Mostrando las entradas para la consulta tocho ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tocho ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 25 de julio de 2026

Tocar, Tochar, Toquar, Toc, Tocha, Tocamen, Atocar

Tocar, Tochar, Toquar, v., toucher, manier, tâter, frotter.
Voyez Muratori, Diss, 33.
Om no las auza tocar ni penre. Liv. de Sydrac, fol. 44.
On ne les ose toucher ni prendre.
Els aguza e 'ls esmol
E 'ls toca coma coutelh.
Bertrand de Born: Greu m' es.
Les aiguise et les émoule et les frotte comme couteau.
Que dis qu' aurs fos tot quant el tocaria.
(chap. Que va di que or fore (siguere) tot lo que ell tocare (tocaríe) : Midas.)
Folquet de Marseille: Sitot me soi.
Qui dit qu'or fut tout (ce) qu'il toucherait. 
Un sol carbo ardent encent totz los carbos que se tocan entorn luy.
V. et Vert., fol. 85.
Un seul charbon ardent enflamme tous les charbons qui se touchent autour de lui.
Loc. prov. Qui toca la pez s' en entacha. Trad. de Bède, fol. 35.
(chap. Qui toque la pez se ('n) taque : se taque o embrute en ella; la pez de una bota de vi; brea pera calafatejá embarcassions.)
Qui touche la poix s'en salit.
- Frapper, battre, maltraiter. 
Li pregeron 
Que l' effant no vuelha tocar.
Trad. de l'Évangile de l'Enfance.
Lui firent la prière que l'enfant il ne veuille pas toucher.
Vedec lor que no 'l toquesso ni li fesso malh. Philomena.
(chap. Los va vedá (prohibí) que no lo tocaren ni li faigueren mal.)
Leur défendit qu'ils ne le touchassent ni lui fissent mal.
Que toca a la porta perseveramens. V. et Vert., fol. 8. 
(chap. Que toque (pique, truque) a la porta perseveranmen : en perseveransia.)
Qui frappe à la porte persévéramment.

picaport, collons, ous

Fig. Tant es cozens lo mal que m toca.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Tant est cuisant le mal qui me touche.
Ben conosc que m' amors lo toca. 
Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.
Bien je connais que mon amour le touche.
- Jouer d'un instrument.
Aissi com fan il estrumen
C' om toca de mas o d' arzo.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Ainsi comme font les instruments qu'on touche de mains ou d'archet.
(chap. Instrumens tocá. De aixó ne saben mol Francisco Celma Tafalla, “tafalleta” de Valderrobres, Tomás Bosque, Ángel Villalba y datres catalanistes juglarets.)
G. Riquier: Pus Dieu.
Toucher instruments.
- Atteindre.
Que tocava entro al cel. V. et Vert., fol. 100.
(chap. Que tocabe hasta lo sel. Casi com la torre de Babel.)
Qui touchait jusqu'au ciel.
- Copuler, coïter.
S' ieu anc m' ajustiey
Ab Maria ni la toquiey. 
Trad. d'un Évangile apocr.
Si moi oncques je m'ajustai avec Marie ni la touchai.
(chap. Copulá, follá, cardá, practicá lo coito, gitás en : tocá.)
- Conduire, faire marcher.
Toquiey azes e saumiers.
(chap. Vach tocá (conduí, portá, arreá, afuetá) burros (rucs, ases) y someres. Aixó es mol fássil, només cal vore a Juaquinico Monclús a la Ascuma.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je touchai ânes et bêtes de somme.
Le mot toucher est resté dans la langue française pour exprimer l'action de faire partir les chevaux en les touchant du fouet.
Anc de joc d'amor pueis no saup tener Toc. 
] du É P. Bremon Ricas Novas: En la mar. 
Oncques de jeu d'amour depuis ne sut soutenir 
- Concerner, importer. 
En tant quant a cascuna de lor toqua et apperte, et pot toquar et appertenir. 
Tit. de 1402, Bordeaux. Cab. Monteil.
En tant qu'à chacune d'elles touche et appartient, et peut toucher et appartenir. 
Part. prés. fig. Per autras causas tocans l' offici de cossolat.
(chap. Per atres coses tocans a l'ofissi de consulat : cónsul.)
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 34.
Pour autres choses touchantes l'office de consulat.
Part. pas. K., que s sentic toquat, fier lo am l' espasa Joyosa per nom. Philomena.
(chap. Carlos, que se va sentí tocat, lo ferix en la espasa Joyosa per (de) nom. Fixeutos que Joyosa está escrit en y griega, com Villajoyosa, Vilajoyosa. Este Carlos de la frasse no es Rallo Badet, Pininfarinetes.)

Carlos Sancho Meix, lo parlar antic (este hombre es más tonto de lo que parece a simple vista)

Charles, qui se sentit touché, le frappe avec l'épée Joyeuse par nom.
Ab aquestas paraulas an lors saumiers tocatz.
Roman de Fierabras, v. 4011.
Avec ces paroles ils ont leurs bêtes de somme touchées.
- Traiter, expliquer. 
Part. pas. D' est albre d' amor declaran 
Tot so que ai tocat denan.
Abreviadament escrichas 
E tocadas trop subtilmen.
Segon que dessus ai toquat.
Brev. d'amor, fol. 6 et 34.
De cet arbre d'amour déclarant tout ce que j'ai traité auparavant.
Écrites en abrégé et traitées trop superficiellement. 
Selon que dessus j'ai traité.
Loc. L' ai tocat al viu. 
Sordel: Sol que.
Ja l'ai touché au vif.
Subst. Ieu sai jogar sobre coysi
A totz tocatz.
Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.
Je sais jouer sur coussin à tous touchés.
ANC. FR. Ho! je n'y tocque.
Les Repues franches, p. 59.
CAT. ESP. PORT. Tocar. IT. Toccare. (chap. Tocá, tocás: yo me toco, te toques, toque, toquem o tocam, toquéu o tocáu, toquen; tocat, tocats, tocada, tocades; tocaré; tocaría; si yo tocara. Vore toquitiá. Fruita tocada per la pedregada de Massalió; Manel Riu Fillat está mol tocat;
Carlos Rallo Badet está mol tocadet; tocadura, tocadures de les caballeríes : llaga, llagues; ferida, ferides.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

2. Toc, s. m., toc, heurt, coup.
Tan tost qu' es feritz d' un toc,
Se descologa de son loc.
Leys d'amors, fol. 20.
Aussitôt qu'il est frappé d'un coup, il se déplace de son lieu. 
Loc. Anc de joc d' amor pueis no saup tener toc.
P. Bremon Ricas Novas: En la mar.
Oncques de jeu d'amour depuis ne sut soutenir toc.
CAT. Toc. ESP. PORT Toque. IT. Tocco. (chap. Toc, tocs; per ejemple, de campana, campanes, toc a morts - vore Lo Camí, XX; toc de espasa, copet al coche de “copet” de Valderrobres; un toc de atensió; un toc en un tocho es una tochada, en una branca es una brancada, en un simal es una simalada, en un tubot es una tubotada, en la ma uberta es una esplanissada o galtada si es a la galta.)

3. Tocha, s. f., touche, attouchement, heurt.
Loc. Tocha per tocha et segond lo nombre de lors focx.
Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 152.
Touche par touche (proportionnellement) et selon le nombre de leurs feux.

4. Tocamen (Tocament), s. m., tact, sens du toucher.
Al tocament et al gustament. Eluc. de las propr, fol. 28.
(chap. Al tacto y al gust.)
Au toucher et au goût.
- Attouchement, frottement.
Ben gardar... las mas de folls tocamens. V. et Vert., fol. 85.
Bien préserver... les mains de fols attouchements.
Per lo tocamen de la peira. Liv. de Sydrac, fol. 114.
Par le frottement de la pierre.
ANC. FR. Débattant avecques luy du touchement des cordes, le chantre luy dit: Dieu nous garde, sire, que tu sçaiches cecy mieulx que moy.
Macault, Apophthegmes (Apophtegmes), fol. 190.
CAT. Tocament. ESP. Tocamiento. IT. Toccamento. (chap. Tocamén de collons, tocamens de figues blanes. Aixó abunde a la Ascuma.)

Tocamén de collons, tocamens de figues blanes. Aixó abunde a la Ascuma.

5. Atocar, v., toucher, manier.
Part. pas. Los sants quatre Evangelis de Dieu per me... atocats.
(chap. Los sans cuatre Evangelios de Deu per mí... tocats; corporalmen sol está dabán de tocats. Es una fórmula mol coneguda dels textos en latín y en romans. Vore los juramens del añ 842, lo chapurriau mes antic.)
Tit. de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 177.
Les quatre saints Évangiles de Dieu par moi... touchés.

Los juramens del añ 842, lo chapurriau mes antic.

martes, 13 de agosto de 2024

Pairol, Perol - Palagrilh

 

Pairol, Perol, s. m., chaudron, marmite.

Ieu en sai un que n' ompli son pairol. 

P. Cardinal: Prop a guerra. 

J'en sais un qui en emplit son chaudron. 

Cordas e pairols say far.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Cordes et chaudrons je sais faire.

En un plen pairol d' oli.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Dans un plein chaudron d'huile.

Dedins lo perol los gitet. Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Dans le chaudron les jeta.

ANC. FR. Une charge de pairols. Tit. de 1544. Carpentier, t. III, fol. 123.

CAT. ESP. Perol. (chap. Perol, perols; calderó, calderons; marmita, marmites; olla, olles.)

2. Payrola, s. f., chaudière.

En yfern arden 

On es la payrola.

Leys d'amors, fol. 29. 

Dans l'enfer ardent où est la chaudière.

(chap. Perola, peroles.)

3. Pairolier, s. m., chaudronnier.

Anc non ausi plus menut batre

Pairoliers ab IIII martels.

Roman de Jaufre, fol. 44. 

Oncques je n'ouïs plus menu battre chaudronniers avec quatre marteaux.

Del dimecres son... pairoliers. Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

Du mercredi sont... chaudronniers.

(chap. Perolé, perolés, perolera, peroleres : qui fa perols o peroles; calderes, calderé, olles, ollé, etc.)


Pal, s. m., lat. palus, pal, pieu, poteau, fût.

Pal, s. m., lat. palus, pal, pieu, poteau, fût.

Es tot entorn claus de fossatz

Ab lissas de fortz pals serratz.

Bertrand de Born: Be m play.

Est tout à l' entour clos de fossés avec palissades de forts pieux serrés.

Senher Gui, ad un pal

Degratz estre crematz.

T. de Gui et de Falcon: Falco.

Seigneur Gui, à un poteau vous devriez être brûlé.

Cant gardavon lo serpent pendut el pal, ells eron gueritz.

So es Jhesu Crist sus el pal de la crotz. V. et Vert., fol. 84.

Quand ils regardaient le serpent suspendu au poteau, ils étaient guéris.

C'est Jésus-Christ sur le fût de la croix.

- Sorte de mesure d'étendue.

Lo pal de la mesura d' Arle, del qual si fa la cana. 

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., som. 

Le pal de la mesure d'Arles, duquel se fait la canne. 

CAT. Pal. ESP. Palo. PORT. Pao. IT. Palo. (chap. Tocho, tochos; fusta, fustes.)

2. Paliza, s. f., palissade.

En Camartz non laysset clausura ni paliza

Que non fezes portar. V. de S. Honorat.

Le seigneur Camart ne laissa clôture ni palissade qu'il ne fît porter.

CAT. Palissada. ESP. Palizada. PORT. Paliçada, palissada. IT. Palizzata.

(chap. Empalissada, empalissades.) 

3. Palenc, s. m., fortification faite avec des palissades, redoute.

Fig. Mur e forsa e palenc

Fe de sen.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Mur et forteresse et redoute il fit avec jugement. 

ESP. (chap.) Palenque.

4. Paisselh, Paysel, s. m., pieu, échalas.

Un paysel mot en terra fermat. Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Un pieu moult affermi en terre.

Loc. fig. Malvestatz trelha,

E joys torn' en paisselh.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Méchanceté s'étend en treille, et joie tourne en échalas.

(chap. Estaca, estaques; puntal, puntals, fusta en punta; puntero.)

5. Paysso, s. m., piquet, pieu. 

Cordas e becas e paysso.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Cordes et crocs et piquets.

6. Paysheladar, v., échalasser.

Part. pas. Vit vol estre payshelada et femada.

(chap. La viña vol sé estacada (fixada en estaques) y femada (que se li fico fem).

Eluc. de las propr., fol. 225.

Vigne veut être échalassée et fumée.

7. Payshera, s. f., barrage, clôture.

Nile..., Dieus ordenant et fazent, deves la mar, payshera d' arena qu' el fa geyshir de ribas. Eluc. de las propr., fol. 151. 

Le Nil..., Dieu ordonnant et faisant, devers la mer, barrage de sable qui le fait sortir des rives.

(chap. Rebassa, barricada. Una passera es un puesto aon se pot passá, crusá lo riu, per ejemple la del Ulldemó a Beseit, se té que aná passán de bloc en bloc, com si foren pedres.)


Pala, s. f., lat. pala, pelle.

Piquas e palas e d' autres feramens. Philomena.

(chap. Pics y pales y datres ferramens o ferramentes.)

Piques et pelles et d'autres ferrements. 

Prenon palas et ayssadons. V. de S. Honorat.

Prennent pelles et hachettes.

(chap. Prenen pales y chapos : “eixadó, eixadons, aixadó, aixadons” o be destraletes, estraletes, destral o estral mes menuda.)

Fig. Confessio es la bona sirventa que purga ben lo ostal, e gieta tota la ordura deforas ab la pala de la lenga. V. et Vert., fol. 68. 

La confession est la bonne servante qui purge bien l'hôtel, et jette toute l'ordure dehors avec la pelle de la langue.

CAT. ESP. Pala. PORT. Pá. IT. Pala. (chap. Pala, pales. Tamé les dens incissives se diuen pales.)

2. Paleta, s. f. dim., palette.

Paleta pauca. Trad. d'Albucasis, fol. 65.

(chap. Paleta (poca) menuda.)

Petite palette.

CAT. ESP. PORT. Paleta. IT. Paletta. (chap. Paleta, paletes; paleta tamé se li diu al obré ofissial. Lo que no es ofissial o no té experiensia es menobré, menos + obré, se dedique a la menobra, minus opera. 

Pala menuda, paleta de colós per a pintá.)


Paladel, s. m., du lat. palatum, palais de la bouche.

D' aco bregatz lo paladel

E la lenga de vostre auzel.

E 'l paladel ne bregatz fort 

Del auzel, et aurez l' estort.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Frottez de cela le palais et la langue de votre oiseau.

Et frottez-en fort le palais de l'oiseau, et vous l'aurez sauvé.

2. Paladar, s. m., palais de la bouche.

Per movament del paladar, de las lavias, de la lenga. 

Leys d'amors, fol. 9.

Par mouvement du palais, des lèvres, de la langue. 

La cavitat del paladar. Eluc. de las propr., fol. 40. 

La cavité du palais.

CAT. ESP. PORT. Paladar. (chap. Paladá, paladar, paladás, paladars.)


Palafre, Palafrei, s. m., palefroi.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 121.

L' autr' ier cavalgava 

Sus mon palafre.

G. Figueiras: L' autr' ier. 

L'autre jour je chevauchais sur mon palefroi. 

Arnaudon, en ton palafrei, 

Me vai dire a mon seingnor lo rei. 

Guillaume de Berguedan: Ara mens que. 

Arnaudon, sur ton palefroi, va me dire à mon seigneur le roi.

Fig. Al prim l' era destriers

Et apres palafres.

Raimond de Miraval: Ben aia 'l.

D' abord je lui étais destrier et après palefroi.

ANC. CAT. Palafré. ESP. Palafrén. PORT. Palafrem. IT. Palafreno.

(chap. Palafrén, palafrens ; palafrené, palafrenés.)

(N. E. La RAE, https://dle.rae.es/palafr%C3%A9n, escribe:

Del cat. palafré, y este del lat. tardío paraverēdus 'caballo de posta', voz de or. celta.

1. m. Caballo manso en que solían montar las damas, y muchas veces los reyes y príncipes para hacer sus entradas.

Sin.: caballo, corcel, montura, cabalgadura.

2. m. Caballo en que va montado el criado de un jinete.

- Creo que en la RAE se tendría que investigar más, y no darle tanta coba al dialecto occitano catalán. Este libro - tomo 4 - que estoy editando estaba disponible en 1844.)


Palagrilh, s. m., pellegril, sorte d' instrument.

Ni pics ni palagrilh ni bos cuns brizadors. Guillaume de Tudela.

Ni pics ni pellegrils ni bons coins briseurs.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

domingo, 5 de diciembre de 2021

DVA, Borao, T

TABANQUE. n. Poyo o macizo levantado a la altura de una vara en las puertas de algunas tiendas, sobre todo en las abacerías.

TABARDA. n. Tunda.

TABELARIO. n. Atabalero, timpanista, voz anticuada: léese también tabelerio, tabularlo y taburario.

TABLA. n. Fondos públicos, sobre todo municipales.

TABLAJERO. a. Cortador público de la carne. - a. Practicante del Hospital. - n. Caballero de los que tiraban al tablado, juego que consistía en arrojar la lanza contra unas tablas atravesadas en palos derechos o cuairones, ganando premio el que hincaba la lanza en el tablado o el que lo pasaba de claro en claro, como puede verse en las Coronaciones de Blancas, el cual cita las reglas dadas para este juego por el fuero de Huesca de 1247.

TABLERO. c. Mostrador.

TABULLO. n. Se dice del que es rechoncho, fornido y torpe en sus movimientos: otros dicen tabollo.

TACA. p. Mancha.

TAFARRA. d. Atarre.

TAFURIA. n. Género de tributo: escribíase también tafurería.

TAJADERA. a. Compuerta para detener o desviar el agua.

TAJO. n. Tarea o trabajo abundante. - n. Sitio donde se ha de trabajar, y así se dice acudir al tajo. - a. Tajada, de ahí tome V., ese es buen tajo. (ña mol tall y poca tallada)

TAGÁN. n. El resto de tronco o vástago que queda en la vid cuando se le ha arrancado una parte: es voz local.

TALA. d. Tara.

TALA-CEBOLLAS. n. Insecto de los hemípteros.

TALAR. n. Ensuciar la ropa y aun cualquiera otra cosa. (tacar, tacá)

TALEGAZO. d. Costalada. (talecada, talegada)

TALEGUERA. n. Cereza de carne más dura que la ordinaria.

TALLA. a. Tara o tarja.

TALLADOR. n. En una carta-puebla concedida por los monjes de Beruela interviene el que desempeñaba ese cargo u oficio en el monasterio, año 1238.

TAMBORINAZO. n. Tamborilazo, tamborilada, caída, golpe. (tamborinada)

TANDA. n. El arriendo de finca urbana correspondiente a seis meses desde S. Juan a Natividad o viceversa. (El orden de riego con las chapas; demaná tanda pera comprá)

TANERÍAS, TAÑERÍAS. Tenerías.

TANGO. p. Tanganillo, tángano.

TANO d. Nudo en la madera.

TAÑADO. n. Boto sin pez, de que usan los pastores. (bota)

TAÑEDERO. n. Zanja que se hace de árbol a árbol cuando se quiere regar estos y no todo el campo en que están plantados.
TAÑERSE. n. Afeitarse; en algunas localidades.
TAPARA. a. Alcaparra, alcaparrón.

TAPIA. n. Se usa en la frase sordo como una tapia, para ponderar la extremada sordera de alguien.

TAPICES DE TIERRA. n. Alfombras, según Blancas en su Índice de vocablos aragoneses.
TAQUINERO. a. Jugador de taba.

TARDANO. c. Tardío. (préssec tardá vs primereng o primerenc)

TARDADA. n. El fin de la tarde, el anochecer. (al tardet)

TARDE. a. Las primeras horas de la noche.

TAREA. n. La de chocolate es generalmente la cantidad de cuarenta y ocho libras, si bien puede ser mayor o menor. En Castilla tarea es la obra que ha de hacerse en tiempo dado.

TARQUÍN. c. Cieno en el fondo de las aguas estancadas. (tarquí)

TARRANCAZO. TARRANCO. TARRANCHO. d. Garrancho.

TARTIR. n. Chistar, respirar: se usa siempre con negación, p.ej “cayó al suelo sin tartir” “le reprendió de manera, que le dejó sin tartir”. / (No tartí : no pará quieto)

TARUMBA. n. Se usa en las expresiones volverse uno tarumba etc., para manifestar que se le ha confundido, anonadado, mareado o aturdido.
TASTAR. d. Probar, gastar, catar.
TÁSTARA. a. Hoja gruesa del salvado.

TASTE. n. Acción de probar una cosa para conocer si gusta o está en sazón.

TASTINADO. n. Requemado, socarrado: la Academia admite la palabra tasto en sentido de mal sabor de las viandas pasadas o revenidas.

TASTURRO. n. Tostón, en la acepción quinta de la Academia.

TATO. a. El hermano menor.

TEJA DE AGUA. n. La cuarta parte de una fila, como en Navarra.

TEJEDERA. n. Insecto del orden de los hemípteros.

TEJUGO. n. Tejón. (teixó)

TELADA. n. Se dice de varias personas que son de una telada, para denotar que pertenecen a una misma banda, círculo o pandilla, o que conforman en gustos y opiniones.

TELERO. a. Cada palo en las barandas de los carros o galeras.

TEMA. n. Cuartilla de papel: es en este sentido femenino.

TEMPRANILLO. n. Fruto temprano; tempranilla uva temprana.

TENAJA. n. Tinaja: vemos usada aquella voz en Castillejo, edición de D. Ramón Fernández (que se supone ser Estala).

TENDERO. n. El que tiene tienda de aceite y vinagre y de algunos efectos comestibles y combustibles.

TENENCIA. n. Seguridad ante el juez o señor por enemigos o partes contendientes: voz anticuada.

TENTÓN (A). n. A tientas. (A paupóns, paupontes)

TERCENAL. a. Fascal de treinta haces.

TERCEROL. n. El que se distingue en la procesión de viernes santo por su túnica negra y su antifaz, que también usan los hermanos de la sangre de Cristo, y sobre todo los de la Orden tercera, de donde procede aquella palabra.
TERCIAR. c. Dar la tercera reja a la tierra. (después de mantornar, mantorná)

TERNA. n. El ancho de la tela; y así se dice "una sábana de dos ternas, un vestido de seis ternas."

TERNASCO. d. Recental.

TERNICES. d. Gusanillos que produce la carne cuando empieza a podrirse.
TERNO. n. Terna.

TERRETA. n. El país o la patria, a que uno se refiere cuando está ausente.
TERRETIEMBLO. n. Terremoto. - En Murcia terretremo, cuya palabra también se ve usada en las Ordinaciones de Pedro IV. (terratrèmol : terra + tremolar)

TERRIZO. n. Lebrillo: la Academia admite ese como adjetivo equivalente a térreo. TERUELO. a. Bolita en cuyo hueco va el nombre o número de los que entran en suerte. (Como el redolino, rodolí, redolí)
TERZÓN, TERZONA. a. Novillo de tres años.
TESTARRAZO. n. Trompazo, golpe: en Castilla testarada golpe con la cabeza.
TESTARRO. n. Mueble u objeto que, por estar viejo o incompleto, no tiene utilidad alguna. - n. Persona enfermiza o inútil que no está para ninguna empresa.
TESTIFICATA. a. Testimonio legalizado por escribano en que se da fé de alguna cosa.
TETAR. n. Mamar: en Castilla significa, al contrario, dar el pecho, lo mismo que atetar. - Raynouard cita estos versos tomados de un poema a la Magdalena:
Vi l' enfant estar
á la costa de sa maire,
e las tetinas tetar.
TETI-CIEGA. n. Se dice de la oveja u otra res inútil de una teta. (mamia)

TIBERIO. n. Bulla, escándalo, confusión, desorden.
TIEMBLO. n. Rama de cierto árbol, a propósito para los aros de los cuévanos.
TIERRA-BLANCA. n. La de sembradura, de cereales y toda la que no es de arbolado.
TIERRA-MORIEGA. a. La que perteneció a los moros.
TIMBA. n. Juguesca, comilona o cualquiera diversión tumultuosa: hemos leído esa voz en algún autor castellano contemporáneo.
TINTAR. n. Tomar tinta, mojar la pluma en tinta.
TINGLADO. d. Tablado que se arma alto y a la ligera.
TIÑA. n. Buena suerte, principalmente en el juego: voz familiar como su derivado tiñoso.
TIORBA. n. Vasija para recibir las aguas mayores y menores de los enfermos que no pueden incorporarse en la cama.
TIPITEAR. n. Andarse en dimes y diretes, barajarse de palabras: poco usado.
TIRETA. a. Tira de piel sobada que sirve para ajustar algunas prendas del traje. TITADA. d. Monería, acción afeminada, remedo impertinente.
TITO. n. Sillico.
TOBA. n. Cueva rasgada entre peñascos: viene a significar lo que la voz soba del Diccionario de Peralta.
TOBO. d. Hueco, mullido. (tou, tous, tova, toves)
TOCAPARTE. n. La porción que corresponde a cada uno de varios perceptores o habientes-derecho. - n. a la toca parte, modo adverbial que significa a prorrata o a partes iguales, según los casos.
TOCAR. n. Empezar a rastrear el galgo.
TOCATA. n. Sonata. -n. Tunda.
TOCINO. n. Cerdo, puerco.
TOCHAR. a. Cerrar la puerta con un palo redondo. (tocho : palo)
TOCHO. a. Cachiporra.
TOLLAGA. n. Planta, erizo: llámase también toyaga.

TONGADA. c. Capa de tierra. - d. Paja alternada con fruto. - n. en una tongada, de una vez.
TONI. n. Estúpido, tonto, insustancial.
TONTÍN-TONTEANDO. n. Haciendo la desecha, afectando bonhomía, obrando a lo simple. - Hay maneras parecidas en otros verbos, como cogín-cogeando, malín-maleando, a cuyo aire hemos leído en francés, “clopin clopant, cahin caha, etc."
TONTÓN. n. Aumentativo de tonto, que no incluye la Academia y que leemos en las décimas contra el P. Isla (Véase asnada), en donde se dice
que no es lo mismo tontón,
que no es lo mismo panarra,
satirizar a Navarra,
que predicar a Aragón.
TONTUSCO. n. Despectivo de tonto.
TOÑA. d. Pan grande.
TOÑINA. n. Paliza, zurra, tunda.
TOQUITEAR. n. Diminutivo o atenuante de tocar, aunque a veces tiene carácter de frecuentativo. (Dejad de toquitiar o toquitear a la moza)
TORMO. d. Terrón de tierra o azúcar. (Piedra muy grande, Valdeltormo)
TORNIZO. n. Castrón, mardano o padre mal castrado.
TORNO. n. El que sirve en los carruajes para dificultar su movimiento en las bajadas.
TORRE. p. Quinta, granja, carmen, casa de recreo en el campo.

TORTA CAÑADA. n. Panecillo. (cañada : guitarra a Beseit, pa en oli de oliva)

TORTERA. n. Vasija de barro en que se sirve la sopa, los asados y aun las verduras y otras viandas: en Castilla tiene significación mucho más concreta. (hortera, ortera)

TORZALILLO. n. Torzal delgado, torzadillo.

TOZA. a. Chueca o trozo que queda a la raíz del tronco.

TOZAL. a. Monte, collado, lugar algo eminente. (tossal del rey, dels tres reys)

TOZAR. a. Topar, o dar el carnero con la cabeza. - a. Porfiar neciamente. (tossá; tosso, tosses, tosse, tossem o tossam, tosséu o tossáu, tossen)

TOZOLADA, c. Tozolón, golpe en la cabeza. (tossolada; estossolás, tossoló)

TOZUDO. c. Testarudo, terco, obstinado, tenaz. (tossut, tossuda)

TRAGACANTOS. n. Alquitira, tragacanta.

TRALLO. d. Cuartón.

TRANCADA. a. Trancazo.

TRANCO. n. Se usa en la frase a trancos o barrancos, que significa lentamente, con trabajo, con dificultad, echando mano de todo arbitrio. (a trancas y barrancas)
TRANZA. a. Trance o remate en lo vendido a pública licitación.

TRANZAR. a. Rematar.

TRAPAL. d. Paño tendido al pie del olivo para recoger en él la aceituna que se arranca. (borrassa, borrasses)

TRAPALETA. n. Diminutivo de trápala. - n. Persona que charla demasiado.
TRAPERA. n. Herida de más anchura que peligro.

TRASCA. d. Pellejo grande de buey.

TRASCOLAR. d. Trasegar. (trascolá, trassegá; beure vi)

TRASCÓN. d. Pescuño, o cuña para apretar la reja, la esteva y el dental. TRASMUDAR. a. Trasegar. (trasbalsá)

TRASPONTINES, a. Colchones: usa entre otros esta palabra Fabio Climente en sus Escarmientos de Jacinto.

TRATADORES. n. Los Diputados nombrados por cada brazo para conferenciar entre sí y con el rey sobre los puntos allí tratados y que habían de recibir su aprobación y sanción definitiva.

TRASMUDADOR. n. El que se dedica al oficio de trasegar.

TRASMUDAR. a. Trasegar.

TRASNOCHAR. n. Hurtar.

TRAVIESA. n. Paradero de tablas, estacas, cañas etc. para contener o desviar el agua.

TRAZAS. n. Sustantivo aplicado, siempre en plural, al hazañero que es todo apariencias: úsase también en sus diminutivos trazillas y tracetas.

TRAZO. n. Despojo de res perdida.

TRECÉN. n. Se dice del madero que tiene 26 palmos o poco más de longitud. (13+13)
TREMEDAL. d. Páramo, montes despoblados. (Orihuela del Tremedal, Teruel)

TREMONCILLO. d. Tomillo. (timó)

TRENA. d. Trenza. - a. Bollo o pan de esa figura. - n. meter en trena, sujetar a uno, reducirle a razón. (trena de Almudévar; trena, trenes de pel)

TRENCHA. d. Pretina.

TRENQUE. n. Postigo: así hemos visto explicada la etimología de la calle que conserva aquel nombre en Zaragoza.

TRENZADERA. a. Cinta de hilo.

TREUDERO. n. Lo que está sujeto al pago de algún treudo o canon.

TREUDO. n. Pensión anual, de suyo irredimible, en reconocimiento directo de una cosa dada en tributación o enfiteusis. La Academia, que en 1822 le daba equivocadamente la significación de catastro, en las últimas ediciones define mejor, aunque no del todo bien, tributo o canon enfitéutico. (treuda)

TREZNAR, a. Atresnalar.

TRÍA. n. Huella o carril que abren en los caminos las ruedas de los carruajes.
TRIADO. n. El camino que tiene trías. - n. Camino muy frecuentado. - n. Asunto o materia que se han desenvuelto muchas veces, y en este sentido es sinónimo de trillado. (camí mol trillat)

TRIAR. n. Formar carril o tría. - n. triarse, torcerse o agriarse algún plato de leche.

TRIBUNAL. n. El de los diez y siete, formado del seno de los cuatro brazos, juzgaba a los lugartenientes y curiales.

TRIBUTACIÓN. a. Enajenación de bienes raíces que transfiere el dominio útil, pagándose por el directo cierto treudo. - d. Reconocimiento de los límites concedidos a la mesta.

TRIBUTAR. a. Poner mojones en los límites señalados a la mesta.

TRIBUTO. a. Catastro.

TRIFULCA. n. Gran bulla, diversión, contienda, inquietud o movimiento.

TRINCAR. a. Saltar, correr, dar muestras de contento.

TRÍNGOLA. d. Campanilla de cabestro.

TRÍPLICA. a. Réplica a la segunda contradicción de la parte contraria.

TRIPLICAR. a. Responder en juicio a la dúplica o segunda contradicción. TROMPICHÓN. d. Perinola. (trompina)

TRONADOR. n. Juguete de los muchachos, que consiste en un pliego de papel cuyos pliegues se sueltan de pronto y producen una detonación. (troná : tronar)

TRONZADO. Cansado, tullido, a consecuencia de una marcha penosa. (tronsat)
TRONZARSE. n. Resentirse, fatigarse por el demasiado ejercicio. (tronsás)

TRUCAR. d. Golpear a la puerta. (En catalán también se usa para llamar  por teléfono)

TRUCO. n. Úsase en la frase como si dijeras truco y en sus equivalentes, para indicar que una persona no consigue nada de otra. - n. Esquilón quo se pone al macho cabrío de mejor apariencia, para que sirva, con los que llevan los cañones, como guía del rebaño.

TRUJAL. a. Lagar. (Lo trull, los trulls)

TRUJALETA. a. Vasija para recibir el vino del lagar o las cubas.

TRUQUETA. n. Esquila o truco de menor volumen, que suele ponerse a algunas ovejas.

TÚBERAS, TÚFERAS. d. Especie de criadillas de tierra. (trunfa, trunfes; trufa, trufas)

TULLINA. n. Tunda, Tollina.

TUMBARRO. n. En unas apasionadas octavas contra las Conclusiones de Economía política, sostenidas en 1785 bajo los auspicios de la Sociedad aragonesa, se lee "Genovesi el tumbarro y otros tales" en significación de mandria u otra parecida.

TURRA. n. Ave que frecuenta la laguna de Gallocanta y que Asso llama desconocida.