Mostrando las entradas para la consulta venen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta venen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 15 de mayo de 2026

Sen, Se - Sen, Seinh, Cen - Sentenciar, Sentensiar

Sen, Se, s. m., lat. sinus, sein, poitrine.
Lo mortal vere
Que portatz el se.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Le mortel venin que vous portez dans la poitrine.
Fausset lhi la bronha dedins lo sen.
Vec lhi de vermelh sanc tot lo ple sen.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 56 et 83.
Lui faussa la brugne dans la poitrine.
Lui voilà de sang vermeil tout le sein plein.
CAT. ESP. Seno. PORT. Seio. IT. Seno. (chap. Seno, senos; pechuga, pechugues; mamella, mamelles; pit, pits; pitral, pitrals; pitralera, pitraleres.)

Un escolá vol a una Siñora viuda, que, enamorada de un atre, una nit de ivern lo fa assentás damún de la neu esperánla, y ell, después, tot un día de mijans de juliol la fa está despullada a una torre exposta a les mosques, als tabans y al sol que bade les roques.

2. Insinuatio, Insinuation, s. f., lat. insinuationem, insinuation, insertion, inscription d'un acte dans les registres publics.
Lei que dis que donatio facha oltra cinq cens sols no vailha senes insinuatio.
Tit. de 1253. DOAT, t. CXXXIX, fol. 72.
Loi qui dit que donation faite outre cinq cents sous ne vaille sans insinuation.
Ses insinuation e decret del baile. Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.
(chap. Sense insinuassió y decret del baile.)
Sans insinuation et décret du bailli.
CAT. Insinuació. ESP. Insinuación. PORT. Insinuação. IT. Insinuazione.
(chap. insinuassió, insinuassions; inscripsió, inscripsions de un documén al registre públic, registres publics. Signifique un atra cosa.)

3. Insinuar, Ensinuar, v., lat. insinuare, insinuer, insérer, inscrire dans les registres publics.
Part. pas. Donatio... ensinuada davant nos.
Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.
Donation... insinuée devant nous.
Es insinuat.
Donatio... no val si no es insinuada per davant lo bayle.
Fors de Béarn, p. 1085 et 1086.
Est insinué.
Donation... ne vaut si elle n'est insinuée pardevant le bailli.
CAT. ESP. PORT. Insinuar. IT. insinuare. (chap. insinuá, insinuás; té un atre significat apart del de insertá, inscriure : yo me insinúo, insinúes, insinúe, insinuem o insinuam, insinuéu o insinuáu, insinúen; insinuat, insinuats, insinuada, insinuades; insinuaré; insinuaría; si yo me insinuara.)


Sen, Seinh, Cen, s. m., lat. sensus, sens, faculté de recevoir l'impression 
des objets.
Totz los delietz que prendon los V cens del cors.
Los V cens corporals.
V. et Vert., fol. 35.
Toutes les délices que prennent les cinq sens du corps.
Les cinq sens corporels.
- Esprit, âme, jugement, raison.
Vos qu' avetz saber e sen.
(chap. Vosté que té sabé y señ.)
B. de Ventadour: Accosselhatz.
Vous qui avez savoir et sens.
El sens non a poder contra talen.
Gui d'Uisel: Ben feira.
Le sens n'a pas pouvoir contre désir.
Loc. Non ai de sens per un efan.
B. de Ventadour: Non es meravelha.
Je n'ai pas de sens pour un enfant.
Belh senher Dieus, si feyssetz a mon sens,
Ben gardaratz qui faitz imperadors.
Peyrols: Pus fum Jordan.
Beau seigneur Dieu, si vous agissiez à mon sens, bien vous regarderiez qui vous faites empereur.
Us Rolanz
Qu' ab sen enqueria
Guerras, trebaillz et affanz.
G. Raimond: N Ots de Biguli.
Un Roland qui avec raison cherchait guerres, tracas et fatigues.
Enueia m, de tot mon sen,
D' ome quan pren sa putana.
Le Moine de Montaudon: Be m' enueia.
Il m'ennuie, de toute mon âme, d'homme quand il prend sa concubine.
Senes gran sens natural.
B. Zorgi: Mout fai.
Sans grand jugement naturel.
Am pauc non eyssi de sen. Trad. d'un Évang. apocr.
(chap. Per poc no sen va eixí del señ.)
Peu s'en fallut s'il ne sortit pas de sens.
Mi fan bon sens tornar.
A. Daniel: Amors e joy.
Me font tourner le bon-sens.
- Côté, sinuosité.
Baizera 'lh la boca de totz seinhs.
B. de Ventadour: Quant erba.
Je lui baiserais la bouche en tous sens.
E 'l coms sega lo sens
Que fai la mars.
Bertrand de Born: Ges no mi. 
Et que le comte suive la sinuosité que fait la mer.
Qui 'l sec plus al pieitz s' enpren;
Pero no i a mas un bon sen.
P. Vidal: Baros Jhesus.
Qui le suit plus au pire se commet; pourtant il n'y a qu'un bon sens.
Loc. Per aquest sen suy ieu sors.
P. Rogiers: Al pareissen.
Par ce sens je suis élevé.
Aissi com hom tra l' estam
A sens vers qu' era a dreich.
Garins d'Apchier: Aissi com hom.
Ainsi comme on tire la trame à sens inverse qui était à l'endroit.
ANC. CAT. Sen. CAT. MOD. Seny. ANC. ESP. Seso. IT. Senso. (chap. Señ; quixal del señ. Sentit de la vista, los 5, sing, sentits.)

2. Nonsen, Nosen, s. m., non-sens, folie, sottise.
Marques, e tu fas nosen.
Albert, Marquis de Malespine: Dona a vos.
Marquis, et tu fais non-sens.
Mas gran sciens' es sen cobrir
Lai on nonsens pot plus valer.
B. Zorgi: Mout fai.
Mais c'est grande science de cacher sens là où non-sens peut valoir davantage. 
Quant hom es desbaratatz,
Ditz om qu' a perdut per nonsen. 
Rambaud de Vaqueiras: Ja hom pres.
Quand l'homme est déconfit, on dit qu'il a perdu par non-sens.

3. Senar, v., donner, rendre le sens, être sensé.
Res no m podia senar.
(chap. Res no me podíe torná lo señ.)
Giraud de Borneil: En un chantar.
Rien ne pouvait me rendre le sens.
Part. pas. Ab savis, senatz.
G. Riquier: Tant petit.
Avec les sages, sensé.
Subst. Entr' els nescis e 'ls fatz
Pot chausir lo senatz.
Arnaud de Marueil: Razos es. Var.
Entre les niais et les fous le sensé peut choisir.
Loc. Ab no senat. Trad. de Bède, fol. 43.
(chap. En Manel Riu Fillat, que no está senat, sino sonat.)
Avec le non-sensé.
ANC. FR. Mès Bernart estoit plus senez,
Por ce qu'il estoit li ainz nez.
Roman du Renart, t. 1, p. 238.
Que vers lui ne soit trop irée,
Mais or soit et france et sènée. 
Marie de France, t. 1, p. 506.
L'ANC. CAT. faisait usage du participe passé senat.
(N. E. No hay apenas diferencias entre el occitano y el antiguo catalán.)

4. Sensual, adj., lat. sensualis, sensuel.
Cauzas sensuals..., cauzas espiritals. Eluc. de las propr., fol. 16.
(chap. Coses sensuals..., coses espirituals.)
Choses sensuelles..., choses spirituelles.
- Qui tombe sous les sens.
Las que han invisibilitat, a las sensuals. Eluc. de las propr., fol. 1.
Celles qui ont invisibilité, à celles qui tombent sous les sens.
CAT. ESP. PORT. Sensual. IT. Sensuale. (chap. Sensual, sensuals.)

5. Sensualitat, s. f., lat. sensualitatem, sensualité.
La prima vigor, so sapchatz,
Es dicha sensualitatz. 
Brev. d'amor, fol. 53.
La première vigueur, sachez cela, est dite sensualité.
CAT. Sensualitat. ESP. Sensualidad. PORT. Sensualidade. IT. Sensualità, sensualitate, sensualitade. (chap. Sensualidat, sensualidats.)

6. Sensation, s. f., lat. sensationem, sensation.
Tal sensation as faza. Dialogue de l'Âme et du Corps.
Telle sensation tu as faite.
CAT. Sensació. ESP. Sensación. PORT. Sensação. IT. Sensazione.
(chap. Sensassió, sensassions.)

7. Sentible, adj., lat. sensibilem, sensible.
Fay Dieus sentir e gostar per verray (veray) sentimen e per sentibla experiensia.
V. et Vert., fol. 100.
Dieu fait sentir et goûter par vrai sentiment et par sensible expérience.
ANC. CAT. Sentible. CAT. MOD. ESP. Sensible. PORT. Sensivel. IT. Sensibile. 
(chap. Sensible, sensibles.)

8. Senssibilitat, s. f., lat. sensibilitatem, sensibilité.
Corporeitat..., senssibilitat. Eluc. de las propr., fol. 1.
Corporéité..., sensibilité.
CAT. Sensibilitat. ESP. Sensibilidad. PORT. Sensibilidade. IT. Sensibilità, sensibilitate, sensibilitade. (chap. sensibilidat, sensibilidats.)

9. Sensitiu, adj., lat. sensitivus, sensitif.
De creatura
Sensitiva tan solamen.
An arma sensitiva.
Brev. d'amor, fol. 4 et 54.
De créature sensitive tant seulement.
Ont âme sensitive.
CAT. Sensitiu. ESP. PORT. IT. Sensitivo. (chap. Sensitiu, sensitius, sensitiva, sensitives.)

10. Insensibilitat, s. f., insensibilité.
Son, es natural insensibilitat del corrs. Eluc. de las propr., fol. 76.
(chap. La son, es natural insensibilidat del cos.)
Sommeil, c'est naturelle insensibilité du corps. 
CAT. insensibilitat. use. Insensibilidad. PORT. Insensibilidade. IT. Insensibilità, insensibilitate, insensibilitade. (chap. insensibilidat, insensibilidats; v. insensibilisá, insensibilisás.)

11. Sensificar, v., causer, procurer sensation, rendre sensible.
Part. prés. Apoplexia..., que no permet que l' esperit animal sensificant et movent, sia trames pels nervis. Eluc. de las propr., fol. 27.
Apoplexie..., qui ne permet pas que l'esprit animal rendant sensible et mouvant, soit transmis par les nerfs.
(chap. Sensibilisá, sensibilisás.)

12. Assenat, adj., sensé, raisonnable.
Es dos de sciencia, e fay home clar et assenat. V. et Vert., fol. 58.
Est don de science, et fait l'homme brillant et sensé.
L' assenatz sens no s camja.
Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs.
Le sens raisonnable ne se change pas.
ANC. FR. Et vos estes mal asenez.
Roman du Renart, t. II, p. 113.
Quant Diex i ot valor et bonté assenée.
Romancero français, p. 25.
ANC. CAT. Assenat. IT. Assennato.

13. Dessenh, s. m., déraison, folie.
Loc. Ieu suy vengutz en dessenh.
Deudes de Prades: Sitot m' ai.
Je suis venu en déraison.
(chap. Desseñ, desraó, tontina, locura, grilladura. Lo que patix lo grillat de Manel Riu Fillat, aragonés catalaniste.)

Desseñ, desraó, tontina, locura, grilladura. Lo que patix lo grillat de Manel Riu Fillat, aragonés catalaniste

14. Dessenament, Dessenamen, s. m., déraison, folie.
Venc foras entre las gens
On tug feiron dessenamens. 
P. Cardinal: Una cieutat.
Vint dehors entre les gens où tous firent folies.
Aytals sens, es verays dessenamens. V. et Vert., fol. 31.
Pareil sens, c'est vraie folie.

15. Dessenar, Decenar, v., devenir fou, perdre le sens, être insensé.
De totz ponhs non dessena.
Brev. d'amor, fol. 25.
De tous points il ne devient pas fou.
Tug dessenero mas sol us.
P. Cardinal: Una cieutat.
Tous devinrent fous excepté seulement un.
Prov. Peire, qui ama dessena.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx.
Pierre, qui aime perd le sens.
Part. pas. Ieu ten cel per dessenat
Que secret encelat
Voilla a femna descobrir.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
Je tiens celui-là pour insensé qui secret caché veuille à femme découvrir.
Subst. Aquest segles... 
... Es totz ples de dessenatz.
P. Cardinal: Una cieutat.
Ce siècle... est tout plein d'insensés.
ANC. FR. Hontes ki mon cors dessenist.
Fabl. et cont. ant., t. 1, p. 129.
IT. Dissenare.

16. Forsenaria, Forceneria, Forsanaria, s. f., forcénerie, fureur, violence, extravagance.
Aspra paraula escomov forceneria.
Es veraya follia e drecha forsenaria. 
V. et Vert., fol. 31.
Âpre parole excite violence.
C'est vraie folie et directe extravagance.
Ira, audacia, forsanaria. Eluc. de las propr., fol. 53.
Colère, audace, forcénerie.
ANC. FR. Fust la forsénerie à ce montée que il se fussent entre-occis aus coutiaus et aus espées.
Toute la forsénerie du pople fu apaisiée.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 153 et 154.
ANC. CAT. Forsenaria. ANC. IT. Forsenneria.
(N. E. Entre forsenaria, forceneria y forsanaria, el dialecto occitano catalán antiguo prefirió forsenaria.)

17. Forsenar, Forcenar, v., forcener, extravaguer, faire rage.
Dona, mais volgr' ab vos murir
Ab joi, qu' ab ira forsenar.
Gavaudan le Vieux: Crezens fis.
Dame, davantage je voudrais avec vous mourir avec joie, que forcener avec tristesse.
Criden e forsenan com leons a carnage. V. de S. Honorat.
Ils crient et font rage comme lion au carnage.
Part. pas. Si el a mens de XXV ans, o si el es forsenatz.
Trad. du Code de Justinien, fol. 4.
S'il a moins de vingt-cinq ans, ou s'il est forcené.
Subst. Rendre lo sens al forcenatz et al mutz lo parlar.
V. et Vert., fol. 22.
Rendre le sens au forcené et au muet le parler.
ANC. FR. 
Por kei, dist Loeis, sont-il donc forsené? Roman de Rou, v. 2852.
Feront forcener les lays contre l'Église.
Monstrelet, t. II, fol. 74.
Le CAT. faisait autrefois usage du participe passé, et l'IT. s'en sert encore.
ANC. CAT. Forsenat. IT. Forsennato. (chap. Fora + senat : fora de señ.)

18. Aforcenar, v., rendre, devenir forcené.
Part. pas. Om aforcenat,
Que tensona de lenga.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 16.
Homme forcené, qui dispute avec la langue.
19. Esforcenar, v., être forcené, devenir forcené.
Si el devia esforcenar. L'Arbre de Batalhas, fol. 173.
S'il devait devenir forcené.
Part. pas. Esforcenada gen. L'Arbre de Batalhas, fol. 53.
Gent forcenée.

20. Sobresen, s. m., sur-sens, déraisonnement, extravagance.
Anc tant durs sofismes ni tant clus dictamens
No foron ditz ni fait ni tant grans sobresens.
Guillaume de Tudela.
Oncques si rudes sophismes ni si obscurs discours ne furent dits ni faits ni si grands déraisonnements.
Cridaras Lunel per sobresen,
E Castelnau per ceb' e per formatge.
T. de Bertrand d'Allamanon et de Guigo: Amicx Guigo.
Tu crieras Lunel pour extravagance, et Castelnau pour oignon et pour fromage. 

21. Sentiment, Sentimen, s. m., sentiment.
Ha alcus sentimens d' aquesta dossor. V. et Vert., fol. 55.
A aucuns sentiments de cette douceur.
CAT. Sentiment. ESP. Sentimiento. PORT. IT. Sentimento. (chap. Sentimén, sentimens.)

22. Sentir, v., lat. sentire, recevoir une impression par les sens, sentir, flairer, 
éprouver, ressentir.
Ni m fai sentir dolor, guota ni febres.
A. Daniel: Ans qu' els.
Ni goutte ni fièvre (ne) me fait sentir douleur.
Si vostr' auzel gota sentis.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau ressent goutte.
Qui la volria flairar el sentiria la flairor en l' aiga. Liv. de Sydrac, fol. 47.
Qui voudrait la flairer il sentirait l'odeur dans l'eau.
Fig. Sentir una gota del menor gaug que sia en paradis.
V. et Vert., fol. 29.
Sentir une goutte de la moindre joie qui soit en paradis.
Loc. Una dolor mi sent venir
Al cor.
P. Raimond de Toulouse: Enquera.
Une douleur je me sens venir au coeur.
Senti si grossa d' enfant. V. de S. Honorat.
Elle se sentit grosse d'enfant.
Ella sentir s' a desliada.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Elle se sentira déliée.
Tartarassa ni voutor
No sent plus leu carn puden,
Com clerc e prezicador
Senton ont es lo manen.
P. Cardinal: Tartarassa.
Milan ni vautour ne sent plus vite la chair puante, comme clercs et prédicateurs sentent où est le riche.
Subst. An be sentir et odorar,
Auzir e vezer e gostar.
Brev. d'amor, fol. 52.
Ont bien le sentir et l'odorer, l'ouïr et le voir et le goûter.
Part. prés. Tota sentens creatura. Brev. d'amor, fol. 47.
Toute créature sentante.
Part. pas. fig.
No intrem pels pons, que seriam sentitz. Guillaume de Tudela.
(chap. No entrem pels pons, que siríem sentits : mos sentiríen, escoltaríen, sen acataríen de que entrem; mos descubriríen.)
N'entrons pas par les ponts, vu que nous serions sentis (découverts).
CAT. ESP. PORT. Sentir. IT. Sentire. (chap. Sentí en los sentits; sentí : escoltá, en lo sentit del oít.)

23. Assentiment, Asentimen, s. m., assentiment.
Assentiment de lauzengier
Un pauc delecha de primier.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Assentiment de flatteur délecte un peu en premier.
De volontat e d' asentimen del cenat.
(chap. De voluntat y d'assentimén del senat : dels senadós, que no venen a sená o sopá, sino que són homens senats, en bon señ pera goberná.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.
De volonté et d'assentiment du sénat.
ANC. CAT. Assentiment. IT. Assentimento. (ESP. Asentimiento. chap. Assentimén, assentimens.)

24. Cossentimen, Cocentiment, s. m., consentement.
Aquest cocentiment es... peccat mortals. V. et Vert., fol. 18.
(chap. Este consentimén es... pecat mortal.)
Ce consentement est... péché mortel.
Per cossentimen de las partz.
Trad. du Code de Justinien, fol. 11.
Par consentement des parties.
CAT. Consentiment. ESP. Consentimiento. PORT. IT. Consentimento.
(chap. Consentimén, consentimens.)

25. Cossentida, s. f., consentement, adhésion, concession.
Si 'lla m fai breu cossentida.
B. Martin: Quant l' erba.
Si elle me fait courte concession.
(chap. consentida : concessió, adhesió, consentimén.)

26. Cosensa, s. f., consentement.
Per cosensa Milo, lo duc n' issit.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.
Par consentement de Milon, le duc en sortit.

27. Cossentidor, s. m., approbateur, tolérant, flatteur.
Vei rics los cossentidors,
Car faillir laisson lor seingnors.
Pons Barba: Sirventes non.
Je vois riches les flatteurs, parce qu'ils laissent faillir leurs seigneurs.
ESP. PORT. Consentidor. IT. Consentitore. (chap. Consentidó, consentidós, consentidora, consentidores; aprobadó, aprobadós, aprobadora, aprobadores; tolerán, tolerans, toleranta, tolerantes; llepacul, llepaculs.) 

28. Consen, Cossen, adj., complice, consentant.
Aissellas putas ardens
Que son d' autrui maritz cossens.
Marcabrus: Pus mos.
Ces putains ardentes qui sont des maris d'autrui consentantes.
Dieus vos es consenz.
B. Calvo: Mout a que.
Dieu vous est consentant.
ANC. CAT. Consent. (chap. ESP. cómplice.)

29. Consentir, Cossentir, v., lat. consentire, consentir, approuver, souffrir, endurer, accorder.
Non deu consentir deshonor
Negus sos fizels cosseliers.
Raimond de Miraval: D' amor son. 
Ne doit consentir déshonneur nul son fidèle conseiller.
Personniers es del mal qui 'l consen.
Guillaume de Montagnagout: Nuls hom.
Participant est du mal qui le consent.
E 'l proverbis consent hi be.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Et le proverbe s'y accorde bien.
Part. prés. Es colpables e cossentens. Brev. d'amor, fol. 60.
Il est coupable et consentant.
Part. pas. Sibilia per cert a consentit putage. V. de S. Honorat.
Sibilie pour sûr a consenti prostitution.
CAT. ESP. PORT. Consentir. IT. Consentire. (chap. Consentí : consentixco o consentixgo, consentixes, consentix, consentim, consentiu, consentixen; consentit, consentits, consentida, consentides; consentiré; consentiría; si yo consentiguera o consentira.)

30. Dissencio, Dissentio, Dicentio, Dissention, Dessession, Decession, 
s. f., lat. dissensionem, dissension, dissentiment.
La dissencio... entre los nobles. L'Arbre de Batalhas, fol. 2.
(chap. La dissensió... entre los nobles; dissentimén, no está de acuerdo o d'acord.) 
La dissension.. entre les nobles.
Per que manda a sant Honorat,
Ad Arle, la dissention
Dels frayres e de la mayson.
V. de S. Honorat.
C'est pourquoi il mande à saint Honorat, à Arles, la dissension des frères et de la maison.
Deus non es pas de dicentio, mas de patz. Trad. de Bède, fol. 59.
Il n'est pas Dieu de dissension, mais de paix. 
La gran decession e l' error de sa gent. V. de S. Honorat.
La grande dissension et l'erreur de sa gent.
CAT. Dissenció. ESP. Discensión (disensión). PORT. Dissenção. IT. Dissenzione. 
(chap. dissensió, dissensions; dissentimén, dissentimens.)

31. Resentir, v., ressentir.
Fig. Baro, en altra part los anem resentir. Guillaume de Tudela.
Barons, en autre part allons les ressentir (tâter).
Part. pas. Nos avem proat lo mal e resentit. Guillaume de Tudela.
Nous avons éprouvé le mal et ressenti.
CAT. Ressentir. ESP. PORT. Resentir. IT. Risentire. (chap. Ressentí, ressentís de una caiguda.)

32. Sentencia, Sententia, Sentensa, s. f., lat. sentencia, sentence.
Cant Dieus fara justicia, le jorn que dara de nos sentencia.
V. et Vert., fol. 60.
Quand Dieu fera justice, le jour qu'il donnera sentence de nous.
Sententia fon donada c' om la cremes el fuec. V. de S. Honorat.
Sentence fut donnée qu'on la brûlât au feu.
ANC. CAT. Sentença. CAT. MOD. (N. E. Com la de 1505, aon encara ix “hoc”.) 
ESP. Sentencia. PORT. Sentença. IT. Sentenzia, sentenza. (chap. Sentensia, sentensies.)

Fernando II de Aragón; sententia, Jacobum de Casafranca; judeus, judíos; 1505; hoc

33. Sentencial, adj., sentencieux.
Entre las ordinals e las sentencials. Leys d'amors, fol. 26.
Entre les ordinales et les sentencieuses.

34. Sentenciar, Sentensiar, v., juger, sentencier. 
Sentenciero LIIII templiers.
(chap. Van sentensiá a sincuanta cuatre templaris.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 211.
Jugèrent cinquante-quatre templiers.
Part. pas. Ja aicest platz non er sentensiat.
Bertrand d'Allamanon III: D' un sirventes.
Jamais ce plaid ne sera jugé.
ANC. FR. Il fut remené à Tours... pour estre sentencié.
Monstrelet, t. III, fol. 66.
Comment doncq est-ce qu'il faut sentencier et juger en ce différent?
Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. I, p. 453.
Sous l'espérance à lui donnée que sentenciant en sa faveur, etc.
Mémoires de Sully, t. I, p. 533.
CAT. ESP. PORT. Sentenciar. IT. Sentenziare. (chap. Sentensiá: sentensio, sentensies, sentensie, sentensiem o sentensiam, sentensiéu o sentensiáu, sentensien; sentensiat, sentensiats, sentensiada, sentensiades; sentensiaré; sentensiaría; si yo sentensiara.)

viernes, 6 de febrero de 2026

25 OCTUBRE, 1349. Tomás Aguiló Forteza

EL 25 D'OCTUBRE

1349.

https://es.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Lluchmayor

EL 25 D'OCTUBRE 1349. Asseguda dins la cambra, La cambra de mes endins, Dona Costança, l'esposa D'en Ramon de Sant Martí

Asseguda dins la cambra,

La cambra de mes endins,

Dona Costança, l'esposa

D'en Ramon de Sant Martí,

Pròp d'una taula, ab el colze

Demunt un coxí molt rich,

S'aguantava el front, enveja

Dels llíris de son jardí.

Deu del cel! qui l' hagués vista

Aquell vespre malehit,

En que li estavan devora

Trists com ella els seus dos fills!

 

EL 25 DE OCTUBRE

1349.

Sentada junto a una mesa, en su más apartado retrete, Doña Constanza, la esposa de Ramón de Sant Martí.

Apoyado el codo en riquísima almohada, sosteníase la frente, cuya blancura envidiaran los lirios de su jardín.

Dios del cielo! quién la viera aquella malhadada noche, cuando, como ella tristes, rodeábanla sus dos hijos!


A tres anys un no arribava,

No arribava l'altre a cinch,

Y per cert que tots dos eran

Com dos ángels de garrits.

El mes grandet la tenia

Agafada p'el vestit,

Esglayat la se mirava

Demunt sa falda el petit.

¡Pobre mare que no feya

Jochs y festes als seus nins,

Perque plena d'amargura

Sols pensava en son marit!

Pensava qu'en aquella hora

Se trobava en gran perill,

Y ja a dolses esperançes

No gosava doná' abrig.

Els seus ulls li espiretjavan,

De son cor treya suspirs,

Y per molt que fés esfòrsos

No 'l tenia gens tranquil.

En Gilabert de Centellas

De ciutat havia exit,

Y en son estol, gent valenta,

S'hi contavan molts de mils.


En los tres años frisaba el uno, el otro no llegaba a cinco, y eran los dos tan bellos que semejaban dos ángeles.

Teníala el mayorcito cogida de la falda de su brial, y en su regazo el pequeño mirábala aturdido.

¡Pobre madre, que no hacía mimos ni fiestas a los hijos de su amor, porque llena de amargura pensaba sólo en su marido!

Pensaba que en aquellos instantes hallábase en terrible riesgo, y no osaba dar albergue a lisonjeras esperanzas.

Asomó el llanto a sus ojos, exhalaba dolientes gemidos, y a pesar de sus esfuerzos no conseguía recobrar el perdido sosiego.

Gilaberto de Centellas había salido de la ciudad, y componíase su mesnada de muchos millares de valientes.


La llum del sol apagada,

S'anava el cel enfosquint,

Y a la cambra un esclau mòro

Ab un ciri entra summís.

- No guaytavas a la torre?

- En vench, senyora.- ¿Y qu'has vist?

- Ran de mar fòchs que servexen

Per doná' a ciutat avís.

- ¿Y res mes?- Fayes enceses

De Lluchmajor p'el camí.

- Y dius ver? Mon còr s'esclata,

Mon còr no'm cab dins el pit.

- De pols una nigulada

S'hi veya abans, y ferits

Del sòl los férros de llansa

Hi llambretjavan sovint.

- Ah! son ells, son ells que tornan,

Son els nostres inimichs;

¿Es que venen victoriosos

O s'en venen fugitius.

Y, digués, ¿son lluny encara?

- A retronar fins aquí

No 's tardará moltes hores

La remor del seus clarins.


Apagada ya la luz del sol, ennegrecíase el cielo; y con una vela en la mano entró humildemente en la cámara un esclavo moro.

- ¿No velabas en la torre? - De allí vengo señora. - ¿Y qué viste? - Orillas del mar grandes hogueras que deben ser aviso para los de la ciudad.

- ¿Nada más? - Antorchas encendidas camino de Lluchmayor. -

¿Es cierto? Se me rompe el corazón que no cabe, no, dentro mi pecho.

- Descubríase antes espesa nube de polvo, y los hierros de las lanzas reflejaban los rayos del sol poniente.

- Ah! son ellos los que vuelven; son sin duda nuestros enemigos: mas ¿es que vienen victoriosos o es que huyen derrotados?

Y, di, ¿están lejos todavía? - Dentro de breves horas se oirá desde aquí el sonido atronador de sus clarines.


- Vés, puja, puja a la torre,

Y si 's cumpleix mon desitj,

Si mon plant el cel escolta,

No serás ja mes catiu. -


D'exir lo esclau acabava,

Quant la dama exhala un crit,

Perque 's veu devant un frare

Que l'abrassa ab frenesí.

De fèrro una cervellera,

Un arnés mitj desguarnit,

Uns esperons sanguinosos,

Cubria el ropatje humil.

Espassada la sorpresa:

- Ramon! Esposa! qu'estim...

- ¿Y el Rey? - Amor de ma vida,

¿No estavas pensant en mí?

- El Rey?... Callas, y a la boca

l'' acòstas plorant el dit?

- En Centellas comandava

No soldats, sino botxins.

- ¿Qué vols dir? - Caygut en terra...

- ¡Pobre Don Jaume! Felis,

Qu'entre el desterro o l'afronta

No ha tengut temps d'elegir.



- Ve, sube, sube a la torre, y si mis anhelos se cumplen, si escucha el cielo mis suspiros, no seras ya cautivo. -

Acababa de salir el esclavo cuando lanzó la dama un grito de terror, al ver entre sus brazos a un fraile que la estrechaba con frenesí.

Cubría el humilde ropaje un acerado yelmo, un arnés desguarnecido y unas espuelas mojadas en sangre.

- Ramón! exclamó la dama, desvanecida su sorpresa. - Esposa adorada!.... - ¿Y el rey? - Amor de mi vida, ¿no estabas pensando en mí?

- El rey... Callas y llorando me impones silencio? - Los de Centellas no eran soldados sino verdugos.

- ¿Qué dices?- Caído en tierra... - Pobre Don Jaime! - Feliz, pues no pudo escoger entre el destierro y la afrenta.



- Deu etern! ¿y la justicia

Consent tan horrible crim?

- ¿Y ha de viure sens corona

Qui en son cap corona ha vist?

- Ingrata, ingrata Mallorca!

Y l'infant? - Está ferit.

- Tot perdut! - Tot, fòra l'honra

Guanyada aquex dematí.

- Els traydors tan valerosos!

Y els faels...- Mes qu'ells ardits,

Y per cada tres dels nostres

Ne duya en Centellas vint!

Tres llansades he rebudes...

- Ah!... - Mon cavall mes de sis.

Còps d'espasa, ¿quí los conta?

Sols sé que masell n'estich.

De la sang qu'ara 'm degota

N'está aquex trispol homit;

Ja 'l veurás com vermeyetja,

Ja 'l veurás demá matí.

Venturós si a les galeres

Viu encara jo hi arrib,

Y un poch de terra sagrada

Pot esser mon derrer llit. -

- Dios eterno! ¿y tu justicia consiente tan horrible crimen? - ¿Y puede vivir sin corona quién la llevó en su cabeza?

 

- Ingrata, ingrata Mallorca! ¿Y el infante? - Está herido. - Perdióse todo! - Todo, menos la honra alcanzada en este día.

- Los traidores tan valientes! y los leales... - Más esforzados que ellos; por cada uno de los nuestros llevaba Centellas veinte!


Tres lanzadas recibí... - Ah! - Mi caballo más de seis. Golpes de espada, ¿quién pudo contarlos?

Con la sangre que mana mi cuerpo humedécese el pavimento, a la luz de la mañana le verás todo enrojecido.

Dichoso si puedo llegar con vida a las galeras, y cubre mis huesos un puñado de tierra bendecida! -


Dona Costança esmortida

No sent ja lo que li diu,

Y als nins, Don Ramon abrassa

Plorant també com un nin.

El front gelat de sa esposa

Besa ja p'el derrer pich,

Y sortint d'aquella cambra

De sang dexa un regalim.

___

Desvanécese Doña Constanza y no oye ya la voz de su marido. Don Ramón estrecha contra su corazón a sus hijos llorando como un niño.

Besa por última vez la frente helada de su esposa, y al salir de aquella cámara deja en el suelo un reguero de sangre.

Adios. Tomás Aguiló Forteza.

ADIOS! (Tomás Aguiló Forteza.)


Tomás Aguiló Forteza; Adios; ¡Cóm se mostían y cauen, Esfullades baix dels brots,


¡Cóm se mostían y cauen,

Esfullades baix dels brots,

Les flors qu'eran l'alegría

D'aquest jardí tan hermós!

Floretes blanques y blaves,

Floretes de cent colors,

Ramells no faré de voltros

Ni vendré ja a regarvos:

Adios, floretes, adios!


De lluny s'en venen les ones,

De lluny les du la maror,

Y cap n'arriba a la platja

Que totduna no s'en torn.


ADIÓS!

¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!

De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan


¿Es que cerquen altre terra?

¿O 's qu'es perden dins els fons?

Si sabeu, mare, d'hont venen,

¿Ahont van ho sabeu vos?

Ay! ones, adios, adios!


Ja s'en van les oronelles,

Que de prest vendrán els tords,

Y aquests dias tan alegres

Serán dias de tristor!

Els penyals de neu blanquetjan,

El mestral despulla els tronchs,

Y a n'el cor també 'l despullan,

També 'l gèlan les fredors.

Adios, alegría, adios!

Aquells qui tasten la vida

Li troban un gust tan dols!

Y quant menos ho esperan

¡Qu'es d'amarch el derrer glop!

Si d'entre les mans mos fujen

Les esperançes del mon,

¿Per qué el cor d'un ple qui 'l mata

N'está sempre desitjos?

Adios, esperança, adios!

¿Per qué hi ha flors que matzinan

Quant tenen tan bon olor?

¿Per qué en lo blau de les ones

El blau del cel se confon?

¿Per qué tot crestall s'entela?


otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!

Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!

Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,

¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?


¿Per qué tot mirall se romp?

¿Per qué han de venir les ditxes

Si venen per deixarmos?

Adios, ditxa meua, adios!

Del seu cavall que s'allunya

El trapitx qu'es ja de sórd!

Y encara derrera els àrbres

Axeca un nigul de pols.

El nigul s'escampa al ayre,

El trapitx es perd del tot;

Ja may mes sobre la terra

Tornarém a veuremós.

Adios, pera sempre, adios!

Sentiu, mare? sentiu, mare?

Aquests aglapits, qué son?

El meu còs tot s'escarrufa;

Ay, mare, quín tremoló!

¿Será ver axó que diuen,

Qu'el cá del nostre pastor,

Cada pich qu'el fosser passa,

Se pòsa a lladrar furiós?

Adios, vida meua, adios!

Allá demunt la muntanya

S'axeca una vermelló;

Si 's el sol que ja 's vol pondre,

¿Cóm axí 's pòn tan dejorn?

Els niguls vermells s'apagan:

¡Quín nigul s'en vé tan fosch!

¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!

Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!

Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!

Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse,
¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!


Tot el cel es ja tan negre

Com si mitja nit ja fos!

Adios, llum del cel, adios!

Ay, mare, es meus ulls s'aclucan!

Ay, mare, preniume el pols;

¿No 's un ángel d'ales negres

Aquest qu'are m' besa el front?

Vetx una paloma blanca,

Darrera hi vola un falcó;

Y s'en pujan, y s'en pujan,

Ja no vetx a cap dels dos.

Adios, mare meua, adios!

____

Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya.
Adiós, madre mía, adiós.

___



Nat en Palma de Mallorca, en l'any 1812, de D. Tomás Aguiló Cortés, també distingit poeta mallorquí, ja en sa jovenesa se dexá conduir per una extraordinaria afició a les Belles lletresy a aquesta es deu sens dupte que fós el qui iniciás en Mallorca la moderna poesia castellana, contribuint a formar ab son exemple la distingida córt de poetas qu' avuy l'honra. En l'any 1840, juntament ab D. Joseph Maria Quadrado y D. Antoni Móntis, publica la revista anomenada La Palma, primer periódich literari que ha vist la llum en aquesta illa; y en lo de 1844 fou un dels principals redactors de La Fé, revista mensual relligiosapolítica y literaria que es vá publicar per espay d'algun temps també en la capital de las Balears.

Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.

En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.

Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.

___