Mostrando las entradas para la consulta severo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta severo ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

2. 11. Aon se prosseguix lo escomensat.

Capítul XI.

Aon se prosseguix lo escomensat.


Va arribá la hora, y abans de eixí se van asseá los estudians lo milló que van pugué. Pedro Saputo va traure la funda de la gorra, se va ficá un coll nou mol risat y va quedá fet un caballé, y per lo jove y guapo, un Amor vestit, un Adonis en traje español y de tall, y acompañats del huésped, de un cuñat, una filla de deu añs y una neboda de quinse, en alguns veíns que se van pendre la libertat de pujá mentres sopáen, se van encaminá a la casa portán detrás una gentada, mes gen que va aná may al sermó de la galtada. Van arribá, van saludá mol cortesmen an aquelles siñores y a datres que elles habíen convidat; y don Severo al vorels tan cortesans, tan atentos y ben parlats se va alegrá mol y va di en veu baixa a la dona y filla:

- ¿Veéu, gloria meua, quin porte y qué ben criats? No dirás mes que són fills de grans caballés: y alguns de ells u sirán, perque mentres seguixen los estudis ñan mols als que los agraden les aventures y libertat de esta vida a les vacassions, y cuan se reincorporen al curs repartixen los profits als compañs mes pobres. En aixó la mare y la filla los trataben en miramén, y al mateix tems los mostraben afabilidat y confiansa. La gen del poble que los habíe seguit va sé tamé admitida a dos grans sales que estáen una a cada costat de la del sarao y va di lo caballé:

- An esta rogo que dingú entro sense la meua llissensia; a les atres que s' acomodon los que puguen en orden y bons modos. Ara, siñós, cuan vullgáu, va di als estudians, podéu escomensá la música.

Primé van tocá un rato pera amostrá la seua habilidat, y después van preguntá a don Severo si se habíe tratat de que ballaren. 

Va contestá que sí, y los va suplicá que obrigueren dos de ells lo ball, pos així tamé u dessichaben aquells joves caballés. Entonses dixen los instrumens lo de la pandereta y lo del pito, y trauen a ballá lo primé a la filla de la casa, y lo segón a un atra donsella que ere cusina de Morfina, agarrán mentrestán Pedro Saputo la pandereta. La destresa y grassia que los estudians van ostentá al ball va agradá a tots, y no menos la dessensia, que sempre y en tot es importán. Ya no eren ixos estudians vestits en cuatre draps; eren uns verdadés caballés ben naixcuts, y finamen educats, de lo que s' alegrabe 

l'amo del convit y no dixáe de medíu la seua dona y atres siñores prinsipals que ñabíe. Se van retirá y van agarrá los instrumens, dixán la part del ball als joves que van vindre convidats.

Van ballá totes y tots, la festa se va correspondre en la magnifissensia que en tot se usabe a la casa. 

Lo del pito li va di al home de la casa:

- Ara, don Severo, si li pareix a vostra mersé, lo meu compañ Paquito y yo predicarem un sermó a la plebe de les antessales, los dos a un tems, y cada un a una sala desde la porta pujats a uns púlpitos que sirán dos taules.

- Está be, va di lo caballé, ¿y a tú, Mariquita?, va preguntá a la dona. Va contestá ella que sí. Y parades les taules y saltán an elles los oradós, escomensen a soltá chorros de disparates, que cada minut teníen que pará y doná tems a la rissa que a les tres sales va arrencá mil novedats als cossos ya una mica fluixos. Les dames y caballés de la del mich podíen sentí al un o al atre, no paráen de riure y apretás les barres y pegás als ginolls en les dos mans y hasta puñades a les parets. Lo mateix don Severo va pedre la seua seriedat, y va tindre que recuperala, tapanse los oíts pera pugué dils: 

- ¡Prou, siñós, prou!, que mos morirem tots. Pero ells embriagats de elocuensia ni paraben ni podíen encara que vullgueren. Hasta que van agarrá los instrumens los atres y van fé soná la música, y esta per fin va tallá l'enchís. Paren ells y pare tamé la música, y saludán los dos a les siñores y caballés en una gran cortessía, va estampí un aplausso de mans tan estrepitós y llarg, que se va comunicá a les antessales y pareixíe que anáen a sorsís.

Se van volé ficá a ballá per segona vegada, y no va sé possible. 

Be se esforsaben los musics, pero ningú podíe fé mes que riure y torná als disparates dels sermons. Se ficáen en actitut de ballá, pero algú soltáe una carcañada y ya tots se retiráen, caén a les cadires y fen pasmos y exclamassions.

Entretán corríe la nit, y mirán don Severo la hora, va vore que eren les onse y micha, y va di:

- Siñós, esta micha hora que falte hasta les dotse, perque de micha nit no passen les festes a casa meua, tots la nessessitem pera templamos y disposamos a dormí. Siñós llissensiats: ting barruntos de que vostés volen passá an este poble vuit díes per lo menos; yo per la meua part espero que lo dimecres per la nit tornon an esta casa.

- Demá, va di un jove caballé, me ha manat mon siñó pare que los rogara se dignaren vindre a la meua.

- Y a casa vostra, va contestá don Severo, tamé anirán les meues siñores dona y filla. Li va doná les grassies lo caballé, y parán los cumplimens se van oferí los estudians a les ordens de don Severo, y als peus de aquelles siñores, y se van despedí de tots los convidats.

Cada nit va sé la funsió a una casa diferenta, y tamé los estudians variaben les invensions passán los matins en ordenales, sense descuidás de visitá a les persones que mes los honraben y se u mereixíen, com don Severo. 

La nit de la segona funsió a casa de éste se va presentá Pedro Saputo disfrassat de dona y va engañá a tots, mes particularmen a Morfina, la va obligá a confessá lo seu amor guañanse lo cor y vensén la seua resserva. ¿Cóm resistiríe la infelís per advertida, per reportada, per serena, profunda y circunspecta que fore? 

No ere possible. Y així ell, lograt lo seu objectiu, va dixá caure lo disfrás, rién tots mol del engañ y selebrán la donosura de la forastera; después va continuá ya la funsió com totes les nits.

Lo radé día en lo bon pareixe de don Severo, perque tot lay comunicaben y consultaben, van fé un atra ronda pels carrés, y van fé tanta plega que casi los va pareixe massa; cosa impossible per als estudians. Daball del balcó de don Severo van pará y van cantá un rato. Per la nit van aná de tertulia a casa seua y don Severo los va doná sis escuts de or, suplicanlos que si no se apartaben mol a un atra direcsió tornaren per allí al retirás als seus estudis, y lay van prometre.

Pel matí van eixí del poble, passán aposta, encara que donáen volta, pel carré de Morfina, y a la porta se van pará a tocá lo himno de despedida. Van eissí don Severo y les seues siñores a sentils; y Pedro Saputo, que anáe previngut, va cantá en los seus compañs y mol ben acompañat de la música, unes lletres que portáe pensades, de les que la primera diebe:

Pos me dixo lo cor

¿Me emportaré un pensamén?


Morfina en mol dissimulo va fé seña que sí; y van cantá la segona, que teníe per final:


Pos te vach entregá, cor, 

¿Aón te guardarán?


Y Morfina a se va tocá y señalá lo pit en dissimulo. 

La tersera acababe:


¿Te trobaré, cor,

cuan torna, aon estarás?


Va incliná Morfina una mica lo cap y los ulls y per cántic de gloria y conclusió díen los radés versos de la radera lletra:

Pos influí ya no pot

sino be la estrella meua.


Y en aixó se va acabá lo can y se van despedí. Morfina, com se va alegrá de vorels encara un atra vegada, no va pugué evitá que se li bañaren los ulls, ixquere un suspiro, aufegat pel decoro, y corregueren per les seues rosades galtes dos llágrimes de mes valor que tot l'or que teníe son pare, al menos per al que les va vore corre y que va pugué di meues són cuan caíen y arreplegales en los seus labios y passales al cor en l'amor que les derramabe.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 8. Una carta anónima. Visita de un caballé.

Capítul VIII.

Una carta anónima. Visita de un caballé.


Per aquells díes va ressibí una carta sense fecha ni firma, en lo sobre: "A Pedro Saputo, Almudévar.» Y dins, Fa cuatre añs. No se va cremá, com diuen, los cuernos cavilán de quí seríe; su va pensá enseguida. Y agarrán la pluma, ne va escriure un atra contestán esta sola paraula: Passiensia. Y sense fecha ni firma la va dirigí a don Severo Manuel de Estada, sense dudá de que lo recuerdo ere de Morfina.

Cuan lo caballé va vore esta carta perdíe lo juissi no podén atiná lo que significabe ni de quí podríe sé. Consultabe a la seua dona, a son fill, a la nora, a la filla; la enseñáe als seus amics, a tot lo món; y ningú assertabe (¿cóm ere possible?), dissimulán Morfina y fen vore que se admirabe igual que tots. Y va di al final son pare:

- Ara sí que vach a vore a Pedro Saputo, pos diuen que está al seu poble, que en la seua molta sabiduría pot sé que enserto. 

¿Quí vindrá en mí? Don Vicente se va oferí, y la nora tamé, y Morfina va di que no li demanaríe a son pare datra grassia a la seua vida. Al sentí aixó son pare se va alegrá, per poc no li va doná lo gust; casi se la va emportá en ell. Pero va di que primé hi aniríe sol, y que después ya se voríe. Y així u va fé.

Va arribá a Almudévar, y dixada la mula a la fonda, va aná cap a casa de Pedro Saputo. Lo va coneixe éste al momén; pero, sospechán lo cas, li va pareixe callá mentres no fore reconegut; y li va preguntá cóm se díe. Va di don Severo lo seu nom y apellitsy entonses va cridá ell a sa mare y li va di:

- Enviéu a la criada al messón y que lo criat de este caballé li faigue portá la mula y les aubardes en lo bagache. Se oposabe don Severo, y ell, mol resolt, li va di: o a casa meua o fora de casa meua. 

No es digne de tan prinsipal caballé, pero es mes dessén que la fonda, y sobre tot siréu servits en bona voluntat. Se va ressigná o conformá don Severo, y no se va atreví a parlali de la carta hasta después de michdía.

Lay va enseñá, y li va preguntá si sabríe de quí podríe sé, habenla ressibit a seques per lo correu. Va pendre Pedro Saputo la carta, la va mirá, y discurrín una mica (pera dissimulá) va di: 

- Esta carta es la contestassió a un atra.

- No pot sé, va contestá don Severo, perque de totes les que hay escrit hay ressibit contestassió; y ademés no li hay parlat a ningú de forma que me puguere doná esta resposta: ni los meus fills saben res tampoc, ni los meus amics.

- Pos resposta es.

- Perdonéu, pero no u puc creure.

- Que u cregáu o no, es un atra cosa; pero es lo que tos dic. 

Ñan somnis, siñó don Severo, que són realidats, y realidats aon pareix que estigues ensomián. Digueume, ¿teniu almes al purgatori? 

- Alguna ñaurá potsé de tantes com ne van aná allá, entre pares y agüelos.

- Pos veéu de tráureles; y si són almes de este món, mes, perque aquí se sap y se veu lo que patixen, y allá es cosa de la fe y de la imaginassió. ¡Teniu parens pobres!

- Un o dos.

- Pos auxilieulos. ¿Teniu filles casades a casa de la sogra?

- No, siñó.

- ¿Y solteres?

- Una.

- Pos caseula.

- No vol casás.

- Yo tos dic que sí que vol.

- Yo tos dic que no.

- Yo tos dic que sí.

- ¿Me u asseguréu?

- Sí, o soc lo home mes tonto y badoc del món.

- Pos yo tos juro que la casaré ben pronte vullgue o no vullgue.

- Mateula milló.

- ¿No me diéu ...?

- Al seu gust.

- No vol a ningú; no li agrade cap home.

- Impossible.

- A fe de caballé.

- ¿Hau agarrat lo cor de la vostra filla a la má, y mirat be tots los seus foradets? ¿Hau fet la proba de portala a un convén, y obligala a vestís de monja?

- No vol tal cosa; ni té vocassió al claustro.

- Pos es que ne té al atre estat; al matrimoni. Y sobre tot aixó fico lo meu honor, lo meu nom y hasta la vida.

- Estic atabalat. ¿Qué hay de fé en arribá a casa meua?

- Res, traure almes del purgatori.

- Vingue vosté a ajudám. ¿Qué, no tos pendríeu la molestia de vindre y me pintaríeu una sala?

- En mol gust.

- Pos ya respiro, ya descanso, ya men aniré contén. Pero miréu de no engañatos, perque la meua filla, y perdonéu que la alaba tan, es mol entesa, mol discreta, y mol resservada. Diuen que es mol hermosa, y crec que u es si no me engañen los ulls de pare, y per aixó dic lo que los pareix a tots; pero en aixó atre la puc jusgá en menos passió; y tos dic que los secretos del seu pit no los penetre ni lo rayo mes sutil y puro del sol; y be podríe sé que mos dixare burlats o en dos pams de nassos. 

- Es mes sutil lo pensamén del home y lo coneiximén del cor humano. Yo tos prometixco que als pocs díes que la trata ham de sabé si es alma triste del purgatori, o alma benaventurada de la gloria. Y sobre la carta faré tals probes, que no tos quedará cap duda de lo que hay dit. Yo pintaré y observaré; vosté callaréu, y tot anirá be y mos desengañarem.

Mol satisfet se va quedá don Severo de les raons de Pedro Saputo, y mes de la seua promesa. Als dos díes se disposáe a anassen y li va di Pedro:

- Los antics, siñó don Severo, cuan ressibíen algún huésped, lo obsequiaben, agassajaben y regaláen tres díes sense preguntali de la seu persona; passada esta tresena li preguntaben quí ere, cóm se díe, de aón veníe y aón anáe. Ham dixat esta costum y fórmula per la gran pressa que tenim de sabé quí es lo huésped que mos ve, y potsé per la mes gran de despachál de casa. Si no trobéu a faltá la comodidat y regalo de la vostra casa, tos rogo que tos aturéu los tres díes de la ley per vosté y per mí, y un mes per l'alma del purgatori que me ha proporsionat la satisfacsió de hospedá a casa meua a un tan prinsipal y amable caballé. Los antics donáen tamé al huésped al tems de despedíl lo que díen dons de hospedache, que ere alguna roba mol pressiosa, alguna espasa, escut de armes, o be algún caball, y res de aixó nessessitéu ni ña ara la mateixa raó que allacuanta per an esta costum, miréu lo que ña a casa meua que no ñague a la vostra, y si algo trobéu del vostre gust, emportéutosu en señal de la nostra amistat. ¿Sou afissionat als llibres? ¿U sou als cuadros? Astí teniu llibres, y allá teniu cuadros.

- ¿Y si agarro lo que no deuría?

- Aixó no pot sé. Ya don Severo habíe passat alguns ratos lligín La consolassió de Boecio traduída y afegida per Pedro Saputo, encara que manuscrita; y la va apartá com a llibre que volíe emportás.

Va mirá los cuadros, y se parabe moltes vegades dabán del de Pedro y lo de sa mare fets los dos aquell añ; y va di:

- Si estos dos retratos vostres no foren tanta part del vostre cor... 

- U són y mol gran, va contestá Pedro Saputo; pero per naixó mateix tos los oferixco...

- ¡Ah!, va di don Severo; yo los ficaré llum a casa meua. Li va doná Pedro Saputo les grassies per lo favor, y li va entregá los cuadros y lo llibre dién:

- A un atre al món no los hi donaría; pero don Severo Manuel de Estada té privilegi a casa de Pedro Saputo.

Sen va aná don Severo, va arribá a casa seua, y van acudí la dona y los fills a preguntali com si vinguere de una peregrinassió al atre hemisferi. Ell los va di: - U séntigo, Mariquita, u séntigo, fills meus, séntigo de no habetos emportat a tots. ¡Ay, quín home! ¡Ay, quín home tan sabut y tan amable! Mol diu la fama, pero es mol mes de lo que se diu. Cuatre díes me ha fet está, pero a casa seua, perque es mol generós, y al pareixe ric. ¡Qué be que hay estat! Es lo home mes natural que hay conegut: mol caballé, aixó sí, pero al mateix tems tan pla y amable, que se pegue al cor com un ferro a un atre a la forja. ¡Quín agassajo! ¡Quín servissi tan fi y sensill! ¡Quína fassilidat en tot! Alló, fills, es viure encantat. ¿Pos, y sa mare? 

Sa mare es tota una siñora. No dirá ningú, no, que ha sigut pobre y tingut ofissi tan humilde com lo de rentadora.

- Pero de la carta, va preguntá don Vicente, ¿qué tos ha dit?

- De la carta, va contestá, ha dit moltes coses (Morfina mol atenta); pero com vindrá después...

- ¿Aquí?, va preguntá lo fill.

- Aquí, aquí, an esta casa, va contestá don Severo. Y ya podéu disposatos tots a ressibíl com a un amic, pero tamé com a un home tan sabut, y no faiguéu tontades o extravagansies perque los seus ulls penetren hasta l'alma, y sap lo que un está pensán cuan lo mire.

- ¿Conque vindrá?, va torná a preguntá don Vicente. 

- Sí, fills, sí, ya u hay dit: y pintará la sala de la cadiera.

- Men alegro, men alegro, va di don Vicente donán fortes palmades; lo coneixerem.

- Abans lo podéu coneixe, va di son pare, pos li vach demaná y me va doná lo seu retrato y lo de sa mare, que són éstos. Va sé traure los retratos, y los cuatre se van amuntoná damún de ells y no los podíen vore a gust. Los va penjá don Vicente a dos claus alts y aixines los van mirá mes desplay. Después va di don Vicente: 

- ¿Sabéu pare, que Pedro Saputo me pareix que se assemelle an aquell estudián navarro al que díen don Paquito?

- Calla, ignorán, li va contestá son pare; ¿qué té que vore don Paquito ni tots los Paquitos del món en eixe retrato?

Don Paquito ere un estudián, espabilat sí, y vivaracho; pero un quidam, un mindundi, comparat en Pedro Saputo. En fin, ya lo voréu y tos desengañaréu; entretán no diguéu disparats ni sabocades. Morfina se admirabe de lo que li podíe la aprensió a son pare, pos sen un mateix don Paquito y Pedro Saputo, ni lo va coneixe allá ni veíe ara lo paregut, o mes be la identidat al retrato. 

Y pera fé un atra proba, va di:

- Pos tamé a mí me pareix lo de este retrato lo mateix que a Vicente. ¿No veéu, pare, que té los ulls y tot lo aire de don Paquito?

- Los ulls y lo aire de la meua quinta bruixa de yaya sí que té, va contestá son pare enfadat, porros que sou tots. No me nomenéu mes a don Paquito; perque es compará la nit al día, un teó al sol, un pigmeo a un gigán. Pos, dic, ¡si lo sentigueres tocá lo violín! 

Don Paquito esgarrañabe les cordes de tripes de gat; pero alló es sentí als mateixos angels del sel.

- Es segú pare, va di don Vicente, que ha de vindre aquí, sinó demá montaré a caball y men aniré a vórel. Y mira tú siñoríssima germana meua, de no sé en ell tan seca y impenetrable com has sigut en tots los que han vingut a vóret.

- Yo te dono la meua paraula, va contestá ella, de no séu en ell, sino al contrari, mol blana y penetrable, per explicám al teu modo.

¿Qué habíe de di un home tan sabut si me veiguere seria, indiferén y resservada?

- Pos vorem, va di son germá, cóm u cumplixes.

- Dónau per cumplit, va contestá ella. Y en verdat que u díe de cor, com pot suposá lo lectó, que sap lo misteri del seu amor en Pedro Saputo, y lo secret de la carta.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.


Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

garabato, escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.


Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.

domingo, 24 de mayo de 2020

AD GABRIELEM VILELL PRESBYTERUM DE VITA ET MIRACULIS DIVI SEVERI BARCINONENSIS ANTISTITIS

AD GABRIELEM VILELL PRESBYTERUM DE VITA ET MIRACULIS DIVI SEVERI BARCINONENSIS ANTISTITIS (*) EPISTOLA ET ETIAM DE EIUS CORPORIS TRANSLATIONE (**).

N. del E. (*) Véase lo que dicen sobre este Santo el P. Flórez en su España Sagrada, tomo 29, tratado 55, cap. 4, especialmente desde el § 78 hasta el 93 inclusive, y el P. Caresmar en su disertación histórica con preferencia en las pág. 97 y 98.
N. del E. (**) P. M. Carbonell refiere en su Crónica al fol. 209, el milagro que San Severo hizo en la pierna del Rey D. Martín, la cesión que le hizo el Monasterio de S. Cucufate del Valles del cuerpo de dicho Santo, por cuyo motivo el Rey concedió al Monasterio la jurisdicción civil y criminal que le pertenecía en sus castillos, villas y lugares y finalmente refiere también aunque suscintamente el martirio de aquel Santo. Y en la segunda columna de aquel mismo fol. v. dice. «Y perque sia major memoria del dit benaventurat y glorios martyr mossenyer Sanct Sever instat yo per lo Venerable e molt devot del sobre dit glorios martyr mossenyer Sanct Sever mossen Gabriel Vilell prevere: yo he composta una letra latina dirigida al dit mossen Vilell y posada ad longum en la fi de un registre del Rey En Marti pretitulat Propium: hon es designada tota la historia molt extensivament y larga del dit glorios y benaventurat martyr sanct Sever Bisbe y patro de la insigne ciutat de Barcelona .... De este códice hemos tomado la copia que publicamos.

Petrus Michael Carbonellus Regius Archivarius Gabrieli cognomento Vilell presbytero multum venerabili P. S. D. Effagitasti saepe numero vir integerrime ut ea quae ex codicibus antiquis de miraculo tibiae Martini Regis Aragonum vernacula lingua sumpsisti in latinum traducerem etiam adderem quae de Sancti Severi Barcinonensis Episcopi vita invenire potuissem ego vero quamvis ab humanitatis studiis distractus cum ob occupationes Regii Archivi tum ingravescente aetate quando quidem octavum et septuagesimum annum notus sum id recusare potuissem tamen ut tuae morem geram voluntati quam mihi provinciam demandasti aggressus suum. Accipe proinde vir suavissime hunc Regem Martinum (ut in codicibus antiquis legimus) fuisse aegrotum plagam in tibia habentem adeo ut omnes moriturum existimarent. Qua propter medicos physicos et chirurgos (N. del A. (1) Chirurgus et Chirurgicus utrumque dici potest.) omnes in urbe Barcinona eo tunc domos foventes ad tibiam curandam accersiri jussit. Qui in dies magis atque magis intendentes pro Regis tibia curanda senectuteque detardanda nullum aliud antidotum repperere nisi hoc unum duntaxat scilicet quod tibia praescinderetur ne ignis in tibia jam accensus totum Regis corpus adolesceret. Hoc itaque remedium eidem Martino Regi in regio palacio majori praefate urbis sic aegroti existenti ii medici physici et chirurci maxima cum tristitia et cordis dolore retulerunt et ad tibiam scindendam diem crastinam assignarunt. Ea quidem relatione facta Rex ipse Martinus prospiciens in tam parva temporis morula tibiam scindendam totam supervenientem noctem insomnem et lachrymis et singultibus agebat et propterea maxima devotione permotus Sanctum Severum nostrae urbis Barcinonensis Pastorem gloriosum invocare et reclamare satagebat sic genibus mentis flexis orans. « O beatissime Severe obsecro intercedas pro hac mea infirmitate ad dominum nostrum Jesum-Christum quem suppliciter oro ut ab ea curatus evadam nam voveo me operam daturum quod corpus tuum apud caenobium Sancti Cucufatis nunc reconditum in huius urbis Barcinonensis Ecclesiam (ubi jam sub tuo nomine constructa est capella) honorificentius transferatur et custodiatur in eum.» Tandem die ultimo assignato ad tibiam praescindendam ipse Rex Martinus qui per prius noctes insomnes faciebat circa horam intempestam illius diei assignati in somno seu in extasi vidit beatum Severum Antistitem memoratum quem tanti faciebat et reclamabat Episcopalibus vestibus indutum mitramque in capite portantem luminariis per multis curuscantem qui remotis a tibia fasciis et medelis factoque super tibia cru+cis signo e vestigio disparuit. Rex vero Martinus a somno expergefactus continuo voce sonora et ingenti gaudio in haec prorumpens verba ait. « O vos fideles custodes hic vigilantes venite huc cum lumine et videbitis tibiam meam per Sanctum Severum curatam. Quippe qui sua pietate et potestate a Deo collata me indignum peccatorem exaudivit. » Tunc omnes ibidem vigilantes cum çaereis et candelis venientes tibiamque discooperientes jam bene curatam reppererunt quemadmodum Rex ipse praedixerat et gavisi sunt gaudio magno. Medici autem physici et chirurgici aurora rubescente diei assignationis cum ferris aliisque apparatibus ad Regis cameram adventantes et miraculum grande audientes ilico dixerunt «date lumen» lumineque dato tibiam reviserunt el bene curatam repperere et sic jubilantes et immensas gratias Summo Deo et beato Severo facientes osculatisque manibus ipsius Regis ad edes suas rediere. Ceterum Rex Martinus cupiens translationem faciendam (ut voverat) de corpore beati Severi bulla jam habita a Summo Pontifice pro ipsa translatione ut praedicitur facienda et ut Abbas et conventus memorati caenobii Sancti Cucufatis quicquam commodi pro ipsius corporis traditione assequerentur civitem criminalemque jurisdictionem castrorum villarum oppidorum et locorum eiusdem caenobii ad Reges Aragonum et comites Barchinone pertinentes nonullis adjectis conditionibus eis donavit quemadmodum de hac donatione (ubi ipsa translatio expresse enarratur) liquido constat instrumento publico die secundo mensis augusti anno salutis millessimo quadringentesimo quinto confecto et in quodam ex regestis Regii Archivi Barcinone exarato. (N. del E. Hemos creído conveniente publicar este documento después de las dos cartas de Carbonell.) Deinde ipsa translacio sanctissimi corporis beati Severi faelicissimi Praesulis huius urbis Barcinone acta fuit die quarto mensis augusti anno salutis M. quadringentesimo quinto. Cuius festum translationis in Ecclesia Barcinonensi colitur primo die dominico augusti vel ultimo dominico julii eiusque martyrium VI novembris. (1) Pro qua quidem translatione prius facta fuit: scilicet die tertio proximo dictorum mensis et anni devota et pereximia processio recedens ab Ecclesia Barcinonense iterque faciens ad caenobium Sancti Cucufatis Vallensis quam sequebatur Martinus Aragonum et Martinus Siciliae eius filius reges etiam episcopi abbates canonici presbyteri et clerici duces comites milites cives magnaque vivorum et mulierum caterva. Et postquam ad ipsum caenobium applicuere praefatum Corpus Sacratissimum acceperunt per multisque cereis et luminariis atque funerum pompa (ut est de more) ab eodem caenobio (in quo pernoctarunt) sequenti die discesserunt et fessi (2) sed non defatigati ad Barcinonensem Ecclesiam rediere ubi missa major seu alta ac sermo cum organo musicorum quorum cantus et caetere solemnitates exvoto celebratae fuere recondito proprius Severi corpore cum XVIII clavis sui martyrii infrascripti in quadam urna posita ad latus dextrum retabuli Sanctae Crucis Ecclesiae Barcinonensis.

N. del A. (1) Nota quod festum martirii Sancti Severi colitur anno quolibet VI novembris et eius corpus ut infra scribitur fuit positum una cum XVIII clavis sui martyrii in quadam urna sita ad latus dexterum retabuli Sancte Crucis Sedis Barcinonensis. Postea autem die primo eius festi post vesperos clerici ipsius Sedis cum Episcopo magna cum processione et luminariis accipiunt eius urnam et in girum Sedis euntes illam supra altare eius capelle locant ubi moratur per dies octo. Et die octavo cum magna processione et luminariis de ipso altari illam capiunt et in eius loco reponunt. N. del A. (2) Nota: quod erant fessi sed non defatigati.

Praeterea ne vita beati Severi memoria excidat scire te velim mi Gabriel charissime quod hic Severus lanificii sive textoris lanae officio utebatur eratque Barcinona ortus et christianorum conjugum filius beneque moratus ac conjugatus (N. del A. (1) Nota: quod hoc tempore ecclesiastici uxores ducebant. ) nam illo tempore ecclesiastici uxores ducebant et cum uxore et unica filia vitam agebat. Accidit autem eo tempore Barcinonam urbem pastore carere quandoquidem pastor illius mortem obiisset cuius quidem pastoris eleccio (non ut nunc) sed per Spiritum Sanctum ut columbam çelestem apparentem fiebat orationibus Episcoporum praemissis et quum pro ipsa electione visenda jam populi multitudo ad Ecclesiam convenisset Severus ab uxore licentiam petiit ad Ecclesiam eundi et columbae miraculum spectandi uxor vero ipsum redarguens respondebat quod talis visio ad eum non pertinebat sed potius foret ut in suo laboraret officio et ab illo non discederet nam sive iret sive non in Episcopum non eligeretur. Cumque Severus impportune instaret se ad Episcopi electionem iturum uxor furibunda respondens nunc ridiculo missa faciamus prophetavit ironice dicens «qua hora illuc perveneritis super caput vestrum columba resedebit. » Veniens ergo Severus ad Barcinonensem Ecclesiam vilibusque vestibus ut pauper indutus inter alios de populo ibidem existentes apparere non audens post valvas Ecclesiae latitabat et columbae adventum expectabat quae orationibus Episcoporum devote ad Deum et cum lachrymis fusis per unam ex fenestris Ecclesiae solitam ingrediens et per eandem Ecclesiam circumvolans super caput Severi latitantis resedit. Qui (ut territus) eam ab se repelleret et illa iterum ad Severem rediit et in eius vertice resedit ac requievit. Tunc ab Episcopis in Episcopali cathedra ut est de more locatur et Episcopus consecratur. Qui dum esset idiota et litterarum ignarus divina inspiratione Apostolorum exemplo sacris litteris repente imbutus non modo divina misteria el Pontificis officia exercebat sed etiam predicator egregius factus oves suas Christi divino salutifero sermone et vitae suae sanctitate mirum in modum docebat et quamplurimis miraculis coruscabat. Effectum est paulo post quod dum ipse Severus in Ecclesia Barcinonensi missam celebraret subdiacono Epistolam legente in Spiritu rapitur. Et completa lectione post moram aliquam a ministris excitatur quippe qui erectus ipsos ministros apprime redarguit dicens parcat vobis Deus quare me excitasti nam scire vos velim me exequiis illius Sancti Geminiani Mutinensis Episcopi nuper defuncti interfuisse et eius animam Christo Jesu commendasse ac eius corpus in tumulo collocasse. Hisque dictis missam celebrare continuavit. Cives vero Barcinonenses hesitantes ne hoc miraculum in cassum veritatem contineret qui jam illius diem et horam annotaverant ad Urbem Mutinensem sitam justa Bononiam nuncios miserunt et omnia et singula ut hic noster Severus praedixerat secuta invenerunt et retulerunt. Fertur etiam de hoc nostro beatissimo Severo quod non modo se fuisse sanctae honestaeque conversationis sed etiam aliis quamplurimis in exemplum et recti vivendi normam inter quos in edibus suis Eraclianum virum Sanctum Pesauriensem Episcopum a cunabulis educavit qui postquam Ecclesiam sibi comissam foeliciter gubernasset plenus sanctitate beato fine quievit. At ubi scripturus sum miracula per Sanctum Severum facta me adhuc continere non possum quin imprimis miraculum mihi secutum inscribam quodque fuit paulo ante noctem intempestam diei festi Sanctorum Petri et Pauli apostolorum mensis junii anni salutis infrascripti millessimi quingentesimi duodecimi corrigendo hanc epistolam in codice mearum epistolarum insertam eique addendo miraculum proxime scriptum accidit quod somnus me rapuit scribendo sic quod candela que in candelabro ardebat cecidit cum codice super papyrum epistolae ipseque continuo experge factus a somno vidi eam papyrum flamentem ex lumine candelae et perterritus clamitavi «Sanctum Severum» ut ab ipso incendio epistolam liberaret abjiciens in terram papyrum sic incensam una cum codice et ea suffocata ipsius papyri flamma ad larem sine lumine cucurri. Susceptoque inde lumine regressus sum ad locum ubi epistolam cum codice dimiseram et repperi eam ita lantam et mundam sicuti erat priusquam lumen eam accendisset. Quo miraculo viso genibus flexis domino Deo et sancto Severo gratias egi et ago ingentes oratione dominica mediante meque semper dicente «O beate Severe sis semper mecum et ora pro me peccatore. » Procesu vero temporis defunctaque Severi uxore eorum filia diem clausit extremum et quum illius exequias Severus celebrasset corpus que filiae juxta matris corpus poni decrevisset apertoque illius sepulchro visus fuit locus ita exiquus quod corpus filiae ibidem collocari minime poterat. Hoc quidem Severo nuntiato ipse Severus ad locum iter arripuit et eidem uxori (ut filie locum daret) mandavit. Et continuo corpus uxoris quod supinum erat in latus secessit et filiae locum dimisit que ibidem cunctis stupentibus et spectantibus juxta matrem fuit deposita. In super accipe aliud miraculum. Quum quidam pater familias infirmus lecto decumberet et jam in extremis laborans ad se vocari fecisset Severum ut eum de confessione audiret ipse quidem Severus inputanda vinea (quam unicam habebat) laborabat Nunciis (ut se antecederent) respondisset et postea tempus veniendi aliquantis per distulisset veniens ad aegrotum eum repperit jam defunctum quod ille cernens ilico contremuit magnisque vocibus se interfectorem illius clamare çepit. Quumque corpus defuncti lamentari et in terram capud contundere non cessaret repente qui defunctus fuerat animam recepit et in pedes se erexit quod omnibus ibidem existentibus admirationi fuit laudantibus omnipotentem Deum et benedicentibus qui tam Sanctum pastorem huic urbi Barcinonensi donaverat. Item aliud miraculum accipe divino nutu per motus Severus fugam arripiens aburbe Barcinona ad castellum Octoviani situm juxta caenobium Sancti Cucufatis Valensis ne ab Satellitibus Daciani captioni daretur insperato invenit in rure quendam rusticum christianum fabas seminantem Emiterium nomine vulgo Medi. Cui se dixisse fertur. « O bone vir si quis te rogaverit vidistis Severum per hanc viam fugientem dicito vidi modo quando has fabas seminabam.» Venerunt hoc dicto Satellites Daciani dicentes rustico «est ne morula multa qua Severus hinc transivit. » Respondit rusticus «modo quando hic fabas seminabam. » Et illico fabae que illo die seminatae fuere visae sunt floridae et ad grana emittenda proximae. (N. del E. (1) De este milagro nació indudablemente la máxima tan usada y seguida de los labradores de este Principado "Per Sant Sever faves á fer. " ) Qui Daciani Satellites credentes ipsum rusticum ridiculose respondisse in illum indignati captum ad predictum castellum duxerunt. Qui illuc tractus quum idolum adorare contemneret juxta judicis sive Pretoris sententiam fustibus caesus martyrio coronatur. Sed priusquam ad Severi martyrium veniamus qui et quot fuerunt Episcopi Barcinonenses ante ipsum Severum libet mihi numerare. Primus quidem Barcinonensis Episcopus fuit post domini nostri Jesu Christi passionem THEODOSIUS. Et obiit anno domini tricesimo tercio Octaviano Augusto imperante. Secundus vero Barcinonensis Episcopus fuit VICTOR obiit XVIII calendas maii anno domini quadragesimo secundo imperante praefato Octaviano Augusto Christianos insequente. Tertius Barcinonensis Episcopus fuit ETIUS. Obiit XIX calendas septembris anno Domini quinquagesimo tertio Octoviano Augusto etiam imperante. Quartus Barcinonensis Episcopus fuit DEOTICUS. Obiit XVIII calendas januarii anno Domini sexagesimo Octoviano Augusto etiam imperante. Quintus Barcinonensis Episcopus fuit LUCIUS. Obiit kalendas Augusti anno Domini sexagesimo nono Octoviano Augusto etiam imperante. Sextus Barcinonensis Episcopus fuit FUCHA. Obiit kalendas octobris anno eodem sexagesimo nono
Octoviano Augusto imperante. Septimus Barcinonensis Episcopus fuit DEODATUS. Obiit XVIII kalendas januarii anno Domini septuagesimo octavo Octoviano Augusto etiam imperante. Octavus Barcinonensis Episcopus fuit THEODORICUS. Obiit X kalendas januarii anno Domini nonagesimo primo Tiberio imperante. Nonus Barcinonensis Episcopus fuit DEODATUS. Obiit duodecimo kalendas aprilis anno Domini centesimo octavo Tiberio etiam imperante. Et sicfuerunt Episcopi Barcinonenses duohoc nomine DEODATI appellali. Decimos Barcinonensis Episcopus fuit LENGARDUS. Obiit tertio nonas maii anno Domini centesimo vigesimo Tiberio etiam imperante. Undecimus Barcinonensis Episcopus fuit LUCIUS. Obiit tertio calendas Augusti anno Domini centesimo quadragesimo sexto. Duodecimus Barcinonensis Episcopus et cardinalis fuit ALEXANDER. Obiit anno Domini centesimo sexagesimo secundo Tiberio etiam imperante. Tredecimus Barcinonensis Episcopus fuit ALBERTUS. Obiit tertio nonas maii anno Domini centesimo septuagesimo secundo Claudio imperante. Quartus decimus Barcinonensis Episcopus fuit ARMENGALDUS. Obiit octavo kalendas aprilis anno Domini centesimo nonagesimo primo Claudio etiam imperante. Quintos decimus Barcinonensis Episcopus fuit GAUDIMARUS. Obiit octavo idus novembris anno Domini ducentesimo decimo Nerone imperante. Sextusdecimus Barcinonensis Episcopus fuit GUILELMUS. Obiit tertio nonas maii anno Domini ducentesimo vigesimo secundo Nerone etiam imperante. Decimos septimus Barcinonensis Episcopus fuit SEVERUS quem praediximus conjugatus. Obiit sexto idus novembris anno Domini ducentesimo octogesimo octavo Diocletiano imperante. Et nihilominus mihi Regio Archivario scribere libet de duobus Episcopis Barcinonensibus huius Severi successoribus eorum nomen et obitus. Quorum unus fuit et decimus octavus Barcinonensis Episcopus successor eidem Severo inmediatos nomine PACIANUS. Obiit septimo idus martii anno Domini trecentesimo nonagesimo octavo Theodosio primo imperante. Alter vero et decimus nonus Barcinonensis Episcopus fuit BERENGARIUS qui habuit uxorem nomine Peratam ex qua genuit filiam unicam quam nubtui tradidit Tarraconensi Archiepiscopo et dono dedit eidem filiae sue in dotem et pro dote sua que eidem Archiepiscopo constituit et apportavit quinque huius agri Barcinonensis parochias eo tunc sic nuncupatas scilicet Parochiam de Francaç Parochiam de Altafulla Parochiam de Vilabelba Parochiam de Abrasim et Parochiam Turris den Barra (Torredembarra). Hic enim Episcopus Berengarius obiit idus novembris anno Domini quadringentesimo vigesimo. De his quidem Barcinonensibus Episcopis finem facio. Sed de aliis Barcinonensibus Episcopis post praedictos Episcopos in Episcopatu Barcinonensi succedentibus alio in loco Deo opitulante si haud tempus mihi deerit me araturum curabo. (*)

N. del E. (*) Este fue el primer ensayo que Carbonell hizo de su Episcopologio que el P. Flores dio a luz en la pág. 359 del tom. 29 de la España Sagrada.
Verum enimvero redeamus unde diggressi sumus. Quandoquidem de nostri Sancti Severi martyrio quicquam me dicturum opere precium erit. Ideo memoria teneamus quod hic Sanctus Severus tempore Diocleciani Imperatoris martyrium cum quatuor coronatis scilicet clericis aequo animo pro Christi amore recusare noluit sic quod eo et ipsis quatuor coronatis captis existentibus in Castello Octoviani coenobii Sancti Cucufatis Vallensis Dacianus Judex seu pretor pro ipso Imperatore eos quinque corrigiis plumbatis cedi deinde ipsos quatuor coronatos decollari jussit. Sed Severus jam decrepitus ex XVIII clavis ferreis acutis in girum eius capitis affixis uno clavo grandi in medio capitis illius cum malleo ferreo magno transfixo martyrium consumavit sexto mensis novembris anno Domini ducentesimo octogesimo octavo. Magis atque magis scire te velim mi Gabriel vir provissime quospiam ore dare non hunc sed alium fuisse Severum (N. del A. (1) Nota adversos illos asseverantes non hunc sed alium fuisse Severum. ) nunc Sanctum qui in miraculis et martyrio huic nostro Severo similis fuerit. Quicquid autumant non est illis omnino fides adhibenda nisi de nostro Severo quem praedicta miracula et alia permulta (quae scripta non reperiuntur) fecisse credimus et modo praedicto martyrium passus est. Licet de illo alio Severo sit possibile sic cum miraculis coruscase et martyrium consumasse. De his quidem satis. Reliquum est vir scite ut si quid aliud ex Regio Archivo Bibliothecaque mea tibi possit gratificari jusseris nihil frustra. Vale meque (ut facis) ama. Ex Regio Archivo Barcinonae tertio idus junii (1) anno a Christi natali christiano duodecimo supra quingentesimum millesimum Ferrando secundo foeliciter regnante.

(2) Adhaec conticere nequiverim quin hymnum de Martyrio huius gloriosi Severi Barcinonensis Episcopi aeditum in quodam codice antiquissimo repertum sed non tersum immo barbarum in calce huius Epistolae reponam. Accipe igitur ipsum sub hoc tenore.
N. del A. (1) M. D. XII. III. idus junii scilicet XI die huius mensis quo est festum duorum Sanctorum scilicet Bernabae et Honophri.
N. del A. (2) Adhec adverbium est et una dictio et significat postea.

Hymnus ad Sanctum Severum.
Nescio eius qui fuit actor.

N. del A. (1) Tres vegades VI fan XVIII. Car ab XVIII claus fou martyrizat e coronat.

Clavis tribus perforari
Voluisti libere
(1) His sex tribus coronari
Sustentasti aspere
Certo fixo circulari
Miro tonsus acerbe
Juncus tibi ministravit
Tunc coronam spineam
Quando eam preparavit
Haec cerebri galeam
Tua lacerant extrema
Clavi absque cuspide
Huius trucidant suprema
Concassata casside
Unde habes diadema
Cum coelesti chlamyde.

T E Ʌ O Ʃ.

Ad beatum Severum Barcinonensem Episcopum dignissimum hanc facio orationem ego quidem Archivarius memoratus.

ORATIO.

N. del A. Huius Sancti Severi martyrium colitur in tota diocesi Barcinonensi VI die novembris sub precepto. Festum translationis huius Sancti in eadem Ecclesia primo die dominico mensis Augusti celebratur vel ultimo die dominico mensis julii.

O beate Severe qui in tuo martyrio coronam XVIII clavorum super caput tuum impositam pro Christi amore patienter ferre voluisti ora pro me misero ad Dominum ut cor meum durum ad bene operandum blandum fiat sic que toto tempore vitae meae pro veritate et justitia aequo animo adversa sustineam. Atque pro salute animae meae in hoc saeculo contra inimicos visibiles et invisibiles gratia sua certare non fugiam. Et demum meritis et precibus tuis intercedentibus paradisi gaudia consequar. v. Ora pro me beate Severe. R. Ut dignus efficiar promissionibus Christi. Amen.

Et quia veneranda frugique Helisabet uxor perchari filii mei Francisci peperit filium die mercurii XIIII mensis decembris anno Christi M quingentesimo tredecimo apud domum ipsius filii mei sitam in civitate Barcinone in vico vulgo dicto del Garrofer ideo ego quidem Petrus Michael Carbonellus devotione motus ad S. Severum ut in baptismo acto in Sede Barcinonensi Severi nomen eidem imponeretur operam dedi die lune XIX eiusdem mensis anno memorato. Deo gratias.

Memoria tene quod hoc in mense augusti anno Christi MDXIlI construi feci ego quidem Petrus Michael Carbonellus ad laudem gloriam et honorem Domini nostri Jesu-Christi et inmaculate Virginis Marie eius matris ac beatorum Archangeli Michaelis Severi Episcopi Barcinonensis et Eulaliae Virginis Patronae nostrae Sacellum seu capellulam ubi est retrotabulum in quo ipsorum
imagines Sanctorum Michaelis Severi et Eulaliae depictae sunt apud hortum pensilem domus meae sitae in vico vulgo dicto den Serra civitatis Barcinonae.

Ad Gabrielem Vilell presbiyterum alia epistola de vita Sancti Severi.

Petrus Michael Carbonellus Regius Archivarius Gabrieli Vilell presbytero in sacris scripturis studioso et erudito P. S. D. Quamvis in epistola mea quam ad te dederim tertio idus junii anno salutis millesimo quingentesimo duodecimo de vita translatione corporis et miraculis et aliis commendatione dignis Sancti Severi Barcinonensis Antistitis multa preclara facinora exaraverim tamen die festo martyris huius Sancti Severi proxime devoluto mihi in mentem venit me vidisse
superioribus diebus eius historiam in quodam quaterno deturpato scriptam iterum eam videre volui et vidi et perlegi. Perlecto nam toto ipsius historiae tenore aliqua ex ipsa (que in memorata epistola non descripta fuere) excerpere curavi non sicut stilo suo jacebant sed meo ita mediocri ut vides. Et ea in calce originalis ipsius epistole excripsi quorum verba hec sunt. Memoria tene quod hic Sanctus Severus bonus pastor noster nomen suum a parentibus suis traxit. Is habuit parentes christianos qui cives fuerunt huius civitatis Barcinonae. Et ipse etiam fuit civis eiusdem civitatis verus et devotus christianus vitamque columbinam cum simplicitate cordis agebat paupertatis vero et humilitatis
conspicuus. Sic tantae erat sanctitatis quod non diebus nec noctibus a colloquiis divinis et oratione cessabat nam omnibus virtutibus pollebat. Tandem de consilio et assensu parentum suorum (ut faciunt boni filii) uxorem duxit factus jam presbyter quia hoc tempore presbyteri uxores ducebant (N. del A. Nota quod hoc tempore presbyteri uxores ducebant. ). Ecclesia permittente ex qua unicam filiam suscepit que semper in virginitate Domino servivit. Deinde ipsi conjuges castitatem voventcs ab ea nunquam recesserunt. De labore manuum vitam transigebant cum lanificii officio. Quandoquidem ipse ut pater suus lanifex erat nihil aliud de bonis temporalibus hic Sanctus Severus possidebat nisi unicam vineam parvam et celebrare missam in quodam altari capellae virginis Mariae sedis Barcinonae in dies magis non cessabat. De miraculis quidem illius aegroti ipsum postulantis Severum vineam suam putantem se confiteri. Et de eius filia mortua pro sepultura nec non de fabbis seminatis per Sanctum Emiterium jam in praefata epistola hec et alia conscribuntur. De eius vero electione in episcopum licet in ipsa epistola jam dixerim miraculose facta tamen largius (ut repperi) scriptam mihi placet iterum hic describere. Cum autem beatus Severus una cum conjuge sua honeste in sancto matrimonio vitam ageret et Deo ac virgini Mariae toto pectore inserviret audiens pastorem Barcinonensem ab hoc saeculo migrasse ob quo pro habendo probo pastore plerique ecclesiarum Episcopi (ut erat de more) in Barcinonensem Ecclesiam commearunt. Quippe que priusquam officium et missam cum organis celebrassent diem eius celebrationis ad orandum Deum ut signum aliquod eis mitteret pro futura Episcopi electione populo nunciabant. Contigit autem vir Sanctus Severus devotione permotus visendi huiusmodi Episcopi çelitus venturam electionem licet operi lanificio implicatus esset his verbis suam affatur conjugem. «Bona uxor vadam si placet e vestigio ad videndam visionem mirabilem quod de caelo columba veniat ad Ecclesiam ubi praefati Episcopi cum populi multitudine congregati existunt expectantes et deprecantes super quo capite ipsa columba consedeat.> Ad quem illa « sede inquit labora in tuo officio et noli ocio vacare quia non expedit sive enim pergas et in loco ipsius Ecclesiae subsistas te in Antistitem prefati Episcopi et populus non ordinabunt etiamque columba super capite tuo consederet.» Ad quam ille «sine me inquit ut vadam quia volo videre. » Et tunc illa respondet furibunda et derisorie dicens «vade si placet quia quacumque hora intraveris ocyus in Episcopum promotus fueris.» Et sic ipsa mulier nesciens quid dicebat prophetavit. Tunc ipse Severus ab loco ubi officium lanificii exercebat discedens ad Barcinonensem Ecclesiam ilico gressus fecit ubi erat populi multitudo cum Episcopis et sacerdotibus congregatis et missa Spiritus Sancti devote celebrabatur. Ipse nam Severus ibi post valvas Ecclesiae se abscondit quia nolebat ut populus eum videret sic vilibus indutum pannis et columbae adventum expectans fusa oratione ad Deum ocyus de caelo descendit columba nive candior et super eius capite sic latitantis consedit. Ille autem ab eius capite columbam expellans eam volitantem hinc inde per circuitum Ecclesiae expellere nequivit quin iterum super eius capite resederet. Erat nam ipsa Spiritus Sanctus qui in formam columbae venerat ac si diceret «super quem requiescam nisi super humilem timentemque Deum ac mundi gaudia spernentem. » Unde jamdudum hoc venerabile proverbium vulgatum est per universum orbem> Beata inquit civitas illa ubi in electione Pontificis Spiritus Sanctus descendit in columbae similitudinem et ordinatur ille super capite cuius requiescit. » Praeterea scire te velim quod hic Severus fuit XVII Barcinonensis Episcopus. Cui successit bealus Pacianus qui fuit XVIII
Barcinonensis Episcopus Sanctus et vita et moribus circunspectus. De his quidem satis. Et licet multa Sanctus Severus fecerit miracula tamen brevitatis gratia et que non reperiuntur scripta relinquo. Vale et pro me peccatore Deum ora. Ex Regio Archivo Barcinonae decimo calendas decembris die festo Sanctae Ceciliae anno salutis M quingentesimo quarto decimo Ferrando secundo foeliciter regnante.

Gratiarum 14.
Martini n. 2202 fol. 65.

Abbatis et monasterii Sancti Cucufatis Vallensis.

Nos Martinus Dei gratia rex Aragonum Valencie Maiorice Sardinie et Corsice comesque Barchinone Rossillionis et Ceritanie. Considerantes quod si ex donatione nobis et nostris precedente auctoritate et licencia domini summi pontificis perpetuo facta per vos venerabilem religiososque et dilectos nostros fratrem Berengarium abbatem et conventum monasterii sancti Cucuphatis Vallensis de sacratissimo corpore beati Severii Sancte memorie felicissimi presulis hujus urbis qui sub scevera tirannide Gratiani palmam martirii in castro Octaviani victoriose et feliciter reportavit unde meruit civis fieri eterne glorie deitatis memoratum sanctus corpus translatum est noviter a dicto monasterio in quo in veneratione et devotione eximia velut in templo probate religionis et fidei diutissime hospes fuit in quandam novam basilicam sive capellam mirabili constructam artificio in latere sedis sue et in ea repositum in monumento novo et in munda sindone ut sit ibi ejus requies in secula seculorum non debet ob hoc dictum monasterium tam preciosissimo martire absque aliquo digno premio denudari presertim cum dare ecclesiis et monasteria munificentia regia insignire sit officium divi principis benigne quidem et feliciter suos actus celebres efficaci stabilitate in Domino disponentis. Quapropter volentes vobis et dicto monasterio aliquali remuneratione grata et utili respondere tenore presentis firmiter et perpetuo valituri per nos et nostros perpetuo successores laudamus approbamus ratifficamusque et perpetuo confirmamus vobis dictis venerabili et religiosis abbati et conventui dicti monasterii et eidem etiam monasterio imperpetuum omnia et singula privilegia libertates immunitates concessiones donationes et gratias vobis sive preteritis abbatibus et conventum dicti monasterii ac eidem monasterio usque nunc factas et facta quomodolibet seu indulta per nos aut per serenissimos dominos predecessores nostros bone memorie reges Aragonum aut comites Barchinone seu alios dominos proxime dicti comitatus prout melius usi fuistis hactenus de eisdem. Preterea ut idem monasterium cui sepe solent litigia nova occasione subscripte jurisdictionis una cum expensis multis emergere quiescat decetero velut hujusmodi nostro adjunctum immo fretum beneficio in tranquillo per nos et dictos nostros successores in premium tam inextimabilis reliquie supradicte damus donatione perpetua et irrevocabili inter vivos vobis abbati conventui et monasterio supradictis ac vobis in eadem abbatia succedentibus in futurum absque tamen derogatione et prejudicio effectus concessionum donationum immunitatum libertatum bonorumque usuum eorundem et aliorum predictorum merum et mixtum imperium et aliam omnimodam jurisdictionem criminalem cuiusvis nature seu speciei existat et exercitium eiusdem excepta tantumodo de penjar ac de mutilatione vel detruncatione membrorum et excepta etiam qualibet alia qua posset criminosis vel nocentibus mors infligi quam habemus et habere debemus et que nobis aut nostris pertinere possint et debeant quovis modo titulo ratione jure seu causa nunc vel postea quandocumque in dicto castro Octoviani et in villa sancti Cucuphatis Vallensis inibi situatis nec non in castro sive domo ac popula de Canals vicarie Barchinone. Item in castro sancti Vincentii del Cauler vicarie Villefranche Penitensis ac in loco del Vandrell de termino predicti castri et in terminis territoriis parrochiis locis et pertinentiis eorundem nec non in hominibus et feminis habitantibus et habitaturis nunc vel de cetero in eisdem et etiam in quibuscumque aliis personis tam privatis quam extraneis cujuscumque dignitatis status legis sexus secte aut conditionis existant delinquentibus in ipsis castris Octoviani et sancti Vincentii ac in villis sancti Cucuphatis et loco del Vandrell sive in castro vel domo ac popula de Canalibus sive infra castrum domum villam locum et populam supradictam terminos territoria parrochias et pertinentias eorundem et sive delinquant aut delinquerint in viis seu caminis publicis sive non exceptis tantumodo illis criminibus de quibus jurisdictionem et punitionem nobis et nostris superius expresse et specialiter retinemus. Hanc autem donationem et ex causa donationis concessionem facimus de premissis omnibus et singulis per nos et nostros perpetuo successores respectu et intuitu superius contentorum vobis dictis venerabili abbati et conventui dicti monasterii ac singulis vobis succedentibus in dicta abbatia et dicto inquam monasterio imperpetuum sicut melius potest dici intelligi et scribi ad vestri et dicti monasterii sanum bonum stabilem favorabilemque intellectum. Promittentes vobis et dicto conventui ceterisque aliis succedentibus in dicta abbatia nomine monasterii predicti et eidem monasterio quod de premissis omnibus et singulis per nos vobis et dicto monasterio supra donatis perpetuoque concessis trademus seu tradi illico faciemus vobis et conventui memorato nomine dicti monasterii aut cui sive quibus volueritis vice et loco vestri et ejusdem ad cautelam et majorem corroborationem si eam jam habetis titulis ex antiquis vel vigore nostre nove concessionis et de novo si eam non habebatis possessionem corporalem seu quasi liberam vacuam et expeditam et a quacumque obligatione et onere liberatam et in ea faciemus vos dictumque conventum ac monasterium sive vobis in dicta abbatia succedentes per omnia potiores. Et nichilominus concedimus vobis et aliis predictis et quibus volueritis de certa scientia cum presenti plenam et liberam potestatem quod vos et alii qui supra et quem seu quos volueritis possitis et possint statim seu alias quandocumque vobis vel eis fuerit bene visum per vos et procuratores vel yconomos vestros et conventus dicti monasterii proprio motu vel auctoritate quam vobis et eis conferimus cum presenti et sine aliqua alia licentia requisitioneque vel fatica nostri vel nostrorum et alicujus curie officialisque vel persone possessionem corporalem seu quasi premissorum omnium et singulorum libere apprehendere et nancisci et apprehensam plenarie et perpetuo retinere que apprehensio tantum vobis et vobis succedentibus in dicta abbatia ac dictis conventui et monasterio prosit et valeat et proinde efficax habeatur ac si per nos vobis dictis abbati et conventui tradita vel quasi tradita foret ipsa possessio corporalis. Nos enim interim donec vobis vel cuivis alii nomine vestri et dicti monasterii corporalem possessionem seu quasi dictarum jurisdictionum superius distinctarum tradiderimus seu tradi fecerimus premissorum aut vos seu dictum monasterium eam assecuti fueritis realiter et de facto ut superius est jam tactum constituimus et fatemur nos ea omnia et singula pro vobis et dicto monasterio ac vestro et ejus nomine possidere seu quasi. Et nichilominus ad uberiorem cautelam et efficax donationis hujusmodi fundamentum mox vos dictos abbatem et conventum ac idem monasterium in ipsam ut pretangitur corporalem et plenam possessionem vel quasi omnium predictorum inducimus cum effectu per expeditionem et traditionem hujusmodi carte nostre per quam velut gerentis vicem epistole in hac parte dicimus et mandamus de certa scientia et expresse universis et singulis hominibus et mulieribus cujuscumque status legis secte aut conditionis existant in castris villa et loco predictis nec non in dictis castro sive domo ac popula de Canals et in terminis eorundem seu infra ipsos ipsasque vel ipsa habitantibus et habitaturis et aliis omnibus qui et que nobis ratione eorum que vobis dictis abbati et conventui ac eidem monasterio perpetuo damus et concedimus cum presenti seu eorum aliquo teneantur sub debito naturalitatis et fidei quibus nostre majestati astringuntur quod vobis dictis abbati et conventui nec non vobis succedentibus in eisdem nomine dicti monasterii ac eidem etiam monasterio et cui sive quibus volueritis nomine vestri et dicti monasterii in eternum respondeant pareant obediant satisfaciant et attendant in ac de et super omnibus et singulis supradictis in et do quibus nobis seu nostris ratione eorum que supra vobis et eidem monasterio damus perpetuo ante donationem presentem tenebantur consueverantque respondere obedire attendere et parere ac vobis nomine monasterii et cui sive quibus volueritis de ac pro premissis homagium faciant et fidelitatis prestent plenum et efficax juramentum non expectatis a nobis vel nostris jussione altera seu mandato vosque dicti abbas et conventus per vestros seu dicti monasterii procuratores yconomos aliosque officiales et ministros possitis eos ad premissa compellere modis et compulsionibus omnibus quibus nos ante donationem hujusmodi poteramus. Nos enim per nos et nostros perpetuo successores absolvimus et perpetuo eosdem et ipsorum singulos liberamus ab omni juramento homagio naturalitateque et fidelitate 
et alia omnimoda obligatione quibus nobis vel nostris nunc vel de cetero ratione horum tantumodo que supra vobis et dicto monasterio damus et concedimus teneantur. Et extrahimus predicta omnia et singula que vobis dictis venerabili et religiosis abbati et conventui et eidem monasterio et insuper vobis in dicta abbatia succedentibus perpetuo damus de jure dominio proprietate possessioneque et posse nostri et nostrorum perpetuo successorum eademque in vestri et dicti conventus nomine ejusdem monasterii ac sepetacti monasterii jus dominium proprietatem possessionem seu quasi et posse mittimus et transferimus irrevocabiliter pleno jure ad habendum tenendum utendum ac omni tempore pacifice possidendum et ad omnes vestras et vestrorum in his succedentium ac memorati conventus nomine dicti monasterii voluntates inde libere faciendas tanquam de re propria et perpetua dicti monasterii absque omni conditione retentione et exceptione quam non facimus nec fieri volumus in donatione presenti velut ex mera liberalitate et de certa scientia ac quodam impulsu conscientie et in premium sacratissimi corporis tanti martiris procedente et absque contradictione et impedimento nostri et nostrorum et alterius cujuscumque curie et persone. Ulterius ex causa donationis hujusmodi cedimus et mandamus vobis abbati et conventui supradictis ac vobis succedentibus in premissis et eidem monasterio ac cui sive quibus volueritis perpetuo omnia jura omnesque voces vices rationes et actiones reales et personales mixtas utiles et directas ordinarias et extraordinarias et alias quascumque nobis vel nostris perpetuo competentes et debentes ac valentes competere in predictis que vobis nomine dicti monasterii et eidem monasterio gratis et merito demptis morte et mutilatione membrorum supra damus et contra quascumque personas res et bona ratione vel occasione eorum ita quod vos dicti abbas et conventus nomine dicti monasterii ac ipsum monasterium et quem vel quos volueritis dictam jurisdictionem per nos superius vobis ac eidem monasterio datam habeatis teneatis et possideatis perpetuo plenarie pacifice et potenter illamque faciatis per procuratores bajulos aliosque officiales et ministros vestri et dicti monasterii exercere in dictis castris villa loco ac in castro sive domo et popula de Canals et in terminis territoriis parrochiis et pertinentiis eorundem in omnibus et singulis personis cujusvis sint legis sexus conditionis utique seu status ibidem habitantibus et habitaturis nec non et aliis etiam quibuscumque extraneis undecumque sint in dictis castris villa loco domo popula parrochiis terminis territoriis et pertinentiis eorundem delinquentibus seu quasi pro quo quidem exercitio et ut de dicta jurisdictione universis et singulis patefiat possint dicti officiales procuratoresque seu ministri vestri in dictis castris et aliis sepe superius recitatis ubicumque voluerint erigi facere perpetuoque tenere custellos et alia quevis signa sepedictam jurisdictionem denotantia ac in eis executiones justitie prout ad eandem jurisdictionem pertinuerit seu spectare poterit et debebit facere et prout alii in nostrum dominium similem jurisdictionem obtinentes sunt facere assueti facinorosos homines puniendo flagellando castigando incarcerando inquirendo condempnando vel absolvendo absentatos citando banniendo annotando et confiscando bona eorum. Et de premissis sive de ac super quibuscumque criminibus excessibus sive delictis preteritis et futuris ad sepedictam jurisdictionem per nos superius vobis et dicto monasterio datam spectantibus inibi cognoscere et super eis procedere perpetratores eorum pro criminum qualitate punire vel cum eis componere pro libito voluntatis demptis casibus mortis vel membri mutilationis supradictis. Possitis etiam vos dicti abbas et conventus nomine dicti monasterii per vos et quem seu quos volueritis in ipsa criminali et per dictos vestros seu dicti monasterii procuratoros bajulos officialesque vel ministros dicta jurisdictione et exercitio ejusdem etiam de temporibus preteritis pro criminibus excessibus et delictis penisque et caloniis inibi comissis et imposterum comittendis in omnibus et per omnia plene uti omni appellatione supplicatione reclamatione recursu et auxilio quocumque nostri et nostrorum successorum et alterius cujuscumque persone nostri parte rejectis penitus et repulsis quibus renunciamus ex publico plenarie et expresse ita quod a dictis procuratoribus officialibusque et ministris vel a processibus sententiis exequtionibus et allis quibuscumque enantamentis eorumdem subditi et districtuales vestri et dicti monasterii in castris villa loco popula terminis parrochiis territoriis et pertinentiis predictis ac quicumque alii extranei quivis sint et etiam undecumque declinantes vel quasi ibidem ut superius est relatum quantumcumque ex ipsis reputent se gravatus minime ad nos vel nostros seu ad gubernatorem generalem Cathalonie vel ad aliquos alios inde aliquam habentes val habituros nunc vel de cetero potestatem nec eis aliqualiter liceat appellare provocare supplicare vel quovismodo habere recursum. Nos enim ex causa hujusmodi perpetue donationis ipsas supplicationes et recursus perpetuo et scienter in dictos procuratores aliosque officiales et ministros vestri et dicti monasterii tam presentes quam futuros transferimus et translatos esse volumus de certa scientia cum presenti. Ceterum possitis vos sepetacti abbas et conventus nomine dicti monasterii et vobis succedentes in predictis memoratis juribus et actionibus per nos vobis et dicto monasterio perpetuo concessis mandatis etiamque translatis uti et experiri agendo respondendo deffendendo excipiendo proponendo et replicando et omnia et singula alia faciendo in judicio et extra judicium quecumque et quemadmodum nos poteramus ante donationem presentem et possemus nunc seu etiam postea quandocumque. Nos enim constituimus vos et dictum conventum nomine dicti monasterii ac idem monasterium in hiis dominos et procuratores perpetuo ut in rem vestram eorum propriam ad faciendum inde vestras et dicti monasterii ac ipsius conventus omnimodas voluntates sine contradictione et impedimento nostri et nostrorum et alterius cujuscumque persone. Promittentes per nos et nostros abbati et conventui prelibatis et eidem monasterio imperpetuum quod predicta omnia et singula que vobis et ipsis supradamus faciemus vos et eos et quos volueritis perpetuo habere tenere et possidere perpetuo plene libere et in pace ac uti eisdem contra omnes personas cum donationes et gratie principum et signanter ita rationabiles meritorie atque juste stabili et eterna debeant observatione manere. Ceterum recognoscimus vobis ac tenore hujusmodi nostre carte in bona fide regia attestamur quod vos dicti venerabilis abbas et conventus nomine dicti monasterii et idem etiam monasterium habetis imperpetuum omnem jurisdictionem civilem cum pleno usu et exercicio ejusdem in castris quadra villa loco et popula supradictis nec non in castris de Sancta Oliva de Albanyana del Bornar de Masquefa in villa de Bonastre et in quadra de Moia dicte vicario Villefranche et in terminis parrochiis territoriis et pertinentiis eorundem. Et insuper in hominibus et feminis habitantibus et habitaturis nunc vel de cetero in eisdem et etiam in quibuscumque aliis personis tam privatis quam extraneis cujuscumque dignitatis status legis sexus secte et conditionis existant in castris villis loco et aliis predictis sive infra eadem contrahentes seu quasi licet in instrumentis emptionum per abbates preteritos et conventum dicti monasterii factis dudum a nostris predecessoribus dive memorie regibus Aragonum de mero et mixto imperio et alia criminali jurisdictione omnimoda predictorum implicari et vendi per inadvertentiam notariorum qui illa fecerunt dicta civilis jurisdictio videatur. Mandantes firmiter et expresse illustri Martino Dei gratia regi Trinacrie (Sicilia, triángulo) ducatuum Athenarum et Neopatrie duci primogenito nostro carissimo ac in omnibus regnis et terris nostris generali gubernatori et felici successori post dies nostros Deo propicio in eisdem ac ipsum paternali benivolentia que valemus astrictius exortando. Et insuper jubemus de certa scientia et expresse sub incursu ire nostre ac pena trium mille florenorum auri de Aragonia ejus vices gerenti in Cathalonia vicariis subvicariis Barchinone et Vallensis Villefranche et Penitensis et aliis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris ad quos mine vel in futurum spectet et dictorum officialium locatenentibus quatenus donationem et concessionem nostram hujusmodi quam in omnibus et per onmia vim et robur perpetuum volumus et decernimus obtinere firmam habeant eamque teneant et observent tenerique et servari faciant inviolabiliter cum efffectu et contra non veniant aut faciant sive fieri aut venire contra permittant aliqua ratione. Quin potius vos dictum abbatem et conventum ac idem monasterium vestrosque et ejusdem procuratores officiales aliosque ministros in possessionem vel quasi dicte jurisdictionis que vobis et dicto monasterio damus in presentium superius contentorum manuteneant cum eam sicut pretangitur adeptam fueritis et deffendant nec ullo modo in ea impediant inquietent aut perturbent vos aut dictum monasterium nec officiales procuratores aliosque ministros ejusdam vel eorum locatenentibus sed omnino cunctis oppositum attentare volentibus impediant et prohibeant viriliter et potenter. In cujus rei testimonium presentem fieri jussimus bulla nostra plumbea comunitam. Data Barchinone secunda die augusti anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo quinto regnique nostri decimo. - Sig+num Martini Dei gratia regis Aragonum Valencie Maiorice Sardinie et Corsice comitisque Barcinone Rossilionis et Ceritanie. Rex Martinus. - Testes sunt Garsias archiepiscopus Cesarauguste Jacobus de Prades Berengarius de Capraria Petrus de Queralto Georgius de Caramany. - Sig+num Anthonii de Fonte scriptoris dicti domini Regis qui de ipsius mandato hec scribi fecit et clausit cum rasis et emendatis in lineis secunda martirii quarta constructam artificio duodecima termino proxime dicti castri et in terminis territoriis decimaseptima favor vigesima tertia superius distinctarum vigesima septima astringuntur trigesima secunda et religiosis abbati trigesima nona monasterii exercere quadragesima prima vestri quadragesima tertia bona eorum quadragesima quarta supradictos quadragesima quinta et quem seu quos volueritis quadragesima septima parte rejectis quinquagesima perpetuo et scienter quinquagesima septima et in quadra de Moia dicte sexagesima 
gratia regi sexagesima prima. Et insuper sexagesima secunda Vallensis Villefranche et Penitensis sexagesima sexta bulla nostra plumbea. - Dominus rex recognita prius per Bonanatum Petri licenciatum in decretis cui dictus dominus rex remiserat hanc videndam mandavit michi Anthonio de Fonte. - Pro. Pujol. (Pro: Protonotario).

Expulsión judíos herejes