Mostrando las entradas para la consulta cobart ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cobart ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

viernes, 26 de julio de 2024

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.


Original en castellá:

Capítulo IX.

De cómo Pedro Saputo pintó la capilla de la Virgen de la Corona.

O lo he soñado o lo he visto; yo creo que es lo segundo. ¡Y en qué ocasión y cómo la vide! Aún me hierve la sangre y se me enciende el coraje de pensarlo. ¡Cobarde! Allí debí morir, allí debí acabar, que ésta fue su intención o su aturdimiento. Pero me salvó el ángel antiguo de Pedro Saputo porque sabía que andando el tiempo había de tener la inspiración de escribir su vida. Agradezco su protección, y cumplo el encargo de la Providencia.

Tienen los de Almudévar, a la parte del pueblo que mira a Zaragoza, un santuario y capilla de Nuestra Señora de la Corona en un pueyo o montecillo donde en otro tiempo estuvo el castillo de los moros. Y como la hubiesen renovado de su vetustad y ruinas quisieron también pintarla, buscando para la obra un pintor muy afamado de Huesca llamado Raimundo Artigas, hombre melancólico, estreñido de genio, bilioso de color, seco de carnes, largo de cuello y claro de barbas; el cual pidió trescientas libras jaquesas por su trabajo con la condición que él pondría los colores y el agua limpia.

Súpolo el niño Pedro Saputo y se alegró mucho porque quería saber de pintura, faltándole entre otras cosas ver la composición y mezcla de los colores, puesto que el dibujo había llegado al extremo de primor y facilidad. Fue al maestro Artigas y le dijo le tomase por su aprendiz y criado; y la primera vez no quiso. Porfió Pedro, rogó, suplicó, y viéndole siempre duro le dijo un poco despechado pero templadamente. - Mirad, pues, señor maestro Artigas, que queráis que no queráis yo he de ser vuestro discípulo; y si no, vuestro maestro. Miróle entonces el maestro Artigas: meneó la cabeza y respondió: - Yo os admito, niño Pedro, porque me es imposible otra cosa obligándome una fuerza secreta que no sé lo que es; pero entended que seréis mi discípulo mientras supiéredes menos que yo y nunca mi maestro aunque lleguéis a pintar mejor que Miguel Ángel, porque para eso han de pasar muchos años e yo soy ya viejo, que tengo sesenta y nueve, y a esa hora que me busquen en el mundo. Y todos se admiraron de que el maestro Artigas le hubiese respondido tan blandamente, porque era de condición muy áspera, de voluntad absoluta y de opinión fuerte y acerada.

Comenzaron, pues, a pintar; y lo primero que el maestro le enseñó fue a moler los colores; y Pedro le preguntaba muchas veces cómo se mezclaban y qué diferencia había de los que llevaban aceite a los que no llevaban, con otras cosas del arte. El maestro Artigas se importunaba, pero unas veces de buena gana, y otras de mala, satisfacía al discípulo; y alguna también se le quedaba mudo o le alargaba un pescozón por respuesta. Mas él no se aburría ni arredraba, sino que cada día procuraba servirle con más afición y tornaba a las preguntas.

Habían pedido los del concejo al maestro Artigas que primero pintase parras y pájaros y después lo que quisiese; y pintó en la faja del altar a la mano derecha un árbol con una parra y muchos pájaros en ella picando las uvas; y en la punta de un sarmiento que hacía salir por un lado pintó un cuervo. Díjole entonces Pedro: - Señor maestro Artigas, si me dais licencia diré una cosa que observo en esta pintura. Diósela, y dijo: - Ahí habéis pintado un cuervo en la parra, y los cuervos más van a los muladares que a las viñas. Asombróse el maestro Artigas por el atrevimiento del discípulo, y le mandó que callase y no saliese de su molimiento de los colores. Pasó un rato, y otra vez dijo Pedro Saputo: - Pues aun todavía si me dieseis licencia diría alguna otra cosa, señor, maestro mío. - No te la doy, respondió éste muy alzada la voz de punto. - Es una friolerilla, replicó el muchacho: quería decir a vuestra merced que el cuervo debe pesar tanto como una gallina o poco menos; y de razón había de hacer inclinar ese sarmiento suelto, y vuestra merced le ha pintado tan tieso como si fuese de acero o el cuervo estuviese fofo. Al oír esto fue tan grande la ira del maestro Artigas, que no pudiendo atinar con las palabras acudió al cacharro de los colores que tenía entre las manos y se lo tiró con mucha furia, rompiéndose en menudos pedazos contra el suelo porque el niño hurtó el cuerpo al tiro, y dijo: - No quiero pintar más, porque eres un labrador, un descarado, un insolente, un malsín, un grandísimo bellaco. Y se fue de aquel paso y llamó al pueblo, y ayuntado en la plaza dijo, que mientras tuviesen en el lugar al atrevido y vano de Pedro Saputo, no quería pintar la capilla. Entonces Pedro Saputo pidió licencia para hablar y contó lo que había pasado con su maestro; y le dieron la razón y lo aprobaron, y no quisieron que se fuese del lugar. - Pues me iré yo, respondió muy aborrascado el maestro Artigas. - Idos enhorabuena, gritaron todos; mas que no se pinte la capilla. Y Pedro Saputo levantando la voz desde una piedra dijo al pueblo: - Si el maestro Artigas se va y vosotros queréis yo pintaré la capilla. - ¡Que la pinte, que la pinte!, gritó la multitud. Y el justicia y el concejo con los prohombres del pueblo encargaron la pintura a Pedro Saputo. Él entonces muy contento dijo: - Agora mirad, pueblo de Almudévar; yo pintaré la capilla de Nuestra Señora de la Corona, pero me habéis de dar lo mismo que dabais al maestro Artigas. Y se lo prometieron. Preguntóles qué querían que pintase, y no sabían qué decirle. Y tornó a preguntarles: - ¿Queréis que pinte lo que veis o lo que no veis? Y respondieron todos: - Lo que no vemos. - Pues yo, dijo él, lo pintaré, y gustaros ha por mi cuenta.

Inmediatamente se fue a la capilla y borró lo que había pintado el maestro Artigas, que era aún poco y no muy en su lugar. Tres meses estuvo pintando, y concluyó la obra y dijo al pueblo en la plaza: - La pintura está acabada. Agora quiero que la ermita esté ocho días abierta para que vayan a verla todos los del lugar, grandes y chicos, sabios e ignorantes, y que si alguno encuentra defectos en la pintura me los diga para enmendallos. Y fueron todos a verla y nadie halló falta alguna, sino al contrario le alababan mucho y decían: - ¿Cómo sabe hacer esto el hijo de la Pupila, que es un niño y nadie le ha enseñado? Pero le dijeron que no entendían las escenas que había pintado ni la intención de aquellos cuadros. Y él les dijo: - Oídme, hijos de Almudévar: yo os pregunté si había de pintar lo que veis o lo que no veis, y me respondisteis que pintase lo que no veis. Pues bien: según esa palabra, yo os he pintado en un lienzo dos cuadros; el uno es un olivar, y el otro una viña, que son cosas que para ver tenéis que ir a Huesca y al Semontano; pero lo que es en vuestro lugar no las veis por vuestra mucha desidia y cobardía. En el otro lienzo hay otros dos cuadros; el uno es una mujer de su casa muy aseada y cuidadosa, muy atenta, modesta y aplicada a su labor y a la inteligencia de las cosas del gobierno doméstico, rodeándola dos niños y una niña, hijos suyos muy graciosos, limpios y bien vestidos y criados; que también es cosa que no veis en vuestro lugar. En el otro hay una suegra y una nuera comiendo las dos en un plato muy concordes, amigas y bien animadas entre sí: cosa que tampoco no veis en el lugar. Por ahí alrededor y por el aire hay bosques, fieras y pájaros, nubes, y otras cosas según me iban ocurriendo, como quiera que importaba poco fuesen éstas u otras. Y arriba en la bóveda o cielo de la capilla he pintado a María Santísima con las manos cerradas porque no hay en este pueblo quien se las abra con oraciones devotas y humildes, y la obligue a abrirlas para dejar caer sobre vosotros las bendiciones de que las trae llenas.

Al oír esta explicación quedaron todos espantados de la sabiduría de las pinturas, y gritaron mucho rato con grande ardor y júbilo: - ¡Es verdad!, ¡es verdad! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva el hijo de la Pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y le tomaron y le llevaron en hombros a su casa alabándole y diciendo cantares en su gloria y lo presentaron a su madre y le dijeron que era la mujer más dichosa del mundo. Ella le recibió llorando de gozo, y dio a todos las gracias por aquel favor que mostraban a su hijo.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens. Llibre primé.

Los sans inossens. Llibre primé.

A san germana, la Régula, li contrariabe la actitut de Azarías, y lo renegáe; y ell, entonses, tornáe a la Jara, aon lo siñoret. Ella aspirabe a que los jovens se ilustraren, cosa que a son germá li pareixíe un error, que después no te valen ni pera fins ni pera bastos, pontificabe en lo seu to de veu brumós, una mica nassal, y, per contra, a la Jara, aon lo siñoret, dingú se preocupabe de si éste o l´atre sabíen lligí o escriure, de si eren alfabetos o analfabetos, o de si lo Azarías voltáe de un costat a l´atre, los pantalóns de pana apedassats caénli, la bragueta sense botons, en los peus descalsos y, inclús, si, de repén, marchabe aon san germana y lo siñoret preguntabe per nell y li responíen, está aon san germana, siñoret, lo siñoret tan tranquil, no se alterabe, si acás eixecáe imperseptiblemen un muscle, lo esquerro, pero no indagabe mes, ni comentabe la nova, y, cuan tornáe, lo Azarías ya torne a está aquí, siñoret, y lo siñoret ficáe una mija sonrissa y en pas, que al siñoret sol li exasperabe que lo Azarías afirmare que teníe un añ mes que lo siñoret, perque, en realidat, lo Azarías ya ere mosso cuan lo siñoret va naixe, pero lo Azarías ni sen enrecordabe de aixó y si, en ocasions, afirmabe que teníe un añ mes que lo siñoret, ere perque Dacio, lo Gorriné, lay va di aixina un cap d´añ que anáe una mica gat y an ell, al Azarías, se li va quedá grabat a la sessera, y tantes vegades li preguntaben, ¿cuáns añs tens, Azarías? tantes contestáe, un añ mes que lo siñoret, pero no ere per mala voluntat, ni per lo gust de di mentires, sino per pura santa inossensia y simplería, que lo siñoret fée mal en renegál per naixó y díli zascandil, ni ere just tampoc, ya que lo Azarías, a cambi de caminá per lo cortijo tot lo día de Deu com mastegán lo no res miranse atentamen les ungles de la ma dreta, llustrabe lo automóvil del siñoret en una bayeta groga, y desenroscabe los taps de les válvules als coches dels amics del siñoret pera que al siñoret no ni faltaren lo día que les coses vingueren mal dades y escassejaren y, per si aixó no fore prou, lo Azarías sen cuidabe dels gossos, del perdigué y del setter, y dels tres rabosés y si, ben de nit, lladráen al carrascal los mastins del pastó y los gossos del cortijo se abalotáen, ell, Azarías, los aplacabe en bones paraules, los rascabe insistenmen entre los ulls hasta que se apassiguaben y a dormí y, en la primera llum, ixíe al pati estiranse, despereánse, obríe la tanca y soltabe als pavos pel carrascal, detrás de les bardisses, protegits per la valla de tela metálica y, llugo, rascabe la gallinassa del galliné y, al acabá, pos a regá los geranios y l´oró y a adessentá lo cuchitril del duc y a acarissiál entre les orelles y, conforme caíe la nit, ya se sabíe, Azarías, assentat a un pilonet, prop del foc, a la desolada entrada, desplomabe les perdius, o les turcassos, o les tórdoles, o datres bichos de ploma, cobrades per lo siñoret durán la jornada y, assobín, si les pesses abundaben, lo Azarías ne resservabe una pera la milana, de forma que lo duc, cada vegada que lo veíe apareixe, lo voltáe en la seua redona mirada groga, y castañejáe en lo pic o bec, com si retossare, tot per espontani afecte, que als demés, lo siñoret incluít, los bufabe com un gat y los enseñáe les ungles, mentres que an ell, lo distinguíe, pos rara ere la nit que no lo obsequiare, a falta de un mosset mes bo, en una garsa negra y blanca, o una merla, o mija dotsena de vileros o pardals enganchats en visc a la bassa, aon les carpes, o vaigue vosté a sabé, pero, en consevol cas, Azarías li díe al Gran Duc, cada vegada que se arrimabe an ell, en veu envellutada, milana bonica, milana bonica, y li rascabe entre les selles y li sonreíe en les genives desdentegades y, si ere lo cas de amarrál pera que lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta se entretingueren, disparán a les águiles o áligues o als muixons negres per la tronera, amagats, Azarías li enrollabe a la pota dreta un drapet de franela roija pera que la cadena no lo nafrare y, mentrestán lo siñoret o la siñoreta o los amics del siñoret o les amigues de la siñoreta estáen amagats y escopeteján, ell aguardabe, ajupit, daball de la atalaya, vigilánlo, tremolán com un brot vert, y, encara que estabe una mica du de orella, escoltáe los estampits secs de les detonassions y, a cada una, se esgarrifáe y tancabe los ulls y, al torná a obríls, mirabe cap al duc y al vórel indemne, alsat y desafián, fén lo escut, damún la pedra, se sentíe orgullós de ell y se díe an ell mateix, milana bonica, milana bonica, y experimentabe dessichos de rascáli entre les orelles y, aixina que lo siñoret o la siñoreta, o les amigues del siñoret, o los amics de la siñoreta, se cansaben de matá muixons y eixíen de la barraca estiránse y despereánse com si abandonaren la bocamina, ell se arrimabe movén les barres amún y aball, com si mastegare algo, al Gran Duc, y lo duc, entonses, se unflabe de satisfacsió, se esponjabe com un pavo real y lo Azarías li sonreíe, no sigues cobart, milana, li díe, y li rascabe la entressella pera premiál y al final, arreplegáe den terra, una detrás del atra, les águiles abatudes, les penjáe a la percha, desencadenabe al duc en cuidadet, lo embutíe a la gran gabia de barrots de fusta, que se tiráe al muscle, y pin, pianet, se encaminabe cap al cortijo sense esperá al siñoret, ni a la siñoreta, ni als amics del siñoret, ni a les amigues de la siñoreta que caminaben, lenta, cansinamen, per la senda, detrás d´ell, charrán de les seus coses y rién sense ton ni son y aixina que arribabe a la casa, lo Azarías penjáe la percha al barró del zaguán y en cuan se fee de nit, assentat o ajupit a la grava del pati, a la blanca llum del cresol, desplomáe un muixó consevol y sen anáe en ell a la finestra del cuchitril, y uuuuuh, fée, modulán la veu, buscán lo registre que mes temó donare, y al minut, lo duc se alsabe hasta la reixa sense fé soroll, en un revol tranquil y blanet, com de cotó, y tamé díe uuuuuh, com un eco del uuuuuh de Azarías, un eco del atre món, y enseguida, li ficáe lo muixó a les seues enormes garres y lo duc lo devorabe silensiosamen en un santiamén y lo Azarías lo mirabe minjá en la seua sonrissa babeján y musitabe, milana bonica, milana bonica, y una vegada que lo Gran Duc acabáe lo seu festín, lo Azarías se encaminabe al cobertís, aon les amigues del siñoret y los amics de la siñoreta aparcáen los seus coches, y, en passiensia, anáe desenroscán los taps de les válvules de les rodes, en torpes movimens dels seus dits grossos, y al acabá, los ajuntabe en los que guardabe a la caixa de sabates, a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contáls, un, dos, tres, cuatre, sing… y al arribá a onse, díe invariablemen, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing…, después ixíe al corral, ya sen fosc, y a un racó se pixáe a les mans pera que no se li badaren o faigueren cribasses, y abanicabe un rato l´aire pera que se orejaren y aixina un día y un atre, un mes y un atre, un añ y un atre, tota una vida, pero a pesá de este régim metódic, algunes matinades, lo Azarías se despertabe fluix y com desfilagarchat, com si durán la nit algú li haguere tret lo esqueleto, y eixos díes, no rascabe la gallinassa, ni donáe de minjá als gossos, ni asseabe lo cuchitril del duc, sino que ixíe al monte y se gitáe al abrigo de algunes herbes altes, zahurdones, torvisca y si picabe lo sol, pos a la sombra del alborsé, lo madroño, y cuan Dacio li preguntabe, ¿qué es lo que te passe, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, ting perea, y de esta forma, dixáe passá les hores mortes, y si lo siñoret se topetáe en ell y li preguntabe, ¿qué te passe, home de Deu?, Azarías lo mateix, porto la manta, que yo dic, siñoret, sense inmutás, tombat a la torvisca o al amparo del alborsé, inmóvil, replegat en les cuixes cap al ventre, los colses al pit, mastegán saliveta, com si remugare, com un cachorro o cadell en ganes de mamá, mirán fíxamen la línia blau-verdosa de la serra retallada contra lo sel, y les barraques redones dels pastós y lo coll de les corses, Cerro de las Corzas, (al atre costat ya estabe Portugal), y los roquissals en forma de tortugues jagans, y lo vol chillón y estirat de les grulles camí del pantano o laguna, y les merines, ovelles palomes, voltán en los seus corderets, y si auncás se presentabe Dámaso, lo pastó, y li díe ¿passe algo, Azarías? Ell, porto la manta, que yo dic, y de esta manera transcurríe lo tems hasta que sobreveníe lo apretó y fée de ventre prop del alborsé o a la fosca bada de algún roquissal y tal com se desahogabe, anáen tornánli paulatinamen les energíes y una vegada recuperat, la seua primera reacsió ere arrimás aon estáe lo duc y díli dolsamen a través de la reixa, milana bonica, y lo duc venga a esponjás y castañejá en lo pic curvat o belcat, hasta que Azarías li obsequiabe en un aguilucho o una cría de garsa desplomats y mentres lo devorabe, lo Azarías, pera guañá tems, se arrimáe a la cuadra, se assentáe an terra y se ficáe a contá los taps de les válvules de la caixa, un, dos, tres, cuatre, sing… hasta arribá a onse, y, entonses díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y al acabá, tapáe la caixa en la tapa, se quedabe un llarg rato observán les ungles ratades de la seua ma dreta, movén amún y aball les mandíbules o barres y rossegán paraules ininteligibles y de repén, dessidíe, men vach aon man germana, y al porche, se encarabe en lo siñoret, tot espatarrat a la hamaca, mich adormit, men vach aon man germana, siñoret, y lo siñoret eixecáe imperseptiblemen lo muscle esquerro, vésten en Deu, Azarías, y ell marchabe cap al atre cortijo, aon san germana, y ella, la Régula, només obríli la tanca, ¿qué te s´ha perdut per aquí, si pot sabés? y Azarías ¿y los sagalets? y ella ae, a escola están, ¿aón vols que estiguen? y ell, lo Azarías, amostrabe un momén la punta de la llengua, grossa y rosada, tornáe a amagála, la paladejabe un rato y díe al final, lo mal es pera tú, llugo no te servirán ni pera fins ni pera bastos, y la Régula, ae, ¿te hay demanat yo la teua opinió? pero, tan pronte com caíe lo sol, lo Azarías se encantáe mirán les brases, mastegán lo no res y al cap de un rato, alsáe lo cap y súbitamen, díe, demá men entornaré aon lo siñoret, y antes de fes de día, tal com ixíe una raya ataronjada al firmamén delimitán lo contorno de la serra, lo Azarías ya navegáe, cuatre hores mes tard, suat y famoleng, en cuan sentíe a la Lupe descorre lo gran forrollat de la tanca, ya escomensáe, milana bonica, milana bonica, una y atra vegada, la seua retahíla, y a la Lupe, la Gorrinera, ni los bons díes y lo siñoret igual estáe al llit, descansán, pero aixina que apareixíe a michdía a la entrada de la casa, la Lupe li donáe lo part, lo Azarías mos ha entrat de matinet, siñoret, y lo siñoret ajuntáe los ulls legañosos, de acuerdo, díe, y alsáe lo muscle esquerro, com a resignat, o sorprengut, encara que ya se sentíe al Azarías rascán la gallinassa dels aseladeros, los barronets aon se fiquen les gallines, o llimpián lo cuchitril del Gran Duc y arrossegán la lechera de fusta, herrada, ferrata, per lo pati engravat, y de esta manera, anáen passán les semanes hasta que un bon día, al apuntá la primavera, lo Azarías se transformabe, li pujáe als labios com una sonrissa indescriptible, y, al pondres lo sol, en veus de contá los taps de les válvules, agarrabe al duc y ixíe en ell al carrascal y lo enorme muixonot, parat, erguit damún del seu antebrás, ataulláe los voltans y conforme oscuríe, eixecáe un vol blan y silensiós y tornáe, al poc rato, en un ratolí entre les ungles, o un pinsanet, y allí mateix, jun a Azarías, devorabe la seua presa, mentres ell li rascabe entre les orelles, y escoltáe los batecs de la serra, los lladrits aspres y tristos de la rabosa moguda (en sel) o lo bram dels venados del Coto de Santa Ángela, aparellánse tamé, y de cuan en cuan, li díe, la rabosa va moguda, milana, ¿sens?, y lo duc lo enfocabe en les seues redones pupiles (o nines) grogues que iluminaben la oscurina, ficáe pites les orelles y tornabe a minjá y, ara ya no, pero fa tems se sentíe tamé los fúnebres aullits dels llops al Piornal, a 1175 metros de altura, les nits de primavera pero desde que van arribá los homens de la llum y van instalá los postes de la red eléctrica al llarg de la ladera, no se van torná a escoltá, y en cambi, se sentíe cridá al caro, jujujujú, en pauses periódiques, y lo Gran Duc, en estos casos, eixecáe lo seu enorme cap y empinabe les orelles y lo Azarías venga a riure sordamen, sense fé soroll, sol en les genives, y musitabe en veu empañada, ¿te acobardes, milana?, demá ixiré a corre lo caro, y dit y fet, en son demá, al tardet, ixíe sol serra abán, obrínse pas entre la jara florida y les boches, perque lo caro li fascináe a Azarías com un abismo, una espessie de atracsió ñirviosa per la temó, de tal manera que al parás al mich del monte, escoltabe claramen los cops del seu cor y entonses esperabe un rato pera pendre alé y serená lo seu espíritu y después, cridáe ¡eh!, ¡eh!, al caro, y seguidamen, paráe la orella esperán la resposta, mentres la lluna assomabe detrás de uns nugolets y inundabe lo paissache de una irreal fosforessensia poblada de sombres, y ell, una mica amilanat, fée una bocina en les seues mans y repetíe desafián, ¡eh!, ¡eh!, hasta que, de repén, vin metros mes aball, desde una carrasca reforsuda, li arribáe lo anhelat aullit que geláe la sang, ¡jujujujú!, y, al sentíl, lo Azarías perdíe la nossió del tems, la consiensia de ell mateix, y arrencáe a corre com un loco, gruñín com un jabalí, pateján les herbes, esgarrapánse la cara en les rames mes baixes dels alborsés y los carrascots y detrás de ell, implacable, saltán blanamen de abre en abre, lo caro, aullán y carcañeján y, cada vegada que sen enríe, al Azarías se li dilataben les nines y se li ficáe la pell de gallina y sen enrecordabe de la milana a la cuadra, y apretáe encara mes lo pas y lo caro a la seua esquena tornabe a aullá y a riure y lo Azarías corríe y corríe, entropessabe, caíe y se alsabe, sense girá may lo cap y al arribá, bufán, a la dehesa, la Lupe, la Gorrinera, se santiguabe, ¿de aón vens, dísme?, y lo Azarías sonreíe una mica, com un chiquet pessigat fen alguna malesa, y díe, de corre lo caro, que yo dic, y ella comentabe, ¡Jesús quíns joguets!, te has ficat la cara com un Santo Cristo, pero ell ya camináe cap al corral, llimpiánse la sang dels esgarraps en la bayeta, cotet, escoltán los batecs del seu cor, la boca entreuberta, sonrién al buit, babeján, y al cap de un rato, ya mes sereno, se arrimáe al cuchitril de la milana, acachat, sense fé soroll, y de repén, se assomabe al finestró y faie, ¡uuuuuh!, y lo duc revolotejabe hasta la peana y lo mirabe als ulls, torsén lo cap, y entonses lo Azarías li díe mol satisfet, hay estat corrén lo caro, y lo animal adressáe les orelles y matraquejáe en lo pic, com si u selebrare, y ell, bona carrera li hay donat, y escomensáe a enríuressen en veu baixa, sisseján, sentínse protegit per les bardes o tapies del cortijo, y aixina una vegada detrás de un atra, una primavera detrás de l´atra, hasta que una nit, acabánse mach, se va arrimá als barrots del cuchitril y va di com de costum, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí al crit, y entonses, lo Azarías se va extrañá, y va torná a di, ¡uuuuuh!, pero lo Gran Duc no va acudí a la cridada del Azarías, ¡uuuuuh!, tossut, per tersera vegada, pero, dins del cuchitril, ni un soroll, aixina que lo Azarías va espentá la porta, va pendre lo cresol y se va trobá al duc apretat contra un racó y, al enseñáli la garsa desplomada, lo duc ni se va sorollá, y entonses, lo Azarías va dixá la pessa an terra y se va assentá a la voreta dell, lo va agarrá en cuidadet per les ales y lo va arrimá a la seua caló, rascánlo insistenmen a les entresselles y diénli en ternura, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó no reacsionabe als habituals estimuls, en lo que lo Azarías lo va dixá damún de la palla, va eixí y va preguntá per lo siñoret, la milana está dolenteta, siñoret, té calentura, li va informá, y lo siñoret, ¡qué li ham de fé, Azarías! ya está mol agüeleta, ñaurá que buscá un mussolet nou, y lo Azarías, desolat, pero es la milana, siñoret, y lo siñoret, los ulls entaragañats, ¿y dísme tú, que mes te done un muixó que un atre? y lo Azarías, implorán, ¿autorise lo siñoret que li dona raó al Mago del Almendral? y lo siñoret va abansá lo seu muscle esquerro, ¿al Mago?, mol gastadó estás tú, Azarías, si per un muixó tinguerem que cridá al Mago, ¿aón aniríem a pará?, y después del seu reproche, una carcañada, com lo caro, que al Azarías se li va ficá la carn de gallina y, siñoret, no sen enrigue aixina, per los seus morts lay demano, y lo siñoret, ¿es que tampoc men puc enriure a casa meua? y un atra carcañada, com lo caro, cada vegada mes fortes, y a les seues risses tan fortes van acudí la siñoreta, la Lupe, Dacio, lo Gorriné Dámaso y les mossetes dels pastós, y tots a la entrada sen enríen a coro, com los caros, y la Lupe, pos no está plorán lo carnús de ell per eixe muixó apestós, pudén, y lo Azarías, la milana té calentura y lo siñoret no autorise a que li dona raó al Mago del Almendreral, (o ameleral) y, venga un atra carcañada, y un atra, hasta que, al final, lo Azarías, atabalat, va arrencá a corre, va eixí al pati y se va pixá a les mans y después, va entrá al corral, se va assentá an terra y se va ficá a contá en veu alta los taps de les válvules tratán de serenás, un, dos, tres, cuatre, sing, sis, sat, vuit, nou, deu, onse, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, hasta que se va trobá mes relajat, se va ficá un sac per cuixí y va dormí una michdiada y después se va arrimá en cuidadet a la reixa del cuchitril y va fé, ¡uuuuuh! pero dingú va contestá, y, entonses, lo Azarías va espentá la porta y va entrevore al duc al racó aon lo va dixá la vespra, pero tombat y sec, y lo Azarías se va arrimá an ell en passes curtes, lo va agarrá per la punta de un ala, se va obrí la jaqueta, la va crusá per damún del muixó y va di en veu esbadocada, milana bonica, milana bonica, pero lo Gran Duc ni obríe los ulls, ni castañejabe en lo pic, ni res, aixina que lo Azarías va atravessá lo pati, se va arrimá a la tanca y va descorre lo forrollat, y als seus chirrits, va eixí la Lupe, la de Dacio, ¿qué te s´ha ficat ara al cap, Azarías? y lo Azarías, men vach aon man germana, y sense mes, va eixí y a bon pas, sense notá les punchades de la pedriñera ni dels carts a les plantes dels peus, va passá lo carrascal, lo piornal y la valleta, apretán dolsamen lo cadáver del muixó contra lo seu pit y tal com li va ficá la vista damún, la Régula, ¿un atra vegada per aquí? y lo Azarías ¿y los sagals? y ella, a costura están, y lo Azarías, ¿es que no ña dingú mes a casa? y ella, ae, la chiqueta Menuda está, y en eixe momén, la Régula va repará en lo duc que portáe lo Azarías contra lo pit li va obrí les puntes de la jaqueta y lo cadáver del muixonot va caure damún de les reijoles roijes de argila de Peñarroija-Poblenou y ella, la Régula, va pegá un crit histéric y, ya estás traén de casa eixa carroña, ¿me sens? va di, y lo Azarías, sumisamen, va arreplegá lo muixó y lo va dixá afora, al pedrís, va torná a entrá a casa y va eixí en la chiqueta Menuda, acunánla al bras dret, y la chiqueta Menuda giráe los seus ulls extraviats sense fixáls en res, y ell, lo Azarías, va agarrá a la milana per una pota y una cavegueta a la ma esquerra, y la Régula, ¿aón vas en estes trasses? y lo Azarías, a fé lo enterro, que yo dic, al trayecte, la chiqueta Menuda va soltá un de aquells inacabables crits que donáen llástima, que geláen la sang de consevol, pero lo Azarías no se va inmutá, se va atansá hasta lo rodapeu de la ladera, va dixá a la criatura a la fresca, entre unes herbes, se va traure la jaqueta y en un ratet va cavá un forat ben fondo a la soca de un carrascot, va colocá en cuidado al muixó y, espentán la terra en la cavegueta, va tapá la fossa y se va quedá mirán lo túmulo, en los peus descalsos, los pantalóns apedassats cap aball, la boca entreuberta, y, al cap de un rato, les seues pupiles o nines se van fixá en la chiqueta Menuda, que teníe lo cap caigut cap a un costat, com desarticulat, y los seus ulls se crusáen, y miraben al buit sense fixás en res y lo Azarías se va acachá, la va pendre als seus brassos, se va assentá a la vora del talús, jun a la terra remoguda, la va apretá contra nell y va musitá, milana bonica, milana bonica, y va escomensá a rascáli insistenmen en lo índice de la ma dreta los pels del clatell, mentres la chiqueta Menuda, indiferén, se dixáe fé.

jueves, 23 de mayo de 2019

Jornada cuarta. NOVELA CUARTA


Jornada cuarta. NOVELA CUARTA.
Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez per a robáli a una filla seua; y matada ésta per los que allí anáen, los mate, y an ell después li tallen lo cap.

Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez

Laureta callabe, una vegada acabada la seua novela, y, entre la compañía, uns y atres se dolíen de la desgrássia dels amáns, y algúns criticaben la ira de Ninetta. Lo rey, com ixín de un fondo pensamén, va eixecá lo cap y li va fé siñal de continuá narrán a Elisa, que va escomensá dién:
Amables siñores, mols són los que creuen que Amor, sol per les mirades ensés, envíe les seues saetes o fleches, burlánse dels que afirmen que algú pot enamorás de oít, y que éstos están engañats se vorá mol claramen a la noviala que tos vach a contá.
Guilielmo II, rey de Sicilia, segóns diuen los siciliáns, va tíndre dos fills, un mascle de nom Ruggiero, (Roger, Rogelio) y una femella, de nom Constanza. Ruggiero, morín antes que son pare, va dixá un fill de nom Gerbino, que va sé criat y educat per son yayo, se va fé un jove hermossíssim y famós per valén y cortés. Y no sol dins dels límits de Sicilia se va quedá tancada la seua fama, sino que a datres parts del món va soná, y ere claríssima a la Berbería (la barbería de Barbastro no, terra de Moros), que an aquells tems ere tributaria del rey de Sicilia. Esta fama li va arribá tamé a una filla del rey de Túnez, que, segóns lo que tots los que la véen díen, ere una de les mes hermoses criatures que may per la naturalesa haguere sigut formada, y la mes cortés y de ánimo gran y noble. An ella li agradáe sentí parlá de hómens valéns, aixina que va retíndre en mol afecte les coses fetes per Gerbino que uns y atres contaben, y tan li van chauchá, que donánli voltes a la seua imaginassió de cóm debíe sé ell, se va enamorá d´ell.
Per un atra part, tamé habíe arribat, com a datres puestos, a Sicilia la grandíssima fama de la bellesa y del valor de ella, y no en vano habíe alcansat los oíts de Gerbino. Aixina, tal com la jove se habíe inflamat per ell, ell per nella se va inflamá, tan que li va demaná a son yayo llisénsia per a aná a Túnez, dessichós de vórela, y a tots los amics seus que allí anaben, los manáe que li comunicaren an ella lo seu secreto y gran amor y li portaren notíssies d´ella. Un de ells u va fé mol be, portánli joyes per a que lo ressibiguere, del modo que fan los mercadés, y li va manifestá lo amor de Gerbino. Ella va ressibí en cara alegre al embajadó y la embajada, y li va contestá que ella tamé ardíe en igual amor, y li va enviá una de les seus joyes en testimoni de aixó. Esta joya la va ressibí Gerbino en tanta alegría com pugue ressibís la cosa mes volguda, y per lo mateix mensajero moltes vegades li va escriure y li va enviá pressiossíssims regalos, fén en ella serts conserts per a que, si la fortuna u permitíe, vóres y tocás. Pero anán les coses de esta guisa y un poc mes lluñ de lo que haguere sigut nessessari inflamats per una part la jove y per l´atra Gerbino, va passá que lo rey de Túnez la va casá en lo rey de Granada, de lo que ella se va apená mol, pensán que no sol la llarga distánsia la alluñáe del seu amor, sino que ara lo pedríe del tot. Si haguere ñabut alguna manera de féu, haguere fugit del pare y se haguere reunit en Gerbino. Del mateix modo, Gerbino, enterat de este matrimoni, se va apocá mol, y vivíe pensán si se podríe trobá alguna manera de pugué emportássela per la forsa, ya fore per mar o per terra. Lo rey de Túnez, sentín algo de este amor y de la determinassió de Gerbino, y teménse del seu valor y poder, arribán lo tems en que debíe enviála a Granada, va fé sabé al rey Guilielmo lo que volíe fé y que u faríe si ell li assegurabe que ni Gerbino ni datre u impediríen.
Lo rey Guilielmo, que ere agüelo y no habíe sentit res del enamoramén de Gerbino, no se imagináe que per naixó se li demanare tal garantía, u va consedí de bona gana y en siñal de aixó va enviá al rey de Túnez lo seu guan. Lo rey de Túnez, después de ressibí la contesta en la seguridat, va fé prepará una grandíssima y hermosa nave al port de Cartago y la van carregá de tot lo que ere nessessari per al viache, y la van adorná per a enviá en ella a la seua filla al rey de Granada; y no esperaben mes que un tems y vens favorables. La jove Siñora, que tot aixó sabíe y veíe, de amagatóns va enviá a Palermo a un criat seu y li va ordená que saludare a Gerbino de la seua part y li diguere cóm se escaparíe de Granada pocs díes después, per lo que se voríe si ere un home tan valén com se díe y si tan la amabe com moltes vegades lay habíe significat. Aquell sen va aná cap a Túnez y va cumplí la seua embajada. Gerbino, al sentí aixó, y sabén que lo rey Guilielmo son yayo habíe otorgat la seguridat al rey de Túnez, no sabíe qué fé, pero espentat per l´amor, habén escoltat les paraules de la Siñora y per a no quedá com un cobart, va aná a Mesina, y allí va fé armá depressa dos galeres ligeres, y va fé pujá an elles homes valéns, y en ells sen va aná cap a Cerdeña, pensán que per allí passaríe la nave de la Siñora. Y no va tardá en fes real lo seu pensamén, perque después de está allí uns pocs díes, la nave va apareixe, gens lluñ del puesto aon se habíe amagat esperánla, y estáe parada per falta de ven. Gerbino los va di als seus compañs:
- Siñós, si sou tan collonuts com penso, cap de vatres crec que estigue sense habé sentit o sentín l´amor, y si enamorats hau estat o esteu, fássil cosa tos sirá compéndre lo meu dessich. Yo vull: Amor me ha portat a ficátos en este embolic, y la que vull está a la nave que se veu ahí dabán, y ademés de la persona que yo mes dessicho, va plena de grandíssimes riqueses, que en poc esfors, luchán, podreu fé vostres. De esta victoria no busco quedám mes que en la dona per la que moc les armes; tot lo demés sirá vostre. Aném, pos, y en bona ventura assaltém la nave mentres Déu, favorable a la nostra empresa, sense bufáli la té parada.
No nessessitáe Gerbino tantes paraules per a que los de Mesina que anáen en ell, afanosos pel botín, ya estaben disposats a fé alló a lo que Gerbino los animáe en les paraules; per lo que, fen un grandíssim abalot, al final de les seues paraules, van fé soná les trompetes, y empuñán les armes van ficá los remos al aigua y van arribá a la nave. Los que estaben a dins, veén víndre les dos galeres, y sense pugué anássen, se van prepará per a la defensa. Gerbino, arribat an ella, va ordená al patró que se rendigueren si no volíen morí tots. Los moros, veén quí eren y qué demanáen, van di que sels assaltabe en contra de la paraula empeñada per lo seu rey, y en siñal de aixó van mostrá lo guan del rey Guilielmo y se van negá a rendís, si no eren vensuts en batalla. Gerbino, que a la popa de la nave habíe vist a la Siñora, mol mes hermosa de lo que ell ya pensabe, mol mes inflamat en amor que abáns, al mostráli lo guan va contestá que allí no ñabíen en aquell momén falcóns per als que se nessessitare un guan, y que per naixó, si no volíen entregáls a la Siñora, que se prepararen per a la lucha. Sense esperá mes, van escomensá a aviás fleches y códuls los uns contra los atres y van combátre mol tems en moltes baixes y ferits de cada un dels bandos.
Al final, veénse Gerbino sense mol profit, agarrán una barqueta que habíe portat de Cerdeña, y botánli foc, en les dos galeres la va arrimá a la nave. Veén aixó los sarracenos y sabén que per nessessidat teníen que rendís o morí, fen víndre a la filla del rey a la cuberta, y portánla a la proa de la nave y cridán a Gerbino, dabán dels seus ulls, an ella, que demanáe mersé y ajuda, li va tallá les venes y la van aventá al mar, dién:

- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.

sábado, 13 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XV.

SEGLE XV. 
(Aquí se apropia de autores de otras naciones, como el Reino de Valencia, 
como ha hecho en siglos anteriores)
Abella, Pere d'. - *Acanyés, Lluis. - Avinyó. - Borja, Tecla de.
- Boxadors, Andreu de. - *Bover, Ramon. - Crespí de Valldaura.
- *Cardona, Ramon de. - Diez, Roderich. - *Estrús, Bernat.
- Eril, Arnau d'. - Stanya. - *Ferruix, Gabriel. - *Ferrandis, Vicens.
- Ferrer, Francesch. - (Fenollar, Scrivá) (Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa, Miquel Stela.) - Febrer, Andreu. - Fogassot, Joan.
- Ferrando. - Figueras. - *Garau, Joan. - *Guiot, Dionís.
- Galbany, Pere. - Gazull, Jaume. - Gibert, Guillem. - Gralla, Martí.
- García, Martí. - Guerau, Franci. - Jordi de Sant Jordi. - Lull, Romeu.
- March, Ausias. - Masdovelles, Pere. - Masdovelles, Berenguer.
- Masdovelles, Joan. - Moncada, Huch de. - Moreno, Joan. - Navarro.
- Oliver, Francisco. - *Portells, Baltasar. - Perot, Johan. - *Pastor, Simón. - *Puentull, Joan. - Perez, Miquel. - Pastrana. - Puig, Pere.
- *Roiç, Lluis. - Roig, Jaume. - Requesens, Lluis. - Rocabertí, Vescompte de. - Roiç de Corella, Joan. - Rocafort, Joan. - Ramis.
- *Sessellas, Blay de. - *
Spanyol, Benet. - Sors, Lleonari de. - Safonit, Jaume. - Stela, Comenador. - Sunyer, Mossen. - Serra, Bernat.
- Serradell de Vich. - Çavall, Ramon. - Torroella, Pere. - Traffort. - *Urgell.
- *Vinyoles, Narcís. -*Viana, Carles de - *Vilagut. - *Valterra.
- *Vilarrasa, Lluis de. - Valmanya, Antoni de. - Verdú. - Via, Francesch de La.

PERE D'ABELLA. 

Pus axí 't plau ta bandera stendre 
é divulgar ça e llá los secrets 
de tu e mi qui 'm son estats retrets 
ben' he rahó que jo 't dega rependre 
e dar castich perque altra vegada 
ton parlar franch no sia abandonat
...
car veure pots que comets gran errada. TORNADA. Aldonça prous Deus vos ha dotada col solell bell retent gran claradat á quantes son passats de gran beldat entenets be la coble é la tornada. MOSSEN AVINYÓ. Com á forçat m'hauré de vos partir pus no 'us ve be aceptar mon servey, cert á mon grat me convendrá morir e morint prest se que pendré remey. Lo cor mesquí qui no pot soportar l'enuig é dan que 's veu aparellat d'açí avant me veuré apartat de tot delit pus me voleu matar. TORNADA. Altas de sort d'aquí no 'm partiria mes trobme tal qu'he ja perdut lo cest e mes amar jamay no fuy tan lest mes los afanys l'entendre meu desvia.
---------
Lohar cascú segons lo seu merexer es lo degut, posant á part tot vici, dient lo ver, james pot ser dit nici, si be 'l voler á molts lahors fan crexer per adquirir alguna benvolença han prontitut en fer semblant desorde, á mi no 'm plau seguirlos en tal orde que fos jutjat de poca conaxensa. TORNADA. Altas de sort qui 'n te la pens cofesa é 'm dona dan é dolor infinida tal vida 'm plau mas crech que preterida será molt prest si donchs no m'es defesa. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Lo molt voler jo crech no 's pot compendre. (Ab tornada.) II. No perque cert a tot lo mon no sia. » III. Pus bona sort de mi tots jorns s' absenta. » IV. D'amor me clam del interes que prench. » V. Nou pensament es present á la pensa. » VI. Segons comprench práctica cortesana. (Ab tornada.) VII. A molts compren qui prenen entrenyor. » VIII. Tots mos delits en un punt volguí perdre. » ----------
NA TECLA DE BORJA. (I) 

Oides vostres rahons belles 
bon Mossen March á qui 'm coman 
responch vos breu al que dit han 
segons juhí que fas d'aquelles. 

Mòlt poch estim lo que en mí es 
mes puix forçat es lo meu dir 
al qui dirá «mes val que 'm mir» 
jo li comdampne lo procés. 

Pero si parle lo revés 
de veritat mudant camins, 
á vos remet los meus juhins 
que sou de tots lo mes entès. 

(1) Esta Tecla de Borja fou neboda del Pare Sant Calixte III y escrigué
la obra que 's tè á la vista en resposta á una demanada que li feu lo poeta Mossen Ausias March, demanada que 's troba al cap d'avall dels cants d'amor del mateix y que comensa aixís: Entre 'ls ulls é les orelles jo 'm trob un contrast mólt gran... ------------ MOSSEN CRESPÍ DE VALLDAURA. (En lloansa de la vila de Morella.) Ab tota llealtat Morella. may son fort valor amolla, puix la Germania folla fonch tan perseguida d'ella. De Valencia es maravella y de tot lo mon espill, no ha concebut traidor fill, perque en observar les lleys y la obediencia dels reys no repara en lo perill. (1) (1) Lo catalá d'aquesta composiciò apar moderna (perque es valensiá); mes no 'u semblará tant si se té en compte qu'es son autor de últims del segle y si se l' compara ab lo catalá de Anselm Turmeda. RODERICH DIEZ. (Díez) Si be jo crech la veritat sentí mon bon amich del cas que demanáu la mia ma á la vostra rescriví lo sentiment que de ma pensa trau. Cascú dels dos amants vol ser amat complidament del altre sèu volgut lo gran recel de serhi decebut los fa causar lo desdenyós combat. A vos confès é 'us dich lo que jo viu no ha mòlt temps portant d'amor la jou la passio que fa que l'hom no riu no cal ser gran l' endici que la móu e confiant del bon comport d'amor sempre veig hom en altra part vexar car un tal fet tantost fa declarar quant de voler habita dins lo cor. Duptar no 'us cal si 'l Terenci llegiu menys de glosar á la lletra veuréu solució al dupte que escriviu si bè notáu lo que d'ell compendréu. Les ires, dix e axi 'u declará, de 'ls namorats es integració del be d'amor é la perfecció la voluntat axí la senyalá. SEGUIDA ENDREÇA. Vos molt discret e honest capellá del que 'us he dit segons ma entenció sumar podéu esta conclusió, que zel d'amor es qui la brega fá.
OBRAS D'EST POETA. I. De vuy demá fent via lo temps. II. Una danza que per responament tè ests versos: qui pert son temps es be orat e ple de molta grossería; aço dich per l'enamorat qui desamat ama s'aymía. ARNAU D'ERIL. O tu traidor é com poguist donar per suspitós lo princep de valor? car de bontats es vuy cabdels e flor: ta malvestats te fa guinardejar .... O tu traidor pus veus que jo t' apell per tan vill hom, com no serques senyor e jutje gran que 's preu de sa honor hon jo e tu provém la nostra pell? Car jo't promet que't seguiré dins França per so qui n'han molt millor la usança de fayt d'armas mostrant cavelleria, per çó vull en seguir aycella via. O tu traidor quant m'aurás agut jutge e sertament auré de leys jornada, no 't falliré á la taula jurada, ans mon martell ferrá desus l'enclutge ab gran plaser ez ab trop gran desduyt, mas tu m'aurás tot primer salconduyt ez ab aysó lo gatge 's complirá: allí veurém qui bon dret mantendrá. E que l'arnès sia de nostre grat sens refusar e sens tornar á mida, lança, coltell, spasa ben fabrida
….
atxe pesant o que 'n sie laujera
…..
O tu traidor, be sabs que Ferriol t' ha ensenyat man bel colp é repich mes lo teu cor flach, cobart e manich non ha sofert c' hom ne veses un vol. Dins lo palau de la flor Margarida gran assaig fist pera duptant la dita, no est gosat exis de Barchinona, Bacallar fat com est tan vill persona.
----------
STANYA. Rich sò d' enuigs é pobre de conort. Luny de tot be abundant en dolor desventurat é malcontent d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. No trob remey ni se á qui m'acost ne passe temps en res que pler me sia perque am mes la mort que 'm sia tost que viure luny de vos qui sou m'aymia. O trist de mi catiu en mala sort e corregut de molts mals é tristor desventurat e mal content d'amor essent jo viu vos dich que ja so mort. --------- FRANCESCH FARRER. Qui veu present lo que may no ha vist per novell cars lo cor fa mudament e tal se fa del que no veu e vist que com si veu desije ser absent, aytals afers experiments los mostra que diu lo ver de quant cascú ignora desplegant lo estel fen bella mostra del gran Soldá per lo canal á fora dilluns matí á déu d'agost comptant MCCCC e quaranta quatra (10/8/1444; San Lorenzo, Sant Llorenç) de Sent Lorenz lur festa celebrant ben ordenats seguint la hu al atra la gent subtil qui viu la multitut de tantas naus germás e galeassas qu'en nombre son contat vist e sabut huitanta cinch entre bonas e lassas. Plors, crits e plants sentí de fills e maras, e mólts marits dólres ab sas mullers, tal per sforz mostraven bellas caras qu'era diverz lo cor de lurs volers. Lo mestre gran sentint un tal desordre pren en la ma lo anyell ab sant Johan é diu: «O fels vosaltres de mon ordre Deu no permet que rebe mal ne dan. «Ecce agnus Dei qui tollit pecata mundi. .. Gran colp de gent e crits per las murallas las defensant ab colobrines prou y ells tambe de fletxes sus que palles tiren los caus a nostra part ço nou.
…....
La nostra gent pren ánimo tant gran que pèls terrats dressen sons e cansons.
…....
Audaces fortuna juvat timidosque repellit. Y aqui sonen bombardes e balestas trons e trepig, de fletxes gran remor, molts son nafrats per lo cors, qui per testas molts cavallers e altra gent de be: qui 'ls bull la sanch mirant un acte tal ixen al camp e allí ab l'altre 's te, ans Mahomet altre sent Jordi val, colps de bastons de lansas e coltelas los uns nafrats los altres cauhen morts.
….
Qui baptizatus fuerit, salvus erit; qui non, condemnabitur.
Un gran ajust de vells e hoc de vellas
minyons en bras e donas desfrenadas infinitat de ninas é donzelles contritament, molt escabellonadas hi a peu descals uns van á Nostra Dona qui á Filerm, tals á Sant Agustí, e gran part d'ells á molta sgleya bona qu'en Roda ha; veuriels tots allí agenollats ab lagremes per cara (e gemegant) tots deyan e plorant à gente pagana libera nos Domine. .... Vist per tots ells lo mal aculliment foren d'acort d'anar ans que morir, tres jorns apres sens fer lo manament del gran Soldá fan los mes recullir tendes, arnès, bombardas e lals tot ... e ab bel mitjorn divendres ells se'n van ben ordenats la volta de Turquía Quid gloriaris in malitia quae potens es iniquitate? ------ Aveu lexat ut, re, mi, fa, sol, la pera enfingir dehá ¡cuerpo de Dios! vos bon galan más sou dels de cassá del que 's detras feu cara pera vos et finis est convertere Bernat cloeu los pits e alargau las faldas si no feu tal per eixir de pecat vos ne sentrèu de fredas e de caldas. Ante quam gallas cantet vos negás amich á Deu leixant en la carrera, apres penjás l'habit en la figuera diacá sou qui 'us absol de tal cars; tornáu Bernat al quirieleyson si vinctum es vestitum... voléu é no 'us cureu d'atenyer Absalon que 'l facistol se dol de vostra veu. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Vuit letras son á la mitat vocals. II. Conort, obra de 730 versos que comensa aixís: O be 's despit e gran dolor oir parlar à mòlts d' amor, e no tenir que metre 'n joch, etc. y acaba: e cadescú tornant se 'n va hon lo voler mes li digué mas l' hu á l' altre promaté que 'n semblant cas no falliria ans que tostemps loaria esta vida esser bona dir tos temps mal de mala dona.
Figura tambè en La questió de Pere Torroella, y en ella hi tè una esparça que comensa : Si dona al mon s'ateny per ben servir. ---------
Cobles
ANDREU FEBRER.

Fragments de la traducció de la Divina Comedia. 

INFERN, C. 1.

(Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura, ché la diritta via era smarrita. Catalá o catalana, si entens este texto es perque parles italiá, o Toscano.) En lo mig d' el cami de nostra vida Me retrobi per una selva escura, Que la directa via era fallida. Ay! quant a dir qual era es cosa dura Esta selva selvatge, aspera e fort, Quel pensament nova por me procura Tant amargant que poch es pus la mort! Mes per tractar d'el be qu'eu hi trobé Diré l' als que hi descobri mi record. lo no scé be redir com hi entré, Tant era ple de son en aquell punt, Que la vera via io abandoné. Mas pus qu'eu fuy al peu d'un gran coll gunt Hon termenava aquella escura vall Qui m'havia de por lo cor compunt, Guardé en alt e vi 'l sender qui sall Pus alt vestit ia d'els raigs d'el planeta Qui mena hom dret per cascuna call. Llavores fon un poch la pahor queta Qui 'ns en lo llach del cor m'era durada La nit avant, ab pietat estreta, E axi com cell qu'ab elena afanyada Ix d'el pelec for d'el mar a la riva, Mira l' aygua perillosa e malvada, Axi 'l meu cor qui enqueres fugiva Se regira a remirar lo pas Qui no lexa jamay persona viva; E reposat un poch lo meu cors las Pris lo cami per la playa deserta Axi qu'el peu ferm sempre era el pus bas. E vets vos quasi al començar de l'erta Una llonça parda presta e lleugera Qui d'un gay pel virat era cuberta. E no 'm lexava ans m'anava primera. Empatxant me tan fort lo meu camí, Que mantas veus fuy per tornar arrera. Temps era d'el principi del matí; E'l sol muntava ab aquestas senyals Qu'eran ab ell lla com l' amor diví Mogué primer les coses mundanals; Si com fo be d'esperar occaysò La gaya pell de semblants animals L'hora d'el temps e la dolça sazò; Mas no per tant que pahor no 'm fahés La vista qui 'm aparech d'un leò. Aquest sembla que contra mi vengués La testa alçant ab fam molt rabiosa Si que aparech que l'aer ne temés; E una lloba flaqua e bramosa Segons parech en la sua magreza Qui molta gent feu ya viura confosa. Aquesta 'm mes tanta de gravidesa Ab la pahor qu'eixia de sa vista Que io perdi tot l' esper de l' altesa. Et axi com cell que volenter acquista E ve en temps que tot perdre li 'n fa, Qu'en tot son cor se complany e s'entrista, Aytal me feu cella bestia lla Que venent me encontra poch a poch Me'n espenyia lla hon may sol no ha. EPISSODI D' UGOLIN. La boca sosleva d'aquell fer past Lo pecador, torquant se la (del sanch vermell)? Als pels del cap qu'havia per darrer gast.
Puys comença: Tu vols qu'io renovell Desperada dolor, qui 'm prem lo cor, Ja pur pensant abans que parle d'ell. Mas s'il parlar meu deu esser labor qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou, Veurás parlar enssems mesclat ab plor. Io no sé qui tu es, ni per quin mou Es tu vengut ça jus: mas Florenti Ressembles bé veramen a qui t' ou. Tu deus saber qu'io fuy compte Ugolí, E aquest es l' arcevesca En Roger: Ara 't diré perqué son tal vehí. Que per l' afecte del seu mal saber, Fiant me d'ell, cert io fuy axi pres E pux fuy mort, ja dir no es mester. Pero cell que no pots haver entés, Ço es, en com la mia mort fo cruda, Ohirás et sabrás si m'ha ofés. Un breu pertus de dintra de la muda, Hon de la fam per mi titol s'es dat, E hon convé qu'encara altri s'encluda, Me demostra per un seu poch forat Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son Que del futur lo vel m'ha declarat. Aquest paria a mi mestre e don Cassant un llop ab llobetons al mont Per qui Lucha als de Pisa s'escon.
…...
…...
Quant fuy desper primer en lendema Plorar senti entre' el son mos fillols Qu'eran ab mi, e demanar del pa. Ah! ets cruel certes si ja not dols Pençant aço quel meu cor se pençava; E si no ploras, de que donchs plorar sols? Ja eram desperts e l'ora s'acostava Quel menjar nos solia esser adot; E per lo seu somni cascu duptava. E io clavar senti 'l portal dessot A l' orrible torre, hon io guardé En la cara mos fills sença dir mot. lo no plorava axi dins m'empedré; Ploravan ells, e Ancelmucio meu Dix: pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué? Per ço re no ploré, ne respos eu En tot cell Jorn, ne en la nit apres, Fins quen lo mon altre sol claror feu. E com un poch del seu raig se fo mès Al doloros carcer, e io scullí, Per quatre visatges lo meu messés. Ambduy les mans per dolor me mordí, Hon ells pensant qu'eu fés per voler pa O per manjar, tantost llevarensí, Dien: pare, molt menys dolor sera Que tu menjes á nos, car tu 'ns donist Estes mesquines carns: despulléns ja. Calle llavores per no ferlos pus trist. Cell dia e l'altre estiguéren tots muts. Ay, dura terra, ay perqué no t' obrist! Mas pusqué fom al quart dia venguts Gaddo se gita a mi estés als peus. Dient: pare, ques que tu no m'ajuts! Aqui mori; e axi com tu m' veus Viu io morir los tres de u en u Entre 'l quint e 'l sext dia, hon cech e leus Iom pris a grapponar sobre cascu; Dos jorns los cridé pus que foren morts: Pus mes pogué quel dolor lo dejú. JOAN FOGASOT. Ab gemechs grans plors e sospirs mortals sentí les gents dolres per les carreres, plasses, cantons en diverses maneres los ulls postrats estant com bestials. Dones d'estat viu estar desfressades lagrimejant e batentse los pits, los infants pochs criden á cruels crits vehent estar llurs mares alterades. ¡O trist de mí quin fet pot ser aquest! ¿De quant ensá está axí Barcelona? L'arma ab lo cors de cascú se rahona : acte semblant no crech may sia lest. Clar de llurs ulls diluvi gran depara d' aigua tan fort que per terra 'ls decáu, i Ay! ¿qu'es axó, germans, dir me vulláu? Tots estan muts e guardant me en la cara. Creix mon dolor per tal capteviment, e de plorar los fiu prest companyía, molts esforsats perden la homenía, e cascú diu gemegant e planyent: O vos omnes qui transitis per hanch viam meam attendite et videte si est dolor sicut dolor meus. .... ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra que comensa: Infinits mals divisió 'ns aporta. II. Obra en 5 estr. y torn.: Rey virtuós senyor d'insigna terra. FERRANDO (1).
(1) Aquesta poesía en lo «Cansoner d'obres enamorades,» dú per títol: «Altra obra contra fortuna adversa feta per mestre Ferrando metge,» y al acabament te aquesta nota: «Ab la present obra guanyá joya.»
Tal indispost qual lo novell e tendre en la gentil é pulida sciença no recusant mon treball per apendre he preposat devant la reverença de tanta gent é molt singular plaça per manifest no lexant cobla alguna un petit vers qui en part satisfaça al qui saber vol d'adversa fortuna.
…....
TORNADA. Mare de Deu pus de tot be complida sou en lo cel qui es bell consistori redressau tost Barcelona afligida
no triguéu en lo seu adjutori.
FIGUERES. Lahors de sa senyora. Enteniment, saber ne fantasia, art, pensa, giny, rahó ne calitat no 'm basten may segons ma voluntat en dir los bens senyora que Deus guia sens vostra part, aquests son tals e tants que nunque 'm par un sol instant que 'l pensament no 'us port mon cors d' avant é la virtut qui s' diu aprensiva no 'm represent un lum enamorant tot mon sentit fins en l'entel•lectiva. TORNADA. Font d'honestat per legalment servir en fins açi la mia carn es morta Mas no son mors mon voler é desir ne l'arma cert qu' amantvos se deporta. Tè aquest poeta á mes una obra de 4 estrofas seguida de una oració de 110 versos de 9 y de 5 sílabas. La obra comensa aixís: Temps ha que visch pecant sens penedir, y la oració aixís: sobiran Deu Creador. PERE GALVANY. Pus vey lo mon es vengut en tal cas que leyaltat no n'es de fill á payre Pere, Joan volgra aver mort son fraire e l'hereter l'heretador al vas. Antechrist es qui ve de pas á pas guerres bastint, dols, afanys e desayre Dèus nos ajut e la Verge sa Mayre sino del tot nos te al Satan al ras per aquest mals ha Deus permes lo cas... JAUME GAZULL. (Tros del somni de Joan Joan.) Puix sabeu quant es cosa certa elles ab elles, y mes si son totes femelles tantost y son volent parlar de tot lo mon, en tot se meten; y si calláu, vos acometen per traure noves, y tostemps fan contres y proves sobre tot hom. ¿Y vos qué fèu? ¿Y l' altre com se troba huy? Y dir los mals de son vehí, de sa vehina. Y ara parlant de medicina donen remeys, y atlegant los furs y lleys, en tot se posen y en tota res diuen y glosen lo parer seu. Parlar del cel les ohiréu y de la terra. Ara de pau, adès de guerra, y del infern, y del estiu y del ivern, y sens afany vos contaran tot quant en l' any han comenzat, texit, ordit y acabat; tot fil per randa vos ho diran, sens donar tanda pera respondre. Y baix parlant sentí compondre tantes cosetes, que par que sien oronetes dins en lo niu, que si 'ls sou prop sol chiu, chiu bast á axordarvos: y si voleu aparellarvos ab ploma y tinta, veuréu entr' elles com s'hi pinta, y com s'hi juga d'un joch que 's diu á la fexuga, y com repiquen, y unes ab altres com se piquen del joch baxet parlant cubert y molt secret elles ab elles. Yo aguaytant y ohint los vols d'aquelles tant gran plaer prenia de mirarles, que desijí que 'ls meus cabells y celles fossen tornats en aquell punt orelles perque pogues mes atent escoltarles. Y estant axí, vent que 'l joch s'escalfava, creure podeu, qu'en tal cas no dormia, ans fonch descans, que molt me descansava, puix tant com mes la brega 's remesclava, tant jo millor major pedres cullia.
…..
«Senyores mies, trobaréu segons me par, alguns que solen ajuntar en certa casa d'un home de corona rasa eclessiastich, molt graciós y molt fantastich y molt sabut, y entre la gent molt conegut per excellent, de molt gentil enteniment y singular, Mossen Bernat de Fenollar ¿Be 'l conexéu?» - - «Senyora, sí, no 'us estronquéu passau avant...»
…..
Han altercat sobre los joves y los vells, qual de amor deu esser merexedor y mes amat, ni sin deu ser lo vell privat o mes en conte
…..
- «Digáunos donchs, senyora mia ¿y qui son ells? Digau ¿sabeu quáls son aquells que favorexen la part dels vells y desconexen la joventut? Digau, si Dèu vos do salut, de cadascú, los noms d'aquells de hu en hu: vejam qui son que des que crech lo mon es mon may ohí tal, ni questió tan desigual viu disputar.» - «Senyora, l' hu es Fenollar, lo doctor vell, Joan Moreno y Portell, y un Gazull, (Viscaí y Gasulla a Valderrobres, nom de un vi) lo Viscaí que te l'un ull desconcertat, y 'l que 'us he dit; es lo jurat Mossen Vinyoles. Caxa n'han fet de castanyoles ells de nosaltres
…..
y los que tenen ab los vells es lo jurat, y lo Moreno qu'es estat lo principal. Lo Fenollar ha fet egual lo joch á tots.
…....
Escrigué aquest autor á mes La Brama dels llauradors del Orta de Valencia contra lo venerable Mossen Fenollar prevere, y algunas altras. GUILLEM GIBERT. Ab dolor gran e fora de mesura vull jo dir part de una trista mort, ab dolor gran abundós en tristura vos denuncíu aquesta mala sort. Ab dolor gran passá d'aquesta vida al lloch etern lo príncep d'Aragó (1), ab dolor gran lo poble tot jorns crida molt fort plorant, dient: «Deu li perdó.» Ans que morís, espay de gran 'stona ell parlá clar ab un aire plasent; ans que morís, á tots de Barchinona recomená son fillet é sa gent. Ans que morís, ab gran humilitat volguè pregar tot hom li perdonás, ans que morís, prés derrer comiat á tots dient que algú no plorás. Apres d'açó, lo cap va inclinar juntas les mans loant lo Criador, apres d'açó, los ulls li viu tancar ab un sospir miráu quina tristor! Apres d'açó, l' ánima s'apartá dexant lo cors e montá se 'n á Dèu, apres d'açó, tot hom Jesus pregá dient: «Senyor es lo servidor teu.
…...

(1) Variant: lo exellent princep de Aragó.
A aquesta poesia acompanya en lo Cansoner de Paris la seguent nota : «A XIII de setembre (festa de Sancte Tecla), any MCCCCLXI, (1461) reté la ánima á Deu omnipotent lo princep don Cárles (de Viana) de gloriosa memoria, en lo palau Real de la ciutat de Barcelona
TORNADA. Mare de Deu humil Verge María acudiu prest als qui 'us volem pregar Mare de Deu mateunos en tal via, qu'est mal divis del tot s'haje apartat. ENDREÇA. Genolls flectats de fin cor pregaria bons Cristians la Verge sense part genolls flectats, tot jorn reclamaria qu'en paradís nos vulla colocar.
MARTÍ GRALLA. Mossen Johan segons opinió d'aquells antichs, qui viu enamorat un sol delit es primer be comprat, absent enuig veus lur condició, si voluntat es causa de sentir vostre dolor e seny no 'us pot valer no 'us sé remey ans en mig desesper sinó en fuig d'açó quin pot fugir. .. TORNADA. Mon frare dols vostre amor no lexás ni 'l franch voler qui va per lo camí de conseguir aquell gentil matí qu'ella 'us dirá: “senyor guanya de mas.” Esta obra, que consta de 7 estrofas, fou escrita en resposta á una altra que á Martí havia dirigit Mossen Johan Masdovelles. MARTÍ GARCÍA. Desconcertat d'aquell saber d'aquell art giny e maestría ab que solia vençre l'esforç e lo poder d'amor e fer ço que tot dia m'afavoria desgraciat fat é grosser.
…..
Certes mon fin cor e voler ma leyaltat é cortesía de 'l que 'm temia muyr per fael é verdader, e si mils morts perçó prenia als no diria ans ab esforç ferm e sençer ho defendria com se pertany d'un escuder.
…...
Despuys que so presoner de fortuna qui 'm te resclus en son carcer terrible hon cosa al mon finalment no m'ajude blasme, maldich, ma fortuna, 'l planeta, cella que m'ha per sa desventura portat en loch hon partra del cors l'arma res no pensant de ma part ne valença que soblement nos gir per lo contrari. TORNADA. Segurament tot revers e contrari que pas per vos menys de tota valença mi sent bastant mentre 'l cors m'atur l'arma quals no 'm sostè mes de vostra ventura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Danza que comensa lo RESPÓS ab est vers: Adeu bon temps é bona sort, y la primera cobla ab est altre: O trist! é no deu sclatar. II. Lay que comensa: Temps es que sospir é que plor.
FRANCI GUERAU. Si col malalt quant la febre 'l combat e de sa carn ix una gran calor per tot lo cors lo pren tan fort dolor que del ben star roman las é cansat tots los sentits perden sa libertat e lo bon juy es luny de son recort ab res al mon no pren algun deport pèl natural que 's forment alterat. Desige strems é quant li es contrari e variejant diu molt desvarions en son dormir tostemps ha visions no pren sabor en negun letovari e si molt prest son metge ordinari dantli remey no 'l trau del purgatori mor lo mesqui freturos d'adjutori ple d'entrenyor desert é solitari. TORNADA. Del viure meu en mans teniu la mida viure yo tant com senyora veuréu vida ab dolor soplich vos no 'm donéu hajáu mercé de mi qui 'us am sens mida. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estrofas ab tornada que comensa: Aquí porá doncella virtuosa. II. Obra de 5 estrofas y tornada : Un gran enuig dins mon cor sent causar. III. Sparça ab tornada : Bellesa gran vostre cor il-lumina. JORDI DE SANT JORDI. Tots jorns aprench e desaprench ensemps, é visch é muyr e fau d'enuig plaher, axí mateix fan del avol bon temps e vey sens ulls é say menys de saber, e no strench res é tot lo mòn abras, (1) vol sobre 'l cel e no 'm movi de terra, e ço que 'm fuig incessantment accás, e 'm fuig aço que 'm segueix é m'aferra. (1) E null stringo e tutto 'l mondo abraccio, e volo sopra 'l cielo, e giaccio in terra. (Petrarca. - Sonet XC.) Lo mal no 'm plats e soven l'om percás, am sens amor e no creis ço que se, par que somiy tot quant vey pres ma fas, oy he de mi é vull altra gran be, e pertant call e avis menys d'oyr, de l'hoc cuyt no lo ver me par falsia, e menjs sens fam e grat me sens pruhir, e sens mans palp e fas de seny follía. Com vull muntar devall sens que no 'm gir, e devallant puig corrent en alt loch, e rient plor é vellar m' es dormir, e quant so fret pus calt me sent que foch, e a dret seny jo fas ço que no vull, e perdent guany el temps cuytats mes tarda, e sens dolor mantes de vets me dull, e 'l simpl' anyell tinch per falsa guinarda.
Colquant me leu é vestint me despull, e trob leuger tot fexuch é gran carch, e quant me bany me pens que no 'm remull, e sucre dolç me semble fel amarch, lo jorn m'es nuyt, é fas clar del escur, (el día me es noche) lo temps passat m'es present cascun' hora, e 'l fort m'es flach, e 'l blan tinc molt per dur, e sens faller me fall ço que 'm demora. No 'm part d'un loch é james no m'atur, lo que no crech ivarçosament trob, del qui no 'm fiu me tinch mòlt per segur, e 'l bax m'es alt, é l' alt me semble prop, e vaig cercant ço que no 's pot trobar, e ferma veig la causa somoguda, e lo fons gorch aygua sus prat me par, e ma virtut no 'm te prou no m'ajuda. Quant chant me par de que 'm prench udular, e lo molt bell me semble fer é leig, abans me 'n torn que 'm loch no vull anar, e no he pau e no tench qui 'm garreig, aço 'm ve tot per tal com vey encés, de revers fayts hay cert mont é natura e sent qui 'm so en lurs fayts tant empés que m'es forçat de viure sens mesura.
TORNADA. Prenga cascú ço que millor li es de mon dit vers reverçat d'escriptura e si 'l mirats al dret e al revés traure porets del ávol cas dretura. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Obra de 5 estr. ab doble torn.: Un cors gentil m' ha tant enamorat. II. Obra de 5 estr., tornada y endr. : Ajustat vey d' amor tot lo poder. III. Obra de doble torn.: Enyorament enuig dol é despit. IV. Obra de 5 estr. y torn.: Sovint sospir, dona, per vos de luny. V. Obra de 5 estr., torn. y endr. : D'aver lo mon é lo dret tal d'aymía. VI. Obra de 5 estr. y doble torn.: Ara ojat dompnas que 'us fan saber. VII. Obra de 9 estr. : Enuig enamich de jovent. VIII. Obra de 5 estr. y torn. : Desert d'amichs de bens é de senyor. IX. Obra de 5 estr. y torn.: En mal podiers enqueres en mal loch. Lo marqués de Santillana diu en la carta que dirigí al condestable de Portugal, al tractar de aquest poeta: «compuso asaz fermosas cosas, las quales el mismo asonaba, que fué músico excelente e fizo, entre otras, una cancion de opósitos que comienza: Tots jorns aprench e desaprench ensenmp. Fizo La pasion de amor, en la qual copiló muchas buenas canciones antiguas... ROMEU LULL. Cobbles de Romeu Lull scusantse d'un mal dit qu' era inculpat per una dama. Si 'us he mal dit visqué en lo mon Si 'us he mal dit | en pensar ni per obre no 'm do Deu bè | ni lo que li deman; si 'us he mal dit | quant fas me vingue en dan
visque en lo mon | trist, mal conten té pobre; (content é)
si 'us he mal dit | la cara 'm caiga sobre sens confessar | muyra com á dampnat; si 'us he mal dit | veurem puga orat en l' ospital | que james lo seny cobre.
Si 'us he mal dit | que mon servey pres sia en tot desgrat | sens haver galardó; si 'us he mal dit | hajen punitió per gran que fos | mes ne mereixeria. Si 'us he mal dit | l'ofensa tornaria tota en mon dan | pena dolò é dolors; si 'us he mal dit | james mercé de vos de mos treballs | haje la vida mia. Si 'us he mal dit | la carn me caigue trossos de tot mon cors | per malaltia greu; si us he mal dit | rabia 'm prenga 'l peu tot fins al cap | que mans les menj á mossos. Si 'us he mal dit | tinga dolor al ossos tal que james | no puga reposar; si us he mal dit | al lobs donéu menjar la mia carn | á feres, corps é gossos. Si 'us he mal dit | tot hom de mí maldiga com de ribalt | que ten leix crim comet; si 'us he mal dit | me sia l'un ull tret é per lo cos | ma lenga se castiga; si 'us mal he dit | que 'm siau enemiga, lo mòlt que 'us am | me vinga en desamor; si 'us he mal dit | mos delits en dolor sien tornats | é pena per amiga. Si 'us he mal dit | mort terra no 'm consenta, la mar me lans | puis cors mort no 'n consent; si 'us he mal dit | no sia penident de mos pecats | l' infern de mí 's contenta, si 'us he maldit | ….
tot sobre mí | vinga quant mal he dit;
si us he mal dit | de mi vingue 'n oblit com si mort fos | anys passats mes de trenta. TORNADA. Par é sens par | feu que no 'us desaçenta fals pensament | no prengau tant despit, sabut lo ver | será mon mal finit, de tants amichs | fareu gran delit sensa. Resposta de Romeu Lull á tres cobbles del señor Compte de Oliva qui mes loaria é millor la Sra. Na Francisca Rossa, metent per joya un diamant, responent per los mateixos rims. Compte senyor | puis virtut es la rama é de son fruyt | pren tema mon scriura dir quant mereix | la qu' honestat mes ama bellesa es gran | que 'n res no la desama es per les dos | de tots vicis desliura. La ploma prench | per fer vostre manar conplant ab rims | de qui virtut adora, ó trobadors | no vulláu mes tardar per esser tal | son virtuos obrar tant no diréu | que 'l ver no s'entrenyora. Natura volch | ça forsa fos finida units los tres | la fan que tan prospera no pot mes dar | de tots bens es remplida los aliments | ab aquella unida d'honor é seny | fan qu' es figura vera, repos saber | gest, gracia, bondat honest, costum | ab vergonya prudent l'ayre galant | ab lo parlar limat vells pensaments | en jovenil edat tant triumfar | la fan degudament. Quant mes la mir | tórbem los sentiments noves laors | tarden la mia má per lo mòlt grat | que prench en les presents les pervenir | fan aquelles absents lo meu delit | tots temps millorat va Dido, Saphos | Tyresi no feu Penelope | ni Judith ab sa mossa mes del que vos | haveu fet é faréu car vist es clar | de totes mereixéu prenguéu de vos | espill fins á la fossa. ENDRESSA Á LA DAMA. Actes d' honor | vos fan tenir tal cosa qu'apres la mort | 'ls cels triumpharéu per viure honest | felicitat hauréu com ho suplich | á nostre senyor Dèu. Obre fete per Romeu Lull intitulada LO CONSISTORI D'AMOR. L' alt trimphant | Cupido Deu d'amor (triumphant, triumfant) qu'en l'univers | te tanta senyoria per moltes gents | fet absolut senyor ell departeix | de grat lo seu tresor á quants li plau | sols pera cortesía mostra tenir | no poca felonia sol trist pensós | quant ab ell me n' aní en loch desert | plorant la pena mia cridant me dix: | «¿Que fas per esta via? e ¿de que 't dols | é clamas tant de mí?» Per oir dir | ell esser comprenguí ab' larch en ma | lo carcaix buyt portava los ulls velats | grans ales li miri per les senyals | tantost lo coneguí de murta al cap | núu ab garlanda anava com infant pech | mansuet me semblava á poch instant | me parech vell molt fer humil prostrat | li diguí: « ¿que manava?» tot temorós | irat ves mi 's mostrava com si volgués | de mi venjansa haver. Si com aquell | que conort ha mester ajuda gran | al temps mes necessari que 's veu en punt | qu'ha perdut lo poder los sentiments | libertat é saber y resistir | no pot á son contrari ne pres á mi | que lo tancat armar: obert me fo | donantme bon socors per qui creguí | me tractás de cossari son honor prest | se mostra voluntari: per remeyar | mos dolors suspirs é plor. Perque conech | penava per amors ab veu suáu | é cara riallosa tal me parlá: | «Perdona tas dolors no 't cal duptar | rahoném los dos oir de tu | me plaurá tota cosa acars te fiu | semblansa furiosa ensuperbit | te volguí refrenar mes com te viu | color tan dolorosa voltim á tu | ab semblansa amorosa. Digues ¿que vols? | ton plant vull escoltar.»
Yo qu' axi prest | por no 'm pogué deixar sfors prengui | per la sua valensa sentim la veu | encara tremolar pus acomens | ma querela donar fentli rahons | quant m'era fet ofensa per mòlt amar | ab cativada pensa la qu'ha mon grat | molt mes que totes val ella cruel | del tot vol ma perdensa puis consentiu | fer me tal asillensa sino de vos | de quí clamar me cal. Vos be sabeu | mon cor ferm é leal ab quanta fe | servint sempre millora des que 'm manás | mon servir li fos tal promesa 'm fes | donarme per senyal lo dols sguart | que 'm feu en aquella hora quan primer viu | tan singular senyora tinguí per cert | que viuria content que temps vinguès | sémblem' que degut fora per dolor gran | vaig cridant «via fora» per los carrers | orat me tè la gent.
Retrets no fas | que 'n sia penident per son servey | sol desige la vida puys li fos grat | mes del gran mal que sent fora de seny | perdut lo sentiment ma veu cridant | deuria esser oida donchs vos suplich | feu que sia xaudida hajáu mercé | no vulláu que mes dur car fins assí | tinch la pena per dida jamechs é plants | la llet que m' han nodrida e mes que may | mostre lo cor mes dur. Mes jo pus ferm | constant vos prench per mur met vos devant | per que 'm siáu defesa d' aquella fe | no 'us vull esser perjur si mester es | per vos morir no cur delliberat | tinch seguir tal empresa crueltat gran | e complida bellesa ab desamor | units son per mon dan feu que 'm vullau | donaume gran concesa fer pot quant vol | pis ferm la brida presa may leixarè | fins vensudes serán.» Entés mon dir | ple de pietat gran si bè de tot | res sacret no li era dolres mostrá | los ulls mullats li van tot piedòs | per tans greujes que 'm fan los portaments | d'aquella tan altera aixi respos: | «Faste promesa vera molt prest veurás | lo coll al jou tindrá qui tal te fa | sots la mia bandera no li valrá | la superba maná que mut costums | bé mester li será. PRESIDENT. Lo teu lament | sens par anujat m' ha molt sovint | oig á qui tal me demana altri ne tu | mes no m'enujará jutje 'us darè | ab consell just é sa qui' us oirá | dilums cada sepmana president fas | á dona castellana per mòlt saber | ab lo bon juy que te no veig qu'en res | la voluntat l'engana per la rehó | qu'ha presa per germana l'esperiment | me 'n dona tanta fé. CONCELLER. Per canceller | Na Bastida 'us daré vuida de pris | ab general entendre prevista en tot | reposat n' estaré tal la judich | per lo que d' ella sé sab, ben coneix, | prudent es per compendre, grans esfors pren | per veritat defendre, duptar no 'm cal | que no será fet tort hajáu per cert | qui s' vulla pot offendre james veureu | consenta lo dret vendre ni 'l interés | la fes mudar d'acort.
VICICANCELLER. Na Ribes vull | viuda de gran recort sia de grat | vicicanceller ella per honestat | que pren per son deport é tots amants | hauran á bona sort quants seguirán | virtuosa querella. Al viciós | tindrá sorda la orella no consentrá | que 'l haja lo 'us ell no hi pot entrar | qui viciós s'apella mes qui desig | d'honestat lo consella per que virtut | es fonament d'aquell. REGENT. Continent te | galant ayra novell entota antfa | la Rebolleda dama ab gran repós | honest discret é vell de gravitat | en sí porta 'l mantell senyora tal | que tot asçés desama ses obres son | conformes á la fama car per lo mig | son cami veig tenir manifest es | quant honor aquella ama son viure honest | abrassa la tal rama donchs per regent | d'ella 'm poré servir. ADVOCATS. Tres advocats | es master elegir en lo consell | que las causas rahonen la viuda cert | Tagamanent ofir l' altre Na Valls | car bo n'ha son bell dir Na Dionis Miquel | car be proponen totes ensemps | unides se consonen d'un parer seu | per defendre virtut no hi dupta algú | les orelles m'ho sonen advocarán | que 'ls vicis se confonen del natural | sens ley fará scut. ALGUTZIRS. A Na Berquer | te mòlt be merescut que d'algutzir | li sia dat l'ofissi animo gran | gosar saber stut vol aquell loch | ó gran solliscitut quant ser humil | é quan superbo, nici, l'altre será | de mon vot é judici viuda qu'es diu | Corbera Caramany molt diligent | favorable suspici regiran be | lo semblant exercici honradament | farán quant se pertany. PROPONEDORS. De tots amants | per interés é guany proponedors | de qualsevol requesta Na Sepmanat | vindra pendrá l'afany é no 'm oblit | de Na Vilademany per llur stil | cascu colrá sa festa puys que desig | en res no 's deshonesta enteses ja | tal pretestassió si voluntats | en aquells no va lesta en lo tal cars | la virtut será presta castich donant | é greu sumissió. JUTJE D'APELLAÇIÓ. E si per cars | no 'ls es feta rehó acorregut | m'ha la comptesa Lulla dará son juy | en la apellaçió contents serán | de quant per ella 's vulla discreció | es tota sa despulla actes prudents | la guien per lo bras que just parer | en mig d'ella s'aculla com se pot fer | que fruyt altre se 'n culla qu'honest é just | ab virtuòs percas. UXERS. Per ser sagur | que nangú no hi entrás dins en aquest | ajust de gent tan noble sinó l' amant | que per virtut amás é de son cor | tinguè tot vici ras car no 'es degut | sia publich al poble prench per uxers | las que conté ma coble Na Boschanes | ab saber mòlt espert senyora tal | que virtut es seu moble perque format | sia de dos lo coble l'altre será | Na Almugaver per cert. L' ARAUT. Com ordenat | hagué tan bell concert intitulat | d'amor lo consistori feu me vestir | sobre vesta de vert é com araut | no 'm tingue res cubert més me en la má | una verge de vori armes als pits | segons es l'us cursori perque en mon dir | cascuna fe prengues manant á mí | que á totes fes notori fossen presents | d'amor al consistori al temps donat | sens un punt tardar mes.
L'ARAUT AL PRESIDENT É ALS ALTRES OFICIALS.
Al president | primer jo fuy remés explicantli | sa gran prorogativa e qu'exercís | son ofici com es sens consentir | fos preterit en res lo dret d'aquell | mostrantsen molt esquiva prenent de tots | s'ofensa per cativa ell de bon grat | tot mon dir acceptá alegrá molt | be mostra lo quant priva totes apres | prenent ab gana viva obedients | l'ofici que 'ls doná. FI É ENDRESSA A TOTS LOS AMANTS VIRTUT. Puis obehint | yo fiu quant me maná l' amant virtut | fassa justa demanda car be defés | per advocats será causa seré | cascú son dret haurá é justament | li darán la garlanda pero gordáu | no vaje per la randa vostre proces | d'honest examináu car altrament | portaréu negra banda ab dolor gran | viuréu en vostra tanda foragitat | per vos tancat en clau. ALTRAS OBRAS D'EST POETA. I. Misteri gran ó concebiment noble. (Ab tornada.) II. Per satisfer al que tant me obliga. » III. Si en temps passat hagués hagut coneixer. » IV. De boca-dents postrat estich en terra. » V. Yo fuig d' amor per viure en libertat. » VI. Mon sentiment ha perdut del tot l' esme. » VII. Fantasiant molt sovint en amor. » VIII. Léxem estar amor no 'm dones pene. » IX. Si 'n negun temps d'amor me so clamat. » X. Vengut es ja qu' en amar daré terme. » XI. Puis no 'm voléu prech la mort prest me vulla. » XII. Gloriós es l' hom qui no sent d' amor. » XIII. Ab gran sfors quasi fora natura. »
Ausias March

PERE MASDOVELLES. 

Tot ignorant se pensa mòlt saber 
e va ab ulls cluchs en lo bell dia clar 
met son camí pel qual no sab anar 
e tot sabent spatxa per grosser. 
Variejar lo veurets cada dia, 
parla tostemps, lo mesquí no s'compren, 
ab sos semblants li plau fer companyia, 
si ou parlar, lo sentit ho reprèn. 

l'home d'honor qui trenca sa paraula 
á cascun jorn li veureu fer viltat 
no duptant gens deute ni amistat 
d'acte d'honor no li plau tenir taula. 
Si 'l repta algú haya feta malesa 
no y respon may; si 'us ha pres diner 
satisfer hi vos ha ell apaguesa, 
¿mon car cosí que 'us par d'est mercader? 

Dona d'honor qui viure vol honesta 
en general deu esser estimada 
si sa honor castament ha guardada 
e per algú será estada raquesta; 
car la qui 'u es e requesta no l'han 
virtut li es mas no tant singular 
com es la qui estreta l'han haurán 
e dolçament s'es sabuda guardar. 
…....

Be pot pensar dona qui tal tempesta 
met lo seu cors será á mort liurada 
per lo marit qui l' aurá ben amada 
e lo renom qu'en lo mon d'ella resta; 
e 'ls pobres fills qui per sort romandrán 
vituperats no 's poden alegrar 
e son incerts llur pares ahont l'han 
ne qual per dret deuhen la má besar. 

TORNADA AB ENDREÇA. 
Jo prech á Deu les qui mal usarán 
que prestament les vulla illuminar, 
les honestes á vos les recoman 
Mare de Dèu les vullats conservar. 
BERENGUER MASDOVELLES. 

Prenguen espill los curials que son 
de grans senyors é persona cascuna 
y aquell rich hom don Alvaro de Luna 
e com vilment es exit d'aquest mon 
segons se diu per crims executat 
en loch publich dient aquells ab crida 
fets tots per ell en lo temps de la vida 
e per lo quals a mort fonch condempnat. 

Pens cadescú pèl gran rey molt amat 
en aquest fet e crech ab bona cura 
que fets semblants trobarán l'escriptura 
erli aman herz alliot malvat 
que per lur dit e conçell desleyal 
feran reys tres ab lo poble cordats 
mas Dèu volent pres foren descordats 
executals aquells del consell mal. 

Tot conceller de rey ne curial 
qu'es amador de la cosa publica, 
ama, tem Dèu lo temps que pacifica 
rey ab vasalls e vol l'estat reyal 
e part lo be que 'n si n'aconsegueix 
ha merit gran e deu lo regordona (parece que pone regórdona)
mes al tirant que 'l rey e publich dona 
hon se que tir per si Dèu lo puneix. 

Los set peccats mortals aquells compleix 
á mon albir qui ama tiranía 
e vers infern te manifesta via 
ab l' enemich qui d'ell may se parteix, 
e va lo foll abandonadament 
tancats los ulls conaxença perduda, 
e ve la mort jornada no sabuda 
fall-li deixar lo gonyat malament. 

Molts dels passats visqueren noblement 
sol per haver en lo mon nomenada 
apres lur mort e que fos divulgada 
la virtut lur é savi regiment, 
quant mes deu vuy cadascú ben obrar 
que no 'l renom e paradís n'espera 
e sos bons fets li romanen derrera 
e van primers al loch qui es sens par. 

En açó vull aquesta obra finar 
á tots dients l'interés propi lexen 
com faça dan en aquells qui regexen 
e l' aquirit ha també de restar 
e mes anant en retre compte prim 
al jutge gran qui te justa balança 
á folls qui tots vindrem alrabucança 
si en vers Deu justament no vivim. 

TORNADA. 

Mon creador, si lo mon desestim 
servint á tu en qui tinch esperansa, 
em guarts d'açò que mes no dech estim. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 

Obra en 5 estrofas y tornada: L'hom qui del mon s'aparta per servir. 

JOAN MASDOVELLES. 

Qui pert lo temps detrás ço que no val 
me par de seny que molt freturòs sia 
e crech tenir se fa la darraria 
per hom qui 's te content de poch cabal, 
hi aquest tal, 
mon frare car, de vos saber volria 
per quin l' haveu, donchs sens parenseria. 
digáumho prest que jo molt le per al. 

RESPOSTA. 

No pensáu gens que metrè un jornal 
ni dos, ni tres que sia grossería, 
de mi 'us se dir l'home conçellaria 
metès lo temps d'açi per tot Nadal 
ab gran destral 
que mon parer follia gran seria, 
lexás lo fet axi 'n la mijanía, 
ans veure déu la fi de be ó mal. 

REPLICACIÓ. 

Entés haveu ben be lo general 
que 'us dich que 'n res esmenar se poria, 
mas á mon juy servir es gran follia 
dona ab poch seny qui tir al natural, 
mas tot es tal 
per tant diré al qui es en la via 
servesque 'l temps per vos dit e lo dia 
ab tot son cert menjará menys de sal. 

ALTRA. 

Qui de mi 'us dir que fos enamorat 
dona de vos jurvos ma fé mentí 
que per null temps altra que vos aymí 
ni aymaré, tal es ma voluntat. 

ALTRA OBRA D'EST POETA. 
I. Increat Deu sol creador. 


HUCH DE MONCADA. 

(Fragment de un poema.) 

Ab laugeresa no pesada é sompa 
ix de Valencia ressonant la Fama 
inflant (ses galtes de rubins) la trompa 
que 'l so inmortal del mon suspens inflama; 
roba de Dafnes la segona pompa, 
de sa transformació sens deixar rama, 
oberta ó closa flor, oliva é fulla 
que pera fer garlandes no la culla. 

Totes les palmes trau de Berbería 
podentles tallar d' Elx, mes considera 
que en la terra qu'es nit y está á mig dia 
no hi reste palma pus de romaguera; 
é les ales batent ab armonía 
fa per tot l'univers vol é carrera; 
é ab trompa é veu silenci á tots demana 
d' Ort á Ponent, de Sur á Tramontana. 

Torna á Valencia publicant la crida 
que á les Nacions ha fet, y allí prepara 
sens cosa reservar de eterna vida 
un acte publich de memoria clara; 
processó fa Granade, pus florida 
que na vist lo mon de mes afable cara 
tal que la enveja vent tant gran ressenya 
mordent lo cor les serps del cap desgrenya. 


JOHAN MORENO. 

Obra feta per Johan Moreno en persona de una nobbla e devota 
Sra. Dona Violant d'Urria. 

Yo si be 'm tinch | per indigna serventa 
de vos que sou | celestial regina 
alt sobre 'ls cels | mare verge divina 
filla de Aquel | que tot lo mon sostenta 
contemplaré | á Vos magnificada 
en paradís | segons que puch bastar 
car no se algú | tant vos puga loar 
quant merexéu | en vos esser honrada. 

E que 'us diré | verge humil sagrada 
si 'ls doctós sants | prou no si atravexan 
mos pensaments | be troben é conexan 
que ja nasqués | al mon santificada 
de sant Joan | Batista y Jeremies 
se diu ben cert | foren santificats, 
donchs mes de vos | que sou luny de pecats 
conjuncta ab Deu | en cambre del Macies. 
L'esperit Sant | cumplint las profecias 
vench sobre vos | eternalment eleta 
Deu 'us elets | essent verge perfeta 
segons que 'u dix | profetant Isaias. 
Del beneyt part | nata es maravella 
entendres pot | per la virtut de fe, 
Deus inmortal | home mortal naixqué 
Jesus parint | restas mare donzella. 


Ab quanta amor | criá vostre mamella 
al fill Jesus | fet hom sens carnal pare 
…......
de grans virtuts | sobre totas pus bella, 
ab quanta amor | vos plague esser venguda 
casta plorant | sus al peu de la creu, 
ab quanta amor | amás lo Fill de Deu 
restant en vos | la fe que era perduda. 

No 's pot contar | com fos al cel rebuda 
Deu é los sants | quanta 'us feren la festa 
mes que la neu | teniu la sobre vesta, 
molt resplandent | la corona deguda, 
de plenitut | de gracia sou plena 
en paradís | ahont senyorajáu, 
tots van aquí | los que vos prohiscáu 
delliures son | de la infernal cadena. 

TORNADA. 

Tots los meus drets | Mare de Deu serena 
tinch ja perduts | si vos no m'advocáu 
ab vostre fill | Senyora 'm concordáu 
sots lo mantel | cobre la mia 'squena. 

ENDRESSA ALS JUTGES. 

Jutges d'honor | puix que teniu la mena 
del bon saber | e de virtuts la clau 
aquest meu dir | si 'n res vos desplau 
yo 'l vos tramest | que hi sia feta smena. 

ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. Ab tot que á esperiments (47 estrofas). 
Tambè figura en lo Procés de les olives é disputa dels joves é dels vells, fet Fenollar, Gazull, Vinyoles y alguns altres. 


MOSSEN NAVARRO. 

STRAMPS. 

Veig que 'm plau e pas dolor estrema 
per un desig que dins mon cors se tanca 
muyr sens morir é la mort m'es stranya 
sent ço que déu sentir home que fina, 
no crin la mort e desig molt la vida 
tot no mes un ans veig la diferença 
que 'ns ha forçat á amar á qui desama 
tota amistat qu'ab rahó no s' ordena. 

Aquella fi que tot amant desija 
de ses amors ma voluntat cobeja 
é no la teny ans la troba defesa 
perqué la par tal amistat refusa, 
ço que 'm fa amar desamar me consella 
aquell desig que mon voler demana 
é no 'l desam ans l' am sens sperança 
e com mes l' am renova ella ma pena. 

Ço que mes val e no 's pert may en dona 
fin que la carn es de l' arma dijuna 
quant pus hi pens mon sperit atroba 
la hon es tant inclinada ma pensa 
tant m'abelleix ço que forma natura 
humanalment quant acaba tal forma 
que tot voler d'altra amistat me passa 
e lo restant del mon me descontenta. 

TORNADA. 

Dona de mi mon esperit contemple 
vostra amistat á mon delit es causa 
per lo desig humá que no 's conferma 
á vos qui sou d'honestat genitura. 

ALTRA OBRA D'EST POETA.
Una que comensa: Si be d' amor me clam sovent. 


FRANCISCO OLIVER. 

Requesta d'amor de madama Sans merci feta per mestre M. Chartier, 
treta de francs en cathalá per Franc. Oliver. 
(Alain Chartier (ou Charretier, en latin «Alanus Auriga»), 
né vers 1385/90 à Bayeux, mort vers 1430 (le 20 mars 1430?), 
sans doute à Avignon, est un poète, diplomate, orateur et écrivain politique français, 
ayant écrit à la fois en latin et en moyen français.

Naguères chevauchant pensoye,
Com’ homme triste et douloureux,
Au dueil où il faut que je soye
Le plus dolent des amoureux ;
Puisque par son dart rigoureux
La mort me tolli ma Maistresse,
Et me laissa seul langoureux
En la conduite de tristesse....

Copio y pego todo el poema en una entrada aparte)

No ha molt temps cavalcant jo pensava 
com un hom trist cansat e dolorós 
en un gran dol hon fortuna 'm lançava 
lo mes dolent de negun amorós 
pusqu'ab son dart é força rigorosa 
me tolch la mort la senyora de mí 
lexantme sol ab tristor engoxosa 
en lo govern dolorós é mesquí 
e si vull dir forçat mes que 'm jaquescha 
de fer dictats e de cobles rimar 
e qu'abandon e de mí convertescha 
riure y solaç per lo lagremajar 
cert en açó m'es forçat lo temps metra 
car jo no tinch sentiment ni confort 
d'escriura res ni tampoch de tremetra 
cosa qu'á mi ni altra fos deport. 
…...
Cert lo concell que 'm donáu ma senyora 
se pot mils dir que no fa pas lo fer 
de creureu yo me perdonáu estora 
car lo meu cor es tan fort é sançer 
qu'ab res del mon no pot girar la pensa 
en cosa tal d'hon no ha leyaltat 
ni pus concell mester no 'm fan defensa 
sino de vos mercé e pietat. 
….....

Senyores vos é vosaltres donzelles 
en qui honor neix e fa gran ajust 
no vulláu ser cruelment tan rebel-les 
cascuna may ni totes de tal fust 
é ja de vos neguna no ressembla 
aquella qui m'ohiu parlar açí 
á qui hom diu hi apella so 'm sembla 
la bella cert dama Sense mercí. 
…...


ALTRAS OBRAS D'EST POETA. 

I. La Borja y 'l d' Aragó. 
II. Bocairent te nom de fel.

Bocairent te nom de fel
Mes no fel de amaritat
Que fel de tanta lealtat
Es fel dolça com la mel,
Est nom li ha donat lo cel,
Puix que de la Germania
No te raza ni sang cria
Ans te en llealtat lo non plus
Perque li guanya en Bellùs
Honrra y vanderes un dia.

https://books.google.de/books?id=WD9lAAAAcAAJ&pg=PA65&lpg=PA65&dq=%22Bocairent+te+nom+de+fel%22&source=bl&ots=EuvBbE7wZI&sig=ACfU3U2utIRjL-RZw7LfllWUPKIayXQ3Tg&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjnzounzJz0AhXF_7sIHZIfC5IQ6AF6BAgEEAM#v=onepage&q=%22Bocairent%20te%20nom%20de%20fel%22&f=false

Part 2