Mostrando las entradas para la consulta uberta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta uberta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 27 de diciembre de 2020

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

JORNADA OCTAVA. NOVELA SEXTA.

Brunoy Buffalmacco li roben un gorrino a Calandrino; li fan fé la proba de buscál en pastes de jengibre y vi de garnacha y ni donen dos de éstes, una detrás de
l´atra, fetes de pasterades de gos confitades en aloe, y com de aixó resulte que ell mateix se ha quedat en lo gorrino, li fan, ademés, donáls uns capóns si no vol que lay diguen a la seua dona.

La reina li va maná a Filomena que narrare, y ella va escomensá aixina:
Grassioses siñores, com Filostrato ha contat la história que hau sentit al sentí lo nom de Maso, aixina ton contaré yo una per lo nom de Calandrino y de los seus compañs que crec que tos agradará.

Quí eren Calandrino, Bruno y Buffalmacco no fa falta que tos u conta, que los habeu conegut abáns; y per naixó, passán mes abán, dic que Calandrino teníe una terreta no mol lluñ de Florencia, que habíe ressibit com a dote de la seua dona, y de esta terra, entre datres coses, traíe cada añ un gorrino; y ere la seua costum que sempre al desembre sen anáen an aquell poble la seua dona y ell, y lo mataben y lo féen salá allí mateix. Ara be, va passá una vegada que no están la dona be de salut, Calandrino sen va aná sol a fé la matansa y lo mondongo. Sentínu Bruno y Buffalmacco, y sabén que la seua dona no hi anabe, sen van aná a vore a un mossen veí de Calandrino y grandíssim amic seu, y a está en ell uns díes. Habíe matat ya Calandrino, lo matí del día que éstos van arribá allí, y veénlos en lo retó los va cridá y los va di:

- Benvinguts, amics, vull que veigáu qué bon amo de casa soc.

Y portánlos a casa los va enseñá aquell gorrino. Van vore ells que lo gorrino ere mol majo, y li van sentí a Calandrino que lo anabe a salá pera la seua familia. Y Bruno li va di: - ¡Ah, qué bruto que eres! Vénlo y disfruta dels dinés, y disli a la teua dona que tel han mangat.
Calandrino va di: - No, no su creuríe, y me fotríe fora de casa. No tos empeñéu, que no u faré may. Les paraules van sé moltes pero no van serví de res. Calandrino los va invitá a sopá en tal desgana que no van volé sená y se van separá dell.
Li va di Bruno a Buffalmacco: - ¿Per qué no li robam lo gorrino esta nit?
Va di Buffalmacco: - ¿Y cóm u podríem fé?
Va di Bruno: - Lo cóm be lo vech si no lo trau del puesto aon lo teníe hasta ara.
- Pos - va di Buffalmacco - fému. ¿Per qué no u hauríem de fé?
Y después lo disfrutarem aquí juns en lo retó.

Lo mossen va di que li agradabe mol la idea. Va di entonses Bruno: - Aquí se nessessite una mica de arte. Tú saps, Buffalmacco, lo agarrat que es Calandrino y en cuán gust beu cuan los demés paguen; anem y portémlo a la taberna; allí, que lo mossen faigue vore que u pague tot per a invitámos y que no li dixo pagá res an ell: se engatará y después sirá mol fássil péndreli lo gorrino perque está sol a casa. Como u va di Bruno, aixina u van fé. Calandrino, veén que lo mossen no li dixabe pagá, se va entussiasmá en la mamera y va carregá be; y sén ya avansada la nit cuan sen va aná de la taberna, sense voldre sopá res se va embutí a casa, y creén que habíe tancat la porta, la va dixá uberta y sen va aná al llit. Buffalmacco y Bruno sen van aná a sopá en lo mossen y cuan van acabá, agarrán los instruméns per a entrá a casa de Calandrino per aon Bruno habíe planejat, cap allí que sen van aná, y trobán la porta uberta van entrá a dins, van pendre lo gorrino, lo van portá a casa del mossen, lo van penjá y se van gitá.
Calandrino, cuan se li habíe evaporat lo vi del cos, se va eixecá y, al baixá, va mirá y no va vore lo gorrino, y va vore la porta uberta. Preguntán an éste y an aquell si sabíen quí li habíe robat lo gorrino, y no trobán a dingú, va escomensá a abalototás, ¡ay de ell!, ¡pobret dell!, que li habíen furtat lo gorrino. Bruno y Buffalmacco, eixecánse, se van arrimá a casa de Calandrino per a vore qué díe del gorrino. Este, al vórels, casi plorán, los va di:

- ¡Ay de mí, compañs meus, que me han robat lo gorrino!

Bruno, arrimánse, li va di en veu baixa:

- ¡Me maravillo de que haigues sigut listo per una vegada!

- ¡Ay! - va di Calandrino -, que dic la verdat.

- Dius be - díe Bruno -, crida fort per a que paregue que ha sigut aixina.
Calandrino cridabe entonses mes fort y díe:

- ¡Pel cos de Cristo, que dic la verdat cuan dic que mel han mangat!
Y Bruno díe: - Dius be, dius be, aixina u tens que fé, crida fort, féste escoltá be per a que pareixque verdat.

Va di Calandrino:

- Me farás doná l´alma al enemic, si no dic la verdat que me penjon, que me han robat. Va di entonses Bruno:

- ¡Ah!, ¿cóm ha pogut passá aixó? Yo lo vach vore ahí, ¿vols fém creure que tel han robat?
Va di Calandrino: - Tal com tu dic.
- ¡Ah! - va di Bruno -, ¿sirá possible?
- Sert es - va di Calandrino -, per lo que estic perdut y no se com tornaré a casa; la parenta no me creurá, y si me creu, no tindré pas en ella en tot lo añ.
Va di entonses Bruno: - Saps, Calandrino, que ahí te vach di yo qué fé en lo gorrino, no voldría que tú de una vegada ten enfotegueres de la teua parenta y de natros.
Calandrino va escomensá a quirdá y a di: - ¡Ah!, ¿per qué me feu desesperá y blasfemá contra Deu y los sans y tot lo que existix? Tos dic que esta nit me han robat lo gorrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Si es aixina, se té que vore la manera, si podem, de recuperál.
- ¿Y quína manera sirá esta? - va di Calandrino.

Va di entonses Buffalmacco:

- Segú que no ha vingut de la India dingú a robát lo gorrino. Algún de estos veíns teus té que habé sigut, y per naixó, si los pugueres reuní, yo sé fé la proba del pa y lo formache, y vorem de una vegada quí tel ha robat.

- ¡Sí - va di Bruno -, mol farás en pa y en formache a serts caballerots que tením al voltán!, Estic segú de que algún dells mel ha pres, y sen donaríe cuenta del cas y no voldríe acudí.

- ¿Qué farem, entonses? - va di Buffalmacco.

Va contestá Bruno: - Se hauríen de fé unes bones pastes de jengibre y en bon vi dols de mistela o moscatell invitáls a beure. Aixina no se barruntaríen per qué los cridam, y vindríen. Igual se poden beneí les pastes de jengibre que lo pa y lo formache.

Va di Buffalmacco: - Pos es verdat; y tú, Calandrino, ¿qué dius?, ¿u fem?
Va di Calandrino: - Tos u demano per l'amor de Deu. Que, si yo sapiguera quí sel ha emportat crec que estaría mich consolat.

- Pos venga - va di Bruno -, estic preparat per a aná hasta Florencia a per eixes coses per a ajudát, si me dones los dinés que val.

Teníe Calandrino uns coranta sueldos, y los hi va doná. Bruno, anánsen cap a Florencia a vore a un amic seu boticari, va comprá una libra de bones pastes y ne va fé pastá dos de merda de gos que va fé confitá en aloe ressién exprimit. Después, les va fé rebosá en sucre com estaben les atres, y per a no equivocás ni cambiáles les va fé ficá serta siñal per la que les podíe coneixe enseguida; y comprán un cante de bon vi dols, se va entorná cap al poble aon estaben Calandrino y los atres, y li va di:
- Demá de matí has de invitá a beure a tots aquells dels que sospechos. Es festa y tots vindrán de bona gana, y yo esta nit, en Buffalmacco, faré lo encantamén sobre les pastes y te les portaré demá de matinet a casa, y yo mateix les hi donaré, y faré y diré lo que tinga que di y fé.

Calandrino u va fé aixina. Ajuntada, pos, una bona compañía entre joves florentinos que estaben al poble y datres llauradós, al arribá lo nou día, prop de la iglesia y al rogle del om, Bruno y Buffalmacco van vindre en una caixa de pastes y en lo vi, y fénlos ficá en corro, va di Bruno: - Siñós, tos ting que di la raó per la que estéu aquí, per a que, si algo passare que no tos agrado, no tingáu que queixátos de mí. A Calandrino, que aquí está, li van robá ahí de nit lo seu hermós gorrino y no pot trobá quí lay ha pres. Com no pot sé datre mes que algú dels que estem aquí, ell, per a sabé quí lo ha robat tos done a probá estes pastes, una per a cada un, y bon vi dols. Hau de sabé que qui haigue pres lo gorrino no podrá engullí la pasta, perque li pareixerá mes amarga que la fel y la escupiñará; y per naixó, per a evitá que esta vergoña passo en presénsia de tanta gen, aquell que haigue agarrat lo gorrino que u digue al mossen en confessió, y yo me abstindré de este assunto.

Tots los que allí estaben van di que volíen minjá pastes y beure vi, per lo que Bruno, ficánlos en fila y colocat a Calandrino entre ells, escomensán per una punta va aná repartín pastes a cadaú. Y al arribá Calandrino a la fila, agarrán una de les pasterades confitades, lay va ficá a la ma. Calandrino rápidamen se la va embutí a la boca y va escomensá a mastegá, pero tan pronte com la llengua va notá lo aloe, Calandrino, no podén aguantá l´amargó, la va escupiñá. Allí tots se miraben la cara uns als atres, per a vore quí escupiñabe la seua pasta, y no habén encara Bruno acabat de repartíles, va fé vore de no enterássen, y se va escoltá a la seua esquena.
- Calandrino, ¿qué vol di aixó?

Giránse rápidamen, y veén que Calandrino habíe escupiñat la seua pasta, va di:
- Espérat, potsé que alguna estiguere roína, tínne un atra. Y agarrán la segona, lay va ficá a la boca y va repartí les que quedaben. Calandrino, si la primera ya li habíe paregut amarga, ésta li va pareixe com la fel en pomelo; pero, avergoñinse de escupiñála, va aná mastegán, la va voltá per la boca, y va escomensá a soltá uns llagrimots que pareixíen anous, de tan grossos que eren; y al final, no podén resistí mes, la va gitá fora com u habíe fet en la primera. Buffalmacco servíe vi a la compañía y a Bruno. Los demés, al vore lo que fee Calandrino, tots van di que ell mateix se habíe robat lo gorrino, y ne van ñabé mols que lo van empendre. Pero, después de anássen, quedánse Bruno y Buffalmacco en Calandrino, li va escomensá a di Buffalmacco:

- Estaba segú de que tú mateix lo habíes amagat y que mos volíes fé vore que tel habíen robat per a no invitámos a beure ni una vegada en los dinés que habíes arreplegat. Calandrino, al que encara no se ni habíe anat la amargó del aloe, y teníe la boca toba, va escomensá a jurá que ell no lo habíe amagat.

Va di Buffalmacco: - ¿Pero cuán ne vas traure, sossio?, dísmu de bona fe, ¿ne vas traure sis? Calandrino, al sentí aixó va escomensá a desesperás; y Bruno li va di:
- Escóltam be, Calandrino, que a la compañía ne ñabíe un que va minjá y beure en natros y me va di que tens no sé aón una joveneta a la teua disposissió, y que li dones lo que pots ajuntá, y que ell estabe segú de que li habíes enviat lo gorrino, tan bon burladó has adeprés a sé. Tú mos vas portá una vegada per lo Muñone aball arreplegán códuls negres, y cuan mos habíes embarcat ten vas entorná sol, y después mos volíes fé creure que habíes trobat lo heliotropo; y ara igual te creus que en los teus juraméns mos farás creure que lo gorrino que has regalat o has venut, tel han robat. Ya estam escarmentats de les teues burles y les coneixem; no mon podrás fé datra: y per naixó mos has de doná dos parells de capóns, y, si no mols dones, lay direm tot a doña Tessa.

Calandrino, veén que no lo creíen, pareixénli habé patit ya prou, no volén ademés lo acaloramén de la seua dona, los va doná dos parells de capóns. Y ells, habén salat lo gorrino, sel van emportá cap a Florencia, dixán a Calandrino cornut y esbatussat.

miércoles, 16 de agosto de 2017

Esplanissada, esplanissades

Esplanissada, esplanissades.


Cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.

esplanissada, esplanissades, cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.


(DCVB)
ESPLANISSADA 
f. 

|| 
1. ant. EsplanadaPer aver entrat en la esplanisada de la CiutadelaMiquel Parets, i, 160 (ap. Aguiló Dicc.). 


|| 2. Cop donat de pla amb una arma blanca; cast. lapo, cintarazo. 
Li havien donades més de doscentes coltellades, però que totes eren estades esplaniçades, de manera que ni un fil de la sua roba li avien tallat, Lib. del Roser, 193 (ap. Aguiló Dicc.). 

a)fig. Cop fallat en l'acte sexual
Y vós, en beneyt, per a què voleu altra muller,
per dar-li splaniçades e no stocades?, 
Tirant, c. 205. 
Y com deu tirar en brega
bona stochada,
ell husa la splanissada
y may se cala, 
Coll. dames 170. 
|| 3. Cop fort, plantofada (Tortosa).
Fon.: 
əsplənisáðə (or.); asplanisáða (Tortosa).

sábado, 7 de marzo de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. Gian de Prócida

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. 


Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, (re Federigo) per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.
 
Gian de Prócida, trobat en una jove volguda per nell y regalada al rey Federico, per a sé cremat en ella es lligat a un poste, reconegut per Ruggieri de Loria, se salve y la pren per dona.
 

Acabada la história de Neifile, que mol habíe agradat a les donetes, li va maná la reina a Pampínea que ne contare un atra; ella, enseguida, eixecán la seua careta blanca, va escomensá:
grandíssimes forses, amables siñores, són les del Amor, y a grans fatigues y exorbitans perills exposen als amans, com per moltes coses contades avui y datres vegades, pot compendres; pero no dixo de tornáu a probá en la ossadía de un jove enamorat.
Ischia es una isla que está mol prop de Nápoles, a la que antigamén hi va ñabé una joveneta mol guapa y alegre, de nom Restituta, y filla de un home noble de la isla que se díe Marín Bólgaro; ésta, a un mosset que ere de una isleta prop de Ischia, la isla Prócida, de nom Gian, volíe mes que a la seua vida, y ella an ell. Éste, no sol de día passáe a Ischia per a vórela, sino que moltes vegades u fée de nit. Un día, no habén trobat una barca, desde Prócida a Ischia habíe passat nadán, per a pugué vore, si datra cosa no podíe, al menos les parets de la casa de ella. Y durán estos amors tan ruéns va passá que, están la jove un día de estiu sola a la voreta del mar, anán de roca en roca desenganchán de les pedres pechines y atres clasques en un gaviñetet, se va vore a un puestet amagat per les rocotes, y allí, tan per la sombra com per la comodidat de una fon de aigua fresquíssima que ñabíe, habíen arribat en la seua fragata uns joves sissilians, que veníen de Nápols. Estos, veén sola a la majíssima jove, que encara no los veíe, an ells, van dessidí entre ells péndrela y emportássela; y tot va sé dessidit y fet. Los jovens, per mol que ella cridare, agarránla, la van pujá a la barca y la van portá a la fragata. Cuan van arribá a Calabria van escomensá a discutí quí se quedaríe en la jove y, en ressumen, tots la volíen, per lo que no trobán acuerdo entre ells, en temó de arribá a les mans y per ella arruiná los seus assuntos, van acordá regalálay al rey Federico de Sicilia, que entonses ere jove y se entreteníe mol en coses de estes. Una vegada a Palermo aixina u van fé. Al rey, veénla mol hermosa, li va agradá, pero com se sentíe fluix de salut, hasta que se sentiguere mes fort, va maná que fore tinguda a uns edifissis mol majos de un jardí seu al que díen La Cuba y que allí fore ben servida; y aixina se va fé. Lo abalot per lo rapte de la jove va sé gran per tota Ischia, y lo que mes los dolíe ere que no podíen sabé quí la habíe raptat. Pero Gianni, a qui mes que als demés li importabe, sense esperá pugué averiguáu a Ischia, sabén cap aón sen habíe anat la fragata, ne va fé armá una, va pujá an ella y tan pronte com va pugué, recorrén tota la costa desde lo Minerva hasta lo Scalea a Calabria, y per totes parts preguntán per la jove, li van di a Scalea que habíe sigut portada per los comersians sissilians a Palermo; en lo que Gianni se va fé portá cap allí, y después de mol buscá, sabén que la jove habíe sigut regalada al rey y per nell estabe vigilada a La Cuba, se va enfadá mol y va pedre la esperansa, no ya de pugué torná a tíndrela, sino de sol vórela.
Pero, retingut per l´amor, despedín la fragata, veén que per dingú ere conegut, allí se va quedá, y assobín passán per La Cuba va arribá a vórela un día a una finestra, y ella lo va vore an ell; en lo que los dos bastán conténs se van ficá. Veén Gianni que lo puesto estabe solitari, arrimánse com va pugué, li va parlá, y informat per nella de lo que teníe que fé si volíe parláli mes de prop, sen va aná, habén primé considerat en tots los detalles la disposissió del puesto, y esperán la nit, y dixán passá bona part de ella, allá va torná, y agarránse a puestos aon no se hauríe pogut enclavá una piqueta, al jardí que va entrá, y trobán allí una pértiga, a la finestra que li habíe enseñat la jove la va apoyá, y per nella en bastanta fassilidat va pujá.
La jove, pareixénli que ya habíe perdut lo honor per lo que se mostráe algo fura en ell al tems passat, pensán que a cap atre home mes dígnamen que an ell podíe entregás y pensán en que ell podíe tráurela de allí, habíe dessidit asseptá tots los seus dessichos, y per naixó habíe dixat la finestra uberta, per a que ell rápidamen puguere colás a dins. Gianni, trobánla uberta, en silensio va entrá y se va gitá a la vora de la jove, que no dormíe, y ella, antes de passá a datres coses, li va manifestá tota la seua intensió, demanánli que la traguere de allí y se la emportare en ell; y Gianni li va di que res li agradaríe mes que fé alló, y que, sense falta, cuan se separare de ella, de tal manera ordenaríe les coses que la primera vegada que tornare allí se la emportaríe. Y después de aixó, abrassánse en grandíssim plaé, van chalá moltes vegades, y sense donássen cuenta se van quedá adormits la un als brassos del atre.
Lo rey, com ella li habíe agradat mol a primera vista, enrecordánsen de ella, se va sentí milló de salut y forses, y encara que ya casi clarejáe lo día, va pensá en aná a vórela un rato; y en algúns dels seus criats y lo camarlengo, en silensio, sen van aná cap a La Cuba, y entrán als edifissis, fen obrí sense ruido la alcoba aon sabíe que dormíe la jove, allí va entrá en un gran cresol de oli ensés per dabán; y mirán lo llit, an ella y a Gianni, despullats y abrassats, va vore que estaben dormín. Enseguida se va enfadá mol, y tanta va sé la seua ira, que poc va faltá per a que allí, en un puñal que portabe al sinto, los matare. Después, mes calmat, jusgán que ere una cosa mol fea que consevol home, no ya un rey, matare a dos persones despullades que dormíen, se va contindre, y va pensá fels morí en públic, cremats. Y giránse cap al compañ que teníe en ell, li va di:
- ¿Qué te pareix esta dona roína en qui había ficat la meua esperansa?
Y después li va preguntá si coneixíe al jove que habíe vingut a casa seua a féli tan gran ultraje y disgust. Aquell va contestá que no lo habíe vist may. Sen va aná lo rey, pos, enfadat, de la alcoba y va maná que los dos amans, despullats com estaben, foren apresats y lligats, y al fés de día cla los portaren a Palermo y a la plassa, lligats a un poste en la esquena de un contra la del atre y hasta la hora de tercia foren tinguts allí, per a que pugueren sé vists per tots y después foren sucarrats com los de Monroch, tal com su mereixíen; y dit aixó sen va entorná cap a Palermo a la seua cámara mol enfadadot.
Anansen lo rey, de repén mols se van aviá damún dels dos amans y no sol los van despertá sino que rápidamen sense cap piedat los van agarrá y los van lligá. Veén aixó, los dos joves, mol dolguts y en temó de pedre la vida, van plorá y se van queixá. Van sé portats. segons lo manamén del rey, a Palermo, y lligats a un poste a la plassa, com si fore lo pelleric, y dabán dels seus ulls se va prepará la lleña, les rames y les tees de melis per a enséndrela a la hora manada pel rey. Allí van acudí tots los de Palermo, homens y dones, corrén a vore als dos amans; los homens tots veníen a mirá a la jove, y lo hermosa que ere per totes parts y lo ben feta alababen, com les dones, que a mirá al jove corríen, an ell per atra part se desféen en paraules per lo guapo y ben format que ere. Pero los desventurats amans, avergoñínse mol, estaben en lo cap baix y plorán la seua mala sort, passán les hores, esperán la cruel mort minjats pel foc.
Y mentres aixina hasta la hora fixada eren tinguts, pregonánse per tot arreu la falta cometuda per nells y arribán als oíts de Ruggieri de Loria, home de inestimable valor y entonses almirán del rey, per a vorels sen va aná cap al puesto aon estaben lligats y arribat allí, primé va mirá a la jove y va alabá la seua hermosura, y después venín a mirá al jove, sense massa esfors lo va reconeixe; y arrimánse mes an ell, li va preguntá si ere Gianni de Prócida.
Gianni, alsán la cara y reconeixén al almirán, va contestá:
- Siñó meu, be vach sé aquell per qui preguntéu, pero estic a pun de dixá de séu.
Li va preguntá entonses lo almirán qué l´habíe portat an alló, a lo que Gianni va contestá: - Lo Amor y la ira del rey.
Se va fé lo almirán explicá mes la história, y habén sentit cóm habíe passat tot, y cuan ya sen anabe, lo va quirdá Gianni y li va di:
- ¡Ay, siñó meu! Si pot sé, li demano una radera grássia o mersé. -
Ruggeri li va preguntá: quina es esta mersé.
Gianni li va di:
- Vech que moriré pronte. Vull, pos, de grássia, que, com estic en esta jove, a qui mes que a la meua vida hay vullgut, y ella a mí, donánme la esquena, y ella a mí, que mos ficon cara a cara, per a que al vóreli la cara mentres me estiga morín puga anámen consolat. Ruggieri, en una sonriseta, li va di:
- Faré en gust que la veigues potsé tan que ten fartos de ella. Y separánse de ell, va maná an aquells a qui los habíe sigut ordenat ficá alló en dansa, que sense datra órde del rey, no teníen que fé mes de lo que ya habíen fet; y sense esperás, sen va aná cap al rey, al que, encara que lo veiguere enfadat, no va dixá de díli lo que pensáe, y li va di:
- Rey, ¿en qué te han ofés los dos joves que allí dal, a la plassa, has manat que siguen sucarrats?
Lo rey lay va di.
Va continuá Ruggieri:
- La falta que han fet u mereix, pero no de tú; y com les faltes mereixen un cástic, aixina los benefissis mereixen recompensa, ademés de la grassia y la misericordia. ¿Saps quí són eixos a qui vols cremá?
Lo rey va contestá que no.
Va di entonses Ruggieri:
- Vull que u sápies per a que veigues cuán discretamen te abandones als impulsos de la ira. Lo jove es fill de Landolfo de Prócida, germá carnal de micer Gian de Prócida per obra de qui eres rey y siñó de esta isla; la jove es filla de Marín Bólgaro, y lo seu poder fa avui que lo teu señorío no sigue expulsat de Sicilia. Són, ademés de aixó, joves que llárgamen se han volgut y espentats per l´amor y no per lo dessich de desafiá la teua señoría, han acudit al pecat, si se pot di pecat. Per lo que ¿cóm vols féls morí cuan en grandissims plaés y presens hauríes de honráls?
Lo rey, sentín aixó y sersioránse de que Ruggieri díe la verdat, no sol no va prossedí a fé lo pijó contra ells sino que se va arrepentí de lo que habíe fet, per lo que incontinenti (a escape) va maná que los dos jovens foren deslligats de la estaca o poste y portats dabán dell; y aixina se va fé. Y habén sabut del tot la seua condissió va pensá que en honors y en dons teníe que compensá la ofensa; y fénlos vestí honorablemén, a Gianni lo va fé casás en la joveneta, y fénlos magnifics regalos o presens, ben contens los va enviá cap a casa seua, aon van sé ressibits en grandíssima festa, y mols añs van viure juns y felisos.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEXTA. Gian de Prócida




lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

Doña Isabela, están en Leonetto, y sén volguda per micer Lambertuccio, es visitada per éste, y torne lo seu home; a micer Lambertuccio lo fa eixí de casa en un puñal a la ma, y lo seu home acompañe después a Leonetto.

Lo rey li va maná a Pampínea que continuare, y ella va escomensá a di:
són mols los que diuen que Amor li trau a consevol lo señ, y que als que volen los atonte, pero me pareix una mala opinió, com ya u han demostrat algunes charrades que ham sentit, y yo tos u amostraré en esta:

A la nostra siudat, pleneta de coses bones, va ñabé una Siñora jove, noble y mol guapa, dona de un caballé mol valén. Y com moltes vegades passe, que no mos acontentem en una minjada, sino que mos agrade variá, com lo seu home no la satisfee massa, se va encaprichá de un jove, Leonetto, mol amable y cortés, encara que de baixa cuna, y ell tamé se va enamorá de ella: y com ya sabéu que poques vegades se quede sense efecte lo que les dos parts volen, no va passá mol tems hasta que se van enganchá. Va passá que, com ella ere mol maja y amable, de ella se va enamorá mol un atre caballé, micer Lambertuccio, al que ella, com ere un home desagradable y pesat, per res del món podíe disposás a vóldrel. Pero solissitánla ell mol en celestines y no valénli un no per resposta, com ere un home poderós, va maná que la amenassaren en difamála si no cumplíe lo seu gust, aixina que la Siñora, sabén cóm ere, va tindre que sedí. Y habén anat la Siñora (que doña Isabela teníe per nom), com es costum nostra al estiu, a quedás a una majíssima terra seua al campo, va passá que, habén lo seu home anat a caball an algún puesto per a quedás uns díes, va maná ella fé cridá a Lionetto per a que vinguere a está en ella; ell, contentissim, va acudí incontinenti. Micer Lambertuccio, sentín que lo home de la Siñora sen habíe anat fora, ell sol, puján al caball, sen va aná cap aon ella estabe y va cridá a la porta. La criada de la Siñora, al vorel, sen va aná corrén cap an ella, que estabe a la alcoba en Lionetto y, cridánla, li va di:

- Siñora, micer Lambertuccio está a baix, ve ell sol.

La Siñora, al sentí aixó, se va assustá, y li va demaná a Leonetto que se amagare un rato detrás de les cortines hasta que micer Lambertuccio sen anare.

Leonetto, que tamé teníe temó de ell, se va amagá; y ella va maná a la criada que obriguere a micer Lambertuccio; y ell, desmontán del seu caball y lligánlo a una arnella, va pujá cap a dal.
La Siñora, ficán bona cara, y assománse a la escala, lo milló que va pugué lo va ressibí en paraules, y li va preguntá qué fee allí. Lo caballé, abrassánla y besánla, li va di:
- Alma meua, hay sentit que lo vostre home sen ha anat fora, aixina que hay vingut a está un ratet en vos. Y después de estes paraules, van entrá a la alcoba, y tancán per dins, va escomensá micer Lambertuccio a magrejála.

Y están aixina en ella, completamen fora del pensamén de la Siñora, va passá que lo seu home va acudí, y en cuan la criada lo va vore prop de casa, va corre cap a la cámara de la Siñora y li va di: - Siñora, lo siñó casi está aquí, ya deu está al pati. La dona, al sentí aixó, y pensán que teníe dos hómens a casa (y com sabíe que lo caballé no podíe amagás perque lo seu palafrén estabe al pati lligat), se va doná per morta; sin embargo, eixecánse rápidamen del llit, va cavilá algo y li va di a micer Lambertuccio:
- Siñó, si me voleu be, per a salvám de la mort, feu lo que tos diga. Agarréu a la ma lo vostre puñal, y en mal gesto y tot enfadat baixaréu la escala y ton aniréu dién: «Votovadéu, que ya lo enchamparé a un atre puesto»; y si lo meu home vullguere retíndretos o tos preguntare algo, no diguéu res, sol lo que yo tos acabo de di, pugéu a caball y marchéu, y per cap raó tos quedéu en ell. Micer Lambertuccio va di que aixina u faríe; y desenvainán lo puñal, tot sofocat per lo esfors que habíe fet, y enfadat perque habíe tornat lo amo, va fé lo que la Siñora li habíe manat. Lo home de la Siñora, que ya habíe baixat del alazán, maravillánse de vore un atre palafrén y volén pujá cap a dal, va vore a micer Lambertuccio baixá y se va extrañá de les seues paraules y de la cara tan roija de enfadat, y li va preguntá: - ¿Qué es aixó, siñó?

Micer Lambertuccio, ficán lo peu al estribo y montán a caball, no va mes que: - Votovadéu, ya lo trobaré a un atre puesto. Y va colá.

Lo gentilhome, puján al pis, va trobá a la seua dona al cap de la escala, espantada y en cara de temó, y li va preguntá:

- ¿Qué passe aquí? ¿A quí está amenassán micer Lambertuccio, tan enfadat?
La dona, arrimánse a la alcoba per a que Leonetto la sentiguere, va contestá:
- Siñó, may hay tingut tanta temó com avui. Aquí dins ha entrat un jove que no coneixco, fugín de micer Lambertuccio, que lo perseguíe en lo puñal a la ma, y com ha trobat esta alcoba uberta, tremolán me ha dit: «Siñora, ajudéume, per Deu, que no me maton als vostres brassos». Yo me hay alsat de un brinco y només preguntáli quí ere y qué fee aquí, acudix micer Lambertuccio dién: «¿aón estás, traidó?». Yo me hay ficat dabán de la porta de la alcoba y, al volé entrá ell, lo hay parat; en aixó ha sigut mol cortés, com ha vist que no volía que entrare aquí dins, después de refunfuñá ha baixat la escala, com u hau pugut vore.

Va di entonses lo home.

- Dona, hau fet mol be; mol gran deshonra haguere sigut que mataren an algú aquí dins, y micer Lambertuccio haguere fet una gran villanía seguín an algú que se haguere refugiat a dins de la alcoba de una dona. Después li va preguntá aón estabe aquell jove.

La dona va contestá:

- Siñó, se haurá amagat.

Lo caballé va cridá:

- ¿Aón estás? Ix, en confiansa, que soc lo amo de la casa.

Leonetto, que tot u habíe escoltat, tremolán com si tinguere temó de verdat, va eixí de aon estáe.

Va preguntá lo caballé:

- ¿Qué tens tú que vore en micer Lambertuccio?

Lo jove va contestá:

- Siñó, res que yo sápiga, y per naixó crec que no deu está be del cap, o que me ha pres per un atre, perque en cuan me ha vist no mol lluñ de esta casa, al carré, ha agarrat lo puñal y me ha dit: «Traidó, ¡estás mort!». Y no me ha donat tems a preguntáli per quina raó mu díe, mes que hay escomensat a corre tan depressa com hay pogut, y hay entrat a la primera casa uberta que hay trobat, aon, grássies a Deu y an esta noble Siñora, me hay salvat.
Va di entonses lo caballé:

- Pos ves, no tingues mes temó; te portaré a casa teua, y después entératen be de lo que tens que vore en ell.

Y en cuan van acabá de sená, fénlo pujá al seu caball, lo va portá a Florencia y lo va dixá a casa. Y después, segóns les instrucsions ressibides de la Siñora, aquella mateixa nit va parlá en micer Lambertuccio de amagatóns, y en ell van tratá de no parlá de alló may mes, y aixina no sen va enterá lo caballé de la burla que li habíe fet la seua dona.

miércoles, 6 de mayo de 2026

Sang, Sanc

Sang, Sanc, s. m., lat. sanguis, sang.
Jhesu...
Chi nos redems de so sang dolzament.
Poëme sur Boèce.
Jésus... qui nous racheta de son sang doucement.
Pus N Oc e Non a mes foc, e trag sanc.
Bertrand de Born: Non estarai.
Puisque le seigneur Oui et Non a mis feu, et tiré sang.

Rochos (agüelo Sebeta); sang, sanc

- Race.
Aquelas armas, autres no deu portar, sinon que sia d' aquel sanc.
L'Arbre de Batalhas, fol. 144.
Ces armes, autre ne doit porter, sinon qu'il soit de cette race.
Prov. Veramen
Bon sanc no men.
B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas.
Vraiment bon sang ne ment pas.
CAT. Sang. ESP. Sangre. PORT. IT. Sangue. (chap. Sang, sangs; sanc, sancs; dessangrá, dessangrás; sanguinari, sanguinaris, sanguinaria, sanguinaries.)

sanguinari, sanguinaris, sanguinaria, sanguinaries

2. Sangnia, Sancnia, Sagnia, s. f., saignée.
De las sangnias.
Titre d'un petit Traité sur la Saignée.
Touchant les saignées.
Non deu hom penre purgador
Voluntiers, ni far sagnia.
Brev. d'amor, fol. 37.
On ne doit pas prendre purgatif volontiers, ni faire saignée.
Deves far sagnia de cascu bras, si 'l pacient es fort.
Eluc. de las propr., fol. 91.
Tu dois faire saignée de chaque bras, si le malade est fort.
CAT. ESP. (sangría) PORT. Sangria. (chap. sangría, sangríes, extracsió de sang, flebotomía, flebotomíes. Se féen aná sangoneres; sangonera)

3. Sangnar, Sancnar, Sagnar, v., lat. sanguinare, saigner, jeter du sang.
Can lo nas sangna a home e no 'l pot estancar.
(chap. Cuan lo nas li sangre al home y no lo pot estancá : pará la hemorragia.)
Si tos nas ti sagna e no 'l podes restancar.
Liv. de Sydrac, fol. 117.
Quand le nez saigne à homme et il ne le peut étancher. 
Si ton nez te saigne et tu ne le peux arrêter.
- Tirer du sang.
Per febre, lo sol hom sancnar.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Pour fièvre, on à coutume de le saigner.
Una vetz lo mes si sagne. Liv. de Sydrac, fol. 73.
Une fois le mois qu'il se saigne.
Subst. Seria 'n greus per lo sancnar. De las sangnias.
Il en serait appesanti par le saigner.
Part. prés.
Tant hi ferray que mos brans n' er sanglens. 
Boniface de Castellane: Sitot no.
Tant j'y frapperai que mon glaive en sera sanglant.
Del cel cayra plueia sancnenta. Los XV Signes de la fi del mont.
Du ciel tombera pluie sanglante.
CAT. ESP. PORT. Sangrar. IT. Sanguinare. (chap. sangrá, sanguejá: sangro, sangres, sangre, sangrem o sangram, sangréu o sangráu, sangren; sangrat, sangrats, sangrada, sangrades; yo sangraré; yo sangraría; si yo sangrara. Yo sanguejo, sangueges, sanguege, sanguegem o sanguejam, sanguegéu o sanguejáu, sanguegen; sanguejat, sanguejats, sanguejada, sanguejades; yo sanguejaré; yo sanguejaría; si yo sanguejara.)

4. Sannador, s. m., saigneur.
Sannadors e barbiers. Cartulaire de Montpellier, fol. 45.
Saigneurs et barbiers.
(chap. Sangradó, sangradós, sangradora, sangradores; barbé, barbés, barbera, barberes.)

5. Sancnos, Sancnoz, adj., saigneux, sanglant, ensanglanté.
La sageta cazec davant luy, en lo taulier, e fon tota sancnoza.
V. et Vert., fol. 17.
La flèche tomba devant lui, sur le damier, et fut toute sanglante.
Trobero sa lansa sancnosa.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 143.
Trouvèrent sa lance ensanglantée.
(chap. Sangrós, sangrosos, sangrosa, sangroses; ensangrentat, ensangrentats, ensangrentada, ensangrentades; sangrán, sangrans, sangrán o sangranta, sangrantes; sanguinós, que seguix.)

6. Sanguinos, adj., lat. sanguinosus, sanguin.
Tempta..... hom sanguinos, de luxuria e de gayeza.
V. et Vert., fol. 61.
Il tente... homme sanguin, par luxure et par gaîté.
CAT. Sanguinos. ESP. PORT. IT. Sanguinoso. (chap. sanguinós, sanguinosos, sanguinosa, sanguinoses.)

7. Sanguini, adj., sanguin, couleur de sang.
Homs sanguinis...
A motz bonas proprietatz.
Brev. d'amor, fol. 55.
L'homme sanguin... a de nombreuses bonnes propriétés.
Ac un mantel acolat
D' escarlata ab pel d' ermini
E blisaut de sendat sanguini. 
Roman de Jaufre, fol. 56.
Elle eut un manteau accolé d'écarlate avec fourrure d'hermine et bliau de taffetas sanguin.
ANC. CAT. Sangui. ESP. Sanguino. PORT. Sanguinho. IT. Sanguigno. 

8. Sanguine, adj., lat. sanguineus, sanguin, couleur de sang.
Es sanguinea, de fosca color. Trad. d'Albucasis, fol. 22.
Elle est sanguine, de couleur brune.
CAT. ESP. (sanguíneo) PORT. IT. Sanguineo. (chap. Sanguíneo, sanguíneos, sanguínea o sanguínia, sanguínees o sanguínies, que perteneix a la sang, de coló de la sang.)

9. Sanguinenc, adj., sanguin.
No es util uzat a colerix ni a sanguinencs.
Potz... so vermelhas per razo de la pel subtil, que pren de leu color sanguinenca.
Eluc. de las propr., fol. 219 et 42.
N'est pas utile usé à bilieux ni à sanguins.
Les lèvres... sont vermeilles par raison de la peau subtile, qui prend facilement couleur sanguine.

10. Sanglentar, v., ensanglanter.
Part. pas.
Olivier esgardet, tot lo vic sanglentat. 
Can Rollan l' entendet, s' espaza a gardada,
Et Olivier la sua qu' es tota sanglentada. 
Roman de Fierabras, v. 2153 et 4417.
Olivier regarda, il le vit tout ensanglanté.
Quand Roland l'entendit, son épée il a regardée, et Olivier la sienne qui est toute ensanglantée.
ANC. ESP. Sangrentar. (MOD. Ensangrentar. Chap. Ensangrentá, ensangrentás; gaviñet ensangrentat, gaviñets ensangrentats, espasa ensangrentada, navalles ensangrentades.)

11. Ensaynar, v., ensanglanter.
Part. pas. Si que li bras e li costatz
De totas partz son ensaynatz.
V. de S. Honorat.
De sorte que les bras et les côtés de toutes parts sont ensanglantés.
CAT. Ensangar.

12. Ensanglentar, Essanglantar, v., ensanglanter.
Part. pas.
De sanc e de cervelas son tuh ensanglentat. Roman de Fierabras, v. 371.
(chap. De sang y de servells están tots ensangrentats.)
De sang et de cervelles ils sont tous ensanglantés.
Vermeil gonfaino essanglantat. 
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56.
Vermeil gonfanon ensanglanté.
CAT. ESP. (ensangrentar) Ensagrentar. PORT. Ensanguentar. 
(chap. Ensangrentá.)

13. Consanguinitat, s. f., lat. consanguinitatem, consanguinité, parenté, 
proximité du sang.
Loys rey de Fransa..., jurada consanguinitat, laisset sa molher Helienor, filha... de Guilhem, comte de Peytios e duc d'Aquitania.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.
Louis roi de France..., la consanguinité jurée, laissa sa femme Héliénor, fille... de Guillaume, comte de Poitou et duc d'Aquitaine.
Totas personas de propria consanguinitat. 
L'Arbre de Batalhas, fol. 167.
Toutes personnes de propre consanguinité.
CAT. Consanguinitat. ESP. Consanguinidad. PORT. Consanguinidade. 
IT. Consanguinità, consanguinitate, consanguinitade. (chap. Consanguinidat, consanguinidats.)

14. Sania, s. f., lat. sanies, sanie, pus, sang corrompu.
Prem la fistula, si es uberta, et tra... sania. Trad. d'Albucasis, fol. 5.
(chap. Aprete la fístula, si está uberta, y trau... lo pus.)
Presse la fistule, si elle est ouverte, et extrais... la sanie.
ESP. PORT. IT. Sanie. (chap. Pus; sang corrompuda o corrupta. ESP. Pus.)

15. Sanios, adj., lat. saniosus, sanieux, corrompu, plein de pus, de sanie.
Tot loc sanios, so es a dire on ha poyre.
Mundifica nafras saniozas.
Eluc. de las propr., fol. 57 et 219.
Tout lieu sanieux, c'est-à-dire où il y a pus.
Purifie blessures corrompues.
ESP. PORT. IT. Sanioso. (chap. Saniós, saniosos, saniosa, sanioses; corromput, corromputs, corrompuda, corrompudes; podrit, podrits, podrida, podrides.)

16. Sanguisuga, Sanguissuga, Sancguisuga, s. f., lat. sanguisuga, sangsue.
Entro que la sanguisuga sia morta.
Si es necessaria iteracio de sanguissugas.
Trad. d'Albucasis, fol. 23 et 56.
Jusqu'à ce que la sangsue soit morte.
Si est nécessaire réitération de sangsues.
PORT. IT. Sanguisuga. (ESP. Sanguijuela. Chap. Sangonera, sangoneres.)

Sanguijuela; Sangonera, sangoneres; Sanguisuga, Sanguissuga, Sancguisuga, sanguisuga, sangsue

17. Sancsuga, Sancssuga, s. f., sangsue.
Sancssuga es dita, car ama sanc e 'l suca.
Es semlant a sancsuga, qui may ha set quan may sanc suca.
(N. E. Ambas suca parece que son ç)
Eluc. de las propr., fol. 258 et 227.
Sangsue est dite, parce qu'elle aime sang et le suce.
Est semblable à sangsue, qui plus a soif quand plus sang elle suce.
ESP. Sanguja (sanguijuela).

18. Sansuc, s. f., sangsue.
Aygua de sansuc. Trad. d'Albucasis, fol. 55.
(chap. Aigua de sangonera.)
Eau de sangsue.

19. Sanc de drago, s. m., lat. sanguis draconis, sang-de-dragon, gomme résine de couleur rouge.
Sang de drago
Li daretz tres jorns per sazo.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Sang-de-dragon vous lui donnerez trois jours par fois.
Sobre aquela pulveriza sanc de drango (sic). 
Trad. d'Albucasis, fol. 20.
Sur celle-là pulvérise sang-de-dragon.
CAT. Sang-de-dragó. ESP. Sangre-de-drago (sangre de dragón). IT. Sangue-di-dragone. (chap. Sang de dragó : goma resinosa de coló roch.)

Fernando Sánchez Dragó, catalán, bonita lengua romance, latín, provenzal

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVI.

XVI.

Lo sine, Molledo, Cantabria, el cine, Lo camí XVI, Delibes, El camino

Don José, lo mossen, que ere un gran san, fée aná, desde lo púlpito, tot género de recursos persuassius: apretabe los puñs, bramabe, reconveníe, suábe per lo fron y lo clatell, se mesabe los escasos pels blangs, recorríe los bangs en lo seu índice acusadó y inclús un matí se va esgarrá la sotana de dal a baix a un dels párrafos mes patétics y violéns que recordaríe sempre la historia de la vall. Encara aixina, la gen, particularmen los homens, no li féen massa cas. La missa los pareixíe be, pero al sermó li ficaben mala cara y arrugaben lo fron. La Ley de Deu no manabe escoltá cap sermó sansé tots los domenges y festes de guardá. Per tan, don José, lo mossen, se sobrepassabe en lo cumplimén de la Ley Divina. Díen dell que preteníe sé mes papista quel Papa y que assó no estabe be y menos en un mossen; y encara menos en un retó com don José, tan piadós y comprensiu, de ordinari, pera les flaqueses dels homens. Eren una mica aspres y desagraíts los homens de la vall. No obstán, un franc espíritu deportiu los infundíe un notori alé humano. Los detractós de don José, lo mossen, com a oradó, díen que no se podíe di que parlare be un home que cada dos per tres díe "en realidat". Aixó ere sert. Claro que pot parlás be dién "en realidat" a cada dos per tres. Les dos coses, a juissi de Daniel, lo Mussol, resultaben perfectamen compatibles. Pero algúns no u enteníen aixina y si assistíen a un sermó sansé de don José ere pera jugás los dinés a pares o nones, sobre les vegades que lo mossen díe, desde lo púlpito, "en realidat". La Pesteta gran assegurabe que don José díe "en realidat" aposta y que ya sabíe que los homens teníen per costum jugás los dinés durán los sermons a pares o nones, pero que u preferíe aixina, pos al menos de esta manera lo escoltaben y entre "en realidat" y "en realidat" algo de solamén los quedaríe. De un atra forma se exposabe a que los homens pensaren en la herba, lo ploure, lo panís o les vaques, mentres ell parlabe, y aixó ya siríe un mal irremediable o sense remey. La gen de la vall ere obstinadamen individualista. Don Ramón, lo alcalde, no mentíe cuan afirmabe que cada individuo del poble preferiríe morís abáns de moure un dit en benefissi dels demés. La gen vivíe aislada y sol se preocupaben dells mateixos. Y en verdat, lo individualisme ferós de la vall sol se trencabe les tardes dels domenges, al caure lo sol. Entonses los jovens se emparellaben y se escapaben als prats o als bosquets y los agüelos se embutíen a les tasques a fumá y a beure. Aixó ere lo roín. Que la gen sol perguere lo seu individualisme pera satisfé los seus instins mes baixos. Don José, lo mossen, que ere un gran san, va empendre un matí a les parelles que sen anaben als prats o als bosques los domenges, al fes de nit; contra los que se apretaben al ball tancat; contra los que se emborrachaben y se jugaben hasta los pels a la taberna del Chano y, en fin, contra los que durán los díes de festa segaben lo fenás o entrecavaben les pataqueres o repassaben los panissals. Va sé aquell día cuan don José, lo mossen, en un arrebato, se va esgarrá la sotana de dal a baix. En definitiva, lo mossen no va dixá títere en cap, ya que a la vall podíen contás en los dits de la ma los que dixaben passá una festa sense escapás als prats o als bosques, refregás al ball tancat, engatinás y jugá a la tasca del Chano o segá lo fenás, repassá los panissals o entrecavá les pataqueres. Lo siñó retó va afirmá que, "en realidat, lo día del juissi Final ñauríe mol poca gen del poble a la dreta de nostre siñó, si les actuals costums no se enmendaben radicalmen".

Una comissió, pressidida per la Pesteta gran, va visitá al retó a la sacristía al acabás la missa.

- Siñó retó, ¿está a les nostres mans cambiá estes costums tan corrompudes? - va di la Pesteta.

Lo agüelet mossen va carraspejá, sorprés. No se esperabe una reacsió tan rápida. Va escrutá, una detrás del atra, aquelles cares predilectes del siñó y va torná a aclarís la gola. Guañabe tems.

- Filles meues - va di, al remat -, está a les vostres mans, si estéu ben disposades.

Al atrio, Antonio, lo Buche, li abonabe dos pessetes a Andrés, lo sabaté, perque don José habíe dit "en realidat" coranta dos vegades y ell habíe jugat a nones.
A la sacristía, don José, lo mossen, va afegí:

- Podem organisá un sentro aon la juventut se distrague sense ofendre al siñó. En bona voluntat assó no siríe difíssil. Un gran salón en tota classe de entretenimens. A les sis podríem fé sine los domenges y díes de festa. Claro que proyectán sol películes morals, católiques a machacamartell.

La Pesteta gran va fé palmetes.

- Lo local podríe sé lo corral de Pancho. No té bestiá ya y vol véndrel. Podríem arrendál, don José - va di en entussiasmo.

Catalina, la Llebre, va intervindre:

- Lo Sensedéu no sedirá lo corral, siñó retó. Es un tunante sense fe. Antes se morirá que dixámos lo corral pera un fin tan san.
Daniel, lo Mussol, que habíe fet de escolanet a missa, escoltabe en la boca uberta la conversassió de don José en les beates. Va pensá anássen, pero la idea de que al poble se podíe montá un sine lo va aguantá.

Don José, lo mossen, va apassiguá a Catalina, la Llebre:

- No faigues juissis temeraris, filla. Pancho, al fondo, no es roín.

La Pesteta gran va saltá, com si la puncharen:

- Pare, ¿es que se pot sé bo sense creure en Deu? - va di.

Camila, l´atra Llebre, va unflá la seua exhuberán pechúa, com les Alejandre, y va tallá:

- Pancho per guañá una pesseta siríe capás de vendre l´alma al dimoni. U sé perque u sé. Va intervindre, tota exitada, Rita, la Tonta, la dona del sabaté:

- L´alma la ha regalat ya eixe tunante. Lo dimoni no nessessite donáli ni dos reals per nella. Assó u sabem tots.

Don José, lo mossen, va imposá, finalmen, la seua autoridat. Va nombrá una comissió, pressidida per la Pesteta, que faríe les gestions en Pancho, lo Sensedéu, y aniríe a la siudat pera comprá un proyectó sinematográfic. A tots los va pareixe de perles la dessisió. Al acabá la seua perorata, don José va anunsiá que les próximes colectes o plegues durán dos mesos tindríen per finalidat comprá una sotana nova. Tots van elogiá la idea y la Pesteta, creénse obligada, va escomensá la suscripsió en un duro.

Tres mesos después, lo corral de Pancho, lo Sensedéu, ben blanquejat y desinfectat, se va inaugurá com a sine a la vall. La primera sessió va sé un gran éxit. Apenes se va quedá pels montes o als bosques alguna parella. Pero a les dos semanes va eixí lo problema. No ñabíen disponibles mes películes "católiques a machacamartell". Se va obrí un poc la ma y van tindre la nessessidat de proyectá alguna que atra frivolidat. Don José, lo mossen, tranquilisabe la seua consiensia, agarránse, com un náufrago a un tauló, a la teoría del mal mes menut.

- Sempre estarán milló aplegats aquí que magrejánse als prats - díe.

Va passá un atre mes y la frivolidat de les películes que enviaben de la siudat anabe en aumén. Per un atre costat, les parelles que antes se amagaben pels bosquets o pels prats al fes de nit aprofitaben la oscurina de la sala pera arrullás descomedidamen.

Una tarde se va ensendre la llum en plena proyecsió y Pascualón, lo del molí, va sé enchampat en la novia assentada als ginolls. La cosa anabe mal, y a finals de octubre, don José, lo mossen, que ere un gran san, va convocá a casa seua a la comissió.

- Ña que pendre medides urgens. En realidat ni les películes són ya morals, ni los espectadós guarden a la sala la deguda compostura. Ham caigut an alló contra lo que luchabem - va di.

- Fiquem llum a la sala y censurem duramen les películes - va di la Pesteta gran.

Después de moltes discussions se va aprobá la sugerensia de la Pesteta. La comissió de censura se va quedá integrada per don José, lo mossen, la Pesteta gran y Trino, lo sacristá. Los tres se reuníen los dissaptes al corral de Pancho y passaben la película que se proyectaríe al día siguién.

Una tarde van pará la proba a una escena dudosa.

- Al meu entendre eixa marrana enseñe massa les cames, don José - va di la Pesteta.

- Assó me estabe pareixén a mí - va di don José. Y girán la cara cap a Trino, lo sacristán,

que mirabe la imache de la dona sense pestañejá y en la boca uberta, li va di -:
Trino, o dixes de mirála aixina o te excluíxco de la comissió de censura.

Trino ere un pobre home de escás criteri y gens de voluntat. Teníe una mirada blana y com aigualida y no teníe barbilla. Tot alló li donabe a la seua cara una torpe y bobalicona expresió. Cuan caminabe se assentuabe la seua torpesa, com si li costare mol esfors desplassá a cada pas lo volumen de aire que nessessitabe lo seu cos. Una completa calamidat. Claro que hasta lo mes simple servix pera algo y Trino, lo sacristá, ere casi un virtuós tocán lo armonio. Dabán de la reprimenda del retó, Trino va humillá los ulls y va sonriure bobamen, contristat. Al mossen li assistíe la raó, pero ¡Votovadéu!, aquella dona de la película teníe unes pantorrilles y una safraña admirables, com no se veíen assobín per lo món. Don José, lo mossen, veíe que cada día creixíen les dificultats. Ressultabe peliagut luchá contra les apetensies instintives de tota la vall. Trino mateix, a pesá de sé censor y sacristán, pecabe de dessich y pensamén en aquelles donotes que amostraben en la poca vergoña mes gran les cames a la pantalla. Ere una faena ímproba y ell se trobabe ya mol vell y cansat. Lo poble va agarrá en destemplansa les bombilles distribuides per la sala y enseses durán la proyecsió. Lo primé día van chulá; lo segón les van chafá a patades. La comissió se va torná a ajuntá. Les bombilles habíen de sé roijes pera no perturbá la vissibilidat. Pero entonses la gen la va agarrá en los talls o intermedios. Va sé Pascualón, lo del molí, qui va escomensá la queixa.

- Miro, doña Lola, pera mí si me trauen les cames y los bessuqueos se ha acabat lo sine - va di. Atres mossos lo van secundá.

- O fiquen les películes sanseres o tornem als brosquills.

Un atra vegada se va reuní la comissió. Don José, lo mossen, estabe alterat:

- Se acabará lo sine y se acabará tot. Proposo a la comissió que los oferixque lo aparato de sine als Ajuntamens de la comarca.

La Pesteta va chillá:

- Vendrem la ocasió del pecat, don José.

Lo mossen va acachá lo cap, abatut. La Pesteta teníe raó, li sobrabe raó esta vegada. Vendre la máquina de sine ere comersiá en lo pecat.

- La cremarem entonses - va di.

Y al día siguién se va cremá lo proyectó. A la vora de la sendra, la Pesteta gran, en plena fiebre inquisidora, va proclamá la seua fidelidat a la moral y la seua dessisió inquebrantable de no descansá hasta que esta reinare sobre la vall.

- Don José - li va di al retó, al despedís -, seguiré luchán contra la inmoralidat. No u dudo.

Yo sé lo modo de féu. Y al domenge siguién, al fes de nit, va agarrá una llinterna y va eixí sola a voltá los prats y los bosquets. Detrás de les romigueres y bardisses, y als puestets mes amagats y espessos trobabe alguna parella de tórdoles arrullánse. Proyectabe cap a les cares confundides la llum de la llanterna.

- Pascualón, Elena, estéu en pecat mortal - sol díe. Y sen anabe.

Aixina va recorre los voltans sense fatigás, repetín incansablemen la seua terrible admonissió:

- Fulano, Fulana, estéu en pecat mortal.

"Ya que los mossos y mosses del poble tenen la consiensia tapada en suro, yo sustituiré a la veu de la seua consiensia", se díe. Ere una faena ardua la que se tirabe a la esquena, pero al mateix tems no estabe exenta de atractius.

Los mossos del poble van soportá lo entrometimén de la Pesteta en los seus devaneos durán tres domenges consecutius. Pero al cuart va arribá la insurrecsió. Entre tots la van voltá a un prat. Uns volíen fótreli una palissa, uns atres despullála y dixála a la serena, lligada a un abre, tota la nit. Al final se va imposá un tersé grupet, que va sugerí aviála de cap al Chorro. La Pesteta, abatuda, va dixá caure la llinterna an terra y se va disposá a entrá a les llargues llistes del martirologio cristiano; encara que, alguna vegada, ploriquejabe, y demanabe, entre singlot y sanglot, una miqueta de clemensia.

Proferín crits y insults, la van portá hastal pon. La corrén del Chorro vertíe l´aigua en violensia a la Badina del Inglés. Flotabe, a la nit de la vall, un ambién tétric y sinistre. La multitut pareixíe alocada. Tot estabe disposat pera lo seu final y la Pesteta, mentalmen, va resá un acte de contricsió. Y, al final de cuentes, si la Pesteta no va pará aquella nit al riu, a Quino, lo Manco, lay habíe de agraí, encara que ell y la difunta Mariuca se hagueren minjat, segóns ella, lo cocido antes de les dotse. Pero, per lo vist, lo Manco encara conservabe al seu pit un assomo de dignidat, un caliu de noblesa. Se va interposá en valentía entre la Pesteta y los mossos y la va defendre com un home. Hasta se va enfadá y va moure lo muñó al aire com si fore lo mástil de una bandera arriada. Los mossos, als que los mals fums sels habíen dissipat al trayecte, van considerá que en aquell susto ne ñabíe prou y se van retirá. La Pesteta se va quedá sola, frente al Manco. No sabíe qué fé. La situassió ressultabe pera nella una mica embarassosa. Va soltá una risseta de compromís y después se va ficá a mirás les puntes dels peus. Va torná a riure y va di "bueno", y, al final, sense donássen cuenta de lo que fée, se va incliná y va besá en forsa lo muñó de Quino. Inmediatamen va apretá a corre, assustada, carretera abán, com una loca. Al día siguién, antes de la missa, la Pesteta gran se va arrimá al confessonari de don José.

- Ave María Puríssima, pare - va di.

- Sense pecat consebuda, filla.

- Pare, me acuso... me acuso de habé besat a un home a la oscurina de la nit - va di la Pesteta. Don José, lo mossen, se va santiguá y va alsá los ulls al techo del confessonari, ressignat.

- Alabat sigue lo siñó – va musitá. Y va sentí una pena inmensa per aquell poble.

martes, 26 de diciembre de 2023

Aparat - Apte

Aparat, s. m., lat. apparatus, apparat, ouvrage préparatoire.

Aicho es contengut en l' aparat de las decretals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 100.

Ceci est contenu dans l'apparat des décrétales.

CAT. ESP. Aparato. PORT. IT. Apparato. (chap. Aparato, aparatos; preparassió, obra preparatoria.)

Aparat

 

Apcha, Ayssa, s. f., lat. ascia, goth. Akhen, hache, coignée.

Cascus porta sa apcha o sa destrau.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Chacun porte sa hache ou sa coignée.

O apcha esmoluda, faucilla o pilo.

Guillaume de Tudela.

Ou hache émoulue, faucille ou dard.

Ab apchas et ab picx an los portals brisatz.

Roman de Fierabras, v. 4195.

Ils ont brisé les portes avec les haches et les pics.

Fig. Ricx, ponhens plus que garriga,

Iferns vos estrenh e us fayssa

E us vay dolan ab tal ayssa,

Que no us te pro cot ni manta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Riches, poignants plus que ronce, l'enfer vous étreint et vous accable et va vous dolant avec telle hache, que cotte ni manteau ne vous tient profit.

CAT. Axa. ESP. Hacha. IT. Ascia. (chap. Ascla, ascles; v. asclá; destral, destrals.)

2. Ayssola, s. f., petite hache, hachette, herminette.

Afilatz becx d' ayssola.

Marcabrus: Quan la fuelha.

Becs afilés de petite hache. 

(chap. Destraleta, destraletes.)

destraleta, destraletes

3. Ayssadon, s. m., petite bêche.

Prenon palas et ayssadons.

V. de S. Honorat.

Ils prennent pelles et petites bêches.

CAT. Axadó. ESP. Azandoncillo. (chap. Chapo; aixada o eixada gran.)

4. Ayssar, v., hacher, diminuer.

Qu'el vostre gens cors engraissa,

Quan lo mieus trebalh e ayssa.

G. Adhemar: Lanquan.

Que votre gentil corps engraisse quand le mien souffre et diminue.
(chap. v. Asclá, tallá lleña.)

 

Appellar, v., lat. appellare, nommer, appeler.

C' ades me fug on plus l' apel.

B. de Ventadour: Ab cor.

Que toujours il me fuit où plus je l'appelle.

E lo princes de la ciptat

C' om appellava Monordric...

Et ancaras s' apela lo terraires de plan,

Per las gens, al Dragon, de sobre Draguignan.

V. de S. Honorat.

Et le prince de la cité, qu'on appelait Monordric...

Et au-dessus de Draguignan, le terroir s'appelle encore simplement, par les gens, au Dragon.

Part. pas. E tals es savis apellatz, 

Que fai e ditz de grans foldatz.

Pistoleta: Manta gent.

Et tel est appelé sage, qui fait et dit de grandes folies.

- Dénoncer, accuser.

Qu'ieu la repte e l' apelh

De trassio e d' anjan.

Bertrand de Born: Greu m'es.

Queje la blâme et l' accuse de trahison et de fraude.

Part. prés. subst. Cum l' appellant non allegua prova de dret comun.

Arbre des Batailles, p. 98.

Quand l' accusateur n' allègue pas preuve de droit commun.

L' apelans, si vol proar lo crim qu'el met en avant.

Tit. de 1265. DOAT, t. CLXXII, fol. 140.

L' accusateur, s'il veut prouver le crime qu'il met en avant.

Part. pas. substantiv. Per confessio de l' appelat.

Arbre des Batailles, p. 98.

Par confession de l' accusé.

- Porter la cause du tribunal où elle a été jugée à celui où elle ressortit.

E d'aital sententia a negu non sia lezer d' appellar.

Statuts de Montpellier de 1258.

Et qu'il ne soit faculté à aucun d' appeler d'une telle sentence.

CAT. Apellar. ESP. Apelar. PORT. Appellar. IT. Appellare. (chap. Apelá: apelo, apeles, apele, apelem o apelam, apeléu o apeláu, apelen; yo apelaré; yo apelaría; si yo apelara. cridá, nomená; apellit.)

2. Apel, s. m., appel.

Car no venetz a mos apells.

Passio de Maria.

Car vous ne venez à mes appels.

Qu'el mons es ples de platz e de tensos,

Qu'om sec apelhs, assizas volentos.

G. Riquier: Jamais non.

Que le monde est plein de plaids et de contestations, vu qu'on suit les appels, les assises volontiers.

IT. Appello.

3. Appellation, s. f., lat. appellatio, appel, appellation.

Lasquals venon per appellations.

Statuts de Provence. BOMY, p. 5.

Lesquelles viennent par appel.

Per via de apellation, de requesta... supplication.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 91.

Par voie d' appellation, de requête... supplique.

CAT. Apellació. ESP. Apelación. PORT. Appellação. IT. Appellazione. (chap. Apelassió, apelassions.)

4. Apellaire, s. m., appelant.

Si l' apellaire o gazanha, neguna mesion non dara.

Statuts de Montpellier de 1204.

Si l' appelant le gagne, il ne donnera aucun frais.

CAT. Apellador. (chap. Apeladó, apeladós, apeladora, apeladores; apelaire, apelaires.)

5. Appellatori, adj., qui concerne l' appel, appellatoire.

E mon libel prendretz appellatori.

Leys d'amors, fol. 152.

Et vous prendrez ma cédule appellatoire.

(chap. Apelatori, apelatoris, apelatoria, apelatories.)

6. Apellatiu, adj., lat. appellativus, appellatif.

Us noms apellatius es comus naturalmens a motas causas.

Leys d'amors, fol. 44.

Un nom appellatif est commun naturellement à plusieurs choses.

CAT. Apellatiu. ESP. Apelativo. PORT. IT. Appellativo. (chap. Apelatiu, apelatius, apelativa, apelatives.)

7. Contrapellar, v., réclamer, résister.

Lo fieu que fo mon paire non contrapel...

… No trobon dedins qui 'ls contrapel.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 48 et 12.

Je ne réclame point le fief qui fut de mon père.

Ils ne trouvent pas au-dedans qui leur résiste.

ESP. Contrapelar.

 

Apenthezis, s. f., apenthèse.

*gr est appositio ad mediam dictionem litterae aut syllabae.

DONAT., de Schem., col. 1772, ed. Putsch.

Es una figura aqui qu'es apelada Apenthezis, laqual dona creyssemen en lo mieg de dictio de sillaba o de letra.

Leys d'amors, fol. 69.

Là est une figure qui est appelée apenthèse, laquelle donne accroissement d'une lettre ou d'une syllabe dans le milieu d'un mot.

2. Apenthezir, v., soumettre à l' apenthèse, apenthéser.

Part. pas. Si prendon creysshemen en lo mieg loc, adonx aytal mot son apelat apenthezit.

Leys d'amors, fol. 69.

S'ils prennent accroissement dans le milieu, alors de tels mots sont appelés apenthésés.

 

Apercio, s. f., lat. apertio, trou, ouverture.

Per razo de la apercio dels pors.

Eluc. de las propr., fol. 74.

Par raison de l' ouverture des pores.

Sia la apercio ampla... Si la apercio es petita.

Trad. d'Albucasis, fol. 33 et 53.

Que l' ouverture soit ample... Si l' ouverture est petite.

PORT. Aperção. IT. Aperzione.

2. Apertiu, adj., lat. apertivus, apéritif.

De vias urinals apertiva.

Eluc. de las propr., fol. 199.

Apéritive des voies urinales.

IT. Apertivo.

3. Aperitiu, adj., lat. aperitivus, apéritif.

De canals del pulmo et del pieytz aperitiva.

Eluc. de las propr., fol. 269.

Apéritive de canaux du poumon et de la poitrine.

Aperitius, resolutius.

Trad. d'Albucasis, fol. 55.

Apéritifs, résolutifs.

Substantiv. Ab aperitius cum es gra de mostarda fomentar.

Eluc. de las propr., fol. 81.

Fomenter avec des apéritifs comme est grain de moutarde.

CAT. Aperitiu. ESP. PORT. IT. Aperitivo. (chap. Aperitiu, aperitius, aperitiva, aperitives.)

4. Apert, adj., lat. apertus, ouvert, évident, développé.

Dieus li a fach vertutz e miracles apertz.

V. de S. Honorat.

Dieu lui a fait prodiges et miracles évidents.

Grossetz pel peitz e ben apert.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Gros par la poitrine et bien développé.

Lo pus cortes e 'l mielhs apertz.

Gavaudan le Vieux: Yeu no sui.

Le plus courtois et le mieux ouvert.

Adv. comp.

Mandan per la ciptat a rescos, ad apert.

V. de S. Honorat.

Commandant dans la cité secrètement, ouvertement.

Quar la gensor am e coli

Del mon, so us dis en apert,

A. Daniel: Ab guai so.

Car j'aime et je cultive la plus belle du monde, je vous le dis ouvertement.

ANC. FR. Que mençonge avez dite aperte.

Roman du Renart, t. II, p. 182.

Caesar et Pompeius estans entrés en aperte guerre l'un contre l'autre.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. III, p. 390.

Si voit or bien tot en apert

Que qui tot covoite tot pert.

Roman du Renart, t. I, p. 147.

Cesseront de faire guerre en appert et en couvert.

Monstrelet, t. II, fol. 9.

CAT. Obert. ESP. Abierto. PORT. Aberto. IT. Aperto. (chap. Ubert, uberts, uberta, ubertes.)

5. Apertemen, adv., publiquement, ouvertement.

Si ela non es donada apertamen.

Trad. du Code de Justinien, fol. II (ou 11).

Si elle n'est pas donnée publiquement.

Qui vol aquest thesaur vezer apertamens.

P. de Corbiac: El nom de.

Qui veut voir ouvertement ce trésor.

ANC. FR. Qui Dieu guerroie apertement. Helinand, Vers sur la Mort.

Quand on ne peut vaincre apertement, on a recours aux embuscades, trahisons, surprises.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 312.

CAT. Obertament. ESP. Abiertamente. PORT. Abertamente. IT. Apertamente. (chap. Ubertamen, ubértamen.)

6. Obriment, Ubriment, s. m., action d' ouvrir, ouverture.

Uelh tart en son obriment.

Eluc. de las propr., fol. 38.

L' oeil tardif en son ouverture.

Ubrimens de sa boca.

Trad. de Bède, fol. 43.

L' ouverture de sa bouche.

ANC. CAT. Obriment. (chap. Obrimén, obrimens.)

7. Ubertura, s. f., lat. apertura, ouverture.

Et huels ab gran ubertura

Devon aver per natura.

Brev. d'amor, fol. 31.

Et ils doivent avoir par nature des yeux avec grande ouverture.

CAT. Obertura. ESP. PORT. Abertura. IT. Apertura. (chap. Obertura, obertures; apertura, apertures.)

8. Obrir, Ubrir, v., ouvrir.

E las carcers ont ilh m'a mes

No pot claus obrir.

B. de Ventadour: Non es.

Et clef ne peut ouvrir les prisons où elle m'a mis.

Obri mos huelhs isnelamen,

Gart sai e lai.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

J' ouvre mes yeux promptement, je regarde çà et là.

- Desserrer.

Qu'us per oc dir non auz' obrir la dens.

Alegret: A per pauc.

Vu qu'un seul n' ose desserrer les dents pour dire oui.

- Mettre à découvert.

Los Juzieus que lo crucifiguero; cars ells no li ubriro negus de sos osses, mays alcus crestias lo despezon plus menudamens que hom no fai carna a mazell. V. et Vert., fol. 25.

Les Juifs qui le crucifièrent; car ils ne lui mirent à découvert aucun de ses os, mais quelques chrétiens le dépècent plus menu qu'on ne fait chair à boucherie.

Part. pas. Aissi com lo leos,

Huelhs ubertz, es dormens.

Giraud de Calanson: El mon.

Ainsi que le lion est dormant, les yeux ouverts.

Ades te la boc' uberta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tient toujours la bouche ouverte.

ANC. CAT. Ubrir. CAT. MOD. Obrir. ESP. Abrir. PORT. Aprir. IT. Aperire. (chap. Obrí, ubrí: óbrigo, obris, obri, obrim, obríu, obrin; yo obriré; yo obriría; si yo obriguera u obrira.)

9. Adubrir, v., ouvrir.

Per so que Dieus aduebra a vos l'us de paraula.

Trad. de l' Épître de S. Paul aux Colossiens.

Afin que Dieu vous ouvre l' huis de la parole.

10. Entrubrir, v., entr'ouvrir.

El dos temps...

Entruebre 'ls becs dels auzelos.

Pierre d' Auvergne: Chantarai pus.

Que le doux temps... entr'ouvre les becs des oiseaux.

Part. pas. fig. Qu' entrubert tenc mon coratge.

Aimeri de Bellinoi: Per Crist.

Vu qu'il tint mon coeur entr'ouvert.

CAT. Entrobrir. ESP. Entreabrir. (chap. Entreobrí; entreubert, entreuberts, entreuberta, entreubertes.)

Botera, boteres: CAT. Entrobrir. ESP. Entreabrir. (chap. Entreobrí; entreubert, entreuberts, entreuberta, entreubertes.)

 

Api, s. m., lat. apium, api, ache, céleri (DE. Sellerie).

La flor de l' api faitz secar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Faites sécher la fleur de l' api.

Suc d' api contra frenezi

E letarguia issamens

Es mot medicinal enguens.

Brev: d'amor, fol. 50.

Le suc de céleri est un onguent très médicinal contre la frénésie et la léthargie également.

CAT. Apit. ESP. Apio. PORT. Aipo. IT. Appio. (chap. Ápit, ápits.)

Manel Riu Fillat; Suc d' api contra frenezi  E letarguia issamens  Es mot medicinal enguens.

2. Apiostra, s. f., lat. apiastrum, apiastre.

Herba dita apiostra semlant api, que auci home rizen.

Eluc. de las propr., fol. 178.

Herbe dite apiastre ressemblant au céleri, laquelle tue homme riant.

 

Apleg, Apleit, s. m., plane, instrument, outil.

Sens mon apleg no vauc ni sens ma lima.

Aimeri de Peguilain: Sens mon.

Je ne vais sans ma plane ni sans ma lime.

Fig. Los apleitz ab qu'ieu suoilh chantar.

Giraud de Borneil: Los apleitz.

Les instruments avec lesquels j'ai coutume de chanter.

ANC. FR.

Mal fera soc ne coltre ne apleit remuer...

A la charue apleiz, soc et coltre leissa.

Roman de Rou, v. 1979 et 1993.

… Pour estre à un profit de peschier, l' apploit ou harnois dudit Colin fu plus grevé. Lett. de rém., 1379. Carpentier, t. 1, col. 236.

2. Esplet, Esplec, s. m., instrument, outil.

Si lai a draps, astz ni pals ni picx,

Que al levar s'en van ab los espletz.

P. Cardinal: D'un sirventes.

S'il y a là manteaux, lances et pieux et piques, vu qu'au lever ils s'en vont avec les instruments.

Noe mes en l' archa dels esplehs que foro fargatz.

Liv. de Sydrac, fol. 38.

Noé mit dans l' arche des instruments qui furent forgés.

Dels corns al foc redressatz et amolezitz, si fan vaysels, arcs et... explechts.

Eluc. de las propr., fol. 239.

Des cornes redressées au feu et ramollies, se font vaisseaux, arcs et... instruments.

- Hâte, presse.

Fig. Ab pauc d' espleg me pot levar mon mal.

G. Faidit: Pel messatgier.

Avec un peu de hâte, elle me peut ôter mon mal.

Adv. comp.

E lo coms pren comjat e va s'en a espletz.

Guillaume de Tudela.

Et le comte prend congé et s'en va à la hâte.

Que manjava a gran espley.

P. Cardinal: Tos temps.

Qu'il mangeait à grande hâte.

ANC. FR. Vers li ala à grant espleit.

Marie de France, t. II, p. 156.

Parmi la gran forest d' errer

Ne cesserent à grant expleit.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 197.

 

Apoca, s. f., lat. apoca, quittance.

Apoca es escriptura lacal fetz lo credeire en aissi... que l'avers que li devia us hom li era pagat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 29.

La quittance est l' écriture que fit le créancier alors... que la somme qu'un homme lui devait lui était payée.

CAT. ESP. IT. Apoca. (chap. Apoca, apoques; ressibo, ressibos; albará o albarán, albarans.)

2. Antapoca, s. f., contre-lettre.

Si com es apoca e antapoca.

Trad. du Code de Justinien, fol. 29.

Comme est quittance et contre-lettre.

3. Appodissa, s. f., quittance.

Si pagan manudierament et sensa neguna apodissa.

Non prengan ren per lur appodissa.

Statuts de Provence. BOMY, p. 213 et 218.

S'ils payent de la main à la main et sans aucune quittance.

Qu'ils ne prennent rien pour leur quittance.

 

Apocalipsi, s. m., lat. apocalypsis, Apocalypse.

De que S. Johan parla en l' Apocalipsi.

V. et Vert., fol. 67.

De quoi saint Jean parle dans l' Apocalypse.

Grans mestiers o secrets de l' Apocalipsi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 161.

Grands mystères ou secrets de l' Apocalypse.

CAT. ESP. (chap.) Apocalipsis. PORT. Apocalypse. IT. Apocalisse.

Biblia, letra grande, tamaño manual, cierre, imitación de piel marrón, concordancia, Index, Reina Valera, 1960; El, Elh

 

Apocopa, s. f., lat. apocope, apocope, retranchement, figure de grammaire.

*gr est ablatio de fine dictionis litterae aut syllabae.

DONAT., de Schem., col. 1772, ed. Pustch (Putsch).

Apocopa es ostamens de letra o de sillaba de la fi de dictio.

Leys d'amors, fol. 124.

L' apocope est retranchement de lettre ou de syllabe de la fin d'un mot.

CAT. Apocope. ANC. ESP. Apocopa (mod. apócope). IT. Apocope. (chap. Apócope, apócopes.)

2. Apocopamen, s. m., apocope, retranchement, figure de grammaire.

Volem tractar del apocopamen.

Leys d'amors, fol. 60.

Nous voulons traiter du retranchement.

3. Apocopar, v., apocoper, abréger.

Per esta maniera qu'om no deu apocopar, so es abreviar la primiera persona.

Troncat coma aquel qu'om apocopa.

Leys d'amors, fol. 91 et 70.

Par cette manière qu'on ne doit apocoper, c'est-à-dire abréger la première personne.

Tronqué comme celui qu'on apocope.

Part. pas: Dels noms apocopatz coma Virgilius, Virgili.

Leys d'amors, fol. 10.

Des noms apocopés comme Virgilius, Virgili.

ESP. Apocopar. IT. Apocopare. (chap. Apocopá.)

 

Apocripha, adj., lat. apocryphus, apocryphe, non autenthique.

Aquel libres es reputats apocriphas.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 5.

Ce livre est réputé apocryphe.

CAT. ESP. (Apócrifo) PORT. IT. Apocrifo. (chap. Apócrifo, Apócrifos, Apócrifa, Apócrifes.)

 

Apoplexia., s. f., lat. apoplexia, apoplexie.

Laqual malaudia li Grec apelo apoplexia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

Laquelle maladie les Grecs appellent apoplexie.

Don ve suffocacio cum vezem en apoplexia.

Eluc. de las propr., fol. 19.

D'où vient suffocation comme nous voyons en apoplexie.

CAT. Apoplexia. ESP. Apoplejía. PORT. Apoplexia. IT. Apoplessia. (chap. Apoplexia, Apoplexies; embolia, embolies; ictus; esfelisia; pujada de sang; derrame serebral.)

 

Apostata, adj., lat. apostata, apostat.

Apostata, so es fals crestia e renegatz e juzieus.

E qui lo trenca es apostata e  sacrilegis.

V. et Vert., fol. 7 et 98.

Apostat, c'est-à-dire faux chrétien et renégat et juif.

Et qui le rompt est apostat et sacrilége.

ANC. FR.

Pou en est qui de court veulent estre apostate.

J. de Meung, Testam., v. 841.

CAT. ESP. PORT. IT. Apostata. (chap. Apóstata, apóstates.)

2. Apostatar, v., lat. apostatare, apostasier.

Part. pas. Era apostatatz e perturbava tot lo regne.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 120.

Il était apostasie et troublait tout le royaume.

CAT. ESP. PORT. Apostatar. IT. Apostatare. (chap. Apostatá.)

 

Apostema, s. m., lat. apostema, apostème, abcès.

Aver incidit un apostema.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Avoir taillé un apostème.

ANC. CAT. Aposterma. CAT. MOD. Postema. ESP. PORT. IT. Apostema. (chap. Apostema, apostemes.)

2. Apostemacio, s. f., état d' apostème, apostémation.

Devant la apostemacio del loc.

Trad. d'Albucasis, fol. 30.

Avant l' apostémation du lieu.

ANC. ESP. Apostemación. ANC. PORT. Apostemação. IT. Apostemazione. (chap. Apostemassió, apostemassions.)

3. Apostemat, adj., apostémé.

La cara vezes esser apostemada.

La coyssa e 'l pe foro apostematz.

Trad. d'Albucasis, fol. 8 et 1.

Tu vois la face être apostémée.

La cuisse et le pied furent apostémés.

ESP. PORT. Apostemado. IT. Apostemato. (chap. Apostemat, Apostemats, Apostemada, Apostemades.)

4. Apostemos, adj., apostémeux, qui annonce l' apostème.

Dissipa de comensament inflacios apostemozas.

Eluc. de las propr., fol. 219.

Dissipe dès le commencement les enflures apostémeuses.

ESP. IT. Apostemoso. (chap. Apostemós, Apostemosos, Apostemosa, Apostemoses.)

 

Apostol, Apostoli, s. m., lat. apostolus, apôtre.

Qu'als apostols dis Jhesus veramen

Qu'hom lo seguis.

Pons de Capdueil: Er nos sia.

Que Jésus dit vraiment aux apôtres qu'on le suivît.

Trobam els fagz dels apostols. V. et Vert., fol. 78.

Nous trouvons aux actes des apôtres.

- Par ext., pape, évêque.

No vuelh de Roma l' emperi

Ni qu'om m'en fass' apostoli.

A. Daniel: En cest sonet.

Je ne veux l' empire de Rome ni qu'on m'en fasse pape.

Donec C jorns de perdon... can fon apostolis.

V. de Folquet de Marseille.

Il donna cent jours d' indulgences... quand il fut évêque.

ANC. FR. Au pape, c'est al apostole.

Roman du Renart, t. IV, p. 424.

Qui de Rome fu apostoiles.

Fabl. et cont. anc, t. 1, p. 327.

CAT. ESP. Apóstol. PORT. IT. Apostolo. (chap. Apóstol, Apóstols.)

2. Apostola, s. f., messagère.

La sancta Magdalena de tot ben adhumplida, apostola de Dieu... Quan fon resuscitaz, premieramens lo vi, e li fes tant d' onor, c' apostola en fes, cant a sos cars amics cochadamens la trames.

V. de S. Magdelaine.

La sainte Magdelaine remplie de tout bien, messagère de Dieu... Quand il fut ressuscité, elle le vit la première, et il lui fit tant d' honneur, qu'il en fit sa messagère, quand il l' envoya en hâte à ses chers amis.

3. Apostoliat, s. m., lat. apostolatus, apostolat, papauté.

Entro al apostoliat de sanh Peyre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.

Jusqu'à la papauté de saint Pierre.

CAT. Apostolat. ESP. PORT. Apostolado. IT. Apostolato. (chap. Apostolat, Apostolats.)

4. Apostolical, adj., apostolique.

Per la actoritat apostolical.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 210.

Par l' autorité apostolique.

Per letras apostolicals.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 227.

Par lettres apostoliques.

ANC. CAT. ANC. ESP. Apostolical. IT. Apostolicale. (chap. Apostolical, Apostolicals.)

 

Apostrophe, s. f., lat. apostrophe, apostrophe, figure de réthorique.

Apostrophe e tropologia... Fan se aquestas figuras, cant hom vira la tersa persona en segonda.

Leys d'amors, fol. 141.

L' apostrophe et le discours figuré... Ces figures se font, quand on tourne la troisième personne en seconde.

CAT. ESP. Apóstrofe. PORT. IT. Apostrofe. (chap. Apóstrofe, Apóstrofes.)

Carlos Rallo Badet, CAT. ESP. Apóstrofe. PORT. IT. Apostrofe. (chap. Apóstrofe, Apóstrofes.)

 

Apoziopazis, s. f., lat. aposiopezis, réticence.

*gr, Tiber. rhetor., 10.

Aposiopesis est, cum id quod dicturi videbamur, silentio intercipimus, ita: Quos ego... sed motos, etc. Isidor., Orig., I, 21.

Apoziopazis es cant hom comensa alcunas parolas e per sobrefluitat de gaug o d'ira... hom s'en layssha.

Leys d'amors, fol. 141.

La réticence est quand on commence aucunes paroles, et par superfluité de joie ou de tristesse... on s'en désiste.

 

Apozisma, s. m., lat. apozema, apozème.

Bega lo pacient un apozisma de ruda ortenca.

Recettes médicales en provençal.

Que le malade boive un apozème de rue de jardin.

PORT. Apozima. IT. Aposema. (ESP. Pócima)

 

Apte, adj., lat. aptus, apte, convenable.

Qui met sa ma a l' arayre e regarda dereyre se, non es aptes ni dignes davan lo regne de Dieu. V. et Vert., fol. 99.

Qui met sa main à la charrue et regarde derrière soi, n'est apte ni digne devant le royaume de Dieu.

En aitals causas aptes, experts.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217.

Aptes, experts en telles choses.

May apte per cantar amb esturmens. Leys d'amors, fol. 41.

Plus convenable pour chanter avec instruments.

CAT. Apte. ESP. PORT. Apto. IT. Atto. (chap. Apte, Aptes.)

2. Aptament, adv., habilement, convenablement.

Hom no obra tan aptament.

Per que sia de tota sabor plus aptament receptiva.

Eluc. de las propr., fol. 124 et 16.

Homme ne travaille pas aussi habilement.

Afin qu'elle soit plus convenablement capable de recevoir toute saveur.

CAT. Aptament. ESP. PORT. Aptamente. IT. Attamente. (chap. Aptamen o áptamen.)

3. Apteza, s. f., aptitude, habileté.

De montar apteza et habilitat.

Eluc. de las propr., fol. 139.

Aptitude et habileté à monter.

ANC. ESP. Apteza (MOD. Aptitud, habilidad). IT. Attezza. (chap. Aptitut, aptituts.)

4. Adaut, adj., adroit.

E fai tornar los mals adauz cortes.

Giraud de Borneil: Non es savis.

Et fait devenir polis les maladroits.

5. Aptar, v., lat. aptare, accommoder, adapter.

Part. pas. Convenientment aptat.

Eluc. de las propr., fol. 13.

Convenablement adapté.

6. Aptificar, v., accommoder, disposer.

Es necessaria la mixtio per aptificar sanc a noyriment dels membres melancolix.

Eluc. de las propr., fol. 32.

Le mélange est nécessaire pour disposer le sang à la nourriture des membres mélancoliques.

7. Adaptar, v., lat. adaptare, adapter, disposer.

Per que s pot adaptar

A taulier gent et be.

Giraud de Calanson: Als subtils.

Parce qu'il peut s' adapter agréablement et bien au tablier.

Si adapta a putrefacio. Eluc. de las propr., fol. 26.

Se dispose à putréfaction.

Part. pas. Ab nervis et autres ligaments adaptats.

Eluc. de las propr., fol. 33.

Avec nerfs et autres ligaments adaptés.
(chap. Adaptá, adaptás.)

8. Mal apte, Malaut, adj., lat. male aptus, mal apte, malade, indisposé.

O es malaptes, o autre pres lo te.

Poëme sur Boece.

Ou il est malade, ou autre chose le tient pris.

Metges non a at als sas, mas als malaptes. Trad. de Bède, fol. 79.

Médecin n'a besoin aux sains, mais aux malades.

Per son joi pot malautz guerir. Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.

Par sa grâce elle peut guérir les malades.

ANC. CAT. Malaut. CAT. MOD. Malalt. (chap. Luis Arrufat fa aná malal, malals. Dolén, dolens, dolenta, dolentes.)

ANC. ESP. Non ovó el malato mester otro padrino.

V. de S. Domingo de Silos, cop. 477.

ANC. IT. Pare essere malato forte palato di vostro cuore.

Guittone d' Arezzo, Lett. 14.

IT. MOD. Ammalato.

9. Malaptia, Malautia, s. f., maladie.

Segunt la malaptia deu hom donar la medecina... E garir lor malaptias.

Trad. de Bède, fol. 51 et 10.

Selon la maladie on doit donner la médecine... Et guérir leurs maladies.

Per guerir malautia de peccat. V. et Vert., fol. 79.

Pour guérir la maladie du péché.

CAT. Malaltia. ANC. ESP. Malatia. (MOD. Enfermedad) IT. Malattia. (chap. Enfermedat, enfermedats.)

10. Malagge, s. m., maladie.

Fol es qui cel al mege son malagge.

T. de Raimbaud et de Coine: Senh' En.

Fol est celui qui cache au médecin sa maladie.

ANC. FR. A Acre moru de malage.

PH. Mouskes. Carpentier, t. II, col. 1128.

IT. Malaggio.

11. Malaudaria, s. f., hôpital, maladrerie.

En la capela de la malaudaria de Soubiros.

Tit. de 1302. DOAT, t. CXVIII, fol. 247.

Dans la chapelle de la maladrerie de Soubiros.

12. Malavejar, v., être malade.

Que malavejet longuament. V. de S. Honorat.

Qu'il fut malade long-temps.

Avia estat de dormir tan can avia malavechat.

V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 280.

Il avait cessé de dormir tant qu'il avait été malade.

ANC. FR. Dont il maladia environ dix sepmaines et en moru.

Lett. de rém. 1377. Carpentier, t. II, col. 1128.

ANC. CAT. Malavejar.

13. Emmalautir, v., rendre malade.

Car fortor d' erbas e de vi

L' emmalautis, e si l' aucis.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car l' odeur forte d' herbes et de vin le rend malade, et même le tue.

- Devenir malade.

Que ne mangeron ses morir, ses emmalautir.

V. et Vert., fol. 37.

Qu'ils en mangèrent sans mourir, sans devenir malades.

ANC. FR. Mes la reyne enmaladist.

Roman d' Haveloc, v. 231.

IT. Ammalare.

Carrégalo, estirá la garra; Feble, Fible, Freble; Perdurablamen; Cors