Mostrando las entradas para la consulta batejá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta batejá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de septiembre de 2018

JORNADA PRIMERA. NOVELA SEGONA.

Lo judío Abraham, animat per Giannotto de Civigní, va a la corte de Roma y, vista la maldat de los religiosos, torne a París y se fa cristiano.

La novela de Pánfilo va sé selebrada per les dones, y com estabe sentada a la seua vora Neifile, li va maná la Reina que, contán una historia, continuare lo orden del entretenimén. Y ella, com tan de corteses maneres com de bellesa estabe adornada, va contestá que de bona gana, y va escomensá aixina: 

Pánfilo mos ha mostrat a la seua novela la benignidat de Déu que no mire los nostres errors cuan vénen de algo que no mos es possible vore; y yo, en lo meu cuento, vull mostrátos cuán esta mateixa benignidat, soportán en passiénsia los defectes de qui tenen que doná de ella verdadé testimoni en obres y paraules y fan lo contrari, es per naixó mateix argumén de infalible verdat per a que los que creém continuém en mes firmesa de ánimo.
Tal com yo, grassioses Siñores, hay sentit di, va ñabé a París un gran mercadé y home bo que de nom Giannotto de Civigní, mol leal y recte y gran negossián de llana y roba; y teníe íntima amistat en un riquíssim home judío de nom Abraham, que ere tamé mercadé y tamé mol recte y leal. Veén aixó Giannotto, va escomensá a tindre gran llástima de que l´alma de un home tan valiós y sabio y bo se perguere per falta de fe, y per naixó amistosamen li va escomensá a rogá que dixare los errors de la fe judaica y se convertiguere a la verdat cristiana, a la que com santa y bona podíe vore sempre aumentá y prosperá, mentres la seua, per lo contrari, podíe vore cóm disminuíe y se anabe reduín. Lo judío contestabe que cap religió creíe ni santa ni bona fora de la judaica, y que en ella habíe naixcut y en ella volíe viure y morí; no ñauríe res que de alló lo faiguere moures. Giannotto no va pará de, passats algúns díes, repetíli paregudes paraules, mostránli, tan toscamen com la mayoría de los mercadés poden féu, per qué raóns la nostra religió ere milló que la judaica.
Y encara que lo judío siguere gran mestre de la ley judaica, com la gran amistat que teníe en Giannotto lo movíe, o potsé les paraules que lo Espíritu San ficabe a la llengua del home simple u faiguéren, al judío li van escomensá a agradáli mol los arguméns de Giannotto; pero tossut en les seues creénsies, no se les dixabe cambiá. Y encara que ell aguantabe, com no dixabe Giannotto de solissitál, hasta que lo judío, vensut per tan seguides instánsies, va di:

- Vale, Giannotto, a tú te agradaríe que me faiguera cristiano; y yo estic disposat a féu, tan sertamen que vull primé aná a Roma y vore allí al que tú dius que es lo vicari de Déu a la terra, y considerá los seus modos y les seues costums, y los de sons germáns los cardenáls; y si vech que la vostra fe es milló que la meua, com te has empeñát en demostrám, faré alló que te hay dit: y si no fore aixina, me quedaré sén judío com soc. Cuan Giannotto va sentí aixó, se va ficá mol triste, diénse an ell mateix:

«Hay perdut los esforsos que me pareixíe habé empleat mol be, creén que había convertit an éste; perque si va a la corte de Roma y veu la vida criminal y bruta de los religiosos, no sol no se fará cristiano, sino que si se haguere fet cristiano, sense duda se tornaríe judío». Y giránse cap a Abraham li va di:
- Ay, amic meu, ¿per qué vols passá eissa pena y fé tan grans gasto per a aná de aquí a Roma? Sense contá en que, tan per mar com per terra, per a un home ric com eres tú tot está ple de perills. ¿No creus que trobarás aquí qui te batejo? Y si tens dudes sobre la fe que t´amostro, ¿ñan mes grans mestres y homes mes sabuts allí que aquí per a podét aclarí tot lo que vullgues o pregúntos? Per tot lo que, al meu paréixe esta idea teua está de mes. Pensa que igual són allí tan pelats los prelats com aquí los has pogut vore y los veus; y aixó que aquells están mes prop del pastó prinsipal. Y per naixó, eixa moléstia, segóns lo meu consell, te servirá en un atra ocasió per a obtíndre algún perdó, en lo que yo te faré compañía.
A lo que va contestá lo judío:
- Yo crec, Giannotto, que sirá com me contes, pero per a resumítu en poques paraules, estic del tot disposat, si vols que faiga lo que tan me has rogat, a anámen. Giannotto, veén la seua voluntat, va di:
- ¡Vésten en bona ventura! - y va pensá que may se faríe cristiano una vegada haguere vist lo Vaticano de Roma; pero com res perdíe, va callá.
Lo judío va montá a caball y lo mes pronte que va pugué sen va aná a la corte de Roma, aon al arribá va sé per los seus compañs judíos honradamen ressibit; y vivín allí, sense di a ningú per qué hi habíe anat, en cuidadet va escomensá a fixás en les maneres del Papa y de los cardenáls y de los atres prelats y de tots los cortessáns; y entre lo que ell mateix va observá, com home mol furigaña que ere, y lo que tamé algúns li van contá, va trobá que tots, del mes gran al mes minut, generalmén pecaben deshonestíssimamen de lujuria, y no sol de la natural sino tamé de la sodomítica, se donaben pel cul, sense cap freno de remordimén o de vergoña. Ademés de aixó, eren tos llépols, bebedós, borrachíns y los mes farts que habíe vist may. Y los va vore tan agarrats, pretos, y afanosos de dinés que en dinés veníen y compraben bules y privilegis, fen en elles mes comérs y empleán a mes corredós de mercansíes que ñabíen a París de la moda o cap atre negossi, y habén a la simonía(acsió de comersiá en coses espirituals o religioses, com sacraméns, cárrecs eclesiástics)manifesta ficat lo nom de «mediassió» y a la gula lo de «manutensió», com si Déu, no ya lo significat de les palaures, sino la intensió de los péssims ánimos no coneguere y per los homes se dixare engañá per lo nom de les coses. Estes coses, mes atres moltes que tenen que callás, li van desagradá mol al judío, que ere sobrio y modesto, y pareixénli habé vist prou, se va proposá torná cap a París; y aixina u va fé. Allí, al sabé Giannotto que habíe tornat, esperán consevol cosa menos que se faiguere cristiano, va aná a vórel y se van fé mutuamen grans festes; y después de descansá algúns díes, Giannotto li va preguntá lo que pensabe del San Pare y de los cardenáls y de los atres cortessáns. A lo que lo judío va contestá:
- Me paréixen mal, que Déu los maldigue a tots; y te dic que, si yo sé be enténdre, cap santidat, cap devossió, cap bona obra o ejemplo de vida o de alguna atra cosa me va pareixe vore en cap religiós, mes que lujuria, avaríssia y gula, fraude, enveja y soberbia y coses paregudes y pijós, si de pichós ne pot ñabé; me va pareixe vore que es lo Vaticano mes una forja de dimonis que la antessala del sel. Tots se esforsen en reduí al no res y expulsá del món a la religió cristiana, allí aon hauríen de sé lo seu solamén y embastida. Y com vech que no passe alló en lo que se esforsen mes, sino que la vostra religió aumente y mes relluén y clara se torne, me pareix vore que lo Espíritu San es lo seu solamén, y vech esta religió com la mes verdadera y mes santa. Ara te dic en tota franquesa que per res dixaré de fém cristiano. Anem, pos, a la iglesia; y allí segóns les costums de la vostra santa fe me faré batejá. Giannotto, que esperabe un final exactamen contrari an este, al sentíl di aixó se va torná lo home mes contén que ha ñagut may: y a Nostra Siñora de París anán en ell, va demaná als móssens de allí dins que li donaren a Abraham lo batech. Y ells, sentín que ell u demanabe, u van fé a escape; y Giannotto lo va portá a la pila sagrada y lo va batejá en lo nom de Giovanni, y per homes de valor lo va fé adoctriná en la nostra fe, la que va adepéndre mol pronte; y va sé después un home bo y de santa vida.

jornada-primera-novela-tersera

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda


Les siñores, que tremolaben pendens de sentí si los dos amans se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:

Hermosíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuans, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Com los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casare, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis res la un al atre, encara que los dos u dessichaben mol. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe.
Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben o acostumaben o acostumáen a aná assobín per a distráures; allí, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en nugols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare y dels atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoleo mol gran y espés va escomensá a caure, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó.
Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén los va tranquilisá una mica los anims, y va despertá lo desich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tindre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abans de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tindre que empleá moltes arts per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a tú te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena.
A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu.
La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols angels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa.
La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possessió seua.
Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a vindre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fet a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé pendre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetat per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amans y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadans que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta sentensia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuet. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres homens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los homens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans lligades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va vindre a la memoria un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tindre notissies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetat, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tindre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó o forca que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaríe de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confessán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va doldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a algú a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere o cumplire. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué o sabé se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la sentensia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan arrimada, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grassia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat a Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadans. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tindre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tindre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amans en mol descans y plaé tan com la vida los va durá.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro, Armenia, Pietro, Violante, Yolanda



jornada-quinta-novela-octava

jueves, 25 de julio de 2024

1.2 - Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.

Capítul II.

Lo espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet.


Renego de mantellines fetes aná.

¿Saps, lectó, per qué yo no vach sé mes espabilat de chiquet y u soc tan poc de gran?

Pos es perque los mantells en los que me van portá a batejá y purificá sels habíen ficat ya atres germans meus que van vindre dabán y van absorbí tota la seua virtut. Ya se veu, com sol se empleáen dos o tres vegades pera cada un duráen sempre, y en una mica de almidón y aigua de la bassa de Fórnols quedáen un atra vegada com a nous, no com anous del anogué, de la noguera, como nuevos en castellá.

¡Qué poc li va passá aixó a Pedro Saputo! Per aixó va sé tan viu y en tan ingenio. Tot lo que portáe ere nou, y tot cusit per sa mare, que va besá y bañá mil vegades en llágrimes aquelles robetes; y los besets y les llágrimes de una mare són cosa mol eficás y santa. Y li va ajudá mol lo sé donsella y mirál en ulls de casada, criánlo en lo amor consentrat de mare desamparada y sola. Aixina consevol ixiríe espabilat. No ña perqué admirás de lo que lligirás.

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

La mare lo portáe en brassos en molta naturalidat y grandesa, y los que la miráen cuan anaben per los carrés díen: pareix una siñora. Y u pareixíe de verdat. Tots volíen vore al chiquet, lo agarráen y soltáen; pero ell, desde que va tindre tres o cuatre mesos, no se dixáe agarrá per tots, de uns sí y datres no: y si lo anáe a besá algún home o dona de mals ulls, apartáe lo cap y giráe la cara apretanla al coll de sa mare, y no ploráe com los atres chiquets, primé gitáe (vomitáe, expulsabe) la lleit y después ploráe en tristesa y no volíe eixecá lo cap hasta que sen aniguere aquella persona. En aixó díen tots que lo chiquet de la pubilla teníe mol talento, y sa mare contestáe: be lo haurá menesté, perque ni té patrimoni ni sa mare atra esperansa, a no sé que... y de aquí no passáe.

Va creixe poc a poc y va arribá als sis añs, habíe tingut lo sarrampió y la viruela, y una y atra enfermedat van passá, com diuen, pel carré. Sa mare va escomensá a dili que anare a escola, pero ell no volíe anay, només jugá y aná bambán tot lo día. 

Una vegada li va di:

- Mira, fill meu; ya tens set añs y encara no coneixes ni una lletra; Agustinet, lo teu veinet y amic, es del mateix tems que tú y ya deletreche los dotse pares y los romansos

¿Cuán penses aná a escola

Y ell contestáe: 

- Si me reneguéu, no u sé; si no me fotéu la bronca, cuan sigue tems. Eisse Agustinet y datres com ell estudien pera burros, y yo pera montáls.

- Pero, fill meu, li va replicá sa mare: ¿Cóm no hay de renegát si a mí les persones del poble me se mingen la cara perque no te fach aná a escola?

- Mare, li va contestá ell: yo tos hay dit que si me reneguéu no sé lo que faré, y si no me importunéu, cuan arribo lo tems no caldrá que me arrastron. Y an eixes persones que tos mingen la cara enviéumeles a mí y yo los diré cuatre coses.

¿No ñaurá cap taragaña a les seues cases? Pos mentres a vosté li donen mal, que vaiguen a llimpiales y los sirá mes de profit. 

Sa mare se admirabe de estes contestassions y va dixá de molestál.

Van passá mols díes, y ell aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

aná jugán y fen maleses, follán nius, encorrén als gossos y cassán vileros en tochets enviscats

Si algú lo tratáe de dropo sen enríe a carcañades y dixáe en dos pams de nassos a qui lay díe; pero si li díen malcriat se ofeníe mol, y la primera pedra que topetáe per allí la agarráe y la tiráe en gran furia y forsa a la persona que lo habíe enfadat; y si los fée un boñ al cap o alguna ñafra, no ñabíe datre remey que cridá al dotó, perque lo justissia y lo retó lo volíen y amparaben, y li donáen la raó y no volíen que ningú li prenguere cuentes ya que ell a ningú molestáe ni díe paraules roínes.

En tot, sa mare se apenáe, y no podíe en la pena, un día li va di en gran passió: 

- ¡Pobre de mí, que ting un fill que ere la meua alegría y tota la meua esperansa, y vach veén que lo que puc esperá de ell són disgustos y malaventura!

Y ell li va contestá: 

- Ploréu, mare meua, be de barat, be de balde, be de Baldarrores, be de … pures ganes de plorá. Anéu, que pronte siré home o dixaré de sé chiquet, y coneixeré les lletres y lligiré milló que Agustinet. Guardéu, ¡va!, les llágrimes pera milló ocasió, pera un atra nessessidat mes gran, que no vullgue Deu que vingue, perque esta, creéume, es ocasió de mol descans y de bona y sana esperansa. Y sa mare se va consolá, y se va proposá no importunál mes sobre este pun.


Original en castellá:

Capítulo II.

Agudeza de Pedro Saputo en su niñez.

Reniego de mantillas usadas. ¿Sabes, lector, por qué yo no fui más agudo de chico y lo soy tan poco de grande? Pues no es más de que porque las mantillas con que me llevaron a bautizar y purificar se las habían puesto ya otros hermanos míos que vinieron delante y absorbieron toda su virtud. Ya se ve, como sólo se usaban dos o tres veces para cada uno duraban siempre, y con un poco de almidón y agua de fuente quedaban otra vez nuevas. ¡Qué poco le sucedió esto a Pedro Saputo! Por eso fue tan vivo y tan ingenio. Todo lo que llevaba era nuevo, y todo cosido por su madre, que es circunstancia, porque besó y mojó mil veces con lágrimas aquellas ropas; y los besos y las lágrimas de una madre son cosa muy eficaz y santa. Y todavía le ayudó mucho el ser doncella y mirarle con ojos de casada, criándole con el amor reconcentrado de madre desamparada y sola. De este modo cualquiera sería agudo. Con que no hay que admirarse de lo que se va a leer: tantas causas y tales por fuerza habían de producir grandes efectos.

La madre, como decía, le llevaba en brazos con mucha naturalidad y grandeza, y los que la miraban cuando iban por las calles decían: parece una señora. Y lo parecía de verdad. Y todos querían ver al niño y lo tomaban y dejaban; pero él, desde el punto que tuvo tres o cuatro meses, no se dejaba tomar de todos, sino de unos sí y otros no: y si le iban a besar algún hombre o mujer de malos ojos, apartaba la cabeza y volvía la cara apretándola al cuello de su madre; y si porfiaban, no lloraba como los otros niños, sino que primero vomitaba la leche y después lloraba con tristeza y no quería levantar cabeza hasta que se fuera aquella persona. Con esto decían todos que el niño de la Pupila tenía mucho talento, y su madre respondía: bien lo habrá menester, porque ni él tiene otro patrimonio ni su madre otra esperanza, a no ser que... y de aquí no pasaba.

Creció poco a poco y llegó a los seis años, y había tenido el sarampión y las viruelas, y una y otra enfermedad pasó, como dicen, por la calle. Su madre, en fin, comenzó a decirle que fuese a la escuela, mas él no quería ir, sino jugar todo el día. Una vez le dijo: - Mira, hijo mío; ya tienes siete años y aún no conoces una letra; Agustinico, tu vecino y amigo, es del mismo tiempo que tú y ya deletrea en Los doce pares y en los romances. ¿Cuándo piensas ir a la escuela? Y él respondía: - Si me reñís, no lo sé; si no me reñís, cuando sea tiempo. Ese Agustinico y otros como él estudian para jumentos, e yo para montallos. - Pero, hijo mío, le replicó su madre: ¿cómo no he de reñirte si a mí las personas del lugar se me comen la cara porque no te hago ir a la escuela? - Madre, le contestó él: yo os he dicho que si me reñís no sé lo que haré, y si no me importunáis, cuando llegue el tiempo no será menester que me arrastren. Y a esas personas que os comen la cara mandádmelas a mí e yo les diré lo que cumple a vos, a mí y a ellas. ¿No habrá alguna telaraña en sus casas? Pues mientras a vos dan pesadumbre, que vayan a limpiarlas y les será más provecho. Su madre se admiraba de estas respuestas y dejó de molestarle.

Pasaron muchos días, y él jugar y travesear, y hacer pelotas, correr a los perros y cazar gorriones. Si alguno le vituperaba de holgazán se reía a carcajadas que dejaba corrido a quien se lo decía; pero si le llamaban malcriado se ofendía mucho, y la primera piedra que topaba por allí la cogía y la tiraba con gran furia a la persona que lo había enojado; y si les hacía un bollo o algo más, no había otro arbitrio que llevarlo por Dios y llamar al cirujano, porque el justicia y el cura lo querían y amparaban, y le daban la razón y no querían que nadie le tomase cuentas puesto que él a nadie molestaba ni decía palabras necias ni descomedidas.

Con todo, su madre se afligía, y no pudiendo con su pena, otro día le dijo con gran pasión: - ¡Pobre de mí, que tengo un hijo que era mi alegría y toda mi esperanza, y voy viendo que lo que puedo esperar de él es disgustos y malaventura! Y él le contestó: - Lloráis, madre mía, bien de barato, bien de balde, bien de pura gana de llorar. Andad, que presto seré hombre o dejaré de ser niño, y conoceré las letras y leeré mejor que Agustinico. Guardad, ¡ea!, las lágrimas para mejor ocasión, para otra necesidad mayor, que no quiera Dios que venga, porque ésta, creedme, es ocasión de mucho descanso y de buena y sana esperanza. Y su madre se consoló, y propuso de no importunarle más sobre este punto.

martes, 7 de mayo de 2024

Limbe - Lissiu, Leissiu

Limbe, s. m., lat. limbus, bord, abord, limbe. 

- Fig., en terme de théologie, limbes.

Luoch que hom apelhava limbe.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Lieu qu'on appelait limbes.

El moriria ses baptisme, e s'en iria en aquela part de infern que nos apelam limbe.
L'Arbre de Batalhas, fol. 180.
(chap. Ell moriríe sense batejá - bautisme - y sen aniríe an aquella part del infern que natros diem limbo.)

Il mourrait sans baptême, et s'en irait dans cette partie d' enfer que nous appelons limbes. 

CAT. Lims. ESP. PORT. IT. Limbo. (N. E. Lims se encuentra en esta obra de la lengua valenciana: Vita Christi.)

vita-Christi-sor-Ysabel-Isabel-Villena-1497

Limit, s. m., lat. limitem, limite, borne.

Los limits et decxs. Fors de Béarn, p. 1082. 

Les limites et barrières.

CAT. Limit, llimit. ESP. (límite) PORT. IT. Limite. (chap. Límit, limits.)

2. Limitacio, s. f., lat. limitatio, limitation, fixation, abornement. 

Dona als membres limitacio et distinccio. Eluc. de las propr., fol. 113.

Donne aux membres limitation et distinction.

CAT. Limitació. ESP. Limitación. PORT. Limitação. IT. Limitazione.

(chap. Limitassió, limitassions.)

3. Limitar, v., lat. limitare, limiter, déterminer, fixer.

Aysshi cum aquest limita le temps del mascle, semlantment limita, en aquel meteyssh libre, le temps de la formacio. Eluc. de las propr., fol. 68.

Ainsi comme celui-ci limite le temps du mâle, semblablement il limite, dans ce même livre, le temps de la formation.

Part. pas. Foro lhi terme d'aquestz evesquatz tantost apres limitatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217. 

Furent les bornes de ces évêchés sitôt après limitées.

Plus limitada potestat. Eluc. de las propr., fol. 10. 

Puissance plus limitée.

CAT. ESP. PORT. Limitar. IT. Limitare. (chap. limitá: limito, limites, limite, limitem o limitam, limitéu o limitáu, limiten; limitat, limitats, limitada, limitades.)

 

Limo, Limon, s. m., lat. limus, limon.

Fetz de limo de terra tot derairanamens 

Adam, que fetz senhor de totas res vivens. 

P. de Corbiac: El nom de.

Fit du limon de la terre tout en dernier Adam, qu'il fit seigneur de toutes choses vivantes. 

Del limon de la terra. Hist. abr. de la Bible, fol. 1. 

Du limon de la terre.

CAT. Lim. ESP. PORT. IT. Limo. (chap. Limo, fang, fanc, tarquí.)

2. Limanha, s. f., limon.

Dieus nos fes d' aital limanha.

T. de G. Riquier et de Henri: Senher. 

Dieu nous fit de tel limon.

3. Limositat, s. f., lat. limositatem, limon, vase.

Aquest fluvi per razo de sa limositat. 

Aygas... ses limozitat.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 154. 

Ce fleuve en raison de son limon.

Eaux... sans limon.

ESP. Limosidad. IT. Limosità, limositate, limositade.

4. Limos, adj.. lat. limosus, limoneux, bourbeux.

El es tot... limos et trebol.

(chap. Ell es tot... fangós, tarquinós y térbol.)

Humor limosa et viscoza.

Eluc. de las propr., fol. 151 et 237. 

Il est tout... limoneux et trouble. 

Humeur limoneuse et visqueuse.

- Baveux.

Nul beu o vaqua limos o limosa.

Ord. des R. de Fr., 1461, t. XV, p. 414.

Nul boeuf ou vache baveux ou baveuse. 

ESP. (barroso) PORT. IT. Limoso. (chap. Fangós, fangosos, fangosa, fangoses.)

 

Limo, s. m., lat. limonium, limon, citron. 

Voyez Aldrete, p. 366, et Mayans, Orig. de la ling. esp., t. II, p. 233 et

250.

Pus tost que quant us limos 

De perra venc en mudansa. 

Guillaume de Saint-Didier: Aissi cum. 

Plus tôt que quand un limon vint en métamorphose de poire.

CAT. Llimó. ESP. Limón. PORT. Limão. IT. Limone. (chap. Llimó, llimons; llimoné, llimonés.)

 

Lin, s. m., lat. linum, lin. 

Fuy penchenayre de li.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus peigneur de lin. 

Ja non vesta drap de carbe ni de lin. Guillaume de Tudela.

Jamais ne revête étoffe de chanvre ni de lin. 

O canebe, o lin, o lana. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

(chap. O cánem, o llí, o llana.)

Ou chanvre, ou lin, ou laine. 

CAT. Llí. ESP. Lino. PORT. Linho. IT. Lino.

2. Linos, s. m., graine de lin. 

Ple ponh de linos solamen 

Faretz fort cozer e bullir.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Pleine poignée de graine de lin seulement vous ferez cuire et bouillir fort.

3. Linsol, Lensol, Lanssol, s. m., linceul, drap de lit.

Lo linsol torzeretz lendema. 

T. d'une dame et de Montant: Ieu venc. 

Vous tordrez le linceul le lendemain.

Era 'l suari e 'l lensol. Brev. d'amor, fol. 175.

C'était le suaire et le linceul.

Lanssols bugadatz.

Izarn: Diguas me tu.

Linceuls lessivés.

CAT. Llensol. PORT. Lançol. IT. Lenzuolo. (ESP. Lienzo, sábana. 

Chap. Llansol, llansols.)

4. Linhoret, s. m., ligneul, cordonnet. 

Ab un fil

O ab un linhoret sotil.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Avec un fil ou avec un cordonnet délié.

5. Linge, s. m., lat. linteum, linge.

Mobles, cum es linge o ustencilhas. Fors de Béarn, p. 1087. 

Meubles, comme est linge ou ustensiles.

ESP. Lienzo,

6. Lini, Linhi, adj., lat. lineus, de lin. 

De tot drap lini. Cartulaire de Montpellier, fol. 113. 

De toute étoffe de lin.

Una cargua de telas linhias. Tit. de 1285. DOAT, t. XVII, fol. 191.

(chap. Una cárrega de teles de llí.)

Une charge de toiles de lin.

 

Ling, Lenh, Linh, s. m., lat. lignum, bois.

Aquest faitz fo meravilhos 

Qu' el linh, on mortz pres naissemen,

Nos nasquet vida e perdos.

P. Cardinal: Dels quatre. 

Ce fait fut merveilleux qu'au bois, où la mort prit naissance, il nous naquit vie et pardon.

(chap. Fusta, lleña; creu: lignum crucis.)

- Barque, chaloupe.

Si com val mais grans naus en mar

Que lings ni sagecia.

P. Cardinal: Ieu volgra.

Ainsi comme vaut plus grand navire en mer que barque ou saïque.

A greu pot hom conoisser en la mar 

Cami, sitot s'en passa linhs e naus.

Serveri de Girone: A greu pot. 

Difficilement on peut connaître en la mer chemin, quoique y passe barque et navire.

- Vaisseau, navire.

Car ses la decima, non es

Us tant caut qu' en armes un lenh.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Car sans la décime, il n'en est pas un si chaud qui en armât un navire.

ANC. FR. Messire de Chepoy retint 2 galies et 1 lin. 

Cil de Salonique armoient 5 lins pour nous destourner les vivres.

Compte de Théobald de Chepoy, 1310. 

ANC. CAT. Leny, lleny. ANC. ESP. Leño. PORT. Lenho. IT. Legno. 

(chap. Barco, barcos, barca, barques, barqueta, barquetes, chalupa, chalupes, llaút, llaúts etc.)

2. Legna, Leigna, Lenha, Lenia, Linha, s. f., bois.

Si non es de peira o de legna.

Ralmenz Bistors: Ar agues. 

S'il n'est de pierre ou de bois. 

Loc. Quan trob tornei ni cembel, 

Volontiers desplei m'enseigna, 

E joing, e fatz d'astas leigna.

P. Vidal: Pois ubert.

Quand je trouve tournoi et joute, je déploie volontiers mon enseigne, et joins, et fais de lances du bois. 

Proverb. Fas fuec ses lenha.

(chap. Fas foc sense lleña.)

G. Riquier: En re.

Tu fais feu sans bois.

Grans lenia fai grant fuoc. 

Flama fail, cant fail... lenia.

Trad. de Bède, fol. 54. 

Beaucoup de bois fait grand feu. 

Le feu manque, quand manque... le bois. 

ANC. FR. Cele alume le fu de laingne. Fables et cont. anc., t. IV, p. 247.

Li vilains a demandé laingne... 

En la sale fu fez li feus.

Fables et cont. anc., t. III, p. 11. 

En laquelle maison je ai mis ma laigne e fagos.

Lett. de rém. de 1361. Carpentier, t. II, col. 989.

CAT. Llenya. ESP. Leña. PORT. Lenha. IT. Legna. (chap. Lleña, lleñes; lo lleñé o la lleñera. A casa nostra a Beseit, y a moltes datres cases, está daball de la escala.)

- Lieu planté d'arbres.

Tost chai 

Blanc en bai, 

Coma flors en lenha.

Pierre d'Auvergne: Rossinhols. 

Le blanc tombe aussitôt en bai, comme la fleur en bois.

 

Linha, Ligna, s. f., lat. linea, ligne, cordeau, direction.

Tot o mena a plom et a livell (nivell) et a drecha linha.

V. et Vert., fol. 59.

Il le mène tout à plomb et de niveau et en droite ligne.

Bastit ses regl' e ses ligna.

Rambaud d'Orange: En aital rimeta. 

Bâti sans règle et sans cordeau. 

Pren sa linha, e vol anar dreita via. V. et Vert., fol. 59. 

Prend sa direction, et veut aller droit chemin.

Fig. Tot o adordena a regla et a linha de razo.

V. et Vert., fol. 47.

Il l'ordonne tout à la règle et au cordeau de la raison.

- Terme d'écriture.

Vingt et sieis linhas en cascuna plana, et en cascuna linha sinc mots.

Fors de Béarn, p. 1077.

Vingt-six lignes en chaque page, et en chaque ligne cinq mots.

- Instrument de pêche.

La linha ab que lo pescayre de ifern pren los peyssos. V. et Vert., fol. 20.

(chap. La línia en la que lo peixcadó d'infern pren los peixos.) 

La ligne avec quoi le pécheur d'enfer prend les poissons.

CAT. ESP. Linea. PORT. Linha. IT. Linea. (chap. Línia, línies; per a medí: cordell, plomada; per a peixcá; direcsió; coche de línia : autobús, autocar.)

2. Linh, Ling, s. m., lignée, race, descendance.

Del gran linh N Adam. 

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

De la grande lignée du seigneur Adam. 

Pois lo fils de Dieu vos somo 

Qu'el vengetz del ling Farao.

Marcabrus: Emperaire. 

Puisque le fils de Dieu vous somme que vous le vengiez de la lignée de Pharaon.

ANC. FR. Ke jà n'i entrera, ne home de son lin. 

Prist une fame de haut lin.

Roman de Rou, v. 3442 et 9637. 

La dame quident de bas lin.

Roman del conte de Poitiers, v. 912. 

Il n'est pas nés de povre lin. 

Roman de Partonopeus de Blois, t. II, p. 110.

(chap. Linaje, linache : rassa, dessendensia.)

3. Linhada, s. f., lignée, race, descendance.

Tota la linhada

Que pres d'En Adam naissensa.

Gavaudan le Vieux: Un vers. 

Toute la lignée qui prit du seigneur Adam naissance.

Linhadas destermenadas. 

Tr. de la 1re Ép. de S. Paul aux Thessaloniciens. 

Lignées infimes.

En aquest... falhi la lhinhada o la progenies del rey Clodovieu.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

En celui-ci... faillit la lignée ou la race du roi Clovis.

4. Linhatge, Lignatge, s. m., ligne, direction, alignement.

Adv. comp. Dous auzels, en son estatge 

Iras, quan venra 'l matis, 

E diguas li en dreg linhatge 

De qual guiza l' obedis. 

Pierre d'Auvergne: Rossinhol on. 

Doux oiseau, dans sa demeure tu iras, quand viendra le matin, et dis-lui en droite ligne de quelle manière je lui suis obéissant.

- Lignage, lignée, race, descendance.

Mil cavalier de gran linhatge 

E mil dompnas de gran valor. 

Guillaume, moine de Beziers: Quascus plor. 

Mille chevaliers de grand lignage et mille dames de grand mérite.

Desliurar d'enfern 

Trastot l' human linhatge.

V. de S. Honorat. 

Délivrer d'enfer tout l' humain lignage. 

Una falsa deschauzida 

E raditz de mal linhatge 

M' a trahit, et es trahida.

B. de Ventadour: La doussa votz. 

Une fausse déconsidérée et racine de mauvais lignage m' a trahi, et est trahie. 

Fig. Proeza eis del coratge,

Veus son meilhor linhatge.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Prouesse provient du coeur, voilà sa meilleure lignée.

ANC. FR. Conjoincts ensemble par sang de lignaige ainsi que cousins.

Monstrelet, t. I, fol. 119.

CAT. Llinatge. ESP. Linaje. PORT. Linhagem. IT. Legnaggio. 

(chap. Linache, linaches, linaje, linajes.)

5. Alignamen, Allinamen, s. m., alignement.

Si la terra es el mei per dreich alignamenz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Si la terre est au milieu par droit alignement.

Enfra lurs propres allinamens.

Tit. de 1392. Bailliage de Sisteron. 

Au-dessous de leurs propres alignements. 

ANC. ESP. Aliñamiento (MOD. Alineamiento). PORT. Alinhamento.

(chap. Aliniamén, aliniamens; del fútbol, de los solcs per a plantá, etc.)

6. Alinhar, v., aligner, ajuster.

Part. pas. El vei adreit et alinhat.

Bertrand de Born: Fueilhetas.

Je le vois juste et aligné.

Fig. Equitatz non es autra cauza mays engaltat tota alinhada.

V. et Vert., fol. 60. 

Équité n'est autre chose excepté égalité toute alignée.

CAT. Alinyar. ESP. Aliñar (alinear). PORT. Alinhar. (chap. Aliniá, aliniás: yo me alinio, alinies, alinie, aliniem o aliniam, aliniéu o aliniáu, alinien; aliniat, aliniats, aliniada, aliniades.)

7. Delinhar, v., dévier, disjoindre, écarter.

Aquel qui de sa natura delinha. Eluc. de las propr., fol. 140.

Celui qui de sa nature dévie.

- Part. prés. Discordant.

Naysho delinhans parts.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Naissent parties discordantes.

8. Forlinhar, v., forligner, dégénérer. 

E s deu gardar de forlinhar. Brev. d'amor, fol. 104.

Et se doit garder de forligner.

Part. pas. No seria bos filhs, mays seria forlinhatz. V. et Vert., fol. 74.

Ne serait pas bon fils, mais il serait dégénéré. 

Subst. Dels forlinhatz d'avol aire.

Pierre d'Auvergne: Belh m'es. 

Des dégénérés de mauvaise mine. 

ANC. FR. Forlignez de la constance de voz pères. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 409.

Si l'homme ne se fust forligné du devoir. Dubartas, p. 9.

9. Relinhar, v., ressembler.

Li deu quecx voler relinhar.

Be viven, li relinha.

Brev. d'amor, fol. 104.

Chacun doit vouloir lui ressembler... 

En vivant bien, il lui ressemble.

10. Interlinear, v., interligner, intercaler.

Part. pas. Rasat, cancellat o interlineat. 

Fors de Béarn, p. 1082. 

Rayé, cancellé ou interligné. 

(N. E. De esto sabía mucho Próspero de Bofarull y Mascaró, archivero del ACA, Archivo Real de la Corona de Aragón.)

ESP. PORT. Interlinear. IT. Interlineare. (chap. Interliniá.)

 

Linir, v., lat. linire, enduire, oindre, frotter. 

Part. pas. Sa goma... val tant a conservar libres que, quan so linitz d'ela, per ardas no prendo mal. Eluc. de las propr., fol. 201.

Sa gomme... vaut tant pour conserver les livres que, quand ils sont enduits d'elle, ils ne prennent mal par teignes.

2. Liniment, s. m., lat. linimentum, liniment.

Aprop pausa liniment. Trad. d'Albucasis, fol. 4. 

Après pose liniment. 

ESP. Linimiento. PORT. IT. Linimento. (chap. Linimén, linimens.)

3. Lizar, v., enduire, oindre.

Lizar tot entorn d'alguna materia glutinoza.

Eluc. de las propr., fol. 142. 

Enduire tout autour d'aucune matière glutineuse. 

ANC. ESP. Lizar. IT. Lisciare.

 

Linx, s. m., lat. lynx, lynx.

Linx no fo par a leis en gardadura. Palaytz de Savieza.

Lynx ne fut pareil à elle en regard.

Engendra tygres, linces, serpens. Eluc. de las propr., fol. 176.

(chap. Engendre tigres, linces, serps.)

Engendre tigres, lynx, serpents.

CAT. ESP. Lince. PORT. Lince, lynce. IT. Lince. (chap. Lince, linces.
A Fondespala ña una anécdota: un cassadó li va fotre una escopetada a lo que se pensabe que ere un lince, y va resultá que ere lo gat de Torretes.)

Linx no fo par a leis en gardadura

 

Lippos, adj., lat. lippus, chassieux

Uelhs... lippos. Eluc. de las propr., fol. 227.

Yeux... chassieux.

IT. Lippo.

2. Lippozitat, s. f., lippitude.

Laganha o lippozitat. Eluc. de las propr., fol. 83. 

Chassie ou lippitude.

3. Lipeza, s. f., lippitude.

Ret les uelhs clars et delish lor taca, val contra lipeza.

Eluc. de las propr., fol. 221.

Rend les yeux clairs et détruit leur tache, vaut contre lippitude.

 

Liptote, s. f., litote, figure de rhétorique.

Liptote... tol alquna proprietat accidental ad alcuna cauza.

Leys d'amors, fol. 143. 

La litote... ôte quelque propriété accidentelle à quelque chose.

 

Liquor, Licor, s. m., lat. liquor, liqueur, liquide.

Quar olis, que es veramens

I dels principals hongemens,

Vai totas vetz, so es vers plas,

En totas licors sobiras.

Brev. d'amor, fol. 145.

Car huile, qui est vraiment un des principaux liniments, va toujours, cela est vrai pleinement, en tous liquides supérieure.

De liquors, alcunas so compostas, alcunas so simplas.

Eluc. de las propr., fol. 271. 

Des liqueurs, aucunes sont composées, aucunes sont simples.

Fig. De tu fara hom la liquor

Don seran onchg l' autri trachor

P. Cardinal: D'Esteve. 

De toi on fera la liqueur dont seront oints les autres traîtres.

CAT. ESP. PORT. Licor. IT. Liquore. (chap. Licor, licors; licoret, licorets.)

Destilería Segarra, Chert, Xert,Castellón,Castelló, Julián Segarra

2. Liquiditat, s. f., lat. liquiditatem, liquidité, fluidité, limpidité.

Per razo de sa liquiditat.

Contra tropa liquiditat.

Eluc. de las propr., fol. 32 et 35.

Par raison de sa liquidité.

Contre considérable liquidité.

IT. Liquidità, liquiditate, liquiditade. (chap. Liquidés; fluidés.)

3. Liquefactio, s. f., lat. liquefactio, liquéfaction. 

Ja sia que prenga liquefactio. Eluc. de las propr., fol. 183. 

Bien qu'il prenne liquéfaction.

ESP. Licuefacción. PORT. Liquefacção. IT. Liquefazione. 

(chap. Licuefacsió.)

4. Liquid, adj., lat. liquidus, liquide, limpide.

Si la materia es trop liquida et clara. 

Don naysh adhoras goma liquida.

Eluc. de las propr., fol. 104 et 198. 

Si la matière est très liquide et claire. 

Dont naît parfois gomme liquide. 

Fig. Que las ditas letras puescan esser dichas liquidas.

Leys d'amors, fol. 111. 

Que lesdites lettres puissent être dites liquides. 

CAT. Liquid, lliquid. ESP. (líquido) PORT. IT. Liquido. (chap. Líquit o líquid, liquits o liquits; líquida, líquides.)

5. Liquidamens, adv., liquidement. 

Lentamens o lotamens o liquidamens, segon lati, sonan las ditas letras.

Leys d'amors, fol. 111.

Lentement ou lourdement où liquidement, selon le latin, sonnent lesdites lettres. 

ESP. (líquidamente) PORT. IT. Liquidamente. (chap. Líquidamen)

 

Lis, Liz, adj., grec *gr, lisse, uni, poli.

Blanc e lis pus qu'us almatitz. 

Guillaume de Cabestaing: Er vey qu' em. 

Blanc et lisse plus qu'une améthyste. 

Sa pel es plana, liza et ses pels.

Eluc. de las propr., fol. 31. 

Sa peau est plane, lisse et sans poils.

CAT. Lis. ESP. Liso. PORT. Lizo. IT. Liscio. (chap. Llis, llisos, llisa, llises.)

Lis, s. m., lat. lis, procès, débat, discussion.

Lis et controversia. Tit. de 1283. DOAT, t. XCI, fol. 217. 

Débat et controverse.

ESP. (lid) PORT. IT. Lite. (chap. Lid, lids; debat, debats; prossés, prossesos; discussió, discussions.)

2. Litigi, s. m., litigium, litige. 

Litigi entre partidas. Statuts de Provence. BOMY, p. 10. 

Litige entre parties.

Plays, litigis e questions.

Statuts de Provence. Julien, t. 1., p. 350.

Plaids, litiges et questions.

ESP. PORT. IT. Litigio. (chap. Litigi, litigis.)

3. Litigios, adj., lat. litigiosus, litigieux, querelleur.

Femna fada, lengossa,

Mala e litigiosa.

Brev. d'amor, fol. 233. 

Femme folle, bavarde, méchante et querelleuse.

Ny denguna causa autra litigiosa. Statuts de Provence. BOMY, p. 5.

Ni nulle autre cause litigieuse.

ESP. PORT. IT. Litigioso. (chap. Litigiós, litigiosos, litigiosa, litigioses.)

4. Litigar, v., lat. litigare, contester, être litigant.

Part. prés. Fan obligar las personnas litigans.

Statuts de Provence. BOMY, p. 10. 

Font obliger les personnes litigantes. 

ESP. PORT. Litigar. IT. Litigare. (chap. Litigá: litigo, litigues, litigue, litiguem o litigam, litiguéu o litigáu, litiguen; litigat, litigats, litigada, litigades. Litigán, litigans.)

 

Lisera, s. f., lisière.

No per la lisera. Fors de Béarn, p. 1086.

Non par la lisière.

(chap. La vora de un bancal que toque al bosque.)

 

Lissiu, Leissiu, s. m., lat. lixivium, lessive.

Ses neguna autra mescla de lissiu de sabon.

Cartulaire de Montpellier, fol. 193.

Sans aucun autre mélange de lessive de savon.

Aiatz de fort leissiu de vitz

Que sia colatz et esclarzitz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ayez de forte lessive de vigne qui soit coulée et clarifiée.

Que neguns tenchuriers, que blanquis seda, non ause blanquir ab negun lissiu.
Cartulaire de Montpellier, fol 192.

Que nul teinturier, qui blanchit soie, n'ose blanchir avec nulle lessive.

CAT. Llexiu. (chap. Lejía, lejíes. ESP. Lejía.)

lissiu, leissiu, llexiu, lejía, lejíes