Mostrando las entradas para la consulta bruta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta bruta ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 4 de septiembre de 2017

Temps de Franja, L'ou de la serp, Monclús

Temps de Franja, 2010, número 97, L'ou de la serp, Juaquinico Monclús (presidén de la Ascuma, catalaniste com ell sol).
 
Aspis, Aspic, s. m., lat. aspis, aspic.
Una serpen es que es appellada en lati aspis.
V. et Vert., fol. 104. (Este texto en plana lengua romana se assemelle bastán al catalá subnormalitzat que fan aná los subnormals catalanistes)
Il est un serpent qui en latin est appelé aspic.
Eluc. de las propr., fol. 277.
De l'oeuf d'aspic naît le basilic.
CAT. Aspit (àspit, serp). ESP. Áspid. PORT. Aspid. IT. Aspide.

Temps de Franja, 2010, número 97, L'ou de la serp, Juaquinico Monclús (presidén de la Ascuma, catalaniste com ell sol).

Franja Viva ha ficat este texto a la seua página de Facebook.
El passat 20 de març van ocórrer a la població matarranyenca (es del Mezquín, Mesquí, atontats) de la Codonyera uns fets absolutament vergonyosos que no haurien d'haver-se produït mai: aproximadament uns cent veïns van impedir que es pogués celebrar una xerrada divulgativa de la nova Llei de Llengües aragonesa —a càrrec de la CHA, una formació, per cert, gens sospitosa de catalanisme (JA JA JA!) —, amb crits contra 'el català' i l'exhibició de cartells on s'afirmava que ells defensaven el 'chapurriau' , una expressió per si sola prou eloqüent, ja que etimològicament vol dir llenguatge mal parlat/ aixó chapurrear en castellá / 

 
champouirau, champoiral, chapurriau
CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnold'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.  / Som chapurriaus
Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto; bueno, implíssit al provensal. /

Deixant de banda els aspectes surrealistes del cas —o precisament per això mateix— sembla bastant evident l'actuació d'una mà oculta al darrere, perquè una manifestació així, amb consignes i cartells, en una població d'aquestes característiques no s'organitza espontàniament; i no només això, sinó —cosa absolutament comprovable i òbvia— que hi hagué una fase prèvia d'intoxicació i escalfament deliberats de la població per part del mateix ajuntament, regit pel PAR. Precisament, la posició del PAR i del PP en relació a la nostra llengua és d'una absoluta bel·ligerància i hostilitat, fins al punt de negar-li el nom comunament acceptat pel món científic i de pretendre que en el seu àmbit territorial aragonès no sigui més que una sèrie de 'modalitats' locals, o, pitjor encara, una mena d'engendre inclassificable. És més, aquestes formacions duen a terme, amb total impunitat i amb la passivitat de gran part de la ciutadania, una guerra bruta contra la llengua, i s'ha arribat —com ha explicat Joaquim Montclús des de les pàgines de 'Temps de la Franja del meu cul'— a finançar actes dedicats 'a fer soroll contra el català' per part de persones que han ocupat càrrecs institucionals en representació del PP. Aquesta guerra bruta, però, no es dóna únicament a l'Aragó, sinó també a la resta del nostre àmbit lingüístic. Així, el màxim dirigent del PP a les Balears —per no parlar del País Valencià…— no s'amaga de dir que si arriben a manar treuran l'obligatorietat de conèixer el català per part del personal sanitari —del castellà, vés per on, no diu res…— i es fomentarà el mallorquí, el menorquí, l'eivissenc i —agafeu-vos— el formenterenc [sic]. És allò tan vell i tan clàssic del 'divideix i venceràs'.
Així u hau fet en lo aragonés /

I aquesta política de genocidi cultural no solament la duu a terme el PP en relació a la nostra llengua, a Galícia i Euskadi fa el mateix. I encara sort que som a la UE, perquè no vull ni imaginar on arribarien en cas contrari. Tornant als tristos fets de la Codonyera, el que més irrita és la manipulació descarada del PAR, amb el recolzament del PP i, si cal, de tota la caverna mediàtica, d'unes qüestions que haurien de ser intocables. Hi ha coses amb les quals no es juga!, i és una obscenitat i una indecència servir-se de certs temes per fer política partidista de curta volada. En veritat, els aprenents de bruixot hereus de la vella política caciquil i franquista, basada en els tòpics i la ignorància secular, que tan irresponsablement han promogut aquesta mascarada han demostrat tenir molt poc respecte per a la senzilla i bona gent de la Codonyera, que ha estat vilment manipulada en funció d'interessos inconfessables. El més execrable, però, no és tant la manipulació en si, sinó el cinisme i el desvergonyiment amb què ha estat feta, perquè tant els manipuladors com els mateixos manipulats —almenys en la seva immensa majoria— són perfectament conscients que la llengua que es parla a la Codonyera —independentment del seu nom— és la mateixa que es parla a, per exemple, Morella o Tortosa. Però això als manipuladors els és ben igual, el que prima és la seva voluntat anihiladora —i no se n'amaguen—, la voluntat de fomentar l'odi, la voluntat de fer que els habitants de la Codonyera es regeixin per la irracionalitat, contra tota evidència i sentit comú, apel·lant al foment dels instints més baixos, de la mateixa manera que el totalitarisme alemany apel·lava al recurs de l'antisemitisme. D'aquí l'inquietant títol que encapçala aquestes línies, perquè tantes mostres d'intransigència i de manca d'acceptació de la diversitat causen molta inquietud. Malauradament, alguna cosa molt greu i molt lletja està covant-se. En realitat, el cor de la qüestió radica en la combinació letal entre jacobinisme i caciquisme que representa l'acció combinada i complementària del PP i del PAR contra tot allò que pugui implicar un ús normal del català en l'àmbit de la comunitat autònoma aragonesa. De fet, tampoc no ens hauria de sorprendre, perquè malauradament, i en línies generals, el jacobinisme a l'Estat espanyol s'imbrica i es confon ben sovint amb els vells caciquismes locals, és a dir, amb la reacció pura i dura en la seua forma més rupestre i primària. Així, un dels objectius dels jacobinistes és la imposició amb ànims uniformadors de determinades característiques folklòriques o pseudoculturals — si cal, fins i tot negant la realitat i les opinions científiques —, per, en darrera instancia, mantenir els seus privilegis, funcionarials i caciquils.

Algunes fotos del acte trobades a internet, google images

 
 
 
Somos de Aragón y no hablamos catalán, todos juntos a luchar
 
Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, Codoñera
 
Agón está lo del finestró ? Gracia Zapater, J. M.
 
Eixe cap pelat es lo del meu amic Lo Bola (QEPD)
 
Eixe cap pelat es lo del meu amic Lo Bola (QEPD)

Ne falte alguna
 
Ne falte alguna ....
 
 

domingo, 16 de abril de 2017

Sária, sáries, sárria

Sária, sáries




  saria, sàrria, sáries, macho, mula

SÀRRIA (i més dialectal sària). f. 
|| 1.   Recipient d'espart o de palma, d'un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems, i serveix, posat de través damunt una bístia, per a transportar les coses més diverses, com fruita, verdures, aviram, terra, herba, fems, etc.; cast. serón. Sàrria d'angiles o de peix salat, Leuda Coll. 1249, 254. No sia negun reuenedor qui gos comprar neguna caça ni ous... ni sàrries ni senayles, doc. a. 1299 (BABL, xii, 202). XIII sàrries de rajoles de Paterna, doc. a. 1402 (Misc. Puig 28). Lo lançol blanch, lo cel cristallí; la sàrria, que u cobre tot, són los cels ab les steles, Sermons SVF, i, 176. Quatre sàrias oldanes, dues d'espart e dues de palma, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Posaren-les dins una sàrria, Tirant, c. 19. Tres sàries, la una xica e dues grans, doc. a. 1499 (Misc. Puig, i, 133). El traginer descarregava sàrries curulles de conquilles, Foix Diari 57.
|| 2. fig. Dona bruta o menyspreable (Empordà). Ja t'adobaré jo, ja, mala sàrria!, Girbal Pere Llarch 41.
|| 3. pl. Esquellots (Petra, Vilafr. de B.); cast. cencerrada.
    Loc.
—a) A sàrries: molt, en gran manera (Eiv., Formentera). «Sa salsa m'agrada a sarris».—b) Pobra sàrria!: es diu d'una dona que vol que tot l'hi portin ben a punt perquè ella no hagi de treballar ni molestar-se gens (Empordà).—c) ¿Quina sàrria busca?: es diu per demanar de què se les heu, de què es tracta (Valls).
    Fon.: 
sáriə (Ripollès, Gir., Empordà, Cardona, Solsona, Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Ciutadella); sáriɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Bellpuig, Sta. Col. de Q., Maó); sária (Calasseit); sári (Ross., Conflent, Mall., Eiv.); sáɾiɛ (Tremp, Oliana, Artesa de S., Agramunt, Gandesa, Sueca, Alcoi); sáɾia (Tamarit de la L., Freginals, Morella, Benassal, Cast., Val., Xàtiva, Gandia, Sanet, Pego, Benidorm, El Pinós, Crevillent).
    Intens.:
—a) Augm.: sarriassa (Ja l'adreçaria, ja, ella, an aquella sarriassa!,Girbal Pere Llarch 173);—b) Dim.: sarrieta, sarriona, sarrió;—c) Pejor.: sarriota, sarriot.
    Etim.: 
incerta; s'ha considerat probable un origen gòtic *sahrja, però darrerament Coromines prefereix partir d'una forma ibèrica (proto-basca) *sarea; vegeu Corominas DECast, s. v. sera, i Congr. Barc. 408.
SARRIÀ 
|| 1. topon. a) Poble situat prop de la ciutat de Girona.—b) Antic poble i avui barriada de la ciutat de Barcelona.—c) Alqueria del terme de Calvià (Mall.).—d) Callosa d'En Sarrià: vila de la part meridional del País Valencià.
|| 2. Llin. existent a Barc., St. Antolí i Vilanova, Xixona, etc.
    Etim.: 
d'un derivat llatí en -anu d'algun nom personal com Sarius Serius; en els documents llatins medievals apareixen les formes Sirriano (a. 986), Serriano (a. 1011) i Sarriano (a. 1279). La forma Sarrian apareix com a nom personal en un doc. de l'any 1265: CL sous, Item a'N Sarrian per son ofici, ap. Soldevila PG, iii, 455.


SARRIÓ (i dial.sarió). m.
|| 1. Sàrria usada principalment per al transport de carbó a esquena de bístia (Ribes, Garrotxa, Empordà, Collsacabra, Manresa, Tremp, Conca de Barberà, Vinaròs); cast. serón. Sarrió de espart pera portar carbó o altres coses: Spartea sporta, Lacavalleria Gazoph. El bosc va desaparèixere convertit en fusta i carbó, sarrions d'escorxa i faixines de rama, Pous Empord. 8.
|| 2. Sàrria relativament petita per a portar coses a coll els homes (Urgell, Calasseit, Priorat, Tortosa, Benassal).
|| 3. Peça de llatra de palma, de forma rodona, de 4 a 6 pams de diàmetre i amb dues anses, que serveix per a aplegar i transportar agranadures, palla i altres residus (Mall.).
|| 4. Estorí de palmes, forrat de tela de sac, que es posa darrera l'albarda perquè la sàrria no faci mal a la bístia (Santa Margalida).
|| 5. Morrió d'espart per a donar menjar als animals (Sueca); cast. morral.
|| 6. Cabàs gran, de palma, que s'usa per a posar-hi figues (Tortosa).
|| 7. Sarrió de carbó: nom satíric que es dóna als capellans perquè van vestits de negre (Llofriu).
    Fon.: sərió (or., bal.); sarió (Priorat); saɾió (Urgell, Tortosa, Maestrat).
    Intens.:—a) Augm.: sarrionàs.—b) Dim.: sarrionet, sarrionetxo, sarrionel·lo, sarrioneu, sarrioniu.—c) Pejor.: sarrionot.
    Etim.: derivat de sàrria.

2. SARRIÓ
Llin. existent a Barc., Alberic, Canals, Sueca, Al., Villena, etc.
    Etim.: del topònim aragonès Sarrión (Passant per Montalbà, per Mora y per Sarrió, Pere IV, Cròn. 369).

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inosséns, llibre tersé.

Llibre tersé.

La milana.

Y en éstes, se presente al cortijo lo Azarías, y la Régula li va doná los bons díes y li va estendre un sac de palla jun a la cuina com acostumáe, pero lo Azarías ni la mirabe, se unflabe y fée com si mastegare algo sense tindre res a la boca y san germana, ¿te passe algo, Azarías, no estarás dolén? y lo Azarías, la buida mirada al foc, gruñíe y ajuntabe les genives desdentegades, y la Régula, ae, no te se haurá mort l´atra milana que tú dius, ¿verdat, Azarías? y después de mol insistí, lo Azarías, lo siñoret me ha despedit, y la Régula, ¿lo siñoret? y lo Azarías, diu que ya soc vell, y la Régula, ae aixó no pot dítu lo siñoret, si te has fet vell, al seu costat ha sigut, y lo Azarías, yo ting un añ mes que lo siñoret, y mastegáe lo no res, assentat al taburet, en los colses a les garres, lo cap entre les mans, la mirada perduda, fixa al fogaril, pero, de repé, se va sentí lo alarit de la chiqueta Menuda y los ulls del Azarías se van iluminá, y los seus labios se van estirá en una sonrissa babeján, y li va di a san germana, arrímam a la chiqueta Menuda veus, y la Régula, ae, estará bruta y lo Azarías, alcánsam a la chiqueta Menuda, y, dabán la seua insisténsia, la Régula se va incorporá y va torná en la Charito y lo seu cos no abultabe mes que lo de una llebre y les seues cametes se doblegáen com les de una nina de drap, com si estigueren desossades, pero lo Azarías la va agarrá en los dits tremolosos, la va acomodá a la seua faldeta, li va aguantá delicadamen lo seu cabet desarticulat contra lo seu bras fort, per deball del sobaco, y va escomensá a rascála suaumen entre les selles mentres musitabe, milana bonica, milana bonica... y aixina que va torná Paco, lo Baixet, de la volta de la tarde, la Régula va eixí a trobál, ae, tenim visita, Paco, ¿a que no saps quí ha vingut? y Paco, lo Baixet, va ensumá un momén y va di, ton germá ha vingut, y ella has ensertat, pero esta vegada no per una nit, ni per dos, sino pera quedás, ell diu que lo siñoret lo ha despedit, veus a sabé, haurem de informámos, y al matí siguién, conforme se va alsá Deu, Paco, lo Baixet, va ensillá la yegua y, al galop, va franquejá la valleta, lo collet ple de carrascots y lo jaral y se va presentá, escoltat per los aullits dels mastíns, al cortijo del siñoret del Azarías, pero lo siñoret descansabe y Paco, lo Baixet, se va apeá y se va quedá un rato de charrada en la Lupe, la de Dacio, lo Gorriné, un pledepolls, aixó es lo que es, tot lo cuchitril ple de merda y, per si fore poc, se pixe a les mans, sirá desahogat, y Paco, lo Baixet, assentíe, pero, aixó no es nou, Lupe y la Lupe, nou no es, pero, a la llarga, canse, en la seua inacabable letanía de lamentassións, y aixina hasta que va apareixe lo siñoret y Paco, lo Baixet, entonses, se va ficá de peu, com ere de ley, bones, bones mos les dono Deu, siñoret, se va traure la gorra y va escomensá a donáli voltes y voltes entre les mans, com si li estorbare, y, al remat, siñoret, lo Azarías diu que vosté l´ha despedit, ya veu quínes coses, después de tans añs, que lo siñoret, a vore si mos entenem, ¿quí eres tú?, ¿quí te ha donat vela an este enterro? y Paco, lo Baixet, acobardat, perdono, lo germá polític del Azarías, lo del Piló, aon la Siñora Marquesa, un treballadó de Crespo, lo Guarda Majó, pera que me entengue, y lo siñoret del Azarías ¡ah, ya! y movíe lentamen lo cap, afirmán, los ulls tancats, com si cavilare, y al final, va admití, pos lo Azarías no diu cap mentira, que es sert que l´hay despedit, tú me dirás, un payo que se pixe a les mans, yo no puc minjám una surita que ell haigue desplomat, ¿ten dones cuenta?, ¡en les mans pixades!, aixó es una gorrinada y dísme tú, si no me pele les surites y atres muixóns ¿quín servissi me fa al cortijo un carcamal com ell que no té res aquí?, y se siñalabe lo fron, se apretabe en forsa un dit a la pulsera, lo pols, y Paco, lo Baixet, los ulls a les puntes de les seues botes, continuabe voltán la gorra entre les mans, aixina, y al remat, va ajuntá valor y raó, ben mirat, no li falte, siñoret, pero fáigues cuenta, lo meu - mon - cuñat va traure la primera den aquí, que pera San Eutiquio sixanta un añs, que se diu pronte, de chiquet, com qui diu... pero lo siñoret va moure una ma y lo va interrompre, tot lo que vullgues, tú, menos eixecám la veu, sol faltaríe, que si al teu cuñat l´ham aguantat sixanta un añs lo que mereixco es un premio, ¿sens?, que bons están los tems pera arreplegá de caridat a un anormal que se u fa tot per los racóns, y per si fore poc, se pixe les mans abáns de pelám les turcassos, una repugnansia, aixó es lo que es, y Paco, lo Baixet, sense dixá de donáli voltes a la gorra, assentíe, cada vegada mes tenuemen, si men fach cárrec, siñoret, pero ya veu, allí, a casa, dos pesses, en cuatre sagals...y lo siñoret, tot lo que vullgues, tú, pero lo meu no es un assilo y pera estes situasións está la familia, ¿o no? y Paco, lo Baixet si vosté u diu, y, passet a passet, reculabe cap a la yegua, pero cuan va ficá lo peu al estribo y va montá, al siñoret del Azarías se li van amontoná a la boca noves raóns, que ademés de lo que te porto dit, tú, lo Azarías blasfeme y los trau los taps a les rodes dels coches dels meus amics, dónaten cuenta, aixina fore lo mismíssim ministre, compendrás que yo no puc invitá a dingú pera que eixe anormal... y anáe alsán gradualmen la veu mentres Paco, lo Baixet, se alluñabe al trote de la yegua, ...li dixo los neumátics forros... ¡compendrás...! pero, ben mirat, lo Azarías ere un engorro, un atra criatura, igual que la chiqueta Menuda, ya u díe la Régula, inosséns, dos sans inosséns, aixó es lo que són, pero ni la Charito se estáe coteta, y lo Azarías ni a sol ni a sombra y, a la nit, ni pegá ull, en los seus passeos y carraspeján, y voltáe com un gos, y aixina hasta la matinada que se assomabe a la corralada, mastegán saliveta, los pantalóns caiguts, y los gorrinés y los guardes y los gañáns, sempre la mateixa copla, Azarías, ¿vas a peixcá? y ell sonreíe a lo no res, mentres rascabe los barróns del galliné, y ronronejabe ajuntán les genives, y, al acabá, agarráe dos cartóns de vime o esportes una a cada ma y díe, men vach a fé fem pera les flos, y, franquejabe la tanca, y se perdíe per la lloma, entre les jares y les carrasques, buscán a Antonio Abad, lo pastó, que per la hora que ere no podíe está mol llun, y, tal com sel topetáe, se ficáe a caminá parsimoniosamen detrás del bestiá, acachánse y arreplegán cagallóns ressién eixits hasta que omplíe los cartróns y, una vegada plens, tornáe al cortijo rossegán paraules que no se escoltáen, la blanca saliveta empastada a les comissures y tal com entrabe a la corralada, ya estabe la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, la del Crespo, o qui fore, ya ha vingut lo Azarías en lo abono dels geranios, y lo Azarías, sonreíe, y anabe bordeján les eretes de les flos escampán equitativamen los cagallóns entre ells, y la Pepa, o lo Abundio, o la Remedios, o lo mateix Crespo, embutix mes merda al cortijo que la que trau, y la Régula, en passiénsia, ae, no moleste a dingú y per lo menos está entretengut, pero lo Facundo, o la Remedios, o la Pepa, o lo mateix Crespo, ficaen mala cara, tú vorás cuan vingue la Siñora, pero lo Azarías ere templat y aplicat y, matí tras matí, tornáe dels carrascals en dos cartóns carregats de conguitos, de tal forma que, al cap de unes semanes, les flos de les eres apenes eixíen per damún de los muntets de cagallóns redóns, negres com volcáns menuts, y la Régula va tindre que imposás, ae, mes fem, no, Azarías, ara passéjam un rato a la chiqueta Menuda, li va di, y, a la nit, li va demaná a Paco, lo Baixet, que buscare algo que fé pera lo Azarías, pos los jardíns teníen massa abono y si sel dixáe gossejá, en seguida li entrabe la manta y li donabe per gitás entre los alborsés y dingú podíe traure res de ell, pero, per aquells díes, lo Rogelio, lo mosset, ya se apañabe sol, y anáe de aquí cap allá en lo tractó, un tractor roch, ressién importat, y sabíe armál y desarmál y cada vegada que veíe a la Régula preocupada per lo Azarías, li díe, yo me emporto al tío, mare, perque lo Rogelio ere efusiu y charradó, tot lo contrari que lo Quirce, cada día mes furo y callat, que la Régula, ¿qué li deu passá al Quirce desde fa un tems? se preguntabe, pero lo Quirce no donabe explicassións y, cada vegada que teníe dos hores libres, desapareixíe del cortijo y tornáe a la nit, una mica engatat y serio, que may sonreíe, may, menos cuan son germá Rogelio li preguntáe al Azarías, tío ¿per qué no mos conte vosté les panolles? y lo Azarías, dóssilmen, convensut per la fiebre de sé útil, se arrimabe al enorme mun de panolles, prop del silo y una, dos, tres, cuatre, sing... contabe, y, sempre, al arribá a onse, díe, coranta tres, coranta cuatre, coranta sing, y, entonses, sí, entonses lo Quirce sonreíe, en una sonrissa una mica forsada, pero pera una vegada que sonreíe, sa mare, la Régula, se ficáe pita y lo renegáe, les cames ubertes, los brassos de engerra, assuriacánlo en los ulls, ae, aixó sí que es majo, enríuressen de un agüelo inossén es ofendre a Deu, y, enfadada, sen anabe a buscá a la chiqueta Menuda, la preníe als seus brassos y lay dixáe al Azarías, tin, adormixla, ella es la única que te comprén, y lo Azarías preníe amorosamen a la chiqueta Menuda y, assentat al pedrís de la porta, la gronsáe y li díe a cada pas, en veu brumosa, ablanida per la falta de dens, milana bonica, milana bonica, hasta que los dos, casi a un mateix tems, se quedaben adormits a la solissombra de la parra de moscatell, sonrién com dos ángels, pero un matí, la Régula, mentres pentináe a la chiqueta Menuda, va trobá un poll entre les púes de la pinta y se va mosquejá y va aná aon lo Azarías, Azarías, ¿cuán tems fa que no te rentes? y lo Azarías, aixó los señoritos, y ella, la Régula, ae, los señoritos, l´aigua no coste perres, tros de marrano, y lo Azarías, sense di ni chut, va amostrá les seues mans de un costat y del atre, en la roña acumulada a les arrugues, y, finalmen va di humilmen, a modo de explicassió, me les pixo cada matí pera que no me se faiguen cribasses, y la Régula, fora de sí, ae, sirás asquerós, ¿no veus que estás crián miseria y lay apegues a la criatura? pero lo Azarías la mirabe confós o confundit, en les seues grogues nines dels ulls imploráns, lo cap cacho, gruñín cadensiosamen, com un cachorret, mastegán saliveta en les genives pelades, y la seua inossénsia y sumisió van desarmá a san germana, haragán, mes que dropo, tindré que ocupám de tú com si fores un atra criatura, y, a la tarde siguién, va pujá al remolque, jun al Rogelio y sen van aná cap a Cordovilla, aon lo Hachemita, y va comprá tres camisetes y, tornán a casa, se va encará en lo Azarías, ten fiques una cada semana, ¿me has entés? y lo Azarías assentíe y fée momos, pero passat un mes, la Régula va torná a buscál, daball del oró, ae, ¿se pot sabé aón has ficat les camisetes que te vach comprá?, va pera cuatre semanes y encara no ten hay rentat cap, y lo Azarías va baixá los ulls grocs y sangosos, hasta que san germana va pedre la passiénsia y lo va sacsá y tal com lo sacsáe per les solapes eixecades, va vore les camisetes, una damún del atra, sobreficades, les tres, y cochino, mes que marrano, que eres encara pijó que los gorrinos, tráute aixó, ¿sens?, llévat aixó, y lo Azarías, sumisamen, se va traure la parchejada jaqueta de pana parda y, después, les camisetes, una detrás del atra, les tres, y va dixá al descubert un pit de Hércules, cubert de una pelusa canosa, y la Régula, ae, cuan ten tragues una te fiques l´atra, la llimpia, trau y fica, eixa es tota la siénsia, y lo Rogelio a riure, que se tapáe la boca en la seua ma gran y morena pera sofocá la rissa y no enfadá a sa mare y Paco, lo Baixet, assentat al pedrís, contemplabe la essena apoquit y baixabe lo cap, abatut, es encara pijó que la chiqueta Menuda, rossegáe, y aixina va aná corrén lo tems y, cuan va arribá la primavera, al Azarías li van vindre alusinassións, y a totes hores se li representabe son germá, lo Ireneo, de nit en blang y negre, com enmarcat a un escapulari, y de día, si se gitáe entre la torvisca, policromat, gran y totpoderós, damún del fondo blau del sel, com va vore un día a Deu-pare a un grabat y, en estos casos, lo Azarías, se eixecáe y sen anáe aon la Régula, avui ha tornat lo Ireneo, Régula, díe, y ella ae, un atra vegada, díxa al pobre Ireneo en pas y lo Azarías al sel está y ella, a vore ¿quín mal li va fé a dingú? pero les coses del Azarías en seguida trassendíen al cortijo y los gorrinés, y los pastós y los gañáns féen vore que sel trobáen y li preguntaben, ¿qué va sé del Ireneo, Azarías? y lo Azarías alsáe los muscles, se va morí, Franco lo va enviá al sel, y ells, com si fore la primera vegada que lay preguntaben y ¿cuán va sé aixó, Azarías, cuán va sé aixó? y lo Azarías movíe repetidamen los labios antes de contestá, fa mol tems, cuan los moros, y ells se pegáen en los colses y reprimíen la rissa y tornáen a di, ¿y estás segú de que Franco lo va enviá al sel, no lo enviaríe al infern? y lo Azarías negabe fort en lo cap, sonreíe, babejabe y señalabe cap amún, al blau, yo lo vech ahí dal cada vegada que me tombo entre la torvisca, aclaríe, pero lo mes grave pera Paco, lo Baixet, eren los desahogos del Azarías, ya que a consevol hora del día o de la nit, son cuñat abandonabe la casa, buscabe un racó, ben prop de la tapia, o a les eretes, o del sopadó o prop del oró, se baixabe los calsonsillos, se ajupíe y u fée, aixina que Paco, lo Baixet, cada matí, antes de la volta, ixíe al pati com un enterradó, lo cávec al muscle y tratabe de borrá les seues patades y llugo, tornaé a la Régula y se queixáe, este home té que tindre les canilles fluixes, de un atre modo no se explique, y cada dilluns y cada dimats, apareixíe al cortijo una nova pasterada y Paco, lo Baixet, venga, fóli, en la cavegueta, cávec o chapo, a tapáu, pero pesse als seus esforsos, cada vegada que ixíe de casa y obríe los forats del nas - per aon segóns díe lo siñoret Iván, los díes que estabe de bones, se li veíe lo servell - li veníe la peste o corrompina y se desesperabe, ¡ya torne a putí, Régula, ton germá no té arreglo!, y la Régula, desolada, ae, y ¿qué vols que yo li faiga? no es mala creu la que nos ha caigut damún, pero, per aquells díes, lo Azarías va escomensá a trobá en falta les carreres del caro y cada vegada que vée a son cuñat quieto, parat, se arimáe an ell, zalamero, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, li díe, y Paco, lo Baixet, mut, com si no fore pan ell, y lo Azarías, arrímam a la serra a corre lo caro, Paco, y Paco, lo Baixet, mut, com si no lay diguere an ell, hasta que una tarde, sense sabé cóm ni per qué, li va vindre la idea, que se va obrí pas al seu menut serebre com una llum, y entonses, sen va aná cap a son cuñat, y si te arrimo a la serra a corre lo caro, ¿u farás al monte?,¿no tornarás a fé de ventre a la corralada? y lo Azarías, si tú u dius, y, a partí de aquella fecha, Paco, lo Baixet, cada tardet, aupabe al Azarías a la grupa de la yegua y lo portáe en ell y, ya nit tancada, se apeaben a la falda de la serra, y, mentres Paco, lo Baixet, se acomodabe al roquissal, aguardán, prop del alcornoque mocho, lo Azarías se perdíe pel brosquill, entre les jares y la montera, belcat, acechán com una alimaña, obrínse pas entre la greñura y, al cap de una llarga paussa, Paco, lo Baixet, sentíe lo seu reclam, ¡eh, eh!, y acte seguit, lo silénsio, y al remat, la veu levemen nassal del Azarías, ¡eh, eh! y después de fé lo reclam tres o cuatre vegades en vano, lo caro contestáe, ¡jujujujú, jujujujú! y, entonses, lo Azarías arrencabe a corre, com un macareno, y lo caro aullabe detrás y de cuan en cuan, soltabe la seua lúgubre carcañada y Paco, lo Baixet, desde lo Canchal del Alcornoque, sentíe los cruixits de la malea al trencás y, poc después, lo aullit del caro, y, después, la seua carcañada que geláe la sang y mes después, res y, passat un cuart de hora, apareixíe lo Azarías, en la cara y les mans cubertes de ñafres, en la seua sonrissa babeján, felís, bona carrera li hay donat, Paco, y Paco, lo Baixet, a lo seu, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, encara no, Paco, no hay tingut tems, y Paco, lo Baixet, pos, venga, dónat pressa, y lo Azarías, sense dixá de sonriure, chupánse los esgarraps de les mans, se alluñáe uns metros, se ajupíe contra alguna matissa y descarregabe, y aixina día tras día, hasta que una tarde, al acabá mach, se va presentá lo Rogelio en una gralleta ressién naixcuda entre les mans, ¡tío, miro lo que li porto! y tots van eixí de la casa y al Azarías, al vore lo muixonet tendret, se li van bañá los ulls, lo va pendre en cuidadet a les seues manotes y va musitá, milana bonica, milana bonica, y, sense pará de adulála, va entrá a la casa, la va dixá a una sistella y va eixí a buscá materials pera féli un niuet y, a la nit, li va demaná al Quirce un sac de pienso y, a una llanda rovellada, lo va mesclá en aigua y li va arrimá una pella al pic del animalet y va di, afelpán la veu, quiá, quiá, quiá y la gralleta se movíe a la palla, ¡quiá, quiá, quiá!, y ell, lo Azarías, cada vegada que la gralleta obríe lo pic, li embutíe a la boca inmensa, en lo seu brut dit del mich, un grumo de prenso compost y lo muixonet su tragabe, y, después, un atra pella y un atra, hasta que la muixoneta se fartáe, se quedabe quieta, farta, pero a la mija hora, una vegada passat lo empach sircunstansial, tornáe a reclamá y lo Azarías repetíe la operassió mentres murmurabe tendramen, milana bonica, milana bonica, en un murmullo que casi no se enteníe, pero la Régula lo vee fé y li díe confidensialmen al Rogelio, ae, mes val aixina, bona idea has tingut, y lo Azarías no se olvidabe del muixó ni de día ni de nit y en cuan li van apuntá los primés cañóns, va corre felís per la corralada, de porta en porta, una sonrissa bobalicona ballánli entre los labios, les grogues nines dilatades, la milana ya está emplomán, repetíe, y tots li donáen los parabéns o li preguntaben per lo Ireneo, menos son nebot, lo Quirce, que lo va enfocá en la seua mirada y li va di, y ¿pera qué vol a casa esta peste, tío? y lo Azarías va girá cap an ell los seus ulls atónits, assombrats, no es cap peste, es la milana, pero lo Quirce va moure obstinadamen lo cap y, después, va escupiñá, ¡qué collóns!, es un muixó negre y res bo pot portá a casa un muixó negre, y lo Azarías lo va mirá un momén desorientat y, finalmen, va posá los seus tendres ulls damún del caixó y se va olvidá del Quirce, demá li buscaré una papaterra, va di, y, al matí siguién, va escomensá a cavá afanosamen al massís sentral hasta que va trobá una papatiarra, la va agarrá en dos dits y lay va doná a la gralla y la gralleta se la va empassá en tan gust que lo Azarías babejáe de satisfacsió, ¿la has vist, Charito? ya es una mosseta, demá li buscaré un atra papaterra y cuquets, li va di a la chiqueta Menuda, y, pas a pas, la gralleta anáe creixén y emplomán dins del niu, en lo que, ara, cada vegada que Paco, lo Baixet, traíe al Azarías a corre lo caro, éste se moríe de impassiénsia, a escape, Paco, la milana me está aguardán, y Paco, lo Baixet, ¿has fet de ventre? y lo Azarías, la milana me está aguardán, Paco, y Paco, lo Baixet, inconmovible, si no fas de ventre, te ting aquí hasta que se faigue de día y la milana se mórigue de fam, y lo Azarías se afluixáe los calsonsillos, no tens que fé aixó, díe, al tems que se ajupie a la soca de un carrascot y soltáe la cárrega, pero antes de acabá, ya se alsáe, venga, Paco, rápit, se pujáe de pressa los pantalóns, la milana me está aguardán, y estiráe los labios en una humida, extraviada, sonrissa y mastegáe saliveta en mol gust y este epissodio se repetíe cada día hasta que un matí, tres semanes mes tard, tal com passejabe a la gralleta per la corralada damún del seu bras, ésta va escomensá un tímit aleteo y va escomensá a volá, en un vol curt, blanet y primerís, hasta alcansá la copa del oró, aon se va posá, y, al vórela allí, per primera vegada lluñ del seu alcáns, lo Azarías ploriquejáe, la milana me se ha escapat, Régula, y se va assomá la Régula, ae, díxala que volo, Deu li va doná ales pera volá, ¿no u compréns? pero lo Azarías, yo no vull que me se escapo la milana, Régula, y mirabe ansiosa, angustiadamen, cap a la copa del oró y la gralleta giráe los seus ulls cap a totes bandes, descubrín noves perspectives, y, después, girabe lo cap y se picotejabe lo llom, despollánse y lo Azarías, ficán a les seues paraules tota la unsió, tot lo amor de que ere capás, díe, milana bonica, milana bonica, pero lo muixó com si res, y tan pronte la Régula va arrimá al abre la escala de ma en intensió de agarrála y va pujá los dos primés escalóns, la gralleta va ficá tobes les ales, les va moure un rato al buit, y, finalmen, se va soltá de la rama, y, en un vol torpe y sense dessisió, va coroná la teulada de la capelleta y va pujá a la veleta de la torre, allá dal, y lo Azarías la mirabe en los llagrimots penjats dels ulls, com renegánla per la seua actitut, no estabe a gust en mí, díe, y, en éstes, se va presentá lo Críspulo y, después, lo Rogelio, y la Pepa, y lo Facundo, y lo Crespo, y tota la tropa, los ulls cap amún, a la veleta de la torre y la gralleta, dudán, fee balansades, y lo Rogelio sen enríe, cría corvs, tío, y lo Facundo, a vore, li agrren gust a la libertat, y porfiabe la Régula, ae, Deu los va doná ales als muixóns pera volá, y al Azarías li rellissáen los llagrimots per les galtes y ell tratabe de tráuressels a manotades y tornabe a la seua cantinela, milana bonica, milana bonica, y, tal com parlabe, se anabe apartán del grupet, arrimánse a la sombra calén del oró, los ulls a la veleta, hasta que se va quedá sol, al mich de la ampla corralada, daball del sol despiadat de juliol, la seua propia sombra com una pilota negra, als peus, fén momos y brassillades, hasta que va alsá lo cap, va afelpá la veu y va cridá, ¡quiá! y, a dal, a la veleta, la gralleta va assentuá les seues balansejades, va ataullá la corralada, se va moure ñirviosa, y se va torná a quedá parada y lo Azarías, que la observabe, va repetí entonses, ¡quiá! y la gralleta va estirá lo coll miránlo, lo va torná a plegá, torne a estirál y, en eixe momén, lo Azarías, va repetí, ¡quiá! y, de repén, va passá lo imprevist, y com si entre lo Azarías y la gralleta se haguere establit un fluit, lo muixó desde la flecha de la veleta va escomensá a grasná, ¡quiá, quiá, quiá! y a la sombra del oró se va fé un silénsio expectán y de improvís, lo muixó se va llansá cap a abán, va baixá en picat, y dabán de la mirada atónita del grupet, va fé tres amples sírculs damún de la corralada, prop de les tapies y, finalmen, se va posá damún del muscle dret del Azarías y va escomensá a picotejál insistenmen lo clatell blang com si li traguere los polls y Azarías sonreíe, sense moures, girán una mica lo cap cap an ella y musitán com una plegaria, milana bonica, milana bonica.

miércoles, 19 de septiembre de 2018

PRIMERA JORNADA. NOVELA SÉPTIMA

Bergamino, en una história sobre Primasso y lo abad de Cligny, critique la avaríssia a la que va caure lo siñó Cane della Scala.

Va fé riure lo donaire de Emilia y la seua novela a la Reina y a tots los demés y van encomiá o selebrá la insólita amonestassió feta al crusat (cruzado), pero después de que les risses se van apassiguá y se van tranquilisá tots, Filostrato, a qui li tocabe novelá, va escomensá a parlá aixina:

Bona cosa es, valeroses Siñores, assertá a un blanco que may se mou; pero raye en lo maravillós cuan un arquero li asserte an alguna cosa que apareix de repén. La vissiosa y bruta vida de los retós, en moltes coses firme blanco de maldat, sense massa dificultat done que parlá, que amonestá y que repéndre a consevol que dessicho féu: y per naixó, encara que be va fé lo home valén, que la hipócrita caridat de los flares que donen als pobres lo que convendríe doná als gorrinos o tiráu, li va fotre en cara al inquissidó, bastán mes estimo que ha de alabás aquell del que ting que parlá, lo siñó Cane della Scala, magnífic siñó.
Aixina com u escampe la seua fama per tot lo món, lo siñó Cane della Scala, a qui en moltes coses va sé favorable la fortuna, va sé un de los mes notables y magnífics Siñós del emperadó Federico II de los que se tingue notíssia a Italia. Ell, habén disposat fé una notable y maravillosa festa a Verona, a la que molta gen y de diferentes parts habíen vingut, y sobre tot homes de la corte, de repén, fore quina fore la raó, se va retractá de alló y va recompensá en algo als que habíen vingut y los va doná llisénsia.

Sol un de nom Bergamino, en veu de pito y mes florit del que podríe creure qui no lo ha escoltat, com no se li habíe donat res ni lo habíen despedit, se va quedá, esperán a vore per qué an ell se li habíe fet alló. Pero se li habíe ficat al pensamén al siñó Cane que consevol cosa que donare an éste siríe pijó que pédrela o que aventála al foc: y no li diebe res. Bergamino, después de algúns díes, veén que no lo cridaben ni li solissitaben per a res que fore propi del seu ofissi, y ademés de alló que se estabe arruinán en los gastos de albergue dels seus caballs y los seus criats, va escomensá a ficás neguitós; pero sin embargo esperabe, no pareixénli be anássen.
Y habén portat en ell tres trajes bons y rics que li habíen sigut donáts per atres Siñós, per a comparéixe honradamen a la festa, volén pagá al seu huésped, primé ni va doná un y después, esperánse encara mol mes, se va vore en la nessessidat, si volíe está mes hospedát, de donáli lo segón; y va escomensá a minjá del tersé, disposat a quedás a vore qué passabe mentres durare aquell, y anássen después. Mentres minjabe del tersé traje va passá que, están dinán lo siñó Cane, va arribá un día dabán d´ell en aspecte mol trist; lo que al vore lo siñó Cane, per a burlás de ell, li va di:
- Bergamino, ¿qué te passe? ¡Estás tan triste! Cóntamos alguna cosa. Bergamino, entonses, sense parás gens a pensá, com si mol tems u haguere pensat, acomodánla al seu cas, va contá esta história:

- Siñó meu, debéu sabé que Primasso va sé un gran entés en gramática, y va sé, mes que consevol atre, un gran improvisadó y versificadó, poeta, bardo, juglar; estes coses lo van fé tan notable y tan famós que, encara que en persona no siguere conegut a tot arreu, per lo nom y per la fama no ñabíe casi dingú que no sapiguere quí ere Primasso. Ara be, va passá que trobánse ell una vegada a París en pobre estat, com u estabe la mayoría del tems, perque lo seu mérit poc ere estimat per los que són poderosos, va sentí parlá de lo Abad de Cligny, que se creu que sigue lo prelat mes ric en riqueses propies que tingue la Iglesia de Déu, del Papa per aball; y va sentí di de ell maravilloses y magnífiques coses, que sempre teníe reunida la seua corte y may habíe negat, a consevol que estiguere allí aon ell estabe ni de minjá ni de beure, si u demanabe cuan lo abad estabe minján. Sentín aixó Primasso, com home a que li agradabe vore als homes y Siñós valiosos, va pensá en aná a vore la magnifissénsia de este abad y va preguntá aón vivíe. A lo que li va sé contestat que a unes sis milles de París, a una de les seues possesións; aon Primasso va pensá que podríe arribáy a bon hora, a la hora de minjá.
Fénse, pos, enseñá lo camí, y no trobán a dingú que aniguere cap allí, va tindre temó de extraviás y aná a pará aon no trobaríe res de minjá; per lo que, per si alló passare, per a no patí falta de minjá, va pensá en portá tres panets, considerán que aigua, que li agradabe poc, ne trobaríe a consevol puesto. Y ficánsels al pit, va empéndre lo camí y va tindre tanta sort que abáns de la hora de minjá va arribá aon estabe lo abad. Y, entrán a dins, va está mirán per tot arreu, y vista la gran multitut de taules parades y lo gran aparato de la cuina y les demés coses preparades per a diná, se va di an ell mateix:

«Verdaderamen éste es tan magnífic com se diu». Y están a totes estes coses atento, lo senescal del abad, com ya ere hora de minjá va maná que se donare aigua a les máns; Y, donada l´aigua, va assentá a tots a la taula. Y va passá per ventura que Primasso va sé colocat pressisamén enfrente de la porta de la cámara per aon lo abad eixiríe per a vindre al minjadó. Ere costum an aquella corte que a les taules ni vi, ni pá, ni res de minjá o de beure se ficabe may antes de arribá lo abad a la taula. Habén, pos, lo senescal parat les taules, va fé di al abad que, cuan li apetiguere, lo diná estabe preparat. Lo abad va fé obrí la cámara per a vindre a la sala, y al vindre va mirá cap abán, y per ventura lo primé home en qui va ficá los ulls va sé Primasso, que bastán pobre estabe de gales (arreos) y a qui ell no coneixíe en persona; y al vórel li va vindre al ánimo un pensamén de tacaño que may habíe tingut, y se va di: «¡Mira a quí ni dono del meu minjá!».
Y, tornán cap a dins, va maná que tancaren la cámara y va preguntá als que estaben en ell si algún de ells coneixíe an aquell bellaco que frente a la porta de la seua cámara estabe assentat a la taula. Tots van contestá que no. Primasso, que teníe ganes de minjá perque habíe caminat y no estabe acostumbrat a fé dijú, habén ya esperat un rato y veén que lo abad no veníe, se va traure del pit un de los tres panets que habíe portat y va escomensá a rossegál. Lo abad, después de un ratet, va maná a un dels seus familiás que mirare si sen habíe anat este Primasso. Lo familiar va contestá:
- No, siñó, minge pá, lo que amostre que lo ha portat en ell.
Va di entonses lo abad:
- Pos que ne minjo del seu, si ne té, que del nostre no ne minjará avui. Hauríe volgut lo abad que Primasso sen haguere anat, perque despachál no li pareixíe be. Primasso, com se habíe minjat un panet y lo abad no veníe, va escomensá a minjás lo segón, y tamé lay van contá al abad, que habíe manat mirá si sen habíe anat. Después, com encara no veníe lo abad, Primasso va escomensá a minjás lo tersé, y tamé lay contá al abad. Éste va escomensá a pensá y a dis:

«¿Quina novedat es esta que me ha vingut avui al ánimo?, ¿quina avaríssia?, ¿quin rencor?, ¿y per culpa de quí? Yo hay donat de minjá del meu, desde fa mols añs, a qui sel ha volgut minjá, sense mirá si gentilhome o villano, pobre o ric, mercadé o botigué, haguere sigut; y los meus ulls han vist a infinitos bellacos y may al ánimo me habíe vingut este pensamén que per culpa de éste me ha vingut avui; no me hauríe atacat tan fieramen la avaríssia per culpa de un home de baixa cuna: algún gran personaje té que sé este que me pareix un bribón». Y va volé sabé quí ere: y sen va enterá de que ere Primasso, que habíe vingut aquí a vore lo que habíe sentit de la seua magnifissénsia. Y com lo abad lo coneixíe per la seua fama de home sabio, va tindre vergoña, y, dessichós de rectificassió, de moltes maneres va pensá en honrál. Y después de diná, com conveníe a la fama de Primasso, lo va fé vestí noblemen, y donánli dinés y un caball palafrén, li va dixá al seu arbitri anássen o quedás. Primasso, habénli donat tantes grássies com va pugué, a París, de aon habíe eixit a peu, va torná a caball. Lo siñó Cane, sense cap atra explicassió va enténdre mol be lo que volíe di Bergamino, y sonrién li va di:

- Bergamino, finamen has mostrat la ofensa que te s´ha fet, la teua virtut contra la meua avaríssia, y lo que de mí dessiches. May, hasta ara en tú, había sigut assaltat per la avaríssia, pero la trauré de mí en la gayata que tú mateix
t´has inventat.
Y fen pagá la posada de Bergamino, va fé restituí los tres trajes, y an ell, vestit nobilíssimamen en un ric traje seu, donánli dinés y un palafrén, li va dixá la libertat de quedás o de anássen.

OCTAVA , com Octavio Serret, de Valderrobres.

lunes, 2 de octubre de 2023

Lo despreczi del mont.

Lo despreczi del mont.


O karissimes! mete ayci la vostra cura,

Car lo es per la divina scriptura,

Que alcun no meta l' esperanza ni l' amor

En las cosas del mont que menan a dolor;

E calque cal Yeshu Xrist vol amar,

Lo mont mesquin el deo fortment irar;

E czo que lo mont ama e ten per doocz,

El deo tenir per amar e per mot verumos;

E coma grant spucza e greo veruz mortal

La pompa e l' onor del mont el deo fortment squiar;

E coma stercora bruta deo irar son honor,

E al regne del cel sospirar per grant vigor.

O fraire karissime! al mont non te alegrar,

Car la mort per aventura deman t' en ven menar;

A la crudella mort tu no pocz contrastar

Per neun pat ni raczon que tu li poisas trobar.

….

Ara seria vengu lo temp de plorar

E de aver grant dolor e greoment sospirar;

Ara seria temp de menar grant gayment

E tuit li nostre pecca plorar devottament.

...

Nos tuit veyen lo mont miser e doloiros

Perir sot la mort e non haver recors.

….

E non ha d' alcun neuna marczeneiancza;

A li duc e a li princi ilh est mot cuminal,

A jove asi a velh ilh non vol perdonar;

Per alcun enging non po scampar lo fort


Qu' el non sia atrissa sot lo pe de la mort.

…..

Car la vita breo passa coma lo legier vent

E coma umbra, e fuz, ilh torna a nient.

De cal te reconprare, cant la mort te aucire?

Car pat ni convenencza la mort non recebre;

L' or ni l' argent non te secorrare,

Ni preguiera d' amic non te desliorare.

….

Donca obren viaczament lo ben que nos poen far,

Car la mort non cessa tot jorn de menaczar;

Ni en las cosas del mont non volhan sperar,

Ma meten la nostra sperancza en li ben celestial.

Lo fol es enganna en l' amor de la vita present,

Ma lo savi conoys cant sia plena de torment;

La bellecza e lo tresor del mont acompara

A la flor del camp lacal es noblament honra,

Que, cant ilh es talha, subitament secca

Depois que la calor del solelh la tocha,

E la bellecza qu' ilh avia premierament

Es tost torna a grant defformament.

L' onor del mont yo te vol recontar,

A czo que tu entendas e non poisas denegar

Cant sia breo e cant poc po durar

Tota poisencza terrena e real segnoria.

…..

Vos poe tuit conoiser que non ha grant profeit

En possessions de terras, ni en li autre grant deleit,

Ni en torre, ni en palays, ni en grant maisonament,

Ni en taulas, ni en convilis, ni en li grant manjament,

Ni en li leyt honorivol, ni en li bel parament,

Ni en vestimentas claras e fortment resplandent,

Ni en grecz de bestias, ni en lavor de moti camp,

Ni en bellas vignas, ni en ort, ni en jardin grant,

Ni en moti filh, ni en autra grant familha,

Ni en autre honor mondan tornant coma favilla;

Cal es donca lo savi que ha cura d' aquistar

Co que cum lavor s' aquista e tant poc po durar!

Aquel non ista segur ni mot ben alloga

Local po esser de la mort subittament arappa.


Le mépris du monde.


O très chers! mettez ici le votre soin,

Car c' est par la divine écriture,

Que personne ne mette l' espérance ni l' amour

Dans les choses du monde qui mènent à douleur;

Et quiconque Jésus-Christ veut aimer,

Le monde mesquin il doit fortement haïr;

Et ce que le monde aime et tient pour doux,


Il doit tenir pour amer et pour moult venimeux;

Et comme grand crachat et grief venin mortel

La pompe et l' honneur du monde il doit fortement esquiver;

Et comme fumier sale doit haïr son honneur,

Et vers le royaume du ciel soupirer par grande vigueur.

...

O frère très cher! au monde ne te réjouis,

Car la mort par aventure demain t' en vient mener;


A la cruelle mort tu ne peux contester

Par aucun pacte ni raison que tu lui puisses trouver.

…..

Ores serait venu le temps de pleurer

Et d' avoir grande douleur et de grièvement soupirer;

Ores serait temps de mener grande joie

Et tous les notres péchés pleurer dévotement.

…..

Nous tous voyons le monde misérable et douloureux

Périr sous la mort et n' avoir recours.

…..

Et elle n' a d' aucun aucune miséricorde;

Aux ducs et aux princes elle est fort commune,

A jeune comme à vieil elle ne veut pardonner;

Par aucun moyen ne peut éviter le fort


Qu' il ne soit broyé sous le pied de la mort.

…..

Car la vie vîte passe comme le léger vent

Et comme ombre, et fuit, elle tourne à néant.

De qui te rempareras-tu, quand la mort t' occira?

Car pacte ni convention la mort ne recevra;

L' or ni l' argent ne te secourra,

Ni prière d' ami ne te délivrera.

…..

Donc opérons voyageusement le bien que nous pouvons faire,

Car la mort ne cesse toujours de menacer;

Ni dans les choses du monde ne veuillons espérer,

Mais mettons la notre espérance dans les biens célestes.

Le fol est trompé en l' amour de la vie présente,

Mais le sage connaît combien est pleine de tourment;

La beauté et le trésor du monde compare

A la fleur du champ laquelle est noblement honorée,

…..

Qui, quand elle est taillée, subitement sèche

Dès que la chaleur du soleil la touche,

Et la beauté qu' elle avait premièrement

Est aussitôt tournée à grande difformité.

L' honneur du monde je te veux raconter,

A ce que tu entendes et ne puisses nier

Combien est brève et combien peu peut durer

Toute puissance terrestre et royale seigneurie.

…...

Vous pouvez tous connaître que n' a grand profit

En possessions de terres, ni en les autres grandes délices,

Ni en tours, ni en palais, ni en grands édifices,

Ni en tables, ni en repas, ni en les grands mangers,

Ni en les lits honorables, ni en les belles parures,

Ni en vêtements clairs et fortement resplendissants,

Ni en troupeaux de bêtes, ni en travail de moults champs,

Ni en belles vignes, ni en verger, ni en jardin grand,

Ni en moults fils, ni en autre grande famille,

Ni en autre honneur mondain tournant comme étincelle;

Quel est donc le sage qui a souci d' acquérir

Ce qui avec travail s' acquiert et tant peu peut durer!

Celui-là n' est sûr ni très bien logé

Lequel peut être de la mort subitement attrapé.

martes, 29 de agosto de 2017

Mallorca, Felanitx, Sant Agustí, estelada

Mallorca, Felanitx, San Agustí, estelada.
 
Avui a Felanitx a sa Festa de Sant Agustí, no hi havia cap bandera de Mallorca, sa qual ha estat substituïda per sa bruta estelada independentista catalana. I això ho consent es Govern Balear i s’Ajuntament!
Patètic!!!
No són des nostros, són renegats.
 
Avui a Felanitx a sa Festa de Sant Agustí, no hi havia cap bandera de Mallorca, sa qual ha estat substituïda per sa bruta estelada independentista catalana. I això ho consent es Govern Balear i s’Ajuntament!
Patètic!!!
No són des nostros, són renegats.

 

Felanitx es una localidad y municipio español situado en el sureste de la isla de Mallorca, en la comunidad autónoma de las Islas Baleares. Está ubicado en la comarca del Migjorn y limita con los municipios de Santañí, Campos, Porreras, Villafranca de Bonany y Manacor.

El municipio de Felanitx incluye varios núcleos de población, entre los que se encuentran Felanitx, Porto Colom (Portocolom), s'Horta, Cas Concos d'es Cavaller, Son Mesquida, Son Prohens (Son Proenç), Cala Ferrera, Son Valls, Son Negre, es Carritxó y Cala Serena.

Felanitx es conocido por su actividad vinícola, siendo la segunda más importante de la isla en cuanto a producción.
Además, el cultivo de las alcaparras es otro elemento distintivo de la zona, siendo un ingrediente importante en la gastronomía mallorquina.

La localidad cuenta con varios lugares de interés turístico, como el Monasterio de Sant Salvador, la Iglesia de Sant Miquel y el Castillo de Santueri.
También se pueden realizar diversas actividades como rutas de senderismo y ciclismo, y visitas a los viñedos de la zona.

Felanitx es un pueblo con una gran actividad durante todo el año, tanto en comercios como en restauración, y es conocido por su mercadillo semanal que se celebra cada domingo por la mañana.

Desastre de Felanitx, 1844

lunes, 9 de diciembre de 2019

Roberto G. Bayod, Agustín Cabrera, Amado Forrolla

El concurso "Roberto G. Bayod" premia a Agustín Cabrera y Amado Forrolla.

 
 
El turolense Luis Arrufat también fue reconocido en la gala celebrada en Monzón.
09/12/2019
 
Agustín Cabrera, Amado Forrolla, Luis Arrufat
 
 
HUESCA.- La Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental (Facao) celebró el pasado fin de semana el acto de Entrega de los Premios del XVIII Concúrs Lliterari en Aragonés Oriental "Roberto G. Bayod", entre los que hubo varios premiados pertenecientes a la provincia de Huesca.
Más concretamente, entre los galardonados figuraron dos de los favoritos y que ya habían sido premiados en ediciones anteriores: Agustín Cabrera, de Fraga, por su sainete La roba bruta s´a de llabá dins de casa, y Luis Arrufat, de Valjunquera (Teruel), por su trabajo Cansó d´esperansa.
Según anunció la organización en un comunicado de prensa, el altorriconense Amado Forrolla, que presentó un ensayo titulado Una reflexió "tonta" sobre la mort, fue otro de los galardonados en el citado certamen.

Los Premios se entregaron en el marco de la Feria del Libro Aragonés de Monzón, en la cual Facao participa exponiendo y vendiendo libros en aragonés oriental ininterrumpidamente desde el año 2005.
Los organizadores agradecieron a todos los participantes su dedicación y constancia en pro del aragonés oriental y sus modalidades.

El momento más emotivo fue, sin duda, cuando se produjeron las intervenciones de los premiados, aseguraron desde el mismo comunicado de prensa.

Estos hicieron una cerrada y velada defensa del aragonés oriental y sus modalidades, reclamando que siga viviendo en la Comunidad y que se apoye desde las instituciones.

Además, el turolense Luis Arrufat hizo saltar las lágrimas entre diversos miembros del público con un sentido discurso en el que recordó, por un lado, a muchas de las personas que han trabajado por la lengua de la zona oriental de Aragón y, por otro, a padres, abuelos y ancestros que "con amor y orgullo nos han transmitido nuestra lengua", unas palabras que gustaron mucho en la Feria del Libro Aragonés.

martes, 18 de septiembre de 2018

JORNADA PRIMERA. NOVELA SEGONA.

Lo judío Abraham, animat per Giannotto de Civigní, va a la corte de Roma y, vista la maldat de los religiosos, torne a París y se fa cristiano.

La novela de Pánfilo va sé selebrada per les dones, y com estabe sentada a la seua vora Neifile, li va maná la Reina que, contán una historia, continuare lo orden del entretenimén. Y ella, com tan de corteses maneres com de bellesa estabe adornada, va contestá que de bona gana, y va escomensá aixina: 

Pánfilo mos ha mostrat a la seua novela la benignidat de Déu que no mire los nostres errors cuan vénen de algo que no mos es possible vore; y yo, en lo meu cuento, vull mostrátos cuán esta mateixa benignidat, soportán en passiénsia los defectes de qui tenen que doná de ella verdadé testimoni en obres y paraules y fan lo contrari, es per naixó mateix argumén de infalible verdat per a que los que creém continuém en mes firmesa de ánimo.
Tal com yo, grassioses Siñores, hay sentit di, va ñabé a París un gran mercadé y home bo que de nom Giannotto de Civigní, mol leal y recte y gran negossián de llana y roba; y teníe íntima amistat en un riquíssim home judío de nom Abraham, que ere tamé mercadé y tamé mol recte y leal. Veén aixó Giannotto, va escomensá a tindre gran llástima de que l´alma de un home tan valiós y sabio y bo se perguere per falta de fe, y per naixó amistosamen li va escomensá a rogá que dixare los errors de la fe judaica y se convertiguere a la verdat cristiana, a la que com santa y bona podíe vore sempre aumentá y prosperá, mentres la seua, per lo contrari, podíe vore cóm disminuíe y se anabe reduín. Lo judío contestabe que cap religió creíe ni santa ni bona fora de la judaica, y que en ella habíe naixcut y en ella volíe viure y morí; no ñauríe res que de alló lo faiguere moures. Giannotto no va pará de, passats algúns díes, repetíli paregudes paraules, mostránli, tan toscamen com la mayoría de los mercadés poden féu, per qué raóns la nostra religió ere milló que la judaica.
Y encara que lo judío siguere gran mestre de la ley judaica, com la gran amistat que teníe en Giannotto lo movíe, o potsé les paraules que lo Espíritu San ficabe a la llengua del home simple u faiguéren, al judío li van escomensá a agradáli mol los arguméns de Giannotto; pero tossut en les seues creénsies, no se les dixabe cambiá. Y encara que ell aguantabe, com no dixabe Giannotto de solissitál, hasta que lo judío, vensut per tan seguides instánsies, va di:

- Vale, Giannotto, a tú te agradaríe que me faiguera cristiano; y yo estic disposat a féu, tan sertamen que vull primé aná a Roma y vore allí al que tú dius que es lo vicari de Déu a la terra, y considerá los seus modos y les seues costums, y los de sons germáns los cardenáls; y si vech que la vostra fe es milló que la meua, com te has empeñát en demostrám, faré alló que te hay dit: y si no fore aixina, me quedaré sén judío com soc. Cuan Giannotto va sentí aixó, se va ficá mol triste, diénse an ell mateix:

«Hay perdut los esforsos que me pareixíe habé empleat mol be, creén que había convertit an éste; perque si va a la corte de Roma y veu la vida criminal y bruta de los religiosos, no sol no se fará cristiano, sino que si se haguere fet cristiano, sense duda se tornaríe judío». Y giránse cap a Abraham li va di:
- Ay, amic meu, ¿per qué vols passá eissa pena y fé tan grans gasto per a aná de aquí a Roma? Sense contá en que, tan per mar com per terra, per a un home ric com eres tú tot está ple de perills. ¿No creus que trobarás aquí qui te batejo? Y si tens dudes sobre la fe que t´amostro, ¿ñan mes grans mestres y homes mes sabuts allí que aquí per a podét aclarí tot lo que vullgues o pregúntos? Per tot lo que, al meu paréixe esta idea teua está de mes. Pensa que igual són allí tan pelats los prelats com aquí los has pogut vore y los veus; y aixó que aquells están mes prop del pastó prinsipal. Y per naixó, eixa moléstia, segóns lo meu consell, te servirá en un atra ocasió per a obtíndre algún perdó, en lo que yo te faré compañía.
A lo que va contestá lo judío:
- Yo crec, Giannotto, que sirá com me contes, pero per a resumítu en poques paraules, estic del tot disposat, si vols que faiga lo que tan me has rogat, a anámen. Giannotto, veén la seua voluntat, va di:
- ¡Vésten en bona ventura! - y va pensá que may se faríe cristiano una vegada haguere vist lo Vaticano de Roma; pero com res perdíe, va callá.
Lo judío va montá a caball y lo mes pronte que va pugué sen va aná a la corte de Roma, aon al arribá va sé per los seus compañs judíos honradamen ressibit; y vivín allí, sense di a ningú per qué hi habíe anat, en cuidadet va escomensá a fixás en les maneres del Papa y de los cardenáls y de los atres prelats y de tots los cortessáns; y entre lo que ell mateix va observá, com home mol furigaña que ere, y lo que tamé algúns li van contá, va trobá que tots, del mes gran al mes minut, generalmén pecaben deshonestíssimamen de lujuria, y no sol de la natural sino tamé de la sodomítica, se donaben pel cul, sense cap freno de remordimén o de vergoña. Ademés de aixó, eren tos llépols, bebedós, borrachíns y los mes farts que habíe vist may. Y los va vore tan agarrats, pretos, y afanosos de dinés que en dinés veníen y compraben bules y privilegis, fen en elles mes comérs y empleán a mes corredós de mercansíes que ñabíen a París de la moda o cap atre negossi, y habén a la simonía(acsió de comersiá en coses espirituals o religioses, com sacraméns, cárrecs eclesiástics)manifesta ficat lo nom de «mediassió» y a la gula lo de «manutensió», com si Déu, no ya lo significat de les palaures, sino la intensió de los péssims ánimos no coneguere y per los homes se dixare engañá per lo nom de les coses. Estes coses, mes atres moltes que tenen que callás, li van desagradá mol al judío, que ere sobrio y modesto, y pareixénli habé vist prou, se va proposá torná cap a París; y aixina u va fé. Allí, al sabé Giannotto que habíe tornat, esperán consevol cosa menos que se faiguere cristiano, va aná a vórel y se van fé mutuamen grans festes; y después de descansá algúns díes, Giannotto li va preguntá lo que pensabe del San Pare y de los cardenáls y de los atres cortessáns. A lo que lo judío va contestá:
- Me paréixen mal, que Déu los maldigue a tots; y te dic que, si yo sé be enténdre, cap santidat, cap devossió, cap bona obra o ejemplo de vida o de alguna atra cosa me va pareixe vore en cap religiós, mes que lujuria, avaríssia y gula, fraude, enveja y soberbia y coses paregudes y pijós, si de pichós ne pot ñabé; me va pareixe vore que es lo Vaticano mes una forja de dimonis que la antessala del sel. Tots se esforsen en reduí al no res y expulsá del món a la religió cristiana, allí aon hauríen de sé lo seu solamén y embastida. Y com vech que no passe alló en lo que se esforsen mes, sino que la vostra religió aumente y mes relluén y clara se torne, me pareix vore que lo Espíritu San es lo seu solamén, y vech esta religió com la mes verdadera y mes santa. Ara te dic en tota franquesa que per res dixaré de fém cristiano. Anem, pos, a la iglesia; y allí segóns les costums de la vostra santa fe me faré batejá. Giannotto, que esperabe un final exactamen contrari an este, al sentíl di aixó se va torná lo home mes contén que ha ñagut may: y a Nostra Siñora de París anán en ell, va demaná als móssens de allí dins que li donaren a Abraham lo batech. Y ells, sentín que ell u demanabe, u van fé a escape; y Giannotto lo va portá a la pila sagrada y lo va batejá en lo nom de Giovanni, y per homes de valor lo va fé adoctriná en la nostra fe, la que va adepéndre mol pronte; y va sé después un home bo y de santa vida.

jornada-primera-novela-tersera