Mostrando las entradas para la consulta teníen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta teníen ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

domingo, 8 de septiembre de 2024

Pec - Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar

 

Pec, s. m., lat. peccatum, faute, manquement.

Vas lieys no farai pec.

Guillaume de Saint-Gregori: Razo e dreit.

Vers elle je ne ferai de faute.

De totas er la plus vertadera, 

E per re no i trobaretz pec.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De toutes elle sera la plus véridique, et en rien vous n'y trouverez faute.

Adv. comp. Segon qu'es homs, ses pec morra;

Segon que es Dieus, suscitara.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Selon qu'il est homme, il mourra sans faute (assurément); selon qu'il est Dieu, il ressuscitera.

2. Peca, Pecha, s. f., faute, manquement.

Mostra las pecas que fan alqu. Leys d'amors, fol. 94. 

Montre les fautes que font aucuns. 

IT. Pecca.

- Amende, impôt.

Si... no pagava, per si e per son bestiar, la pecha e el gatge al senhor.

Cout. de Condom. 

S'il... ne payait, pour soi et pour son bétail, l' amende et le gage au seigneur.

Non es tengut de paguar pecha.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 256. 

N'est pas tenu de payer amende. 

ESP. Pecha. PORT. Pécha.

3. Peccat, Pechat, s. m., lat. peccatum, péché, faute, désobéissance.

Zo sun bon omne qui an redems lor peccaz. Poëme sur Boèce. 

Ce sont bons hommes qui ont racheté leurs péchés. 

Si per so m fai mal, 

Pechat fai criminal.

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Si pour cela elle me fait mal, elle fait péché criminel.

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10. 

Le second péché contre le Saint-Esprit. 

El a los set peccatz mortals.

(chap. Ell té los set pecats mortals.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Il a les sept péchés mortels. 

ANC. FR. E fu lur péschied mult forment granz. 

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 3. 

Ah! sire, vous feriez péchiet. Li Gieus de Robin et de Marion.

CAT. Pecat. ESP. Pecado. PORT. Peccado. IT. Peccato.

(chap. Pecat, pecats.)

4. Peccaire, Pechadre, Peccador, s. m., lat. peccator, pécheur, délinquant, coupable.

Pos que tal patz podes faire, 

Que atendes doncx, peccaire?

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu peux telle paix faire, qu' attends-tu donc, pécheur?

Toz pechadres es ergolios. Trad. de Bède, fol. 35.

Tout pécheur est orgueilleux.

On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Où les pécheurs prendront fin.

Als peccadors donatz via e conort.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Aux pécheurs vous donnez voie et encouragement. 

Adjectiv. Volon tan argen,

Qu'hom peccaire fan cast e mon. 

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

Ils veulent tant argent, que l'homme pécheur ils font chaste et pur.

Al segle ai fayt mon plazer 

Tan qu'en sui de trop peccaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

Au monde j'ai fait mon plaisir tant que j'en suis de beaucoup coupable.

ANC. FR. Un poure pécherre ala dire à la contesse de Poitiers.

Joinville, p. 126. 

Combien qu'il ait esté desloiaus et péchierres.

Jehan de Meung, Test., v. 946.

Atendirent li pécheor que il perdissent mei.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118.

CAT. ESP. Pecador. PORT. Peccador. IT. Peccatore. 

(chap. Pecadó, pecadós.)

5. Peccairitz, Peccayritz, Pechairitz, s. f., lat. peccatrix, pécheresse, délinquante, coupable.

Tal perdo quon ac la peccairitz, 

Prec que 'l fassa la Trinitatz.

R. Menudet: Ab grans dolors. 

Tel pardon comme eut la pécheresse, je prie que lui fasse la Trinité.

D' aquesta lassa peccayritz. V. de S. Honorat.

De cette malheureuse pécheresse.

Adjectiv. Una tozeta peccairitz. V. de S. Honorat. 

Une jeune fillette pécheresse.

Arma pechairiz plaing sos mals. Trad. de Bède, fol. 50. 

Ame (âme) pécheresse déplore ses maux.

CAT Pecadora. ANC. ESP. Pecatriz. ESP. MOD. Pecadora. PORT. Peccadora. IT. Peccatrice. (chap. pecadora, pecadores.)

6. Pecados, adj., pécheur.

Aquesta vita pecadosa. Carya Magalon., p. 42.

Cette vie pécheresse.

7. Peccar, Pequar, v., lat. peccare, pécher, faillir, désobéir.

Que m perdones s'ieu falh ni pec.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Que vous me pardonniez si je faux et pèche. 

Car peccas y mortalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car tu y pèches mortellement.

Autres pequeron pus greu que tu, e visqueron pus longamen.

Declaramens de motas demandas. 

D' autres péchèrent plus grièvement que toi, et vécurent plus longuement.

Loc. Cant auzels fui

So que pecca a penre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand l'oiseau fuit ce qu'il faut à prendre. 

ANC. FR. Péchied ai en ço. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 19. 

CAT. ESP. Pecar. PORT. Peccar. IT. Peccare. 

(chap. Pecá: peco, peques, peque, pequem o pecam, pequéu o pecáu, pequen; pecat, pecats, pecada, pecades.)


Pecorin, adj., lat. pecorinus, pécorin, de menu bétail.

Carns... porcina et pecorina es melhor rausta. 

Entre totas carns pecorinas.

Eluc. de las propr., fol. 233 et 252.

Viande... de porc et de menu bétail est meilleure rôtie.

Entre toutes viandes de menu bétail.

(ESP. Pécora : oveja; IT. Pecora. Chap. pécora, pécores: ovella, ovelles. Se sol di de forma despectiva, mala pécora.)

2. Pec, adj., lat. pecus, sot, stupide, nigaud, niais, borné, pécore

Non es hom tan pecs, sol ben ames, 

Que no 'l menes Amors a valent port. 

G. Riquier: Fis e verays. 

Il n'est pas homme si sot, seulement que bien il aimât, qu'Amour ne le menât à bon port.

Plus pecs qu' efans que teta.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Plus niais qu'enfant qui tette.

Tenh dona trop per pegua, 

Can suefre qu' en lieys entenda.

E. Cairels: Era non vei. 

Je tiens dame pour fort sotte, quand elle souffre qu'il s'affectionne à elle.

Non o crezatz, ni ayatz tan pec sen.

P. Cardinal: De sels qu' avetz. 

Ne le croyez pas, ni n' ayez sens si borné. 

Sas peguas intensios. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Ses sottes intentions.

Sa pegua captenensa 

No 'l deuriatz tant esquivar. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Sa conduite stupide vous ne devriez pas tant lui épargner.

Sel qu' es pecx no ve de cor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Celui qui est niais ne voit de coeur.

Substantiv. Amor fai ...

E 'l fol savi, e 'l pec conoissedor.

Aimeri de Peguilain: Cel que s'irais.

Amour fait... et le fou sage, et le niais connaisseur. 

Ab los pecx lo truans se rescon. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Avec les pécores le fourbe se cache.

Perdon lur, que ieu t' en prec, 

Que no sabon que fan, li pec.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pardonne-leur, vu que je t'en prie, vu qu'ils ne savent ce qu'ils font, les stupides.

CAT. Pech. (chap. Carlos Rallo Badet; sompo, tonto, gilipolles, atontat, capsot, cap de soca, estúpit, cap de suro.)

sompo, sompa

3. Pegueiar, v., niaiser, divaguer, déraisonner.

Guilhem, be us aug pegueiar.

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Guillaume, bien je vous entends divaguer.

4. Pegament, adv., niaisement, sottement, bêtement.

Aug pegament lauzar.

G. Riquier: Ab pauc.

J'entends sottement louer.

ANC. CAT. Pegament. (chap. Tontamen, sompamen, atontadamen, estúpidamen.)

5. Pegueza, s. f., niaiserie, sottise, bêtise.

Qui pus o vai seguen,

Ades creys sa pegueza.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Qui plus va cela suivant, incessamment croît sa sottise.

Cobezez' e paors,

Guiscozi' e pegueza.

Nat de Mons: Sitot non.

Convoitise et peur, ruse et sottise.

ANC. CAT. Peguesa, peguea.

(chap. Tontina, tontería, assompamén, atontamén, estupidés.)


Pecunia, Peccunia, s. f., lat. pecunia, argent, pécune. 

El non quer guiardo en las divinas chausas, ni alcuna peccunia ni vana gloria. Trad. de Bède, fol. 66.

Il ne cherche pas profit dans les choses divines, ni aucun argent, ni vaine gloire.

Extorsion de pecunias. Statuts de Provence. BOMY, p. 9. 

Extorsion d' argents. 

ANC. FR. Si le trésor de Romme estoit desgarni de pécune, chacun bailloit librement le sien. Œuvres d'Alain Chartier, p. 426.

Si grant pécune en or, argent et joyaux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 303.

ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Pecunia. (chap. Pecunia, pecunies : perres, dinés, ya que les ovelles teníen un gran valor.)

2. Peculi, s. m., lat. peculium, pécule.

Lo peculis, so es aquel avers del filh que es partitz del aver del paire.

Del peculi del serv, si el avia peculi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 26 et 27.

Le pécule, c'est cet avoir du fils qui est séparé de l'avoir du père.

Du pécule de l'esclave, s'il avait pécule.

CAT. Peculi. ESP. PORT. IT. (chap.) Peculio.

3. Pecuniari, Peccuniari, adj., lat. pecuniarius, pécuniaire.

Certas obs es que sia causa pecuniaria, so es causa en rancura d' onor o d' aver. Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Certes il est besoin que (ce) soit cause pécuniaire, c'est-à-dire cause en récrimination de domaine ou d'avoir.

Per causa civil o peccuniaria..., cas civil o pecuniari. Cout. de Condom.

Pour cause civile ou pécuniaire..., cas civil ou pécuniaire.

CAT. Pecuniari. ESP. PORT. IT. Pecuniario.

(chap. Pecuniari, pecuniaris, pecuniaria, pecuniaries.)

4. Pecunios, adj., lat. pecuniosus, pécunieux, fortuné.

Tan rix ni tan pecunios. Leys d'amors, fol. 38.

Si riche et si pécunieux.

ANC. CAT. Pecunios. PORT. IT. Pecunioso. 

(chap. Pecuniós, pecuniosos, pecuniosa, pecunioses; afortunat, afortunats, afortunada, afortunades; ric, rics, rica, riques.)

5. Peccunial, adj., pécuniaire.

Totz los crims corporals o peccunials punidors.

La pecunial pena en autra pena mudar. Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

Tous les crimes corporels ou pécuniaires punissables.

Changer la peine pécuniaire en autre peine.

ANC. ESP. Pecunial. IT. Pecuniale. (chap. Pecunial : pecuniari.)

6. Peccunialmen, adv., pécuniairement.

Lo colpable peccunialmen condempnatz.

(chap. Lo culpable pecunialmen condenat : a pagá una multa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 51.

Le coupable pécuniairement condamné.

IT. Pecunialmente. (chap. pecunialmen.)


Pedagoc, s. m., lat. paedagogus, pédagogue, précepteur. 

Alqu mot... ressemblan lo lati... coma... fixios, pedagocs.

Leys d'amors, fol. 68. 

Aucuns mots... ressemblent au latin... comme... fiction, pédagogue.

Tenen se per pedagoc o per maestre de Colrradi, nebot del avan dich Frederic. Cat. dels apost. de Roma, fol. 191. 

Se tenant pour pédagogue ou pour maître de Conradin, neveu de l'avant-dit Frédéric.

CAT. Pedagog. ESP. PORT. IT. Pedagogo. 

(chap. Pedagogo, pedagogos, pedagoga, pedagogues.)


Pegner, Penher, Peinher, Pencher, v., lat. pingere, peindre, enluminer.

Per que penho li penhedor 

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent août en manière de batteur.

Peinh sos peilhs cum s' er' auras.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Peint ses cheveux comme s'il était blond. 

La colors no i es meza 

Pegnen, ans sobra freschesa 

De roza de mai.

Un troubadour anonyme: Pres soi ses.

La couleur n'y est pas mise en peignant, mais elle surpasse fraîcheur de rose de mai.

Car sol se sap peingner et affaichar.

Sordel: Lo reprouviers (reproviers).

Car elle sait seulement se peindre et farder.

De las domnas que s van penhen.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Des dames qui vont se peignant. 

Fig. Lo dous temps que colora e penh. 

A. Daniel: Ab plazer. 

Le doux temps qui colore et peint. 

Substantiv. Si per penher ni per forbir 

Podion pus joves tornar. 

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Si par le peindre et par l'orner elles pouvaient plus jeunes redevenir. Prov. Qui ben penh, ben ven.

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Qui peint bien, vend bien. 

Part. pas. Ar intret en las cambras qu'eran penchas am flors.

V. de S. Honorat. 

Immédiatement il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs.

Quan s' an pencha lur cara.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Quand elles ont peint leur face. 

CAT. ESP. PORT. Pintar. IT. Pingere. 

(chap. Pintá, pintás: yo me pinto, pintes, pinte, pintem o pintam, pintéu o pintáu, pinten; pintat, pintats, pintada, pintades.)

2. Pinturar, Picturar, v., peindre, colorier, orner. 

Part. pas. Fier Richart sus l' escut qu' es totz d' aur pinturatz.

Roman de Fierabras, v. 3568.

Richard frappe sur l'écu qui est tout peint d'or. 

De diversas colors picturada. Eluc. de las propr., fol. 135. 

Peinte de diverses couleurs.

ANC. FR. Dusc'à la chambre que d'or peinturé.

Roman d'Aubri. Bekker, p. 159.

(chap. Pintá.)

3. Peintura, Pinctura, Pictura, Penchura, s. f., lat. pictura, peinture, fard, simulacre, apparence, portrait.

Aissi com mais prez hom laida peintura,

Quant es de luenh que quant es pres vengutz.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Ainsi comme l'homme prise davantage laide peinture, quand il est de loin que quand il est venu auprès. 

Si el i fet peinturas. Trad. du Code de Justinien, fol. 17. 

S'il y fit des peintures. 

Pels Egiptias fo... trobada pictura.

Ja que alcunas pincturas sio de tot messongieras.

Eluc. de las propr., fol. 267. 

Par les Égyptiens fut... trouvée peinture. 

Bien qu'aucunes peintures soient du tout mensongères. 

Totas las emages e las penchuras dels sanhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 92. 

Toutes les images et les peintures des saints. 

Prov. Tal bad' en la penchura,

Qu' autre n' espera la mana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Tel bâille à la peinture, qu'un autre en attend le résultat. 

CAT. ESP. (pintura) PORT. Peintura. IT. Pintura, pittura.

(chap. Pintura, pintures.)

Lo niu

4. Peingneson, s. f., peinture, fardement, action de s'appliquer du rouge.

Que n' aian XX (anz) de peingneson. 

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Qu'elles en aient vingt (ans) de fardement.

5. Peing, Penh, s. m., lat. pigmentum, peinture, fardement, fard.

Ad aisso non puesc penh 

Ni dauramen trobar.

G. Riquier: Segon qu' ieu. 

A ceci je ne puis trouver peinture ni dorure. 

Nos tollez lo peing a tort.

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Vous nous ôtez le fard à tort.

6. Pintor, Pictor, s. m., lat. pictor, peintre.

Bernard Martin lo pintor.

B. Martin: Companho.

Bernard Martin le peintre.

Pictors so ditz qui fan ymaginas et figuras. Eluc. de las propr., fol. 267.

Sont dits peintres ceux qui font images et figures.

CAT. ESP. PORT. Pintor. IT. Pintore, pittore.

(chap. Pintó, pintós, pintora, pintores.)

7. Penheire, Pinheyre, Pencheyre, Penhedor, Penhidor, Pinhedor, s. m.,

peintre, enlumineur.

Dizen de bon pinheyre o escriva, que ha bona ma.

Utils so a escrivans et pinhedors.

Eluc. de las propr., fol. 48 et 239. 

Disent de bon enlumineur ou écrivain, qu'il a bonne main.

Sont utiles aux écrivains et enlumineurs.

Si com li penhidor 

Coloro so que fan.

Amanieu des Escas: El temps.

Ainsi comme les peintres colorent ce qu'ils font. 

Per que penho li penhedor

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent Août en manière de batteur.

ANC. FR. Miex ressemble Bertain que ne peindroit peignière.

Roman de Berte, p. 21.

8. Pinzel, s. m., pinceau.

Color fresca ab cabeil saur, 

Et anc non obret de pinzel.

P. Vidal: Pois ubert. 

Couleur fraîche avec cheveu blond, et oncques elle ne se servit de pinceau. 

CAT. Pinsell (pinzell). ESP. PORT. Pincel. IT. Pennello. 

(chap. Pinsell, pinsells; pinsellet, pinsellets.)

9. Pencha, s. f., peinture, encre.

Que li porte ...

Tantost pencha e pargami. V. de S. Alexis. 

Qu'il lui porte... aussitôt encre et parchemin.

(chap. Tinta, tintes.)

10. Picturatiu, adj., picturatif, propre à peindre, à orner.

Fig. De la terra renovelatiu et picturatiu.

Eluc. de las propr., fol. 134. 

De la terre renouvellatif et picturatif.

11. Depenher, Despenher, v., lat. depingere, dépeindre, peindre, dessiner.

Cet que depeis la bestia non es faillitz. 

Marcabrus: Soudadier per. 

Celui qui dépeignit la bête ne s'est pas trompé.

Loc. fig. Be s deu gardar qui a drutz se depeis, 

Per cals obras deu domna esser conquista. 

V. de Bertrand de Born.

Bien se doit regarder qui en amant se dessine, par quelles œuvres dame doit être conquise. 

Part. pas. Entr' ellas doas depenh sun l' eschalo. Poëme sur Boèce.

Entre elles deux sont peints les échelons. 

Aquest albre lo qual vezetz aissi depenh. Brev. d'amor, fol. 4. 

Cet arbre lequel vous voyez ici peint.

Fig. Anc no vi cors miels talatz ni despeinhs

Ad obs d'amar.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Oncques je ne vis corps mieux taillé ni dessiné au besoin d'aimer. 

IT. Dipingere.


Peich, Peit, Piech, Piet, Pieit, Pit, s. m., lat. pectus, poitrine, estomac. Voyez Denina, t. II, p. 300.

Blanc peich, ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine, avec dure mamelle.

Está plorán. No té mamelles.

Lo peitz e 'l ventre e 'ls braguiers.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

La poitrine et le ventre et les brayers.

Per costatz e per piechz manta lansa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Par côtés et par poitrines mainte lance. 

Vos ferian pel pieitz e pel mento.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Vous frappaient par la poitrine et par le menton.

Pitz, tetinas e trezas e mentos.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Poitrines, tétons et tresses et mentons.

ANC. FR. La vache avec gros pect que son veau tendre tire. 

P. Hegemon, p. 7.

Son cief encline sor son pis. Roman del conte de Poitiers, v. 260.

CAT. Pit. ESP. Pecho. PORT. Peito. IT. Petto, peito.

(chap. Pit, pits; pitral, pitrals; pitralera, pitraleres; mamella, mamelles.)

Lexique roman; Dur – Perdurablamen

2. Pege, s. m., poitrine, estomac.

Tal colp li det sotz pege, 

C' a pauc no 'l parec fetge. 

Guillaume de Berguedan: Chanson ai.

Tel coup lui donna sous poitrine, que peu s'en fallut que ne lui parût le foie.

3. Peitrina, Pectrina, s. f., poitrine.

Mento e gola e peitrina

Blanca com neus e flors d' espina.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Menton et gorge et poitrine blanche comme neige et fleur d'épine.

Una cros roia sobre la pectrina. Carya Magalon., p. 51.

(chap. Una creu roija sobre 'l pit.)

Une croix rouge sur la poitrine.

ANC. FR. Percent lur cors e lur pétrines. Marie de France, t. II, p. 450.

4. Peitral, s. m., lat. pectoralis, poitrail.

Denan al peitral 

Bels sonalhs tragitatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées. 

Trombas, tabors, sonaills, genz e peitrals.

Aicart del Fossat: Entre dos reys.

Trompettes, tambours, sonnettes, engins et poitrails.

CAT. Pitral. ESP. Petral (pecho). PORT. Peitoral. IT. Pettorale. 

(chap. Pitral, pitrals; adj. pectoral, pectorals : del pit.)

5. Espectar, v., lat. expectorare, expectorer.

Ieu gieti foras et espec 

De mon cor.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz. 

Je jette hors et expectore de mon coeur. 

CAT. ESP. PORT. Expectorar. (chap. Expectorá: expectoro, expectores, expectore, expectorem o expectoram, expectoréu o expectoráu, expectoren; expectorat, expectorats, expectorada, expectorades.)


Peilla, Pelha, s. f., lat. spolia, peille, guenille, linge, haillon.

Pot anar d'una peilla nutz.

Marcabrus: Al prim.

Il peut aller dépouillé d'une guenille.

Aus, tu que as draps e pelhas,

E vezes de freg vermelhas

Las gens.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Entends, toi qui a vêtements et linges, et vois de froid les gens vermeilles.

Fig. Par qu' es peilla

Lo segnor d' Ancavel.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Il paraît qu'est peille le seigneur d' Ancavel.

(chap. Pellissa, pell de animal pera vestís, pellisses.)

2. Sarpelheira, s. f., serpillière, grosse toile.

Ni que ja 'nport mas una sarpelheira.

Pierre de la Mula: Ja de razon. 

Ni que jamais il emporte excepté une serpillière.

ANC. CAT. Sarpallera. CAT. MOD. Xarpallera. ESP. Arpillera. 

(chap. Sarpillera, sarpilleres : teixit basto de estopa, per ejemple per a fé sacs.)

3. Espeillar, v., dépouiller, déshabiller, renoncer.

Fig. Ben es fols qui no s' espeilla

El segle que d' engan tuoilla.

Marcabrus: Bel m' es can.

Est bien fou qui ne renonce au siècle qui souille de tromperie.

4. Expoliatio, s. f., lat. spoliatio, spoliation, délivrance.

Per far l' expoliatio,

Dissendet Jhesus, quan mortz fo.

Brev. d'amor, fol. 174. 

Pour faire la délivrance, Jésus descendit, quand il fut mort. 

ESP. (Expoliation) Expoliación. IT. Spogliagione. 

(chap. Expoliassió, espoliassió, expolio, expoliassions, espoliassions, expolios.)

5. Espoliar, v., lat. spoliare, dépouiller, spolier.

Espoliero la glyeia de San Peyre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.

Spolièrent l'église de Saint-Pierre. 

Part. pas. fig. Los bes e 'ls mals, ses totz retenemens,

Tro el nasquet e fon martiriatz, 

Don l' aunitz locx remas espoliatz.

A. Brancaleon: Pessius pessans.

Les biens et les maux, sans aucunes restrictions, jusqu'à ce qu'il naquit et fut martyrisé, de quoi le lieu honni demeure dépouillé.

CAT. Espoliar. ESP. Expoliar. PORT. Espoliar. IT. Spogliare.

(chap. Espoliá, expoliá: expolio, expolies, expolie, expoliem o expoliam, expoliéu o expoliáu, expolien; expoliat, expoliats, expoliada, expoliades; despullá : “despojá”.) 

8. Despuelha, s. f., dépouille, vêtement, livrée.

Joys ab amar cabaleya,

E s veston d' una despuelha.

G. Rudel: Lanquan lo temps.

Joie gouverne avec aimer, et ils se vêtissent de même livrée.

IT. Spoglia. (chap. Despulla, despulles : pell de serp.)

7. Despoillament, Despulhament, s. m., dépouillement.

Despoillament de borsa. Doctrine des Vaudois.

Dépouillement de bourse.

E 'l despulhament del cors de la carn.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Colossiens.

Et le dépouillement du corps de la chair.

(chap. Despullamén, despullamens : “despojamén, despojamens”.) 

8. Despuelh, s. m., dépouillement.

Loc. El cap en son remas mains en despuelh.

P. Vidal: Quor qu'om.

Au chef en sont demeurés maints en dépouillement.

ESP. PORT. Despojo. (chap. Despulla, despulles : “despojo, despojos”.)

9. Despolhador, s. m., spoliateur, voleur.

Despolhadors noytals de ostals et de camps.

Priv. concedé par les Rois d'Angleterre, p. 17. 

Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs. 

ESP. PORT. Despojador. IT. Spogliatore. 

(chap. Expoliadó, despulladó, “despojadó”, expoliadós, despulladós, expoliadora, despulladora, expoliadores, despulladores.)

10. Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar, v., dépouiller, déshabiller.

Que lo malvays hom despuylles,

E 'l tolgues l' habit de mongia.

V. de S. Honorat. 

Que le mauvais homme il dépouillât, et lui ôtât l'habit de monachisme.

Cobezeza de gazanhar e de despolhar son companho. V. et Vert., fol. 17.

Convoitise de gagner et de dépouiller son compagnon.

Huey vos ai vist laiamen despolhar. Passio de Maria.

Aujourd'hui je vous ai vu laidement dépouiller.

Loc. Genser no s vest ni s despoilla.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Plus belle ne se vêtit ni se déshabille.

Ans qu' els cim reston de brancas 

Sec, ni s despuelhon de fuelhas.

A. Daniel: Ans qu' els.

Avant que les cimes des branches restent sèches, et se dépouillent de feuilles.

Substantiv. Entr' el despulhar e 'l vestir.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Entre le dépouiller et le vêtir.

Part. pas. Despolhada de totz bes. V. et Vert., fol. 82.

Dépouillée de tous biens.

CAT. Despullar. ESP. (desnudar) PORT. Despojar. IT. Spogliare.

(chap. Despullá, despullás; “despojá, despojás”: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)