Mostrando las entradas para la consulta venen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta venen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 28 de septiembre de 2024

Pluma - Podagric


Pluma, s. f., lat. pluma, plume.

Sa pluma li trembla e ill bat...,

Ben fai parer que aia freg.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sa plume lui tremble et lui bat..., il fait bien paraître qu'il ait froid.

S' avian col de ferr o d' acier,

No 'ls valria una pluma de pau.

P. Vidal: Drogoman.

S'ils avaient cou de fer ou d'acier, il ne leur vaudrait une plume de paon.

La pluma am la qual hom escriu. Leys d'amors, fol. 137.

(chap. La pluma en la que (hom) se escriu.)

La plume avec laquelle on écrit.

Loc. Pluma e pluma faretz pelar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plume à plume vous ferez plumer.

CAT. Ploma. ESP. PORT. Pluma. IT. Piuma. (chap. ploma o pluma, plomes o plumes; la ploma de un muixó antigamén se díe pena, y encara se diu penat en rumano : que té plomes, com lo rat penat : murciélago.)

2. Plumar, v., plumer.

Al primier lans perd' ieu mon esparvier,...

... E qu' ie 'l veya plumar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Qu'au premier jet je perde mon épervier,... et que je le voie plumer.

El tost li plumara los costatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tôt il lui plumera les côtés. 

Part. pas. Aquest capos fon plumatz per Juzieus.

(chap. Este capó va sé desplomat o desplumat per los judíos.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce chapon fut plumé par les Juifs.

ANC. CAT. Plumar. CAT. MOD. Plomar. (chap. Desplomá o desplumá; plomá o plumá es traure ploma o pluma un muixó.)

Lo corv. Edgar Allan Poe. Traducsió de Ramón Guimerá Lorente, Moncho

3. Plumeta, s. f. dim., petite plume.

L' en banhatz soven la plumeta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui en baignez souvent la petite plume.

CAT. Plometa. (chap. Plometa o plumeta, plometes o plumetes.)

4. Plumozitat, s. f., plumosité, plumage, abondance de plumes.

Aigla... ha tropa nervozitat et plumozitat. Eluc. de las propr., fol. 140.

L'aigle... a beaucoup de nervosité et de plumosité.

(chap. Plumache, plumaches; plomache, plomaches; plumosidat, plumosidats : abundansia de plomes o plumes.)

5. Plumassol, s. m., coussin, oreiller de plumes, coussinet.

Sarrar la plagua am plumassols et am liamentz.

Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Serrer la plaie avec coussinets et avec ligatures.

6. Plumos, adj., plumeux, garni de plumes.

Esparver ab camba plumosa.

(chap. Esparvé en garra (cama) plumosa.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Épervier avec jambe plumeuse.

ANC. FR. Cherchant le mol d' un plumeux aureiller.

Œuvres de Ronsard, t. II, p. 1198.

ESP. Plumoso. (chap. plumós, plumosos, plumosa, plumoses.)

7. Deplumar, v., plumer, ôter, arracher les plumes.

Can l'aura preza, giquetz lo 

Estar desobre et esperar 

Molt longamen, e deplumar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il l'aura prise, que vous le laissez rester dessus et attendre moult longuement, et plumer.

ANC. CAT. Desplomar. ESP. PORT. Desplumar. IT. Spiumare.

(chap. Desplumá o desplomá: desplumo, desplumes, desplume, desplumem o desplumam, despluméu o desplumáu, desplumen; desplumat, desplumats, desplumada, desplumades; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades; desplomá tamé vol di caure a plom, desplomás: yo me desplomo, desplomes, desplome, desplomem o desplomam, desploméu o desplomáu, desplomen; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades.)


Plus, Pus, adv., lat. plus, plus, davantage. 

Usatges es d' ome, qu' es amoros, 

Quan plus non pot, se deleyt en parlar.

Gui d'Uisel: Ges de.

C'est usage d'homme, qui est amoureux, quand davantage il ne peut, il se délecte à parler.

No m' enten pus qu' un Aleman.

Pistoleta: Ancmais nulhs.

Elle ne m'entend pas plus qu'un Allemand.

- Devant un adjectif il indique le comparatif.

Flor de roser, quan nais, 

Non es plus fresca.

Raimond de Miraval: Bel m' es.

Fleur de rosier, quand elle naît, n'est pas plus fraîche.

Pus olens, pus plazens, pus clara

Flors etz qu' el mon para.

G. Riquier: Aissi con es.

Plus odorante, plus agréable, plus brillante fleur vous êtes qui au monde paraisse.

- Précédé de l' article, il indiquait le superlatif.

Vos es el pus noble cavayer crestia que sia alh mon. Philomena. 

Vous êtes le plus noble cavalier chrétien qui soit au monde.

Que 'l genser es del mon e 'l pus corteza. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Vu qu'elle est la plus gentille du monde et la plus courtoise. 

Loc. En son des tans plus gaia.

La Comtesse de Die: Fin joi. 

J'en suis dix (fois) autant plus gaie. 

On plus chan, plus m' en sove.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Où plus je chante, plus il m'en souvient. 

On plus mi fai languir, plus la reblan. 

Pistoleta: Ancmais nulhs. 

Où plus elle me fait languir, plus je la flatte. 

ANC. FR. Tant plus ils s' advancent, ils oyent de mieux en mieux le retentissement de ce bruit. Hist. maccaronique, t. II, p. 200.

Prov. On hom plus aut es pueiatz, 

Mais pot en bas chazer.

B. Zorgi: On hom. 

Où plus l'homme est haut élevé, plus il peut en bas tomber. 

Adv. comp. Doncs ell, ses plus, se deu numnar qui es.

V. et Vert., fol. 40.

Donc lui, sans plus, il doit se nommer qui il est.

Aquel escapet e non plus.

P. Cardinal: Una cieutat.

Celui-là échappa et non davantage. 

Subst. Prometes mi vostr' amor.

Del plus no us prec, ni no s cove. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi votre amour, du plus je ne vous prie, ni il ne convient pas.

Al plus que pot m' enansa.

B. de Ventadour: Tuit selh. 

Au plus qu'elle peut elle m'avance.

- Plus grand nombre, majeure partie.

En aisso truep voluntos

Lo pus de las poestatz.

G. Riquier: Cristias vey.

En ceci je trouve disposé le plus grand nombre des puissances.

ANC. FR. Aucuns en eschapèrent et les plus se perdirent.

Comines, t. I, p. 30.

Toutefois, le plus du temps, ilz campoient séparément.

Amyot. Trad. de Plutarque, Vie de Pompée. 

Loc. Li baro,

Li plus de conduich e de do.

Marcabrus: Emperaire. 

Les barons, les plus de munificence et de générosité.

Conj. comp. Venc l' uns vais l' autre al pus tost que pot. Philomena.

L'un vint vers l'autre au plus tôt qu'il put.

CAT. Plus. ANC. ESP. Plus, chus. ANC. PORT. Chus. ANC. IT. Plu. IT. MOD. Più. (chap. Mes; plus.)

2. Sobreplus, s. m., surplus, reste.

N' a pres alcuna quantitat,

E 'l sobreplus lur a layssat. V. de S. Honorat.

Il en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

Tan de plazers li faria

Qu' el sobreplus conqueria.

T. de G. Faidit et de Hugues de La Bachelerie: N Uc.

Tant de plaisirs je lui ferais que le surplus je conquerrais.

IT. Sovrappiù. (chap. Lo restán o lo resto, lo que sobre, les sobres.)

3. Plusor, adj. pl., plusieurs, la plupart.

Ilh en colon plusors. La nobla Leycson (leyczon). 

Ils en honorent plusieurs.

Subst. Mal li faran tut li plusor

Qu' el veyran jovenet, meschi. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Mal lui feront tous les plusieurs (la plupart de ceux) qui le verront jeunet, chétif.

Tenran m' en li plusor

Per cornut e per soffren.

B. de Ventadour: Acossellatz mi.

M'en tiendront la plupart pour cornu et pour endurant.

ANC. FR. Nafré furent forment è lassé li plusor. Roman de Rou, v. 1718. De plusors choses que je vei. Deuxième trad. du Chastoiement, conte 3. 

ANC. IT. Ed aora in plusor parte. Brunetto Latini, Tes., p. 8. 

La qual plusor fiate è partita. Guittone d'Arezzo, lett. 8.

(chap. La mayoría, la part mes gran.)

4. Plural, s. m., lat. pluralis, pluriel.

Lo plural conoysh hom can es pronunciat pluralmen, so es cant parla de motas causas. Leys d'amors, fol. 53.

On connaît le pluriel quand il est prononcé pluriellement, c'est-à-dire quand il parle de nombreuses choses.

CAT. ESP. PORT. Plural. IT. Plurale.

5. Pluralitat, s. f., lat. pluralitatem, pluralité.

En lui non cay pluralitatz. Brev, d'amor, fol. 7.

En lui n'échoit pas pluralité. 

Am pluralitat et singularitat. Gramm. provençale. 

Avec pluralité et singularité. 

CAT. Pluralitat. ESP. Pluralidad. PORT. Pluralidade. IT. Pluralità, pluralitate, pluralitade. (chap. Pluralidat, pluralidats.)

6. Pluralmen, Pluralmens, adv., pluriellement, au pluriel. 

Tres noms e tres personas puesc dire pluralmens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Trois noms et trois personnes je puis dire au pluriel.

Cant es pronunciat pluralmen. Leys d'amors, fol. 53.

Quand il est prononcé pluriellement.

IT. (ESP.) Pluralmente. (chap. Pluralmen : en plural.)


Pluvia, Ploia, Plueia, Pluia, s. f., lat. pluvia, pluie.

Ayguas e pluvias

Sobrecaupiron fort las vallz e las gaudinas. V. de S. Honorat.

Eaux et pluies couvrirent fort les vallées et les bocages.

Sofron fam e set e ploia e ven.

Bertrand de Born: Gent part. 

Souffrent faim et soif et pluie et vent.

Fig. Plueia de fuoc ardent e de solpre pudent sobre las V ciutatz.

V. et Vert., fol. 19. 

Pluie de feu ardent et de soufre puant sur les cinq cités. 

Prov. Apres la plueia, fara bel.

(chap. Después de ploure, fará bo (bon tems u orache.))

Amanieu des Escas: Dona per.

Après la pluie, il fera beau.

De gran ven, pauca plueia. Leys d'amors, fol. 138.

De grand vent, petite pluie.

Un troubadour a dit en faisant l' éloge de sa dame.

Dona, la genser creatura

Que anc formes el mon natura..., 

Solelhs de mars, umbra d' estieu, 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature que formât oncques au monde nature..., soleil de mars, ombre d'été, rose de mai, pluie d'avril.

CAT. Pluja. ANC. ESP. Pluvia. ESP. MOD. Lluvia. PORT. Chuva. IT. Piova, pioggia. (chap. ploguda, plogudes; aigua; v. ploure; plou, ha plogut, plourá, plouríe, ploguere.)

2. Ploure, Pluoure, v., lat. pluere, pleuvoir, faire pleuvoir, tomber. 

Anc pus menut aiga nou plou 

Cum els passon.

Gavaudan le Vieux: Senhors. 

Oncques plus menu l'eau ne pleut comme ils passent.

Fon se de ploure gequit.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il eut cessé de pleuvoir.

Si cum lo reis celestials

Pluou sus los bos e sus los mals.

Brev. d'amor, fol. 71.

Ainsi comme le roi céleste fait pleuvoir sur les bons et sur les méchants.

Si plovia tot un an 

Tan d'aiga con a en la mar.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

S'il pleuvait tout un an autant d'eau comme il y en a dans la mer.

Al movemen dels signes e de las planetas, plou assatz, o plou pauc, o plou non re. Liv. de Sydrac, fol. 42. 

Au mouvement des signes et des planètes, il pleut beaucoup, ou il pleut peu, ou il ne pleut non rien (pas du tout).

Fig. par ext. Al prim comens del ivernaill, 

Can ploven del bosc li glan dur. 

Marcabrus: Al prim.

Au premier commencement de l'hiver, quand tombent du bois les glands durs.

Ce passage imite le vers de Virgile, Georg. IV: 

Nec de concussa tantum pluit ilice glandis. 

Delille a conservé la figure:

Ainsi pleuvent les glands. 

Gran signe en vi antan, un dia, 

Que ploc terra e sanc verayamen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Grand signe j'en vis l'an dernier, un jour, vu qu'il plut terre et sang vraiment.

Cel que nos ploc manna per amor. Leys d'amors, fol. 35.

Celui qui nous fit pleuvoir manne par amour.

- Abattu, renversé, précipité.

Part. pas. C' aquel teu esperit, que tu as receuput, 

Sia d'aquels del cel que sai foron plogut.

Izarn: Diguas me tu. 

Que ce tien esprit, que tu as reçu, soit de ceux du ciel qui ici furent précipités. 

CAT. Plóurer. ESP. Llover. PORT. Chover. IT. Piovere. (chap. Ploure.)

3. Ploios, Pluioxs, adj., lat. pluviosus, pluvieux.

Temps ploios.

La calor dissolvent la nivol ploioza.

Eluc. de las propr., fol. 116 et 136.

Temps pluvieux.

La chaleur dissolvant la nuée pluvieuse.

Autompne pluioxs. Calendrier en provençal. 

Automne pluvieux.

CAT. Plujos. ESP. Pluvioso, lluvioso. PORT. Chuvoso. IT. Piovoso.

(chap. pluviós, pluviosos, pluviosa, pluvioses; plovinós, plovinosos, plovinosa, plovinoses.)

4. Pluvial, adj., lat. pluvialis, pluvial.

Ayga pluvial.

De pluvial irrigacio.

Eluc. de las propr., fol. 74 et 129.

Eau pluviale.

D' irrigation pluviale. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Pluvial.

5. Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis, pluvier.

Pluvier vieu de pur aire del cel. Naturas d'alcus auzels.

Le pluvier vit de pur air du ciel.

IT. Piviere.

Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis

Pobol, Poble, s. m., lat. populus, peuple.

Hom murtrier ni raubaire 

Non platz tant a Dieu lo paire,

Ni tan non ama son frut 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni autant il n' aime pas son fruit comme il fait (celui) du menu peuple.

Per que pobles e Dieus 

L' amon.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Par quoi peuple et Dieu l' aiment. 

Prov. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz chaitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela.

- Foule, multitude.

On, cad an, grand pobols s' ajosta. Roman de Jaufre, fol. 2.

Où, chaque année, grande multitude se réunit.

CAT. Poble. ESP. Pueblo. PORT. Povo. IT. Popolo. (chap. Poble, pobles.)

2. Poblacio, Poblacion, s. f., population, peuplade.

A la qual poblacion vienco homis. Titre de 1080.

(chap. A la cual poblassió venen homens.)

A laquelle peuplade viennent hommes.

Per las autras portas venc la poblacios. Guillaume de Tudela.

Par les autres portes vint la population.

CAT. Població. ESP. Población. PORT. Povoação. IT. Popolazione.

(chap. Poblassió, poblassions.)

3. Poblal, adj., public, manifeste.

Vos avetz alcun ofici poblal, so es poestatz d' alcun loc.

Aquel hom que es jutgatz de poblal crim.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8 et 28. 

Vous avez aucun office public, c'est-à-dire juridiction d'aucun lieu.

Cet homme qui est condamné pour crime manifeste.

(chap. Públic, publics, pública, públiques; manifest, manifests, manifesta, manifestes.)

4. Poblar, v., peupler, s'établir.

Al dit loc, d' aqui avant, vendran poblar. 

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 150. 

Audit lieu, de là en avant, ils viendront s'établir.

Ieu no pretz una carobla 

Terra que d' avol gient se pobla.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier.

Je ne prise une carouble terre qui de méchante gent se peuple.

Part. pas. Gent... de la qual... Europa... fo poblada.

Eluc. de las propr., fol. 171.

Gent... de laquelle... l'Europe... fut peuplée.

CAT. ESP. Poblar. PORT. Povoar. IT. Popolare. 

(chap. Poblá: poblo, pobles, poble, poblem o poblam, pobléu o pobláu, poblen; poblat, poblats, poblada, poblades.)

5. Pobladament, adv., publiquement.

Aquestas doas causas non deu hom despitar pobladament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Ces deux choses on ne doit pas dédaigner publiquement.

(chap. Públicamen.)

6. Public, adj., lat. publicus, public, vulgaire.

Avetz autra poestat publica. Trad. du Code de Justinien, fol. 8.

Vous avez autre autorité publique. 

Substantiv. Lo publics deu, jorn e ser, 

Lauzar Dieu.

G. Riquier: Hancmays per.

Le public doit, jour et soir, louer Dieu.

Aiso fan los peccadors publics. Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 43. 

Ceci font les pécheurs vulgaires.

Adv. comp. Orar en secret,

Non en public.

Brev. d'amor, fol. 97.

(chap. Resá (orá) en secret, no en públic o públicamen.)

Prier en secret, non en public.

ANC. CAT. Poblic. CAT. MOD. Public. ESP. PORT. Publico. IT. Publico, pubblico.

7. Publical, adj., public. 

Se fai per publical persona. Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Se fait par publique personne.

8. Publico, s. m., trésor public, fisc.

Deu hom vendre la causa d'aquel ome que non paga lo tribut del publico e lo ces del publico. Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

(chap. Se deu vendre la cosa d' aquell home que no pague lo tribut del fisco y lo sensal del fisco.) 

On doit vendre la chose de cet homme qui ne paie pas le tribut du fisc et le cens du fisc.

9. Publican, s. m., publicain, hérétique.

Tenon per publican 

Selh qui s defen.

P. Cardinal: Un decret. 

Tiennent pour publicain celui qui se défend.

En l' essemple del publica e del phariseu. Trad. de Bède, fol. 16.

(chap. Al ejemple del hereje y del farisseo o farisseu.)

En l'exemple du publicain et du pharisien.

CAT. Publicá. ESP. (hereje) PORT. Publicano. IT. Pubblicano.

(chap. Hereje, herejes.)

10. Publication, s. f., lat. publicationem, publication, confiscation.

Si denan la publication. Statut de Montpellier, de 1204.

(chap. Si dabán la publicassió.)

Si devant la publication.

CAT. Publicació. ESP. Publicación. PORT. Publicação. IT. Publicazione, pubblicazione. (chap. publicassió, publicassions.)

11. Poblicar, Publiar, v., lat. publicare, publier, promulguer, divulguer. 

No volias pobliar los secrez de t' abstinencia. Trad. de Bède, fol. 40.

Ne veuilles publier les secrets de ton abstinence. 

Non lo deu ges secret tener, 

Ans lo deu voler publicar.

Brev. d'amor, fol. 137. 

Ne le doit point tenir secret, au contraire il doit vouloir le publier.

Part. pas. Lo testamen deu esser publicat en aquesta guisa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62. 

Le testament doit être publié en cette façon. 

Es per tot lo mon poblicada. Philomena.

(chap. (ella) está per tot lo món publicada.)

Elle est par tout le monde publiée.

- Confisqué.

Sian penat, e lur ben sian publicat.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 704.

Qu'ils soient punis, et que leurs biens soient confisqués.

CAT. ESP. PORT. Publicar. IT. Pubblicare. (chap. Publicá: publico, publiques, publique, publiquem o publicam, publiquéu o publicáu, publiquen; publicat, publicats, publicada, publicades.)

12. Publicamen, adv., publiquement.

Publicamen prezicar. Brev. d'amor, fol. 49.

Prêcher publiquement.

CAT. Publicament. ESP. (públicamente) PORT. Publicamente.

IT. Publicamente, pubblicamente. (chap. Públicamen.)

13. Popular, s. m., lat. popularis, populaire, peuple, gent du peuple.

De la part dels nobles... e del popular.

Per composicio facha entre nobles e populars.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125 et 133.

De la part des nobles... et du populaire.

Par composition faite entre nobles et gens du peuple.

CAT. ESP. PORT. Popular. IT. Popolare. (chap. Populá, populás.)

14. Populos, adj., lat. populosus, populeux.

La terra en bon estat... et populosa, o poblada.

Priv. conc. par les Rois d'Angleterre, p. 13.

La terre en bon état... et populeuse, ou peuplée. 

Major, plus poderoza et populoza. Eluc. de las propr., fol. 171.

Plus grande, plus puissante et populeuse.

CAT. Populos. ESP. PORT. Populoso. IT. Popoloso. 

(chap. Populós o poblat, populosos o poblats, populosa o poblada, populoses o poblades.)

15. Apoblament, s. m., colonisation, établissement. 

Puois venc en Engleterra, per far apoblamentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis vint en Angleterre, pour faire établissements.

(chap. Poblamén, poblamens : poblassió, poblassions; colonisassió, colonisassions; establimén, establimens de gen.)

16. Apobolar, v., peupler, coloniser, établir, fonder.

Fes apobolar III ciutatz en Espanha.

Trames II cavaliers que apobolessan 1 gran ciutat.

(chap. Va enviá dos caballés (pera) que poblaren una gran siudat.)

Hist. de la Bible en prov., fol. 47.

Fit établir trois cités en Espagne.

Envoya deux chevaliers qui fondassent une grande cité.

Los quals premieramentz apoboleron los dichz montz.

(chap. Los cuals primeramen van poblá les dites montañes.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p, 14.

Lesquels premièrement peuplèrent lesdites montagnes.

(chap. Poblá.)

17. Depopular, v., lat. depopulare, dépeupler, dévaster.

Si alcus depopularia camps, vinhas o blat davant maturitat.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 133. 

Si aucun dévasterait champs, vignes ou blé avant maturité.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé.

CAT. ESP. Despoblar. PORT. Despovoar. IT. Dipopolare.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades.)

18. Depopulaire, s. m., dévastateur.

Depopulaires de cams sia punitz. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVII, fol. 43.

Que le dévastateur de champs soit puni. 

ESP. Depopulador. IT. Dispopolatore. 

(chap. Despobladó, despobladós, despobladora, despobladores; devastadó, devastadós, devastadora, devastadores.)

Podagra, s. f., lat. podagra, podagre, goutte.

Podagra, es gota de pes. Eluc. de las propr., fol. 96. 

(chap. Podagra, es gota dels peus.)

Podagre, c'est goutte de pieds.

Si vostr' auzel podagra pren.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau prend la goutte.

Podagra don ja non garis.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

Goutte dont jamais il ne guérit.

ANC. CAT. Podagra. CAT. MOD. Poagra. ESP. PORT. IT. Podagra.

(chap. Podagra : gota; enfermedat típica dels reys, pot sé que la patixgue o patixque Juaquinico Monclús, presidén de los ignorans de la Ascuma de Calaseit, la assossiassió catalanista del Matarraña disfrassada de cultural.)

2. Podagric, adj., podagre, goutteux.

Les castrats no so podagrix. 

Ni son podagricas. Eluc. de las propr., fol. 96.

Les castrats ne sont pas goutteux.

Ni (ne) sont goutteuses.

(N. E. Ya u saps, Juaquinico Monclús, si patixes de gota, que te capon, que estás com un capó antes de Nadal. Chap. podágric, podagrics, podágrica, podágriques : gotós, gotosos, gotosa, gotoses.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 13. De la comisió de les tres figues.

Capítul XIII.

De la comisió de les tres figues.


¡Oy!, ¡cuántes classes, espessies y géneros de lladres ñan al món! Uns en trajes de caballé, atres en lo de pillos. Uns roben desde casa seua, a peu firme y a lance segú; atres al carré, al campo, als camins; ñabenne a tot arreu y pera tot, y están tan poc segús de ells los palaus y hasta les mateixes corones dels reys, com la mes solitaria aldea y la fruita mes roína del abre que creix sol al desert com lo dels Monegros. Pero en tanta variedat y diferensies de lladres, cuatreros y tahurs, cap de ells són mes serenos y rematats que los historiadós; y encara presumín mol de honrats sol perque no roben o furten per an ells. Pero per aixó lo furt no dixe de séu, y la despulla. A fé que si los despullats no estigueren morts, generalmen, que no sempre, los estiguere be lo seu atrevimén.

Ha de sabé lo lectó, que un autó extrangé (de La Portellada no) li ha tret a Pedro Saputo lo fet y comissió de este capítul, pera donálay a un personache arrapiezo que may ha existit, y a qui fingix una vida y aventures tan enatizas com la persona, pera entretindre a gen, musics, mossos de botiga, pajes, lacayos y chiquets de escola

Y después vol dissimulá y realsá la baixesa de la seua invensió en alegoríes de aquell tems, que així medren als meus enemics com diuen a la fábula y lo seu puro significat. Sempre han fet aixó los extranjés; espessialmen los italians y los fransesos, habén casi arribat a di aquells que lo Gran Capitán va adependre a montá a caball de un padrone que va tindre a la Calabria; y éstos, que Cervantes va naixe a la botiga de un barbé de Versalles. 

¿Qué extrañ es, pos, que homens de tan poc aquell (vergoña anaba a di) se haiguen propassat traénli a Pedro Saputo la gloria del fet que referim?

Lo que yo mes séntigo es que lay haiguen atribuít a un fulano de tan poc valor, ridícul y carregat de despressio, aixó ha corromput la grassia, ha malmetut lo coló y revocat la dignidat de la acsió al héroe de Almudévar. Pero tindrá lo seu mérit, original y primitiu, mal que li peso al menguat biógrafo que va adorná en ella la vida del seu arrugat y monstruós engendro.

A la esplanadeta del collet de la Corona ñabíe una figuera que may habíe donat fruit, y aquell añ va doná tres figues tan hermoses, redones y extraordinaries, que lo consell va determiná enviales de regalo a S. M., y van nombrá a Pedro Saputo per al encárrec y comissió de portales. Van maná fé una sistelleta mol pulida a un sistellé de Huesca, lo mes famós que ñabíe a la siudat, trunfero per afissió, en tres compartimens pera ficá les figues separades. Y una vegada fet tot y ficades les figues ben tobetes, li van doná a Pedro Saputo la sistella, li van doná perres per al viache, y va empendre lo camí de la Cort.

Al poc tros va escomensá a dís per an ell; aixó que fan los del meu poble es una grandíssima burrada, y no sé yo cóm dissimulala pera que no u paregue. Suposat que arribo allá: y ¿qué dic? ¿Qué diré an aquelles raboses descoades dels cortesans? Y ¿qué dirán cuan veiguen que desde Almudévar, a Aragó, porten tres figues a S. M. y demano audiensia y les vull presentá e insistixco en alló? A mí no me importe aná a la Cort; ha de vóretos y ressibitos lo Rey o yo no soc Pedro Saputo. Pero ¿cóm mu faré yo pera que esta ignoransia y sagalería redundo en estimassió y crédit dels del meu poble? 

Y així discurrín va aná caminán la seua jornada, y lo cuart día va arribá a Alcalá de Henares, enrecordansen del gran Miguel de Cervantes Saavedra y del poble de Horna, aon naix lo riu. Ya estic prop, va di; y per al que ting cavilat, lo mateix són dos figues que tres; men minjo una. Y se la va minjá y va tirá cap abán. Arribat al puesto que diuen la venta del Espíritu San, va di: per al que hay tornat a pensá, lo mateix es una figa que dos; men minjo un atra, y se la va empassá o cruspí y va tirá cap abán. Va arribá al Bon Retiro aon ressidíe lo Rey y tota la real familia; y com tot u portáe mol discurrit, compost y considerat, va entrá a palacio mol confiat y sereno.

Ere entonses lo que privabe a palau, per sé lo gust dominán, les bufonades y chocarreríes. De modo que la grassia y mérit de la bona conversa y trate cortessano consistíe en chistes, equívocos, conceptillos y agudeses mes que menos indessentes, passán tot de bona ley a títul de discressió y galantería. Va sabé aixó Pedro Saputo cuan va passá l'atra vegada per la Cort; per sert que se va avergoñí de vore tanta baixesa al mateix tems que majestat y dignidat que corresponíe a un imperi tan gloriós, a una Cort com la de España, siñora de tans mons. Pero ara li va pareixe que aixó mateix li fassilitáe la seua comissió, y esperabe eixissen de ella airós.

En efecte, va arribá a palau, y fen lo pas del baubo va demaná vore a S. M., a qui portáe un ofissi de la Vila de Almudévar y en ell un regalo que seríe contat als anals del regne per la cosa mes estupenda que s'haguere vist. Li van preguntá al pun los cortesans qué ere lo que portáe, y va contestá que primé u habíe de sabé 

Sa Majestat, que ells u voríen pero no u cataríen. Y que no lo entretingueren mol perque ere home de poca passiensia y se embutiríe a la cámara y hasta al llit de S. M. digueren lo que digueren. Ells van volé divertís, y lo paraben insistín pera vore lo que portáe a la sistella. Ell los va di, sempre fense lo simplet com Rallo Badet:

- Miréu, polilles, que si me cabrejo, arrenco o apreto a corre cap ahí dins, despenjo la espasa de S. M. y tos conjuro en ella y tos envío a per almes de alquiler si ña a la Cort qui les alquilo, perque tos hau de quedá sense la vostra.

- ¿Hau vist, va di un de ells, un lloco mes grassiós? Portemlo a S. M. que, per San Jorge, li agradará mol sentíl. Y lo van ficá entre mich de tots fen un rogle y lo van entrá a la cámara de S. M.

Arribat a la presensia del Rey en lo ofissi o plec a la má y la sistella a l'atra, li va demaná llissensia pera presentali un ofissi escrit del ajuntamén del seu poble, y S. M. lo va admití en agrado, y lligit lo que ñabíe, va di:

- ¿Conque me portes tres figues?

- Sí, siñó, aquí están, an esta sistelleta. Y lay entregue a S. M. 

La va obrí lo Rey, y no veén mes que una figa va di:

- Aquí sol ña una figa.

- Pos una, va contestá Saputo.

- Pero lo ofissi rese tres, va di lo Rey.

- Pos tres, va contestá lo bribón.

- Home, va di lo Rey; lo ofissi diu que me envíes tres figues y aquí sol ne vech una.

- Aixó, siñó Rey, consistix en que abans de arribá m'hay minjat yo les atres dos.

- ¡Te les has minjat! ¿Y com has pogut féu?, va preguntá lo Rey. 

- Aixina mateix, va contestá Pedro Saputo, y agarranli al Rey la figa de la má se la va fotre en molta grassia y desenvoltura. 

Los cortesans que u van vore van selebrá mol lo ingenio, van di que chiste com aquell no se habíe vist; y hasta S. M. se va alegrá y u va selebrá tamé, y va afavorí a Pedro Saputo. Així u habíe ell esperat y no se va engañá, coneixén la sagalería y cachondeo de la corte desde l’atre viache. Li va maná lo Rey que no ixquere del palau sense la seua orden, y als cortesans y caballés de casa seua que lo atengueren y mimaren.

Un día li va di lo Rey:

- Ya que has vist la meua taula, ¿te pareix si ñaurá algún príncipe al món que sense portá res de fora dels seus estats la tingue tan aufanosa? Y va contestá:

- Me pareix que no, perque no ña cap regne al món que produíxque tanta variedat de productes y tan exelens per al regalo de la vida. Pero ne falten moltes, siñó, a la taula de V. M., y yo sén lo que soc les ting cuan vull, mol mes exquissites, o me les mincho, que es lo mateix.

Perque Vostra Majestat no minge pa de Huesca ni de Andorra.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge los corderets dels Monegros.

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no se minge les truches del Cinca ni del riu de Troncedo. 

- No. - Pos yo, sí.

V. M. no minche churuvíes montañeses y de Mainar, ni les penques de carchofera ni la esquirola de Alcañís. 

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche formache de Tronchón, oli de Fórnols, fesols de Beseit, raím de Ráfels, sireres de Monsó, bresquilles de Torre del Compte, figues de Maella, ni les mangranes o los mullareros de Fraga. 

mullarero

- No. - Pos yo sí.

V. M. no minche cap oliva negra, ni maurada, ni moragues de empeltre del Baix Aragó.

- No. - Pos yo sí.

V. M. no beu aigua del Gállego o del Cinca.

- No. - Pos yo, sí.

- ¿Tan bona es?, va preguntá lo Rey.

- Es tan bona, siñó, va contestá, que ademés de sé mol ligera, fássil y suave, pura com la llum, mol primeta y la mes llimpia que corre damún de la terra, no patixen de gota ni apoplejíes o embolies los que la beuen; en espessial de les seues correns.

- No me has nomenat cap vi, li va di lo Rey.

- Siñó, no ne falten de mol espessials, pero per ara són millós los de les provinsies de Andalusía, que si los meus paissanos los aragonesos no tingueren lo talento de fé de bon raím vi roín, manaríe V. M. portán del Campo de Cariñena y atres, y los compararíen en los millós.

- Men alegro, li va di lo Rey, de que lo meu regne de Aragó sigue un paraís a la terra per los seus fruits naturals. Alguns ya yo los había sentit nombrá, atres ya venen a la meua taula y hasta alguns que tú no has nombrat, com la borraina y los crespells; y atres habíen arribat a la meua notissia. Pero, en efecte, yo crec que vas una mica massa exagerat al pun de exelensia.

- Siñó, va replicá ell, a Aragó tot está a un nivell, la exelensia dels fruits de la terra, y la noblesa dels cors dels seus naturals pera estimá al seu Rey, y la lealtat dels seus pits pera defendre la seua corona.

Esta conclusió va dixá al Rey mol pagat, y mes que va parlá Pedro Saputo en gran ahínco y firmesa, com home que sabíe lo que díe.

Tots los díes solíe cridál lo Rey a la seua cámara y folgabe mol de la seua discressió y dites fines; encara que no va tardá en vore que Pedro Saputo ere home pera mes que pera fé riure com un bufón sense cadiera ni mollera. Hasta lo va cridá alguna vegada cuan deliberabe en lo ministre, y li va arribá a demaná lo seu pareixe en gravissims, mol serios, negossis del estat. Per fin se va atreví Pedro Saputo a declarali a S. M. que la comissió y regalo de les figues, com lo papé de baubo que estáe fen, habíe sigut achaque pera introduís, y tot pera tindre ocasió de dili a S. M. lo que habíe observat al regne.

Les dames de palau lo volíen mol, y jugaben y sen enríen en ell per simple y sense malissia, y ell se dixáe marejá y anáe jugán, y traíe tot lo partit que podíe, que no ere poc de tots modos. Pero algunes van adiviná mol pronte que la seua simplissidat ere fingida, y lo trataben de un atra manera y lo afavoríen mes, y se enteníen en ell pera burlás de alguns caballés que se teníen per discrets.

Sen va cansá de está a la Cort y de vore al Rey seguidamen engañat per los seus ministres y consellés; y no atrevinse a combatí sol una batalla tan ressia com la que hauríe de doná a tans y tals enemics del Rey y del regne, va di un día a S. M.:

- Siñó, si V. M. me done llissensia, yo voldría torná a Aragó, perque ting que cumplí este añ un voto a la Virgen del Pilá, y se arrimen les festes. U va sentí lo Rey, perque li habíe agradat lo seu bon entenimén, y voldríe tíndrel sempre al seu costat. 

En tot li va contestá: 

- No te privaré de cumplí la teua bona obra; y sápigues que ting enveja als aragonesos que tan prop están de aquella siñora y mare de tots. Ves, pos, a la teua terra. Pero cuan estigues a pun de anaten, entrarás, que has de portá unes lletres meues y un encárrec de paraula an aquell lo meu virrey y Capitán General. 

- Siñó, va di Pedro Saputo; yo ya men aniría demá, si V. M. no me ha de menesté mes tems a la corte.

- Ten anirás, pos, demá, va contestá lo Rey; y entén que si vols torná, sempre te voré en gust y si algo me demanes no te u negará lo teu Rey.

En efecte, lo van despedí aquell mateix día; ell va besá la má del Rey, se va despedí de les seues amigues y dels seus amics, y carregat de regalos de elles, va eixí de la Cort y va empendre lo camí de Saragossa.

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 6. Pedro Saputo al convén.

Capítul VI.

Pedro Saputo al convén.


No va pendre lo hábit de monja, com volen di alguns y creu lo vulgo ignorán, que hasta han arribat a afirmá que va professá y va viure tres añs al convén. Tot es fals, tot inventos y donaire de homens destalentats, burlons y faltons. ¿Y pera qué? pera acabá en un cuento absurd, infame y asquerós que fa vómit y vergoña. Res de indessén, res de negre ni de mulato va passá an aquell convén; de grassiós y amable, sí, mol, perque no cabíe datra cosa a la edat y miramén de Pedro Saputo, ni a la amabilidat y virtut de aquelles siñores.

Admitixgo, pos, dins de reixes, que entonses no eren tan quisquilloses ni tan fortes ni espesses com después se van torná a tots los convens com precaussió nessessaria contra la fragilidat humana que a dins se refugie, y diénles que se díe Geminita, la van destiná per de pronte de ajudanta a la cuina, fenla sotacuinera. Pesat li va resultá, repugnán y afrentós; pero per sort, als tres o cuatre díes li va preguntá la mare priora si sabíe cusí, y va di que una mica a la moda y gust de les gens del siglo; y pera probala li va doná a cusí dos parells de cansonsillos de un reverendo ex guardián que males llengües díen que habíe sigut y ere encara lo amor mes amartellat de una germana de la priora, casada al poble y ya viuda.

Al poc rato va vore la priora que Geminita cusíe en mes primor que les mes reputades entre elles, y va amostrá la labor a les atres monges, los va pareixe tan be a totes, que per acuerdo unánime o mes be per aclamassió la van traure de la cuina y la van declará la donsella de labor de la comunidat, tratanla en mol cariño, y procurán la mayoría de elles mostrás mol seues, ya que u mereixíe tot la seua modestia, afabilidat y bona grassia.

Se van prendá de ell mol espessialmén dos novissies que ñabíe casi de la seua mateixa edat. La una perque de chiqueta caén de morros al foc ubert de lleña se va volcá damún una olla de aigua bullín y se habíe escaldat lo coll y tot un pit, van creure sons pares que siríe inútil per al món y la van incliná a sé monja, dixanse ella incliná y portá, volén o no, mol inossenmen a tot lo que li proposaben. 

Y l'atra, veína y amiga seua, la va seguí pocs díes después sol per fé lo mateix; y portáen entonses de sis a set mesos de hábit.

Estes dos sagales, pos, li van manifestá prou cariño per sé de la mateixa edat, ya que la mes gran, que ere la cremada, teníe setse añs y alguns mesets; y l'atra no mes de ixos mesos menos. 

Pera viure y parlás y tratás mes libremen van demaná a la mestra de novissies que li demanare a la mare priora la grassia de dixá dormí a Geminita al novissiat, la maestra ere blaneta, y li va parlá aquell mateix día a la priora, que pera contentá a les cuatre va consedí lo seu dessich, passán aixó a les dos semanes de está ell al convén.

En cuidadet anáe ell en tot pera no descubrís; parláe poc y sempre en oportunidat y agudesa, pero sensillamén y com si fore cosa natural y sense advertensia. De sort que sol en les seues paraules y bons modos se habíe de embutí al cor y al moll del os de totes elles; y així passáe, hasta abrassál y donali besos jovenetes y agüelotes cuan lo sentíen parlá en tanta discressió y sabiduría. Per supost, ell se dixáe abrassá y besá, pera no eixecá sospeches, pero no solíe torná estes carissies, rara vegada u feie. Se li queixáen amorosamen de sé massa aspra y fura. Les que mes se queixaben eren les dos novissies, perque tamé eren les que mes cariños li féen. Se díen elles la una Juanita, y l'atra Paulina. La Juanita ere la del pit escaldat.

Habíe tingut Paulina molta temó als morts y als duendes, y encara li durabe; aixina que la maestra de novissies les permitíe alguna vegada dormí juntes, cosa que no se usabe ni aprobabe la regla. 

Van allargá esta libertat después de entrá allí Geminita, y alguna vegada dormíen les tres juntes, dixán ell corre sempre la ignoransia de aquelles sagales.

Al final se va tindre que descubrí diénles un día, que estáe mol apenada perque al seu pareixe se tornáe home. Sen van enriure aquelles inossentes mossetes; ell va insistí en que ere verdat, y elles encara sen enríen mes y no faen cas. Su van tindre que creure, pero sense sospechá lo engañ y teninlo sol com un cas mol raro y casi milagrós. Perque dudá de que va entrá dona al convén ni sels podíe ocurrí. Conque van passá prop de dos mesos de esta manera en la mes gran sensillés y naturalidat del món, y sense cap escrúpol ni reparo.

Lo mes gran perill que va corre lo seu disfrás constanmen va sé que olvidat del papé que fée descubriguere que sabíe lligí, y anáe sobre aixó parán molta cuenta, no agarrán may cap llibre a les mans per mes que los veíe a totes les taules, be que reduíts a breviaris, diurnos y devossions cristianes; y si alguna vegada ne obríe algún lo miráe un rato y díe: aixó es o..., y esta, ele, y nombrabe tres o cuatre lletres, sempre les mateixes, de lo que sen enríen mol les novissies y les atres monges. Y ningú sen recordáe de la seua familia ni se va tratá de escriure al seu poble.

Encara va fé un atra inossentada. La organista ere una coixa, que fora de esta falta y la de una den, ere bastán grassiosa y la mes lista, pincha y atrevida de la comunidat; pobres a casa seua, la van admití per lo ofissi. Passán un día Geminita per la seua cámara va entrá y va vore que amagáe mol depressa un papé brut, y li va di: 

- Perdonéu sor Nazaria; pero eixe papé, si está escrit yo no hay de lligíl, y escrit o no, ha de mascará tot lo que toco segons hay vist.

- Pos que mascaro, va contestá la monja; lo embutixco aquí prop del cor perque es de una persona que ting apossentada al mich de les entrañes; y te u descubrixco perque eres discreta. Escolta lo que diu: "Dolsa y grassiosa colometa meua: me fan aná a predicá tres sermons, y tardaré dos siglos en torná, que dos siglos o mes significarán pera mí tindre dolén lo cor les dos semanes que estaré sense vore los teus ulls amorosos, sense sentí la teua veu encantadora, sense contemplá lo teu rostro encantadó, sense donat y ressibí aquells apassionats abrassos entesos sol per tú y per mí.

Si puc, vindré a despedím; pero per si auncás escriume esta tarde, y aplica al papé una dotsena de besets com yo los dono an éste pera que tú los arreplegos. ¡Prenda meua! ¡Ama meua! La teua imache, que sempre ting presén, sirá lo meu ídolo en esta aussensia, així com tú, aussén y presén, eres la meua vida y la meua alma. Teu. N.»

- Tendre y enamorat está fulano, va di Geminita; pero lo seu papé mereixíe mes cuidado, pareix que hau llimpiat en ell lo cresol o embolicat una butifarra de sang rostida al caliu.

- Es que, va di la monja, me l'ha enviat a dins de un pichonet guisat y farsit. Tamé yo li envío los meus en dolsaines, bizcochos, en lo que puc.

- Y, ¿qué traéu, diéume, li va preguntá, de ixos amors, no se poden vore mes que de lluñ y sempre reixa pel mich, ni tratás mes que per escrit? ¿Quín gust poden tindre uns besets que venen embolicats en un colomet guisat, fen auló a espessies y tan pringosos?

- No u entenéu, va contestá la monja; si no fore per naixó mos moriríem totes badallán. Perque has de sabé que fora de algunes de gust mol soberbio, com la priora y sor Mercedes, totes tenim cada una lo seu cada un, y tratem la una en un flare, l'atra en un benefissiat, y així, filla meua, tenim ocupat lo cor y entretingut lo pensamén. Y si ixos homens pugueren entrá... Y no es difíssil, perque yo sé cóm y per aón; pero lo meu es flare y se sabríe, que si no... Pos, com día, si pugueren entrá, totes mos pedríem, perque tot aniríe al ample. Lo nostre amor es mes violén que fora a la libertat del siglo que corre. Yo men enrecordo de que vach voldre be a un jove abans de entrá, perque vach vindre ya en vin añs y ya ne fa nou que hi estic, y aquell amor a cap desesperassió me portáe, com éste me porte a vegades, y com yo sé que los passe a les atres en los seus. Perque aquí lo que es al exterió, molta humildat y mansuetut, molta pas y tranquilidat; pero interiormen y a soles són les batalles y furors, y la brasa a les entrañes, y lo avivás lo foc, y lo estampit y cruixí de les flames que rodegen y u abrasen tot. Hasta la mare priora ha tingut los seus mals de cap, y potsé los té encara, pero u dissimule mol o per la edat ya no u sentix en tanta forsa.

Y sor Mercedes, si no los té, es perque diu que lo que ha de agradali y mereixe lo seu amor ha de sé mol superlatiu, y después mol prudén pera sabé patí y callá, y no caminá fen lo enamorat y lo suspirós, y menos dién chiquillades per tot arreu. Cada una tenim lo nostre gust y les nostres aprensions.

- Yo creía, va di Pedro Saputo fense lo simple, que les monges eren totes santes.

- Y u som, va contestá ella; pero hechizas y de botarga: de les verdaderes va passá ya lo tems. Mira: diuen que lo món, lo demoni y la carn són los enemics del alma; pos yo te asseguro que a cap puesto se troben tan a gust com als claustros. Es sert que lo món no mo se oferix per plasses y palaus, no mos deslumbre en la seua pompa y vanes apariensies; ni s'apareix al estat y vida que seguim; pero ve a les nostres reixes y mos entre per nelles en totes les seues inmundissies, y mos taque encara mes que als mateixos que los porten. Aquí se pregunte y averigüe tot lo que passe al poble, y lo que gasten aquell y aquella, y de aón y cóm; y lo que parle y trate y se descuide la donsella, y lo que engañe la casada, y se desenfade la viuda; se sap per díes y hasta per hores la vida del mossen, del dotó, del caballé, del villano, de tots en una paraula, grans, michans, y menuts; y u pensam, u regiram y murmuram, y ya la enveja, ya lo juissi temerari, ya la mes refinada malissia mos consumix, mos contente y cobre venjansa. Pos entre natros (y aquí entre lo demoni), colometes sense fel, tórdoles arrulladores de la soledat, ¡ay, quina tela, va di lo sastre! ¡ah, qué carneta, va di lo carnissé! ¡ay, qué inossén, va di lo novio!; tot es motejamos, criticamos, calumniamos, ficamos a pelá; tot soberbia, passions, chismes, parladuríes, odio, bandos, riñes, sels, despiques, enveches, reconcomios; y a vegades de esta ficsió y hipocressía, dién al món perdut y relajat, donem grassies a Deu per habemos librat dels seus perills.

- Lo dimoni de la vanidat mos té mes rendides y esclavisades que a les dones mes tontes y profanes del siglo. May mos criden al locutori sense antes passamos revista y donamos tres mans al espill, pera que lo vel caigue així, volo aixá, jugo de esta manera, descanso de l'atra; y que la toca, y la correcha y la cadena y lo escapulari diguen algo al que mos mire, com si per mol que mos atildem pugam dixá de sé dones visions y hermosures de carnerari, ni mes ni menos que los flares dixá de fé pudó a sobaquina.

- Pos en cuan a la carn, ya te hay dit lo que mos passe, perque tan mal inclinada está aquí, y alguna vegada tan aveada, com allá fora, y sempre mes irritada, o al menos mes fássil y rebelde, be que menos libre y satisfeta. Pero yo, Geminita, miro totes estes coses com oreo de abanico y te dic y asseguro que si deu vegades naixquera, deu vegades me ficaría a monja, encara que fore pera passá aquí lo infern y allá lo purgatori; o al revés, y me ixíen los pans de pintadó hosties. No saben, no, les gens del món lo que passe als claustres, ni u podríen entendre sense vóreu ni experimentáu. ¡Oh, qué diferén u jusguen y u creuen tots, com u creía yo mateixa, que me imaginaba aquí la inossensia y la vida del paraís!

- Mol engañada, pos, vivía yo, va contestá Pedro Saputo; y encara que en los díes que fa que estic hay vist algo, no veía tan com tot aixó.

- Perque sou mol chiqueta y no teniu malissia, va di la coixa; creixéu, creixéu, creixéu, mudáu eixe hábit al nostre, feu la creu y nugo gordiano dels votos, y entonses voréu, y ya mu diréu si voléu di la verdat. Mira, pos, quin pun éste de la verdat. Aquí, Geminita, se mentix mes que a una fira, mes que a la tenda de un mercadé sense consiensia; y la que va en la verdat obté damún la burla y lo despressio de totes. Y ojito de fiáten de alguna, perque no se sap lo que es la lealtat, y de la caridat sol se coneix lo nom.

- En tot, va replicá Pedro Saputo, al meu pareixe hau exagerat una mica massa mols defectes ben minuts, eixecán montes al pla, com lo puch de Puigmoreno, y valletes al secá, com a Valmuel. Yo no los miro en vidres de aumén ni del coló de les passions; y vech caridat, indulgensia y bon espíritu, y no trobo ixa discordia del infern que tot segons diéu u porte a punta de llengua y dardo de escursó. Perque, ¿qué són alguns desvíos, alguna enganchada, algunes contradicsionetes? Entre germans se troben, y hasta entre pare y fills, y no per aixó dixen de sé lo que són, y después se 'ls olvide y tornen a tratás y confiás com si res haguere passat.

- Pero dixán tot aixó, si tos pareix, ¿no voldríeu enseñám a lligí y tocá lo órgano de Turull?

- Si la mare priora vol y te dixe, va contestá la monja, per mí en mol gust. Demánali la grassia; sí, sí, demánalay y sirem bones amigues. En efecte, va parlá a la priora y li va otorgá la grassia, discurrín que si a la sagala la podíen traure una mica lletrada y organista, se quedaríe de segona y la professaríen de monja de obediensia. Y va escomensá lo seu estudi adeprenén la paleta de la Jesús y teclechán contínuamen a un instrumén que teníe la coixa a la seua cámara, paregut al de Fondespala, al Matarraña. Va volé esta enseñali tamé la solfa, y ell va di que lo que importabe eren les lletres y les tecles, que aixó vindríe mes abán; y en vuit díes va fé vore que adepreníe y coneixíe totes les lletres de la primera linea de la paleta hasta la H, de lo que estáe mol orgullosa la coixa. Y uns ratos cusín, atres tecleján, y servín tamé a la priora y an alguna atra monja de les de copete, y fen lo pesolaga algún rato en les novissies, se pegáe mol bona vida.