Mostrando las entradas para la consulta fluix ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fluix ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VI.

VI.

Pero Daniel, lo Mussol, sí que sabíe ara lo que ere tindre lo ventre sec y lo que ere un aborto. Estes coses se fan sensilles y comprensibles a determinada edat. Antes, li pareixíen una cosa de bruixes.
Lo desdoblamén de una dona no trobe puesto al servell humano mentres no se fa evidén la pancha delatora. Y assó no passe casi may abáns de la Primera comunió. Los ulls no valen, antes de eixa edat, pera constatá les coses palmaries y simples, tan, que mes abán, mos abrume. Pero tamé Germán, lo Tiñós, lo fill del sabaté, sabíe lo que ere un ventre sec y lo que ere malparí. Germán, lo Tiñós, sempre va sé un bon amic, a totes les ocasions; hasta a les mes difissils. No va arribá, en Daniel, lo Mussol, a la mateixa intimidat que lo Moñigo, per ejemple, pero aixó no ere achacable an ell, ni a Daniel, lo Mussol, ni a cap de les coses y fenómenos que depenen de la nostra voluntat. Germán, lo Tiñós, ere un mosset esmirriat, fluix y blancot de cara, pálit.

Pot sé en un pel menos negre no se li hagueren notat tan los rogles, les calves. Perque Germán teníe calves desde mol chiquet y seguramen per assó li díen lo Tiñós, encara que, per supost, les calves no foren de tiña propiamen parlán. Son pare, lo sabaté, ademés del talleret - a ma esquerra de la carretera, segóns se puje, passat lo palau de don Antonino, lo marqués - teníe deu fills: sis com Deu mane, desglosats en unidats, y datres cuatre de dos bessonades. La seua dona ere mellissa y sa mare de la seua dona, la sogra, u habíe sigut y ell teníe una germana a Cataluña que ere mellissa tamé y habíe tingut tres chiquets de una vegada, y va eixí, per naixó, als diaris y lo gobernadó los habíe socorregut en un donatiu. Tot aixó ere sintomátic sense cap duda. Y dingú apearíe al sabaté de la seua creensia de que estos fenómenos se debíen a un bacilo, "com consevol atra enfermedat". Andrés, lo sabaté, vist de frente, podíe passá per pare de familia numerosa; vist de perfil, impossible. En motius de sobres li díen al poble:
"Andrés, lo home que de perfil no se veu". Y aixó ere casi literalmen sert per lo esmirriat y prim que ere. Y ademés, teníe una mol acusada inclinassió cap a abán, algúns díen que per lo seu treball, datres que per lo seu afán insassiable de perseguí, hasta pédreles de vista, les pantorrilles de les chiques que desfilaben dins del seu cam visual. Veénlo en esta dispossisió resultabe poc creíble, vist de frente o de canto, que siguere pare de deu criatures. Y per si fore poca la prole, lo talleret de Andrés, lo sabaté, estabe sempre ple de verderols, canaris y cagarneres o cardelines engabiats y a la primavera atabalaben en lo seu cri-cri punchán mes de una dotsena de grills. Lo home, atraít per lo misteri de la fecundassió, fée en aquells animalets tota classe de experimentos. Crusabe femelles de canari en verderols y canaris mascles en cardelines femelles pera vore lo que eixíe, y ell assegurabe que los hibrids oferíen entonassións mes delicades y cadensioses que los de pura rassa. Per damún de tot, Andrés, lo sabaté, ere un filósofo. Si li díen: "Andrés, ¿pero no ne tens prou en deu fills que encara busques la compañía dels muixóns?", responíe: "Los muixóns no me dixen escoltá als sagals". Per un atra part, la majó part dels fills estaben ya en edat de espabilás y casi de saltá del niu. Los pijós añs habíen passat a la historia. Per sert que al cridá a quintes a la primera parella de bessons va tindre una discussió acalorada en lo Secretari perque lo sabaté assegurabe que eren de reemplassos diferens.

- Pero home de Deu - va di lo Secretari -, ¿cóm han de sé de diferenta quinta sén bessons? A Andrés, lo sabaté, se ni en van aná los ulls detrás de les fortes cuixes de una mossa que habíe anat a justificá la aussensia de son germá. Después va amagá lo coll, en un movimén que recordabe al caragol que se embutix a la seua clasca, y va contestá:
- Mol fássil; Andressín va naixe a les dotse menos deu del día de San Silvestre. Cuan va naixe lo Mariano ya ere añ nou. Sin embargo, com los dos estaben inscrits al Registre lo 31 de desembre, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va tindre que asseptá que se emportaren juns als dos chics. Un atre de sons fills, Tomás, estabe ben colocat a la siudat, a una empresa de autobusos, autocars o coches de línia. Un atre, lo Garcho, li ajudabe a la sabatería. Les demés eren chiques, exepte, naturalmen, Germán, lo Tiñós, que ere lo mes menut o cagarniu. Germán, lo Tiñós, va sé lo que va di de Daniel, lo Mussol, lo día que este se va presentá a la escola, que mirabe les coses com si sempre estiguere assustat. Afinán un poc, resultabe sé Germán, lo Tiñós, qui habíe rebatejat a Daniel, pero este no li guardabe cap rencor per naixó, al contrari, va trobá en ell, desde lo primé día, una leal amistat. Les calves del Tiñós no van sé obstácul pera una comprensió. Si auncás, les calves van fassilitá aquella amistat, ya que Daniel, lo Mussol, va sentí desde lo primé momén una vehemen curiosidat per aquelles isletes blanques, ubertes al espés océano de pel negre que ere lo cap del Tiñós. Sin embargo, a pesá de que les calves del Tiñós no constituíen cap motiu de preocupassió a casa del sabaté ni al seu reduít rogle de amics, la Pesteta gran, guiada per lo seu frustrat instinto maternal en lo que englobabe a tot lo poble, va dessidí intervindre al assunto, per mes que lo assunto ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res. Pero la Pesteta gran ere mol afissionada a fotres aon dingú la cridáe. Creíe que lo seu interés sense mida per lo prójimo lo dictabe lo seu fervén anhel de caridat, lo seu alt sentit de la fraternidat cristiana, cuan lo sert ere que la Pesteta gran fée aná esta treta pera pugué ensumá per tot arreu com disfrassada, pero poc convinsén, de prudensia y discressió. Una tarde, están Andrés, "lo home que de perfil no se veu", atrafegat al seu cuchitril, lo va sorprendre la arribada de doña Lola, la Pesteta gran.

- Sabaté - va di, apenes va está dabán dell -, ¿Cóm té vosté al sagal en eixes calves?

Lo sabaté no va pedre la compostura ni va apartá la vista de la seua faena.

- Díxol está, siñora - va contestá -. De aquí sen añs no se li vorán les calves.

Los grills, los verderols y les cagarneres armaben un sarabastall espantós y la Pesteta y lo sabaté habíen de entendres a crits.

- ¡Tingue! - va afegí ella, autoritaria -. Per les nits li fique esta pomada. Lo sabaté va alsá la vista cap an ella, va agarrá lo tubo, lo va mirá y remirá per tot arreu y, después, lay va torná a la Pesteta. - Guárdossel - va di -; aixó no val. Al chiquet li va apegá les calves un muixó. Y va continuá treballán.

Alló podíe sé verdat y podíe no séu. Germán, lo Tiñós, sentíe una afissió sense mida per los muixóns. Seguramen se tratabe de una reminissensia de la seua primera infansia, desarrollada entre estridens piulits de verderols, canaris y cardelines. Dingú a la vall enteníe de muixóns tan com Germán, lo Tiñós, que ademés, per los muixóns, ere capás de passás una semana sansera sense minjá ni beure. Esta cualidat va influí mol, sense duda, en que Roc, lo Moñigo, se avinguere a fé amistat en aquell sagal físsicamen tan defissién. Moltes tardes, al eixí de les classes, Germán los díe:

- Anem. Sé aón ña un niu de vileros. Té dotse críes. Está a la tapia del boticari.

O be: - Veniu en mí al prat del Indiano. Está plovisnán y los tords eixirán a picotejá les boñigues. Germán, lo Tiñós, distinguíe com dingú a los muixóns per la violensia o los espasmos del vol o per la manera de piulá; adivinabe los seus instins; coneixíe, en detall, les seues costums; pressentíe la influensia dels cambis atmosferics en ells y se diríe que, de habéu dessichat, haguere adeprés a volá. Aixó, com pot suposás, constituíe pera lo Mussol y lo Moñigo un don de inapressiable valor.

Si anaben a cassá muixóns no podíe faltá la compañía de Germán, lo Tiñós, com a un cassadó que se estime en algo no pot faltáli lo gos. Esta debilidat del fill del sabaté li va portá per un atra part mol serios contratems. En serta ocasió, buscán un niu de gribes entre la malea de damún del túnel, va pedre lo equilibri y va caure aparatosamen damún de la vía, trencánse un peu. Al cap de un mes, don Ricardo lo va doná per curat, pero Germán, lo Tiñós, va renquejá de la cama dreta durán tota la seua vida. Claro que an ell no li importabe aixó massa y va seguí follán nius tan afanós com abáns del percanse.

A un atra ocasió, va caure a plom de un siré silvestre o bort, aon acassabe als tords, damún de una enmarañada romiguera. Una de les punches li va esgarrá lo lóbulo de la orella dreta de dal a baix, y com ell no va voldre que lay cusigueren, li va quedá lo lobulet esguellat en dos parts com la coa de un frac. Pero tot aixó eren gajes del ofissi y a Germán, lo Tiñós, may se li va ocurrí queixás de la seua coixera, de lo seu lóbulo partit, ni de les seues calves que, com díe son pare, les hi habíe apegat un muixó. Si los mals proveníen dels muixóns, benvinguts foren. Ere la seua una espessie de ressignassió estoica sense límits previssibles.

- ¿No te fa mal aixó? - li va preguntá un día lo Moñigo, referínse a la orella.

Germán, lo Tiñós, va sonriure, en la seua sonrissa pálida y trista de sempre.

- Alguna vegada me fa mal lo peu cuan ha de ploure. La orella no me fa mal may - va di.

Pero pera Roc, lo Moñigo, lo Tiñós teníe un valor superió al de un simple experto en muixóns, un ornitólogo en potensia. este ere la seua propia constitussió endeble. En este aspecte, Germán, loTiñós, ere un reclam insuperable pera buscá camorra. Y Roc, lo Moñigo, nessessitabe les camorres com lo pa de cada día. A les romeríes dels pobles de la comarca, durán lo estiu, lo Moñigo trobabe moltes ocasions de entrená los seus musculs. Assó sí, may sense una causa sobradamen justificada. Ña un afán latén de pujansa y hegemonía al colosso de un poble cap als colossos dels pobles veíns, villorrios y aldees. Y Germán, lo Tiñós, tan arguellat y delicat, constituíe un bon pun de contacte entre Roc y los seus adversaris; una magnífica fita pera desllindá supremassíes.
Lo prossés hasta les hostilidats no variabe may. Roc, lo Moñigo, estudiabe lo terreno desde lluñ. Después, li sussurrabe al oít al Tiñós:

- Arrímat y quédat miránlos, com si vullgueres furtals les avellanes que se mingen.

Germán, lo Tiñós, se arrimabe acollonit. De totes formes, la primera bufetada o galtada ere inevitable. No ere cosa de enviá al dimoni la seua bona amistat en lo Moñigo per una coissó que durabe sol un rato. Se aturabe a dos metros del grupet y mirabe als seus componens fito fito. La resposta no se fée esperá:

- No mos miros aixina, pasmat, estaquirot. ¿Es que no te han donat may una guarra?

Lo Tiñós, impertérrit, aguantabe les mirades sense pestañejá o clucá los ulls, y sense cambiá de postura, encara que les cames li tremolaben una mica. Sabíe que Daniel, lo Mussol, y Roc, lo Moñigo, esperaben detrás del taulat dels musics.
Lo colosso del grupo enemic insistíe:

- ¿Has sentit, merdeta (mierdica)? Ya estás colán de aquí o te óbrigo
l´alma en canal.

Germán, lo Tiñós, fée com si no u sentiguere, los dos ulls com a dos faros, sentrats al paquet de avellanes, coto y sense pronunsiá cap paraula. Considerabe ya lo puesto del pressunto impacte y si la herba que patejabe estaríe prou blaneta pera amortiguá la caiguda.
Lo gall adversari perdíe la passiensia:

- Ti, bachillé, pera quen adeprengues.

Ere una cosa inexplicable, pero sempre, en estos casos, Germán, lo Tiñós, sentíe abáns la consoladora presensia del Moñigo a la seua esquena que la coissó de la galtada.
La seua consoladora presensia y la seua veu próxima, calenta y protectora:

- Li has pegat al meu amic, ¿verdat? - y afegíe, mirán compassivamen a Germán -:
¿Li has dit tú algo, Tiñós?

- No hay ubert la boca. Me ha pegat perque los miraba.

La riña ya estabe armada y lo Moñigo portáe, ademés, la raó en cuan que l´atre li habíe pegat al seu amic sol per mirál, es a di, segóns les elementals normes del honor dels sagals, sense prou motiu ni justificassió.

Y com la superioridat de Roc, lo Moñigo, en aquell empeño ere cosa descontada, sempre acababen assentats al "campo" del grupo adversari y minjánse les seues avellanes.

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XIX.

XIX.

Germán, lo Tiñós, va eixecá un dit, va girá un poc lo cap pera escoltá milló, y va di:

- Assó que cante an eixa bardissa es un arrendajo.

garrulus glandarius, arrendajo
(garrulus glandarius)

Lo Mussol va di:

- No. Es una cardelina.

Germán, lo Tiñós, li va explicá que los arrendajos teníen unes condissións vocals tan particulás, que podíen imitá los piulits y chulits de tota classe de muixóns. Y los imitaben pera atráurels y fótressels después. Los arrendajos eren muixóns mol poc recomanables, hipócrites y roíns. Lo Mussol va insistí:

- No. Es una cagarnera.

Trobabe plaé en portá la contraria aquell matí. Sabíe que ñabíe una forsa a la seua opossisió, encara que esta fore infundada. Y trobabe una satisfacsió morbosa y fosca en la contradicsió. Roc, lo Moñigo, se va incorporá de un bot y va di:

- Miréu; un tonto de aigua. Siñalabe a la dreta de la Badina, tres metros mes allá de aon desaiguabe lo Chorro. Al poble los díen tontos a les serps de aigua. Ignoraben lo perqué, pero ells no ficaen may lo nas a les raóns que inspiraben lo vocabulari de la vall.
U asseptaben, simplemen, y sabíen per assó que aquella serp que arribabe a la riba del riu a coetades espasmódiques ere un tonto de aigua. Lo tonto portáe un peixet atravessat a la boca. Los tres se van ficá de peu y van apilá uns códuls.

Germán, lo Tiñós, va advertí:

- No lo dixéu pujá. Los tontos a les costes se fan un aro y roden mes de pressa del que corre una llebre. Y ataquen, ademés. Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, van mirá en temó a la serpota. Germán, lo Tiñós, va saltá de bolo en bolo pera arrimásseli en un codul a la ma. Va sé una mala patejada o una rellissada a la herbeta de les pedres, o un fallo de la seua cama coixa. Lo cas es que Germán, lo Tiñós, va caure aparatosamen contra les roques, y se va estossolá en un cop tremendo al cap, y va baixá, com un feix de lleña sense vida, hasta la Badina del Inglés. Lo Moñigo y lo Mussol se van aviá al aigua detrás dell, sense pensássu. Brasseján dessesperadamen van pugué traure a la vora lo cos estamordit del seu amic.
Lo Tiñós teníe una ferida mol gran al clatell y habíe perdut lo coneiximén. Roc y Daniel estaben assustats. Lo Mussol se va tirá al muscle lo cos inanimat del Tiñós y lo va puchá hasta la carretera. Ya a casa de Quino, la Pesteta li va ficá unes compreses de alcohol al cap. Al poc tems va passá per allí Esteban, lo forné, y lo va portá al poble en la seua tartana. Rita, la Tonta, va escomensá a cridá al vore arribá al seu fill en aquell estat.
Van sé uns moméns de confusió. Sing minuts después, lo poble en massa se apiñabe a la porta del sabaté. Apenes li dixaben pas a don Ricardo, lo meche; tanta ere la seua anhelán impassiensia. Cuan este va eixí, tots los ulls lo miraben, pendéns de les seues paraules:

- Té fracturada la basse del cráneo. Está mol grave. Demanon una ambulansia a la siudat - va di lo meche.

De repén, la vall se habíe tornat grisa y opaca als ulls de Daniel, lo Mussol. Y la llum del día se va fé pálida y massilenta. Y tremolabe al aire una forsa encara mes gran que la de Paco, lo ferré. Pancho, lo Sensedéu, va di de aquella forsa que ere lo Destino, pero la Pesteta va di que ere la voluntat del siñó. Com no se ficaben de acord, Daniel se va escabullí y va entrá al cuarto del ferit. Germán, lo Tiñós, estabe mol blang y los seus labios tancats en una suave y diluída sonrissa. Lo Tiñós va serví de cam de batalla, durán vuit hores, entre la vida y la mort. Va arribá la ambulansia de la siudat en Tomás, lo germá del Tiñós, que treballabe a una empresa de autobusos. Lo germá va entrá a casa com un endemoniat y al passillo se va trobá en Rita, la Tonta, que eixíe despavorida de la habitassió del dolén. Se van abrassá mare y fill de una manera casi eléctrica.
La exclamassió de la Tonta va sé com una chisparrada fulminán.

- Tomás, arribes tart. Ton germá se acabe de morí - va di.

Y a Tomás se li van saltá les llágrimes y va jurá entre dens com si se rebelare contra Deu per la seua impotensia. Y a la porta de la casa les dones van escomensá a sanglotejá y a plorá y a cridá, y Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va eixí tamé de la habitassió, tot belcat, com si vullguere vore les pantorrilles de la enana mes baixeta del món.
Y Daniel, lo Mussol, va sentí que volíe plorá y no se va atreví a féu perque Roc, lo Moñigo, vigilabe les seues reacsións sense pestañejá, en una rigidés despótica.
Pero li va extrañá advertí que ara tots volíen al Tiñós. Per los singlots, gemecs y plos se diríe que Germán, lo Tiñós, ere fill de cada una de les dones del poble. Pero a Daniel, lo Mussol, lo va consolá, en serta manera, este síntoma de solidaridat.
Mentres amortallaben al seu amic, lo Moñigo y lo Mussol van aná a la forja.

- Lo Tiñós se ha mort, pare - va di lo Moñigo. Y Paco, lo ferré, se va tindre que assentá a pesá de lo gran y fort que ere, perque la impresió lo anonadabe.
Va di, después, com si luchare contra algo que lo enervare:

- Los homens se fan; les montañes ya están fetes.

Lo Moñigo va di:

- ¿Qué vols di, pare?

- ¡Que begáu! - va di Paco, lo ferré, casi furiós, y los va allargá la bota de vi.

Les montañes se van entenebrí aquella tarde y los prats y los carreróns y les cases del poble y los muixóns y los seus acentos. Entonses, Paco, lo ferré, va di que ells dos teníen que encarregá una corona fúnebre a la siudat com a homenaje al amic perdut y van aná a casa de les Llebres y la van encarregá per teléfono. La Camila estabe plorán tamé, y encara que la conferensia va sé llarga no la va vullgué cobrá. Después van torná a casa de Germán, lo Tiñós. Rita, la Tonta, se va abrassá al coll del Mussol y li díe atropelladamen que la perdonare, pero que ere com si puguere abrassá encara al seu fill, perque ell ere lo milló amic del seu fill. Y lo Mussol se va ficá mes trist encara, pensán que cuatre semanes después ell sen aniríe a la siudat a escomensá a progressá y la Rita, que no ere tan tonta com díen, se tindríe que quedá sense lo Tiñós y sense ell pera eixugá los seus pobres afectes trencats. Tamé lo sabaté los va passá la ma per los muscles y los va di que los estabe agraít perque ells habíen tret al seu fill del riu, pero que la mort se habíe empeñat en emportássel y contra nella, si se ficabe tossuda, no se coneixíe cap remey. Les dones seguíen plorán jun al cadáver y, de cuan en cuan, alguna teníe algún arrang y besabe y apretabe lo cosset fluix y fred del Tiñós, y fen aixó les llágrimes y crits se incrementaben. Sons germáns de Germán li van voltá una toalla al cráneo pera que no se li veigueren les calves y Daniel, lo Mussol, va experimentá mes pena perque, de esta guisa, lo seu amic pareixíe un chiquet moro, un infiel. Lo Mussol esperabe que a don José, lo mossen, li faiguere lo mateix efecte y manare traure la toalla. Pero don José va arribá; va abrassá al sabaté y li va administrá al Tiñós la Santa unsió sense repará en la toalla. Los grans raramen sen acaten del doló sutil dels menuts. Son pare mateix, lo formaché, al vórel, per primera vegada, después del acsidén, en ves de consolál, se va limitá a di:

- Daniel, pera que veigues en lo que acaben totes les diablures. Lo mateix que li ha passat al fill del sabaté podríe habét passat a tú. Espero que aixó te servixque de escarmén. Daniel, lo Mussol, no va voldre parlá, pos se barruntabe que de féu acabaríe plorán. Son pare no volíe donássen cuenta de que cuan va sobrevindre lo acsidén no intentabe fé cap malesa, sino, simplemen, matá un tonto de aigua. Ni advertíe tampoc que igual que ell li va fotre una perdigonada a la galta lo matí que van matá lo milá en lo Gran duc de reclam, podríe habélay futut al pols y habél enviat allí aon los abres tenen una sombra allargada. Los grans atribuíen les desgrássies a les imprudensies dels chiquets, olvidánse de que estes coses son sempre dessignios de Deu y que los grans tamé fan, a vegades, imprudensies. Daniel, lo Mussol, va passá la nit en vela, a la voreta del mort. Sentíe que algo gran se entaragañabe dins dell y que desde ara res siríe com habíe sigut. Ell pensabe que Roc, lo Moñigo, y Germán, lo Tiñós, se sentiríen mol sols cuan ell sen aniguere a la siudat a progressá, y ara ressultabe que lo que se sentíe sol, espantosamen sol, ere ell, y sol ell. Algo se va semá de repén mol a dins del seu ser:

potsé la fe en la perennidat de la infansia. Va advertí que tots acabaríen morínse, los agüelos y los chiquets. Ell may se va pará a pensáu y al féu ara, una sensassió punchán y angustiosa casi lo asfixiabe. Viure de esta manera ere algo brillán, y al mateix tems, terriblemen tétric y dessolat. Viure ere aná morín día a día, poquet a poc, inexorablemen.
A la llarga, tots se acabaríen morín: ell, y don José, y son pare, lo formaché, y sa mare, y les Pestetes, y Quino, y les sing Llebres, y Antonio, lo Buche, y la Mica, y la Mariuca-uca, y don Antonino, lo marqués, y hasta Paco, lo ferré. Tots eren efímeros y transitoris y al cap de sen añs no quedaríe ni rastre dells damún de les pedres del poble. Com ara no quedabe rastre dels que los habíen pressedit un siglo abáns. Y la mutassió se 
produiríe de una manera lenta, imperseptible. Arribaríen a desapareixe del món tots, absolutamen tots los que ara poblaben la seua crosta y lo món no advertiríe lo cambi. 

La mort ere lacónica, misteriosa y terrible. Al alba, Daniel, lo Mussol, va abandoná la compañía del mort y sen va aná a casa seua a desdichuná (com diu lo Sebeta), amorsá.
No teníe gana, pero creíe una medida prudén omplí lo estómec dabán de les emossións que se aveinaben. Lo poble assumíe an aquella hora una quietut massa estática, com si tot ell se sentiguere agarrotat per la geló de la mort. Y los abres estaben parats. Y lo quiquiriquí dels galls ressultabe fúnebre, com si cantaren en sordina o no se atrevigueren a mansillá lo ambién de dol y replegamén que pesabe sobre la vall. Y les montañes se vestíen de dol, daball de un sel de plom. Y hasta les vaques que pasturaben als prats pareixíen mes lentes y adormides de lo habitual. Daniel, lo Mussol, només almorsá va torná al poble. Al passá frente a la tapia del boticari va vore un tord picoteján un siré bort prop de la carretera. Se van reviscolá en ell los sentiméns del Tiñós, lo amic perdut pera sempre. Va tentá la massecha a la burchaca y va colocá una pedreta a la badana de cuero artifissial de Beseit. Después va apuntá al animalet y va estirá les gomes en forsa. La pedra, al aterrissá al pit del tord, va fé un soroll sec de ossos cruixits. Lo Mussol va corre cap al muixó abatut y les mans li tremolaben al arreplegál. Después va seguí lo camí en lo tordet a la burchaca. Germán, lo Tiñós, ya estabe a dins de la caixa cuan va arribá. Ere una caixa blanca, barnissada, que lo sabaté habíe encarregat a una funeraria de la siudat. Tamé habíe arribat la corona encarregada per nells en la leyenda que va maná ficá lo Moñigo: "Tiñós, los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may".
Rita, la Tonta, va torná a abrassál en énfasis, diénli, en veu baixa, que ere mol bo. Pero Tomás, lo germá colocat a una empresa de coches de linia, se va enfadá al vore la inscripsió y va tallá lo tros aon ficabe "Tiñós", dixán sol: "los teus amics Mussol y Moñigo no te olvidarán may". Mentres Tomás retallabe la sinta y los demés lo contemplaben, Daniel, lo Mussol, va dixá dissimuladamen lo tord a dins del féretro, jun al cadáver del seu amic. Habíe pensat que lo seu amic, que ere tan afissionat als muixóns, li agrairíe, sense duda, desdel atre món, este detall. Pero Tomás, al torná a colocá la corona fúnebre als peus del cadáver, va repará en lo muixó, incomprensiblemen mort a la vora de son germá. Va arrimá mol los ulls pera sersiorás de que ere un tord lo que veíe, pero después de comprobáu no se va atreví a tocál. Tomás va notá una corrén superstissiosa pel seu cos.

- ¿Qué... quí... cóm dimonis ha parat aquí aixó? - va di.

Daniel, lo Mussol, después del enfado de Tomás per lo de la corona, no se va atreví a declará la seua part de culpa en esta nova peripessia. Lo esglay de Tomás sels va apegá pronte a tots los presséns que se arrimaben a contemplá lo muixó. Dingú se atrevíe a tocál.

- ¿Cóm pot sé que ñague un tord ahí dins?

Rita, la Tonta, buscabe una explicassió raonable a la cara de cada un dels seus veíns. Pero a totes lligíe un idéntic estupor.

- Mussol, ¿saps tú...?

- Yo no sé res. No había vist lo tord hasta que u ha dit Tomás.

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", va entrá en aquell momén. Al vore lo muixó se li van reblaní los ulls y va escomensá a plorá silensiosamen.

- Ell volíe mol als muixóns; los muixóns han vingut a morís en ell - va di.

Los plos sels van contagiá a tots y a la sorpresa inissial va seguí pronte la creensia general de una intervensió ultraterrena. Va sé Andrés, "lo home que de perfil no se veu", lo que primé u va insinuá en veu tremolosa.

- Aixó... es un milacre.

Los presséns no dessichaben datra cosa mes que algú expresare en alta veu lo seu pensamén pera petá. Al escoltá la sugerensia del sabaté se va sentí un crit unánime y esgarrat, mesclat en ays y plos:

- ¡Un milagre!

Varies dones, esglayades, van eixí corrén a buscá a don José. Datres van aná a avisá als seues homens y familiás pera que foren testigos del prodigi. Se va organisá un revol caótic, irrefrenable. Daniel, lo Mussol, tragabe saliva sense pará a un racó de la estansia. Encara después de mort lo Tiñós, los entes perversos que flotaben al aire seguíen enredán los mes inosséns y ben intensionats assuntos. Lo Mussol va pensá que tal com se habíen ficat les coses, lo milló ere callá. Datre modo, Tomás, en la seua exitassió, siríe mol capás de escañál. Va entrá apressuradamen don José, lo mossen.

- Miro, miro, don José - va di lo sabaté.

Don José se va arrimá en ressel al borde del ataút y va vore lo tord rosán la bauba ma del Tiñós.

- ¿Es un milagre o no es un milacre? - va di la Rita, tota exaltada, al vore la cara de estupefacsió del mossen. Se va sentí un llarg murmull al voltán. Don José va moure lo cap de un costat al atre mentres observabe les cares que lo observaben. La seua mirada se va pará un instán a la careta assustada del Mussol. Después va di:

- Sí que es raro tot aixó. ¿Dingú ha ficat ahí eixe muixó?

- ¡Dingú, dingú! - van cridá tots.

Daniel, lo Mussol, va acachá los ulls. La Rita va torná a cridá, entre carcañades histériques, mentres mirabe en ulls desafiáns a don José:

- ¡Qué! ¿Es un milagre o no es un milacre, siñó retó?

Don José va intentá apassiguá los ánims, cada vegada mes exitats.

- Yo no puc pronunsiám dabán de una cosa aixina. En realidat es mol possible, fills meus, que algú, per broma o en bona intensió, haigue colocat lo tord al ataúd y no se atrevixque a declaráu ara per temó a la vostra ira. - va torná a mirá fito fito a Daniel, lo Mussol, en los seus ullets afilats com agulles de cap. Lo Mussol, assustat, va doná mija volta y se va escapá al carré. Lo mossen va seguí -: De totes formes yo li faré traslat al ordinari de lo que aquí ha passat. Pero tos repetixgo que no tos faigáu ilusións. En realidat, ñan mols fets de apariensia milagrosa que no tenen de milagre mes que assó: la apariensia.
- De repén va tallá, sec -: A les sing tornaré peral enterro.

A la porta del carré, don José, lo mossen, que ere un gran san, se va trobá en Daniel, lo Mussol, que lo observabe furtivamen, tímit. Lo mossen va ataullá les proximidats y com no va vore a dingú pels voltáns, li va sonriure al chiquet, li va pegá uns copets paternals al clatell, y li va di en un sussurro:

- Bona la has armat, fill; bona la has feta.

Después li va doná a besá la seua ma y se va alluñá, apoyánse a una gayata, a passes mol curtes y lentes.

martes, 5 de junio de 2018

L'espill , Jaume Roig

Jaume Roig (comienzos del siglo XV — †Benimámet, 1478) fue un médico y escritor valenciano perteneciente al Siglo de Oro de las letras valencianas. Es autor de una de las grandes obras de la literatura valenciana medieval, titulada Espill:

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Siglo_de_Oro_valenciano

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Jaume_Roig

L'espill , Jaume Roig

Donem en l’aparat les lliçons o incidències del manuscrit. Quan el corregim a partir de l’edició A (València, 1531) ho indiquem així: A. Anotem els versos que l’esmentada edició afegeix o substitueix respecte del manuscrit, i no pas els que elimina (es pot consultar al respecte l’apartat de variants de l’edició de Ramon Miquel i Planas, Spill o Libre de consells de Jaume Roig, poema satíric del segle XV, Barcelona, Biblioteca Catalana, 1929-50, vol. 2, pp. 245-251). Sobre el manuscrit Vat Lat 4806, vegeu Antònia Carré, «El manuscrit únic de l’Espill de Jaume Roig», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XLIV, 1993-94, Barcelona, 1995, pp. 231-273.

Notes al final    


http://www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm

Consulta


    1      Magnifich mossen Johan
    2      Ffabra, cavaller valent,
    3      pel gentil atreviment
    4      qu’entre dones vos roman,
    5      aquest rescrit vos coman.
    6      Per vos sia tot llegit
    7      ben llimat e corregit
    8      afegint hi lo que y fall.

    9      Trobant me ’n aquesta vall
    10     Callosa, per les morts fuyt,
    11     oçios, trist, sens fer fruyt,
    12     empres he, no sens treball,
    13     de dones scriure llur tall
    14     natural he voluntari,
    15     per Una, qui te·l contrari,
    16     descrivir pus façilment

    17     he mostrar no subtilment,
    18     sols rimat portant l’estil,
    19     les dones tenir en vil
    20     comportant les virilment.
    21     Sol’Aquella gentilment
    22     tembre y amar; be schollir
    23     entre spines Flor de Llir,
    24     qual per tot lo mon odora.

    25     Fflor de tan alta Senyora
    26     he collit yo. Com a llech
    27     no se texir lo que·n crech,
    28     trama poch ma llançadora.
    29     Passau ne vos la tisora
    30     per ma tela si no us plau;
    31     de mi com de fill manau,
    32     de graçia us ho deman.

    33     Los homens, si dexeran
    34     mulles, Johan ymitant,
    35     en lo mon franchs militant,
    36     ab Jhesus triunfaran.

    37     Si lo contrari faran
    38     del que d’elles ordit he,
    39     ab la Flor de Llir tambe
    40     les dones habitaran.


Entrada
    1      Spill, llum e regla,
    2      homens aregla,
    3      dones blasona,
    4      lo llir corona,
    5      spines, carts crema,
    6      ço diu lo tema:

    7      Sicut lilium inter spinas
    8      sic amica mea inter fillias.



Perfaçi
Primera part del Perfaçi
    1      Deu creador,
    2      hunich senyor,
    3      omnipotent,
    4      llatriament
    5      qual sol adore,
    6      quant puch honore
    7      he reverixch.
    8      Tem, obeixch
    9      sos manaments,
    10     dos exçellents
    11     singularment.
    12     Sols Ell colent
    13     de cor sançer,
    14     ffaç lo primer.
    15     Amant proysme
    16     sens frau, sofisme,
    17     com mi mateix,
    18     no sens perpleix,
    19     ffaç lo seguon.
    20     En aquest mon
    21     amar mon Deu
    22     sols per sguart seu,
    23     he mon proysme
    24     per Deu altisme:
    25     tal caritat
    26     he voluntat
    27     desig aver.
    28     Per a Deu fer
    29     servey algu,
    30     he, en comu,
    31     axi amichs,
    32     com enemichs:
    33     bon atjutori,
    34     tot meritori,
    35     caritatiu.
    36     En Deu confiu
    37     m’endreçara
    38     he mostrara
    39     les sues vies.
    40     Entre les pies,
    41     sperituals
    42     he corporals,
    43     l’obra millor,
    44     de mes amor
    45     he ben voler,
    46     a mon parer
    47     es doctrinar,
    48     dar exemplar
    49     he bon consell
    50     al qui novell
    51     en lo mon ve.
    52     Qui se n’abste
    53     de be preycar
    54     he declarar
    55     a l’ignorant,
    56     es, soterrant
    57     malvat servent
    58     lo seu talent:
    59     no res guanyant
    60     et l’ajustant,
    61     or ell amagua,
    62     en lo mon vaga
    63     hi lo temps pert.
    64     Del que so spert,
    65     de Deu rebut
    66     he clar agut
    67     l’esperiment,
    68     sera·l present
    69     mon ensenyar:
    70     sols remeyar
    71     error publica
    72     en que s’implica
    73     comunament
    74     tot lo jovent.
    75     No sens pecat
    76     ha infestat
    77     he comogut
    78     mon mig perdut
    79     enteniment,
    80     ffet ignoçent,
    81     ja oblidant,
    82     no prou bastant
    83     a tal empresa.
    84     Ja ’s ma despesa
    85     al sol del sach,
    86     lo sirguant flach
    87     del meu çervell
    88     ffa son capell
    89     minve, sotil,
    90     romp li·s lo fil
    91     he pert lo sest.
    92     Ordix no llest,
    93     tix ab treball,
    94     trama li fall;
    95     hon fallira
    96     hi soplira
    97     sols de manleuta.
    98     Que a capleuta
    99     soplich, exorte,
    100    lo que reporte
    101    he tinch empres
    102    sia remes.
    103    No pas scapçat,
    104    partit, trencat,
    105    per vehedos
    106    e mirados
    107    rot ni squinçat.
    108    Mas sols pinçat
    109    e corregit,
    110    limat, llegit,
    111    e be scoltat,
    112    si’acçeptat
    113    benignament.


Seguona part del Perfaçi
    114    Yo, com absent
    115    del mon vivint,
    116    aquell jaquint
    117    aconortat,
    118    d’ell apartat
    119    dant hi del peu,
    120    vell jhubileu
    121    mort çivilment,
    122    ja per la gent
    123    desconegut,
    124    per tots tengut
    125    com hom salvatje,
    126    tenint hostatje
    127    en lo meu llit,
    128    prou envellit,
    129    antich de dies,
    130    per malalties
    131    molt afligit,
    132    vell enllegit
    133    per molt greus mals,
    134    yres y tals,
    135    ja consumit,
    136    ab poch delit,
    137    desfiçios,
    138    mas ansios
    139    d’aquests pobils,
    140    jovens jentils
    141    he d’alguns vells,
    142    qui com oçells
    143    passen chillant
    144    he sibillant
    145    com les çiguales,
    146    corps e cuquales;
    147    van haucant
    148    dels llops fent cant
    149    sonant ses trobes;
    150    broden les robes
    151    he los frens dauren;
    152    los carres llauren;
    153    mouen cantons
    154    girant redons,
    155    e tot lo jorn
    156    roden entorn
    157    lo cremallo
    158    com papallo:
    159    ffins que s’i cremen
    160    perills no temen;
    161    sentins de nas,
    162    hon se te pas
    163    com cans s’apleguen;
    164    entr’ells s’enbreguen;
    165    quant han despenen;
    166    moren e penen,
    167    he tresnochant
    168    van aguaytant
    169    una tal caça,
    170    qual, qui l’acaça
    171    pren mala llebra,
    172    vibra, culebra
    173    he febr’aguda,
    174    no coneguda
    175    per tot hom prou.
    176    Perque tant nou
    177    tal ignorançia,
    178    als qui ab ansia
    179    he treballs vans,
    180    perills e dans,
    181    caça seguexen
    182    qual no conexen,
    183    pendre s’arrehen
    184    quanta ne vehen,
    185    son ells los presos;
    186    als poch entesos
    187    perque s’i miren,
    188    vegen hon tiren
    189    en lo llur viure,
    190    los vull escriure
    191    est doctrinal
    192    memorial:
    193    haura nom Spill.
    194    A tu, com fill,
    195    Baltasar Bou,
    196    per lo que·m mou
    197    ta molt’amor
    198    he gran calor
    199    de nebot car,
    200    lo vull dreçar.
    201    Car, çertament,
    202    lo teu jovent
    203    tens ben conpost
    204    he prou dispost
    205    lo sentiment,
    206    l’enteniment
    207    te veig molt clar.
    208    He Baltasar
    209    – nom de çiençia,
    210    de sapiençia
    211    he profeçia,
    212    de senyoria
    213    he prinçipat –,
    214    ffon imposat
    215    a Daniel
    216    quant Ysrael
    217    ffon transmigrat;
    218    per ser honrat
    219    nom e plahent
    220    antiguament,
    221    es real nom.
    222    Bou, sobrenom,
    223    mansuetut
    224    diu, e virtut;
    225    bou conegue
    226    Crist quant naxque;
    227    bou Lluch scrivi
    228    llarch qui·l pari;
    229    bou mengant fe
    230    aparegue
    231    l’angel Miquel;
    232    alt en lo çel,
    233    bou, seguon signe,
    234    se diu benigne;
    235    ab bou Silvestre
    236    se mostra mestre
    237    disputador,
    238    confonedor,
    239    dels raus rabins.
    240    Crech, puys tant tins,
    241    nom e cognom,
    242    he lo renom
    243    que pots cobrar,
    244    del ben obrar
    245    seran conformes.
    246    Perque informes
    247    los jovens verts
    248    he inesperts
    249    del toch del foch,
    250    polls del bech groch,
    251    del niu cuytats,
    252    poch aguats,
    253    exir çerter
    254    de l’esparver
    255    cercant les mans;
    256    als vells gualants,
    257    qui no s’estan
    258    – pel temps que han –
    259    de porregar
    260    he pledegar
    261    ab la verdor;
    262    a l’honrat cor
    263    dels curiosos
    264    religiosos
    265    he capellans
    266    – dich dels profans,
    267    dels qui son dan
    268    cerquen, e van
    269    de pich en sola,
    270    he de sa scola,
    271    del vot expres,
    272    ni de l’entes,
    273    no·ls plau menbrar –,
    274    te vull pregar
    275    tu so·ls publiques
    276    he comoniques.
    277    Si y llegireu
    278    conexereu
    279    ab prou claror
    280    la gran error
    281    tan manifesta,
    282    la desonesta
    283    he viçiosa,
    284    tan perillosa
    285    amor inica
    286    que huy·s pratica,
    287    mes pecoral
    288    que humanal,
    289    sols per delit.
    290    La per profit,
    291    mes avariçia
    292    que amiçiçia,
    293    no cur tractar.
    294    De mon parlar
    295    tots, si·m creureu,
    296    elegireu
    297    no may amar,
    298    ans desamar,
    299    may inquirir
    300    ni perseguir,
    301    james caçar,
    302    menys abraçar
    303    ffoch inmortal,
    304    d’infern portal:
    305    dones dampnades,
    306    envirinades
    307    d’aquell veri
    308    ab que feri,
    309    ab llur antich
    310    primer amich,
    311    Eva de mort
    312    dins aquell ort
    313    hon fon formada.
    314    Per llur errada
    315    lexa llavor
    316    de frau, error
    317    e gran malea
    318    a sa ginea.
    319    Hi, quantes son
    320    ara ’n lo mon,
    321    son diablesses,
    322    dimoniesses,
    323    car les primeres
    324    amors son veres
    325    he tostemps duren.
    326    Per ço y aturen
    327    tant los diables:
    328    d’ells son amables,
    329    may se·n partixen
    330    ni se·n desixen;
    331    no y val babtisme
    332    mes exorçisme,
    333    llum, sal, capida,
    334    que de llur vida
    335    divis se·n faça.
    336    Be sab de maça
    337    qui n’es ferit!
    338    Lo meu sperit
    339    n’a portat pena
    340    sobre la squena
    341    mals huytant’anys,
    342    treballs, afanys
    343    he greu turment.
    344    Vetllant, durment,
    345    no çessant may
    346    de cridar «ay!»,
    347    he sospirat.
    348    Ben informat,
    349    publicament,
    350    tot scasament
    351    qui se·n vol pexer
    352    vull fer conexer,
    353    ben avisar
    354    he divisar,
    355    exordi fent
    356    sucçintament:
    357    la llur costuma
    358    narrant en suma,
    359    sera l’antrada
    360    o la llevada
    361    de sgrimidor,
    362    o sonador
    363    com sonar vol,
    364    o protacol
    365    a llargues notes.



Tercera part del Perfaçi

    366    Donchs, dich que totes,
    367    de qualque stat,
    368    color, edat,
    369    lley, nacio,
    370    condicio,
    371    grans e majors,
    372    chiques, menors,
    373    jovens e velles
    374    lleges e belles,
    375    malaltes, sanes,
    376    les cristianes,
    377    jhuyes, mores,
    378    negres e llores,
    379    roges e blanques,
    380    dretes y manques,
    381    les geperudes,
    382    parleres, mudes,
    383    ffranques, catives,
    384    quantes son vives,
    385    qualssevol sien:
    386    tot quant somien
    387    esser ver crehen;
    388    del que no vehen
    389    proçes de pensa
    390    ffan, sens deffensa
    391    ni part hoyr;
    392    per presumir
    393    sols, pronunçien:
    394    ver sentencien
    395    que cert no saben.
    396    Mentint se guaben,
    397    sempre varien,
    398    jamay se rien
    399    sens ficçio;
    400    per traçio
    401    rien e ploren;
    402    criden que·s moren
    403    quant son pus sanes;
    404    si han terçanes
    405    llur mal no colen;
    406    e fingir solen
    407    tenir dolor
    408    per dar color
    409    a ses empreses.
    410    Si son represes,
    411    instrucçions,
    412    reprensions,
    413    tot ho refusen.
    414    Mas, molt be scusen
    415    viçis amats,
    416    he los pecats
    417    d’altri speculen,
    418    he se·n tribulen
    419    com se confessen:
    420    d’aquells expressen
    421    les çircunstançies,
    422    d’aquells han ansies,
    423    dels seus no·s dolen.
    424    Mostren que volen
    425    lo que no·ls plau:
    426    miren lo blau,
    427    compren de grana;
    428    volen magrana,
    429    raym demanen;
    430    mas no s’enguanen
    431    may en lo pendre.
    432    Prodich despendre,
    433    hufanejar,
    434    pus alt pujar,
    435    es llur plaer.
    436    Tot lo pensser
    437    qual elles tenen
    438    quant marit prenen,
    439    es sia noble:
    440    de bens ni moble
    441    si·s vol no tingua,
    442    solament vingua
    443    de gran linatje,
    444    almenys paratje
    445    o gentilea.
    446    Si te pobrea,
    447    si es orat,
    448    porte daurat
    449    hun jhesarant,
    450    vaja cantant,
    451    no se n’esglayen;
    452    ni gens s’esmayen
    453    si sap juguar
    454    hun exovar
    455    tot en un dia.
    456    Solament sia
    457    d’antigua raça,
    458    senyor en plaça,
    459    es llur delit.
    460    Pres lo marit,
    461    saber treballen:
    462    prim l’escandallen,
    463    ffan li proçes
    464    per a quant es.
    465    Si en lo blanch
    466    de l’hull te sanch
    467    y·l vehen hom,
    468    algun queucom
    469    es reverit,
    470    un poch servit;
    471    si·l pols te flach,
    472    han lo per «h»,
    473    no l’an per res,
    474    e mes que mes
    475    si les conplau.
    476    Com fan l’esclau,
    477    lo tracten, manen;
    478    axi·l debanen
    479    com hun capdell;
    480    com en fluxell
    481    desus li sehen,
    482    he menys lo prehen
    483    que hun fesol;
    484    sens llum, cresol
    485    li fan tenir;
    486    per reverdir
    487    en sech lo planten;
    488    rient se·n, canten:
    489    axi·n fan d’ell
    490    com d’un moxell
    491    de stopa grossa;
    492    ffan de sa bossa
    493    ample crivell,
    494    arer, guarbell,
    495    fforca e pala.
    496    Per art e guala
    497    lo fan anar,
    498    venir, tornar,
    499    ginyant deports
    500    per negres orts.
    501    Dinas, sopades,
    502    tostemps ab bades
    503    he secrets patjes;
    504    o llarchs viatjes
    505    no sens espies;
    506    o fiscalies
    507    a rebre actes:
    508    elles sos tractes
    509    entre tant clohen.
    510    Venir com l’ohen
    511    tot ho desfreçen,
    512    casa redreçen,
    513    ffan oscha al fus,
    514    no hi pensen pus.
    515    Qui mes be·ls fa
    516    pigos les ha,
    517    mes se n’enugen,
    518    servir lo fugen,
    519    mes mal ne dien
    520    he calumnien,
    521    e mes se·n clamen.
    522    Temen e amen
    523    lo brau, ardit,
    524    qui, per despit,
    525    ffort les malmena;
    526    qui·ls fa dur bena
    527    han per valent
    528    e per dolent
    529    lo bon caser.
    530    Lo solaçer,
    531    plahent, benigne,
    532    han per indigne
    533    – en son parlar –
    534    d’ençivillar
    535    la llur çabata.
    536    Oli de mata
    537    no·ls fa pudor;
    538    lo pelador,
    539    mudes, pinçar,
    540    hi l’ençofrar
    541    al raig del sol
    542    en juliol
    543    los es plaent.
    544    Lo llit calent
    545    volen d’estiu;
    546    no·ls plau caliu
    547    en lo giner;
    548    per hun diner
    549    molt reguatejen;
    550    fflorins barrejen
    551    pel que volrien;
    552    quant han darien
    553    pel que no tenen;
    554    per no res venen
    555    lo neçessari,
    556    pel voluntari
    557    poder comprar
    558    he renovar
    559    lo que be·ls ve
    560    – he saben be:
    561    a tres veguades
    562    que han mudades
    563    fforges a l’or,
    564    minves e for
    565    de obradures
    566    e soldadures
    567    l’an consumit –;
    568    he, llur vestit
    569    de fina llana,
    570    seda pisana,
    571    sera tot nou:
    572    vendre·l les mou
    573    per hun tall novell.
    574    Mes que el penell
    575    les muda·l vent;
    576    may llur jahent,
    577    nunca sa stiba
    578    ne hon fort tiba
    579    son flux voler,
    580    mon vell saber
    581    ha sdevengut;
    582    may ha pogut
    583    trobar lo lloch
    584    ne hun temps poch
    585    en que·s reposen;
    586    de si deposen
    587    tot assossech.
    588    Llur voler çech
    589    qual vol no mira,
    590    ans lo hayra
    591    he mes morreja:
    592    qual parençeja,
    593    es l’avorit.
    594    Llur cap humit,
    595    sech, fret o calt,
    596    de salt en salt
    597    corrent fabrica,
    598    troba y inplica
    599    contradictoris;
    600    llurs reportoris,
    601    invençions,
    602    condiçions,
    603    son de diables.
    604    Fallen vocables
    605    he dicçions,
    606    relacions
    607    per fer envides
    608    de ses fallides:
    609    David, profetes,
    610    Tuli, pohetes,
    611    grechs orados,
    612    setanta y dos
    613    lengues del mon,
    614    Catolicon,
    615    Guçi, Papies,
    616    Timologies,
    617    en quant han scrit,
    618    parlat he dit,
    619    entre·ls vius tots,
    620    no y ha prou mots
    621    qui a dir basten
    622    verins que pasten,
    623    tants mals com husen,
    624    los bens c’abusen
    625    ni referir.


Quarta part del Perfaçi

    626    Haure ordir,
    627    puix me n’enpaig,
    628    aquest meu scaig
    629    de parlament,
    630    curt, flach, fallent,
    631    a fil per pua;
    632    la forga sua,
    633    stil e balanç,
    634    sera ’n romanç:
    635    noves rimades
    636    comediades,
    637    amphorismals,
    638    ffaçessials,
    639    no prim scandides;
    640    al pla texides
    641    de l’algemia
    642    he parleria
    643    dels de Paterna,
    644    Torrent, Soterna.
    645    Prenent ma ’n obra,
    646    si temps me sobra
    647    he me·n recort,
    648    sols per confort
    649    he per retraure,
    650    no lexar caure
    651    los qui treballen,
    652    juguen he fallen
    653    – huns mates baten,
    654    los altres maten:
    655    tots enguanats,
    656    de seny torbats,
    657    a ses requestes
    658    çerquen les festes,
    659    troben la mort –,
    660    ffare·ls report:
    661    sera consell
    662    de home vell,
    663    ja scarmentat,
    664    puix atentat
    665    – si·l volen pendre.
    666    Si vols apendre,
    667    nebot valent,
    668    lig hi sovent,
    669    mas ab repos.
    670    En proces clos,
    671    ma negra vida
    672    – de mals fornida –
    673    vull reçitar
    674    per exemplar
    675    he document,
    676    car molta gent
    677    vehent penar,
    678    altri passar
    679    mal e turment,
    680    ne pren scarment
    681    he se·n castigua.
    682    Qui no s’i trigua,
    683    seny vol aver.
    684    Del meu penser
    685    aquest trellat,
    686    mig cordellat,
    687    he fluix texit,
    688    sera partit
    689    en quatre tals
    690    parts prinçipals
    691    com la present
    692    lo prolech fent.
    693    Cascuna part
    694    te ’n altre quart
    695    de parts pus chiques.
    696    Si tu y pratiques
    697    he tens be sment,
    698    prou façilment
    699    poras trobar
    700    de que menjar.
    701    A ta comanda
    702    pren la vianda
    703    quala mes vulles:
    704    fflors, fruyt o fulles,
    705    rahels o fust.
    706    Seguons son gust
    707    he sa sabor,
    708    cascun lector
    709    prest trobara
    710    lo que volra:
    711    veure·l tot cure
    712    ans que murmure.
    713    Primerament,
    714    en mon jovent,
    715    essent libert,
    716    que he sofert
    717    reçitare.
    718    Puys contare,
    719    seguonament,
    720    be scasament,
    721    mos casaments
    722    negres, dolents,
    723    ab pena tanta
    724    per anys çinquanta.
    725    La part terçera,
    726    a mi çertera
    727    de lluny tramesa,
    728    una cortesa
    729    instrucçio
    730    diu, e lliço
    731    speritual
    732    he divinal.
    733    Quarta y darrera,
    734    clou la manera
    735    – ja enfranquit,
    736    d’elles partit
    737    ho enviudat –
    738    com he mudat
    739    hoy en amor,
    740    pena ’n dolçor
    741    he, consellat,
    742    he areglat
    743    los meus darres
    744    anys, vint o mes,
    745    tots servint Deu
    746    seguons veureu.




El manuscrit està encpaçalat per Jhesus.
Cons., 28-31  per haver-se deteriorat elpaperel manuscrit presenta dificultatsde lectura que no la fanperò,incomprensible.
Cons., 32  després d’aquest vershi diuEndreça.
Cons., 36  després d’aquest vershi diuTornada.
Pref., 1  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
Pref., 11  singualarment; a II,47 diusingular.
Pref., 61  ellel.
Pref., 114  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
Pref., 366  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
Pref., 411  instrucçionsiinstrucçions.
Pref., 573  vers hipermètric.
Pref., 588  çechçeh.
Pref.626  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.

I,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
I,14  mes: a continuacióratllat mes.
I,116  trobassestrobsses.
I,180  vers hipermètric.
I,181-82  versos que apareixen invertitsal ms., amb unes lletres al margeesquerre que n’indiquen l’ordenaciócorrecta: ba.
I,246 Desfreça·ldresfreçal.
I,303  tira·ttirar.
I,497  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
I,608  tancaduratancadadura.
I,613  lullllull.
I,656  hi·ls: la i, interlineada.
I,665  benbon A.
I,720  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
I,832  lullllull.
I,862  a continuació, l’edició A hi afegeixdos versos: he rigolatge los de paratge.
I,956  vers interlineat.
I,1006  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.  
I,1050  vers hipermètric.

II,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
II,30  smerçarsemercar.
II,138  repres: la segona erra,interlineada.
II,425-26  l’edició A substitueix aquestdos versos per: tant y sovint lo llitpodrint
II,434  drap si·sdraps sis.
II,467  tant: a continuacióuna lletraratllada.
II,653  manyes] banyes A.
II,825  chich] cich.
II,899  lanellnalell.
II,1072  juguava] juaguava.
II,1190  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,1268  la: interlineat.
II,1315  a continuaciósis versos ratllatspel mateix copistaque ha copiat els dela columna anterior.
II,1316  vers hipermètric.
II,1421  jove·l no mort] jove lo mort.
II,1532  vers hipermètric.
II,2118  grana: correcció del copista,que havia escrit llana.  
II,2253  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,2262  jorn: interlineat.
II,2375  veguades] vegudes.
II,2693-94  versos hipermètrics.
II,2713 tot: a continuacióratllada unaessa.
II,2731  crema] cremava, amb ladesinència dimperfet ratllada.
II,2745  frustrada: la segona erra, interlineada.
II,2881  laltra: a continuacióuna lletraratllada.
II,2960  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
II,3145  de, interlineat.
II,3245  a continuació hi ha copiats iratllats dos versosque són repetits alcomençament de l’altra columna.
II,3636  les] a sota hi havia escrit  pus, esborrat pel copista.
II,3777  delldel.
II,3834  entregua: la erra, interlineada.
II,4038  sou] so A.
II,4091  chich: la primera ch, corregidapel copista.
II,4260  gests]  gets.

III,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
III,52  gran  interlineat.
III,203  los: la essa, interlineada.
III,261 dona] bona.
III,773  Montvert: la primera te,interlineada.
III,1052  a tassallsarassalls A.
III,1097  les: interlineat.
III,1134  aguabellades] agubellades; aII,3566 diu aguabellades.
III,1229  mudant: la te, interlineada.
III,1280  repetit: la segona e,interlineada.
III,1312  çuna] cuna.
III,1319  curt] çurt.
III,1395  çabata] cabata.
III,1975-76  versos hipermètrics.
III,2150  be:interlineat.
III,2170  coques] çoques.
III,2221  conpanegen] conpaneygen, ambla y ratllada.
III,2574  No·n] nom A.
III,3199  lull] llull.
III,3295  no·n] nol, corregit a sobre pelmateix copista.
III,3343  el copista havia acabat el versamb ts, que esborra per corregir-ho asobre.
III,3502  fornides: amb dues is, unaesborrada pel copista.
III,3588  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,3625  puyspuyg.
III,3637  veus: la essa, interlineada.
III,3655  lleva·ls] llevalls.
III,4306-4409  passatge dedicat a laImmaculada Concepció de la Verge queés substituït per uns altres 104 versos al’edició A.
III,4383  fets: la essa, interlineada.
III,4413  Palmos] palamos, amb lasegona a ratllada.
III,4483  sospendre] sotspendre; aIII,4503 diu sospengue.
III,4507  Babilonia: correcció delcopistaque substitueix la be que haviaescrit en lloc de la ela.
III,4554  inpeccable: correcció delcopistaque substitueix la be que haviaescrit en lloc de la a.
III,4589  patriarchals: correcció delcopistaque havia escrit pratiarchals iratlla la primera erra i interlinea lasegona.
III,4633  ella·ls] ellas.
III,4730  set] seu A.
III,4759  vers hipermètric.
III,4910  caminera: la i, interlineada.
III,4983-86  versos hipermètrics.
III,4989-90  versos hipermètrics.
III,5069  vers hipermètriccorrecció delcopistaque ha esborrat un error delsdos primers mots escrivint-hi a sobre.
III,5070  vers hipermètric.
III,5076 certerament: la segona e, interlineada.
III,5208  verb: correcció del copistaquehavia escrit una pe en lloc d’una be.
III,5212  prostrassen: la primera erra, interlineada.
III,5307  inenarrable: una erra, interlineada.
III,5473  cherubinsiherubins.
III,5516  stil: correcció del copistaqueha esborrat un error escrivint-hi asobre.
III,5596  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,5672   los: la essa, interlineada.
III,5743  volcorrecció del copistaqueha esborrat una essa que hi haviaescrit.
III,5758  nigromantiques]nigromatiques.
III,5929  Canahan: la segona a, interlineada.
III,5986  cohonbros] cobonbros.
III,6134  Tobies: correcció del copista,que havia escrit Tubies.
III,6205  ta vida activa] tavidatactiva.
III,6313  vallega: correcció del copista,que esborra alguna cosa i escriu aldamunt.
III,6520  humilitathumiliat A.
III,6626  clangir] claugir.
III,6669  sodomitava] sodomicava.
III,6791  a continuació, ely escrit d’unaaltra .
III,6931  talada: correcció del copista,que esborra una doble ela  que haviaescrit.
III,6945  terreny: una erra, interlineada.
III,6992  terreny: una erra, interlineada.
III,7329  ell] ells.
III,7345  llarguament: l’última e, interlineada.
III,7353  menyspreu] menypreu.
III,7546  erros: una erra, interlineada.
III,7704  lalcayt: correcció del copista,que esborra un error escrivint-hi aldamunt.
III,7779  terç] terc.
III,8218  loller] lloller.
III,8283  portell] prtell.
III,8300  conduyts] codyuts.
III,8351  infallible] infalliblle.
III,8374  mots] molts.
III,8376  lEsperit] lesperint.
III,8495  ropatrobat A.
III,8522  espai en blanc per a lacaplletraque hi apareix en petit.
III,8575 ans: a continuacióratllat de.
III,8666  faça] faca.

III,8905  sols: a continuacióratllat de
IV,1  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,316  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,380  sus: a continuació, ratllat sus.
IV,393  dimarts] dimatrts.
IV,416  malalts]  malats.
IV,444  deguera: correcció del copista,que ratlla una segona erra que haviaescrit.
IV,601  porrades] portades A.
IV,609  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,629  vull] vuull.
IV,729  espai en blanc per a la caplletra,que hi apareix en petit.
IV,750  jerreta: una erra, interlineada.
IV,770  pregueepregue.

IV,811 los: la essa, interlineada.