Mostrando las entradas para la consulta ficats ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ficats ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 5 de marzo de 2024

Ficar - Folleil

Ficar, v., lat. figere, ficher, enfoncer, appuyer, fixer.

Ilh fan ficar un albre en terra.

Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Ils font ficher un arbre en terre.

Sel' aguilleta ficaretz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous enfoncerez cette aiguillette. 

Eu enpenc, lani e fic.

Torcafols: Comunal veill. 

Je pousse, déchire et enfonce. 

Part. pas. La bola que es ficada jos, el cap del camp.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXXIV, fol. 230.

La borne qui est fichée en bas, à la tête du champ. 

Los oils ficats en terra.

(chap. Los ulls ficats anterra; fixats, en los ulls fixos mirán cap anterra.)

Regla de S. Benezeg, fol. 28.

Les yeux fixés en terre.

Fig. Molt es fichaz en terra qui plus ama home mortal que non Deu.

Trad. de Bède, fol. 24. 

Moult est enfoncé en terre celui qui aime plus homme mortel que non pas Dieu. 

CAT. Ficar. ANC. ESP. Fincar. ESP. MOD. Fijar, hincar. PORT. Fincar. 

IT. Ficcare. (chap. Ficá, ficás: yo me fico, fiques, fique, fiquem o ficam, fiquéu o ficáu, fiquen; ficat, ficats, ficada, ficades. Posá, colocá, etc. Fixá, fixás, fixassen: yo men fixo, fixes, fixe, fixem o fixam, fixéu o fixáu, fixen; fixat, fixats, fixada, fixades.)

9. Fic, s. m., blessure, contusion.

A fic de cara. Rec. de remèdes en provençal. 

A blessure de visage.

3. Fica, s. f., piqûre, appui.

Fig. No posca ficar ni aia nulla fica el capil de la maio.

Tit. de 1280. Arch. du Roy., Quercy. 

Ne puisse appuyer ni ait nul appui au pignon de la maison.

4. Fissar, v., piquer.

Scorpio es totz temps prest de fissar... e fissa de travers, fazen arcual nafra. Eluc. de las propr., fol. 259.

(chap. Fissá, picá: fissonada de arreclau, arraclau, abogot, abella.)

Le scorpion est toujours prêt à piquer... et pique de travers, faisant blessure arquée.

Part. prés. Tan son mal e salvatge e fissan e morden.

Guillaume de Tudela. 

Tant sont méchants et sauvages et piquants et mordants.

5. Fisso, s. m,, aiguillon, épine. 

Fig. Ta fort mi punho li fisso 

De la mort.

(chap. Tan fort me punchen los fissons de la mort.)

Leys d'amors, fol. 7.

Tant me piquent fort les aiguillons de la mort.

6. Fix, adj., lat. fixus, fixe.

Scorpio es signe masculi, fix, diurn.

Aquari es signe fix, freg et nocturn.

La terra es fixa perpetualment.

Las estelas fixas.

Eluc. de las propr., fol. 112, 111, 105 et 113. 

Le scorpion est signe mâle, fixe, diurne. 

Le verseau est signe fixe, froid et nocturne. 

La terre est fixe perpétuellement. 

Les étoiles fixes. 

CAT. ESP. (fijo) PORT. Fixo. IT. Fisso. (chap. Fixo, fixos, fixa, fixes.)

7. Fixament, Ficament, adv., fixement. 

Regardo de drech... fixament. 

(chap. Miren al dret... fíxamen.)

Fixament... regarda.

Eluc. de las propr., fol. 140 et 147. 

Regarde directement... fixement. 

Regarde... fixement. 

Regardan trop ficamen.

Brev. d'amor, fol. 130.

Regardant très fixement.

CAT. Fixament. ESP. (fijamente) PORT. Fixamente. IT. Fissamente. (chap. Fíxamen.)

8. Fixio, s. f., fixité.

Taur es signe nocturn... et ha fixio.

Donan deguna fixio e permanencia.

Eluc. de las propr., fol. 110 et 37. 

Le taureau est signe nocturne... et a fixité.

Donnant nulle fixité et stabilité.

9. Aficar, Afiquar, v., appuyer, fixer, attacher.

D'un pe no s' afica plus.

(chap. D'una pota no s'apoye mes.) 

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ne s'appuie plus d'un pied.

Lo filh Raynier de Gennes als estrieups s' afiquet

Per ayssi gran vertut, que los estrieups pleguet. 

Roman de Fierabras, v. 735.

Le fils de Raynier de Gênes s'appuya sur les étriers par si grande force, qu'il plia les étriers.

Mos cors s' afica e s' atura 

En vos amar.

G. Figueiras: En pessamen. 

Mon coeur s'attache et s'applique à vous aimer. 

Fig. Dreitz ditz: No t' aficx

En aital ricor.

P. Cardinal: Caritatz. 

Justice dit: Ne t'appuie en telle richesse. 

ANC. FR. Durement es estriers s'afiche.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 402. 

Maiz à sez estrieus s'aficha.

Roman de Rou, v. 16120.

Bien fu afichié en l'estrier.

Roman du Renart, t. III, p. 244.

Sor les estriers s'afiche de randon.

Roman de Gérard de Vienne, v. 1573.

Qui de tel amor s'afiçoient.

Roman de Brut, t. I, p. 85.

ANC. CAT. Aficar. ANC. ESP. Afijar, afincar. ESP. MOD. Ahincar. 

PORT. Afficar, affincar. IT. Afficcare. (chap. Apoyá, apoyás, fixá, fixás.)

10. Afic, Afix, s. m., attachement, effort, obstination, impulsion, application.

Evers Deu era tot sos afix. Poëme sur Boèce.

Envers Dieu était tout son attachement. 

Lai on pres vilmen 

Dieus mort per aficx 

De menscrezens tricx. 

G. Fabre de Narbonne: Pus dels maiors. 

Là où Dieu prit ignominieusement mort par obstination de mécréants trompeurs. 

Anero se ferir de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.

Allèrent se frapper de tel effort.

Predicator tenc per meillor... 

Que, en predic, 

Met son afic.

P. Cardinal: Predicator. 

Je tiens pour meilleur le prédicateur... qui, en prédication, met son application.

Quar chavalga vas K. de tal afic.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 80. 

Car il chevauche vers Charles de telle impulsion.

- Promesse, engagement.

Tos temps serai malvolens et enics 

Al rei Jacme, qar tenc mal sos afics.

Durand: En talant ai.

Toujours je serai malveillant et défavorable au roi Jacme, parce qu'il tint mal ses engagements.

- Adject. Affixe, terme de grammaire.

Alcunas dictios son affichas et apostas la una ab l'autra, et alcunas no.

Leys d'amors, fol. 54.

Aucuns mots sont affixes et apposés l'un avec l'autre, et aucuns non.

ANC. CAT. Afic. ANC. ESP. Afinco. ESP. MOD. (chap.) Ahínco.

11. Affiction, s. f., affiche, apposition.

Per affiction de la copia... en la porta de sa maison.

Fors de Béarn, p. 1094.

Par affiche de la copie... en la porte de sa maison.

12. Afitament, adv., fixement.

L'aigla regarda... solelh afitament.

(chap. L'águila o áliga mire... lo sol fito fito : fíxamen.)  

Eluc. de las propr., fol. 38.

L'aigle regarde... le soleil fixement.

13. Afigir, v., lat. affigere, adjoindre, attacher.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Leys d'amors, fol. 54.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

ANC. ESP. Afijir. IT. Affiggere. (chap. Afegí o afigí: afegixco o afegixgo, afegixes, afegix, afegim, afegiu, afegixen; afegit, afegits, afegida, afegides.)

14. Afigimen, s. m., adjonction, action de placer des affixes.

Es dicha d' afigir, quar afigimens vol dire aytant coma apostura.

Affigimens o apostura de dos nominatius, coma ayganeus.

(chap. Afegimén o afigimén o “apostura” de dos nominatius, com aiguaneu.)

Leys d'amors, fol. 54 et 55.

Est dite d' adjoindre, car adjonction veut dire autant comme apposition.

Adjonction ou apposition de deux nominatifs, comme eau-neige.

14. Infix, adj., lat. infixus, fiché, enfoncé.

De ferr ou d'autra cauza infixa ell corrs... atractiva.

Eluc. de las propr., fol. 104. 

Attractive... de fer ou d'autre chose enfoncée dans le corps.

16. Infixiu, adj., perçant, incisif.

La dolor es infixiva o penetrativa.

(chap. La doló es incissiva o penetrán.)

Eluc. de las propr., fol. 93. 

La douleur est incisive ou pénétrante.

17. Transfigar, v., lat. transfigere, transpercer.

Part. pas. Ben clavadas et transfigadas.

(chap. Ben enclavades y traspassades.)

Trad. du Tr. de l'Arpentage, 2e part. 

Bien fermées et transpercées.

 

Figa, Figua, Fia, s. f., lat. ficus, figue.

Mais am freidura e montagna 

No fas figa ni castagna.

P. Rogiers: Dousa amiga.

(chap. Mes m'agrade la fredó y la montaña que (no fach en) figa y castaña.)

J'aime mieux froidure et montagne que je ne fais figue et châtaigne.

Ab lait d'una salvatja figa.

(chap. En lleit d'una figa borda : salvache.) 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec le lait d'une figue sauvage.

Preno 'l sordeis c'avian soanat, 

Aissi com fes lo Lombart de las figuas. 

Raimond de Miraval: Amors mi fai. 

Prennent la souillure qu'ils avaient méprisée, ainsi comme le Lombard fit des figues.

Allusion à ce qu'en 1162, Frédéric Ier, en réparation d'un outrage fait à l'impératrice, sa femme, avait obligé les Milanais vaincus à retirer avec les dents une figue placée à l'orifice du fondement d'une vieille mule.

C'était une grande injure que de présenter aux Milanais le bout du pouce serré entre les deux doigts voisins, cela s'appelait far la figa, faire la figue. Cette locution, devenue proverbiale, servit à exprimer une raillerie injurieuse.

Loc. Per mal de vos farai la figua

Als gilos.

Deudes de Prades: Si per amar.

Pour le mal de vous je ferai la figue aux jaloux.

El mezel a 'l facha la figa.

Roman de Jaufre, fol. 26.

Le mézel lui a fait la figue.

ANC. FR. Cil prince nos ont fet la figue. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 314.

C'est l'ancre qui la nef arreste, 

Et fait la figue à la tempeste.

Forcadel, p. 101. 

Genèves, Gênes... qui luy ont tousjours fait la figue.

Qui aux quarante fait la figue.

Satyre Ménippée, p. 178 et 141.

Dans la langue catalane, fer la figa, c'est fermer le poing, en montrant le pouce ressortant entre l'index et le doigt du milieu.

IT. Credes i far la croce,

Ma el ti fa la fica. 

Brunetto Latini, Tesoretto, p. 84. 

Egli ha fatta la fica alla casseta in ghermagio, in civeo.

Pataffio, liv. II. 

Quel donzello gli fece la fica quasi infino all' occhio, dicendoli villania.

Che rispondesse e facesse la fica a colui que la facea a lui.

Cento novelle antiche, n° 55.

E fecero una fica in faccia a christiani. 

Ann. di Lud. Monaldesco. Script. rer. it. Muratori, t. XII. 

Nég. explét. Enemics ni enemia

No m notz lo pretz d'una fia.

Raimond de Miraval: D'amor son totz. 

Ennemi ni ennemie ne me nuit la valeur d'une figue.

ANC. ESP.

Mas todo su esforcio no les valió tres figas. 

Poema de Alexandro, cop. 794. 

(N. E. En la novela Pedro Saputo hay un capítulo donde Pedro le lleva tres higos al rey. En chapurriau, tres figues.)

CAT. Figa. ESP. MOD. Higa (higo). PORT. Figa. (IT. fica. Chap. figa, figues.)

2. Figuier, s. m., figuier.

Quan figuier si enpeuta en figuier, et vit en vit.

(chap. Cuan la figuera se empelte en figuera, y la viña en viña.)

Tot figuier es aybre tendre, de leu per freg pren dampnagge.

Eluc. de las propr., fol. 196 et 207.

Quand figuier se greffe sur figuier, et vigne sur vigne.

Tout figuier est arbre tendre, facilement par froid il prend dommage.

Figuiers, milgraniers. Leys d'amors, fol. 48.

(chap. Figueres, mangranés o mangraneres.)

Figuier, grenadier.

3. Figuieyra, s. f., lat. ficaria, figuier. 

Dieus maldic la figuieyra on non trobet mays fuelhas.

V. et Vert., fol. 88.

Dieu maudit le figuier où il ne trouva que feuilles.

Una molt bela figuieira. Brev. d'amor, fol. 160. 

Un moult beau figuier. 

CAT. Figuera (plural Figueras, donde nació Dalí). ESP. Higueira (higuera). PORT. Figueira.

(chap. La figuera, les figueres, la figa, les figues. No es tan delicada per al fret com fique aquí dal; a Beseit aguantaben be los iverns antics.)

4. Ficari, s. m., lat. ficarius, figon, qui se nourrit de figues.

Ficaris so homes salvagges vivens de figas.

(chap. Los “ficaris” (“figués”) son homens salvaches que viuen de figues.)

Eluc. de las propr., fol. 251.

Figons sont hommes sauvages vivant de figues.

 

Figura, Feigura, s. f., lat. figura, figure, forme, visage.

Be s pot meravillar qui conois sa figura.

Le Dauphin d'Auvergne: Vergoigna.

Peut bien s' émerveiller qui connaît sa figure.

Que vi las peyras entailladas, 

D' anticas figuras obradas.

V. de S. Honorat.

Qui vit les pierres taillées, d'antiques figures ouvragées.

Fig. La sancta glieya non es autra cauza mays la figura d' un cors glorios.

(chap. La santa Iglesia no es datra cosa mes que la figura d'un cos gloriós.) 

V. et Vert., fol. 5.

La sainte église n'est autre chose que la figure d'un corps glorieux.

- Terme de grammaire.

Feigura o es sempla o composta. Gramm. provençal. 

(chap. La figura o es simple o composta.)

La figure ou est simple ou composée. 

Loc. Vos amador que amatz per figura.

T. de G. de Cabestaing et d' Ozil de Cadarts: Es dreitz.

Vous amants qui aimez par figure. 

En figura d' aisso mandet Deus. V. et Vert., fol. 8.

En figure de ceci Dieu ordonna.

CAT. ESP. PORT. IT. Figura. (chap. Figura, figures.)

2. Figuracio, s. f., lat. figuratio, figure, forme, aspect.

Semlant a glazi en figuracio.

Quant a figuracio.

Eluc. de las propr., fol. 44 et 195.

Ressemblant à glaive par la forme. 

Quant à la forme. 

PORT. Figuração. IT. Figurazione. (chap. figurassió, figurassions.)

3. Figural, adj., figuratif, symbolique.

Sompnis... algus so nutz et patens, ses figural significacio, algus escurs et ab figural dezignacio.

Eluc. de las propr., fol. 77. 

Songes... aucuns sont clairs et évidents, sans signification figurative, aucuns obscurs et avec désignation figurative. 

ANC. ESP. Figural. IT. Figurale.

4. Figurable, adj., figurable, susceptible de recevoir figure.

Ayga... es element per cors estranh termenable et figurable.

Eluc. de las propr., fol. 149.

L'eau... est élément limitable et figurable par corps étranger. 

ESP. Figurable. IT. Figurabile.

5. Figuratiu, adj., lat. figurativus, figuratif.

Virtut... dels membres figurativa, ordenativa et distinctiva.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Puissance... figurative, dispositive et distinctive des membres. 

ESP. PORT. IT. Figurativo. (chap. Figuratiu, figuratius, figurativa, figuratives; simbólic, simbolics, simbólica, simbóliques.)

6. Figurativamen, adv., figurativement.

Se fay aquesta figura, allegoria,... figurativamen.

(chap. Se fa esta figura, alegoría,... figurativamen.)

Leys d'amors, fol. 135.

Cette figure, l'allégorie, se fait... figurativement.

ESP. PORT. IT. Figurativamente. (chap. figurativamen : de forma figurada, simbólica.)

7. Figurar, v., lat. figurare, figurer, représenter.

Part. pas. Aysso fon ben figurat en Sampson. V. et Vert., fol. 72.

Ceci fut bien figuré en Samson.

Vedels doblamen figuratz.

A. Brancaleon: Pessius. 

Veau doublement figuré. 

Del novel regne que era figurat en David.

Hist. abr. de la Bible, fol. 39. 

Du nouveau règne qui était figuré en David. 

CAT. ESP. PORT. Figurar. IT. Figurare. (chap. Figurá, figurás: yo me figuro, figures, figure, figurem o figuram, figuréu o figuráu, figuren; figurat, figurats, figurada, figurades.)

8. Desfigurar, v., défigurer, déformer, changer de figure.

Pois dona desfigura.

Ogiers: Era quan. 

Puis dame change de figure.

Romp e desfigura, 

Am dentz et am las mans, tota sa vestidura. V. de S. Honorat.

Déchire et déforme, avec les dents et avec les mains, tout son vêtement. - Part. pas. Gibos desfigurat.

(chap. Geperut desfigurat; geput, geputs, gepuda, gepudes, geperut, geperuts, geperuda, geperudes: que té gepa, chepa, com Pablo Iglesias lo podemita; los camellos o dromedaris són geperuts, tenen giba, gibes, gepa, gepes, chepa, chepes - ESP. giba, joroba.)

V. de S. Honorat. 

Bossu défiguré.

Del som del cap entro als pes,

L'avian tot desfigurat.

Passio de Maria.

Du sommet de la tête jusques aux pieds, l'avaient tout défiguré.

Vezia issir de mar una bestia meravilhosamens desfigurada e desguizada et espaventabla. V. et Vert., fol. 6. 

Voyait sortir de mer une bête merveilleusement défigurée et déguisée et épouvantable. 

CAT. ESP. PORT. Desfigurar. IT. Disfigurare. (chap. Desfigurá, se conjugue com figurá.)

9. Transfiguratio, Transfiguration, s. f., lat. transfigurationem, transfiguration.

El dia de la transfiguratio de Nostre Senhor.

(chap. Al día de la Transfigurassió de Nostre Siñó.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 177. 

Au jour de la Transfiguration de Notre Seigneur. 

La transfiguration, lo 6 agost.

Fors de Béarn, p. 1097. 

La Transfiguration, le 6 août. 

CAT. Transfiguració. ESP. Transfiguración. PORT. Transfiguração. 

IT. Transfigurazione. (chap. Transfigurassió.)

10. Transfigurar, Trasfigurar, v., lat. transfigurare, transfigurer,

transformer.

Ieu transfiguriei aquestas causas e mi.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Je transfigurai ces choses en moi. 

Transfiguret se denant els.

Trad. du N.-Test., S. Marc, C. 9. 

Il se transfigura devant eux. 

Diables se transfigura en motas guisas per descebre las gens.

V. et Vert., fol. 24. 

Le diable se transforme en plusieurs manières pour décevoir les gens. CAT. ESP. PORT. Transfigurar. IT. Trasfigurare. (chap. Transfigurá,  transfigurás: yo me transfiguro, transfigures, transfigure, transfigurem o transfiguram, transfiguréu o transfiguráu, transfiguren; transfigurat, transfigurats, transfigurada, transfigurades; transformá, transformás.)

 

Fil, s. m., lat. filum, fil, ligne.

No 'l tudaria plus q' us fils

Delguatz sostendria una tor.

Guillaume de Cabestaing: Ar vei. 

Ne l' éteindrait pas plus qu'un fil délié soutiendrait une tour.

Ab un fil de son mantel var.

Giraud de Borneil: Al plus leu.

Avec un fil de son manteau vair.

Las liaras en un fil sotilmen, e qu'el fils sia fortz. Liv. de Sydrac, fol. 8.

(chap. Les lligarás en un fil sutilmen, y que lo fil sigue fort.)

Tu les lieras avec un fil subtilement, et que le fil soit fort. 

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu'es el fil

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile.

- Tranchant d'un instrument.

Fig. Tant ai ferm cor el fil

On ferm saber s' afila.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s'affile.

Loc. Mas eu no m part del dreg fil.

Rambaud d'Orange: En aital. 

Mais je ne me dépars pas du droit fil. 

D' amar vos suy el drech fil.

P. Bremond Ricas Novas: Ben dey. 

Je suis au droit fil de vous aimer.

Ges homz no pot portar a fil 

Ni a bon talh totas amors.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

On ne peut point porter à fil ni à bonne taille toutes amours.

Adv. comp.

L' aygua li chay dels huels fil e fil per lo natz. 

(chap. L'aigua li cau dels ulls fil a fil per lo nas.) 

Roman de Fierabras, v. 3805.

L'eau lui tombe des yeux fil à fil par le nez. 

ANC. FR. Avoient chargé de front à droit fil la bataille de Caesar. 

Amyot, Trad. de Plutarque, V. de Brutus.

CAT. Fil. ANC. ESP. Filo. ESP. MOD. Hilo. PORT. Fio. IT. Filo. (chap. Fil, fils; v. filá; desfilá : desfilagarchá.)

2. Filet, s. m., petit fil, filet, réseau.

Las venas semblon filet.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Les veines semblent filet.

Menudet cordat 

Ab filetz d' argen. 

Un troubadour anonyme: Per amor. 

Légèrement lacé avec filets d'argent.

Siei cabel delgat e saur

Son gent estreitz d' un filet d'aur.

Roman de Jaufre, fol. 73.

Ses cheveux déliés et blonds sont gentiment étreints d'un réseau d'or. CAT. Filet. ESP. PORT. Filete. IT. Filetto. (chap. Filet, filets.)

3. Filat, Fillat, s. m., fil, filet.

 

Genser de lleis non debana fillat.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei. 

Plus gente qu'elle ne dévide fil.

Fig. Hac un prim fillat de cillas 

Negre e sotil e delgat.

Roman de Jaufre, fol. 77. 

Eut un mince filet de cils noir et fin et délié.

- Toile, filet à pêcher ou à chasser.

Ab quatr' aunas de filat.

P. Cardinal: Tartarassa. 

Avec quatre aunes de toile. 

Filatz a pescar et cassar.

(chap. Filat per a peixcá y cassá.)

Eluc. de las propr., fol. 213.

Filets à pêcher et chasser.

CAT. Filat. PORT. Fiado. IT. Filato. (Chap. Filat, llas, ret.)

4. Filadis, s. m., filasse, bourre.

Ab filadis de cambe ni de lin.

(chap. En filadís de cánem y de llí: lino)

Cartulaire de Montpellier, fol. 192.

Avec filasse de chanvre et de lin.

Filadis de seda... a cargua, non pagua mais cinq sols.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 161.

Bourre de soie... par charge, ne paie que cinq sous.

CAT. Filadis. ESP. Filadiz. (chap. Filadís, filassa, borra.)

5. Filadura, s. f., filage.

Que degu non ause tenher ni far tenher... deguna filadura blancha ni burela.

Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 372. 

Que nul n'ose teindre ni faire teindre... nul filage blanc ni brun. 

IT. Filatura. (chap. Filadura, filadures.)

6. Fila, s. f., file.

Adv. comp. Sas gens entravan fila a fila.

Chron. des Albigeois, col. 79.

Ses gens entraient à la file.

CAT. ESP. PORT. IT. Fila. (chap. Fila, files.)

7. Fileira, s. f., filandre, sorte de maladie des oiseaux.

Autre mals es c' a nom fileira. 

Cant auzel a fileira.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Est autre mal qui a nom filandre.

Quand oiseau a filandre. 

ANC. CAT. Filieyra. ESP. Filandria (Nematodo parásito del aparato digestivo de algunas aves, especialmente las de rapiña.)

PORT. Filandras. IT. Filandra. 

8. Flissa, s. f., pluche de laine. 

Porto mantels de flissa.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Portent manteaux de pluche de laine.

9. Flessada, s. f., couverture.

Occitani flassada coopertorium lecti vocant, quasi filassata.

(chap. Los ocsitans li diuen flassada a la cobertora del llit, casi filassata.)

Du Cange, t. III, col. 543.

Neguna flessada no farai... sino de lana de moton o de feda.

(chap. No faré cap cobertora (manta)... mes que de llana de cordé o de ovella.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 111.

Je ne ferai aucune couverture... sinon de laine de mouton ou de brebis.

I sac de palha e pois la flessada, e al cap I conselhier.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 28.

Un sac de paille et puis la couverture, et à la tête un coussin.

(N. E. conselhier : coussin; conseller, consejero; consultar con la almohada.)

De coissis e de flessadas.

Folquet de Lunel: E nom del. 

De coussins et de couvertures.

10. Filos, adj., velu, filandreux, garni de fils, de filaments.

Eruca... animant es filos e quaysh lanuginos.

(chap. La oruga... es un animal filós y casi llanut.)

Aquesta tela es espongioza et filosa.

(chap. Esta tela es esponjosa y filosa.)

Fuelhas en si han alcunas venas filozas.

(chap. Les fulles en sí tenen algunes venes filoses.)

Eluc. de las propr., fol. 250, 37 et 209.

La chenille... est un animal velu et quasi laineux.

Cette toile est spongieuse et filandreuse.

Les feuilles en elles ont aucunes veines filandreuses.

11. Filable, adj., filable, qui peut se filer.

Peyra que es filabla.

Eluc. de las propr., fol. 188.

Pierre qui est filable.

12. Filar, v., filer.

Garsens e Peironela que filon lur cano. 

L' us teis, l'autre fila.

Izarn: Diguas me tu. 

Garsende et Péronelle qui filent leur quenouille 

L'un tisse, l'autre file.

(N. E. Peironela, Peronella, Péronelle, Petronila, como la reina de Aragón, hija de Ramiro II el monje; casada con el conde de Barcelona Ramón Berenguer IV y madre de Alfonso II de Aragón, que escribía en occitano, como se puede ver en la obra en la que estamos, de Raynouard.)

 

Fig. Non sabon prim filar

Mots.

Serveri de Girone: Sitot s'es.

Ne savent filer finement les mots.

Qui vol sirventes auzir... 

A me 'l deman, qu' ieu l' ay filat.

P. Cardinal: Qui vol sirventes. 

Qui veut ouïr sirvente... à moi le demande, vu que je l'ai filé. 

Loc. Selha que del fil

A sos ops no pot far, 

Ad autra en fai filar.

Pierre de Bussignac: Quan lo dous.

Celle qui ne peut faire du fil à son profit, en fait filer à une autre.

Part. pas. La qual garlanda deia esser d'aur filat, d'argent filat o de seda.

(chap. La cual guirnalda degue sé d'or filat, de plata o argén filat o de seda.) 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Laquelle guirlande doive être d'or filé, d'argent filé ou de soie.

CAT. ANC. ESP. Filar. ESP. MOD. Hilar. PORT. Fiar. IT. Filare.

(chap. Filá: filo, files, file, filem o filam, filéu o filáu, filen; filat, filats, filada, filades.)

13. Afilar, v., affiler, aiguiser. 

Qui de fort fozil 

Non vol coltelh tochar, 

Ja no 'l cuid' afilar 

En un mol sembeli. 

Giraud de Borneil: Leu chansoneta. 

Qui ne veut pas frotter couteau d'un fort fusil, qu'il ne pense jamais l' affiler sur une molle fourrure.

Fig. Non sabon prim filar 

Mots, ni rimas afilar.

Serveri de Girone: Sitot s'es. 

Ne savent filer finement les mots, ni aiguiser les rimes.

Tant fin' amors totas horas m' afila 

Ma voluntat qu'ieu de lauzar m'afil. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Tellement pur amour à toute heure m'affile ma volonté que je m'affile à louer.

Mi dons, don m' afil

En leys servir. 

P. Raimond de Toulouse: Pos vezem. 

Ma dame, par qui je m'affile à la servir. 

Tant ai ferm cor el fil 

On ferm sabers s' afila. 

Mas afilat s' afila 

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te. 

Tant j'ai ferme coeur au fil où ferme savoir s' affile.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé. 

Part. pas. Pueis lansa un dart de plom gent afilat.

Giraud de Calanson: A lieys cui am. 

Puis lance un dard de plomb gentiment affilé. 

Fig. De lenguejar

Contra joglar

Etz pus afilatz que milas.

Marcabrus: Senher. 

Pour parler contre jongleur, vous êtes plus affilé que milan.

Fig. et subst. Ni Belins lo moutos

N' Isingrins l' afilatz.

Arnaud d' Entrevenas: Del sonet. 

Et Belin le mouton et Isengrin l' affilé. 

ANC. FR. Dont chascun à guerre s'afile.

G. Guiart, t. 1, p. 116. 

CAT. ESP. Afilar. PORT. Affiar. IT. Affilare. (chap. Afiláesmolá.)

14. Desfilar, v., défiler, découdre.

Fig. Al bon senhor de Mercuer, qu' es el fil 

De valen pretz, que no s rompt ni s desfila. 

Folquet de Lunel: Tant fin' amors.

Au bon seigneur de Mercoeur, qui est sur la ligne de mérite vaillant, qui ne se rompt ni se défile. 

Part. pas. Cant auretz auzel desrenat, 

Que hom apela desfilat.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand vous aurez oiseau éreinté, que l'on appelle défilé.

CAT. ANC. ESP. Desfilar. ESP. MOD. Deshilar. PORT. Desfiar. 

(chap. Desfilá: traure fil, aná en fila; desfilagarchá: desfilagarcho, desfilagarches, desfilagarche, desfilagarchem o desfilagarcham, desfilagarchéu o desfilagarcháu, desfilagarchen; desfilagarchat, desfilagarchats, desfilagarchada, desfilagarchades.) 

14. Desafilar, v., désaffiler, émousser. 

(chap. Desafilá, esmossá, fé una esmossa al fil de un arma, destralgabiñet, navalla, dalla, fals, etc.)

Part. pas. Fig. Mas afilat s'afila

El desafilat fil.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

Mais affilé s'affile au fil désaffilé.

16. Esfilar, v., effiler, couler. 

Fig. A tot auzel debaten

Fan d' esfilar defendemen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

A tout oiseau se débattant font empêchement de couler. 

IT. Sfilare.

17. Refilar, refiler, filer de nouveau. (chap. Refilá)

Que neguna persona non auze los dichs pezes refilar per metre en autres draps. 

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 219.

Qu'aucune personne n'ose refiler lesdits poids pour mettre en d'autres draps.

18. Perfil, s. m., parfilure.

Ornar lors raubas d' ermeni... o de perfils de seda.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 138. 

Orner leurs robes d'hermine... ou de parfilures de soie. 

CAT. ESP. PORT. Perfil. (chap. Perfil no signifique teixit, roba.) 

19. Perfila, s. f., parfilure.

Que sia fortz plus qu' autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

Que soit forte plus qu'autre sa parfilure.

20. Perfilar, v., parfiler.

Fig. Per qu' a mestiers qu' om ta ferm la perfil

Que sia fortz plus qu'autra sa perfila.

Folquet de Lunel: Tant fin' amors. 

C'est pourquoi a besoin qu'on la parfile si ferme que soit forte plus qu'autre sa parfilure. 

ANC. FR. Tout pourfilé de piaus d'agniel.

(chap. Tot cusit, teixit de pells de cordé.)

Una história en final felís, cordé, mar, brasa

Roman du Renart, t. IV, p. 147. 

CAT. ESP. PORT. Perfilar. (chap. Perfilá no signifique cusí o teixí.)

21. Folleil, s. m., bass. lat. folasellum, filoselle.

Saven' ac prima d' un folleil,

Ab que son estreit sei cabeil.

Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut un bandeau fin d'une filoselle, avec quoi sont étreints ses cheveux.

lunes, 3 de mayo de 2021

Capitol XXIIII. embaxador concebiment Elisabeth induhi sa merçe resposta.

Capitol XXIIII. Com lo embaxador dix a la senyora lo concebiment de Elisabeth: e induhi sa merçe a tornar resposta.

Senyora per que vostra merçe veja es alegre de les marauelloses obres diuines: recomptare a vostra merce vna noua marauella: La qual es aquesta. ¶ Ecce elisabeth cognata tua: et ipsa concepit filium in senectute sua: et hic mensis est sextus illi: que vocatur sterilis: quia non erit impossibile apud deum omne verbum. Car sia certa vostra senyoria: que aquella tan amada cosina germana vostra Elisabeth muller de zacaries: ha concebut vn fill en la antiga edat sua (senectute : senectud, senectut; vellea): e es ja de sis mesos prenyada: aquella que del tot era steril per natura e per edat: Car nenguna cosa no es impossible a nostre senyor deu de quantes dir ni rahonar se poden. ¶ Ara senyora vostra merce ha hoit largament tot lo fet de aquest misteri: e lo modo e la manera. ¶ Jocundare (Iocundare) filia syon: et exulta satis filia iherusalem. &c (7c, c en rayeta damún) quoniam auditui tuo datum est gaudium et leticia. Alegrau vos senyora filla de syon: feu gran festa filla de jerusalem: car a la hoyda vostra es donat gran goig e alegria. E per ço senyora suplicam ara a vostra merçe tota natura angelica e humana dient. ¶ Audiamus et nos a te responsum leticie: quod desideramus: vt iam exultent ossa humiliata. Volent dir: que sia de vostra merce hojam aximateix nosaltres resposta de alegria segons desijam: per ques puguen adelitar e hauer goig los ossos humiliats e aterrats de Adam e dels fills seus: los quals senyor speren ab grandissim desig lo consentiment vostre: e dien. ¶ Expectamus et nos o domina verbum miserationis: quos miserabliter premit sententia dampnationis. Volent dir. O senyora: e nosaltres ab gran fam speram la paraula de clemencia e miseracio: los quals ab tanta miseria som opremuts per sentencia de dampnacio. ¶ Et ecce offertur tibi precium nostre salutis: statim liberabimur si consentis. E veus excellent senyora: que a vos es offert lo preu de nostra salut: acceptau lo senyora per merce: car tantost serem deliures si consentiu. ¶ In sempiterno deu verbo facti sumus omnes: et ecce morimur: in tuo breui responso sumus reficiendi: vt ad vitam reuocemur: Car per la paraula de deu eternal som fets homens: e veu senyora que ara morim: e per la vostra breu resposta serem reforçats: e a vida retornats. ¶ Hec suplicat a te o pia virgo flebilis Adam cum misera sobole sua exul de paradiso. O piadosa verge que de aço suplica a vostra merce lo ploros e dolorat Adam ab tota la miserable generacio sua trobant se exellats de parahis. ¶ Hec abraam hec dauid hec ceteri flagitant sancti patres tui: qui et ipsi habitant in regione vmbre mortis. Car aço senyora demana e desija Abraam e Dauid: e tots los sancts pares vostres: los quals stan e habiten en aquella dolorosa regio apartada de tot delit acompanyada de hombra (ombra; vmbre, umbre; umbría; sombra) de mort. ¶ Hoc totus mundus tuis genibus prouolotus expectat. O senyora excellent que aço spera e demana tot lo mon ab los genolls ficats dauant vostra alta senyoria. E no sens (seus) molta raho. ¶ Quia ex ore tuo pendent consolatio miserorum et salus deniquem vniuersorum filiorum adam totius generis tui. Car en vostra altesa e en la vostra boca graciosa sta e penja la consolacio dels miserables: la salut aximateix vniuersal dels fills de Adam: e de tota la generacio vostra. ¶ Da virgo responsum testinanter: o domina responde verbum: quod terra: quod inferi: quod expectant et superi. O verge senyora donau prest resposta: o excellent senyora placiaus dar paraula: car tota la terra la spera: los que son en los lims de infern infatigablement la demanen e la desijen: e los ciutadans de la sobirana ciutat no ab menys desig la speren. ¶ Ipse quoq3 omnium rex et dominus quantum concupiuit de corem tuum: tantum desiderat et responsionis assensum: in qua nimirum proposuit saluare mundum. Car aquell Rey e senyor de tots: tant com mes ama la bellea de vostra senyoria ab major desig spera la resposta del consentiment vostre. per mija de la qual delibera saluar lo mon ¶ Et cui placuisti in silentio: iam magis placebis ey verbo: cum ipse tibi clamet*e celo. o pulcra inter mulieres fac me audire vocem tuam. Car aquell senyor a qui tant haueu plagut per virtuos silenci: ara senyora li plaureu molt mes ab la dolçor del vostre parlament: car ell mateix a vos senyora crida del cel dient. O bella entre totes les dones feu me hoir la vostra desijada veu. O senyora que sperau. ¶ Responde verbum: et suscipe verbum: profer tuum: et concipe diuinum. Sia de vostra merçe senyora respondre paraula: e rebreu paraula: donau senyora ço que vostre es: e concebreu lo que es diuinal: Emitte transitorium: et amplectere sempiternum. Trameteu senyora e donau ço que es transitori: e abraçareu e pendreu lo que es sens fi. ¶ Aperi virgo beata cor fidei: labia confessioni: viscera creatori. Obriu verge benauenturada lo cor vostre a la fe e crehença de aquest diuinal misteri: la boca vostra confesse e manifeste lo que fermament creheu: les entramenes vostres sien vbertes al creador. ¶ Ecce desideratus cunctis gentibus foris pulsat ad hostium. Veu senyora que lo desijat de totes les gents sta defora e toca a la porta. ¶ O site morante pertransierit: et rursus incipies dolens querere: quem diligit anima tua. ¶ O senyora guardau que si molt lo feu sperar: partirsa de aqui: e lauors començareu a dolorar e congoxar cerquant ab molta ansia: aquell qui ama la vostra anima. ¶ Surge: curre: aperi: surge per fidem: curre per deuotionem: aperi per confessionem: Leuau vos senyora e correu e obriu: lo vostre leuar excellent senyora sera per fe: e lo correr per deuocio: e lauors obrireu per confessio.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.


Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

En grandíssimes risses de tota la compañía habíen sigut escoltades les paraules dites per Calandrino a la seua dona; pero callán ya Filostrato, Neifile, cuan la reina va voldre, va escomensá:
Valeroses siñores, si no los fore mes difíssil als hómens mostrá als demés lo seu bon juissi y la seua virtut, de lo que u es la bobada y lo vissi, en vano se fatigaríen mol en ficá freno a les seues paraules; y aixó u ha manifestat prou be la tontería de Calandrino, que cap nessessidat teníe, pera curás del mal que la seua simplesa li fée creure que teníe, de mostrá en públic les intimidats de la seua dona. Aixó me ha portat a la memoria un atra contraria an ella, aixó es: cóm la malissia de un va superá lo entenimén de un atre, en serio mal y burla del sobrepassat; lo que tos contaré.
Ñabíen, no fa mols añs, a Siena, dos hómens ya de edat madura, de nom los dos Cecco, pero un de micer 
Angiulieri y l´atre de micer Fortarrigo. Estos, encara que en moltes atres coses no concordaben en les seues costums, en una - aixó es, en que los dos odiaben a sons pares - tan concordaben que se habíen fet amics y moltes vegades anaben juns. Pero pareixénli al Angiulieri, que pincho y cortés home ere, está mal a Siena en la assignassió que li donabe son pare, enteránsen de que a la Marca de Ancona habíe vingut com a legado del papa un cardenal que ere mol protectó seu, se va disposá a anássen aon ell, creén que milloraríe la seua condissió y fénli sabé aixó a son pare, va arreglá en ell que li donaríe en un momén lo que li teníe que doná en sis mesos pera que se puguere vestí y equipá de cabalgadura y aná honorablemen. Y buscán algú al que puguere emportás per al seu servissi, va arribá aixó a oíts del Fortarrigo, que inmediatamen se va presentá al Angiulieri y va escomensá com milló va pugué a rogáli que sel emportare en ell, que ell volíe sé lo seu criat y servidó y consevol cosa, y sense cap salari mes que los gastos. A lo que va contestá Angiulieri que no sel volíe emportá, encara que sabíe que ere capás de tot servissi sino perque jugabe, y ademés de assó se engatináe alguna vegada; a lo que Fortarrigo va contestá que de lo un y lo atre se enmendaríe sense duda, y en mols juraméns lay va afirmá, afegín tans rogs que Angiulieri, donánse per vensut, va di que de acuerdo. Y ficats en camí un matí los dos, sen van aná a amorsá a Bonconvento, aon habén Angiulieri amorsat y fen molta caló, fénse prepará un llit a la fonda y despullánse, ajudat per Fortarrigo, se va adormí, y li va di que al tocá nona lo cridare. Fortarrigo, mentres dormíe Angiulieri, va baixá a la taberna, y allí, habén begut una mica, va escomensá a jugá en algúns, que en poc tems li van guañá los pocs dinés que teníe, ademés de la roba que portabe damún, en lo que ell, dessichós de revancha, en camisa com estabe, va pujá aon dormíe Angiulieri y, veénlo dormín com un soc, li va traure de la bossa tots los dinés que teníe, y tornán al joc los va pedre com los atres. Angiulieri, despertánse, se va eixecá y se va vestí, y va cridá a Fortarrigo, y no trobánlo, va pensá Angiulieri que an algún puesto se hauríe adormit engatinat, com atres vegades habíe acostumat a fé; per lo que, dessidínse a dixál, fen ensillá lo seu palafrén y carregán an ell la valija, pensán trobá un atre criat a Corsignano, volén, pera anássen, pagáli al possadé, no va trobá ni una perra; per lo que lo abalot va sé gran y tota la casa del possadé se va remoure, dién Angiulieri que li habíen robat allí dins y amenassánlos a tots en féls aná detinguts a Siena. Y mira per aón que arribe Fortarrigo, que pera furtáli la roba com habíe fet abans en los dinés veníe; y veén a Angiulieri preparat pera cabalgá, va di:

- ¿Qué es aixó, Angiulieri? ¿tením que anámon ya? ¡Ah!, esperéu un poc: té que arribá de un momén al atre un que me ha pres de fiansa lo meu jubón per trenta vuit sueldos; estic segú de que mol tornará per trenta sing pagánli al momén.

Y mentres estabe parlán encara, ne va arribá un que li va assegurá a Angiulieri que Fortarrigo habíe sigut qui li habíe pres los seus dinés amostránli la cantidat dells que habíe perdut. Per naixó, Angiulieri, mol enfadat, li va di a Fortarrigo un gran insult, y casi arribe a les obres; y amenassánlo en fél penjá o fé pregoná lo seu cap a Siena va montá a caball. Fortarrigo, com si Angiulieri los diguere estes coses a datres y no an ell, va di:
- ¡Bah!, Angiulieri, ñague pas, dixem ara estes paraules que no importen un pito, y ocupémos de aixó: mol tornarán per trenta sing sueldos si lo arrepleguem ara, que, si esperam a demá, no ne voldrán menos de trenta vuit; y me fa este favor perque men vach fiá dell, ¿per qué no mos guañem tres sueldos?

Angiulieri, sentínlo parlá aixina, se desesperabe, y mes veénse mirá per los que estaben al voltán, que creíen, no sol que Fortarrigo no se haguere jugat los dinés de Angiulieri, sino que encara ne teníe, y li díe:

- ¿Qué coglioni me importe lo teu jubón, aixina te penjon, que no sol me has robat y te has jugat lo meu, sino que ademés has impedit la meua ixida, y encara ten enfots de mí?

Fortarrigo, sin embargo, estabe impassible com si no li parlare an ell y díe:
- ¡Ah!, ¿per qué no pots dixám guañá tres sueldos?, ¿no creus que tels puc dixá?
¡Ah!, fésu si algo te importo; ¿per qué tens tanta pressa? encara arribarem esta nit pronte a Torrenieri. Busca a la teua bossa, saps que podría voltá tota Siena y no ne trobaría cap que me sentare tan be com eixe; ¡y tindre que di que lay hay dixat an aquell per trenta vuit sueldos! encara ne valdríe coranta y mes, aixina que me perjudicaríes de dos maneres.

Angiulieri, mol dolgut, veénse robá per neste y ara sé detingut per la seua charramenta, sense contestáli res, va empendre lo camí de Torrenieri. A lo que, Fortarrigo, en mala idea, aixina en camisa va escomensá a trotá detrás dell, y habén caminat ya dos milles rogán per lo jubón, anán Angiulieri depressa pera tráures aquella tabarra dels oíts, va vore Fortarrigo a uns llauradós a un campo tocán al camí, dabán de Angiulieri; als que Fortarrigo, cridán fort va escomensá a di:

- ¡Prenéulo, aturéulo!

Per lo que estos, un en una cavegueta y l´atre en un chapo, paránse al mich del camí dabán de Angiulieri, creén que li habíe robat an aquell que veníe detrás dell en camisa cridán, lo van retindre y lo van agarrá; y contáls quí ere ell y cóm habíe anat lo assunto, de poc li va serví.
Fortarrigo, arribán allí, en mal gesto va di:

- ¡No sé cóm no te mato, lladre traidó que te escapes en lo meu! Y giránse cap als llauradós, va di:

- Veigáu, siñós, cóm me ha dixat a la possada y se ha escapat de amagatóns, después de habé perdut al joc totes les seues coses. Be puc di que grassies a Deu y a vatros hay recuperat tot aixó, per lo que sempre tos estaré agraít.

Angiulieri per la seua part díe lo mateix del atre, pero les seues paraules no les escoltaben. Fortarrigo, en la ajuda de los villanos, lo va fé baixá del palafrén y, despullánlo, se va vestí en la seua roba y va montá al caball, dixán a Angiulieri en camisa y descals, y sen va entorná cap a Siena, dién per tot arreu que lo palafrén y les robes les hi habíe guañat a Angiulieri. Angiulieri, que ric creíe aná a vore al cardenal a la Marca, pobre y en camisa sen va entorná a Bonconvento, y per vergoña no se va atreví a torná a Siena durán mol tems. Habénli prestat roba, en lo caball que montabe Fortarrigo sen va aná en los seus paréns de Corsignano, en los que se va quedá hasta que per son pare va sé un atra vegada socorregut. Y de esta manera la malissia de Fortarrigo va confundí lo bon propósi de Angiulieri, encara que no va sé dixada sense cástic al seu tems y al seu puesto.

jueves, 25 de febrero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA OCTAVA.

Sofronia, creén sé la dona de Gisippo, u es de Tito Quinto Fulvio y en ell sen va a Roma; aon Gisippo arribe en pobre estat, y creén que Tito lo despressie, afirme, pera morí, que ha matat a un home. Tito, reconeixénlo, diu, pera salvál, quel ha matat ell, y veénu qui u habíe fet, se inculpe an ell mateix; per naixó son ficats en libertat per Octavio, y Tito a Gisippo li done a san germana per dona y se repartix en ell tots los seus bens.

Filomena, per orde del rey, habén callat Pampínea y habén ya totes elles alabat al rey Pedro, y mes gibelina que los atres, va escomensá:

Magnífiques siñores, ¿quí no sap que los reys poden, cuan volen, fé les mes altes coses y que ademés an ells los cumplix espessialíssimamen lo sé magnífics? Quí fa lo que té que fé, fa be; pero no ña que maravillás tan ni alsáu tan alt en alabanses com convendríe a datre que u faiguere, que, tenín menos possibles de ell menos se esperare. Y per naixó, si en tantes paraules les obres del rey exaltéu y tos pareixen bones, mol mes tos han de agradá les dels nostres iguals cuan se assemellen a les del rey o són encara millós; per lo que una admirable y magnífica obra feta per dos siudadáns amics me hay proposat contátos en una historia.
Al tems de Octavio César, no encara com Augusto, sino desde lo triunvirato, regíe lo imperi de Roma, va ñabé a Roma un home noble de nom Publio Quinto Fulvio que teníe un fill de nom Tito Quinto Fulvio, de maravellós ingenio, lo va maná a Atenas a adependre filossofía, y lo va recomaná a un home noble de la siudat de nom Cremetes, un antic amic seu. Per lo que Tito va viure a la seua propia casa, en compañía de un fill seu de nom Gisippo; y los dos van estudiá en un filósofo de nom Aristippo. Y frecuentánse mol los dos joves, tan van arribá a assemellás en les costums que una fraternidat y amistat tan gran va naixe entre ells que may después va sé destruida mes que per la mort; y cap dells se trobabe be si no estáen juns. Habíen escomensat los estudis, y los dos dotats de altissim ingenio, pujaben a la gloriosa altura de la filossofía en passes iguals y en maravillosa alabansa; y en esta vida (en grandíssim plaé de Cremetes, que casi consideraba als dos com a fills seus) van está al menos tres añs. Después, com passe en totes les coses, va passá que Cremetes, ya agüelo, va tancá los ulls an esta vida, de lo que los dos van sentí igual doló, y ni los amics ni los paréns de Cremetes veíen a quín dels dos se habíe de consolá mes. Va passá, después de uns cuans mesos, que los amics de Gisippo y los paréns van está en ell y jun en Tito lo van animá a pendre dona, y li van trobá una jove de maravillosa hermosura y de nobilíssims paréns y siudadana de Atenas, de nom Sofronia, de uns quinse añs de edat. Y arrimánse lo momén de les futures bodes, Gisippo li va demaná a Tito un día que anare en ell a vórela, que encara no la habíe vist; y arribats a casa della, y están ella entre los dos, Tito, veén la hermosura de la novia del seu amic la va escomensá a remirá en molta atensió, y agradánli per tot arreu, sense donáu a coneixe, se va inflamá per nella. Pero después de está allí un tems, despedínse, sen van entorná a casa. Allí, Tito, entrán sol a la seu alcoba, en la jove que li habíe agradat va escomensá a pensá, y se va aná enamorán mes contra mes pensabe en ella, y va escomensá a dís: - ¡Ay! ¡Miserable vida la teua, Tito! ¿aón fiques lo teu ánim y lo teu amor y la teua esperansa? ¿Pos no saps de quí sirá esta dona? Pensa en los honors de Cremetes y la seua familia, y en la verdadera amistat que ña entre tú y Gisippo; an esta jove te convé tíndreli la reverensia que se li té a una germana. ¿Cóm es que la vols? ¿aón te dixes portá per lo engañós amor?, ¿aón per la lissonjera esperansa? Obri los ulls del intelecto y conéixte a tú mateix; díxali pas a la raó, refrena la gana, calma lo dessich y adressa a un atra part los teus pensaméns; fésli frente an este escomensamén de la lujuria, y vensíxte a tú mateix cuan encara estás a tems. Lo que vols no te convé, no es honesto; lo que te disposes a seguí, encara que fore segú que u alcansares, que no u es, hauríes de evitáu si mirares alló que la verdadera amistat te demane. ¿Qué farás, pos, Tito? Abandonarás lo amor indegut, si vols fé lo que es degut.

Y después, enrecordánsen de Sofronia, tornán cap atrás, tot lo dit u condenabe, diénse: - les leys del Amor són mes poderoses que cap atra; trenquen no sol les de la amistat sino les divines. ¿cuántes vegades ha volgut lo pare a la filla, lo germá a la germana, la padrina al fillol? Coses mes monstruoses que un amic vullgue a la dona del atre han passat mil vegades. Ademés de aixó, yo soc jove, y la juventut está sometuda a les leys del amor. La hermosura della mereix sé volguda per tots; y si yo la vull, que soc jove, ¿quí podrá empéndrem en raó? No la vull perque sigue de Gisippo, la vull tan com la voldría fore de qui fore; peque aquí la fortuna que lay ha consedit al meu amic Gisippo en ves de a un atre. Y si té que sé volguda per la seua hermosura mereixcudamen, mes contén té que está Gisippo, al sabéu, de que la vullga que un atre.

Y en este raonamén, burlánse an ell mateix, tornán al contrari, y de este an aquell y de aquell an este, no sol aquell día y la nit siguién, sino moltes atres, hastal pun de que, perduts la gana y la son, per debilidat va tindre que gitás. Gisippo, que mols díes lo habíe vist cavilán y ara lo veíe dolén, mol se dolíe, y se esforsabe en consolál, y en moltes instansies li preguntabe la raó dels seus pensaméns y de la enfermedat. Pero habénli moltes vegades Tito contestat en mentires y habénsen donat cuenta Gisippo, sentínse, sin embargo, Tito obligat, en ploreres y en suspiros li va contestá de esta guisa:

- Gisippo, si los deus hagueren volgut, a mí me siríe mol mes grata la mort que seguí vivín, pensán que la fortuna me ha portat a un puesto al que me ha convingut probá la meua virtut, y en grandíssima vergoña meua la trobo vensuda; pero per sert que espero pronte la recompensa que mereixco, es a di, la mort, la preferixco a viure en lo record de la meua vilesa; com a tú no puc ni ting que amagát res, en gran vergoña te la manifestaré. Y li va descubrí la raó dels seus pensaméns y la batalla de estos, y al remat de quí ere la victoria y que se moríe per l´amor de Sofronia, afirmán que, coneixén cuán li conveníe an ell alló, com a penitencia se habíe imposat lo morí, y creíe que pronte u conseguiríe. Gisippo, al sentí aixó y vore les seues ploreres, va reflexioná, com si de la bellesa de la jove estare mes tibiamen prendat; pero enseguida va deliberá que la vida del seu amic teníe que séli mes volguda que Sofronia, y aixina, apegánseli les llágrimes dell, li va contestá plorán: - Tito, si no estigueres tan nessessitat de consol com u estás, me queixaría de que haigues violat la nostra amistat tenínme tan tems amagada la teua gravíssima passió. Y encara que no paregue honesta, no ña per naixó que seláli al amic les coses deshonestes, perque lo qui es un bon amic, aixina com en les honestes coses sen alegre en lo amic, en les deshonestes se esforse per apartá de elles lo ánimo del amic. Pero abstenínme al presén, vindré a lo que vech que mes nessessites. Si en ardó vols a Sofronia, prometuda en mí, no me extraño, me extrañaríe que no fore aixina, veén la seua hermosura y la noblesa del teu ánim. Y com vols a Sofronia, tan te queixes injustamen de la fortuna, encara que no u digues, que a mí me la ha consedit, pareixénte que vóldrela tú siríe honesto si haguere sigut de un atre que no fora yo. Pero si eres discret com sols, ¿a quí podíe consedíla la fortuna, de qui mes grassies pugueres donáli, si no me la haguere consedit a mí? Consevol atre que la haguere tingut, per mol honesto que siguere lo teu amor, la hauríe volgut an ella mes que a tú, lo que de mí, si per tan amic me tens com soc, no tens que esperáu, y la raó es esta:
no men enrecordo, desde que som amics, de que yo tinguera res que no fore tan teu com meu; lo que, si tan lluñ hagueren anat les coses que no puguere sé de un atra manera, aixina faría en esta com en les atres; pero encara estam a tems de fé que sigue sol teua, y assó faré. Es verdat que a Sofronia la vull mol y en gran alegría esperaba les bodes en ella, pero com tú la vols en mes ardó, pots viure segú que sirá la teua dona a la meua alcoba. Y per naixó, aparta la melancolía, recupera la salut perduda y lo consol y la alegría, y espera contén lo premio del teu amor.
Tito, al sentí parlá aixina a Gisippo, encara que mol plaé li donare la esperansa de tíndrela, se avegoñíe y li pareixíe mal asseptála. Plorán, li va contestá:
- Gisippo, la teua liberal y verdadera amistat mol cla me amostre lo que a la meua amistat li convé fé. No vullgue Deu que aquella que te han donat a tú la ressibixca yo per meua. Pren, pos, contén, lo que has triat y te han donat, y a mí díxam consumím en llágrimes.

A lo que Gisippo va di:

- Tito, la nostra amistat me done llissensia pera forsát a seguí esta dessisió meua, y si tú no fas cas als meus rogs, en la forsa que té que fés en be del amic faré que Sofronia sigue teua. Sé cuánta forsa té l´Amor y que moltes vegades ha portat a una infelís mort als amáns; y te vech tan prop de aixó que no podrás vense les llágrimes y caurás a la dalla; y yo, sense cap duda, pronte te seguiría. Sirá, pos, teua Sofronia, perque fássilmen no trobaríes a datra que tan te agradare, y yo en fassilidat podré contentámos a tú y a mí. Potsé no siría tan liberal si les dones se trobaren en la mateixa dificultat que se troben los bons amics; per naixó, podén yo mol fássilmen trobá un atra dona pero no un atre amic com tú, vull per naixó (no vull di pédrela, que no la pedré donántela a tú) de be a milló transferíla, antes que pédret. Y per naixó te demano que ixques de esta aflicsió, y mos consolos als dos, y en esperansa del be, vivín te dispongues a la alegría quel teu amor dessiche de la dona volguda.
Encara que Tito se avergoñíre de consentí que Sofronia siguere la seua dona, espentánlo per una part l´amor y per latra insitánlo los ánimos que li donabe Gisippo, va di:

- Prou, Gisippo, faré lo que tú me dius, ya que la teua generosidat es tanta que li guañe a la meua vergoña. Pero u fach perque no sol ressibixco de tú la dona volguda, sino en ella la meua vida. Ojalá Deu puga alguna vegada mostrát cuán apressio lo que fas per mí. Después de estes paraules, va di Gisippo:

- Tito, en aixó, pera que tingue efecte, me pareix que ham de fé aixó: com saps, después de llargues negossiassións entre los meus paréns y los de Sofronia, ella se ha convertit en la meua prometuda; y per naixó, si yo ara dic que no la vull per dona, se montaríe un gran avalot y escándol, y se enfadaríen los meus paréns y los seus; potsé que si la abandono, los seus paréns la donon enseguida a un atre, y alomilló no sirás tú. Y per naixó me pareix, si te pareix be, que continúa lo que hay escomensat, y com dona meua la portaré a casa y selebraré les bodes; y después tú, de amagatóns, com u prepararém, en ella te gitarás com a dona teua; después, al seu puesto y al seu tems manifestarém lo assunto, y si los agrade, be estará, y si no los agrade, de totes formes ya estará fet y no podén tirá cap atrás, tindrán que contentás en alló per forsa.
Tito va está de acord, y Gisippo la va ressibí com a dona seua a casa. Están ya Tito curat y en bona salut; y fen una gran festa, al arribá la nit, les dones van dixá a la nova dona a la alcoba del seu home y sen van aná.
Estabe la alcoba de Tito apegada a la de Gisippo, y desde una se podíe entrá al atra. Están Gisippo a la seua alcoba, una vegada apagades totes les llums, sen va aná en cuidadet cap aon estabe Tito y li va di que ya podíe aná a gitás en la seua dona.
Tito, al sentí aixó, mort de vergoña, va voldre fés atrás y no hi volíe aná; pero Gisippo, lo va fé entrá allí. Al arrimás al llit, agarrán a la jove, com fen broma, en veu baixa li va preguntá si volíe sé la seua dona. Ella, creénse que ere Gisippo, li va contestá que sí, y ell, ficánli un anell al dit, li va di: - Y yo vull sé lo teu home.

Y consumán aixina lo matrimoni, mol rato y en mol plaé va chalá en ella, sense que ni ella ni dingú sen acataren de que no ere Gisippo lo que se gitabe en ella. Están, pos, en estos termes lo matrimoni de Sofronia y de Tito, Publio, son pare va tancá los ulls an esta vida, per lo que li van escriure que sense tardá tornare a Roma a velá pels seus assuntos. Y per naixó, va parlá en Gisippo de anássen y emportássen a Sofronia, lo que no se podíe fé sense manifiestá cóm estaben les coses; un día, cridánla a la alcoba, li van explicá tot lo assunto, y Tito li va doná probes. Ella, después de mirássels als dos ben enfadada, va escomensá a desfés en llágrimes, queixánse del engañ de Gisippo; y abans de que a casa de Gisippo ni una paraula se diguere de alló, sen va aná a casa de son pare, y allí an ell y a sa mare los va contá lo engañ de Gisippo, afirmán que ere la dona de Tito y no de Gisippo com ells creíen. Aixó va sé mol du pera son pare de Sofronia y en los seus paréns y en los de Gisippo van ñabé llargues y grans lamentassións, y van sé los comadreos y los enfados mols y grans. Gisippo va despertá lo odio dels seus y dels de Sofronia, y tots díen que no sol ere digne de reprobassió, sino de un aspre cástic. Pero ell afirmabe que habíe fet una cosa honesta, y que sons pares de Sofronia teníen que donáli les grassies perque la habíe casat en algú milló que ell mateix. Tito, per un atra part, de tot sen enterabe y en gran traball u soportabe; y coneixén que ere costum dels griegos exitás en los renecs y les amenasses hasta que trobaben algú que los responguere, y que entonses no sol humildes, sino mol cobarts se tornáen, va pensá que los seus discursos no se podíen aguantá mes sense contestáls; y tenín ell ánimo romano y pensamén ateniense, de una manera mol oportuna va ajuntá als paréns de Gisippo y los de Sofronia a un templo, y entrán allí acompañat sol per Gisippo, aixina los va parlá als que esperaben:
- Creuen mols filóssofos que lo que los passe als mortals es dispossisió y providensia dels deus inmortals; y per naixó creuen algúns que es inevitable tot lo que mos passe o mos passará alguna vegada, encara que ñan algúns que esta inevitabilidat atribuixen sol a lo que ya ha passat. Estes opinións, si en perspicassia són mirades, se vorá mol ubertamen que lo rependre algo que no pot cambiás no es mes que voldre demostrás mes sabut que los deus, dels que ham de creure que en eterna ley y sense cap error gobernen y disposen de natros y de les demés coses; per lo que, cuán loca y bestial presunsió siríe voldre corregí la seua obra, mol fássilmen u podéu vore, y encara cuántes y quínes cadenes mereixen aquells que se dixen aná a tal atrevimén. Entre los que, segóns lo meu juissi, tos trobau tots, si es verdat lo que hau dit y dieu continuamen, que Sofronia es la meua dona, cuan lay hau entregat a Gisippo, sense vore que estabe disposat que no fore la dona de Gisippo, sino la meua, com podeu vore al presén.
Pero com lo parlá de la secreta providensia y la intensió dels deus los pareix a mols du y difíssil de compendre, presuposán que ells de cap de les nostres acsións sen ocupen, baixaré als raonaméns dels homens, parlán dels que me convindrá fé dos coses mol contraries a les meues costums: la una, alabám a mí mateix y latra parlá mal de atres o humilláls; pero com no me apartaré de la verdat ni en una cosa ni en latra, y la presén materia u demane, u faré. Les vostres queixes, mes insitades per la rabia que per la raó, en continues protestes, aixina com abalots, ofenen, reprenen y condenen a Gisippo perque me ha donat per dona, per dessisió seua, a qui vatros an ell per la vostra habíeu donat, en lo que yo crec que té que sé mol de alabá; y les raóns són estes: la primera, perque ha fet lo que té que fé un amic; la segona perque ha obrat mes en coneiximén de lo que u habíeu fet vatros. Lo que les santes leys de la amistat volen que un amic faigue per un atre, no es la meua intensió explicátos al presén, contentánme sol en habétos recordat delles que los llassos de la amistat mol mes ajunten que los de la sang o la parentela; tenim los amics que triem y los paréns que mos done la fortuna. Y per naixó, si Gisippo va voldre mes la meua vida que la vostra benevolensia, sén yo amic seu com me ting, dingú té que maravillás. Pero anem a la segona raó (a la que en mes insistensia mos convé aturámos): lo habé sigut ell mes sabut que vatros u sou, com me pareix que de la providencia dels deus poc ne entenéu, y mol menos que sapigáu los efectes de la amistat. Dic que lo vostre escomensamén, lo vostre consell y la vostra deliberassió li habíen donat Sofronia a Gisippo, jove y filósofo; Gisippo lay ha donat a un atre jove y filósofo; lo vostre consell la va doná a un ateniense, Gisippo a un romano; lo vostre a un jove noble, Gisippo a un encara mes noble; lo vostre a un jove ric, Gisippo a un mol ric; lo vostre a un jove que no sol no la volíe, sino que apenes la coneixíe, Gisippo a un jove que per damún de la seua felissidat y mes que a la propia vida la volíe. Y que lo que dic es verdat, y mes de alabá que lo que habíeu fet vatros, miréu pun per pun. Que yo jove y filósofo soc, com Gisippo, la meua cara y los meus estudis, sense cap discurs mes llarg poden explicáu. La mateixa edat es la seua y la meua, y en les mateixes passes sempre ham estudiat avansán. Es verdat que ell es ateniense y yo romano. Si de la gloria de la siudat disputem, diré que yo soc de una siudat libre y ell de una tributaria; diré que yo soc de una siudat Siñora de tot lo món y ell de una siudat obedienta a la meua; diré que soc de siudat florida en armes, imperi y estudis, mentres ell no podrá alabá a la seua mes que en los estudis. Ademés de aixó, encara que me veigáu com un escolá humilde aquí entre vatros, no hay naixcut dels fems del populacho de Roma; los meus palaus y los puestos públics de Roma están plens de antigues imaches dels meus antepassats, y los anals romanos se troben plens de mols triunfos lograts per los Quinto sobre lo Capitolio romano; y no está per la vellesa semada, sino que avui mes que may florix la gloria del nostre nom. Callo, per vergoña, les meues riqueses, tenín a la memoria que la pobresa honrada es lo antic y copiós patrimoni dels nobles siudadáns romanos; la que, si per la opinió del vulgo es condenada, y són alabats los tessoros, soc en ells, no com avarissiós, sino com amat de la fortuna, abundán. Y mol be sé que tos ere mol apressiat tindre per parén a Gisippo; pero yo no tos ting que sé, per cap raó, menos apressiat a Roma, considerán que allí tindréu en mí a un óptim huésped; y un útil y solíssit y poderós protectó tan en les oportunidats públiques com en les nessessidats privades.
¿Quí, pos, dixán apart la passió, y mirán en justissia, alabará mes les vostres dessisións que los del meu amic Gisippo? Sertamen, dingú. Está, pos, Sofronia ben casada en Tito Quinto Fulvio, noble, antic y ric siudadá de Roma y amic de Gisippo; per lo que qui de aixó se dol o se queixe no fa lo que té que fé ni sap lo que fa. Ñaurán potsé algúns que diguen no doldres de que Sofronia sigue la dona de Tito, pero se doldrán del modo en que se ha convertit en la seua dona: a amagatontes, engañánla, sense que cap amic ni parén sapiguere res. Y aixó no es cap milagre ni cosa que passo per primera vegada. Dixo de bona gana a una vora an aquelles que contra la voluntat del pare han pres home y an aquelles que han fugit en los seus amáns y primé han sigut amigues que esposes, y an aquelles que abans han descubert en embarassos y partos los seus matrimonis que en la llengua, y la nessessidat ha fet consentíu, cosa que no li ha passat a Sofronia; sino que ordenada, discreta y honestamen ha sigut donada per Gisippo a Tito. Y dirán atres que la ha casat aquell a qui casála no incumbíe. ¡Nessies lamentassións són estes y típiques de dones, y prossedéns de la poca considerassió! No fa aná ara la fortuna per primera vegada diferéns camíns y instruméns nous pera induí les coses a determinats efectes. ¿Qué pot importám a mí que lo sabaté al puesto del filósofo haigue expresat lo seu juissi sobre un fet meu (amagat o públic) si lo fin es bo? Ting que cuidám, si lo sabaté no es discret, de no dixáli prosseguí, y agraíli lo fet. Si Gisippo ha casat be a Sofronia, aná queixánse de la manera y dell es una bobada superflua; si no confiéu en lo seu juissi, cuidéutos de que no pugue casá a dingú mes y agraíuli aixó. Tamé hau de sabé que yo no vach buscá ni en astussia ni en fraude tacá la honestidat y la claridat de la vostra sang en la persona de Sofronia; y encara que de amagatontes la haiga pres per dona no vach vindre com un raptó a tráureli la seua virginidat ni com a enemic vach vullgué tíndrela deshonestamen, rechassán emparentá en vatros; sino que en ardó enchisat per la seua cautivadora hermosura y de la seua virtut, veía que si en lo orden que potsé voléu di que tenía que habéla procurat, sén mol amada per vos, per temó a que a Roma me la emportara, no la haguera obtingut. Vach empleá, pos, la manera oculta que ara to se pot manifestá, y vach fé que Gisippo consentiguere en lo meu nom en alló que ell no estabe disposat; y después, encara que yo en ardó la vullguera, no com amán, sino com home, vach buscá lo ajuntamén en ella (com pot ella mateixa en verdat testimoniá), diénli les degudes paraules y ficánli lo anell de desposada, preguntánli si me volíe per home; a lo que ella va contestá que sí. Si li pareix que ha sigut engañada, no mu hau de espetá a mí, sino an ella, que no me va preguntá quí ere. Este es, pos, lo gran mal, lo gran pecat, la gran falta cometuda per lo Gisippo, amic, y per mí, amán; que Sofronia se haigue de amagatóns convertit en dona de Tito Quinto; per naixó, lo feríu, lo amenasséu y lo insidiéu. ¿Y qué mes faríeu si lay haguere donat a un villano, a un vagabundo, a un criat? ¿Quínes cadenes, quína presó, quínes creus tos bastaríen? Pero dixem ara aixó; ha arribat lo tems que yo encara no esperaba de que mon pare se ha mort y me vech obligat torná a Roma. Per lo que, volén emportám a Sofronia en mí, tos hay descubert lo que pot sé encara tos seguiría amagán; lo que, si foreu sabuts, alegremen u soportaríeu, perque si engañátos o insultátos haguera volgut, podía dixátola; pero no vullgue Deu que en a espíritu romano se pugue albergá tanta vilesa. Ella, pos, es a di, Sofronia, per consentimén dels deus y per vigor de les leys humanes y per lo loable juissi del meu amic Gisippo y per la meua astussia, es meua, aixina que vatros (teníntos en mes que los deus y los demés homens sabuts) bestialmen, en dos maneres mol odioses pera mí, mostréu que tos equivoquéu: una es tenín a Sofronia, sobre la que no teníu cap dret; y latra es tratá a Gisippo, al que estáu obligats justamen, com a enemic. Y no tos explicaré lo mal que feu, sino com amic tos aconsellaré que apartéu la rabia y que Sofronia me sigue restituida pera que yo alegremen men vaiga com a parén vostre: segús de aixó, que, tos agrado o no, lo que está fet, si voleu obrá de un atre modo, tos pendré a Gisippo y sense faltá, si arribo a Roma, recuperaré a la que es mereixcudamen meua, per mol que tos disgusto; y tos faré vore lo que pot la rabia dels romanos, hostigántos sempre.
Después de que Tito va dí aixó, ficánse de peu en la cara tota enfadada, prenén a Gisippo de la ma, mostrán que tan li fotíe que ñaguere gen al templo, movén lo cap y amenassánlos, va eixí. Los que se van quedá a dins, en part induits per les paraules de Tito de amistat y parentela, y en part assustats per les seues raderes paraules, de comú acuerdo van deliberá que milló siríe tindre a Tito com a parén, ya que Gisippo no habíe volgut séu, que pedre a Gisippo y tindre a Tito com enemic; per naixó, ixín, van aná a buscá a Tito y li van di que los pareixíe be que Sofronia fore seua, tindrel an ell com a parén y a Gisippo com a bon amic; y fen juns una festa en familia, sen van aná y li van enviá a Sofronia, la que, com a discreta, fen de la nessessidat virtut, l´amor que teníe per Gisippo rápidamen lay va entregá a Tito y en ell sen va aná cap a Roma, aon en gran honor van sé ressibits. Gisippo, quedánse a Atenes, después de no mol tems, per unes cuestións sivils, en tots los de casa seua, pobre y mesquí va sé aviát de Atenas y condenat a perpetuo exili. Están aixina Gisippo, habén arribat a sé no sol pobre sino pidolán, com va pugué va arribá a Roma a probá si Tito sen enrecordabe dell; y enterat de que estabe viu y volgut per tots los romanos, preguntán quína ere casa seua, dabán della se va colocá hasta que Tito va arribá. Per la miseria en la que estabe no se va atreví a dirigíli la paraula. Per lo que, passán Tito abán y pareixénli a Gisippo que lo habíe vist y esquivat, enrecordánsen de lo que ell habíe fet per nell, enfadat y desesperat sen va aná; y sén ya de nit y están ell en dijú y sense cap perra, sense sabé aón aná, mes dessichós de morí que dingú, va arribá a un puesto mol salvache de la siudat, aon, veén una gran cova, a dins va entrá pera arrasserás aquella nit, y damún de la terra despullat y mal vestit, vensut per les llágrimes, se va adormí. An esta cova, dos que habíen estat robán aquella nit, en lo furt fet van apareixe a la matinada, y reñín los dos, la un, que ere mes fort, va matá al atre y va colá. Habénu vist y sentit Gisippo tot, li va pareixe que habíe trobat lo camí a la mort que dessichabe, sense matás ell mateix; y per naixó, sense anássen, se va quedá allí hasta que los esbirros del tribunal, que ya sen habíen enterat del cas, van acudí y se van emportá a Gisippo detengut. Y ell, interrogat, va confesá que lo habíe matat y que no habíe pogut anássen de la cova, per lo que lo pretor, que se díe Marco Varrón, lo va condená a mort crussificat, tal com allacuanta ere costum. Habíe Tito, per casualidat, arribat al pretori en aquell momén y, mirán al pobre condenat y habén escoltat lo perqué, de repén va reconeixe a Gisippo, y se va extrañá de la seua miserable fortuna y de cóm habíe caigut tan baix, y volén ajudál y no veén cap atra vía pera la seua salvassió, mes que acusás an ell mateix y excusál an ell, rápidamen se va adelantá y va cridá: - Marco Varrón, fes cridá al pobre home al que has condenat perque es inossén; bastán hay ofés yo als deus en una culpa matán an aquell al que los teus esbirros van trobá este matí mort com pera ara encara oféndrels en la mort de un atre inossén.
Varrón se va extrañá y li va doldre que tot lo pretori lo haguere sentit, y no podén retraures de fé lo que li manaben les leys, va fé torná a Gisippo, y en presensia de Tito li va di:

- ¿Cóm has sigut tan loco de confessá lo que no has fet, jugánte la vida? Me has dit que tú habíes matat esta nit an aquell home, y este ve ara y diu que ha sigut ell.

Gisippo va mirá y va vore que aquell ere Tito y va vore que fée alló pera salvál, com agrait per lo servissi que antes li habíe fet; per lo que, plorán de piedat, va di:
- Varrón, verdaderamen lo hay matat yo, y la piedat de Tito pera salvám arribe ya massa tard. Tito, per un atra part, díe:

- Pretor, com veus, este es extrangé y desarmat lan trobat jun al mort, y ya veus que la seua miseria li done motiu pera voldre está mort; y per naixó, fícal en libertat y a mí, que u hay mereixcut, castígam.

Se va extrañá Varrón de la insistensia de aquells dos y ya se pensabe que cap dels dos ere lo culpable; y, pensán en la manera de absóldrels, en aixó que ve un jove de nom Publio Ambusto, de perdudes costums y lladre mol conegut entre tots los romanos, qui verdaderamen habíe cometut lo homissidi; y sabén que cap dels dos eren culpables de lo que se acusaben, tanta va sé la ternura o tendresa que va omplí lo seu cor per la inossensia de estos dos, que mogut per compassió va acudí dabán de Varrón y li va di:

- Pretor, los meus fets me porten a resoldre la dura discusió de estos dos, y no sé quín Deu me espoleje y me espente a manifestát lo meu pecat. Cap de estos dos es culpable de lo que se acusen. Yo soc lo que ha matat an aquell home esta matinada al apuntá lo día; y an este desgrassiat que está aquí lo vach vore que dormíe mentres yo me repartía les coses robades en aquell al que hay pelat. Tito no nessessite que yo lo excusa; la seua fama es clara per tot arreu, y ya se sap que no es home de tal condissió; aixina que libéral y castígam a mí en la pena que les leys me imposon. Habíe ya Octavio sentit estes coses y, fen vindre als tres, va voldre sentí quína raó habíe mogut a cadaú pera condenás; y ells lay van contá.
Octavio, als dos amics perque eren inosséns y al tersé per amor seu los va ficá en libertat. Tito, renegán primé a Gisippo per lo seu desapego y desconfiansa, li va fé molta festa y lo va portá a casa seua, aon Sofronia, en piadoses llágrimes lo va ressibí com amic. Y allí, confortánlo y vestínlo en la roba apropiada a la seua virtut y noblesa, va compartí en ell tots los seus tessoros y possessións, y después, a una germana joveneta que teníe Sofronia, de nom Fulvia, lay van doná per dona; y después li va di: - Gisippo, de tú depén ara, o quedát aquí en natros o entornáten a Atenas en tot lo que te hay donat.

Gisippo, obligat per lo desterro al que estabe condenat per la seua siudat y per
l´amor que li teníe a Tito, va dessidí fés romano. Y ell en la seua Fulvia, y Tito en la seua Sofronia, van viure a una gran casa, fénse mes amics cada día, si es que podíe sé.

Santíssima cosa es, pos, la amistat, y no sol digna de reverensia, sino de sé alabada perpetuamen com a mare de la magnifissensia y de la honestidat, germana de la gratitut y de la caridat, y enemiga del odio y de la avarissia; sempre, sense esperá cap rogativa, preparada per a fé per los atres lo que voldríe que per nella mateixa se faiguere; los seus sagradissims efectes raríssimes vegades se veuen avui, per culpa de la enveja y egoisme dels mortals que sol miren per nells.
¿Quín amor, quína riquesa, quína parentela li haguere fet sentí a Gisippo lo ardó, les llágrimes y los suspiros de Tito, en tanta eficassia que per nells a la hermosa dona noble y volguda la haguere fet casá en lo seu amic? ¿Quínes leys, quínes amenasses, quína temó li haguere fet abstindres a Tito dels abrassos de la hermosa jove als puestets solitaris, apartats, o al llit? ¿Quíns estats, quíns mérits, quínes ganansies li hauríen fet a Gisippo no preocupás de pedre als seus paréns y als de Sofronia, no preocupás de les deshonestes murmurassións del populacho, no preocupás de les burles per a satisfacer al seu amic? ¿Quí haguere procurat la seua mort per a salvá a un atre, podén dissimulá, y arrencál de la creu que ell mateix se procurabe?, ¿Quí haguere compartit lo seu gran patrimoni en aquell al que la fortuna lay habíe tret? ¿Quí li haguere donat per dona a la seua germana, veénlo pobrissim y en extrema miseria?
Vullguen, pos, los homens moltes consortes, caterves de germáns y gran cantidat de fills, y en los seus dinés se aumento lo número dels seus criats; y no reparon en que consevol de ells te temó de un perill propi, y no se preocupen del pare, germá o siñó, mentres que tot lo contrari veém que fa lo bon amic.