Mostrando las entradas para la consulta gelada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gelada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 29 de marzo de 2024

Gel, Gil - Angiva

Gel, Gil, s. m., lat. gelu, gelée, glace, froid.

Neus ni gels ni plueia ni fanh

No m tolon deport ni solatz.

P. Vidal: Neus ni gel. 

Neige ni glace ni pluie ni fange ne m'ôtent plaisir ni amusement.

Ieu ai ja vist albre fuilhat,

Que s cocha, puis gel lo mata.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges. 

J'ai déjà vu arbre feuillé, qui se hâte, puis gelée le frappe.

Fora mort de gil.

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem.

Je serais mort de froid. 

CAT. Gel. ANC. ESP. Gelo. ESP. MOD. Yelo (hielo). PORT. IT. Gelo. 

(chap. Gel, gels, cubitos Monclús, Calaseit; chal a Vallchunquera.)

hielos Monclús; Gel, Gil, gelu, gelée, glace, froid

2. Gelada, Gilada, s. f., gelée, froid.

Non temas ven ni gelada.

Bertrand de Born: Rassa. 

Ne crains vent ni gelée.

Ve la gelada e ve una grans neula. Liv. de Sydrac, fol. 46.

Vient la gelée et vient un grand brouillard. 

Ara perdon l' alegratge

Per frey e per la gilada.

Marcabrus: Lanquan fuelhon. 

Maintenant perdent l' allégresse par froid et par la gelée. 

ANC. ESP. Estaba don Enero con nieves è con geladas. 

Poema de Alexandro, cop. 612. 

CAT. Gelada. ESP. Helada. PORT. Geada. IT. Gelata. (chap. Gelada, gelades; gebra, gebres; gebrada, gebrades; rosada, rosades; escarcha, escarches.)

3. Gelar, v., lat. gelare, geler.

Tot quant es gelha, 

Mais ieu no puesc frezir,

Qu' amors novelha 

Mi fa 'l cor reverdir.

A. Daniel: Quan chai la. 

Tout ce qui est gèle, mais je ne puis refroidir, vu qu'amour nouveau me fait le coeur reverdir. 

Farai chansoneta nueva

Ans que vent ni gel ni plueva.

(chap. Faré una cansoneta nova abans de que faigue ven y gelo y plogue.)

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Je ferai chansonnette nouvelle avant qu'il vente et gèle et pleuve.

Part. pas. Chans ni flors d'albespis

No m valon plus qu' yverns gelatz.

G. Rudel: Lanquan li.

Chant ni fleur d'aubépine ne me valent pas plus qu'hiver glacé.

CAT. Gelar. ESP. Helar. PORT. Gelar. IT. Gelare. (chap. Gelá, gelás; chelá, chelás.)

4. Congelacio, s. f., lat. congelatio, congélation.

Congelacio en terra et en ayga. 

Per freior engendrant congelacio.

Eluc. de las propr., fol. 119 et 133. 

Congélation en terre et en eau. 

Par froidure engendrant congélation.

CAT. Congelació. ESP. Congelación. PORT. Congelação. IT. Congelazione.

(chap. Congelassió, congelassions.)

5. Congelar, v., lat. congelare, congeler.

Part. prés. Las humors congelant. Eluc. de las propr., fol. 55. 

Congelant les humeurs. 

Part. pas. Sanc es en vesica congelat. Trad. d'Albucasis, fol. 32. 

Le sang est congelé en vessie.

Givre es vapor congelada.

(chap. La gebra es vapor congelada; escarcha.)

Eluc. de las propr., fol. 137.

Givre est vapeur congelée.

CAT. ESP. PORT. Congelar. IT. Congelare. (chap. Congelá: congelo, congeles, congele, congelem o congelam, congeléu o congeláu, congelen; congelat, congelats, congelada, congelades. Gelá se conjugue igual.)

6. Entregelar, v., entregeler.

Se entregela sus l' ayr per forsa de freyt.

L'Arbre de Batalhas, fol. 8.

S' entregèle en haut l'air par force de froid.

 

Gelda, Geuda, s. f., du saxon Gild, troupe, foule, peuple.

Voyez Leibnitz, p. 115.

La gelda venc ab arcxs et ab sagetas.

Fetz venir son pavalho 

E la gelda que mena la garizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

La troupe vint avec arcs et avec flèches. 

Fit venir son pavillon et la troupe qui mène l'équipement.

De l'autra part atresi hac gran geuda e gran compaynha de pesoniers.

Philomena.

De l'autre part également il y eut grande foule et grande réunion de fantassins

ANC. FR. Nostre gelde e nos homs fetes avant haster. 

Gelde d'Engleiz e de Normanz.

Roman de Rou, v. 1522 et 13196. 

Il i chairent trente mille de gelde. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 6. 

IT. Geldra. (chap. Gentada, tropa, mun de gen.)

 

Gelos, Gilos, adj., lat. zelotes, jaloux. 

D'ome qu'es d'aital faysos 

Non deu esser maritz gelos.

Garin d'Apchier: Mos Cominals

D'homme qui est de telle façon mari ne doit pas être jaloux. 

Ben pauc ama drutz que non es gelos.

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Bien peu aime amant qui n'est pas jaloux. 

Adonc fon mot giloza e trista car non l'ac retengut.

V. de Savari de Mauléon. 

Alors elle fut moult jalouse et triste parce qu'elle ne l'eût pas retenu.

Subst. Patz non a gelos mati ni ser.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Jaloux n'a paix matin ni soir.

Tot o fassam en despieg del gilos. 

Un troubadour anonyme: En un vergier.

Que nous fassions tout cela en dépit du jaloux. 

ANC. FR. Vez ci le cox et le jalox.

Roman du Renart, t. II, p. 11. 

CAT. Gelos. ESP. Zeloso (celoso). PORT. Cioso. IT. Celoso. 

(chap. Selós, selosos, selosa, seloses.)

2. Gelosia, Gilosia, s. f., lat. zelotipia, jalousie. 

Fon dic al marit d' ela, d'on el n' ac gran gelosia, et enserret la en una tor.

(chap. literal: Va sé dit al marit d'ella, d' aon ell ne va tindre grans sels, y la va tancá a una torre.) 

V. de Guillaume de Cabestaing.

Fut dit au mari d'elle, d'où il en eut grande jalousie, et l'enferma dans une tour.

Er auiatz, senher, cal desastre

Li avenc per sa gilozia.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.

Maintenant écoutez, seigneur, quel désastre lui advint par sa jalousie.

La gilosia de las femnas, que es molt ardens e molt malitioza.

Liv. de Sydrac, fol. 36. 

La jalousie des femmes, qui est moult ardente et moult malicieuse.

CAT. Gelosia. ESP. Zelotipia (celotipia, celos). PORT. IT. Gelosia. 

(chap. Sels, en plural; selet, selets cuan no són massa forts: envejeta, envegetes)

3. Agelosir, v., enjalouser, devenir jaloux.

Part. pas. D'aitan sui agelositz.

Raimond de Miraval: Chans quan.

D'autant je suis enjalousé.

4. Engelozir, v., enjalouser, devenir jaloux.

L'amor de la domna e de Peirols montet tan, qu'el dalfi s' engelozi d'ella. V. de Peyrols.

L'amour de la dame et de Peyrols monta tant, que le dauphin s'enjalousa d'elle.

CAT. Engelosir. IT. Ingelosire. (chap. Enselá, enselás, tindre sels: yo me enselo, enseles, ensele, enselem o enselam, enseléu o enseláu, enselen; enselat, enselats, enselada, enselades.)

5. Gilosesca, s. f., gilosesque, sorte de poésie.

Jaciaysso que alcu fassan gilosescas al compas de dansa.

Leys d'amors, fol. 41.

Quoiqu' aucuns fassent gilosesques sur la mesure de danse.

 

Gem, s. m., lat. gemitus, gémissement, lamentation.

E 'ls pros, cortes, adreg, fan plors e gems, 

Quar pretz es mortz e cazutz et envers. 

P. Raimond de Toulouse: Era pus. 

Et les preux, courtois, justes, font pleurs et gémissements, parce que mérite est mort et tombé et renversé.

D' autrui joi fan grans gems.

A. Daniel: Autet e bas. 

De la joie d'autrui font grandes lamentations. 

Los mals qu'ieu trac ni 'ls planhs ni 'ls gems 

Que fauc la nueg quan sui colgatz.

Giraud de Borneil: Ben cove. 

Les maux que je souffre et les plaintes et les gémissements que je fais la nuit quand je suis couché. 

CAT. Gemeg. ESP. PORT. Gemido. IT. Gemito. (chap. Gemec o gemeg, gemecs o gemegs. Se diu gemegán pero no gemecán.)

2. Gememen, Gemimen, s. m., gémissement.

Non deu hom orar ses gemement. Trad. de Bède, fol. 27.

On ne doit pas prier sans gémissement. 

Ieu ay trebalhat en mon gemimen. V. et Vert., fol. 67. 

J'ai souffert dans mon gémissement. 

E loc de cant ha gemiment. Eluc. de las propr., fol. 149. 

En place de chant a gémissement.

3. Gemir, v., lat. gemere, gémir, déplorer. 

Lo compains de ta bonauretat gem adonc. Trad. de Bède, fol. 3. 

Le compagnon de ton bonheur gémit alors.

Car nos gemem en aysso la nostra habitatio.

Trad. de la IIe épitre de S. Paul aux Corinthiens. 

Car nous déplorons en ceci notre habitation.

Part. prés. Gemen et ploran. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 7.

(chap. Gemegán y plorán.)

Gémissant et pleurant. 

 

ANC. FR. Qui armes baille à ennemi,

S'il meurt, ne doit estre gemi. 

Ysopet Ier, fables 50. Robert, t. II, p. 363.

ANC. CAT. ESP. Gemir. PORT. Gemer. IT. Gemere. (chap. gemegá: gemego, gemegues, gemegue, gemeguem o gemegam, gemeguéu o gemegáu, gemeguen; gemegat, gemegats, gemegada, gemegades.)

 

Gema, s. f., poix, résine.

Qar flairaz sap en gema e pi.

(chap. Ya que flairéu sapí en ressina y pi; flairá, aulorá, de bona auló.)

Bertrand de Born: Fuilheta vos.

Car vous sentez sapin en résine et pin.

 

Gemma, s. f., lat. gemma, gemme, toute espèce de pierres précieuses.

Gemma es dita tota peyra precioza.

(chap. Gema es dita tota pedra pressiosa.)

Plena es de perlas et gemmas.

(chap. Plena está de perles y gemes : pedres pressioses.)

Eluc. de las propr., fol. 188 et 181.

Est dite gemme toute pierre précieuse.

Est pleine de perles et pierres précieuses.

Sal de gemma. Trad. d'Albucasis, fol. 19.

(chap. Sal de gema: pedra pressiosa.)

Sel de gemme.

ANC. FR. Gemme... est nommée.

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 163. 

IT. Gemma. (ESP. Gema, gemas. Chap. Gema, gemes.)

2. Gemar, v., orner, garnir de pierreries, brillanter.

Part. pas. L' escut ac a son col, el cap l' elme gematz.

(chap. L' escut teníe a son coll, al cap lo casco gemat, adornat de gemes, pedrería.)

Ara prenga cascus son bon elme gemat. 

Roman de Fierabras, v. 739 et 2717.

Eut l'écu à son cou, en tête l' heaume garni de pierreries.

Que maintenant chacun prenne son bon heaume garni de pierreries.

ANC. FR. Rollans feri sor son elme gemmé. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 696. 

Li escus au col et ses haumes gemmés. 

Roman de Fierabras en vers français. 

IT. Gemmare.

GEMMA MENGUAL

Gemini, s. m. plur., lat. gemini, gémeaux.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111.

(chap. Gemini que vol di gemelos, bessons.)

Gémeaux qui veut dire jumeaux.

- Signe du zodiaque.

Renha en I signe que a nom gemini. Liv. de Sydrac, fol. 54. 

(chap. Reine a un signo que té nom Géminis.)

Règne en un signe qui a nom Gémeaux.

CAT. ESP. (Géminis, gemelo, gemelos) PORT. Geminis. IT. Gemini. 

(chap. Gemelo, gemelos; bessó, bessons; bessonada: cuan se tenen dos fills a la vegada; bessonera: la femella que té dos bessons, dos fills, normalmén una ovella.)

2. Gemol, s. m., jumeau.

Sapias que gemols motas veguadas so natz, et alcunas vetz tres o quatre. Trad. d'Albucasis, fol. 37.

(chap. Sápigues que bessons moltes vegades naixen (són naixcuts), 

y algunes vegades tres o cuatre.)

Sachez que jumeaux nombreuses fois sont nés, et aucunes fois trois ou quatre.

3. Gemel, s. m., jumeau.

Gemini que vol dire gemels. Eluc. de las propr., fol. 111. 

Gémeaux qui veut dire jumeaux. 

ESP. Gemelo. PORT. Gemeo. IT. Gemello.

4. Geminar, v., lat. geminare, géminer, doubler.

Sa virtut si gemina, so es a dire si dobla.

Eluc. de las propr., fol. 111.

Sa puissance se gémine, c'est-à-dire se double. 

ANC. ESP. Geminar. IT. Geminare. (chap. Doblá.)

 

Gena, s. f., lat. gena, joue.

Las genas.

Genas so aquelas partidas... on comensa la barba.

Eluc. de las propr., fol. 41. 

Les joues.

Les joues sont ces parties... où commence la barbe.

IT. Gena. (ESP. Párpado inferior.)

 

Genciana, Gensana, s. f., lat. gentiana, gentiane.

Atressi la genciana

Es contra gotassa sana.

Brev. d'amor, fol. 50.

Également la gentiane est saine contre la goutte.

Gensana es cauda herba et amara. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. La gensiana es herba calenta y amarga.)

Gentiane est herbe chaude et amère.

CAT. ESP. PORT. Genciana. (chap. Gensiana.)

Genciana, gensiana, gentiana, gentiane

Genesta, s. f., lat. genista, genêt.

Quan per la branca pueia 'l sucs

Don reviu la genest' e 'l brucs.

Marcabrus: Al departir.

Quand par la branche monte le suc dont revit le genêt et la bruyère.

ANC. FR. Le lonc d'un genestay qui estoit vert et bel.  

Combat des Trente.

CAT. Genesta, ginesta (Ginestar, cerca de Tortosa). ESP. Ginesta (hay varias especies y nombres. Piorno serrano, piornal se llama al campo donde abundan, Cytisus oromediterraneus, Cytisus purgans, Cytisus scoparius, Genista cinerea, Genista scorpius, Sarothamnus purgans, Genista balansae, Genista europaea, Cytisus balansae balansae, Cytisus balansae europaeus, calabón, escoba de negrales, escoba negra, escoba serrana, escobón, espiorno, hiniesta, piorno gallego, retama angulosa, retama de escobas, retama negra, retama purgante, retamón. Es parecida a la aliaga.)

PORT. Giesta. IT. Ginestra.

(chap. Ginesta, pareguda a l' argilaga, archilaga. Lo conegut apellit Plantagenet, planta + genêt.)

Ginesta, argilaga, archilaga, Plantagenet, planta + genêt

 

Gengiva, s. f., lat. gingiva, gencive. 

La gengiva mollificada es strenguda. 

Nays sobre la gengiva carn ajustada.

Trad. d'Albucasis, fol. 6 et 20. 

La gencive amollie est étreinte. 

Naît sur la gencive chair ajoutée. 

ANC. CAT. Gingiva. PORT. IT. Gengiva. (chap. Geniva, genives; cheniva, chenives.)

2. Angiva, s. f., gencive.

Quan las angivas son mollificadas. Trad. d'Albucasis, fol. 6.

Quand les gencives sont amollies.

ESP. Encía.

Geniva, genives; cheniva, chenives

martes, 11 de abril de 2017

aigua

AIGUA


DCVB:




(amb ses variants dialectals aiga, aigo, àuia). f.: cast. agua.
I. Líquid format de dos volums d'hidrogen i un volum d'oxigen. Li pot tolre son vi e darli ayga, doc. a. 1204 (Miret Templers 546). En pa et en aygua, id. (ib. 544). En axí com la superficients del cors continent l'aygua dona color per tota l'aygua en la superficients damunt e dejús e en lo mig de l'ayga, Llull Cont. 320, 22 Les neus e les aygues qui son en los puigs, Llull Felix, pt. iv, c. 10. No havem de possessions tant que'n puscam pagar l'ayga que despenem, Decam., jorn. 8a, nov. 9a. Com mes aygua hi lançen més s'ençenen, Tirant, c. 10. Evitar de dir... ayguo per dir aygua, Fenollar Regles 105. Serà l'ayga claríssima, Verdaguer Idilis. L'aigua es designa amb diverses denominacions adjectives, segons les circumstàncies: a) Segons la seva procedència, l'aigua s'anomena aigua de pluja o del cel si és caiguda dels núvols, i aigua de vena si és treta de corrents subterranis; aigua de corriola és la de pou o cisterna (Escrig-Ll. Dicc.); aigua de sang, la que s'ha de poar a braços (Aguiló Dicc.).—b) Per la seva composició, es diu aigua clara la que no té mescla de substàncies estranyes, aigua salada la que prové de la mar i conté una alta proporció de sal, i aigua dolça (ant. aigua dolç) la que no té sal en quantitat apreciable a la sabor. Han franquea de pescar... en aygua dolç et en salada, Cost. Tort, I, i, 7.—c) Per son moviment, és diu aigua corrent la que es mou per la força de gravetat; aigua morta és la que està aturada (Rib. d'Ebre); aigua viva és la que brolla naturalment; a l'Empordà es diu també aigua viva l'aigua corrent conduïda per canonades; aigua embassada és la que està continguda en una cavitat o depòsit i no té moviment. Vena abundant, plena d'aygues vivens, Spill 14343. Que regan les aygues vives, Penya Poes. 329.—d) Per les seves condicions de potabilitat, es diu aigua potable o aigua bona la que és bona per beure, i aigua crua o aigua salmàtica (Gir.) o aigua molla la que no és bona. A l'Empordà també es diu aiga dolça l'aigua dels pous que no és gaire bona.—e) Per son grau de temperatura, a més de les denominacions generals de aigua freda, aigua fresca, aigua teba, aigua calenta, aigua bullent, etc., hi ha els noms de aigua blana, sinònim de aigua teba (Puigcerdà), i aigua creixent que és l'aigua calenta que s'empra per pastar (Eiv.).—f) Aigua serenada: aigua que ha estat exposada a la serena (Mall., Men.). «Aigo fresca serenada | poada amb un poalet | per dar beure a N'Aguedet | qui té s'homo a sa Planada» (cançó pop. men).—g) Aigua del ferro: aigua d'una font ferruginosa.—h) Àuia de sol: aigua escalfada per l'acció del sol (Gandia). i) Aigua beneita o aigua beneïda, i en rossellonèsaigua senyada: aigua que ha rebut la benedicció ritual. Un scolà anaua demanant per les cases de les gents, gitant-los l'aygua beneyta per les dites cases,Eximplis, i, 313.
II. Especialment: 
|| 1. L'aigua de la mar o d'un riu. a) Fer aigua: deixar entrar l'aigua una embarcació. Quan foren en la mar la cocha faya aygua molta, Jaume I, Cròn. 104. Tapar una aigua: tapar l'obertura per on entra aigua. Obrir una aigua: començar una barca a fer aigua. Embarcar aigua: entrar la mar per l'orla d'una embarcació.—b) Aigües del timó: la part de la mar en què es troba submergida la pala del timó.—c) Seguir les aigües a una barca: navegar o nedar en la mateixa direcció que ella segueix, per popa i molt de prop. Guanyar les aigües: passar davant una embarcació a altres (Cat.). Agafar aigües: allunyar-se de terra una embarcació, a fi que, amb vent contrari, se pugui fer un bon bord de terra, cenyint ferm (St. Feliu de G.). Tenir aigües: tenir forària, esser lluny de terra una barca per poder voltejar lliurement o «guanyar» qualsevol obstacle (St. Feliu de G.). «Ja tenim prou aigües per a doblar el cap de Tossa». 
|| 2. La pluja. En aquest any hi haurà moltes aygües, Faules Isòp. 14. Veuràs qu'ab una bona aygo tot se compondrà, Penya Poes. 16. Aigua de canal o aigua de bambolla: pluja forta (Bal.). «Jo voldria que plogués | i fés aigo de bambolla, | que ses taronges de Sóller | es torrent les mos dugués» (cançó pop. de Felanitx). Aigua de cargols: pluja de poca intensitat (Morella). Aigua fina (Tortosa), aigua moraleta (Maestrat): pluja menuda, suau, però espesseta. Aigua menudeta: plugina (Biar). 
|| 3. Riu. E dix don Ato que passaria l'aygua, Jaume I, Cròn. 29. Prop de huna aygua gran hon pescadors pescauen, doc. segle XIV (BSAL, x, 55). Un pont qui staua damunt una gran aygua, Eximplis, ii, 212. Passa l'aygua aquesta nit, Verdaguer Idilis. Aigua amunt: seguint la direcció contrària a la de l'aigua del riu. Aigua avall: seguint la mateixa direcció de l'aigua d'un riu. 
|| 4. ant. Aiguavés, pendent d'una coberta d'edifici. E sia cuberta a dues aygues, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). «Una casa a dues aigües».
III. per extensió: Compost líquid on predomina l'aigua. Benjuí, ambre, aygues, almesch, Spill 2675. 
|| 1. Aigua almescada: mescla d'aigua i almesc. Batejaren lo duch e la duquesa... ab aygua almescada sobre lo cap, Tirant, c. 207. 
|| 2. Aigua-amidó: mescla d'amidó i aigua, que s'empra per fer posar ben enravanada la roba (Mallorca). 
|| 3. Aigua ardent: V. aiguardent. 
|| 4. Aigua blanca: solució d'acetat de plom en aigua. 
|| 5. Aigua blava o aigua del cel: solució de sulfat d'aram. 
|| 6. Aigua bòrica: solució d'àcid bòric en aigua. 
|| 7. Aigua bovina: ant., aigua medicinal reconfortant. Porà pendre una tauleta del present letouari ab dos culleretes de aygua bouina, Alcanyís Reg. pest. 21. 
|| 8. Aigua bullida: sopa feta amb llesques de pa, un raig d'oli, un all i aigua calenta (Perpinyà). A Menorca se'n diu oliaigu. 
|| 9. Aigua carmelitana: V. el || 16. 
|| 10. Aigua cordial: aigua mesclada amb altres substàncies que tenen virtut per confortar el cor. Per ll-liures aygues cordials, doc. a. 1474 (BSAL, iii, 24). 
|| 11. Aigua de capolls: La una [ampolla] plena de aygua de capols, Inv. Exarch. 
|| 12. Aigua de castanyes: cafè massa clar (or.). 
|| 13. Aigua de ferro: aigua dins la qual posen ferros roents i els hi deixen, i que serveix per donar força a aquell qui en beu (Mall., Men.). 
|| 14. Aigua de la puda, o del sofre, o aigua pudosa: aigua mineral sulfurosa que es troba prop d'Olesa de Montserrat i fa una gran fetor. 
|| 15. Aigua de la Reina d'Hongria: alcoholat de romani. 
|| 16. Aigua del Carme o aigua carmelitana: alcoholat de tarongí. 
|| 17. Aigua del cel (V. el || 5). 
|| 18. Aigua de les tres nous: aigua que s'obté de la destil·lació de les flors masculines del noguer, de les nous mig fetes i de les ja quasi madures. 
|| 19. Aigua de malves: cocció de malves que es dóna a les ovelles per qualsevol malaltia (Pinyana). 
|| 20. Aigua de mil flors: aigua que es destil·la de les buines de bou. 
|| 21. Aigua de pa: líquid que resulta de bullir aigua amb trossos de pa (Eiv.). 
|| 22. Aigua de colònia: líquid d'olor agradable, que es prepara dissolent essències en alcohol. 
|| 23. Aigua de Sant Josep: dissolució que s'aplica a curar malalties dels ulls. 
|| 24. Aigua d'escorça o aigua vermella: producte de la destil·lació d'escorça, que s'empra per assaonar les pells (Igualada). 
|| 25. Aigua d'espart: ant. líquid que feia tornar foll el qui en bevia. Faé la maluestat de donar aygua de spart mesclada ab la beguda del dessus dit rey Bamba per faerlon tornar foll, Boades Feyts 84. 
|| 26. Aigua d'olor: alcohol de perfumeria. 
|| 27. Aigua encantada: estalactita (Vendrell);—met., brou o cuinat massa clar (Llofriu). 
|| 28. Aigua gelada: beguda gelada (així anomenaven antigament el que avui es diu simplement gelat). Un esplendit y regalat refresch de diferents confitures y aigues gellades, doc. a. 1679 (arx. mun. de Castelló). Vos convidam a prende aygo gelada, Roq. 23. 
|| 29. Aigua oxigenada: peròxid d'hidrogen. 
|| 30. Aigua panada: aigua amb substància de pa per haver bullit amb crostons de pa (Pobla de L., Falset). 
|| 31. Aigua que no banya: nom vulgar del mercuri (Mall.). 
|| 32. Aigua rosada: (ant.) o aigua de roses: aigua-ros. La malaltia del meu fret se cové a guarir ab la calor del teu terrat, e aquella de la tua calor ab la frescor de la odorant aygo rosada, Decam., jorn. 8.a, nov. 7.aAigua sedativa, o més vulgarment aigua sanativa: solució de substàncies estimulants i resolutives en certa quantitat d'aigua. 
|| 33. Aigua timolada: solució de timol en aigua. 
|| 34. Les quatre aigües: barreja d'aiguanaf, ginesta, fonoll i tarongina, o de quatre aigües aromàtiques destil·lades, que s'usa com antiespasmòdic.
IV. Secreció líquida del cos. Especialment: 
|| 1. Saliva. Assò me fa venir la aygua a la boca, Lacavalleria Gazoph. 
|| 2. Orina. Feu venir molts metges fisichs, e guardarenli lo pols e les aygues,Eximplis, i, 53. Molts metges... guardant e palpant aquella e la sua aygua, Jacob Xalabín 2. 
|| 3. Llàgrimes. Aygua del meu cor puja als meus ulls, Llull Blanq. 4. Y 'ls vostres vlls estilen tan gran aygua, Passi cobles 150. Comansa lo Rey molt a pansar an tal pansament qals huls li vangran en aygo, Graal 13. L'aygua dels hulls res tan dolç no m'apar, Ausias March xciii. «S'ui me fa aigo»: l'ull me plora (Esporles). 
|| 4. pl. Líquid amniòtic. Trencar (o rompre) les aigües: acte de rompre's l'àmnios i sortir el líquid amniòtic, poc abans del part (Cat.). 
|| 5. Aigua congelada: (ant.) malaltia dels falcons i altres aus carnisseres; cast. agua vidriada. Faç als falcons o als oçells vna malaltia en lo cap a la qual dien aygua congelada, Anim. cassar, 45 v.o
V. pl. Línies ondulades que fa la superfície de certs cossos naturals o artificals i que imita en certa manera les ones d'aigua. Un cobrecalis de tafeta de ayguas vert brodat de flors. doc. a. 1746 (arx. de Montblanc). Fan aigües principalment els marbres, el nàcar, moltes classes de llenya, robes de seda, etc.
    Loc.—a) Esser aigua una cosa: esser cosa de poca substància o sense valor (Cat.).—aa) Esser clar com l'aigua, o més clar que l'aigua: esser molt clar i evident.—b) Estar a pa i aigua: no prendre altre aliment que pa i aigua, sia per càstig imposat, sia per penitència voluntària. Si pagar no'ls pot, stara L jorns a pa e a aygua, doc. a. 1377 (BABL, i, 410). Darli abstinencia e afflicció de vigilies, de dejunis en pa e aygua,Sermo St. Pere 129.—bb) Trencar l'aigua: menjar una bocinada abans de beure aigua, perquè aquesta no faci mal (Olot).—c) Negar a algú s'aigo i es foc: negar-li tot auxili i procurar llevar-li totes les defenses (Mall.).—cc) Posar-se un glop d'aigua dins sa boca: abstenir-se de parlar (Mallorca).—d) No guanyar, algú, l'aigua que beu: no merèixer paga, o no cobrar la paga que es mereix (Cat.). «¡Malaguanyada l'aigua que beu!»: ho diuen d'una persona inútil (Cat.).—dd) Arrancar aigua: obtenir un resultat difícil (Cat.). Veurem si entre tots arrenquem aigua, Oller Pap. 97.—e) Garbellar bé l'aigua a algú: complimentar lo molt (Llofriu).—ee) Rentar la cara amb aigua bruta: afalagar enganyosament algú, fer-li la bona amb hipocresia (Tarragona).—f) Ballar l'aigua davant a algú: procurar complaure'l, afalagar-lo (Barc., Mall.). «Som un pobre estudiant | que no puc 'pendre de lletra; | vós ne sou causa, amoreta, | que em ballau l'aigo davant» (cançó pop. de Manacor).—ff) Esser com aigua de cistella: esser fugisser, esmunyidís, que no s'atura allà on ho posen (Castelló).—g) Saber per on se'n va l'aigua: saber per on s'escolen els diners, en què es gasten (Llofríu).—gg) Tirar aígua al foc: procurar apaivagar odis o rancors (Barcelona, Empordà).—h) Esser com l'aigua de bacallà: no fer bé ni mal, esser inútil i inofensiu (Olot). També diuen: «esser com l'aigua de Besalú, que no fa mal ni bé a ningú».—hh) Fer venir l'aigua a la boca: fer venir gran desig d'una cosa (Barc.).—i) Treure l'aigua clara d'una cosa:trobar-ne l'explicació, aclarir-ne el misteri (Valls, Bal.).—ii) A bones aigües: a bon preu, en bones condicions d'adquisició (Mall.). «Si jo en trobava, de blat, a bones aigos, en compraria» (Mall.).—j) Fondre's com la sal en l'aigua: esvair-se fàcilment (Barc., Gir.).—jj) Anar-se'n tot en aigua: estar remull de suor (Barc.).—l) Anar (oenviar) allà on l'aigua es fon: anar o enviar a mal viatge, desitjar que algú se'n vaja i no torni (Lleida). «¡Ja fosses allà on l'aigua es fon!» (Lleida).—ll) Passa'n aigua!: ho diuen irònicament quan algú trenca una cosa involuntàriament (Barc., Gir.)—m) Aigua va!: ho diuen per avisar que van a llançar alguna cosa perillosa per als altres (Cat., Val.).—mm) Semblar (algú) que no és per aigua enterbolir: esser de bona intenció aparent, dur la malícia amagada (Barc.).—n) Passar per aigua alguna cosa: rentar-la de pressa, sense mirar-s'hi gaire; met., fer una cos de pressa i malament.—nn) Fer l'aigua tota clara: treballar en va (Barc.).—o) Esser baixes les aigües d'algú: esser dolent el seu estat. Les sues aygues son baixes, ell se troba reduhit en apreto, Lacavalleria Gazoph.—oo) No trobar aigua a la mar: no trobar, per curtor o falta d'enginy, una cosa que està a la vista (Barc., Bal.).—p) Fer anar l'aigua al seu molí (Barc.), o dur s'aigo an es seu cap-rec (Mallorca): atreure cap a si el profit d'alguna cosa.—pp) Pendre l'aigua de lluny, o pendre l'aigua molt alta: començar la relació d'una cosa per son primer principi (Barc.).—q) Portar aigua a la mar: dur una cosa allà on ja n'hi ha prou;—met., voler ensenyar al qui sap més (Barc.).—qq) Saber (o no saber)per quines aigües navega una cosa: saber o no per on va, on és (Mall., Men.). Per quines aygos navega sa vigilancia, Roq. 3.—r) Estar a mitges aigües de fer una cosa: estar inclinat a fer una cosa, sense acabar-se de resoldre. Y a mitges aygües estigué de tornar a posar la llosa, Víct. Cat., Cayres 118.—rr) Fer retxes dins s'aigo: esforçar-se en va (Mall., Men.).—s) Pendre aigo: fugir embarcat (Mall.).—ss) Fer aigua: entrar aigua dins una embarcació per alguna obertura del buc;—met., anar malament una empresa, córrer perill. Li desitjam que no fassa aygo, Ignor. 58.—t) Anar aigua avall: fracassar, afonar-se una empresa o institució (Empordà).—tt) Anar calçat per aigua: anar molt equivocat (Bal.).—u) Ofegar-se en poca aigua: retre's o considerar-se impotent davant dificultats petites.—uu) Nedar entre dues aigües: estar indecís;—obrar de dues maneres a fi d'acontentar dues classes oposades de persones.—v) Anar aigo amunt com madò Bernada o com Na Ramanyola: anar contra corrent, al revés dels altres (Palma).—vv) Estar aigua a coll, o amb aigua fins a coll o amb l'aigua fins al coll: estar molt apurat, impotent per véncer el perill o les dificultats. —w) A flor d'aigua: en la superfície de l'aigua. Entre escuma a flor d'aygua un pal ovira, Atlàntida, introd. —ww) Aigo se n'ho ha duit: ho diuen parlant d'una cosa que s'és abolida o ha desaparegut del tot (Mall.).—x) Faltar a algú s'aigo d'es créixer: esser massa petit (Mall.).—xx) Faltar a algú una aigo, o s'aigo de's 'bril, o s'aigo d'es granar: faltar-li enteniment, esser curt de gambals (Mall., Men.). Hey ha qualcú que li manca una bona aygo, Ignor. 73. An es ciutadans los falta una aygo de bona criansa, Roq. 43.—y) Donar l'aigua per amor de Déu: ploure molt.—yy) Esser tot bona aigua: esser inofensiva una cosa que semblava molt perillosa. «Prou estava espantat, però tot va esser bona aigua» (Cardona, Solsona).—z) Esser rebut o esperat com l'aigua de maig: esser molt ben rebut.—zz) Curar-se o anar-se'n amb aigua beneita: esser una cosa molt fàcil de curar o de posar-hi remei. Tot s'en pot anar amb aygo beneyta, Aguiló C., Rond. de R., 4.
    Refr.—a) En elogi de l'aigua: «L'aigua és la millor beguda» (Manresa); «Aigua pura no té pecat» (Men.); «L'aigua fa la vista clara» (Barc., Manresa); «Aigo fresca fa bon ull» (Mall., Men.); «S'aigo fa net» (Mall.); Quan renyen un infant perquè s'embruta, ell contesta: «L'aiga fa net i el sol eixuga», o bé «L'aiga fa net i la mare renta» (Llofriu).—b) En menyspreu de l'aigua, els afectats de vi diuen: «L'aigua pels bous» (Cat., Bal.); «L'aigua fa granotes» (Penedès); «L'aigua fa barrancs» (Empordá); «L'aigua fa escòrrecs» (Tarr.); «L'aigua espatlla els camins» (Empordà); «L'aigua dóna quartanes» (Cat.).—c) «Aigua freda i pa calent, causen dolor al ventrell» (Gir.).—d) «Aigua bullida allarga la vida» (Cat., Bal.). «L'aigua bullida allarga la vida; i si altre no fa, mulla lo pa» (Manresa).—e) «L'aigua pudenta fa la roba lluenta»: es refereix a l'olor de sabó (Rubí).—f) «Qui es nega, no mira de quina aigua beu» (Cat.).—g) «Ningú pot dir: d'aquesta aigua no beuré» (Cat., Val., Bal.); «Mai diguis: d'aquesta aigua mai no beuré» (Ross.); «No es pot dir mai: d'aquesta aigua no beuré, per térbola que sigui» (Empordà); «Nengú pot dir d'esta aigua no beuré, per térbola que sia» (Vinaròs).—h) «Al malalt que ha de viure, s'aigua li és medecina» (Mall.).—i) «L'aigua sempre va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha més» (Cat.); «S'aigo va allà on n'hi ha molta» (Mall.): ho diuen parlant de gent que, essent ja rica, adquireix més riquesa per herència o per cas fortuït.—j) «S'aigua sempre cau allà on és més baix» (Mall.); «S'aigo s'escola a sa part més baixa» (Mallorca): ho diuen per significar que la culpa de molts se sol carregar al més pobre o al qui té més pocs mitjans de defensa.—k) «S'aigo no se perd tota per un lloc»: ho diuen per significar que generalment la culpa no és d'un tot sol, sinó de les dues parts (Mall.).—l) «Aigua passada no mou molí» (St. Feliu de P., Vinaròs, Val.); «Aigua passada lo molí no mou» (Valls); «D'aigo passada, molí no mol» (Manresa, Mall.); «Aigua passada no mol molí» (Solsona).—ll) «Aigua que corre, no porta verí» (Manresa); «Aigua corrent, a merda no sent» (Manresa); «Aigua corrent, no fa mal a la gent» (Manresa); «Aigua corrent, no mata la gent» (Valls); «Aigua corrent, és de bon bevent» (Valls); «Aigua corrent, merda bevent» (Tarr.); «Aigua lenta, mal estorrenta» (Manresa); «Guarda't d'aigua que no corr» (Mall.); «Guarda't d'aigua que no corre i de dona que no resa» (Mall.); «No't fiis d'aigua que no corri, ni de gat que no mioli» (Olot, Empordà, Vallès, Barcelona); «Guarda't d'aigua que no corre, perquè, en córrer, fa sargall» (Men.); «Déu ens guard de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (València); «Guarda't de l'aigua mansa, que la corrent ella passa» (Vinarós).—m) «Qui aigua atura, blat mesura» (Gir., Barc.); «Qui aigua detura, olives mesura» (Gomis, Met. 132).—n) «A un negat dau-li aigua».—ny) «Aigua cau, senyal de pluja» (Cat.); «Aigo cau, pluja segura» (Mall.); «Aigua de bombolles, pluja d'estones» (Gir.); «Aiga bombollada, aiga de durada» (Empordà); «Aiga embutllofada, pluja assegurada» (Pineda); «Aiga embutllofada sol ser de durada» (Pineda); «Aigo de burcany, dura tot l'any» (Men.).—o) «Aigua de gener, omple bótes i graner» (Cat.); «Aigua de gener, sempre fa bé» (Cat.); «Aigo de gener, umpl ses bótes i es graner» (Men.); «Aigua de febrer, bona per lo sementer» (Cat.); «Aigua en febrer, ordi en graner» (Cat.); «Aigua de març, herba als sembrats» (Cat.); «Aigua d'abril, cada gota en val mil» (Cat.); «Aigua pel maig, mal pels animals» (Cat.); «Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam» (Gomis Met. 116); «Aigo d'agost, mel i most» (Martorell); «Aigua de Sant Magí, no dóna pa i lleva vi» (Men.); «Aigua de Sant Trimfà, lleva vi i no dóna pa» (Men.); «L'aigua per Sant Urbà, lleva vi i no dóna pa» (Mall.); «Aigo per Sant Urbà, lleva oli i vi i no dóna pa» (Eiv.).—p) «Aigua als òrdins, que els blats se sequen»; ho diuen parlant del qui aplica remei allà on no cal (Val.).—q) «Aigua i fems fan miracles» (Gomis, Met. 133).—r) «Qui aigo aboca aviat, no umpl, i roman banyat»: vol dir que les feines precipitades no solen sortir bé (Santanyí).—s) «S'aigo i es foc, només juguen a un joc» (Men.).—t) «Gat escaldat, aigo freda tem» (Mall.).—u) «Tot se compondrà amb una bona aigo» (Mall., Men.).—v) «Qualque cosa té s'aigo, quan la beneeixen» (Mall.).—x) «Damunt figues, beu aigo i no te'n rigues» (Mall.).
    Cult. pop.—Hi ha algunes creences populars referents a l'aigua. Segons el poble català, beure aigua en dejú allarga la vida. A l'Empordà, quan un beu a galet, un altre li talla el raig amb el dit, bo i dient: «Aigua tallada no fa mal». Quan l'aigua del pou és térbola, senyala pluja (Llofriu). Quan plou i l'aigua fa bambolles, és senyal que plourà molt. A l'aigua beneita el poble li atribueix virtuts medicinals; a Mallorca diuen que, si se renten la cara amb aigua beneita del dissabte de Pasqua, se guarden de treure pigues.
    Fon.: áјɣwə (Escaldes, Oliana, Figueres, Caldes de Mal., Granollers, Terrassa, Vilafr. del P., Tarr., Vila d'Eiv.); áјɣwa (Andorra la Vella, Enviny); áјɣwo (Pobla de S., Torre de C.); áјɣwɛ (Sort, Tremp, Balaguer, Artesa, Ll.); áјɣwa (Isavarri, Esterri, Boí, Vilaller, Tamarit, Morella, Benassal, Gandia); áјɣwe (Fraga); áјɣə (Perpinyà, Prada, Noedes, Elna, Formiguera, Oleta, Arles, Ribesaltes, Cotlliure, Fontpedrosa, Prats de M., Montlluís, Sallagosa, Angustrina, Porté, Puigcerdà, Martinet, La Seu d'U., St. Llorenç de M., Bagà, Ripoll, Ribes, Camprodon, Olot, Figueres, Capmany, Amer, St. Feliu de G., Llofriu, Torelló, Arbúcies, St. Bartomeu del G., Solsona, Calaf, Terrassa, Granollers, Barc., Igualada, Vilafr. del P.); áјɣa (Andorra la Vella); áјɣe (Pobla de L.); áјɣɔ (La Llena); áјɣo (Cadaqués, Palma, Inca, Manacor, Pollença. Llucmajor); áјɣu (Pla de Manlleu, St. Jaume dels D., Castellví, Sant Pere de Ribes, Sóller, Costitx, Menorca, pagesia d'Eivissa, Alguer); ǽјɣu (Son Servera); áwia (Llucena, Alzira, Val., Sueca, Gandia, Ibi, Benissiva, Benilloba, Dénia, Pego, Alcoi, Alacant); έwјa (Benissa, segons BDC, ix, 8).
    Intens.: aigüeta, aiguassa, aiguota, aiguerulla, aiguinyola.
    Etim.: del llatí aqua, mat. sign.

lunes, 27 de abril de 2026

Ros, Rosada

Ros, s. m., lat. ros, rosée.
Ros, es pauca ploia.
Temps de ros et de pluvial irrigacio.
Eluc. de las propr., fol. 127 et 129.
Rosée, c'est petite pluie.
Temps de rosée et de pluvial arrosement. 
El mati, ab lo ros, cant l' alba dousa brolha.
Guillaume de Tudela.
Au matin, avec la rosée, quand l'aube douce surgit.
ESP. (rocío) PORT. Rocio. (chap. La rosada del matí, rosades.)

La rosada del matí, rosades; châtelain, catalán, català, catalá, catalan, castell, castellán, castellano, castlà, castla,

2. Rosada, Rozada, s. f., rosée.
El pregava Dieu que li dones de la rosada del cel.
L'Arbre de Batalhas, fol. 159.
Il priait Dieu qu'il lui donnât de la rosée du ciel.
Nenguna rozada non cazia sobre terra.
Hist. de la Bibl. en prov., fol. 21.
Nulle rosée ne tombait sur terre.
CAT. Rosada. IT. Rugiada. (chap. Rosada, rosades; paregut a arruixada, arruixades (pun 6); l'aigua pot está gelada (gebra, gebrada), o no. Vore: Broma, boira, dorondón, paora : niebla.)

3. Rosal, s. m., rosée.
1 gota de rosal. V. et Vert., fol. 35.
(chap. Una gota de rosada; si acursem: “rosá”.)
Une goutte de rosée.
Maire de rozal e d' umor, 
Quar en terra tramet rozal
La nueg, et humor natural.
Brev. d'amor, fol. 32.
Mère de rosée et d'humidité, car en terre elle transmet rosée la nuit, et humidité naturelle.
Par ext. Los albres rendran de sanc rozal. 
Contricio e penas infernals.
Les arbres rendront rosée dé sang.

4. Rozenc, adj., humide de rosée.
On mays las conchas recebo d' ayre rozenc. Eluc. de las propr., fol. 189.
Où plus les conques reçoivent d'air humide de rosée.

5. Rozament, s. m., rosée.
De ploia e de rozament. Eluc. de las propr., fol. 161.
De pluie et de rosée.

6. Arrosar, Arrozar, Arosar, v., arroser, mouiller.
Per arrosar los albres que porton frug. V. et Vert., fol. 37.
Pour arroser les arbres qui portent fruit.
Per arosar aicelas herbas. Liv. de Sydrac, fol. 3.
Pour arroser ces herbes.
Fig. Gracia que arroza lo cor.
Los arroza de la fon de sa gracia.
V. et Vert., fol. 44 et 37.
Grâce qui arrose le coeur.
Les arrose de la fontaine de sa grâce.
(chap. Arruixá, bañá: arruixo, arruixes, arruixe, arruixem o arruixam, arruixéu o arruixáu, arruixen; arruixat, arruixats, arruixada, arruixades; arruixadó, arruixadós, arruixadora (regadora; ESP. regadera), arruixadores; yo arruixaré; yo arruixaría; si yo arruixara.)

7. Enrosar, v., arroser.
Part. pas. Per Dieu lo payre fo mulhatz
Et enlenitz et enrozatz...
Del oli de cel glorios.
Leys d'amors, fol. 135.
Par Dieu le père il fut mouillé et oint et arrosé... de l'huile du ciel glorieux.

Ros, adj., lat. rufus, roux, jaune.
Aportatz lo nostre cat ros.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Apportez le notre chat roux.
Aguem vis clar e ros.
(chap. Vam tindre vi cla y ros : rosat : clarete.)
Amanieu des Escas: El temps de.
Nous eûmes vin clair et roux.
Barba rossa, auras roja,
Don ti poiras totz revestir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Barbe rousse, rouge tu auras, dont tu te pourras tout revêtir.
Subst. Totz hom si deu gardar de nos vaire. Liv. de Sydrac, fol. 126.
Tout homme doit se garder de roux tacheté.
D' un hueu cueit la una part,
So es lo ros.
Deudes de Prades, Auz. cass.
D'un oeuf cuit l'une partie, c'est-à-dire le jaune.
Loc. Qui m' apella de nonfei
No l' en soan negre ni ros.
Guillaume de Berguedan: Ar el mes.
Qui m'appelle de non-foi ne l'en méprise noir ni roux (qui que ce soit).
Bais e brun, e blanc e ros
An tan ros.
P. Cardinal: De sirventes.
Bai et brun, et blanc et roux (tous en général) ont tant rongé.
ANC. FR. Ulien monte desus un cheval ros.
Roman d'Agolant, fol. 188.
CAT. Ros. ESP. Rufo (rosado, rojo). PORT. Ruço, ruivo. IT. Rosso.
(chap. Ros, rossos, rossa, rosses; rosat, rosats, rosada, rosades; en lo cas del ou : robell, robells; rubio, rubios, rubia, rubies; roch, rubor, etc.)

LACTARIUS VINOSUS Y SANGUIFLUUS, chapurriau, bolets, robelló, robellons

2. Rossor, s. f., rousseur.
Aissi perdra cella rossor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ainsi il perdra cette rousseur.
ANC. CAT. Rossor.

3. Subros, adj., sous-roux, faiblement roux.
Color subcitrina, subrossa. Eluc. de las propr., fol. 58.
Couleur sous-citrine, sous-rousse.

4. Rosseza, Roceza, s. f., rousseur, couleur rousse.
Agathes... glauca... declinant a rosseza.
Los pels... declinans a roceza.
Eluc. de las propr., fol. 188 et 31.
Agate... glauque... inclinant à rousseur.
Les cheveux... inclinant à rousseur.
(chap. Rossesa, rosseses : coló ros, rubiesa; roch, roijó.)

Rosseza, Roceza, s. f., rousseur, couleur rousse.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Tome sixième, Grammaire comparée. Chapitre II. Substantifs.

Raynouard, choix, poésies, troubadours, kindle

Chapitre II.

Substantifs.

Je me propose d' indiquer les identités de plusieurs substantifs des diverses langues de l' Europe latine avec ceux de la langue romane.

A cet effet, je rapprocherai d' abord des substantifs féminins terminés en A bref ou muet, et ensuite je comparerai des substantifs qui ont d' autres désinences, et dont le plus grand nombre est masculin.

Substantifs en A bref ou muet.

Cette désinence, qui caractérisait un grand nombre de substantifs féminins de la langue latine, resta dans l' idiome roman; et même il conserva, sans changement et sans aucune altération, un grand nombre de mots, tels que Alba, Aurora, Carta, Porta, Secta, Testa, etc..

Assez souvent cette désinence en A fut appliquée à des substantifs qui, tirés ou conservés d' un autre idiome que le latin, reçurent la forme finale qui caractérisait presque tous les substantifs féminins de la langue romane; ainsi elle dit: cortesia, guisa, flecha, jarra, sala, etc.

Et quelquefois des substantifs dont la racine paraît appartenir au grec ou au latin, perdirent leur désinence primitive et reçurent spécialement des désinences adoptées par la langue romane; je citerai entre autres: altezza, cappa, cima, esperansa, rogna, pausa, verdura. (1: En rassemblant un grand nombre des mots identiques qui ont, dans les diverses langues de l' Europe latine, cette désinence en A, caractéristique d' un si grand nombre de substantifs féminins romans, je n' entrerai dans aucun détail sur les différentes formes désinentes auxquelles s' attache cet A, telles que, ezza, ida, ura, etc., etc., formes que la langue romane a souvent appliquées à des mots qui en avaient d' autres, soit dans le latin, soit dans les idiomes d' où elle les tirait.)

La langue des troubadours, et les autres idiomes de l' Europe latine, ont beaucoup de substantifs, tels que, camisia, lista, barreira, batalha, etc.., employés dans la langue latine du moyen âge, soit qu' ils y fussent déja

passés de la langue romane, soit que, latinisés par les nations dans la langue desquelles on les retrouve antérieurement, ils eussent été adoptés par la langue romane.

On ne sera pas surpris de voir Aube à côté d' Alba, si l' on se souvient que l' L des mots romans s' est changée en U (2) dans les mots français, ni Fée à côté de Fada, puisque j' ai prouvé que le D intérieur des mots romans a été souvent supprimé dans les mots français, et que É, E ont remplacé l' A pénultième et l' A final romans, etc. etc.
(2) Voici un exemple où l' L d' Albe est conservé.

E cume l' Albe s' escreva.”

Trad. du Ier livre des Rois, fol. 12.

Exemples de substantifs féminins, en A bref ou muet, qui se trouvent dans la langue romane et dans les autres langues de l' Europe latine.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Alb Alba Aube Alba Alva Alba

Omb Tomba Tombe Tomba Tomba Tomba

Arb Barba Barbe Barba Barba Barba

Erb Herba Herbe Yerba (hierba) Herva Erba

Ac Taca Tache Taca (mancha) Tacha Taca

Ec Hipoteca Hypothèque Hipoteca Hypotheca Ipoteca

Ic Arimetica Arithmétique Aritmética Aritmetica Aritmetica

Fabrica Fabrique Fábrica Fábrica Fabrica

Anc Anca Hanche Anca Anca Anca

Banca Banque Banca Banca Banca

Onc Conca Conque Concha Concha Conca

Oc Boca Bouche Boca Boca Bocca

Arc Barca Barque Barca Barca Barca

Marca Marche Marca Marca Marca

Osc Mosca Mouche Mosca Mosca Mosca

Ad Estrada Estrade Estrada Estrada Strada

Fada Fée Hada Fada Fada

Pebrada Poivrade Pebrada Piverada Peverada

Gelada Gelée Helada Geada Gelata

Entrada Entrée Entrada Entrada Entrata

Ed Moneda Monnoie Moneda Moeda Moneta

Seda Soie Seda Seda Seta

Id Partida Partie Partida Partida Partita

And Demanda Demande Demanda Demanda Domanda

End Tenda Tente Tienda Tenda Tenda

Ond Fonda Fronde Honda Funda Fronda

Od Roda Roue Rueda Roda Ruota

Ard Austarda Outarde Betarda (*) Abetarda Aoutarda

(*: avutarda, ave + tarda; aus + tarda en romance)
Garda Garde Guardia Guarda Guardia

Ord Corda Corde Cuerda Corda Corda

Ud Muda Mue Muda Muda Muda

Of Cofa Coiffe Cofia Coifa Coffia

Ag Paga Paye Paga Paga Paga

Plaga Playe Llaga Chaga Piaga

Ig Fatiga Fatigue Fatiga Fadiga Fatica

Og Sinagoga Synagogue Sinagoga Synagoga Sinagoga

Ech Flecha Flèche Flecha Frecha Freccia

Alh Batalha Bataille Batalla Batalha Battaglia

Malha Maille Malla Malha Maglia

Toalha Touaille Toalla Toalha Tovaglia

Elh Aurelha Oreille Oreja Orelha Orècchia

Ilh Meravilha Merveille Maravilla Maravilha Maraviglia

Olh Folha Feuille Foja (hoja) Folha Foglia

Ulh Gulha Aiguille Aguja Agulha Guglia

Anh Castanha Châtaigne Castaña Castanha Castagna

Onh Ronha Rogne Roña Ronha Rogna

Aci Gracia Grace Gracia Graça Grazia

Adi Abadia Abbaye Abadía Abbadia Abbadia

Edi Comedia Comédie Comedia Comedia Commedia

Nhi Companhia Compagnie Compañía Companhia Compagnia

Ni Vilania Vilenie Villanía Villania Villania

Eri Caballeria Chevalerie Caballería Cavalleria Cavalleria

Ori Senhoria Seigneurie Señoría Senhoria Signoria

Asi Fantasia Fantaisie Fantasía Fantasia Fantasia

Esi Cortesia Courtoisie Cortesía Cortezia Cortesia

Isi Ipocrisia Hypocrisie Hipocresía Hypocrisia Ipocrisia

Osi Gelosia Jalousie Celosía Gelosia Gelosia

Esti Bestia Beste Bestia Besta Bestia

Onj Lisonja Losange (1) Lisonja Lisonja Lusinga

(1) Ancien mot français, signifiant à-la-fois, tromperie, flatterie.

Arj Tarja Targe Tarja Tarja Targa

Charja Charge Carga Carga Carica

Al Sala Salle Sala Sala Sala

El Tela Toile Tela Tela Tela

Il Fila File Fila Fila Fila

Ell Capella Chapelle Capilla Capella Capella

Ol Viola Viole Viola Viola Viola

Isl Isla Isle Isla Ilha Isola

Ul Mula Mule Mula Mula Mula

Am Flama Flamme Llama Flamma Fiamma

Im Cima Cime Cima Cima Cima

Rima Rime Rima Rima Rima

Lm Alma Alme (1) Alma Alma Alma

Om Goma Gomme Goma Goma Gomma

Arm Arma Arme Arma Arma Arma

Orm Forma Forme Forma Forma Forma

Um Pluma Plume Pluma Pluma Piuma

An Cabana Cabane Cabaña Cabana Capana

Campana Campane Campana Campainha Campàna

Setmana Semaine Sedmana (2) Semana Settimana

En Carantena Quarantaine Cuarentena Quarentena Quarantena

Estrena Etrenne Estrena Estrea Strena

In Farina Farine Harina Farinha Farina

Gaina Gaîne Vaina Bainha Guaina

On Persona Personne Persona Pessoa Persona

Ern Lanterna Lanterne Lanterna (*) Lanterna Lanterna
(* linterna)

(1) L' ancien français a dit anme, arme et alme, pour ame. (N. E. latín anima, animae, etc.)

E pur l' ALME de li priot.

Marie de France, t. 1, p. 470.

(2) Dans l' espagnol ancien, on trouve sedmana:

Dos dias en la sedmana.”

Fuero Juzgo, II 1, 18. (N. E. semana; todas vienen de 7, septem; griego hepta: hebdómada)

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Un Luna Lune Luna Lua Luna

O Proa Proue Proa Proa Prua

Ap Capa Cape Capa Capa Capa

Olp Colpa Coulpe Culpa Culpa Colpa

Omp Trompa Trompe Trompa Trompa Tromba

Op Copa Coupe Copa Copa Copa

Estopa Étoupe Estopa Estoupa Stoppa

Ar Cara Chère Cara Cara Cera

Abr Cabra Chèvre Cabra Cabra Capra

Ibr Libra Livre Libra Libra Libbra

Mbr Ombra Ombre Sombra Sombra Ombra

Obr Obra Oeuvre Obra Obra Opra

Dr Salamandra Salamandre Salamandra Salamandra Salamandra

Er Cera Cire Cera Cera Cera

Esphera Sphère Esfera Esfera Esfera

Ir Lira Lyre Lira Lyra Lira

Eir Barreira Barrière Barrera Barreira Barriera

Maneira Manière Manera Maneira Maniera

Or Aurora Aurore Aurora Aurora Aurora

Pr Lepra Lèpre Lepra Lepra Lepra

Arr Jarra Jarre Jarra Jarra Giara

Err Guerra Guerre Guerra Guerra Guerra

Ur Aventura Aventure Aventura Ventura Aventura

Verdura Verdure Verdura Verdura Verdura

Cosdura Coûture Costura Costura Cosidura

Armadura Armure Armadura Armadura Armadura

As Casa Case Casa Casa Casa

Mis Camisa Chemise Camisa Camisa Camisa

Uis Guisa Guise Guisa Guisa Guisa

Ans Lansa Lance Lanza Lança Lancia

Balansa Balance Balanza Balança Bilancia

Esperansa Espérance Esperanza Esperança Speranza

Ensa Benevolensa Bienveillance Benevolencia (1) Benevolencia Benevolenza

Os Prosa Prose Prosa Prosa Prosa

Ors Forsa Force Fuerza Força Forza

Ass Massa Masse Masa Massa Massa

Ess Duquessa Duchesse Duquesa Duqueza Duchessa

Pessa Pièce Pieza Peça Pezza

Us Musa Muse Musa Musa Musa

Aus Pausa Pause Pausa Pausa Pausa

At Sabata Savate Zapata (zapato) Sapata Ciabatta

Ect Secta Secte Secta Seita Secta

Et Planeta Planète Planeta Planeta Pianeta

It Caramita Calamite Calamita Calamita Calamita

Olt Volta Volte Vuelta Volta Volta

Ant Planta Plante Planta Planta Planta

Ot Nota Note Nota Nota Nota

Rota Déroute Rota (derrota) Rota Rota

Art Carta Charte Carta Carta Carta

Ort Porta Porte Porta Porta Porta

Ast Asta Haste Asta Hasta Asta

Est Testa Teste (: tête) Testa Testa Testa

Ista Lista Liste Lista Lista Lista

Vista Viste Vista Vista Vista

Ost Resposta Riposte Respuesta Resposta Risposta

Ut Disputa Dispute Disputa Disputa Disputa

Egu Tregua (*) Treve Tregua Tregoa Tregua

(* N. E Se encuentra también treuga y entreugar.)

Aigu Aigua (*) Aigue (2) Agua Agua Agua (aqua)

(*: N. E. También aiga: “Si com li peis an en l' aiga lor vida,”)

(1) Je rappellerai ici, ce que j' ai dit ailleurs, que l' ancien espagnol employait pour les mêmes substantifs la terminaison ansa ou ancia, ensa ou encia, etc.

(2) De s' aigue doint abeuver cele
Qui enfanta virge pucele.

Fabl. et Cont. anc. t. 1, p. 344.

Lac d' aigue douce.” Villehardouin, p. 132.
(N. E. francés actual eau)

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Engu Lengua Langue Lengua Lingua Lingua

Av Fava Fève Haba Fava Fava

Octava Octave Octava Outava Ottava

Ov Prova Preuve Prueba Prova Prova

Ez Alteza Altesse Alteza Alteza Altezza

Fineza Finesse Fineza Fineza Finezza

Largueza Largesse Largueza Largueza Larghezza

Proeza Prouesse Proeza Proeza Prodezza

Richeza Richesse Riqueza Riqueza Ricchezza

Anz Tarzanza Tardance Tardanza Tardança Tardanza

Enz Descaienza Décadence Decadencia Decadencia Decadenza

Une analogie aussi constante entre les principaux substantifs des diverses langues de l' Europe latine, une série aussi nombreuse d' identités remarquables dans la racine et la terminaison des mots conservés ou modifiés de la langue latine, et surtout d' un grand nombre de mots tirés de plusieurs autres idiomes, et dont la modification et la désinence sont identiques, voilà sans doute un phénomène grammatical très remarquable. Il suffirait à prouver non seulement une communauté d' origine, mais encore l' existence d' un type commun intermédiaire, qui a modifié soit la langue latine, soit d' autres idiomes par des opérations dont on reconnaît encore l' empreinte caractéristique et la parfaite unité.

On obtiendra de semblables résultats, en comparant les autres substantifs.

Divers autres substantifs féminins romans, et le plus grand nombre des substantifs masculins, sont terminés en consonnes.

Quelques-uns ont conservé la désinence du nominatif ou de l' accusatif de la langue latine, tels que, animal, mar, etc., etc.

Plusieurs autres ont été formés par la suppression de la désinence qui caractérisait l' accusatif latin, tels que, partem, dentem, florem, pontem, etc.., etc..

D' autres, enfin, ont été formés par analogie, ou empruntés à d' autres idiomes avec des modifications plus ou moins remarquables.

Substantifs en AGE.

Il est vraisemblable que la langue romane forma cette désinence, en modifiant les substantifs latins en AGIUM, en AGO. Elle fut souvent attachée à des substantifs qui n' étaient pas dérivés du latin, ou qui avaient en latin une terminaison différente, tels que les suivants:

Roman: Corage, lenguage, linhage, message, omenage, viage, etc.
(1: La langue romane disait également AGE et ATGE dans les mêmes substantifs, qui étaient très nombreux avec cette terminaison.)

Français: Courage, langage, lignage, message, hommage, voyage, etc. (2: La classe des substantifs en AGE est une des plus nombreuses de la langue française.)

Espagnol: Corage (coraje), lengage (lenguaje), linage (linaje), mensage (mensaje), omenage (homenaje), viage (viaje).

Portugais: Coragem, lenguagem, linhagem, mensagem, homenagem, viagem.

C' est par une euphonie particulière que la langue portugaise ajoute un M final aux mots romans en AGE; mais dans les écrivains portugais anciens, et dans les classiques, on trouve de nombreux exemples de la terminaison commune en AGE ou AJE:

Que fora paje do conde d' Abrantes.” J. de Barros, Dec. II, I, 3.

Eu nam sei en este reyno jugada, portage, dizima, etc."

J. de Barros, Dec. I, III, 12.

Filho d' un pobre salvaje.” Palmeirim de Inglaterra, t. I, p. 112.

Quem he aquelle que faz tanta vantage.”

J. de Barros, Dec. II, III, 6.

Qu' em sua viage arrecadavan.” Palmeirim de Inglaterra, t. 1, p. 94.

Italien:

Il est évident que l' euphonie italienne a changé en AGGIO, la désinence romane AGE:

Corraggio, lenguaggio, lignaggio, messaggio, omaggio, viaggio, etc., etc.

Cependant IMAGE se dit en poésie:

Dalla mente profonda, che lui volve,

Prende l' IMAGE e fassene suggello.

Dante, Paradiso, II, v. 131.

Des patois de la haute Italie ont conservé la désinence romane AGE.

Substantifs en AL.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Animal Animal Animal Animal Animal

Cardinal Cardinal Cardinal Cardeal Cardinal

Cristal Cristal Cristal Cristal Cristal

Mal Mal Mal Mal Mal

Metal Métal Metal Metal Metal

Quintal Quintal Quintal Quintal Quintal

Sal Sel Sal Sal Sal

Senescal Sénéchal Senescal Senecal Senescal

Senhal Signal Señal Sinal Signal

Val Val Val Val Val

Les substantifs italiens en AL peuvent, ainsi que je l' ai expliqué, prendre ou quitter la lettre euphonique E ou O; mais les patois de la haute Italie ne la prennent pas.

Substantifs en AN.

Roman: Afan, man, pan, etc.

Français: Ahan, main, pain, etc.

Espagnol: Afan (afán), man (mano), pan.

Aujourd'hui la langue espagnole ajoute plus souvent l' O final euphonique aux substantifs en AN; elle en avait autrefois davantage avec la terminaison purement romane.

Quiero fer una prosa en ROMAN paladino.

Vid. de S. Dom. Cob. 2.

On trouve Escriban dans le Fuero Juzgo.

Elle conserve encore (N. E. añado tildes) capellán, capitán, refrán, sacristán, etc.

Portugais:

Autrefois en changeant l' N final en M, on disait:

Affam, mam, pam, etc. etc.

E ajao por seu afam en cada un anno.”

Testam. del Rey Joam I. (1)

Ao quai escriveo huma carta de sua propria mam.”

J. de Barros, Dec. I, II, 2.

Pam meado, pam terceado, pam quartiado.”

Elucidario, v°, Pam.

Obedecer a seu capitam.

J. de Barros, II, VIII, 4.

Era ido o capitam d' ella.

J. de Barros, Dec. III, I, 5.

Nosso Escripvam.

Liv. Vermelho, do Sr Rey D. Affonso.

O dito provedor e escrivam.

Test. del rey D. Joam, I. Dec. 1426.


Il y a même des exemples anciens de la terminaison purement romane:

Quanta coita e quant affan...

Membre vos quant affan levei.

Canc. MS. Do coll. dos nobres, fol. 75 et 86.

(1) Cron. del rey Joam, 3a part, p. 303.

Italien:

Quoiqu' il ajoute ordinairement l' E ou l' O à la terminaison en AN, on la trouve encore souvent dans les auteurs.

Affan, man, pan, pian, etc.

Les patois de l' Italie septentrionale rejettent la voyelle finale, et disent AN.

Substantifs en AR.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Mar Mer Mar Mar Mar

Altar Alter (1) Altar Altar Altar

Colar Colier Collar Colar Colar

Escolar Escolier Escolar Escolar Escolar

Par Paire Par Par Par

(1)
La langue italienne permettant de se passer de la voyelle finale dans les mots terminés en AR roman, on rencontre souvent en prose et en vers cette dernière désinence.

L' ancien français avait d' abord traduit l' altar roman par Alter:

Et io enterrai al Alter.” Trad. des Ps., MS. de la Bibl. du Roi, n° I.

Et introibo ad altare.” Ps. 42: Judica me.

Lores emposerunt sur tuen Alter tors.”

Trad. des Ps. MS. de la Bibl. du Roi, n° I.

Tunc imponent super altare tuum vitulos.”

Ps. 50, Miserere mei.

Les patois de la haute Italie rejettent constamment cette voyelle finale.

Substantifs en ART.

Roman: Art, part, quart, rampart, etc.

Français: Art, part, quart, rempart, etc.

L' espagnol et le portugais ont depuis long-temps adopté la voyelle finale euphonique dans les mots en ART; mais il existe la preuve qu' autrefois la langue espagnole disait ART, PART.

Sin ART é sin enganno.” Fuero de Molina. (1: Llorente not. de las prov. vascongadas t. IV, p. 125.)

Prendan de cada part quatre parientes.” Fuero de Molina.
(2: Ib. p. 131.)

A vos tant dinno que con él avedes PART,

Mandad nos los ferir de qual part vos semeiar.

Poema del Cid, v. 2373, 4.

Que la avrien aina al otra PART passada.

Milag. de N. Sra, cobl. 590.

De suenno de PART mala non seamos tentados.

Trad. del Conditor alme. (3: Coll. de poes. cast., t. II, p. 464.)


L' Italien, qui, après le T pénultième, ne quitte jamais la lettre euphonique, a cependant conservé dans plusieurs de ses patois la désinence primitive.

Substantifs féminins en AT.

Roman:

Antiquitat, auctoritat, beltat, bontat, ciutat, clardat, crudeltat, dignitat, falsedat, impietat, libertat, majestat, trinitat, vanitat, veritat, voluntat, etc. etc.

Français:

J' ai établi précédemment que l' ancien français modifiait très souvent en ET la désinence romane AT; il est certain que, dans les temps anciens, il disait: Antiquitet, autoritet, etc.

Voici de nouvelles preuves de fait que je crois nécessaire d' ajouter à celles que j' ai déja fournies.

E cuveiterat li reis la tue bealtet.” Trad. du ps. 44, ms, n° I.

Kar li nostre sire dunrat benignitet.” Trad. du ps. 84, psaut. de Corbie.

En la buntet de tes esliz.” Trad. du ps. 105, psaut. de Corbie.

En chaitivetet.” Trad. du ps. 34, MS. n° I.

Jete sur le Seigneur ta charitet.” Trad. du ps. 54, MS. n° I.

En la citet del Seignur.” Trad. du ps. 100, psaut. de Corbie.

Et prist la tur de Syon, ço est la cited David... Curud en la cited...
Celui qui primes en la cited enterreit.”

Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 46.

Tu, devencue de mort la crueltet, aovris as creanz les regnes des ciels.”

Trad. du Te deum, MS. de la bib. Cotton.

En lit de enfermetet.” Trad. du ps. 40, MS. n° I.

Freit e estet.” Trad. du Benedicite omnia, psaut. de Corbie.

De la forceinetet de terre.” Trad. du ps. 134, psaut. de Corbie.

La verge de la tue hereditet. Trad. du ps. 73, psaut. de Corbie.

La humilitet de sa ancelle. Trad. du Magnificat, MS. de la bib. Cotton.

Par humilited.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 48.

De lur impietet.” Trad. du ps.. 72, psaut. de Corbie.

Les fiz de iniquited.” Trad. du IIe livre des Rois, fol. 48.

Jo vi l' iniquitet.” Trad. du ps. 54, MS. n° I.

E tes fiz ne tiennent pas tes veies ne ta lealted.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Pere de grant majestet.” Trad. du Te deum, bibl. Cotton.

Et parlerent malvaistiet.” Trad. du ps. 72, psaut. de Corbie.

Jo dis en la meinetet des miens jurz.”

Trad. de l' Ego dixi in medio, psaut. de Corbie.

Fruit de nativitet.” Trad. du ps. 106, psaut. de Corbie.

De lur necessitet delivrat els.” Trad. du ps. 106, psaut. de Corbie.

En parmanabletet e ultre.”

Trad. du ps. Cantemus domino, psaut. de Corbie.

En la poestet de la nuit.” Trad. du ps. 135, psaut. de Corbie.

Enveiat sacietet es anmes d' els.” Trad. du ps. 105, psaut. de Corbie.

Nen est santet en ma charn.” Trad. du ps. 37, MS. n° I.

A la memorie de sa seinteed.” Trad. du ps. 29, MS. n° I.

Sulunc la meie semplicitet.” Trad. du ps. 7, MS. n° I.

En miliu de la sollempnitet.” Trad. du ps. 73 psaut. de Corbie.

A la suvereinetet de Lui.” Trad. du ps. 18, MS. n° I.

La boche desquels parlat vanitet.” Trad. du ps. 143, psaut. de Corbie.

Anuncerai la tue veritet en la meie buche.”

Trad. du ps. 88, psaut. de Corbie.

Deus mustrad sa volented à Mathan. Trad. du IIe Liv. des Rois, fol. 48.

En la tue volentet. Trad du ps. 29, MS. n° I.

J' ai cru indispensable d' insister sur la preuve de l' existence antique des substantifs français en ET, (1) parce que cette forme grammaticale ne se retrouve plus dans des monuments assez anciens; et que, reproduite dans les participes passés des verbes en ER, elle démontre, d' une

manière incontestable, que l' É fermé actuel, qui désigne l' absence du T final, correspond à l' AT roman dans les mots suivants:

Antiquité, autorité, beauté, bonté, cité, clarté, cruauté, dignité, fausseté, impiété, liberté, majesté, trinité, vanité, vérité, volonté, etc.

(1) Quelques manuscrits anciens emploient EIT au lieu d' ET:

Qui me donrat que si halte Majesteit dignet rezoyvre mon offrande?”

Sermons de S. Bernard, fol. 105.

Benoiz soit deus ki par sa très grant chariteit dont il nous amat nous

transmit son chier fil.” Sermons de S. Bernard, fol. 59, v°.

Li trabuchement de lor citeit.” Sermons de S. Bernard, fol. 25.

Li hom de plus grant simpliciteit.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. III, c. 25.

Par ke tu me doives delivreir de ceste enfermeteit.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. III, c. 25.

Lo merite de la qualiteit del cors.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire, liv. I, c. 5.

Espagnol:

La langue espagnole, plaçant le D pour le T, a conservé la désinence romane:

Antigüedad, autoridad, beldad, bondad, ciudad, claridad, crueldad, dignidad, falsedad, impiedad, libertad, majestad, trinidad, vanidad, verdad, volundad (voluntad), etc.

On trouve, dans les anciens auteurs espagnols, la finale en AT.

Dans le titre Ier du Fuero Juzgo, on lit:

Dignitat, voluntat, trinitat, crueltat, pietat, etc.

Esta faz á la luna la claridat perder.

P. d' Alexandro, cob. 1311.

Dans les Fueros de Molina, du XIIe et du XIIIe siècle, plusieurs substantifs conservent la désinence AT.

Que la hayan ellos en heredat... Vendan su casa e su heredat... En voluntat del querelloso... De edat de diez e seis annos.”

Llorente, not. de las prov. vascongadas, t. IV, p. 126.

Portugais:

Quoique la langue portugaise ajoute généralement un E à la désinence romane AD ou AT, il n' est pas sans exemple que cette désinence primitive ait été conservée.

E se vus eu verdad non disser.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 63.

Tu julgas isto ao reves da voluntad.”

Palmeirim de Inglaterra, t. I, p. 61.

Mais a verdad vus quer eu dixer.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 42.

Italien:

De cette finale AT, la langue italienne fit À. Cet accent grave, qui oblige d' appuyer sur l' À, indique et prouve une suppression. Le pluriel et le singulier se terminent également en À.

Souvent la langue italienne rétablit le T final, et alors elle y ajoute l' E euphonique; mais les patois de la haute Italie le rejettent.

Substantifs masculins en AT.

Roman: Abat, magistrat, ducat, avocat, estat, evescat, grat, senat, peccat, comtat, comjat, etc.

Français: Quelques substantifs ont conservé la terminaison en AT:

Sénat, magistrat, ducat, avocat, état.

D' autres ont suivi la règle générale du changement en ET, et par suite en É: Abbé, évêché, gré, péché, congé, comté, péché.


Espagnol:

Abad est resté dans la langue espagnole, les autres mots ont pris l' o final.

Potestat, dans le sens de magistrat, a été jadis employé.

Si algun rey ó conde ó potestat ó otro home qualquier.”

Fuero de Molina. (1: Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV.)

Le portugais et l' Italien ont aussi ajouté la voyelle finale euphonique, mais les divers patois de la haute Italie l' ont rejetée.

Substantifs en EL.

Roman: Anhel, annel, auzel, cairel, camel, capel, castel, fardel, mantel, martel, pel, ramel, scel, vassel, etc.

Français:

L' ancien français employait cette terminaison dans un grand nombre de substantifs qui depuis l' ont changée en EAU.

Ce dist dou leu e dou aignel

Qui beveient à un rossel.

Marie de France, t. 2, p. 64.

Une lampe de voirre qui devant son tombel ardoit.”

Chron. de France. (1: Rec. des Hist. de Fr. t. III, p. 209.)

Le cors du saint homme trouverent tout entier en char et en pel.”

Chron. de France. (2: Ib. t. V, p. 311.)

Le royaume des Assyriens fut le flael que dieu apareilla pour amatir son peuple d' Israel.”

Œuvres d' Alain Chartier, pag. 295.

Sans produire d' autres exemples, qu' il me suffise de citer, par ordre alphabétique, quelques-uns des substantifs qui, autrefois en EL, sont aujourd'hui terminés en EAU, tels que:

Annel, batel, bercel, boissel, camel, capel, cervel, chalumel, chantel, chapitel, chastel, cisel, cotel, drapel, escabel, faiscel, fardel, flambel, fornel, fusel, lioncel, mantel, martel, nivel, oisel, ormel, panel, pourcel, renouvel, scel, tonnel, tropel, trossel, vaissel, etc.

Par exception à cette règle générale, chevel changea seulement l' L en U.

Sur les chevels de mon chief.

Trad. du ps. 68. psaut. de Corbie.

Espagnol:

La langue espagnole a changé souvent en ILLO la terminaison en EL, et a cependant conservé divers substantifs avec l' ancienne désinence, tels que: Angel, batel, doncel, castel, chapitel, fardel, lintel, mantel, pincel, quartel, tonel, tropel, etc.

Mais elle en a perdu quelques-uns, comme ANNEL pour ANHEL roman:

Assado lo comiessen, non cocho lo annel.
(N. E. agnus = cordero; asado lo comiesen, no cocido LO : el cordero.)

Sacr. de la Misa, cob. 149.

Portugais:

Il est à remarquer que la langue portugaise qui a pris assez souvent l' O final après la terminaison EL, l' a cependant gardée dans plusieurs substantifs. Ainsi: Annel, bedel, burel, capitel, cartel, donzel, fardel, nivel, pincel, quartel, tropel, vel.

Italien:

La langue italienne, pouvant, après les mots terminés en EL, prendre ou rejeter l' O ou l' E euphonique, dit:

Agnel, angel, annel, capel, castel, donzel, gel, mel, vel.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle euphonique après EL.

Substantifs en EN.

Roman: Ben, desden, fren, palafren, ren, sen, terren.

Français: La langue française a conservé ces mots avec les modifications analogues, excepté dans palefroi, mais le mot primitif roman est resté dans palefrenier.

Bien, desdain, frein, rien, sen, terrein.

E tolt au sage neis le sen. Roman de la Rose, v. 8027.

Espagnol: Bien, desdén, palafrén, sen.

De la cobdicia e del mal SEN. (N. E. Sentido, juicio)

Fuero juzgo XII, III, 24.

Portugais:

Par le changement de l' N final en M.

Bem, desdem, palafrem.

On trouve même dans les anciens auteurs l' N final.

E mia sennor e meu lum e meu BEN...

Por que trac amor tan en DESDEN...

Ca me fazedes ja perder o SEN.

Cancioneiro MS. do Collegio dos Nobres, fol. 61.

Italien:

L' N final pouvant admettre ou rejeter l' E ou l' O euphonique, on trouve:

Ben, fren, palafren, terren, etc.

Substantifs en ENT.

Le roman et le français ont cette désinence primitive qu' on retrouve encore dans l' ancien espagnol.

Roman: Accent, argent, dent, escient, gent, occident, orient, parent, present, vent, etc.

Français: Accent, argent, dent, escient, gent, occident, orient, parent, présent, vent, etc.

Espagnol: Argent (plata), gent, occident, orient, parent, present.

Non avemos dinero nin oro nin argent.

Vida de S. Domingo Cob. 364.

Era GENT mui fiera.

Poema de Alexandro, cob. 1780.

Movio de occident por mueda del peccado.

Vid. de S. Millán. cob. 387.

De parte de orient vino un coronado.

Poema del Cid, v. 1296.

Qui perderie padre o madre o parient.”

Fuero de Molina. (1: Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV, p. 148.)

Adusso la gloriosa un present mui onrrado.

Mil. de N. Sra, cob. 58.

Portugais, Italien:

Le portugais et l' Italien ont constamment employé l' O ou l' E final dans les mots que la langue romane termine en ENT, mais les patois de la haute Italie ont conservé cette désinence primitive.

Substantifs en MENT.

Roman:

Aliment, argument, bastiment, canbiament, comensament, consentiment, clement, enseignament, fragment, forment, instrument, mandament, monument, piment, sacrament, testament, vestiment, etc. etc. (N. E. Muchas palabras del romance acabadas en ment, y en t, pierden desde muy antiguo la t. Si así se ve en la forma escrita, supongo que ya no se pronunciaba en muchos lugares. En los tomos anteriores encuentro, sólo de la lista anterior: bastimen, comensamen, enseignamen, formen – no el cereal, sino fuertemente, fortment -, mandamen, monumen, pimen, sagramen, vestimen. Diferentes a la lista: planamen, eissamen, ardimen, guayamen, finamen, talamen, loiaumen, etc.)

Français: Aliment, argument, bâtiment, changement, commencement, consentement, élément, enseignement, fragment, froment, instrument, mandement, monument, piment, sacrement, testament, vêtement, etc. etc.

Espagnol:

Quoique aujourd'hui la langue espagnole ajoute l' O à la désinence des substantifs en MENT, elle a jadis employé cette désinence, et on en trouve des exemples nombreux:

Non lo saben los Moros el ardiment que han.

Poema del Cid, v. 555.

Querria vos contar un buon aveniment.

Mil. de N. Sra, cob. I.

Non traien en su pleito ningun escarniment.

Mil. de N. Sra, cob. 699.

Nin estrument nin lengua nin tan claro vocero.

Mil. de N. Sra, cob. 9.

Andaban las redomas con el vino piment.

Mil. de N. Sra, cob. 699.

Per lo que avedes fecho buen cosiment y avrá.

Poema del Cid, v. 1444.

I nacio sant Millan esto sin falliment.

Vid. de S. Millán. cob. 3.

Portugais:

La langue portugaise ajoute la voyelle euphonique à la désinence MENT.

Italien:

Après le T, la langue italienne n' abandonne jamais la voyelle euphonique, mais les patois de la haute Italie la rejettent.

Substantifs en ER, IER.

Roman: Cavalier, corrier, destrier, dever, mestier, pensier, plazer, poder, saber, esparvier.

Français: Cavalier, courrier, destrier, devoir, métier, penser, plaisir, poer, savoir, épervier.

Espagnol: Deber, mercader, menester, placer, poder, saber.
(N. E. El cernícalo es el esparvier.)

Portugais:

Dever, prazer, poder, saber.

Italien:

L' Italien pouvant, après l' R, prendre ou rejeter la voyelle euphonique, on trouve dans les auteurs,

Piacer, messer, ver, destrier, mestier, cavalier, lancier, pensier, sparvier, etc.

Les patois de la haute Italie rejettent l' O et l' E, après les noms en IER et en ER.

Substantifs en ES.

Roman: Arnes, marques, mes.

Français: Harnois, marquis, mois.

Espagnol: Arnés, marqués, mes.

Portugais: Arnez, marquez, mes.

Italien:

La langue italienne ne rejette jamais l' O ou l' E final après l' S ou le Z, mais les patois de la haute Italie disent toujours:

Arnes, marques, mes, etc.

Substantifs en IL.

Roman: Abril, fil, stil, sobrecill.

Français: Avril, fil, stil, sourcil.

Suivant le stil accoutumé.”

Ord. des R. de Fr., t. 15, p. 137. (1461.)

A Ménandre en beau stil de grave comédie.

Anc. Trad. d' Horace, liv. 2, p. 322.

Espagnol: Abril. (N. E. filo : hilo; estilo)

Portugais: Abril.

Italien:

La langue italienne, pouvant admettre ou rejeter la voyelle euphonique après l' L, dit: Abril, stil.

Ne lo stil minore.

Barberini, Doc. d' am., p. 222.

Cantarà in stil leggiero.

Mani, Illustr. di Boc. son. p. 50.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle après IL.

Substantifs en IN.

Roman: Delfin (Dalfi, Dalfins), fin, festin, florin, jardin, jasmin, latin, mastin, paladin, etc.

Français: Dauphin, fin, festin, florin, jardin, jasmin, latin, mastin, paladin.

Espagnol: Delfín, fin, festín, florín, jardín, jazmín, latín, mastín, paladín.
(N. E. Raynouard escribe estas palabras sin tilde en la í, tal como se solían escribir, o como él las encuentra en los documentos que usa.)

Portugais:

La langue portugaise changeant l' N en M, a dit:

Delfim, fim, festim, florim, jardim, jasmim, latim, mastim, paladim.

Italien:

On trouve en Italien très souvent les mots en IN sans l' E ou l' O euphonique, parce que les mots terminés en IN peuvent l' admettre ou le rejeter. Mais les patois de la haute Italie n' adoptent jamais l' O ni l' E euphoniques après les mots terminés en IN.

Substantifs en IT.

Roman: Dit, escrit, habit, marit.

Français: Dit, écrit, habit, marit.

Aussi se trouve il des marits qui ayans espousé des femmes riches.”

Amyot, tr. de Plutarque Mor., t. 3, p. 7.

Espagnol:

La langue espagnole a placé la voyelle euphonique après les substantifs en IT et en ID; mais on trouve dans les anciens auteurs:

Alcaid, traid, pleyt.

Alcaid que toviere Zafra...”

Prendades aquestos cafices en traid.”

Fuero de Molina. (1:Llorente, not. de las prov. vasc. t. IV, p. 120 et 119.)

Aquel que ayuda en la lid.”

Fuero Juzgo, v. III, I.

Fablemos su vegada del pleit del mercadero.

Mil. de N. Sra, cob. 681.

Entendió el santo ome el pleyt.

V. de S. Millán., cob. 188.

En est pleyt en que somos serie buen advocado.

Vid. de S. Millán. cob. 430.


Portugais, Italien:

Le portugais et l' Italien n' omettent jamais la voyelle euphonique après IT, ID à la fin des substantifs. Les patois de la haute Italie ne l' adoptent pas.

Substantifs en OL.

Roman: Aiol, col, dol, rol, sol, titol.

Français: Aiol, col, dol, sol. (N. E. titol pasa a titre)

Anciennement on disait en français aiol et dol pour aieul et deuil:

Le premier Clothaires son aiol.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. 3, p. 272.)

Saul tun aiol.”

Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 50.

Quant pot parler, grand dol demene.

Marie de France, t. I, p. 268.

Ses guarnemenz de dol e de marement dessirad.

Trad. du IVe livre des Rois, fol. 149.

Espagnol:

La langue espagnole, en plaçant l' O euphonique après abuel, cuell, duel, (abuelo, ayo, yayo - cuello, duelo) a conservé en OL, rol, sol, apóstol.

Elle a dit autrefois Titol, que le Fuero Juzgo répète souvent, soit dans le texte, soit dans les variantes.

Portugais:

Ayant supprimé l' L d' avol, le Portugais a fait avò, en marquant l' O d' un accent qui indique la suppression, et il a conservé: col, sol.

Autrefois il a dit rool;

Hum rool de pragamyo.

Doc. das Salzedas, 1297. (2: Elucidario, t. II, p. 235.)

Italien:

La voyelle euphonique pouvant être placée ou omise, à volonté, après l' L, on trouve dans les anciens auteurs italiens, et à plus forte raison dans les patois qui ne reçoivent guère la voyelle euphonique:

Capitol, diavol, duol, figliuol, miracol, pericol, popol, sol, secol, titol, etc.

Substantifs en OLP.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Colp Colp Golpe Golpe Golpo

L' ancien français a dit colp, qui, par le changement ordinaire de l' L en U, a produit coup:

N' i ot plus colp feru d' espée.

Marie de France, t. I, p. 572.

L' ancien espagnol a dit aussi golp:

Dio à Alexandre grant golp en escudo.

Poema de Alexandro, cob. 161.
(N. E. golpe + en : aféresis : golp' : golp)

Et, si l' Italien et le portugais ont adopté la voyelle euphonique, les patois de la haute Italie l' ont rejetée.

Substantifs en OM.

Roman: Hom, nom, pom.

Français: Hom, nom. (N. E. pomme)

Homs fu de grant cors et de fort et de grant estature.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. V, p. 266.)

Est mult prodom.” Villehardouin, p. 16.

Espagnol:

L' espagnol a dit OMNE et OME, et la terminaison BRE donnée à HOM et à NOM est si particulière, qu' on voit évidemment qu' elle a été ajoutée à la racine romane.

Portugais:

Le portugais prend la voyelle euphonique, et dit même OMEM, mais OME est dans les anciens auteurs.

Italien:

L' M final adoptant ou rejetant la voyelle euphonique, on trouve très souvent en Italien des exemples d' HOM et de NOM:

Vedi saggio hom per via. Barberini, Doc. d' am, p. 154.

Mio padre fù gentil hom.” Boccaccio, Decameron VIII, 9.

Vedi me uom d' arme.” Boccaccio, Decameron II, 9.

Ch' a nom Risalliti. Barberini, Doc. d' am. p. 76.

Divers patois de la haute Italie gardent toujours l' M final en ces mots.

Substantifs en ON.

Roman: Baston, canzon, don, falcon, lairon, leon, perdon, esperon, son.

Français: Baston, chanson, don, faucon, larron, lion, pardon, éperon, son.

Espagnol: (pongo tildes) Bastón, canción, don, halcón, ladrón, león, perdón, espolón, son. (Raynouard repite león.)

Portugais: Bastaō, cançaō, dom, falcaō, ladraō, leaō, perdaō, esporaō, som.

La terminaison aō (la ō es con virgulilla) en portugais équivaut à OM, qui, par le changement de l' N en M final, représente ON roman; aussi on trouve: (N. E. actualmente, coraçaō, curaçaō, y similares no se pronuncian con om final, sino con ao. Raynouard escribe antes de 1820).

E se o confrade disser: villam... ou ladrom.

Doc. de Thomar. 1388. (1: Elucidario, t. I, p. 312.)

Italien:

La voyelle euphonique pouvant être adoptée ou rejetée à la fin des mots italiens terminés en N, on trouve très souvent, dans les divers auteurs, des substantifs en ON, tels que Baston, canzon, don, falcon, ladron, leon, perdon, spron, son.

Les patois de la haute Italie rejettent la voyelle euphonique après l' N final.

Substantifs en ION.

Roman: Benediction, campion, creation, devocion, entension, nacion, predication, question, religion, resurrection, salvation.

Français: Bénédiction, champion, création, dévotion, intention, nation, prédication, question, religion, résurrection, salvation.

Espagnol: Bendición, campeón, creación, devoción, intención, nación, predicación, cuestión, religión, resurrección, salvación.

Portugais: Bençaō, campeaō, creaçaō, devoçaō, intençaō, naçaō, pregaçaō, questaō, religiaō, resurreiçaō, salvaçaō.

Italien:

L' Italien, par les raisons exposées précédemment, conserve souvent l' ON final qui se retrouve toujours dans les patois déja cités.

Substantifs en OND et ONT.

Roman: Mond, fond, font, mont, pont.

Français: Mond ou mont, fond, font, mont, pont.

Il n' en ad joie en cest mund.

Marie de France, t. I, p. 320.

E c' est la derverie

Del mont.

Fabl. et Contes anc., t. 4, p. 20.

Que si halte justice devoit bien toz le monz veoir.”

Villehardouin, p. 127.

Espagnol:

Quoique la langue espagnole ajoute aujourd'hui l' O ou l' E euphonique, on rencontre des exemples de la désinence primitive:

E finiò en un poyo que es sobre mont real.

Poema del Cid, v. 841.

Que trasquiesson el ninno del mont a los poblados.

Mil. de N. Sra, cob. 576.

El COND don Encas.

Poema de Alexandro, cob. 530.

Portugais:

On trouve aussi en portugais des vestiges pareils:

Ca mentr' eu no mund viver

Non quer outra sennor fillar.

Cancioneiro, MS. do coll. dos nobres, fol. 99.

Italien:

Quoique la langue italienne prenne toujours la voyelle euphonique après le T final, on retrouve dans les patois déja indiqués la désinence en OND et en ONT, et ils rejettent toujours cette voyelle.

Substantifs en OR.

Roman: Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, defensor, dolor, doctor, emperador, error, favor, flor, honor, labor, mirador, odor, olor, rancor, servidor, terror, tutor, etc.

Français:

La langue française a conservé assez long-temps la terminaison romane des mots en OR qu' elle a changés ensuite, les uns en EUR et les autres en OUR. Des exemples sont nécessaires pour faire connaître à ce sujet les variations de la langue.

Voici des exemples de substantifs autrefois en OR et depuis en OUR:

La bonne amor que nous avons vers les princes.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 211.)

L' amors que Diex m' a commandée.

Fabl. et Contes Anc., t. 2, p. 206.

Mais je vous aim de bone amor.

Fabl. et Contes anc., t. 4, p. 460.

Elle revint dedens sa tor.

Marie de France, t. I, p. 304.

Voici des exemples de substantifs jadis en OR et aujourd'hui en EUR:

Ja soit ce que aucun actor aient escrit...”

Maint actor d' istoires le metent en dampnacion.”

Chron. de France. (2: Ibid. p. 266 et 304.)

Mais se de moi faites clamor.

Fabl. et Contes anc, t. 3, p. 441.

Sous la color de pitié.” Gestes de Louis le Débonnaire. (1)

Li glorieux confessors mesires S. Beneois.”

Chron. de France. (2)

La dolors que li amanz sent.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 217.

Que ce fut la flors des barons.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 319.

Et de biauté et de grandor.

Marie de France, t. 2, p. 113.

Et fu enterré a grant honor al mostier Sainte Sophie.

Villehardouin, p. 160.

A la luor de la fenêtre.

Fabl. et Contes anc., t. 3, p. 466.

Bien se conformoit aux mors et à la manière le roi.”

Chron. de France. (3)

Des eglises de l' arceveschié de Lyon et de Vienne qui estoient vagues et sans pastors.”

Gestes de Louis le Débonnaire. (4)

Plor et lamentation.”

Chron. de France. (5)

(1) Recueil des Hist. de Fr., t. VI, p. 155.

(2) Ib. t. III, p. 191.

(3) Ib. p. 260.

(4) Ib. t. VI, p. 164.

(5) Ib. t. V, p. 305.

Onques n' amai fors mon segnor.

Fabl. et Contes anc, t. 4, p. 60.

Dont la tenors estoit telle.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 200.)

De trop grant cruauté furent li vainqueor.”

Gestes de Louis le Débonnaire. (2: Ib. t. VI, p. 160.)

Il est donc évident que l' ancien français a conservé pendant long-temps la désinence romane des substantifs en OR.

Espagnol:

La langue espagnole la conserve encore; et aucun de ses substantifs en OR, qui sont très nombreux, n' a jamais admis la voyelle euphonique.

Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, defensor, dolor, doctor, emperador, error, favor, flor, honor, labor, mirador, odor, olor, rancor (rencor), servidor, terror, tutor, etc.

Portugais:

De même la langue portugaise n' a jamais pris l' E euphonique à la fin des substantifs en OR, qu' elle a conservés dans leur intégrité primitive:

Amador, amor, ardor, calor, cobertor, color, etc.

Italien:

La langue italienne emploie souvent les substantifs en OR sans y joindre la voyelle euphonique, que n' adoptent point les patois de la haute Italie.

Substantifs en OT.

Roman: Escot, mot, sacerdot, trot, vot.

Français: Escot, mot, sacerdot, trot, vot.

Ce gran sacerdot et prestre Moses.”

Contes d' Eutrapel, fol. 166.

Vot voat a Deu de Jacob.”

Trad. du Ps. 131, psaut. de Corbie.

S' il a eu volonteit de dewerpir son vot et chaingier son proposement.”

Sermon de S. Bernard, fol. 45. (1: Gloss. sur Joinville, R.)

Affermant par son serment et soubs le vot de sa religion.”

Ord. des Rois de France, t. 15, p. 86 (1461).

Espagnol:

Quoique la langue espagnole n' emploie plus la désinence OT sans y ajouter l' E euphonique, on trouve dans les anciens auteurs des traces de la désinence romane pure:

Pechado lo avemos el escot que comiemos.

Mil. de N. Sra, cob. 392.

(N. E. pechado : hemos pagado a escote lo que hemos comido)

El sacerdot legítimo que nunca descamina...

La hostia que ofrece el sacerdot senero.

Sacrificio de la misa, cob. 27 et 128.

El preste benedicto sacerdot derechero.

Vid. de S. Millán. cob. 106.

El sacerdot precioso en qui todos fiaban.

Vid. de S. Domingo, cob. 65.

O el sacerdot de la tierra é non se quite d' aquel sacerdot por tal qu' el sacerdot testimonie en verdad.”

Fuero Juzgo, XII, III, 20.

Portugais, Italien:

Ces deux langues prennent toujours la voyelle euphonique après les substantifs en OT; mais les patois de la haute Italie la rejettent.

Substantifs en RN.

Roman: Carn, escharn, enfern, ivern, corn, forn, jorn, torn, etc.

Français: L' ancien français a conservé pendant quelque temps la désinence de ces substantifs, qu' il a ensuite adoucie:

E beneisset tote carn al seint num de lui.”

Trad. du ps, 144, psaut. de Corbie.

Nen est santet en ma charn.”

Trad. du ps. 37, MS. n° I.

Frunchissement et escharn a ces ki esteient en nostre avirunement.”

Trad. du ps. 43, MS. n° I.

Se io descendrai a enfern, tu i es.”

Trad. du ps. 138, psaut. de Corbie.

Sire, tu forsmenas de enfern la meie amne.”
(N. E. fors + menas : fora + menar : sacar, “conducir fuera”.)

Trad. du ps. 29, MS. n° I.

Ested e ivern tu as fait.”

Trad. du ps. 73, MS. n° I.

Serat eshalciet li corns de lui.”

Trad. du ps. 88, psaut. de Corbie.

Ne voilliez eshalcier en halt vostre corn.”

Trad. du ps. 74, MS. n° I.

Si cum furn de feu.”

Trad. du ps. 20, MS. n° I.

Quant sunt jurn de tuen serf.”

Trad. du ps. 118, psaut. de Corbie.

Oiet tei li sires en jurn de tribulatiun...”

Il orrat nus el jurn que nus apeleruns.

Trad. du ps. 19, MS. n° I.

El noble turn de la nostre sollempnitet.”

Trad. du ps. 80, psaut. de Corbie.

On sent que les langues qui conservaient l' RN devaient adoucir le son par l' adjonction de la voyelle euphonique finale.

L' espagnol et le portugais disent:

Carne, infierno, inferno, inverno (invierno), horno, forno, torno.

L' Italien ne rejette jamais la voyelle euphonique, quoique le mot soit terminé en N, et il dit:

Carne, inferno, inverno, forno, giorno, soggiorno, torno, ritorno, etc.

Mais les patois de la haute Italie conservent la terminaison romane primitive.

Substantifs en U et V.

Roman: Clau, esclau, nau, trau, feu, greu, neu.

Ablativ, accusativ, activ, adjectiv, comparativ, dativ, genitiv, imperativ, indicativ, infinitiv, nominativ, optativ, passiv, subjonctiv, substantiv, superlativ, vocativ.

Français:

En français, cette désinence a été presque toujours rendue par le changement de l' U ou du V en F.

Clef, nef, fief, grief.

Ablatif, accusatif, actif, adjectif, comparatif, datif, génitif, impératif, indicatif, infinitif, nominatif, optatif, passif, subjonctif, substantif, superlatif, vocatif.

L' ancien français ne disait pas neige, mais neif, noif, venant de NEU roman.

Tu laveras me, e sur neif serai emblanchiz.”

Trad. du ps. 50, MS. n° I.

Onc plus espes ne noif ne gresle

Ne vi voler.

Roman de la Rose, V. 15823.

Espagnol:

La langue espagnole a ajouté la voyelle O ou E, et a dit:

Llave, nave, esclavo, etc.

Ablativo, accusativo (acusativo), etc. (N. E. activo, adjetivo, comparativo, dativo, genitivo, imperativo, indicativo, infinitivo, nominativo, optativo, pasivo, subjuntivo, sustantivo, superlativo, vocativo; algunas de ellas se encuentran también en femenino).

Portugais:

La langue portugaise en a fait autant; mais, dans le mot NAO, l' O a évidemment remplacé l' U de NAU roman.

Italien:

La langue italienne a toujours l' E ou l' O euphonique dans les mots auxquels l' usage ne permet pas de le rejeter; les patois de la haute Italie ont conservé l' antique forme.

Substantifs en UC.

Roman. Français. Espagnol. Portugais. Italien.

Duc Duc Duc Dhuc Duce

Aujourd'hui on dit en espagnol et en portugais duque, mais il existe encore des exemples qui prouvent qu' anciennement ces deux langues ont employé la terminaison romane:

Nin duc ni rico ome...” Fuero Juzgo, IX, II, 8.

Si quier duc, si quier ricombre.” Fuero Juzgo, IX, II, 9.

El duc Valeriano.

Mart. de S. Lor. cob. 92. (N. E. Martirio de San Lorenzo)

O infante vosso tio que he dhuc della.”

Doc. de Viseu, 1439. (1: Elucidario t. I, p. 374.)

Substantifs en UL.

Roman: Mul, cul.

Français: Mul, cul.

D' un blanc mul descendi maintenant.” Chroniques de France.
(1: Recueil des Hist. de France, t. V, p. 278. )

Seur mulz et seur chevaux.” Chroniques de France. (2: Ib. p. 309.)

Palefroi, muls et mules.” Villehardouin, p. 99.

Espagnol:

Quoique l' espagnol et le portugais aient adopté l' O final euphonique, il est cependant dans le portugais des traces de l' ancien usage.

Portugais:

E se o confrade disser á outro confrade: villam, fodidincul ou tredor.”

Docum. de Thomar, 1388. (3: Elucidario t. 1, p. 312.)

Italien:

Les mots en L final permettant de rejeter la lettre euphonique, on trouve: Mul, cul.

Non voler trar lo mul di sua natura. Barberini, Doc. d' Am. p. 134.

Che non le tocava il cul la camisia.” Boccacio, Decameron, IV, 2, p. 218.

Les patois de la haute Italie n' admettent jamais la voyelle euphonique.

Substantifs en UT.

Roman: Salut, statut, tribut, vertut.

Français: Salut, statut, tribut, vertut.

La langue française a conservé dans plusieurs mots le T final roman; dans quelques autres elle l' a gardé assez long-temps, mais l' a abandonné ensuite en marquant d' un accent l' E final de libertet, veritet, ainsi que je l' ai prouvé précédemment.

Mais les mots terminés en IT et en UT n' ont pas été marqués d' un accent, parce qu' il n' était pas nécessaire de distinguer les I et les U brefs ou longs, comme il est nécessaire de distinguer les É fermés ou les E muets. Ainsi de marit est venu mari, et de vertut, vertu.

Dans notre ancien idiome, ce substantif a conservé assez long-temps le T final primitif.

En la vertut de Dieu.” Trad. des Dialogues de S. Grégoire.
(1: Hist. Litt. de la Fr. t. XIII, p. 11.)

E la verge Aaron ù Deu sa vertud mustrad.”

Trad. du Ier liv. des Rois.

E livrat en chaitivitet la vertut d' icels.”

Trad. du ps. 77, psaut. de Corbie.

Espagnol:

La langue espagnole a conservé la terminaison romane avec la seule modification de changer le T en D, elle a dit salud, virtud, etc. Mais les manuscrits anciens offrent exactement la terminaison romane primitive.

La virtut de la missa quanto pode valer. Sacrificio de la misa, cob. 121.

Por salut de las almas.” Fuero Juzgo, I, IX, p. 10.

Que a ninguna otra servitut non sean constreinidos.”

Fuero de S. Vincent de Sosierra. (1: Llorente, Not. de las prov. vasc., t. IV, p. 209.)

Portugais:

Le portugais prend l' E euphonique, et dit virtude, servitude.

Italien: Il faut appliquer au changement de l' UT roman en U italien les mêmes observations qui ont déja été faites sur les substantifs en AT changé en À; c' est la même opération.

Les patois de la haute Italie ont adopté l' ù final, comme ils avaient adopté l' À final.

A ces nombreuses et diverses désinences, soit de substantifs masculins, soit de substantifs féminins qui ne sont pas en A bref ou muet, désinences dont je présente les séries et les rapports, j' aurais pu en ajouter plusieurs autres, mais je les omettrai ici par deux raisons:
la première, parce qu' elles n' appartiennent pas à des mots dont les

groupes soient assez considérables; la seconde, parce que quelques-uns de ces mots ne se retrouvent pas dans chacune des langues de l' Europe latine. Si plusieurs des terminaisons indiquées viennent du latin, par la conservation du mot entier, comme animal, etc., ou par le tronquement de la finale caractéristique du cas, comme pontem, il en est beaucoup d' autres qui ne viennent pas directement du latin, et qui ont été admises dans toutes ces langues, et appliquées à des mots auxquels le latin attachait une autre terminaison, comme:

Corage, lenguage, linhage, message, omenage, viage, etc.,
signal, beltat, agnel, annel, ramel, vassel, cavalier, corrier, campion, cubertor, mirador, servidor, etc.

Comment ces diverses langues se seraient-elles accordées à rejeter la terminaison latine primitive, pour y substituer une terminaison étrangère? N' est-il pas évident que, pour une telle opération, elles avaient besoin d' un type commun?

Il y a même des substantifs dont la racine, empruntée à d' autres langues, a reçu et conservé généralement la terminaison caractéristique fournie à d' autres mots par la suppression de la finale latine, tels que

Fardel, ardiment, bastiment, escarniment, cangiament, enseignament, rancor, etc.

Enfin toutes les langues ont adopté des mots dont le latin n' indiquait ni la racine, ni la terminaison:

Ahan ou afan, desden, palafren, jardin, mastin, arnes, marques, colp, baston, esperon, trot, jorn, esclau, etc.

Accidents grammaticaux dans les substantifs de la langue romane, et qui ne se retrouvent que dans l' ancien français.

De toutes les langues de l' Europe latine, l' ancien idiome français a seul conservé ces formes dont l' emploi supplée si heureusement à l' absence des cas, qui, dans les langues à inflexions, désignent soit les sujets, soit les régimes directs et indirects.

Pour démontrer avec quelle exactitude l' ancien français reproduisit ces formes de la langue des troubadours, il me suffira d' appliquer au français les principes que j' ai indiqués dans la grammaire romane.

Au singulier, l' S final, attaché à tous les substantifs masculins, et à la plupart des substantifs féminins qui ne se terminent point en E muet, avertit qu' ils sont employés comme sujets; et l' absence de l' S désigne le régime direct ou indirect.

Au pluriel, les sujets ne reçoivent pas l' S que prennent les régimes directs ou indirects.

Je présenterai successivement de nombreux exemples de ces formes, surtout de celles qui ne sont plus aujourd'hui dans la langue, et je rangerai les substantifs par assonnances.

L' S désignant que le substantif est Sujet au singulier.

Assonnances en A:

Li arcz des forz est surmuntez.

Trad. du Ier livre des Rois, fol. 3.

Pierre de Chappes qui ere cardonials.” Villehardouin, p. 155.

Qui ere amirals des galies.” Villehardouin, p. 197.

Travals est e dolurs.” Trad. du ps. 89, MS. n° I.

Ensi dura cil assals bien por cinq jorz.” Villehardouin, p. 32.

Icil chastials les truvailla tant.” Villehardouin, p. 137.

Nient apresmeit a tei mals.” Trad. du ps. 90, MS. n° I.

E li enchalz dura desque Battaven.”

Trad. du Ier Liv. des Rois, fol. 16.

Que Joffrois li marescals e Manassiers de Lisle garderoient.”

Villehardouin, p. 146.

Ce est li romanz de la Rose. Roman de la Rose, v. 37.

Et cuiderent bien que li remananz fus toz perduz.”

Villehardouin, p. 151.

Johans li rois de Blaquie venoit.” Villehardouin, p. 146.

Or uns serjanz... s' en alat à la fontaine.”

Trad. des Dial. de S. Grégoire. (1: Hist. Litt. de la France, t. XIII, p. 10.)

Nus n' est joyeux com Thiebauz. Le Roi de Navarre, chans. XXVI.

Et plut sur els si cum puldre carns.” Trad. du ps. 77, psaut. de Corbie.

E dut estre pris ses chars d' armes. Villehardouin, p. 92.

La gregneur pars doit estre meie. Marie de France, t. II, p. 100.

Fu ocis li chatelains de Saintes. Joinville, p. 185.


Assonnances en E:

Cist iert sires sur mun pople. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.

Qui est racines de toz mals.” Villehardouin, p. 103.

Li poples s' en parti.” Trad. du Ier livre des Rois, fol. 15.

Car grans est, ce croi, li outrages,

Que bien sai que nobles courages

Ne s' esmuet pas de poi de chose.

Roman de la Rose, v. 16521.

Vint un granz passages de cels de la terre de Surie.”

Villehardouin, p. 130.

Or conte li livres une grant merveille.”

Villehardouin, p. 142.

Li reis cumanded a Jacob ki estoit maistres cunestables de la chevalerie le rei.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 74.

Li royaumes de France demeure en sa puissance.” Joinville, p. 190.

Uns proverbes dit et raconte. Fabl. et Cont. anc., t. III, p. 76.

Souvent me raconta uns miens oncles.

Fabl. et Cont. anc., t. 1, p. 334.

Je sui li prophetes. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.

Mes cuers por li sautele. Le roi de Navarre, chans. I.

Il est yvers entrez.” Villehardouin, p. 33.

Il ere mult preux et mult vaillanz et bons chevaliers.”

Villehardouin, p. 94, 135.

E enquis ù fust li ostels al prophete.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Est toz mes desirriers devant tei e mes gemissemenz n' est mie reposz.”

Comment. sur le Sautier, fol. 82. (1: Glossaire sur Joinville, N.)

Ensi fu faiz le sairemenz d' une part et d' autre.”

Villehardouin, p. 138.

Car riens ne lor porroit tant plaire. Roman de la Rose, v. 7731.

Quel chose puist issir de la fontaine de pitiet, si pitiez non?”

Sermon de S. Bernard, fol. 88.

E la clartés aval descent. Roman de la Rose, v. 1551.

La citez ere mult bien garnie de blez.” Villehardouin, p. 132.

Dont lor profite adversités,

Plus que ne fait prospérités.

Roman de la Rose, v. 4973.

Avec le caut revient l' estés. Roman de Brutus.
(1: Glossaire sur Joinville, P. )

Destruite fu la chretientez.” Villehardouin, p. 120.


Assonnances en I:

La meschinette et ses maris

S' entramoient de bone amor.

Fabl. et Contes anc., t. III, p. 472.

Ses amis l' a moult conjuré. Le Castoiement, conte 2.

Maugré qu' en ait Sains-Esperis. Roman de la Rose, v. 12104.

E fu tels lor conseils.” Villehardouin, p. 140.

Ainsi fu la fins de lor conseil.” Villehardouin, p. 150.

E quant il fu nuiz. Villehardouin, p. 150.

Parlerent de plait faire... E li plais fu tels que il rendirent le chastel.”

Villehardouin, p. 162.

E li criz munta devam Deu jesqu'al ciel.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 7.

Et ere li criz si granz que il sembloit que terre et mer fundist.”

Villehardouin, p. 88.

La regned li soleils de justise.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 8.

Tam que pitiez e mercis l' en prendra. Le roi de Navarre, chans. III.

Si tis plaisirs est.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 17.


Assonnances en O:

A tant devins ses homs, mains jointes. Roman de la Rose, v. 1965.

Songes fu ou abusions. Fabl. et Contes anc, t. III, p. 336.

Dous ales ait donkes nostre oroisons, lo despitement del monde e l' affliction de la char.” Sermon de S. Bernard.
(1: Glossaire sur Joinville, A. )

Li rossignols chante tant. Le roi de Navarre, chans. XV.

Pouvoirs et vouloirs et bontez,

Ces trois sont en un Dieu comptez.

Trésor de J. de Meung.

Que ce fut la flors des barons. Fabl. et Contes anc. t. II, p. 319.

Que tout n' est pas ors c' on voit luire. Fabl. et Contes anc., t. III, p. 76.

Car mes espoirs vaut d' autrui le joir. Adam le bossu.
(1: Roquefort, de la Poésie française, p. 79. )

Si advint que un garçons qui les vit l' ala hastivement dire.”

Joinville, p. 184.

Ne jà de par moi n' ert faussée

L' amors que Diex m' a commandée.

Fabl. et Contes anc., t. II, p. 206.

Li oisillons du vert bocage,

Quant il est pris et mis en cage. Roman de la Rose, v. 14145.

Quant prodoms offre son servise. Roman de la Rose, v. 15058.

Cist bons Rois Karles l' en toli. Roman de la Rose, v. 6670.

S' en croisierent por ce que li pardons ere si gran.”

Villehardouin, p. 2.

Que si halte justise devoir bien toz li monz veoir.” Villehardouin, p. 127.

Li jorz fu pris en une mult belle praerie.” Villehardouin, p. 206.

Dame, ma morz e ma vie est en vos. Le roi de Navarre, chans. XXIV.


Assonnances en U:

Si m' aist Diex et sa vertuz. Le Castoiement, Conte I.

Dist que tes hontes ert honneurs. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 127.

Si lur dist: Rei m' avez demanded, Deus l' ad oï.”

Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 10.

Et li murs fu mult garnis.” Villehardouin, p. 65.

Li fums de la fureur de lui.” Trad. du ps. 17, MS. n° I.

Et li feus si commence si grans.” Villehardouin, p. 68.

Que ducs seit sur mun pople.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 11.


Absence de l' S final marquant que le substantif est régime au singulier.

Assonnances en A:

El val de plur.” Trad. du ps. 83, MS. n° I.

Mangerai jo d' une charn des tors, u le sanc des bues beverai.”
Trad. du ps. 49, psaut. de Corbie.

Assonnances en E:

Quar nuit e jor du cuer la vei. Le Castoiement, conte 2.

Si que onc ne perdirent vaillant un dener. Villehardouin, p. 180.

Del plus bas emfern. Trad. du ps. 75, psaut. de Corbie.

En tue la citet. Trad. du ps. 72, MS. de Corbie.

Ested e ivern tu as fait. Trad du ps. 73, MS. n° I.

Revint al pople e si lur dist. Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 10.

Assonnances en I:

Son bon ami esprouvera. Le Castoiement, conte 2.

Si n' en avez merci de votre gré. Le roi de Navarre, chans. III.

Assonnances en O:

De fine amor vient seance et beauté

Et amors vient de ces deux autresi.

Le Roi de Navarre, chans. VI.

Ne voillier eshalcier le corn. Trad. du ps. 74, MS. n° I.


Assonnances en U:

Sor un bel leu.” Villehardouin, p. 180.

Lors crierez à Deu merci.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 9.

Les divisions del flum.” Trad. du ps. 45, MS. n° I.

La lumiere de tun vult.” Trad. du ps. 89, Ms. n° I.

Maistre escrivain de la curt.” Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 50.

El jurn de la meie tribulatiun.” Trad. du ps. 76, psaut. de Corbie.

De la tue vertut.” Trad. du ps. 88, ps. de Corbie.


Absence de l' S final désignant les sujets au pluriel.

Assonnances en A:

Diex! quel avantage me firent

Li vassal qui la desconfirent.

Roman de la Rose, v. 14937.

Si drap me semblent d' escarlate. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 202.

Sous ceste clef sunt mi joyau. Roman de la Rose, v. 2014.

Celui cui li Franc avoient chacié de Constantinople.”

Villehardouin, p. 129.

E li fuiant se recueillent tuit à lui. Villehardouin, p. 149.

Assonnances en E:

Nostre pere recunterent à nus. Trad. du ps. 43, MS. n° I.

Après viennent li arcevesque

Et li abé et li evesque.

Partonopex de Blois. (1: Not. des MSS. de la Bibl. du Roi.)

A cel point que li message vindrent en Constantinople.”

Villehardouin, p. 154.

En infer vont li bel clerc e li bel cavalier... e li franc home...”
Fabl. d' Aucassin et Nicolette.

Se tornerent li chastel qu' il avoient garnis contre lui.”

Villehardouin, p. 135.

Ne ti ami ne ti parent

Valoir ne t' i porront noient.

Fabl. et Contes anc., t. 2, p. 182.

Que tuit ti beau membre te duelent. Fabl. et Contes anc., t. I, p. 304.

Tout mi penser sont à ma douce amie. Le Châtelain de Couci.
(1: La Borde, Essai sur la musique, t. II, p. 262.)

Tant fussent bon phisicien. Roman de la Rose, v. 16162.

Et quant li autre chevalier... virent ce.

Villehardouin, p. 143.

Si comme li fourrier coururent. Joinville, p. 184.

Li citoyen de Saintes vindrent. Joinville, p. 185.

Quant li deux crestien furent armé. Joinville, p. 188.

E cil oisel, chascun matin,

S' estudient en lor latin

A l' aube du jor saluer.

Roman de la Rose, v. 8445.

Li arcevesque, li evesque, li abbé, e li baron, qui orent pitie et paour de leur roi, vindrent hastivement.” Joinville, p. 189.

Experiment si m' ont fait sage. Roman de la Rose, v. 13009.


Assonnances en I:

Le blasmoient moult si ami. Fabl. et Contes anc., t. 3, p. I.

E mi veisin de luinz esturent.” Trad. du ps. 37, MS. n° I.

Celui que li pelerin avoient amené.” Villehardouin, p. 126.

Respundirent li pruveire e li devin.” Trad. du Ier liv. des Rois, fol. 7.

Et lors manderent li Greu et li Latin ensemble.”

Villehardouin, p. 191.

Tuit se acorderent li grant et li petit.” Villehardouin, p. 16.


Assonnances en O:

Que tes alées e ti tour

Soient tuit adès là entour.

Roman de la Rose, v. 1396.

Mi compagnon, dit-il, par Dè!

Dès quant estes vous retorné?

Le Castoiement, conte 15.

Avec ces deux comtes se croisserent deux mult halt baron de France.”

Villehardouin, p. 2.

Et li courreor corrurent parmi la terre. Villehardouin, p. 204.

Dont li nom ne sont mie en escrit.” Villehardouin, p. 18 et 21.


Assonnances en U:

E li escu furent portendu. Villehardouin, p. 28.

Si cheveul tuit destrecié furent. Roman de la Rose, v. 309.

Et li Turc virent que il ne pourroient avoir secors.” Joinville, p. 187.

Li flum leverent, Sire, li flum leverent lur voiz.”

Trad. du ps. 92, MS. n° I.

Serunt saulet li fust del camp.” Trad du ps. 103, psaut. de Corbie.

Et furent nomé li Leu.” Villehardouin, p. 103.


L' S final marquant le régime dans les substantifs pluriels.

Assonnances en A:

Od lires e tympans e frestels e cembals.”
Trad. du IIe liv. des Rois, fol. 47.

Dels travals e dolurs. Trad. du ps. 89, psaut. de Corbie.

Dunerent... les charns de tes merceiables as bestes de terre.”

Trad. du ps. 78, psaut. de Corbie.

Estendiet ses bains desque à la mer. Trad. du ps. 78, psaut. de Corbie.

Assonnances en E:

Li rois mande ses arcevesques

Ses meillors clercs et ses esvesques.

Partonopex de Blois.
(1: Not. des MSS. de la Bibl. du Roi, t. IX, part. II, p. 52.)

Sur les chevels de mun chief.” Trad. du ps. 68, MS. n° I.

Assonnances en I:

Delez les pins, delez les fresnes. Roman de la Rose, v. 18146.

Dont mout ont travaus et anuis. Roman de la Rose, v. 18597.

Assonnances en O:

La duché de Nike qui ere une des plus altes honors de la terre de Romanie.” Villehardouin, p. 126.

E esleverent li flum lur gorz.” Trad. du ps. 92, MS. n° I.

Assonnances en U:

Sire, Deus de vertuz.” Trad. du ps. 79, psaut. de Corbie.

Tu ne sez vaillant deus festuz. Les deux Bordeors. (2: Roquefort, de la Poésie française, p. 290.)

Ils trouverent grand plentè de muls et de chamex chargiés d' or et d' argent.” Chron. de France. (3: Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 249.)

Autre manière de distinguer les sujets et les régimes dans la langue des troubadours et dans l' ancienne langue française.

La langue des troubadours, indépendamment de la règle précédente, donnait souvent aux noms propres une terminaison différente, selon qu' ils étaient sujets ou régimes.

Dans les noms qualificatifs en OR, le sujet était souvent en AIRE, EIRE, IRE.

L' ancienne langue française adopta en grande partie ces formes grammaticales.

Je donnerai d' abord des exemples de la différence de terminaison dans les noms propres romans, pour indiquer qu' ils étaient sujets ou régimes.

Exemples romans.

Sujet: Aimes intra el palaitz denan lo rei...

Régime: E parlarem d' Aimo l' envassalat.

Roman de Gérard de Rossillon.

Régime: Fazia guerra mortal

A 'N Aymon d' Aigremont;

Sujet: E 'N Aymes mant castel

E manta tor li font.

Vid. de S. Honorat, 114.

Sujet: Hugues ferit Doltran en son escut.

Régime: Vec vos per la batalha Ugon ensi.

Roman de Gérard de Rossillon.

Régime: G. vai conseilh querre a Odilo...

Sujet: Bon nebs, dis lo coms Odiels, enten raso.

Roman de Gérard de Rossillon.

Exemples de l' ancien français.

Sujet: “Qui fu apelés messires Hues de Tabarie... Sire, fait messires Hues, que vous donrai-jou? Hues, fait li rois, je les querrai.”
L' Ordene de Chevalerie.

Régime: “Si demand a mon Sire Huon comment on faisoit chevaliers.”
L' Ordene de Chevalerie.

Sujet: Cest fablel fist Hues Piaucele.

Fabl. et Contes anc., t. 4 p. 472.

Régime: En ce lay du vair palefroi

Orrez le sens Huon le roi.

Fabl. et Contes anc., t. I, p. 165.

Sujet: “E quant Pieres estoit en la cort, de lez se vint une des ancelles lo soverain prestre...” Trad. de la Passion. (1: Mém. de l' Ac. des Inscr. et Belles-Lettres, t. XVII, p. 725.)

Régime: “E quant ille ot veut Pieron ki se chalfieuet al feu.”

Trad. de la Passion. (1: Mém. de l' Ac. des Inscr. et Belles-Lettres, t. XVII, p. 725.)

Sujet: Bueves jousta a la soie compaigne.

Roman de Guillaume au court nez.

Régime: Buevon apelle et Guion le tiois...

Li quens Guillaume apele dant Buevon.

Roman de Guillaume au court nez.

Sujet et Régime:

Li cuens Hues herberge

A Avranches où il torna,

Une nuit a illoec esté,

Au comte Huon a monstré.

Roman du Rou. (2: Recueil des Hist. de Fr., t. XIII, p. 241.)

Hues a les dix mile sols pris.

Roman du Rou. (3: Ib. p. 245.)

L' ancestre Huon le bigot.

Roman du Rou. (4: Ib. p. 238.)

La forme plus générale qui marqua les substantifs de l' ancien français pour distinguer les sujets des régimes, ce fut la désinence ERE, ERES, imitée du roman AIRE, AIRES.

Cette désinence caractérisa au singulier le sujet, quand le substantif exprimait une qualité personnelle, tandis que le régime du singulier et les sujets et régimes du pluriel prenaient constamment la terminaison commune en OR ou EUR, OUR, qui représentaient OR roman.

Comme cette forme est peu connue, et qu' elle embarrasse les personnes qui commencent l' étude des anciens monuments de la langue française, j' en rassemblerai divers exemples:

Fu li accusierres.” Gestes de Louis le débonnaire. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. VI, p. 154.)

C' on ne croit pas qu' il soit Ameres

Més essaieres et vanteres.

Fabl. et Cont. anc. t. 2, p. 218.

Saint-Martin, dit-il, est bons aidieres au besoing, mais il veut bien estre paiès.” Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 175.)

Cilz qui grant barreteres estoit.” Chron. de France. (3: Ib. t. III, p. 175.)

Nobles combateres et hardi estoit en armes.” Chron. de France. (4: Ib. t. III, p. 275.)

Diex, tu ies rois et conseilleres

Et gouvernieres et jugieres.

Fabl. et Cont. anc. t. 2, p. 345.

Que qui ne set dire que fables

N' est mie conterres resgnables.

Fabl. et Cont. anc. t. I, p. 92.

Li tous puissans Dieux crierres et gouverneres du monde.”
Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr. t. III, p. 178.)

Vrais cultiveres de la foi.” Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 176.)

Deceus est tex decevierres. Roman de la Rose, v. 5125.

Nostre defenderes li Deus de Jacob. Trad. du ps. 45, MS. n° I.

Car tu es deffenderes de païs.” Chron. de France. (3: Ib. t. V, p. 270.)

Leur vuelt estre a la mort du sien larges donnerres.

Testament de J. de Meung.

Destruisieres des Sarrazins.” Chron. de France. (4: Ib. t. III, p. 312.)

Couronés empereres i fu. Ph. Mouskes.

Et le chastel esgarda l' empereres et sa gent.”

Villehardouin, p. 195.

L' empereres le conut bien... et quant ce vit le marches de Monferrat que l' empereres li voloit attendre ses convenances... fu la chose menée a tant que li empereres li otroia.” Villehardouin, pag. 108.

Comment li empereres Fredris fu corronnés.” Joinville, p. 192.

Empereres ne rois n' ont nul pooir. Le Roi de Navarre, t. 2, p. 53.

Moult s' en esmerveilla li rois e dist que ce estoit uns enchanterres.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 236.)

Li engignieres dist. Roman de Garin. (2: Gloss. sur Joinville, M.)

Devoz enrichissierres et fonderes d' abaïes.” Chron. de France. (3: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 298.)

Fu li plus excellens exposerres qui onques fu des Saintes Escriptures.”

Chron. de France. (4: Ib. t. V, p. 268.)

Mes dès que ge n' en suis faisierres. Roman de la Rose, v. 5741.

Li habiteres del ciel escharnirat.” Trad. du ps. 2, MS. n° I.

Mestres, gouverneres estoit du palais le roi Haribert.”

Chron. de France. (5: Ib. t. III, p. 284.)
(N. E. Maire, maître, maistre, magister du Palais)

Deus est jugieres. Trad. du ps. 74, psaut. de Corbie.

Au siege alla comme jongleres. Roman de Brut.

Je devins lierres merveilleux pour embler.

Roman de Guillaume au court nez. (6: Gloss. sur Joinville, L. )

N' est pas bons luitieres ne fors. Roman de la Rose, v. 5903.

S' uns lechieres li demandoit,

Du sien volomiers lui donnoit.

Fabl. et Cont. anc. t. I, p. 242.

Ou Diex est mentierres. Roman de la Rose, v. 12484.

Par eulx le requeroit que il fust moienierres de la pais.”

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. V, p. 241.)

Car cors ne peut estre pechierres,

Se li cuers n' en est consentierres.

Roman de la Rose, v. 8669.

Tu, Sires, qui es pardonnerres de tous pechiez.”

Chron. de France. (2: Ib. p. 305.)

Et s' il vient aucuns prometieres. Roman de la Rose, v. 13851.

Lors a estre advocat m' assis

Et courretier et procureres;

Pour ce ne fus-je pas moins lerres.

Roman du Renard, fol. 18. (3: Gloss. sur Joinville, L.)

J' en puis estre recitieres. Roman de la Rose, v. 5742.

Li miens salveres. Trad. du ps. 17, MS. n° I.

Puis la laissa li mauls trichierres. Roman de la Rose, v. 13459.

Fu il adès vainquierres en toutes ses batailles.

Chron. de France. (1: Recueil des Hist. de Fr., t. III, p. 280.)

L' avoir, le pris a li vendierres,

Si que tout pert li achatierres.

Roman de la Rose, v. 10835.

Diex qui es juges perdurables et vengierres des innocens.”

Chron. de France. (2: Ib. t. III, p. 251.)

Uns versifieres estoit

Qui bons vers e bons dis fesoit.

Le Castoiement, conte 4.

Cette forme heureuse, qui permettait les inversions et distinguait habilement le sujet du régime, se retrouve encore dans quelques écrivains du XVe siècle.

Amours est lierres

De cueur, ou au moins un changierres,

Aux bons bon, aux bolieurs bolierres.

Œuvres d' Alain Chartier, p. 655.

Voici des exemples de la terminaison différente des mêmes substantifs employés comme régimes au singulier, ou comme sujets et régimes au pluriel:

Régimes au singulier des substantifs en ERES.

Seignor, nos somes accordé, la Dieu merci, de faire empereor, et vous avez tuit juré que celui cui nous eslirons à empereor, vous lo tendrez por empereor.” Villehardouin, p. 107.

Le roi un fableor avoit. Le Castoiement, conte 8.

En son lit met le lecheor...

Primes mucent le lecheor.

Le Castoiement, conte 7.

Il deguerpit Deu sun faitor.” Trad. d' Audite coeli, psaut. de Corbie.

Sujets au pluriel des substantifs en ERES.


Ainsi l' ont fait maint bouleor. Roman de la Rose, v. 7511.

Vous estes dui enchanteor. Roman de la Rose, v. 12462.

Près d' une maison aprocherent 

Où beveor en deduit erent. Fabl. et Contes anc. t. 2, p. 73. 

E li fol large doneor 

Si forment les enorguillissent.

Roman de la Rose, v. 7654.

E li nostre enemi sunt jugeor, 

Trad. d' Audite coeli, psaut. de Corbie.


Régimes au pluriel des substantifs en ERES.

Que il est Dieu des jongleors. 

Et Dieux de tous les chanteors.

Roman de Brut.


Là veissies fleuteors

Menesterez et jongleors.

Roman de la Rose, v. 749.


Je ne puis mieux terminer ces exemples, qui constatent une règle essentielle et caractéristique de l' ancien idiome français, qu' en rapportant ici une épitaphe, écrite en cet idiome, sous la date de 1260; c' est la plus ancienne qui se trouve parmi celles que Montfaucon a rassemblées dans les monuments de la monarchie française. 

On verra que toutes les formes que j' ai précédemment indiquées, y sont rigoureusement observées, et alors on pourra encore moins révoquer en doute l' existence antique de la règle.

On trouvera qu' elle s' applique aussi à l' adjectif, ainsi que je le démontrerai dans le chapitre III.


Épitaphe de Robert de Suzane, Roi d' armes. 


Chi gist de Suzane Fauviaus, 

Rois d' armes, fors, preus et loiaus,

Plains de meurs, de chevalerie,

Esperanche de se lingnie.

Vainquierres fu et nient vaincus,

Partout fu monstrer ses escus; 

Robers fu apelés par non;

Li vrais Dix li fache pardon.

M et CC et LX ans

Mourut, dont mains homs fu dolans.

Vous qi passés dans me lame

Proiès Diu q' ait merchi de m' ame.

Montfaucon, Monuments de la monarchie française, t. 2, p. 164.

Il est permis de regretter que la langue française n' ait pas conservé ces formes spéciales, caractéristiques, qui donnaient tant de facilité, tant de grace, et surtout tant de clarté au style; je n' ai retrouvé que dans l' ancien français l' emploi de ces formes romanes. (1)

Enfin un autre accident grammatical de la langue romane, c' est que les noms propres des hommes sont souvent précédés d' En ou 'N, et ceux des femmes, de NA ou N'.

La langue italienne paraît avoir employé, mais rarement, l' un et l' autre.


Exemples d' EN: 

Tantot degno ne fosse

Com este re 'N Anfuse. (N. E. : Anfos, Nanfos,  Amfos, Alfonso, etc.)

Bruneto Latini, tesoretto, p. 37.

“Lasciò rè d' Araona 'N Amfus suo primogenito.”

Giov. Villani, lib. VII, c. 102.

“Con tutto che 'l detto 'N Amfus vivette poco e succedette il realme al suo fratello Giamo.”

Giov. Villani, lib. VII, c. 102. 


(1) On trouve encore dans les auteurs du XVe siècle des traces de l' emploi de l' S comme sujet au singulier:

Cil est nobles et pour tel se maintient... Œuvres d' Alain Chartier, p. 582.

Amis t' amour me contraint. Œuvres d' Alain Chartier, p. 773 et 774.

Homs jolis et cointe. Œuvres d' Alain Chartier, p. 59. 

Ainsi despend

Un homs trop plus qu' a lui n' appent. 

Œuvres d' Alain Chartier, p. 668. 


Exemples de Na: 

Je me borne à rapporter ce passage de Redi, dans ses Annot. al Ditirambo, p. 181: 

“Giovani Villani con Ricordono Malespina disse Santa Maria N' Ipotecosa in vece di Santa Maria Ipotecusa.” 


Verbes employés substantivement.

Cette forme est commune à tant de langues, que je suis loin de la considérer comme un des caractères de la langue romane; et, si j' en fais mention ici, c' est pour dire que l' ancien français appliquait à tous les mots employés substantivement la règle relative à la distinction des sujets et des régimes, par la présence ou l' absence de l' S à la fin des substantifs.

Sujets:

Puisque li alers te delite. Fabliau de Cortois d' Arras.

Que li prendres si la deçoit. Le Castoiement des dames. 

Si la blonde savoit

Com li departirs m' ocira.

Raoul de Beauvais. (1: La Borde, Essai sur la musique, t. II, p. 159.)

Ses biax parlers que tant plest à oïr. 

Simon d' Athies. (2: Ib. p. 162.)

Régimes:

En lor aller, en lor venir,

En lor tesir, en lor parler.

Le Castoiement des dames. 

“Mainte larme i fu plorée de pitié al departir de lor pays.” 

Villehardouin, p. 17.

Les autres langues de l' Europe latine ne distinguant pas les sujets et les régimes dans les verbes employés substantivement, il suffira de rapporter les exemples suivants: 

Espagnol:

Como es natural cosa el nascer é el morir. (N. E. el nacer y el morir)

Arcipreste de Hita, cob. 917.

Mi esperar ja desespera.

Juan de Mena, Cancionero general, fol. 27.


Presumir de vos loar

Segun es vuestro valer

Paresce querer contar 

Las arenas de la mar. 

(N. E. Según; parece)

Juan de Mena, Cancionero general, fol. 24. 


Portugais:

Quem vio um olhar seguro, hum gesto brando.

Camões, Os Lusiadas, III, St. 143. 


Italien:

...Fulminato e morto giacque

Il mio sperar che troppo alto montava.

Petrarca, canz. I. 

Les adjectifs employés soit dans la forme impersonnelle, soit avec l' article, font aussi les fonctions de substantifs dans les diverses langues de l' Europe latine.