Mostrando las entradas para la consulta linaje ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta linaje ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 4 de mayo de 2019

LA AYUDA DE PEDRO RUIZ DE AZAGRA AL CID

2.45. LA AYUDA DE PEDRO RUIZ DE AZAGRA AL CID (SIGLO XI. ALBARRACÍN)

Albarracín, Teruel, Aragón, panorámica


La conquista de Valencia, ciudad situada dentro del territorio musulmán y con una población en su mayoría infiel, constituía un auténtico reto para toda la Cristiandad. Era, en realidad, un sueño inalcanzable por el momento y ni siquiera el rey de Castilla, uno de los más poderosos de su momento, hubiera podido llevar a cabo semejante empresa, aun reuniendo a todas sus fuerzas, pues Valencia estaba densamente poblada y demasiado alejada del territorio cristiano como para aventurarse en su reconquista.
Sin embargo, el mundo cristiano contaba en esos momentos con un valeroso caballero, el Cid Campeador, a quien recurrían unos y otros para encomendarle las más arduas empresas de armas y batallas. También en esta ocasión fue necesaria la intervención de Rodrigo Díaz de Vivar, el verdadero nombre del Cid, quien, con su ánimo y valentía, además de un gran esfuerzo, mantuvo cercada a la ciudad de Valencia durante nueve meses seguidos, hasta que, finalmente, logró capturarla y tomar posesión de ella.
Los moros valencianos contaron con la importante colaboración del rey Búcar y de los almorávides, por eso era más inconcebible la victoria del Cid Campeador. Tan increíble parecía la empresa cidiana que algunos se empeñaron en decir que don Rodrigo contó con la ayuda inestimable de don Pedro Ruiz de Azagra, señor de Albarracín, hecho que todavía confiere a la reconquista de Valencia un mayor contenido legendario, puesto que don Pedro, el señor de Santa María de Albarracín —sin duda un magnífico estadista y un esforzado y valeroso hombre de armas—, vivió muchos años después de la hazaña protagonizada por don Rodrigo Díaz de Vivar.
En efecto, a don Pedro se le reconoce su estrecha relación con Valencia, en tiempos del rey Lobo, de quien era amigo, pero el pueblo estima que su inclinación por la ciudad levantina se basaba en haberla conocido cuando ayudó con sus tropas al Cid.
[Zurita, Jerónimo, Anales..., libro I, pág. 137.]


Albarracín es un municipio y localidad español del suroeste de la provincia de Teruel, en la comunidad autónoma de Aragón. Cuenta con una población de 1054 habitantes (INE 2016). La localidad es Monumento Nacional desde 1961; posee la Medalla de Oro al mérito en las Bellas Artes de 1996, y se encuentra propuesta por la Unesco para ser declarada Patrimonio de la Humanidad por la belleza e importancia de su patrimonio histórico.


Se encuentra situada cerca de la antigua ciudad romana de Lobetum. Los árabes llamaron al lugar Alcartam que se derivaría del antiguo topónimo de Ercávida, pasando a denominarse más tarde como Aben Razin, nombre de una familia bereber de donde se derivaría su nombre actual. Otros opinan que el término «Albarracín» derivaría del celta alb, 'montaña', y ragin, 'viña', 'uva' o del antropónimo Razin.

Sin duda el topónimo procede de Ibn (ben) hijo de Razin (reyes taifas de Albarracín desde la fitna hasta Ibn Mardanís, rey Lobo de Murcia. Es decir, el lugar de los hijos de Razin, aunque hasta el siglo xix su nombre oficial es Ciudad de Santa María de Albarracín, denominándose en época islámica Santa María de Oriente.

El casco antiguo se encuentra construido sobre las faldas de una montaña, rodeada casi en su totalidad por el río Guadalaviar. Al norte se encuentra la sierra de Albarracín, y al sur los montes Universales. Parte de su término municipal está ocupado por el Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno.

En los alrededores nacen los ríos Guadalaviar, Tajo, Júcar, Cabriel y Jiloca.

Su término municipal es, por razones históricas, uno de los más grandes de la provincia de Teruel (sólo superado por el de Alcañiz) y en él se encuentran las localidades de: Albarracín (capital del municipio), El Cañigral, Las Casillas de Bezas, Collado de la Grulla, Valle Cabriel, El Membrillo, San Pedro y Valdevecar.

El pueblo está encaramado en un peñón y rodeado por el Guadalaviar. Por este lado y mirando hacia el río se hallan edificadas las casas colgadas. Dentro del pueblo sus calles son empinadas y estrechas, con rincones muy pintorescos. La construcción ofrece la original arquitectura popular con la forja propia de la provincia además de tener el color rojizo característico llamado rodeno.

La localidad se divide en dos zonas: la parte antigua, la Ciudad, con sus casas colgadas sobre la hoz del río; y el Arrabal, situado en la vega del Guadalaviar.

En la Edad de Hierro estuvo habitada por la tribu celta de los lobetanos. Se han encontrado importantes pinturas rupestres epipaleolíticas y neolíticas de estilo levantino, esquemático y semiesquemático en el pinar del rodeno. Durante la época romana se llamó, al parecer, Lobetum, y en tiempos de los visigodos, Santa María de Oriente.

Durante el período andalusí, concretamente el siglo xi, el clan bereber de los Banu Razin alcanzó el poder convirtiéndose en la dinastía soberana de la taifa de Albarracín. De este linaje procede el propio nombre de la población (al-Banu Razin: (la ciudad) de los hijos de Razín). De esta magnífica etapa se conservan dos importantes testimonios: la torre del Andador –situada en lo alto del recinto exterior– y el castillo de Albarracín, que albergó la antigua alcazaba de los Banu Razin.

La taifa pasó posteriormente, por cesión y no por conquista, a la familia cristiana de linaje navarro de los Azagra, que mantuvieron de facto la independencia de Castilla y de Aragón desde 1170, llegando a crear un obispado propio. También el poderoso linaje de Lara ejerció su soberanía sobre Albarracín. Tras el fracaso de conquista por parte de Jaime I en 1220, es Pedro III de Aragón quien la conquistó en 1285 tras sitiarla, pasando definitivamente a la Corona de Aragón en 1300. Esta serie de hechos políticos tuvieron como base la importancia de la fortaleza y del sistema defensivo de Albarracín.

Es una antigua sede episcopal denominada, primero Arcabricense y después Segobricense hasta que, tras la desmembración de las iglesias de Segorbe (Castellón) de las iglesias de Albarracín, paso a denominarse Albarracinense, tras la Bula Papal de Juan Pablo II, mantiene su independencia pero pasa a ser regida por el Obispo de Teruel que es también Obispo de Albarracín.

El 21 de junio de 1257 el rey Jaime I concedió en Teruel a la Comunidad de Santa María de Albarracín o Comunidad de aldeas de Albarracín el privilegio sobre competencia de jurisdicción de sexmeros, asistentes y jurados de dicha Ciudad.

Durante la Guerra Civil Española tuvieron lugar en la localidad combates entre las tropas republicanas y las franquistas, cambiando varias veces el control de la población entre ambos bandos. En julio de 1937 tuvo lugar una ofensiva republicana sobre la localidad, constituyendo el mayor enfrentamiento bélico habido en la localidad durante la guerra. En un rápido ataque, el 8 de julio los republicanos se hicieron con el control de la localidad a excepción del ayuntamiento y la catedral, en los que permanecieron sitiados militares y civiles que se habían refugiado previamente. Los sublevados reaccionaron enviando refuerzos y el 13 de julio lograron reconquistar la localidad y expulsar a las tropas republicanas.

La localidad es Monumento Nacional desde 1961; posee la Medalla de Oro al mérito en las Bellas Artes de 1996, y se encuentra propuesta por la Unesco para ser declarada Patrimonio de la Humanidad por la belleza e importancia de su patrimonio histórico.

Conjunto histórico de Albarracín: su conjunto histórico está declarado como bien de interés cultural con el código RI-53-0000030.10​
Catedral del Salvador: situada junto al castillo, es del siglo xvi con una sola nave y capillas laterales. En su museo hay buenos tapices flamencos historiados con la vida de Gedeón.
Alcázar de Albarracín: ubicado en el casco antiguo, recientemente ha sido restaurado y acondicionado para su visita. Entre 2004 y 2006 se han realizado excavaciones arqueológicas y se han restaurado sus estructuras. Si bien conserva un potente recinto amurallado, su interior alberga un interesante campo arqueológico de época medieval. Fue alcázar andalusí, al convertirse el clan de los Banu-Razin en soberanos de este pequeño reino de taifa en el siglo xi, que dio nombre a la ciudad. Durante el siglo xiii y el xiv siguió siendo residencia de los señores de Albarracín, y, tras la conquista aragonesa de la ciudad en 1284, se transformó casi completamente. La fortaleza estuvo ocupada hasta finales del siglo xvi; fue destruida en el siglo xviii tras la Guerra de Sucesión.
Palacio episcopal: se encuentra junto a la catedral. Tiene portada barroca.
Casa Consistorial: se encuentra en la plaza del Ayuntamiento. Es del siglo xvi, con balcones de madera y un corredor corrido sobre el río.
Casa de la Julianeta: casa de construcción popular, se encuentra en el Portal de Molina.
Murallas de Albarracín: del siglo xiv, de construcción cristiana.
Torre del Andador, de aparejo musulmán del siglo x y xi, reforzada con un pequeño recinto rectangular.
Torre de doña Blanca, simétrica a la del Andador, se halla en el extremo del espolón.
Torre de la Muela, hoy desaparecida; similar a las del Andador y de doña Blanca, se hallaba al otro lado del río.



LA AYUDA DE PEDRO RUIZ DE AZAGRA AL CID (SIGLO XI. ALBARRACÍN)
Castillo y muralla de Albarracín


Pedro Ruiz (Rodríguez) de Azagra (muerto en 1186) fue un noble y hombre de armas navarro que se estableció en el señorío independiente de Albarracín, el cual permaneció bajo esta condición hasta 1284.

Era el segundo hijo de Rodrigo Pérez de Azagra. Su hermano mayor fue Gonzalo Ruiz de Azagra y su hermano menor, y a la postre sucesor suyo, Fernando Ruiz de Azagra.

Pedro se casó con Toda (o Tota) Pérez, la hija de otro noble navarro, Pedro de Arazuri. Estos dos Pedros se enajenaron de Navarra prácticamente al mismo tiempo, probablemente porque no aceptaron la sucesión de Sancho VI de Navarra en 1154, después de la muerte de su padre García Ramírez. Entró a formar parte entonces de las huestes a servicio de Muhammad ibn Mardanis, a la sazón gobernante de la taifa de Valencia y Murcia, entre 1166 y 11682​ (o tal vez posteriormente durante los años 1169–1170).

Ibn Mardanis le confió el señorío de Albarracín con la idea de defender el flanco norte de su taifa del expansionismo de Alfonso II de Aragón. Pedro comenzó inmediatamente a cristianizar su señorío, erigiendo iglesias y fundando un obispado. Su negativa a reconocer la soberanía aragonesa a través de su obispo Martin, el cual rechazó reconocer la supremacía del Obispo de Zaragoza, a pesar de ser ordenado para que así fuera por el mismísimo Papa. Pedro también repobló la región de Albarracín, mayoritariamente con colonos provenientes de Navarra.

Pedro se mostró generalmente amistoso con Navarra y con Alfonso VIII de Castilla. En agosto de 1170, él mismo junto con su hermano Gonzalo toman parte en la comitiva enviada por Alfonso VIII para conocer a su prometida, Leonor, en Burdeos escoltándole hasta la presencia del rey.​ Incluso cuando su suegro se alineó con Castilla, Pedro permaneció neutral. En 1172, Cerebruno, el arzobispo de Toledo en Castilla y primado de España, consagró al obispo de Santa María de Albarracín y le incorporó a su diócesis.​ En 1176, Pedro el cual se auto intitulaba como vasallo de Santa María, un título que emplearían la mayoría de sus sucesores, proclamaba ninguna soberanía en la tierra sobre él, exceptuando la Virgen María en el cielo.

En enero de 1180 le vemos firmando en la tercera columna del Fuero de Villasila y Villamelendro firmado en Carrión de los Condes como Petrus Roderici de Azagra, confirmat.

https://www.celtiberia.net/es/conocimientos/?idp=7058

Un tal "Peire Rois" mencionado en el poema Quan vei pels vergiers despleiar, donde el sirviente de Bertran de Born, sea probablemente el citado Pedro Ruiz de Azagra. Compuesto probablemente en 1184, la canción de Bertran es la segunda arenga anti Aragonesa.


Serra-Baldó, Alfons. Els trobadorsBarcelona: Barcino, 1934 (2a ed. 1998).
Codi: 080,035 Autor: Bertran de Born Gènere: Sirventes NúmeroXIV

Quan vei pels vergiers depleiar
  [SIRVENTÈS]
   
I1Quan vei pels vergiers despleiar
  los cendatz grocs, indis e blaus,
  m’adoussa la votz dels chavaus
  e·lh sonet que fan li joglar
 5     que viulan de trap en tenda,
  trombas e corn e graile clar.
  Adoncs vuolh un sirventes far,
       tal que·l coms Richartz l’entenda. 
   
II Ab lo rei mi vuolh acordar
 10d’Arago e tornar en paus.
  Mas trop fo deschausitz e braus,
  quan venc sai sus per osteiar;
       per qu’es drechs qu’ieu l’en reprenda.
  Ieu o dic per lui chastiar;
 15e pesa·m si·l vei foleiar,
       e vuolh que de me aprenda.
   
III Ab me·l volon tuit encusar,
  qu’us mi comtet de sos vassaus
  que de Castellot ac mal laus,
 20quan ne fetz N’Espanhol gitar.
       E no·m par que si defenda
  ves el, s’el lo n’ausa proar;
  e, quan entret per convidar,
       conquerit lai pauc de renda.
   
IV25Oi mais no li puosc re celar,
  anz li serai amics coraus:
  Gastos, cui es Bearns e Paus,
  mi trames sai novas comtar
       que de sos pres pres esmenda
 30del rei, que·ls i degra liurar,
  e volc en mais l’aver portar
       que om totz sos pres li renda.
   
V Que so m’an dich de lui joglar
  qu’en perdo an fachs totz lor laus.
 35S’anc lor det vestirs vertz ni blaus
  ni lor fetz nul denier donar,
       lait l’es qu’om l’en sobreprenda;
  que d’un sol s’en saup be paiar:
  d’Artuset, don fai a blasmar,
 40     qu’en mes als juzieus en venda.
   
VI Peire joglar saup mal paiar,
  qu·elh prestet deniers e chavaus,
  que la vielha que Font-Ebraus
  aten, lo fetz tot pesseiar;
 45     qu’anc l’entresenhs fachs ab benda
  de la jupa del rei d’armar,
  qu·elh balhet, no lo puoc guizar
       qu’om ab coutels tot no·l fenda.
   
VII Peire Rois saup devinar
 50al prim que·l vi joves reiaus,
  que no seria arditz ni maus;
  e conoc lo al badalhar:
       reis que badalh ni s’estenda,
  quan au de batalha parlar,
 55sembla o fassa per vaneiar
       o qu’en armas no s’entenda.
   
VIII Ieu lo·lh perdo, si·m fetz mal far
  a catalas ni a laraus.
  Puois lo senher cui es Peitaus
 60lo·lh mandet, non auset als far.
       E reis que logier atenda
  de senhor, be·l deu afanar;
  et el venc sai per gazanhar
       mais que per autra fazenda.
   
IX65Vuolh, sapcha·l reis et aprenda
  de son grat e fassa chantar
  mo sirventes al rei navar,
       e per Castela l’estenda. 
   
  (Text d’Appel)

Pedro Ruiz de Azagra no dejó descendencia masculina directa, sucediéndole su hermano menor Fernán. Por el contrario sí que dejó una hija llamada Toda Pérez de Azagra, la cual casó con Diego López II de Haro, falleciendo el 16 de enero de 1216.

Asperti, Stefano (2001). "Per «Gossalbo Roitz»." Convergences médiévales: épopée, lyrique, roman. Mélanges offerts à Madeleine Tyssens. Nadine Henrard, Paola Moreno, and Martine Thiry-Stassin, edd. Paris: De Boeck Université.
Buresi, Pascal (2004). La frontière entre chrétienté et Islam dans la péninsule Ibérique: du Tage à la Sierra Morena (fin XIe-milieu XIIIe siècle). Editions Publibook.
Doubleday, Simon R. (2001). The Lara Family: Crown and Nobility in Medieval Spain. Harvard University Press.
Ladero Quesada, Miguel Ángel (2001). "Sobre la evolución de las fronteras medievales hispánicas (siglos XI a XIV)." Identidad y representación de la frontera en la España medieval, siglos XI–XIV: seminario celebrado en la Casa de Velázquez y la Universidad Autónoma de Madrid, 14–15 de diciembre de 1998. Carlos de Ayala Martínez, Pascal Buresi, Philippe Josserand, edd. Madrid: Casa de Velázquez, pp. 5–50.

Suárez Fernández, Luis (1976). Historia de España antigua y media. Ediciones Rialp.

viernes, 5 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA TERSERA.

En una espéssie de confessió y en puríssima consiénsia una Siñora enamorada de un prohome convéns a un flare, sense donássen ell cuenta, y trobe la manera de conseguí lo que ella vol. 

La Reina, giránse cap a Filomena, li va maná continuá, y Filomena va escomensá a parlá aixina:

Yo vull contátos una burla que va sé mol justamen feta per una hermosa Siñora a un flare mol serio. Tots los seglás (la mayoría mol idiotes y homes de extrañes maneres y costums) se creuen que valen mes que los atres en totes les coses, y que saben mes, cuan tenen menos valor, y com no tenen inventiva per a sustentás com los demés homes, se refugien (arrasséren) aon puguen tindre de qué minjá, com lo gorrino.

To la contaré no sol per a obeí la orden sino tamé per a advertítos de que los religiosos (a qui natros, massa cregudes, los doném massa fe) poden sé y són algunes vegades burlats, no sol per los homes sino per algunes de natres.

A la nostra siudat, mes plena de engañs que de amor o lealtat, no fa encara mols añs, va ñabé una noble Siñora adornada de bellesa y de costums, en altesa de ánimo y en sutils agudeses tan dotada com la que mes. Lo nom, encara que yo lo sápiga, no lo descubriré perque encara viuen algúns que se enfadaríen per contá aixó y enríuremon. 

Ésta, pos, veénse naixcuda de alt linaje y casada en un artessano de la llana (pelaire y mol bon cardadó) perque ere riquíssim, no podíe tráures lo desdén y seguíe pensán que cap home de baixa condissió, per mol forrat que estiguere, ere digne de dona noble. Veén que ell no ere capás de res mes que de distinguí una mescla o fé cusí una tela o discutí en una filandera (cusidora, teixidora) sobre lo que habíe cusit, se va proposá no vóldre de cap manera los seus abrassos mes que cuan no los hi puguere negá, y trobá an algú que li pareguere mes digne de ella que lo teixidó.

Y se va enchochá tan de un mol valén y de michana edat que lo día que no lo veíe no podíe passá la nit sense doná voltes; pero lo home de pro, no donánse cuenta de alló, gens se preocupabe, y ella, que mol prudénta ere, ni per embajada de cap dona ni per carta se atrevíe a félay sabé, tenín temó de que podríen víndreli possibles perills. Y donánsen cuenta que aquell frecuentabe (visitabe) mol a un religiós que, encara que fore sopencoy capsot, no dixabe de tindre fama entre tots de home de molta valía perque ere de santíssima vida, va pensá que aquell podríe sé mol bon migé (intermediari, casamenté) entre ella y lo seu amán. 

Y habén pensat lo que li conveníe fé, sen va aná a una hora oportuna a la iglesia aon ell anabe y, fénlo cridá, va di que cuan li vaiguere be, en ell volíe confessás.
Lo flare, veénla dona de linaje, la va escoltá de bona gana, y ella después de la confessó va di: 

- Pare meu, nessessitaba recórre (recurrí) a vos per ajuda y consell sobre lo que ara sentiréu. 

Yo sé, perque tos u hay dit, que coneixéu als meus paréns y al meu home, pel que soc amada mes que la seua vida, y cap cosa dessicho que ell, com home riquíssim, no mu compro. Per estes coses mes que a mí mateixa lo vull; y dixém apart que u faiguera, pero sol que pensara alguna cosa que contra lo seu honor o gust aniguere, cap dona culpable mereixeríe mes lo foc que yo. 

Ara, un de qui no sé lo nom, pero que me pareix persona de be, y si no estic engañada tos frecuente mol, pito y alt, vestit en bones robes fosques, potsé no sen haigue percatát de la meua intensió, pero no puc assomám a cap porta o finestra ni eixí de casa sense que ell no se fico dabán; y me extrañe que no estigue aquí ara; lo que mol me dol, perque estos comportaméns fan assobín a les dames honestes sé censurades sense culpa. 

Hay tingut al ánimo félay di alguna vegada, pero después may repensat, perque los homes fan algunes vegades les embajades de manera que les respostes són roínes, y náixen paraules, y de les paraules se arribe a les obres; pel que, per a que mal y escándol no se provocaren, mu hay callat, y vach pensá contálay a vosté abáns que a dingú, tan perque me pareix que lo seu amic sou com tamé perque a vos tos está be rependre als amics y als forastés. 

Tos demano en nom de Déu que lo amonestéu y li roguéu que no continúo en estes costums. Ña bastantes dones que estarán preparades per an estes coses y los agradará sé mirades y dessichades per nell o per atres, pero a mí me done engorro, perque de cap manera ting lo ánimo disposat a tal empresa.
Y dit aixó, com si vullguere llagrimejá, va baixá lo cap. 

Lo san flare va compéndre enseguida que parlabe de aquell que coneixíe, y alabán mol a la Siñora per esta bona disposissió, creén que ere verdat lo que diebe, li va prométre (prometí) actuá y que aquell ya no la molestaríe mes, y sabén que ere mol rica, li va alabá les obres de caridat y les limosnes, contánli les nessessidats de la parroquia. A lo que la Siñora va di:

- Tos u rogo per Déu; y si u negare, diéuli en firmesa que soc yo qui tos ha dit aixó y a vos me hay queixat.

Y después, feta la confessió y ficada la peniténsia, enrecordánse dels encomios fets pel flare a les limosnes, omplínli una aumostada de dinés, li va rogá que diguere misses per l´alma de los seus morts; y eixecánse, sen va entorná cap a casa.

Lo home de pro va aná a vore al san flare después de poc tems, com acostumbrabe a féu; después de que de una cosa y de un atra hagueren parlat juns durán un rato, portánlo apart, en molta suavidat li va cridá la atensió sobre les mirades que li dedicabe an aquella Siñora, tal com ella li habíe explicat.
Lo home de pro se va maravillá, perque may la habíe mirat y raríssimes vegades acostumbrabe a passá per dabán casa seua, y va escomensá a ficá excuses; pero lo flare no li va dixá parlá, diénli:

- Ara, no fingíxques extrañát ni gastos paraules en negáu, perque no pots; no hay sabut estes coses per los veíns: ella mateixa, queixánse mol de tú, me u ha dit. A tú estes brometes ya no te están be. Te rogo que te retiros y díxala en pas. 

Lo home de pro, mes espabilat que lo san flare, va compéndre la artimaña de la dona, y fen vore que se avergoñíe una mica, va di que no se ficaríe mes dabán de ella; y separánse del flare, va aná cap a casa de la Siñora, que sempre estabe assomada a una finestreta en finestronetsper vore si passabe. Y veénlo vindre, tan alegre y tan grassiosa se li va enseñá que ell be va pugué enténdre que habíe entés per les paraules del flare les de ella; y de aquell día cap abán, en cuidadet, en plaé seu y en grandíssim gust y consol de la Siñora va aná passán per aquell barri.

La Siñora, después de un tems, ya convensuda de que li agradabe tan com ell an ella, en dessich de enséndrel mes y assegurás del amor que li teníe, buscán lo puesto y lo momén, al san flare va torná, y tiránseli als peus a la iglesia, va escomensá a plorá. Lo flare, veén aixó, li va preguntá en compassió quina novedat portabe. 

La Siñora va contestá:

- Pare meu, les notíssies que porto són de aquell collonassos amic vostre de qui me vach queixá a vos fa uns díes, perque crec que ha naixcut per a fótrem (cabrejám, no penséu mal) y per a fém fé algo pel que may podré ya está contenta ni me atreviré a ficám aquí als vostres peus. 

- ¡Cóm! - va di lo flare - , ¿no ha dixat de molestát?

- Pos no - va di la Siñora -, desde que me vach queixá a vos de alló, com per ressentimén, habénse pres a mal que me hayga queixat a vos, de cada vegada que passabe, crec que después ne ha passat sat per allí. Y vullguere Déu que en passá y mirám ne haguere tingut prou; pero ha sigut tan atrevit y tan descarat que ahí me va enviá a una dona a casa en notíssies seues, y com si yo no tinguera morrals o sintos me va regalá un morralet (escarcela) y un sinturó (com faríe Francisco Correa - Gürtel), lo que me hay pres y mu preng tan mal que crec que si no haguera pensat en lo escándol, y tamé pel vostre amor, hauría armat un abalot (zipizape); pero me hay serenat y no hay volgut fé ni di res sense fétosu sabé abáns. Y ademés de aixó, habénli tornat lo morral y lo sinto a la donota que los habíe portat, per a que los hi tornare an ell, y habénla despachat de mala manera, úspen, arruix, cóla, tenín temó de que se quedare en ells y li diguere que yo los había asseptat, com sé que fan algunes vegades, la vach troná a quirdá (cridá) y enfurruñada los hi vach péndre de la má y tols hay portat a vos, per a que los hi tornéu y li diguéu que no ting nessessidat de los seus regalos, perque, per mersé de Déu, y de lo meu home, ting tans bolsos, morrals, macutos, mochiles y tans sintos y lligues que podría enterrál en ells. Si no se corregíx, lay diré al meu home y a mons germáns, y que passo lo que Déu vullgue; preferixco que ell ressibixque afrentes o alguna vimenada si té que ressibíles que sé difamada per culpa seua; ¡y germá, aixina está la cosa!
Y dit aixó, entre plos, se va traure de daball de la faldeta una presiosa y rica bossa de Givenchy y un valiós y elegán sinturonet y los hi va ficá al flare acorronats a la faldeta; éste, creénse tot lo que la Siñora li diebe, enfadat u va agarrá y va di: 

- Filla, si de estes coses te enfades no me extraño ni te hay de repéndre a tú per naixó; mol te alabo que seguixques los meus consells. Yo lo vach empéndre l´atre día, y ell mal ha cumplit lo que me va prométre; pel que, entre alló y aixó que acabe de fé l´estiraré de les orelles tantes vegades y tan fort que ya no te molestará mes; y tú, en la bendissió de Déu, no te dixos guañá per la ira y no lay digues a cap dels teus, que podríe vindre mol mal. Y no pensos que de aixó te vindrá alguna calumnia, que yo siré sempre, ante Déu y dabán de los homes, testigo firme de la teua honestidat. 

La Siñora va fingí consolás una mica, y dixán esta conversa, com coneixíe la avaríssia del flare y la dels demés, va di:

- Siñó, estes nits me se han aparegut mol mons pares en somnis y me pareix que están en grandíssimes penes y lo que demanen són limosnes, espessialmen ma mare, que me se apareix tan apocadeta que es una llástima vórela; crec que está passán grandíssims patiméns al vórem en esta angustia per culpa de eisse enemic de Déu, y per naixó voldría que diguéreu per les seues almes coranta misses gregorianes y atres orassións, per a que Déu los trague de aquell foc atauladó. 

Y dit aixó, li va ficá a la má un florín. Lo san flare lo va agarrá alegremen, y en bones paraules y en mols ejemplos va alentá la seua devossió y donánli la bendissió la va dixá anássen. 

Y cuan sen va aná la Siñora, sense donánsen cuenta de que li habíe futut lo pel, va enviá a buscá al seu amic; éste, veénlo enfadat, sen va doná cuenta de que ñabíen mes notíssies de la dona, y va esperá a vore qué diebe lo flare. Lo retó, repetínli les paraules que li habíe dit atres vegades y parlánli ara enfadat y casi insultánlo, lo va empéndre mol pel que li habíe dit la Siñora. 

Lo home de pro, que encara no veíe aón volíe arribá lo flare, negabe en poc convensimén que li haguere enviat lo morralet y lo sinto, y lo pare, mol enfadat, va di:

- ¿Cóm pots negáu, mal home? Aquí u tens, que ella mateixa plorán me u ha portat: ¡mira a vore si u coneixes!

Lo home de pro, fen com que se avergoñíe mol, va di: 

- Claro que u reconeixco, y tos confesso que hay fet mal; y tos juro que may mes sentiréu una paraula de aixó, ya que en eixa disposissió la vech.
Les paraules van sé moltes. Al final, lo borregodel flare li va doná la bossa y lo sintet al seu amic, y después de habél adoctrinaty rogat que no se ocupare mes en aquelles coses, y habénlay ell prometut, li va doná llisénsia.

Lo home de pro, contentíssim de la sertesa del amor de la dona, cuan se va separá del flare sen va aná a un puesto desde aon li va enseñá a la Siñora que teníe les dos coses; de lo que la Siñora va está mol contenta. 

Va passá que, per alguna raó, no mol después de aixó va tindre que anássen a Génova lo home de la Siñora. Y en cuan habíe montat a caball pel matí y ya estabe en camí, sen va aná la Siñora aon lo san flare, y después de mol queixás, plorán, li va di:

- Pare meu, ara sí que tos dic que no puc aguantá mes. Com l´atre día tos vach prometre que no faría res que abáns no tos diguera, y per a que cregáu que ting raó en plorá y queixám, vull ditos lo que lo vostre amic, o dimoni del infern, me ha fet este matí poc abáns dels maitines. No sé cóm ha sabut que lo meu home sen ha anat pel matí a Génova, y a la hora que tos hay dit, ha entrat a un jardí meu y per un ábre ha pujat hasta la finestra de la meua cámara, que done al jardí; y ya habíe ubert la finestra y volíe entrá a la cámara cuan yo, despertánme, me hay eixecat de un bot y me volía ficá a cridá, y u hauría fet si no me haguere demanat mersé per Déu y per vos, diénme quí ere; en lo que, al sentíl, per amor vostre hay callat, y despullada com vach náixe hay corregut a tancáli la finestra a la cara, y ell crec que sen ha anat, perque no lo hay sentit mes. Ara, si aixó es cosa que pugue aguantás, diéumu; en cuan a mí, no vull soportál mes, pos per amor de vos ya lo hay aguantat massa.
Lo flare al sentí aixó se va esturrufá com un gat y no sabíe qué di. Moltes vegades li va preguntá si habíe vist be que fore ell y no datre. A lo que la Siñora va contestá: 

- ¡Alabat sigue Déu, com si no lo puguera distinguí an ell de consevol atre! Ere ell, y encara que u negare, no tos u cregáu.


Va di entonses lo flare:

- Filla meua, no ña mes que parlá, que aixó ha sigut massa atrevimén y una cosa mol mal feta, y has fet be en despachál de casa com u has fet. Pero te demano, ya que Déu te ha librat del deshonor, que, aixina com has seguit lo meu consell dos vegades seguides, u fáigues esta vegada, es di, que sense queixát de alló a cap dels teus paréns me dixos fé a mí, voré si puc ficáli freno y serreta an eisse demoni, afaram desenfrenat que yo creía que ere un san; y si puc arribá a apartál de esta bestialidat, be; y si no puguera, desde ara te dono permís y la meua bendissió per a que faigues lo que júsgos com a bo.

- Pos be - va di la Siñora- , per esta vegada no vull enfadátos y tos faré cas, pero procuréu que se guardo de incordiám mes, y tos prometixgo no torná a vindre mes per este assunto. Y sense di res mes, com si estare cabrejada, sen va aná de aon lo flare. Y apenes habíe eixit de la iglesia la Siñora, cuan lo home de pro va arribá, y va sé cridat pel flare; y emportánsel apart, li va di los insults mes grans que may se han dit a un home, hasta desleal y traidó lo va cridá. Éste, que atres dos vegades habíe vist lo que volíen di los renecs de este flare, escoltánlo en atensió, li va contestá:

- ¿A qué ve este enfado, siñó meu? ¿hay crussificat a Cristo? 

A lo que lo flare va contestá:

- ¡Miréu lo pocavergoña, escoltéu lo que diu! Parle ni mes ni menos com si hagueren passat un añ o dos y lo tems li haguere fet olvidá les seues canallades y deshonestidat. ¿En lo ratet que ha passat desde los maitines de avui te sen han anat del cap les afrentes que li has fet al prójimo? ¿aón has estat poc abáns de fes de día?

Va contestá lo home de pro:

- No sé aón hay estat; mol pronte tos ha arribat lo correu.

- Es verdat - va di lo flare - que lo recadé ha vingut: hau cregut que perque lo home no estáe a casa la noble Siñora tos obriríe les … los brassos. ¡Ay, qué majo, quin home mes honrat! ¡Se ha fet sonámbul, obridó de portes y finestres y escaladó de árbres! ¿creus que en la teu ossadía venserás a la santidat de esta dona y de nitet te li pujes a les finestres per un ábre? No ña res al món que la desagrado tan com tú; y tú no pares. Vach a dit una cosa y que no te sápigue mal: hasta ara, no per l´amor que te tingue, sino a instánsies dels meus rogs ha callat lo que li has fet; pero no callará mes: li hay donat permís per a que, si la oféns mes, faigue lo que li paregue. ¿Y qué farás si lay diu a sons germáns?

Lo home de pro, habén entés lo que li conveníe, com milló va pugué y sabé, en moltes promeses va tranquilisá al flare; y despedínse de ell, al arribá la matinada siguién, va entrá per lo jardí y va pujá pel ábre y va trobá la finestra uberta, se va embutí a la alcoba, y se va aviá als brassos de la seua hermosa Siñora, que en grandíssim dessich lo habíe estat esperán, y ella li va di:

- Grássies al siñó flare que tan be te va enseñá lo modo de vindre. Y después, disfrután la un del atre, van parlá y sen van enriure mol de la simplissidat del bruto flare, van parlá mal de la llana, la suncha, les pintes y les cardenches, y juns van está ben a gust. Y u van amañá de tal manera que, sense tindre que recurrí al siñó flare, moltes atres matinades se van ajuntá.

tersera jornada novela cuarta

viernes, 13 de octubre de 2017

CORONNICA DE SANT JOHAN DE LA PENNA

CORONNICA DE SANT JOHAN DE LA PENNA

Texto de la página de facebook Corona de Aragón

Contados los hechos de la llegada al trono de Ramiro II El Monje, sus esfuerzos en salvaguardar el reino y sus decisiones y acuerdos para darle continuidad en su hija y descendientes con el  pacto matrimonial con el Conde de Barcelona.
Tanto en Aragón como en Barcelona y sus condados dependientes la mujer aunque fuera primogénita o heredera no podía ejercer el gobierno, ese derecho solo podía ser para el varón dando así a lo que se llama la estirpe varonil o linaje por línea de varón.
Es obvio que con los descendientes de Petronila y Berenguer se unen dos linajes uno por dignidad real y otro por línea varonil y a partir de éstos la Casa de Aragón tomara ralea condal creando lo que hoy se conoce como la Corona de Aragón.
La Crónica pasa del último rey de Aragón por línea de varón a los ascendientes del linaje de los Condes de Barcelona empezando por el Conde Guifre y como fue muerto, este conde fue el primero en ostentar el titulo hereditario y es por eso que la crónica obvia todos los condes de Barcelona anteriores e incurre en el error del orden de los Guifre (el Pelloso es el padre y no el hijo).

CORONNICA DE SANT JOHAN DE LA PENNA

 


Aquí femos fin et termino a los reyes de Aragón; et por tal como el dito regno en defallimiento de heredero masclo pervino a conte de Barchinona por ajustamiento matrimonial, veamos qui fue conte primo de Barchinona; et depues de grado en grado de cada un conte según que devalloron el del otro, fablaremos et lur vida recontaremos.

Barchinona, Barcelona, condado, moneda

Agora tractemos del comencamiento del linage de los contes de Barchinona.
En el tiempo antigo, fue un cavallero clamado Guiffre qui fue de la villa d´Arria, sitiada en la tierra de Conflent cerca del rio de Ter. Aquesti cavallero era muyt richo homme et muy bien armado et muyt sabio, et por la su nobleza et prodeza huvo del rey de Francia el condado de Barchinona de qui era. Fue un tiempo quel dito compte fue a la ciudad de Narbona, con su fillo que havia nombre Guiffre Pelloso, por parlament con algunos mesageros del rey de Francia; et estando aquí, el dito conte huvo contrast con algunos cavalleros del rey de Francia, et en el dito contrast un cavallero frances ahontadament poso la mano en la barba del dito conte, et el dito conte, de grant ira movido, saco la espada et mato el dito cavallero. Et aquí mismo grant multitud de franceses prendieron el dito conte et, mientre presso se lo levavan al rey de Francia, el dito conte, queriendose vengar de la onta de la prisont, movio batalla con los franceses, qui preso se lo levavan, et finalment matoronlo creca (cerca) de la villa de Senyora Sancta Maria del Puch.

     
Crónica de San Juan de la Peña

Sabéis quién es Francho Nagore? Hizo una tesis sobre la Coronnica

martes, 8 de febrero de 2022

Carlos Ros, tratat de adages, y refranys valencians

TRATAT DE ADAGES, 

Y REFRANYS VALENCIANS, 

Y PRACTICA 

PERA ESCRIURE AB PERFECCIÒ LA 

LENGUA VALENCIANA. 

ESCRIT

PER CARLOS RÒS, 

NOTARI APOSTOLICH, NATURAL 

de esta mòlt Noble, Illustre, LL. 

y Coronada Ciutat de 

Valencia. 


SEGONA IMPRESSIÒ. 


AB LICENCIA: 


En Valencia, en la Imprenta de Josep Garcia, any 1736.


TRATAT DE ADAGES, Y REFRANYS VALENCIANS, Y PRACTICA PERA ESCRIURE AB PERFECCIÒ LA LENGUA VALENCIANA. ESCRIT PER CARLOS RÒS,  NOTARI APOSTOLICH, NATURAL de esta mòlt Noble, Illustre, LL. y Coronada Ciutat de Valencia. SEGONA IMPRESSIÒ. AB LICENCIA: En Valencia, en la Imprenta de Josep Garcia, any 1736.

Este lo hay trobat a wallapop.

TRATAT DE ADAGES, Y REFRANYS VALENCIANS, Y PRACTICA PERA ESCRIURE AB PERFECCIÒ LA LENGUA VALENCIANA. ESCRIT PER CARLOS RÒS,  NOTARI APOSTOLICH, NATURAL de esta mòlt Noble, Illustre, LL. y Coronada Ciutat de Valencia. SEGONA IMPRESSIÒ. AB LICENCIA: En Valencia, en la Imprenta de Josep Garcia, any 1736. (wallapop)


(Nota del editor: Ramón Guimerá Lorente: se sustituyen las palabras à o á por a; è o é por e; ò u ó por o.

Se añaden entre paréntesis algunas correcciones o comentarios, pero se deja el texto igual que está en el original en pdf que estoy trabajando, el de la segunda impresión o edición.

El pdf tiene 121 páginas, en odt, doc se queda en 49).

A LA

SOBERANA EMPERATRIU 

DE CEL, Y TERRA 

NOSTRA SENYORA 

DELS 

DESAMPARATS, 

VENERADA 

en sa Lealissima Ciutat de 

Valencia, de la qui es 

Patrona. 


Sent aqueste Tratat, Sacratissima Verge Maria, de Adages, y Refranys, y quentre estos hià hu que diu: Qui a bon arbre sarrima, bona sombra el cobri: mencontre precissat a oferirlo a vostra soberana Grandèa, perque Arbre que hatja donat fruyt mes regalat quel que Vos donareu en Bethleem nos pot encontrat (encontrar), puix yo a este macollixch; no a la sombra, quen Vos no cab, ni un atomo dobscuritat, perque tota sòu plena de Gracia, 

e Inmaculada. Un altre Adage, o Refrany, hiá, que diu: Qui bè sestá nos moga: gran temeritat serìa buscar yo altre Mecènes que a Vos, Soberana Aurora, puix estich mòlt bè en Vostron auxili. La Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, que lany 1732. imprimì, jà la dediquì tambè sots la protecciò de vostra Divina Gracia, perque a la resplandor de tan rutilants raigs, no la poguèren obscurir, ni eclypsar les espesures dels nubols, que la embetja, y malicia solen per malignitat fomentar; com en efecte llogrì el aplaudiment de mòltes persones sabies. Alli jà os oferí tot mon afecte, tota ma anima, y tot mon cor, y de nou altra volta os consagre ara lo mateix, esperant veureus, y adoraros per 

eternitat de eternitats en la Gloria. 

Amen. 


Postrat a vostres Divines Plantes 

vostron mes indigne Esclau 


Carlos Ròs. 


PROLECH. 


Charissim, y discret Lector, lo primer que yo dech previndre en aquest Prolech, per concixer (coneixer) que serà tambè lo primer ques descobrirà als ulls, es que mòlts diràn: per què no he possat en lo present Tratat de Adages, lo nom dels Inventors de ells, cosa que sería pera matjor intelligencia, y delectaciò del Lector? A lo que vull satisfer. La causa de no possar tals noticies ha estat, perque en elles abultarìa el Tratat de tal modo, que eixirìa un llibre de mòlt volumen, y no per aixo estarìa mes gustòs, puix ans bè cansaría a (al; se corta la página por la derecha) Lector: y a demès de aço, als homens lligits, o doctes, no sòn menester eixes noticies, perque jà se les saben: als no estudiants los basta el Adage sols, puix cada hu de per si diu pera que pot servir; perque sil Adage, Proverbi, o Refrany (entre altres difinicions) es una sentencia de llarch us, comparada adallo que volèm, o a les coses dels temps, quant vinga la ocasiò pot mòlt bè usar cada hu de ell, sens que li sia menester saber hon se inventà, per qui, ni el per què. Y tots 

los Doctes no ignoren, quels Adages, o Refranys, sòn la Phylosophia mes antiga, mas lloada, y tenguda per mes excellent en Creta, y Lacedemonia, per ser amichs de la brevetat; puix nom poden tindre a mal, que hatja yo recopilat Adages, Refranys, o Proverbis (possant en la Prefaciò, n. 7. per la general, de hon són trets, y Valencianats) sens mes noticies, puix la mia fi de qualsevol modo es llograrà, como aixi ho confie. 

Lo motiu que yo he tengut pera donar a la llum publica este breu Tratadet de Adages, o Refranys Valencians, no ha estat per volerme acreditar de home docte, en traure llibres, puix me reconech mólt ignorant; y ni en este ni en laltre llibre de Orthographia que lany 1732. imprimí, ma propie el titol de Autor, si tan sols de Recopilador, puix no he fet altra cosa que recopilar: ha estat la mia fi, com jà he dit, pera que tinguessen tots una extensa 

practica de la llengua Valenciana, per trobarme empenyat en ella. Este assumpt dels Adages, me pareguè el millor pera llograrho, puix serà este llibret, casi com lo Catò Christià, ques dòna en les Escholes, perque asi tambè hiá doctrina pera la anima, bona criança, desenganys pera mòlts vicis, politica pera bè parlar, y norma pera lligir, y escriure en Valencià; puix los dos Diccionaris que al ultim del Tratat porte, sòn bastants pera la inteIligencia de nostra Lengua; y encara quel modo descriure en ella el facilíte en ells, puix me pareix que a Valencià algù li pot ser dificultòs, si que ans bè sense treball se pot trobar qualsevol destre; y que de asi en avant tots los Valencians lentendràn com yo, 

jà per les noticies, y claritat en que la explique, com per la recta pauta, y segura quels dòne; tal volta aurìa ben poques persones, a lo menys de ma professiò, que satreviren a fer tant; puix tot discret ha de coneixer, aixì per este llibret, com per lo Tratat de ma 

Practica de Orthographia Castellana, y Valenciana, entench nostra Lengua bè; y no es genero de jactancia, perque les obres ho diuen, puix yo a elles me referixch, en aquell Adage que diu: Callen barbes, y canten cartes; y així ab estos supots, ningù sadmire si als 

Adages, Refranys, o Proverbis, no troba el per què, ni per qui. 

Tambè no dubte, prudent Lector, aurà alguns, que per mocegar la obra, puix may falta qui 

a tot tira quixalada, y de ordinari sol ser la boca questà sens dents, quem diràn: la Ilengua Valenciana, hui en dia, ni sestima, ni usa; y que a què pot vindre traure yo aquest Tratadet, ni cansarmen aquell Lenguatje que no servix? Responch. En estos afanys meus fas yo dos coses a un temps. La una es, acreditarme de bon Valencià, y amant de la mia Lengua, obligaciò que cada hu de per si tè, sia de la Naciò que vulla, puix dèu aprear, y defendre les coses de la sua Patria, y tambè el Lenguatje, encara que no tinga pera què; quant, y menys encontrantse en lo nostre Idioma tantes grandees, excellencies, y 

circunstancies pera ser amat, com algunes de elles ne tinch ponderades en lo breu Tratat que imprimì en lany 1734. en llengua Castellana, intitulat: Origen, y Grandezas del idioma Valenciano; el que confie reimprimirlo, anyadintli mòltes noticies ques folgaràn tots de lligirles. Laltra, que per la llengua Valenciana salcança, y deprèn a escriure la Castellana ab mes fonaments, y seguritat quels mateixos Castellans; com asxì ho tinch tambè imprès en un fullet de paper, y llenguatje Castellà, intitulat: Norma breve, por la que los Valencianos (sin hazer estudio particular en la Orthographia) sabràn escribir medianamente la lengua Castellana (guiandose por la Valenciana) segun el uso mas recto, conforme de los Eruditos, y ajustado a los fundamentos de los Antiguos. 

Y encara que no fos aixì, quin dany pot fer als Valencians donarlos regles clares, y segures pera que no olviden sa Lengua, y que la sapien lligir, y escriure correntment? 

Clar està, que qualsevol home de rahò dirà, sòn mos desves profitosos al comù; puix per aixo ideì fos lo assumpt de Adages, Refranys, o Proverbis, Valencians, per fer cosa gustosa, que facilment se queda en la memoria, y que tinguen tots escrites en Valencià eixes doctrines sentencioses, Humanes, y Divines, utiloses a la Republica, o Patria. 

Mes com totes les Obres que ixen a la llum publica estàn expossades a la censura, suplique al sabi Lector, dissimùle, ab sa mòlta prudencia, les faltes, y defectes de ma insuficiencia. Vale. 

De la mateixa Poetissa (Rosa Trincares en pur anagrama) que escriguè un Soneto en Valencià, al llibre de Orthographìa. 


SONETO. 


Tan gustosa quedì, y tan agradada 

de lligir ton Tratat de Orthographìa, 

que no puch explicar tanta alegrìa 

com tinguì, perque fonch mòlt sublimada. 

Bè pot esta Ciutat, y Patria amada 

estimar los desvels de ta Thalia, 

puix per cert que ta ploma mereixìa 

per Obres tan selectes ser premiada. 

Posses punt a la boca la malicia, 

no mocègue tes Obres, ques pecat, 

puix mereixes (o Carlos) de justicia 

ser de tota Valencia ben lloat; 

perque en este Tratat ques de Refranys, 

dònes llum de sa Lengua, y desenganys. 


Del Doctor en Medicina Alonso Carrasco. 


OCTAVA RIMA. 


Este erudit Tratat, ques de Refranys, 

ab gran delectaciò mia he lligit, 

y he trobat pera els vicis desenganys, 

que seràn a tot hom de mòlt profit; 

jà pera dies, mesos, sigles y anys, 

tindràs este llibrèt ben admitit, 

y sil Zoylo el mocèga tin paciencia, 

que la embetja ho farà, mes no la sciencia. 


DECIMA.


Bè poden los Valencians 

(del Plebeu al Cavaller) 

admetrel ab tot plaer, 

perques pera gichs, y grans: 

quen arribant a ses mans, 

si en carinyo, y de tot cor 

lligen aquest gran tesor, 

advertiràn ben cabal, 

en cada reglò un panal, 

y en cada lletra una flor. 








PREFACIÓ.


1 En lo passat any de 1732. donì a la Prempsa una Practica de Orthographìa Castellana, y 

Valenciana, y com nostra Lengua es tan (tá, a nasal, no es tilde sino otro signo) dificil de escriure, huì en dia, per estar arrimada, y no usarse, determinì tambè donar a la llum publica aquest altre brèu Tratat de Adages, y Refranys Valencians, aixi pera mes practica de nostron Idioma, com per ser mòlt profitòs al comù, en cada Terra, estìen los Adages, y 

Refranys impressos ab sòn Lenguatge, perque Adage, o Refrany, no es altra cosa, que una sentencia que corre en boca de tots; una llum de la veritat manifesta, que tot lo Mon 

coneix ser aixì; puix sòn reliquies de la antiga Phylosophìa; y en ells se llogren dos coses mòlt lloables; la una, depèndre a lligir, y escriure bè la Lengua; laltra, que tota la gent que no es estudiosa, tè en eixes doctrines sentencioses, una rahò que conclou, y desenganva (desenganya, la parte de abajo de la y no se ve) pera poder reptar, o corregir los pares als fills, y els matjors als menors; de modo quels fa obrir los ulls, y sels imprimix en la memoria, passant de uns a altres, y aixì sera aquest Tratat de mòlt profit, y utilitat. 

2 Avènt tan de proposit tratat, en ma citada Practica, sobre la mescla de les Orthographies que admitixch, per causa de la costum; puix no sent així (com ho narra 

extensament la Prefaciò de ma Practica) ningù ab sa opiniò eixirà en bè, perque rigorosa, una de les tres que allí suponch, no es pot seguir, ni aixo te remey per camí algù, asi jà no es menester detindrem en eixe punt; sols tocarè en esta Prefaciò mòltes altres circunstancies, conduènts a nostra Lengua, y algunes curiositats quem deixì en ma Obra Orthographica, pera millor lligirla, y entendrela. 

3 La matjor dificultat que tè pera escriure nostra Lengua, consistix en aquestes cinch Iletres ç s p b v; y en estes dos b p mes; perquels Valencians tením una articulaciò de ap, y op, que mòltes voltes ha de ser la p, b, y en lo pronunciar no ho distinguìm; com esta ç y la s, sia en final, o no, es nostron natural pronunciar les dos del mateix modo que la s; motíu per lo que encara que una dicciò acabe en ç, y altra en s, no impedix pera la consonancia en la Poesìa Valenciana; perque la ç, es pera guardar la etymología la recta regla de bè escriure, o per donar a entendre li correspon aquella dicciò, en la llengua Castellana, z, o c; y els Valencians estes Iletres c ç s, les pronunciàm naturalment com si cascuna fora s. La z, entre els noms peregrins, y propis, que pera les veus nostres *(falta una palabra cortada en la pág. 20) usàm de ella, tambè la pronunciám com a s; puix en distinguir *eixes quatre Iletres, jamès nos hem mirat; ço es a la organiçaciò, mes sí al 

escriure; en la b, y v, a moltes diccions, tampoch sens coneix distincciò al pronunciar, mes sí al escriure. 

4 En lo primer Diccionari dels dos que hiá al ultim de aquest Tratat, sencontra lo del numero antecedènt tan extèns, y clar, que basta, y sobra, puix jà trobarà el Lector lo dificultòs fet facil. Pera la Poesía Valenciana, està el colp de la dificultat sobre els acentos 

grave, y agùt, que per no averlos entès mòlts, han faltat a la consonancia, o assonancia, que es propia de aqueixa Art; y així en lo segon Diccionari està ben clar, y copiòs dit punt; puix si el Lector se fa carrech, y reflecta sobre el treball que tinch possat en aver format dits dos Diccionaris, y de lo sutìl que es lo segon, ha de coneixer entench, ab molta practica, nostron Idioma; perque es lo cert, aço dels acentos grave, y agùt, es lo mes delicat, y hon consistix lo dialectos de nostra Lengua. La explicaciò dels acentos ben extensa, y curiosament, se troba en ma Practica cap. o. nn. 21. 22. 23. 24. 25. y 26. hon remitixch *al curiòs que la vulla veure. 

5 Que la ç, ni s, finals, no impedixen a la consonancia (virgulilla nasal en la o), en la Poesía Valenciana, com he dit al n. 3 sènt aixì que no fèm distincciò al pronunciar natural nostre, no tè que causarli al Lector novetat, perque jà es costum de tota la vida, que en mòltes coses vá la prolaciò per un camí, y la orthographìa per altre, per conservar etymología, o aquell dret de us, y practica, que fan Ley; com se veu en la Poesía Castellana, en estos consonants, y altres: quexa, lenteja: dexe, semeje: coxo, ojo: dixe, colige, &c. Y aço per quina causa es? La rahò que yo alcance, y em pareix bastant, es: perque estes lletres g j x, sòn guturals, y en la llengua Castellana sarticùIen de un modo: puix lo mateix passa, entre els Valencians, en la ç, y s, finals, per pronunciar les dos com a s, y no deixar la etymología de la dicciò que fins hui la conserva; que en aquelles que la ha perduda, jà no es facil restaurarla. 

o Pera saber en nostron Idioma, quant sa de usar del article el, o lo, es en aquest modo: si la paraula, o dicciò, acaba en vocal, comença tambè el article, o pronom, en 

vocal, y diu el, en lloch de lo; mes si finaliça la dicciò antecedent en lletra consonant, dièm llavors lo, y no el; corrent la mateixa norma en lo plural. Eixemples: Porta el mentjar asì. Altre: Jà he portat lo mentjar. Y el usar en nostra Lengua de el per lo, no es a altra fi, que pera embeure la Synalepha que en lo cas referit se comèt. Après de punt final o al principi de qualsevol escrit sempre dièm lo, y no el, aixi: Lo Mon està plè de enganys. Lo mateix modo de regirse hiá sobre el usar de me per em: nos per ens: ne per en: se per es: y te per et. Y segons lo expressat se trobarà asi ara practicat, en esta segona impressiò, jà que en la primera no es guardà esta regla rigorosa. Totes aquestes circunstancies referides, al vers no comprènen, puix alli es pot, per causa de allargar una sylaba, trocarho, ques llicencia Poetica. Encara hià mes circunstancies, y curiositats que tocar asi, pera quant se lligiràn escrits de nostra Lengua, antichs, y sòn: que començant lo vocable per en, o em, sescrivìa sens la e, com: mpressa, ncenall, &c. y el vocable que iniciava per es, tenìa lo mateix, aixì: Sglesia, scriure, scriptori, scull, &c. y asi yo no use de aço (si sols quant ajunte les diccions monosylabes, ab les polysilabes, pera suplir la synalepha) mes ho vull explicar, pera que tot ho entenga el Lector. La dicciò ne, signifca a vegades en nostra llengua Valenciana, no, altres voltes, ni, y en mòltes ocasions la possàm solament pera ornar la oraciò, sens que signifique cosa alguna. La l* sola en principi de dicciò, en los escrits antichs, tè pronunciaciò de* dos, y ellèa, mes yo no use asi de aixo, si sols quant es mayuscula y no en los vocables de minuscula. La Synalepha lleva una vocal en la Orthographia de mòlts vocables, com en aquestos Lestìu, per lo Estìu; Dorient, per de Orient; Despanya, per de Espanya, &c. escrivint la lletra del monosylabo, que se li ajunta al nom propi, mayuscula, del modo ques llig asi. 

7 De un llibre intitulat: Refranys, y modo de parlar Castellans ab Latins, compost per lo Licenciado Geroni Martì Caro y Cejudo, Mestre de Latinitat, y Eloquencia en la Villa 

de Valldepeñas de Calatrava, sa Patria, imprès en Madrid any 1675. he Valencianat mòlts destos Adages, y Refranys. Dels Refranys, o Proverbis en romanç, que glosà el Comanador Hernan Nuñez, Professor eminentissim de Rhetorica, y Grech en Salamanca any 1576. Del Galatheo Christià de Joan Blasco y Sanchez, imprès en Zaragoza any 1698. hià sentencies espirituals, a modo de jaculatories. Tambè dels quatrecents aphorismes Catalans del Doctor Joan Carlos Amát, impressos en Barcelona any 1718. ne tinch mes de la mitat acomodats a nostron modo Valencià. 

Y aixìmateix mòlts dichos comuns he possat (augmentantho de tot) que no poden danyar, pera que ni hatja mes en esta segona impressiò. 

8 Estes diccions, y altres semejants: mascara, jesmil, bisarro, bisarrìa, mesclar, tisue, &c. que ab alguna mudança usa de elles la llengua Castellana, sòn en ella zz lo que en la nostra ss; mes si vinguès lo cás de fer alguna obra Poetica, o rahonament en prosa, 

que haguès de ser tot sancèr Castellà, y Valencià, com se pot ordenar, llavors deuen ser les zz, ss, per ser preheminencia que mereix pera dit cas nostron Idioma, y els Valencians jamès usam de la z en nostra Lengua, sino en sòn lloch, de la ç, o s. Eixemple en prosa, tot sancèr Valencià, y Castellà: Es tan dificil la Orthographia, y en tanta manera costosa de ceñirla, que quiçà nunca estarà medida a una, sino variada, o mesclada, y en la practica de la referida manera passa, y passarà. Tota aquesta prosa es rigorosament Castellana, y Valenciana, que sens mudar cosa alguna a la lligenda pot servir pera les dos Lengues. Eixemple en vers ab este

SONETO. 

Una fabrica la de este Soneto 

es en tanta manera de costosa, 

de ardua, critica, y dificultosa, 

nunca escrita, ni oida de Epiteto: 

Esta idea contraria de assueto, 

a la vista dificil, y costosa, 

al numen serà facil, no penosa, 

si entra en practica ella de Alphabeto. 

No sabrè yo si vá la encadenada 

de la regla, en rigor a la ceñida, 

ni si està alguna phrase mal formada, 

ni si apunta la Musa desmedida; 

sè en aqueste Soneto ha de passar 

quanta falta es possible de encontrar. 


9 Aquest Soneto tenìa yo mòlt ha treballat, quel fiu no mes per probar com eixiría, puix es ben dificultòs, y encara que jabacanèt, pera possarlo asi hon està, fiu compte que aço es un eixemplar, y com jà el tenìa compost, per no entretindrem, lestampì aixì com es; puix pera mirarse a un espill, no es forçòs sia el vidre crystalí de allo mes floretjat, basta ques divisse la cara, encara que estìa ell manchat: y aixì poch li fá no sia el Soneto conceptuòs, de lo millor ques compon, puix pera eixemplar basta, y jà es donar camí pera quen facen altres ab mes facilitat, puix a mi ma estat dificultòs, per no averne vist altre, ni tan ordinarièt com ell. (Véase “un soneto me manda hacer Violante” de Lope de Vega)

10 No perque nostra llengua Valenciana està hui en dia arrimada, puix apenes se escriu en ella cosa alguna, han de pensar ques roin; perque entre les entranyes de la terra, sol aver minérs de or amagats, y quant se descobrin, troben alli aquells tesors, 

que valen lo mateix, y sestimen com si no haguèren estat sepultats: aixì nostra Lengua, tostem (tots temps) que la traèm a llum, se coneixen los quilats de sòn (este son tendría que ser sin tilde: su) valor. 

11 La escusa que fins hui han tengut mòlts pera no lligir bè, ni escriure nostron Idioma, 

de que no està en us, ni Orthographia Valenciana tenìen, nols valdrà ara; puix entre el llibrét de ma Practica, y este dels Refranys, y Adages, ab los dos Diccionaris de noms, questàn al ultim daquest Tratadet, se encontrarà quanta dificuItat se puixa oferir ben declarada, que a ocasiò de ser yo tan amant de nostra Lengua, y aver possat en ella tanta aplicaciò, he pogut tocar, y descobrir lo mes dificil, y precis, que he conegut necessari. 

12 Encara quen aquest Tratat, no use yo aquelles veus, y termens antichs que podria, no per ço deixa de ser tot Valencià ben fi, puix en una Lengua, com al dialectos della, que per rahò de Art se li dèu, ni als punts principals se falte, poch li fa dalgunes veus se mude, o millore. Les dos llengues Castellana, y Valenciana, tenen algun parentesch, 

quels ve per la llengua Latina, y encara que la nostra mòlts anys ha questà arrimada, no per ço va de cap a cayguda, que solen dir, puix tant com sa parenta, y veìna, la Castellana, ha alçat lo cap, y sa fet polida (pera qui entèn lo que es la cultura de una Lengua li ha servit tambè a la Valenciana, per adquirir dret en aquelles vèus millorades, preses de la llengua Latina. 

13 De mòltes vèus antigues (com jà he dit en lo numero antecedent) no use, perque alguns se quedaríen sens entendreles, me* tots los fonaments quen ma Practica duch, y asi tambè, en quant al escriure, sòn sens innovar cosa alguna de lo quels Inventors de la Art Orthographica, y bons Diccionaris amostren; perque qui fuig de lo antich (en quant als fonaments de les Arts) saparta de la rahò. Una excellencia he observat yo als Doctes de Valencia, digna de tota lloaciò (parle en materia de Orthographia) y es conservarla sempre per la costùm, sens alterarla, ni volerse detindre may en 

menudencies; puix a una Lengua, com no se li falte als punts principals (jà ho tinch dit) en brocètes no hià necessitat de pararse; puix diuen los Sabis: Aquila non capit muscas. Y mes he oìt dir a persones entèses, que alguns, per volerse acreditar de Doctes, han intentat  pervertir algunes Arts, en critiquees mal fonamentades; mes 

com allo ha està fuigint de les regles, y preceptes quels Inventors, y Comù possaren, no es diuen adelantaments, sino corrupteles; perque la cosa que no và fundada en doctrina, si tan sols en la rahò seca de aixì empareix (así me parece; així me : em pareix), no val, ni aprofita, ans bè sacrediten de ridiculs singulars, los qui aixì parIen; mes pera els tals tambè hià un Adage que diu: Contra el comù no guanyaràs tu. 

14 Infinites sòn les rahons ques poden donar pera defendre la costùm del escriure, com ne tinch mòltes alegades en ma Practica; y pera mes satisfacciò als Novators de la Orthographia, tocarè ara asi un puntèt del cas. A ocasiò de aver yo registrat tants escrits de nostra Lengua, antichs, he trobat una dificultat en dos paraules de un verb, que per causa de ser costùm, us, y practica, ho seguixch, sens innovar, sent aixì que podia mòlt bè, y fundat en la rahò forta de etymología, mes com la costùm casi en tot dèu ser primer, nom atrevixch. Sòn, dons, les paraules fes, y fas, que venen del verb facio, Latì, y la demès conjugaciò jà va en ç de rasguèt, o sens ell, com: faça, faces, feces, feço, facen, &c. puix ab gran fonament podia yo, entrar a alegar que fes, y fas, se devìen escriure en ç de rasguèt tambè, per vindre del verb facio, y no vull innovarho, sinos seguirho *així per costùm, y que passe, per ser punt gich (chich, chic, menut). 


Ara considere el Lector ab reflexiò, els qui altèren la costùm, sens mes rahò, ni força, que per volerho ells, quant mal fundats van en semetjants *critiquees sophystiques. 

15 No dubte aurà mòlts Zoylos, que per emberja (envidia; enveja, embetja anteriormente), o per mocègar, censuraràn aquest Tratat (puix en totes Obres fan lo mateix) y als tals los vull advertir, se facen carrech del treball, y desvels que costa qualsevol Obra que sa de *donar al publich, sino quen traguen, y ho sabràn, que no faltarà qui els mocègue tambè (y ab rahò) les sues Obres; y així atenguen a aquell 

Adage, que diu: Mirat a tu, y no diràs mal de ningù. Puix per no ferse de mal voler, ni descobrir sa impericia, conserven lo Refrany, de Calla tu, y callaré yo. Sutjectant tot lo referit al sentir del perit en esta materia, y suplicantli al Lector perdone les faltes, y erros de ma ignorancia. Vale. 

En lo llibre intitulat: Galatheu Christià, Moral, y Sagrat, quel tinch citat al n.7. desta Prefaciò, compost per lo Licenciado Joan Blasco y Sanchez, Prebere, y Notari Apostolich, imprès en Zaragoza any 1698. hià al ultim dell una decima, en Castellà, quem pareguè mòlt del cas traduirla en Valencià, pera possarla en aquest Tratat de Refranys, y Adages. 

DECIMA.

Guarda de asì els bons concells, 

anima, si al Cel aspìres; 

dels eixemples que bons mìres, 

aprofita el millor dells: 

los resabis deixa vèlls, 

en que ton afecte es vicia, 

ferm aborrìx la malicia, 

ques la suma fealdat

ama a Dèu per sa bondat, 

y tèm mòlt de sa Justicia. 


TRATAT 

DE ADAGES, Y REFRANYS 

VALENCIANS, 

PRACTICA PERA ESCRIURE 

ab perfecciò la llengua 

Valenciana. 


SEGONA IMPRESSIÒ. 


A


Alabèm primerament 

a Dèu Pare Omnipotent. 

A un sols Dèu adoraràs, 

y en và may lo jurarás. 

Al pobre ques vergonyant 

donali de quant en quant. 

Al home que de tu fia, 

fia dell, ques cortesìa. 

Als criats nols degues masa, 

per quet trauràn de ta casa. 

Al amich probal primer, 

ans quel hatjes menester. 

A ase ruch, Arriero loco. 

Al qui enganyant a tot lo Mon ofen, 

qui menys se pensa alguna volta el ven. 

Al qui desvergonyidament enganya. (hay punto, debe haber coma, o nada) 

solen pagarli ab la mateixa manya. 

Alguna volta sol restar burlat 

lo qui ab altres sol ser descompasat. 

Acudir per socorro es gran engany, 

a qui viu de a tots fer trampa, y engany. 

A ta filla mentres creix, 

donali lo que mereix. 

Advertix aço, fill méu, 

que tostem te mira Dèu. 

Al cab de cent anys, 

se cauen los murs, y salcen los muladars

A la Esglesia per orar, 

y a la plaça per tractar

Amistat per interès, 

no dura, perque no ho es. 

A morts, y a anats, 

amichs acabats. 

Ab lo qui bèu masa vi

negocia en ell dematì. 

A la escudella, y pitança, 

bufarli es mala criança. 

Al pobre que no tè clam, 

nol deixes morir de fam. 

Al Princep que bè governa, 

desitjali vida eterna. 

Al cavall desenfrenat, 

miral de lluny, y amagat. 

A Moro mort gran llançada. 

Amor, y la gravetat, 

no passen per un forat. 

Aixì com preguntaràs, 

tal resposta alcançaràs, 

A ningù demanaràs 

los diners que guardaràs. 

Al ase, y mala muller 

bastonades ho han de fer. 

A mes presa, mes vagar. 

A qui gastar li dol, 

no compra lo que vol. 

A carn dura, dent agùda. 

Ab repos tot ho faràs, 

y al Zoylo dir deixaràs. 

A com se vènen les nèsples? 

conforme cauen les besties. 

Al bo porque honre, 

y al roin perque not deshonre. 

A Pasqua els fochs, 

y a Nadal los jochs. 

Allo quet importa a tu, 

no ho deixes fer a ningù. 

A Dèu pregant, 

y ab la maça pegant. 

Al pobre no es profitòs 

acompanyarse ab lo poderòs. 

Al mal per temor, 

y al bo per amor. 

Aprenènt de Portugal, 

no sab cosir, y vol tallar

Aixì com es la campana 

tal es la batallada. (com la de Alustante)



Après que morì Pasqual

li portaren lorinal. 

Al criat que servit ha, 

no li degues res demà. 

Al Villà, 

donantli el dit se prèn la mà. 

A bribo, bribo, y mig

A lo teu tu. 

Ausades Monica. 

Al fregir mo dirèu

Aixo es bufar en caldo fret. 

Ajudat, y tajudarè. 

Après de Dèu la olla. 

A la vellèa, es feu lo Diable çabater

Ay bordell de calces! noves, y plenes de punts. 

Al gat sarpada? Y al colom porguères? 

A bou vèll, sancerro nou. (cencerro; esquella : esquila)

Al cul està la mel

Aygua passada no mol molì. 

Alla hon vatjes, com vetjes faces. 

A bona fam, no hià pa dur. 

Al cavall donat, no li mires lo pel. 

A tu et dich sogra, entènte nora. 

Al Estìu tot hom viu.

Ans quet cases, mira el que fas. 

Al enfornar se fan los pans geperùts, 

Arbre vèll, transplantat a terra nova, 

mal li proba. 

A gran sèca, gran remullada. 

A gos vèll, no hià sùs, sùs. 

A paraules necies, orelles sordes. 

A bona gana de ballar, poch so es menester. 

A bon entenedor, breu parlador. 

A falta de bons, mon pare es Alcalde. 

A la de pares roìns, 

no la posses en chapins. 

A la llarga, el galgo a la llebre mata. 

Amich de hu, y enemich de ningù. 

A mon pare li dien fogasa, 

y yo em muych de fam. 

Amor de Senyor, aygua en cistella. 

A la Luna de Valencia. 

A tandes va el riure. 

A bona porta etgafa la fam. (et gafa: te agarre, te entre fam)

Aquella es la Patria, hon hu bè passa. 

A rìu rebolt, ganancia de Peixcadors. 

Amistat de Monja, Porgatori de bolsa. 

Aquell qui per home es tè, 

ha de obrar segons convè. 

A Dèu guanya per amich, 

qui perdona al enemich. 


B


Bon Senyor parlau cortès, 

quel bon parlar no costa rès. 

Bofetada que not puixes vengar, 

no te la deixes pegar. 

Bona vida em tinch, bona fam me *passo. 

Bè vèns mal, si vèns asoles. 

Bona es la sal, encara que cara. 

Boca que no parla Dèu no la ou. 

Bo es viure pera veure. 

Bona camisa la que una es fila. 

Bona nit cresol, que la llum sapaga. 

Bona pata, y bona orella, 

senyal de bona bestia. 

Bè sab lo gat la barba que Ilepa. 

Bè guisa la moça, mes millor la bolsa. 

Bo, poquèt, y assobintèt, 

es al cos profitosèt. 

Bona dona portau Conde. 

  Ella dirà. 

Brams de ase, no putjen al Cel. 

Bon dia es lo que plou, si no apedrega. 

Benhatja qui als seus semetja. 

Bona vida, pare, y mare olvida. 

Bocì per força, no fa profit. 

Bo es tindre parents en Còrt. 

Beneyta casa es aquella, 

que tè olor de vell tota ella. 

Barba de mòltes colors, 

sols la porten los traydors. 

Barbèr piadòs encangrèna la plaga. 



Confessat ben amenùt, 

perque mòlt lo pecat put. 

Confessa a ton Confessor, 

finsa el pensament menor,

Casa a ton fill quant voldràs, 

y a ta filla quant podràs. 

Caçador de moixonèts, 

lo que guanya, menudèts, 

Consola als desconsolats, 

visita als encarcerats. 

Cascù no entènga sino en sòn Ofici, 

y no es fique may en agè Ofici. 

Com tingues gran paciencia, y persevères, 

eixirás ab la cosa quemprenguères.

Cases fetes de robar, 

se venen a derrocar. 

Cartes, daus, dones, y vì, 

fan tornar al rich mesquì. 

Caldera vella, o terrat, 

no està sens bony, o forat. 

Cada hu estornùda, 

com Dèu li ajuda. 

Contra el comù, 

no guanyaràs tu. 

Conforme el pardal, la gavia. 

Cada gall, en sòn galliner, canta mòlt bè. 

Com lo concell sia bo, 

mes quel dòne el contrari. 

Canterèt nou, fa laygua fresquèta. 

Canten cartes, y callen barbes. 

Cada ovella, ab sa parella. 

Cada Ollèr alaba ses olles, 

y mes qui les tè foradades. 

Cada hu en sa casa, 

y Dèu en la de tots. 

Cada ollèta, troba sa cobertorèta. 

Cada cosa en sòn tèmps, 

y el nabs en Advent. 

Cada hu en son Ofici 

es pensa ser Rey. 

Cada hu en sa casa 

sab lo que passa. 

Cada dia col, lo caldo amarga. 

Cada hu parla conforme qui es. 

Cada hu cònta de la fira 

conforme en ella li và. 

Cada hu plora sòn dol 

a la llum del sèu cresol. 

Cada hu lo que li toca. 

Cada loco en sòn thema. 

Cada hu lo que li cou. 

Cada hu lo que mes ama. 

çabater, fes tes çabates. 

Conforme la bota aixi dòna el vi. 

Calla tu, y callarè yo. 

Conforme el ase lalbarda. 

Conforme es larbre, aixi dòna el fruit. 

Conforme faras, aixi trobarás. 

Casament dalforja, sempre està a la porta. 

Carrega que plau no pesa. 

Corbs en corbs nos piquen. 

Casa de dos portes, mala es de guardar. 

Concell que no es bo pera tu, 

nol dònes a ningù. 

Coneixenses mòltes, amistats poques. 

Contar mòltes, y pagar una. 

Criau corbs, y os trauran los ulls. 

Cuentos vells, baralles noves. 

Cent de un vèntre, y cada hu de sòn temple. 

Continua gotèra, forada la pedra. 

Conforme es viu aixi es mor. 

Cent anys diguè na Domentja, 

qui poch mentja, mòlt temps mentja. 

Contra el poder de la mort, 

no hià hom que sia fort. 

Crèch en Dèu ques Trino, y Hu, 

y no hià altre Dèu algù. 

Crech tambè ab fe mòlt igual, 

una Esglesia universal. 



Devot de la Verge Pura, 

sia tota creatura. 

Del home la perfecciò, 

es obrar segons rahò, 

De tos pares quant sòn vells, 

not descuides un punt dells. 

Deixa diners als amichs, 

si vols tenir enemichs. 

Diu lo Bisbe de Comentja, 

qui no treballa no mentja. 

Dòna a qui esta despullat, (està, está) 

de ta roba la mitat. 

Dèu me dòne contienda, 

ab qui mentenga. 

Dia la vella Perica, 

la espina quant naix ja pica. 

De lo que no has estudiat 

no tractes, ques necetat. 

Dèu castiga, y no amenaça. 

Dèu fa justicia a tots. 

Darrere, al Rey li fan les figues. 

Diesme en qui vas, 

y et dirè qui eres. 

De mos punts quiçà et riuràs, 

mes de mos diners no mentjaràs. 

Dèu conserve la Justicia, y ens guart de ella. 

Del mal, lo mig. 

Dèu dòna el fret, conforme la roba. 

Dèu dòna la plaga, y la medicina. 

Dels meus, vulles mal dir, 

mes no mal oir. 

De ser Cantòr no tinga presumpciò, 

aquell qui no sab mes que una cansò. 

Dia de alegria, vespra es de pessar. 

Dia de dejuni, vespra es de dia sanct.

De gent roin, un carrer. 

Del cuiro ixen les corretjes. 

Dèu provirà pera calces, 

y ell no tenia cames. 

De forn, y molì pots mudar; 

mes de Ladre no has descapar. 


Dos galls en un gallinér, no canten bè. 

Dèu nos guart de laygua mansa, 

que la corrent ella passa. 

Deixa fer al Mestre, per ase que sia.

Dels qui fuigen, algù sen escapa. 

Del llob un pel, y eixe del front. 

Dos germans en un Consèll, 

fan tornar lo blanch bermèll. 

Diu lo mort al degollat: 

Qui tan mal taparellat? 

Daball del bon sayal, 

esta lhome mal. (està o está l'home roin : está el mal hombre) 

De hon hu menys se pensa salta una llebre. 

Dels enemichs, los menys. 

Del vell, lo concell. 

De nit tots los gats sòn pardos. 

De &c. de Notari: Recipe de Metje: 

y Digestis de Advocat: 

Deu nos guart. 

Dels escarmentats, ixen los avisats. 

Dèu ab mòlt goig, y alegria, 

resucita al tercer dia. 

Del home el fi principal, 

es la gloria Celestial. 



Es Maria Celestial, 

sens pecat original. 

En la casa del qui jura, 

no faltarà desventura. 

Es amor la charitat 

de la Divina Bondat. 

Es empleo meritori, 

meditar lo Porgatori. 

En la boca del discret, 

lo ques publich es secret. 

Es mòlt gran la discreciò 

del qui lleva la ocasiò. 

Es doblada la maldat 

ques fa en senyal damistat. 

En esta vida la millor herencia 

es aplicar treball, y diligencia. 

En bones conversacions, 

may no trunques les rahons. 

En ser dia deixa el llit, 

tindràs salut, y dellit. (delit : deleite)

Encara quet vullen mal, 

no perdràs ton natural; 


En la vida ta muller, 

tres eixides ha de fer. 

En una boca tancada, 

la mosca no serà entrada. 

En la Terra que nos bona, 

mòlt mes mal hià del que sona. 

En les obres, y en la fè, 

se coneix qui amor te tè. 

En dirse les veritats, 

se perden les amistats. 

En qui no pots medrar, 

deixa de porfiar. 

En la presencia del Sol, 

poca es la llum del cresol. 

En la casa ques treballa, 

jamès falta pa, ni palla, 

Entre dos digual estat, 

en lestrèt es lo debat. 

En faltar lo cab, tot va desbaratat. 

En la pacencia tot salcança. 

En tot hià trampa, 

menys en lo vi que possen aygua. 

En la Terra dels Cegos, qui tè un ull es Rey. 

Estudia les Leys Divines, 

si saber vols les Humanes. 

Entre amichs no cal toballes, 

y ells non tenien. 

En qui vaig, vaig. 

En lo sembrar, ni cullir, 

no vol dormir. 

En lo Invern per la moquita, 

y en lo Estiu per la calor, 

sempre es bo dur mocador. 

Estil, y practica, fan Ley. 

En lo cuch, se peixca languila. 

En fer bè, sies lo primer. 

Encara que la mona es vista de seda, 

mona es queda. 

En burles, ni en vères, 

ab tos matjors no partixques peres. 

En tirant lo foch a laygua, prest sapaga. 

En lo perill, se coneix lamich. 

Escudero pobre, 

taça de plata, y canter de coure. 

En lo dia sabi del Juì, 

se dirà cascù: Ego fui. 






Faràs ab gran diligencia, 

lexami de la concencia. 

Fill meu, paga allo que dèus, 

no ho deixes per tos herèus. 

Fes bè sempre que podràs, 

perque aixo temportaràs. 

Fuigiràs del Usurèr, 

com del mateix Lucifer. 

Fila Luisa, 

y portaràs camisa. 

Febres de Maig, salut pera tot lany. 

Faena feta diners aguayta. 

Feu bè a besties, y os tiraràn de còces. 

Faedors, y consentidors, 

tots mereixen una pena. 

Fer bè, no es pert. 

Fortuna et dòne Dèu fill, 

quel saber poch, te val. 

Fes bè, y no mires a qui. 



Gran cosa es no ser ingrat 

a quit ta beneficiat. 

Guardat de la hypocresìa, 

perques mala malaltia. 

Gran cuidado el Metje tè, 

del malalt que paga bè. 

Gallinèta que per casa và, 

sino pica, picarà. 

Gènt dahuch, campana de fusta. 

Gran tronch, bona brasa. 

Gran es mon gendre, bo sia ell. 

Gòs que lladra, no mocèga. 

Guarda el Mesquì, y no sab pera qui. 

Gallina vella, fa bon caldo. 

Gat nyaulador, 

jamès bon caçador. 

Gran olla, poca carn, 

y casa gran, pà chiquèt. 

Gich ben doctrinat, (chich, chic; a dalt fique chiquèt : menudet) 

serà vell descansat. 








Hacienda ques mal guanyada, 

no tindrà molta durada. 

Hostes vindràn, 

que de casa ens trauràn. 

Hui per mi, dema per tu. (demà, demá : mañana) 

Hon no hià cap, tot es coa. 

Home prevengut, val per dos. 

Hon no hià guany, 

tot es mal any. 

Honra, y profit 

no cab en un pit. 

Home parat, no fa guerra. 

Hui no es fìa asi, demà si. (Hoy no se fía aquí, mañana sí)

Hon se fa foch ix fum. 

Hon và el mal? Hon nihà mes. 

Hon no hià sanch, 

nos fan botifarres. 

Hacienda, y honra guanyaràs obrant, 

y no ab presumpciò vana empereant. 

Home pobre, tot sòn traces. 

Hacienda, ton amo et vetja. 

Hon anirà el bou que no llaure? 

Hon no hià cap, no cal sombrero. 

Home pobre, 

olla dargènt, y canter de coure. 

Hacienda feta destola, 

prest sembola.



Jutje que no tè concencia, 

may farà bona sentencia. 

Ja que has fet lo Sanct, fes Laltar. 

Justicia, mes no per ma casa. 

Jerusalèm, Jerusalèm, 

quant mes anàm, menys valèm. 

Joch de mans, joch de villans. 

Jamès cau, ni menys tropeça. 

la fe que a Dèu sendereça. 



Les festes has de guardar, 

y a ton pare, y mare honrar. 

La Crèu de mes excellencia, 

es la Crèu de la pacencia. 

Lo qui torna bè per mal, 

conseguix premi inmortal. 

Lo qui mal per mal intenta, 

a si mateix satormenta. 

Lo millor bocì del plat, 

daràs a qui tangendrat. 

La Doncella recatada, 

serà mòlt bona casada. 

La dona es tan mudable com lo vent; (la donna è mobile, qual piuma al vento...) 

de ses paraules no faces fonament. 

Lo fill qui a sos pares bat, 

ja lo infern tè aparellat. 

La Senyora qui treballa, 

no gasta diner, ni malla.

La muller a son marit 

tingali ben net lo llit. 

Lo marit a la muller 

tingali sòn menester. 

La dona qui es possa unguents 

a la cara, pert les dents. 

Lo qui no vol treballar, 

no pot fer sinos gastar. 

Lhome qui tracta ab amigues, 

may li faltaràn fatigues. 

Lo mensatjèr, ni mentiròs, 

ni pereòs. 

La dona, sens menester, 

no està baix al carrer. 

La dona quet casaràs, 

fes que sia de ton braç. 

Lo Cavaller, a la guerra, 

y el Laurador, a la terra. 

La pobrèa es farà rica, 

si a mentjar poquèt saplica. 

Lo Sacerdot retirat, 

es de tot hom estimat. 

La dona qui prèn, sòn cos vèn. 

La mocada de Canèt. 

La lletra per lo cul entra. 

Lultim quixal, costa darrancar. 

Les burles, vènen a vères. 

Lo que guanya el Escolà, 

cantant vè, y cantant sen và. 

Lo menester fa fer. 

Largues rahons acurten la nit. 

La machada de Cuenca. 

La persona qui mòlt rìu, 

no tè sòn discurs mòlt viu. 

Lhome de sì confiat, 

prèst es perdut, y acabat. 

Lo qui diu que ja sab prou, 

lo cap tè mes gros que un bou. 

La vida per ton Senyor 

perdràs, avans quel honor. 

La persona qui mòlt muda, 

sempre la veuras perduda. 

La casa que no tè pau, 

mòltes nits nos tanca en clau. 

La persona descuidada, 

es una cosa encantada. 

Lo lladre, naturalment, 

tè perèa, y nos valent. 

La mortalla, solament, 

semporta el rich avarient. 

La dona qui và a la llana, 

may tindrà la testa vana. 

La primera informaciò, 

no la creu lo bon varò. 

Lhoste, com lo peix menut, 

al cab de tres dies put. 

Lo ferro quant es calent, 

se doblèga facilment. 

Lo furtar la hacienda agèna, 

es un gust ab mòlta pena. 

Lo qui fals fa testimoni, 

ofici fa de Dimoni. 

Lhome qui està ben criat, 

calla, sinos preguntat. 

Lo criat questà pagat, 

tè sempre lo braç trencat. 

Lo mòlt parlar sempre mou, 

y lo masa gratar cou. 

Lo qui servix a comù, 

servix a tots, y a ningù. 

Lo bobo tot ho sab fer, 

fins al temps del menester. 

Lo qui a molta gent mantè, 

Dèu sab lo treball que tè. 

La dona bona, y lleal, 

es un tesor principal. 

Lo Laurador tè de estar 

prop dels qui fa treballar. 

Los Sabis tenen a mengua, 

fer servir masa la llengua. 

La honra del marit està 

de sa muller en la mà. 

Lhome qui vol bona caça, 

vatja a comprarla a la plaça. 

Lhome qui lluny và a casar, 

va enganyat, o va a enganyar. 

Lo Senyor, qui nos Senyor, 

cert que mereix Curador. 

Lo llob sempre va a caçar 

lluny del lloch hon sol estar.

Lo Sabi sab que no sab, 

lo simple tot ho tè al cap. 

Lo Caçador qui vol caça, 

a la caça no amenaça. 

Lo roig ab lo pel que tè, 

bè pot fet home de bè. 

Lo qui fa una casa, o es casa, 

la bolsa li torna rasa. 

La dona qui es ben casada, 

no tè sogra, ni cunyada. 

La gala mòlt prèst sen và, 

no la falta quella fa. 

La bona satisfaciò 

se fà en vida, y en mort no. 

Lo coixo vindrà, 

y la veritat dirà. 

Los colses no has de possar 

en taula, pera mentjar. 

Lo rich sempre es codiciòs, 

y lo pobre desitjòs. 

Lo pare guanya el real, 

y sòn fill lo gasta mal. 

Lo llinèt ques ben filat, 

sempre dòna drap doblat. 

Lo qui un cove sabrà fer, 

jà pot dir ques Cistellèr. 

Lhome qui no sab sumar, 

may sabrà multiplicar. 

La persona qui tè crìa, 

sempre guanya nit, y dia. 

Lo fill del bo, sofrix bo, y mal, 

lo fill del mal, ni bo, ni mal. 

La rahò no vol força.  

La pau Dèu la vol. 

La cosa ben pensada, 

es ben ordenada. 

Les coses clares vol Dèu. 

Lo dementat, 

per la pena es avisar. (avisat) 

Lo mal entra per lliures, 

e ix per onces. 

Lo manar no vol par. 

Los fills del Mestre Pere 

amostraven a sòn pare. 

Los qui casen per amors 

sempre viuen ab dolors. 

La dona qui mòlt beu, 

tart pagarà lo que déu. 

La necessitat no tè Ley. 

Los Andadors coneixen als del Ofici. 

La privaciò es causa de apetit. 

La nit es capa de pecadors. 

La diligencia, es mare de la bona ventura. 

Lo Diable en lo cos, y el Rosari en la ma. 

Lo que tots diuen, o es, o vol ser. 

Lo ques deprèn en la cuna, 

tostem dura. 

La una mà llaba laltra, y les dos la cara. (llava; una mano lava la otra, y las dos la cara) 

La abundancia mata la fam. 

Lo qui espera, desespera; 

mes qui nospera, no alcança. 

Les burles, venen a veres. (2; antes: Les burles, vènen a vères. )

Lo peix pera quil mereix, 

y la ganya pera el gat. 

Lo mateix es filar, que donar a filar. 

La masa confiança, mata al home. 

Les parets tenen orelles. 

La sobrada amistat, es causa de menys preu. 

Linfant, y lorat, diuen la veritat. 

Lhabit no fa al Monje. 

Lo temps tot ho cura. 

Lo quel Metje erra, 

cobri la terra. 

La cabra per sos pecats, 

sos genolls porta pelats. 

Los valents cauen de quatre. 

Lo gòs al amo, y el gat a la casa. 

La parra borda, tot ho fa agràç. 

Lo bort, y la mula, 

sempre nhan de fer una. 

La bona capa, mòlt tapa. 

Lo no importa, 

perdùts a mòlts porta. 

La pobrea es farà rica, 

si a mentjar poquèt saplica. (2: antes ya sale, pero pobrèa con tilde)

La sanch nos pot tornar aygua. 

Lo gòs del Hortolà, (El perro del hortelano: ni come ni comer deja...)

ni rocèga el hos, nil deixa rocegar. 

Lo que not ha de aprofitar, 

deixau anar. 

Lo que not has de mentjar, 

deixau cremar.

La gala del nadar, es saber guardar la roba.  

Lo fart, no tè ansia del dejù. 

La por guarda la vinya, que nol Vinyader. 

Lo ques de Dèu, a la clara es veu. 

La Ley de Dèu no vol trampa. 

Lo gat escaldat en laygua freda tè prou. 

Lo millor amich, lo mort. 

Los plors, y dols, en diners sòn menys. 

Lo que sa de vendre, no cal empenyarho. 

Larbre, de giquet sadreça. (chiquet : el árbol, de pequeño o chico de endereza) 

Lo peix gros se mentja al flaquet. 

Lo mal de les rates, 

lo que fan unes paguen altres. 

Les veritats amarguen. 

Lo bon pagador, es Senyor de bolsa daltre. 

Lamistat no tè preu. 

Lamich en lausencia es veu. 

La ocasiò fa al Ladre. 

La passiò pot mòlt. 

Lo barato es car. 

La dona en casa, 

y Ihome en la plaça. 

La sobra daìr, falta fa hui. 

La experiencia, 

es mare de la sciencia. 

La practica trau Mestres. 

Lo bon drap, en la caixa es ven. 

La codicia romp lo sach. 

La charitat, comença per hom mateix. 

La ventura a la porta, 

Dèu la porta. 

Los morts obrin los ulls als vius. 

La dona bonica, may 

te farà tornar rich, Blay. 

Lo temps no deixa de dar 

a cada hu lo ques seu. 

La febra amansa al lleò. 

La febra continua, mata al home. 

Lo que la lloba fa, al llob li plau. 

Lo mes, priva el menys. 

Lo amor desastra les Gents. 

Lo burro de Arcadia, 

carregat dor, y mentja palla. 

Lo be nos conegut, 

finsa ques perdut. 

Lo braç de la Justicia 

es mòlt llarch. 

Lo gòs ab rabia, 

de sòn amo *trava. 

Lo cabal de la Ilaurança, 

es sempre rich desperança. 

Lo concell muda al vell. 

Lo fill de la cabra, sempre ha de ser cabrit. 

Lhome compon, y Dèu dispon. 

Lo plor del hereu, rialla dissimulada. 

Los mals, en lo pa sòn menys. 

Lo temps sa de pendre conforme bè. (bè : ve, vè, vé : viene) 

La boca amarga, no pot llançar sinos fel. 

La pedra eixida de la ma, 

no es sab hon va. 

Lhome qui es mòlt pereòs, 

per un pas, ne dòna dos. 

La recayguda, 

es pitjor que la cayguda. 

Logrèr, y cart, 

finsa soterrat, sempre es amarch. 

Lo qui noscarmenta (no escarmenta) en una, 

noscarmentarà en ninguna. (no escarmentarà)

Les lletres mòlt bones sòn, 

mes no les estima el Mon. 

La lletra, en sanch entra. 

Lo be que asi farás, 

allà trobaràs. 

Lo Mon no deixa a aquell 

qui deixat no vol ser dell. 

La Creu de mes excellencia 

es la Crèu de la pacencia. 

La fe del enteniment, 

desperança es argument. 

Lo qui servint persevera, 

eixe alcança allo quespèra. 

Lo modo de aprofitar, 

es fervor en lo bè obrar. 



Mòlt poch juì es pot dir tè, 

lo qui el de Dèu no prevè. 

Mes alcança Ihumil ab la pacencia, 

que no fent lo soberb gran resistencia. 

May segones intencions, 

fan bones conversacions. 

Mòlts sen van al Hospital, 

per no veure sòn cabal. 

Mal usar no pot durar, 

per mòlt quet vulles guardar. 

May Ihome serà prudent, 

contrapuntant a la gent. 

May lo pereòs tindrà 

pa, ni vi pera demà. 

May se sab si es gros lo nab, 

fins que ha descobert lo cap. 

Mira a tu, 

y no diràs mal de ningù. 

Mentjant no faces remor, 

mira que aixo nos primor. 

Mòlts componedors, 

descomponen la Novia. 

Mes dies hià que llonganises. 

Mes val estar un ratet roig, 

que tot lany groch. 

Mal va qui no sadoba. 

Mòlt sab la mona; 

y mes qui lagafa. 

Mòltes formigues 

porten a un escarbat. 

Mes val tort, que cego. 

Mes val ser cap de sardina, 

que coa de pagell. 

Mes val hu en pau, 

que dos en guerra. 

Mes val un roin ajust, 

que una bona Sentencia. 

Mòltes caneles, fan un ciri Pasqual. 

Mes val hu content, 

que mòlts descontents. 

Mort no vinga, que achach no tinga. 

Mes val vergonya en cara, 

que dolor en cor. 

Mes val perdre, que mes perdre. 

Mes putja lespart, que lascurada. (l'espart; la escurada) 

Mes es lo roìdo, que les anous. (Mucho ruido y pocas nueces). 

Mes val pa, y ceba en amor, 

que gallines ab dolor. 

Mudense els tèmps, 

y tambè els pensaments. 

Mes val una Missa en vida, 

que mòltes en avènt mort. 

Mes veuen quatre ulls que dos. 

Mòlt gasta qui va, y vé, 

y mes qui casa mantè. (mantè parece maurè) 

Muyga Marta, y muyga farta. 

Mes val una gorra, que un sombrero. 

Mes valen onces, que Iliures. 

Mes prompte salcança el mentiròs, 

quel coixo. 

Marastra, en lo nom basta. 

Mare piadosa, 

crìa la filla melindrosa. 

Mals comunicats, 

sòn aliviats. 

Mes lladra el gòs, quant lladra de por. 

Mes val un bon amich, 

que parènt, ni così. 

Mes val morir en honra, 

que viure en deshonra. 

Mes valen amichs en plaça, 

que diners en la caixa. 

May se coneix mes lamich, 

quen lapresò (la presò), y el perill. 

Mula loca, may se fa vella. 

Mes val roìn conegùt, 

que bo per coneixer. 

Mes val poch ab voluntat, 

que no mòlt, si es de mal grat. 

Malvat entreteniment

es dir mal del qui es ausent. 

Mort lo gòs, morta la rabia. 

Muller que no mentja en vos, 

après mentja mes que dos. 

Mes val un prèn, 

que dos te daré. 

Mòlt val, y poch costa

a mal parlar, bona resposta. 

Mes val morir, que embrutarse. 

Mòlt sabi seras, fill mèu, 

si alcances temòr de Déu. 

Mòlt cego camìna al vici, 

lo qui no tèm al Judici. 



No queda ben confessat, 

qui no torna lo furtat. 

No deixes les sendes vèlles, 

per anar per les novèlles. 

No plou pera qui anar vol. 

Non vull, non vull, 

y no li pert lull. 

Ningù es home, sens home. 

No sìes may lo primer, 

en dir coses del tercer. 

No dies (digues) may ton secrèt 

a ningù, y seràs discrèt. 

No amostres als fills amor, 

perque not causen dolor. 

Not caces ab la jove, si eres vell, 

quet pesarà, sino prèns mon concell. 

Ningù dòna, que no vulla se li agraixca. 

No deixes per ton rencor, 

de saludar al matjor. 

No confie el Secular 

viure del peu del Altar. 

No trates ab gent ociosa, 

perque es cosa perillosa. 


No vixques pera mentjar, 

mentja sols pera passar. 

No vulles mal als amichs, 

que ho sòn de tos enemichs. 

Not alabes de fer mal, 

perques un vici infernal.

Nostìes mòlt en la plaça, (no estíes, estigues)

nit burles daquell qui passa. 

Nos coneix Ihome perdùt, 

sinos quant es abatùt. 

No dies mal de ta mare, 

ques afrontar a ton pare. 

No vulles al menor may menysprear, 

perquet pot en sòn lloch aprofitar. 

No mires coses profanes, 

ni oixques paraules vanes. 

Ningun home pot saber, 

sinos Dèu, lo que ha de ser. 

No vulles may arguir 

ab qui no sab resumìr. 

Ni la Missa, ni cebada 

estorben llarga jornada. 

No crègues de ton amich, 

lo que diu sòn enemich. 

No deixes la carretera, 

per anar per trabesera. (travesera: través, atravesar, atajar, atajo)

No vulles may pletejar,

lo que bè no pots probar. 

No amostres may lo forat 

del diner que has amagat. 

No tindràs parént millor, 

que un amich quet tinga amor. 

No vulles pà florìt, 

ni taca de pegunta en lo vestit.  

Ni pòlls en la grenya, 

ni corral sense llenya. 

Ni casa feta de fanch, 

ni vinya en barranch. 

Ni camp en costèra, 

ni muller Forastèra. 

Ni gat en caixcabèll, 

ni casar dona jove en home vèll. 

Ni manso sens esquèlla, 

ni casar home jove en dona vèlla. 

Ni omplir barral sens ambùt, 

ni en tèmps de plutja el corral brùt. 

Ni corral en portells, 

ni nuchs en los sarahuells. 

Ni arroç socarrat,

ni guisado que sapia a fumat. 

Ni tenir gat nyaulador, 

ni dormir en home roncador. 

Ni detenir mòlt la orina, 

ni sentir olor de la bacìna. (bacín; bací; orinal)

Ni que vatja per casa la lloca, 

ni possarme en cosa que a mi nom toca. 

Ni mentjar sopes sens cullèra, 

ni porta de aposento en polleguèra. 

Ni afaytarme en Barbèr modorro, 

ni dormir en home petorro. 

Ni estàr veì del Ferrèr, 

ni renyit en lo Barbèr, 

ni tindre per contrari al Carnicèr. 

Ni casa en dos portes, 

ni besties cegues, o tortes. 

Ni escoltar per les portes lo que diuen, 

ni mirar en les cartes lo quescriuen. 

Ni fiat de paraules de Gitana, 

ni beure, ni mentjar sens tindre gana. 

Ni anar a buscar monèda, 

ni portar bolada la seda. 

Ni putjar a cavall sense cagar, 

ni faena de força sense almorçar. 

Ni cordarse en tiretes sense cap, 

ni gós famolench, ni porch mòlt fart. 

Ni muller sempre afaytada, 

ni beure en taça penada. 

Ni Capellà sens manteu, ni sotana, 

ni canter, ni botitja foradada. 

Ni ròt de rabe, 

ni home que faça el grave. 

Ni pet de col, 

ni casarme en qui nom vol. 

Ni vèure Frares per ma casa, 

ni portar vì sens bòta, o carabaça. 

Ni creure a Regalista, ni Mercader, 

ni colar bugada sense cendrèr. 

Ni albarda, ni albardò sense tafarra, 

ni casarme en fadrina festejada. 

Ni casa que hatja cunyades, sogres, y nores, 

ni Campanar sense barçoles. 

Ni Christià sens Rosari, 

ni fiar de Advocat, ni de Notari. (Carlos Ros era notario) 

Ni puses en los camals, 

ni lledèlles en los angonals. (ni ladillas en las ingles) 

No saprèa una cosa, ni codicia, 

sinos hon hià de sòn valor noticia. 

No sè yo si es acertat 

vendre mes car lo fiat. 

Not agrades de Advocat 

que not diu la veritat. 

Not alegres de mon dol, 

que quant lo meu serà vèll, 

lo tèu serà nou. 

No hià millor paraula, 

que la questà per dir. 

No dejuna qui fartar espèra. 

No hià mal pera uns, 

que no sia bè pera altres. 

No fuig qui a casa torna. 

No hia mes mare, que la qui parix. 

Ningù pot dir desta aygua no beuré, 

per terbola questia. 

Nos la mel pera la boca del ase. 

No dies mal del dia, 

que passat no sia. 

Not dies polida, 

que de la pigota no sies eixida. 

No hia millor amich, quel real dahuit. 

No hia millors parents, quels dihuitens. 

No hia millors cosins, quels bons florins. 

No hia millors germans, 

quels reals Castellans. 

No hia millors coneguts, 

quels papers de menuts. 

Tot aço en la caixa, 

y la clau en la boltjaca. 

Ningù està sens creu. 

No per gich pilar se cau la casa. 

No hia mes Doctor, que hom mateix. 

Nos mou la fulla del arbre, 

sense voIuntat de Dèu. 

Ningù es Propheta en sa Terra. 

No viu lo cor del lleal, 

mes quel traydor vol. 

Ningun geperùt, 

se coneix la sua gepa. 

Ningù esta content en sa sort. 

Ningù naix aveat. 

Nos mes negre el corb, que les ales. 

No hia vella, 

que no hatja estat bona filanera. 

No hia vell, 

que no hatja estat valent. 

Ningù es tonto pera sòn profit. 

Nos ha fet lo Infern pera bobos, 

sinos pera dropos. 

No hià riu que no tinga sa eixìda. 

Ningù pot ser Jutje en causa propia. 

Nom pesa que mon fill sia jugador, 

sinos que và darrere de rescavalarse. 

No hià pitjor esquerda 

que la del fus mateix. 

No mires com pinta, sinos com quinta. 

Ningù coneix millor 

als del Ofici, quel Andador. 

Ningù pot perdre lo que no tè. 

Ni ma en caixa, ni ull en carta. 

Nadar, nadar, y la bora ofegar. 

Nil Soldat sens armes pot pelear, 

nil Estudiant sens llibres estudiar. 

Ni tots los qui estudien sòn Letrats, 

ni tots los qui vàn a la guerra Soldats. 

No hià bè que cent anys dure, 

ni mal que a ells aplègue. 

No hià cosa encoberta, 

que prompte, o tart no sìa descoberta. 

No hià millor Mestra, 

que la necessitat, o pobrèa. 

No hià pitjor sòrt, 

quel qui no vol oìr. 

No basta ser hu bo, 

sinos pareixerho. 

No per mòlt matinetjar,  

amaneix mes prest lo dia. (No por mucho madrugar, amanece más temprano)

No tornes de nou al vici, 

ques matjor ton precipici. 

No furtes res a ningù, 

ni dìes mentires tu. 

No desitjes dona agena, 

ni bens daltre, que hià pena. 



O


Oiràs, y miraràs, 

si algo veus ho callaràs. 

Obres sòn amors, 

que no bones rahons. 

O bè Monje, o bè Canonge. 

O parìr, o morir. 

Ovella que bela, moç pert. (..., pert lo bocí; oveja que bala, pierde bocado)

Ovelles bobes, 

per hon va una van totes. 

Oferìr mòlt, especie es dengany. 







Procura conversacions, 

que no entren murmuracions. 

Per tos fills ben richs deixar, 

no vulles lo Infern guanyar. 

Per sa casa mira poch, 

lo qui juga, o mira al joch. 

Parlant ab algù tos dits, 

no toquen botons dels pits. 

Paga a ton Senyor sos drets, 

y allunyat de ses parèts. 

Peixcador, o Caçador, 

o fam, o fret, o calor. 

Per desig que tè del bou, 

va llepant lo llob al jou. 

Per ben assentat questìes, 

que no pots caure no dìes. 

Per millorar,

ma casa deixar. 

Per mòlt que tu estìes rich, 

no olvides al pobre amich. 

Prop de un home descuidat, 

sempre trobaràs un gat. 

Per no perdre sos esplèts, 

Ihome cuerdo no vol pIéts. 

Prest es dit lo ques ben dit. 

Per lo diner balla el gosèt. (Por el hueso baila el perro)

Per sòn mal, sabè la formiga bolar (volar). 

Per totes parts, 

hià cent llegues de mal camì. (legües : leguas) 

Pera tot hià remey, 

sinos pera la mort. 

Primer sòn mes dènts, 

que mos parènts. 

Peixcador de canya, 

mes pert que guanya. 

Poderòs Cavaller, Don Dinér. (Poderoso caballero, don Dinero...)

Peixcador que peixca un peix, 

Peixcador es. 

Pensa el lladre, 

que tots sòn com ell. (Piensa el ladrón, que todos son de su condición) 

Pecat de gola, 

Dèu lo perdona. 

Pera els desgraciats, 

tots los dies sòn Dimats. 

Pera coneixer a hu, es menester mòlt. 

Pòll de Janèr, ploma a diner. 

Prou dejuna qui mal mentja. 

Porta tancada el Diable sen torna. 

Primer es la defensa, que la ofensa. 

Perèa, clau de pobrea. 

Pardal vell, no entra en gavia. 

Peus questàn mòlt fets a anar, 

no poden parats estar. 

Procura tenir cabal, 

per no anar al Hospital. 

Per casar filles Doncelles, 

no vengues moltòns, ni ovelles. 

Pasqua Marçal, 

fam, o mortaldat. 

Per tocar, se toca. 

Pòlls en pòlls, lleménes crìen. (pijos con piojos, ladillas crían) 

Primer es la obligaciò, 

que la devociò. 

Possat a la phantasìa 

de oir Missa cada dia.


Q

 

Qui de sa Crèu fuigirà, 

mes pesada el seguirà.

Qui santifica les Festes,

ha de fer coses honestes.

Qui no tèm al Mon, no tèm a Dèu. 

Qui a Dèu busca, a Dèu troba. 

Qui no sab salvarse, no sab. 

Qui serà amich del pobrèt, 

en lo Cel tindrà gran drèt. 

Qui del Mon tè confiança, (Mon parace Mou) 

cosa bona may alcança. 

Qui diu que tè enteniment 

mes que un altre, es inocent. 

Quant replega la formiga, 

not assentes a la biga. 

Qui ab vestits se gasta masa, 

lo cap tè de carabaça. 

Qui es mentja les madures, 

ques mentje les dures. (a las duras y a las maduras) 

Qui casa per interès, 

criat de sa muller es. 

Qui recull al Vandolèr, 

dins poch tèmps no tè graner. 

Quant ab algù parlaràs, 

not acostes prop del nas. 

Qui cuida de casa agèna, 

may la sua està mòlt plena. 

Qui mentja sens treballar, 

sinos rich, tè de robar. 


Qui tè mala companyia, 

no pot viure ab alegria. 

Qui eixercita la Justicia, 

façala sense malicia. 

Què bè questà la filofa, 

a la dona poderosa! 

Qui del ase mentja el pà, 

may de fam se morirà. 

Qui a dichos se sutjeta de les Gents, 

caurà mil voltes en inconvenients. 

Quant la cosa no es pot cert alcançar, 

cordura diuen que es dissimular. 

Quant vèm lo dany patent del qui es veì, 

no escarmentar en ell es frenesì. 

Quant algù et Iloa mòlt en ta presencia, 

pensa ques engany tot, y es apariencia. 

Qui sentòna mòlt mes del que convè, 

sens pensarho, a quedar ben burlat vè. 

Quant la Puta fila; el Rufià debana; 

y el Notari pregunta: 

a quants estàm del mes? 

mals estàn los tres. 

Qui diu mal de tu en ausencia 

temòr tè de ta presencia. 

Quant voldras dir mal dalgù, 

mira primer qui eres tu. 

Qui camina mal camì, 

no fa bon pas a la fì. 

Qui no bat en Juliol, 

no pot batre après quant vol. 

Qui no adoba la gotèra, 

la casa ha de fer sancèra. 

Qui sembra en cami real, 

pert lo grà, y pert lo jornal. 

Quant aniràs de camí, 

no vatjes sens pà, ni ví. 

Qui çopa mòlt a la nit, 

no dorm sossegat al llit. 

Qui escudèlla daltre espera, 

no la pot mentjar sancèra. 

Qui tropeça en un lloch plà, 

en lloch aspre què fara? 

Qui no dòna lo que dol, 

may alcança lo que vol. 

Qui filasa sua fila, 

bona camisa destìla. 

Qui a Ginens vol enganyar, 

mòlt matí sa de llevar. 

Qui no tè sino un cabès, 

malalt al Disabte es. 

Qui tè Ofici, tè benefici. 

Qui no tè, el Rey lo fa franch. 

Qui ase va a Roma, aixi sentorna. 

Qui mòlt abarca, poch aprèta. 

Qui ama el perill, en èll períx. 

Qui tè cuchs, que pele fulla. 

Qui no pot sembrar, espigòla. 

Qui no vol polç, no vatja a la era. 

Qui primer và al molì, primer mol. 

Qui bè sestà nos moga. 

Qui mal busca, prest lo troba. 

Qui té el terrat de vidre, no apedrégue. 

Qui bé viu, bé mor. 

Qui mòlt parla, mòlt erra. 

Quis mentja la polpa, que rosègue Ihos. 

Qui vol del Mon bè gotjar, 

ha de oìr, veure, y callar. 

Qui mal te voldrà, riure et farà. 

Qui be et voldrà, plorar te farà. 

Qui prèn, nos mor. 

Qui mal và, mal acaba. 

Qui calla, otorga. 

Qui romp lo vidre, quel pague. 

Qui en roba daltre es vist, 

en lo carrer lo despullen. 

Qui mòlt corre, prest para, 

Qui bè ama, tart olvida. 

Qui cau, y salça, no ha caygùt. 

Qui a bon arbre sarrima, 

bona sombra el cobri. 

Qui es roin pera sì, 

ho serà pera els demès. 

Qui no sembra, no cull. 

Qui alça, troba. 

Qui no vulla perdre, no jugue. 

Qui en gichs se gita, cagat se lleva. 

Qui ha manester lo foch, 

en sos dits lo busca. 

Qui en la joventut no treballa, 

a la vellèa dorm en la palla. (Lo que de jove minge sardina, de vell cague la espina)

Qui ab joyes se gasta el dot, 

de sa muller es Janot. 

Quant hu no vol, dos no rinyen. 

Qui pasta, y feny, de tot li conteny. 

Qui tè contraris, no dorma. 

Qui mes no pot, morir se deixa. 

Qui no creu a sa bona mare, 

creu a sa mala marastra. 

Qui tè diners, fa diners. 

Qui no tè, no pert. 

Qui arrimat sestà, arrimat se troba. 

Qui mes tè, mes vol. 

Qui mes tè que callar, mes parla. 

Qui vol la capa del amich, nos amich. 

Qui tè bon veì, tè bon matì. 

Quant Dèu vol, a tots ayres plou. 

Qui no sia pera casat, 

nonganye la dona. 

Qui sen duu la carn, que semportel hos. 

Qui va en un coixo, 

al cab del any es coixo. 

Qui tè llengua, a Roma va. 

Quant la barba del veì vetjes cremar, possa la tua a remullar. 

(cremar : aunque signifique quemar, en esta y una posterior es cortar)

Quit dòna un hos, 

not volguera veure mort. 

Qui tè un diner, nostà sens ell. 

Qui no tè vergonya, tot lo Mon es seu. 

Qui va davant guanya la joya. 

Qui arrere va, arrere es queda. 

Quant mes Moros, mes ganancia. 

Qui viu de renta, viu de regla. 

Qui muda, Dèu li ajuda. 

Qui tè ronya, ques rasque. 

Qui sassenta en pedra, no medra. 

Qui a mon fill moca, a mi em besa en la *boca (?) (trozo de pág. 90 cortado)

Qui menys corre, bola. (vola : vuela) 

Quant los muts parlen, treball hia en la ** 

Quant Dèu no vol, los Sancts no poden * 

Qui lleva la ocasiò, evita pecat. 

Qui tè la terra, tè la guerra. 

Quant mes amichs, mes clars. 

Qui juga en lo carbò, sa dembrutar * 

Qui tè la culpa, que pague la pena * 

Qui sopa daltre espera, freda la mentja *

Qui no mira al davant, arrere es queda. 

Qui promèt, en deute es somèt. 

Quant lo coixo de amors mor, 

què farà lo qui anar pot? 

Quant sabs no diras, si vols viure en pau. 

Qui algo vol, algo ha de fer. 

Qui ab llobs va, samostra a ahullar. 

Qui escup al Cel, en la cara li cau. 

Qui la cera ha de ablanar, 

les ungles sa de cremar. (cremar : cortar, como en el superior de la barba) 

Qui tel pare Alcalde, segur va al Juì. (tel : te el, tè lo; tiene el; juì : juicio) 

Qui peixets vol peixcar, 

sa de banyar. (El que quiera peces que se moje el culo)

Qui tot ho vol, tot ho pert. 

Qui tot ho nega, tot ho confessa. 

Qui no te sos bous, 

no llaura tots los dijous. 

Qui paga descansa. 

Quant lo mal es de mort, 

sols lo morir es remey. 

Qui a sos pares tracta be, 

viurà mòlt, perque yo ho sè. 

Qui té mala condiciò, 

may troba bon companyiò. 

Quant lo vell fa ninyerìes, 

no li passen en huit dies. 

Qui males manyes hà, 

tart, o nunca les perdrà. 

Qui per sì no tè cervell, 

com pot donar bon concell? 

Qui diners tè de cobrar, 

tè mòltes boltes de dar. (voltes : vueltas)

Quant voldràs juplar un hou, 

no faces aquell clo - clou. 

Quant per bo venen lo mal? 

Quant lo ase va a comprar. 

Qui a joya possa, no reposa. 

Qui pleteja, no sossega. 

Qui no arrisca, no pisca. 

Qui plany al contrari, 

en ses mans mor. 

Qui canta en la taula, y sorina en lo llit, 

no tel seny complit. 

Quis mentja un hou sense sal, 

se mentjarà a sa mare. 

Quant lo Sol ix, pera tots ix. 

Qui tè diners, tè tot adrès, 

y la filla del Rey si la volguès. 

Qui canta, sos mals espanta. 

Qui dòna el cul a besar, 

no tè mes que dar. 

Qui diu lo que vol, 

ou lo que no vol. 

Qui la pensa, la fa.

Qui dèu, no tè vèu. 

Qui fuig de Dèu, corre devades. 

Qui no paga lo que dèu, 

tè per contrari a sòn Dèu. 

Qui mal a sos pares trata, 

sa vida la malbarata. 

Qui jura sens reparar, 

lo jurar li costa car. 

Qui possa en Dèu sasperança, 

la Gloria del Cel alcança. 



Res pot tindre ben llograt, 

lanima questà en pecat. 

Roin vindrà, que bo et fará. 

Rabe de Estìu, cou com a calìu. (Rabe : rábano; rabaneta; Radieschen en alemán) 

Roin oli, sab a la pèga. 

Rinyes per Sanct Joan, 

pau pera tot lany. 

Rata que no sab mes que un forat, 

prest la han caçat. 

Replegador del segò, 

y escampador de la farina. 


S


Sempre en la creu en la ma, 

dèu amarse tot Christiá. 

Si al qui dèus no pots pagar, 

humilment li has de parlar. 

Si trunques les rahons males, 

ab los Angels casi iguales. 

Seràs causa de mòlts mals, 

si fas testimoni fals. 

Si vols pendre bon concell, 

sia sempre de home vell. 

Si vols tindre mal mentjar, 

al forn portal a cuinar. 

Si Dèu la Ciutat no guarda, 

defendrela es frenesì. 

Si camines per mal lloch, 

creume, y passa poch a poch. 

Si no vols tenir desfici, 

a ton fill donali Ofici. 

Si alguns parlen de secret, 

not acostes, ques mal fet. 

Sempre les Festes matjors, 

al ventrell causen dolors. 

Si a cas eres combidat, 

sols mentja lo acostumat. 

Si tens a algù agraviat, 

no vatjes may descuidat. 

Si tens la coa de palla, 

no posses foch a la falla. 

Si algù Ilig alguna carta, 

un poch lluny daquell taparta. (taparta : aparta't : apártate) 

Si ton pare es pobre, y vell, 

no deixes mostre la pell. 

Si mentjes mes del que guanyes, 

vestiràs de telaranyes. 

Si compres algo a censal, 

no ho pagues mes del que val. 

Si alabes mòlt ta muller, 

seràs tengùt per grosser. 

Si en ta casa entra mòlt be, 

mira sempre com li ve. 

Sempre el Peixcador de canya, 

gasta mòlt mes que no guanya. 

Si no calles lo que fas, 

si algo et dich, tambe ho dirás. 

Si la porta tens tancada, 

tindràs la testa guardada. 

Si dònes ans de morir, 

aparellat a sofrir. 

Si al roin favorixes pots fer conte, 

quen pago cert tindràs dolor, y afronte. 

Si tens cases a lloguer, 

may te faltarà que fer. 

Si tens un diner per vil, 

may arribaràs a mil. 

Si la Canelèra plora, 

lo Invern ja es fora; 

y si es riu, ni Invern, ni Estiu. 

Si a Dèu vols pregar, 

possat en lo Mar. 

Si ha entrat Maig, o no ha entrat, (pone entrar, pero es un error tipográfico)  

venen los Apostols diuen la veritat. 

Si faèna tu fas fer, 

en pagar sies llauger. 

Si fora el cor tot dacer, 

nol vencerìa el diner. 

Si dos tiren de la corda, 

la trencaràn. 

Si not agrada, 

no li faces alvada. (albada, alborada) 

Si carrègues masa al burro, 

se gitarà en la carrega. (càrrega : carga) 

Si una porta es tanca, altra sen obri. 

Sobre gust, no hia disputa. 

Si Senyor; y anava asoles. 

Sab, com a oli de Tenda. 

Si quant pots no vols, 

quant voldrás, quiçà no podràs. 

Si per por dels pardals se deixara de sembrar (pone sebrar), 

tart cullirìen. 

Si treballes mentjaràs, 

y si no dejunaràs. 

Sobre un hou pon la gallina. 

Segons tindràs lo Estament, 

vestiràs honestament. 

Si del dot de ta muller 

refies, seràs grosser. 

Si voldràs amich algù, 

no sia mes rich que tu. 

Si fas bè allo que pots fer, 

a pochs auràs menester. 

Sardina quel gat fa presa, 

no la tornarà sancera. 

Si criats tan de servir, 

deprèn sempre de sofrir. 

Sens urgents ocupacions, 

no deixes de oir Sermons. 



Tres persones, y un sols Dèu, 

sòn en un Pare, fill mèu. 

Tinli devociò mòlt fina 

al Angel quet encamina. 

Tan prest mor lo cordero, com la ovella. (pone cordero, no corder; usa moltòns antes) 

Tindràs sempre bon dellit, 

si temples ton apetit. 

Tota es bona gent, y ma capa no pareix. (Toda es buena gente, y mi capa no aparece) 

Tot eixira en la colada. (eixirá : saldrá; eixir : salir) 

Tota pindola dorada, 

la amargòr amagada. 

Tot home qui vol mentir, 

gran memoria ha de tenir. 

Taverna que tè bon vi, 

ventura tè prop de si. 

Tambè mor lo Papa, 

com lo qui no tè capa. 

Tu content, yo pagat. 

Tal es Ali, com Camali. (Alí, Camalí)

Tu que no pots, portam al coll. (o a Alcoy) 

Tantes voltes va el canter a la font 

quell deixa coll, o ansa. (tanto va el cántaro a la fuente.. que se deja el cuello, o asa) 

Tin bona fama, y gitat a dormir. 

Tota la bona salsa cou. 

Tants homens, tants parers. (Tantos hombres, tantos pareceres) 

Tremontana no tè abrich, 

nil home pobre tè amich. 

Tres al sach, y el sach en terra. 

Tots los gats tenen catarro, 

sinos lo meu que tè tòs. 

Tots los principis sòn forts. 

Tant unflen al cuiro, ques rebenta. 

Tot està sujecte al home; 

y ell tenìa una pusa en la ma. (pusa, pussa, puça : pulga)   

Tan poch es larcenit, que no mata. (Tan flojo es el arsénico que no mata) 

Tararà, y tururù, tot es hu. 

Tinte, que no puch fer miracles. 

Tan prest se deixa la pell, 

lo jovenèt, com lo vell. 

Tan bruta està lascurada, com lespart. 

Tan bruta está la cullera, com lo cullerot. 

Tant li puntjen al bou, 

que pega una embestida. 

Tant esprém hu la tarontja, 

que ixen pinyols, y tot. 

Tancava en clau Micolau, 

y ella tenìa la clau. 

Tot lo que relluix, no es or. 

Tu et tèms, algo em déus. 

Tots los Refranys sòn (s+o con virgulilla nasal) verdaders. 

Tingues sempre per deport, 

pensar que vas a la mort. 



Un no, desembaraça mòlt. 

Una Sogra feren de sucre, 

y encara amargava. 

Un tonto, en fa mòlts. 

Un bobo, en fa cènt. 

Un clau, trau altre clau. 

Una mala cabra, 

tot lo ramat llança a perdre. 

Uns tenen la fama, 

y altres carden la llana. 

Un desorde, porta un orde. 

Una volta enganyen al prudent, 

al necio cènt.

Ulls que no veuen, cor que no plo* (plore o plora: llora) 

Un vici es pitjor que un dèute, 

Una pendencia ben renyida, 

nescusa mòltes. 



Veuràs sempre al ignorant, 

a la sciencia menyspreant. 

Vos caçau, y altre vos caça, 

mes valdria estar en casa. 

Vinyes, y dones hermòses, 

de guardar dificultoses. 

Vols ser Papa, possatho en la te* 

Vixca la gallina,

y vixca en sa pepita. 

Vatja yo calent, y rias la gent. (Góngora, ándeme yo caliente y ríase la gente

Viu lo porronèt, y em prenguè la sèt. (viu : vi, pasado de ver) 

Viu lo llit, y em prenguè la son. 

Vist un bastò, y pareixerà un varò. 

Vos sòu lo Prior, y tan plè de taques? 

Què faràn los altres? 

Vetjesme asi bè passar, 

que alla nom vorás penar. 

Veuràs sempre al ignorant, a la sciencia menyspreant.



PRACTICA 

DE LA LENGUA 

VALENCIANA. 

Veus que, trocant les lletres, muden de sentit, a imitaciò de les que tinch possades en ma Practica de Orthographìa, que alli sols servixen pera la llengua Castellana, y asi les posse primer en Valencià, y en après explicades en Castellà; ab mòltes anyadides, que serviràn tambè pera la llengua Castellana: advertint, que la ç de rasguèt, ha de ser z en lo idioma Castellà. Y serà tan profitòs aquest Diccionari, ab laltre ques seguirà, que, entre els dos, qualsevol sabrà escriure en perfecciò, y fonamènt nostron Idioma, puix es lo matjor descans, a costa de mon treball, ques podrà encontrar.

(se actualiza en parte la ortografía sólo en castellano)

Abrazar, dar abrazo. 

abrasar, quemar. 

avanç, de avance. 

avans, antes. 

Barò, Título (barón). 

varò, hombre (varón). 

ball, bayle, y el albañal. 

vall, valle. 

Bas, linage. (linaje; apellido)  

vas, la sepulcura, y verbo. 

baça, junta de naypes (naipes). (hacer baza en un juego de naipes) 

basa, columna, o fundamento. (basamento, base) 

Baza, Ciudad de Andaluzìa (Andalucía). 

basques, fatigas, desasosiegos, &c.

Vazques, linaje. 

bè, bien.

vè, de venir (viene). 

bèll, bello, hermofso. 

vèll, viejo.

bella, hermosa, bella. 

vella, vieja. 

bellèa, belleza.

vellèa, vejez.

bèns, haberes, bienes. 

vèns, de venir (vienes). 

vènç, de vencer (vence). 

bèu, de beber (bebe). 

vèu, de ver, y la voz.

bès, beso.

vès, vete (vé imperativo). 

bèus, de beber (bebes). 

vèus, de ver (ves), y las voces. 

bèure, de beber. 

vèure, de ver. 

Bèda, el Venerable. 

vèda, por lo prohibido. (veda, vedado)

baya, color. 

vaya, matraca. 

bull, de hervir. (hierve; bullir; ebullición)

vull, de querer. 

bulla, la bulla. (suele ser una bula papal) 

vulla, de querer.

boltes, de boltear (voltear). 

voltes, veces. 

bol, de bolar (vol : vuelo). 

vol, de querer. (quiere) 

boç, el bozo. (bozal) 

vos, vosotros. 

bocì, bocado de comer. 

vocì, de vomitar. 

bèna, la cinta, o lienço (lienzo; venda). 

vèna, el numen del Poeta (vena artística), y la vena, o venas del cuerpo. 

braç, el braço (brazo). 

Bras, nombre. 

braça, brazada. 

brasa, ascua (brasa para asar). 

botar, dar bote. 

votar, dar voto, parecer, o jurar. 

caça, de animales (caza). 

casa, de morada. 

caçar, animales (cazar). 

Casar, lugar de casas, y casar en matrimonio. 

cassar, es, quitar algo a alguna cosa, disminuir la autoridad, o estima: quitar, o sacar, y cassar, o anular la Ley: cassar la cuenta, o escritura, que es cancelarla: truncar, o cassar la escritura.

cap, la cabeza, y adv. ninguno,y también azi* (hacia)

cab, por el cabo, y por caber.

Calbo, linaje. 

calvo, el calvo de cabellos. 

cessiò, de ceder (cesión). 

Sessiò, asiento en Concilio.

cegar, de la vista.

segar, con la hoz.

ceba, cebolla.

Seva, linaje. 

seba, porrazo, golpe, &c. 

centelles, por las centellas. 

Sentelles, linaje. (También aparece como Centelles y Centellas) 

cent, número, ciento. 

sent, de sentir. 

cessa, de suspender, o de concluir (cesar). 

Sessa, Ciudad. 

Sezza, Lugar. 

Cyta, de Nación. 

cita, de citar. 

Citta, Lugar. 

sita, de situar.

Ciprer, árbol, ciprés.

Siprer, linaje.

Cia, isla del Archipiélago. 

sia, verbo, sea. 

Chiva, villa en el Reyno de Valencia. 

Giva, Ciudad en Lycia, Provincia del Asia menor. 

Comte, Conde. (De comite : comte) 

compte, por la cuenta. (de cómputo, conte : cuenta) 

Descalz, linaje. 

descalç, descalço (descalzo). 

Dòlz, linaje, 

dòlç, dulce. 

feches, por las fechas. 

feges, por los hígados. (fege; se puede encontrar fetge en otros textos) 

Gaza, Ciudad célebre en Syria de Palestina. (ahí tienen una franja conocida)

gasa, tela. 

Gents, las Gentes. 

gens, adv. nada. 

gomes, por las gomas. 

Gomez (Gómez), linaje. 

Hou, huevo. (se puede encontrar ou sin hache como huevo) 

ou, de oír. (oye)

Lorens, linaje. 

Lorenç, nombre, Lorenço (Lorenzo). (también encontramos Llorenç) 

lob, lobo. (canis lupus : lop, llop, lob; lloba, loba) 

Lop, linaje. (lop en la canción en occitano “ai vist lo lop, lo rainard la lebre”)



maça, la maza, o mazo. 

masa, adv. mucho. (massa : demasiado) 

Març, el mes de Março (Marzo). 

Mars, el Dios *Engido Marte. 

meches, las mechas. 

Metjes (metges), Médicos. 

Muza, Sarraceno. (el moro Muza) 

Musa, del Parnaso. 

prophetiça, verbo (profetiza). 

Prophetissa, nombre (profeta, femenino profetisa). 

poetiça, verbo (poetiza, de poetizar). 

Poetissa, nombre (poeta, femenino poetisa). 

pòlç, polvo. 

pòls, pulso. 

Perez (Pérez), linaje. 

peres, fruta, peras. 

pessar, por el pesadumbre. 

pesar, por el peso. 

raça, la casta (raza). 

rasa, llena. 

realç, realce. 

reals, reales. 

rich, por el rico. 

Ryc, Puerto de Inglaterra. 

riça, de rizar. 

risa, de reír. 

romanç, por el romance (lengua/s romance/s o románica/s). 

Romans, por los romanos (de Roma). 

sab, de saber. 

çap, cuando al gato se le dice zape.  

Sabater, linaje. 

çabater, zapatero. (también como apellido Sabater, Zapater - segundo apellido de un catalanista de La Codoñera, Çabater, Zapatero - como aquel de las cejas circunflejas.)

sis, número, seys (seis, 6).

Cis, nombre propio. 

solar, de casas (de suelo). 

çolar, las medias, o los zapatos. (çola : suela) 

sopes, por las sopas. 

çopes, de cenar. (çopar, sopar : cenar, se cenen sopas u otra cosa)

taça, para beber (taza). 

tassa, tasación. 

temps, el tiempo. (en Valencia, en caso de tiempo atmosférico se usa oratge

tems, de temor (temes). 

En estes altres veus ques seguixen tocarè el punt mes dificil, sutil, y quengrandix nostra Lengua, y es tan costòs dentendre, quencara explicat, y possat en practica, com no sia el Lector natìu Valencià, crech se quedarà sens entendrel. Es, dons, lo acento que tenìm en nostra Lengua, grave, y agùt, en les dos lletres o, y e, motìu per hon pronunciàm, los Valencians, ab tant primor, la llengua Latìna, y estàm tan aptes pera parlar les demès: y note el curiòs, que de totes aquestes vèus ques seguixen, pera el vers Valencià, encara questìen escrites ab unes mateixes lletres, no sòn consonants. Primer posse les del acento grave, senyalat, y en après les del agùt, sens signarlo, puix  este jamès ha estàt en us, en nostra Lengua, notarlo; com ho tinch jà declarat en ma citada Practica, encara quel pronunciàm naturalment. 

Arrèu, consecutivo. 

arreu, arreo. 

bè, bien. 

be, balido

bòla, por la bola. 

bola, de bolar (vola : vuela). 

bèca, por el que da cabezadas. (becar, cabecear, sestear; becaina : cabezada, siesta) 

Veca, la de los Colegiales (beca de estudios). 

bòta, de botar, y la del vino (bota). 

vota, por dar parecer, voto, y por jurar (eclesiásticos que hacen voto de). 

bòt, de botar. 

vot, voto, o parecer. 

còç (còça, còssa), la coz del cavallo (caballo), &c. 

cos, el cuerpo, y el ojo de la aguja (pone ahuja). 

còça (cursa), la carrera. 

cosa, la cosa. 

còces, las coces de caballo, &c, 

coses, las cosas. 

còla, por otro nombre, en Valenciano, ayguacuyta, la cola (de pegar; quizás agua caliente + harina u otro almidón). 

cola, de colar. 

chòp, el chopo, o álamo. 

Job, el paciente Job. 

Dèu, Dios, y verbo (debe). 

deu, número, diez. 

dòna, verbo (da). 

Dona, Doña, y la mujer. (domina : donna, doña) 

dòns, dones. 

dons, adv. pues. (donchs, doncs, doncas, donques) 

dòlç, por cosa dulce. 

Dòlz, linaje. 

dols, por los duelos. (dol : duelo, luto; tú te dols : tú te dueles, apenas, estás de luto) 

fòra, verbo. (fuera, del verbo ser) 

fora, adv. fuera. 

fòssa, cuando cava con los hocicos el puerco. (pone caba, ozicos) 

fossa, la sepultura (fosa). 

llabòrs, por las simientes. 

llavors, adv. entonces. 

Mòza, la Moza. 

moça, la muesca. (esmoça; moç, mos : mordisco, mordedura) 

mòra, de morar. (vivir, residir) 

Mora, linaje, la Mora de Religión, y la fruta de las moreras, o zarçales (zarzales). 

mènt, de mentir. 

ment, por la mente. 

mòlt, mucho, y muy. 

molt, de moler. (molido) 

mòs, pronombre, mis. (mons pares, mon pare; ma mare) 

moç, el bocado, de morder. (mordisco) 

chòch, el choque. 

joch, el juego. (la ch inicial y la j inicial en valenciano no son el mismo fonema; ni la x) 

òs, artículo. 

hos, el hueso. 

òm, el álamo. (no es el olmo, ulmus?) 

hom, el hombre. 

podèn, de podar. (ells, elles) 

poden, de poder. (pueden)

Ròs, linaje. (el apellido de Carlos Ros, Ròs) 

ros, el rocío. (la rosada; color del pelo rubio) 

ròsa, color. 

Rosa, nombre propio, y la flor. 

sèda, de hilar. 

ceda, la cédula. 

sèch, verbo, seco. (adjetivo seco) 

cech, el ciego. 

sèu, el sebo, y pronombre, (adjetivo posesivo) suyo. 

Seu, la Seo, (sede, sedem, sedis) Metropolitana. (como la Seo de Zaragoza)

sèt, de beber (sed). 

set, número, siete, 

sòu, verbo, sois. 

sou, el sueldo. (moneda y pago de salario) 

sòta, la del naipe. 

sota, adverbio, bajo. (sotz, sots, sota, sous, sus, sub, etc) 

sò, verbo, soy, y nombre, Señor. (Monsieur, mon seigneur, signore, senyor, etc)  

so, el son (sonido), y el sueño (“Viu lo llit, y em prenguè la son”). 

sòn, verbo, son, y pronombre (posesivo), su. 

son, el sueño. (la son : el sueño, ganas de dormir; sompni, somni : sueño de soñar) 

sòrt, el sordo. (sòrd; sordum) 

sort, la suerte. 

sòl, o sòlch (sòlc), el sulco (surco, en la tierra). 

Sol, por el Planeta Sol, por el suelo, y por el verbo, suele. 

tèst, el tiesto. 

test, el texto; aunque también se dice teixt. (y text) 

tòs, la tos, y pronombre (posesivo), tus (tons pares). 

tos, el tosuelo. (tozuelo)

Tòca, la Toca, o Toga. 

toca, verbo, tocar (él, ella). 

tòrt, el tordo. (turdus : tòrd

tort, el tuerto, y linaje (Tort). 

vèla, por no dormir. (velar; ell, ella vèla : él, ella, vela) 

bela, por el balido, y la bela de lienço.  

vèra, verbo, viera; y una partida de *esta Huerta, llamada de Vèra. (Linaje, lugar)

vera, cosa verdadera. (ya en latín, vera crux, crucem, Veracruz; verídico, verosímil) 

Zòna, la Zona. 

sona, verbo, suena. 


Altres curiositats pera mes Practica de nostron Idioma, explicades tambè en Castellà. 


Numerals Cardinals.


Hu, uno, 1.

dos, dos, 2. 

tres, tres, 3. 

quatre, quatro (cuatro), 4. (quattuor latín

cinch, cinco, 5. 

sis, seys (seis), 6. 

set, siete, 7. 

buìt, ocho, 8. (huyt, huit, buit, vuit, vuyt, “No hia millor amich, quel real dahuit

No hia millors parents, quels dihuitens.” La h se puede manipular a b muy fácilmente)   

nou, nueve, 9. 

deu, diez, 10. 

once, once, 11. (se puede encontrar onze) 

dotce, doze (doce), 12. 

tretce, treze (trece), 13. 

catorce, catorce, 14. 

quince, quince, 15. 

setse, diez y seys, 16. 

desat, diez y siete, 17. 

dibuit, diez y ocho, 18. 

denau, diez y nueve, 19. 

vint, veynte (veinte), 20. 

vint y hu, veinte y uno, 21. 

trenta, treynta (treinta), 30. 

quaranta, quarenta (cuarenta), 40. 

cinquanta, cinquenta (cincuenta), 50. 

sixanta, o seixanta, sesenta, 60. 

setanta, setenta, 70. 

buitanta, ochenta, 80. 

noranta, noventa, 90. 

cènt, ciento (cien), 100. 

mil, o milia, mil, 1000. &c. 


Numerals Ordinals. 


Primer, primero, I (1.°). 

segon, segundo, II. 

tercer, tercero, III. 

quart, quarto (cuarto), IV. 

quint, quinto, V. 

sise (sisè, no se ve si es è), sexto, VI. 

setè, séptimo, VII. 

buitè (huitè), octavo, VIII. 

novè, o nono, nono (noveno), IX. 

decè, décimo, X. &c. 


Numerals distributìus. 


Den hu en hu, de uno en uno, de dos en dos, de tres en tres, de quatre en quatre, de cinch en cinch, de sis en sis, de set en set, &c. 


MESOS DEL ANY. 


Janèr, Enero. 

Febrèr, Febrero. 

Març, Março (marzo). 

Abril, Abril. 

Maig, Mayo. 

Juny, Junio. (se pronuncia juñ) 

Juliol, Julio. 

Agost, Agosto. 

Septembre, o Setembre, Septiembre, o Setiembre. 

Octubre, u Otubre, Octubre, u Otubre. 

Novembre, o Nohembre, Noviembre. 

Decembre, o Dehembre, Deciembre, o Diziembre (diciembre). 


Dies de la Semana. (septem, 7, septimana, setmana, semana) 


Domenge, o Dumenge, Domingo. 

Dillùns, Lunes. 

Dimats, Martes. (no pone Dimarts, sino Dimats)

Dimècres, Miércoles. 

Dijous, Jueves. 

Divendres, Viernes. 

Disabte, Sábado. (die + Sabbath, dissabte. Carlos Ros lo escribe con 1 s)  


SONETO.


Si curiòs, ò Lector, te procurì 

en mon llibre primer de Orthographìa, 

ja curiòs pera este et prevenìa, 

puix curiòs per servirte em desvelì: 

Mòltes coses curiòses te notì, 

que ta curiositat no pensarìa; 

puix curiòs, tant, o mes, sens phantasìa 

en aquest Tratadèt, crech, me portì. 

Tu, Lector, com a home ben curiòs 

que no ignores lo que es curiositat, 

los defectes perdòna a Carlos Ròs

que ho suplìca a tes plantes humilliat: 

Y si a cas lo Tratat no es del teu *gust 

dissimuleu ta sciencia, que es mòlt just.


FI.

BIBLIOTECA VALENCIANA.