champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
domingo, 26 de abril de 2026
Ric
viernes, 20 de octubre de 2023
XXXIV, Del tot vey remaner valor
XXXIV.
Del tot vey remaner valor
Qu' om no s n' entremet sai ni lay,
Ni non penson de nulh ben say,
Ni an lur cor mas en l' aor;
E meron mal clercx e prezicador,
Quar devedon so qu' a els no s cove,
Que hom per pretz non do ni fassa be;
Et hom que pretz ni do met en soan
Ges de bon loc no 'l mov al mieu semblan.
Quar dieus vol pretz e vol lauzor,
E dieus fo vers hom, qu' ieu o say;
Et hom que vas dieu res desfay,
E dieus l' a fait aitan d' onor,
Qu' al sieu semblan l' a fait ric e maior,
E pres de si mais de neguna re;
Doncx ben es folhs totz homs que car no s te,
E que fassa en aquest segle tan
Que sai e lai n' aya grat on que s n' an.
Ar se son faitz enqueredor
E jutjon aissi com lur play;
Pero l' enquerre no m desplay,
Ans me plai que casson error,
E qu' ab belhs digz plazentiers ses yror
Torno 'ls erratz desviatz en la fe,
E qui s penet que truep bona merce;
Et en aissi menon dreg lo gazan
Que tort ni dreg no y perdan so que y an.
Enquers dizon mais de folhor
Qu' aurfres a dompnas non s' eschay,
Pero si dompna piegz no fay
Ni 'n leva erguelh ni ricor,
Per gen tener no pert dieu ni s' amor;
Ni ja nulhs homs, si 'lh estiers be s capte,
Per gen tener ab dieu no s dezave;
Ne ylh per draps negres ni per floc blan
No conquerran ja dieu, s' al re no y fan.
Tug laisson per nostre senhor,
Nostre clercx, lo segle savay,
E no pessan mas quan de lay
Aissi 'ls guart dieus de dezonor,
Cum elhs non an ni erguelh ni ricor,
Ni cobeytatz no 'ls enguana ni 'ls te,
Ni volon re de so belh que hom ve;
Res no volon, pero ab tot s' en van;
Pueys prezon pauc qui que s' i aia dan.
Sirventes, vay al pros comte dese
De Toloza, membre 'l que fag li an,
E guart se d' elhs d' esta hora enan.
Guillaume de Montagnagout.
martes, 10 de octubre de 2023
Giraud, Giraut, Guiraut, Salignac, Salinhac
Giraud de Salignac.
I.
A vos cui tenc per dona e per senhor,
Bona dona, volgra clamar merce
Per un' amor que deves vos mi ve,
Que m destrenh tan que, si 'n breu no m secor
Vostre gen cors, non puesc vius remaner:
Et anc no vos o auzei far parer;
E si us en sui cent vetz vengutz denan
Pueys, quan vos vey, no us aus dir mon talan.
Ans qu' ieu vos vis, vos aic tan fin' amor
Qu' ieu non amava tant autrui ni me;
Quan vos vi pueys, doblet l' amors desse
E trobey vos a mos huelhs pus gensor
Qu' ins en mon cor no us sabia vezer,
Tant c' autr' amor mi fetz del cor mover;
Mas la vostra no s' en part tan ni quan,
Et empero anc no hi ac tan gran.
Non esgardetz ves mi vostra ricor,
Humilitat esgardar hi cove
Per amor dieu, e s' autre pro no m te,
No m tengua dan, s' ieu vos dic ma clamor;
Quar ges, dompna, no m' en puesc estener,
Si m fors' amors que m ten en son poder;
E de senhor deu hom far son coman,
Pus que partir no s' en pot on que an.
No m tenguan dan ab vos devinador
Ni lauzengier cui dieus de mal estre;
Sitot ab lieys qu' enguanet mi e se
Mi tengron dan, pero non fatz clamor,
Quar anc en re no la 'n vim mais valer,
Ni anc despueys no fetz mas decazer;
Per qu' ieu la 'n vey per tos temps a mon dan,
E do m' a vos lial e ses enjan.
El mon non a rey ni emperador
Que puesc' aver mais de fin pretz ab se
Que ieu, dompna, si vos mi voletz be,
Ni m retenetz per vostre servidor;
En vos podon complir tug mey voler,
Mas ieu m' en prenc so que non aus querer,
A quascun jorn cinc cens bais en pensan,
De que non tem gelos ni mal parlan.
Bella dompna, de vos puesc dir en ver
Que de fin pretz, d' amicx e de poder
Creyssetz totz jorns, e us anatz melhuran,
Qu' autra dompna del mon ges no val tan.
II.
Per solatz e per deport
Me conort
E m don alegransa;
E ja no feira descort,
S' ieu acort
E bon' acordansa
Trobes ab lieys qu' am pus fort;
C' autre tort,
Vos dic ses duptansa,
No l' ai mas l' amor que 'l port.
Pieitz de mort
Me vol per semblansa;
Mas de lauzengiers mi lau,
Quar
fan cuidar qu' ieu am alhors,
E pueys demandon que fau,
Ni on
ai pauzada m' amors;
Et ieu, quar soi mals e brau,
Tem los tan
que dirai la lor;
La genser es qu' hom mentau,
E la mielher de
sa ricor;
Francha, de bella paria,
Gen parlans, e de belh
solatz
La trobaretz quascun dia;
E tot quan fai ni ditz
platz;
Sens e pretz e cortezia,
Guaieza e fina beutatz
Estan
ab lieys nueg e dia.
Sitot enueia als malvatz
D' al re non
cossire,
Mas s' amor dezire
Que m des;
Son dous plazen
rire
M' a donat martire
Engres;
On qu' ieu m' an ni m
vire
El cor la remire
Ades;
E pes e cossire,
E non l' aus
ges dire
Que m' ames,
Qu' el sobramors qu' ieu l' ai m' en
te,
E paors que l' enueg desse;
Mas en luec de clamar merce
L'
ai fin' amor e bona fe;
Qu' en tan quan mars ni terra te
Non a
tan fin aman cum me.
La valens reyna mante
Domney, fina beutat
ab se
Part totas las dompnas qu' hom ve;
E non ai sobredig de
re.
De Monferiol non dic re,
Mas valor e fin pretz
mante.
//
https://en.wikipedia.org/wiki/Giraut_de_Salignac
Giraut (or Guiraut) de Salignac (or Salinhac) was a jongleur and troubadour from the Quercy. His castle was Salignac. According to his vida he composed cansos, sirventes, and descortz, though only one canso and one descort survive. His composition were characterised, so his biographer says, by "grace and skill". He may have written under the patronage of Azalais of Toulouse, whom he mentions in his poetry. His name is sometimes erroneously given as Guilhem.
lunes, 9 de octubre de 2023
Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals
Pierre Vidal.
I.
Ab l' alen tir vas me l' aire
Qu' ieu sen venir de Proensa;
Tot quant es de lai m' agensa,
Si que, quan n' aug ben retraire,
Ieu m' o escout en rizen,
E 'n deman per un mot cen,
Tan m' es bel quan n' aug ben dire.
Qu' om no sap tan dous repaire
Cum de Rozer tro c' a Vensa
Si cum clau mars e Durensa,
Ni on tan fins joys s' esclaire;
Per qu' entre la franca gen
Ai laissat mon cor jauzen
Ab lieys que fa 'ls iratz rire.
Qu' om no pot lo jorn maltraire
Qu' aia de lieys sovinensa,
Qu' en lieys nais joys e comensa;
E qui qu' en sia lauzaire,
De be qu' en digua no i men;
Que 'l mielhers es, ses conten,
E 'l genser quel mon se mire.
E s' ieu sai ren dir ni faire,
Ilh n' aya 'l grat, que sciensa
M' a donat e conoissensa,
Per qu' ieu sui guays e chantaire,
E tot quant fauc d' avinen
Ai del sieu belh cors plazen,
Neis quan de bon cor cossire.
II.
Si col paubres que jay el ric ostal
Que noca s planh, sitot s' a gran dolor,
Tan tem que torn ad enueg al senhor,
No m' aus planher de ma dolor mortal;
Be m dei doler, quar aissi m mostr' erguelh
La res del mon qu' ieu plus dezir e vuelh;
Sivals d' aitan non l' aus clamar merce,
Tal paor ai qu' ades s' enueg de me.
Si m' aiut dieus, peccat fai criminal
Mia belha domna, quar no m socor,
Ben sap qu' en lieys ai mon cor e m' amor
Tan que non pens de nulh autre jornal;
Dieus! per que m sona tan gen ni m' acuelh,
Pus pro no m te d' aisso don plus mi duelh;
E cuia m doncs aissi lunhar de se!
Ans sufrirai so qu' ai sufert ancse.
Que sufrir tanh a senhor natural
Lo tort e 'l dreg e 'l sen e la folhor,
Quar greu pot hom de guerra aver honor
Pois qu' es faiditz ses grat de son ostal;
Be sui faiditz, si de s' amor me tuelh;
No m' en tolrai, ans l' am mais que no suelh:
Tenra m ja vil pus ab mal no m rete!
Non o deu far, quar per amor m' ave.
Aissi m' a tot ma domn' en son cabal,
Que, si m fai mal, ja no m veira peior,
Qu' el sieus plazers m' a tan doussa sabor
Que ges del mieu no m remembra ni m cal;
Non es nulhs jorns s' amors el cor no m bruelh,
Per qu' ai tal gaug, quan la vezon mei huelh,
E quan mos cors pensa del sieu gran be,
Qu' el mon non vuelh ni dezir autra re.
Sabetz per que 'l port amor tan coral?
Quar anc no vi tan belha ni gensor
Ni tan bona, per qu' ieu n' ai gran ricor
Quar sui amics de dona que tan val.
Ai! si ja vei que josta se m despuelh,
Mielhs m' estara qu' al senhor d' Issiduelh
Que mante pretz, quant autre si recre;
E non sai plus, mas aitan n' ai Jaufre.
Aissi cum selh que bada al veirial
Que il sembla belhs contra la resplandor,
Quant ieu l' esgart al cor n' ai tal doussor
Qu' ieu m' en oblid per lieys que vey aital;
Be m bat amors ab las vergas qu' ieu cuelh,
Quar una vetz en son reial capduelh
L' emblei un bais dont al cor mi sove.
Ai! cum mal viu qui so qu' ama no ve!
Als quatre reys d' Espanha esta mout mal,
Quar no volon aver patz entre lor,
Quar autramen son ill de gran valor,
Franc et adreit e cortes e leyal,
Sol que tan gen fezesson lur escuelh
Que viresson lor guerra en autre fuelh
Contra la gen que nostra lei mescre,
Tro qu' Espanha fos tota d' una fe.
Belhs Castiatz, senher, per vos mi duelh,
Quar no us vei lai, e quar mi dons non ve
Na Vierna cui am de bona fe.
Ieu dic lo ver aissi cum dir lo suelh:
Qui ben comensa, e pueissas s' en recre,
Mielhs li fora que non comenses re.
III.
Pus tornatz sui en Proensa
Et a ma dona sap bo,
Ben dei far bona chanso
Sivals per reconoissensa;
Qu' ab servir et ab honrar
Conquier hom de bon senhor
Don e ben fag et honor,
Qui be 'l sap tener en car;
Per qu' ieu m' en dei esforsar.
E quar anc no fitz fallensa,
Sui en bona sospeisso
Qu' el maltraitz mi torn en pro,
Pus lo bes tan gen comensa;
E poiran s' en conortar
En mi tug l' autr' amador,
Q' ab sobresfortz de labor
Trac de freida neu fuec clar
Et aigua doussa de mar.
Qu' estiers non agr' ieu guirensa,
Mas quar vei que vencutz so,
Sec ma domn' aital razo
Que vol qu' om vencutz la vensa;
Qu' aissi deu apoderar
Franch' umilitatz ricor,
Mas ieu no y trob valedor
Qu' ab lieis me puesc' ajudar,
Mas precs, e merce clamar.
E pos en sa mantenensa
Aissi del tot m' abando,
Ja no m deu dire de no,
Que, ses tota retenensa,
Sui sieus per vendr' e per dar;
E totz hom fai gran folhor
Que di qu' ieu me vir alhor;
Mais am ab lieys mescabar
Qu' ab autra joy conquistar.
E sel que long' atendensa
Blasma, fai gran fallizo;
Qu' er an Artus li Breto
On avion lur plevensa,
Et ieu per lonc esperar
Ai conquis tan gran doussor,
Un bais que forsa d' amor
Mi fetz a ma domna emblar,
Mas er lo m deu autreiar.
Ses pechat fis penedensa,
Et ai quist ses tort perdo,
E fatz de nien gen do;
E trac d' ira benvolensa,
E gaug entier de plorar,
E d' amar doussa sabor;
E sui arditz per paor,
E sai perden gazainhar,
E, quan sui vencutz, sobrar.
Bels Raynier, per ma crezensa,
No us sai par ni companho,
Quar tug li valen baro
Valon per vostra valensa;
E pos dieus vos fetz ses par,
E us det mi per servidor,
Servirai vos de lauzor
E d' als quant o poirai far,
Bel Raynier, car etz ses par.
IV.
De chantar m' era laissatz
Per ira e per dolor
Qu' ai del comte mon senhor,
Mas pos vei qu' al bon rey platz,
Farai tost una chanso
Que porten en Arago
Guillems e 'n Blascols romieus,
Si 'l sos lor par bons e lieus.
E s' ieu chant com hom forsatz,
Pus mon senher n' a sabor,
Non tengatz per sordeyor
Mon chan, qu' el cor m' es viratz
De lieys don anc non aic pro,
Que m gieta de sospeisso;
E 'l partirs es mi tan grieus
Que res non o sap mas dieus.
Traitz sui et enguanatz
A lei de bon servidor,
Quar hom mi ten a folhor
So don degr' esser honratz,
E n' aten tal guazardo
Cum selh que serv a fello;
Mas s' ieu derenan sui sieus,
A meins me tenh que Juzieus.
A tal domna m sui donatz
Qu' ieu viu de joy e d' amor
E de pretz e de valor,
Qu' en lieis s' afina beutatz,
Cum l' aurs en l' arden carbo;
E quar mos precs li sap bo
Be m par qu' el segles es mieus,
E qu' el reys ten de mi fieus.
De fin joi sui coronatz
Sobre tot emperador,
Quar de filha de comtor
Me sui tant enamoratz;
Don n' ai mais d' un pauc cordo
Que Na Raymbauda me do,
Qu' el reys Richartz ab Peitieus
Ni ab Tors ni ab Angieus.
E sitot lop m' apellatz,
No m' o tenh a deshonor,
Ni si m cridon li pastor,
Ni si m sui per lor cassatz;
Et am mais boscx e boisso
No fauc palaitz ni maizo,
Et ab joi li er mostrieus
Entre vent e gel e nieus.
La Loba ditz que sieus so,
Et a ben dreg e razo,
Que per ma fe mielhs sui sieus
Que no sui d' autrui ni mieus.
//
https://fr.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal
Peire Vidal (Fin xiie siècle - début du xiiie siècle - on perd sa trace vers 1205) est un troubadour de langue occitane originaire du Languedoc.
Fils d’une famille aisée de Toulouse, ce troubadour est à la fois un poète de l’amour et un homme public : options politiques et amours tumultueuses sont étroitement liées.
Esprit libre et indépendant, il s’instaure en conseiller des suzerains, et son franc parler lui vaut quelques revers du destin.
Son œuvre à l’esthétique travaillée et présente, émouvante, légère, nous conserve l’image d’un amoureux éternel mais à chaque fois passionné et sincère ; elle amorce aussi une nouvelle forme de l’art des troubadours.
Il est à Malte vers 1204-12051 à la cour du comte de Malte, le corsaire Enrico Pescatore2,3 qu'il célèbre dans ses poèmes4.
Grand amateur de femmes, il est, et sera toute sa vie, pourchassé par des maris jaloux, qui ont de solides raisons de l’être. Un chevalier de Saint Gilles lui fait même couper un bout de la langue pour le punir d’avoir eu l’outrecuidance de se vanter, publiquement, d’être l’amant de sa femme. Cette affaire faisant grand bruit en Provence, le troubadour toulousain part pour la Grèce. Il y épouse une très jolie fille qu’il croit être la nièce de l’empereur de Constantinople et, fort de cette conviction, il dépense une fortune à armer une flotte destinée à conquérir son « empire en attente d’héritage ». Il est ainsi, Peire Vidal ! Méprisant les avares, il dépense sans compter… l’argent de ses protecteurs. Avec sa femme, pendant leur équipée grecque, ils voient grand en tout. Pourquoi ne se donneraient-ils pas des titres impériaux ? Ils se les donnent. A son retour en France, il se brouille avec Raymond V qui lui interdit l’entrée dans Toulouse. Leur désaccord va durer pendant quelques années au cours desquelles ils vont se battre à coups de mots. Mais la profonde amitié n’est pas atteinte et les beaux jours reviennent. Lorsque Raymond V meurt en 1194, Peire Vidal, en signe de deuil, s’habille de noir, fait couper les oreilles et la crinière de ses chevaux et oblige ses serviteurs à se laisser pousser barbe et ongles. Lors d’un séjour en Provence, le turbulent troubadour vit un grand amour qui fait scandale avec la belle Vierna, vraisemblablement fille d’Arles. Tous les poèmes du « grand fol » nous content ses amours et ses voyages mouvementés. L’une de ses œuvres retrace ce qui semble bien être la plus extraordinaire de ses aventures. Il y chante ses liens avec la fille du comte de Pennautier… Amours furtives de la séduisante Orbria avec le poète qui la rejoint vêtu d’une peau de loup… Chassé et battu par les bergers trompés par son déguisement, il est porté, un jour, à demi mort chez sa belle, la « louve de Pennautier » comme elle fut surnommée.
Peire Vidal fut le premier troubadour à avoir fait l'objet d'une édition critique de ses œuvres par Karl Bartsch en 1857.
Les poésies de Peire Vidal, éditées par Joseph Anglade, Librairie Honoré Champion éditeur, (les classiques du Moyen Âge) Paris, 1913
Le Loup amoureux (poèmes de Peire Vidal) traduction de Francis Combes, Fédérop, coll. "Troubadours", Gardonne, 2014
http://www.trobar.org/troubadours/peire_vidal
Peire Vidal[1] (* um 1175 in Toulouse; † um 1210) war ein altokzitanischer Trobador.[2] Er schrieb sehr persönlich gehaltene Lieder in Formvollendung und bilderreicher Sprache.[2] 45 dieser Lieder sind überkommen, davon sogar zwölf mit Melodie.
https://de.wikipedia.org/wiki/Peire_Vidal
Peire Vidal lebte als fahrender Sänger in Frankreich, Spanien, Italien und dem Orient.[2] Außerhalb seines musikalisch-poetischen Werkes finden wir keinen zeitgenössischen Bezug zu seiner Dichter-Sänger-Persönlichkeit. Eine kurze okzitanische Biografie, die etwa fünfzig Jahre nach seinem Tode verfasst wurde, hat fiktionalen Charakter und beruht auf Episoden, die auf seinen Gedichten aufbauen.[3] Lediglich die Eröffnungszeile der Biografie ist im engeren Sinne biografisch.[3] Dort heißt es: „Si fo de Tolosa, fils d'un pelissier“.[3] „Er stammt aus Toulouse und ist der Sohn eines Kürschners.“ Die Pelz- und Lederwarenindustrie war im 12. Jahrhundert in der Nähe der Kirche Saint Pierre des Cuisines in Toulouse etabliert.[3]
Peire begann seine Karriere zusammen mit dem Troubadour Bernart Durfort um 1176 am Hofe des Grafen Raymond V. von Toulouse. Er blieb dort bis 1190, als er sich nach einem Streit mit dem Grafen auf die Suche nach anderen Gönnern machte.[4] Viele seiner frühen Gedichte waren Vierna de Porcellet gewidmet, einer Verwandten des Grafen. In einigen dieser Gedichte agieren Peire, Vierna und Raymond in einer Dreiecksbeziehung.[4]
Von Toulouse aus begab er sich an den Hof von König Alfons II. von Aragon, wo er bis zu dessen Tode im Jahr 1196 gut lebte.[5] Gelegentlich besuchte er den Hof von Alfons Sohn Peter II. von Aragon.[5] Im Streit zwischen den Herrschern von Toulouse und Aragon nahm Peire den Standpunkt von Aragon ein.[5] Er besuchte den Hof von König Alfons VIII. von Kastilien in Toledo im Jahre 1195 und danach mehrfach bis 1201.[5] Er blieb auch einige Zeit am Hof von König Alfons IX. von León, wo die galizisch-portugiesische Lyrik der okzitanischen gegenüber vorgezogen wurde.[5]
Unter Peires vielen kleineren Gönnern befanden sich William VIII von Montpellier und seine Frau, die byzantinische Prinzessin Eudokia Komnene.[5] William war sowohl ein Vasall von Peter II. als auch dessen Schwiegervater.[5] Peire besuchte den aragonesischen Hof während einiger seiner Besuche in Narbonne, aber obwohl die regierende Vizegräfin dieser Stadt, Ermengarde von Narbonne, eine bemerkenswerte Gönnerin der Troubadours war (Sie unterstützte beispielsweise Azalais de Porcairagues), gibt es keinen Hinweis darauf, dass sie Peire förderte oder dass dieser Lieder für oder auf sie schrieb.[5] Peire war auch eng mit dem Vizegrafen von Marseille Barral de Baux verbunden.[5] Wegen eines Liebeshandels mit dessen Gemahlin Azalais musste er nach Italien flüchten.[6] Vidal nahm am Dritten Kreuzzug teil und kam bis Zypern, wo er sich mit einer Griechin verheiratete.[6] Peire Vidal beendete seine Tage vermutlich am Hofe von Alfons III. von Aragon.[6]
Peire Vidal fungierte als Berater vieler großer Persönlichkeiten seiner Zeit.[7] Er selbst zeichnete sich durch eine unverwechselbare, originelle, poetische Persönlichkeit voller Einfallsreichtum und Schärfe aus.[7] Geschickt in Parodie und Karikatur nahm er oft eine prahlerisch-übertreibende Grundposition ein.[7] Diese Haltung führte er so weit, dass dies nur noch als Selbstironie ausgelegt werden kann.[7] Er rühmte sich, „der beste aller Kavaliere“ und „der unwiderstehlichste aller Liebhaber“ zu sein.[7] In seiner Liebeslyrik tritt immer sein persönlicher Charakter hervor, der nicht von allzu großem Ernst geprägt ist.[7] Sein Stil ist klar und einfach, dennoch formvollendet und immer persönlich gehalten.[7] Besonders geschätzt wird sein Lied Anc no mori, in dem er selbst seine dichterische Produktivität beschreibt: „De mots ricos no tem Peire Vidal!“ „Vor reichen Worten fürchtet Peire Vidal sich nicht!“[7]
Peire Vidal wird in Ezra Pounds Gedicht Pierre Vidal und in Ford Madox Fords Roman The Good Soldier sowie in Leopold von Sacher-Masochs Novelle Venus in Furs erwähnt.
F.A. Brockhaus (Hrsg.): Brockhaus Enzyklopädie. In vierundzwanzig Bänden. Peire Vidal. 19. Auflage (1986–1994). Band 16. F.A. Brockhaus, Mannheim 1991, ISBN 3-7653-1100-6, S. 633.
Peire Vidal. In: Meyers. 6. Auflage. Band 15, S. 541.
Veronica M. Fraser: The Songs of Peire Vidal: Translation and Commentary. Peter Lang, New York 2006, ISBN 0-8204-7922-5.
https://www.discogs.com/artist/844176
https://www.allmusic.com/artist/mn0001758782
lunes, 4 de diciembre de 2023
Arnaud de Marueil. La grans beutatz e 'l fis ensenhamens
Arnaud de Marueil.
La grans beutatz e 'l fis ensenhamens
E 'l verais pretz e la bona lauzors
E 'l cortes aips e la fresca colors
Que son en vos, bona domn' e plazens,
Mi donan gienh de chantar e sciensa;
Mas grans paors m' en tolh e grans temensa,
Qu' ieu non aus dir, dona, qu' ieu chan de vos;
E ren no sai si m' er o dans o pros.
Ieu vos am tan, dona, celadamens
Que res no 'l sap mas quant ieu et Amors,
Ni vos eyssa, tan grans sobretemors
Me tolh ades que no us aus far parvens!
Tal paor ai qu' ira e malsabensa
N' aiatz, domna, quar vos port entendensa!
E pus no us aus ren dire a rescos,
Dirai vos o sivals en mas chansos.
Ja non serai vencutz ni recrezens
De vos amar, sia sens o folhors;
Quar s' ieu follei per vos, mais m' er honors
Que s' ab autra m' aondava mos sens;
E si ricors mi tolh vostra valensa,
Per merce us prec qu' umilitatz vos vensa,
Sivals d' aitan, dona genser qu' anc fos,
Que mos servirs vos plas' e us sia bos.
Aissi us autrei, pros domna conoissens,
Mon cor, e ja no m virarai alhors:
E vos, faitz mi, quan vos plaira, socors,
Qu' ieu vos serai de totz los mals sufrens,
Sol que us plassa que m donetz mantenensa,
O cor, domna, que d' amor vos cossen fa (1)
Que non siatz de semblant orgulhos
Vas mi, que us suy fizels et amoros.
(1: (sic) Pour la mesure du vers, lisez fassa.)
Dona, genser qu' anc fos de nullas gens,
E la melher de totas las melhors,
Per vos morrai, so m ditz ades paors,
Si no us en pren merces e chauzimens:
Bona domna, aiatz en sovinensa
Al cor, e ja no m' en fassatz parvensa,
Tro conoscatz que ben sia sazos
Que m n' eschaia qualque ricz guizardos.
Mos Belhs Esgars a tan gran conoissensa
Que tuit bon aib esmeron sa valensa;
Per qu' ieu retrai son fin pretz cabalos
Al mielhs qu' ieu sai, en totas mas chansos.
___
Us guays amoros erguelhs
De lieys cui beutatz s' autreia,
Per la gensor que anc formes
Amors e per la plus guaya,
E per lieys qu' es plus valens
Massa dic tot mon coratge,
Si qu'en paresc als avols ergulhos,
E son plus francs et humilhs als plus pros.
Don mercey lo cors e 'ls huelhs,
Quar en tant honrad' enveya
Lor plai qu' enardir m' auzes;
Qu' el mon non cre tant ric n' aya
Que no i agues honramens,
E no i fezes vassalatge;
Mas elha m fes un dous plazen respos,
Tant avinen qu' ie 'n viu guays e joyos.
Belha domna, ferms capduelhs
Del vostre pretz, on qu' estia,
M' es ades d' el cors plus pres,
Qu' ieu non ai poder m' estraya
De vos a tot mon viven,
Ni del vostre senhoratge;
E si no us platz mos enans e mos pros,
Volrai m' en mal, domn', et amarai vos.
Amors, merce, quar acuelhs
Que paratges te sopleya;
Qu' ieu tem que m dezesperes,
Mas una res m' en apaya
Don pren cor et ardimen,
Qu'enans qu' om tries paratge,
T' ensenhoritz tan sobr'els poderos
Que, quant que t plac, fo pueys ades razos.
Tant es sobr' els aussors fuelhs
Lo sieus pretz, e senhoreya,
Que negun trebal en res
No m tenh ni dolor que n' aya,
Qu' ieu am mays, quar es plus gaya,
Sofrir un honrat dampnatge,
Que far guazanh ont ieu honratz no fos,
Ni 'l cortez digz falsar de mas chansos.
Dona, de bon coratge
Vos am, e ja no m fass' amors joyos,
Si el mon es res qu' ieu am tan cum vos.
___
Mout eron dous mei cossir
E ses tot marrimen,
Quan la belh', ab son cors gen,
Humils, franca e de bon aire,
Me dis de s' amor estraire
Don ieu non m puesc partir;
E quar ilh no m rete,
Ni l' aus clamar merce,
Tuit solatz me son estranh
Pus de lieys jois mi sofranh.
Domna, si us plagues sofrir
Per vostre chauziment
Qu'ab doutz precs, cars, humilmen
Merceian, cum fis amaire,
Vos auzes mon cor retraire
En loc d' autre jauzir,
Vos non costera re,
Et a mi feratz be,
Qu'el malhautes, quan se planh,
Si no 'l val, si se refranh.
Doussa domna, cui dezir,
Per vostr' ensenhamen,
Vostre bel aculhimen
No m vedetz, que m soletz faire;
Del plus no us aus preiar gaire,
Car etz de tan rics plays;
Mas Ovidis retrays
Qu'entr'els corals amadors
Non paratge i a ricors.
Tant es per tot eyssausatz
Vostre rics pretz e cars,
Tem que no i val mos lauzars;
Pero, vers es ses duptansa,
Sitot s' es plena 'l balansa,
Qui 'n met mays vas l' un latz
Sol un gra, peza mays
Vas celha part lo fays;
Atressi s creys vostra valors
On hom mays ne dis lauzors.
Qu' ensenhamen e beutatz,
Cortezia e gen parlars,
Gent aculhirs et honrars
Joyos, ab franca semblansa,
Vos fan sobr'autras honransa;
Per que joys e solatz
Ab vos reviu e nays
Vas qualque part biays,
E no m' o fay dir amors,
Mas vers e vostras valors.
Frances, qui que s biays,
Vostre pretz creys e nays,
Tant es sobr'els aussors,
Melhuran sobr'els melhors.
Genoes, so sapchatz:
Si cum abrils e mays
Es d' autres temps plus guays,
Es vostre rics pretz colors
Resplendens sobr'els meillors.
___
A gran honor viu cui joys es cobitz
Quar d' aqui mov cortezia e solatz,
Ensenhamenz e franqueza e mezura
E cor d' amar et esfortz de servir
E chauzimenz, sabers e conoissensa
E gens parlars ab avinen respos
E tuit bon ayp, per qu' hom es guays e pros.
Totz temps er joys per me coltz e servitz,
A mon poder car tengutz et honratz,
M' esperansa i ai mes e m' aventura;
Mas quar tan tart vey lieys qu' ieu plus dezir,
N' ai en mon cor vergonha e temensa,
No m' en razon quar no m' en val razo,
Mas chauzimenz e merces e perdos.
Bona domna, cui joys e pretz es guitz,
Esguart mon cor la vostr' umilitatz;
E si trobatz en me nulha falsura
Ja 'l vostre cors plazens, que m fai languir,
No m fassa mais de fin joy mantenensa
Qu'el nom que m detz, don', ab digz amoros,
N' escriu el cor per qu' ieu sui d' engan blos.
Vas on qu' ieu m' an, lo cor e l' esperitz
S'es el vostre senhoriu autreyatz;
E s' a vos platz no m gitetz a non cura,
Qu'ab sol aitan me podetz enriquir;
Suffretz qu' ie us am, quar sitot no us agensa,
Non puesc esser de mon cor poderos
Que mais no us am que nulha res qu' anc fos.
Quar vos enquier, ben i fas que arditz;
Mas a totz jorns dobla ma voluntatz,
De ben amar et s' esmer' e s melhura
Qu'els bens qu' Amors sol als autres partir
Lur va tolhen, quar i conoys falhensa,
E dona 'ls me que suy fins, francs e bos,
Qu' estiers, dona, non auzera amar vos.
Mon Gen Conquis, Dieus vos det conoyssensa
E totz bos ayps per qu' estatz honoros
E fis e cars e valens sobr' els bos.
Vas Aragon, al rey cui joys agensa,
Tramet mon chan, quar es cortes e pros,
Et ab luy tanh humils et ergulhos.
-----
Aissi cum mos cors es
Francs et fis vas amor,
Ab mays d' umilitat
M' a joys a sa part pres,
Que maltrach ni dolor
No m planc si m' es cozens,
Qu' ans i conosc honor;
Mas be us dic ses clamor,
Bona dona valens,
Tan me vezetz cochat,
Si merces no m socors,
Tem que n' auretz peccat.
E si ja m vengua bes
Ni gaugz de vostr' amor,
Tan fina voluntat
Non cre mais hom agues
Vas domna ni senhor;
Qu'ab belhs digz avinens
Enans vostra honor,
Et am tan de gran cor
Lo vostre enantimens,
E m ven parlars per grat,
La boca n' a sabor
Quant a d' autras parlat.
Domn' ab cor guay cortes,
Flors de joy e d' amor
E miralhs de beutat,
Pros ni rics no sui ges
Contra vostra valor,
Mas pro suy conoissens
Qui m fay be ni honor,
Et, en luec de ricor,
Suy vos obediens
De tan fin' amistat
Qu' ades en trob melhor
Mon fin cor esmerat.
Amors, qu' els fins cors ves,
Si 'lh nom es vers d' amor,
Merce e pietat,
A ley d' omes conques
Cui son obs valedor,
Te clams, qu' els aturs vens
Que m fassatz tan d' onor
Qu'ab lieys, vas cui ador,
M' en rendon chauzimens;
Qu'el cor i ai pausat
Si que no 'l vir alhor,
En nulh autre pessat.
E si us adui merces
Que m fassatz tan d' amor
A lei d' amant amat!
Ai! dolsa franca res,
Ar ai dig gran folhor,
Quar mi pres ardimens
Qu' ie us quezes tan d' onor;
Mas a fin amador
Deu venir jauzimens
De ric joy e d' onrat.
S' ieu sui el gra aussor
Sia mi perdonat.
Gen Conquis, la lauzor
E 'ls bos ensenhamens
Que vos a Dieus donat,
En un jorn de pascor
No serion comtat.
___
La franqua captenensa
Qu' ieu non puesc oblidar,
E 'l doutz ris e l' esgar
E 'l semblan, qu' ie us vi far,
Mi fan, domna valens,
Melhor qu' ieu no sai dir,
Ni del cor cossirar;
E si per me no us vens
Merces e chauzimens,
Sai que m n' er a morir.
Ses geinh e ses falhensa
Vos am, e ses cor var,
Plus c'om non pot pensar;
D'aitan no us puesc forsar
Part vostres mandamens.
Ai! domna, cui desir,
Si conoissetz ni us par
Que sia falhimens
Car vos sui benvolens,
Soffretz m' aquest falhir.
Tant etz de gran valensa,
Mais vos am ab cor clar,
Si puesc merce trobar,
Qu'ab autra gazanhar.
E 'l vostre chauzimens,
Pus no m' en puesc partir,
Fassa us humiliar
Tan qu' el vostre cors gens,
Amoros e plazens
Si no m val no m' azir.
Domna, per gran temensa,
Tan vos am e us tenc car,
No us aus estiers preyar.
Mas plus fai ad honrar
Us paupres avinens,
Qu'en sap honor grazir
E 'ls bes d' amor celar,
Qu' us rics desconoissens
Cui par que totas gens
Lo deion obezir.
Non ai tant de plivensa,
Ni puesc razon trobar
Don m' aus assegurar
Que ja m denhetz amar;
Ans dic mos ferms talens
Que poiri' avenir;
No m dei dezesperar,
Que tals es pauc manens
Qu' el fai astres e sens
En gran ricor venir.
D' onratz faitz avinens
Del rey e d' autras gens
Vos faitz a totz grazir.
----
Franqueza e noirimens
M' an dig e chauzimens
Qu' ades am, ses falsura,
Quals que sia lo bes.
Ieu am trop mais ab vos,
Belha domna e pros,
Totz temps far mon dampnatge,
Qu'ab autra conqueses;
Don, tan grans honors m' es,
Totz mos maltraitz melhura.
Tant es ferms mos talens
En vos, domna valens,
No i puesc aver mezura;
Mais vos am, e no us pes,
Que autra re qu' anc fos;
C' aisso es l' ochaizos
Don m' avetz cor salvatge,
E d' aisso, si us plagues,
S' autre tort no us agues
No m degratz far rancura.
Pros don' e conoissens,
En vos es pretz e sens
E beutatz fin' e pura
Que natura i mes;
Cors guay et ergulhos,
Ab semblan amoros
De joy e d' agradatge;
E son en totas res
Tug vostre fag cortes
Mielhs d' autra creatura.
On plus vostre cors gens
Me dona espavens
Ni m' en dezasegura;
Quar amors, que m' a pres,
M' en fay plus enueyos,
E tenc vostras faissos
Plus pres de mon coratge,
E mostra m que merces
A maynhs autres conques;
Veus tota m' aventura.
Franca res avinens,
En cuy joys e jovens
E totz bos pretz s' atura,
A tort m' avetz repres.
Qui tan quan pot es bos,
Que plus no i quier razos,
Ni non es de paratge,
Sera, coms o marques,
Avols hom mal apres
Qui 'l jutja per dreitura.
Chanso, vas mon Franques
T'en vai, quar ab luy es
Joy e bon' aventura.
Senher En Genoes,
Lo fin pretz qu'en vos es
Creys ades e melhura.


