Mostrando las entradas para la consulta diadema ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta diadema ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 5 de febrero de 2024

Diable, Diabol - Diptamni

Diable, Diabol, s. m., lat. diabolus, diable. 

Ven lo diables que guarda 'l baratro. 

Poëme sur Boèce. 

Vient le diable qui garde l'enfer. 

Per destruir enfern qu'el diables tenia.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Pour détruire l'enfer que le diable tenait. 

Loc. Aunit marques, al diabol vos ren.

Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 

Marquis honni, je vous rends au diable. 

Aisso es lo peccat que fai hom filh de diable.

V. et Vert., fol. 10. 

C'est le péché que fait l'homme fils du diable.

A lo dyable el cor 

Que tan for la tormenta.

V. de S. Honorat. 

Elle a le diable au corps qui si fort la tourmente.

ANC. FR. Entre les autres i avoit un hors du sens qui avoit le diable ou cors. Joinville, p. 125.

Il avoit le déable ou cors qui ce li faisoit dire.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 245.

Ha, mon ami, baille de ce cochon; diavol! 

Rabelais, liv. I, ch. 39. 

ANC. IT. En laccio del diaule.

Guittone d'Arezzo, let. III.

CAT. Diable. ESP. Diablo. PORT. Diabo. IT. MOD. Diavolo. (chap. Diable, diables, dimoni, dimonis, demoni, demonis.)

demoni, dimoni, infern, diable

2. Diable, adj., diable, diabolique.

Vi un flum mot espaventable, el cal a motas bestias diablessas.

Revelatio de las Penas dels inferns.

Je vis un fleuve moult épouvantable, dans lequel a beaucoup de bêtes diablesses.

ESP. Diablo (diablesa). IT. Diavolo.

3. Diablia, s. f., diablerie, enfer.

Fai diablia 

Peior que negun raubaire.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Fait diablerie pire qu'aucun voleur. 

Si 'l me vol metre en la diablia,

Ieu li dirai: Senher, merce, no sia; 

Qu'el mal segle trebaliey totz mos ans. 

P. Cardinal: Un sirventes. 

S'il me veut mettre en enfer, je lui dirai: Seigneur, merci, que ce ne soit pas; vu que je me tourmentai dans le méchant siècle toute ma vie. 

ANC. FR. Mais ançois fist grant deablie.

Roman du Renart, t. IV, p. 291. 

Dunc par les regnes en i ot tanz 

Que trop en sordeit diablies. 

B. de Sainte-Maure, Chr. de Norm., fol. 80. 

ESP. Diablura. PORT. Diabrura. IT. Diavoleria. (chap. diablura, diablures.)

4. Diabolic, adj., lat. diabolicus, diabolique.

Per movament diabolic. Doctrine des Vaudois. 

Par mouvement diabolique. 

CAT. Diabolic. ESP. (diabólico) PORT. IT. Diabolico. (chap. diabólic.)

5. Diablal, adj., diabolique.

Mas es terrenals e bestials e diablals.

Trad. de l'Épître de S. Jacques.

Mais est terrestre et bestial et diabolique.

6. Diabolical, adj., diabolique.

Unas gens diabolicals, so es semblans a diable.

Leys d'amors, fol. 142. 

Unes gens diaboliques, c'est-à-dire semblables au diable.

7. Endiablar, v., endiabler.

Part. pas. Cant es tan grands malignes e tan endiablatz que non tem a far gran malignitat... Aytals gens endiabladas fan trop de mal.

V. et Vert., fol. 16 et 14.

Quand il est tellement grand méchant et tellement endiablé qu'il ne craint pas de faire grande méchanceté... 

Telles gens endiablées font beaucoup de mal.

CAT. ANC. ESP. Endiablar. PORT. Endiabrar. IT. Indiavolare. (chap. endiablá; endiablat, endiablats (com los de La Portellada), endiablada, endiablades; endemoniat, endemoniats, endemoniada, endemoniades.)

8. Diantre, s. m., diantre, diable. 

Deu hom dire yssamen diables, dyantres en tres sillabas.

Leys d'amors, fol. 6. 

On doit dire également diable, diantre en trois syllabes. 

CAT. ESP. Diantre.

 

Diacre, Diague, s. m., lat. diaconus, diacre. 

Diacre et subdiacre.

(chap. ESP. Diácono y subdiácono.)

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre. 

Per me o pel diague que m'estara de latz.

Izarn: Diguas me tu. 

Par moi ou par le diacre qui me sera à côté. 

CAT. Diaca. ESP. (chap. diácono) PORT. IT. Diacono.

2. Archidiaque, Arquidiaque, Ardiaque, s. m., lat. archidiaconus, archidiacre.

So testimones... P. de Tribas, archidiaques de Rodes.

(chap. Són testimonis... P. de Tribas, archidiácono de Rodes.)

Tit. de 1208, Hist. de Languedoc, t. III, pr., col. 210. 

Sont témoins... P. de Tribas, archidiacre de Rodès. 

Demandet a son arquidiaque.

V. et Vert., fol. 75. 

Demanda à son archidiacre.

Almornier, archipreire, 

Ardiaque, presbot. (presbot : prebost)

G. Riquier: Pus Dieu.

Aumôniers, archiprêtres, archidiacres, prévôts.

CAT. Ardiaca. ESP. Arcediano. PORT. Arcediago. IT. Arcidiacono. (chap.  archidiácono.)

3. Arquediaguenat, s. m., lat. archidiaconatus, archidiaconat.

La honor del arquediaguenat.

Tit. de 1206. DOAT, t. CV, fol. 163. 

L'honneur de l' archidiaconat. 

CAT. Ardiaconat. ESP. Arcedianato. PORT. Arcediagado. IT. Arcidiaconato. (chap. archidiaconat.)

4. Subdiacre, Sobdiague, s. m., sous-diacre.

Diacre e subdiacre.

Tit. de 1535. DOAT, t. XC, fol. 210. 

Diacre et sous-diacre.

Lo VI estamen hont hom deu gardar castetat es de clergues adordenatz, sobdyagues, dyagues e capellas e prelatz... sobdiague, diague e capella.

V. et Vert., fol. 96 et 5. 

Le sixième état où on doit garder chasteté est de clercs ordonnés, sous-diacres, diacres et prêtres et prélats... Sous-diacre, diacre et prêtre. 

CAT. Subdiaca. ESP. Subdiácono. PORT. Suddiacono. IT. Soddiacono, suddiacono.

 

Diadema, Dyadema, s. f., lat. diadema, diadème. 

Li donec sa corona, que s'apelava diadema.

(chap. Li va doná sa corona, que se díe diadema.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 11. 

Lui donna sa couronne, qui s'appelait diadème.

Meiro una dyadema a son cap. Cat. dels apost. de Roma, fol. 113.

Mirent un diadème à sa tête.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Diadema.

 

Diafan, adj., du gr. *, diaphane. 

I lampea... diafana. Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 44.

Une lampe... diaphane.

CAT. ESP. (diáfano) PORT. IT. Diafano.

Dialectica, s. f., lat. dialectica, dialectique. 

Per dialectica sai molt razonablamens

Apauzar e respondre.

P. de Corbiac: El nom de.

Par dialectique je sais moult raisonnablement apposer et répondre. 

CAT. ESP. (chap. dialéctica) PORT. Dialectica. IT. Dialettica.

 

Diarria, Dyarria, s. f., lat. diarrhoea, diarrhée.

Dyarria es simple cors de ventre... Greviat... per... diarria.

Eluc. de las propr., fol. 94 et 54.

Diarrhée est simple cours de ventre... Affecté... par... diarrhée.

CAT. ESP. PORT. IT. Diarrea. (chap. diarrea, diarrees; cagarrina, cagarrines, está escargarsat, escargarsats, escagarsada, escargarsades.)

2. Dyasretic, adj., diarrhétique.

Tremor dita cardiaca... ha doas especias: una es dita dyasretica, so es a dire aperitiva, quar totz temps es ab apericio dels pors. 

Eluc. de las propr., fol. 87. 

Le tremblement dit cardiaque... a deux espèces: une est dite diarrhétique, c'est-à-dire apéritive, car toujours elle est avec ouverture des pores.

 

Diaspe, Diaspre, s. m., diaspre, sorte d'étoffe précieuse. 

Dans la basse latinité, diasprus a indiqué panni pretiosioris speciem; on trouve aussi diaspra. 

Tunica de diaspra alba.

Tit. de 1218. Du Cange, t. II, col. 1470. 

Tug harsso foro de jaspe 

E la sotz cela d'un diaspe.

P. Vidal: Lai on cobra. 

Tous arçons furent de jaspe et la housse de diaspre. 

Un diaspre vestic que lutz e flameya.

Roman de Fierabras, v. 4355. 

Il revêtit un diaspre qui luit et flamboie. 

ANC. FR. D'un bon diaspre frésé menuement 

Estoit couvers. Roman de Gaydon. Du Cange, t. II, col. 1470.

 

Dic, s. m., digue, rempart. 

Tan que si no fos N Albricx 

El marques, que es tos dicx, 

Nulhs hom no t' alberguaria.

Hugues de Saint-Cyr: Messonget. 

Tellement que si ne fut le seigneur Albéric le marquis, qui est ton rempart, personne ne t'hébergerait. 

ESP. PORT. Dique. IT. Diga. (chap. dique, muro de pantano.)  

 

Dictar, Ditar, v., lat. dictare, dicter, enseigner, composer.

Dans le prologue de la loi salique, on lit:

“Dictaverunt salicam legem proceres ipsius gentis qui tunc temporis apud eamdem erant rectores.”

Eccard, dans son commentaire, s'explique en ces termes:

“Verbum vero dictare hic adhibetur, pro componere et in scripto referre.”

Marculfe, dans la préface de ses Formules, dit:

“Viros eloquentissimos ac rhetores et ad dictandum peritos.”

L'allemand a conservé dichten, faire des vers, etc. (N. E. Dichter : poeta.)

El dicta et jutja si que tug l'an entes.

Guillaume de Tudela.

Il dicte et décide tellement que tous l'ont entendu.

VII notaris, liqual lhi ajudavo a escrire quant el dictava.

(N. E. Esta frase la tendría que comparar un aragonés catalanista alucinado - Javiercico Giralt Latorre, profesor de la universidad de Zaragoza, nido de ratas catalanistas con muy poquica letra, - con los textos notariales que ha seleccionado de archivos del Matarraña, por ejemplo Fuentespalda.

En chapurriau se escriu: Set notaris, los cuals li ajudaben a escriure cuan ell dictabe.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; Enfollir

Cat. dels apost. de Roma, fol. 23. 

Sept notaires, lesquels lui aidaient à écrire quand il dictait.

Giraud de Calanso

Que dictet la chanso.

G. Riquier: Als subtils.

Giraud de Calanson qui composa la chanson.

Substantiv. Non es maistres bos

Per sol dictar apellatz, 

Si 'ls faitz no fai cabalos.

G. Riquier: Cristian. 

Il n'est pas appelé bon maître à cause du seul enseigner, s'il ne fait pas des actions distinguées.

Part. prés. De sapiencia anava en ditan. Poëme sur Boèce.

J'allais composant sur la sagesse.

- Ordonner.

Segon que dicto et mando. Eluc. de las propr., fol. 9.

(chap. Segons lo que dicten y manen.)

Selon ce qu'ils ordonnent et commandent.

ANC. FR. M'aviez fait entendre que si j'entreprenois dicter en vers françois la vie de la glorieuse vierge sainte Catherine, vous y prendriez bien plaisir. F. P. Crespet, Vie de sainte Catherine.

Il vaut trop mieux en un lieu solitaire, 

En champs, en bois pleins d'arbres et de fleurs, 

Aller dicter les plaisirs ou les pleurs

Que l'on reçoit de sa dame chérie.

C. Marot, t. 1, p. 328.

L'art de dictier et de fère chansons, balades, etc.

Eustache Deschamps, p. 261.

CAT. ESP. PORT. Dictar. IT. Dittare. (chap. dictá: dicto, dictes, dicte, dictem o dictam, dictéu o dictáu, dicten; dictat, dictats, dictada, dictades. Cuan lo mestre dicte y tú has de escriure, diém lo dictado.)

2. Dictat, s. m., composition, oeuvre d'imagination.

En autres dictatz 

Qu'avem desus nomnatz.

G. Riquier: Sitot s' es.

En d'autres compositions que nous avons dessus nommées.

Calque bel dictat

Gent e be maistrat.

G. Riquier: Si m fos. 

Quelque belle composition agréable et bien arrangée.

Car greu pot hom de bas loc belhs dictatz 

Far, per que m suy tant aut enamoratz. 

Izarn Marquis: S'ieu fos. 

Car difficilement on peut faire belles compositions de bas lieu, c'est pourquoi je me suis épris si haut.

- Jugement, décision.

Per cuy nostre dictatz

Er vist et entendutz.

Nat de Mons: Al bon rey. 

Par qui notre jugement sera vu et entendu. 

Falsat non ay lo dictat.

T. de G. Riquier, de Caudelet et de Michel: A 'N Miquel. 

Je n'ai pas faussé le jugement. 

A ditz als autres: Entendetz est dictat. Guillaume de Tudela. 

Il a dit aux autres: Entendez cette décision.

ANC. FR. Dist assés bien, en son ditié,

Que veut amis, ce veut l'amie... 

Rimez en ai, é fait ditié.

Marie de France, t. 1, p. 492 et 44. 

J'ay escouté

Et bien noté 

Vostre musique, 

Dont le dicté 

N'a pas esté 

Fort autentique. 

Blason des faulces amours, p. 221. 

PORT. (ESP.) Dictado. IT. Dittato.

3. Dictamen, s. m., jugement, opinion.

Anc tant durs sofismes ni tan clus dictamens

No foron ditz ni fait, ni tant grans sobresens. 

Guillaume de Tudela. 

Jamais si durs sophismes, ni si aveugles jugements, ni si grands contresens ne furent dits ni faits.

- Ordre, commandement.

Per lor emperi e dictamen... No fan lors operacios per emperi de voluntat ni segon dictamen de razo. Eluc. de las propr., fol. 9 et 23. 

Par leur puissance et commandement... Ne font leurs opérations par empire de volonté ni selon l'ordre de raison.

CAT. ESP. Dictamen. PORT. Dictame. IT. Dettamento.

4. Dictayre, Dictador, s. m., auteur, compositeur.

L'entendemen del dictayre. Leys d'amors, fol. 21. 

L'entendement de l'auteur.

Li subtil dictador e trobador.

Leys d'amors, La Loubère, p. 13. 

Les subtils auteurs et troubadours.

- Prôneur.

De far l'obra son trop li dictador

De drechura, e pauc li fazedor.

G. Riquier: Jamais non er. 

Les prôneurs de faire l'oeuvre de droiture sont nombreux, et peu les faiseurs.

IT. Dettatore. (ESP. Dictador, autor de edictos, dictámenes.) (chap. dictadó, com Luisico el malas compañías, Companys, o lo seu amiguet Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España per la grassia de Deu, en lo que passejabe assobín. A Monte Judaico va passejá sol lo assessino de catalans y catalanes de Esquerra Republicana de Cataluña, ERC.)

Companys, Lluís, Luis, Luís, Loís, Luisico, el malas compañías, ERC, asesino de catalanes

5. Dechar, v., composer, enseigner, débiter.

De ren no y doptava

L'aigua non se trobes aqui on ell dechava. 

V. de S. Honorat.

Ne doutait en rien que l'eau ne se trouvât là où il enseignait. 

Aquest gautz dechet mo senher Gui Folqueys. V. de Gui Folquet.

(chap. Este goch va dictá mon siñó Gui Folqueys.) 

Monseigneur Gui Folquet composa ce chant de joie.

Fig. So que miels ma conscientia me dechara.

(chap. literal: Lo que milló ma consiensia me dictará.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 125. 

Ce que ma conscience me dictera de mieux. 

Part. pas. Ara o pauzem aichi com tu o as dechat.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant posons cela ainsi que tu l'as débité. 

IT. Dettare.

6. Dechat, s. m., dit, ditié, sorte de poésie.

Quascus homs vol de Dieu far sa cobla

E sos esquerns e sos malvays dechatz.

R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a.

Chaque homme veut faire sur Dieu son couplet et ses farces et ses mauvais ditiés.

Li sieu dechat ben faitz maistralmen.

Bertrand Carbonel: S'ieu anc. 

Les siens ditiés bien faits en maître.

IT. Dettato.

(chap. Les dites del Bicho de Valdarrores.
ESP. Los dichos del Bicho de Valderrobres.)

7. Dechament, s. m., récit.

Vuel comensar, si li platz, un novel dechament.

V. de sainte Magdelaine.

Je veux commencer, s'il lui plaît, un nouveau récit.

 

Dieta, s. f., lat. diaeta, abstinence, diète.

Ausel que volentiers se gieta

En aiga, tenetz en dieta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Tenez à la diète l'oiseau qui se jette volontiers en l'eau.

La noyrissa deu tener dieta convenient. Eluc. de las propr., fol. 68.

La nourrice doit tenir diète convenable. 

Fig. Mas d'una ren vau trop doptan, 

Si m fai trop dieta tenir... 

... Paor ai l'arma s'en an. 

P. Raimond de Toulouse: Enquera m vau. 

Mais je vais redoutant beaucoup une chose, si elle me fait beaucoup tenir la diète... J'ai peur que l'âme ne s'en aille. 

CAT. ESP. PORT. IT. Dieta. (chap. Juaquinico Monclús fa dieta desde fa mols añs, ha escomensat moltes dietes.)

Juaquinico Monclús fa dieta desde fa mols añs, ha escomensat moltes dietes

 

Digerir, Degerir, v., digerere, digérer. 

So plus... durs per digerir... Manja fer e 'l digerish.

(chap. Són mes... dus per a digerí... Minge ferro y lo digerix o paíx. Com veéu, la provensal fée aná sh : x : digerish, convertish, y tamé digeris : que se escriuríe en chapurriau digerís : digerix.)

Fig. La calor del solelh... digeris la humor et convertish la en dossor.

Eluc. de las propr., fol. 277, 148 et 129. 

Sont plus... durs pour digérer... Elle mange le fer et le digère. 

Fig. La chaleur du soleil... digère l'humeur et la convertit en douceur. Part. pas. Que la vianda sia degerida en l'estomac.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

(chap. Que lo minjá sigue digerit al estómec. Vianda significabe minjá en general, nutriens, nourriture, después en fransés signifique carn.)

Que la nourriture soit digérée dans l'estomac.

CAT. ESP. PORT. Digerir. IT. Digerire. (chap. digerí: digerixco o digerixgo, digerixes, digerix, digerim, digeriu, digerixen; digerit, digerits, digerida, digerides.)

2. Digest, adj., lat. digestus, digéré, rangé par ordre.

Uous d'estruci, d'anet e de pau no so de ta bo noyriment; mas digestz, plus tard se dissolvo; be digestz, mot coforto.

(chap. literal: Ous de avestrús, de pato (ánec, anátida, anátides) y de pavo (pau o pago) no són de tan bon nutrimén; pero digerits, mes tard se desfán; ben digerits, mol conforten.)

Eluc. de las propr., fol. 277.

Oeufs d'autruche, de canard et de paon ne sont d'aussi bonne nourriture; mais digérés, plus tard ils se dissolvent; bien digérés, ils confortent beaucoup. 

Fig. Per so proar, ystorias so prestas

Trop may de mil, veras et be digestas. 

Palaytz de Savieza.

Pour prouver cela, beaucoup plus de mille histoires sont prêtes, vraies et bien digérées.

ESP. PORT. IT. Digesto. (chap. digerit, digerits, digerida, digerides. v. digerí o paí.)

3. Digestiu, adj., lat. digestivus, digestif.

Maior es l'appetiment que virtuz digestiva... E de frugz plus sopte digestiva. Eluc. de las propr., fol. 74 et 24.

L'appétit est plus grand que la vertu digestive... Et plus rapidement digestive de fruits.

CAT. Digestiu. ESP. PORT. IT. Digestivo. (chap. digestiu, digestius, digestiva, digestives; una copeta d' aiguardén de herbes de Herbés después de minjá es digestiva. Un vermut de Crial de Lledó en sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat - antes o abans de diná es digestiu.

sifó de Copet de Valderrobres – Arrufat

 

Lo fonoll escaldat en un rach de oli es digestiu. Les sopes de timó són digestives. Los pixapins del área metropolitana de Barselona li diuen farigola, y los de Lleida los diuen farigoleros per naixó, perque arrepleguen timó per les cunetes.)

4. Digestible, adj., lat. digestibilem, digestible, facile à digérer. 

Uous... lo blanc es plus freg qu'el muiol et mens digestible... Sos poletz so mal digestibles. Eluc. de las propr., fol. 277 et 149. 

Oeufs... le blanc est plus froid que le jaune et moins digestible... Ses petits sont mal digestibles.

ESP. Digestible. IT. Digestibile.

5. Digestio, s. f., lat. digestio, digestion.

Per confortar la digestio. Eluc. de las propr., fol. 54.

(chap. Per a confortá la digestió.)

Pour conforter la digestion. 

CAT. Digestió. ESP. Digestión. PORT. Digestão. IT. Digestione.

6. Digestibilitat, s. f., digestibilité.

Lur cara de maior digestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 140.

Leur chair de plus grande digestibilité.

7. Indigest, adj., lat. indigestus, indigeste, non digéré.

Vianda alcuna indigesta. Trad. d'Albucasis, fol. 49.

Aucune nourriture indigeste.

Be digestz mot coforto et indigestz grevio l'estomach.

Eluc. de las propr., fol. 277.

Bien digérés confortent beaucoup, et non digérés ils chargent l'estomac. CAT. Indigest. ESP. PORT. IT. Indigesto. (chap. no paít, que no u pots paí o digerí.)

8. Indigestio, Endegestio, s. f., lat. indigestio, indigestion.

Per indigestio sobrevenent. Eluc. de las propr., fol. 94.

Par indigestion survenant.

Que endegestios non puescha aver loc.

Regla de S. Benezeg, fol. 50.

Qu'indigestion ne puisse avoir lieu.

CAT. Indigestió. ESP. Indigestión. PORT. Indigestão. IT. Indigestione.

9. Indigestibilitat, s. f., du lat. indigestibilis (indigestibilitatem), indigestibilité.

Ayga... cum sia subtil, appar que non ha indigestibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 74.

L'eau... quoique elle soit légère, il paraît qu'elle n'a pas indigestibilité. 

IT. Indigestibilità. (ESP. Indigestibilidad.)

 

Digne, adj., lat. dignus, digne. 

Car anc nul hom dignes de merceyar, 

Si la us preyet, no i laissetz fadiar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Car jamais homme digne d'obtenir merci, s'il vous la demanda, vous n'y laissâtes manquer. 

Qu'el sagramen nos fassa dignes e precios. 

Izarn: Diguas me tu.

Que le sacrement nous fasse dignes et méritants. 

A la Verge, digna maire d'amor.

G. Riquier: Cristian son. 

A la Vierge, digne mère d'amour. 

Tro que venga qui dignes er.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Jusqu'à ce que vienne qui sera digne. 

CAT. Digne. ESP. PORT. Digno. IT. Degno. (chap. digne, dignes, digna, dignes.)

2. Dignamen, adv., dignement.

Qui dignamen lo recep e be 'l cre.

Matfre Ermengaud: Ép. à sa soeur. 

Qui dignement le reçoit et le croit bien. 

CAT. Dignement. ESP. PORT. Dignamente. IT. Degnamente. (chap. dignamen, en dignidat.)

3. Deing, adj., digne.

Deing serion d'aprendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes. 

Ils seraient dignes d'apprendre.

4. Dignitat, Dignetat, s. f., lat. dignitatem, dignité, mérite.

Si diable l'a facha, puesc' aver dignitat. 

Izarn: Diguas me tu. 

Si diable l'a faite, qu'elle puisse avoir dignité.

Dona de dignitatz, 

Vos m'en faitz guerentia. 

Le frère mineur, moine de Foissan: Cor ai.

Dame de mérites, vous m'en faites assurance.

Poiar en dignitat. .. Son pozatz en calque dignitat.

(chap. Pujá en dignidat... Són posats a consevol dignidat.)

V. et Vert., fol. 8 et 10.

Monter en dignité... Sont placés en quelque dignité.

- Office ecclésiastique.

Dignitatz en la sancta Gleysa. L'Arbre de Batalhas, fol. 12. 

Dignité en la sainte Église.

Que non y a dignetat ni prebenda, 

Si non lur fai soven donar socors.

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Qu'il n'y a dignité ni prebende, s'il ne leur fait souvent donner secours. 

ANC. FR. Et dignitat lui doins et honur.

Frag. du Myst. de la Rés. de J.-C. 

CAT. Dignitat. ESP. Dignidad. PORT. Dignidade. IT. Dignità, degnità. (chap. dignidat, dignidats.)

5. Dignatio, s. f., lat. dignatio, consécration.

Cant comensa la sagra ni la dignatios.

Izarn: Diguas me tu.

Quand commence la secrète et la consécration.

6. Denhar, Deingnar, Deinar, v., lat. dignari, daigner, accueillir, approuver. Si us plagues que m denhessetz grazir.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz. 

S'il vous plaisait que vous me daignassiez agréer. 

Can vi Jaufre, sol no s deina 

Movre.

Roman de Jaufre, fol. 56.

(chap. Cuan va vore a Jaufre, no se va digná a moure.)

Quand elle vit Jaufre, seulement elle ne se daigne pas mouvoir.

Per autra que t deing ni te voilla.

A. Daniel: Ans qu'els sims. Var.

Pour autre qui t'accueille et te vueille.

M'a faig dire fols motz qu'ieu non deing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils. 

M'a fait dire mots fous que je n'approuve pas.

CAT. ESP. PORT. Dignar. IT. Degnare. (chap. digná, dignás: yo me digno, dignes, digne, dignem o dignam, dignéu o dignáu, dignen. Dignat, dignats, dignada, dignades. No se va digná a diná en mí.)

7. Dignificar, v., remplir de dignité, honorer, dignifier. 

Part. pas. Trinitat es nombre plus dignificat, nobilitat, magnificat et a Dieus apropriat. Eluc. de las propr., fol. 3.

Trinité est nombre plus dignifié, ennobli, magnifié et approprié à Dieu. ESP. Dignificar. IT. Degnificare. (chap. dignificá: dignifico, dignifiques, dignifique, dignifiquem o dignificam, dignifiquéu o dignificáu, dignifiquen. Dignificat, dignificats, dignificada, dignificades.)

8. Desdenhos, adj., dédaigneux.

Ome que s fai desdenhos

Lai on non es locs ni sazos. 

Le Moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Homme qui se fait dédaigneux là où il n'y a lieu ni temps.

ESP. Desdeñoso. PORT. Desdenhoso. IT. Disdegnoso. (chap. desdeñós,  desdeñosos, desdeñosa, desdeñoses.)

9. Desdeing, Desdenh, s. m., dédain, mépris.

Pel desdeing qu'el avia dels baros e del segle, no fo tant grazitz com la soa obra valia. V. d'Elias Cairels.

Par le dédain qu'il avait des barons et du siècle, il ne fut tant prisé comme son oeuvre valait.

Loc. Cella que m'a en desdeing.

Rambaud d'Orange: Braitz, chans, quils.

Celle qui m'a en dédain.

(chap. La que me té en desdén: no me fa cas, passe de mí, m'ignore, se pense que soc poqueta cosa per an ella, etc.)

Zo qu'eu faz no dei metr' en desdeing. 

Pierre d'Auvergne: Pois entremis.

Elle ne doit pas mettre en dédain ce que je fais.

Qui s vuelha m torn' en desdenh.

Arnaud Catalan: Amors. 

Qui se vueille me tourne en dédain.

CAT. Desdeny. ESP. Desdeño (chap. desdén). PORT. Desdem. IT. Disdegno.

10. Esdenh, Endenh, s. m., dédain.

Leu e gen e pla,

Nueg e jorn ses esdenh.

Amanieu des Escas: El temps de.

Légèrement et gentiment et poliment, nuit et jour sans dédain.

Si m valgues ab mi dons temers 

Ni precx humils ses tot endenh.

G. Riquier: Amors pus. 

Si avec ma dame craindre ainsi que prière humble me valait sans aucun dédain.

CAT. Endeny.

11. Desdegnar, v., lat. dedignari, dédaigner, mépriser.

Ab sol aitan for' ieu guays e cortes

Que mi donz amar mi non desdegnes,

Q'el sobreplus al sieu belh plazer fos.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh.

Je serais gai et galant pourvu seulement que ma dame ne dédaignât point de m'aimer, que le surplus fût à son beau plaisir.

CAT. Desdenyar. ESP. Desdeñar. PORT. Desdenhar. IT. Disdegnare. 

(chap. desdeñá: desdeño, desdeñes, desdeñe, desdeñem o desdeñam, desdeñéu o desdeñáu, desdeñen; desdeñat, desdeñats, desdeñada, desdeñades.)

12. Endignamen, s. m., indignation.

Fon endignamens en alcuns.

Trad. du N.-Test., S. Marc, chap. 14.

L'indignation fut en quelques uns.

IT. Indegnamento.

13. Indignacio, Endignacio, s. f., lat. indignatio, indignation, irritation. Denoto indignacio de coragge et ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 40. 

Dénotent irritation de coeur et férocité.

Ira començans es forcenaria, e bulissens endignacios coratge.

Trad. de Bède, fol. 38. 

Colère commençant est forcennerie, et bouillante indignation du coeur.

CAT. Indignació. ESP. Indignación. PORT. Indignação. IT. Indignazione, indegnazione.

14. Indignar, Endignar, v., lat. indignari, indigner. 

Part. pas. Eran els grandamen corrossatz et indignatz.

Chronique des Albigeois, col. 57. 

Ils étaient grandement courroucés et indignés. 

L'enperador fo endignatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 40. 

L'empereur fut indigné.

Fo endignat e dis lor.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Il fut indigné et leur dit.

CAT. ESP. PORT. Indignar. IT. Indignare, indegnare. (chap. indigná, indignás: yo me indigno, indignes, indigne, indignem o indignam, indignéu o indignáu, indignen; indignat, indignats, indignada, indignades.)

15. Prodeingnar, v., secourir, défendre.

Obs es que sai vostra valors prodeingna

A la Gleiza d'aitals guerreiadors.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Il est besoin qu'ici votre valeur défende l'Église de tels ennemis.

 

Dilaniar, v., lat. dilaniare, lacérer, mettre en pièces.

Aucizo 'l et dilanian ab las unglas, e 'l devoro. Eluc. de las propr., fol. 35.

(chap. Lo maten y lo desfán en les ungles, y lo devoren; se 'l foten.)

Le tuent et mettent en pièces avec les ongles, et le dévorent. 

IT. Dilaniare.

 

Dilection, s. f., lat. dilectionem, dilection.

Per so que dilection, cant a proisme, sia coservada.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Afin que la dilection, quant au prochain, soit conservée.

Amor et dilection entre lor.

Tit. de 1403. DOAT, t. XCV, fol. 180. 

Amour et dilection entre eux.

A totz aquels qui las presens lettras veyran, salut et dilection.

(chap. A tots aquells que les presens lletres – cartes – vorán, salut y dilecsió.)

Tit. de 1441, Toulouse, bibl. Monteil.

A tous ceux qui les présentes lettres verront, salut et dilection.

CAT. Dilecció. ESP. Dilección. PORT. Dilecção. IT. Dilezione.

 

Diligent, adj., lat. diligentem, diligent, soigneux.

Que sian tan diligens cant deurian. 

V. et Vert., fol. 12.

(chap. Que siguen tan diligens com deuríen.)

Qui soient aussi diligents qu'ils devraient.

Avut diligent consel.

(chap. Hagut diligén consell. Hagut, habut, tingut.)

Statuts de Montpellier de 1258.

Eu diligent conseil.

CAT. Diligent. ESP. PORT. IT. Diligente. (chap. diligén, diligens, diligenta, diligentes.)

2. Diligentment, Diligenmen, adv., du lat. diligentimente, avec soin, diligemment.

Diligentment los endreyssan a cassar. 

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 7. 

Les dressent avec soin à chasser.

Ieu la ensercava e la enqueria diligenmen.

V. et Vert., fol. 79.

Je la cherchais et l'enquérais diligemment.

CAT. Diligentment. ESP. PORT. IT. Diligentemente. (chap. diligenmen.)

3. Diligencia, Diligensia, s. f., lat. diligentia, soin, diligence.

Bona diligensia e bon cosselh. L'Arbre de Batalhas, fol. 144.

(chap. Bona diligensia y bon consell.)

Bonne diligence et bon conseil.

Ab tota diligencia e cautela. Cartulaire de Montpellier, fol. 39.

Avec toute diligence et précaution.

CAT. ESP. PORT. Diligencia. IT. Diligenzia. (chap. diligensia; les diligensies del oeste o ponén són un atra cosa.)

4. Diligensa, s. f., diligence, soin.

Non a facha tal diligensa.

Ord. des Rois de Fr., t. XVI, p. 135.

N'a pas fait telle diligence. 

IT. Diligenza. (chap. diligensa)

5. Negligent, adj., lat. negligentem, négligent, paresseux.

Negligent de se convertir. V. et Vert., fol. 69.

(chap. Negligén de convertís.)

Négligent de se convertir.

Onors e pretz sofranh

A senhors negligens.

Serveri de Gironne: Cavayers. 

Honneur et mérite manque à seigneurs paresseux. 

CAT. Negligent. ESP. PORT. IT. Negligente. (chap. Negligén, negligens, negligenta, negligentes.)

6. Neclechos, Negligos, adj., lat. neglectus, négligent, paresseux.

Cal que sia 'l preveire forfag o neclechos.

Izarn: Diguas me tu.

Quel que soit le prêtre coupable ou négligent.

Mas ades hom n'es negligos

Vas selh que conoys aziros.

Raimond de Miraval: Delz quatre.

Mais on en est toujours négligent envers celui qu'on connaît colérique.

7. Negligentia, Negligencia, s. f., lat. negligentia, négligence, paresse.

Per la soa negligencia, so es que el non ag tal cura en l' aministrar cum el deg.

Trad. du Code de Justinien, fol. 7. 

Par sa négligence, c'est-à-dire qu'il n'eut pas en l'administrer tel soin qu'il devait.

Per emendar las negligentias que hom fa.

V. et Vert., fol. 89.

Pour réparer les négligences qu'on fait.

CAT. ESP. PORT. Negligencia. IT. Negligenzia. (chap. negligensia, negligensies.)

8. Negligensa, s. f., négligence.

Esmende totas las negligensas e los mescapz del autre temps.

Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25. 

Qu'il corrige toutes les négligences et les méchefs de l'autre temps.

IT. Negligenza. (chap. negligensa, negligenses. Si no coneixéu estes paraules es perque ha ñagut molta negligensa o negligensia en lo estudi del chapurriau; pero la cosa está cambián.)

 

Diluvi, Dulivi, s. m., lat. diluvium, déluge, inondation.

En autompne seran grans diluvis. Calendrier provençal.

(chap. Al otoño ñaurán grans diluvios: grans plogudes, inundassions, creixcudes de aigües. A Beseit només cal vore les riades del octubre.)

En automne seront grandes inondations. 

El temps del diluvi... lo dulivi duret sobre la terra XL dias et el carantem dia comtat. Liv. de Sydrac, fol. 3 et 48.

(chap. Lo tems del diluvio (universal)... lo diluvio va durá sobre la terra coranta díes y lo coranta día contat. Carantem (caranten) siríe en chapurriau antic “coranté”; después va aná a regá Carlos Rallo Badet, y va pedre una chapa per a que no li prengueren l'aigua.)

Au temps du déluge... Le déluge dura sur la terre quarante jours et le quarantième jour compté.

ANC. FR. Tout le mont par aighe noia,

Quant le grant deluve envoia.

(N. E. ¿Alguien conoce el río Noia, Anoia? San Saturnino, Sant Sadurní. En francés, noyer es ahogar, inundar.)

Roman de Mahomet, v. 682.

CAT. Diluvi. ESP. PORT. IT. (chap.) Diluvio.

2. Esdilovi, Esdoluvi, s. m., déluge, inondation. 

Motz grans plueias et seran esdiluvis. Calendrier provençal. 

Moult grandes pluies et seront des inondations. 

Noe apres l'esdoluvi. Declaramens de motas demandas. 

(chap. Noé después del diluvio (universal). Declaramens de moltes preguntes.)

Noé après le déluge.

 

Dinar, Dinnar, Disnar, Dirnar, v., dîner, rassasier.

Vuelh que ns anem ades dinar.

P. Vidal: Abril issic. 

Je veux que nous allions d'abord dîner.

Ges de disnar no for' oimais maitis 

Qui agues fort bon ostau.

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

Qui aurait une fort bonne maison il ne serait jamais matin pour dîner.

- Repaître.

D'aco vostr' auzel dirnatz... 

Pueis l'un e l'autre manjara

Ab la carn can se dirnara.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Repaissez votre oiseau de cela... 

Puis il mangera l'un et l'autre avec la chair quand il se repaîtra.

Substantiv. A son disnar los aucis ambedos. 

P. Cardinal: Un sirventes ai. 

A son dîner il les occit tous deux. 

Per anar al dinnar es us grayle sonatz. 

Roman de Fierabras, v. 593. 

Une trompette est sonnée pour aller au dîner. 

Part. pas. Can cascus er dinnatz.

(chap. Cuan cadaú haurá dinat.)

Roman de Fierabras, v. 595. 

Quand chacun sera repu. 

Fig. Que no n'es deguna

Disnada d'amor ni dejuna

Que tan valha.

Raimond de Miraval: Dona la. 

Qu'il n'en est aucune repue ni à jeun d'amour qui vaille tant.

ANC. FR. Hé Diex! dist Audigier, com sui disnez. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232.

Et moi lavé, oinct et bien disné.

Amyot. Trad. de Plutarque, Mor., t. III, p. 324.

ANC. CAT. Disnar. CAT. MOD. Dinar. IT. Desinare.

2. Dinnea, s. f., dînée.

A Moncug repaireron mati a la dinnea. Guillaume de Tudela.

Ils se retirèrent à Moncug le matin à la dînée. 

IT. Desinea.

3. Dinada, Dinnada, s. f., dînée, dîner. 

Ieu vos rendray En Gui ans dema, la dinnada.

Roman de Fierabras, v. 3005. 

Je vous rendrai le seigneur Gui avant demain, à la dînée.

Per lur dinadas et sopadas... II dinadas e II sopadas.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour leurs dîners et soupers... Deux dîners et deux soupers. 

IT. Desinata. (chap. diná, dinada; sopá, sopada.)

 

Diocezi, s. m. et f., lat. dioecesis, diocèse.

El diocezi de Lemotjas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 68. 

Au diocèse de Limoges.

CAT. ESP. (diócesis) Diocesis. PORT. Diocese. IT. Diocesi.

2. Diocesa, s. f., diocèse.

De la diocesa d'Agenes.

Tit. de 1270. DOAT, t. XCI, fol. 85.

Du diocèse d'Agénois.

Lo avesque es aquel en la diocesa del qual, etc.

Perilhos, Voy. au purg. de S. Patrice.

L'évêque est celui dans le diocèse duquel, etc.

3. Diocezal, adj., diocésain.

Del prelat diocezal.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 34. 

Du prélat diocésain.

ANC. ESP. Diecesal.

 

Dipsas, Dipsades, s. f., lat. dipsas, dipse, sorte de vipère.

Dipsas o dipsades es un linhagge de serpent, autrament dita situla, car le mors per ela mor de set... es especia de aspis.

Eluc. de las propr., fol. 248.

La dipse ou dipsades est une sorte de serpent, autrement dite situle, parce que le mordu par elle meurt de soif... c'est une espèce d'aspic

IT. Dipsa.

 

Diptamni, s. m., lat. dictamnum, dictame.

Diptamni es herba que ha razitz medicinal...

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

Eluc. de las propr., fol. 206.

Diptamni si nomma pel mont Dyptamni, on si troba mot bona.

 

Le dictame est herbe qui a racine médicinale...

Dictamnus albus, fanerógamas, Rutaceae, gitam, herba gitanera

 

Elle se nomme dictame du mont Dyptame, où elle se trouve très bonne.

CAT. ESP. (díctamo) PORT. Dictamo. IT. Dittamo. (chap. gitam, dictamnus albus.
Si me fótego dos tasses de aiguardén de gitam, gítam.)

viernes, 26 de julio de 2024

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronánse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entressuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.


Original en castellá:

Capítulo IV.

Aventuras de Barbastro.

Llegó a la ciudad cerca de las once de la noche; y oyendo una rondalla fue para allá y se agregó a la turba. Pasada una calle se prepararon a cantar delante de una casa a una muchacha que por el nombre que repetían en las letras se llamaba Lorenza. Vio Pedro Saputo que uno de los de la ronda mientras los otros cantaban se acercó y encaramó a una reja no muy alta, hizo st! tres veces, y se entreabrió la ventana. Púsose a escuchar disimuladamente, y oyó que el mozo decía: - Mirad, Lorenza, que no lloréis, pues otra vez te juro que no ha sido más que un raspazo con algo de sangre. Ya se ve, ha puesto el pie en la maldita piedra que era como una bola redonda y ha dado con la cabeza en la pared de la iglesia. El Gafed y Resuello han ido con él, y a mí me han encargado que te lo dijese. Conque luego le tendrás aquí. No te acuestes. Adiós. Y se bajó. Fuese la ronda, y Pedro Saputo por divertirse y pasar el tiempo, que no sabía qué hacerse aquella noche, se ciñó un lienzo a la cabeza y volvió de ahí un rato a la reja, hizo la seña, abrieron la ventana, se encaramó y la moza al verle: ¡ay, Conched Mío!, dijo muy alborozada; ya pensaba que no te vería. ¿Conque no es cosa de cuidado? Y diciendo esto tomaba las manos y se las apretaba. Él le dijo: un poco me duele la cabeza, pero por verte... Es decir, que esta noche, dijo ella con sentimiento, ya no entrarás por el corral. - No, respondió él; y harto me pesa. - Paciencia, contestó ella dando un suspiro, y van cuatro noches. Cómo ha de ser; ya nos desquitaremos. Agora vete a casa, no te dañe el frío de la noche; toma este pastel de magras y este pastel de longaniza. Adiós, querido; vete, y mañana no salgas de casa. - No saldré, dijo él; adiós, alma mía. Y se bajó de la reja y se apartó con el viento, no fuese que la trampa llevase allí a Conched más pronto de lo que era menester y aconteciese una barbarie.

Y vínole bien el agasajo, porque más al caso le hacían las magras y la longaniza que los suspiros y las caricias de la moza; como que en todo el día no había comido más de un par de huevos que tomó en un molino; y comiendo y cenando a un tiempo se andaba de calle en calle. Vino al fin a parar al río, y dijo: todo me va bien. Ahora que tenía sed con este gustillo de las magras, que aunque tiernas y regaladas están un tantillo sabrosas, cata que me encuentro en el río. Pero no podía bajar al agua, y viendo un puente se metió por él y al otro lado un chorro perenne de agua. Esto es una fuente, dijo: y acercándose y bajando con mucho tiento unas gradas, porque no se veía más que una bolsa de avaro, llegó al chorro que oía y bebió muy a su sabor. Sentóse en una grada, dio cabo de las magras y se tomó con la longaniza; volvió a beber, se tornó a dormir y comiendo los últimos bocados se quedó dormido.

Antes del día y con el día, porque la gente de Barbastro es hacendosa, bullía por las calles y por encima y a espalda de la fuente, y Pedro Saputo no despertaba; hasta que llegó una muchacha por agua. Él, un poco sobresaltado, pero disimulando, le preguntó si conocía algún maestro sastre que le pudiera tomar para mancebo; y respondió la moza: - En nuestra casa ha de coser hoy el nuestro, que por eso he yo madrugado un poco más de lo ordinario. Si queréis venir, allí podréis hablalle. Aceptó Pedro Saputo y siguió a su graciosa guía.

Llegaron a la casa, que estaba en el barrio, y dicho al padre y a la madre lo que había pasado, y añadiendo Saputo lo que le pareció mentir, y satisfaciendo a las preguntas impertinentes, aunque sencillas que le hicieron, les mandó el sastre un recado diciendo que perdonasen, que por aquel día no podía ir, porque su mujer tenía flujo. - No importa, dijo él; yo cortaré y coseré los vestidos. Y cuanto antes mejor, señoras huéspedas mías; venga esa tela o paño o lo que sea, y sepa yo a quién he de tomar la medida. Lo que me falta son tijeras y las demás herramientas del oficio; pero las supliré con lo que haya en casa; porque en este mundo sólo hay dos cosas que no se pueden suplir, que son, el pan, y la buena mujer. Hizo después sentar a su lado a la muchacha para enseñarla, con que el padre se fue muy pagado y a la madre se le ablandaba el corazón de gusto. Y pasóse el día sin novedad que digna de contar sea, más de que él conoció que la muchacha se le aficionaba clara y determinadamente, y él sin saber por qué, gustaba también de tenerla cerca y mirarla; que aunque labradora, tenía mucha gracia en todo y hablaba y sentía con gran amabilidad. Pues fea, pudiéralo ser su madre, que ella no era sino muy linda, y una rosa del amor al abrir el capullo.

Anochecido casi o entre sol y candil, hora en que los tales jornaleros se suelen tomar un rato de asueto para vaciar la vejiga de lo que contiene y el vientre de flatos, díjoles que con su buena licencia se saldría un poco a la calle a orearse. Y se salió, pero con ánimo y propósito de no volver, porque no podía sosegar en la quietud del oficio que todavía le parecía poco disfraz, sobresaltándose todo el día cuando oía llamar, no fuesen los corchetes que iban a prenderle.

Dando vueltas por las calles un famoso entierro que se encaminaba a la catedral, y con la gente le siguió y se metió en la iglesia. Tocaron muchas sinfonías al muerto, que era una doncella de hasta dieciocho o veinte años de edad, hija de una casa principal, llena de dijes muy preciosos y un vestido de mucha riqueza, con un velo suelto galoneado de oro, y en la cabeza una diadema de valor muy subido según brillaban las piedras. Duraron bien hasta las diez las sinfonías y el canto, y luego cesaron y metieron la muerta en una capilla, la rodearon de luces y se fue todo el mundo, menos Pedro Saputo, que dijo entre sí: ¿Yo adónde he de ir? Aquí podré pasar la noche, y no hay cuidado que me busquen los frailes; mañana amanecerá Dios y veremos lo que conviene hacer. Y diciendo esto se acomodó en un arca o banco de otra capilla enfrente de la muerta, encomendó a Dios su cuerpo y alma, y se dispuso a dormir si el sueño no le hiciese novillos, pues le sentía venir aprisa.

Durmióse pronto con efecto, que tenía necesidad desde la noche pasada; pero sin duda el sueño era tan ligero como dura la tabla en que descansaba, pues oyó a deshora un rechino que le hizo levantar la cabeza. Era el ronquido de una puerta. Y luego vio entrar (porque la luz y resplandor de las hachas que ardían en honor de la difunta llenaba la iglesia) dos hombres y dirigirse a la capilla de la depositada. Llegan, y el uno de ellos, que era un mozo de unos veinticuatro a veintiséis años de edad, principia a despojarla de sus dijes y diadema, y al mismo tiempo le iba poniendo otros que él traía muy parecidos a aquéllos. De que infirió que los de la muerta eran finos y los que le ponían falsos y de sola vista. Concluyéronla de despojar, y dando el joven al otro un bolsillo le dijo: hasta aquí a partir, lo demás es sólo mío: ahí tienes los treinta escudos del pacto y vete a la sacristía. Fuese en efecto, y el mozo se llegó a la muerta y la abrazó y dio muchos besos, y parecía ir más allá, cuando Pedro Saputo no pudiéndolo sufrir, y escandalizado, tomó del altar de su capilla un candelero mediano de bronce y embistiéndole con toda su fuerza acertó al mozo en el hombro y en el pecho, de que cayó en el suelo dando un grito espantoso. Acudió el sacristán o ayudante, violo desmayado, se asusta, corre a por agua, se la echa al rostro, vuelve el mozo en sí, le levanta, y sin color y cerrando los ojos de horror y tan muerto como la difunta se lo llevaba el otro medio andando medio arrastrando; cuando tomando Pedro Saputo otro candelero y haciendo antes caracol con las manos y vuelto contra la madera del altar, dio un rugido tan bravo que pareció que caían las columnas de la iglesia atronándose toda y amenazando sus altas bóvedas; y luego disparando el candelero con todo su brío, dio al sacristán en la espalda y le hizo caer en tierra con el mozo que ya casi expiraba. Faltóle también a él el ánimo entonces, y parecía que los dos iban a quedar allí muertos de horror y susto. No hablaban empero; y después de esforzarse mucho rato y de sacar entre bascas y mortales congojas trasudores fríos una respiración agonizante, pudieron llegar a la puerta por donde entraron, y la cerraron, y se oyeron luego otras más interiores. Y todo sosegado y vuelto a quedar en un silencio majestuoso y solemne, se envolvió Pedro Saputo con los manteles del altar de su capilla, por si alguien le pudiese ver, fuese como fuese, y pasó a la de la depositada. Miróle al rostro, y parecía con su serenidad y apacibilidad que le daba las gracias de tan buen oficio y defensa como le debía. Y pisando con los pies alguna cosa, vio que eran las prendas que habían quitado a la muerta. Recogiólas todas, y poniéndolas con gran respeto en el pecho y componiendo muy bien el velo y el vestido, le puso en las manos un papelcito doblado que decía, escribiéndolo con lápiz que traía consigo:

«Esta noche entre las doce y la una dos hombres infames y descomulgados han cambiado los dijes y adornos de esta doncella y se llevaban los que traía puestos. Pasar querían a ultrajalla; mas otro muerto que invisiblemente la guardaba hala defendido del ultraje y profanación que iba a padecer, y recogido las prendas robadas. Si se quiere saber quiénes son los desalmados que tan gran maldad acometieron, véase quién de los sirvientes de esta iglesia está gravemente contuso de la espalda, y él es uno de ellos y sabe del otro.» Hecho esto y al retirarse vio una cosa blanca en el suelo, alzóla y se halló que era el bolsillo de los treinta escudos que el perdido del joven había dado al sacristán y se había éste dejado caer sin cuidar de recogerle. Míos son, dijo; porque aunque los haga vocear al pregonero, seguro es que no vendrá su dueño a pedillos. Y con esto se retiró a su capilla, volviendo los candeleros a su lugar, y se recostó en el arca.

Mas de la escena que había visto le comenzó a nacer en el ánimo tan grande horror, que se le levantaron los pelos de la cabeza, y se le iba la fuerza de los miembros y la vida del corazón. Al fin, pensado en la obra tan caritativa, y tan heroica y santa que había hecho se fue sosegando y aguardó el día.

Púsose luego a pensar en su estado, y después de verse mil veces en poder de los alguaciles de Huesca y de escapárseles otras tantas por casualidad, y a malas penas, todo en su imaginación, determinó hacer la más atrevida y graciosa travesura que hombre jamás ha imaginado, como se verá en el capítulo siguiente.