Mostrando las entradas para la consulta Pirineu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta Pirineu ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 17 de mayo de 2024

Masti, Mausti - Mastic, Mastec

Masti, Mausti, s. m., mâtin, gros chien.

Se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers, si com hom fac lop. V. de P. Vidal.

Se fit chasser par les bergers avec chiens et avec mâtins et avec lévriers, ainsi comme on fait loup.

(N. E. Padecía de licantropía: trastorno mental en que el enfermo se cree transformado en lobo e imita su comportamiento. Carlitos Terés Bellés no está mucho más sano mentalmente que Pere Vidal en su tiempo, padece catalanismo agudo, prácticamente incurable.)

Semblon mastis que layron a totz, e mordon aquelh que podon.

(chap. Pareixen mastins que lladren a tots, y mosseguen an aquells que poden.)

V. et Vert., fol. 25.

Ressemblent à mâtins qui aboient à tous, et mordent ceux qu'ils peuvent.

(“Mas pres de fontaina e de pratz

Nos metetz, e pres de boscatge,

Car li castel nos so salvatge;

Mas nos partim dels Catalas,

Que menhs n’ i trobam de vilas

Que de gens de l’ encontrada.”)

Botiga Ascuma




Fig. Mueyran totz cestz maustis. Roman de Fierabras, v. 356.

Meurent tous ces mâtins.

Foron porc en Guavauda,

E en Vianes foron ca,

Et en Velaic foron masti.

P. Cardinal: Tan son valen.

Furent porcs en Gévaudan, et en Viennois furent chiens, et en Vélay furent mâtins.

ANC. FR. Car un mastins de loing l' abaie,

Qui en avoit senti la trace.

Roman du Renart, t. I, p. 92.

CAT. Mastí. ESP. Mastín. PORT. Mastim. IT. Mastino. 

(chap. Mastín, mastins; per ejemple del Pirineu.)

Mastín, mastins; per ejemple del Pirineu

 

2. Maustina, s. f., mâtine, la femelle du mâtin.

Plus es puta que maustina.

Marcabrus: Dirai vos senes.

Est plus libertine que mâtine.

Adjectiv. Ans a voluntat maustina.

Marcabrus: L' iverns vai.

Mais a volonté de mâtine.

ESP. Mastina. (chap. Mastina, mastines: femella del gos mastín.)

 

Mastic, Mastec, s. m., lat. mastice, mastic, gomme, résine.

Tel de talpa, mastic, enses,

Marme blanc, can polverat es,

Ab clara d'un hueu destrempatz.

Mastec polveratz gitas sus.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Détrempez fiel de taupe, mastic, encens, marbre blanc, quand il est pulvérisé, avec glaire d'un oeuf. 

Jetez dessus mastic pulvérisé. 

Del frug geysh oli, e de la scorsa, rozina, dita mastix.

(chap. Del fruit ix oli, y de la escorsa, ressina, dita mastix; pega grega, brea.)

Eluc. de las propr., fol. 211.

Du fruit il sort huile, et de l'écorce, résine, dite mastic.

CAT. Masteg. ANC. ESP. Masticis (N. E. almaçiga, almaste, almastec, almastica, mastech, mastec, masticum, almaciga, masticis, mastique, mastuch, mastice, almastic, al-máciga, mastix, masticis. La mastika es también un licor anisado típico en Bulgaria, quizás el nombre venga por lo pegajoso que es ese tipo de licores como el Ouzo, anís, aguardiente anisado, etc.)

mastika peshtera, almaçiga, almaste, almastec, almastica, mastech, mastec, masticum, almaciga, masticis, mastique, mastuch, mastice, almastic, al-máciga, mastix, masticis

 

PORT. Mastique. IT. Mastico. (chap. pega grega, brea; mon pare fée aná per a empeltá esta pega grega, crec que se fée en la sera de bresca de les abelles.)

Beceite lanza olivos mandarinos al mercado

martes, 13 de julio de 2021

José, Joseph, Taronjí, extracte de lo trovador mallorquí

extracte de lo trovador mallorquí 
(ix en este orde y en esta ortografía. Al final tos fico lo poema sansé y después la traducsió al castellá, del propi autó).


Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.





XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona
d´Aragó
, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;
Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;
Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra
Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.
(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença
Travessa ab entussiasme collades y vergés,
Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa
Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,
Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;
Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,
Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,
De camps en camps aplega la poderosa veu;
Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,
Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones
Novelles aportantli del geni catalá,
Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;
Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,
Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;
Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,
Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,
La nova Primavera ne canta ab escalfor;
Ressonan melodioses les velles cantoríes,
Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,
La parla de los avis emprèn altre camí;
Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,
Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares
La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;
Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,
Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora
Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,
Y si los endivinan son del be teu penyora;
Qu´axis ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles
Que brotan cada día per mig tos penyalars;
Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,
Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;
Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;
Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes
Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora
Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,
Y venç y xafa roques ab má traballadora
Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,
S´axecan orgullosos alberchs industrïals;
Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,
Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,
Los fills del camp donantne la má al traballador
Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana
Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades
La catalana barca, miráula exir del port;
Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,
La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa
Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?
Ara meteix de Cuba la terra revoltosa
Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana
De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;
Y los concells extenen sa influencia sobirana,
Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera
Al Deu de nostres pares envía ab caritat,
Pe´ls catalans servantne la guía vertadera
D´amor religiosa, de pau y llibertat.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.
¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,
¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?
Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye
Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,
Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,
Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa
Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera
Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;
Com riu ab ses floretes la gaya primavera
Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría
No pot arreconarne de gloria ton tresor;
Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;
¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

¡Oh Patria de Mallorca, Valencia y Cataluña!
¿No ves la fortaleza de tus amados hijos? ¡Escucha esa armonía que forman hoy las voces de tus poetas y sabios, de tus ciudadanos y caudillos del pueblo!
¡Muy bien, muy bien! Vístete de gala y gentileza; demuéstrale á España que eres retoño del viejo árbol; retoño lleno de frescura, de fuerza y juventud, cuyo exquisito aroma embalsama el ambiente.

Mi corazon salta de gozo, al verte renacer de tus cenizas como inmortal fénix. Mi alma siente una felicidad celestial, como la de la alegre primavera, que cruza sonrisas con las flores.

¡Adelante, adelante! ¡Valor! Ni la ira de los extraños, ni la traicion de los propios pueden arrinconar tu tesoro de gloria. Que el mundo sepa apreciar la nobleza de este pueblo.
¡Oh Dios, bendice á la patria! ¡Hermanos, démosle el corazon!

XXV
EN L´ÁLBUM
DE DON JOSEPH LLUIS PONS Y GALLARZA.

SONET.

Les comes y les valls colorejava
La claretat de l´auba riallera;
Y del riu Llobregat en la vorera,
Entre ´ls pins, una verge suspirava,

- Jo so, deya, la ninfa qui guardava
Un jorn passat la catalana esfera;
Senyora d´estos realmes un temps era;
L´Amor ab mos dictats s´aconhortava.

De ma Llar y Montanya la memoria
S´es perduda, mos poetes ja no viuen,
Trencada es l´harpa de ma pura gloria...”

- No; consòla´t, ovira la comparsa
(Respongué Deu), de trovadors que´t diuen:
Veus ton amat cantor; Pons y Gallarza.

Maig 1868.

XXV

EN EL ÁLBUM
DE DON JOSÉ LUIS PONS Y GALLARZA.

SONETO.

Ya los valles y montes coloreaba, la risueña claridad de la aurora. A orillas del río Llobregat, en bosque de pinos, suspiraba dolientemente una vírgen.

Y decía: - Yo soy la ninfa que, en los pasados siglos, guardaba la catalana tierra. En otro tiempo era yo la Señora de estos reinos. El Amor recibía con mis palabras suavísimo deleite.

El recuerdo de mi Hogar y de mis Montañas, se ha perdido; murieron mis poetas; quebróse el arpa de mi pura gloria...”

- No, consuélate, (respondió el Señor desde el cielo); mira la muchedumbre de nuevos trovadores, que grita: Hé ahí á tu amado cantor, á Pons y Gallarza.

(V. nota 19.)  

//

XXVII

LA JOVE CATALUNYA.

Baix del nom de Patria catalana entenem la terra que constituía l´antiga corona

d´Aragó, singularment les Illes Balears, lo Regne de Valencia, y el principat de Catalunya. Aquexa corona, si be no gosa d´autonomía política, perque forma part integrant de la nació espanyola, té actualment vida propia, gracies al carácter de sos fills, que los distingeix dels demés espanyols; al moviment de la ciencia, de l´industria y del comerç, qu´estableix de día en día noves relacions, y estreny los llaços antichs entre sos diferents pobles; y, sobre tot, gracies al Renaxement literari catalanista y á la ressurrecció de la llengua catalana ó llemosína, d´aquexa estimadíssima llengua nostra, que tots parlam, sía en los dialectes de les Illes, sía en los del Continent, desde les montanyes del Rosselló fins á les roques del Cap de Pals.

(***)

Floreix, floreix la Terra, l´amada Terra nostra;

Floreix, floreix la Terra que´l ser nos va donar;

Floreix de nou la Patria, nova hermosura´ns mostra

Per valls y per montanyes, per viles y per mar.

No hi há que rebujarho; lo crit de Renaxença

Travessa ab entussiasme collades y vergés,

Y en cada cor un eco l´acull ab joya inmensa

Des l´alta mar de Roses, país ampurdanés.

S´axeca Barcelona d´ardor escomoguda,

Y escriu los noms de Patria, de Fe, de pur Amor;

Y al crit de Renaxença donant la benvinguda,

Prepara l´era nova, lo setgle venidor.

L´oratje que devalla del Pirineu altívol,

De camps en camps aplega la poderosa veu;

Y ab lo ressó baxantne l´oratje lleneguívol,

Alegra de Valencia jardins per tot arreu.

Mallorca se desperta; del mar valentes ones

Novelles aportantli del geni catalá,

Recòrdanli qu´es perla de les comtals corones;

Y ab la Creuada unintse Mallorca lluyta ja.

¡Salut, oh nova Patria! Tos fills se regeneran,

Tos fills honrarte volen ab molt preuat joyell;

Que les glorioses gestes de ton Passat vejeren,

Y plens de sa memoria ser dignes volen d´ell.

El poeta recordantse d´en Lull y d´en Ausíes,

La nova Primavera ne canta ab escalfor;

Ressonan melodioses les velles cantoríes,

Y ´ns combla d´alegransa lo lay del trovador.

La lira catalana recobra ses dolçures,

La parla de los avis emprèn altre camí;

Axís al fí d´un viatge de dòls y desventures,

Emprèn mellor dressera de cor lo Peregrí.

Tos sabis, Catalunya, se membran de que´ls dares

La llet de l´infantesa, lo juhí, lo pensament;

Se membran de les ciencies que Tu los ensenyares,

Y´t donan sos esforços ab tot llur valiment.

Y pensan, y s´afanyan escudrinyant tothora

Secrets de l´alta Ciencia, sabuda per Deu sol,

Y si los endivinan son del be teu penyora;

Qu´axís ho feyan Balmes, Campany y Munturiol.

Debudes á esta Ciencia jo ovir les maravelles

Que brotan cada día per mig tos penyalars;

Lo fil-parlant, qu´eleva ton nom á les estrelles,

Cobreix tes encontrades com uns ramatjes clars.

L´actiu camí de ferre travessa tes montanyes;

Passan xiulant, tronantne, cent carros de vapor;

Y´l fum que´s tira enrera corona les cabanyes

Que guardan blats y vinyes, del fill dels camps honor.

Com fill de Catalunya lo bon pagès llavora

Les tanques hont nasqueren los braus almugavers,

Y venç y xafa roques ab má traballadora

Com los antichs xafavan lo cap dels extranjers.

A Palma y Barcelona, per Mataró y Manresa,

S´axecan orgullosos alberchs industrïals;

Aquí ´l treball es l´honra, la força y la noblesa,

Aquestes del Art nostre ne son les catedrals.

Y en lo camí novíssim que prens, oh Catalunya,

Los fills del camp donantne la má al traballador

Al comerç sempentejan, que marxa á terra llunyana

Portant allí les noves de ton progrés mellor.

Miráula, còm defía bramuls de les ventades

La catalana barca, miráula exir del port;

Lo vent infla ´l velatje, no há por de les onades,

La mar be pot conèxer que no temem la mort.

¿Còm nó si som de raça potent y generosa

Que may en les batalles enrera girá ´ls ulls?

Ara meteix de Cuba la terra revoltosa

Escriu de nostres jóvens la gloria en daurats fulls.

¡Les lleys podrán reviure! La patria catalana

De los malvats usatjes mil troços ha fets fer;

Y los concells extenen sa influencia sobirana,

Com en los temps heròychs honrats p´en Fivaller.

Y´l sacerdot benévol de cor sa humil preguera

Al Deu de nostres pares envía ab caritat,

Pe´ls catalans servantne la guía vertadera

D´amor religiosa, de pau y llibertat.

Oh Patria de Mallorca, Valencia, Catalunya,

¿No veus la fortalesa qu´ anima tos cars fills?

Ascolta exa harmonía que per los cors retrunye

Dels poetes y dels sabis, del poble y sos capdills.

¡Be faç, be faç, corónat de gala y gentilesa,

Demòstrali á l´Espanya qu´ets del vell tronch rebrot,

Rebrot ple de frescura, de força y jovenesa

Qu´ab delicat aroma balsama l´ayre tot!

Mon cor de goig esclata al vèuret falaguera

Renáxer de tes cendres com fénix inmortal;

Com riu ab ses floretes la gaya primavera

Axí riu la meua ánima de ditxa celestial.

¡Avant, avant! ¡Coratje! L´irada traydoría

No pot arreconarne de gloria ton tresor;

Que´l mon sapia conèxer d´est poble la noblía;

¡Oh Deu, beneheix la Patria; germans, donemli´l cor!

Abril de 1873.

XXVII

LA JÓVEN CATALUÑA.

Entendemos por Patria catalana las tierras ó provincias que constituían la antigua corona de Aragon, singularmente las Islas Baleares, el Reino de Valencia y el Principado de Cataluña. Esta Corona, si bien no goza de autonomía política, porque forma parte integrante de la Nacion española, tiene actualmente vida propia, gracias al carácter de sus hijos, que los distingue de los demas españoles; al movimiento científico, industrial y comercial, que establece de día en día nuevas relaciones, estrechando los antiguos lazos entre sus diferentes pueblos; y, sobre todo, gracias al Renacimiento literario catalanista, y á la resurreccion de la lengua catalana ó lemosina, ya en los dialectos de las islas, ya en los del Continente, desde las montañas del Rosellon hasta las rocas del cabo de Palos.

(***)

Florece nuestra tierra, la amada tierra de nuestros mayores; florece la tierra que nos ha dado el ser; florece de nuevo la patria; se despliega ante nosotros una nueva hermosura en las sierras, en los valles, en los pueblos, en el mar.

No podéis negarlo: el grito de Renacimiento atraviesa veloz las gargantas de los montes, los verjeles de las llanuras. En cada corazon respóndele otro grito de inmenso júbilo, desde el lejano golfo de Rosas, país del Ampurdan.

Levántase Barcelona conmovida profundamente; escribe los nombres de Patria, Fe y Amor; y, dando la bienvenida al Renacimiento, prepara la nueva era, el siglo por venir.

Del alto Pirineo bajan los huracanes, arrebatando la potente voz; las ventolinas llevan su resonancia á los jardines de Valencia.

Despiértase Mallorca; las bravas olas del Mediterráneo le traen noticias del genio catalan; recuérdame que Ella es perla de la condal corona. Y Mallorca, uniéndose á la Cruzada, empieza denodadamente á combatir.

¡Salud, oh nueva patria! Tus hijos se regeneran; tus hijos quieren honrarte con preciosísimos dones; porque vieron las gloriosas hazañas de tu Pasado; y, llenos de su memoria, quieren mostrarse dignos de él.

El poeta, acordándose de Lull y de Ausías March, canta con brío la nueva primavera. Resuenan melodiosamente las antiguas canciones; y nos colma de alegría el lay del trovador.

La lira catalana recobra su dulzura; la fabla de nuestros abuelos emprende otro camino: así al fin de dolorosa y desgraciada marcha, toma mejores rumbos el no desalentado viajero.

Tus sabios, oh Cataluña, se acuerdan de que les diste la leche de la infancia, el juicio, el pensamiento; se acuerdan de que les enseñaste las ciencias; y te consagran sus trabajos y todo su valer.

Piensan, se afanan, escudriñando continuamente los secretos de la alta Ciencia, sabida por Dios sólo; y si los adivinan, son prenda de tu bienestar; porque así lo hicieron siempre Capmany, Bálmes y Monturiol.

Debidas á esa Ciencia, veo las maravillas que diariamente brotan en tu quebrado suelo; los hilos telegráficos ensalzan tu nombre, cubriendo todas tus tierras como claro ramaje.

El activo ferro-carril atraviesa tus cordilleras; pasan silbando, atronando el espacio, cien carros de vapor; el humo que se echa atras corona las cabañas, que guardan trigos y viñas, honor de los hijos del campo.

Hijo de Cataluña el buen campesino, labra las tierras do nacieron los bravos almogávares; vence y destroza peñascos, cual los antiguos héroes destrozaban escuadras enemigas.

En Palma, en Barcelona, en Mataró, en Manresa, se levantan soberbios palacios industriales. Aquí el trabajo es la honra, el poder, la nobleza. Estas son las catedrales del Arte moderno.

En ese novísimo camino que sigues, oh Cataluña, los hijos del campo, dando la mano al trabajador de las ciudades, empujan el comercio, que marcha á lejanos países, llevando allí la buena nueva de tus mejores progresos.

Mirad el barco catalan, cómo desafía los bramidos de la tormenta; miradlo salir del puerto: el viento hinche el velámen; no há miedo de las olas; el mar bien puede conocer que no tememos la muerte.

¿Cómo no conocerlo, si somos de raza fuerte y generosa, que nunca volvió la espalda en los más rudos combates? Ahora mismo la rebelde tierra de Cuba, dedica á la gloria de nuestra juventud páginas de oro.

¡Las antiguas leyes revivirán! La patria catalana ha hecho pedazos los malos usos. Y los concejos extienden por todas partes su soberana influencia, como en los heróicos tiempos honrados por Juan Fivaller.

Y el sacerdote, lleno de caritativa benevolencia, envía al Dios de nuestros padres la plegaria de todos; guardando incólume para los catalanes la Religion del Amor, de la Paz y de la Libertad.

Lo Trovador Mallorquí.  El Trovador Mallorquín.

miércoles, 16 de agosto de 2017

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó

carrossa, ANC
Joaquim Torrent Blanch, bloquear, facebook
 
Joaquim Torrent Blanch, amistat, facebook
 
 
(Prat de la Riba estaríe orgullós de tú, Juaquinico el grillao
 
Lo mateix Prat de la Riba, prinsipal ideólogo del nassionalisme catalá, u explicabe perfectamén. Lo odio sirá la prinsipal pauta de esta nova generassió, y la mentira y la victimissassió les seues ferramentes a nivells no vists abáns. A partí de la década dels 80 del siglo XIX ixen una serie de catalanistes que personificarán la pijó cara del catalanisme: fanatisme, victimisme, arrogánsia, hipocressía y castellanofobia.
 
 
Una mostra de "txapurriau" de la Catalunya Nord (SIC): 
                                                                                            
"Tin la goda, mé com a tuts lus dissaddes vai fere les curses per remplir lu frigó. Vai penre la vutura, qu'aniré xé Oxàn i emprés iré en centre vila xé lu peixoner crompà un bon buldroi. Amprés ire fere l'aperó ambe los col·legues palatrecos. Bon disaddte a tuts!!
 
Vualà (per Aleix Renyé)
 
""“tinc  (el consolador?) però com tots els dissabtes aniré corrent a omplir el frigorífic. Vaig a agafar el cotxe perquè aniré a l’ Auchan i després aniré al centre a cal peixater per comprar un bon rap.. Després aniré a fer el vermut amb els col.legues carabrutes ( o trinxeraires). Bon dissabte a tothom.. Fins  a una altra...""    SIC
 
occitan, goda, Felibrige
 
CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnol, d'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.  / Som chapurriaus / Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto.

CHAMPOUIRAU (rom. Champoiral) n. de l. et s.m. Champoiral (Gard) On appelle ansi "champouirau" ou "champourrau" un jargon composé d'espagnold'italien, de portuguès et de provençal, parlé par des étrangers que frequentent nos côtes. On donne le même nom à ces étrangers.  / Som chapurriaus / Aón está lo catalá an esta frasse? A cap puesto. 

La Franja del meu cul, orígens catalans, integració a Aragó i posteriors intents de convergir amb el Principat.
 
Juaquinico Torrente Blanco.
 
La franja del cul de Joaquim Torrent Blanch

 

La franja del meu cul , Joaquim Torrent Blanch
 
 
 
La pertinença de les terres de la Franja del meu cul a l’àmbit català ve de molt lluny, ja en els obscurs temps altomedievals la Ribagorça -el bressol inicial de la Franja del meu cul- es diferenciava dels nuclis cristians situats més a l’oest per un feudalisme més vigorós i una major influència franca, igual que la resta de comtats catalans. Concretament, en els primers temps Ribagorça i Pallars estaven estretament entrelligats -tot i que els fets històrics feren que, posteriorment, el primer comtat entrés en l’òrbita navarroaragonesa i el segon en la del casal de Barcelona.  I no es tractava només de relacions polítiques, sinó també eclesiàstiques, el bisbat de la Seu, depenent de Narbona, com tota la resta de bisbats catalans, arribà fins a les valls de Bielsa i Gistau. Evidentment la vinculació ribagorçana amb les terres situades al nord i a l’est no és aliena a la seva situació geogràfica, a banda que el Pirineu no ha estat mai un mur infranquejable, al contrari, ha esta una zona d’incessant intercanvi cultural. 
 
Un cop format i consolidat el català fou transportat, bàsicament des de la zona pirinenca, cap al sud pels repobladors de les terres preses als musulmans, i igual passà a la Franja del meu cul, fet que contribuí a una integració ben ràpida del domini lingüístic català. Cal tenir en compte a més, com a gran part de la Catalunya nova, l’existència de població mossàrab, que feia servir una parla molt acostada al català i que aviat va ser assimilada. I també, en el cas específic del Matarraña, fou important el paper exercit per població proceden d’altres territoris ja repoblats, com el Segrià.
 
En la conquesta de les noves terres hi tingué una gran rellevància Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, desposat amb LA REINAPeronella i pare del rei Alfons I el Cast, (Alfonso II de Aragó) qui també exercí un paper força important en les conquestes.  Així, l’any 1142 es va conquerir Tamarit de Llitera, i poc després Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149). 
 
Alfonso II de Aragó
 
A partir de 1150 es va procedir a la conquesta de la zona del Matarranya - Matarraña, acabada definitivament el 1169 per Alfons I el cast. (Estos imbessils no sen enrecorden de Alfons I lo batalladó, lo Cast ere Alfonso II de Aragó, primé com a conde de Barchinona) Ja a les constitucions de Pau i Treva del 1173 hom va definir Catalunya com a estesa «de Salses a Tortosa i Lleida amb llurs termes», i a les Corts de Lleida de 1214 s’esmenta Catalunya com a compresa "de Salses fins al Cinca". l a rel del testament de Jaume I es va tornar a plantejar novament la qüestió dels límits entre Aragó i Catalunya, ja que s’atribuïen ambdós territoris a dos fills del rei; el 1244 a les Corts de Barcelona, en les quals jurà l’infant Pere com a hereu de Catalunya, el mateix Jaume I va definir Catalunya com a compresa de “salses al Cinca”, amb l’oposició dels aragonesos. Durant un cert temps aquest límit es va mantenir, almenys de manera teòrica, però l’any 1300 Jaume II, per les pressions aragoneses, declarà que el Sobrarb, la Ribagorça i part de la Llitera - la Llitera en concret fou partida per la clamor d’Almacelles fins a la seva confluència amb el Cinca-  eren d’ Aragó tot i l’oposició catalana.  Com per voler pal·liar els efectes d’aquesta decisió  va donar, el 1322, al seu fill l’infant Pere la Ribagorça com a comtat independent i regit pels Usatges i costums de Catalunya, el qual conservà així un règim d’autonomia. Al sud, i després de moltes vacil·lacions i disputes protagonitzades per bisbats, ordes militars i nobles, calgué arribar a mitjan segle XIV per donar  per plenament inclosa a l'Aragó la comarca del Matarranya (comprès el Baix Matarranya). Al segle següent s’hi inclogué Fraga i Mequinensa, i, finalment, el comtat de la Ribagorça, després d'un seguit de revoltes, era incorporat a l'Aragó per Felip II l'any 1592.
 
A penes mig segle després, i en el transcurs de la Guerra dels Segadors, la vila de Benavarri i alguns pobles dels voltants es lliuraven a les forces francocatalanes amb la condició que el comtat de Ribagorça es pogués unir a Catalunya; tot i això la unió va ser efímera, ja que a finals del mateix any les tropes de Felip IV ocuparen tot el comtat.
 
En el segle XVIII, durant la Guerra de Successió, les comarques i poblacions de la Franja del meu cul, van abraçar majoritàriament la causa austriacista i van renovar-se  els  lligams  amb  el  Principat. Algunes localitats, com BenavarriMonroch i, sobretot, Calaseit van patir molt a mans de les forces borbòniques. Aquesta darrera vila el 24 de gener de 1716 -fa  exactament 300 anys-, després de lluitar  valerosament contra les tropes castellanes, fou incendiada i saquejada, i es calcula que, en la defensa de les seves llibertats, hi van morir 150 cohets. Massa poc, haguereu triat l'atre bando, tan listos que sou alguns.
 
La guerra del Francès
La guerra del Francès, Puchi a la vanguardia
 
El 1812, en el transcurs la Guerra del Francès, l'administració gal·la va fer arribar Catalunya, novament, fins al Cinca; es creà el departament de les Boques de l‘Ebre, un dels quatre en què fou dividida Catalunya  -formalment incorporada a França-, Lleida en fou la prefectura,, i Cervera, Tarragona i Tortosa les sotsprefectures. El departament desaparegué el 1814, quan França evacuà la península. Hi foren incorporats exactament 6 municipis de la Franja del meu cul, tres del Baix Cinca, Fraga, Torrent de Cinca i Mequinensa, i tres del Baix Matarraña, Faió, Nonasp i Favara. Els canvis polítics i administratius que va introduir el règim napoleònic a Catalunya, però, van ser intranscendents ja que van quedar en reformes de “paper” que no van poder aplicar-se perquè els francesos no ocupaven eficaçment el territori.
 
El 1833, com sabem, es va implantar la nova divisió provincial, la qual no va estar exempta de controvèrsies, i polèmiques a la Franja del meu cul, tot i que finalment els límits entre Catalunya i Aragó -contra certa creença popular- no es van tocar. Com explica el professor Jesús Burgueño, a causa de les reclamacions de Barbastre per disputar-li la capitalitat provincial a Osca, el govern volgué consultar (1836) l’opinió dels diputats d’Osca i Saragossa, els que optaren per Barbastre -la meitat- no dubtaren a dir, significativament, que on trobaria un millor lloc la part oriental d’Aragó seria  la província de Lleida, i afirmaren: “Fraga, cabeza de distrito judicial de uno de los que tiene la provincia de Huesca, dista muy poco de Lérida, con quien la naturaleza, el lenguaje (SIC) y aún las costumbres le unen estrechamente." Posteriorment el 1842 -com també explica Burgueño- es formularia un nou pla de divisió provincial, propugnat per Fermín Caballero, on les comarques de Fraga i la Llitera eren agregades a Lleida, tot i que finalment fou desestimat.
 
L'any 1919 en el projecte d‘Estatut d'Autonomia elaborat per l'assemblea de la Mancomunitat de Catalunya es feia esment de la possible integració al Principat de territoris veïns, segurament a causa de la vinculació dels homes de la Mancomunitat amb la Franja del meu cul, començant pel mateix Puig i Cadafalch. Malauradament aquest projecte va ser rebutjat per les Corts Espanyoles. Pobres Països Cagalans.
 
Després del gran parèntesi que representà el llarg i repressiu període franquista, #FrancoEnsRoba, instaurat a rel de la guerra civil, i amb l'adveniment de la democràcia, / pero no dieu que no ne ña ? Aclariutos / es van produir novament alguns fets insòlits i força espectaculars en els pobles de la Franja del meu cul. Per exemple, en una famosa enquesta, tant famosa com l' Artur Quintana, publicada a la revista Andalán el 1978, feta al Institut de Tamarit, va resultar que dels seixanta-quatre alumnes de BUP consultats, tots menys uns es van decantar per sentir-se catalans; al Torricó, també aquell any, es van cantar Els Segadors (una dalla tos fa falta, catanazis asquerosos) i es van fer crits a favor del pas a l'administració catalana, i a Benavarri l'any 1981 es van recollir signatures a fi d'aconseguir el mateix objectiu..
Tejero casi tos fa cagá.
 
L' enquesta, del tipus Sorolla & Cia, preguntava:
 
Ets franquista o català?
 
L' alumne que es va decantar per el franquisma es deia Francisco José Franco de Rivera
Aquesta és la seva apariència actual:
 
Francisco José Franco de Rivera, Paco Escudero
Bon dia a tothom , ara ja no sòc franquista, sòc de ERC
 
ERC,Esquerra republicana de Catalunya, mamelles, tetas, tetona
Bon dia, vull ser militant d'ERC i potser aconseguir algun càrrec

 

El 1996 la premsa informava que vuit municipis de la Mancomunitat de la Ribagorça Oriental, a Osca, es plantejaven iniciar negociacions amb la Generalitat per estudiar la seva adscripció a Catalunya si el govern aragonès no en reconeixia el fet diferencial en  el  projecte de divisió  comarcal  que preparava. La proposta, però, no es materialitzà; malauradament la Ribagorça Oriental no ha estat reconeguda i la comarca es regeix des de Graus.
Em sap greu però us morireu aragonesos.
 
Finalment, creiem que és important ressenyar l’èxit que va tenir, l'agost del 2013, la cadena humana que es va fer entre Calaseit (Matarraña) i Caseres (Terra Alta), amb l’assistència de més de quatre-centes persones per reclamar la unitat de la llengua i contra la denominació LAPAO; i també la recent aprovació el 6 d’octubre d’enguany (2016) pel Parlament de Catalunya, amb els vots de la CUP i JxSí, d’una proposta on es manifesta que el conjunt dels Països Cagalans tenen dret a l’autodeterminació - Franja del meu cul inclosa - i a decidir el seu estatus polític.

 

grillats, estelada

 

Vicenç hizo la estelada,
Mas la colgó en un balcón.
 
 
En una estrella de Cuba,
Vicenç va fe la estelada
Mas la va penjá a un balcó.
 
Cal recalcar que en la resolució esmentada s’especifica que el Principat mantindrà una relació prioritària amb els territoris dels Països Cagalans, amb els quals comparteix llengua, cultura i altres vincles forjats al llarg de la història, i també s'apunta, en relació a  la Franja del meu cul, que “cal vetllar pel vincle que els seus ciutadans mantenen amb Catalunya que, més enllà de la llengua, també es manifesta en qüestions relatives al patrimoni històric i l’accès a la sanitat i l’educació públiques”.
 
Arturo Quintana y Fuente
Arturo Quintana y Fuente con su boina

 

tots som catalans i volem la independència
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
No podem amagar, però, que, malgrat el desvetllament cultural i d'autoconsciència col·lectiva que s’ha produït a la Franja del meu cul des de l’adveniment de la democràcia, hi ha hagut, com a contrapès, alguns fets i processos bastant negatius des del punt de vista territorial, com han estat el desmembrament del bisbat de Lleida - amb precedents, no per casualitat, durant el franquisme - i la divisió en comarques poc respectuoses amb la realitat lingüística i cultural, com es desprèn del fet que l' única comarca oficial plenament de parla cagalana és el Matarraña, i encara mutilat.

 

Yo parlo lo chapurriau
 
I si anem a altres àmbits hi hauríem de sumar la reclamació sense atendre a raons dels béns, la instauració de la LAPAO, afortunadament derogada, i, darrerament, l’aparició d’inquietants símptomes de substitució lingüística. Amarill, lunes, cuchillo, membrillo, etc... 
 
I si a més hi afegim la potenciació de les barreres i fronteres autonòmiques és inevitable que tot plegat ens ompli d’intranquil·litat.
Tot i això, però, no podem deixar de banda l’existència - com hem vist - de fets positius i la constatació que cada vegada són més les persones, especialment
gent jove i catalans exiliats, que tenen ben clara quina és la seva veritable pertinença.