Mostrando las entradas para la consulta ferí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ferí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 4 de marzo de 2024

Ferir - Ferrigola

Ferir, v., lat. ferire, frapper.

E m play quan vey grans colps ferir.

Boniface de Castelane: Guerra e trebalhs.

Et me plaît quand je vois frapper grands coups.

En quelques temps, et surtout au présent de l'indicatif, il prend quelquefois l'i avant l'e.

heridas, ferides, ferí; Ferir, v., lat. ferire, frapper.

Per ver sabran qual son li colp qu'ieu fier.

P. Vidal: Drogman (Drogoman).

Ils sauront vraiment quels sont les coups que je frappe.

El feric sobre els. Philomena. 

Il frappa sur eux. 

Fig. M'abric sai on sol non fer.

P. Fabre d'Usez: Quan pes. 

Je m'abrite ici où le soleil ne frappe. 

Aquest' amors me fier tan gen 

Al cor d' una doussa sabor.

B. de Ventadour: Non es. 

Cet amour me frappe si gentiment au coeur d'une douce saveur.

Le participe passé est en IT ou en UT:

Que l' aion batut e ferit.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Qu'ils l'aient battu et frappé. 

Fo si malament e nafratz e ferutz.

Guillaume de Tudela. 

Fut si méchamment et blessé et frappé. 

ANC. FR. Qant il de riens mestier auroient 

De cete verge en mer ferroient... 

Si tost con en la mer feri, 

Une brebiz fors en sailli.

Roman du Renart, t. I, p. 3. 

On guygne, on rit, on fiert ou frappe. Coquillart, p. 169.

Tu as ferut ta maissele.

Anc. trad. du Psaut. Ms. n° 1, ps. 3. 

Li reis meismes fu feruz, 

E de sun cheval abatuz.

Roman de Rou, v. 9134.

Il vindrent ferant des esperons vers nous. Joinville, p. 34.

CAT. ANC. ESP. Ferir. ESP. MOD. Herir. PORT. Ferir. IT. Ferire. 

(chap. Ferí: ferixgo o ferixco, ferixes, ferix, ferim, feriu, ferixen; ferit, ferits, ferida, ferides.)

2. Ferimen, s. m., frappement, percussion, choc, concours.

Delhs ferimens dels pieytz... resondia tota la valh. Philomena.

Des frappements des poitrines... retentissait toute la vallée.

Votz es so en l' ayre per feriment de la lengua.

Per lor fort feriment et collizio.

Eluc. de las propr., fol. 45 et 131.

Voix est son en l'air par percussion de la langue.

Par leur fort choc et collision.

Suaus ferimens de dictios. Leys d'amors, fol. 110.

Doux concours de mots.

ESP. Herimiento. PORT. IT. Ferimento. (chap. Ferimén, cop, percussió.)

3. Feridor, s. m., frappeur, batteur.

Ab lui s'en van bel feridor de lansa. 

B. Zorgi: Non laissarai. 

Avec lui s'en vont beaux frappeurs de lance. 

ANC. ESP. Feridor. ESP. MOD. Heridor. PORT. Feridor. IT. Feritore. 

(chap. feridó, feridós, feridora, feridores.)

4. Contraferir, v., contre-frapper. 

Part. prés. Mas la quarta e la quinta que 'l son contraferens,

S'acordon per descort.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Mais la quarte et la quinte qui lui sont contre-frappant, s'accordent par dissonnance.

5. Referir, v., refrapper, frapper de nouveau, à son tour.

Cum fo de Peleus la lansa,

Que de son colp non podi' om guerir,

Si per eys loc no s'en fes referir.

B. de Ventadour: Ab joi. Var. 

Comme fut la lance d'Achille, vu qu'on ne pouvait guérir de son coup, si on ne s'en fit refrapper au même lieu.

Hom selcla e referish los tonels. Leys d'amors, fol. 130.

Ou cercle et refrappe les tonneaux. 

Si un home vol ferir de la ma, et yeu lo voli referir d' una lansa.

L'Arbre de Batalhas, fol. 135.

Si un homme veut frapper de la main, et je le veux refrapper d'une lance.

ANC. ESP. Qui arramar quisier faz lo tu referir. 

Mas fue arriedo parte ricamente referido. 

Pausona si pudiese querria los referir. 

Poema de Alexandro, cop. 59, 983 et 159.

6. Entreferir, v., entre-frapper.

Se van entreferir ab mal cor e felo. Guillaume de Tudela. 

Se vont entre-frapper avec courage méchant et félon.

S' entreferran feramens,

Co fai lo fozer can dissen.

Los XV Signes de la fi del mon. 

Ils s' entre-frapperont durement, comme fait la foudre quand elle descend. 

Part. pas. Ab aquestas paraulas, si son entreferut.

Roman de Fierabras, v. 1609. 

A ces paroles, ils se sont entre-frappés. 

ANC. FR. Si tost s'en vont entreferir.

Roman du Renart, t. III, p. 262.

CAT. Entreferir.

 

Ferm, adj., lat. firmus, ferme.

Los teules que son fagz de brac... los fay tornar durs e ferms coma peyra

Tor fermada sobre ferma roca. V. et Vert., fol. 66.

Les tuiles qui sont faites de fange... les fait devenir dures et fermes comme pierre.

daball del tellat, Luis Arrufat

Tour affermie sur ferme roche. 

Fig. En autra part non es ferms mos volers. 

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

Ma volonté n'est point ferme en autre part. 

Lai on vey plus ferma volontat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

Là où je vois plus ferme volonté. 

Subst. Passem lai, qu' el ferms e 'l conoissens 

Nos guizara, lo bon papa Innocens. 

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Passons là, vu que le ferme et le savant, le bon pape Innocent nous guidera. 

ANC. FR. Tenons ferm ce que vos ferez. Villehardouin, p. 7.

Très ferm habitacle.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie. Cant. de Moyse.

Tant que certain e ferm le rendent.

B. de S. Maure, Chron. de Norm., fol. 21. 

CAT. Ferm. ESP. PORT. Firme. IT. Fermo. (chap. Firme, firmes : segú, segús, segura, segures.)

2. Fermamen, adv., fermement.

Aquel qui la non estai fermament. Poëme sur Boèce. 

Celui qui n'est pas là fermement. 

Prometem fermamen per stipulacio.

Tit. de 1233. DOAT, t. CXXIV, fol. 163.

Nous promettons fermement par stipulation.

CAT. Fermament. ESP. PORT. Firmemente. IT. Fermamente. (chap. Firmemen : seguramen.)

3. Fermalh, Fermal, s. m., boucle, collier, fermoir.

Sa cara, sos fermals e sos fres. V. de S. Honorat.

Sa face, ses boucles et ses freins.

S'ieu n'agues o joya o fermalh,

Pus fora ricx d'un amiralh.

Lamberti de Bonanel: S'a mon. 

Si j'en eusse ou joyau ou boucle, plus je serais riche qu'un émir.

Fermals d'argent blanc.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Fermoirs d'argent blanc. 

ANC. FR. Fermeil que l'en met à la poitrine des femmes.

Glos. gall. lat. Carpentier, t. II, col. 438. 

Bien paré de courroie, de fermail et de chapel d'or. 

Joinville, p. 21.

Lui attachèrent un fermail moult richement garny de pierrerie.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 68.

4. Fermalhamen, s. m., boucle, agrafe. 

Ja non auran pro botos... 

Ni auran pro fermalhamen.

Brev. d'amor, fol. 129. 

Jamais n'auront assez de boutons... ni n'auront assez de boucles.

5. Fermazo, s. f., assurance, traité.

Tuit l'autre baro 

Que m feron fermazo. 

Bertrand de Born: Ges no mi. Var. 

Tous les autres barons qui me firent assurance.

6. Fermalha, s. f., fiançaille, accordaille, traité.

O sia qu'ela aia paire, o sia que non, ja no valrian las fermalhas.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45. 

Ou soit qu'elle ait père, ou soit que non, jamais ne vaudraient les accordailles. 

ANC. FR. Combien que les fiensailles ne fermailles n'eussent pas esté sur ce faites. Lett. de rém. de 1363. Carpentier, t. II, col. 386.

7. Fermansa, s. f., assurance, garantie. 

Det l' anel de son det per fermensa e per segurtat.

V. de R. Jordan. 

Donna l'anneau de son doigt pour assurance et pour sûreté.

Ieu non ai plus ni gatge ni fermansa. 

G. Faidit: De solatz. 

Je n'ai plus ni gage ni assurance. 

El o deu promettre per stipulazon, e donar bona fermansa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 5. 

Il le doit promettre par stipulation, et donner bonne garantie. 

CAT. Fermansa.

8. Fermesa, s. f., fermeté, assurance, garantie.

Ha, per sa natura, dureza, fermeza.

Eluc. de las propr., fol. 158. 

A, par sa nature, dureté, fermeté. 

Per mais de fermesa, ieu dich... ay facha aquesta presen polissia de ma man propra. Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 230. 

Pour plus de garantie, moi dit... j'ai fait cette présente police de ma propre main. 

CAT. Fermeza. ESP. PORT. Firmeza. IT. Fermezza. (chap. Firmesa, seguridat, estabilidat, etc.)

9. Fermador, s. m., garant, témoin. 

D'aquest sacrament so... fermador. 

Tit. de 1139. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 244.

De ce serment sont... garants. 

PORT. Firmador. (chap. Firmadó, afirmadó, testimoni, testigo.)

10. Ferma, s. f., ferme, demeure, loge.

Maiso lur cove a bastir, 

Que hom apella per so ferma. 

Aqui, l' adobatz sa ferma 

Granda e larga, de tal guiza 

Que non tema plueia ni biza.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il convient de leur bâtir une maison, que pour cela on appelle ferme.

Là, vous lui arrangez sa ferme grande et large, de telle manière qu'il ne craigne pluie ni bise. 

Fig. Hieu am mi dons, car m'es capdels e ferma.

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

J'aime ma dame, car elle m'est cheptel et ferme.

Ab totas fermas et estacatges que seran necessarias.

Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 57.

Avec toutes fermetures et attaches qui seront nécessaires.

11. Fermage, s. m., fermage.

Aia Pons de Mondragon la moltura e 'l fermage.

Tit. de 1225. Arch. de l' Arch. de l'archev. d'Arles.

Que Pons de Mondragon ait la mouture et le fermage.

12. Fermaria, s. f., forteresse.

Car dizetz qu' ieu romanda en esta fermaria.

Roman de Fierabras, v. 2883. 

Parce que vous dites que je reste en cette forteresse.

13. Fermetat, s. f., lat. firmitatem, fermeté, assurance, forteresse.

Per fermetat de possessio. Philomena.

Pour assurance de possession.

Constancia, so es fermetat e bon perpauzamen.

V. et Vert., fol. 64. 

Constance, c'est fermeté et bonne résolution. 

O gienhs o defensios, 

O castelhs o fermetatz.

Cadenet: Amors e com. 

Ou engins ou défenses, ou châteaux ou forteresses.

ANC. FR.

Enforchie est de turs e d'altres fermetez. 

Roman de Rou, v. 4161.

Mes chastiax et mes fermetez.

Roman du Renart, t. III, p. 233. 

Et y avoit cinq fermetez, car c'estoit une ville forte à merveilles.

Monstrelet, t. II, fol. 196.

14. Fermar, v., lat. firmare, affermir, fixer. 

Pot ben fermar la terra que m soste.

Albertet: Destreitz d'amor. 

Peut bien affermir la terre qui me soutient. 

Va fermar los ginols en terra.

Hist. abr. de la Bible, fol. 60. 

Va fixer les genoux en terre.

Qui son vilan non aerma, 

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

Qui ne ruine pas son vilain, l' affermit en déloyauté.

Del albre vos ai dihtz yeu, 

Qu'en terra no s ferma ni vieu. 

Brev. d'amor, fol. 4.

Je vous ai dit touchant l'arbre, qu'il ne s'affermit ni vit en terre.

- Fiancer.

Car nuls om non pot fermar molier, si el a mens de VII ans.

Trad. du Code de Justinien, fol. 45.

Car nul homme ne peut fiancer une femme, s'il a moins de sept ans. Substantiv.

El escrid' a s'amia: No duptetz, ma fermada! 

Roman de Fierabras, v. 2787. 

Il crie à son amie: Ne craignez, ma fiancée! 

Part. pas. Que no s deslatz

Lo plaitz fermatz.

Perdigon: Entr' amor. 

Que le plaid fixé ne se diffère. 

En amor de Dieu son fermatz. V. et Vert., fol. 32. 

Sont affermis en l'amour de Dieu. 

CAT. Fermar. ANC. ESP. PORT. Firmar. IT. Fermare. (chap. Firmá.)

15. Fermamen, Firmamen, s. m., lat. firmamentum, firmament. 

An vist un' estela cazer del fermamen. V. de S. Honorat. 

(chap. Han vist un estrel caure del firmamén; una estrella, un estel.)

Ont vu une étoile choir du firmament. 

Be s pot fermamen apellar.

Brev. d'amor, fol. 25. 

Se peut bien appeler firmament. 

Lo caps es redons com lo firmamens. Liv. de Sydrac, fol. 10.

Le chef est rond comme le firmament.

- Assurance.

Lo fermament de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declar. de motas demandas. 

Souilla l'assurance de son courage par l'instigation du serpent.

- Fortification.

Novelament garnida de novels fermamens. Guillaume de Tudela.

Nouvellement garnie de nouvelles fortifications. 

CAT. Firmament. ESP. Fermamento, firmamiento (firmamento). 

PORT. Firmamento. IT. Fermamento. (chap. Firmamén, firmamens.)

16. Affirmatio, s. f., lat. affirmatio, affirmation, assurance.

Maior affirmatio de so qu'om ditz,

Doas negatios, segon lati, fan affirmatio.

(chap. Dos negassions, segons lo latín, fan afirmassió.)

Leys d'amors, fol. 124 et 99. 

Plus grande affirmation de ce qu'on dit. 

Deux négations, selon le latin, font affirmation. 

CAT. Afirmació. ESP. Afirmación. PORT. Affirmação. IT. Affermazione. (chap. Afirmassió, afirmassions; v. afirmá: afirmo, afirmes, afirme, afirmem o afirmam, afirméu o afirmáu, afirmen; afirmat, afirmats, afirmada, afirmades.)

17. Affermadura, s. f., garantie, attestation.

Presa et recebuda la deita affermadura.

Tit. de 1330. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Prise et reçue ladite garantie.

18. Affirmatiu, adj., lat. affirmativus, affirmatif.

Aprop, locutio affirmativa.

Se podon dire li dig verset per paraulas affirmativas.

Leys d'amors, fol. 99 et 152. 

Après, locution affirmative.

Lesdits versets se peuvent dire par paroles affirmatives.

CAT. Afirmatiu. ESP. Afirmativo. PORT. Affirmativo. IT. Affermativo.

(chap. Afirmatiu, afirmatius, afirmativa, afirmatives.)

19. Affermar, v., lat. affirmare, affirmer, affermir, assurer.

Om just non deu trianza far

Entre jurar et afermar. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

L'homme juste ne doit pas faire distinction entre jurer et affirmer.

Ganre y ac d' autres guirens 

Que affermero veramens 

Que Crist era vera propheta.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Y eut beaucoup d'autres témoins qui affirmèrent véritablement que Christ était vrai prophète.

Afermo e manteno lor folias. Liv. de Sydrac, fol. 41. 

Affermissent et maintiennent leurs folies. 

ANC. FR. La paiz fu afermée, ki gaires ne dura. Roman de Rou, v. 901.

Bien s'est amours afermée 

En mon cuer à long séjour.

Roman du châtelain de Coucy, v. 396. 

ANC. CAT. Affermar. CAT. MOD. ESP. Afirmar. PORT. Affirmar.

IT. Affermare. (chap. Afirmá, assegurá, fé firme, firmá un documén.)

20. Cofermatio, Cofermacio, Confirmation, s. f., lat. confirmationem, confirmation.

Per maior cofermatio. Leys d'amors, fol. 124. 

Pour plus grande confirmation. 

A confirmation d'aizo... Augustin, al libre... Doctrine des Vaudois.

En confirmation de ceci... Augustin, au livre... 

Quitanssa, confirmation, ratiffication.

Tit. de 1308. DOAT, t. CLXXV, fol. 299. 

Quittance, confirmation, ratification.

- Sacrement de la confirmation.

Los VII sagramens de la sancta glieya... La sancta cofermacio.

(chap. Los set sagramens de la santa iglesia... La santa confirmassió.)

V. et Vert., fol. 5. 

Les sept sacrements de la sainte église... La sainte confirmation.

CAT. Confirmació. ESP. Confirmación. PORT. Confirmação. 

IT. Confermazione. (chap. Confirmassió.)

21. Confermament, Cofermamen, s. m., confirmation.

Los quals lausament, confermament. 

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 230. 

Lesquelles approbation, confirmation. 

Carta del cofermamen de las honors.

Cartulaire de Montpellier, fol. 160. 

Charte de la confirmation des honneurs.

ANC. ESP. Confirmamiento. IT. Confermamento. (chap. Confirmamén, confirmamens; v. confirmá: confirmo, confirmes, confirme, confirmem o confirmam, confirméu o confirmáu, confirmen; confirmat, confirmats, confirmada, confirmades.)

22. Confermatiu, Cofermatiu, adj., lat. confirmativus, confirmatif, confortatif. 

Cant es confermativa.

Leys d'amors, fol. 131. 

Quand elle est confirmative. 

De sanetat cofermativa. Eluc. de las propr., fol. 73.

Confortative de santé.

ESP. PORT. Confirmativo. IT. Confermativo. (chap. Confirmatiu, confirmatius, confirmativa, confirmatives.)

23. Confermatori, Confirmatori, adj., confirmatif.

Ayssi meteysh pot hom trobar los rims en ori, coma: auditori... confermatori. Leys d'amors, fol. 151.

(chap. Aixina mateix pot hom trobá les rimes en ori, com: auditori, confirmatori.)

On peut de même trouver les rimes en oire, comme: auditoire... confirmatif.

Letras confirmatorias.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CLXXII, fol. 320.

Lettres confirmatives. 

CAT. Confirmatori. ESP. Confirmatorio. (chap. Confirmatori, confirmatoris,  confirmatoria, confirmatories.)

24. Confermar, Cofermar, Confirmar, v., lat. confirmare, confirmer, établir, affermir, appuyer.

Elh do d'aquestas ciutats vos confermi. Philomena.

Je vous confirme le don de ces cités. 

Quar vilas, pus si conferma 

En tan ferm loc, si referma.

Bertrand de Born: Mout mi plai.

Car vilain, quand il s'établit en si ferme lieu, se raffermit.

Las condemnations, las quals... se confirman.

Statuts de Provence, BOMY, p. 5. 

Les condamnations, lesquelles... se confirment.

- Conférer le sacrement de la confirmation.

Confirmacios que fay l' evesques e lo fron d'ome o de femna, can lo conferma.

Des sept Sacrements en provençal, fol. 58. 

Confirmation que fait l'évêque sur le front d'homme ou de femme, quand il le confirme.

Part. pas. El decret confermat. Vie de S. Trophime. 

Le décret confirmé.

Son per gratia cofermat

Tan que no podo far peccat.

Brev. d'amor, fol. 24. 

Sont affermis par la grâce tellement qu'ils ne peuvent faire péché.

Preicatios de preveire deu esser cofermada per obras.

Trad. de Bède, fol. 55.

Prédication de prêtre doit être confirmée par œuvres.

ANC. FR. Otroi e conferm chele meisme vente. 

Charte de la commune d' Hesdin

Mes François, qui, d'ancienne coustume, ont que il soient vainqueurs, se confermèrent et se joindrent ensemble.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 185. 

ANC. CAT. Confermar. CAT. MOD. ESP. PORT. Confirmar. IT. Confermare. (chap. Confirmá, confirmás.)

25. Desfermar, v., ouvrir, renverser, ébranler, détacher. 

Ela venc a la carcer, si la fetz desfermar.

Roman de Fierabras, v. 2078.

Elle vint à la prison, se la fit ouvrir.

Si 'l mon pogues desfermar,

E far l' en abis deissendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes.

Si je pusse ébranler le monde, et le faire descendre en l'abîme.

Fig. Al jove rei d' Arago, que conferma

Merce e dreg, e malvestat desferma. 

G. Anelier de Toulouse: Vera merce. 

Au jeune roi d'Aragon, qui affermit merci et justice, et renverse la méchanceté.

Part. pas. Mon desfermat cor, fals e fer.

P. Fabre d'Usez: Quan pes qui. 

Mon coeur ébranlé, faux et dur. 

ANC. FR. Et Yfame reprend la clef,

Maintenant l'uis li defferma.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 459.

L'or peut un huis de fer, ce dit-on, deffermer. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 358. 

Si l'ovreient é défermeient.

Marie de France, t. II, p. 430. 

CAT. Desfermar. IT. Differmare.

26. Eferm, Enferm, adj., lat. infirmus, infirme, malade.

O es eferms, o a afan agut. Poëme sur Boèce. 

Ou il est infirme, ou il a eu chagrin. 

Ad home enferm, la carns de molto es plus sana.

Liv. de Sydrac, fol. 80. 

Pour l'homme malade, la chair de mouton est plus saine. 

Fig. La terra sera enferma per la calor de l'estieu.

(chap. La terra estará dolenta per la caló del estiu.)

Liv. de Sydrac, fol. 42.

La terre sera malade par la chaleur de l'été.

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

ANC. FR. Nus hons n'i vient tant soit enfers... 

Que meintenant gariz ne fust.

Roman du Renart, t. II, p. 115. 

Tant est fox de pesme nature 

Que plus li est doctrine sure 

Que ne soit à l' enferm le pains. 

Le Reclus de Molliens, fol. 1. Gloss. sur Joinville, v°. Pesme.

Tuit li enfers qui venoient à son moustier estoient sanez par ses prières.

(chap. Tots los dolens que veníen al seu monasteri eren sanats per les seues rogatives, orassions.)

V. des SS. Pères. Carpentier, t. II, col. 868. 

Durement fu enfers li rois Pepins. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 87. 

ESP. PORT. Enfermo. IT. Infermo. (chap. Dolén, dolens, dolenta, dolentes. Lo agüelo sebeta fa aná malal, malals.)

27. Efermetat, Enfermetat, Infermetat, s. f., lat. infirmitatem, infirmité, maladie.

Gran efermetat. Liv. de Sydrac, fol. 14.

Grande infirmité.

Molts mals e moltas infermetats.

(chap. Mols mals y moltes enfermedats.)

Tit. de 1310. Bosc, Mém. du Rouergue, t. III, p. 234.

Beaucoup de maux et beaucoup d'infirmités. 

Enfermetat de febre. V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 284.

(chap. Enfermedat de fiebre.)

Maladie de fièvre. 

CAT. Infirmitat. ESP. Enfermedad. PORT. Enfermidade. 

IT. Infermità, infirmitate, infirmidade. (chap. Enfermedat, enfermedats. Cuan algú té una enfermedat está dolén, dolens, dolenta, dolentes.)

28. Effermeria, Efermaria, s. f., infirmerie.

Del... refrechor ni de l' efermaria.

(chap. Del... refectori y de la enfermería.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 342.

Du... réfectoire et de l' infirmerie. 

Fig. Delieg es cais effermeria.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Délice est quasi infirmerie.

- Infirmière.

Una efermaria morga... tenguda de pervezer... de medecinas.

(chap. Una enfermera monja... que teníe que proví... medissines.)

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 340.

Une religieuse infirmière... tenue de pourvoir... de médecines.

CAT. ESP. (enfermería, enfermera) Enfermeria. PORT. Enfermaria. IT. Infermeria.
(chap. Enfermería, enfermeríes.)

29. Efermier, Enfermer, s. m., infirmier.

D'En Bonel, efermier.

(chap. De Bonel, enfermero. Casi com l'alcalde de Valderrobres, Carlos Boné Amela, que tamé es enfermero. Este segón apellit podríe sé lo mateix que lo de Ignacio Sorolla Amela.)

Carlos Boné Amela, alcalde, Valderrobres, senadó, senador, senado

Tit. de 1226. Arch. du Roy., J. 320.

Du seigneur Bonel, infirmier.

En Bonels, l'enfermers.

Tit. de 1221. Arch. du Roy., J. 309. 

Le seigneur Bonel, l'infirmier. 

CAT. Enfermer. ESP. Enfermero. PORT. Enfermeiro. IT. Infermiere.

(chap. Enfermero, enfermeros, enfermera, enfermeres.)

30. Enfermar, Enfirmar, v., lat. infirmare, emmaladir, rendre malade, débiliter.

Cassa la feda maganhada,

Que non enferme ta maynada.

V. de S. Honorat. 

Chasse la brebis galeuse, qu'elle ne rende malade ton troupeau.

Tota... carns enfirmaria. Trad. de Bède, fol. 16. 

Toute... chair deviendrait malade. 

ESP. PORT. Enfermar. IT. Infermare. (chap. Ficás dolén; enfermá no se sol di.)

31. Refermar, Reffermar, v., renforcer, raffermir, réparer, confirmer. Menero V sirvens per refermar las tors. Philomena. 

Menèrent cinq sergents pour renforcer les tours. 

El preverbis (proverbis) vai nos o referman.

(chap. Lo proverbi mos u va confirmán.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas esparsas.

Le proverbe va nous confirmant cela. 

Plus m' en cug partir, plus m'i refferm. 

Aimeri de Peguilain: En amor truep. 

Plus je pense m'en séparer, plus je m'y raffermis. 

Referma las dens quan si movo. Eluc. de las propr., fol. 205.

Raffermit les dents quand elles se meuvent. 

ANC. FR. Le chastel d'Argent referma que li dux Gaifiers avoit abatu.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 223.

Les barons d'outremer se descordèrent du chastel refermer.

Joinville, p. 115.

CAT. Refermar. ESP. Refirmar. IT. Rifermare. (chap. reforsá, arreglá, repará, confirmá.)

 

Ferratge, s. f., lat. ferrago, prairie, terre labourée.

En la ferratge

Gardet tres anhels solamen.

(chap. Al freginal guardabe tres cordés solamen.)

Joyeux de Toulouse: L'autr'ier. En la prairie garda trois agneaux seulement.

IT. Ferrana. (chap. Freginalfreginals, friginal, friginals; prat, prats; terra llaurada. A Beseit encara ña un terreno prop dels deposits y camí de la creu que se diu aixina. Un poble de Tarragona se diu Freginals, al Montsiá. Ferrago, ferraginale.)

 

timó, salsa, salséte de pastó.

Ferrigola, s. f., lavande.

A defessi, dizo li auctor, 

Es bon uzar ferrigola.

Brev. d'amor, fol. 50. 

Pour le dégoût, disent les auteurs, il est bon d'user de la lavande.

(chap. Timó. Farigolero: “Individu, generalment de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sent predilecció per recollir el (lo) timó de les cunetes.” Dicsionari lleidatà – català. La lavanda es lo espígol.)

Farigolero: “Individu, generalment de l’àrea metropolitana de Barcelona, que sent predilecció per recollir el timó de les cunetes.”

viernes, 10 de mayo de 2024

M, Macar, Machar - Magic

M, s., treizième lettre et dixième consonne de l'alphabet, m.

La prima lettra d' amor,

Apellon A, e nota plor,

E las autras qui apres van

M, o, r, et en contan

Ajostas las, e diran mor;

Donc qui ben ama, plangen, mor.

P. Milon: En amor. 

La première lettre d'amour ils appellent A, et elle dénote pleur, et les autres qui vont après, m, o, r, et en comptant ajustez-les, et elles diront mor; donc qui bien aime, en se plaignant, meurt.

ANC. FR. La première est m qui senefie... 

Iceste m est sa mère et s' amie. 

Le Roi de Navarre, chanson LXII.

M s'employait comme afixe, pour ME.

 

Macar, Machar, v., meurtrir, battre, frapper, blesser, altérer.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Veirem escutz et elms macar e fendre.

Aicarts (Aicart) del Fossat: Entre dos.

Nous verrons frapper et fendre écus et heaumes.

Si m carga lo col, e m maca.

Rambaud d'Orange: Ar vey. 

Ainsi me charge le cou, et me meurtrit. 

Engendra thos, et maca las dens. Eluc. de las propr., fol. 150.

Engendre toux, et altère les dents. 

Fig. Quar fols hom a greu sen ab se, 

Tro sa foudatz lo maca e 'l castia.

Elias de Barjols: Amors que vos. 

Car fol homme a pénible sens avec soi, jusqu'à ce que sa folie le frappe et le châtie.

Tant fon feritz e macatz.

E 'ls uels tan paucs can us deniers, 

Lagainos et esgrapelatz,

E tot entorn blaus e machatz.

Roman de Jaufre, fol. 32 et 59. 

Tant il fut frappé et meurtri.

Et les yeux aussi petits qu'un denier, chassieux et éraillés, et tout à l'entour livides et battus. 

Don senti mas costas macadas. Leys d'amors, fol. 39. 

Dont je sens mes côtes meurtries.

CAT. Macar. ESP. Machar, machacar. PORT. Maçar. IT. Macchiare. 

(chap. Machacá; fotre un cop en la massa (massá o massada) o massola, massolada, v. massolá; tacá en lo sentit de ferí, del latín macula.)

2. Macament, Machament, s. m., meurtrissure, altération.

Val contra machament per cazuta.

Dens prendo macament per humor negra.

Eluc. de las propr., fol. 207 et 43.

Vaut contre meurtrissure par chute. 

Les dents prennent altération par humeur noire.

On trouve dans l'ancien français le substantif machéure.

Il n'y eut point de sang répandu, mais seulement machéure. 

Lett. de rém. de 1472. Carpentier, t. II, col. 1101.

(chap. Machacamén, machacamens; taca, taques : ferida, ferides.)

 

Machinar, v., lat. machinari, machiner, tramer. 

Part. pas. Si en autra maniera fag sera, o en frau, alcuna causa e machinat. Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Si en autre manière, ou en fraude, il sera fait et machiné aucune chose.

El avia machinada la mort del papa. Cat. dels apost. de Roma, fol. 217.

(chap. Ell habíe maquinat la mort del Papa; tramat)

Il avait machiné la mort du pape.

CAT. ESP. PORT. Maquinar. IT. Macchinare. (chap. tramá; maquiná: maquino, maquines, maquine, maquinem o maquinam, maquinéu o maquináu, maquinen; maquinat, maquinats, maquinada, maquinades; maquinadó com Maquiavelo, maquinadós, maquinadora, maquinadores.)

2. Machinatio, Machinacion, s. f., lat. machinationem, machination, trame. 

Alcunas machinatios. Cat. dels apost. de Roma, fol. 185.

Aucunes machinations.

Frau, o machinacion. Statuts de Montpellier, de 1231. 

Fraude, ou machination.

CAT. Maquinacio (maquinació). ESP. Maquinación. PORT. Maquinação. 

IT. Macchinazione. (chap. Maquinassió, maquinassions, com la declarassió de Mequinensa o Miquinença.)

 

Macis, s. m., lat. macis, macis, écorce intérieure de la noix muscade. 

Ab polvera d' eces, de macis et ab mel... Ab eces et macis.

Eluc. de las propr., fol. 85.

Avec poudre d'encens, de macis et avec miel... Avec encens et macis. 

IT. Macis. (chap. escorsa, pell interió de l' anou moscada o muscada.)

macis, escorsa, pell interió de l' anou moscada o muscada.

Macrologia, s. f., redondance.

Macrologia longiloquium, res non necessarias comprehendens ut: Legati, non impetrata pace, retro unde venerant domum reversi sunt. 

Isidor., Orig., I, 33.

Macrologia pauza paraulas que no son necessarias, enpero del tot no son vueias ni de sobrefluitat.

Leys d'amors, fol. 152.

La redondance emploie des paroles qui ne sont pas nécessaires, cependant elles ne sont pas entièrement vides et de superfluité.

(ESP. Macrología, f. retórica. Figura de pensamiento que consiste en utilizar palabras innecesarias para la exposición de un asunto; redundancia. Chap. Redundansia.)

 

Macula, s. f., lat. macula, macule, tache. 

Parfeit e senza macula. Doctrine des Vaudois.

Parfait et sans tache.

ANC. FR. L'une de jaspe rouge tainct plaisamment de diverses macules.

Rabelais, liv. V, eh. 38. 

Reste de la macule originelle.

Camus du Bellay, Diversités, t. II, fol. 16.

CAT. ESP. (mácula) PORT. Macula. IT. Macula, macola. 

(chap. Mácula, taca, mácules, taques.)

2. Macular, v., lat. maculare, maculer, souiller, polluer.

Gardar vostras mans que non sian tacadas ni maculadas.

Hist. abr. de la Bible. 

Garder vos mains qu'elles ne soient tachées ni souillées.

Ostia no maculada. Cat. dels apost. de Roma, fol. 57. 

(chap. Ostia inmaculada, sense taca.)

Hostie non maculée. 

CAT. ESP. (manchar) PORT. Macular. IT. Maculare, macolare.

(chap. Maculá, tacá: taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades.)

 

Madaisa, s. f., écheveau, tresse.

Una vieilla saisa

Que non a...

Ma 'l cuer e 'l sos, e daval la madaisa.

Ogiers: Era quan. 

Une vieille grise qui n'a... excepté la peau et la voix, et tourne l'écheveau.

CAT. Madexa. ESP. Madeja. PORT. Madeixa. (chap. Madeixa, madeixesmadella, madelles : per a la llana.)

2. Maydechos, s. m., écheveau.

Non ause tenher ni far tenher troquas ni maydechos.

Tit. de 1360. DOAT, t. LXVII, fol. 372.

Qu'il n'ose teindre ni faire teindre trochets ni écheveaux.

 

Madre, s. m., mors.

Lo rey de Fransa se tenia al madre del fre de la cavalcadura del papa.

Carya Magal., p. 7.

Le roi de France se tenait au mors de la bride de la monture du pape.

(chap. Lo mos de la brida.)

 

Mag, s. f., lat. mactramaie, pétrin.

Saumada de magz, que son pastieiras, dona 1 mag.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Charge de maies, qui sont des pétrins, donne une maie.

(chap. Pastera, moble; vore lleute)

Mag, s. f., lat. mactra, maie, pétrin.

Maganhar, Magagnar, Magaynar, v., blesser, condamner, infecter.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Part. pas. El donzelz es cazug envers;

Magaynatz es tan malament

Que malavejet longament.

Cassa la feda maganhada,

Que non enferme ta maynada.

V. de S. Honorat. 

Le damoisel est tombé à la renverse; il est si cruellement blessé qu'il en fut malade pendant longtemps.

Chasse la brebis infectée, de peur qu'elle ne rende malade ton troupeau.

ANC. FR. Cil en ocit mult e méhaigne.

Roman de Rou, v. 13821. 

Et je le cuidai mehaingnier; 

Si l'ai ocis, ce poise mi.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 462.

Tellement qu'ils tuerent et mehaignerent la pluspart desdits archiers.

Monstrelet, t. III, fol. 115.

J' ajouterai l'exemple suivant avec la note de l'auteur:

La navire poussée,

Ayant la proue e la poupe froissée, 

Alloit mehaigne, ainsi que le serpent 

Qui sur le ventre à peine va rampant. 

Mehaigne... nos critiques se moqueront de ce vieil mot françois, mais il les faut laisser caqueter; au contraires je suis d'opinion que nous devons retenir les vieux mots, vocables significatifs, jusques à tant que l'usage en aura forgé d'autres nouveaux en leur place. 

Ronsard, la Franciade, t. 1, p. 633.

IT. Magagnare. (CAT. Malaguanyar, malaguanyat. ESP. Malograr, malogrado.)

 

Magic, adj., lat. magicus, magique, de magie.

Nigromancia e tota magica sciencia.

En artz magicas ocupada.

Eluc. de las propr., fol. 12 et 182.

Nécromancie et toute science magique.

Occupée aux arts magiques.

CAT. Magic (màgic). ESP. (mágico) PORT. IT. Magico. (chap. Mágic, magics, mágica, mágiques. La magia la pronunsiem en jota, per lo que se hauríe de escriure en jota: majia, majies.)

Don Gianni, a instansies de compare Pietro, fa un encantamén pera convertí a la seua dona en una yegua; y cuan va a apegáli la coa, compare Pietro, dién que no volíe cap coa, fa malbé tot lo encantamén.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro. Virgen del Puch

Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.


Original en castellá:

Capítulo X.

De cómo Pedro Saputo fue a Barbastro.

Había oído que los de Barbastro reedificaban o amplificaban la capilla del Pueyo, y fue allá a ofrecer su pincel si tratasen de pintarla. Y apenas llegó, tuvo curiosidad de ver la fuente de marras y salió al río. Bien estuvo en aquella ciudad con los estudiantes; pero no separándose nunca ninguno para ir a solas, no pudo andar sus antiguos pasos.

¡Cuánto se alegró de ver aquella fuente y aquellas gradas donde pasó la noche, y se comió la torta y la longaniza de la engañada moza de la rondalla! Y se acordó también de la muchacha que le despertó y llevó a su casa de oficial de sastre, y dijo: pues voy a vella.

No le fue en absoluto difícil encontrar la casa, porque como aventura tan singular se imprimió toda muy bien en su memoria, y supo seguir la calle y conocer la puerta. Llamó y se subió escalera arriba. La muchacha, ya se ve, era la misma, hallóla sola y peinándose. Un poco se turbó al verse delante de un caballero, pues no frecuentaban su casa personas de tanta clase; con todo le volvió el cumplido con bastante naturalidad. - ¿No me conocéis, Antonina?, le preguntó. Miróle ella y respondió, que no más que para servirle. - Pues yo os digo que me conocéis, así como yo os conozco a vos. Decid: hace seis o siete años, ¿no topasteis una mañana en la fuente un muchacho y le trajisteis a casa porque os dijo que era sastre? Pues aquel mesmo muchacho es el hombre que agora os está hablando. Alegróse la muchacha, y mostró más confianza y habló con más libertad. - Por cierto, dijo, que nos dejasteis plantadas yéndoos por la tarde y no volviendo. - Fuime a tomar el oreo de aquella hora, perdí el tino de las calles y no acerté a volver a punto de mi oficio. Al día siguiente oí lo que pasara en la iglesia mayor y tuve miedo que el cielo castigase esta ciudad y me envolviese a mí en el castigo: - ¿Y qué culpa teníamos los demás?, respondió Antonina; harto lo pagaron aquellos desdichados, que otro muerto se levantó del sepulcro y los hirió no se sabe cómo, y murieron los dos en tres días sin que la justicia tuviese necesidad de poner la mano. La familia del joven, que eran plateros, se hubieron de ir por el mundo y no se ha sabido más de ellos. Ya todo está olvidado. - Como todas las cosas que pasan en el mundo, dijo Pedro Saputo; y como debe de estar olvidado de vos el sastrecito de la fuente. - No señor, respondió ella, aunque bien lo merecía, pues tan poco caso hizo de nosotras y de los vestidos que nos dejaba cortados. Él fue el que nos olvidó, que yo harto presente le tuve mucho tiempo; y lo que es del todo aún hasta hoy no le había olvidado. No podía aunque quisiera, porque todos los días voy a la fuente y siempre me parece que le veo allí dormido como lo encontré aquella mañana. Pasaron después a otras explicaciones y quedaron entendidos.

- Pero vos no erais sastre, dijo ella, porque malas trazas tenéis agora de hacer semejante oficio. - No, Antonina; sino que de niño fui travieso y algo atrevidillo, y por niñería iba a todos los talleres, y cosía con el sastre, limaba con el herrero, aserraba con el carpintero, cardaba con el pelaire, borrajeaba con el pintor, y decía misa con el cura. ¿No viste aquel mismo verano unos estudiantes que pasaron por aquí y estuvieron ocho días? - Sí me acuerdo; y que uno de ellos era muy grande predicador y se subía en los hombros de sus compañeros que parecía un gato. - Pues aquél era yo; y si no, acordaos que en casa de N. donde asististe al baile, dije entre otras cosas, que las Petras eran tontas docilillas o beatas, y las Antoninas reservadas y graciosas. - Es verdad, y me reí mucho. - Pues lo dije por ti y te miraba al mismo tiempo. - Me acuerdo, me acuerdo; pero ¿cómo había yo de figurarme que erais el muchacho de la fuente y el sastre de mis vestidos? ¿Por qué no me decíais algo? - No podía porque no había de ir a veros, no siendo costumbre que ninguno de nosotros se parase a cosas particulares.

Antonina le miraba tan embelesada, y él estaba tan olvidado de su pintura, que eran las nueve de la mañana cuando fue, y les dieron las doce sin recordar y pareciéndoles que no hacía más de media hora que estaban hablando. Ella le dijo que su madre estaba en la verdad hacía tres años; que su padre, siempre delicado de salud, salía al campo entrado ya bien el día, que un hermano de dieciocho años se iba de mañana con la yunta; y que, en fin, ella no se había casado por no dejar a su padre hasta que casase el hermano, que era el que debía quedar en casa. Alabóle Pedro Saputo el propósito y confirmado el antiguo amor a satisfacción de ambos, se despidió hasta el otro día.

Luego después de comer fue al santuario, y se acordó en el camino del penitente reconociendo el sitio del encuentro. Llegó a Pueyo y encontró un regidor que cuidaba la obra. Después vinieron otro regidor, un canónigo y un caballero, componentes de la junta o comisión de la obra con el primero; y les preguntó si a su tiempo entendían pintar la capilla. Tomó la palabra el canónigo y dijo que pensaba pintalla, y que querían buscar un pintor de nota. - De nota, sí señor, dijo un regidor chato, cejudo, bajo y rechonchuelo; un pintor famoso, un pintor que no lo haya en el mundo; extranjero, por supuesto, porque en España no hay más que cascabrochas; o andaluz, que es más que extranjero. - Pues señores, dijo Pedro Saputo, yo soy pintor, pero no de gran nota, y español por mi desgracia en este caso. Sé lo que hay en Andalucía; la escuela sevillana es buena, tiene profesores aventajados, pero sin tanta vanidad de hombres y gastos se podría pintar bien la capilla. - No señor, no señor, respondió el narigueta; y si vos sois el pintor, haced cuenta que no habéis visto a nadie. - La hago, señor decano, la hago, y tanto, que agora mismo veo aquí cuatro hombres y me parece que no veo ninguno. - Taimado sois, dijo el canónigo; y yo creo que nos estáis insultando. - Yo no os insulto, sino que respondo al gusto y sentido del caballero decano, que me ha mandado hacer cuenta que no había visto a nadie; y repito que me hago esa cuenta y que creo, viéndoos a los cuatro, que no veo a nadie. Encomendadme os ruego, a la Virgen, y a Dios. Volvióles la espalda con esto, montó en su mula, y en vez de ir a la ciudad guió hacia el pie de la sierra, dando a Antonina el chasco de no volver a verla y haciéndola pasar un mal día.

Supo el pueblo después que Pedro Saputo había venido a pintar la capilla del Pueyo, y sintiendo que le despreciasen, se amotinó y apedreó las casas de los regidores y del canónigo; y al caballero le ultrajó en la calle, sin que les valiese decir que no le conocían. Mandáronle una embajada a los pocos días, y él respondió, que de Barbastro ni el cielo, mientras le gobernasen tontos, chatos y zurdos y hombres tan baladíes como los que él vido en el Santuario.