Mostrando las entradas para la consulta fortuna ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fortuna ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 25 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA. Lidia, Nicostrato, Pirro, perera

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA NOVENA.

Lidia, dona de Nicostrato, vol a Pirro. Este, per a pugué créurela, li demane tres coses y ella les fa totes, y ademés de aixó, en presensia de Nicostrato se revolque en Pirro, y a Nicostrato li fa creure que no es verdat lo que ha vist.

pera, perera, Lidia, Nicostrato, Pirro


Tan los habíe agradat la historia de Neifile que no podíen dixá de enríuressen ni de parlá de ella, y encara que lo rey moltes vegades los haguere ordenat silensio. Habénli manat a Pánfilo que contare la seua, después de que callare la juventut, aixina va escomensá:
No crec yo, reverendes siñores, que ñague res, per serio y perillós que sigue, que no se atrevixque a féu qui en ardó vol. Aixó, encara que haigue sigut probat en moltes histories, yo probaré de contáton una, y escoltaréu com una Siñora va tindre mol mes favorable la fortuna que sensato lo coneiximén. Y per naixó no aconsellaría a dingú que les patades de la que tos parlaré se arriesgo a seguí, perque no sempre la fortuna está disposada de un modo, ni tots los homens del món se poden burlá tan fássilmen.

A Argos, siudat antiguíssima de Acaya, mol mes famosa per los seus antics reys que per la seua grandesa, va ñabé un home noble de nom Nicostrato, que ya prop de la vellea la fortuna li va doná per dona a una gran Siñora, mol hermosa y tirada cap abán, que se díe Lidia. Teníe este home, que ere noble y ric, mols criats, gossos y falcons de cassa, y li enchisáe la cassera. Teníe entre los seus atres domestics un jovenet cortés, adornat, mol majo de cos, y en ma dreta per a consevol cosa que haguere volgut fé, de nom Pirro, al que Nicostrato mes que a cap atre volíe, y mol se fiabe de ell. De éste, Lidia se va enamorá en molta passió, tanta que ni de día ni de nit podíe tindre lo pensamén a datra part mes que en ell; y de este amor, o Pirro no sen acatáe o igual no u volíe, aixina que no sen preocupabe gens. De aixó la Siñora portáe al ánimo un doló intolerable; del tot disposada a félay sabé, va quirdá a una camarera seua, de nom Lusca, de la que sen fiáe mol, y li va di assó: - Lusca, los benefissis que has ressibit de mí te han de fé obedienta y fiel, y per naixó has de tindre cuidado en lo que ara te diré, que cap persona u séntigue may, mes que aquell a qui yo te mana. Com veus, Lusca, yo soc una dona jove y fresca, y plena de totes les coses que consevol pot dessichá, y en ressumen, exepte de una cosa, no puc queixám; y ésta cosa es que los añs del meu home són massa si se comparen en los meus, aixina que de alló de lo que les dones joves mes disfruten vic poc contenta; y sin embargo, dessichánu com les atres, fa mol tems que vach dessidí no voldre (si la fortuna me ha sigut poc amiga al donám un home tan agüelo) sé yo enemiga de mí mateixa, y sabré trobá la manera de conseguí lo que vull. Hay pensat que esta falta la podría arreglá als brassos de Pirro, com que mes digne de aixó es que cap atre, y hay ficat en ell tan amor que may me trobo be, mes que cuan lo vech o penso en ell; si no me ajunto en ell pronte, sértamen crec que me moriré. Y per naixó, si la meua vida te es volguda, per lo michá que milló te paregue li significarás lo meu amor y tamé li rogarás de la meua part que vullgue vindre a mí cuan tú vaigues a buscál.

La camarera va di que u faríe de bona gana, y cuan li van pareixe lo tems y lloch oportuns, emportánse a Pirro apart, lo milló que va sabé, li va doná la embaixada de la seua Siñora. Sentín aixó, Pirro se va extrañá mol, perque no sen habíe acatat de res, y se li va ficá la mosca detrás de la orella, pensán que la Siñora vullguere probál, per lo que va contestá enseguida:

- Lusca, no me puc creure que estes paraules vinguen de la meua Siñora, y per naixó has de tindre cuidadet en lo que dius; si vingueren de ella, no crec que siguere en ánim de cumplíles, pero si les diguere en serio, lo meu siñó me honre mes de lo que me mereixco, no li faría esta traissió, per la meua vida, y tú cúidaten de no parlám de estes coses. Lusca, sense assustás per les seues dures paraules, li va di:

- Pirro, de éstes y de consevol atra cosa que la Siñora me mano te parlaré tantes vegades com ella meu encomano, te agrado o te molesto. Y enfadada, en les paraules de Pirro sen va entorná cap a la Siñora, la que, al sentíles va dessichá morís; y después de algúns díes va torná a parláli a la camarera:

- Lusca, saps que a la primera destralada no cau la carrasca; per lo que me pareix que has de torná an aquell que tan leal li vol sé al seu Siñó, en perjuissi meu, y cuan trobos lo tems convinén, amóstrali lo meu ardó y fésu com pugues, pero que la cosa tingue efecte, perque si no se pot conseguí, yo me moriré y ell se creuríe que habíe sigut per probál; y de lo que busquem, que es lo seu amor, se seguiríe lo odio. La camarera va consolá a la Siñora y, buscán a Pirro, lo va trobá alegre y ben disposat, y aixina li va di: - Pirro, yo te vach mostrá fa pocs díes en quín gran foc la teua Siñora y meua está per l´amor que te té, y ara un atra vegada te u hay de repetí, que si tú continúes tan du com lo atre día, ella viurá poc tems; per lo que te rogo que vullgues consolála en lo seu dessich; y si te emperres en dí que no, encara que yo te tenía per sabut, te tindré per un saboc.


¿Quína gloria mes gran que una Siñora com ella, tan guapa, tan noble, tan rica, te vullgue sobre totes les coses? Ademés de aixó, ¡cuán obligat te has de sentí a la fortuna, pensán que te ha ficat dabán tal oportunidat, mol apropiada per a la teua juventut, y encara refugi per a les teues nessessidats! ¿A quí coneixes paregut a tú que estigue milló del que tú podríes está, si u penses be? ¿Quín atre trobarás que tingue armes, caballs, robes y dinés, y pugue está com tú estarás, si vols consedíli lo teu amor? Obri, pos, lo pensamén a les meues paraules, y recorda que sol una vegada te passará, que la fortuna vingue a trobát en cara alegre y en los brassos uberts. Si ara no la saps ressibí, al trobát después pobre y pidolán, de tú mateix y no de ella te haurás de queixá. Y ademés de aixó, no se té que tindre la mateixa lealtat entre los criats y los Siñós que entre amics y parens; tal los tenen que tratá los del servissi com an ells los traten. ¿Esperes tú, si tingueres una dona guapa, o mare, o filla, o germana, que li agradare a Nicostrato, que ell entropessaríe en la lealtat que tú vols guardáli en la seua dona? Tonto eres si tu creus; pots está segú que si rogán y festeján no u conseguire, faríe aná la forsa. Tratem, pos, an ells y a les seues coses com ells mos traten a natros y a les nostres; agarra ara lo benefissi de la fortuna, no la apartos; ix a trobála al camí, y ressibixla cuan ve, que per sert, si no u fas, ademés de la mort que sense cap duda se seguirá de la teua Siñora, tú te arrepentirás tantes vegades que voldrás seguíla.

Pirro, que moltes vegades habíe estat donánli voltes a les paraules que Lusca li habíe dit, habíe dessidit que, si ella tornáe an ell un atra vegada, li donaríe un atra resposta, y del tot se plegaríe a complaure a la Siñora, si puguere assegurás de que no lo estáe ficán a proba; y per naixó va contestá: - Mira, Lusca, totes les coses que me dius sé que són verdat; pero yo tamé sé que lo meu siñó es mol sabut y espabilat, y com fique a la meua ma tots los seus assuntos, mol me barrunto que Lidia, en lo seu consell y voluntat faigue aixó per a probám, y per naixó, si tres coses que yo li demana vol fé per a aclarímu, lo que me demano después u faré sense chistá. Y les tres coses que vull són éstes: primera, que en presensia de Nicostrato ella mateixa mato al seu falcó mes cassadó; segona, que me envió una treneta de la barba de Nicostrato, y, tersera, un quixal de ell, de los mes sans.

Estes coses li van pareixe mol difissils a Lusca y a la Siñora; pero Amor, que es bon consoladó y gran mestre de consells, la va fé dessidís a féu, y per la camarera li va enviá a dí que alló que li habíe demanat u faríe, y pronte; y ademés de aixó, encara que mol listo reputabe a Nicostrato, li va di que en presensia seua se gitaríe en Pirro y que a Nicostrato li faríe creure que no ere verdat. Pirro, pos, se va quedá a la espera de lo que faríe la noble Siñora. Ella, al cap de uns pocs díes, cuan Nicostrato donáe un gran amorsá, com acostumabe a fé assobín, an algúns gentilhomens, y habén ya alsat los mantels, vestida de vellut verd y mol adornada, eixín de la seua cámara, an aquella sala aon estáen ells va acudí, y veénla Pirro y tots los demés, sen va aná cap a la percha aon estabe lo falcó, al que Nicostrato volíe tan, y soltánlo com si lo vullguere pendre a la ma, lo va agarrá y lo va empastrá contra lo muro, matánlo. Nicostrato va cridá: «¡Ay, dona! ¿Qué has fet?», no li va contestá res, sino que giránse cap als nobles homens que en ell habíen minjat, los va di: - Siñós, tanta vengansa me pendría de un rey que me afrentare, com u hay fet de este falcó. Hau de sabé que este muixonot me ha pres tot lo tems que se té que dedicá a la dona, durán mol tems. Apenes apunte la aurora, ya está Nicostrato eixecat y pujat a caball, en lo seu falcó a la ma, y cabalgán per los plans veénlo volá; y yo, com veéu, sola y descontenta, al catre que me hay quedat; per naixó moltes vegades hay tingut dessichos de fé lo que ara hay fet, y sol me reteníe lo tindre que féu dabán de homens que justos jutges siguen de la meua querella, com crec que u siréu vatros. Los nobles Siñós que la escoltáen, sen enríen tots de les seues paraules, y giráen lo coll cap a Nicostrato, que estabe enfadat, y li van escomensá a di: - ¡Ah, qué be ha fet la Siñora al vengá la seu afrenta en la mort del falcó! Y en datres bromes sobre tal materia, habén ya la Siñora tornat a la seu cámara, en rissa van convertí lo cabreo de Nicostrato.

Pirro, vist aixó, se va di a sí mateix:

«Soberbio escomensamén ha donat la Siñora a los meus felisos amors: ¡Deu faigue que persevero!». Matat, pos, per Lidia lo falcó, no van passá mols díes cuan, están ella a la seua alcoba juns en Nicostrato, ell fénli cussigañes y caríssies, van escomensá a tontejá, y ell, jugán chugán, estiránla del pel, li va doná ocasió de ficá en efecte la segona cosa demanada per Pirro; y agarránlo de la barba, y rién, tan fort va estirá que li va arrencá una bona mota de pel, de lo que queixánse Nicostrato, ella va di:

- ¿Per qué tens que ficá esta cara per tráuret uns sis pelets de la barba? ¡Ara saps lo que sentía yo cuan me estirabes fa poquet dels pels!

Y aixina continuán de una paraula en atra lo joguet, la dona se va guardá los pels de la barba que li habíe arrencat, y lo mateix día los va enviá al seu amán. La tersera cosa li va fé cavilá mes a la Siñora, pero tamé (com ere espabilada y amor la fée espabilá mes) va trobá lo modo de cumplíu. Nicostrato teníe dos sagalets confiats per son pare per a que an aquella casa adeprengueren bones maneres. Estos, cuan Nicostrato minjáe, la un li talláe o trincháe y li servíe lo plat, y lo atre li escansiáe y donabe de beure. Fen cridá als dos, los va doná a entendre que los fée pudó lo aliento o alé, y los va enseñá que, cuan servigueren a Nicostrato, tiraren lo cap cap a atrás tan com pugueren, y no li digueren aixó may a dingú.

Los jovenets, creénsu, van escomensá a seguí aquelles maneres que la Siñora los habíe enseñat; ella una vegada li va preguntá a Nicostrato:

- ¿Ten has donat cuenta de lo que fan estos sagals cuan te servixen?
Va di Nicostrato: - Claro que sí, pero no hay volgut preguntá per qué u fan.
La Siñora li va di:

- No cal que u preguntos, que yo te u diré. Te u hay amagat mol tems per a no disgustát, pero ara que men dono cuenta de que datres escomensen a acatássen, ya no ting que amagátu. Aixó te passe perque la boca te put, te fa pudó, y no sé quina sirá la raó, perque aixó no solíe passá; y ésta es una cosa mol desagradable, tenín que tratá tú en gentilhomens, y per naixó se ha de vore la manera de arregláu.
Va di entonses Nicostrato:

- ¿Qué podrá sé assó? ¿Tindré algún quixal querat?
A lo que Lidia va di:

- Potsé sí.

Y portánlo cap a una finestra li va fé obrí la boca com un rap o un sirulo - siluro de Mequinensa, y después de mirá be totes les pesses, de dal, de baix, de la dreta, de la esquerra, li va di:

- Oh, Nicostrato, ¿cóm pot sé que no ten haigues acatat? Ne tens una an esta part que, per lo que me pareix, no sol está querada, mes be está tota podrida, y casi segú que si no se trau corromprá a les que están a la vora; per lo que te aconsellaría que te la arrancaren antes de que lo assunto vaigue mes abán.

Va di entonses Nicostrato:

- Ya que aixina te pareix, estic de acuerdo, que vaiguen a buscá a escape a un Maestrebarres que me la trague.
A lo que la Siñora va di: - No fará falta que per a naixó vingue cap maestre, me pareix que sense buscán cap yo mateixa te la arrencaré prou be. Y, per atra part, estos maestres són tan crueles al fé estos servissis que lo cor no me podríe patí de vóret a les mans de un extrañ; y per naixó voldría féu yo mateixa, que al menos, si te fa mol mal, yo te la soltaré incontinenti, cosa que lo destripaquixals no faríe.

Fénse, pos, portá los instrumens propis de tal faena y fen eixí de la cámara a tots menos a Lusca, se van tancá a dins y van fé gitás a Nicostrato damún de una taula. Ficánli les mordasses a la boca, y pessigán un quixal del señ, per mol fort que ell va cridá y plorá de doló, ben aguantat com estáe, la Siñora li va arrencá lo quixal. Amagánlo enseguida, y cambiánlo per un atre querat y podrit que Lidia teníe a la burchaca, an ell, casi mich mort, lay van amostrá, dién:

- Mira lo que has tingut a la boca tan tems.

Creénsu ell, encara que tan doló habíe aguantat, y encara mol se queixáe, sin embargo, después de vórel fora, li va pareixe está curat, y poc a poc se va aná reconfortán, menguán lo doló, y va eixí de la cámara.

La Siñora li va enviá al seu amán lo quixal per mich de Lusca. Este, ya segú del seu amor, se va oferí disposat a tot lo seu gust. La Siñora, dessichán assegurál mes y pareixénli cada hora mil antes de está en ell, volén cumplí lo que li habíe prometut, fen vore que estáe dolenta, están después de minjá Nicostrato visitánla, com sol estáe en ell Pirro, los va demaná, per a aliviás de les molesties, que la ajudaren a baixá hasta lo jardí. Per lo que aguantánla Nicostrato de un costat y Pirro del atre, la van arrimá al vergé, y a un planet al peu de una bona perera la van dixá. Allí, están assentats un ratet, va di la Siñora, que ya li habíe fet informá a Pirro de lo que teníe que fé: - ¡Pirro, ting gran dessich de minjám alguna de estes peres; puja a la part mes alta y avíamen unes cuantes de les mes maduretes!

Pirro, puján a la perera ágilmen, va escomensá a aviá peres cap aball, y mentres les tiráe, va di: - Ey, Siñó meu, ¿qué es assó que feu? ¿Y vosté, Siñora, cóm no teniu vergoña de féu están yo presén? ¿Se creuen que soc lo cèlio de Tortosa? Vosté estabe fa un momén mol dolenteta, ¿cóm se ha curat tan pronte per a fé estes coses? Per a fé aixó tenen moltes hermoses alcobes; ¿per qué no sen van an alguna de elles a fé estes gorrinades? Sirá mol milló que féu están yo dabán, o damún.
La Siñora, giránse cap al home, va di:

- ¿Qué diu este Pirro? ¿Alusine?

Va di entonses Pirro:

- No alusino, no, Siñora; ¿no se creuen lo que vech?

Nicostrato se extrañáe mol, y va di:

- Pirro, verdaderamen crec que ensomies truites.

A lo que Pirro va contestá:

- Siñó meu, yo no ensomio res, y vosté tampoc ensomie; vosté se meneje tan que si aixina se menejare esta perera, no ne quedaríe cap a dal, la solada siríe grossa.

Va di la Siñora entonses:

- ¿Qué pot sé aixó? ¿Podríe sé que li pareguere verdat lo que diu? Si yo estiguera sana, pujaría a la perera, a dal de tot, per a vore quínes maravilles són eixes que diu que veu.

Pero Pirro, a la punta de la perera, parlabe y continuabe lo discurs, aixina que Nicostrato li va di: - Baixa aquí.

Y ell va baixá; y li va di:

- ¿Pero qué dius que veus?

Va di Pirro:

- Crec que me teníu per sompo o alelat. Yo los veía als dos, vosté damún de la vostra dona, ya que ting que díu; y después, al aná baixán, los hay vist eixecás y ficás com ara están, assentats.
- De verdat - va di Nicostrato -, tens que está alusinán per lo que dius, no mos ham mogut gens desde que vas pujá a la perera, estáem tot lo rato com tú mos veus.

A lo que va di Pirro:

- ¿Per qué hauríem de discutí? Yo tos hay vist la un damún del atra.
Nicostrato se extrañáe mes a cada momén, tan que va di: - ¡Vull vore si eixa perera está encantada y si qui está ahí dal veu maravilles! Y se va empiná soca amún; y cuan ya estáe a dal de tot, la seua dona y Pirro van escomensá a refregás an terra.
Veén aixó Nicostrato, va escomensá a quirdá:

- ¡Ay, dona roína! ¿Qué estás fen? ¿Y tú, Pirro, de qui yo mes men fiaba? Y dién aixó va escomensá a baixá de la perera. La Siñora y Pirro díen: - Estem aquí assentadets.

Y al vórel baixá se van alsá y se van assentá de la mateixa guisa que ell los habíe dixat. Al arribá a baix Nicostrato y vórels aon los habíe dixat, va escomensá a insultáls.
Y Pirro li díe:

- Nicostrato, ara men dono cuenta de que, com vos díeu antes, vach vore coses engañoses mentres estaba damún de la perera; y u vech cla perque a vosté li ha passat lo mateix. Y que yo dic la verdat no tos u pot demostrá res mes que lo señ, y pensá per qué la vostra dona, que es honestíssima y mes prudén que cap, si vullguere engañátos, u faríe dabán dels vostres ulls. Res vull di de mí, que primé me dixaría fé a cuarts que pensá en assó, no ya féu en presensia vostra. Per lo que la raó de estes visions han de vindre de la perera, perque res del món me haguere fet creure que vos no estáeu aquí baix refregántos en la vostra dona si no haguera sentit de vosté mateix que li ha paregut que yo u faia, que ni may u faría, ni u pensaría. La Siñora, que tota enfadada se habíe eixecat, va escomensá a di:

- Mala ventura tingues si me tens per tan poc sensata que, si vullguera arribá an estes miseries que tú dius habé vist les faiguera dabán dels teus ulls. Pots está segú de aixó, si alguna vegada lo dessich me vinguere, no me vindríe aquí, sino que me voría capás de féu de amagatóns a una de les nostres alcobes, de guisa o manera que tú may ten enterares. Nicostrato, al que verdat li pareixíe lo que díen la un y l´atra, que dabán de ell no hagueren fet lo que habíe vist, dixán les paraules y los renecs sobre aquell assunto, va escomensá a raoná sobre lo extrañ del fet y del milacre de la vista que aixina cambiabe a qui pujáe a la perera. Pero la Siñora, que de la opinió que Nicostrato mostrabe habé tingut de ella estáe enfurruñada, va di: 

- Esta perera no ne fará datra, ni a mí ni a cap atra dona, de estes deshonres, si yo puc; y per naixó, Pirro, ves y busca una destral y en dos asclades tállala, y véngamos als dos, encara que mol milló siríe fótreli en lo cas de la estral al cap de Nicostrato, que sense cap considerassió tan pronte se ha dixat segá los ulls de la inteligensia; que, encara que als dos que tens a la cara los pareguere lo que dius, per res habíes de creure lo que la teua men te presentáe. Pirro, a escape, va aná a buscá una destral y va tallá la perera a ran de soca, y cuan la Siñora la va vore an terra, li va di a Nicostrato:

- Pos com ya vec abatut al enemic de la meua honestidat, la meua ira se ha acabat. Y a Nicostrato, que lay demanáe, benignamen lo va perdoná, manánli que no se li ocurriguere pensá may mes de aquella manera, que mes que an ella lo volíe. Aixina, lo pobret home cornut, juns en ella y en lo seu amán sen van torná cap a la casa, y allí, después, moltes vegades Pirro de Lidia y ella de ell, en mes calma van chalá tot lo que van vullgué.
Deu mos u dono a natros.

viernes, 15 de marzo de 2024

Fortuna - Fraissher

Fortuna, s. f., lat. fortuna, fortune.

Los bes de fortuna que son coma nient.

Dona fortuna gira e regira totz jorns sa roda.

(chap. Doña, la dona fortuna gire y regire tots los díes sa (la seua) roda.)

V. et Vert., fol. 32 et 29.

Les biens de fortune qui sont comme rien.

Dame Fortune tourne et retourne toujours sa roue.

Loc. Tot atressi com fortuna de ven,

Que torba 'l mar e fa 'ls peyssos gandir.

P. Cardinal: Tot atressi.

Tout ainsi comme coup de vent qui trouble la mer et fait fuir les poissons.

CAT. ESP. PORT. IT. Fortuna. (chap. Fortuna, fortunes; sort, sorts; fortuna de dinés; marca de tabaco. Desideri Lombarte va escriure algo paregut an aixó: cuan passe la fortuna estic dormín... No sé quína marca de sigarros fumáe. Ya diuen que lo fumá, mate. Lo naixe tamé.)

Desideri Lombarte, fumán, Peñarroya, Peñarroija, Pena-Roja, Penarroija, Tastavins; Fortuna

2. Fortunar, v., lat. fortunare, fortuner, rendre heureux, favoriser, combler de biens.

Part. pas. Lo qual es ben savi e ben fortunat.

L'Arbre de Batalhas, fol. 77.

Lequel est bien sage et bien heureux.

Per conjunctio de la luna ab planetas fortunadas.

De totz bes... so fortunadas et plenas. 

Eluc. de las propr., fol. 117 et 170. 

Par conjonction de la lune avec planètes fortunées.

De tous biens... sont comblées et pleines.

ANC. FR. L'Inde pourtant ne pense 

Te veincre; car les dieux 

D'une autre récompense 

Te fortunent bien mieux.

Ronsard, t. 1, p. 410. 

Nature t'a de ses dons fortuné.

Forcadel, Épigrammes, p. 177.

ANC. ESP. Fortunar. IT. Fortunare.

3. Infortunat, adj., lat. infortunatus, infortuné, malheureux, défavorable.

Per conjunctio de la luna ab planetas fortunadas... et per conjunctio ab infortunadas. Eluc. de las propr., fol. 117.

Par conjonction de la lune avec planètes fortunées... et par conjonction avec infortunées.

CAT. Infortunat. ESP. Infortunado. IT. Infortunato. (chap. infortunat, infortunats, infortunada, infortunades; desafortunat, desafortunats, desafortunada, desafortunades.)

 

Fotre, v., lat. futuere, coïter, se livrer à l'acte de la copulation. 

Lo fotaire es tan de fotre angoxos.

T. de Blacas et de Pelissier: En Pelicer. 

Le coïteur est tellement angoisseux de coïter. 

Tomás Bosque; Goz, gozos, goza, goces, gocet, gocets, goceta, gocetes al Mezquín, Mesquí

Part. pas. Entro que pro fotut agues.

(chap. Hasta que haguera fotut o futut prou; chulá, fotre, follá, cardá, fótrela a dins, enterrá la nutria, com diu lo comandán Lara, embutí al dimoni al infern, etc.)

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.

Jusqu'à ce que j'eusse assez coïté.

IT. Fottere. (chap. Fotre: fótego, fots, fot, fotem, fotéu, foten; fotut, fotuts, fotuda, fotudes; futut, fututs, futuda, futudes; follat, follats, follada, follades; chulat, chulats, chulada, chulades.)

2. Fotaire, s. m., coïteur, qui jouit d'une femme.

Lo fotaire es tan de fotre angoxos.

T. de Blacas et de Pelissier: En Pelicer. 

Le coïteur est tellement angoisseux de coïter.

(chap. Fotedó, chuladó, folladó, cardadó; fotedora, chuladora, folladora, cardadora.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera, quína grassia que fa lo catalaniste

 

Fozil, s. m., du lat. focillare, fusil.

Port la peir' e l' esc' e 'l fozill.

Marcabrus: Lo vers comens.

Je porte la pierre et l'amorce et le fusil.

Qui de fort fozil

Non vol cotel tochar.

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Qui de fort fusil ne veut frotter couteau.

Fig. Ill clerc son li

Cotz e fozill.

Paulet de Marseille: L'autr'ier. 

Les clercs lui sont pierre et fusil.

E m sent feritz d' un tal fozil,

D'on nueg e jorn mi apilh.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Et je me sens frappé d'un tel fusil, d'où nuit et jour je me soutiens.

ANC. CAT. Focil. ESP. (Pedernal, piedra de fusil) PORT. Fusil. IT. Fucile. 

(chap. Pedra cuarzo, per a ensendre, trau purnes o chispes. Después se va fé aná la mecha, mechero, en una pedra com les que encara veém als mecheros de gas.)

Mechero, mecha, ensendre, chisquero

 

Frachurar, Fraiturar, v., être indigent, manquer.

Autras m'en faran fraiturar.

Rambaud d'Orange: Ben sai qu' a. 

Autres m'en feront manquer.

Part. prés. Qui dona a prueyme frachuran,

Almorna dona.

(chap. Qui done al prójimo nessessitat, almoina done.)

Brev. d'amor, fol. 62. 

Qui donne au prochain indigent, donne aumône.

ANC. CAT. Freturar, Freyturar.

2. Frachura, Fraitura, s. f., manquement, disette.

Per fraitura d' aiga son ab lui acordat.

Guillaume de Tudela. 

Sont accordés avec lui par disette d'eau.

De tot be frachura e carestia.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

De tout bien disette et cherté. 

CAT. Fretura.

3. Frachuros, adj., indigent, souffreteux.

Om al enemic frachuros,

Que a fam, deu dar que manjar.

Brev. d'amor, fol. 68.

A l'ennemi souffreteux, qui a faim, on doit donner de quoi manger.

Substantiv. Partis lo als frachuros que moron de fam. V. et Vert., fol. 77.

(chap. Lo partix als nessessitats, indigens que se moren de fam – com lo pressidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús.)

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús

Partage-le aux indigents qui meurent de faim

ANC. CAT. Freturos.

4. Sofranher, Sofraigner, v., manquer, faire faute.

Ja vilan non deu hom planher 

Si 'l vetz bras o camba franher

Ni ren de sos obs sofranher.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Jamais on ne doit plaindre vilain si on le voit se casser bras ou jambe et manquer de quelque chose de ses besoins.

Ren no m sofraing,

Sol qu'amor no m sofraigna.

Aimeri de Peguilain: En amor. 

Rien ne me manque, pourvu qu'amour ne me manque pas.

Part. pas.

Nuls bos pretz no l'es en re sofraitz.

E. Cairel: Lo rossinhols.

Nul bon mérite ne lui est en rien manqué.

5. Sofracha, Sofrancha, s. f., manque, disette, dénuement, pénurie.

Quar aissi s pert ad estros, 

Per sofracha d'omes bos, 

Aquest segle ves totz latz.

G. Anelier de Toulouse: Ar faray.

Car ainsi ce monde se perd entièrement du tous côtés, par pénurie d'hommes bons. 

Per sofracha de bes temporals. Liv. de Sydrac, fol. 17.

Par dénuement de biens temporels. 

Fig. Sabers no m fai sofracha 

De far un novel sirventes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Savoir ne me fait manque pour faire un nouveau sirvente.

ANC. FR. Grant sofrete a de pain d'avaine. 

Roman de la Rose, v. 10198. 

Mès de ce ont trop grant souffrete

Qu'il ne se pueent solacier.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 171. 

Car de viande aveient sofreite.

Marie de France, t. II, p. 77. 

Con cil qui avoit grant soufraite.

Roman du Renart, t. I, p. 241.

6. Sofrachilla, s. f., dénuement, misère.

Quan ve a la sofrachilla.

B. de Venzenac ou Marcabrus: Lanquan. 

Quand vient au dénuement.

7. Sofrachos, Sofraitos, adj., souffreteux, pauvre, privé de. 

Mas ges los paubres sofrachos 

No seran per els sebelitz.

P. Cardinal: Quan vey lo segle. 

Mais les pauvres souffreteux ne seront point ensevelis par eux.

Fig. La caytiva doloyrosa,

D'amic e d'aver sofrachosa.

V. de S. Honorat. 

La chétive affligée, pauvre d'ami et d'avoir. 

Sofraitos de coratge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Pauvre de coeur. 

ANC. FR. Jugement del soffraitus e venjance des poures.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 139. 

Tant fusse d'argent sofreitoz.

Tu ne seras jà sofretos 

De rien.

Roman du Renart, t. II, p. 214 et 137. 

Son armée fort afoiblie et souffreteuse de toutes choses.

Amyot, Trad. de Plutarque, V. d'Antoine. 

D'aidier ce poure souffreteux.

Charles d'Orléans, p. 134.

Sauvant les vies misérables 

Des povres soufreteux.

Clément Marot, t. IV, p. 298.

 

Fradel, Fradelh, Fraidel, adj., scélérat, ignoble, impie, infâme.

Ignacio Sorolla Vidal, sociolingüista, catalanista, imbécil, aragonés; Fradel, Fradelh, Fraidel, adj., scélérat, ignoble, impie, infâme.

Aital lairon fraidel.

Giraud de Borneil: Lo doutz chant. 

De tels infâmes voleurs.

Una puta gens fradelha.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es. 

Une gent dévergondée scélérate. 

Aquilh gens fradelha.

P. Cardinal: Un sirventes trametray. 

Cette gent scélérate.

Subst. S'us fradels partitz de lei... 

No fosso.

G. Pierre de Casals: Ar m' es. 

Si quelques impies séparés de la loi... ne fussent.

2. Fraidit, adj., infâme, vil, misérable.

En fan essais fraiditz. 

Guillaume de Montagnagout: Non an tan. 

En font essais infâmes. 

Subst. Plus que serps de sicomor

M'en deslong per un fals fraiditz. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu'em. 

Pour un faux misérable, je m'en éloigne plus que serpent de sycomore.

3. Frairin, adj., vil, misérable, odieux, méprisable, mauvais.

Per conseill d'omes frairis.

Marcoat: Mentre m'obri. 

Par conseil d'hommes méprisables. 

Mas la semensa frairina 

Geta malvatz fruch, quan grana.

Marcabrus: Per l'aura freida. 

Mais la vile semence jette mauvais fruit, quand elle graine. 

Fig. Tot tos afars es niens,

Peire Raimon, e 'l sens frairis.

T. de B. de Gourdon et de P. Raimond: Tot tos.

Pierre Raimond, toute ton affaire est néant, et le sens méprisable.

Vostr' amor frairina.

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm.

Votre amour misérable.

ANC. FR. Ne de cuer povres ne frarins, 

Ne blastengiers de ses voisins. 

Fables et cont. anc., t. I, p. 207. 

Tant com il ont le froit éu, 

Et le tens divers et frarin.

Roman de la Rose, v. 69.

La lasse dame, la frarine. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 56.

Artur Quintana Font, catalá, catalanista

 

Fragellar, v., babiller.

Qui qu'en frima ni en fragel.

Pierre d'Auvergne: A vieill trobar.

Qui que ce soit qui en critique et en babille.

Fraire, Fratre, s. m., lat. fratrem, frère. 

Si com Abels e son fraire.

P. Cardinal: Rasos es qu' ieu. 

Ainsi comme Abel et son frère.

Totz temps es ver qu' el laire 

Cuida tuit sian sei fraire.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

En tout temps il est vrai que le larron pense que tous soient ses frères.

Fig. Ans crei que fo fils o fraire de ven, 

Tan cambia leu son cor e son talen. 

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Mais je crois qu'il fut fils ou frère de vent, tant il change facilement son coeur et sa volonté.

Si los agachons que trobaras al pe del terme non eron fraires.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e p., c. 2.

Si les témoins que tu trouveras au pied du terme n'étaient pas frères.

- Religieux, frère d'un couvent. 

Los fraires menors 

En son en grans blasmors.

P. Basc: Ab greu cossire. 

Les frères mineurs en sont en grands blâmes. 

Li fraire del covent. V. de S. Honorat. 

fradre, fradra, 842, serments, homenaches, proto chapurriau, juramens

(chap. Los flares del convén; flare, flares : germá, germans), la forma de flare mes antiga en proto chapurriau es fradre, fradra, que se trobe al añ 842, als juramens, sagramens, homenaches, serments de Estrasburgo, a la actual Fransa.)

Les frères du couvent.

Blas Flare, Black Friday

Ce mot était employé familièrement et amicalement.

Folques lhi a dih: “No fassatz, fraire

Quar lo reis es tos senher e tos compaire.” 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 106. 

Foulques lui a dit: “Ne faites pas, frère, car le roi est ton seigneur et ton compère.”

Fe que dei a Deu, bel fratre.

Guillaume de la Tour: Unas doas. 

Foi que je dois à Dieu, beau frère.

- Signe du zodiaque.

Del ter signe m' es veiayre 

Que es nomnat li duy fraire.

Brev. d'amor, fol. 27. 

Du troisième signe il m'est avis qu'il est nommé les deux frères.

ANC. ESP.

Fradre, disso, tue cosa asmela bien contada.

Los fradres de la casa. 

V. de San Millán, cop. 85 et 351. 

ANC. CAT. Frare. ESP. MOD. Fraile. IT. Frate. (chap. Flare, flares.)

2. Frar, s. m., frère.

Fetz li tot lo comtat recobrar 

De Ventamilha, que devia tornar 

A Jacobina per la mort de son frar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Vous lui fîtes recouvrer tout le comté de Vintimille, qui devait retourner à Jacobine par la mort de son frère.

3. Frai, s. m., frère.

Li autre frais del temple.

Li frais del temple respondio.

Dels frais del temple.

Tit. de 1192. DOAT, t. CXXIV, fol. 292.

Les autres frères du temple.

Les frères du temple répondaient.

Des frères du temple.

CAT. Fra. ESP. MOD. (chap.) Fray. PORT. Frei, frey. IT. Frà.

4. Fratuel, s. m., lat. fratruelis, neveu du côté de frère, fils de frère.

Avia usurpat l' emperi de son fratuel.

Laicet lo reaume a son fratuel Childebert

Cat. dels apost. de Roma, fol. 120 et 77.

Avait usurpé l'empire de son neveu du côté de frère.

Laissa le royaume à son neveu du côté de frère Childebert.

5. Fraternitat, s. f., lat. fraternitatem, fraternité.

Natural fraternitat.

Brev. d'amor, fol. 133. 

Fraternité naturelle. 

Nostra fraternitat humilment vos requier. V. de S. Honorat. 

Notre fraternité vous demande humblement. 

Cant hom requier ad un abbat lo pa e l'ayga de son monestier, homs demanda essems la fraternitat e la companhia.

V. et Vert., fol. 42. 

Quand on requiert à un abbé le pain et l'eau de son monastère, on demande ensemble la fraternité et la compagnie.

CAT. Fraternitat. ESP. Fraternidad. PORT. Fraternidade. IT. Fraternità, fraternitate, fraternitade. (chap. Fraternidat, fraternidats; germanó, germanós.)

6. Frairesca, s. f., part, portion de frère.

Sol que el non lais a negun meins ne la falcidia, so es de la tersa part de sa frairesca. Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

Pourvu qu'il ne laisse à nul moins de la falcidie, c'est-à-dire de la troisième partie de la part de frère.

De la frairesca que era avenguda ni podia escazer a Na Gailharda, ma seror. Tit. de 1275. DOAT, t. CXXIV, fol. 26. 

De la part de frère qui était advenue et pouvait échoir à dame Gaillarde, ma soeur. 

ANC. CAT. Fraresca.

7. Frayral, adj., fraternel.

No demanda res els bens payrals e frayrals.

Tit. de 1232. DOAT, t. L, fol. 95. 

Ne demande rien aux biens paternels et fraternels.

8. Frairenal, adj., fraternel. 

Corrump la frairenal netceira. Trad. de Bède, fol. 47.

Corrompt l'ignorance fraternelle.

9. Fraternal, adj., du lat. fraternus, fraternel.

La fraternal concordia. Trad. de Bède, fol. 22.

(chap. La fraternal concordia.)

La concorde fraternelle.

ANC. FR. La biauté et l'honnour fraternal.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 262.

CAT. ESP. PORT. Fraternal. IT. Fraternale. (chap. Fraternal, fraternals.)

10. Confraire, Cofraire, s. m., confrère, associé, compagnon.

Moillerat, per saint Ylaire, 

Son d'una foldat confraire.

Marcabrus: Al son. 

Les mariés, par saint Hilaire, sont confrères d'une même folie.

An portels, tras lor repaire, 

Per on entran li cofraire 

Vergonhos, can van cofessar.

B. Carbonel: Tans ricx.

Ont guichets, derrière leur demeure, par où entrent les confrères honteux, quand ils vont se confesser.

Los confrayres e confrayressas de Sanct Esperit.

Statuts de la confr. du S.-Esprit.

Les confrères et confréresses de Saint-Esprit.

CAT. Confrare. ANC. ESP. Confrade. ESP. MOD. Cofrade. PORT. Confrade. IT. Confrate. (chap. Conflare, conflares.)

11. Confrairessa, s. f., confréresse.

Ordenat que entre los confrayres e confrayressas aura bona pax e concordia. Statuts de la confr. de S. Joseph à Toulouse.

Ordonné qu'entre les confrères et confréresses aura bonne paix et concorde.

Seran tengutz totz los confraires et confrairessas.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 211.

Seront tenus tous les confrères et confréresses.

12. Confrairia, s. f., confrérie, association.

Aver ajostar non es paradis, 

Ans comandet Dieus qu'on lo departis 

Tot per confrairia.

Le Moine de Montaudon: Manens. 

Amasser richesse n'est point paradis, mais Dieu commanda qu'on la partageât toute par confrérie. 

Quar d' autras confrayrias ha en la villa.

Tit. de 1390. DOAT, t. CXLVII, fol. 174. 

Car il y a d'autres confréries en la ville.

ANC. ESP.

Meter algun destorbo en esta confreria. 

Poema de Alexandro, cop. 316. 

CAT. Confraria. ESP. MOD. Confradia (cofradía). PORT. Confraria.

(chap. Cofradía, cofradíes; conflaría, conflaríes.)

13. Confraternitat, s. f., confraternité. 

Que haian confraternitat entre lor. 

(chap. Que tinguen confraternidat entre ells.)

Leys. d'amors, fol. 13. 

Qu'ils aient confraternité entre eux.

CAT. Confraternitat. ESP. Confraternidad. PORT. Confraternidade. 

IT. Confraternità, confraternitate, confraternitade.

 

Fraisier, s. m., du lat. fragum, fraisier, plante.

De fraisier me fazia semblar vim.

Rambaud d'Orange: Ancmais.

De fraisier me faisait sembler osier.

(chap. Fresera, freseres; fresa, freses; Fraga; fraula en valensiá antic.)

 

Fresera; fresa, freses; Fraga; fraula en valensiá antic

 

Fraisse, Frayshe, Fraisne, s. m., lat. fraxinus, frêne.

Quan la bruna bisa branda

De la forest fraisses e faus.

G. Adhemar: Quan la bruna.

Quand la brune bise brandit frênes et hêtres de la forêt.

Fraishe val a far hastas.

Eluc. de las propr., fol. 207. 

Frêne vaut à faire lances. 

Bona asta de fraisne.

Guillaume de Tudela. 

Bonne lance de frêne.

CAT. Frexe. ESP. Fresno. PORT. Freixo. IT. Frassino.

(chap. Fresno, fresnos; La Fresneda, Matarraña. Los catalanistes volen que se digue La Freixneda, per la freixa, que es justamen la paraula que Raynouard no fique. Dingú del poble ni dels voltans li diu aixina, menos los cuatre sabocs aragonesos catalanistes, per ejemple Julio o Juli Micolau, lo gosset de Quintaneta y Fuentecica. Se pot triá entre fraisse, frayshe, fraisne, fraissher, fresno, frexe, freixo, frassino, fraxinus, frêne. Se ha de pará cuenta en los que están fen toponimies per Aragó, perque són uns ignorans catalanistes. Per ejemple, Juan Luis Camps Joan, de Queretes.)

Juan Luis Camps Joan, menudet

2. Fraissher, s. m., frêne.

Ab grossa asta de fraissher.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 29.

Avec grosse lance de frêne.

fraisse, frayshe, fraisne, fraissher, fresno, frexe, freixo, frassino, fraxinus, frêne, La Fresneda

 

lunes, 10 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA SEXTA. NOVELA SEGONA.

Lo forné Cisti en una sola paraula fa arrepentís a micer Geri Spina de demanáli algo.

Mol va sé per totes les dones y los hómens alabat la dita de doña Oretta, y la reina va maná que Pampínea continuare; per lo que ella va escomensá aixina:

Hermoses siñores, no sé vore per mí mateixa quí té mes culpa, si la naturalesa emparellán un alma noble en un cos vil o la fortuna emparellán a un cos dotat de un alma noble en un vil ofissi, com li va passá a Cisti, lo nostre consiudadá, y en mols mes ham pogut vore que ha passat. Cisti, provist de un ánim altíssim, la fortuna lo va fé forné.
Y sértamen li fotría yo la martellada per igual a la naturalesa y a la fortuna si no sapiguera que la naturalesa es mol discreta y que la fortuna té mil ulls encara que los tontos se la imaginon sega. Com los mortals fan moltes vegades, insegús de qué los portará lo futur, per a un cas les seues coses mes valioses als puestos mes vils de les seues cases, com menos sospechós, sepulten, y de allí les trauen cuan venen les nessessidats, habenles lo vil puesto mes seguramen conservat que u hauríe fet una hermosa cámara.

Y aixina los dos ministres del món en frecuénsia les seues coses mes pressioses amaguen daball de la sombra de les arts reputades mes vils, per a que al tráureles de elles cuan los fa falta, mes cla aparegue lo seu esplendó. Aixina li va passá al forné Cisti obrínli los ulls de la inteligénsia a micer Geri Spina (la história de doña Oretta, que va sé la seua dona, mel ha portat a la memória). Tos u contaré en una historieta mol curta.

Lo papa Bonifacio, a la vora del cual micer Geri Spina va tíndre grandíssim favor, va maná a Florencia an algúns nobles embajadósseus per a sertes grans nessessidats seues. Habénse quedat ells a casa de micer Geri, y tratán ell en ells los assuntos del Papa, va passá que, consevol que fore la raó, micer Geri en estos embaixadós del Papa, tots a peu, casi tots los matíns passaben per dabán de Santa María Ughi, aon lo forné Cisti teníe lo seu forn y en persona coíe lo pa. A Cisti, encara que la fortuna li haguere donat un ofissi mol humil, tan en ell habíe sigut benigna que se habíe fet mol ric, y sense voldre may abandonál per un atre, vivíe espléndidamen, tenín entre datres bones coses los millós vinsblangs y negres que se trobáen a Florencia o als pobles del voltán. Cisti, veén tots los matíns passá per dabán de la seua porta a micer Geri y los embajadós del Papa, y sén gran la caló, va pensá que siríe gran cortessía invitáls a beure del seu bon vi blang; pero considerán la seua condissió y la de micer Geri, no li pareixíe cosa decorosa atrevís a invitál, y va discurrí una manera que portare a micer Geri a invitás an ell mateix. Y vestín una roba blanquíssima y un devantal o delantal mol llimpio, que mes be lo feen pareixe moliné que forné, tots los matinets a la hora que pensáe que micer Geri en los embajadós passaríe, se fée portá dabán de la seua porta una galleta o cubo nova o nou a cormull de aigua fresca y un jarronet boloñés del seu bon vi blanc y dos tassetes o gotets que pareixíen de plata, de tan clas que eren; y sentánse, cuan passaben (y después de aclarís la gola una vegada o dos), escomensabe a beure en tan gust aquell vi seu que li hagueren entrat ganes de béuressel hasta a un mort. Micer Geri, después de vore alló dos matíns, va di lo tersé: - ¿Qué es aixó, Cisti? ¿Está bo?

Cisti, alsánse rápidamen, va contestá:

- Siñó, sí; pero no tos u podría fé entendre si no lo probáu. Micer Geri, que o per lo tems calén que fée o per habés cansat mes de lo acostumat o potsé per lo gust en que veíe beure a Cisti, sentíe sed, y giránse cap als embajadós los va di sonrién: - Siñós, bo sirá que probem lo vi de este home honrat; potsé sigue tan bo que no mon arrepentiguem.

Y jun en ells se va arrimá a Cisti, y ell, fen inmediatamen traure un bon bang fora de la tahona, los va rogá que se assentaren, y als seus criats que se adelantáen per a rentá los gotets los va di: - Compañs, apartéutos y dixéume fé a mí este servissi, que igual que sé fornejá, sé escansiá; ¡y no esperéu probán ni una gota!

Y dit aixó, rentán ell mateix cuatre tassetes bones y noves, y fen traure un jarret del seu milló vi, nels va doná a beure a micer Geri y als seus compañs. An ells los va pareixe lo milló que habíen begut en mol tems, per lo que, alabánlo mol, mentres los embaxadós van está allí, casi tots los matíns va aná en ells a beure micer Geri. Habén acabat los seus assuntos y tenín que partí, micer Geri los va fé doná un magnífic convit, al que va invitá a una part de los mes honorables siudadáns, y va fé invitá a Cisti, que de cap manera va volé anáy. Va maná entonses micer Geri a un dels seus criats que aniguere a per un cante del vi de Cisti, y de ell ne donare mija tassa per persona la primera vegada que serviguere.

Lo criat, potsé enfadat perque no habíe pogut tastá lo vi, va pendre un gran cante, y al vorel Cisti li va di:

- Fill, micer Geri no te envíe a mí.

Lo que afirmán moltes vegades lo criat y no puguén obtíndre datra resposta, va torná aon micer Geri y lay va di aixina. Micer Geri li va di:

- Torna allí y dísli que de verdat te envío yo, y si un atra vegada te conteste lo mateix pregúntali que aón te envío.

Lo criat, tornán, li va di:

- Cisti, es verdat que micer Geri me envíe un atra vegada.

Cisti li va contestá:

- Segú, fill, que no.

- Entonses - va di lo criat - ¿a quí envíe?

Va contestá Cisti:

- Al Arno.

Lo que contánli lo criat a micer Geri, enseguida li va obrí los ulls de la inteligénsia, y li va di al criat:

- Díxam vore quín cante li portes. - Y veénlo, va di- : Cisti diu be. Y insultánlo, li va fé pendre un cante apropiat. Veénlo Cisti va di: - Ara vech que te envíe a mí.

Y de bona gana lay va umplí.

Y después, aquell mateix día, fen omplí un carretellet del mateix vi y fénlo portá desplayet a casa de micer Geri, sen va aná detrás y al trobás en ell li va di: - Siñó, no voldría que creguéreu que lo cante de este matí me habíe espantat; pero pareixénme que ton habíeu olvidat de lo que yo tos hay mostrat estos díes en les meues jarretes, es di, que este no es vi per a criats, hay vullgut recordátosu este matí. Pero com no soc lo guarda de ell, tos hay portat tot lo que me quede: feu en ell lo que vullgáu.

Micer Geri va ressibí lo bon regalo de Cisti y li va doná les grássies que creíe que conveníen, y sempre después lo va tíndre en gran estima y va sé lo seu amic.