Mostrando las entradas para la consulta trossets ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta trossets ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

1. 9. De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

Capítul IX.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona.

O u hay ensomiat o u hay vist; yo crec que es lo segón. ¡Y en quina ocasió y cóm u vach vore! Encara me bull la sang y me se ensén lo coraje de pensáu. ¡Cobart! Allí debía morí, allí debía acabá, que esta va sé la seua intensió o lo seu aturdimén. Pero me va salvá l'ángel antic de Pedro Saputo perque sabíe que passán lo tems había de tindre la inspirassió de escriure la seua vida. Agraíxco la seua protecsió, y cumplixco lo encárrec de la Providensia.  

Tenen los de Almudévar, a la part del poble que mire cap a Saragossa, un santuari y capella de la nostra Siñora de la Corona a un puch o eixecada aon a un atre tems estáe lo castell dels moros

Y com la habíen renovat de la seua dixadesa y ruines van volé tamé pintala, buscán pera la obra un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes; éste va demaná tressentes libres jaqueses per lo seu traball en la condissió que ell ficaríe los colós y l'aigua llimpia.

un pintó mol afamat de Huesca, Raimundo Artigas, home melancólic, estreñit de genio, coló de fel, sec de carn, llarc de coll y cla de barbes

U va sabé lo chiquet Pedro Saputo y se va alegrá mol perque volíe sabé de pintura, faltanli entre atres coses vore la compossisió y mescla dels colós, ya que al dibuix habíe arribat al extrem de primor y fassilidat. Va aná al mestre Artigas y li va di que lo prenguere com aprendís y criat; y la primera vegada no va volé. Pedro va rogá, suplicá, y veénlo sempre du li va di una mica enfadat pero templadamén:

- Miréu, pos, siñó mestre Artigas, que vullguéu o no vullgáu yo hay de sé lo vostre discípul; y si no, lo vostre mestre. 

Lo va mirá entonses lo mestre Artigas, va menejá lo cap y va contestá: 

- Yo tos admitixgo, chiquet Pedro, perque me es impossible fé un atra cosa obliganme una forsa secreta que no sé lo que es; pero entén que sirás lo meu discípul mentres sápigues menos que yo y may lo meu mestre encara que arribos a pintá milló que Miguel Ángel, perque per an aixó han de passá mols añs y yo soc ya vell, que ting sixanta y nou añs, y an ixa hora que me buscon al món. 

Y tots se van admirá de que lo mestre Artigas li haguere contestat tan blanamen, perque ere de condissió mol aspra, de voluntat absoluta y de opinió forta y asserada.

Van escomensá, pos, a pintá; y lo primé que lo mestre li va enseñá va sé a moldre los colós; y Pedro li preguntáe moltes vegades cóm se mesclaben y quina diferensia ñabíe dels que portáen oli als que no ne dúen, en atres coses del art. Lo mestre Artigas se importunabe, pero unes vegades de bona gana, y atres de mala, satisfée al discípul; y alguna tamé se quedabe mut o li allargáe una clatellada per resposta. Pero ell no se aburríe ni arredráe, sino que cada día procuráe servil en mes afissió y tornáe a les preguntes.

Habíen demanat los del consell al mestre Artigas que primé pintare parres y muixons y después lo que vullguere; y va pintá a la faixa del altá a la má dreta un abre en una parra y mols muixons an ella picán los raíms; y a la punta de un sarmén que fée eixí per un costat va pintá un corv. Li va di entonses Pedro: 

- Siñó mestre Artigas, si me done llissensia li diré una cosa que observo an esta pintura. La hi va doná, y va di:

Lo corv. Edgar Allan Poe.

- Astí hau pintat un corv a la parra, y los corvs mes van als muladás que a les viñes. Una garsa quedaríe milló. Se va assombrá lo mestre Artigas per l'atrevimén del discípul, y li va maná que callare y no sen ixquere de moldre los colós. Va passá un rato, y un atra vegada va di Pedro Saputo:

- Pos encara si me donáreu llissensia diría un atra cosa, siñó, mestre meu. 

- No te la dono, va contestá éste mol alsada la veu. 

- Es una cosa sense importansia, va replicá lo sagal: volía di a vostra mersé que lo corv té que pesá tan com una gallina o poc menos; y de raó hauríe de fé inclinás eixe sarmén solt, y la vostra mersé lo ha pintat tan tiesso com si fore de asser o lo corv estiguere fofo. Al sentí aixó va sé tan gran la rabia del mestre Artigas, que no podén atiná en les paraules va acudí al cacharro dels colós que teníe entre les mans y la hi va aviá en molta furia, chafanse en trossets contra enterra perque lo chiquet va esquivá lo tiro, y va di:

- No vull pintá mes, perque eres un llauradó, un descarat, un insolén, un perillán, un grandíssim bellaco. Y va cridá al poble, y ajuntanlos a la plassa los va di, que mentres tingueren al poble al atrevit de Pedro Saputo, no pintaríe la capella. Entonses Pedro Saputo va demaná llissensia pera parlá y va contá lo que habíe passat en lo seu mestre; y li van doná la raó y lo van aprobá, y no van volé que sen aniguere del poble.

- Pos men aniré yo, va contestá mol emborrascat lo mestre Artigas. 

- Anéu en hora bona, van cridá tots; pero que no se pinto la capella. Y Pedro Saputo eixecán la veu desde una pedra va di al poble: 

- Si lo mestre Artigas sen va y vatres voléu yo pintaré la capella. 

- ¡Que la pinto, que la pinto!, va cridá lo gentío. Y lo justissia y lo consell en los prohomens del poble van encarregá la pintura a Pedro Saputo. Ell entonses mol contén va di:

- Ara miréu, poble de Almudévar; yo pintaré la capella de la nostra Siñora de la Corona, pero me hau de doná lo mateix que li donáeu al mestre Artigas. Y lay van prometre. Los va preguntá qué volíen que pintare, y no sabíen qué dili. Y va torná a preguntáls: 

- ¿Voléu que pinta lo que veéu o lo que no veéu? 

Y van contestá tots: 

- Lo que no veém. 

- Pos yo, va di ell, u pintaré, y tos ha de agradá.

Inmediatamen sen va aná cap a la capella y va borrá lo que habíe pintat lo mestre Artigas, que ere poca cosa. Tres mesos va está pintán, y va acabá l' obra y va di al poble a la plassa: 

- La pintura está acabada. Ara vull que la ermita estigue vuit díes uberta pera que vaiguen a vórela tots los del poble, grans y minuts, sabuts y ignorans, y que si algú trobe defectes a la pintura me los digue pera enmendáls. Y van aná tots a vórela y ningú va trobá cap falta, sino al contrari, lo alabáen mol y díen: 

- ¿Cóm sap fé aixó lo fill de la pupila, que es un chiquet y ningú la hi ha amostrat? Pero li van di que no enteníen les escenes que habíe pintat ni la intensió de ixos cuadros. Y ell los va di: 

- Escolteume, fills de Almudévar: yo tos vach preguntá si había de pintá lo que veéu o lo que no veéu, y me vau contestá que pintara lo que no veéu. Pos be: segons ixa paraula, yo tos hay pintat a un lienzo dos cuadros; la un es un olivá, y l’atre una viña, que són coses que pera vore teniu que aná a Huesca y al Semontano; pero lo que es al vostre lloc no les veéu per dixats y dropos

Al atre lienzo ñan dos cuadros mes; la un es una dona de casa seua mol asseada y cuidada, mol atenta, modesta y aplicada a la seua faena y a la inteligensia de les coses del gobern doméstic, la volten dos chiquets y una chiqueta, fills seus mol grassiosos, llimpios, asseats, ben vestits y criats; que tamé es cosa que no veéu al vostre poble. Al atre ña una sogra y una nora minchán les dos a un plat mol concordes, amigues y ben animades entre elles: cosa que tampoc veéu a la aldea. Per lo voltán y per l'aire ñan bosques, fieres y muixons, nugols, y atres coses segons me s'anáen ocurrín, importabe poc que foren estes o datres. Y a dal a la bóveda o sel de la capella hay pintat a María Santíssima en les mans tancades perque no ña an este poble qui les óbrigue en orassions devotes y sinseres, y la obligo a obriles pera dixá caure damún de vatres les bendissions de que les porte plenes.

Al sentí esta explicassió se van quedá tots espantats de la sabiduría de les pintures, y van cridá mol rato en gran ardó y jubileu: 

- ¡Es verdat!, ¡es verdat! ¡Viva Pedro Saputo! ¡Viva lo fill de la pupila! ¡Viva la honra de Almudévar! Y lo van agarrá y lo van portá a muscles a casa seua alabanlo y cantán a la seua gloria y lo van presentá a sa mare y li van di que ere la dona mes dichosa del món. Ella lo va ressibí plorán de goch, y va doná a tots les grassies per aquell favor que mostraben a son fill.

jueves, 6 de junio de 2024

Lexique roman; Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns


Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns, adv. de quantité, lat. minus, moins. 

Voyez Denina, t. I, p. 169. 

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo ters jorn mens, e lo quart cays non re. V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien. 

Adv. de compar.

Plus m' esfors, e meyns me val.

Deudes de Prades: Ab cor leial. 

Plus je m' efforce, et moins me vaut. 

Aquel que meins amam, meins sofertam. Trad. de Bède, fol. 22.

Celui que moins nous aimons, moins nous supportons. 

Car pot esser C milia ans, o plus o menhs.

Liv. de Sydrac, fol. 30.

Car il peut être cent mille ans, ou plus ou moins. 

Pauc m'es del dol, e menz del dan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Peu m' importe du deuil, et moins du dommage.

Quoique seul, s'il était suivi d'un adjectif, il indiquait relation:

El faria tot son voler, 

Per meynhs bella, quar l' abellis.

Guillaume de Berguedan: Mais volgra.

Il ferait toute sa volonté, pour moins belle, parce qu'elle lui plaît.

Ordinairement la relation était indiquée par QUE ou DE:

S' ieu derenan sui siens,

A mens me tenh que Juzieus.

P. Vidal: De chantar. 

Si dorénavant je suis sien, je me tiens à moins que Juif.

Mens d' orp es selh que per estranh pays

Se fai menar ad orp qu' el vuelh aucir. 

Serveri de Girone: Del mon volgra. 

Moins qu' aveugle est celui qui par étranger pays se fait mener à aveugle qui veut l'occire. 

Loc. Qui trop s' yssaussa, mens es 

Bayssan.

B. Martin: D' entier. 

Qui trop s' exhausse, est moins en baissant. 

Res no y es menhs, mas quar merce no 'l pren 

De me.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Rien n'y est moins (n'y manque), excepté que merci ne lui prend de moi.

Ab Dieu servir ve gratz et onramens, 

E, sens servir, cavayer a 'l mielhs mens. 

Serveri de Girone: Cavayers. 

Avec servir Dieu vient agrément et honneur, et, sans (le) servir, cavalier a le mieux en moins.

Substantiv. En ma dompna non tanh ni meyns ni mais.

P. Bremond Ricas Novas: Ben deu estar. 

En ma dame ne convient ni moins ni plus. 

Ops es qu' amix que ben ama 

Prenga 'l menhs, e ponh' el mays.

Giraud de Borneil: Quan brancha. 

Est nécessaire qu'ami qui aime bien prenne le moins, et tente le plus. Adv. comp. Muer ades mens cada mens.

Folquet de Marseille: Tant mov de. 

Je meurs maintenant petit à petit. 

Res mais ni meins no i cove.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Rien plus ni moins n'y convient. 

Mas tot lo mens aitant en retendrai,

Qu' ins en mon cor l' amarai a rescos. 

Folquet de Marseille: S' al cor plagues.

Mais tout le moins autant j'en retiendrai, qu'au dedans de mon coeur je l'aimerai en secret. 

A tot lo mens m'er l' atendres honors. 

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

A tout le moins me sera l' attendre honneur.

ANC. FR. Regarde à tout le moins la douleur que j'endure. 

Premières œuvres de Desportes, fol. 294. 

Que mas cansos aprenda, 

O al per mens que, si 'l plai, las entenda.

Albert de Sisteron: En amor ai. 

Qu'elle apprenne mes chansons, ou pour le moins que, s'il lui plaît, elle les entende.

Selh que plus volia mantener... 

Humilitat, orguelh ses vilania,

E 'ls bons mestiers totz ses menhs e ses mai. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben.

Celui qui plus voulait maintenir... humilité, fierté sans vilenie, et les bons offices tous sans moins et sans plus.

Un sac li vai mostrar de deniers pauc mens plen. V. de S. Honorat. 

Un sac lui va montrer de deniers à peu près plein. 

Prép. comp. Sai que plus gen murrai, 

Et ab meinhs d'afan.

Peyrols: Atressi col signes. 

Je sais que je mourrai plus gentiment, et avec moins de peine.

Pauc val sella ab meinhs d' arzons. 

Guillaume de Berguedan: Mal o fes. 

Peu vaut selle avec moins que (sans) arçons. 

Conj. comp. En mens que non clugeras l' ueyll. V. de S. Honorat. 

(chap. En menos que no clucarás l'ull.)

En moins que tu ne cligneras l'oeil.

Précédant divers mots, auxquels il se joignait, il les modifiait:

Un verbe.

Sai n' autra que anc res no m meyns pres.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh qu' es. 

J'en sais une autre qui oncques ne me moins prit (méprisa).

Un substantif. Per so n' ay temor, 

Quar conosc la mens valensa. 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm no. 

Pour cela j'en ai crainte, car je connais la moins valeur.

Il était aussi modifié lui-même, mais alors il se joignait au mot qui le modifiait.

Contra la gent que nostra lei mescre.

P. Vidal: Si col paubres. 

Contre la gent qui notre loi mécroit. 

Mos mesfaitz m'es tan greus e pesans. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Mon méfait m'est si pénible et pesant. 

A s' arma menescabada. Contricio e penas ifernals.

A son âme perdue. 

ANC. CAT. Menys. CAT. MOD. ESP. PORT. (chap.) Menos. IT. Meno.

2. Menre, Mendre, Menor, adj. compar., lat. minor, moindre, plus petit, inférieur.

Si nulhs es de mi menre

De sen ni de sciensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Si nul est moindre que moi en sens et en science.

Ela sera menre de las autras. Livre de Sydrac, fol. 93. 

Elle sera moindre que les autres. 

Mas n' er ma dolor mendre.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que leu. 

Mais en sera ma douleur moindre. 

Seran menre que nos. Liv. de Sydrac, fol. 93.

Seront moindres que nous. 

La ongla del det menor. V. de Guillaume de Balaun.

(chap. La ungla del dit menor, lo mes menut.)

L' ongle du doigt plus petit. 

Substantiv. Ben serai fols, s'ieu no pren, 

D' aquestz dos mals, lo menor. 

B. de Ventadour: Accosselhatz. 

Je serai bien fou, si je ne prends, de ces deux maux, le moindre. 

Mas quan lo rics sos menors acuelh gen, 

Dobla son pretz.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

Mais quand le puissant accueille gentiment ses inférieurs, il double son mérite.

Don te per despendre 

Un dels seus dons, e seras rics del mendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peyrols pois. 

Qu'elle te donne à dépenser un des siens dons, et tu seras riche du moindre. 

ANC. FR. De Bretaine la menor sui. Marie de France, t. I, p. 72. 

Tuit li greignor e li menor 

Portoient à richece honor.

Roman de la Rose, v. 1031. 

Les occistrent tous du plus grant jusques au menor.

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 293. 

Aimé sera tant du grand que du mendre. 

Cl. Marot, t. 1, p. 153. 

CAT. ESP. PORT. Menor. IT. Minore. (chap. Menó o menor, menós o menors. Mes menut, mes menuts.)

3. Menoret, adj. dim., moindre, plus petit, inférieur.

Al sieu menoret messatge 

Faria yeu mil tant d' onors 

C' al plus ric de totz mos senhors.

Raimond de Miraval: Loncx temps. 

Au sien moindre message je ferais mille fois autant d' honneurs qu'au plus puissant de tous mes seigneurs.

Substantiv. Non cre ieu

Qu'els menoretz no renhon folamen. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. Var.

Je ne crois pas que les plus petits ne se gouvernent pas follement.

- Soeur-mineure.

Per on hom va de la maio de las menoretas a la glieia.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXVIII, fol. 246.

Par où on va de la maison des soeurs-mineures à l'église.

4. Menoria, s. f., infériorité.

Menoria 

An ses eveia lhi menor.

Brev. d'amor, fol. 19. 

Infériorité ont sans envie les inférieurs.

ESP. Menoria (minoría). (chap. Minoría, minoríes.)

5. Menoretat, s. f., lat. minoritatem, minorité.

A tot benefici de menoretat. Tit. de 1258. DOAT, t. CVI, fol. 171. 

A tout bénéfice de minorité.

CAT. Minoritat. ANC. ESP. Menoridad. ESP. MOD. Minoridad. PORT. Minoridade. IT. Minorità.

6. Menuensa, s. f., diminution.

Ta creyssensa o ta menuensa pren de mieh de las II parts, con que si parta o de lonc o de travers. 

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., c. 27.

Prends ton accroissement ou ta diminution du milieu des deux parties, comment qu'elle se partage ou de long ou de travers.

7. Minuar, v., lat. minuere, diminuer.

No puescan minuar.

No puesca creisser ni minuar.

Charte de Gréalou, p. 86 et 88.

Ne puissent diminuer.

Ne puisse croître ni diminuer. 

CAT. Minorar. ANC. ESP. Menorar. ESP. MOD. Minorar (menguar). 

IT. Minuire. (chap. Minuá : minvá, menguá, disminuí.)

8. Diminuacio, s. f., diminution. 

Nocument ni diminuacio. Trad. d'Albucasis, fol. 18. 

Dommage ni diminution.

9. Diminuar, v., diminuer.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat, diminuat, damneiat et depauperat, et plus que jamais non foc. 

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé, diminué, endommagé et appauvri, et plus que jamais il ne fût.

ANC. CAT. ANC. ESP. Diminuar (ESP. menguar, disminuir).

10. Diminutio, s. f., lat. diminutio, diminution.

Que las monedas... sian tengudas... sens alcuna diminutio.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 424. 

Que les monnaies... soient tenues... sans aucune diminution.

- Figure de grammaire.

Diminutios es humilitatz de sentencia.

Leys d'amors, fol. 147.

La diminution est abaissement de sentence.

CAT. Diminució. ESP. Diminucion (disminución). PORT. Diminuição. 

IT. Diminuzione. (chap. Disminussió, disminussions.)

11. Diminutiu, adj., lat. diminutivus, diminutif.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. 

Per so los apelam quaysh diminutiu.

Leys d'amors, fol. 49 et 69. 

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive.

Pour cela nous les appelons quasi diminutifs. 

Substantiv. S. Jacme apella totz los autres bes que Dieus nos dona, donatios, ayssi com diminutiu de menutz dos. V. et Vert., fol. 46. 

Saint Jacques appelle tous les autres biens que Dieu nous donne, donations, ainsi comme diminutif de menus dons. 

CAT. Diminutiu. ESP. PORT. IT. Diminutivo. 

(chap. Diminutiu, diminutius, diminutiva, diminutives.)

12. Diminuir, Demenir, v., lat. diminuere, diminuer.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. Leys d'amors, fol. 49.

(chap. Nom diminutiu, es cuan disminuíx o merme lo significat d' aquell de aon se derive.)

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive. 

Part. pas. Cant que sion demenidas,

Los budels ne deu on gitar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Combien qu'elles soient diminuées, les boyaux en doit-on jeter.

CAT. Disminuir. ESP. Diminuir, disminuir. PORT. Diminuir. IT. Diminuire.

(chap. Disminuí: disminuíxco, disminuíxes, disminuíx, disminuím, disminuíu, disminuíxen; disminuít, disminuíts, disminuída, disminuídes.)

13. Amenradamen, adv., petitement. 

Que vivan amenradamen e bonamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Qui vivent petitement et bonnement.

14. Menut, adj., lat. minutus, menu, petit, mince.

Ric escas non pot aver honransa

Ab menutz dos. 

T. de Rambaud, d'Adhemar et de Perdigon: Senher. 

Riche avare ne peut avoir honneur avec de menus dons.

Prendetz gran re de serps menudas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez beaucoup de petits serpents. 

Fig. Tant es avols e de menut coratge.

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Tant il est vil et de mince courage. 

Plan se sos dols e sos menuz peccaz. Poëme sur Boèce. 

Il se plaint ses fautes et ses menus péchés. 

Loc. fig. Hom murtrier ni raubaire

No platz tant a Dieu lo paire, 

Ni tan non ama son frut, 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni (Dieu) n'aime pas tant son fruit, comme il fait (celui) du menu peuple.

Per conselh de menudas gens.

Raimond de Miraval: Grans.

Par conseil de petites gens.

Subst. Remanran li menut e 'l venal.

Aimeri de Peguilain: Ara para.

Resteront les menus et les intéressés.

Li grant e li menut mandon ad Honorat. V. de S. Honorat.

Les grands et les petits mandent à Honorat.

Adverbial. E 'ls trefanetz menut vestitz.

Giraud de Borneil: En honor Dieu. 

Et les petits trompeurs menu vêtus. 

Anc pus menut ayga non ploc.

Gavaudan le Vieux: Senhors per los. 

Oncques plus menu eau ne tomba. 

Adv. comp. Que 'l tavernier venda a menut lo vin.

(chap. Que lo taberné vengue al menut lo vi : al detall, en poca cantidat.)

Cartulaire de Montpellier, du XIIIe siècle.

Que le tavernier vende en détail le vin. 

Se camjan soven e menut.

P. Vidal: Abril issic. 

Se changent souvent et fréquemment.

Contan soven et menut. V. de S. Honorat. 

Comptent souvent et minutieusement. 

CAT. Menud. ESP. Menudo. PORT. Miudo. IT. Minuto. 

(chap. Menut, menuts, menuda, menudes; algú tamé dirá minut, minuts, minuda, minudes.)

15. Menudamen, adv., petitement, menu, peu à peu, en petits morceaux.

Son auzel pais menudamen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Son oiseau il paît peu à peu.

Els albres e las vinhas menudamens fulhar. Guillaume de Tudela.

Les arbres et les vignes peu à peu feuiller.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Ils le dépècent plus menu qu'on ne fait chair à boucherie.

CAT. Menudament. ESP. Menudamente. PORT. Miudamente.

IT. Minutamente. (chap. Menudamen, minudamen; poc a poc; en trossets.)

16. Menudet, adj. dim., tout menu, tout petit.

Paisetz lo d' ausels menudetz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Paissez-le d'oiseaux tout petits.

Las dents paucas e menudetas.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Les dents petites et toutes menues.

Adverbial. De flors de lizs es coronada,

Que nais menudet en la prada. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Elle est couronnée de fleurs de lis, qui naît tout menu en la prairie. 

CAT. Menudet. ESP. Menudito (pequeñito). (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes.)

17. Menudeza, s. f., ténuité, faiblesse, maigreur, délicatesse.

Primeza et menudeza de popas. Eluc. de las propr., fol. 51.

Petitesse et délicatesse de mamelles.

18. Menudier, Menuder, Menuzier, adj., menu, petit, moindre, inférieur.

E 'l ric menuzier

An cassa per sana.

B. Arnaud de Montcuc: Er can.

Et les puissants inférieurs ont chasse par marais. 

Proverbial. Il dich son gros, e il faich son menudier.

(chap. Los dits són grossos, y los fets són menuts.)

Sordel: Quan qu' ieu. 

Les dits sont gros, et les faits sont menus. 

Substantiv. De tres lairos,

Lo qual pres piez per emblar menuders. 

Blacas: En Pelissier. 

De trois larrons, lequel prit pire pour voler menues choses.

19. Menuzar, v., amoindrir, diminuer, subdiviser.

Per que no la pot menuzar. Eluc. de las propr., fol. 137.

Par quoi il ne la peut amoindrir.

Aissi van lurs pretz menuzan.

Marcabrus: Pus s' enfulleysson. 

Ainsi ils vont amoindrissant leurs mérites. 

Car jois e bon usatje 

Aissi menuza e faill.

Giraud de Borneil: Los apleitz. 

Car gaîté et bonne habitude ainsi diminue et manque. 

Per so de leu si menuza en mantas partidas.

Eluc. de las propr., fol. 132. 

Par cela promptement se subdivise en maintes parties. 

ANC. FR. Cil ki les encachent et menuient. Roman de Rou, v. 9293.

Ni rien aussi qui si fort les menuisent. Cl. Marot, t. 1, p. 287.

ANC. ESP. Menuzar. IT. Minuzzare. (chap. Menussá, desmenussá, fé menut; despedassá, fé a pedassos.)

20. Amenudar, Amenuzar, v., amoindrir, morceler, réduire.

Tot l' aur e l' argent fassam pizar e mortier de coire, e amenudar fort a menudas pessas. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18.

Tout l'or et l'argent faisons piler en mortier de cuivre, et réduire fort à petites pièces.

Que las raitz amenuziscon,

E que totas evaniscon.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que les racines s' amoindrissent, et que toutes disparaissent.

ANC. FR. Ke du don k' il m' a fait m' alout amenuisant.  

Roman de Rou, v. 3275.

Que ja n'en seroit estreciez ne amenuisiez ne de santé ne d'onor.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 159. 

Son mal maintes fois amenuise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 607.

De jour en jour suivant s' amenuissoit ma vie.

Ronsard, t. 1, p. 767.

IT. Amminutare.

21. Ametniar, v., diminuer.

Elh volc que fos tos temps elh pes delh pa per tal que no 'l poguesson ametniar. Philomena.

Il voulut que le poids du pain fût toujours de telle (sorte) qu'ils ne le pussent diminuer.

22. Minim, adj., lat. minimus, moindre. 

Element, es una minima e simpla partida. Eluc. de las propr., fol. 131.

Élément, c'est une minime et simple partie.

CAT. Minim. ESP. (mínimo) PORT. IT. Minimo. (chap. Mínim, minims, mínima, mínimes.)

23. Minima, s. f., minime, terme de musique.

Han mudat lo so de dansa en so de redondel, ab lors minimas et am los semibreus de lors motetz. Leys d'amors, fol. 40.

Ont changé l'air de danse en air de rondeau, avec leurs minimes et avec les semi-brèves de leurs motets.

CAT. ESP. (mínima) PORT. IT. Minima.

24. Minimar, v., minimer, faire emploi des minimes, abréger par minimes, terme de musique. 

Part. pas. Bals ha so mays minimat e viacier, e mays apte per cantar amb esturmens. Leys d'amors, fol. 41. 

Bal a air plus minimé et rapide, et plus apte pour chanter avec instruments.

25. Mendizar, v., déprécier, affaiblir. 

Quar dos mal datz desabriza 

Valor e pretz, e 'ls mendiza. 

T. de G. de Cabanas et d' Eschileta: N Esquileta.

Car don mal donné brise valeur et mérite, et les déprécie.

26. Mermar, v., diminuer, amoindrir, décroître.

Le rei demanda: “Lo mars pot mermar?” Liv. de Sydrac, fol. 80.

Le roi demande: “La mer peut-elle diminuer?” 

S' al rey frances merma sas tenezos. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si au roi français il diminue ses tenures. 

Ni ja non mermara, ans er tos temps creissens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Ni jamais ne diminuera, mais sera toujours croissant.

Coma aur que, cant plus es el fuoc, e plus se merma, e plus es purs.

V. et Vert., fol. 66. 

Comme or qui, quand plus il est au feu, plus il s' amoindrit, et plus il est pur.

Fig. Se laissa tolre ni mermar 

Lo dreyt.

G. Figueira: Ja de far. 

Se laisse enlever et diminuer le droit.

Ni saup far semblans faus

Ni parvensa, don mermes sas bontatz. 

Arnaud de Marueil: La cortezia.  

Ni sut faire semblants faux ni apparence, dont elle amoindrit ses bontés.

- Il servait à exprimer la durée.

En estieu creisso lhi jorn, e mermo las nuehs. Liv. de Sydrac, fol. 71. 

(chap. Al estiu creixen los díes, y mermen les nits.)

En été les jours croissent, et les nuits décroissent.

- Donner moins d' intensité, de violence.

Qui vol mermar o del tot amortir lo fuoc, deu sostrayre la lenha.

(chap. Qui vol mermá o del tot esmortí (acorá) lo foc, deu (té que) traure la lleña.)

V. et Vert., fol. 99.

Qui veut diminuer ou du tout amortir le feu, doit soustraire le bois.

- Abaisser, rabaisser.

Es fols qui be no 'l merma

Quan lo vetz sobrepuiar.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Est fou celui qui bien ne l' abaisse quand il le voit surélever. 

CAT. ESP. Mermar. (chap. Mermá: mermo, mermes, merme, mermem o mermam, merméu o mermáu, mermen; mermat, mermats, mermada, mermades.)

27. Mermansa, s. f., diminution, décadence.

Aisso es per la mermansa de so sanc, e per la febleza de sos runhos.

Liv. de Sydrac, fol. 78. 

Ceci est par la diminution de son sang, et par la faiblesse de ses reins.

En sa cort, on sui vengut, 

Es fams e vera mermansa.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es qui. 

En sa cour, où je suis venu, est faim et vraie décadence.

28. Mermamen, s. m., diminution, abaissement.

E 'l sobrevers non pren nulh mermamen.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Et le bouleversement ne prend nulle diminution.

Ells fan trops grans despessas, et en greuge de motas gens, et en mermamen de las almornas que pogran et degran far.

V. et Vert., fol. 21. 

Ils font trop grandes dépenses, et au préjudice de beaucoup de gens, et en diminution des aumônes qu'ils pourraient et devraient faire.

29. Mermaria, s. f., diminution, dépérissement.

No s ve mermaria de re. Brev. d'amor, fol. 3. 

Ne se voit diminution de rien.

30. Amermansa, s. f., diminution, dépérissement.

Sens... afolament ni... amermansa.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52. 

Sans... détérioration ni... dépérissement.

31. Amermament, s. m., diminution, amoindrissement.

Lo paubres laborara en l' amermament del viure, que no sia sofraitos en la fi. Trad. de Bède, fol. 71.

Le pauvre travaillera à la diminution du vivre, afin qu'il ne soit pas souffreteux à la fin.

Amermament de ben. Nobla Leyczon.

Diminution de bien.

32. Amermar, v., diminuer, décroître, affaiblir.

Amerman los bes d'autres. 

Adoncs se amerma lur vida.

V. et Vert., fol. 52 et 20. 

Diminuent les biens des autres.

Alors leur vie s' affaiblit. 

Per que lo bes amerma, e lo mals es doblatz. Guillaume de Tudela.

C'est pourquoi le bien diminue, et le mal est doublé.

Part. pas. Amermatz dese m' er onor.

P. Vidal: Abril issic.

Diminué incontinent me sera le domaine.

33. Conminuir, v.. lat. comminuere, briser, fracasser. 

Part. pas. La partida conminuta e atrita. Trad. d'Albucasis, fol. 58.

La partie fracassée et triturée.

34. Comminucio, s. f., fracture, brisure. 

Dels quals la comminucio no es temuda, ni lor dissolucio.

Trad. d'Albucasis, fol. 61. 

Desquels la fracture n'est pas crainte, ni leur dissolution.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA QUINTA.

Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

Acabada la historia de Neifile, sense que massa sen enrigueren della o parlare la compañía, la reina, volta cap a Fiameta, li va maná que continuare, y ella va escomensá:

Nobilíssimes siñores, com crec que sabéu, no ña res de lo que se parlo que no agrado mes si lo momén y lo puesto se tríe be pera parlá de alló. Y per naixó, mirán aón estem y perqué ham vingut aquí, tot lo que pugue proporsionámos diversió y entretenimén té aquí lo seu momén y lloch oportú. Per naixó, encara que moltes vegades se haigue parlat entre natros de les aventures de Calandrino, que totes són divertides, ton contaré una mes. Si de la verdat de los fets haguera vullgut o vullguera apartám, be hauría sabut en atres noms compóndrela y contála; pero com lo apartás de la verdat de les coses passades al novelá es disminuí mol la chalera dels oyéns, en la forma verdadera, ajudada per lo ya contat, to la contaré.

Niccolo Cornacchini va sé un consiudadá nostre y un home ric; y entre les seues atres possessións ne va tindre una mol maja a Camerata, a la que va fé construí una honorable y rica torre, y en Bruno y en Buffalmacco va consertá que lay pintaren tota. Estos, com ere molta faena, se van emportá en ells a Nello y a Calandrino y van escomensá a traballá. Allí ñabíe sol alguna alcoba amoblada en un llit y datres coses oportunes y una criada vella vivíe tamé com a guardiana de la possessió. Acostumbrabe un fill del dit Niccolo, que teníe per nom Filippo, com ere jove y solté, a portá alguna vegada an alguna dona que li agradabe, la teníe allí un día o dos y después la despedíe.

Ara be, entre atres vegades va passá que ne va portá a una de nom Niccolosa, a la que un rufián, lo Tragón, la teníe a la seua disposissió a una casa de Camaldoli, y la donáe de llogué. Ere esta de mol maja figura y estabe ben vestida y, en relassió a les del gremio, ere de bones maneres y parlabe be; y habén un día a michdía eixit de la alcoba en unes enagües de fustán blang y en lo pel esturrufat, y están rentánse les mans y la cara a un pou que ñabíe al pati de la torre, va passá que Calandrino va acudí allí a buscá aigua y la va saludá. Ella, contestánli, va escomensá a mirássel, mes perque Calandrino li pareixíe un home raro que per coquetejá. Calandrino va escomensá a mirássela, y pareixénli maja, va escomensá a trobá excuses y no tornabe aon los seus compañs en l´aigua.
Pero sense conéixela no se atrevíe a díli res. Ella, que sen habíe acatat de que la mirabe en bons ulls, pera fótreli lo pel alguna vegada lo mirabe, soltán algún suspiret; per lo que Calandrino se va encaprichá della, y no sen habíe anat del pati cuan ella va sé cridada a la alcoba de Filippo.

Calandrino, tornán a la faena, no fée mes que bufá, per lo que Bruno, donánsen cuenta, perque mol li mirabe les mans, com se divertíe mol en los seus actes, li va di:
- ¿Qué dimonis te passe, compare Calandrino? No fas mes que bufá.
A lo que Calandrino va di: - Compare, si tinguera qui me ajudare, estaría be.

- ¿Cóm? - va di Bruno.

A lo que Calandrino va di:

- No lay digues a dingú: ña una jove aquí que es mes hermosa que una hechissera, y se ha enamorat tan de mí que te pareixeríe cosa extraordinaria: men hay donat cuenta ara mateix, cuan hay anat a buscá aigua al povet.

- ¡Ay! - va di Bruno -, ojito que no sigue la dona de Filippo.
Va di Calandrino: - Crec que sí, perque ell la va cridá y ella sen va aná a la seua alcoba; ¿pero qué vol di aixó? A Cristo los hi ficaría yo, no ya a Filippo. Te diré la verdat, compare: me agrade tan que no podría díu.

Va di entonses Bruno:

- Compare, te explicaré quí es; y si es la dona de Filippo, arreglaré lo assunto en dos paraules perque la conec mol. ¿Pero cóm u farem pera que no u sápigue Buffalmacco? No puc parláli may que no estigue ell en mí.

Va di Calandrino:

- Buffalmacco no me preocupa, pero ojito en Nello, que es parén de Tessa y u espentolaríe tot.

Va di Bruno:

- Dius be.

Pos Bruno sabíe quí ere ella perque la habíe vist arribá, y tamé Filippo lay habíe dit. Una vegada que se va apartá Calandrino una mica de aon treballaben, Bruno va aná a vórela y los u va contá tot a Nello y a Buffalmacco, y juns de amagatóns van quedá en lo que faríen en este enamoramén seu. Y al torná Calandrino, li va di Bruno en veu baixa:

- ¿La has vist?

Va contestá Calandrino:

- ¡Ay, sí, me ha matat!

Va di Bruno:

- Vull aná a vore si es la que yo crec; y si u es, díxam fé a mí.
Baixán al pati Bruno y trobánse a Filippo en ella, los va contá per orden quí ere Calandrino y lo que li habíe dit, y en ells va arreglá lo que cadaú teníe que di y fé pera divertís y entretindres en lo enamoramén de Calandrino; y tornán aon Calandrino estabe, li va di:

- Sí que es ella: y per naixó aixó se ha de fé en mol coneiximén, perque si Filippo sen acatare, tota l´aigua del Arno no te rentaríe. Pero, ¿qué vols que li diga de la teua part si li puc parlá?
Va contestá Calandrino: - ¡Redéu! Li dirás que la vull mil fanegues de eixe bon be de impregná, y después que soc lo seu criat y que si vol algo, ¿me has entés be?
Va di Bruno:

- Sí, díxam a mí.

Arribada la hora de sopá y dixán estos la faena y baixán al pati, están allí Filippo y Niccolosa, se van quedá allí un rato en servissi de Calandrino, y este va escomensá a mirá a Niccolosa y a fé los mes extrañs gestos del món, tals y tans que sen hauríe donat cuenta hasta Quico lo cèlio de Tortosa. Ella fée tot lo que podíe pera calentál be y segóns los consells de Bruno, divertínse mol en los modos de Calandrino.
Filippo, en Buffalmacco y en los atres fée vore que charrabe y que no sen acatabe de este assunto. Pero al cap de un rato, en grandíssim fastidio de Calandrino, sen van aná; y venín cap a Florencia li va di Bruno a Calandrino:

- Be te dic que la fas fondre com lo gel al sol: per lo cos de Cristo, si portes lo rabel y li cantes alguna de eixes cansonetes teues de amors, la farás aviás per la finestra pera está en tú.
Va di Calandrino: - ¿Aixina u creus, compare?, ¿te pareix be que lo porta?

- Sí. - va contestá Bruno.

A lo que va contestá Calandrino:

- No tu creíes avui cuan te u día: per sert, compare, men dono cuenta de que sé fé lo que vull milló que atres. ¿Quí haguere pogut, mes que yo, enamorá tan pronte a una dona com esta? A bona hora u sabríen fé estos jovens de trompa marina que tot lo día se passen amún y aball y en mil añs no sabríen ajuntá una aumosta de calderilla.
Ara voldría que me veigueres en lo rabel: ¡vorás qué be que u fach! Y entén be que no soc tan agüelo com te pareixco: ella sí que sen ha donat cuenta, ella; pero de un atra manera lay faré notá si li fico les garres damún, per lo verdadé cos de Cristo, que li fotré tal repassada que me vindrá detrás com la tonta detrás del fill.
- ¡Oh! - va di Bruno -, te la ensumarás, ya me pareix vóret mossegála en eixes dens teues com a claus y eixa boca seua roijeta y eixes galtes que pareixen dos roses, y después minjátela sansera. Calandrino, al sentí estes paraules, li pareixíe está ficánles en obra, y anabe cantán y saltán tan alegre que no cabíe a la pell. Pero al día siguién, portán lo rabel, en gran chalera de tota la compañía va cantá acompañán en ell moltes cansóns; y en ressumen en tanta dropina va entrá de tan mirá an aquella, que no fotíe brot, sino que mil vegades al día, ara a la finestra, ara a la porta y ara al pati corríe pera vórela, y ella, segóns los consells de Bruno, li donabe ocasións. Bruno se ocupabe de les seues embaixades y de part della a vegades les hi donabe: cuan ella no estabe allí, que ere la majó part del tems, li fée arribá cartes della a les que li donabe grans esperanses (com Dickens faríe uns siglos después) als seus dessichos, mostrán que estabe a casa dels seus paréns, aon ell entonses no podíe vórela. Y de esta guisa, Bruno y Buffalmacco traíen de Calandrino la chalera mes gran del món, fen que los donare alguna vegada, com si u demanare la Siñora, una pinta de marfil, una bossa, una navalleta y atres chucheríes, donánli a cambi algunes sortijetes falses sense valor en les que Calandrino fée festes maravilloses; y ademés de aixó li traíen bones berenes y atres convits, per está ocupats dels seus assuntos.

Habénlo entretingut uns dos mesos de esta forma sense habé fet mes, veén Calandrino que la faena a la torre se anabe acabán y pensán que, si no portabe a efecte lo seu amor abáns de que estiguere acabada la faena, may mes podríe conseguíu, va escomensá a importuná mol y a solissitá a Bruno; per naixó, habén vingut la jove, com ya Bruno habíe arreglat en Filippo y en ella lo que se habíe de fé, li va di a Calandrino:

- Mira, compare, esta dona me ha prometut mes de mil vegades fé lo que tú vullgues y después no fa res, y me pareix que te está prenén lo pel; y per naixó, com no fa lo que prometix, lay farem fé, vullgue o no, aixó si tú vols.

Va contestá Calandrino:

- ¡Sí!, sí, per l´amor de Deu, fému pronte.

Va di Bruno:

- ¿Tindrás lo valor de tocála en un breve que te donaré yo?

Va di Calandrino:

- Claro que sí.

- Pos - va di Bruno - búscam un tros de pergamino notato y una rata penada viva y tres granets de incienso y una vela beneída, y díxam fé.

Calandrino se va passá tota la nit siguién intentán enchampá un rat penat en trampes y al final lo va cassá, y en les atres coses les hi va portá a Bruno. Este, retiránse a una alcoba, va escriure al pergamino sertes coses estrafalaries, lay va portá y li va di:
- Calandrino, entératen de que si la toques en este escrit, vindrá en seguida detrás de tú y fará lo que vullgues. Si Filippo sen va avui an algún puesto, arrímat de consevol manera, tócala y vésten a la pallissa que está aquí a la vora, que es lo milló puesto que trobaréu, perque no hi entre may dingú, vorás que ella acudix allí, y cuan estigue allí be saps lo que tens que fé.

Calandrino se va sentí lo home mes felís del món y prenén lo escrit va di:
- Compare, díxam fé a mí.

Nello, del que Calandrino casi se amagabe, se divertíe en este assunto tan com los atres y en ells interveníe a la burla; y per naixó, tal com Bruno li habíe manat, sen va aná a Florencia a vore a doña Tessa, la dona de Calandrino, y li va di:

- Tessa, saps cuáns cops te va fotre Calandrino sense raó lo día que va torná carregat com un ase catalá en les pedres del Muñone, y per naixó vull que te vengos: y si no u fas, no me tingues mes per parén ni per amic. Se ha enamorat de una dona de allá dal, y es tan marrana que va tancánse en ell moltes vegades, y avui mateix han quedat pera está juns; y per naixó vull que te vengos, que lo vigilos y lo castigos be.

Al sentí la dona aixó, no li va pareixe de broma, sino que eixecánse va escomensá a di:
- Ay, lladre públic, ¿assó me fas? Per la creu de Cristo, me les pagarás totes juntes.
Y prenén la seua toquilla y una sagaleta de compañera, enseguida, casi corrén en ves de caminán, en Nello sen van aná cap a la torre. Veénla vindre Bruno de lluñ, li va di a Filippo: - Ya ve lo nostre amic.

Filippo, anán aon Calandrino y los atres pintaben, va di:
- Maestres, men ting que aná a Florencia ara mateix: traballéu en ganes, que ya casi u teníu. Y fen vore que sen anabe, se va amagá a una part aon podíe, sense sé vist, vore lo que fée Calandrino. Calandrino, cuan va pensá que Filippo ya estabe prou lluñ, va baixá al pati aon va trobá sola a Niccolosa; y entrán en ella en conversa, y ella, que sabíe be lo que teníe que fé, arrimánseli, en mes familiaridat que la que li habíe mostrat li va mostrá, en lo que Calandrino la va tocá en lo pergamino. Y cuan la habíe tocat, sense di res, va adressá les passes cap a la pallissa, cap aon Niccolosa lo va seguí; y, entrán los dos a dins, ajuntada la porta va abrassá a Calandrino y damún de la palla que estabe an terra lo va aviá, y saltánli damún, espatarrada y ficánli les mans als muscles, sense dixá que li arrimare la cara, com en gran dessich lo mirabe dién:

- Oh, dols Calandrino meu, alma meua, be meu, descáns meu, ¡cuán tems hay dessichat tíndret! En la teua amabilidat me has robat lo cordó de la camisa, me has encadenat lo cor en lo rabel: ¿pot sé verdat que te tinga aquí?

Calandrino, casi sense pugué sorollás, díe:

- ¡Ah!, dolsa alma meua, díxam besát.

Niccolosa díe:

- ¡Quína pressa tens! díxam primé vóret al meu gust: ¡díxam omplím los ulls en esta dolsa cara teua!

Bruno y Buffalmacco sen habíen anat aon Filippo y los tres veíen y sentíen aixó; y anán ya Calandrino a besá a Niccolosa, en aixó que arriben Nello en doña Tessa. Este, al arribá, va di: - Votovadell, que están juns - y arrimánse a la porta de la pallissa, la dona, que petabe de rabia, lo va espentá y lo va fé anássen, y entrán a dins com una furia va vore a Niccolosa montán a Calandrino. Esta, al vore a la dona, se va eixecá de un bot, va fugí y sen va aná aon estabe Filippo. Doña Tessa va corre en les ungles cap a la cara de Calandrino que encara estabe tombat, y lay va esgarrapá tota; y agarránlo del pel y tiránlo de aquí cap allá li va escomensá a di:
- Gos brut deshonrat, ¿aixina que aixó me fas? agüelo tonto, maldit sigue lo día en que te vach voldre: ¿aixina que no tens prou faena a casa teua que vas treballán a les atres? ¡Vaya un bon enamorat! ¿No te coneixes, desgrassiat?, ¿no te coneixes, malnaixcut?, que exprimínte tot sansé no ixiríe suc ni pera una salsa. Per Deu que no ere la Tessa qui te va preñá, ¡que Deu la confongue an eixa sigue qui sigue, que ya es prou trist tindre gust per una joyeta tan bona com tú eres!
Calandrino, al vore vindre a la seua dona, se va quedá entre mort y viu, y no se va atreví a deféndres de cap manera. Esgarrapat, pelat y despelussat, arreplegán la capa y eixecánse, va escomensá humilmen a demanáli a la seua dona que no cridare si no volíe que lo tallaren a trossets perque aquella que estabe en ell ere la dona del amo de la casa. La dona va di:

- ¡Pos que Deu li dono mala ventura!

Bruno y Buffalmacco, que en Filippo y Niccolosa sen habíen enrit de este assunto al seu gust, fen vore que acudíen al abalot, después de moltes histories, van tranquilisá a la dona, y li van doná a Calandrino lo consell de que sen anare a Florencia y no tornare per allí, pera que Filippo, si algo sentiguere de aixó, no li faiguere cap mal. Aixina pos, Calandrino, triste y apocadet, pelat y esgarrañat sen va torná cap a Florencia, y no se va atreví a torná a la torre. Molestat día y nit per les reprimendes y amonestassións de la seua dona, lo seu ardén amor va acabá, habén fet riure mol als seus amics, a Niccolosa y a Filippo.


Calandrino se enamore de una jove, Bruno li fa un breve a un pergamino, y al tocála en ell, sen va en ell; y sén trobat per la seua dona, tenen una gravíssima riña.

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre quinto.

Llibre quinto.

Lo acsidén.


Al arribá lo pas dels coloms, lo siñoret Iván se instalabe al cortijo durán dos semanes, pera nestes feches, Paco, lo Baixet, ya teníe preparats los coloms y los arreos y habíe engrassat lo balansí, de modo que tan pronte com se personabe lo siñoret, corríen en lo Land Rover de un puesto a un atre, de carril en carril, reconeixén les carrasques y les bellotes, pero tal com passáen los añs a Paco, lo Baixet, se li anabe fén mes difíssil pujá a les carrasques y lo siñoret Iván, al vórel abrassat torpemen a les soques, sen enríe, la edat no perdone, Paco, lo cul escomense a pesát, es ley de vida, pero Paco, lo Baixet, per amor propi, per no doná lo seu bras a torse, pujáe al alcornoque o a la carrasca, ajudanse de una maroma, encara que se pelare les mans y lligáe lo reclam a la part mes vissible del abre, a sé possible a la copa, y desde dal, enfocabe altivamen cap al siñoret Iván los grans forats del seu nas chato, com si mirare en ells, encara valgo, siñoret, ¿no li pareix? cridabe eufóric, y, a caball de un simal, ben assentat, estiráe del cordell amarrat al balansí pera que lo colom, al fallali les cames y pedre lo equilibri, aletejare, mentres lo siñoret Iván, amagat al esperadó, escudriñabe atentamen lo sel, los desplassamens dels bandos y li advertíe, dos dotsenes de surites, templa, Paco, o be una junta de turcassos, quédat cotet, Paco, o be, les bravíes están en dansa, ojo, Paco, y Paco, lo Baixet, pos a templá, o a pará, o a ficá lo ull a les bravíes, pero lo siñoret Iván rara vegada se quedabe conforme, mes suavet, maricón, ¿no veus que en eixos estiróns me les espantes? y Paco, lo Baixet, pos mes suavet, en mes tiento, hasta que, de pronte, mija dotsena de coloms se separaben del bando y lo siñoret Iván preparáe la escopeta y dolsificáe la veu, ojo, ya doblen, y, en estos casos, los estironets de Paco, lo Baixet, se féen secs, ritmics, per a que lo colom se moguere sense desplegá del tot les ales y, conforme se aproximaben planeján los atres coloms, lo siñoret Iván se armabe, agarráe los puns y ¡pim-pam!, ¡dos, la parella! se alegráe Paco entre les rames, y lo siñoret Iván, calla la boca, tú, ¡pam-pim! ¡atres dos! chillabe Paco a dal sense pugué aguantás, y lo siñoret Iván, tanca lo pic, tú, y ¡pom-pum! ¡una que sen va a criá! se lamentabe Paco, y lo siñoret Iván, ¿no pots dixá quieta la llengua, tros de maricón? pero, entre pim-pam y pam-pim, a Paco, lo Baixet, se li adormíen les cames enganchades damún del simal y al baixá del abre, u habíe de fé a pols perque moltes vegades no sentíe los peus y, si los sentíe, notáe com formigues y cusigañes, com si foren de gaseosa, absolutamen irresponsables, pero lo siñoret Iván no reparabe en alló y lo apremiabe pera buscá una nova atalaya, pos li agradáe cambiá de puesto cuatre o sing vegades per día, de forma que, al acabá la jornada, a Paco, lo Baixet, li féen mal los muscles, y li coíen les mans pelades, y notáe agulles a les garres y teníe tot lo cos baldat, de les agujetes, a vore, que sentíe los membres com a descojuntats fora del puesto, pero, en son demá, tórnay, que lo siñoret Iván ere insassiable en los coloms, una cosa fora de serie, que li apetíe este tipo de cassera tan o mes que la de perdius en batuda, o la de
gangas a la espera, al aiguamoll, o la de turcassos a la Guita y lo cascabell, que no se fartáe lo home y, de matinet, entre dos llums, ya estabe en dansa, ¿estás cansat, Paco? sonreíe malissiosamen y afegíe, la edat no perdone, Paco, quí te u habíe de di a tú, en lo que tú has sigut, y a Paco, lo Baixet, li picabe lo orgull y pujabe als abres casi mes rápit que la vespra, encara en perill de desnucás, y amarrabe lo reclam a la copa de la carrasca o lo alcornoque, al pun mes alt, pero si los bandos se mostraben resselosos o desconfiats, pos aball, a un atra querensia, y de este modo, de abre en abre, Paco, lo Baixet, anabe agotán les seues energíes, pero dabán del siñoret Iván, que escomensabe a resselás de ell, ñabíe que fingí forsa y escaláe de pressa y cuan ya estabe casi a dal, lo siñoret Iván, ahí no, Paco, collóns, esta carrasca es mol menuda, ¿es que no u veus?, busca la atalaya com sempre has fet, no me sigues dropo, y Paco, lo Baixet, baixáe, buscabe la atalaya y un atra vegada cap a dal, hasta la copa, lo reclam a la ma, pero un matí, ara sí que la ham futut, siñoret Iván, me hay olvidat los capirots a casa, y lo siñoret Iván, que estáe aquell día llaminé, que lo sel negrejabe de coloms damún del carrascal de les Planes, va di imperiosamen, pos sega al reclam y no pergam mes tems, y Paco, lo Baixet, ¿lo sego, siñoret Iván, o li fach un capirot en lo mocadó? y lo siñoret Iván, ¿no me has sentit? y Paco, lo Baixet, sense fes de rogá, se va apretá al simal, va desplegá la navalla y en un dos per tres li va buidá los ulls al reclam y lo colom, veénse de repén sego, fée uns movimens torpes y destronats, pero eficasos, pos doblaben mes muixóns que de costum y lo siñoret Iván no se parabe en barres, Paco, has de segá a tots los coloms, ¿sens? en los dichosos capirots entre la llum y los animals no cumplixen, y aixina un día y un atre hasta que una tarde, después de semana y mija de eixí al monte, segóns baixáe Paco, lo Baixet, de una carrasca monumental, li va fallá la cama adormida y va caure, espatarrat, com un sac ple de coduls, dos metros dabán del siñoret Iván, y lo siñoret Iván, alarmat, va fotre un bot y va cridá, ¡sirás maricón, casi me aplanes! pero Paco, se retorsíe an terra, y lo siñoret Iván se va arrimá an ell y li va aguantá lo cap, ¿te has fet mal, Paco? pero Paco, lo Baixet, ni podíe contestá, que lo cop al pit lo habíe dixat sense esma, y sol se siñalabe la cama dreta en insistensia, ¡Ah, bueno, si no es mes que aixó...!, díe lo siñoret Iván, y tratabe de ajudá a Paco, lo Baixet, a ficás de peu, pero Paco, lo Baixet, cuan, al final va pugué articulá alguna paraula, va di, apoyat al trong de la carrasca, la cama esta no me aguante, siñoret Iván está com atontada, y lo siñoret Iván, ¿que no te aguante? ¡veus!, no me sigues ploramiques, Paco, si la dixes arrefredá sirá pijó, pero Paco, lo Baixet, va intentá fé una passa y va caure, no puc, siñoret, está trencada, yo mateix hay sentit cóm se tronsáe l´os, y lo siñoret Iván, tamé es mariconada, collóns y ¿quí me amarrará lo reclam ara en la junta de turcassos que ñan a les Planes? y Paco, lo Baixet, desde enterra, sentínse íntimamen culpable, va sugerí pera aplacál, igual lo Quirce, lo meu mosso, ell es habilidós, siñoret Iván, una mica tarugo pero pot servíli, y fée momos pel doló de la cama y lo siñoret Iván va doná unes passes en lo cap cacho, dudán, pero finalmen, se va arrimá una mica al cortijo, va fé bocina en les mans y va bramá una, dos, tres vegades, cada vegada mes fort, mes impassién, mes repodrit, y, com no acudíe dingú a les veus, se li va soltá la llengua y se va ficá a jurá y al remat, se va girá cap a Paco, lo Baixet, ¿segú que no te pots valdre, Paco? y Paco, lo Baixet, apoyat al trong de la carrasca, mal u vech, siñoret Iván, y, de repén, va assomá lo mosso gran de Facundo per la tanca de la corralada y lo siñoret Iván va traure de la burchaca un mocadó blang y lo va ventejá repetidamen y lo mosso de Facundo va contestá movén los brassos com aspes de molí y al cap de un cuart de hora, ya estabe bufán aon ells, que cuan lo siñoret Iván cridabe, ñabíe que donás pressa, ya se sabíe, sobre tot si anáe en la escopeta, y lo siñoret Iván li va ficá les mans als muscles y li va apretá pera que veiguere la importánsia de la seua misió y li va di, que ne vinguen dos, ¿sens?, los que siguen, pera ajudá a Paco que se ha fet mal, y lo Quirce pera acompañám a mí ¿u has entés? y segóns parlabe, lo mosso, de ulls vius y pell renegrida, assentíe y lo siñoret Iván va indicá en la barbilla a Paco, lo Baixet, y va di a modo de aclarassió, lo maricón dell se ha futut una costellada, ya veus qué oportú, y, al rato, ne van acudí dos del cortijo y se van emportá a Paco estés a una camilla y lo siñoret Iván se va embutí pel carrascal en lo Quirce, tratán de conectá en ell, pero lo Quirce, chitón, sí, no, pot sé, a lo milló, furo, reconsentrat, hermétic, que mes pareixíe mut pero, a cambi, lo tío teníe maña en lo reclam, que ere un virtuós, que sol calíe díli, fort, suavet, templa, sec, pera que acatare rigurosamen la orden, y los seus movimens eren tan pressisos, que les turcassos doblaben sense desconfiansa damún del reclam y lo siñoret Iván, ¡pim-pam!, ¡pam-pim!, disparáe sense pará, que no donabe abast, pero errabe una y un atra vegada y, a cada errada, soltáe sapos y serps per la boca, pero lo que mes li enrabiabe ere que, en justissia, no podíe fótreli les culpes a dingú y, ademés de aixó, li fastidiabe que lo Quirce fore testigo de les seues errades y li díe, lo cas de ton pare me ha ficat ñirviós, sagal, en tota la vida no hay fallat tan com avui y lo Quirce, camuflat entre les fulles, contestáe indiferén, pot sé, y lo siñoret Iván se desfée, no es que puga o dixa de pugué, collóns, es una verdat com un templo, lo que te estic dién va a missa, y ¡pim-pam! ¡pam-pim! ¡pom-pum!, ¡un atre maricón a criá! bramáe lo siñoret Iván, y lo Quirce, a dal, en silénsio, cotet y parat, com si no anare en ell y, en cuan van torná al cortijo, lo siñoret Iván va passá per casa de Paco, ¿cóm anem, Paco? ¿cóm te trobes? y Paco, lo Baixet, tirán, siñoret Iván, teníe la cama estesa damún de un taburet y lo turmell gros, unflat, com un bot, es una ferida roína, ¿no va sentí esbadocás l´os? pero lo siñoret Iván anáe a lo seu, en tota la vida no hay errat mes coloms que este matí, Paco, ¡quínes coses!, pareixía un prinsipián, ¿qué haurá pensat lo teu sagal? y Paco, lo Baixet, a vore, los ñirvis, natural, y lo siñoret Iván, natural, natural, no buscos excuses, ¿de verdat te pareix natural, Paco, en les hores de vol que yo ting, errá una surita atravessada, de aquí al geranio? ¿eh? dis, Paco, ¿es que me has vist errá alguna vegada un colom atravessat de aquí al geranio?, y lo Quirce detrás dell, encantat, aburrit, lo ram de coloms a una ma y la escopeta enfundada al atra, sompo, silensiós, y, en éstes, va apareixe a la porta de la casa, daball del emparrat, lo Azarías, descals, los peus bruts, los pantalóns caiguts, sonrién en les genives, remugán com un cachorro, y Paco, una mica alterat, lo va señalá en un dit formulariamen, aquí, lo meu cuñat, va di, y lo siñoret Iván va analisá atentamen al Azarías, sí que tens una familia apañada, va comentá, pero lo Azarías, com atragut per una forsa magnética, se anabe arrimán a la percha y mirabe golut cap als coloms morts y de pronte, los va tocá, y los examinabe un per un, los furgabe les potes y lo pic, pera comprobá si eren jóvens, o vells, mascles o femelles, y, al cap de un rato, va eixecá los seus ulls adormilats y los va encará en los del siñoret Iván, ¿vol que los hi desploma? va preguntá expectán, y lo siñoret Iván, ¿es que saps desplomá coloms? y va di Paco, lo Baixet, home, no ne ha de sabé, si en tota la vida no ha fet datra cosa, y, sense mes explicassións, lo siñoret Iván, va pendre la percha de mans del Quirce y lay va doná al Azarías, tin, va di, y, cuan los tingues, los hi portes a doña Purita, de la meua part, ¿ten enrecordarás?, en cuan a tú, Paco, dónat pressa, mon anem a Cordovilla, aon lo meche, no me agrade eixa cama y lo 22 tenim batuda, y entre lo siñoret Iván, lo Quirce y la Régula, van acomodá a Paco, lo Baixet, al Land Rover y, una vegada a Cordovilla, don Manuel, lo dotó, li va paupá lo turmell, va intentá móurel, li va fé dos radiografíes y, al acabá, va enarcá les selles, ni nessessito vóreles, lo peroné, va di, y lo siñoret Iván, ¿qué?, está tronsat, pero lo siñoret Iván, se resistíe a admití les paraules del meche, no me fótegues, Manolo, lo 22 tenim batuda a la finca, yo no puc pressindí de ell, y don Manuel, que teníe los ulls mol negres, mol juns y mol penetrans, com los de un inquisidó, y lo clatell recte, com si lay hagueren allisat en una plana, va alsá los muscles, yo te dic lo que ña, Iván, después tú fas lo que te dono la gana, tú eres lo amo de la burra y lo siñoret Iván va torse la boca, contrariat, no es aixó, Manolo, y lo dotó, de momén no puc fé datra cosa que ficáli una férula, aixó está mol inflamat y escayolán no adelantaríem res, dins de una semana lo tornes a portá aquí, y Paco, lo Baixet, callabe y mirabe ladinamen a un y al atre, estes fractures de maléolo no son graves, pero donen guerra, u séntigo, Vanet, pero tindrás que agensiát un atre secretari, y lo siñoret Iván, después de uns instans de encantamén, menuda mariconada, escolta, y lo cas es que encara estic de sort, va caure aixina de prop de mí, indicabe la vora de la alfombra, lo maricón no me ha desnucat de milagre, y, al cap de uns minuts de conversa, van torná al cortijo y, passada una semana, lo siñoret Iván va passá a replegá a Paco, lo Baixet, en lo Land Rover y van torná a Cordovilla, y antes de que lo dotó li traguere la férula, lo siñoret Iván li va di, ¿no podríes ingeniáteles, Manolo, pera que lo 22 puguere váldres?, pero lo dotó movíe enérgicamen lo seu clatell aplanat, negán, pero si lo 22 es después demá com qui diu, Iván, y este home té que está coranta sing díes en lo alchés, aixó sí, pots comprali un parell de gayates o muletes pera que dins de una semana escomenso a moures per dins de casa, y una vegada acabat lo engessá, Paco, lo Baixet, y lo siñoret Iván van empendre la tornada cap al cortijo y anaben en silensio, distansiats, com si algún llas fundamental acabare de trencás entre ells, y de cuan en cuan, Paco, lo Baixet, suspirabe, sentínse responsable de aquella quebra y intentabe diluí la tensió, créguem, que mes u séntigo yo, siñoret Iván, pero lo siñoret Iván, los ulls fixos mes allá del vidre del parabrises, conduíe en les selles caches, sense di paraula, y Paco, lo Baixet, sonreíe, y fée un esfors pera moure la cama, ya pese este chisme, ya, afegíe, pero lo siñoret Iván seguíe inmóvil, pensatiu, sorteján los grasons y baches, hasta que a la cuarta tentativa de Paco, lo Baixet, se va dispará, mira, Paco, los meches poden di missa, pero lo que tú tens que fé, es no dixát, esforsát, caminá, ma yaya, que gloria tingue, se va dixá, y tú u saps, coixa pera sempre, en estos casos, en gayates o sense gayates, ña que móures, eixí al campo, encara que faigue mal, si te dixes ya estás sentensiat, te u dic yo, y, al franquejá la tanca del cortijo, se van topá al pati en lo Azarías, la gralleta al muscle, y lo Azarías, al escoltá lo motor, se va girá cap an ells y se va arrimá a la ventanilla o finestreta de dabán del Land Rover y sen enríe mostrán les genives, babeján, no va volé anássen en les milanes, ¿verdat, Quirce? díe, acarissián a la gralleta, pero lo Quirce callabe, mirán al siñoret Iván en les seues nines fosques, redones, com les de una pitorra, y lo siñoret Iván se va apeá del coche fascinat per lo muixó negre posat damún del muscle del Azarías, ¿es que tamé saps amaestrá muixóns? va preguntá, y va estendre lo bras en lo propósit de agarrá la gralleta, pero la muixona va soltá un «quiá» de temó y va volá hasta lo alero de la capella y lo Azarías sen enríe, movén cap als costats les barres, se acobarde, va di, y lo siñoret Iván, normal, soc extrañ, no me coneix, y eixecabe los ulls cap al muixó, y ¿ya no baixe de ahí? va inquirí, y lo Azarías, que no baixe, atento, y la seua gola va modulá un «quiá» avellutat, untuós, y la gralla va pendulejá uns instans, inquieta, damún de les seues potes, va ataullá la corralada y, finalmen, se va llansá al buit, les ales ubertes, planeján, describín dos sirculs al voltán del automóvil, se va posá damún del muscle del Azarías, y se va ficá a escarbá al seu clatell, embutín lo pic entre lo seu pel canós, com si lo despollare, y lo siñoret Iván, assombrat, aixó es collonut, vole y no cole, y Paco, lo Baixet se va arrimá renqueján cap al grupo y va di, dirigínse al siñoret Iván, a vore, la ha criat ell y está enseñada, vosté vorá, y lo siñoret Iván, cada vegada mes interessat y ¿qué fa este bicho durán lo día? y Paco, lo Baixet, miro, lo que tots, trau suro dels alcornoques, busque vidres o cristals, se afile lo bec a la pedra del abeuradó, fa una michdiada al oró, lo animalet passe lo tems com pot, y, conforme parlabe Paco, lo siñoret Iván observabe al Azarías, y, al cap de un rato, va mirá a Paco, lo Baixet, y li va di a mija veu, dixán rellissá les paraules per lo muscle, com si parlare en ell mateix, dic, Paco, que en estes mañes que se gaste, ¿no siríe ton cuñat un bon secretari? pero Paco, lo Baixet, va negá en lo cap, va descansá lo cos damún del peu esquerro pera siñalás la pulsera en la ma dreta y va di en lo colom podríe sé, pera la perdiu es curtet, y, a partí de eixe día, lo siñoret Iván visitabe cada matí a Paco, lo Baixet y lo insitabe, Paco, moute, collóns, no te dixos, que mes pareixes un paralític, no olvidos lo que te vach di, pero Paco, lo Baixet, lo mirabe en los seus melancólics ulls de perdigué dolentet, qué fássil se diu, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mira que lo 22 está damún, y Paco, lo Baixet, y ¿qué li ham de fé?, mes u séntigo yo, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mes u séntigo yo, mes u séntigo yo, mentira podrida, lo home es voluntat, Paco, collóns, que no vols enténdreu y, aon no ña voluntat, no ña home, Paco, desengáñat, que has de esforsát encara que te faigue mal, si no no farás may vida de tú, te quedarás inútil pera sempre, ¿sens?, y lo instabe, lo apremiabe, lo urgíe lo siñoret Iván, hasta que Paco, lo Baixet, farfullabe entre plos, en cuan apoyo lo peu es com si mel serraren en un serrucho, no veigue quín doló, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, aprensións, Paco, aprensións, ¿es que no pots ajudát en les muletes? y Paco, lo Baixet, ya veu, a pas lento y per lo pla, pero va vindre lo día 22 y lo siñoret Iván, erre que erre, se va presentá al alba a la porta de Paco, lo Baixet, en lo Land Rover marrón, venga, amún, Paco, ya caminarem en cuidado, tú no te preocupos, y Paco, lo Baixet, que se va arrimá an ell en serta retissénsia, en cuan va aulorá lo sebo de les botes y lo timó y lo espígol dels baixos dels pantalóns del siñoret, se va olvidá de la seua cama y va montá al coche mentres la Régula ploriquejabe, a vore si aixó mos donará que parlá, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, tranquila, Régula, tel tornaré sansé, y a la Casa Gran, exultaben los siñorets de Madrid en los preparatius, y lo siñó Ministre, y lo siñó Conde o Comte, y la siñoreta Miriam, que tamé li agradabe lo tiro en batuda, y tots, fumaben y eixecaben la veu mentres amorsaben café en migues y, conforme va entrá Paco al minjadó va pujá la euforia, que Paco, lo Baixet, pareixíe polarisá lo interés de la batuda, y cada un per lo seu costat, ¡home, Paco! ¿cóm va sé pera caure, Paco, collóns? claro que pijó haguere sigut trencát los nassos, y lo Embaixadó tratabe de exposá a mija veu al siñó Ministre les virtuts cinegétiques de Paco, lo Baixet, y Paco procurabe atendre a uns y als atres y subrayabe adelantán les muletes, com ficanles per testigos, disculpon que no me descubrixca, y ells, faltaríe mes, Paco, y la siñoreta Miriam, sonrién en aquella sonrissa uberta y lluén, ¿tindrem bon día, Paco? y dabán de la inminensia del vatissini, se va obrí un silénsio entre los invitats y Paco, lo Baixet, va sentensiá, diriginse a tots, lo matí está ras si les coses no se torsen yo me penso que entrarán pesses, y, en éstes, lo siñoret Iván, va traure de un caixonet de la arqueta florentina lo estuche de cuero, ennegrit per lo manosseo y lo tems, en les laminetes de nácar, com si fore una pitillera o sigarrera y algú va di, ha sonat la hora de la verdat, y, un a un, seremoniosamen, com cumplín una vella seremonia van agarrá una lamineta en lo número amagat a la punta, rotarem de dos en dos, va advertí lo siñoret Iván, y lo siñó Conde va sé lo primé en comprobá la seua lamineta y va exclamá en veu forta, ¡lo nou! y, sense doná explicassións, tontamen, va escomensá a palmotejá, y en tan entusiasme se aplaudíe y tanta satisfacsió irradiabe la seua cara, que lo siñó Ministre se va arrimá an ell, ¿tan bo es lo 9, Conde? y lo siñó Conde, ¿bo?, tú me dirás, Ministre, un roquissal, a la caiguda de un collet, a la valleta, se despenjen com a tontes y cuan se volen vore ni tems los done de eixecás, 43 ne vach despenjá lo añ passat an eixe puestet, y, mentrestán, lo siñoret Iván, anabe anotán a una agenda los noms de les escopetes en los números corresponéns, y una vegada que va apuntá lo radé, va guardá la agenda a la burchaca alta del chaleco-canana, arreém, que se fa tart va apremiá, y cadaú va montá al seu Land Rover en los secretaris y lo joc de escopetes bessones y los morrals dels cartuchos, mentres Crespo, lo Guarda Majó, acomodabe als esbarradós, los cornetes, y los abanderats, als remolques dels tractós y, al final, tots se van ficá en marcha, y lo siñoret Iván mostrabe en Paco, lo Baixet, tota serie de miraméns, que no es un di, que lo arrimabe a la pantalla en lo jeep encara que no ñagueren roderes, a campo través, pel erm, inclús, si ere pressís, vadeján corréns de aigua, en tot cuidado, tú, Paco, espérat aquí, no te mogues, vach a amagá lo coche detrás de eixes carrasques, o sigue, que tot anabe be, lo únic lo cobrá, pos Paco se desenvolvíe torpemen en les muletes, se atrasabe, y los secretaris dels puestos veíns, aprofitánse de la seua lentitut, li trincaben los muixóns morts, siñoret Iván, lo Ceferino se emporte dos perdius que no son seues, se lamentabe, y lo siñoret Iván, cabrejat, Ceferino, vinguen eixes dos perdius, me cago en la mare que te va parí, a vore si lo peu de Paco ha de serví pera que ton burléu de un pobre inútil, cridabe, pero, datres vegades, ere Facundo y, datres, Ezequiel, lo Gorriné, y lo siñoret Iván no podíe contra tots, impossible luchá en eficassia a tots los frentes, y cada vegada mes fart, de pijó humor, ¿no pots mouret una mica mes depressa, Paco, collóns? pareixes una apissonadora, si te descuides te robarán hasta los cansonsillos, y Paco, lo Baixet, procurabe fé un esfors, pero los collets en rostolls dificultaben los seus moviméns, no li permitíen apoyá pla lo peu, y, en una de éstes, ¡crac!, Paco, lo Baixet, an terra, com un sapo, ¡ay siñoret Iván, que me se ha tornat a tronsá l´os, que lay sentit!, y lo siñoret Iván, que per primera vegada a la historia del cortijo, portabe a la tersera batuda sing muixóns menos que lo siñó Conde, se va arrimá an ell fora de sí, traén pestes per la boca, ¿qué te passe ara, Paco, collóns? ya es molta mariconería aixó, ¿no te pareix? pero Paco, lo Baixet, insistíe desde enterra, la cama, siñoret, se ha tornat a tronsá l´os, y los juraméns del siñoret Iván se sentíen hasta a Cordovilla, ¿es que no pots meneját? intenta, al menos, ficát de peu, home, pero Paco, lo Baixet, ni u intentabe, tombat a una bocha, se aguantabe la cama esbadocada en les dos mans, sense atendre als juraméns del siñoret Iván, per lo que, al final, lo siñoret Iván, va claudicá, de acuerdo, Paco, ara te arrime Crespo a casa, te gites y, a la tarde, cuan acabem, te portaré aon don Manuel, y, hores mes tard, don Manuel, lo meche, se va incomodá al vórel, podríe vosté ficá mes cuidado, y Paco, lo Baixet, va intentá justificás, yo... pero lo siñoret Iván teníe pressa, lo va interrompre o interrumpí, aviva Manolo, ting sol al Ministre, y lo dotó enfadat, ha tornat a fracturá, lógic, una soldadura de brot verd, inmovilidat absoluta, y lo siñoret Iván, ¿y demá? ¿qué faré demá, Manolo? no es un capricho, te u juro, y lo dotó, mentres se traíe la bata, fes lo que vullgues, Vanet, si vols desgrassiá an este home pera lo que li quede de vida, allá tú, y ya al Land Rover marrón, lo siñoret Iván, pensatiu y silensiós, enseníe sigarros y algún caliqueño tot lo tems, sense mirál, tal que si Paco, lo Baixet, u haguere fet a posta, tamé es mariconada, repetíe, entre dens, de cuan en cuan y Paco, lo Baixet, callabe, y notabe la humitat de la nova escayola a la pantorrilla, y, al crusá lo de les Tapes, van eixí aullán los mastins detrás del coche, y, en los clapits, lo siñoret Iván va pareixe eixí del seu encantamén, va sacsá lo cap com si vullguere expulsá un fantasma y li va preguntá a Paco, lo Baixet, de sopetón, ¿quín dels teus dos chics es mes espabilat? y Paco, los dos van a una, y lo siñoret Iván, lo que me va acompañá en lo reclam al colom, ¿cóm se diu?, lo Quirce, siñoret Iván, es mes de monte, y lo siñoret Iván, después de una paussa, tampoc se pot di que sigue mol parladó, y Paco, pos, no siñó, aixina les gaste, coses de la juventut, y lo siñoret Iván, mentres enseníe un atre sigarro, ¿pots dim, Paco, qué vol la juventut de ara que no está a gust a cap puesto? y, al matí siguién, lo siñoret Iván, a la pantalla, se sentíe incómodo dabán del tenso hermetisme del Quirce, de la seua olímpica indiferensia, ¿es que te aburrixes? li preguntabe, y lo Quirce, miro, ni me aburrixco ni me dixo de aburrí, y tornabe a guardá silensio, com si estare lluñ de la batuda, pero carregabe rápidamen y en seguridat les escopetes bessones y localisabe sabiamen, sense cap error, les perdius derribades, pero, a la hora de cobrales, se mostrabe fluixet, condessendén dabán de la avidés insassiable dels secretaris veíns, y lo siñoret Iván bramabe, Ceferino, maricón, no te aprofitos de que lo chic es nou ¡venga, dónali eixe muixó! y, cuberts per la pantalla, que ere una situassió casi doméstica que invitabe a la confidensia, lo siñoret Iván intentabe guañás al Quirce, insuflali una miqueta de entusiasme, pero lo mosso, sí, no, pot sé, a lo milló, miro, cada vegada mes lluñá y aspre, y lo siñoret Iván anabe carreganse com de electrissidat, y aixina que va acabá la cassera, al ample minjadó de la Casa Gran, se va desahogá o desaufegá, los jovens, dic, Ministre, no saben ni lo que volen, que en esta beneita pas que disfrutam los ha resultat tot massa fássil, una guerra los donaba yo, tú me dirás, que may han viscut com viuen avui, que a dingú li falte sing duros a la burchaca, que es lo que yo penso, que lo tindre los fa orgullosos, que ¿qué diréu que me ha fet lo sagal de Paco esta tarde?, y lo Ministre lo mirabe sense girá lo cap, en la coeta del ull, mentres devorabe en ganeta lo solomillo, sol lo milló del llom, y se passabe cuidadosamen la servilleta blanca per los labios, tú dirás, y lo siñoret Iván, mol sensill, al acabá la cassera, li allargo un billet de sen, vin durets, ¿no?, y ell, dixo, no se molesto, que yo, te prens unes copes, home, y ell, grássies, li hay dit que no, bueno, pos no va ñabé manera, ¿qué te pareix?, que yo recordo abáns, bueno, fa cuatre díes, son pare, Paco, dic, grássies, siñoret Iván, o per moltes vegades, siñoret Iván, un atre respete, que se diríe que avui als jovens los moleste asseptá una jerarquía, pero es lo que yo dic, Ministre, que a lo milló estic equivocat, pero algúns mes y datres menos tots tenim que acatá una jerarquía, uns deball y datres damún, es ley de vida, ¿no? y la concurrensia se va quedá uns minuts en suspens, mentres lo Ministre assentíe y mastegabe, sense pugué parlá, y, una vegada que va tragá lo bossí, se va torcá los labios delicadamen en la servilleta blanca y va sentensiá, la crissis de autoridat afecte avui a tots los nivells, y los minjadós van aprobá les paraules del Ministre en cabotades adulatories y frasses de assentimén, mentres la Nieves cambiabe los plats, retirabe lo brut en la ma esquerra y ficáe lo llimpio en la dreta, la mirada discreta, los labios inmóvils, y lo siñoret Iván seguíe les evolussions de la chica en atensió, y, al arribá aon ell, la va mirá de ple, descaradamen, y la mosseta se va ensendre tota y va di, entonses, lo siñoret Iván, ton germá, dic, chiqueta, lo Quirce, ¿pots dim per qué es tan furo? y la Nieves, cada vegada mes sofocada, va alsá los muscles y va sonriure, y, finalmen, li va ficá lo plat llimpio per lo costat dret en ma tremolosa, y va aná despistada tota la sena y, a la nit, a la hora de gitás, lo siñoret Iván va torná a cridala, chiqueta, estira de esta bota, ¿vols?, ara li ha donat per di que no y no ña forma de tráuremela, y la chiqueta va estirá de la bota, primé de la punta y, después, del taló, punta-taló, punta-taló, com a la jota, basculán, hasta que la bota va eixí y entonses, lo siñoret Iván va eixecá en perea la atra cama hasta la descalsadora, ara l´atra, mosseta, ya fes lo favor sansé, y cuan la Nieves va traure l´atra bota, lo siñoret Iván va descansá los peus damún de la alfombra, va sonriure imperseptiblemen y va di, mirán a la mosseta, ¿saps, chiqueta, que te has fet dona de repén y te se ha ficat una figura mol maja? y la Nieves, avergoñida, roija, en un fil de veu, si lo siñoret no nessessite datra cosa... pero lo siñoret Iván va arrencá a riure, en la seua rissa franca, cap dels fills eixiu a ton pare, a Paco dic, chiqueta, ¿es que tamé te moleste que te comboya y elogia la teua figura? y la Nieves, no es aixó, siñoret Iván, y, entonses, lo siñoret Iván va traure la sigarrera del bolsico, va pegá un cop aun sigarro contra nella y lo va ensendre,

Desideri Lombarte
¿cuáns añs tens, chiqueta? y la Nieves, vach pera quinse, siñoret Iván, y lo siñoret Iván va apoyá lo clatell al respaldo de la butaca y va traure lo fum en tenues volutes, de esplay, recreanse, verdaderamen no ne son mols, pots retirát, va admití, pero cuan la Nieves alcansáe la porta la va cridá, ¡ah! y disli a ton germá que pera la próxima no sigue tan aspre, chiqueta, y va eixí la Nieves, pero a la cuina, fregán los cacharros, no podíe pará cota, esguelláe algún plat, va fé trossets o añicos una fon, que la Leticia, la de Cordovilla, que pujáe al cortijo en ocasió de les batudes, li preguntabe ¿se pot sabé qué te passe esta nit, chiqueta? pero la Nieves callabe, que no ixíe del seu desconsert, y cuan va acabá, tocades ya les dotse, al atravesá lo jardí, camí de casa seua, va descubrí al siñoret Iván y a doña Purita casi minjanse a la llum de la lluna daball de la pérgola del sopadó.