Algunes diferénsies entre catalá, valencià, chapurriau

Texto en valensiá (ñabíen algúns errors, encara ne ñan)

En la flexió verbal.

Son formidables traços pertinents les formes respectives de la flexió verbal, en la seua morfologia i en la sintaxis. En català hi ha un entrecreuament entre els verps "ser" i "estar" que no existix en valencià:

Els catalans usen "ser" per a expressar ubicació després de canvi: "ja hi som aquí" (v. ya estem ací); i "estar" per a una acció passiva "ha estat una relliscada" (v. ha segut un esvaro).

Un atre creuament entre els verps "ser" i "haver" que tampoc es valencià: català "no hi es" (v. no hi ha). Valencià verp + a + complement directe (v. he vist a mon pare), no aixina en català: "he vist mon pare".

Valencià: verps que indiquen companyia, relació d’instrument o mig del qual u se val, duen la preposició "en" (o "ab" arcaica), mentres el català porta "amb".

català: verps + de (decidir de, desijar de, oferir de, pregar de…) com "m’agradaria de veure el fill", no aixina en valencià (v. m’agradaria vore al fill).

català: reflexiu "hom", introduint una oració impersonal, no existix en valencià: "hom ha de fer-se correr la veu" (v. s’ha de fer correr la veu).

català: Tot i + participi de present o gerundi, no existix en valencià: "Tot content" (v. content)

Conjugació verbal.

Es tan diferent la conjugació valenciana de la catalana que hauriem de recorrer les conjugacions regulars i irregulars des del principi a la fi, i sería inacabable. Vejam alguns eixemples, sense explicació:

c. tenir, venir, veure
v. tindre, vindre, vore
ch. Tindre, vindre, vore. Ting, tens, té, tením, teníu, ténen. Ving, vens, ve, vením, veníu, vénen. Vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.

c. prengui, prenguem
v. prenga, prengam
ch. Prenga, préngues, prengue, prengám, prengáu, prénguen

c. donés, sofrix
v. donara, sofrira
ch. donara, donares, donare, donárem, donáreu, donáren; patiguera , patiguéres, patiguére, patiguérem, patiguéreu, patiguéren

c. neixer, treure
v. naixer, traure
ch. Náixe, traure. Naixco, naixes, naix, naixém, naixéu, náixen. Trac, traus, trau, traém, traéu, tráuen.

c. seure, ensopegar
v. assentarse, entropeçar
ch. Assentás. Yo me assento (yo m´assento), tú te assentes, assente, assentém, assentéu o assentáu, assénten. Entropesso, entropésses, entropésse, entropessém, entropesséu o entropessáu, entropéssen.

c. temo, perdo (1ª pers.)
v. tem, perc
ch. Yo ting temó o po, tens temó, té temó, tením temó, teníu temó, ténen temó. Yo pergo, perts, pert, perdém, perdéu, pérden.

c. visc, cresc
v. vixc, creixc
ch. Vic, vius, viu, vivím, vivíu, víuen. Créixco, créixes, creix, creixém, creixéu, créixen.

c. creiem, caieu
v. creem, caeu
ch. Natros creém, caém. Vatros o vatres creéu, caéu. Mingém, mingéu. Fem, féu. Soltém, soltéu. Pujém, pujéu.

c. perdi, creixis
v. perga, creixques
ch. Perga, pergues, pergue, pergám, pergáu, pérguen. Creixca, creixques, creixque, creixcám, creixcáu, créixquen.

c. veuré, veuries
v. voré, vories
ch. Vore, yo voría, voríes, voríe, voríem, voríeu, voríen. Yo vech, veus, veu, veém, veéu, véuen.

c. plangui, planguí
v. planyga, plangyuí
ch. Queixás, queixo, queixes, queixe, queixém o queixám, queixéu, quéixen.

c. vinguem, vingueu
v. vingam, vingau
ch. Que yo vinga, vingues, vingue, vinguém, vinguéu o vingáu, vínguen.

c. serveix, converteix
v. servix, convertix
ch. Servíx, convertíx. Servixco, servixes, servix, servím, servíu, servíxen. Convertixco, convertíxes, convertíx, convertím, convertíu, convertíxen.

c. obre, omple
v. obri, ompli
ch. Obri, ompli. Óbrigo, óbris, obri, obrím, obríu, óbren - obríxen.
Ómpligo, ómplis, omplix - umplix, omplím - umplím, omplíu - umplíu, omplíxen - umplíxen - ómplen. Pleno, plenes, plene, pleném, plenéu o plenáu, plénen.

c. sofert, omplert
v. sofrit, omplit
ch. Patit, omplit – umplit. Yo hay patit. Yo hay omplit – umplit (plenat).

c. amansir, espessir
v. amansar, espesar
ch. Amansá, espesá. Amanso, amánses, amánse, amansém, amanséu o amansáu, amánsen. Espesso, espésses, espésse, espessém, espesséu o espessáu, espéssen.

c. sapiga, sapigues
v. sapia, sapies
ch. Sápiga, sábiga, sápigues, sábigues, sápigue, sábigue, sapigám, sabigám, sapiguéu, sabiguéu, sápiguen, sábiguen. Sápia, sápies tamé se diu an algún poble.
Verbo sabé. Yo sé, saps o sas, sap, sabém, sabéu, sáben. Sabré, sabrás, sabrá, sabrém, sabréu, sabrán.

c. culli, cullis
v. cullga, cullgues
ch. Que yo cullga, que tú cullgues, cúllgue, cullgám, cullgáu, cúllguen. La cullita.

c. tusso, tussi
v. tusc, tusca
ch. Yo tusgo, tússes, tus, tussím, tussíu, tússen. Que yo túsga, túsgues, túsgue, tussigám, tussigáu, tússguen.

c. cuso, cusi, cusis
v. cusc, cusca, cusques
ch. Cusí. Yo cusgo, cuses, cus, cusím, cusíu, cúsen.

Preposicions.

El català usa preposicions pospostes en una construcció que no tenim en valencià ni en cap atre idioma: "arros cunill sense" (v. arros sense conill). Uns quants eixemples, sense explicacio, donaran idea de la diferenciació:

c. s’entesta que li donen
v. s’encabota en que li donen
ch. S´empeñe en que li dónon. Es mol tossut, es mol tossuda. Cabut, cabuda.

c. es queixaven que
v. es queixaven de que
ch. Se queixáben de, queixáen. Yo me queixaba, te queixabes, queixáes, se queixábe, queixáe, mos queixábem, queixáem, tos queixábeu, queixáeu, se queixáben, queixáen.

c. anarem en aquell lloc
v. anarem a aquell lloc
ch. Vam aná an aquell lloc o puesto. Yo vach aná, vas aná, va aná, vam aná, vau aná, van aná.

c. estic a Valencia
v. estic en Valencia
ch. Estic a Valénsia. Estás, está, estém o estám, estéu o estáu, están.

c. prometre de veure
v. prometre vore
ch. Yo vach prométre de vore, prométre que voría. Verbo prometí. Prometixgo, prometíxes, prometíx, prometím, prometíu, prometíxen.

c. Jaume veu (en) Pere
v. Jaume veu a Pere
ch. Jaume veu a Pere, veu a la María.

c. pensar a dir-ho
v. pensar en dir-ho
ch. Pensá en díu. Penso, penses, pense, pensém o pensám, penséu o pensáu, pénsen. Cóm collóns se pot pronunsiá U la paraula HO. Home, hort, hospedá, etc.

c. no m’era permés d’anar
v. no m’estaba permés anar
ch. No me estabe permetut (permitit) aná a casa de ma tía.

c. pis per llogar (causal)
v. pis per llogar
ch. Pis per a llogá, pis en llogué, se llogue este pis, (se alquile)

c. pis per llogar (final)
v. pis per a llogar

c. a la tarda
v. per la vesprada (vesprà)
ch. A la tarde, a la vesprá o vesprada, al tardet,

c. al dessota de
v. baix de

c. al davant de
v. davant de
ch. Dabán de casa meua han ficat la paradeta. Ting la paradeta (a) dabán de casa. En cambi, tira cap abán.

c. al defora de
v. fora de

c. malgrat
v. a pesar de
ch. A pesar de,

Substantius.

Diferencies de genero, encara que en totes les llengües romàniques es conserva el que tenim en llatí, com molts dels abstractes que acaben en -OR, i uns atres:

c. (el) fel
v. (la) fel
ch. La fel está al feche, es mol amarga, poques coses ñan mes amargues que la fel.

c. (el) aventatge
v. (la) ventaja
ch. La ventaja.

c. (el) escafandre
v. (la) escafandra
ch. La escafandra del buzo.

c. (la) aladre
v. (el) aladre
ch. LO aladre, l´aladre, los aladres, la rella, les relles.

També diferencies en el mateix genero

c. jueva
v. jueua
ch. Una judía, los judíos (se pronúnsie la j de judía diferén a la de JOTA)

c. princessa
v. princesa
ch. Lo príncipe, la prinsesa.

c. alcaldessa
v. alcaldesa
ch. Lo alcalde, la alcaldesa.

c. comtessa
v. comtesa
ch. Lo conde, la condesa.

c. el periodista (masc.)
v. el periodiste (masc.)
ch. Lo periodista, la periodista.

c. el maquinista (masc.)
v. el maquiniste (masc.)
ch. Lo maquiniste, la maquinista ?

Diferencies en número, els que passen al plural de diferent forma en català i en valencià:

c. [papés]
v. papers
ch. Papés, papé.

c. [carrés]
v. carrers
ch. Los carrés, lo carré. La carrera, les carreres (a La Codoñera per ejemple).

c. homes
v. hómens
ch. Homes y hómens.

c. joves
v. jovens
ch. Los joves, los jóvens. Les joves, les jóvens.

c. presupostos
v. presuposts
ch. Los presuposts, los presupostos. Lo presupost.

c. boscos
v. boscs
ch. Lo bosque, los bosques.

c. generes
v. generos
ch. Los géneros. Lo género. En cambi, ña mol (de) Género a la paradeta de la fruita. Esta G se pronúnsie diferén que la G de gat. Paregut a gepa, geput (chepa), jupa (chupa), junta, ajuntamén.

c. quadres
v. quadros
ch. Lo cuadro, los cuadros. La cuadra (de caballs), les cuadres, lo mosso de cuadra, los mossos de cuadra.

c. litres
v. litros
ch. Un litro, dos litros.

c. goigs
v. gojos/goigs
ch. Lo goch, los gochs. Gochet (cusigañes a La Fresneda). Aixó fa goch.

c. desigs
v. desijos/desigs
ch. Lo dessich, los dessichos, desseos.

c. assumpte
v. assunt
ch. Un assunto, dos assuntos.

c. culte
v. cult
ch. Culto, cultos.

Adjetius.

En quant al plural, lo mateix que els substantius. Possesius (adjetius i pronoms):

c. meva
v. meua
ch. Meua, meues, meus, meu.

c. teva
v. teua
ch. Teua, teues, teu, teus.

c. el meu (neutre)
v. lo meu (neutre)
ch. Lo meu, la meua, los meus, les meues.

c. el nostre (neutre)
v. lo nostre (neutre)
ch. Lo nostre, la nostra, los nostres, les nostres.

Demostratius:

c. aquest
v. est/este
ch. Este, esta, estos, estes

c. aqueix
v. eix/eixe
ch. Eixe, eixa, ixe, ixa, íxes, eixes,

numerals cardinals:

c. vuit
v. huit
ch. Vuit. A Valjunquera: Siat, nau, diau, dotche,

c. dinou
v. deneu
ch. denóu

c. seixanta
v. xixanta
ch. sixanta

c. dues-centes
v. doscentes
ch. Dosséntes, dosséns.

c. milió
v. milló
ch. Milló (1.000.000) un milló es milló que satséns mil.

Numerals ordinals:

c. cinqué
v. quint
ch. Quin, quinta. Lo quinto, la quinta, es lo-la que fa 18 añs aquell añ.

c. sisé
v. sext
ch. Sexto, sexta.

c. vinté
v. vigesim
ch. Vigéssim casi no se fa aná, lo número vin.

Partitius i colectius:

c. meitat
v. mitat
ch. Mitat, la mitat.

c. miler
v. miler/miller/millar (Fullana)
ch. Un milená, mil.

Quantitatius:

c. força
v. molt
ch. Mol

c. quant pa
v. quant de pa
ch. Cuán pa teníu al forn?

c. fa molt fret
v. fa molt de fret
ch. Fa mol fret. Fa molta fresca.

c. quanta de neu
v. quanta neu
ch. Cuanta. Cuánta neu ña al port? - Cuán sol nessessite esta florera?

Indefinits:

c. altre
v. atres
ch. Atre, altre. Atres, altres.

c. abdues
v. les dos
ch. Les dos, en les dos máns.

c. nombrós
v. numerós
ch. Numerós, numerosa.

Articul definit.

En català està proscrit l’articul masculí en les formes LO i LOS, que el valencià manté vius al costat de EL i ELS: lo bo del cas; lo meu; lo pronte que has vingut; va fer lo que li van manar.

En valencià sol ser incorrecte posar l’articul davant de noms propis: No direm "la Maria o el Jordi", com en català.

Pronom personal.

En valencià el pronom reflexiu HOM i la segona persona del plural US no existixen, aixina com JO en lloc de YO, usant-se molt poc el pronom adverbial HI:

c. hom diu per tot arreu
v. se diu per onsevol
ch. Se diu per tot arreu. Tot lo món u diu, s´ha escampat per tot arreu.

c. jo us mane
v. yo vos mane
ch. Yo tos mano. Tos U mano per radera vegada (lo que tos hay dit abáns dos vegades).

c. Que no hi es?
v. ¿ que no està ?
ch. Está Mariano o fulanito a casa? - No - No hi está? Pos si m´ha dit que hi estaríe an esta hora.

En valencià es pot dir A ELL o AD ELL, i D’ELL, referintse a persones o coses; en català s’ha de fer un rodeig quan es referix a coses:

c. en turnem a parlar
v. tornem a parlar
ch. Ne tornem a parlá, ne tornarém a parlá, sen parlará, ne parlarém un atre rato, etc.

Frases i tractaments:

c. davant meu
v. davant de mi
ch. Dabán de mí. Pássa dabán de mí, pássam !

c. darrere teu
v. darrere de tu
ch. Detrás de tú.

c. aquest és pintat per mi
v. este està pintat per mi
ch. Este está pintat per mí. Este lay (lo hay, l´hay) pintat yo.

Adverbis:

Hi ha un grapat d’adverbis de lloc, de temps, de modo, d’afirmació, negació i dubte. Uns eixemples significatius:

c. lluny
v. llunt
ch. lluñ

c. sota, dessota
v. baix, baix de
ch. Baix, a baix, daball (de), cap aball, cap a baix.

c. endavant
v. davant, cap davant
ch. Abán, cap abán

c. al damunt
v. damunt
ch. Damún

c. aleshores
v. llavors
ch. Entonses, allavonses, llavores, allacuanta (fa mol tems),

c. avui
v. hui
ch. Avui (de AB + HUY - HUI )

c. aviat
v. pronte
ch. Pronte (aviát es de aviá, aventá), prontet.

c. a entrada de fosc
v. a boqueta nit
ch. Al tardet, cuan oscurix, cuan se fa fosc, cuan pardeje,

c. demà passat
v. despusdemà
ch. Después demá

c. abans d’ahir
v. despusahir
ch. Antes ahí

c. dos quarts de nou
v. les huit i mija
ch. Les vuit y mija

c. de cop sopte
v. de repent
ch. De repén

c. s’un plegat
v. d’una volta
ch. De una vegada, de una tongada

c. no facis pas el meu
v. no faces lo meu
ch. No fáigues lo meu

c. mai no vindràs
v. no vindràs mai
ch. No vindrás may - mai

Serv, Ser - Sobreservir

Serv, Ser, s. m., lat. servus, serf, esclave.

S' anc fos francs, ar es sers ses doptansa.

P. Vidal: Lanza marques.

Si oncques il fut franc, maintenant il est serf sans doute.

Sia sers o sia livres. Trad. de Bède, fol. 74.

Soit serf ou soit libre.

Si us servs d' autrui plagara lo mieu serv.

Trad. du Code de Justinien, fol. 22.

Si un esclave d'autrui blessera le mien esclave.

L' autre ab avareza

Son ser de lur aver.

G. Riquier: Tant petit.

Les autres avec avarice sont esclaves de leur avoir.

Adjectiv. Si no 'l trazem fora de serva gen.

(chap. Si no lo traém fora de sierva gen.)

Guillaume de Saint-Didier: El temps quan.

Si nous ne le tirons pas hors de la serve gent. 

Fig. Ja 'l sieus verais monimens

Lonjamens non estaria

Sotz mal serva senhoria. 

P. Vidal: Si m laissava.

Désormais le sien vrai tombeau ne serait longuement sous méchante serve seigneurie.

ANC. FR. Virge pucele, Virge dame,...

Secor ton serf, secor ta serve.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 135.

Que ce pompeux, illustre et glorieux servage,

Qu'on nomme Roiauté, d'un impropre langage,

Ne se deust appeller, le nommant proprement,

Qu'un onéreux honneur, qu'un serf commandement.

Bertaut, p. 107.

ANC. CAT. Servu. ESP. Siervo. PORT. IT. Servo. (chap. Siervo, siervos, sierva, sierves; esclau, esclaus, esclava, esclaves.)

2. Servil, adj., lat. servilis, servile.

Que no fassan negun' obra servil. V. et Vert., fol. 2.

(chap. Que no faiguen cap obra servil.)

Qu'ils ne fassent nulle oeuvre servile.

ANC. FR. Appendit pour sa pompe et mon servil hommage.

Ronsard, t. 1, p. 158.

Et de cher onguent oinet

Elle a mes piedz, comme le lieu plus vil

Qui est l'office entre tous plus servil.

Foucqué, Vie de J.-C., p. 208.

CAT. ESP. PORT. Servil. IT. Servile. (chap. Servil, servils.)

3. Servire, Serveire, Servidor, s. m., lat. servitor, serviteur.

Vos, don ieu suy servire.

Guillaume de Beziers: Erransa.

Vous, dont je suis serviteur.

Bona domna, plus no us deman,

Mas que m prendatz per servidor. 

B. de Ventadour: Non es.

Bonne dame, plus je ne vous demande, excepté que vous me preniez pour serviteur.

Als fraires malautz sia una mayzos assignada et 1 serveires.

(chap. Als flares dolens (malals) sigue una casa assignada y un servidó.)

Regla de S. Benezeg, fol. 48.

Qu'aux frères malades soit une maison assignée et un serviteur.

- Service.

Hom parliers qu' es d' avols servire.

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.

Homme bavard qui est de mauvais service.

CAT. ESP. PORT. Servidor. IT. Servitore. (chap. Servidó, servidós, servidora, servidores.)

4. Servitut, s. f., lat. servitutem, servitude, esclavage.

En servitut son fort' e dura. V. de S. Honorat.

Ils sont en servitude forte et dure.

Fig. Fornicatios de l' arma, es servitut d' idolas. Trad. de Bède, fol. 41.

Fornication de l'âme, c'est esclavage d'idoles. 

- Service imposé à la propriété d'autrui. 

Aquest dreg que nos avem dig... et autre, que son assatz semblant d' aquest, appela hom servitut.

Aquesta servitut es appelada usufrug. Trad. du Code de Justinien, fol. 19.

(chap. Esta servitut es nomenada usufructo.)

Ce droit que nous avons dit... et autres, qui sont assez semblables à celui-ci, on appelle servitude.

Cette servitude est appelée usufruit.

Voyez Esperit.

CAT. Servitut. ANC. ESP. Servitud. IT. Servitù, servitute, servitude.

(chap. Servitut, servituts.)

5. Servimen, s. n., servitude, esclavage.

Joglar, grans es lo servimens

Qu' ieu us vey.

Guillaume d'Autpoul: L'autr'ier a.

Jongleur, grand est l'esclavage que je vous vois.

Servimens d' idolas.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.

Servitude d'idoles.

ANC. IT. Servimento. (chap. Servimén, servimens; esclavitut, esclavituts.)

6. Servisi, Servizi, s. m., lat. servitium, service.

Non deuria esser hom temeros

De suffrir mort el servizi de Dieu,

Qu' el la suffri el servizi de nos.

Aimeri de Peguilain: Ara parra.

On ne devrait pas étre craintif de souffrir mort au service de Dieu, vu qu'il la souffrit au service de nous.

- Cérémonie religieuse.

Totz los autres devo esser a son servizi.

Deu far far lo servisi del mort.

Ord. pour Carcassonne. Ord. des R. de Fr., de 1411, t. IX, p. 608.

Tous les autres doivent être à son service.

Doit faire faire le service du mort.

- Droit de servitude.

Usufrug o servizis qu' a us hom en la causa de autre.

(chap. Usufructo o servissi que té un home a la cosa d'atre.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 19.

Usufruit ou service qu'a un homme en la chose d'autre. 

CAT. Servici. ESP. Servicio. PORT. Serviço. IT. Servizio. (chap. Servissi, servissis.)

7. Servit, s. m., service. 

No vuelh vostre servit ni 'l deman.

(chap. No vull vostre servissi ni 'l demano.)

T. de Blacas et de Guillaume de S. Gregori: Senher.

Je ne veux votre service ni le demande.

ANC. FR. De cens et servis annual et perpétual.

Joyeusetez et Facéties, p. 154.

8. Servessialh, Servicial, s. m., domestique, serviteur.

Donatz lor II servessialhs que lor porten tot so que lor sera mestier.

Philomena.

Donnez-leur deux serviteurs qui leur portent tout ce qui leur sera nécessaire.

A son home o a son garso o a son servicial. Leys d'amors, fol. 54.

A son homme ou à son valet ou à son domestique.

CAT. ESP. Servicial. PORT. Serviçal. IT. Servigiale. (chap. adj. Servissial, servissials : que done servissi, que servix an algú de bona gana.)

9. Servent, Serven, Sirvent, Sirven, s. m., serviteur, valet, servant, sergent.

Los pren om emblan ab los sirvens.

T. d'Albert de Sisteron et du Moine: Monges.

On les surprend volant avec les valets.

Avia sa filha esposada

A un servent de mala vida.

V. de S. Honorat.

Avait sa fille mariée à un servant de mauvaise vie.

M' aion ops tos temps arbalestier,

Metges, guaitas e sirvent et arquier.

Bertrand de Born: Ieu m' escondisc.

Que me soient toujours nécessaires arbalétriers, médecins, sentinelles et sergents et archers.

CAT. Servent, sirvent. ESP. Sirviente. PORT. IT. Servente. 

(chap. Sirvén, sirvens, sirventa, sirventes; sirvién, sirviens, sirvienta, sirvientes.)

10. Serventa, Sirventa, s. f., servante, domestique, esclave.

La serventa li respont. Trad. d'un Évang. apocr.

(chap. La serventa li respón : conteste.)

La servante lui répond.

Nos no em fil de la sirventa, mas de la franca.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.

Nous ne sommes pas fils de l'esclave, mais de la libre.

Serventa de Dieu. Trad. d'un Évang. apocr. 

Servante de Dieu.

Fig. Confessio es la bona sirventa que purga be lo ostal. V. et Vert., fol. 68.

(chap. La confessió es la bona sirventa que purgue (llimpie) be l'hostal u hotel.) 

La confession est la bonne servante qui nettoie bien l'hôtel.

ANC. CAT. Serventa, sirventa. ESP. Sirvienta. (chap. Vore lo pun anterió.)

11. Serventia, s. f., service. 

Si en serventia d' ome poderos venes. Trad. de Bède, fol. 8.

Si en service d'homme puissant vous venez.

(chap. Serventía, serventíes.)

12. Sirventalha, s. f., servantaille, valetaille.

Gran dan nos fai sirventalha

Tan quan dura la batalha.

Leys d'amors, fol. 114.

Grand dommage nous fait la valetaille tant que dure la bataille.

13. Serviable, adj., usuel, dont on se sert.

Las habitutz e las prepozitios serviables. Leys d'amors, fol. 111.

Les articles et les prépositions usuelles.

CAT. ESP. Servible. (chap. Servible, servibles.)

- Subst. Servant.

Serviables chaitius. Trad. de Bède, fol. 4.

Servant malheureux.

14. Servir, Sirvir, v., lat. servire, servir.

El castelh on se fai servir.

Arnaud de Marueil: A guiza de.

Le château où elle se fait servir.

Li servidor

Que servon bon senhor.

Giraud de Calanson: El mon non.

Les serviteurs qui servent bon seigneur.

Coms de Tolza, mal guazardon aten

Selh que vos sier, d' on vey qu' es grans dolors.

Bertrand de Born: Un sirventes farai.

Comte de Toulouse, mauvaise récompense attend celui qui vous sert, d'où je vois qu'est grande douleur.

Es mensongiers e volvens,

E sirves los dessirvens.

Elias de Barjols: Amor.

Tu es menteur et changeant, et tu sers les desservants.

- Être soumis à une servitude.

Era digam d' aquela servitut, quant lo camps o la maios o autra causa servun (servon) a nos meseis. Trad. du Code de Justinien, fol. 19.

Maintenant parlons de cette servitude, quand le champ ou la maison ou autre chose servent à nous-mêmes.

- Être employé, avoir un usage.

Non saup demandar

De que servia

La lansa.

Richard de Barbezieux: Atressi cum.

Ne sut demander à quoi servait la lance.

Subst. Lo sen volgra de Salomon

E de Rotland lo bel servir.

Pistoleta: Ar agues.

Le sens je voudrais de Salomon et de Roland le beau servir.

Part. pas. Dieus er honratz e servitz

On Bafomet era grazitz.

Gavaudan le Vieux: Senhers per los.

Dieu sera honoré et servi où Mahomet était agréé.

Qui fai deslial obra,

Segon qu' a servit o cobra.

(chap. Qui fa desleal obra, segons com ha servit u cobre.)

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Qui fait oeuvre déloyale, selon qu'il a servi le récupère.

Loc. fig. Molt es petitz,

Domna, lo tortz qu' ieu vos ai servitz.

Rambaud d'Orange: Braus chans.

Moult est petit, dame, le tort que je vous ai servi (causé).

ANC. FR. Por moi qui vous serf et deschauce

Noit et jor en lieu de vallet.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 379.

Voyez Fieu.

CAT. ESP. PORT. Servir. IT. Servire. (chap. Serví : servixco o servixgo, servixes, servix, servim, serviu, servixen; servit, servits, servida, servides; serviré; serviría; si yo serviguera o servira.)

15. Desservir, Deservir, Dessirvir, Desirvir, v., desservir, manquer à son devoir, cesser de servir, offenser.

Per tals oferendas deservon Dieu. Trad. de Bède, fol. 69.

(chap. Per tals ofrendes ofenen a Deu; lo desservixen.)

Par telles offrandes ils offensent Dieu.

D' on deservisc leyal senher veray. 

G. Riquier: No puesc per.

D'où je cessai de servir loyal seigneur vrai.

Sirvens vol contr' el mon desservir.

Serveri de Girone: Del mon.

Servant veut envers le monde manquer à son devoir.

Part. prés. Veill que m tenga per desirven, 

S' ieu non fas son mandamen.

Blacas: Per merce el.

Je veux qu'elle me tienne pour manquant à mon devoir, si je ne remplis pas son ordre.

Qui 'l segle ser, a Dieu es dessirvens.

Pujols: Dieus es amors.

Qui le siècle sert, à Dieu est desservant.

Subst. Es messongiers e volvens,

E sirves los dessirvens.

Elias de Barjols: Amors.

Tu es menteur et changeant, et tu sers les desservants.

ESP. PORT. Deservir. IT. Disservire. (chap. Desserví; se conjugue com serví.)

- Mériter, gagner. 

Part. pas. Negus gazerdo non agra desservit, quar lo be non agra fah de sa voluntat. Liv. de Sydrac, fol. 44.

Nulle récompense il n'aura méritée, car le bien il n'aura pas fait par sa volonté. 

ANC. FR. La hart ait qui l'a deservie,

Qar je ne l'ai déservi mie.

Roman du Renart, t. 1, p. 297.

ANC. IT. Perocch' egli ha bene morte servita.

Cento Novelle antiche, nov. 60.

16. Deserviment, s. m., insubordination.

Per lo mal deserviment del poble es perduda... doctrina de predicatio.

Los guiardos dels deservimens.

Trad. de Bède, fol. 57 et 82.

Par la mauvaise insubordination du peuple est perdue... doctrine de prédication.

Les profits des insubordinations.

(chap. Desservimén, desservimens; insubordinassió, insubordinassions.)

17. Perservir, v., mériter.

Part. pas. Ay perservit la mort eternal.

So que auran perservit.

V. et Vert., fol. 67 et 6.

J'ai mérité la mort éternelle.

Ce qu'ils ont mérité.

18. Sobreservir, v., sur-servir, bien servir.

Subst. Sobreservir me tol mon joi verai.

G. Faidit: Ab nou cor.

Le bien servir m'enlève ma joie véritable.

Part. pas. Car tan l' ai sobreservida. 

Giraud de Calanson: Aras es.

Car je l'ai si bien servie.

cau

cau

Forat excavat anterra que servix de amagatall de animals com lo conill, cachap, cachaps, cachapera . Forigall.

A Valjunquera les fan de tubot, bloc, termoarcilla, etc...

CADO (Borao)

DCVB:

Forat excavat en terra que serveix d'amagatall a certs animals, especialment conills, guilles, etc. (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. guarida, madriguera. Les bèsties veg que per paor de les gents s'amaguen en los caus e en les coves, Llull Cont. 108, 14. Fins que les serps se són retirades a llurs caus, Agustí Secr. 76. A vagabunds que el nodriment i el cau | disputen a les feres,Alcover Poem. bíbl. 53. Cau de llobets: forats fets en terra, on s'afiquen les abelles (Alacant).

|| 2. Lloc molt estret, on fa mal habitar per falta de cabuda. ¿Com alenar en est cau?, Aguiló Fochs foll. 84.

|| 3. Amagatall en general; lloc privat on s'habita o es fa alguna cosa; cast. madriguera, escondrijo. L'ha vist des de son cau lo jove, Costa Agre terra 179. La drapayre tenia el cau un xich més enllà, Pons Auca 10. Anar-se'n a cau: anar-se'n a casa (Empordà). No moure's de cau: no sortir de casa. a) El lloc que s'assenyala per a parar i començar un joc d'infants (Borges Bl.). S'anomena també mare. 
|| 4. Niu; lloc o causa d'on naix alguna cosa; cast. nido. Montanyes blaves, cau de oblidades virtuts, Llorente Versos 92. «El testament del teu pare serà un cau de raons» (or.).
|| 5. A cau d'orella: tocant mateix a l'orella, en veu molt baixa; cast. al oído. Casi bé us podeu confiar les vostres coses a cau d'orella, Vilanova Obres, xi, 166.
|| 6. Cau de la cuixa: regal de la cuixa, la part superior-interior de la cuixa (Empordà, Bagà, Cercs). Tenir dolor a cau de cuixa (Llofriu). De un carbunclo en la cama y una vértola a cau de cuxa, de la qual cosa morí,Miquel Parets, ii, 45 (ap. Aguiló Dicc.).
    Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.); сáw (Palma, Manacor).
    Etim.: del llatí cavu, ‘lloc buit’, ‘forat’.

2. CAU m. ant.
Galleda; cast. balde, cubo. Deu-li esser gitat un cau d'aygua per lo cap en auall,Consolat, c. 251. Un cau de sentina, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 412).
    Etim.: del llat. cadu, ‘vas de cuina’.

3. CAU m. 
Joc de cartes, estès per tot el territori català, al qual es juga de la manera següent: Els jugadors són quatre; a cadascun es donen quatre cartes; quan un jugador té dues cartes iguals, es diu que té ronda, que, si no l'hi disputen, li val un punt; si un té carta igual de valor a alguna de les que hi ha tirades enmig, pot recollir-la juntament amb la seva i amb les que formin escala ascendent a continuació d'aquella; així, si hi ha posades enmig un 7, un 8, un 9 i un 10 i el qui juga té un 7, pot recollir totes les quatre cartes i li valdran 16 punts. Si un tira una carta i el que segueix en té una d'igual, fa cau: si el que segueix en té una altra d'igual, fa recau i li val dos punts; i si el de més enllà encara té una carta d'igual valor, fa Sant Vicenç o cau i net, perquè no en deixa cap a terra. Al final del joc es compten les cartes arreplegades per cada jugador i es cobra per les que passen de dotze.
    Fon.: káw (pir-or., or., occ., val., bal.).

4. CAU 
Llin. existent a Barcelona.
    Etim.: probablement del llatí calvu, ‘pelat’. (Cf. el nom de lloc Montcau, existent en el terme de La Garriga, si bé aquest nom Montcau també podria venir del llatí mote cavu, ‘muntanya buida’).

5. CAU topon. 

La Cau: nom d'un santuari de la Mare de Déu situat en el terme de Llaiers, en el cim de la muntanya Morro del Quer, en el municipi de la Parròquia de Ripoll.

//

Una madriguera o guarida es un agujero o túnel que un animal excava en el suelo con el fin de crear un espacio adecuado para habitar o refugiarse temporalmente. Las madrigueras proporcionan al animal protección contra los depredadores y las inclemencias del tiempo. Hay una amplia variedad de animales que construyen o usan madrigueras. Muchos mamíferos excavan madrigueras, especialmente los insectívoros, como el topo, los roedores, como la taltuza y la marmota y los lagomorfos, como el conejo. Se estima que una sola madriguera de marmota ocupa un metro cúbico, y desplaza 320 kilogramos de tierra. Incluso los carnívoros, como las suricatas y las ratas canguro, construyen madrigueras. Hay también peces, anfibios, reptiles y aves que excavan madrigueras, al igual que numerosos invertebrados, como insectos, arañas, erizos de mar, almejas y gusanos. Las madrigueras se pueden construir en una gran variedad de lugares. Las ratas canguro las construyen en la arena fina; las termitas, en la madera; algunos erizos de mar y almejas, en la roca. Igualmente dentro de los diferentes tipos de madrigueras destaca las castoreras, creadas por los castores. También tienen diferentes grados de complejidad: desde un simple tubo de unos pocos centímetros de longitud, hasta una compleja red de túneles y cámaras interconectadas, de cientos de metros, como algunas conejeras.

madriguera

Del lat. vulg. *matricaria, y este der. del lat. matrix, -īcis 'hembra reproductora', 'hembra de cría, nodriza'.

1. f. Cueva en que habitan ciertos animales, especialmente los conejos.

2. f. Lugar retirado y escondido donde se oculta la gente de mal vivir. (Ejemplo, el cado de la Ascuma, en Calaceite)

SEGONA JORNADA. NOVELA NOVENA.

Bernabó de Génova, engañat per Ambruogiuolo, perd lo seu y mane matá a la seua dona, inossén; ésta se salve y, en hábit de home, servix al sultán; trobe al engañadó y porte a Bernabó a Alejandría aon, castigat lo estafadó, tornán a ficás vestits de dona, jun en lo home, rics tornen a Génova. 

Habén Elisa en la seua triste história cumplit lo seu deber, la Reina Filomena, que hermosa y alta de estatura ere, mes que cap atra amable y sonrién de rostro, va di:

- Lo pacte fet en Dioneo té que sé respetat y, aixina, no quedán mes que ell y que yo per novelá, diré yo la meua história primé y ell, com u va demaná per mersé, sirá lo radé que la digue. Y dit aixó, aixina va escomensá:

Ñabíen a París, a un albergue, uns cuans importantíssims mercadés italiáns, uns per un assunto y atres per uns atres. Habén sopat una nit tots, van escomensá a parlá de diferentes coses, y passán de una conversa a un atra, van arribá a parlá de les seues dones, que habíen dixat a les seues cases; y fen bromes va escomensá a di un:

- Yo no sé lo que fará la meua, pero sí sé be que, cuan aquí me se fique per dabán alguna joveneta que me agrade, dixo a una vora l´amor que li ting a la meua dona y trac de ella lo plaé que puc.
Un atre va contestá:

- Y yo fach lo mateix, perque si crec que la meua dona té alguna aventura, la té, y si no u crec, tamé la té; y per naixó, lo que se fa que se faigue: lo que lo burro fot contra la paret, ixo ressibix.

Lo tersé va arribá a la mateixa opinió, y a tots los pareixíe que estáen de acuerdo en que les dones dixades per nells no perdíen lo tems.
Sol un, que teníe per nom Bernabó Lomellin de Génova, va di lo contrari, afirmán que ell, per espessial grássia de Déu, teníe per cónyuge a la dona mes cumplida en totes aquelles virtuts que dona o caballé o donsella pot tindre, que potsé a Italia no ñaguere datra igual: perque ere hermosa de cos y encara bastán jove, y templada y forta, y res ñabíe propi de dona, com bordá laboresde seda, fé calseta y coses paregudes, que no faiguere milló que cap. Ademés de aixó no se podíe trobá cap escudero, o criat si volém cridál aixina, que puguere serví milló la taula de un siñó del que ella servíe, sabíe mol y ere discreta. Ademés de aixó, sabíe montá a caball, goberná un falcó, llichí y escriure y contá una história milló que si fore un mercadé; y de aixó, después de moltes atres alabanses, va arribá a lo que se parlabe allí, afirmán en juramén que cap atra mes honesta ni mes casta se podíe trobá que ella; pel que creíe ell que, si deu añs o per sempre estiguere fora de casa, ella no se entendríe en datre home en tals assuntos. Ñabíe entre estos mercadés que aixina parlaben un jove de nom Ambruogiuolo de Piacenza, que an esta radera alabansa que Bernabó habíe fet de la seua dona va escomensá a fótre les mes grans carcañades del món, y li va preguntá si lo emperadó li habíe consedit aquell privilegio sobre tots los demés homes. Bernabó, una mica mosquejat, va di que no lo emperadó sino Déu, qui teníe algo mes de podé que lo emperadó, li habíe consedit aquella grássia. Entonses va di Ambruogiuolo:
- Bernabó, yo no dudo de que creus di la verdat, pero segóns me pareix, has mirat poc la naturalesa de les coses, perque si la hagueres mirat, no te crec de tan torpe ingenio que no hagueres vist an ella coses que te faríen parlá en mes cautela sobre este assunto. Y per a que no cregues que natros, que mol libremen ham parlat de les nostres dones, cregám tindre una dona feta de un atra pasta que la teua y ham parlat aixina per un espabil natural, vull charrá una mica en tú sobre esta materia. Sempre hay entés que lo home es lo animal mes noble que va sé creát per Déu entre los mortals, y después la dona; pero lo home, tal com generalmén se creu y veu en les obres, es mes perfecte, y tenín mes perfecsió, sense falta té que tindre mes gran firmesa, y la té perque universalmen les dones són mes caprichoses y volubles (ladonna é mobile), y lo perqué se podríe en moltes raóns naturals demostrá, pero ara u dixaré a una vora. Si lo home, que es de mes gran firmesa, no pot ressistís, no diguém ya a una que lay rogo, sino a no dessichá an alguna que an ell li faigue tilín, y ademés de dessichála faigue tot lo que pugue per a está en ella, y alló no una vegada al mes sino mil al día li passe, ¿qué esperes que una dona, naturalmén caprichosa, pugue fé dabán dels rogs, los piropos y mil atres trucos que fa aná un home que la ame? ¿creus que podrá ressistís? Sértamen, encara que u afirmos no crec que u cregues; la teua dona es de carn y ós, com u són totes les demés. Es possible, encara que sigue honestíssima, que faigue lo que fan les atres: y no es possible negá res tan absolutamen ni afirmá lo contrari, com u fas tú.

A lo que Bernabó va contestá y va di:

- Yo soc mercadé y no filósofo, y com a mercadé contestaré; y dic que sé que lo que dius los pot passá a les néssies, que no tenen cap pudor; pero aquelles que sábies són tenen tanta solissitut per lo seu honor que se fan mes fortes que los homes, y de éstes es la meua.

Va di entonses Ambruogiuolo:

- Verdaderamen si per cada vegada que sediguéren a tals assuntos los creixquére un cuerno (baña) al fron, que donare testimoni del que habíen fet, crec yo que poques ñauríe que se dixáren engatussá, pero com lo cuerno no naix y no sels note, cuan poden los fiquen de amagatóns. Pots tindre aixó per sert, que sol es casta la que no ha sigut festejada per dingú, o si va festejá ella, la que no va sé escoltada. Y encara que yo sápiga per naturals y diverses raóns que les coses són aixina, no parlaría tan cumplidamen com u fach si no ne haguera ficat a proba moltes vegades a moltes dones; y te dic que si yo estiguera a la vora de la teua dona santíssima, crec que en poc tems la portaría a lo que ya hay portat a datres.

Bernabó, enfadat com un mico o macaco, va contestá:

- Lo debatí en paraules podríe allargás massa: tú diríes y yo diría, y al final no serviríe de res. Pero ya que dius que totes se pleguen tan fássilmen y que lo teu ingenio es tan, per a que te asseguros de la honestidat de la meua dona estic disposat a que me tallon lo cap si may pots conduíla al llit; y si no pots, no vull mes que pérgues mil floríns de or.

Ambruogiuolo, acalorat sobre lo assunto, va contestá:

- Bernabó, no sé qué faría en la teua sang si te guañara; pero si vols tindre una proba del que te hay explicat, aposta sing mil floríns de or dels teus, que tenen que sét menos volguts que esta calibóssia tan dura, contra mil dels meus, y men aniré a Génova y abáns de tres mesos desde que men hayga anat, hauré fet la meua voluntat en la teua dona, y en siñal de alló portaré en mí algunes de les seues coses mes pressiades, y tals y tans indissis que tú mateix conféssos que es verdat, en la condissió de que me dónos la teua paraula de no vindre a Génova abáns de este tems ni li escriurás res sobre este assunto.

Bernabó va asseptá la aposta, y encara que los atres mercadés que allí estaben van probá de estorbá aquell fet, veén que un gran mal podíe víndres, estaben sin embargo tan ensésos los ánims dels dos mercadés que, contra la voluntat dels atres, se van comprométre la un en l´atre y van firmá dos escrits. Y fet lo compromís, Bernabó se va quedá y Ambruogiuolo tan pronte com va pugué sen va aná cap a Génova.

Y quedánse allí algúns díes y en molta cautela informánse del nom del barri y de les costums de la Siñora, va sentí de ella lo que li habíe sentit a Bernabó; pel que li va paréixe habé emprés una néssia empresa. Pero sin embargo, habén conegut a una pobre dona que mol anabe a casa seua y a la que la Siñora volíe mol, la va corrómpre en dinés (soborná) y a dins de un baúl construít per al seu propósit, se va fé portá no sol a la casa sino a la alcoba de la noble Siñora: y allí, com si an alguna part vullguere anássen la pobre dona, segóns les órdens donades per Ambruogiuolo, li va demaná que la guardare algúns díes.

Quedánse, pos, lo baúl a la habitassió y arribada la nit, cuan Ambruogiuolo va pensá que la Siñora dormíe, obrínla en sertes ferramentes que portabe, va eixí a la alcoba en silénsio, a la que ñabíe una llum ensesa. Va escomensá a mirá y a guardás a la memória la decorassió de la cámara, les pintures y totes les demés coses notables que an ella ñabíe. Después, arrimánse al llit y veén que la Siñora y una sagaleta que en ella estabe dormíen com a socs, desplayet la va destapá tota y va vore que ere tan hermosa despullada com vestida, y cap siñal (marca) per a podé contála li va vore fora de una que teníe a la mamella esquerra, que ere una peca y en rogle uns pelets rubios com l´or; y vist aixó, en cuidadet la va torná a tapá, encara que, veénla tan hermosa, li van entrá ganes de aventurá la seua vida y gitásseli al costat.

Pero com habíe sentit que ere tan rigurosa y fura en aquells assuntos no se va arriesgá y, quedánse la mayoría de la nit per la alcoba ben a gust, una bossa y una saya va traure de un cofre seu, y uns anells y una correcha (un sinto), y ficán tot alló a la seua arca, ell tamé se va embutí a dins, y la va tancá tal com estabe abáns: y lo mateix va fé dos nits sense que la Siñora sen donare cuenta de res. Arribat lo tersé día, segóns la orden donada, la bona dona va torná a per l´arca, y se la va emportá; eixín de ella Ambruogiuolo y recompensán a la dona segóns li habíe prometut, lo mes pronte que va pugué en aquelles coses sen va entorná a París abáns del plasso que se habíen ficat. Allí, cridán als mercadés que habíen estat preséns a les paraules y a la aposta, están presén Bernabó va di que habíe guañat la aposta que habíe fet, ya que habíe conseguit alló que habíen apostat: y de que alló ere verdat, primé va dibuixá la forma de la alcoba y les pintures que an ella ñabíe, y después va enseñá les coses de ella que se habíe emportat, afirmán que les hi habíe donat. Va confessá Bernabó que aixina ere la cámara com ell diebe y que, ademés, reconeixíe que aquelles coses verdaderamen habíen sigut de la seua dona; pero va di que habíe pogut per algúns dels criats de la casa sabé les característiques de la alcoba y del mateix modo habé conseguit les coses; pel que, si no diebe res mes, no li pareixíe que en alló ñaguere prou per a donás per guañat. Pel que Ambruogiuolo va di:

- En verdat que en aixó tindríe que ñabé prou, pero com vols que diga algo mes, u diré. Te dic que la Siñora Zinevra, la teua dona, té daball de la mamella esquerra una peca grandeta, y al voltán uns pelets rubios com l´or.

Cuan Bernabó va sentí aixó, li va paréixe que li habíen enclavat un gaviñet al cor, tan doló va sentí, y en la cara cambiada, sense di cap paraula, va doná siñals manifestes de sé verdat lo que Ambruogiuolo diebe; y después de un ratet va di:

- Siñós, lo que diu Ambruogiuolo es verdat, y per naixó, habén guañat, que vingue cuan vullgue y se li pagará.

Y aixina se li va pagá al día siguién, y Bernabó, eixín de París, en cruels intensións contra la seua dona, cap a Génova sen va aná. Y arrimánse allí, no va volé entrá a la siudat, sino que se va quedá a unes vin milles a una de les seues possesións; y a un criat seu, del que mol se fiabe, en dos caballs y en les seues cartes va enviá a Génova, escribínli a la Siñora que habíe tornat y que vinguere a trobál. Al criat li va maná que, cuan estiguere en la Siñora, allí aon milló li pareguere, la matare y tornare aon estabe ell. Arribat, pos, lo criat a Génova y entregades les cartes y feta la seua embajada, va sé ressibit per la Siñora en gran alegría; y ella al matí siguién, montán en lo criat a caball, cap a la seua possessió se va ficá en camí; y caminán juns y parlán de diferentes coses, van arribá a una valleta mol fonda y solitaria y rodejada (voltada) per altes roques y ábres; y pareixénli al criat un puesto aon podíe en seguridat cumplí la órden del seu siñó, traén lo gaviñet y agarrán a la Siñora pel bras va di:

- Siñora, encomanéu la vostra alma a Déu, no aniréu mes abán, es nessessari que morigáu.

La Siñora, veén lo gaviñet y sentín les paraules, tota espantada, va di:

- ¡Mersé, per Déu! Abáns de que me matos dísme en qué te hay ofés per a que tingues que matám.

- Siñora - va di lo criat - , a mí no me hau ofés en res, pero en qué hau ofés al vostre home yo no u sé, ell me va maná que, sense tíndretos cap misericórdia, an este camí tos matara: y si no u fach me va amenassá en fém penjá. Sabéu be qué obligat li estic y que no puc díli que no a consevol cosa que ell me ordeno: sap Déu que per vos séntigo compassió, pero no puc fé datra cosa.

A lo que la Siñora, plorán, va di:

- ¡Ay, mersé per Déu!, no vullgues convertít en assessino de qui no te ha ofés per serví a un atre. Déu, que tot u sap, sap que no hay fet may res pel que tinga que ressibí tal pago de lo meu home. Pero dixém ara aixó; pots, si vols, a la vegada agradá a Déu, al teu siñó y a mí, fému de esta manera: agarra estes robes meues, y dónam lo teu jubón (jaqueteta) y una capa, y en elles torna al teu siñó y lo meu y disli que me has matat; y te juro que men aniré an algún puesto aon may ni a tú ni an ell tos arribo cap notíssia meua. Lo criat, que contra lo seu gust la teníe que matá, fássilmen se va apiadá; pel que va agarrá les seues robes y li va doná una jaqueteta seua y una capa en capucha, y algúns dinés, y li va rogá que de aquelles comarques se alluñare, la va dixá a peu a la vall y sen va aná aon lo seu siñó, al que li va di que no sol la seua orden habíe sigut cumplida, sino que lo cos de ella lo habíe aviát a uns llops. Bernabó, después de un tems, sen va entorná a Génova y, cuan se va sabé lo que habíe fet, va sé mol recriminat.

La Siñora, quedánse sola y desconsolada, al vindre la nit, disfrassánse tan be com va pugué va aná a una aldeaprop de allí y li va comprá a una agüeleta lo que nessessitabe, va arreglá la jaqueta a la seua medida, y la va acursá, y se va fé en la camisa un parell de miges y se va tallá lo pel. Com si fore un mariné, cap al mar sen va aná, aon per ventura va trobá a un noblecatalá de nom señer en Cararh, que de una nave seua, que estabe algo alluñada de allí, habíe baixat a refrescás a una fon de Alba; entrán en ell en conversa, la va contratá per criat, y va pujá en ell a la nave, fénse cridá Sicurán de Finale. Allí, en millós robes vestit en indumentária de gentilhome, lo va escomensá a serví tan be que mol li va agradá.

No va passá mol tems desde entonses que este catalá en la seua cárrega va navegá cap a Alejandría y li va portá al sultán uns falcóns peregrinos, pareguts als esparvés, y los hi va regalá; y habénlo lo sultán invitat a minjá alguna vegada y vistes les maneres de Sicurán que sempre anabe a aténdrel, y agradánli, lay va demaná al catalá, y éste, encara que du li va paréixe separás de ell (ella), lay va dixá. Sicurán en poc tems tamé la grássia y l´amor del sultán va conquistá en lo seu esmero, pel que en lo pas del tems va passá que, tenínse que fé a serta época del añ una gran reunió de mercadés cristianos y mussulmáns, com una fira, a Acre, que estabe al Señorío del sultán, y per a que los mercadés y les mercansíes segures estigueren, sempre habíe acostumbrat lo sultán a enviá allí, ademés de als atres ofissials, algúns dels seus dignataris en gen que atenguere a la guardia. Per an esta fira, arribat lo tems, va enviá a Sicurán, que ya coneixíe mol be la llengua.

Están, pos, Sicurán a Acre com siñó y capitá de la guardia dels mercadés y les mercansíes, y desempeñán allí be lo que tocabe pel seu ofissi, y donán voltes vigilán, veén a mols mercadés sicilianos y pissanos y genovesos y venessiáns y atres italiáns, en ells de bon grado se entreteníe, recordán la seua terra.
Ara, va passá una vegada que, habén ell un día desmontat a un almassén de mercadés venessiáns, va vore entre atres joyes una bossa y una correcha que enseguida va reconéixe com que habíen sigut seues. Sense fé cap gesto, amablemen va preguntá de quí eren y si les veníen. Habíe vingut allí Ambruogiuolo de Piacenza en moltes mercansíes en una nave de venessiáns, y al sentí que lo capitán de la guardia preguntabe de quí eren, va doná unes passes cap abán y, enriénsen, va di:

- Micer, les coses són meues, y no les veng, pero si tos agraden to les (donaré) daré en gust. Sicurán, veénlo riure, va sospechá que l´habíe reconegut en algún gesto; pero, ficán la cara seria, va di:

- Ten enríus potsé perque me veus a mí, home de armes, aná preguntán sobre estes coses de dones. Va di Ambruogiuolo:

- Micer, no men enric de aixó, sino del modo en que les vach conseguí. A lo que Sicurán va di:

- ¡Ah, aixina Déu te dóno bona ventura, si te apetix, dísme cóm les vas conseguí!

- Micer - va di Ambruogiuolo - , me les va doná en alguna atra cosa una noble Siñora de Génova, Zinevra, dona de Bernabó Lomellin, una nit que me vach gitá en ella, y me va rogá que pel seu amor les guardara. Ara, men enric perque me hay enrecordat de la tontina de Bernabó, que va está tan loco de apostá sing mil floríns de or contra mil meus a que la seua dona no se rendíe a la meua voluntat; cosa que vach fé yo y vach guañá la aposta; y ell, a qui se tendríe que castigá per la seua brutalidat en ves de an ella per habé fet lo que totes les dones fan, tornán de París a Génova, segóns u hay sentit, la va fé matá. Sicurán, al sentí aixó, va compéndre quina habíe sigut la raó de la ira de Bernabó contra nella y va vore que éste ere lo culpable de tot lo seu mal; y va dessidí al seu interió no dixál seguí impune. Va fé vore, pos, Sicurán que li habíe agradat mol esta história y va trabá en ell una estreta familiaridat, tanta que, per los seus consells, Ambruogiuolo, acabada la fira, en ell y en totes les seues coses sen va aná a Alejandría, aon Sicurán li va encarregá un negossi y li va dixá en depósit bastáns dels seus dinés, pel que ell, veénse traure gran profit, se quedabe de bona gana. Sicurán, preocupat de demostráli la seua inossénsia a Bernabó, no va descansá hasta que, en ajuda de algúns grans mercadés genovesos que a Alejandría estaben, trobán extrañes raóns, lo va fé vindre; y están éste en pobre estat, per algún amic seu lo va fé ressibí de amagatontes hasta lo momén que li va pareixe adecuat per a fé lo que cavilabe. Habíe ya Sicurán fet contáli a Ambruogiuolo la história dabán del sultán, y al sultán li va agradá, pero después de vore allí a Bernabó, pensán que no teníe que doná llargues a la faena, buscán lo momén adecuat, li va demaná al sultán que cridare a Ambruogiuolo y a Bernabó, y que en presénsia de Bernabó, si no podíe fes fássilmen, en severidat se li arrancare a Ambruogiuolo la verdat de cóm habíe sigut alló del que ell vassilabe o fanfarronejabe.

Arribán Ambruogiuolo y Bernabó dabán del sultán, en presénsia de mols, en cara seria, a Ambruogiuolo li va maná que diguere la verdat de cóm habíe guañat a Bernabó sing mil floríns de or; y estabe presén allí Sicurán, en qui confiabe mol Ambruogiuolo, y ell en la cara mol mes enfurruñada lo amenassabe en tortures si no diebe la verdat. Pel que Ambruogiuolo, acollonit y obligat, en presénsia de Bernabó y de mols atres, no esperán mes castic que torná los sing mil floríns de or y les coses, cóm habíe anat lo assunto va contá. Y habénu contat Ambruogiuolo, Sicurán, com delegat del sultán en alló, giránse cap a Bernabó, li va di:

- ¿Y tú, qué li vas fé per esta mentira a la teua dona?

A lo que Bernabó va contestá:

- Yo, portat de la ira per la pérdua dels meus dinés y de la vergoña pel deshonor que me pareixíe habé ressibit de la meua dona, vach fé que un criat meu la matare, y segóns lo que ell me va contá, pronte va sé engullida per mols llops.

Dites totes estes coses en presénsia del sultán y per nell sentides y enteses totes, no sabén ell encara aón volíe arribá Sicurán (que aixó li habíe demanat), li va di Sicurán:

- Siñó meu, claramen podéu vore cuán aquella bona Siñora podíe gloriás del amán y del home; perque lo amán la prive del honor tacán en mentires la seua fama y aparte de ella al home; y lo home, mes cregut de les falsedats de atres que de la verdat que ell per llarga experiénsia podíe sabé, la fa matá y destripá per los llops y ademés de aixó, es tan poc lo cariño y l´amor que tan l´amic com l´home li tenen que, están mol tems en ella, ningú la coneix. Si se pot castigá al estafadó y perdoná al estafat, faré que vingue ella dabán la vostra presénsia. Lo sultán, disposat en este assunto a contentá a Sicurán en tot, va di que sí, que faiguere vindre a la dona. Se maravillabe mol Bernabó, que firmemen la creíe morta; y Ambruogiuolo, veén vindre lo mal, no sol teníe temó ara de torná los dinés. Feta, pos, la consesió pel sultán a Sicurán, éste, plorán y aginollánse dabán del sultán, va abandoná la veu de home y va di en la seua veu natural:

- Siñó meu, yo soc la misserable y desventurada Zinevra, y porto sis añs voltán disfrassada de home pel món, per culpa de este traidó Ambruogiuolo, y per este infame y cruel home entregada a la mort a máns del seu criat y a sé despellotada per los llops. Y esgarránse los vestits y mostrán les dos cantrelles, va fé evidén que ere dona al sultán y a tots los demés; giránse después a Ambruogiuolo, preguntánli en insultos cuán, segóns fanfarronejáe, se habíe gitat en ella. Ell, reconeixénla y mut de vergoña, no diebe res. Lo sultán, que sempre per home la habíe tingut, veén y sentín aixó, tan se va maravillá que se pensabe que alló ere un somni. Pero después de passásseli lo encantamén, veén la verdat, va loá (alabá) en máxima alabansa la vida y la constánsia y les costums y la virtut de Zinevra, hasta entonses cridada Sicurán. Y fen portá riquíssims vestits de dona y dames que li faiguéren compañía segóns la petissió feta per nella, a Bernabó li va perdoná lo habéla fet matá, y ell se li va aviá als peus plorán y li va demaná perdó moltes vegades, y ella benignamen lo va perdoná, lo va fé eixecás y lo va abrassá com al seu home.

Lo sultán después va maná que Ambruogiuolo an algún puesto de la siudat fore lligat al sol a un poste y enviscat o en mel, y que de allí no lo traguéren hasta que caiguere; y aixina se va fé. Después de aixó, va maná que lo que habíe sigut de Ambruogiuolo se li donare a la Siñora, que no ere menos de deu mil doblas: y ell, fen prepará una hermossíssima festa, va honrá a Bernabó com a home de la Siñora Zinevra, y a la Siñora Zinevra com mol valenta dona, y li va doná, tan en joyes com en vajilla de or y de plata com en dinés, un atre tan, que valíe unes deu mil doblas.

Y fen prepará un barco per an ells, después de acabás la festa que los fée, los va doná llisénsia per a torná a Génova, aon forrats y en gran alegría van torná, y en máxim honor van sé ressibits, espessialmen la Siñora Zinevra, a qui tots creíen morta; y sempre va sé reputada de gran virtut mentres va viure.

Ambruogiuolo, lo mateix día que va sé lligat al piló y enviscat en mel, en grandíssim estorbo per les mosques, avespes, formigues y tabáns, dels que aquell país está plenet, va morí y va sé rossegat hasta los óssos. Estos, blangs y penján dels tendóns, durán mol tems, sense sé tocats de allí, de la seua maldat van sé testimoni a consevol que los vée. Y aixina lo burladó va sé burlat.

Déssima