa cantán "arriba con el tirolirolí, abajo con el tirolirolero, era un baile de moda en los cuarenta, y ahora en los ochenta, enrolla mucho más". 

Lo grup estae format per Toni, Patxi, Esteban, Marta, Ramón, Andreu, Enric, Xavier, Manolo, José Luis, Oriol, Esther, y los dos nets de Elvira, segons m'ha contat Valentín, un home mol simpátic y charraire que viu an este carré tan empinat que porte lo nom del inventó de la penicilinaPenicillium notatum

Este insidén ha sigut comunicat al obispo y al cardenal Omella, de Queretes per a investigal.


Vídeo del Cardenal Omella a Roma , cantán La Palomica de José Iranzo, lo pastó de Andorra




domingo, 17 de septiembre de 2017

Pedro Quesada , LA HISTORIA NO PERDONA MITOS

Pedro Quesada , LA HISTORIA NO PERDONA MITOS

Soy un barcelonés de 30 años que, como mi generación, creció con el Club Súper 3, el Tomàtic, la Bola de Drac, la Arare , Sopa de Cabra, Els Pets, Els Caçafantasmes, "Regreso al Futuro”… Veíamos la predicción del tiempo en la TV3, con los dibujos de soles y nubes sobre un mapa de los Países Catalanes.

En la escuela nos explicaban la historia de las cuatro barras, pintadas por el emperador franco con la sangre de Wilfredo el Velloso sobre un escudo o tela de color amarillo-dorado: así nació nuestra bandera ( la Senyera ).

Los domingos por la mañana bailábamos sardanas en la plaza de la Iglesia , y daba gozo ver en un mismo círculo a los abuelos y los nietos, cogidos de la mano. En Navidad hacíamos cagar al "Tió”, y poníamos un “Caganer” con barretina en el Nacimiento. Así,
disfrutábamos de una auténtica Navidad catalana como Dios manda.

En la primavera cogíamos las Xirucas (Chirucas ,marca de calzado) y nos íbamos a nuestros Pirineos a disfrutar de nuestras montañas y sierras, en nuestra tierra.

Celebrábamos la “Diada”, con ánimo de no olvidarnos de la derrota de nuestro pueblo contra Felipe V y los españoles.

Somos un pueblo trabajador, con carácter, distinto del resto. Tenemos la Caixa , el RACC, los Mozos de Escuadra y los Ferrocarriles Catalanes. ¿Qué más queremos? Pues queremos, queremos, queremos…

Pero la verdad no se puede ocultar siempre.
Te vas de Erasmus a Londres, y descubres que existe vida fuera de nuestro pequeño planeta catalán.
Que también hay trabajadores con carácter en otros territorios.
Que la Caixa no es tan importante, si se compara con el Comercial Bank of China. Que solamente una ciudad como Shanghái tiene 20 millones de personas (tres veces toda Cataluña).

Descubres la verdad: que lo de las cuatro barras de Wifredo el Velloso sólo era una leyenda, un mito, sin fundamento histórico.
Ni Wifredo fue contemporáneo del emperador, ni se usaba la heráldica en ese siglo. Además, hasta la unión con Aragón, el emblema de los condes de Barcelona fue la cruz de San Jorge (una cruz de gules sobre campo de plata).

Descubres que la sardana la inventaron en el año 1817. Fue un tal Pep Ventura, que tampoco se llamaba Pep sino José, nacido en Alcalá la Real, provincia de Jaén, e hijo de un comandante del Ejército español.
Se la inventaron, porque no podía ser que la jota de Lérida o del Campo de Tarragona fuese el baile nacional. Y tampoco podía serlo el baile denominado “El Españolito”. Por eso se inventaron la sardana a comienzos del siglo XIX: para crear una identidad nacional inexistente hasta entonces. La sardana, otro mito.

Descubres que en 1714 no hubo ninguna guerra catalana-española, que Cataluña no participó en ninguna derrota bélica.
Fue una guerra entre dos candidatos a la Corona de España, vacante desde la muerte de Carlos II sin descendencia: entre un candidato de la dinastía de los Borbones (de Francia) y otro de la de
Austria (de tierras germánicas). En todos los territorios de la Corona de España hubo austracistas y borbónicos: por ejemplo, Madrid, Alcalá y Toledo lucharon en el mismo bando que Barcelona. No fue, como intentan venderlo, una guerra de secesión, sino de sucesión: ningún bando aspiró nunca a romper la unidad dinástica entre Castilla y Aragón, ni la separación de Cataluña. La Diada , otro mito.

Descubres que el “Caganer” del belén es una “tradición” que no se generaliza hasta el siglo XIX, como la sardana. Y que el “Tió” es otra milonga identitaria y absurda. La Navidad catalana, otro mito.

Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han tomado el pelo. No nos han educado, sino adoctrinado. Que nos han alimentado, sin darnos cuenta, de una “ideología total” que se encuentra por encima de todo y de todos. Lo abarca todo: permite pisar el derecho de las personas, modelar la Historia a su gusto, y determinar qué está bien o mal.

Te das cuenta que [los nacionalistas] nos han adoctrinado a través de mitos, leyendas, mentiras. Que han construido o falseado una realidad, con tal de fundamentar su ideología. Intentaré poco a poco ir comentando esos mitos. Pido ayuda y la colaboración de todos, para tratar de encontrar otras mentiras. Así, [los catalanes] podremos liberarnos de esos mitos, y ser libres de verdad.

Está claro que eso de viajar, es para algunos, una estupenda vacuna contra la estupidez y el aldeanismo.

Cuidado, tiene un libro de historia

viernes, 15 de septiembre de 2017

ERNESTO NAZARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA

José Antonio Carrégalo,
Som aragonesos i parlem en català.
ERNESTO NARIO MARTÍN PERIS, LINGÜISTA.
Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye,
Expert en ensenyament d’idiomes i en la formació del seu professorat, Ernesto Nazario Martín Peris (la Sorollera, 1949) és llicenciat en Filologia Hispànica i en Filologia Germànica, i doctor en Filosofia i Ciències de l’Educació, per la Universitat de Barcelona. També és llicenciat en Teologia per la Universitat d’Innsbruck, Àustria, on va anar a prosseguir los estudis eclesiàstics que havia iniciat al seminari de Saragossa. Ernesto parla, a banda del català i lo castellà, alemany, anglès i francès, (coneixerá la llengua de òc ?) i la seua carrera professional ha segut, i és encara, molt intensa: des de 1993 és professor de llengua espanyola a la Universitat Pompeu Fabra (actualment en situació d’emèrit); abans havia estat catedràtic i director de l’Escola Oficial d’Idiomes de BarcelonaVa treballar a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, com a coordinador d’espanyol en lo Servei de Capacitació i Exàmens. I va ser lo primer director acadèmic de l’Instituto Cervantes, quan esta institució va ser creada l’any 1991. Ha estat convidat com a professor en nombrosos programes de doctorat i congressos nacionals i internacionals sobre aprenentatge de llengües.

Lo nostre entrevistat és fill d’Adrián Martín Bayod i de Luisa Peris Grau.
I tot i que va nàixer a la Sorollera, durant la infància i la primera joventut va estar molt vinculat a Mont-roig, ja que hi va viure alguns anys i hi té família. Gràcies a la càlida acollida, i a la bona disposició, des del primer contacte, per part de l’Ernesto, l’entrevista es desenvolupa en un clima d’amable cordialitat i oberta companyonia, fruit de la relació entre entrevistat i entrevistador durant la comú infància mont-rogina. És per això que, revivint antigues vivències compartides, lo tuteig aflora espontàniament.
Ernesto, vas marxar de Mont-roig sent molt jovenet. Com va ser això?
Quan tenia vuit anys mon pare va morir d’un accident laboral; la família es va traslladar a Alcanyís per què los fills poguérem estudiar, i l’any 1961 vaig ingressar en lo seminari diocesà de Saragossa, on vaig fer lo batxillerat i los primers cursos de filosofia. Al principi, durant uns anys, encara pujàvem a passar l’estiu a Mont-roig, però poc a poc vam anar perdent-ne lo contacte, a mesura que ens anàvem fent grans i als estius treballàvem per a ajudar a l’economia familiar. A més, l’any 1974 vaig anar a acabar los estudis a Barcelona. I m’hi vaig quedar.
Com es va despertar en tu l’interès per la lingüística?
Doncs jo crec que es pot remuntar a l’etapa infantil i va ser d’una manera molt simple però també molt interessant. Es dóna la circumstància que entre la parla de la Sorollera i la de Mont-roig hi ha algunes diferències, menudes, però que es noten molt; per exemple, a casa, a Mont-roig “dièvem” (com a la Sorollera): cial, siarra, siat, diau; a l’escola, los xiquets mont-rogins, “díen”: cèl, sèrra, set, dèu. Així, des de menut vaig experimentar la diversitat lingüística “en carne propia” (com es diu en castellà) i a petita escala. I també vaig poder tindre experiència de les actituds que s’hi associen: no era infreqüent que los amics mont-rogins se n’enrigueren una mica de la meua manera de parlar.
Actituds com la que expliques poden ocasionar que a mig termini desapareguen formes dialectals genuïnes, com és lo cas del català d’Aiguaviva, en avançat estat de substitució per abandonament. Que en penses del tema?

Be, cal dir que allò no era una cosa greu. Del cas concret d’Aiguaviva, dissortadament, no en tinc prou informació per parlar-ne amb fonament; però sí que conec la preocupació de molta gent de la comarca per una eventual desaparició de les nostres peculiaritats lingüístiques. Jo penso que si això ens preocupa de veritat, no es perdran, serem nosaltres mateixos los que les mantindrem. Per a mi, tanmateix, lo veritable problema és lo de la preservació de la llengua (lo català), i no tant, si m’ho permets, lo de determinades peculiaritats pròpies d’un dialecte o d’una època. Les llengües evolucionen, totes, fins i tot les més potents demogràficament: si mirem lo castellà, veurem que no és lo mateix de fa cinquanta anys, i ningú no se’n plany; precisament, tenen un programa de ràdio que es diu “Palabras moribundas”, la gent hi truca i diu quan és l’última vegada que va sentir un determinat mot, si és que lo va arribar a sentir; i en parla emocionada, sí, però no preocupada. En totes les llengües, la gent fa servir lo seu dialecte en situacions col·loquials, i un estàndard culte en les situacions que ho requereixen. Nosaltres què volem?: tindre lo català dialectal per a anar per casa i lo castellà com a única llengua de comunicació cultural, científica, periodística? O bé, poder fer servir lo català en totes les situacions i tots los àmbits? L’amor a peculiaritats locals i la cura per conservar-les no és incompatible amb lo domini de la varietat estàndard de la llengua.
Així, en lo teu cas, aquelles actituds, una mica burletes, dels companys mont-rogins van produir l’efecte contrari al que comentàvem d’Aiguaviva.
Sí, sí, és veritat. Recordo que, quan ja estudiava a Saragossa i tornava a casa de vacances, les converses a la taula, en català, anaven plenes de paraules i expressions en castellà: lo nostre dialecte ens servia per a parlar només de les coses més properes, però no de temes culturals o d’actualitat (com, sortosament, ho estem fent tu i jo ara en esta entrevista). L’alternativa aleshores era: o parlar en castellà o parlar en una versió devaluada del català. Sense cap mena de militància ni ideologia, nosaltres seguíem parlant en català, de manera natural i espontània, tot i que n’era una versió devaluada. Açò crec que il·lustra l’autèntic dilema: o desenvolupament de l’ús del català com a llengua —amb tots los atributs d’una llengua i no només com una variant dialectal que cal conservar—, o, a la llarga i indefectiblement, substitució pel castellà. També recordo que al seminari de Saragossa los feia explicacions de la nostra llengua als meus amics, o també, a la classe de francès comprovava que, a mi, aprendre’l em resultava molt més fàcil que als meus companys, per les similituds amb lo català: la pronunciació, los pronoms en i hi, etc. Jo crec que vaig créixer amb allò que en castellà diem “el gusanillo” de les llengües.
Com a lingüista, quin futur li preveus a la llengua catalana a Aragó.
Et respondré a esta pregunta també des de la meua experiència personal. Quan la família es va traslladar a viure a Alcanyís, zona de parla castellana, a casa vam seguir sempre parlant lo català, com ja t’he dit; la meua germana més menuda tenia només un any i mig, i la gent li deia a ma mare, “Però com és que no li parleu en castellà, pobreta?”. Eixe era l’ambient que s’hi vivia i los valors que hi predominaven; al carrer no se sentia ni una paraula de català, ens feia vergonya que ens sentiren… Això actualment ha millorat d’una manera radical. Per això crec que tenim prou motius per ser optimistes: hem recuperat l’orgull i la dignitat, i ja no ens avergonyim de la nostra llengua. Ara bé, no sabem quin camí seguirà esta evolució, en lo món actual és molt difícil fer previsions sobre lo futur, en qualsevol tema. Em temo, però, que potser fem massa èmfasi en les peculiaritats dialectals i no som conscients del perill que corre la llengua. És veritat que hi ha una recuperació de la literatura escrita en estes terres, i que cada volta més gent jove publica en la nostra llengua, cultivant amb amor les seues particularitats. Però en lo meu entendre no ens podem aturar aquí: cal estendre lo coneixement de la llengua culta, oral i escrita, a tota la població. Les nostres formes dialectals només sobreviuran a l’ombra del català estàndard: si perden lo lligam amb la seua matriu natural, la substitució pel castellà és un greu perill, certament.
Creus que estes idees poden, al seu torn, produir l’efecte contrari en part de la població, de rebuig a l’ensenyament del català?

Sí, és clar que això pot passar; de fet, està passant. Sóc plenament conscient que és un tema delicat. I vull deixar clar que per damunt de tot està la llibertat de les persones: cadascú pot triar l’opció que li parega més convenient. Però los que ens dediquem a l’estudi de les llengües no podem falsejar les coses ni tancar la boca davant afirmacions que neguen la realitat de la llengua. I les institucions, per la seua banda, tenen l’obligació de vetllar per la conservació del patrimoni cultural comú, una part important del qual és la llengua.
Tenim entès que eres membre, molt actiu, dels “Foros de la Concórdia”, amb seu a Alcanyís. Quina és la teua vinculació? I quines són les finalitats de l’associació?

Actualment sóc secretari de la junta directiva. És una associació que es va crear l’any 2012, amb ocasió del centenari de la Concòrdia d’Alcanyís (prèvia al Compromís de Casp), per una iniciativa de la societat civil; vull dir, sense cap tipus de vincle amb les institucions ni amb cap partit polític. Actualment som una seixantena de socis, de tots los territoris espanyols que formaven la Corona d’Aragó (amb los territoris italians que també n’eren part, de moment no hi hem establert cap contacte) i ens proposem traslladar a l’actualitat l’esperit de diàleg i consens d’aquell Compromís, promoure entre estos territoris relacions de convivència basades en l’humanisme ètic, lo respecte i la comprensió mutus i la renovació de vincles històrics.
Quines activitats organitzeu?
D’una banda, organitzem Fòrums d’estudi i debat sobre temes d’interès comú, en una visió lligada a la construcció europea. D’altra banda, hem signat acords de cooperació amb tres universitats (Saragossa, Lleida i Jaume I de Castelló), que a partir d’este curs acadèmic organitzaran actes sobre temes relacionats amb los objectius de l’associació.
Fins al moment s’han celebrat dos Fòrums, no és així?
Sí, dos Fòrums, acompanyats d’una versió “junior”, en la qual hi participen alumnes de tres instituts de secundària, d’Alcanyís, Tortosa i Vinaròs. L’any 2014 se’n va celebrar lo primer, centrat en les actuals relacions econòmiques entre los territoris. Amb la voluntat de donar continuïtat a les idees i les conclusions d’este primer Fòrum, vam considerar que calia abordar l’estudi de la realitat sociocultural dels territoris. Així doncs, es va escollir lo llegat cultural comú com a tema inicial per al segon.
I l’octubre passat, va tindre lloc lo segon.

Efectivament, los dies 22 i 23. Lo dissabte al matí hi va haver quatre conferències sobre temes relacionats amb lo llegat cultural: “El Gòtic internacional”, (Joan Aliaga, de la Universitat Politècnica de València), “L’Estudi General de Lleida”, (Joan J. Busqueta de la Universitat de Lleida), “Emblemàtica de la Corona d’Aragó” (Víctor Mínguez de la Universitat de Castelló) i “Historiografia de la Corona d’Aragó” (Ignacio Peiró, de la Universitat de Saragossa). Totes les conferències van posar de relleu com lo nostre patrimoni cultural comú està insert en la cultura europea, una cultura amb múltiples llaços i intercanvis en los quals participava intensament la Corona d’Aragó. Este aspecte supranacional ens pareix especialment important, la dimensió europea de què parlàvem.
I en finalitzar lo Fòrum vau fer públic un manifest.
Sí, amb les idees que s’hi van exposar s’havia debatut sobre dos temes de gran actualitat: lo conflicte pels béns artístics de les diòcesis de Barbastre-Montsó i Lleida, i lo coneixement, denominació i ús de les llengües pròpies dels territoris. Lo grup d’experts reunits va aprovar per unanimitat lo text d’un Manifest pel Patrimoni Cultural Comú.
Es pot accedir d’alguna manera a les conclusions que es recullen en lo manifest?
Han estat publicades a la pàgina web de l’associació (http://www.forosdelaconcordia.com/). I la premsa se n’ha fet ressò. Los lectors de Temps de Franja hauran pogut veure-les al  número digital 30 [desembre 2016]. M’agradaria destacar ací que a l’acte de lectura pública del manifest s’hi va generar un petit però intens col·loqui amb lo públic assistent. I es van expressar idees molt interessants; per exemple, que la cultura, lluny de ser un adornament circumstancial, és lo fonament de la vida d’una societat; los béns culturals són molt més que simples objectes, susceptibles de mercantilització: són portadors de missatges, que hem de ser capaços de llegir i interpretar; i això exigeix que los responsables de la seva gestió i administració los facin accessibles al públic en un context apropiat.
I pel que ateny a les llengües?

En este tema es va aprofundir en la concepció de lo que és una llengua, i lo que suposa fer-la servir: una llengua no és únicament una eina de comunicació asèptica, sinó també i alhora, un factor de identitat, individual i col·lectiva, juntament amb la resta dels components del patrimoni cultural. Un altre aspecte que se’n va destacar es que lo fet de parlar requereix la voluntat d’escoltar; i l’escolta és apertura a l’altre i voluntat de comprendre’l, només d’esta manera són possibles la comunicació i la convivència. Esta voluntat de comprendre l’altre és indissoluble del reconeixement de la seua personalitat integral i d’aquella seua identitat de la qual la llengua n’és part substancial.
I en aspectes més concrets i pràctics, es va decidir alguna cosa?
En qüestions més concretes es va parlar de la denominació de la llengua, un tema polèmic ací i a València. Lo nom amb què cada territori anomena les seues llengües no ha de condicionar-ne l’ús, ensenyament, valor patrimonial i consideració institucional. La diferència de denominacions, comunament acceptada per totes les parts, ha de ser indissoluble del reconeixement exprés que, en cada cas, es refereixen a varietats locals d’una mateixa llengua, i no hauria de ser una eina per a la negació d’esta llengua comuna. Algú va proposar lo lema, que jo subscric: “Som aragonesos i parlem en català”.
Finalment, que se’n fa de les conclusions de cada Fòrum?
Lògicament, com hem dit abans, les publiquem a la nostra web. A més, tenim intenció de fer-les arribar a les institucions polítiques i culturals dels territoris i de l’Estat. I tots los membres de l’associació les difonem en los nostres àmbits professionals i socials.
Tant de bo aquelles institucions se’n facen ressò en benefici de la nostra llengua i la nostra cultura. Gràcies, Ernesto, pel teu interès. I molta sort.

jueves, 14 de septiembre de 2017

VOCABULARIO VALENCIÀ ,Safor-Valldigna

VOCABULARIO VALENCIÀ , Safor-Valldigna
Está molt bé que no escrigáu nel valencià genuí dasta 1926 més o manco, en el que la llengua encara era nostra, pero chiquets!!! que escrigáu Ché!!! en el catalanisme Xe…. y utilisant les inexistents tz, ts….,
Flipant ahón hem anat a parar y cóm hem perdut la nostra identitat per política-educació desde l’infancia sinse veritat ….y continua la cosa…, es questió de temps….

El valenciá genuí, el que sempre s’ha escrit, tots el grans valencians desde’l sigle d’or no utilisaven dobles consonants de ss…, l’acentuació era tancá y se produíen simplificación (no guions..) no teníen por de ficar la -D- intervoválica, com trompá, albá, trobá o caguerá… y atres mils de cuestions que donen genuitat al nostre idioma del antic reyne de valencia!!!
Ajcolta pumuki, tu si que eres un catalaniste perque no parles chenui, en nostra llengua chenuina no se diu dasta se diu hasta y punt de tota la vida. Disat de catalanaes y parla com en nostres pobles del horta per lo manco che collons això eu pague yo. Y ise q dius del Molla ise tame es catalaniste que eu se yo que ma informat. Per sert, se diu dicsionarit, hasta en aiso vols catalanisarmos, che che che, hasta ahon arrivarem!!
– IEEE!: Hola.
– AU: Adiós.
MONE / NEMON: Vámonos.
– MECAGUEN LA FIGA TA TIA: Discrepo de su opinión, estoy bastante en desacuerdo / Saludo a un conocido que hace tiempo que no se ve.
– MECAGUEN LA MARE QUE LA PARIT AL FILL DE PUTA IXE: Discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relacionada con la conducción) que acaba de realizar.
– VES A FER LA MÀ: Aleje su sombrilla un poco de mi toalla que me hace sombra, gracias.
– IEEEEEEEP FILL DE PUTA, A ON VAS?: Saludo a un conocido.
– NEM A FER-SE’N UNA: Vamos a tomar una cervecita. Habitualmente acompaña a la anterior sin solucion de continuidad.
– XE!, SERÀ PER DINERS, COLLONS: Variante de “Xe, això ho pague jo”
– A RAS DE FIGA: Minifalda
– RINXOPARRÚS: Falda aún más pequeña que la minifalda
– PER COLLONS: Necesariamente, por necesidad, inexorablemente.
– VES I GITA’T: No digas tonterías
SI LA VISTA NO M’ANGANYA, PORTE UNA BONA CASTANYA: Referente al estado de intoxicación etílica propia
– NYÀS! : Cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)
– MESINFOT: No me importa demasiado / Me es indiferente.
– MENINFOTS: Habitantes de la “terreta”, nativos
– SANGONERETA: Chupa tintas, tragón
– AMOLLAR: Soltar donde se pueda, dejar caer
– FIGAMOLLA: Llorona, de escaso espíritu
– PANFIGOL: Persona tranquila. Equivalente masculino de figamolla
– SUMBALI: Echar a correr / pegarle a alguien
– MOLT LLUNY : Muy lejos
– A FER LA MÀ: Aun mas lejos
– AGUSAES, QUE AGONÍA QUE DONES!: No acaba de caerme bien usted / Se esta poniendo usted pesado.
– T’AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeo, gracias
– PIXES ALT I FAS CLOTET: Alto de miras / Pagado de si mismo
– LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor / No es conveniente bromear con la hermana de tu madre
– TINC EL PIU ENCÉS EN FLAMES: Me alegro de volver a verla, señorita / Cariño, esta noche vamos a tener relaciones / ¿Tendría usted inconveniente en practicar sexo conmigo?
– TIRA MÉS UN PEL DE FIGA QUE UNA MAROMA DE BARCO: Lo que consigue una mujer no lo consigue nadie
– FARDATXO / SARVATXO: Bicho grande
– VALENCIANOTA: Mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia
– AMARRA EL PONI / AGARRA-LI EL MORRO A LA BURRA: Tranquilízate, por favor
– VAIG COM CAGALLÓ PER SÉQUIA: Ir sin rumbo fijo / Moverse al albur de las circunstancias
– ALÇA EL RABO, PERDIGOT: Espabílate, vamos
– SI T’ARREE UNA NYESPLA VORÀS: Amenaza
– AGARRA’T QUE VE (CURVA): Se va a liar parda
– AÇÒ ES MEL DE ROMER: Que es muy bueno-bonito
– A CAGAR A L’HORT: Vete, fuera de aquí / Agradecería que te alejases
– AMAGUEU-SE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado / Recibimiento que se dispensa a un intimo amigo
– ME CAGUEN (DEU/ DÉNIA/ DEN / LA FIGUERETA / L’HÒSTIA): Expresión de múltiples aplicaciones según estado de ánimo
– LA MARE QUE VA…: Exclamación que denota sorpresa.
– CAP DE SURO: Cabezón, tonto, bobalicón, de pocas luces
– LA FIGA EM FA PALMES: Guapo, me gustas
– HI HA MÉS DIES QUE LLONGANISES: Aún queda tiempo
– VAS A LA MAR I NO TROBES AIGUA: Despistado
– XÉ! VES I TOCA’T EL COLLONS: Hága el favor de no molestar
– ANIMAL DE SÈQUIA: Bruto, de escasa sensibilidad
– COM SI CAGARES, PERÒ PA CA DINS: Eso es una tontería / Imposible
– XE, DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: De verdad de la buena
– AIXÒ ES BUFAR EN CALDO GELAT: No tiene usted nada que hacer en el asunto / Carece de sentido persistir en el intento
– TAPEROT: Tonto
– ME CAGUE EN LA MARE QUE EM VA PARIR: ¡Caramba! ¡Cáspita!
– AH! REDEU: Madre mía
– XÉ QUE BÒ: Me gusta / Exquisito
– AÇÒ? AÇÒ?? AÇÒ ES MASSA,TU: ¡Qué barbaridad!
– TÚ NI TENS VERGONYA NI LA CONEIXES: Carece usted de la mas elemental educación
– XÉ, VES I TIRA A FER LA MÀ!!: Aléjese que se esta poniendo impertinente / No creo nada de lo que me esta explicando
– NI XIXA NI LLIMONÀ: No servir para nada o poca cosa
– TINDRE POCA ESPENTA: No tener iniciativa
– TOT PER L’AIRE: ¡¡Caracoles!! / ¡¡Caramba!!
– TIRALIIII: Continúe usted
– JUGA, JUGA I VORÀS… : Aplicable a multitud de situaciones, suele terminar con “L’hòstia que t’emportes”
– COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma
– MENGES MÉS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): Come usted mucho y podría sufrir problemas de salud por ello
– A MANTA! : En cantidad…
– BORINOT: Torpe, bruto
– AU CACAU: Hasta luego Lucas
– EIXE ES UN SANGUANGO: Ese es un individuo que no alcanzara el exito en la vida
– SI TE PEGUE UNA BORINÀ ET REVENTE COM UNA MAGRANA: ¿Puede usted dejar de molestarme? / Si persiste en su actitud me veré obligado a tomar medidas.
– MA QUE ERES…, MA QUE T’AGRÀ… : Hay que ver, hay que ver… (expresión de reproche)
– HA PEGAT UN ESCLAFLIT : Ha explotado
– FUIG DEL MIG, HOSTIA: Apártate por favor…
– QUINA FOTRACÀ: Caramba, cuanta cantidad
– CHE VA, CHE : Venga, va
– NO TOCAR PILOTA: Estar fuera del juego, fuera del asunto.
LLUNY: lejos
MOLT LLUNY: muy lejos
A FER LA MÀ: muy muy lejos
QUE VOS CAGUE UNA PUTA ALS 3: hace falta traducirlo??
ME VAIG A CAGAR EN EL REPOMPó DE LA FIGA DE TA MARE: más de lo mismo’
MECAGUENLAMAREQUELAPARIT-ALFILDEPUTAIXE’: discrepo con su punto de vista, y/o con la acción (muchas veces relacionada con la conducción) que acaba de realizar.
VES A FER LA MA: que te den
XE, SERÀ PER DINERS COLLONS: variante de ‘això ho pague jo’
SI LA VISTA NO M’ANGANYA, PORTE MALA CASTANYA: estado de embriaguez
NYÀS! : Cuando le das algo a alguien (emplear la expresión mientras se lo dais)
MESINFOT: no me importa
MENINFOTS: Habitantes de la terreta
SANGONERETA: chupa tintas
AMOLLAR: Soltar donde se pueda.
FIGAMOLLA: Llorona
PANFIGOL: muuuuuy tranquila
SUMBALI: Corre o pegar alguien.
AUSAES, AGONIA QUE DONES!: Das asco
T’AGÜELA QUAN PIXA FA CLOTET?: Ya vale con el cachondeito?
LA FIGA TA TIA ROSSEGA KIKOS: La hermana de tu madre tiene mal humor.
A RAS DE FIGA: Minifalda
RASPARRÚS: Falda aun mas pequeña que la minifalda
TINC EL PIU ENCéS EN FLAMES: Cariño, esta noche vamos a tener relaciones.
ESTIC MÉS CALENT QUE UN RABOSOT: izando la vela…
TIRA MéS QUE UN PÈL DE FIGA Q’ UNA MAROMA BARCO: lo que consigue una mujer no lo consigue nadie
FARDATXO: bicho grande
VALENCIANOTA: mujer que le gusta todo lo relacionado con Valencia.
ES TAN VALENCIANOTA QUE EN CONTER DE PORTAR TAMPAX DU UN FARTó POLO: ser valencianota…pero llevado casi a la exageración
AMARRAELPONIIIII: tranquilízate!
VAIG COM CAGALLó PER SEQUIA: Voy un poco apurado
ALçA EL RABO, PERDIGOT: espabílate
YEEEEEEEP FILL DE PUTA , A ON VAS?: saludo a un conocido
A FER-MO’S UNA FRESQUETA: ir a tomarse una cervecita
SI T’ARREE UNA NYESPLA VORÀS: amenazar con dar un guantazo
AGARRA’T QUE VE CURVA: La vamos a liar
Açò ES MEL o MELETA: Que es muy bueno-bonito
A CAGAR A LA VíA ú A L’HORT: Vete, fuera de aquí!
AMAGUEUSE LES CARTERES: Llegada de alguien inesperado
PER COLLONS: Por que sí, necesariamente.
ME CAGUEN DEU: Expresión de multiples aplicaciones según estado de animo.
ME CAGUEN L’OSTIA PUTA: Más de lo mismo
LA MARE QUE VA…!!: Y más…
CAP DE SURO: Cabezón o tonto
LA FIGA EM FA PALMES: Chica de moral distraída
CAGUEN’ LA FIGA T’HA TIA: Me cago en tu jodia estampa
HI HAN MéS DIES QUE LLONGANISES: Hay mucho tiempo
VAS AL MAR I NO TROVES AIGUA: Despistado/empanado
Xè! VES I TOCA’T EL COLLONS: No molestes.
ANIMAL D’ASEQUIA: BrutoAçò
ES CANELLA EN RAMA: Que es muy bueno-bonitoA VORÀS!! : Ahora sí que vas a ver lo que es bueno.
DELS PECATS DEL PIU, DEU ES RIU: A hacer el guarro que no pasa nada
FOLLEU FOLLEU QUE EL MON S’ACABA: mas de lo mismo
NYAS COCA: toma ahí
COM SI CAGARES, PERO PA’ CA’ DINS: eso es una tontería o imposible
XE DE VERES, COM SI MENJARES PERES I LES CAGARES SENCERES: de verdad de la buena
RETRUQUE I TE PEGUE A LA PARET COM UNA CORFA DE BONIATO: Te vas a cagar…
JA M’HA CAGAT EN LA PUTA QUE T’HA PARIT: pos eso
AIXó ES BUFAR EN CALDO GELAT: no hay nada que hacer
TAPEROT: Tonto
PATOTES: Torpe
ME CAGUE EN LA MARE QUEM VA PARIR: Estoy hasta los mismisimos
AH REDEU: Madre mía
Xé QUE Bò: Que bueno!
Açò? Açò?? AÇÒ ES MASSA,TU: qué barbaridad!
ME CAGUE EN ELS COLLONS!!: Exclamación
BLANC I NEGRE: Bocata típico valenciano solamente digno para ciertos paladares
SEMBLES PACO ‘L’EXPLICAOR’: cuando alguien explica algo y no se le entiende.
BUTONI: hombre del saco
ORELLUT: como denominamos a los de Castellón
MIG-OUET: como nos denominan los de Castellón
BUFó: payaso
SER DE CANYA VERDA: no tener mucha idea
CAMIONÀ: gran cantidad de algo
CEBAGOLóS: avaricioso
N’HI HA QUE FER-HO / éS LO QUE NI HA: Hay que hacerlo por cataplines
Açò ES UNA CASA PUTES SENSE AMO: Esto es un descontrol
Tú NI TENS VERGONYA NI L’HA CONEIXES: Cara dura
Xè, VES I TIRA A FER LA MÀ!!: vete a tomar por culo
QUINA MELSA: persona que carece de chispa
NI XIXA NI LLIMONÀ: no servir para nada o poca cosa
FRAROT / MAXUXO: solterón
TINDRE POCA ESPENTA: no tener iniciativa
TE PEGARE UNA PATA ALS OUS QUE TE VAIG A PLENAR LA CARA DE ‘YEMA’: se entiende?
TE VAIG A PEGAR UNA ENSALA DE OSTIES QUE VORAS: te vas a ir ‘calentito’
SI, I LA FIGA DE TA MARE FA MELONS: SI, y que mas
LA MITJOR TERRETA DEL MON: Usease valencia
TOT PER L’AIRE: alaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
PERCULER: toca-pelotas
TIRALIIII: continúa
ACABA SEQUIES: torpe
MA’ Q’ERES LLèPOL: Goloso
LI HA AGARRAT UN PANTAIX  : Le ha dado un ataque,sofoco, agotamiento, pájara o similar….
TE TRòSIS : Variante no catalogada de la artrosis
SE LI HA TANCAT EL CóS: Ha petao. Problema gastrointestinal.
JúA JúA I VORáS: Aplicable a multitud de situaciones, suele terminar con ‘La corcholis que te llevas’
PEIXPILILA: Variante de bujarra
ES UNA MIQUETA ANGUILERO: Un poco maricón vamos
IXE ES MES FURó Ó FOGó….: Dicese que le gustan los hombres…
COLLONS: Testículos. Generalmente se usa para todo, al comenzar o terminar la frase puede variar el significado de la misma. Variante de la expresión ‘joder’ en castellano.
ACí O FOLLEM TOTS,O LA PUTA AL RIU : amenaza para realizar algo en grupo y no por separado
EIXE S’HA ESCAPAT DE BéTERA: cuando decimos que alguien está loco (Bétera: población de Valencia donde está situado un manicomio)
MENGES MéS QUE EL TIO SANGONERA (QUE VA MORIR DE UNA FARTERA): cuando alguien come mucho, vamos, que tiene buen saque.
TRENCAREM PALLETES: romperemos relaciones (profesionales, amistad,…)
RIL: ventosidad, aire, cuesco
A MANTA! : En cantidad…
BOTABANCALS: Animal
BORINOT: Torpe, bruto.
ROT, ROTAR: Eructar sonoramente. (BROUARRRRRRPPP)
Q CADA GOS ES XUPLE EL SEU CAPULLO: cada uno a lo suyo
AU CACAU: Hasta luego Lucas
VISANTET, ALçA LA CAMA I TíRAT UN PET!!: Broma para los Vicentes
XUFLA!!: Sopla, o chupa
XORRAR: Estirar
YEEEE, DIXEU TREBALLAR!!: no molestéis
MASSA PA LA CARABASSA: demasiao pal body
LLENYA AL MONO!!: dale y dale
FAS PUDOR!: hueles mal o eres un falso
EIXE ES UN SANGUANGO: ese es un desgraciao
RODA TAULES I AMBOSA ESTUFES: inútil
ERES COM UNA MOSCA DINS L’ULL: eres un agobio
CARA COLLONS: Múltiples utilidades
MALA RIUA DE MERDA T’AGARRE EN UN CARRER SENSE EIXIDA: ojala te veas de mierda hasta el cuello.
RUBIALESSSSS, VOLS UN PARDAL SENSE ALES? / MORENAAAAAAA, VOLS UN PARDAL AMB MELENA?: ¿quieres echar un polvete? (la respuesta suele ser ¡imbécil!)
¿ANEM A TOMBO?: vamos a dormir?
XAFAXARCOS: Atontao
SI TE PEGUE UNA BOCINÁ TE REVENTE COM UNA MAGRANA: a que te meto??
NO EN FOTRÀS TORT: no me pillarás.
XAFAET: persona un poquito perjudicada.
Bò, FAENA FETA: después de una larga noche de sexo desenfrenado
VES A TOCAR-LI LA FIGA A TA MARE: deja de dar por saco
MILHOMENS: machote
REINETA, VOLS TONYINYETA? buenas noches señorita, gustaría de una noche romántica?
SERENGUE O FLORí: bujero del culo
MA QUE ERES…, MA’ QUE T’ AGRÀ..!!: Hay que ver, hay que ver… (Expresión de reproche)
A PIUETXAR… A CASA: A corcholis, te vas a otro lado
A PIUETXAR… AL CAMP, AMB LES CABRES: A corcholis, te vas a otro lado…pero bien lejos
HA PEGAT UN ESCLAFLIT: Ha explotado.
Yé BONICO: hola (en idioma de jaume ortí).
VES I AMAGAT / CORRE VES I GITAT: no digas tonterías
AU MONE / AU ANEMSEN: vamonos.
FUIG DEL MIG òSTIAAAA: apartate por favor…
QUINA FOTRACÁ: mucha cantidad.
TÓRNALI LA TROMPA AL XIC: otra vez, pesao!
YEE BONICA VOLS CUARTA I MITAT DE COLL DE TITO PELAT?: si queréis ligar en valencia este no falla intentadlo (también corres el riesgo de ser agredido…)
YEE DONES MES GUERRA QUE UN PORC EN UN REGAT: eres un poco cansino…
XEEE VAAA, Xè: venga, va
MECAGUEN L’òSTIA CONSAGRÀ DIVINA: …..si oyes esto mejor echa a correr!!