Mostrando las entradas para la consulta trossets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trossets ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 15 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.
 
Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno


 
Habén acabat la historia de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:
Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.

Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atre eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.

Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amans habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amagat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore vindre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¡Traidó, eres home mort!
Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de vindre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee vindre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
A lo que lo home va contestá:
- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.
Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:
- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va vindre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
La Siñora va contestá:
- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.
- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.
La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
Lo caballé va contestá:
- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.
La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:
- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.
 

 

viernes, 26 de julio de 2024

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.


Original en castellá:

Capítulo IX.

De cómo Pedro Saputo pintó la capilla de la Virgen de la Corona.

O lo he soñado o lo he visto; yo creo que es lo segundo. ¡Y en qué ocasión y cómo la vide! Aún me hierve la sangre y se me enciende el coraje de pensarlo. ¡Cobarde! Allí debí morir, allí debí acabar, que ésta fue su intención o su aturdimiento. Pero me salvó el ángel antiguo de Pedro Saputo porque sabía que andando el tiempo había de tener la inspiración de escribir su vida. Agradezco su protección, y cumplo el encargo de la Providencia.

Tienen los de Almudévar, a la parte del pueblo que mira a Zaragoza, un santuario y capilla de Nuestra Señora de la Corona en un pueyo o montecillo donde en otro tiempo estuvo el castillo de los moros. Y como la hubiesen renovado de su vetustad y ruinas quisieron también pintarla, buscando para la obra un pintor muy afamado de Huesca llamado Raimundo Artigas, hombre melancólico, estreñido de genio, bilioso de color, seco de carnes, largo de cuello y claro de barbas; el cual pidió trescientas libras jaquesas por su trabajo con la condición que él pondría los colores y el agua limpia.

Súpolo el niño Pedro Saputo y se alegró mucho porque quería saber de pintura, faltándole entre otras cosas ver la composición y mezcla de los colores, puesto que el dibujo había llegado al extremo de primor y facilidad. Fue al maestro Artigas y le dijo le tomase por su aprendiz y criado; y la primera vez no quiso. Porfió Pedro, rogó, suplicó, y viéndole siempre duro le dijo un poco despechado pero templadamente. - Mirad, pues, señor maestro Artigas, que queráis que no queráis yo he de ser vuestro discípulo; y si no, vuestro maestro. Miróle entonces el maestro Artigas: meneó la cabeza y respondió: - Yo os admito, niño Pedro, porque me es imposible otra cosa obligándome una fuerza secreta que no sé lo que es; pero entended que seréis mi discípulo mientras supiéredes menos que yo y nunca mi maestro aunque lleguéis a pintar mejor que Miguel Ángel, porque para eso han de pasar muchos años e yo soy ya viejo, que tengo sesenta y nueve, y a esa hora que me busquen en el mundo. Y todos se admiraron de que el maestro Artigas le hubiese respondido tan blandamente, porque era de condición muy áspera, de voluntad absoluta y de opinión fuerte y acerada.

Comenzaron, pues, a pintar; y lo primero que el maestro le enseñó fue a moler los colores; y Pedro le preguntaba muchas veces cómo se mezclaban y qué diferencia había de los que llevaban aceite a los que no llevaban, con otras cosas del arte. El maestro Artigas se importunaba, pero unas veces de buena gana, y otras de mala, satisfacía al discípulo; y alguna también se le quedaba mudo o le alargaba un pescozón por respuesta. Mas él no se aburría ni arredraba, sino que cada día procuraba servirle con más afición y tornaba a las preguntas.

Habían pedido los del concejo al maestro Artigas que primero pintase parras y pájaros y después lo que quisiese; y pintó en la faja del altar a la mano derecha un árbol con una parra y muchos pájaros en ella picando las uvas; y en la punta de un sarmiento que hacía salir por un lado pintó un cuervo. Díjole entonces Pedro: - Señor maestro Artigas, si me dais licencia diré una cosa que observo en esta pintura. Diósela, y dijo: - Ahí habéis pintado un cuervo en la parra, y los cuervos más van a los muladares que a las viñas. Asombróse el maestro Artigas por el atrevimiento del discípulo, y le mandó que callase y no saliese de su molimiento de los colores. Pasó un rato, y otra vez dijo Pedro Saputo: - Pues aun todavía si me dieseis licencia diría alguna otra cosa, señor, maestro mío. - No te la doy, respondió éste muy alzada la voz de punto. - Es una friolerilla, replicó el muchacho: quería decir a vuestra merced que el cuervo debe pesar tanto como una gallina o poco menos; y de razón había de hacer inclinar ese sarmiento suelto, y vuestra merced le ha pintado tan tieso como si fuese de acero o el cuervo estuviese fofo. Al oír esto fue tan grande la ira del maestro Artigas, que no pudiendo atinar con las palabras acudió al cacharro de los colores que tenía entre las manos y se lo tiró con mucha furia, rompiéndose en menudos pedazos contra el suelo porque el niño hurtó el cuerpo al tiro, y dijo: - No quiero pintar más, porque eres un labrador, un descarado, un insolente, un malsín, un grandísimo bellaco. Y se fue de aquel paso y llamó al pueblo, y ayuntado en la plaza dijo, que mientras tuviesen en el lugar al atrevido y vano de Pedro Saputo, no quería pintar la capilla. Entonces Pedro Saputo pidió licencia para hablar y contó lo que había pasado con su maestro; y le dieron la razón y lo aprobaron, y no quisieron que se fuese del lugar. - Pues me iré yo, respondió muy aborrascado el maestro Artigas. - Idos enhorabuena, gritaron todos; mas que no se pinte la capilla. Y Pedro Saputo levantando la voz desde una piedra dijo al pueblo: - Si el maestro Artigas se va y vosotros queréis yo pintaré la capilla. - ¡Que la pinte, que la pinte!, gritó la multitud. Y el justicia y el concejo con los prohombres del pueblo encargaron la pintura a Pedro Saputo. Él entonces muy contento dijo: - Agora mirad, pueblo de Almudévar; yo pintaré la capilla de Nuestra Señora de la Corona, pero me habéis de dar lo mismo que dabais al maestro Artigas. Y se lo prometieron. Preguntóles qué querían que pintase, y no sabían qué decirle. Y tornó a preguntarles: - ¿Queréis que pinte lo que veis o lo que no veis? Y respondieron todos: - Lo que no vemos. - Pues yo, dijo él, lo pintaré, y gustaros ha por mi cuenta.

Inmediatamente se fue a la capilla y borró lo que había pintado el maestro Artigas, que era aún poco y no muy en su lugar. Tres meses estuvo pintando, y concluyó la obra y dijo al pueblo en la plaza: - La pintura está acabada. Agora quiero que la ermita esté ocho días abierta para que vayan a verla todos los del lugar, grandes y chicos, sabios e ignorantes, y que si alguno encuentra defectos en la pintura me los diga para enmendallos. Y fueron todos a verla y nadie halló falta alguna, sino al contrario le alababan mucho y decían: - ¿Cómo sabe hacer esto el hijo de la Pupila, que es un niño y nadie le ha enseñado? Pero le dijeron que no entendían las escenas que había pintado ni la intención de aquellos cuadros. Y él les dijo: - Oídme, hijos de Almudévar: yo os pregunté si había de pintar lo que veis o lo que no veis, y me respondisteis que pintase lo que no veis. Pues bien: según esa palabra, yo os he pintado en un lienzo dos cuadros; el uno es un olivar, y el otro una viña, que son cosas que para ver tenéis que ir a Huesca y al Semontano; pero lo que es en vuestro lugar no las veis por vuestra mucha desidia y cobardía. En el otro lienzo hay otros dos cuadros; el uno es una mujer de su casa muy aseada y cuidadosa, muy atenta, modesta y aplicada a su labor y a la inteligencia de las cosas del gobierno doméstico, rodeándola dos niños y una niña, hijos suyos muy graciosos, limpios y bien vestidos y criados; que también es cosa que no veis en vuestro lugar. En el otro hay una suegra y una nuera comiendo las dos en un plato muy concordes, amigas y bien animadas entre sí: cosa que tampoco no veis en el lugar. Por ahí alrededor y por el aire hay bosques, fieras y pájaros, nubes, y otras cosas según me iban ocurriendo, como quiera que importaba poco fuesen éstas u otras. Y arriba en la bóveda o cielo de la capilla he pintado a María Santísima con las manos cerradas porque no hay en este pueblo quien se las abra con oraciones devotas y humildes, y la obligue a abrirlas para dejar caer sobre vosotros las bendiciones de que las trae llenas.

Al oír esta explicación quedaron todos espantados de la sabiduría de las pinturas, y gritaron mucho rato con grande ardor y júbilo: - ¡Es verdad!, ¡es verdad! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva el hijo de la Pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y le tomaron y le llevaron en hombros a su casa alabándole y diciendo cantares en su gloria y lo presentaron a su madre y le dijeron que era la mujer más dichosa del mundo. Ella le recibió llorando de gozo, y dio a todos las gracias por aquel favor que mostraban a su hijo.

domingo, 23 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA CUARTA

Landolfo Rúfolo, empobrit, se fa corsario y, capturat per los genovesos, naufrague y se salve sobre una arqueta (cofreplena de joyes pressiosíssimes, y arreplegát a Corfú per una dona, ric torne a casa seua. 

Laureta estabe assentada a la vora de Pampínea; y veénla arribá al triunfal final de la seua história, sense esperá va escomensá a parlá aixina:
Mol grassioses dames, cap obra de la fortuna, segóns lo meu juissi, pot vóres mes gran que vore an algú desde la extrema miséria al estat real elevás, com la história de Pampínea mos ha amostrat que li va passá a Alessandro. Y per naixó, a consevol que sobre la proposta materia de ara en abán novelo, li sirá nessessari contá algo dins de estos límits y no me avergoñiré yo de contá una história que, encara que contingue mol grans miséries, no tingue tan espléndit desenllás. Be sé que, tenín aquella presén, sirá la meua escoltada en menos diligénsia; pero com no puc féu de un atre modo, siré disculpada per naixó.
Se creu que lo litoral desde Reggio a Caeta es la part mes amena de Italia. A la vora de Salerno ña un tall, un acantilat que abánse sobre lo mar al que los habitáns diuen la costa de Amalfi, plena de siudats minudetes, de jardíns plens de llimóns y de fons, y de homes rics y emprendedós en grans empreses mercantils. Entre les siudats ña una de nom Ravello a la que, si avui ñan homes rics, ne ñabíe fa tems un que va sé riquíssim, de nom Landolfo Rúfolo, que, no tenínne prou en la seua riquesa, dessichán doblála o duplicála, va está ell a pun de pédres en ella. Este, pos, aixina com sol sé la costum dels mercadés, fets los seus cálculs, va comprá un grandíssim barco y en los seus dinés lo va carregá tot de mercansíes y va navegá en ell cap a Chipre.
Allí va trobá que habíen arribat atres barcos en les mateixes mercansíes, per lo que no sol va tindre que véndre a baix preu alló que portabe, sino que, per a colocá les seues coses, va tindre casi que tirán algunes, aixina que casi se va arruiná. Y sentín per naixó grandíssima pena, no sabén qué fé y veénse de home riquíssim en poc tems convertit en casi pobre, va dessidí o morí o robán compensá este mal, per a que allí de aon ric habíe eixit no hi tornare pobre.
Y trobán un compradó per al seu barco inméns, en aquells dinés y en los atres que habíe tret de la seua mercansía, va comprá un barquet mes ligero per a piratejá, y en totes les coses nessessáries per an alló lo va armá y lo va carregá, y se va dedicá a apropiás de les coses dels demés, sobre tot dels turcos. En esta faena li va sé la fortuna mol mes benévola que li habíe sigut en comersiá. Potsé en sol un añ va assaltá y robá tans barcos de turcos que se va trobá en que no sol habíe tornat a guañá lo que habíe perdut en lo comérs, sino que u habíe doblat o duplicat. Pel que, enseñat pel doló de la primera pérdua, veén que ya ne teníe prou, se va di an ell mateix que en alló que teníe ya ere prou, y per naixó se va disposá a torná en alló a casa seua. Y en temó del comérs no se va molestá en invertí los seus dinés. En aquell barquet en lo que los habíe guañat, ficán los remos a la mar, va empéndre lo viache de tornada.
Y ya al Archipiélago arribat, se va eixecá per la nit un siroco que no sol ere contrari a la seua ruta, tamé ñabíe una mar mol grossa y lo seu barquet no haguere pogut soportáu, y a un entrán del mar que teníe una isleta se va refugiá, proposánse esperá un orache milló.
An aquella caleta, al poc rato, van arribá en prou faena dos grans naves de genovesos que veníen de Constantinopla, fugín del mateix que Landolfo habíe fugit; y esta gen, vist lo barquet y tallánli lo pas, sabén de quí ere per la fama y cuans dinés teníe, com eren afanosos de perres y avarissiosos, se van disposá a robáli. Y, fen baixá an terra una part de la gen, ben armats en ballestes, los van fé aná a un puesto desde lo que cap persona podríe baixá del barquet si no volíe que les fleches o saetes lo dixáren com un coladó; y ells fénse remolcá per les canoes (chalupes) y ajudats pel mar, se van arrimá al barquet de Landolfo, y en mol poca ressisténsia, en poc tems, en tota la seua chusma y sense pédre un sol home, se van apoderá de tot; y fen vindre a Landolfo a una de les dos naves y agarrán tot lo que ñabíe al barquet, lo van afoná, apresánlo an ell, cubert sol per una pobre jupeta (justillo). Al día siguién, habén cambiat lo ven, les naves van eixecá (izar) les veles, y tot aquell día van navegá; pero al caure la tarde va moure un ven de tronada, y les oles altíssimes van separá a una coca de l’atra. Y per la forsa de este ven va passá que aquella a la que anabe lo pobre Landolfo, en grandíssima forsa prop de la isla de Cefalonia va chocá contra un arrecife y com un vidre asclat contra un muro se va obrí tota y se va desfé en trossets. Los desdichats misserables que an ella estaben, están lo mar plenet de mercansíes que flotaben y de caixóns y taulóns, com en casos pareguts sol passá, encara que oscuríssima la nit estiguere y lo mar grossíssim y abalotat, nadán qui sabíe nadá, van escomensá a agarrás a les coses que sels paraben dabán.
Entre ells, lo pobret Landolfo, que encara que lo día anterió habíe cridat a la mort moltes vegades, preferín viure y torná a casa pobre com se veíe, al vórela tan prop va tindre temó de ella; y com los demés, al víndreli a les máns una fusta que flotabe se va agarrá an ella com una caparra, per si Déu, per a no aufegás, li enviare alguna ajuda. Y puján al tauló com va pugué, veénse arrastrat pel mar y lo ven ara aquí ara allá, se va aguantá hasta lo clarejá del día. Vinguda la llum, mirán al voltán, cap cosa mes que núgols y mar veíe, y un cofre que, flotán sobre les oles del mar, a vegades se li arrimabe. Tenín temó de que aquell cofre lo tombare de un cop y lo faiguere aufegás, sempre que prop de ell veníe, com podíe, en la má, encara que poques forses li quedaben, lo apartabe. Se va desencadená de repén una ráfaga de ven y habén entrat al mar, aquell cofre li va fotre una saxada tan forta que la taula a la que flotabe va volcá y la va tindre que soltá. Va caure daball de les oles y va pugué torná a dal buceján, ajudat mes per la temó que per les forses, y va vore mol alluñada de ell lo tauló. Tenín temó de no pódre arribá an ella, se va arrimá al cofre, que estabe bastán prop, y ficat lo pit a la tapa, com podíe en los brassos lo anabe conduín. Y de esta manera, aviát pel mar ara aquí ara allá, sense minjá, y bebén mes del que hauríe vullgut, sense sabé aón estabe ni vore datra cosa que oles, va aguantá tot aquell día y la nit siguién. Y en son demá, o per grássia de Déu o perque la forsa del ven aixina u va fé, Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú, aon una pobre doneta rentabe y pulíe los seus cacharros. 


Landolfo, convertit en una esponja, agarránse fort en les dos máns a les vores del cofre va arribá a la playa de la isla de Corfú,
isla de Corfú (clic a la imache per a aná a la wiki - Corfú)

Esta, al vórel vindre, sense distinguí en ell cap forma, tenín temó de alló y cridán va reculá espantada. Ell no podíe parlá y poc veíe, y per naixó res li va di; pero portánlo cap a la terra lo mar, ella va vore la forma del cofre, y mirán después mes fixamen va vore primé los seus brassos damún del cofre, y después va reconéixe la cara y va vore que ere un home. Per compassió moguda, va entrá una mica al mar que estabe ya tranquil y, agarránlo per los pels, an ell y al cofre va arrastrá cap a terra firme, y allí li va desenganchá les máns del cofre, y lo va portá a casa, y al cuidado de ell va ficá a una filla seua. Li van prepará un bañ calén, lo van refregá y rentá en aigua calenta, y va torná an ell la caló y algunes de les forses perdudes; y cuan li va pareixe li va doná una miqueta de bon vi y confitura, y uns díes lo va tindre allí hasta que ell, recuperades les forses, sen va doná cuenta de aón estabe.
A la bona dona li va pareixe que teníe que tornáli lo cofre, que ella habíe salvat, y díli que se buscare la vida; y aixina u va fé. Ell, que del cofre no sen enrecordabe, lo va agarrá, pensán que debíe váldre tan poc que no li serviríe ni per als gastos de un día; y al sospesál, com ere mol ligero, encara va menguá la seua esperansa. Pero lo va obrí después de traure los claus, per a vore lo que ñabíe dins, y va trobá moltes pedres pressioses, encadenades y soltes, de les que algo enteníe. Y veén que teníen un gran valor, alabán a Déu que encara no habíe volgut abandonál, se va reconfortá; pero com en poc tems habíe sigut assaeteat per la fortuna dos vegades, tenín temó de la tersera, va pensá que li conveníe tindre molta cautela per a pugué portá aquelles coses a casa seua; pel que en uns draps, com milló va pugué, embolicánles, li va di a la bona dona que no nessessitabe lo cofre, y que, si li apetíe, li donare un sac y se quedare en ell.
La bona dona u va fé de bona gana; y ell, donánli tantes grássies com podíe pel benefissi ressibit de ella, guardánse lo saquet a la faldeta, de ella se va separá; y va pujá a una barca, va aná a Brindisi y desde allí, de costa a costa se va atansá a Trani, aon, trobán a uns siudadáns seus que eren sastres, per amor de Déu lo van vestí, y los va contá totes les seues aventures, menos la del cofre; y ademés li van dixá un caball y lo van acompañá hasta Ravello aon per a sempre diebe que volíe torná.
Aquí, pareixénli está segú, donánli grássies a Déu que lo habíe guiát hasta allí, va deslligá lo seu saquet, y va vore que teníe tantes pedres y tan valuoses que, venénles al seu preu y encara per menos, ere dos vegades mes ric que cuan sen habíe anat. Y trobán lo modo de despachá les pedres, hasta Corfú va enviá una bona cantidat de dinés, per a pagá lo servissi ressibit, a la bona dona que lo habíe tret del mar; y lo mateix va fé a Trani als que lo habíen vestit; y lo demés, sense voldre comersiá ya mes, su va guardá y va aná gastán hasta lo final dels seus díes.

jueves, 6 de junio de 2024

Lexique roman; Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns


Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns, adv. de quantité, lat. minus, moins. 

Voyez Denina, t. I, p. 169. 

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo ters jorn mens, e lo quart cays non re. V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien. 

Adv. de compar.

Plus m' esfors, e meyns me val.

Deudes de Prades: Ab cor leial. 

Plus je m' efforce, et moins me vaut. 

Aquel que meins amam, meins sofertam. Trad. de Bède, fol. 22.

Celui que moins nous aimons, moins nous supportons. 

Car pot esser C milia ans, o plus o menhs.

Liv. de Sydrac, fol. 30.

Car il peut être cent mille ans, ou plus ou moins. 

Pauc m'es del dol, e menz del dan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Peu m' importe du deuil, et moins du dommage.

Quoique seul, s'il était suivi d'un adjectif, il indiquait relation:

El faria tot son voler, 

Per meynhs bella, quar l' abellis.

Guillaume de Berguedan: Mais volgra.

Il ferait toute sa volonté, pour moins belle, parce qu'elle lui plaît.

Ordinairement la relation était indiquée par QUE ou DE:

S' ieu derenan sui siens,

A mens me tenh que Juzieus.

P. Vidal: De chantar. 

Si dorénavant je suis sien, je me tiens à moins que Juif.

Mens d' orp es selh que per estranh pays

Se fai menar ad orp qu' el vuelh aucir. 

Serveri de Girone: Del mon volgra. 

Moins qu' aveugle est celui qui par étranger pays se fait mener à aveugle qui veut l'occire. 

Loc. Qui trop s' yssaussa, mens es 

Bayssan.

B. Martin: D' entier. 

Qui trop s' exhausse, est moins en baissant. 

Res no y es menhs, mas quar merce no 'l pren 

De me.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Rien n'y est moins (n'y manque), excepté que merci ne lui prend de moi.

Ab Dieu servir ve gratz et onramens, 

E, sens servir, cavayer a 'l mielhs mens. 

Serveri de Girone: Cavayers. 

Avec servir Dieu vient agrément et honneur, et, sans (le) servir, cavalier a le mieux en moins.

Substantiv. En ma dompna non tanh ni meyns ni mais.

P. Bremond Ricas Novas: Ben deu estar. 

En ma dame ne convient ni moins ni plus. 

Ops es qu' amix que ben ama 

Prenga 'l menhs, e ponh' el mays.

Giraud de Borneil: Quan brancha. 

Est nécessaire qu'ami qui aime bien prenne le moins, et tente le plus. Adv. comp. Muer ades mens cada mens.

Folquet de Marseille: Tant mov de. 

Je meurs maintenant petit à petit. 

Res mais ni meins no i cove.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Rien plus ni moins n'y convient. 

Mas tot lo mens aitant en retendrai,

Qu' ins en mon cor l' amarai a rescos. 

Folquet de Marseille: S' al cor plagues.

Mais tout le moins autant j'en retiendrai, qu'au dedans de mon coeur je l'aimerai en secret. 

A tot lo mens m'er l' atendres honors. 

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

A tout le moins me sera l' attendre honneur.

ANC. FR. Regarde à tout le moins la douleur que j'endure. 

Premières œuvres de Desportes, fol. 294. 

Que mas cansos aprenda, 

O al per mens que, si 'l plai, las entenda.

Albert de Sisteron: En amor ai. 

Qu'elle apprenne mes chansons, ou pour le moins que, s'il lui plaît, elle les entende.

Selh que plus volia mantener... 

Humilitat, orguelh ses vilania,

E 'ls bons mestiers totz ses menhs e ses mai. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben.

Celui qui plus voulait maintenir... humilité, fierté sans vilenie, et les bons offices tous sans moins et sans plus.

Un sac li vai mostrar de deniers pauc mens plen. V. de S. Honorat. 

Un sac lui va montrer de deniers à peu près plein. 

Prép. comp. Sai que plus gen murrai, 

Et ab meinhs d'afan.

Peyrols: Atressi col signes. 

Je sais que je mourrai plus gentiment, et avec moins de peine.

Pauc val sella ab meinhs d' arzons. 

Guillaume de Berguedan: Mal o fes. 

Peu vaut selle avec moins que (sans) arçons. 

Conj. comp. En mens que non clugeras l' ueyll. V. de S. Honorat. 

(chap. En menos que no clucarás l'ull.)

En moins que tu ne cligneras l'oeil.

Précédant divers mots, auxquels il se joignait, il les modifiait:

Un verbe.

Sai n' autra que anc res no m meyns pres.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh qu' es. 

J'en sais une autre qui oncques ne me moins prit (méprisa).

Un substantif. Per so n' ay temor, 

Quar conosc la mens valensa. 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm no. 

Pour cela j'en ai crainte, car je connais la moins valeur.

Il était aussi modifié lui-même, mais alors il se joignait au mot qui le modifiait.

Contra la gent que nostra lei mescre.

P. Vidal: Si col paubres. 

Contre la gent qui notre loi mécroit. 

Mos mesfaitz m'es tan greus e pesans. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Mon méfait m'est si pénible et pesant. 

A s' arma menescabada. Contricio e penas ifernals.

A son âme perdue. 

ANC. CAT. Menys. CAT. MOD. ESP. PORT. (chap.) Menos. IT. Meno.

2. Menre, Mendre, Menor, adj. compar., lat. minor, moindre, plus petit, inférieur.

Si nulhs es de mi menre

De sen ni de sciensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Si nul est moindre que moi en sens et en science.

Ela sera menre de las autras. Livre de Sydrac, fol. 93. 

Elle sera moindre que les autres. 

Mas n' er ma dolor mendre.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que leu. 

Mais en sera ma douleur moindre. 

Seran menre que nos. Liv. de Sydrac, fol. 93.

Seront moindres que nous. 

La ongla del det menor. V. de Guillaume de Balaun.

(chap. La ungla del dit menor, lo mes menut.)

L' ongle du doigt plus petit. 

Substantiv. Ben serai fols, s'ieu no pren, 

D' aquestz dos mals, lo menor. 

B. de Ventadour: Accosselhatz. 

Je serai bien fou, si je ne prends, de ces deux maux, le moindre. 

Mas quan lo rics sos menors acuelh gen, 

Dobla son pretz.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

Mais quand le puissant accueille gentiment ses inférieurs, il double son mérite.

Don te per despendre 

Un dels seus dons, e seras rics del mendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peyrols pois. 

Qu'elle te donne à dépenser un des siens dons, et tu seras riche du moindre. 

ANC. FR. De Bretaine la menor sui. Marie de France, t. I, p. 72. 

Tuit li greignor e li menor 

Portoient à richece honor.

Roman de la Rose, v. 1031. 

Les occistrent tous du plus grant jusques au menor.

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 293. 

Aimé sera tant du grand que du mendre. 

Cl. Marot, t. 1, p. 153. 

CAT. ESP. PORT. Menor. IT. Minore. (chap. Menó o menor, menós o menors. Mes menut, mes menuts.)

3. Menoret, adj. dim., moindre, plus petit, inférieur.

Al sieu menoret messatge 

Faria yeu mil tant d' onors 

C' al plus ric de totz mos senhors.

Raimond de Miraval: Loncx temps. 

Au sien moindre message je ferais mille fois autant d' honneurs qu'au plus puissant de tous mes seigneurs.

Substantiv. Non cre ieu

Qu'els menoretz no renhon folamen. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. Var.

Je ne crois pas que les plus petits ne se gouvernent pas follement.

- Soeur-mineure.

Per on hom va de la maio de las menoretas a la glieia.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXVIII, fol. 246.

Par où on va de la maison des soeurs-mineures à l'église.

4. Menoria, s. f., infériorité.

Menoria 

An ses eveia lhi menor.

Brev. d'amor, fol. 19. 

Infériorité ont sans envie les inférieurs.

ESP. Menoria (minoría). (chap. Minoría, minoríes.)

5. Menoretat, s. f., lat. minoritatem, minorité.

A tot benefici de menoretat. Tit. de 1258. DOAT, t. CVI, fol. 171. 

A tout bénéfice de minorité.

CAT. Minoritat. ANC. ESP. Menoridad. ESP. MOD. Minoridad. PORT. Minoridade. IT. Minorità.

6. Menuensa, s. f., diminution.

Ta creyssensa o ta menuensa pren de mieh de las II parts, con que si parta o de lonc o de travers. 

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., c. 27.

Prends ton accroissement ou ta diminution du milieu des deux parties, comment qu'elle se partage ou de long ou de travers.

7. Minuar, v., lat. minuere, diminuer.

No puescan minuar.

No puesca creisser ni minuar.

Charte de Gréalou, p. 86 et 88.

Ne puissent diminuer.

Ne puisse croître ni diminuer. 

CAT. Minorar. ANC. ESP. Menorar. ESP. MOD. Minorar (menguar). 

IT. Minuire. (chap. Minuá : minvá, menguá, disminuí.)

8. Diminuacio, s. f., diminution. 

Nocument ni diminuacio. Trad. d'Albucasis, fol. 18. 

Dommage ni diminution.

9. Diminuar, v., diminuer.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat, diminuat, damneiat et depauperat, et plus que jamais non foc. 

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé, diminué, endommagé et appauvri, et plus que jamais il ne fût.

ANC. CAT. ANC. ESP. Diminuar (ESP. menguar, disminuir).

10. Diminutio, s. f., lat. diminutio, diminution.

Que las monedas... sian tengudas... sens alcuna diminutio.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 424. 

Que les monnaies... soient tenues... sans aucune diminution.

- Figure de grammaire.

Diminutios es humilitatz de sentencia.

Leys d'amors, fol. 147.

La diminution est abaissement de sentence.

CAT. Diminució. ESP. Diminucion (disminución). PORT. Diminuição. 

IT. Diminuzione. (chap. Disminussió, disminussions.)

11. Diminutiu, adj., lat. diminutivus, diminutif.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. 

Per so los apelam quaysh diminutiu.

Leys d'amors, fol. 49 et 69. 

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive.

Pour cela nous les appelons quasi diminutifs. 

Substantiv. S. Jacme apella totz los autres bes que Dieus nos dona, donatios, ayssi com diminutiu de menutz dos. V. et Vert., fol. 46. 

Saint Jacques appelle tous les autres biens que Dieu nous donne, donations, ainsi comme diminutif de menus dons. 

CAT. Diminutiu. ESP. PORT. IT. Diminutivo. 

(chap. Diminutiu, diminutius, diminutiva, diminutives.)

12. Diminuir, Demenir, v., lat. diminuere, diminuer.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. Leys d'amors, fol. 49.

(chap. Nom diminutiu, es cuan disminuíx o merme lo significat d' aquell de aon se derive.)

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive. 

Part. pas. Cant que sion demenidas,

Los budels ne deu on gitar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Combien qu'elles soient diminuées, les boyaux en doit-on jeter.

CAT. Disminuir. ESP. Diminuir, disminuir. PORT. Diminuir. IT. Diminuire.

(chap. Disminuí: disminuíxco, disminuíxes, disminuíx, disminuím, disminuíu, disminuíxen; disminuít, disminuíts, disminuída, disminuídes.)

13. Amenradamen, adv., petitement. 

Que vivan amenradamen e bonamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Qui vivent petitement et bonnement.

14. Menut, adj., lat. minutus, menu, petit, mince.

Ric escas non pot aver honransa

Ab menutz dos. 

T. de Rambaud, d'Adhemar et de Perdigon: Senher. 

Riche avare ne peut avoir honneur avec de menus dons.

Prendetz gran re de serps menudas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez beaucoup de petits serpents. 

Fig. Tant es avols e de menut coratge.

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Tant il est vil et de mince courage. 

Plan se sos dols e sos menuz peccaz. Poëme sur Boèce. 

Il se plaint ses fautes et ses menus péchés. 

Loc. fig. Hom murtrier ni raubaire

No platz tant a Dieu lo paire, 

Ni tan non ama son frut, 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni (Dieu) n'aime pas tant son fruit, comme il fait (celui) du menu peuple.

Per conselh de menudas gens.

Raimond de Miraval: Grans.

Par conseil de petites gens.

Subst. Remanran li menut e 'l venal.

Aimeri de Peguilain: Ara para.

Resteront les menus et les intéressés.

Li grant e li menut mandon ad Honorat. V. de S. Honorat.

Les grands et les petits mandent à Honorat.

Adverbial. E 'ls trefanetz menut vestitz.

Giraud de Borneil: En honor Dieu. 

Et les petits trompeurs menu vêtus. 

Anc pus menut ayga non ploc.

Gavaudan le Vieux: Senhors per los. 

Oncques plus menu eau ne tomba. 

Adv. comp. Que 'l tavernier venda a menut lo vin.

(chap. Que lo taberné vengue al menut lo vi : al detall, en poca cantidat.)

Cartulaire de Montpellier, du XIIIe siècle.

Que le tavernier vende en détail le vin. 

Se camjan soven e menut.

P. Vidal: Abril issic. 

Se changent souvent et fréquemment.

Contan soven et menut. V. de S. Honorat. 

Comptent souvent et minutieusement. 

CAT. Menud. ESP. Menudo. PORT. Miudo. IT. Minuto. 

(chap. Menut, menuts, menuda, menudes; algú tamé dirá minut, minuts, minuda, minudes.)

15. Menudamen, adv., petitement, menu, peu à peu, en petits morceaux.

Son auzel pais menudamen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Son oiseau il paît peu à peu.

Els albres e las vinhas menudamens fulhar. Guillaume de Tudela.

Les arbres et les vignes peu à peu feuiller.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Ils le dépècent plus menu qu'on ne fait chair à boucherie.

CAT. Menudament. ESP. Menudamente. PORT. Miudamente.

IT. Minutamente. (chap. Menudamen, minudamen; poc a poc; en trossets.)

16. Menudet, adj. dim., tout menu, tout petit.

Paisetz lo d' ausels menudetz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Paissez-le d'oiseaux tout petits.

Las dents paucas e menudetas.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Les dents petites et toutes menues.

Adverbial. De flors de lizs es coronada,

Que nais menudet en la prada. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Elle est couronnée de fleurs de lis, qui naît tout menu en la prairie. 

CAT. Menudet. ESP. Menudito (pequeñito). (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes.)

17. Menudeza, s. f., ténuité, faiblesse, maigreur, délicatesse.

Primeza et menudeza de popas. Eluc. de las propr., fol. 51.

Petitesse et délicatesse de mamelles.

18. Menudier, Menuder, Menuzier, adj., menu, petit, moindre, inférieur.

E 'l ric menuzier

An cassa per sana.

B. Arnaud de Montcuc: Er can.

Et les puissants inférieurs ont chasse par marais. 

Proverbial. Il dich son gros, e il faich son menudier.

(chap. Los dits són grossos, y los fets són menuts.)

Sordel: Quan qu' ieu. 

Les dits sont gros, et les faits sont menus. 

Substantiv. De tres lairos,

Lo qual pres piez per emblar menuders. 

Blacas: En Pelissier. 

De trois larrons, lequel prit pire pour voler menues choses.

19. Menuzar, v., amoindrir, diminuer, subdiviser.

Per que no la pot menuzar. Eluc. de las propr., fol. 137.

Par quoi il ne la peut amoindrir.

Aissi van lurs pretz menuzan.

Marcabrus: Pus s' enfulleysson. 

Ainsi ils vont amoindrissant leurs mérites. 

Car jois e bon usatje 

Aissi menuza e faill.

Giraud de Borneil: Los apleitz. 

Car gaîté et bonne habitude ainsi diminue et manque. 

Per so de leu si menuza en mantas partidas.

Eluc. de las propr., fol. 132. 

Par cela promptement se subdivise en maintes parties. 

ANC. FR. Cil ki les encachent et menuient. Roman de Rou, v. 9293.

Ni rien aussi qui si fort les menuisent. Cl. Marot, t. 1, p. 287.

ANC. ESP. Menuzar. IT. Minuzzare. (chap. Menussá, desmenussá, fé menut; despedassá, fé a pedassos.)

20. Amenudar, Amenuzar, v., amoindrir, morceler, réduire.

Tot l' aur e l' argent fassam pizar e mortier de coire, e amenudar fort a menudas pessas. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18.

Tout l'or et l'argent faisons piler en mortier de cuivre, et réduire fort à petites pièces.

Que las raitz amenuziscon,

E que totas evaniscon.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que les racines s' amoindrissent, et que toutes disparaissent.

ANC. FR. Ke du don k' il m' a fait m' alout amenuisant.  

Roman de Rou, v. 3275.

Que ja n'en seroit estreciez ne amenuisiez ne de santé ne d'onor.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 159. 

Son mal maintes fois amenuise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 607.

De jour en jour suivant s' amenuissoit ma vie.

Ronsard, t. 1, p. 767.

IT. Amminutare.

21. Ametniar, v., diminuer.

Elh volc que fos tos temps elh pes delh pa per tal que no 'l poguesson ametniar. Philomena.

Il voulut que le poids du pain fût toujours de telle (sorte) qu'ils ne le pussent diminuer.

22. Minim, adj., lat. minimus, moindre. 

Element, es una minima e simpla partida. Eluc. de las propr., fol. 131.

Élément, c'est une minime et simple partie.

CAT. Minim. ESP. (mínimo) PORT. IT. Minimo. (chap. Mínim, minims, mínima, mínimes.)

23. Minima, s. f., minime, terme de musique.

Han mudat lo so de dansa en so de redondel, ab lors minimas et am los semibreus de lors motetz. Leys d'amors, fol. 40.

Ont changé l'air de danse en air de rondeau, avec leurs minimes et avec les semi-brèves de leurs motets.

CAT. ESP. (mínima) PORT. IT. Minima.

24. Minimar, v., minimer, faire emploi des minimes, abréger par minimes, terme de musique. 

Part. pas. Bals ha so mays minimat e viacier, e mays apte per cantar amb esturmens. Leys d'amors, fol. 41. 

Bal a air plus minimé et rapide, et plus apte pour chanter avec instruments.

25. Mendizar, v., déprécier, affaiblir. 

Quar dos mal datz desabriza 

Valor e pretz, e 'ls mendiza. 

T. de G. de Cabanas et d' Eschileta: N Esquileta.

Car don mal donné brise valeur et mérite, et les déprécie.

26. Mermar, v., diminuer, amoindrir, décroître.

Le rei demanda: “Lo mars pot mermar?” Liv. de Sydrac, fol. 80.

Le roi demande: “La mer peut-elle diminuer?” 

S' al rey frances merma sas tenezos. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si au roi français il diminue ses tenures. 

Ni ja non mermara, ans er tos temps creissens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Ni jamais ne diminuera, mais sera toujours croissant.

Coma aur que, cant plus es el fuoc, e plus se merma, e plus es purs.

V. et Vert., fol. 66. 

Comme or qui, quand plus il est au feu, plus il s' amoindrit, et plus il est pur.

Fig. Se laissa tolre ni mermar 

Lo dreyt.

G. Figueira: Ja de far. 

Se laisse enlever et diminuer le droit.

Ni saup far semblans faus

Ni parvensa, don mermes sas bontatz. 

Arnaud de Marueil: La cortezia.  

Ni sut faire semblants faux ni apparence, dont elle amoindrit ses bontés.

- Il servait à exprimer la durée.

En estieu creisso lhi jorn, e mermo las nuehs. Liv. de Sydrac, fol. 71. 

(chap. Al estiu creixen los díes, y mermen les nits.)

En été les jours croissent, et les nuits décroissent.

- Donner moins d' intensité, de violence.

Qui vol mermar o del tot amortir lo fuoc, deu sostrayre la lenha.

(chap. Qui vol mermá o del tot esmortí (acorá) lo foc, deu (té que) traure la lleña.)

V. et Vert., fol. 99.

Qui veut diminuer ou du tout amortir le feu, doit soustraire le bois.

- Abaisser, rabaisser.

Es fols qui be no 'l merma

Quan lo vetz sobrepuiar.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Est fou celui qui bien ne l' abaisse quand il le voit surélever. 

CAT. ESP. Mermar. (chap. Mermá: mermo, mermes, merme, mermem o mermam, merméu o mermáu, mermen; mermat, mermats, mermada, mermades.)

27. Mermansa, s. f., diminution, décadence.

Aisso es per la mermansa de so sanc, e per la febleza de sos runhos.

Liv. de Sydrac, fol. 78. 

Ceci est par la diminution de son sang, et par la faiblesse de ses reins.

En sa cort, on sui vengut, 

Es fams e vera mermansa.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es qui. 

En sa cour, où je suis venu, est faim et vraie décadence.

28. Mermamen, s. m., diminution, abaissement.

E 'l sobrevers non pren nulh mermamen.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Et le bouleversement ne prend nulle diminution.

Ells fan trops grans despessas, et en greuge de motas gens, et en mermamen de las almornas que pogran et degran far.

V. et Vert., fol. 21. 

Ils font trop grandes dépenses, et au préjudice de beaucoup de gens, et en diminution des aumônes qu'ils pourraient et devraient faire.

29. Mermaria, s. f., diminution, dépérissement.

No s ve mermaria de re. Brev. d'amor, fol. 3. 

Ne se voit diminution de rien.

30. Amermansa, s. f., diminution, dépérissement.

Sens... afolament ni... amermansa.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52. 

Sans... détérioration ni... dépérissement.

31. Amermament, s. m., diminution, amoindrissement.

Lo paubres laborara en l' amermament del viure, que no sia sofraitos en la fi. Trad. de Bède, fol. 71.

Le pauvre travaillera à la diminution du vivre, afin qu'il ne soit pas souffreteux à la fin.

Amermament de ben. Nobla Leyczon.

Diminution de bien.

32. Amermar, v., diminuer, décroître, affaiblir.

Amerman los bes d'autres. 

Adoncs se amerma lur vida.

V. et Vert., fol. 52 et 20. 

Diminuent les biens des autres.

Alors leur vie s' affaiblit. 

Per que lo bes amerma, e lo mals es doblatz. Guillaume de Tudela.

C'est pourquoi le bien diminue, et le mal est doublé.

Part. pas. Amermatz dese m' er onor.

P. Vidal: Abril issic.

Diminué incontinent me sera le domaine.

33. Conminuir, v.. lat. comminuere, briser, fracasser. 

Part. pas. La partida conminuta e atrita. Trad. d'Albucasis, fol. 58.

La partie fracassée et triturée.

34. Comminucio, s. f., fracture, brisure. 

Dels quals la comminucio no es temuda, ni lor dissolucio.

Trad. d'Albucasis, fol. 61. 

Desquels la fracture n'est pas crainte, ni leur dissolution.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.


Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.