Mostrando las entradas para la consulta caterva ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta caterva ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 26 de junio de 2024

Lexique roman; Molt, Mout, Mot, Motz


Molt, Mout, Mot, Motz, adv. de quantité, lat. multum, moult, beaucoup,

très.

Molt val lo bes que l' om fai e joven. Poëme sur Boèce.

(chap. Mol val lo be que lo home fa a la juventut.)

Moult vaut le bien que l'on fait en jeunesse.

Artur Quintana, Arturo Quintana Font

A domna, so sapchatz,

Esta molt gent beutatz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

A dame, cela sachez, sied moult gentiment beauté. 

Mot m' entremis de chantar volontiers. 

Peyrols: Mot m'entremis. 

Moult je m'entremis de chanter volontiers. 

Vos amarai, vos plassa o us pes, 

Mas mout valgra mais que us plagues. 

Guillaume de Berguedan: Aisi com. 

Je vous aimerai, qu'il vous plaise ou vous pèse, mais il vaudrait beaucoup plus qu'il vous plût. 

Loc. Los enclinaran a motz de bes. V. et Vert., fol. 82.

(chap. Los inclinarán a mols (de) bens : a moltes coses bones.)

Les inclineront à moult de biens.

ANC. FR. Mult deit fère pur sa preière.

Marie de France, t. II, p. 61. 

Mez mult part fu cruel e mult fu envious. 

Roman de Rou, v. 4411.

Certes ge sui marrie molt. 

R. de (Parthonopex) Partonopex de Blois, not. des MSS., t. IX, p. 21. Quant Hannibal, roi de Cartage,

Eut subjugué moult de Romains.

Alain Chartier, p. 720.

Moult manque à qui moult desire.

Luc de la Porte, Trad. des Od. d'Horace, p. 85.

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Mui, muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

- Adjectiv. Sanet en motos que eran treballat de diversas langors.

(chap. Ne va saná mols que estaben treballats (atormentats) de diverses enfermedats, dolensies.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 1. 

En guérit de nombreux qui étaient tourmentés de diverses langueurs.

Moutas sazos es hom plus volentos 

De so don mals e dans li deu venir, 

Que de son ben.

G. Faidit: Moutas. 

Nombreuses saisons (très souvent) l'homme est plus désireux de ce dont mal et dam lui doit venir, que de son bien.

Loc. Motas de vetz pensara hom de far be

Una causa de qui venra grans mals.

B. Carbonel: Motas de. 

Nombre de fois on pensera de bien faire une chose de qui viendra grand mal. 

CAT. Molt. ESP. Mucho. PORT. Muito. IT. Molto. (chap. Mol, mols, molta, moltes.)

2. Moltisme, adv. superl., extrêmement, excessivement.

En lui ac chavalier moltisme bo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 14. 

En lui eut chevalier extrêmement bon.

(chap. Moltíssim, moltissims, moltíssima, moltíssimes.)

3. Molteza, Mouteza, Moteza, s. f., multitude, quantité.

Molteza d' omes. Leys d'amors, fol. 53. 

Multitude d'hommes.

Ordes d' angels, es mouteza

De celestials esperitz.

Brev. d' amor, fol. 19.

Ordre d'anges, c'est multitude d'esprits célestes.

Fig. Tan grans es la moteza de la doussor que tu as rescota a tos temens. V. et Vert., fol. 55.

(chap. Tan gran es la multitut (abundansia) de la dolsó que tú has amagat o amagada a tons temens : als que te tenen temó.)

Tant est grande la quantité de la douceur que tu as cachée à ceux qui te craignent.

4. Moutaleza, s. f., abondance, quantité.

Ha de poble gran moutaleza.

Lebre... ha de pels moutaleza.

Eluc. de las propr., fol. 174 et 254.

A grande abondance de peuple.

Le lièvre... a quantité de poils.

(chap. Abundansia, cantidat, multitut, caterva, etc.)

5. Multitut, s. f., lat. multitudo, multitude.

Lo Filh de la verge Maria deyscendet delh celh am gran multitut d'  arcangilhs e d' angilhs. Philomena.

(chap. Lo Fill de la virgen María va dessendí, dessendre, baixá del sel en gran multitut d' arcangels y d' angels.)

Le Fils de la vierge Marie descendit du ciel avec grande multitude d' archanges et d'anges.

CAT. Multitut. ESP. Multitud. PORT. Multidão. IT. Multitudine, moltitudine.

(chap. Multitut, multituts; caterva, caterves; fumé, fumés; una barbaridat de gen.)

6. Multiplicamen, s. m., multiplication.

De sos doze fils los multiplicamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De ses douze fils les multiplications.

ANC. FR. Pur li multipliement del peuple (N. E. o people) Deu.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 1.

ANC. CAT. Multiplicament. IT. Multiplicamento, moltiplicamento.

(ESP. Multiplicamiento, multiplicación. Chap. Multiplicamén, multiplicamens; multiplicassió, multiplicassions. V. Multiplicá, multiplicás; reproduí, reproduís; aumentá.)

7. Multipliable, adj., lat. multiplicabilem, multipliable.

Am multipliable replicamen.

Leys d'amors, fol. 110. Avec redoublement multipliable. 

CAT. ESP. Multiplicable. PORT. Multiplicavel. (IT. Moltiplicabile; chap. Multiplicable, multiplicables.)

8. Multiplicatiu, adj., multiplicatif, augmentatif.

Rims multiplicatiu. 

Cobla multiplicativa.

Leys d'amors, fol. 22 et 21. 

Rime multiplicative.

Couplet multiplicatif. 

Vianda... es... de sanc multiplicativa. Eluc. de las propr., fol. 73. Nourriture... est... augmentative de sang.

(chap. Multiplicatiu, multiplicatius, multiplicativa, multiplicatives; multiplicadó, multiplicadós, multiplicadora, multiplicadores.)

9. Multiplicitat, s. f., multiplicité.

Per la multiplicitat que ha. Leys d'amors, fol. 143.

Par la multiplicité qu'il a. 

La multiplicitat de nostres negocis.

Priv. accordés par les R. d'Angleterre, p. 36. 

La multiplicité de nos affaires. 

CAT. Multiplicitat. ESP. Multiplicidad. PORT. Multiplicidade. IT. Multiplicità, moltiplicità, multiplicitate, multiplicitade. (chap. Multiplissidat, multiplissidats.)

10. Multiplicatio, s. f., lat. multiplicatio, multiplication, augmentation.

Multiplications de candelas. Doctrine des Vaudois.

Multiplication de chandelles.

CAT. Multiplicació. ESP. Multiplicación. PORT. Multiplicação. 

IT. Multiplicazione, moltiplicazione. (chap. Multiplicassió, multiplicassions.)

11. Multiplicar, Multipliar, v., lat. multiplicare, multiplier, augmenter,

propager.

Jhesu Crist cant... ac fatz motz de miracles, de multiplicar los V pas e los  dos peyssos.

(chap. Jessucristo cuan... habíe fet mols milagres, de multiplicá los sing o sinc (5) pans y los dos (2) peixos.)

Lo borzes enten... a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 55 et 63.

Jésus-Christ quand... il eut fait moult de miracles, de multiplier les cinq pains et les deux poissons.

Le bourgeois entend... à augmenter son avoir.

Fig. Viron multiplicar aicela gran folia. Guillaume de Tudela.

Virent propager cette grande folie.

Multiplicar messorgas e vanas paraulas. V. et Vert., fol. 17.

Multiplier mensonges et vaines paroles.

Malvestatz

Mais multiplia

Deves totz latz.

Jean Esteve: Cossi moria. 

Méchanceté plus se multiplie devers tous côtés.

Apres, Dieus, quan los ac formatz, 

Ditz: Creissetz e multiplicatz.

Brev. d'amor, fol. 56.

Après, quand il les eut formés, Dieu dit: Croissez et multipliez.

- Terme de mathématiques.

Creisser, multiplicar e mermar dividens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Additionner, multiplier et amoindrir en divisant.

Part. pas. Entruey que fosso multipliadas pel mon.

(chap. Hasta que elles foren multiplicades pel món.)

Liv. de Sydrac, fol. 116.

Jusqu'à ce qu'elles fussent multipliées par le monde.

ANC. FR. Sire, purquei sunt multipliet mi enemi?

(chap. Siñó, per qué se han multiplicat los meus enemics?)

Lingua Occitana. Catalaunensis : Chaalons, Châlons.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 3. 

Sur gravele seient multipliet.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

CAT. ESP. PORT. Multiplicar. IT. Multiplicare, moltiplicare.

(chap. Multiplicá: multiplico, multipliques, multiplique, multipliquem o multiplicam, multipliquéu o multiplicáu, multipliquen; multiplicat, multiplicats, multiplicada, multiplicades.)


Molto, Mouto, Moto, s. m., mouton, bélier. 

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ar es pretz de raubar 

Buous, motos e berbitz.

(chap. Ara es mérit lo robá bous, cordés (borregos) y ovelles.)

Giraud de Borneil: Per solatz.

Maintenant c'est mérite de dérober boeufs, moutons et brebis.

El pres 1 molto, e tolc lhi la testa. Livre de Sydrac, fol. 4.

(chap. Ell va pendre un cordé, y li va traure lo cap; la testa.)

Il prit un mouton, et lui enleva la tête.

Proverbial. Es plus necis que moutos.

(N. E. Le va al pelo a Arturico Quintana Font y a sus acólitos. No creo que ninguno de ellos necesite el traductor para entender esta frase en occitano. En chapurriau: Tú eres mes tonto que un borrego, cordé.)

Bertrand de Born: Maitolin.

Tu es plus niais que mouton.

Loc. fig. Trop ai estat sotz coza de mouton

Qu'eu non chantiei de ma dompna, ma sogra.

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

J'ai trop été sous la queue de mouton (resté coi) que je ne chantai de ma dame, ma belle-mère. 

ANC. FR. Ot la gresse des agnels e dels multuns. 

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 75. 

Come mutuns serez tuez.

Roman de Rou, v. 6303. 

ANC. ESP. Que XXIIII lobos comerian un moton.

Poema de Alexandro, cop. 100. 

CAT. Moltó. IT. Moltone. (chap. Cordé, cordés, cordera, corderes; borrego, borregos, borrega, borregues.)

- Bélier, l'un des signes du zodiaque. 

Lo solhel...,

Quan passa per la regio 

Del dih signe nomnat moto.

Brev. d'amor, fol. 26. 

Le soleil..., quand il passe par la région dudit signe nommé bélier.

(chap. Signo o signe Aries del Zodiaco; es un cordé, borrego.)

2. Moutonet, s. m. dim., petit mouton, agneau.

Raubetz dels moutonetz velutz.

Torcafols: Comunal en. 

Que vous dérobassiez des petits moutons velus.

(chap. Corderet, corderets, cordereta, corderetes; borreguet, borreguets, borregueta, borreguetes.)

La chiqueta María teníe un corderet

3. Mutonin, adj., de mouton, moutonnier.

No trobo carn mutonina.

Bestias caudas et humidas com so mutoninas.

Eluc. de las propr., fol. 237 et 233.

Ne trouvent chair de mouton.

Bêtes chaudes et humides comme sont les moutonnières.

4. Motonier, s. m., vendeur, marchand de moutons. 

Mazelliers aion V rutlos, so es assaber... dos, motoniers.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45. 

Que les bouchers aient cinq suffrages, c'est à savoir... deux, les vendeurs de moutons.

5. Moltonina, Motonina, s. f., peau de mouton.

La dotzena de moltoninas.

Dotzena de motoninas afaitadas, 1 d.

Cartulaire de Montpellier, fol. 114 et 113.

La douzaine de peaux de moutons.

La douzaine de peaux de moutons apprêtées, un denier.

(chap. Pell de cordé.)


Moment, s. m., lat. momentum, moment, l'une des divisions du temps. Us pons es d'ora quarta partz;

De quascus dels ponhs issamens,

La dezena part es momens.

Momens en XII partz partitz,

Quascuna partz onsa se ditz.

Brev. d'amor, fol. 43.

Un point est la quatrième partie d'une heure; de chacun des points également, la dixième partie c'est un moment.

Le moment en douze parties partagé, chaque partie once se dit.

Las onsas e 'ls momens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Les onces et les moments.

CAT. Moment. ESP. PORT. IT. Momento. (chap. Momén, momens.)


Monestar, v., du lat. monere, avertir. 

Ce verbe se trouve dans la liste que la Grammaire provençale donne des verbes de la première conjugaison en AR.

Montar, monestar. Gramm. provençal.

Monter, avertir.

Enduire deu e monestar....

Monestar, es mostran blanden

Zo don pot pueis far mandamen.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Doit induire et avertir.... Avertir, c'est montrant en caressant ce dont il peut après faire commandement.

(chap. Monestá, admonestá, amonestá: avisá, anunsiá; se fa aná a la iglesia per a anunsiá una boda futura.)

2. Monition, Monicion, s. f., lat. monitionem, monition, avertissement, avis, remontrance.

Per monitions et censuras ecclesiasticas. Fors de Béarn, p. 1073.

Par remontrances et censures ecclésiastiques. 

En alcunas sieuas monicios. Trad. d'Albucasis, fol. 1. 

En aucunes siennes monitions.

CAT. Monició. ESP. Monición (amonestación). IT. Monizione.

(chap. Monissió, admonissió, admonestassió, anunsi, anunsiamén, anunsiassió, advertensia.)

3. Monitori, adj., lat. monitorius, monitoire.

Letras monitorias. Fors de Béarn, p. 1086. 

(chap. Lletres, cartes monitories, admonestatories, anunsiadores, anunsiatories, avisatories, avisadores.)

Lettres monitoires.

CAT. Monitori. ESP. IT. Monitorio. (chap. Monitori, monitoris, monitoria, monitories; avisatori, avisatoris, avisatoria, avisatories, avisadó, avisadós, avisadora, avisadores; anunsiadó, anunsiadós, anunsiadora, anunsiadores; anunsiatori, anunsiatoris, anunsiatoria, anunsiatories.)

4. Amonestar, v., avertir, admonéter, réprimander.

L' archivesque prec, de cui es Toleta,

Qu' amoneste lo bon rey d' Arago.

Guillaume de Mur: D'un sirventes. 

Je prie l'archevêque, à qui est Tolède, qu'il avertisse le bon roi d'Aragon.

Ramón Mur

Ieu vey als fals los fis amonestar.

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Je vois aux faux les fidèles admonéter.

Part. pas. Per razo e per essemple es amonestada. 

Trad. de Bède, fol. 58.

Par raison et par exemple elle est avertie. 

ANC. FR. Elle vous prie et amoneste; 

Ne refusés pas sa requeste.

Roman de la Rose, v. 3325.

Par telles paroles me amonestoit.

Alain Chartier, p. 278. 

CAT. ESP. Amonestar. PORT. Admoestar. 

(chap. Admonestá, amonestá: amonesto, amonestes, amoneste, amonestem o amonestam, amonestéu o amonestáu, amonesten; amonestat, amonestats, amonestada, amonestades.)

5. Amonestable, adj., capable de persuader, prévenant.

En amonestablas paraulas. Trad. de l'Épître de S. Paul aux Corinthiens. En paroles prévenantes.

6. Amonestanza, s. f., avertissement, réprimande.

Li fai amonestanza, e li promet perdon. La nobla Leyczon.

Lui fait réprimande, et lui promet pardon.

7. Amonestassio, s. f., admonition, avis, instigation.

Lo fermamen de son coratge orrezet per amonestassio del serp.

Declaramens de motas demandas.

La fermeté de son coeur il souilla par l'instigation du serpent.

CAT. Amonestació. ESP. Amonestación. PORT. Admoestação.

(chap. Amonestassió, admonissió, avís, reprimenda, instigassió, sugestió.) 

Carabasa m'han donát. José María Juan García

8. Amonestamen, s. m., admonition, avertissement, suggestion.

Per bos e sans amonestamens. V. et Vert., fol. 76.

(chap. Per bons y sans amonestamens.)

Par bons et saints avertissements.

El fo desseubutz per l' amonestamen del diable. Liv. de Sydrac, fol. 13. 

Il fut déçu par la suggestion du diable. 

ANC. ESP. Amonestamento, amonestamiento. 

(chap. Amonestamén, amonestamens.)

9. Amonicio, s. f., lat. admonitio, admonition, avertissement.

Hy deu hom metre los enguens e los emplautz de dossas amonicios.

V. et Vert., fol. 57.

On y doit mettre les onguents et les emplâtres de douces admonitions.

ANC. FR. Adam fut pris en péchié par ton amonicion en un jardin.

Modus et Ratio, Ms., fol. 202.

Estouppez voz oreilles à toutes bonnes amonitions.

Alain Chartier, p. 413.

IT. Ammonizione.

10. Desamonestar, v., détourner.

Los enclinaran a motz de bes, e los desamonestaran motz de mals.

V. et Vert., fol. 82. 

Les inclineront à moult de biens, et moult les détourneront de maux.

ANC. CAT. Desamonestar.

11. Comonir, Cumunir, v., lat. commonere, avertir.

Tu cumuniras..., cumunir me faras.

(chap. Tú comonirás o cumunirás..., comoní o cumuní me farás; advertí.)

Per quantas vez nos en comonirez.

Titre de 960.

Tu avertiras..., avertir me feras. 

Par combien de fois vous nous en avertirez.

Entro lo comonesca. Titre de 1053. 

Jusqu'à ce qu'il l' avertisse.

12. Comonrar, Commonrar, v., avertir. 

M'en commonras..., et.... qui per te me comonra aut comonrar m' en volra. Titre de 1066. 

Tu m'en avertiras..., et... qui pour toi m' avertira ou avertir m' en voudra.

Si tu, Hermengards..,, me comons. Titre de 1068. 

Si toi, Hermengards..., m' avertis.

13. Comoniment, Commoniment, s. m., avertissement.

Del comoniment no m' en vedarei. Titre de 960. 

De l' avertissement je ne m' en défendrai. 

Si per dreit commoniment non fa. Titre de 1053. 

Si par droit il ne fait avertissement.

(chap. Comonimén, comonimens : advertensia, anunsi, avís, etc.) 

14. Semondre, Somondre, Semonre, v., lat. submonere, semondre, avertir, inviter, convier, semoncer. 

Ieu pauc sap servir e semondre.

(chap. Yo poc sé (sápigo) serví y semondre : invitá, convidá.)

P. Vidal: No m fay.

Je sais peu servir et semondre.

Nostre Senher somonis el mezeis

Totz los arditz e 'l valens.

Bertrand de Born: Nostre Senher. 

Notre Seigneur invite lui-même tous les hardis et les vaillants.

Hom non somona

Mas selhs qu' an aondansa

De vin e d' anona.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Qu'on ne convie que ceux qui ont abondance de vin et de blé.

No nos defina de somonre e de repenre. V. et Vert., fol. 33. 

Ne finit de nous semoncer et de nous reprendre. 

Part. pas. Per que totz hom deuri' aver gran cura

De gen parlar, cant se sen somogut

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

C'est pourquoi tout homme devrait avoir grand soin de bien parler, quand il se sent averti. 

Doncs, pus quascus n'es preguatz e somos.

Aimeri de Peguilain: Ara parra. 

Donc, puisque chacun en est prié et invité.

- Substant. Avertissement, invitation.

Tot chant cuiava laissar, 

Mas aoras non aus mudar 

Qu' ieu no chant al vostre somos. 

T. de G. d'Uisel et de M. de Ventadour: Gui d' Uiselh. 

Tout chant je pensais laisser, mais maintenant je n'ose m' empêcher que je ne chante à la votre invitation.

Que hom fassa la gaita per lo cors, al somos que lo cominals lh' en faria.

Charte de Besse en Auvergne, de 1270.

Qu'homme fasse le guet par le cours, à l' invitation que la commune lui en ferait. 

Al somos que l' en faria. Charte de Montferrand, de 1240. 

A l' invitation qu' il lui en ferait.

ANC. FR. Li roiz Loeis fist semondre son ost.

Roman de Rou, v. 3646.

De bien faire les ad sumuns.

Marie de France, t. 1, p. 414. 

Sans l'avoir deffié ni semons de rien.

Comines, liv. 1, p. 140. 

J' y fus aussi semond entre les autres. 

Amyot, trad. de Plutarque, Morales, t. 1, p. 390.

15. Somonsa, s. f., semonce, avertissement.

A la somonsa et a la requesta.

Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 218. 

A l' avertissement et à la requête.

16. Semosta, Somosta, s. f., invitation, offre, démonstration.

Domnas, ses semosta, 

Y venon de totz latz.

Rambaud de Vaqueiras: Truan mala. 

Les dames, sans invitation, y viennent de tous côtés.

De deniers e d' aver li fazia gran somosta. 

Fai denant lo sancts somostas e sembels. V. de S. Honorat. 

De deniers et d'avoir lui faisait grande offre. 

Fait devant le saint démonstrations et parades.

17. Somossa, s. f., exhortation, semonce, invitation, offre.

A be far als paures, et a bonas gens far prezens e somossas.

Liv. de Sydrac., fol. 73.

A bien faire aux pauvres, et à bonnes gens faire présents et invitations.

18. Sostmonir, v., requérir, avertir, mander.

Part. pas. A Rossilho vai K. ab gen privada 

Que non ac sostmonida ni lonh mandada.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10. 

Charles va à Roussillon avec gent privée qu'il n'eut requise ni mandée de loin.

19. Somonemen, Somonoment, s. m., requête, réquisition.

Ab los prozoms de la villa et a lur somonemen.

(chap. En los prohomens de la vila y al seu somonemén : manamén : requerimén.) 

Cout. d'Alais, Arch. du Roy., K, 867. 

Avec les prud'hommes de la ville et à leur requête.

A so somonoment li rendrai sos deniers. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 131.

A sa réquisition je lui rendrai ses deniers.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.


Original en castellá:

Capítulo VI.

De cómo Pedro Saputo hizo el milagro de Alcolea.

Llegado que fue al lugar con todo el acompañamiento de gente que trabajaba en las malhadadas fuesas, siguiendo en pos de los carros de vituallas y herramientas, le hicieron gran fiesta los amigos, que lo eran todos, y más, aunque con menor ruido las amigas, que como se sabe eran dos principalmente: Eulalia, la de la caída, y la consabida y desmadejada Teresita, no tan viva y salerosa como aquélla, pero entendida y profunda. Sólo que estaba casada hacía cuatro meses, pensando no ver más a Pedro Saputo y por dar gusto a sus padres que la fatigaron mucho; no con el de Tardienta, sino con un mozo harto bien dispuesto de Bolea. Ya se ve, el novio terco, el padre sandio, la madre frunciendo el hocico, Pedro Saputo ausente más de dos años, y ella pasar de los veinte ¿qué había de suceder? Pero ¡oh, cuánto lo sintió al ver volver a Saputo! A par de muerte le fue, y no hizo poco en no aborrecer al marido ni herirle de sospechas; bien que era de buena pasta y muy pasador de razones, pagándose de cualquiera. Pedro Saputo con prudencia y mónita la fue esforzando, consolando, y alegrando, y poco a poco le dio a entender y persuadió que la mujer casada debía poder morir, mas no faltar a lo que debe al marido, y tratándola con blandura no demostrándole desvío y severidad, y no irritando su genio, la hizo al fin prudente y virtuosa, y restituyó a su corazón la paz, a su pecho la serenidad, y a su semblante y trato la natural usada apacibilidad. Todavía se encontró con novedad no esperada; otra amiga en quien jamás hubiera pensado; y fue Rosa, la hija de su madrina, la que él llamaba y llamó siempre hermanita, muchacha lindísima y que vio le quería con otro amor que de denantes. Mas él con la misma familiaridad e inocencia que la trataba la contentaba fácilmente. Aún no hacía seis días que había llegado, aún no había acabado su madre de mirarle, y de alegrarse de verle, aún no se cansaban los del pueblo de saludarle, cuando se le presentan dos ricachos de Alcolea de Cinca diciéndole que venían a pedirle consejo y traza para vender un vino que se les torcía; porque siendo ya entrado el setiembre y estando las viñas cargadas de fruto, no había medio ni esperanza de despacharlo. Preguntóles cuánto era, y le dijeron que sobre dieciséis mil cántaros. Y ¿qué me daréis?, les preguntó entonces. Y ellos respondieron: la cuarta parte de lo que valga, según se venda.

- ¿Puede aún beberse por vino y no por vinagre? - Por ahora aún es vino y no malo, porque no hace más de empezar a tornarse agrio. - Pues dadme desde luego esa cuarta parte de su valor a dos reales de plata, que es el precio más bajo a que le venderéis, y yo os le doy por vendido. Si dudáis, si no se vende, o no todo, os devolveré lo que sea a prorrata. - No tenemos tanto dinero. - Buscadle: sin mi dinero en la mano excusado es que me habléis más en el asunto. Conformáronse, fueron a por el dinero a Alcolea, le trajeron y entregaron a Pedro Saputo.

Entonces él les dijo... - Pues agora id, y hacerme pregonar en Huesca, en Barbastro, en todo el Semontano, en la Litera y Ribagorza, que Pedro Saputo saltará a las Ripas de Alcolea el día de san Miguel: que los que quieran ver el milagro, acudan allá para dicho día y no les costará más que el trabajo de levantar la vista a miralle. ¿Qué dudáis? - Pero... - Id, os digo, o no hay nada de lo dicho y me quedo con este dinero. Ellos, viéndolo tan resuelto, se fueron diciendo: - Su alma en su palma; él se compondrá; él sabe como lo promete. Nosotros vendamos nuestro vino, que esto es lo que nos importa. Y fueron e hicieron publicar el susodicho pregón en todas partes, y esperaron en qué pararían.

Son las Ripas de Alcolea una muralla natural muy altísima, formada sobre el Cinca, de unos montes llanos que corren su ribera derecha dividiéndole del Alcanadre, con quien tiene confluencia poco más abajo, cortados perpendicularmente por aquella parte que será bien un cuarto de legua. A primera vista parece que el río pasase por el pie en algún tiempo, y que socavando el monte se viniese éste abajo arrebatando las aguas lo desprendido, y quedó aquella maravilla a los ojos del viajero a quien de largo cielo suspende y para en su camino: vistosas también de cerca por su elevación y la variedad uniforme de su magnífico frontispicio, adornándolas además en su tercio de altura las hermosas fajas del Arco Iris, que de lejos no se divisan. Allí crían, viven, cantan y revuelan continuamente pájaros de mil especies, todos en paz y su instinto cada uno, encontrándose sin ofender desde el águila hasta el gorrión, los ciquilines con las palomas, y los más contrarios y que menos fuera de allí suelen avenirse. Y desde arriba había de saltar Pedro Saputo, que, cierto era salto digno de verse, y que si alguno ahora le quisiera dar iría yo dos jornadas que estoy de aquella ribera. Porque aunque propiamente hablando no era saltar, sino dejarse caer, pero estaba el chiste en que no pensaba hacerse daño, y así lo creía y esperaba la gente.

La víspera de san Miguel se llenó el pueblo de forasteros, y más aunque fuera mayor, pues se salieron al campo y le fueron cuajando de acémilas, tiendas y personas de todas edades y condiciones, habiendo quien hace subir el número a cuarenta mil almas, despobladas casi las ciudades, villas, lugares y aldeas desde Ayerbe a la Albelda, y desde Bujaraloz a los valles de los Pirineos. También llegó Pedro Saputo, siendo grande la curiosidad de verle, y se hospedó en casa del más rico y del que más le importaba el milagro por ser el que más vino tenía.

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

Salió el sol el día de san Miguel, díjose una misa al pie de las Ripas, que oyeron las multitudes como pudieron, y quedaron todos en grande expectación de aquel salto o vuelo que ni se había visto en los siglos pasados ni se había de ver en los venideros; cuando allá sobre las once de la mañana salió Pedro Saputo y dijo haciéndolo pregonar por el campo, que el señor cura le había hecho presente que peligrando su vida en la prueba que iba a hacer, no podía a fuer de cristiano dejar de confesarse y comulgar; y que por consiguiente no podía saltar aquel día porque tenía que prepararse.

Para el siguiente hizo decir y pregonar que el señor cura quería que la confesión fuese general, y que un hombre del mundo no podía hacer el examen mientras se fríe un huevo como una monja que se confiesa todas las semanas y entró en el convento antes de mudar los dientes. Y aquella noche preguntó a su huésped en qué iba el despacho del vino. - Con otro día más, le respondió, se venden hasta las heces y habrán de beberlas porque no habrá otra cosa. Pues ese día, dijo él, ya le tenemos ganado. Mandad pregonar que mañana a las dos de la tarde será el salto y la satisfacción de todos.

Pasó la noche, vino el día, llegó la hora, y Pedro Saputo subió a las Ripas, dándoles vuelta por el norte del lugar; presentóse en la más alta y con grande voz preguntó a la multitud: - ¿Conque saltaré de esta ripa? - Sí, respondieron todos, resonando el grito un cuarto de hora por las mismas ripas y el río. Y ya del susto, ya de la imaginación malparieron cinco mujeres, que fue gran trabajo para los maridos y allegados. ¿Por qué iban si habían de asustarse?, dirá alguno; y yo le respondo, que fueron porque a no ir se hubiesen muerto de deseo; y más vale malparir que morirse. Tornó a decirles Pedro Saputo: - Mirad que no haya entre vosotros quien lo contradiga, porque uno solo que haya que se oponga diciendo que no, ya no puedo saltar. Y respondieron: - ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, con un grito general y unánime. Y dijo él entonces: - Pues allá voy... ¡allá voy!... ¡que voy!... que salto... (haciendo grandes conatos y ademanes), pero por si acaso y porque aquí hay uno que dice que no, ahí va mi gabán, mirad cómo vuela. Y al mismo tiempo le arrojó con fuerza, y echó a correr hacia el monasterio de Sigena donde había inmunidad y salvaguardia, y dejó a aquella multitud de gentes, más crédula aún y llevadera que los de su pueblo, mirándose de unos a otros y midiéndose las narices que a todos les quedaron tan largas como fue el vuelo del gabán; mientras su dueño se moría de risa, aun corriendo como iba a tomar puerto seguro. Mas no se dieron por ofendidos de la burla; antes les cayó en gracia, y se volvieron muy contentos a sus casas.

A los ocho días salió del monasterio, para su lugar, y dijo a algunos amigos, que de buena gana se hubiese dejado encantar entre aquellas titulosas monjas, porque fuera del gutibambismo de la orden y de sus familias, eran de conversación fácil, amables algunas de ellas, admitían visitas particulares, y no se arrugaban con el mojigatismo y escrúpulos que tanto empalagaban en otras. Desde el primer día tuvo amigas, desde el segundo, amantes, los demás, favores a dos manos, y el último tu gozo en un pozo, porque dijo que se quería ir, y no le pudieron detener con ruegos, lágrimas, halagos ni ternezas; y eso que con él no se verificaba el dicho: amor de monja y pedo de fraile, todo es aire, y sólo un día más les concedió, siendo nueve los que estuvo entre ellas.

jueves, 27 de septiembre de 2018

SEGONA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA.

Lo sultán de Babilonia envíe a una filla seua a casás en lo rey del Algarve, Portugal, la que, per diverses calamidats, en cuatre añs arribe a les máns de nou homes a diferéns puestos. Al final, restituida al pare com a donsella, torne a la voreta del rey del Algarve com a dona, a lo que anabe primé.

Potsé no se hauríe extés mol mes la história de Emilia sense que la compassió per madama Beritola no los haguere conduít a derramá llágrimes. Pero después de que an aquella história se va ficá fin, li va apetí a la Reina que Pánfilo continuare, contán la seua; per lo que ell, que ere mol ben cregudet, va escomensá:
Difíssilmen, amables Siñores, pot sé sabut per natros lo que mos convé, pel que, com moltes vegades se ha pogut vore, ne han ñagut mols que, estimán que si se faigueren rics podríen viure sense preocupassións y segús, u van demaná a Déu no sol en orassións sino en obres, no rehusán cap pena ni perill per a intentá conseguíu: y cuan u habíen lograt, van trobá que per dessich de tan gran herénsia van aná a matáls los que abáns de que se faigueren rics dessichaben que visqueren. Atres, de baix estat pujats a les altures dels reinos per mich de mil perilloses batalles, per la sang de sons germáns y dels seus amics, creén está an elles la suma felissidat, van vore (no sense la seua mort) que a l´or de les taules reals se bebíe lo veneno. Mols ñabíe que la forsa del cos y la bellesa, y serts ornaméns (adornos) en moltes ganes van dessichá, y no se van percatá de habé dessichat mal hasta que aquelles coses no los van sé ocasió de mort o de dolorosa vida.
Y per a no parlá un per un de tots los dessichos dels humáns, afirmo que no ña ningú que en tota la precaussió, segú dels azars o dessignios de la fortuna pugue sé triat per los vius. Si volém obrá be, a péndre y arramblá hauríem de disposamos lo que mos dono aquell Déu que sap lo que mos fa falta y lo que mos pot doná. Pero si los homes pequen per dessichá varies coses, vatres, grassioses Siñores, mol pecáu per una cosa, que es per dessichá sé mes hermoses, hasta lo pun de que, no bastántos los encáns que per la naturalesa tos han sigut consedits, encara en maravillós arte busquéu aumentáls.
Tos contaré lo hermosa que va sé una mora (sarracena) que, en uns cuatre añs, va tindre que casás nou vegades. Ya ha passat mol tems desde que va ñabé un sultán a Babilonia que va tindre per nom Beminedab, al que als seus díes moltes coses al seu gust li van passá. Teníe éste, entre mols fills mascles y femelles, una filla cridada Alatiel que, pel que tots los que la véen díen, ere la dona mes hermosa que se haguere vist en aquells tems al món.

Lo rey del Algarve li habíe ajudat a Beminedab a guañá una escabechina que habíe caussat moltes baixes a una caterva de árabes que li habíen caigut damún. Lo rey li habíe demanat com una grássia espessial a la filla, y ell lay habíe donat per dona; y en honrada compañía de homes y de dones y en mols nobles y un ric ajuar la va fé montá a una nave ben armada y ben provista, y enviánlay, la va encomaná a Déu. Los marinés, cuan van vore la bonansa del mar, van eixecá al ven les veles y del port de Alejandría van eixí y mols díes van navegá felísmen; y habén passat Cerdeña, se van eixecá un día contraris vens, impetuosos, y lo mar va sacsá tan la nave aon anabe la Siñora y los marinés que moltes vegades se van tindre per perduts. Pero, com eren homes valéns, fen aná tot lo seu arte y tota la seua forsa, sén combatits y esbatussats pel infinito mar, van ressistí durán dos díes; y escomensán ya la tersera nit desde que la tempestat habíe escomensat, y no parán ésta sino que encara creixíe, no sabén aón estaben ni podén calculáu tampoc per la vista, perque lo sel estabe tapat de núgols negres y tenebrosa nit, están no mol mes allá de Mallorca, van sentí que cruixíe la nave. Pel que, no veén reméi per a la seua salvassió, van aviá a la mar una chalupa, y confián mes en ella que en la nave esbadocada, allí se van aviá los patróns, y después de ells tots los homes que ñabíe a la nave, y creén fugí de la mort se la van trobá de cara: perque no podén en aquell mal tems aguantán a tans, se va afoná la chalupa y se van aufegá tots.
Y la nave, que per lo impetuós ven ere espentada, encara que tota badada estiguere y ya casi plena de aigua - no habénse quedat an ella dingú mes que la Siñora y les seues dones, y totes per la tempestat del mar y per la temó vensudes, estáen tombades a bordo com si estaren mortes - navegán mol rápidamen, va aná a varás a una playa de la isla de Mallorca, en tan ímpetu que se va empotrá casi sansera a la arena, a un tiro de pedra de la vora; y allí, batuda pel mar, sense podé sé moguda pel ven, se va quedá durán la nit. Arribat lo día cla y algo apassiguada la tronada, la Siñora, que estabe mich morta, va alsá lo cap y, tan fluixeta com estabe va escomensá a cridá a la seua servidumbre, pero en vano cridabe: los criats cridats estaben massa lluñ.
Com no contestabe dingú ni vée a dingú, se va assustá mol y va tindre molta temó; y com milló va pugué, eixecánse, a les dames que eren la seua compañía y a les atres dones va vore tombades, y les va aná sacsán, después de mol cridá a poques va trobá en vida, perque se habíen mort per lo estómec revolt y escagarsades per la gran temó: pel que la po de la Siñora se va fé encara mes gran. Pero apretánli la nessessidat de dessidí algo, ya que allí sola se veíe (y sense sabé aón estabe), tan va animá a les que vives estaben que les va fé eixecás; y veén que no sabíen aón habíen anat los homes, la nave varada an terra y plena de aigua, totes elles van escomensá a plorá. Y va arribá la hora de nona abáns de que a dingú veigueren, ni per la vora ni a cap atra part, a qui pugueren despertá la piedat y les ajudare.
Arribat michdía, per sort, tornán de una terra seua va passá per allí un gentilhome de nom Pericón de Visalgo, en mols criats a caball; éste, veén la nave, se va imaginá lo que ere y va enviá a un dels criats cap an ella per a que li contare lo que ñabíe.

Lo criat, encara que fénu en dificultat, allí va pujá y va trobá a la noble jove y la poca compañía que teníe, daball de la punta de la proa, tota tímida, amagada. Y elles, al vórel, plorán van demaná missericórdia moltes vegades, pero donánse cuenta de que no les enteníen y de que elles no los enteníen, per señes se van ingeniá en amostráli la seua desgrássia. Lo criat, com milló va pugué mirán totes les coses, va contá a Pericón lo que allí ñabíe, y éste va fé portá a les dones y les coses mes pressioses que allí ñabíe y que van podé agarrá, y en elles sen va aná a un castell seu; y allí en minjá, beure y repós reconfortades les Siñores, va compéndre, per lo ric ajuar, que la dona que habíe trobat teníe que sé una gran y noble Siñora, y va sabé quina ere al vore los honors que les atres li féen an ella. Y encara que estabe blanca y desarreglada per les penes del mar, les seues facsións li van paréixe bellíssimes a Pericón, per lo que va deliberá que si no tinguere home la voldríe per dona, y si per dona no puguere tíndrela, la voldríe tindre per amiga.
Ere Pericón home de fiero aspecte y mol robusto; y habén fet serví mol be durán algúns díes a la Siñora, y están ella tota reconfortada, veénla ell hermossíssima, apenat per no podé enténdrela ni ella an ell, y aixina no podé sabé quí ere, pero no per naixó menos prendat de la seua bellesa, en obres amables y amoroses va intentá convénsela per a pugué cumplí lo su plaé sense oposás. Pero ere en vano: ella no volíe la seua familiaridat, y mes se inflamabe lo ardó de Pericón. La dona, com ya portaben uns díes allí y sen donáe cuenta per les costums de que entre cristianos estabe, y a un puesto aon, si haguere sabut féu, lo donás a conéixe de poca cosa li servíe, pensán que a la llarga o per la forsa o per amor tindríe que satisfé los gustos de Pericón, se va proposá calsigá la miséria de la seua fortuna, y a les seues dones, que mes de tres no ni habíen quedat, va maná que a dingú manifestaren quí eren, salvo si an algún puesto se trobaren aon veiguéren que podríen trobá una ajuda per a la seua libertat. Ademés de aixó, animánles mol a conservá la seua castidat, va afirmá que ella se habíe proposat que may dingú gosaríe de ella mes que lo seu home. Les seues dones la van alabá per naixó, y li van di que observaríen tan com puguéren la seua órden.
Pericón, inflamánse mes de día en día, y mes cuan vee de prop la cosa dessichada y moltes vegades li ere negada, y veén que los seus piropos no li valíen, va prepará tot lo seu ingenio y arte, reservánse la forsa per al final. Sen va doná cuenta que a la Siñora li agradae lo vi, y com no estabe acostumbrada a beure, en ell, com ministre de Venus va pensá que podíe conseguíla, y, aparentán no preocupás de que ella se mostrare fura, va fé una nit un magnífic sopá, a la que va acudí la Siñora; y en ella, sén per moltes coses alegrada lo sopá, va maná al que la servíe que en uns cuans vins mesclats li donare de beure. Lo sommelier u va fé, y ella, que de alló no se guardabe, una mica acalentada per la beguda, va afluixá la seua honestidat; pel que, olvidán totes les adverténsies passades, se va ficá alegre, y veén an algunes dones ballá a la moda de Mallorca, ella a la manera alejandrina va ballá. Veénu Pericón, está prop li va paréixe del que dessichabe, y continuán lo sopá en mes abundánsia de minjás y de begudes, va aná allargán la velada. Al final, anánsen los convidats, sol en la Siñora va entrá a la seua alcoba; ella, mes calenta pel vi que templada per la honestidat, com si Pericón haguere sigut una de les seues dones, sense cap contensió de vergoña se va ficá descorcholí (despullá) en presénsia de ell y se va ficá al llit. Pericón no va dudá en seguíla, y apagán totes les llums, a l’atra part se va gitá jun an ella, y agarránla en brassos sense cap ressisténsia, en ella va escomensá amorosamen a voltá y girá. Después de habéu probat, no habén sentit may abáns en quina forsa espenten los homes de verdat, casi arrepentida de no habé acsedit abáns a les insinuassións de Pericón, sense esperá a sé invitada a tan dolses nits, moltes vegades se invitabe ella mateixa, no en paraules, en les que no se sabíe fé enténdre, sino en obres. An este gran plaé de Pericón y de ella, no están la fortuna contenta en habéla fet en ves de dona de un rey amiga de un castellano, va passá lo siguién:
Teníe Pericón un germá de vintissing añs de edat, guapo y fresc com una rosa, de nom Marato; éste, habénla vist y habénli agradat mol, pareixénli que segóns les seues acsións li agradabe, com Pericón la guardabe seguit, va cavilá una maldat: y al pensamén va seguí sense tregua lo criminal efecte.

Estabe entonses, per casualidat, al port de la siudat, una nave carregada de mercansía per a aná a Clarentza, a Romania, de la que eren patróns dos joves genovesos, y teníe ya la vela eixecada per a anássen en cuan bon ven bufare; en éstos se va conchabá Marato, y van arreglá que la nit siguién siríe ressibit en la dona. Y fet aixó, al fes de nit, va aná en algúns de los seus fidelíssims compañs a casa de Pericón, secretamen, habíe demanat ajuda per a lo que pensabe fé, y a la casa, segóns lo que habíen acordat, se va amagá. Y después de passá una part de la nit, habén ubert als seus compañs, allá aon Pericón en la dona dormíe sen va aná, y obrín la cámara, van assessiná a Pericón mentres dormíe y a la dona, desperta y gañolán, amenassánla de mort si fée algún soroll, se la van emportá; y tamé gran cantidat de les coses mes pressioses de Pericón, sense que dingú los haguere sentit, sen van aná al port, y allí sense tardá van pujá a la nave Marato y la dona, y los seus compañs se van doná la volta y van colá.


Los marinés, tenín ven favorable y fresc, se van fé a la mar. La dona, amargamen de la seua primera desgrássia y de ésta se va dóldre mol; pero Marato, en lo San-Crescencio-en-máque Déu li habíe donat va escomensá a consolála de tal manera que ella, ya familiarissánse en ell, va olvidá a Pericón; y ya li pareixíe trobás be cuan la fortuna li va portá noves tristeses, com si no estiguere contenta en les passades. Sén ella hermossíssima de aspecte, com ya ham dit moltes vegades, y de maneres mol dignes de alabansa, tan ardénmen de ella los dos patróns de la nave se van enchochá que, olvidánse de consevol atra cosa, sol a servíla y a agradála se aplicaben, tenín cuidado sempre de que Marato no sen donare cuenta de la seua intensió. Habénsen donat cuenta la un del amor del atre, van tindre una secreta conversa y van convindre en guañás aquell amor común, com si Amor se puguere partí com se fa en les mercansíes y les ganánsies. Y veénla mol custodiada per Marato, y per naixó impedit lo seu propósit, anán un día la nave a molta velossidat, en mes nugos que la fusta de sabina, y Marato están a la popa y mirán al mar, no sospechán res de ells, sen van aná an ell de común acuerdo y, agarránlo rápit per detrás lo van aventá al mar; y ya estaben mes de una milla náutica alluñats abáns de que dingú sen haguere donat cuenta de que Marato habíe caigut al mar; lo que sentín la dona y no veén manera de podél recobrá, nou dol va escomensá a tindre. Y al seu consol los dos amáns van vindre, y en dolses paraules y grandíssimes promeses, encara que ella poc los entenguere, an ella, que no tan pel perdut Marato com per la seua desventura plorae, se ingeniaben en tranquilisá. Y después de llargues considerassións una y un atra vegada dirigides an ella, pareixénlos que la habíen consolat, va vindre la hora de discutí entre ells quí se la emportaríe primé al catre. Y volén los dos sé lo primé y no podén arribá a cap acuerdo entre los dos, primé en paraules series y dures van escomensá un altercat y ensenénse en ira van fótre má als gaviñets, y furiosamen se van aviá la un damún de l´atre; y mols cops, no podén los que a la nave estaben separáls, se van doná un al atre, y un d'ells va caure mort, y l´atre gravemen ferit, pero va quedá en vida; aixó va desagradá mol a la dona, y com se veíe sola, sense ajuda ni consell, mol se temíe que contra nella se girare la ira dels paréns y dels amics dels dos patróns; pero los rogs del ferit y la arribada a Clarentza del perill de mort la van librá. Allí, jun en lo ferit, van baixá a terra firme, y están en ell a un albergue, va córre la fama de la seua gran bellesa per la siudat, y als oíts del príncipe de Morea, que entonses estabe a Clarentza, va arribá: pel que va voldre vórela, y veénla, y mes del que la fama diebe pareixénli hermosa, tan ardénmen se va enamorá de ella que en atra cosa no podíe pensá. Y habén sentit com habíe arribat allí, se va proposá conseguíla per an ell, y buscánli la volta y sabénu los paréns del ferit, sense esperá mes lay van enviá rápidamen; al príncipe li va agradá mol y a la dona tamé, perque fora de un gran perill li va paréixe está. Lo príncipe, veénla ademés de per la bellesa adornada en trajes reals, no podén de atra manera sabé quí ere ella, va estimá que siríe noble Siñora, y va doblá lo seu amor per nella; y tenínla mol honradamen, no com amiga sino com a dona la tratabe. Considerán la dona los passats mals y pareixénli está bastán be, tan consolada y alegre estabe mentres los seus encantos floríen que de res mes pareixíe que se tinguere que parlá a Romania.
Lo duque de Atenas, jove y guapo y arrogán, amic y parén del príncipe, va volé vórela: y fen com que viníe a visitál, com acostumbrabe a fé de Pascues a Rams, en bona y honorable compañía va aná cap a Clarentza, aon va sé honradamen ressibit en gran festa. Después de algúns díes, parlán los encantats dels encantos de aquella dona encantadora, va preguntá lo duque si eren cosa tan admirable com se diebe; a lo que lo príncipe va contestá:

- Mol mes; pero de aixó no les meues paraules sino los teus ulls vull que dónon fe.

A lo que, invitán al duque, juns van aná cap aon ella estabe; ella, mol cortésmen y en alegre cara, sabén ya de la seua vinguda, los va ressibí. La van fé sentá entre ells, pero no se va pugué parlá en ella perque poc o gens de aquella llengua enteníe; los dos la miraben com a cosa maravillosa, y mes lo duque, que apenes podíe creure que fore cosa mortal, y sense donás cuenta, al mirála, en lo amorós veneno que dels ulls bebíe, creén que lo seu gust satisfée miránla, se va enviscá an ell mateix, enamoránse de ella completamen. Y después de anássen y están sol pensán, pensabe que lo príncipe ere lo home mes felís a la terra, y después de mols pensaméns, pesán mes lo seu fogós amor que la seua honra, va determiná, passare lo que passare, privá al príncipe de aquella felissidat y fes felís en ella an ell mateix si puguere. Y, tenín al ánimo donás pressa, dixán tota raó y tota justíssia apart, als engañs va disposá tot lo seu entenimén; y un día, segóns lo plan cavilat, en un secretíssim camarero del príncipe que teníe per nom Ciuriaci, tots los seus caballs y les seues coses va fé prepará per a anássen, y venín la nit, en un compañ, ben armats, Ciuriaci lo va portá a la alcoba del príncipe de amagatóns y en silénsio. Lo va vore tot despullat perque fée molta caló. Mentres dormíe la dona, ell estabe a una finestra uberta al port, prenén la briseta que de aquella part bufáe. Habén abáns informat del que faríe als seus compañs, silensiosamén va caminá per la cámara hasta la finestra, y allí en un gaviñet, ferín al príncipe a la riñonada, lo va traspassá de part a part, y agarránlo rápidamen, lo va aventá per la finestra aball.


Estabe lo palau a la vora del acantilat y mol alt, y aquella finestra a la que estabe entonses lo príncipe donabe a unes cases que habíen sigut assolades pel ímpetu del mar, a les que poques vegades o may hi anabe dingú; pel que va passá, tal com lo duque u habíe previst, que la caiguda del cos del príncipe no va sé sentida per dingú. Lo compañ del duque, veén que alló estabe fet, va agarrá rápidamen un cabestro (brida, corda) que portabe per an alló, y fingín féli caríssies a Ciuriaci, li va fé una lligassa a la gola y va estirá estrangulánlo, de manera que Ciuriaci no va pugué fé cap soroll; y reunínse en ell lo duque, lo van acabá de asfixiá, y aon lo príncipe estabe, lo van aviá an ell tamé. Y fet aixó, veén que no los habíen sentit ni la dona ni dingú, va agarrá lo duque una llum a la má y la va eixecá sobre lo llit, y silensiosamén va destapá a la dona sansereta, que dormíe profúndamen; y miránla la va apressiá mol, y si vestida li habíe agradat sense comparassió li va agradá despullada. Pel que, inflamánse en mes gran dessich, sense está espantat pel ressién pecat cometut, en les máns encara ensangrentades, jun an ella se va gitá y están ella mich adormida, creén que ere lo príncipe, van fornicá. Después de está en ella un bon rato en grandíssim plaé, eixecánse y fen vindre allí an algúns del seus compañs, va fé agarrá a la dona de manera que no puguere fé soroll, y per una porta falsa, per aon habíe entrat ell, emportánsela y ficánla a caball, lo mes silensiosamén que van pugué, en tots los seus se va ficá en camí y sen van entorná cap a Atenas. Pero com teníe dona, no a Atenas sino a un puesto seu mol majo a les afores de la siudat jun al mar, va dixá a la mes dolorosa de les dones, tenínla allí amagada y fénla serví honradamen de tot lo que nessessitabe.

Pel matí siguién, los cortessáns del príncipe habíen esperat hasta la hora de nona a que lo príncipe se eixecare; pero com no sentíen res, espentán les portes de la cámara que estaben entreubertes, y no trobán allí a dingú, pensán que sen habíe anat an alguna part per a está sols ben a gust en aquella hermosa dona, no se van preocupá mes. Va passá que, al día siguién, un loco, entrán per les ruines aon estaben lo cos del príncipe y lo de Ciuriaci, en la maroma va arrastrá afora a Ciuriaci, y lo anabe arrossegán detrás de ell. Aixó va sé vist per mols, y se van fé portá pel loco allí aon lo habíe trobat, y en grandíssim doló de tota la siudat, van trobá lo cos del príncipe, y lo van sepultá; y van investigá este gran crimen, y veén que lo duque de Atenas no estabe, y que sen habíe anat furtivamen, van creure, com ere, que ell debíe habé fet alló y se habíe emportat a la dona. Van sustituí al príncipe per un germá del mort, y lo van insitá en tot lo seu poder a la vengansa; éste, per moltes atres coses confirmat después que habíe sigut tal com u habíen pensat, cridán a amics y paréns y criats de diverses parts, va reuní una gran, bona y poderosa hueste, y se van adressá a féli la guerra al duque de Atenas. Lo duque, sentín estes coses, com a defensa va aparellá tot lo seu ejérsit, y van vindre a ajudál mols Siñós, entre los que, enviats pel emperadó de Constantinopla, estaben Costanzo, lo seu fill, y Manovello, lo seu nebot, en atres grans hómens, que van sé ressibits honradamen pel duque, y mes per la duquesa, perque ere san germana. Están la guerra mes prop cada día, la duquesa, va fé vindre als dos a la seua cámara, y allí entre llágrimes y en moltes paraules tota la história los va contá, contánlos los motius de la guerra y la ofensa feta contra nella pel duque en la dona a la que teníe de amagatóns; y dolénse mol de alló, los va rogá que al honor del duque y al consol de ella oferigueren la reparassió que cregueren milló.
Sabíen los joves cóm habíe sigut tot aquell fet y, per naixó, sense preguntá massa, van confortá a la duquesa lo milló que van sabé y la van plená de bona esperansa, y informats per nella de aón estabe la dona, sen van aná.
Com habíen sentit moltes vegades parlá de la dona maravillosa, van volé vórela y al duque li van demaná que los hi mostrare; recordán lo que al príncipe li habíe passat per habélay enseñat an ell, va prométre féu: y fet aparellá a un bellíssim jardí, al puesto aon estabe la dona, un magnífic diná, al día siguién, an ells y algúns atres compañs a minjá en ella los va portá. Y están assentat Costanzo en ella, la va escomensá a mirá ple de maravilla, diénse que may habíe vist res tan hermós, y que sertamen per excusat podíe tíndres al duque y a consevol que per a tindre una cosa tan hermosa cometiguere traissió o consevol atra acsió deshonesta: y una vegada y atra miránla, y selebránla cada vegada mes, li va passá an ell lo que li habíe passat al duque. Pel que, anánsen enamorat de ella, abandonat tot lo pensamén de guerra, se va ficá a pensá cóm lay podríe péndre al duque. Pero mentres ell se inflamabe en este foc, va arribá lo tems de eixí contra lo príncipe que ya se arrimabe a les terres del duque; lo duque y Costanzo y tots los atres, segóns lo plan fet a Atenas, van aná a luchá a les fronteres, per a que no puguere abansá lo príncipe. Y estánse allí mols díes, tenín sempre Costanzo al ánimo y al pensamén an aquella dona, imaginán que, ara que lo duque no estabe en ella, mol be podríe conseguí lo que volíe. Com a excusa per a torná a Atenas va fingí está mol dolén, y en permís del duque, delegat tot lo seu poder a Manovello, cap a Atenas va aná a la vora de la germana, y allí, después de algúns díes, fénla parlá sobre la ofensa que del duque li pareixíe ressibí per la dona que teníe, li va di que, si ella volíe, ell la ajudaríe, traénla y emportánsela de allí aon estabe. La duquesa, creén que Costanzo per amor an ella y no pel de la dona u fée, va di que li agradaríe mol sempre que se faiguere de manera que lo duque may sapiguere que ella habíe consentit alló. Costanzo lay va prométre, la duquesa va consentí que ell u faiguere com milló li pareguere.

Costanzo, de amagatóns, va fé armá una barca ligera, y aquella nit la van amagá prop del jardí aon vivíe la dona, informats los seus que en ella estaben del que habíen de fé, y en uns atres van aná cap al palau aon estabe la dona, aon va sé alegremen ressibit per aquells que allí al servissi de ella estaben, y tamé per la dona; y en ésta, acompañada per los seus criats y per los compañs de Costanzo van aná al jardí. Y com si a la dona de part del duque vullguere parláli, en ella, cap a una porta que donabe al mar, sols sen van aná; están ya la porta uberta per un del seus compañs, y allí en la siñal convinguda cridada la barca, fénla agarrá y ficá a la barca, giránse cap als seus criats, los va di:
- Que dingú se mogue ni digue cap paraula, si no vol morí, perque no li robo al duque la seua dona, me emporto la vergoña que li fa a man germana.
An aixó dingú se va atreví a contestá; pel que Costanzo, ya a la barca y arrimánse a la dona que plorae, va maná que ficaren los remos al aigua y sen anigueren; estos, no bogán (remán) sino volán, casi al alba del día siguién van arribá a Egina. Baixán aquí a terra firme y descansán Costanzo en la dona, que la seua desventurada hermosura plorae, se va tranquilisá; y después van torná a pujá a la barca, y en pocs díes van arribá a Quíos, y allí, per temó als renecs y a la bronca de son pare y per a que la dona robada no li siguere arrebatada, li va apetí a Costanzo com quedás allí, aon mols díes la dona va plorá la seua desventura, pero después, consolada per Costanzo, com les atres vegades habíe fet, va escomensá a agarráli lo gustet a lo que la fortuna li deparabe.

Mentres estes coses anaben de esta manera, Osbech, entonses rey dels turcos, que estabe en continua guerra en lo emperadó, va vindre per casualidat a Esmirna, y sentín allí que Costanzo estabe a Quíos en una dona seua que habíe robat, y sense cap precaussió, sen va aná cap allí en unes barquetes armades una nit y de amagatontes en la seua gen va entrá a la siudat, ne va pessigá mols als seus llits abáns de que sen donaren cuenta de que los enemics habíen arribat; y an algúns que, despertánse, habíen corregut a les armes, los van matá, y, botánli foc a tota la siudat, lo botín y los prissioneros (presonés) ficats a les naves, cap a Esmirna sen van entorná. Arribats allí, trobán Osbech, que ere home jove, al revisá lo botín, a la hermosa dona, y coneixén que aquella ere la que en Costanzo habíe sigut pessigada al llit, se va ficá mol contén de vórela; y sense tardá la va fé la seua dona y va selebrá les bodes, y en ella se va gitá contén mols mesos.
Lo emperadó, que abáns de que estes coses passaren habíe tingut trates en Basano, rey de Capadocia, per a que contra Osbech baixare per una part en les seues forses y ell en les seues lo assaltare per l’atra, y no habíe pogut cumplíu encara del tot perque algunes coses que Basano demanabe, com eren menos conveniéns no habíe pogut féles, sentín lo que a son fill li habíe passat, triste se va ficá. Va fé sense tardá lo que lo rey de Capadocia li demanabe, y va solisitá que baixare contra Osbech, preparánse ell a l’atra part per a fótresseli damún. Osbech, al sabé aixó, reunit lo seu ejérsit, abáns de sé agarrat al mich per los dos poderosos Siñós, va aná contra lo rey de Capadocia, dixán a Esmirna al cuidado de un fiel familiá y amic a la seua bella dona; y enfrentánse en lo rey de Capadocia después de algún tems va trobá la mort a la batalla y lo seu ejérsit va sé vensut y dispersat. Basano, victoriós, va aná cap a Esmirna, y al arribá, tota la gen com a vensedó lo obeíe. Lo familiá de Osbech, de nom Antíoco, que teníe a la hermosa dona a cárrec, per tranquil que fore, veénla tan bella, sense observá lealtat al seu amic y siñó, de ella se va enamorá; y com sabíe la seua llengua, y an ella aixó mol li agradabe, perque uns cuans añs com sorda y muda habíe tingut que viure, per no habéla entés dingú y ella no habé entés a dingú, insitat per l´amor, va escomensá a péndre tanta familiaridat en ella en pocs díes y no tenín cap considerassió al seu siñó que en armes y en guerra estabe, van fé un trate no sol amistós sino amorós, trobán tan la un com l´atre maravillós plaé daball dels llansols. Sentín que Osbech estabe vensut y mort, y que Basano veníe de pillaje, van dessidí no esperál allí y agarrán molta part de les coses de mes valor que allí teníe Osbech, juns y de amagatóns, sen van aná a Rodas; y no habíen viscut allí mol tems cuan Antíoco va enfermá de mort.

Están allí un mercadé chipriota mol amat per nell y mol amic seu, sentínse passá als atres, va pensá que li dixaríe an ell les seues coses y a la seua dona.
Y ya afilán la dalla de la mort, los va cridá als dos, diénlos:
- Vech que men vach sense reméi; lo que me dol, perque may tan me va agradá viure com ara me agradabe. Y sert es que de una cosa me mórigo contentíssim, perque, tenín que morí, me vech morí als brassos de les dos persones a qui vull mes que a cap atra que ñague al món, als teus, mol vullgut amic, y als de esta dona a qui mes que a mí mateix hay estimat desde que la vach conéixe. Es verdat que dolorós me es sabé que se quede forastera y sense ajuda ni consell, al morím yo; y mes dolorós me siríe encara si no te veiguera a tú que crec que tindrás cuidado de ella pel meu amor com lo tindríes de mi mateix; y per naixó, te rogo que, si me mórigo, que les meues coses y ella se quedon al teu cuidado, y de les unes y de l’atra fes lo que cregues que sirá lo consol de la meua alma. Y a tú, mol volguda dona, te rogo que después de la meua mort no me olvidos, per a que yo allá puga vassilá de que soc amat aquí per la mes hermosa dona que may va sé formada per la naturalesa. Si de estes dos coses me donáreu segura esperansa, sense cap duda men aniré consolat. Lo amic mercadé y la dona, al sentí estes paraules, ploraben; y habén callat ell, lo van confortá y li van prometre pel seu honor fé lo que los demanabe, si ell se moríe; y poc después va expirá y per nells va sé sepultat honorablemen. Después de pocs díes, habén despachat lo mercadé chipriota tots los seus negossis a Rodas y volén torná a Chipre en una coca(barquet) de cataláns que allí ñabíe, va preguntá a la hermosa dona qué volíe fé, ya que an ell li conveníe torná a Chipre.
La dona va contestá que aniríe en ell, si li apetiguere, de bona gana, esperán que per l´amor de Antíoco siríe tratada y mirada per nell com una germana. Lo mercadé va contestá que lo que an ella li agradare se faríe: y, per a deféndrela de consevol ofensa que puguere sobrevíndreli abáns de que arribaren a Chipre, va di que ere la seua dona. Van pujá a la nave, y habénlos donat un camarote a la popa, per a que les obres no pareguéren contráries a les paraules, en ella dormíe a una litera (llitera) bastán minuda. Pel que va passá lo que encara no habíe sigut acordat al partí de Rodas; es di que, insitánlos la oscurina, la comodidat y la caldoreta del llit, olvidada la amistat y l´amor per Antíoco mort, moguts per les ganes, van escomensá a burchás la un al atre, y abáns de que a Pafos arribaren, de aon ere lo chipriota, se habíen fet paréns; y una vegada a Pafos, mol tems va está en lo mercadé.
Va passá que a Pafos va arribá per algún assunto seu un gentilhome de nom Antígono, en mols añs y juissi encara mes gran, pero poques les riqueses, perque habénse enfangat en moltes coses al servissi del rey de Chipre, la fortuna li habíe sigut contraria. Este, passán un día per dabán de la casa aon la hermosa dona vivíe, habén anat lo mercadé chipriota en la seua mercansía cap a Armenia, li va passá per ventura vore a una finestra de la casa an esta dona. Com ere hermossíssima, va escomensá a mirála fíxamen, y volíe enrecordássen de aon la habíe vist atres vegades, pero de cap manera li veníe al cap.
La hermosa dona, que mol tems habíe sigut un juguet de la fortuna, arrimánse al final dels seus mals, al vore a Antígono se va enrecordá de habél vist a Alejandría al servissi de son pare, en no baixa condissió; pel que, consebín una esperansa de podé torná al estat real en los seus consells, sense pensá en lo mercadé, va fé cridá a Antígono. Vingut an ella, en timidés li va preguntá si ell ere Antígono de Famagusta, com creíe. Antígono va contestá que sí, y ademés de alló va di:
- Siñora, a mí me pareix conéixetos, pero no puc enrecordám de aón tos hay vist abáns; pel que tos rogo, si no tos es engorrós, que me faigáu memória de quí sou. La dona, veén que ere ell, plorán mol li va ficá los brassos al coll, y, después de una mica, an ell, que mol se maravillabe, li va preguntá si la habíe vist a Alejandría. Sentín Antígono esta pregunta la va reconéixe, ere aquella Alatiel, la filla del sultán que se creíe morta al mar, y va volé féli reverénsia; pero ella no lo va dixá, y li va rogá que en ella se assentáre una mica. Li va preguntá cóm y cuán y desde aón habíe arribat allí, ya que se creíe per tota la terra de Egipto que se habíe aufegat al mar, fée ya algúns añs.
A lo que va di la dona:
- Mes me valdríe que haguere sigut aixina en ves de habé tingut la vida que hay portat, y crec que mon pare voldríe lo mateix, si u sapiguere.
Y dit aixó, va torná a plorá; Antígono li va di:

- Siñora, no tos desconsoléu. Contéume les vostres calamidats y quina vida hau portat; per ventura los vostres assuntos podrán encaminás de un atra manera, en ajuda de Déu.
- Antígono - va di la hermosa dona - , me va paréixe vore a mon pare al vóret a tú, y moguda per l´amor y la ternura que an ell li hay tingut, podénme amagá me hay manifestat a tú; y per naixó, lo que durán la meua mala fortuna sempre hay tingut amagat, a tú com si fores mon pare tu descubriré. Si veus que pots fém torná de algún modo a la meua condissió, te rogo que u fáigues; si no u veus cla, te rogo que may a dingú li digues que me has vist o que has sentit algo de mí.
Y dit aixó, sempre plorán, lo que li habíe passat desde que va naufragá a Mallorca hasta aquell pun li va contá; Antígono, mogut per la Piedat, va escomensá a plorá, y después de pensá un rato, va di:

- Siñora, ya que amagat ha estat quí sou, sense falta tos tornaré mes volguda que may al vostre pare, y después com dona al rey del Algarve. Y preguntat per nella que cóm, lo que habíe de fé li va di; y sense pédre tems, sen va entorná Antígono cap a Famagusta y sen va aná a trobá al rey, al que li va di:
- Siñó meu, podéu al mateix tems fétos grandíssim honor a vos, y a mí (que soc pobre per vos) gran profit sense que tos costo mol.
Lo rey li va preguntá cóm. Antígono entonses va di:

- A Pafos ha arribat la hermosa jove filla del sultán, de la que ha corregut tan la fama de que se habíe aufegat; y, per a presservá la seua honestidat, grandíssimes privassións ha patit mol tems, y ara se trobe en pobre estat y dessiche torná a son pare. Si a vos tos apetix enviálay en la meua custodia, siríe un gran honor per a vos, y un gran be per a mí; y no crec que may tal servissi se li olvidare al sultán.
Lo rey, mogut per real magnanimidat, va contestá que sí: y envián a per nella, a Fainagusta la va fé vindre, aon per nell y per la Reina en incontable festa y en magnífic honor va sé ressibida; después, lo rey y la Reina li van preguntá per les seues calamidats, y segóns los consells donáts per Antígono va contestá y u va contá tot. Y pocs díes después, demanánu ella, lo rey, en bona y honorable compañía de homes y de dones, en la custodia de Antígono la va torná al sultán; si va sé selebrada la seua tornada dingú u pregunte, tots u saben be, y lo mateix en Antígono en tota la seua compañía. Después de descansá una miqueta, va volé lo sultán sabé cóm ere que estabe viva, y aón se habíe aturat tan tems sense may habéli fet sabé res sobre la seua condissió.
La jove, que habíe adeprés be les enseñanses de Antígono, a son pare aixina li va escomensá a parlá:
- Pare meu, después de vin díes de anámen del vostre costat, per una fiera tempestat la nostra nave se va esguellá, va encallá a sertes playes allá al Ocsidén, prop de un puesto que se diu Aigüesmortes, una nit, y qué va passá en los homes que a la nostra nave anaben no u sé ni u vach sabé may; de lo que men enrecordo es de que, arribat lo día y yo casi tornán de la mort a la vida, habén sigut ya la nave vista per los llauradós, van córre a robála desde tota la comarca, y yo y dos de les meues dones vam sé ficades a la vora primé, y después agarrades per los joves que van escomensá a fugí, un en una y los atres en les atres pobretes. Qué va sé de elles no u vach sabé may; pero habénme agarrat a mí, que me ressistía esgarrañánlos, entre dos joves y arrastránme per los pels, plorán yo, va passá que, passán los que me arrastraben per un caminet per a entrá a un bosque grandíssim de carrasques, cuatre homes en aquell momén van aparéixe per allí a caball, y los que me arrossegáen me van soltá y sen van aná pitán. Los cuatre homes, que per lo seu semblán me pareixíen de autoridat, vist alló, van córre aon yo estaba y mol me van preguntá, y yo mol vach di, pero ni me van entendre ni an ells los vach compéndre. Ells, después de llarga consulta, pujánme a un dels seus caballs, me van portá a un monasteri de nones (monges), y vach sé allí ressibida y sempre honrada, y en gran devossió jun en elles hay servit desde entonses a San-Crescencio-a-la-cova, a qui les dones de aquell país adoren. Pero después de está un tems en elles, y habén adeprés ya algo de la seva llengo, preguntánme quí era y de aón, y sabén yo aón estaba y tenín temó de, si día la verdat, sé perseguida com enemiga de la seua religió, vach contestá que era filla de un gran gentilhome de Chipre, que me habíe enviat a Creta per a casám, y per azar allí habíem sigut portats al naufragá. Y moltes vegades en moltes coses, per temó a lo pijó, vach acatá les seues costums; y preguntánme la mes gran de aquelles Siñores, a la que díen «abadesa», si a Chipre me agradaríe torná, vach contestá que res dessichaba mes; pero ella, procurán pel meu honor, may me va volé confiá a dingú que cap a Chipre vinguere hasta que fa uns dos mesos, cuan van arribá allí serts homes bons de Fransa en les seues dones, entre los que algún parén teníe la abadesa, y sentín ella que a Jerusalén anaben a visitá lo sepulcro aon aquell a qui tenen per Déu va sé enterrat después de sé matat per los judíos a la Creu, an ells me va encomaná, y los va rogá que a Chipre vullgueren entregám a mon pare. Cuán me van honrá estos gentilhomes y alegremen me van ressibí jun a les seues dones, llarga história siríe de contá. Embarcats, pos, a una nave, después de mols díes vam arribá a Pafos; y allí, sense conéixem dingú ni sabé qué tenía que di als gentilhomes que a mon pare me volíen entregá, segóns los habíe sigut manat per la venerable Siñora, me va portá Déu, a qui potsé donaba llástima, a Antígono a la mateixa hora que natros desembarcáem a Pafos; lo vach cridá y en la nostra llengua, per a no sé entesa per los gentilhomes ni les Siñores, li vach di que com a filla me ressibiguere. Ell me va entendre enseguida; y fénme gran festa, an aquells gentilhomes y an aquelles Siñores segóns les seues pobres possibilidats va honrá, y me va portá al rey de Chipre, que en honor me va ressibí y aquí a vos me ha enviat. Si algo per di quede, que u conto Antígono, que moltes vegades me ha sentit esta peripéssia. Antígono, entonses, giránse cap al sultán, va di:

- Siñó meu, tal com me u ha contat moltes vegades y com aquells gentilhómens en los que va vindre me van contá, tos u ha contat; sol una part ha dixat per dítos: cuán me van parlá de la honesta vida que en les Siñores religioses habíe portat y de la seua virtut y de les seues loables costums, y de les llágrimes y dels plos que van fé les Siñores y los gentilhomes cuan, tornánmela, se van separá de ella. De estes coses si yo vullguera di lo que ells me van di, no en este día sino en tota la nit que ve no ne tindríem prou; segóns les seues paraules mostraben y lo que yo hay pogut vore, podéu está orgullós de tindre la mes hermosa filla y la mes honrada y la mes valenta que datre siñó que porto corona pugue tindre.
Estes coses va selebrá lo sultán y moltes vegades va rogá a Déu que li donare la grássia de recompensá a consevol que haguere honrat a la seua filla, y mes al rey de Chipre per qui honradamen li habíe sigut tornada; y después de uns díes, habén fet prepará grandíssims regalos per a Antígono, li va doná llisénsia de torná a Chipre, donánli al rey en cartes y en embaixadós espessials grandíssimes grássies pel que li habíe fet a sa filla. Y después de aixó, volén que lo que habíe sigut escomensat se faiguere, es a di, que ella fore la dona del rey del Algarve, an éste tot lay va fé sabé, escribínli y diénli que si li apetíe tíndrela per dona, que enviare an algú per nella. Mol va selebrá aixó lo rey del Algarve y, envián honorablemen a per nella, alegremen la va ressibí. Y ella, que en uns atres vuit homes unes deu mil vegades se habíe gitat, a la seua vora se va gitá com si fore virgen, y li va fé creure que u ere, y, Reina, en ell alegremen mol tems va viure después. Y per naixó se diu:

«Boca besada no pert la fortuna, que se renove com la lluna».


OCTAVA