Mostrando las entradas para la consulta vella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta vella ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 17 de octubre de 2017

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

https://pedro2013dotcom.wordpress.com/2017/05/31/la-desmemoriada-mula-vella-de-desideri-lombarte/

Primé párrafo adaptat a la ortografía del chapurriau. A la entrada está en ortografía standard catalana y paraules de Fórnols. Al final en castellá.

Desideri Lombarte va escriure un llibre de ficsió mol interesán, que va titulá: 

Memòries d’una desmemoriada mula vella

Cuan vach lligí l’exemplar que m’havie regalat la Rosalía, la seua viuda, me va cridá l’atensió que la mula no li haguere explicat a Desideri les sensasions que va tindre la primera volta que la van ferrá

Sense cap pretensió de sustituí la incomparable narrativa del escritó de Penarroja, y intentán feli un homenache, m’hai atrevit a contá eixa experiensia de la mula. Per a elaborá la contalla m’hai basat en la meua recordansa de com los ferrés faen eixa operasió cuan yo era minut.

Mes a la entrada original.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú
 
Mónica Naudín, ferrera de Fórnols :
 

Mónica Naudín, ferrera de Fórnols

domingo, 2 de agosto de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA.

Pietro de Vinciolo va a sopá fora; la seua dona mane que vingue un jovenet, torne Pietro; ella lo amague daball de una sistella (banasta) de pollastres; Pietro diu que a casa de Hercolano, en lo que sopabe, han trobat a un jove que allí habíe embutit la dona, la seua dona censure a la dona de Hercolano; un burro fique la pota, per desgrassia, damún dels dits del que estabe daball de la sistella; éste cride; Pietro corre cap allí, lo veu, descubrix lo engañ de la dona, en la que al final fa les paus a causa del seu vissi.

Habíe acabat lo discurrí de la reina, sén per tots alabat que Deu dígnamen haguere galardonat a Federigo, cuan Dioneo, que may se esperabe a que lay manaren, va escomensá:

No sé si es un vissi acsidental y adquirit per los mortals per la maldat de les seues costums, o si, per lo contrari, es un defecte de la naturalesa lo enríuressen per les coses roínes mes que per les bones obres, y espessialmén cuan aquelles no mos toquen a natros. Y perque lo treball que datres vegades me hay pres, y ara estic per péndrem, per a tráuretos la tristesa y portátos la rissa y alegría, encara que la materia de la historia meua que ara ve, enamorades joves, sigue en algunes coses menos que honesta, com tos agradará to la contaré; y vatres, al sentíla, féu lo que soléu fé al entrá als jardins, que estenén la delicada ma, agarréu les roses y dixéu les espines; lo que faréu dixán al mal home quedás en lo seu vissi y enriénsen alegremen de los amorosos engañs de la seua dona, tenín compassió de les desgrassies dels atres si es nessessari.

Ñabíe a Perusa, encara no fa mol tems, un home ric de nom Pietro de Vinciolo, que, potsé mes per engañá als demés y disminuí la general opinió que de ell teníen tots los perusinos que per desich que tinguere de aixó, va pendre dona; y va está la fortuna tan conforme en lo seu volé, que la dona que va pendre ere una jove ben plena, de pel roch y ensesa, que dos homens milló que un haguere vullgut y va tindre que quedás en un que mol mes a datra cosa que an ella teníe lo ánim disposat. Aixina que ella, en lo pas del tems, veénse hermosa y maja y sentínse pita y poderosa, primé va escomensá a enfadás mol y a tindre en lo seu home paraules de despressio alguna vegada y casi seguit mala vida; después, veén que lo home no cambiabe, se va di:

«Este desgrassiat me abandone pera, en la seua deshonestidat, aná en socs per lo sec; y yo me les apañaré per a portá a un atre en barco per aon plou. Lo vach pendre per home y li vach doná gran y bona dote sabén que ere un home y creén que desichabe alló que desichen y tenen que desichá los homens; si no haguera cregut que ere un home, no lo haguera asseptat may. Ell, que sabíe que yo era una dona, ¿per qué me va pendre per dona si les dones li desagradaben? Aixó no se pot aguantá. Si no vullguera viure be, me haguera ficat a monja; pero com espero de éste plaé y vull chalá potsé me faré vella esperán en vano; y cuan siga vella, arrepentínme, en vano me doldré per habé perdut la meua juventut. Bon mestre es ell en los seus ejemplos per a fé que yo prenga gust en lo que an ell li agrade, lo que me honrará a mí mentres que per an ell es mol reprobable; yo ofendré sol les leys, mentres ell ofén les leys y a la naturalesa».
Habén, pos, la bona dona, tingut tal pensamén, y potsé mes de una vegada, per a donáli secretamen cumplimén va fé amistat en una agüela que pareixíe santa Viridiana, que done de minjá a les serps, sempre en lo rosari a la ma anabe a guañá totes les indulgensies y sol parlabe de la vida de los sans pares y de les llagues de san Francisco, y per tots ere tinguda per santa; y cuan li va pareixe be li va explicá la seua intensió. La vella va di:
- Filla meua, sap Deu (que u sap tot) que fas mol be; y encara que no u faigueres per datra cosa, hauríes de féu tú y totes les demés joves per a no pedre lo tems de la vostra juventut, perque cap doló es paregut an aquell, per a qui té coneiximén, que es habé perdut lo tems. ¿Y de qué servim natros después, cuan som agüeles, mes que per a vigilá la sendra del foc? Si alguna u sap y pot doná testimoni, soc yo; que ara que soc vella no sense grandíssimes y amargues punchades de ánim reconec (y sense profit) lo tems que vach dixá pedre: y encara que no lo vach pedre tot, que no voldría que cregueres que hay sigut una pazguata, no vach fé, sin embargo, lo que hauría pogut fé, de lo que, cuan men enrecordo, veénme tal com me vech, que no trobaré qui me dono una mica de foguet, Deu sap lo doló que séntigo. A los homens no los passe aixina, naixen bons per a mil coses, no sol per an ésta, y la majó part són mes honrats de vells que de joves; pero les dones per a cap atra cosa mes que per a donáls fills naixen, y per naixó són volgudes. Y si tú no ten has donat cuenta o acatat, tens que vore: que natros sempre estem disposades, lo que no passe en los homens; y ademés de aixó, una dona cansaríe a mols homens, mentres mols homens no poden cansá a una dona: y perque per a naixó ham naixcut, te torno a dí que fas mol be en donáli al teu home un pa per una barra, per a que la teua alma no tingue a la seua vellesa que repéndreli a la carn. De esta manera cadaú té lo que arreplegue, y espessialmén les dones, que tenen que aprofitá mol mes lo tems cuan lo tenen que los homens, perque vorás que cuan mos fem velles, ni lo home ni dingú mos vol mirá, sol mos avíen a la cuina a contáli histories al gat y a contá les olles y les escudelles; y pijó, que mos fiquen en cansons y diuen: «A los jovens los bons mossos, y a les velles, los bossinets despressiats», y atres moltes coses diuen. Y per a no entretíndret mes, te dic que no podríes a dingú descubríli la teua intensió que mes útil te siguere que a mí, perque no ña dingú tan encumbrat a qui yo no me atrevixca a díli lo que faigue falta, ni tan du o furo que no lo ablanixca be y lo porta an alló que vullga. Fes, pos, de manera que me amostros quí te agrade, y díxam después fé a mí; pero una cosa te recordo, filla meua: que cuidos de mí, perque soc una persona pobre y vull que partissipos de totes les meues indulgensies y de cuans rosaris resa, per a que Deu los dono llum y candela als teus morts. -

Y va acabá. Van quedá de acord en la agüela que buscare a un mosset que per aquell barri mol assobín passabe, y li va doná totes les señes, que ya sabíe lo que teníe que fé; li va doná un tros de cansalada y la va enviá en Deu. La velleta, sense passá mols díes, de amagatons li va portá a la alcoba an aquell del que ella li habíe parlat, y después de poc tems un atre, segons los que li anáen agradán a la jove Siñora; encara que teníe temó del home, no dixabe lo negossi.

Va passá que, anán una nit a sopá lo seu home en un amic seu de nom Hercolano, la jove li va maná a la agüela que faiguere vindre allí a un mosso que ere de los mes guapos de Perusa. Y habénse la Siñora assentat en lo jove a la taula a minjá, Pietro va cridá a la porta per a que li obrigueren. La dona, sentín aixó, se va doná per morta; pero volén amagá al jove, sense ocurrísseli enviál fora o fel amagá a un atra part, ñabén una galería prop de la cámara aon senaben, daball de un sistell de pollastres que ñabíe allí lo va fé refugiás y li va ficá damún un llansol, y fet aixó, rápidamen va fé obrí al seu home.
An este, cuan va entrá a casa, li va di: - Mol pronte to la hau engullit eixa sopa.

Pietro va contestá:

- No la ham probat.

- ¿Y cóm ha sigut aixó? - va di la dona. Pietro entonses va di: - Te u diré. Están ya a la taula Hercolano, la dona y yo, vam sentí estornudá prop de natros, de lo que ni la primera vegada ni la segona mos vam preocupá, pero lo que habíe estornudat cuan va estornudá la tersera vegada y la cuarta y la quinta y moltes atres, a tots mos va fé maravillá; de lo que Hercolano, que estabe una mica picat en la dona perque mos habíe fet está a la porta un bon rato sense obrímos, enfurruñat, va di: «¿Qué vol di aixó?
¿Quí es eixe que tan estornude?». Y eixecánse de la taula cap a una escala que ñabíe prop, va eixecá una trampilla de fusta, aon se podíe amagá consevol cosa qui u haguere volgut, com veém que manen fé los que fan obra a les seues cases, y pareixénli que de allí veníe lo soroll dels estornuts, va obrí una porteta que ñabíe allí y cuan la habíe ubert, de repén va eixí lo mes pudén tuf de sofre del món. Abans ya habén notat la auló y queixánse habíe dit la Siñora: «Es que fa un rato hay ensofrat unes teles, y después lo estenedó que había fet aná per a que se fumejaren lo hay ficat daball de aquella escala, aixina que ara ve la pudó de allí». Después de obrí la porteta Hercolano, y cuan ya se habíe escampat una mica lo braf, mirán a dins, va vore al que habíe estornudat y seguíe estornudán, obligánlo la fortó del sofre, y mentres estornudáe li habíe ya oprimit tan lo pit lo sofre que poc faltabe per a que no haguere estornudat may mes. Hercolano, veénlo, va cridá: «ara vech, dona, per qué cuan ham vingut tan rato vam está a la porta sense que mos obrigueren; pero aixina no tinga yo may res que me agrado, que me les pagarás».
Sentín aixó la dona, y veén que lo seu pecat estabe descubert, sense ficá cap excusa, eixecánse de la taula, va fugí y no sé aón sen va aná. Hercolano, sense acatássen de que la dona se escapabe, moltes vegades li va di al que estornudabe que ixquere, pero ell, que ya no podíe mes, no se movíe per res que diguere Hercolano; per lo que Hercolano, agarránlo de un peu lo va arrastrá afora, y corríe a per un gaviñet per a matál, pero yo me vach eixecá y no li vach dixá matál ni féli res, vach cridá y lo vach defendre, mentres corríen cap allí los veíns, que, agarrán al ya vensut jove, lo van portá fora de la casa no sé aón; aixina que de la sopa, ni la hay engullit ni la hay tastat, com te hay dit.

Sentín la Siñora estes coses, va vore que ñabíen datres tan listes com ella, encara que a vegades la desgrassia li tocare an alguna, y en gust haguere defengut en paraules a la dona de Hercolano; pero com reprobán la falta de l´atra li va pareixe obrí milló camí a les seues, va escomensá a di:
- ¡Vaya cosa! ¡Qué bona y santa dona té que sé eixa! ¡Quína promesa de dona honrada, que me hauría confessat en ella, tan devota me pareixíe! Y pijó que, sén ya vella, mol bon ejemple done a les joves. Maldita sigue la hora en que va vindre al món y la tal que viu aquí, que té que sé dona roína, universal vergoña de totes les dones de esta terra, que olvidán la seua honestidat y la promesa feta al home y lo honor de este món, an ell, que es tal home y tan honrat siudadá y que tan be la tratabe, per un atre home no se ha avergoñit de injuriál, y an ella en ell. Per la meua salvassió que de estes dones no hauría de tindre misericordia: ñauríe que matáles, se les tindríe que ficá vives a una foguera y féles sendra.

Después, enrecordánsen del seu amán que estabe daball de la sistella, va escomensá a animá a Pietro a que sen aniguere al llit, perque ya ere hora. Pietro, que mes ganes teníe de minjá que de dormí, preguntabe si no ñabíe res de sopá, a lo que la dona li responíe:
- ¡Si, sopá ha de ñabé! Acostumbrem a fé sopá cuan tú no hi estás. ¡Sí que soc yo la dona de Hercolano! ¡Bah! ¿Per qué no ten vas a dormí? ¡Es lo milló que podríes fé!

Va passá que habén vingut per la nit alguns llauradós de Pietro en algunes coses del poble, y habén dixat los seus burros, sense donáls de beure, a una cuadreta que ñabíe prop de la galería, un dels rucs, que teníe molta sed, va traure lo cap del cabestre, va eixí de lo corralet y anáe ensumánu tot per a trobá aigua; y anán aixina va arribá aon la sistella aon se amagabe lo mosso. Este, com teníe que está a marramiaus, habíe estirat los dits de una de les mans an terra fora de la sistella, y tanta va sé la seua sort, o la seua desgrassia si volem, que este ruquet li va ficá damún la pota, lo va calsigá o palsigá, per lo que, sentín un grandíssim doló, va fotre un gran bram.

Sentínu Pietro, se va maravillá y sen va doná cuenta de que alló passabe a dins de casa; per lo que, eixín de la alcoba y sentín encara queixás an aquell, no habén encara lo burro eixecat la pota dels dits, va di:

- ¿Quí ña per aquí?

Y corrén aon la banasteta, y eixecánla, va vore al jove, que, ademés del doló que sentíe perque lo burro li empanabe los dits, tremoláe de temó de que Pietro li faiguere mal. Y sén reconegut per Pietro, com que Pietro per lo seu vissi habíe anat detrás de ell mol tems, li va preguntá:

- ¿Qué fas tú aquí?

No li va contestá, pero li va demaná que per amor de Deu no li faiguere mal.
Pietro li va di:

- Eixécat y no tingues temó de que te faiga cap mal: pero dísme cóm has vingut aquí y per qué. Lo jove lay va di tot; no menos contén Pietro de habél trobat que dolguda la seua dona, agarránlo de la ma sel va emportá en ell a la alcoba, aon la dona en molta temó lo esperabe.

Y sentánse Pietro enfrente de ella li va di:

- Si tan censurabes fa un momén a la dona de Hercolano y díes que la teníen que cremá y que ere la vergoña de totes vatres, ¿cóm no u díes de tú mateixa? O si no volíes díu de tú, ¿cóm teníes lo valor de díu de ella sabén que habíes fet lo mateix que ella? Segú que res te portáe an alló mes que totes sou iguals, y culpán a les atres voleu tapá les vostres faltes: ¡que baixo foc del sel y tos cremo a totes, rassa malvada que sou! La dona, veén que per sol li habíe fet mal de paraula, y pareixénli que se derretíe perque portáe de la ma a un mosset tan guapo, se va envalentoná y va di:
- Segura estic de que voldríes que baixare foc del sel que mos cremare a totes, perque te agradam tan com a un gos les palisses; pero per la creu de Deu que no sirá aixina. En gust parlaré una mica en tú per a sabé de qué te queixes; y sértamen que eixiríe be si me compares en la dona de Hercolano, que es una vella santurrona y ell li done tot lo que vol y la vol com se té que voldre a la dona, lo que a mí no me passe. Que, encara que me vestixgues y me calsos be, be saps cóm vach de lo demés y cuán tems fa que no te gites en mí; y mes voldría aná vestida en draps y descalsa y que me tratares be al llit que tíndre totes estes coses tratánme com me trates. Y entén be, Pietro, que soc una dona com les demés, y me agrade lo que a les atres, aixina que perque me u busca yo si tú no mu dones no es per a insultám, per lo menos te respeto tan que no men vach en criats ni en tiñosos.

Pietro sen va doná cuenta de que les paraules no pararíen en tota la nit, per lo que, com poc se preocupabe de ella, va di:

- Calla ya, dona: que te donaré gust en aixó; be faríes en donámos algo de sopá, que me pareix que este sagal, igual que yo, no haurá senat encara.

- Claro que no - va di la dona- , que no ha sopat, que cuan tú vas arribá en mala hora, mos assentáem a la taula per a sopá.

- Pos ves - va di Pietro- , dónamos de sopá y después yo arreglaré les coses de manera que no tingues que queixát.

La dona, eixecánse al sentí al home contén, rápidamen va fé ficá la taula, va fé vindre lo sopá que estabe preparat y los tres van sená. Después del sopá, lo que Pietro se proposáe per a satisfacsió de los tres me se ha olvidat; pero be sé que de matí a la plassa se va vore al jove no mol segú de a quí habíe acompañat mes per la nit, si a la dona o al home. Per lo que ting que dítos, siñores meues, que a qui te la fa féslay; y si no pots, que no te sen vaigue del cap hasta que u conseguixques, per a que lo que lo burro done contra la paret lo mateix ressibixque.

Acabada, pos, la história de Dioneo, en poques risses per la vergoña, y veén la reina que habíe arribat lo final del seu gobern, se va ficá de peu y se va traure la corona de lloré y lay va ficá al cap a Elisa, diénli: - A vosté, Siñora, tos correspón ara maná.

Elisa, ressibín lo honor, com antes habíe sigut fet va fé: que, preparán en lo senescal lo que ere pressís per al período del seu señorío, va di: - Ya ham sentit moltes vegades que en paraules ingenioses o en respostes rápides mols han sapigut en la reprimenda mereixcuda llimá les dens dels atres o evitá los perills que los veníen; y perque la materia es bona y pot sé útil, vull que demá, en la ajuda de Deu, se parlo dins de estos límits: es di, sobre alguns que en paraules ingenioses se van vengá al sé molestat, o en una rápida contesta o algún invento se van escapá a la perdissió o al perill o al despressio. Aixó va sé mol alabat per tots, per lo que la reina, alsánse de peu los va doná llissensia a tots hasta la hora del sopá.

La honrada compañía, veén a la reina eixecada, se va alsá y segóns la costum, cadaú va fé lo que mes li agradabe. Pero al callá les chicharres, los va cridá a tots y van sopá, y después se van ficá a cantá y a tocá. Y habén ya, per dessich de la reina, escomensat Emilia una dansa, a Dioneo li van maná que cantare una cansó, y ella va escomensá: «Doña Aldruda, eixequéutos la coa, que bones noves tos porto». De lo que totes les siñores van escomensá a enríuressen, y mol mes la reina, que li va maná que dixare aquella y ne cantare un atra. Va di Dioneo:

- Siñora, si tinguera un címbalo diría: «Alséutos les robes, doña Lapa» o «Daball del olivé ña herba».
¿O voldríeu que cantara: «les oles del mar me fan tan mal»? Pero no ting cap címbalo, y per naixó diéume quina voleu de estes atres: ¿tos agradaríe: «Ix a fora que está podat com un mach a la campiña»? Va di la reina:

- No, un atra.

- Pos - va di Dioneo- ; diré: «Doña Simona embotelle embotelle; y no es lo mes de octubre». La reina, rién, va di:

- ¡Ah, en mala hora!, Cántan una de bona, si vols, que no volem eixa. Va di Dioneo:

- No, Siñora, no tos enfadéu, pero ¿quina tos agráe? Men sé mes de mil. ¿O voleu: «Este lo meu nincho, si no lo pic» o «¡Ah, desplay, home meu!» o «Me compraré un gall de sen lires»? La reina entonses, una mica enfurruñada, encara que los demés rigueren, va di: - Dioneo, díxa les bromes y dísne una de bona; y si no, sabrás cóm me enfado. Dioneo, sentín aixó, dixán les bromes, rápidamen de esta guisa va escomensá a cantá:

Amor, la hermosa llum

en que los seus bells ulls me han ferit

an ella y a tú me té ya rendit.

De los seus ulls se mou lo esplendó

en que lo meu cor a cremá se ha ficat

per los meus passán,

y cuán gran fore lo teu valor

lo seu bell rostro me va fé manifest,

lo que, imaginán,

vach sentí que me anabe lligán

tot poder, y que an ella ere oferit,

y esta es la causa de los meus plos ha sigut.

aixina pos, en lo teu criat transformat

estic, siñó, y aixina obedién espero

que me sigues clemén;

pero no sé si del tot ha adivinat

la meua fe sansera y fervén

aquella que la meua men

posseíx, que la pas, si no ha vingut

de ella no vull, y may la hay volgut.

Per naixó, siñó meu, yo te rogo

que, al mostrálay, la faigues tú sentí

lo teu foc al seu costat

per a servím, perque yo en lo teu foc

amán me consumixco, y de patí

me séntigo ya postrat;

y, cuan tú u cregues assertat,

dónali raó de mí com es degut;

que me voré, si u fas, complagut.

Después de que Dioneo, callán, va mostrá que la seua cansó habíe acabat, va fé la reina din moltes atres, sense dixá de alabá mol la de Dioneo. Pero después que part de la nit va passá, la reina, sentín que la caloreta del día habíe vensut a la frescura de la nit, va maná que tots, hasta la jornada siguién, sen anigueren a descansá.

ACABE LA QUINTA JORNADA.

JORNADA QUINTA. NOVELA DÉSSIMA. Pietro de Vinciolo


jueves, 10 de septiembre de 2026

Veta, Vetat, Vetuste, Vetz, Vegada, Veguada, Vezar, Avezar (Aveá, aveás)

Veta, s. f., lat. vitta, cordon, raie, bande, ruban, vétille.
La veta que vai en som
Sob' (sobr') els cills, a nom sobresill.
Deudes de Prades, Auz. cass.
La bande qui va en pointe sur les cils, à nom sourcil.
Paubre lairon pent hom per una veta.
P. Cardinal: Las amairis.
Pauvre larron on pend pour une vétille.
CAT. ESP. Veta. (chap. Veta, vetes; bena, benes.)

Héctor Moret Coso; La veta que vai en som Sob' (sobr') els cills, a nom sobresill.

2. Vetat, adv., rayé.
Que vesti gonella
D' un drap vetat belh.
J. Esteve: Al dous.
Qui revêt robe d'un beau drap rayé.
ESP. Vetado. (chap. Vetat, vetats, vetada, vetades : rayat, rayats, rayada, rayades; a rayes.)

Vetuste, adj., lat. vetustum, vieux, ancien.
Si la dislocatio es vetusta et antiqua. Trad. d'Albucasis, fol. 69.
(chap. Si la dislocassió es vetusta (vella) y antiga.)
Si la dislocation est vieille et ancienne.
ESP. IT. Vetusto. (chap. Vetusto : vell, vetustos : vells, vetusta : vella, vetustes : velles; antic, antics, antiga, antigues.)

Arturo Quintana Font

Vetz, s. f., lat. vices, fois.
S' una vetz sola ai parlat.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Si une fois seule j'ai parlé.
Qui manja una vetz lo jorn, sec vida d' angiel; e qui doas, vida d' ome; e qui tres o quatre, vida de bestia.
(chap. Qui minge una vegada al día, seguix vida d'ángel; y qui dos, vida de home; y qui tres o cuatre, vida de bestia.)
Liv. de Sydrac, fol. 129.
Qui mange une fois le jour, suit vie d'ange; et qui deux, vie d'homme; et qui trois ou quatre, vie de bête.

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús; Qui manja una vetz lo jorn, sec vida d' angiel; e qui doas, vida d' ome; e qui tres o quatre, vida de bestia.

Loc. Ai! quantas vetz plor lo dia,
E quantas vetz mi fai rire!
Augier: Per vos belha.
Ah! combien de fois je pleure le jour, et combien de fois elle me fait rire!
Adv. comp. A cada vetz s' estendil.
Marcabrus: Pus la fuelha.
A chaque fois il s'étend.
A las vetz quan si dejonh.
Parfois quand il se disjoint.
Cen vetz muer lo jorn de dolor.
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Cent fois je meurs le jour de douleur.
Maynthas vetz dreitz defen
So qu' amors cossen.
Aimar de Rocaficha: No m lau de.
Maintes fois droit défend ce qu'amour consent.
Pro vetz m' en faria preiar.
Giraud de Borneil: Us sonetz.
Assez de fois m'en ferait prier.
Ges orguelhs totas vetz non es bos.
Giraud le Roux: Ara sabrai.
Point orgueil toutes fois (toujours) n'est bon.
- Masc. Habitude, coutume.
Pueis no s debatra per mal vetz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Puis il ne se débattra par mauvaise habitude.
Cui bon vetz
E noble cors es remazutz.
P. Vidal: Abril issic.
A qui bonne habitude et noble coeur est resté.
CAT. PORT. (ESP.) Vez. (chap. Vegada, vegades; volta, voltes.)

2. Vegada, Veguada, s. f., fois.
Mang' en pro sella vegada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qu'il en mange assez cette fois.
Plus de XX vegadas lo jorn. V. et Vert., fol. 18.
Plus de vingt fois le jour.
Remenbra en ton cor cantas vegadas as faillit. V. et Vert., fol. 8.
Remémore en ton coeur combien de fois tu as failli.
Prov. Fortuna ve alcuna veguada als us, et autra veguada als autres.
(chap. La fortuna ve alguna vegada als uns, y datra vegada als atres.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 32.
La fortune vient aucune fois aux uns, et autre fois aux autres.
Adv. comp. A la vegada esdeven que plag se ferma en poder de dos homes.
Trad. du Code de Justinien, fol. 11.
Parfois il arrive que plaid s'établit au pouvoir de deux hommes.
Non menti nulla vegada. Trad. d'un Évang. apocr.
Ne mentit nulle fois (jamais).
L' angil que ren VII vegadas venso lo solelh de beltat.
Liv. de Sydrac, fol. 4.
Les anges qui par sept fois surpassent le soleil en beauté.
Conj. comp. Totas vegadas que marit e molher s' ajuston en la obra de matrimoni. V. et Vert., fol. 92.
Toutes fois que mari et femme s'ajustent dans l'oeuvre de mariage.
ANC. FR.
Je m'en voys boyre encore quelcque veguade. Rabelais, liv. I, ch. 6.
CAT. ANC. ESP. Vegada. (chap. Vegada, vegades; volta, voltes.)

3. Vezar, v., accoutumer, habituer, faire prendre l'habitude, aviser.
Mal vezar l' a d' esser ratier.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Malement l'habituera à être capricieux.
Part. pas. Qui non a vezat aver
Gran be.
P. Raimond de Toulouse: Us novels.
Qui n'a pas accoutumé d'avoir grand bien.
Aras son vezat e saben.
P. Cardinal: Un decret.
Maintenant ils sont avisés et savants.
ESP. PORT. Vezar.

4. Avezar, v., accoutumer, habituer.
Part. pas. Desqu' el loire aur' avezat,
El hi venra tot abrivat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Dès que le leurre il aura habitué, il y viendra tout empressé.
Ieu ai lo mestier avezat
D' amor.
T. de G. Faidit et de Baussan: Baussan.
J'ai accoutumé le métier d'amour.
CAT. Avesar. ANC. ESP. Avezar. IT. Avvezare. (chap. Aveá, aveás : yo me aveo, avees, avee, aveem o aveam, aveéu o aveáu, aveen; aveat, aveats, aveada, aveades; avearé; avearía; si yo me aveara.)

viernes, 28 de agosto de 2026

Vel, Velh, Vielh, Vilh, Veilard, Viliard, Veltat, Velheza, Veillor, Vilhenc, Vilhuna

Vel, Velh, Vielh, Vilh, adj., viel, vieux.
Molt val lo bes que l' om fai en jovent,
Com el es velz, qui pois lo soste.
Poëme sur Boèce.
Moult vaut le bien que l'homme fait en sa jeunesse, comme il est vieux, qui puis le soutient.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

A pres manh vielh vestimen.
Le Moine de Montaudon: Pus Peyre.
A pris maint vieux vêtement.
Vos es vielhs, e ilh vielha issamen.
(chap. Vosté es vell, y ella vella igualmen.)
T. de Granet et de Bertrand: Pos anc. 
Vous êtes vieux, et elle vieille également.
- En terme de théologie.
El Vielh Testament. V. et Vert., fol. 80.
(chap. Al Vell Testamén.)
Au Vieux Testament.
La ley velha autreia partir lo matrimoni. La nobla Leycson.
La loi vieille octroie de dissoudre le mariage.
- Par relation au sens figuré de Jove, et figurément, laid, disgracieux.
Es vielha quan cavalier non a;
Vielha la tenc, si de dos drutz s' apaya.
Bertrand de Born: Belh m' es.
Elle est laide quand elle n'a pas de cavalier; je la tiens pour laide, si elle s'accommode de deux galants.
Subst. Era restan li vilh, veno li fric.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 1.
Maintenant restent les vieux, viennent les jeunes.
Als vielhs es leugier de junar. Eluc. de las propr., fol. 74.
Aux vieux il est facile de jeûner.
ANC. Fr. J'avoye un cheval extrêmement las et viel. Comines, t. 1, p. 22.
CAT. Vell. ESP. (MOD.) Viejo. PORT. Velho. IT. Vecchio. (chap. Vell, vells, vella, velles; agüelo com lo Sebeta, agüelos de Soria, agüela de Pedro Saputo, agüeles.)
(N. E. En Vielha, Val d'Aran, dentro de Cataluña, se habla el aranés, uno de los dialectos de òc, oc, och, hoc, como siempre lo fue el catalán.)

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

2. Veilard, Viliard, adj., vieillard, vieux.
Es pus viliards non es sers.
A. Daniel: Amors e joi.
Est plus vieux que n'est serpent.
Substantiv. Al cap ses una veilarda. Roman de Jaufre, fol. 55.
Au chevet sied une vieillarde.
CAT. Vellas (Vellàs). ESP. Viejazo. PORT. Velhão. IT. Vecchiardo.
(chap. Vellot, vellots, vellota, vellotes; agüelot, agüelots, agüelota, agüelotes.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

3. Veltat, s. f., vieillesse.
Om per veltat non a lo pel canut. Poëme sur Boèce.
L'homme par vieillesse n'a pas le poil blanc.

4. Velheza, s. f., vieillesse.
Totz hom, cui fai velhez' o malautia
Remaner sai, deu donar son argen.
Pons de Capdueil: Er nos sia.
Tout homme, que vieillesse ou maladie fait rester ici, doit donner son argent.
CAT. Vellesa. IT. Vecchiezza. (chap. A la vellesa, pigota (viruela), velleses; valensiá: vellea.)

Vita Christi de la Reuerent Abb´adl´atínta. (la t está damún de la radera a. pareix un muixó. (Abbadessa de la Trinitat)

5. Veillor, s. f., vieillesse.
Jovens e poder li falh,
E paubreira e veillors l' assalh.
Garins d'Apchier: Mos Cominals.
Jeunesse et pouvoir lui manque, et pauvreté et vieillesse l'assaille.

6. Vilhenc, s. f., vieillesse.
Vos es vielhs e ilh vielha issamen;
E pos vilhenc abdos vos dessazona,
No seria ses joven l' amor bona.
T. de Granet et de Bertrand: Pos anc.
Vous êtes vieux et elle vieille également; et puisque la vieillesse tous deux vous dénature, l'amour ne serait pas bon sans jeunesse.

7. Vilhuna, s. f., vieillesse.
La barba es canuda en vilhuna.
(chap. La barba es canosa a la vellesa.)
Hom ve a defailliment, et aquo es en temps de vilhuna.
Eluc. de las propr., fol. 73.
La barbe est blanche en vieillesse.
On vient à défaillance, et cela est en temps de vieillesse.

8. Velhezir, v., vieillir.
Vielha ses velhezir. 
Richard de Barbezieux: Atressi cum.
Vieille sans vieillir.
Qui manja de cel qu' es apelatz fruh de vida, may no velhezira. 
Liv. de Sydrac, fol. 11.
Qui mange de celui qui est appelé fruit de vie, davantage ne vieillira.

9. Envelhezir, Envellezir, Envielhizir, v., vieillir. 
Per la carn renovellar
Que no puesca envellezir.
Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.
Pour renouveler la chair qu'elle ne puisse pas vieillir.
Fazia las armas endurzir et envielhizir en peccat. V. et Vert., fol. 37.
Faisait les âmes endurcir et vieillir en péché.
Part. pas. E 'n soy envelhezitz. Roman de Fierabras, v. 3780.
Et j'en suis vieilli.
ANC. FR. Jo sui mult enveilliz ne enchenist.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 13.
Il ne pouvoit mieulx ne plus honestement envieillir.
Amyot, Trad. de Plutarque. Vie de M. Caton.
CAT. Envellir. ESP. Envejecer. PORT. Envelhecer. (chap. Envellí, envellís; fés vell, agüelo: envellixco o envellixgo, envellixes, envellix, envellim, envelliu, envellixen; envellit, envellits, envellida, envellides; envelliré; envelliría; si yo me envelliguera o envellira.)

miércoles, 7 de agosto de 2024

Oblic - Entroblidar

 

Oblic, adj., lat. obliquus, oblique.

- Substantiv. Biais, détour, obliquité. 

Tant non escrius ab grafi ni ab pena

Puescas saber d'amor totz los oblicx.

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Tant tu n' écris avec poinçon ni avec plume, que tu puisses savoir tous les biais d'amour.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

- Cas oblique, terme de grammaire.

Tug li oblic singular... Termeno lors oblicz singulars ses S.

Leys d'amors, fol. 68.

Tous les cas obliques singuliers... Terminent leurs cas obliques singuliers sans S.

CAT. ESP. (oblicuo) PORT. IT. Obliquo.

(chap. Oblicuo, oblicuos, oblicua, oblicues.)


Oblidar, v., lat. oblitterare, oublier. 

En chantan m' aven a membrar

So qu' ieu cug chantan oblidar, 

E per so chant qu' oblides la dolor.

Folquet de Marseille: En chantan.

En chantant il m' advient de rappeler ce que je pense en chantant oublier, et je chante pour cela que j' oubliasse la douleur.

Oblides so que deu oblidar.

G. Riquier: Fortz guerra. 

Qu'il oubliât ce qu'il doit oublier.

Tot autre joy desconois et oblida 

Qui ve 'l sieu cors gent e cortes e guay. 

Arnaud de Marueil: Si cum li peis.

Toute autre joie méconnaît et oublie qui voit le sien corps gentil et courtois et gai.

Quan vey l' alaudeta mover

De joi sas alas contra 'l rai,

Que s' oblida e s laissa cazer.

B. de Ventadour: Quan vey.

Quand je vois l'alouette mouvoir de joie ses ailes contre le rayon, de sorte qu'elle s'oublie et se laisse choir.

Proverb. Lo reprovier non dis ges ver

Que cor oblida qu' uelhs no ve.

Peyrols: Tot mon engienh.

Le proverbe ne dit point vrai que coeur oublie (ce) qu' oeil ne voit.

Part. pas. Fora bos que no fos oblidatz

Tan ricx mirals.

Guillaume de Saint-Didier: El temps.

Il serait bon que ne fût pas oublié si riche miroir.

CAT. Oblidar, olvidar. ESP. Olvidar. IT. Obliare, obbliare.

(chap. Olvidá u oblidá: olvido, olvides, olvide, olvidem u olvidam, olvidéu u olvidáu, olviden; olvidat, olvidats, olvidada, olvidades.)

2. Oblidamen, s. m., oubli.

Desconoyssensa, so es oblidamen de Dieu e de sos beneficis.

V. et Vert., fol. 7.

Méconnaissance, c'est oubli de Dieu et de ses bienfaits.

Proverb. De necgligencia nays oblidamens. V. et Vert., fol. 12.

De négligence naît oubli.

IT. Obliamento, obbliamento. (chap. Olvidamén, olvidamens.)

3. Oblidansa, Oblidanssa, s. f., oubliance, oubli.

Per aquestz II peccatz, necgligencia et oblidanssa, esdeven soven que hom no se sap ben cofessar. V. et Vert., fol. 12. 

Par ces deux péchés, négligence et oubli, il advient souvent qu'on ne sait pas bien se confesser.

Fontainas que, cant hom beu de lor, rendo ad home la memoria e tota oblidansa. Liv. de Sydrac, fol. 55.

Fontaines qui, quand on boit d'elles, rendent à l'homme la mémoire en toute oubliance. 

ESP. Olvidança (olvidanza, olvido). IT. Oblianza, obblianza.

(chap. Olvidansa, olvidanses, es lo mateix que lo que seguix:)

4. Oblit, Obli, s. m., du lat. oblivium, oubli.

Non deu hom los oblitz 

Ni 'ls viels faitz remembrar.

Giraud de Borneil: Per solatz. 

On ne doit rappeler les oublis ni les vieux faits. 

Loc. Quar meto tantost en oblit

Lurs pairos pueis que so noirit.

Brev. d'amor, fol. 63.

Car ils mettent leurs parents en oubli aussitôt après qu'ils sont nourris.

Ill crozat van reptan 

Del passatge qu'an si mes en obli.

Bertrand de Born: Ara sai eu. 

Les croisés je vais accusant du passage qu'ils ont tant mis en oubli.

CAT. Oblit, olvit. ESP. Olvido. IT. Oblio, obblio. 

(chap. Olvit u olvido, olvits u olvidos.)

5. Oblida, s. f., oubli.

Loc. Diguas li c' Arnautz met en oblida

Tot' autr' amor.

A. Daniel: Lanquan vei. 

Dis-lui qu' Arnaud met en oubli tout autre amour. 

Ans que torn en oblida,

Lo crims a tan corregut.

Hugues de Saint-Cyr: Longamens. 

Avant qu'il tourne en oubli, le crime a tant couru. 

IT. Obblía, oblía.

6. Oblidos, adj., lat. obliviosus, oublieux.

Lo pretz e 'l sen e la beutat de vos

Don, pois que us vi, no fui anc oblidos.

Arnaud de Marueil: Si cum li peis.

Le mérite et le sens et la beauté de vous dont, depuis que je vous vis, 

je ne fus oncques oublieux.

Necgligens et oblidos e perezos. V. et Vert., fol. 12.

Négligent et oublieux et paresseux.

ESP. Olvidoso (olvidadizo). IT. Obblioso, obblivioso. 

(chap. Olvidadís, olvidadisos, olvidadisa, olvidadises; desmemoriat,  desmemoriats, desmemoriada com la mula vella de Desiderio Lombarte de Peñarroija de Tastavins, desmemoriades.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

7. Desoblidar, v., oublier, perdre la mémoire.

Part. pas. Juzieus felons, trop etz desoblidatz,

Mal vos membra del temps que n' ez passatz. 

Pl. de la Vierge. 

Juifs félons, vous êtes trop oublieux, il vous souvient mal du temps qui en est passé.

8. Eyssoblidar, Yssoblidar, v., oublier. 

Grans ricors fan Dieu eyssoblidar. 

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Grandes richesses font oublier Dieu.

Qui es noncalens de cofessar, yssoblida sos peccatz.

V. et Vert., fol. 12.

Qui est nonchalant à se confesser, oublie ses péchés.

9. Entroblidar, v., oublier intérieurement.

Ieu non la puesc entroblidar

La belha cui non aus pregar.

Peyrols: Tot mon engienh.

Je ne la puis oublier intérieurement la belle à qui je n'ose adresser des prières.

ANC. FR. Se per vos est pitié entrobliée.

Le Comte d'Anjou: Li grans désirs.

domingo, 19 de julio de 2026

Testa, Test, Tet, Testor, Testiera, Tastug - Intestato

Testa, s. f., lat. testa, tête (ANC. FR. Teste), crâne.
Mant bratz, manta testa fracha.
(chap. Mols brassos, mols caps - moltes testes - trencades - fracturades, fracturats.)
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Maint bras, mainte tête brisée.
Tailla testas e brisa bratz.
E 'ls cabels de sa testa tira et escoyssent. V. de S. Honorat.
Coupe têtes et brise bras.
Et les cheveux de sa tête tire et arrache.
Loc. A totz fi las testas virar.
Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.
A tous je fis tourner les têtes.
Aissi m' o tenc en la testa 
Amors.
L' am cum los huelhs de ma testa.
Per esta mia testa,
De totas es la bellaire.
D' on quascus en auta testa
Esdevenguesson chantaire.
G. Adhemar: Be m' agr' ops.
Ainsi me le tient dans la tête Amour.
Je l'aime comme les yeux de ma tête. 
Par cette mienne tête, de toutes elle est la plus belle.
D'où chacun avec tête haute ils devinssent chanteur.
Als cabelhs par c' aiatz daurada
La testa, tan son bel e bloy.
Amanieu des Escas: A vos qu' ieu.
Aux cheveux il paraît que vous ayez la tête dorée, tant ils sont beaux et blonds.
Loc. fig. Cent vetz li ay lavat la testa. V. de S. Honorat.
(chap. Sen vegades li hay llavat la testa - rentat lo cap.)
Cent fois je lui ai lavé la tête.
Lo pros Richartz oy er testa partida.
G. Anelier de Toulouse: El nom de.
Le preux Richard aujourd'hui sera tête partie.
CAT. ESP. PORT. IT. Testa. (chap. Testa, testes; cap, caps.)

Rasca, tiña, teigne

2. Test, s. m., tête, crâne.
Trenca cur e cabeilhs ab eis lo test. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.
Coupe peau et cheveux avec le crâne même.
Farai mi ampla corona
Aut sus el test.
Guillaume de Saint-Gregori: Razo e dreyt.
Je me ferai ample couronne haut sur le crâne.
ANC. FR. Et de son bec le pince et mort
Que jusques au test li embat.
Roman du Renart, t. III, p. 371.
Qui *faulsa de puissance
D'outre en outre le test de ce vaillant guerrier,
Ce grand test façonné pour porter un laurier.
Remi Belleau, t. 1, fol. 135.
- Coquille, coque, écaille.
Struci,... natura a pervezit que ponda grans uous et ab test sobredur.
Han corns mols,... et... las retrazo dins lors testz, dels quals uzo cum d' hostals.
Dura... cum test d' algus peysshos.
Eluc. de las propr., fol. 148, 230 et 65.
Autruche,... nature a pourvu qu'elle ponde de grands oeufs et avec coque sur-dure.
Ont cornes molles,… et... les retirent dans leurs coquilles, desquelles ils usent comme de logis.
Dure... comme écaille d'aucuns poissons.
ANC. FR. Une coquille, ou pour mieux dire un test sec et creux.
Hist. maccaronique, t. II, p. 343.
ANC. CAT. Test. PORT. IT. Testo. (chap. Clasca, clasques dels ous, per ejemple, los de la avestrús : struci : autruche : estrús : alemán Strauß o Strauss. Juaquinico Monclús se fotríe ell sol un ou de avestrús de La Portellada fregit al restaurán Matarraña de La Fresneda, y sucaríe en una barra de pa, o un pa de pintadó. Mentrestán, Julio Micolau li faríe ven en un pericón o paipai, y li diríe: jefe, no u pairás.)

Juaquinico Monclús se fotríe ell sol un ou de avestrús de La Portellada fregit al restaurán Matarraña de La Fresneda, y sucaríe en una barra de pa, o un pa de pintadó. Mentrestán, Julio Micolau li faríe ven en un pericón o paipai, y li diríe: jefe, no u pairás



3. Tet, s. m., têt, loque, tesson.
Qui ensenia fols es cum cel que ajosta tez. Trad. de Bède, fol. 43.
(chap. Qui enseñe als tontos es com aquell que ajunte (trossos de) topins - macetes. Esta frasse me recorde mol a Artur Quintana Font: tan va aná en la cantrella a la fon, que se li va trencá.)
Celui qui enseigne fou est comme celui qui ajuste des têts.
(chap. Maceta, macetes; tiesto, com lo DJ, tiestos.)

Topí, tupí,recapte, formache, formatge, cocido

4. Testor, s. f., extrémité, sommité, bout.
Alas tan longas que ill testor
De la coa tocon en lor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ailes si longues que les extrémités de la queue touchent en elles.

5. Testiera, s. f., têtière.
1 testiera e cropiera de caval. Cartulaire de Montpellier, fol. 149. 
Une têtière et croupière de cheval.
IT. Testiera. (chap. Cabestro, cabestros.)

6. Tastug, s. m., homme de tête, avisé.
Doncs dissero aquil tastugz:
Esperit l' a raubat.
Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Donc dirent ces hommes de tête: L'esprit l'a dérobé. 

7. Testart, adj., têtu, entêté. 
Grans despendeires e testartz. 
Mot son li aze testarte.
Brev. d'amor, fol. 55 et 52.
Grand dépensier et têtu. 
Moult sont les ânes têtus.
CAT. Tastart. (chap. Caborsut com un burro - ruc - ase, caborsuts com los burros de la Ascuma, caborsuda com la desmemoriada mula vella de Desideri Lombarte, caborsudes; tossut, tossuts, tossuda, tossudes.)

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

8. Entestar, v., entêter, persécuter, tourmenter.
Ieu no m vuoill far entestar.
Raimond de Miraval: Aras no.
Je ne veux pas me faire entêter.
Tant bat la gent et entesta
Tro que denier no lur resta.
P. Cardinal: Qui ve gran.
Tant il bat et tourmente la gent jusqu'à ce que denier ne leur reste.
(chap. Entestá, perseguí, atormentá; ficás algo al cap : entossudí, entossudís, encaborsí, encaborsís.)

9. Testudo, s. f., lat. testudo, tortue.
Testudo es dita, quar test es sa cuberta. Eluc. de las propr., fol. 260.
Tortue est dite, parce qu'écaille est sa couverture.
IT. Testuggine. (chap. Tortuga, tortugues.)
10. Testament, Testamen, s. m., lat. testamentum, testament.
Fals executors de testamens.
Cinq libras li layssava en son testament. 
V. et Vert., fol. 75.
Faux exécuteurs de testaments.
Cinq livres il lui laissait dans son testament.
- En terme de théologie.
Legit ai el Vieyll Testament. V. de S. Honorat.
(chap. Lligit hay al Vell Testamén.)
J'ai lu dans le Vieux-Testament.
En autra intencio sebellis hom los mortz el Novell Testamen.
V. et Vert., fol. 80.
Dans une autre intention on ensevelit les morts dans le Nouveau-Testament. 
CAT. Testament. ESP. PORT. IT. Testamento. (chap. Testamén, testamens. Vore lo del tío Gil Amor, al llibre Pedro Saputo en chapurriau.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

11. Testaire, Testador, s. m., lat. testator, testateur.
Ordonet l' avant dit noble... testaire. 
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. IX, fol. 30.
Ordonna l'avantdit noble... testateur.
Comte, testador desus dit.
Tit. de 1399. Hist. de la maison de Turenne, Justel, p. 134.
Le comte, testateur dessusdit.
CAT. ESP. PORT. Testador. IT. Testatore. (chap. Testadó, testadós, testadora, testadores.)

12. Testairitz, s, f., lat. testatrix, testatrice.
La dita testairitz. Tit. de 1287. DOAT, t. XI, fol. 17.
Ladite testatrice. (chap. Testatrís, testadora.)

13. Testamentari, adj., lat. testamentarius, testamentaire.
Qui fo... tutor testamentari. Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 202.
Qui fut... tuteur testamentaire. 
CAT. Testamentari. ESP. PORT. IT. Testamentario. (chap. Testamentari, testamentaris, testamentaria, testamentaries.)

14. Intestatio, s. f., intestation, action de n'avoir pas testé.
De la intestatio. Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 152.
De l'intestation.
(chap. Intestassió, intestassions : acsió de no habé testat : fet testamén.)

15. Intestato, s. m., lat. intestato, intestat.
Loc. Alcuna de las personas es morta ab intestato.
(chap. Alguna de les persones se ha mort ab intestato : en intestassió.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Aucune des personnes est morte ab intestat.
CAT. Intestad. ESP. PORT. Intestado. IT. Intestato. (chap. Intestato.)