Mostrando las entradas para la consulta va contestá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta va contestá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 19 de julio de 2026

Testimoni, Testimonial, Testimoniament, Testimoniamen, Testimoniar - Protestation

Testimoni, s. m., lat. testimonium, témoignage.
Aquilh que porto testimoni fals. Liv. de Sydrac, fol. 41.
Ceux qui portent témoignage faux.
Non digas fals testimoni. Trad. de Bède, fol. 61.
Ne dites pas faux témoignage.
- Témoin.
En mi podetz trobar
Testimoni, cavayer e jotglar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
En moi vous pouvez trouver témoin, chevalier et jongleur.
Fals testimoni que fan fals matremonis e tolon heretages. V. et Vert., fol. 15.
Faux témoins qui font faux mariages et enlèvent héritages.
ANC. FR. Nos... avon doné... en testemoine.
Charte de 1255. Du Cange, t. VI, col. 1105.
CAT. Testimoni. ESP. Testimonio. PORT. Testemunho. IT. Testimonio.
(chap. Testimoni, testimonis.)

El juez traidor, siglo XII, Teruel, viaducto; Testimoni, s. m., lat. testimonium, témoignage.

2. Testimonial, adj., lat. testimonialis, testimonial.
Las lettras testimonials. Doctrine des Vaudois.
Les lettres testimoniales.
Carta testimonial. Tit. de 1240. DOAT, t. VI, fol. 112.
Charte testimoniale.
CAT. ESP. Testimonial. IT. Testimoniale. (chap. Testimonial, testimonials.)

3. Testimoniament, Testimoniamen, s. m., témoignage.
Las XII ne fan testimoniamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Les douze en font témoignages.
(chap. Testimoniamén, testimoniamens : testimoni, testimonis.)

4. Testimoniar, v., témoigner, attester.
Nos parlem so que sabem, e testimoniam so que vezem.
(chap. Natros o natres parlem (diem) lo que sabem, y testimoniam (testimoniem) lo que veem.)
Trad. du N.-Test., S. Jean, ch. 3.
Nous disons ce que nous savons, et attestons ce que nous voyons.
Part. prés. Testimoniant Joan, lo qual dis. Doctrine des Vaudois.
Attestant Jean, lequel dit.
ANC. FR. Seint Grégoires testimunie.
Marie de France, t. II, p. 467.
Et li quens tut testimonia. Roman de Rou, 5661.
Si que li livre testimoigne bien. Villehardouin, p. 44.
ESP. Testimoniar. PORT. Testemunhar. IT. Testimoniare. (chap. Testimoniá; atestá; testificá.)

5. Testimoniatge, s. m., témoignage.
En testimoniatge d' asso. Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 10.
En témoignage de ceci.
(chap. Testimoniache, testimoniaches.)

6. Testimoniador, s. m., attestateur, témoin.
La mort del testimoniador.
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.
La mort de l'attestateur.
(chap. Testimoniadó, testimoniadós, testimoniadora, testimoniadores.)

7. Testificatiu, adj., testificatif, attestatif, propre à attester.
Votz... es... de virtut dels istruments esperitals testificativa.
Eluc. de las propr., fol. 46.
La voix... est... de la vertu des instruments spirituels testificative. 
ESP. IT. Testificativo. (chap. Testificatiu, testificatius, testificativa, testificatives; atestatiu, atestatius, atestativa, atestatives; testificadó, testificadós, testificadora, testificadores.)

8. Testificacio, Testification, s. f., lat. testificationem, témoignage,
attestation.
Mont de testificacio. Eluc. de las propr., fol. 159.
Mont de témoignage.
Lo juge declara lur testifications esser verayas.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 2.
Le juge déclare leurs attestations être vraies.
CAT. Testificació. ESP. Testificación. PORT. Testificação. IT. Testificazione.
(chap. Testificassió, testificassions; atestat, atestats.)

9. Testificatori, adj., justificatif, attestatif.
Letras testificatorias. Fors de Béarn, p. 1076.
(chap. Lletres (cartes) testificatories : justificatives : atestatives.)
Lettres justificatives.
(chap. Testificatori, testificatoris, testificatoria, testificatories.)

10. Testificar, v., lat. testificari, attester, témoigner.
Auzitz a lur sagrament de una causa, et testificon de una autra.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 2.
Il a entendu leur serment d'une chose, et ils témoignent d'une autre.
(chap. Testificá; atestá; testimoniá.)

11. Testicul, s. m., lat. testiculus, testicule.
Mollificacio dels testiculs.
Suspensori dels testiculs. 
Trad. d'Albucasis, fol. 33. 
Souplesse des testicules. 
Suspensoir des testicules.
CAT. Testicul. ESP. (Testículo) PORT. Testiculo. IT. Testicolo. 
(chap. Testícul, testiculs; colló, collons. Vore los collons de mon yayo.)

12. Testil, s. m., testicule.
Genitius,... las autras partidas apelam testilhs, quar so testimoni que hom es mascle e poderos de generar. Eluc. de las propr., fol. 59.
Génitoire,... les autres parties nous appelons testicules, car ils sont témoignage qu'on est mâle et puissant d'engendrer.

13. Attestation, s. f., lat. attestationem, attestation.
Auzidas garentias, et attestations pressas. Statuts de Provence. BOMY, p. 201.
Ouïes garanties, et attestations prises.
CAT. Atestació. ESP. Atestación. PORT. Atestação. IT. Attestazione.
(chap. Atestassió, atestassions; atestat, atestats.)

14. Detestatio, s. f., lat. detestatio, détestation.
Lo ay en detestatio. V. et Vert., fol. 90.
Je l'ai en détestation.
CAT. Detestació. ESP. Detestación. PORT. Detestação. IT. Detestazione.
(chap. Detestassió, detestassions.)

15. Protestar, v., lat. protestare, protester, assurer, affirmer.
A protestar et a dir totas aquellas causas. Statuts de Montpellier, de 1258.
À protester et à dire toutes ces choses.
Quar hom non ha re plus digne
Sobre se que es la testa,
Cum l' Escriptura protesta.
Brev. d'amor, fol. 222.
Car on n'a rien de plus digne sur soi qu'est la tête, comme l'Écriture affirme.
De las quals causas solemnamens protestan.
Rég. des États de Prov., de 1401.
Desquelles causes solennellement protestant.
CAT. ESP. PORT. Protestar. IT. Protestare. (chap. Protestá; assegurá; afirmá; contestá; queixás.)

amics del chapurriau, Y Saragossa va respóndre

16. Protestation, s. f., lat. protestationem, protestation.
Cartas de las protestations... que feron. Cartulaire de Montpellier, fol. 210.
Chartes des protestations... qu'ils firent.
CAT. Protestació. ESP. Protestación. PORT. Protestação. IT. Protestazione.
(chap. Protestassió, protestassions; protesta, protestes; contestassió, contestassions; contesta, contestes.)

fira, Valderrobres, chapurriau, stand, sossios

jueves, 4 de junio de 2026

Som, Somma, Soma, Summa, Sum, Somar, Somsir, Sumpsir

Som, s. m., lat. summum, sommet, bout, pointe, fin.
Cascun jorn s' en anava al som de la montanha. V. de S. Honorat.
(chap. Cada día sen anabe al sim de la montaña; a la punta; a lo mes alt.)
Chaque jour il s'en allait au sommet de la montagne.

muixó, montaña, mamada; som, summum, sim, punta

La veta que vai en som.
Deudes de Prades, Auz. cass.
La bande qui va en pointe.
Fig. Som de tota perfectio. V. et Vert., fol. 51.
Sommet de toute perfection. 
De comens del mon tro al som. V. de S. Honorat.
De commencement du monde jusqu'à la fin.
Adv. comp. Cant er cosit de som en som.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand il sera cousu de bout en bout.
ANC. FR. En som un tertre sunt monté. Roman de Rou, v. 13082.
Cil oiselez par grant duçur
Mainent lur joie en sum la flur.
Marie de France, t. 1, p. 318.
C'est de porter un fier de ceval ardant en som une lance.
Roman du Renart, t. IV, p. 276-277.
CAT. Som. ESP. Somo (cima). IT. Sommo. (chap. Sim, sims.)

¿Sabies que canviaren sense cap avís el nom del MONGÓ per el de català MONTGÓ?

2. Som sim, s. m., sommité, extrémité.
Mas eras pels soms sims,
Entre las flors e 'ls brondels prims.
Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.
Mais maintenant par les sommités, entre les fleurs et les petits rameaux.

3. Somma, Soma, Summa, s. f., lat. summa, somme, comble, sommet.
Totas las gotas de la mar e l' arena de la terra e las fuelhas dels albres, las estelas del cel e 'lh pel de las testas e de lor cors e de las bestias fosso una soma, no seria pas la X part de la misericordia. Liv. de Sydrac, fol. 68.
Que toutes les gouttes de la mer et le sable de la terre et les feuilles des arbres, les étoiles du ciel et le poil des têtes et de leurs corps et des bêtes formassent une somme, elle ne serait pas la dixième partie de la miséricorde.
Si no lor datz una summa d' argen.
Raimond de Castelnau: Mon sirventes.
Si vous ne leur donnez une somme d'argent.
Fig. Dieu, qui es la fin e lo frug e la summa de totz bos deziriers.
V. et Vert., fol. 105.
Dieu, qui est la fin et le fruit et le comble de tous bons désirs.
Loc. Era caps e soma. V. de S. Honorat.
Était chef et sommet.
Adv. comp. Los quals IIII marcs valon en somma.
Rég. des États de Prov., 1401.
Lesquels quatre marcs valent en somme.
ANC. FR. De toz les max est fame some. Roman du Renart, t. II, p. 200.
CAT. ESP. Suma. PORT. Somma, summa. IT. Somma. (chap. Suma, sumes; v. sumá.)

4. Sum, adj., lat. summus, supréme, extréme.
Dieus,... en el es summa bontat... summa potencia.
Eluc. de las propr., fol. 1.
Dieu,... en lui est supréme bonté... suprême puissance.
CAT. Som. ESP. Sumo. PORT. Summo. IT. Sommo. (chap. Sumo, sumos, suma, sumes.)

5. Somar, v., additionner, réunir, totaliser. 
Car no ti calra tant somar ni destrar coma... en l' autra maniera.
Tu somaras totas las somas.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. I, c. 38 et 31.
Car il ne te faudra pas tant additionner ni mesurer comme... en l'autre manière.
Tu totaliseras toutes les sommes.
CAT. ESP. Sumar. PORT. Sommar, summar. IT. Sommare. (chap. Sumá : sumo, sumes, sume, sumem o sumam, suméu o sumáu, sumen; sumat, sumats, sumada, sumades; sumaré; sumaría; si yo sumara.)

6. Somelh, s. m., sommet, sommité, bout.
Habito els somelhs de las rocas.
Mont Parnazi es... ab dos somelhs.
Eluc. de las propr., fol. 139 et 160.
Habitent aux sommets des roches.
Le mont Parnasse est... avec deux sommets.

7. Summitat, s. f., lat. summitatem, sommité, sommet, bout.
Ros... en la summitat de las herbas... si recuelh.
Eluc. de las propr., fol. 136.
Rosée... en la sommité des herbes... se recueille.
ANC. CAT. Sumitat. ESP. Sumitad (sumidad). PORT. Summidade. IT. Sommità, sommitate, sommitade. (chap. Sumidat, sumidats; lo mes alt, a la punta.)

8. Sommari, adj., lat. sommarius, sommaire.
Causas sommarias privilegiadas.
Faran sommaria inquisition.
Fors de Béarn, p. 1082 et 1091.
Causes sommaires privilégiées. 
Feront enquête sommaire.
CAT. Sumari. ESP. Sumario. PORT. Summario. IT. Sommario. (chap. Sumari, sumaris, sumaria, sumaries.)

9. Summariamen, adv., sommairement.
Summariamen remembrar las istorias. Cat. dels apost. de Roma, fol. 2.
Remémorer sommairement les histoires. 
CAT. Sumariament. ESP. Sumariamente. PORT. Sommariamente, summariamente. IT. Sommariamente. (chap. Sumariamen o sumáriamen.)

10. Sometamens, adv., sommairement.
De fezica sai yeu aisi sometamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
De physique je sais aussi sommairement.

11. Assomptio, Assumptio, s. f., lat. assumptio, assomption.
Assomptio de Nostra Dona. Calendrier provençal.
(chap. Assunsió de Nostra Dona : María.)
Assomption de Notre-Dame.
La Assumptio de Nostra Dona. Cat. dels apost. de Roma, fol. 157.
L'assomption de Notre-Dame. 
CAT. Assumpció. ESP. Asunción. PORT. Assumpção. IT. Assunzione. 
(chap. Assunsió : pujada a lo mes alt, al sim del sel.)

12. Assomar, Asomar, v., exposer, résumer, dominer.
Loc. Fals' amors que no s' asembla 
Lai on leiautat asoma.
A. Daniel: Lancan son.
Faux amour qui ne s'assemble pas là où loyauté domine.
Part. pas. Cant Jhesus ac assomat 
Zo qu' el dizia ni comtat. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Quand Jésus eut exposé et raconté ce qu'il disait.
Assomat vos avem alques l' afaire.
Trad. de Bède, fol. 18.
Nous vous avons résumé un peu l'affaire.
ANC. FR. Nus ne pot dire n'assommer.
Fabl. et cont. anc., t. III, p. 41.
ANC. CAT. Assomar. ANC. ESP. Asomar. (MOD. Resumir) PORT. Assomar. ANC. IT. Assomare. (chap. Resumí o ressumí : ressumixco, ressumixes, ressumix, ressumim, ressumiu, ressumixen; ressumit, ressumits, ressumida, ressumides; ressumiré; ressumiría; si yo ressumira o ressumiguera lo Decamerón en chapurriau.)

13. Consumar, v., lat. consummare, consommer, consumer, détruire, achever, accomplir.
En una religio, pres de Peitios (: Peitieus), ont consumet sa vida am gran lauzor.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 67.
En un monastère, près de Poitiers, où il consuma sa vie avec grande louange.
Per cal raison no m' auci consuman?
Folquet de Marseille: A vos. 
Par quelle raison ne me tue en (me) consumant? 
Part. pas.
Cant la lenha fon trastota consumada. V. de S. Honorat.
(chap. Cuan la lleña se va consumí tota : va sé tota consumida.)
Quand le bois fut tout consumé.
La familha tota d' August es consumada.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 12.
Toute la famille d'Auguste est détruite.
CAT. ESP. Consumar. IT. Consumare. (chap. Consumá lo matrimoni; consumí la lleña, productes del Consum, DIA, etc. ESP. + Consumir. Consumo, consumes, consume, consumem o consumam, consuméu o consumáu, consumen; consumat, consumats, consumada, consumades; consumaré; consumaría; si yo consumara. Consumixco o consumixgo, consumixes, consumix, consumim, consumiu, consumixen; consumit, consumits, consumida, consumides; consumiré; consumiría; si yo consumira o consumiguera.)

Ahí me vach trobá en esta dona al supermercat DIA de Valderrobres y li vach dí: No trobo a la meua dona. Puc parlá en tú un minutet? Sí, claro, pero no sé com t´ajudará aixó.Vorás com parlán en tú apareix en un segón.

Somsir, Sumpsir, v., du lat. sumptus, engloutir, absorber.
Per aquest peccat somsi la terra Dethem et Abiron. V. et Vert., fol. 35.
À cause de ce péché la terre engloutit Dathan et Abiron.
Dieus sumpsic, per peccat de gens,
Tota creatura carnal
Per un deluvi general.
Brev. d'amor, fol. 48.
Dieu engloutit, à cause du péché des gens, toute créature charnelle par un déluge général.
(chap. Tragá, tragás; engullí. Per este pecat se va tragá la terra a Datan y a Abiron.)

2. Somsimen, s. m., engloutissement, absorption.
El somsimen de Datan e de Habiron. V. et Vert. fol. 25.
A l'engloutissement de Dathan et d'Abiron.

3. Consumir, v., lat. consumere, consumer.
Lo crema ses consumir. Contricio e penas infernals.
Le brûle sans consumer.
En l' aire se consumis,
E consumen s' aredondis.
Brev. d'amor fol. 43.
En l'air elle se consume, et en (se) consumant s'arrondit.
CAT. ESP. PORT. Consumir. (chap. Vore Consumar.)

4. Consumpcio, Consompcio, s. f., lat. comsumptio, consomption.
Superfluas humors prendo consompcio. 
Citrinat (citrinitat) e consumpcio.
Eluc. de las propr., fol. 22 et 88.
Les humeurs superflues prennent consomption.
Pâleur et consomption.
CAT. Consumpció. ESP. Consunción (consumición). PORT. Consumpção. IT. Consunzione.
(chap. Consumisió, consumisions; consumsió, consumsions.)

5. Consumptiu, Conssumptiu, adj., consomptif, propre à consumer.
De superfluitatz conssumptiu. 
Siccitat es... de humor natural consumptiva.
Eluc. de las propr., fol. 75 et 26.
De superfluités consomptif.
Siccité est... d'humeur naturelle consomptive.
ESP. IT. Consuntivo. (chap. Consumidó, consumidós, consumidora, consumidores; consuntiu, consuntius, consuntiva, consuntives; acoradó, acoradós, acoradora, acoradores. L'aigua es acoradora del foc.)

Lo foc

6. Rezumptiu, adj., lat. resumptivus, résomptif, propre à rétablir.
Deu uzar de causas rezumptivas. Eluc. de las propr., fol. 86.
Doit user de choses résomptives.
(chap. Restablidó, restablidós, restablidora, restablidores; revividó, revividós, revividora, revividores; reviscoladó, reviscoladós, reviscoladora, reviscoladores; resumtiu, resumtius, resumtiva, resumtives.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

7. Transumpcio, Transumptio, s. f., lat. transumptio, métalepse, figure de 
rhétorique. 
Methafora, es transumptios o translatios d' una dictio.
Leys d'amors, fol. 127.
Métaphore, c'est métalepse ou transposition d'un mot.
No propriament, mas per transumpcio et impropriament.
Eluc. de las propr., fol. 7.
Non proprement, mais par métalepse et improprement.
8. Transsumptivament, adv., métalepsivement, par métalepse.
Aquo es no propriament et transsumptiva. Eluc. de las propr., fol. 5.
Cela est non proprement et métalepsivement.

9. Presumir, Prezumir, v., lat. praesumere, prendre sur soi, prévenir.
Negus no 'l presumis de chastiar.
No si prezumir a empausar lo nom de pastor.
Trad. de Bède, fol. 56 et 55.
Nul ne le prévient de se corriger.
Ne pas prendre sur soi d'imposer le nom de pasteur.
- Présumer, se figurer, s'imaginer. 
Assatz pot hom presumir. Brev. d'amor, fol. 60.
Assez on peut présumer.
Menz i pott om Prezumir 
De ben ni de nuilla bontat.
P. Cardinal: Qui vol sirventes.
Moins on y peut présumer de bien et de nulle bonté.
Negun homme no presumisca de bastir forn.
(chap. (que) Cap home presumixque de bastí forn : no oso, no se atrevixque, no se imagino, no tingue collons de construí. Lo chapurriau de Saussignac del añ 1319 se entén prou be.)
Cout. de Saussignac, de 1319.
Que nul homme ne s'imagine de bâtir four.
Part. pas. Presumida de maleza. Statuts de Montpellier, de 1205.
(chap. Presumida de malesa : maldat.)
Présumée de méchanceté.
CAT. ESP. PORT. Presumir. IT. Presumere. (chap. Presumí : presumixco o presumixgo, presumixes, presumix, presumim, presumiu, presumixen; presumit, presumits, presumida, presumides; presumiré; presumiría; si yo presumira o presumiguera. Presumín es lo gerundio.)

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

10. Presompcio, Presumptio, Presomcio, Presomption, s. f., lat. praesumptionem, présomption, opinion, soupçon, conjecture.
Seria comtat a presumptio. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 25.
(chap. Siríe contat a presunsió o presumsió. La Regla de San Benet en chapurriau actual no se diferensie mol de la antiga traducsió desde lo latín o llatí.)
Serait compté à présomption.
Aisi cum la presomption porta. Cout. de Condom.
(chap. Aixina o així com la presumsió porte. La costum de Condom en chapurriau antic escriu cum, pero ya se trobabe com al mateix tems.)
Ainsi comme la présomption porte.
- Orgueil. 
Lor presompcio reprenden,
Lor respondet.
(chap. Reprenén la seua presumsió, los va contestá o respondre.)

Ascuma, Calaseit, Calaceite; Presompcio, Presumptio, Presomcio, Presomption

Brev. d'amor, fol. 99.
Leur présomption reprenant, il leur répondit.
Presomcio, cant hom cuia trop valer. V. et Vert., fol. 7.
Présomption, quand on pense beaucoup valoir.
CAT. Presumpció. ESP. Presunción. PORT. Presumpção, presunção. IT. Presunzione. (chap. presunsió o presumsió, presunsions o presumsions; presumit, pujadet, cregut, etc.)

11. Prezumidor, adj., présumable, probable.
Es prezumidor que de dos en dos van. Leys d'amors, fol. 22.
Il est présumable que de deux en deux ils vont.
(chap. Presumible, presumibles; probable, probables; presumidó, presumidós, presumidora, presumidores.)

12. Prezuminen, s. m., présomption, prévision.
Per destinamens
De be ni prezuminens
De mal.
Nat de Mons: Al bon rey.
Par destinations de bien et présomptions de mal.

13. Presomptuos, adj., lat. praesumptuosus, présomptueux, vain, prétentieux.
Negus non sia lauzengiers,
Presomptuos ni ufaniers.
V. de S. Honorat.
Que nul ne soit médisant, présomptueux ni orgueilleux.
Ans era mot orgulhosa, 
Fola e presomptuosa. 
Brev. d'amor, fol. 99.
Mais elle était moult orgueilleuse, folle et présomptueuse.
CAT. Presumptuos. ESP. PORT. IT. Presuntuoso. (chap. Presuntuós, presuntuosos, presuntuosa, presuntuoses; pretensiós, pretensiosos, pretensiosa, pretensioses; orgullós, orgullosos, orgullosa, orgulloses en lo mateix sentit.)
14. Presumtuosamens, adv., présomptueusement.
Sacrifies a Dieu presumtuosamens. Cat. dels apost. de Roma, fot. 46.
(chap. Sacrificare a Deu presumtuosamen, presuntuosamen.)
Qu'il sacrifiât à Dieu présomptueusement.
CAT. Presuntuosament. ESP. PORT. IT. Presuntuosamente. 
(chap. presuntuosamen o presumtuosamen.)

15. Presomtiu, adj., présomptif.
Son apelat aytal mot presomtiu. Leys d'amors, fol. 69.
De pareils mots sont appelés présomptifs.
CAT. Presumptiu. ESP. Presuntivo. PORT. Presumptivo. IT. Presuntivo. 
(chap. Presuntiu, presuntius, presuntiva, presuntives; presumtiu, presumtius, presumtiva, presumtives.)

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.