Mostrando las entradas para la consulta llit curt ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta llit curt ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 14 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.

Don Felice li enseñe a Puccio cóm guañás la benaventuransa fen una penitensia que ell sap; lo germá Puccio la fa, y don Felice, mentrestán, en la dona de Puccio se divertix.

 
Después de que Filomena, acabada la seua história, va callá, habén Dioneo en dolses paraules alabat mol lo ingenio de la Siñora y tamé la plegaria feta per Filomena al acabá, la Reina va mirá cap a Pánfilo sonrién y va di:
 
- Pos ara, Pánfilo, allarga en alguna coseta plassentera lo nostre entretenimén. Pánfilo va contestá que de bona gana, y va escomensá:
 
Segons hay sentit di, a San Brancazio vivíe un home bo y ric de nom Puccio de Rinieri, que, habénse entregat del tot a les coses espirituals, se va fé beato de ixos de San Francisco y va pendre lo nom de germá Puccio; y seguín la seua vida espiritual, com no teníe datra família que la seua dona y una criada, y no nessessitabe ocupás en cap ofissi, anabe mol a la iglesia. Y com ere un home simple y de tosca calaña, diebe los seus padrenuestros, anabe als sermons, anabe a les misses y may faltabe als cántics de laudes que cantaben los seglás; y fee dijú y se disciplinabe, y habíe corregut la veu de que ere dels flagelans. La dona, a qui quirdaben Siñora Isabetta, jove de sol vintivuit o trenta añs, fresca y hermosa y tan redoneta que pareixíe una poma golden, per la santidat del home y potsé per la vellesa estabe en molta frecuensia a dieta mol mes tems del que haguere volgut; y cuan volíe jugá en ell, lo encantat li contabe la vida de Cristo o los sermons de fray Anastasio o los plos de la Magdalena o atres coses paregudes.

Va torná an este tems de París un flare de nom don Felice, del convén de San Brancazio, que ere bastán jove y hermós en persona, y de agut ingenio y de profunda siensia, en lo que fray Puccio se va lligá en estreta amistat. Y com ell totes les seues dudes les hi ressolvíe, y ademés, habén conegut la seua condissió, se li mostrabe santíssim, va escomensá lo germá Puccio a portál algunes vegades a casa y a donáli de diná y sopá, segons veníe al cas; y la dona tamé, per amor de fray Puccio, se habíe fet a la seua compañía y de bona gana li fée los honors. continuán, pos, lo flare les visites a casa de fray Puccio y veén a la dona tan fresca y redoneta, sen va doná cuenta de quina ere la cosa de la que mes careixíe; y va pensá si no podríe, per a tráureli faena a fray Puccio, suplílay ell. Y tiránli mirades una y un atra vegada, astutamen, tan va fé que li va ensendre a la seua men aquell mateix dessich que ell teníe; del que habénse apersebut lo flare, tan pronte com va pugué va parlá en ella de los seus dessichos. Pero encara que la trobare ben disposada a rematá lo assunto, no podíe trobá lo modo, perque ella de cap puesto del món se fiabe per a está en lo flare mes que a casa seua; y a la casa no se podíe perque lo germá Puccio no eixíe may de la siudat. Lo flare teníe gran pena; y después de mol cavilá se li va ocurrí un modo de podé está en la dona a la seua casa sense sospeches, encara que lo germá Puccio allí estiguere. 


Un día li va di al germá Puccio. 

- Ya men hay donat cuenta moltes vegades, germá Puccio, de que lo teu mes gran dessich es arribá a sé san, segóns me pareix, vas per un camí massa llarg cuan ña un atre mol mes curt, que lo Papa y los seus atres prelats lo saben y lo fiquen en práctica, y no volen que se divulgo perque lo orden clerical, que la mayoría viuen de ermoña (limosna, almoina) se desfaríe. Pero com eres amic meu y me has honrat mol, si yo creguera que no lay diríes a dingú al món, y vullgueres seguíl, tel enseñaría. 

Lo germá Puccio, dessichán aquella cosa, primé va escomensá a rogáli en grandíssimes instansies que lay enseñare y después a juráli que may lay diríe a dingú, afirmán que se ficaríe a fé lo que li diguere.
 
- Ya que aixina mu prometixes - va di lo flare - te la explicaré. Tens que sabé que los sans doctós sostenen que qui vol arribá a benaventurat té que fé la peniténsia que sentirás; pero enténu be: no dic que después de la peniténsia no sigues tan pecadó com eres, pero passará que los pecats que has fet hasta la hora de la peniténsia estarán purgats y per nella perdonats y los que faigues después no se escriurán per a la teua condenassió sino que sen anirán en l´aigua beneita com ara fan los venials. Lo home té que confesás dels seus pecats cuan va a escomensá la peniténsia, y después de alló té que escomensá un dijú y una abstinensia grandíssima, que convé que duro coranta díes, als que té que abstindres no ya de atres dones sino de tocá a la seua propia. Y ademés de aixó, tens que tindre a casa algún puesto aon per la nit pugues vore lo sel, y cap a la hora de completes anáten an este puesto; y tíndre allí un tauló mol ample colocat de manera que, están de peu, pugues apoyá los riñons an ella y, en los peus an terra, extendre los brassos en creu; y si los vols apoyá an algún clau pots féu; y de esta manera, mirán al sel, has de está sense móuret gens hasta maitines. Y si fores lletrat te convendríe an este tems di sertes orassions que te donaré; pero com no u eres tens que resá tressens parenostres en tressentes avemaríes y alabanses a la Trinidat, y mirán al sel tíndre sempre a la memória que Déu ha sigut lo creadó del sel y de la terra, y la passió de Cristo están de la mateixa manera en que va está ell a la creu. Después, al tocá maitines, pots si vols anáten, y aixina vestit tombát al llit y dormí; y al matí siguién tens que aná a la iglesia y sentí allí per lo menos tres misses y di sincuanta padrenuestros en atres tantes avemaríes y, después de aixó, en sensillés fé algúns dels teus negossis si ne tens algún que fé, y después diná y aná de véspres a la iglesia y di sertes orassións que te donaré escrites, sense les que no se pot passá, y después a torná a lo dit abáns. Y fen aixó, com yo hay fet, espero que al acabá la peniténsia sentirás la maravillosa sensassió de la beatitut eterna, si la has fet en devossió.

Lo germá Puccio va di entonses:
 
- Aixó no es cosa massa pesada ni massa llarga, y té que pugués fé bastán be; y per naixó vull escomensá lo domenge en nom de Déu.
 
Y separánse de ell y anánsen a casa, en llissensia per a féu, a la seua dona lay va contá tot. La dona u va entendre mol be, per alló de estás coto hasta lo matí sense moures, va vore qué volíe di lo flare, pel que, pareixénli bon invento, li va di que de aixó y de consevol atre be que li faiguere a la seua alma, estabe ella contenta; y que, per a que Déu faiguere la seua peniténsia profitosa, volíe en ell fé dijú, dichuná, pero lo demés no.
Habén quedat, pos, de acuerdo, arribat lo domenge, lo germá Puccio va escomensá la seua peniténsia, y lo siñó flare, habénse ficat de acuerdo en la dona, a una hora a la que no podíe sé vist, la mayoría de les nits veníe a sopá en ella, portán sempre en ell bons manjars y begudes; después, se gitáe en ella hasta la hora de maitines, a la que, eixecánse, sen anabe, y lo germá Puccio tornáe al llit. Lo cuarto que lo germá Puccio habíe triat per a cumplí la seua peniténsia estáe a la vora de la alcoba aon se gitáe la dona, y només estabe separat de ella per una paret mol primeta; pel que, retossán lo siñó flare en massa brío en la dona y ella en ell, li va pareixe al germá Puccio sentí una tremoló del terra de la casa; pel que, habén ya dit sen de los seus padrenuestros, fen una pausa, va cridá a la dona sense moures, y li va preguntá qué fée. La dona, que ere ingeniosa, potsé cabalgán entonses en la bestia de San Benito o la de San Juan Gualberto, va contestá: 
 
San Juan Gualberto
San Juan Gualberto
 

- ¡A fe, home, que me menejo tot lo que puc!
 
Va di entonses lo germá Puccio:
 
- ¿Cóm que te meneges? ¿Qué vol di aixó de meneját?
 
La dona, enriénsen, com ere espabilada y valenta, y perque potsé teníe motiu de riure, va contestá: 

- ¿Cóm, no sabéu lo que vull di? Pos yo u hay sentit di mil vegades:
«Qui per la nit no sope, tota la nit se sorolle».
 
Se va creure lo germá Puccio que lo dijú, que en ell fingíe fé, ere la raó de no podé dormí, y que per naixó se sorollabe al llit; pel que, de bona fe, va di: 

- Dona, ya te u hay dit: «No desdichunos»; pero ya que u has volgut fé no pensos en alló; pensa en descansá; que dones tantes voltes al llit que u fas tremolá tot. 

Va di entonses la dona:
 
- No tos amoinéu, no; be sé lo que me fach; féu be lo vostre que yo faré be lo meu si puc. Va callá entonses, pos, lo germá Puccio y va torná als seus padrenuestros, y la dona y lo siñó flare desde aquella nit, fen colocá un llit a un atra part de la casa, allí mentres durabe lo tems de la peniténsia del germá Puccio en grandíssima festa se estaben; y a un tems colabe lo flare y la dona tornáe al seu llit, y als pocs instans de la seua peniténsia veníe an ella lo germá Puccio. Continuán, pos, de este modo lo germá la penitensia y la dona en lo flare lo seu gust, moltes vegades fen broma li va di:
 
- Tú li fas fé una penitensia al germá Puccio que mos ha fet guañá a natros lo paraísso. Y pareixénli a la dona que li anabe be, tan se va afissioná a les minjades del flare, que habén sigut pel home mol tems tinguda a dieta, después de acabás la peniténsia del germá Puccio, va trobá lo modo de alimentás en ell a un atre puestet, y en discressió mol tems en ell va pendre lo seu plaé.


jornada tersera, novela quinta

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

martes, 5 de junio de 2018

L'espill, Jaume Roig

Jaume Roig (comienzos del siglo XV — †Benimámet, 1478) fue un médico y escritor valenciano perteneciente al Siglo de Oro de las letras valencianas. Es autor de una de las grandes obras de la literatura valenciana medieval, titulada Espill:

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Siglo_de_Oro_valenciano

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Jaume_Roig

L'espill , Jaume Roig

Donem en l’aparat les lliçons o incidències del manuscrit. Quan el corregim a partir de l’edició A (València, 1531) ho indiquem així: A. Anotem els versos que l’esmentada edició afegeix o substitueix respecte del manuscrit, i no pas els que elimina (es pot consultar al respecte l’apartat de variants de l’edició de Ramon Miquel i Planas, Spill o Libre de consells de Jaume Roig, poema satíric del segle XV, Barcelona, Biblioteca Catalana, 1929-50, vol. 2, pp. 245-251). Sobre el manuscrit Vat Lat 4806, vegeu Antònia Carré, «El manuscrit únic de l’Espill de Jaume Roig», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLIV, 1993-94, Barcelona, 1995, pp. 231-273.

Notes al final    

http://www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm

Consulta


    1      Magnifich mossen Johan
    2      Ffabra, cavaller valent,
    3      pel gentil atreviment
    4      qu’entre dones vos roman,
    5      aquest rescrit vos coman.
    6      Per vos sia tot llegit
    7      ben llimat e corregit
    8      afegint hi lo que y fall.

    9      Trobant me ’n aquesta vall
    10     Callosa, per les morts fuyt,
    11     oçios, trist, sens fer fruyt,
    12     empres he, no sens treball,
    13     de dones scriure llur tall
    14     natural he voluntari,
    15     per Una, qui te·l contrari,
    16     descrivir pus façilment

    17     he mostrar no subtilment,
    18     sols rimat portant l’estil,
    19     les dones tenir en vil
    20     comportant les virilment.
    21     Sol’Aquella gentilment
    22     tembre y amar; be schollir
    23     entre spines Flor de Llir,
    24     qual per tot lo mon odora.

    25     Fflor de tan alta Senyora
    26     he collit yo. Com a llech
    27     no se texir lo que·n crech,
    28     trama poch ma llançadora.
    29     Passau ne vos la tisora
    30     per ma tela si no us plau;
    31     de mi com de fill manau,
    32     de graçia us ho deman.

    33     Los homens, si dexeran
    34     mulles, Johan ymitant,
    35     en lo mon franchs militant,
    36     ab Jhesus triunfaran.

    37     Si lo contrari faran
    38     del que d’elles ordit he,
    39     ab la Flor de Llir tambe
    40     les dones habitaran.


Entrada
    1      Spill, llum e regla,
    2      homens aregla,
    3      dones blasona,
    4      lo llir corona,
    5      spines, carts crema,
    6      ço diu lo tema:

    7      Sicut lilium inter spinas
    8      sic amica mea inter fillias.



Perfaçi
Primera part del Perfaçi
    1      Deu creador,
    2      hunich senyor,
    3      omnipotent,
    4      llatriament
    5      qual sol adore,
    6      quant puch honore
    7      he reverixch.
    8      Tem, obeixch
    9      sos manaments,
    10     dos exçellents
    11     singularment.
    12     Sols Ell colent
    13     de cor sançer,
    14     ffaç lo primer.
    15     Amant proysme
    16     sens frau, sofisme,
    17     com mi mateix,
    18     no sens perpleix,
    19     ffaç lo seguon.
    20     En aquest mon
    21     amar mon Deu
    22     sols per sguart seu,
    23     he mon proysme
    24     per Deu altisme:
    25     tal caritat
    26     he voluntat
    27     desig aver.
    28     Per a Deu fer
    29     servey algu,
    30     he, en comu,
    31     axi amichs,
    32     com enemichs:
    33     bon atjutori,
    34     tot meritori,
    35     caritatiu.
    36     En Deu confiu
    37     m’endreçara
    38     he mostrara
    39     les sues vies.
    40     Entre les pies,
    41     sperituals
    42     he corporals,
    43     l’obra millor,
    44     de mes amor
    45     he ben voler,
    46     a mon parer
    47     es doctrinar,
    48     dar exemplar
    49     he bon consell
    50     al qui novell
    51     en lo mon ve.
    52     Qui se n’abste
    53     de be preycar
    54     he declarar
    55     a l’ignorant,
    56     es, soterrant
    57     malvat servent
    58     lo seu talent:
    59     no res guanyant
    60     et l’ajustant,
    61     or ell amagua,
    62     en lo mon vaga
    63     hi lo temps pert.
    64     Del que so spert,
    65     de Deu rebut
    66     he clar agut
    67     l’esperiment,
    68     sera·l present
    69     mon ensenyar:
    70     sols remeyar
    71     error publica
    72     en que s’implica
    73     comunament
    74     tot lo jovent.
    75     No sens pecat
    76     ha infestat
    77     he comogut
    78     mon mig perdut
    79     enteniment,
    80     ffet ignoçent,
    81     ja oblidant,
    82     no prou bastant
    83     a tal empresa.
    84     Ja ’s ma despesa
    85     al sol del sach,
    86     lo sirguant flach
    87     del meu çervell
    88     ffa son capell
    89     minve, sotil,
    90     romp li·s lo fil
    91     he pert lo sest.
    92     Ordix no llest,
    93     tix ab treball,
    94     trama li fall;
    95     hon fallira
    96     hi soplira
    97     sols de manleuta.
    98     Que a capleuta
    99     soplich, exorte,
    100    lo que reporte
    101    he tinch empres
    102    sia remes.
    103    No pas scapçat,
    104    partit, trencat,
    105    per vehedos
    106    e mirados
    107    rot ni squinçat.
    108    Mas sols pinçat
    109    e corregit,
    110    limat, llegit,
    111    e be scoltat,
    112    si’acçeptat
    113    benignament.


Seguona part del Perfaçi
    114    Yo, com absent
    115    del mon vivint,
    116    aquell jaquint
    117    aconortat,
    118    d’ell apartat
    119    dant hi del peu,
    120    vell jhubileu
    121    mort çivilment,
    122    ja per la gent
    123    desconegut,
    124    per tots tengut
    125    com hom salvatje,
    126    tenint hostatje
    127    en lo meu llit,
    128    prou envellit,
    129    antich de dies,
    130    per malalties
    131    molt afligit,
    132    vell enllegit
    133    per molt greus mals,
    134    yres y tals,
    135    ja consumit,
    136    ab poch delit,
    137    desfiçios,
    138    mas ansios
    139    d’aquests pobils,
    140    jovens jentils
    141    he d’alguns vells,
    142    qui com oçells
    143    passen chillant
    144    he sibillant
    145    com les çiguales,
    146    corps e cuquales;
    147    van haucant
    148    dels llops fent cant
    149    sonant ses trobes;
    150    broden les robes
    151    he los frens dauren;
    152    los carres llauren;
    153    mouen cantons
    154    girant redons,
    155    e tot lo jorn
    156    roden entorn
    157    lo cremallo
    158    com papallo:
    159    ffins que s’i cremen
    160    perills no temen;
    161    sentins de nas,
    162    hon se te pas
    163    com cans s’apleguen;
    164    entr’ells s’enbreguen;
    165    quant han despenen;
    166    moren e penen,
    167    he tresnochant
    168    van aguaytant
    169    una tal caça,
    170    qual, qui l’acaça
    171    pren mala llebra,
    172    vibra, culebra
    173    he febr’aguda,
    174    no coneguda
    175    per tot hom prou.
    176    Perque tant nou
    177    tal ignorançia,
    178    als qui ab ansia
    179    he treballs vans,
    180    perills e dans,
    181    caça seguexen
    182    qual no conexen,
    183    pendre s’arrehen
    184    quanta ne vehen,
    185    son ells los presos;
    186    als poch entesos
    187    perque s’i miren,
    188    vegen hon tiren
    189    en lo llur viure,
    190    los vull escriure
    191    est doctrinal
    192    memorial:
    193    haura nom Spill.
    194    A tu, com fill,
    195    Baltasar Bou,
    196    per lo que·m mou
    197    ta molt’amor
    198    he gran calor
    199    de nebot car,
    200    lo vull dreçar.
    201    Car, çertament,
    202    lo teu jovent
    203    tens ben conpost
    204    he prou dispost
    205    lo sentiment,
    206    l’enteniment
    207    te veig molt clar.
    208    He Baltasar
    209    – nom de çiençia,
    210    de sapiençia
    211    he profeçia,
    212    de senyoria
    213    he prinçipat –,
    214    ffon imposat
    215    a Daniel
    216    quant Ysrael
    217    ffon transmigrat;
    218    per ser honrat
    219    nom e plahent
    220    antiguament,
    221    es real nom.
    222    Bou, sobrenom,
    223    mansuetut
    224    diu, e virtut;
    225    bou conegue
    226    Crist quant naxque;
    227    bou Lluch scrivi
    228    llarch qui·l pari;
    229    bou mengant fe
    230    aparegue
    231    l’angel Miquel;
    232    alt en lo çel,
    233    bou, seguon signe,
    234    se diu benigne;
    235    ab bou Silvestre
    236    se mostra mestre
    237    disputador,
    238    confonedor,
    239    dels raus rabins.
    240    Crech, puys tant tins,
    241    nom e cognom,
    242    he lo renom
    243    que pots cobrar,
    244    del ben obrar
    245    seran conformes.
    246    Perque informes
    247    los jovens verts
    248    he inesperts
    249    del toch del foch,
    250    polls del bech groch,
    251    del niu cuytats,
    252    poch aguats,
    253    exir çerter
    254    de l’esparver
    255    cercant les mans;
    256    als vells gualants,
    257    qui no s’estan
    258    – pel temps que han –
    259    de porregar
    260    he pledegar
    261    ab la verdor;
    262    a l’honrat cor
    263    dels curiosos
    264    religiosos
    265    he capellans
    266    – dich dels profans,
    267    dels qui son dan
    268    cerquen, e van
    269    de pich en sola,
    270    he de sa scola,
    271    del vot expres,
    272    ni de l’entes,
    273    no·ls plau menbrar –,
    274    te vull pregar
    275    tu so·ls publiques
    276    he comoniques.
    277    Si y llegireu
    278    conexereu
    279    ab prou claror
    280    la gran error
    281    tan manifesta,
    282    la desonesta
    283    he viçiosa,
    284    tan perillosa
    285    amor inica
    286    que huy·s pratica,
    287    mes pecoral
    288    que humanal,
    289    sols per delit.
    290    La per profit,
    291    mes avariçia
    292    que amiçiçia,
    293    no cur tractar.
    294    De mon parlar
    295    tots, si·m creureu,
    296    elegireu
    297    no may amar,
    298    ans desamar,
    299    may inquirir
    300    ni perseguir,
    301    james caçar,
    302    menys abraçar
    303    ffoch inmortal,
    304    d’infern portal:
    305    dones dampnades,
    306    envirinades
    307    d’aquell veri
    308    ab que feri,
    309    ab llur antich
    310    primer amich,
    311    Eva de mort
    312    dins aquell ort
    313    hon fon formada.
    314    Per llur errada
    315    lexa llavor
    316    de frau, error
    317    e gran malea
    318    a sa ginea.
    319    Hi, quantes son
    320    ara ’n lo mon,
    321    son diablesses,
    322    dimoniesses,
    323    car les primeres
    324    amors son veres
    325    he tostemps duren.
    326    Per ço y aturen
    327    tant los diables:
    328    d’ells son amables,
    329    may se·n partixen
    330    ni se·n desixen;
    331    no y val babtisme
    332    mes exorçisme,
    333    llum, sal, capida,
    334    que de llur vida
    335    divis se·n faça.
    336    Be sab de maça
    337    qui n’es ferit!
    338    Lo meu sperit
    339    n’a portat pena
    340    sobre la squena
    341    mals huytant’anys,
    342    treballs, afanys
    343    he greu turment.
    344    Vetllant, durment,
    345    no çessant may
    346    de cridar «ay!»,
    347    he sospirat.
    348    Ben informat,
    349    publicament,
    350    tot scasament
    351    qui se·n vol pexer
    352    vull fer conexer,
    353    ben avisar
    354    he divisar,
    355    exordi fent
    356    sucçintament:
    357    la llur costuma
    358    narrant en suma,
    359    sera l’antrada
    360    o la llevada
    361    de sgrimidor,
    362    o sonador
    363    com sonar vol,
    364    o protacol
    365    a llargues notes.



Tercera part del Perfaçi

    366    Donchs, dich que totes,
    367    de qualque stat,
    368    color, edat,
    369    lley, nacio,
    370    condicio,
    371    grans e majors,
    372    chiques, menors,
    373    jovens e velles
    374    lleges e belles,
    375    malaltes, sanes,
    376    les cristianes,
    377    jhuyes, mores,
    378    negres e llores,
    379    roges e blanques,
    380    dretes y manques,
    381    les geperudes,
    382    parleres, mudes,
    383    ffranques, catives,
    384    quantes son vives,
    385    qualssevol sien:
    386    tot quant somien
    387    esser ver crehen;
    388    del que no vehen
    389    proçes de pensa
    390    ffan, sens deffensa
    391    ni part hoyr;
    392    per presumir
    393    sols, pronunçien:
    394    ver sentencien
    395    que cert no saben.
    396    Mentint se guaben,
    397    sempre varien,
    398    jamay se rien
    399    sens ficçio;
    400    per traçio
    401    rien e ploren;
    402    criden que·s moren
    403    quant son pus sanes;
    404    si han terçanes
    405    llur mal no colen;
    406    e fingir solen
    407    tenir dolor
    408    per dar color
    409    a ses empreses.
    410    Si son represes,
    411    instrucçions,
    412    reprensions,
    413    tot ho refusen.
    414    Mas, molt be scusen
    415    viçis amats,
    416    he los pecats
    417    d’altri speculen,
    418    he se·n tribulen
    419    com se confessen:
    420    d’aquells expressen
    421    les çircunstançies,
    422    d’aquells han ansies,
    423    dels seus no·s dolen.
    424    Mostren que volen
    425    lo que no·ls plau:
    426    miren lo blau,
    427    compren de grana;
    428    volen magrana,
    429    raym demanen;
    430    mas no s’enguanen
    431    may en lo pendre.
    432    Prodich despendre,
    433    hufanejar,
    434    pus alt pujar,
    435    es llur plaer.
    436    Tot lo pensser
    437    qual elles tenen
    438    quant marit prenen,
    439    es sia noble:
    440    de bens ni moble
    441    si·s vol no tingua,
    442    solament vingua
    443    de gran linatje,
    444    almenys paratje
    445    o gentilea.
    446    Si te pobrea,
    447    si es orat,
    448    porte daurat
    449    hun jhesarant,
    450    vaja cantant,
    451    no se n’esglayen;
    452    ni gens s’esmayen
    453    si sap juguar
    454    hun exovar
    455    tot en un dia.
    456    Solament sia
    457    d’antigua raça,
    458    senyor en plaça,
    459    es llur delit.
    460    Pres lo marit,
    461    saber treballen:
    462    prim l’escandallen,
    463    ffan li proçes
    464    per a quant es.
    465    Si en lo blanch
    466    de l’hull te sanch
    467    y·l vehen hom,
    468    algun queucom
    469    es reverit,
    470    un poch servit;
    471    si·l pols te flach,
    472    han lo per «h»,
    473    no l’an per res,
    474    e mes que mes
    475    si les conplau.
    476    Com fan l’esclau,
    477    lo tracten, manen;
    478    axi·l debanen
    479    com hun capdell;
    480    com en fluxell
    481    desus li sehen,
    482    he menys lo prehen
    483    que hun fesol;
    484    sens llum, cresol
    485    li fan tenir;
    486    per reverdir
    487    en sech lo planten;
    488    rient se·n, canten:
    489    axi·n fan d’ell
    490    com d’un moxell
    491    de stopa grossa;
    492    ffan de sa bossa
    493    ample crivell,
    494    arer, guarbell,
    495    fforca e pala.
    496    Per art e guala
    497    lo fan anar,
    498    venir, tornar,
    499    ginyant deports
    500    per negres orts.
    501    Dinas, sopades,
    502    tostemps ab bades
    503    he secrets patjes;
    504    o llarchs viatjes
    505    no sens espies;
    506    o fiscalies
    507    a rebre actes:
    508    elles sos tractes
    509    entre tant clohen.
    510    Venir com l’ohen
    511    tot ho desfreçen,
    512    casa redreçen,
    513    ffan oscha al fus,
    514    no hi pensen pus.
    515    Qui mes be·ls fa
    516    pigos les ha,
    517    mes se n’enugen,
    518    servir lo fugen,
    519    mes mal ne dien
    520    he calumnien,
    521    e mes se·n clamen.
    522    Temen e amen
    523    lo brau, ardit,
    524    qui, per despit,
    525    ffort les malmena;
    526    qui·ls fa dur bena
    527    han per valent
    528    e per dolent
    529    lo bon caser.
    530    Lo solaçer,
    531    plahent, benigne,
    532    han per indigne
    533    – en son parlar –
    534    d’ençivillar
    535    la llur çabata.
    536    Oli de mata
    537    no·ls fa pudor;
    538    lo pelador,
    539    mudes, pinçar,
    540    hi l’ençofrar
    541    al raig del sol
    542    en juliol
    543    los es plaent.
    544    Lo llit calent
    545    volen d’estiu;
    546    no·ls plau caliu
    547    en lo giner;
    548    per hun diner
    549    molt reguatejen;
    550    fflorins barrejen
    551    pel que volrien;
    552    quant han darien
    553    pel que no tenen;
    554    per no res venen
    555    lo neçessari,
    556    pel voluntari
    557    poder comprar
    558    he renovar
    559    lo que be·ls ve
    560    – he saben be:
    561    a tres veguades
    562    que han mudades
    563    fforges a l’or,
    564    minves e for
    565    de obradures
    566    e soldadures
    567    l’an consumit –;
    568    he, llur vestit
    569    de fina llana,
    570    seda pisana,
    571    sera tot nou:
    572    vendre·l les mou
    573    per hun tall novell.
    574    Mes que el penell
    575    les muda·l vent;
    576    may llur jahent,
    577    nunca sa stiba
    578    ne hon fort tiba
    579    son flux voler,
    580    mon vell saber
    581    ha sdevengut;
    582    may ha pogut
    583    trobar lo lloch
    584    ne hun temps poch
    585    en que·s reposen;
    586    de si deposen
    587    tot assossech.
    588    Llur voler çech
    589    qual vol no mira,
    590    ans lo hayra
    591    he mes morreja:
    592    qual parençeja,
    593    es l’avorit.
    594    Llur cap humit,
    595    sech, fret o calt,
    596    de salt en salt
    597    corrent fabrica,
    598    troba y inplica
    599    contradictoris;
    600    llurs reportoris,
    601    invençions,
    602    condiçions,
    603    son de diables.
    604    Fallen vocables
    605    he dicçions,
    606    relacions
    607    per fer envides
    608    de ses fallides:
    609    David, profetes,
    610    Tuli, pohetes,
    611    grechs orados,
    612    setanta y dos
    613    lengues del mon,
    614    Catolicon,
    615    Guçi, Papies,
    616    Timologies,
    617    en quant han scrit,
    618    parlat he dit,
    619    entre·ls vius tots,
    620    no y ha prou mots
    621    qui a dir basten
    622    verins que pasten,
    623    tants mals com husen,
    624    los bens c’abusen
    625    ni referir.


Quarta part del Perfaçi

    626    Haure ordir,
    627    puix me n’enpaig,
    628    aquest meu scaig
    629    de parlament,
    630    curt, flach, fallent,
    631    a fil per pua;
    632    la forga sua,
    633    stil e balanç,
    634    sera ’n romanç:
    635    noves rimades
    636    comediades,
    637    amphorismals,
    638    ffaçessials,
    639    no prim scandides;
    640    al pla texides
    641    de l’algemia
    642    he parleria
    643    dels de Paterna,
    644    Torrent, Soterna.
    645    Prenent ma ’n obra,
    646    si temps me sobra
    647    he me·n recort,
    648    sols per confort
    649    he per retraure,
    650    no lexar caure
    651    los qui treballen,
    652    juguen he fallen
    653    – huns mates baten,
    654    los altres maten:
    655    tots enguanats,
    656    de seny torbats,
    657    a ses requestes
    658    çerquen les festes,
    659    troben la mort –,
    660    ffare·ls report:
    661    sera consell
    662    de home vell,
    663    ja scarmentat,
    664    puix atentat
    665    – si·l volen pendre.
    666    Si vols apendre,
    667    nebot valent,
    668    lig hi sovent,
    669    mas ab repos.
    670    En proces clos,
    671    ma negra vida
    672    – de mals fornida –
    673    vull reçitar
    674    per exemplar
    675    he document,
    676    car molta gent
    677    vehent penar,
    678    altri passar
    679    mal e turment,
    680    ne pren scarment
    681    he se·n castigua.
    682    Qui no s’i trigua,
    683    seny vol aver.
    684    Del meu penser
    685    aquest trellat,
    686    mig cordellat,
    687    he fluix texit,
    688    sera partit
    689    en quatre tals
    690    parts prinçipals
    691    com la present
    692    lo prolech fent.
    693    Cascuna part
    694    te ’n altre quart
    695    de parts pus chiques.
    696    Si tu y pratiques
    697    he tens be sment,
    698    prou façilment
    699    poras trobar
    700    de que menjar.
    701    A ta comanda
    702    pren la vianda
    703    quala mes vulles:
    704    fflors, fruyt o fulles,
    705    rahels o fust.
    706    Seguons son gust
    707    he sa sabor,
    708    cascun lector
    709    prest trobara
    710    lo que volra:
    711    veure·l tot cure
    712    ans que murmure.
    713    Primerament,
    714    en mon jovent,
    715    essent libert,
    716    que he sofert
    717    reçitare.
    718    Puys contare,
    719    seguonament,
    720    be scasament,
    721    mos casaments
    722    negres, dolents,
    723    ab pena tanta
    724    per anys çinquanta.
    725    La part terçera,
    726    a mi çertera
    727    de lluny tramesa,
    728    una cortesa
    729    instrucçio
    730    diu, e lliço
    731    speritual
    732    he divinal.
    733    Quarta y darrera,
    734    clou la manera
    735    – ja enfranquit,
    736    d’elles partit
    737    ho enviudat –
    738    com he mudat
    739    hoy en amor,
    740    pena ’n dolçor
    741    he, consellat,
    742    he areglat
    743    los meus darres
    744    anys, vint o mes,
    745    tots servint Deu
    746    seguons veureu.



El manuscrit està encapçalat per Jhesus.
Cons., 28-31  per haver-se deteriorat el paperel manuscrit presenta dificultats de lectura que no la fanperòincomprensible.
Cons., 32  després d’aquest vershi diu Endreça.
Cons., 36  després d’aquest vershi diu Tornada.
Pref., 1  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
Pref., 11  singualarment; a II,47 diu singular.
Pref., 61  ellel.
Pref., 114  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
Pref., 366  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
Pref., 411  instrucçionsiinstrucçions.
Pref., 573  vers hipermètric.
Pref., 588  çechçeh.
Pref.626  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.

I,1  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
I,14  mes: a continuacióratllat mes.
I,116  trobassestrobsses.
I,180  vers hipermètric.
I,181-82  versos que apareixen invertitsal ms., amb unes lletres al margeesquerre que n’indiquen l’ordenaciócorrecta: ba.
I,246 Desfreça·ldresfreçal.
I,303  tira·ttirar.
I,497  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
I,608  tancaduratancadadura.
I,613  lullllull.
I,656  hi·ls: la i, interlineada.
I,665  benbon A.
I,720  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
I,832  lullllull.
I,862  a continuació, l’edició A hi afegeix dos versos: he rigolatge los de paratge.
I,956  vers interlineat.
I,1006  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.  
I,1050  vers hipermètric.

II,1  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
II,30  smerçarsemercar.
II,138  repres: la segona erra, interlineada.
II,425-26  l’edició A substitueix aquest dos versos per: tant y sovint lo llit podrint.
II,434  drap si·sdraps sis.
II,467  tant: a continuacióuna lletra ratllada.
II,653  manyes] banyes A.
II,825  chich] cich.
II,899  lanellnalell.
II,1072  juguava] juaguava.
II,1190  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,1268  la: interlineat.
II,1315  a continuaciósis versos ratllats pel mateix copistaque ha copiat els dela columna anterior.
II,1316  vers hipermètric.
II,1421  jove·l no mort] jove lo mort.
II,1532  vers hipermètric.
II,2118  grana: correcció del copista,que havia escrit llana.  
II,2253  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,2262  jorn: interlineat.
II,2375  veguades] vegudes.
II,2693-94  versos hipermètrics.
II,2713 tot: a continuacióratllada unaessa.
II,2731  crema] cremava, amb ladesinència dimperfet ratllada.
II,2745  frustrada: la segona erra, interlineada.
II,2881  laltra: a continuacióuna lletra ratllada.
II,2960  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
II,3145  de, interlineat.
II,3245  a continuació hi ha copiats ratllats dos versosque són repetits al començament de l’altra columna.
II,3636  les] a sota hi havia escrit  pus, esborrat pel copista.
II,3777  delldel.
II,3834  entregua: la erra, interlineada.
II,4038  sou] so A.
II,4091  chich: la primera ch, corregida pel copista.
II,4260  gests]  gets.

III,1  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
III,52  gran  interlineat.
III,203  los: la essa, interlineada.
III,261 dona] bona.
III,773  Montvert: la primera te, interlineada.
III,1052  a tassallsarassalls A.
III,1097  les: interlineat.
III,1134  aguabellades] agubellades; a
II,3566 diu aguabellades.
III,1229  mudant: la te, interlineada.
III,1280  repetit: la segona e, interlineada.
III,1312  çuna] cuna.
III,1319  curt] çurt.
III,1395  çabata] cabata.
III,1975-76  versos hipermètrics.
III,2150  be: interlineat.
III,2170  coques] çoques.
III,2221  conpanegen] conpaneygen, amb la y ratllada.
III,2574  No·n] nom A.
III,3199  lull] llull.
III,3295  no·n] nol, corregit a sobre pel mateix copista.
III,3343  el copista havia acabat el vers amb ts, que esborra per corregir-ho sobre.
III,3502  fornides: amb dues is, una esborrada pel copista.
III,3588  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,3625  puyspuyg.
III,3637  veus: la essa, interlineada.
III,3655  lleva·ls] llevalls.
III,4306-4409  passatge dedicat a la Immaculada Concepció de la Verge que és substituït per uns altres 104 versos l’edició A.
III,4383  fets: la essa, interlineada.
III,4413  Palmos] palamos, amb la segona a ratllada.
III,4483  sospendre] sotspendre; aIII,4503 diu sospengue.
III,4507  Babilonia: correcció del copistaque substitueix la be que havia escrit en lloc de la ela.
III,4554  inpeccable: correcció del copistaque substitueix la be que haviaescrit en lloc de la a.
III,4589  patriarchals: correcció del copistaque havia escrit pratiarchals i ratlla la primera erra i interlinea la segona.
III,4633  ella·ls] ellas.
III,4730  set] seu A.
III,4759  vers hipermètric.
III,4910  caminera: la i, interlineada.
III,4983-86  versos hipermètrics.
III,4989-90  versos hipermètrics.
III,5069  vers hipermètriccorrecció del copistaque ha esborrat un error dels dos primers mots escrivint-hi a sobre.
III,5070  vers hipermètric.
III,5076 certerament: la segona e, interlineada.
III,5208  verb: correcció del copistaquehavia escrit una pe en lloc d’una be.
III,5212  prostrassen: la primera erra, interlineada.
III,5307  inenarrable: una erra, interlineada.
III,5473  cherubinsiherubins.
III,5516  stil: correcció del copistaque ha esborrat un error escrivint-hi sobre.
III,5596  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,5672   los: la essa, interlineada.
III,5743  volcorrecció del copistaqueha esborrat una essa que hi haviaescrit.
III,5758  nigromantiquesnigromatiques.
III,5929  Canahan: la segona a, interlineada.
III,5986  cohonbros] cobonbros.
III,6134  Tobies: correcció del copista,que havia escrit Tubies.
III,6205  ta vida activa] tavidatactiva.
III,6313  vallega: correcció del copista,que esborra alguna cosa i escriu aldamunt.
III,6520  humilitathumiliat A.
III,6626  clangir] claugir.
III,6669  sodomitava] sodomicava.
III,6791  a continuació, ely escrit d’unaaltra .
III,6931  talada: correcció del copista,que esborra una doble ela que havia escrit.
III,6945  terreny: una erra, interlineada.
III,6992  terreny: una erra, interlineada.
III,7329  ell] ells.
III,7345  llarguament: l’última e, interlineada.
III,7353  menyspreu] menypreu.
III,7546  erros: una erra, interlineada.
III,7704  lalcayt: correcció del copista,que esborra un error escrivint-hi al damunt.
III,7779  terç] terc.
III,8218  loller] lloller.
III,8283  portell] prtell.
III,8300  conduyts] codyuts.
III,8351  infallible] infalliblle.
III,8374  mots] molts.
III,8376  lEsperit] lesperint.
III,8495  ropatrobat A.
III,8522  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
III,8575 ans: a continuacióratllat de.
III,8666  faça] faca.

III,8905  sols: a continuacióratllat de
IV,1  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
IV,316  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
IV,380  sus: a continuació, ratllat sus.
IV,393  dimarts] dimatrts.
IV,416  malalts]  malats.
IV,444  deguera: correcció del copista,que ratlla una segona erra que havia escrit.
IV,601  porrades] portades A.
IV,609  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
IV,629  vull] vuull.
IV,729  espai en blanc per a la caplletraque hi apareix en petit.
IV,750  jerreta: una erra, interlineada.
IV,770  pregueepregue.

IV,811 los: la essa, interlineada.