champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
domingo, 26 de abril de 2026
Romanin, Romani (romé, romés; romero)
lunes, 23 de junio de 2025
romé y timó?
- Mira fill, los dits de la ma se diuen: dit gros, índice, romé, timó y dit menut o meñique.
Rosmarinus officinalis, conocida popularmente como romero en España, es una especie del género Rosmarinus perteneciente a la familia Lamiaceae, cuyo hábitat natural es la región mediterránea.
Thymus o tomillo, timó en chapurriau, es un género con alrededor de 215 a 350 especies de hierbas y subarbustos perennes de la familia de las Lamiáceas (antes, Labiadas).
Son nativas de las regiones templadas de Europa y Asia, África del Norte y Groenlandia.
Varios miembros del género, son plantas aromáticas entre los cuales el más conocido y especie tipo es Thymus vulgaris que se cultiva como condimento, planta medicinal y planta ornamental.
domingo, 28 de julio de 2024
4. 2. De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.
Capítul II.
De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo. Se descubrix un gran secret.
Pos siñó, aixó porte lo seu camí, pero mol depressa, a escape, a tota mecha. Per supost que lo lectó sempre haurá pensat que lo llibre se teníe que acabá; pos be, u séntigue o no, corre cap al seu final, y sen va a ressibí y tancá l'arco; y si un atre portal es, lo veu ya doblegat y buscanse los dos caps pera tocás y quedá fet un sírcul perfecte. O de un atre modo, aquí lo tossal y aquí lo escomensamén de la baixada.
Están un día senán Pedro Saputo va arribá un criat de Juanita en una carta a la que li suplicabe aniguere cap allá inmediatamen, pos li fée falta, y que procurare arribá entre les nou y onse del matí. Ere lo primé favor, la primera mersé, la primera grassia y firmesa que li demanáe aquella vella amiga, a la que com a Paulina, ya sap lo lectó que no podíe ell negá res, pero cridanlo tan a propósit y en tanta urgensia, del sementeri se haguere eixecat pera servila. Sen va aná cap allá, pos, y va prepará la jornada de modo que va arribá a la hora prevista. Va trobá a Juanita vestida de dol, encara que al semblán va vore que ere per los vius y no per lo mort. Y en efecte, li va di que qui se habíe mort pera descans de tots, de un benéfic tabardillo, ere la seua bona y gloriossíssima sogra, dona (va afegí) de la rassa de les arpíes o germana de les furies, a qui de dret li tocáe per home un gos o can Cerbero, y se va emportá un ángel, si es que ñan entre los homens casats. Be que va tindre la culpa un descuido. En fin, s'ha mort, no li rosseguem los ossos; Deu la haigue perdonat, tanta pau se emporto com descans dixe; y anem al cas abans de que vingue lo meu sogre.
- Te hay cridat perque te nessessito. Yo hay viscut en una sogra y antes me frechirán viva que ne patiré un atra. ¡Ay si sapigueres lo que hay patit en ella! Tres mesos fa que la va diñá, y tres mesos fa que se descanse y viu an esta casa; perque no patía yo sola, sino tots; y sort de la prudensia y amabilidat del meu sogre, si no, yo al menos ya me haguera secat y mort. Lo meu home no té lo talento de son pare. Pos be, ting barruntos de que este home, no escarmentat encara de una dona, trate de casás. ¡Me cago en los homens y les dones! Y desde que hay sabut la seua idea ha perdut mol a la meua opinió, perque no es de sabuts casás dos vegades tenín fills y casa; fills bons, vull di, com natros que besam la terra que ell poteche, de amor y respecte que li tenim; y la casa plena a cormull de totes les bendissions del sel. Yo crec que u trate en lo mossen del poble, que no li aconsellará mes que lo mateix que ell proposo y vullgue, perque sap mes lo meu sogre que lo retó, y cuan lo mossen eixeque lo peu, ell ya ha anat y tornat dos vegades. Yo li diré que te vach coneixe de estudián después de passá pel meu poble, y que te vam vore tamé a Saragossa. ¿Li dic quí eres?
- Per ara no, va contestá Pedro Saputo.
- Be, va di Juanita; y si te rogue que te estigues demá y mes díes no sigues melindrós. Ell te portará a vore los seus bancals, les seues finques, margens en coruñes y ribassos de romé, y tú l'has de disuadí del casamén, aprofitán be la ocasió y parlanli com se parle a qui no nessessite consells. La ocasió, si es verdat que té eixe maldit pensamén, ell mateix te la donará sabén guañali la voluntat, que u farás, perque no ha de sé ell una exepsió al món.
En aixó va arribá un jornalé de casa en lo recado de que no aguardaren a minjá al amo perque habíe passat al poble de N. y no vindríe hasta 'l tart. Ere lo poble de Paulina, y va di Juanita: men alegro; estarem sols, perque lo meu home no ve hasta la nit. Has de sabé que com mos va tocá la sort de casamos prop, no mes de dos legües de distansia, mos visitam assobín, y natres ham fet amics als sogres y a les families. Paulina té sogres y cuñades; pero una bona gen que la idolatren, y es la verdadera siñora de la casa.
- ¿Saps, Juanita, li va di Pedro Saputo, que te has tornat una chicharra? Si no acabes, ¿qué hay de dit yo del propósit en lo que me crides? Ara es la meua, escóltam. No me pene habé vingut, perque ting lo gust de vóret, y después aniré a vore tamé a Paulina. Pero yo no sé si sirá assertat parlali a ton sogre encara que ell me dono peu, que no es normal perque de eixes coses no se parle mes que en persones mol conegudes, en amics en una paraula, y encara aixina no en tots. Pero no te apuros. Si ton sogre té la idea de casás, creu que no li estará mal ni an ell ni a vatres. Perque no pot dixá de sabé que la vostra compañía no la milloraríe una dona forastera y nova, y perdre la vostra per la de ella siríe imprudensia que homens com ell no cometixen.
- Una mica me calme ixa reflexió, va contestá Juanita; pero sempre ting aquí dins un pes y tristesa que no sé lo que me anunsie. Per sí o per no, aprofita la ocasió si te la done y trauli ixa manía del cap; anem al segú.
En tot lo día sol van parlá de lo mateix, y no va pugué Pedro Saputo assossegá del tot a Juanita, no perque an ell li faltaren raons sino perque ella ere dona. Per la tarde tampoc va vindre lo sogre, va torná en son demá per lo matí. Li va di Juanita cóm teníe un huésped que habíe conegut a casa de Paulina a un atre tems, y que esperabe que se alegraríe de vórel, pero que encara no se habíe alsat.
Al poc rato ya estáe Juanita al apossento de Pedro Saputo y li va di:
- Mon sogre acabe de arribá y pareix que vol entrá a vóret; yo voldría que anigueres tú al seu cuarto y acompañát. Perque, encara que en rigor an ell li tocáe visitát primé, eres tú mes jove, estás a casa desde ahí y així li donarás a vore que no eres un ignorán.
Van entrá, en efecte, a vore al sogre, que se entreteníe mirán uns papés; se va girá al sentí la porta, y veén a Pedro Saputo se li va escomensá a cambiá lo semblán, contestán en poca atensió a les seues paraules cuan lo saludabe; y sense apartá la vista de la seua cara, se va assentá y va fé seña als dos que s' assentaren. Juanita, sense sabé per qué, se va ficá a tremolá veén tan formal y serio al seu sogre. Pedro Saputo no estáe tampoc sereno al seu interió perque no esperáen aquell ressibimén.
Al cap de un bon minut de silensio li va preguntá:
- ¿De aón sou?, y ell va contestá:
- De Almudévar.
- ¿De quí sou fill?
- De una dona.
- ¿Y lo vostre pare?
- No lo hay conegut.
- ¿Quí es la vostra mare?
- Una infelís y honrada pubilla que va sé pobre a la seua juventut y de un engañ en que la van seduí va tindre un fill que ha sapigut fela rica y exaltala a un estat dessén y a la estima y respecte públic.
- ¿Quína edat teniu?
- Vach als vinticuatre añs.
- ¿Cóm tos diéu?
- La gen me diu Pedro Saputo...
Va callá una mica lo caballé, va torná a mirá a Pedro Saputo, y tussín y aclarinse la gola, va di mes sossegat y en veu natural, encara que reprimín lo afecte de la expresió:
- ¡Sou mon fill...!, ¡Yo soc ton pare!
Al acabá de pronunsiá estes paraules y veén a Pedro Saputo enrochit de cara y eixecanse del seu assiento, se va eixecá ell tamé, y se van abrassá en gran amor y sense sentís mes paraules que la exclamassió de Pedro Saputo cuan va di:
- ¡Pare meu...!
Juanita se va trastorná del tot, y plena de imaginassions, avergoñida, acalorada, blanca y casi sense llum als ulls sen va eixí fora y va pendre un glopet de aigua, y sen va aná y se va dixá caure al llit; va suspirá, va suá, va entressuá, se va assossegá una mica y va di:
- ¡Pedro Saputo fill de mon sogre! ¡Pedro Saputo germá del meu home! ¡Y cuñat meu! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuan u sápigues! Va torná a suspirá, una y un atra vegada, y va fixá lo pensamén en Paulina, se va eixecá, va escriure mol depressa dos línies aon li díe que a casa seua estáen passán acontessimens mol serios, no tots de bon agüero, y que per Deu vinguere corrén; va cridá a un criat, lo va enviá cap allá aposta, y sen va entorná cap al cuarto de la gran escena.
Va mirá entonses al fill y al pare, y no fen cas de lo que parláen va di exclamán: ¡tan que s'assemellen, y no había caigut! Van riure los dos, y lo pare li va preguntá si habíe enviat recado al seu home; ella va di que no hi habíe pensat, pero que sen anáe a enviál, com en efecte u va fé y va torná a vore y aguaitá milló an aquells dos homens que se teníe que coneixe abans de tindre tancats los ulls pera sempre.
Va vindre lo fill, se van alegrá mol, van selebrá lo día, y después de la michdiada va cridá lo pare als tres, va ajuntá la porta y los va fé una llarga relassió de la seua vida que tocáe al cas presén. Pero aixó demane un atre capítul. Advertixgo que en lo nom del caballé tenim les nostres dudes; yo per lo que ting averiguat lo hay anomenat sempre don Alfonso López de Lúsera: y lo fill mes gran, lo home de Juanita, se díe don Jaime.
Original en castellá:
Capítulo II.
De cómo Juanita llamó a Pedro Saputo. Descúbrese un gran secreto.
Pues señor, esto va su camino, pero muy aprisa, a escape, a las cuatro sucias. Por supuesto que el lector siempre habrá creído que el libro se había de acabar; pues bien, que lo sienta o no corre a su fin, y se va a recibir y cerrar al arco; y si otro arco es, mírale ya doblado y buscándose los dos cabos para tocarse y quedar hecho un círculo perfecto. O de otro modo, aquí la cumbre y aquí el principio del descenso.
Estando un día cenando Pedro Saputo llegó un criado de Juanita con una carta en que le suplicaba fuese allá inmediatamente, pues le necesitaba, y que procurase llegar entre las nueve y once de la mañana. Era el primer favor, la primera merced, la primera gracia y firmeza que le pedía aquella vieja amiga, a la cual como asimismo a Paulina, ya conoce el lector que no podía él negar nada, pero llamándole tan adrede y con tal urgencia, del cementerio se hubiese levantado para servirla. Partió allá, pues, y dispuso la jornada de modo que llegó a la hora prevenida. Encontró a Juanita vestida de luto, aunque en el semblante vio que era por los vivos y no por el muerto. Y en efecto, le dijo que quien se había muerto para descanso de todos, de un benéfico tabardillo, era su buena gloriosísima suegra, mujer (añadió) de la raza de las harpías o hermana de las furias, a quien de derecho tocaba por marido un cancerbero, y se llevó un ángel, si los hay entre los hombres casados. Bien que tuvo culpa un descuido. En fin, ha muerto, no le roamos los huesos; Dios la haya perdonado; y vamos al caso antes que venga mi suegro.
- Te he llamado porque te necesito. Yo he vivido con una suegra y primero me freirían viva que sufra otra. ¡Ay si supieras lo que he padecido con ella! Tres meses que murió, y otros tantos hace que se descansa y vive en esta casa; porque no padecía yo sola, sino todos; y válganos la prudencia y amabilidad de mi suegro, si no, yo al menos ya me hubiese secado y muerto. Mi marido no tiene el talento de su padre. Pues bien, tengo barruntos de que este hombre, no escarmentado aún de mujer, trata de casarse. ¡Malditos sean los hombres y las mujeres! Y desde que he conocido su idea ha perdido mucho en mi opinión, porque no es de sabios casarse dos veces teniendo hijos y casa; hijos buenos, quiero decir, como nosotros que besamos la tierra que él pisa, de amor y respeto que le tenemos; y casa llena de todas las bendiciones del cielo. Yo creo que lo trata con el cura del pueblo, que no le aconsejará sino lo mismo que él proponga y quiera, porque sabe más mi suegro, y cuando el cura levanta el pie, ya él ha ido y vuelto dos veces. Yo le diré que te conocí de estudiante después de paso en mi pueblo, y que te vimos también en Zaragoza. ¿Le diré quién eres? - Hasta ahora no, respondió Pedro Saputo. - Bien, dijo Juanita; y si te ruega que te estés mañana y más días no seas melindroso. Él te llevará a ver sus campos, y tú le has de disuadir del casamiento, cogiendo bien la ocasión y hablándole como se habla a quien no necesita consejos. La ocasión, si es verdad que tiene ese maldito pensamiento, él mismo te la dará sabiendo ganalle la voluntad, que sí harás, porque no ha de ser él una excepción en el mundo.
En esto llegó un jornalero de casa con el recado de que no aguardasen a comer al amo porque había pasado al pueblo de N. y no vendría hasta la tarde. Era el lugar de Paulina, y dijo Juanita: me alegro; estaremos solos, porque mi marido no viene hasta la noche. Has de saber que como nos tocó la suerte de casarnos cerca, no más de dos leguas de distancia, nos visitamos a menudo, y nosotros hemos hecho amigos a los suegros y las familias. Paulina tiene suegros y cuñadas; pero una buena gente que idolatran en ella, y es la verdadera señora de la casa.
- ¿Sabes, Juanita, le dijo Pedro Saputo, que te has vuelto cigarra? Si no acabas, ¿qué he de decirte yo del propósito con que me llamas? Sea mi vez, y escúchame. No me pesa de haber venido, porque tengo el gusto de verte, y después iré a ver también a Paulina. Pero yo no sé si será acertado hablar a tu suegro aunque él me dé pie, que no es regular porque de esas cosas no se hablan sino con personas muy conocidas, con amigos en una palabra, y aun no con todos. Pero no te apures. Si tu suegro tiene la idea de casarse, cree que no estará mal ni a él ni a vosotros. Porque no puede dejar de conocer que vuestra compañía no la mejoraría una mujer extraña y nueva, y perder la vuestra por la de ella sería imprudencia que hombres como él no cometen. - Algún tanto me calma esa reflexión, respondió Juanita; pero siempre tengo aquí dentro una tristeza que no sé lo que me anuncia. Por sí o por no, aprovecha la ocasión si te la da y quítale esa manía de la cabeza; lo seguro es lo seguro.
En todo el día no dijeron sino siempre lo mismo, y no pudo Pedro Saputo sosegar del todo a Juanita, no porque a él le faltasen razones sino porque ella era mujer. Por la tarde no vino tampoco el suegro, sino al día siguiente por la mañana. Díjole Juanita cómo tenía un huésped que había conocido en casa de Paulina en otro tiempo, y que esperaba se alegraría de verlo, pero que aún no se había levantado.
A poco rato fue Juanita al aposento de Pedro Saputo y le dijo: mi suegro acaba de llegar y parece quiere entrar a verte; yo quisiera que fueses tú a su cuarto y acompañarte. Porque, aunque en rigor a él le tocaba visitarte primero, al cabo eres más joven, estás en casa desde ayer y así le harás ver que no sigues una etiqueta vulgar como los hombres vanos e ignorantes.
Entraron, con efecto, a ver al suegro, el cual se entretenía en mirar unos papeles; volvióse al oír la puerta, y viendo a Pedro Saputo se le comenzó a demudar el semblante, contestando con poca atención a sus palabras cuando le saludaba; y sin apartar la vista de su rostro, se sentó e hizo seña a los dos que se sentasen. Juanita sin saber por qué se puso a temblar viendo tan formal y grave a su suegro. Pedro Saputo no estaba tampoco sereno en su interior porque no esperaba aquel recibimiento.
Al cabo de un buen minuto de silencio le preguntó: - ¿De dónde sois?, y él respondió: - De Almudévar. - ¿De quién sois hijo? - De una mujer. - ¿Y vuestro padre? - No lo he conocido. - ¿Quién es vuestra madre? - Una infeliz y honrada pupila que fue pobre en su juventud y de un engaño con que la sedujeron tuvo un hijo que ha sabido hacella rica y exaltalla a un estado decente y a la estimación y respeto público. - ¿Qué edad tenéis? - Voy a los veinticuatro años. - ¿Cómo os llamáis? - Las gentes me llaman Pedro Saputo... Calló un poco el caballero, miró de nuevo a Pedro Saputo, y tosiendo y escombrando la garganta, dijo sosegado y en voz natural, aunque reprimiendo el afecto de la expresión: - ¡Sois mi hijo...!, ¡yo soy tu padre! Al concluir de pronunciar estas palabras y viendo a Pedro Saputo inflamado el rostro y levantándose de su asiento, se levantó él también, y se abrazaron con grande amor y sin oírse más palabras que la exclamación de Pedro Saputo cuando dijo: ¡padre mío...!
Juanita se trastornó enteramente, y llena de imaginaciones, turbada, bascosa, pálida y casi sin luz en los ojos se salió fuera y tomó un sorbo de agua, y fue y se dejó caer en la cama; suspiró, sudó, trasudó, se sosegó un poco y dijo: - ¡Pedro Saputo hijo de mi suegro! ¡Pedro Saputo hermano de mi marido! ¡Y cuñado mío! ¡Paulina! ¡Qué dirás cuando lo sepas! Suspiró de nuevo otra y otra vez, y fijó el pensamiento en Paulina, se levantó, escribió muy aprisa dos líneas en que le decía que en su casa estaban pasando muy graves acontecimientos, no todos de buen agüero, y que por Dios viniese corriendo; llamó a un criado, le envió allá de propio, y se volvió al cuarto de la grande escena.
Miró entonces al hijo y al padre, y no haciendo caso de lo que hablaban dijo exclamando: ¡tanto que se parecen, y no haber caído! Riéronse los dos, y el padre le preguntó si había mandado recado a su marido; ella dijo que no había pensado, pero que se iba a mandar, como en efecto lo hizo y volvió a ver y mirar mejor a aquellos dos hombres que debiera haber conocido antes a no tener cerrados los ojos.
Vino el hijo, se alegraron mucho, celebraron el día, y después de la siesta llamó el padre a los tres, cerró la puerta y les hizo una larga relación de su vida en lo que tocaba al caso presente. Pero esto pide otro capítulo. Advierto, que en el nombre del caballero hay sus dudas; yo por lo que tengo averiguado le he llamado siempre don Alfonso López de Lúsera: y su hijo mayor, el marido de Juanita, se llamaba don Jaime.
martes, 23 de abril de 2024
Legat - Relegar, Releguar
Legat, s. m., lat. legatus, envoyé, légat.
Per cardenals e per legatz.
(chap. Per cardenals y per legats; per ejemple, lo nostre cardenal, que parle chapurriau, y ademés u diu: Juan José Omella de Queretes. Arzobispo de Barcelona o Arquebisbe de Barchinona, Barselona. Vach fé un blog que se diu https://lopapaparlechapurriau.blogspot.com)

Pons de Capdueil: En honor.
Par cardinaux et par légats.
Nostres legats, don ieu vos dic per ver
Qu' els vendon Dieu e 'l perdon per aver.
Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.
Nos légats, dont je vous dis en vérité qu'ils vendent Dieu et le pardon pour argent.
CAT. Llegat. (N. E. Incluso antes de Pompeyo Fabra, los catalanes tenían la manía de duplicar la l inicial del occitano, como pasa con el apellido Lull, que el mismo Ramón no escribía con LL inicial.
Lerida o Lérida en Lleida, etc. Más adelante lo de la l geminada, l·l, ya es de risa.)
ESP. PORT. Legado. IT. Legato. (chap. Legat, legats; són com enviats del Papa de Roma a diferentes regions o provinsies del seu territori.)
2. Legacio, Legation, Leguation, s. f., lat. legationem, légation, ambassade, députation.
Lor legation e messatge an fait. Chronique des Albigeois, p. 6.
Ont fait leur ambassade et leur message.
Messagaria e legacio. Eluc. de las propr., fol. 10.
Mission et députation.
Fo descarguat del fach de la leguation.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 184.
Fut déchargé du fait de la légation.
ANC. CAT. Llegacia. ESP. Legación. PORT. Legação. IT. Legazione.
(chap. Legassió, legassions.)
3. Legat, s. m., lat. legatum, legs.
O per legat o per fideicomis o per do que nom fai a sa mort.
Trad. du Code de Justinien, fol. 15.
Ou par legs ou par fidéicommis ou par don qu'on fait à sa mort.
CAT. Llegat. ESP. PORT. Legado. IT. Legato.
4. Allegation, s. f., lat. allegationem, allégation.
Non vol admetre las exceptions, allegations.
(chap. No vol admetre o admití les exepsions, alegassions.)
Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 430.
Ne veut admettre les exceptions, allégations.
Ni per allegations de dreg. Tit. de 1268. DOAT, t. CLXXII, fol. 41.
(chap. Ni per alegassions de dret.)
Ni par allégations de droit.
CAT. Allegacio. ESP. Alegación. PORT. Allegação. IT. Allegazione.
(chap. Alegassió, alegassions.)
5. Allegar, Alleguar, v., lat. allegare, alléguer, rapporter.
Ni pot hom ges calumpniar
Denan luy ni fals allegar.
Contricio e penas ifernals.
Ni on ne peut point accuser (injustement) devant lui ni alléguer faux.
Car so dis la Escriptura, e S. Gregori o allega. V. et Vert., fol. 97.
(chap. Ya que aixó diu la Escritura, y san Gregori u alegue.)
Car cela dit l'Écriture, et saint Grégoire le rapporte.
Part. pas. Aponctamens dessus dits et alleguats.
Chronique des Albigeois, col. 29.
Accords dessus dits et allégués.
CAT. Allegar. ESP. Alegar. PORT. Allegar. IT. Allegare. (chap. Alegá: alego, alegues, alegue, aleguem o alegam, aleguéu o alegáu, aleguen; alegat, alegats, alegada, alegades.)
6. Delegar, Deleguar, v., lat. delegare, déléguer.
Part. pas. Substantiv. Trames lo papa alqus deleguatz.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 210.
Le pape envoya quelques délégués.
Delegat de la meissa sea. Tit. de 1262. DOAT, t. LXXIX, fol. 115.
(chap. Delegat de la mateixa seu; sede; sedere; La Seu de Saragossa, o la Seu d'Urgell.)
Délégué du même siége.
CAT. ESP. PORT. Delegar. IT. Delegare. (chap. Delegá: delego, delegues, delegue, deleguem o delegam, deleguéu o delegáu, deleguen; delegat, delegats, delegada, delegades. Ara me ve a la memoria: cuan estaba al institut de Valderrobres, vach sé delegat de la meua classe, y alguns delegats vam aná a Mollina, Málaga, comarca de Antequera, en tren. Lo viache va sé llarg, y no mol cómodo; pero la estansia allí mol bona. Hasta va vindre a vórem una amiga de un poble de Córdoba, que se diu Cabra, que está avui a 57 kilómetros en coche. An esta amiga la vach coneixe a Bournemouth, sur d' Inglaterra, al estiu del 1995, cuan hi vach aná en una beca del ministeri de educassió. Al 1996 vach aná a Swansea, Gales. Signifique mes o menos: mar o lago dels cisnes (cygnus).
Swan en inglés, Schwann, Schwäne en alemán. Prop de allí se va criá Ken Follet, a Cardiff; vach visitá la siudat, entonses no había lligit cap llibre d'ell. Encara men enrecordo que allí me va “doná” un ramet de romé una gitana. Lo vach agarrá, san inossén de mí (mes que Azarías); pero cuan me va demaná alguna perra, li vach di que no ne portaba, y li vach torná lo manollet. Lo poc que vam parlá suposo que va sé en inglés, perque si ella me haguere contestat en galés o caló no men haguera enterat de res, y tampoc avui men enteraría. Desde entonses porto una maldissió, hasta que me móriga o estira la garra, o les dos.)
7. Relegar, Releguar, v., lat. relegare, reléguer, éloigner.
Part. pas. Lo layre sera relegat del loc et de la honor.
(chapurriau del 1463: lo lladre sirá relegat del lloc (locus: poble, puesto) y de la honor (domini, terres, etc.); sirá expulsat, aviat, aventat, foragitat o fora gitat, tret a gorrades, a patades, a puntapeus, etc. Aixina se hauríe de traure als lladres de avui en día.)
Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128.
Le voleur sera relégué (hors) du lieu et du domaine.
ESP. Relegar. IT. Relegare. (chap. Relegá: relego, relegues, relegue, releguem o relegam, releguéu o relegáu, releguen; relegat, relegats, relegada, relegades.)
L'ancien catalan avait relegació.
(N. E. Sin tilde también se encuentra en este documento: https://historia-aragon.blogspot.com/2020/01/salaris-comissaris.html – recuerden que los catalanes aún utilizaban el hoc, oc, och, òc : sí afirmativo: hasta mínimo 1505.)
lunes, 12 de febrero de 2024
Embolisme - Emulacio
Embolisme, Enbolisme, s. m., grec *, embolisme.
L'an embolismal... sobremonta l'an lunar comu en XII jorns; et es dit embolismal, quar embolisme vol dire sobrecreyshensa.
Embolisme es lunacio de XXX jorns provenent per exces del an solar sobr' el lunar. Eluc. de las propr., fol. 122.
L'an embolismique... surpasse l'an lunaire commun de douze jours; et il est dit embolismique, parce que embolisme veut dire surcroît.
Embolisme est lunaison de trente jours, provenant par excès de l'an solaire sur l'an lunaire.
D'ela sai ieu per cert totz los acoingramens,
Endicios, epactas, e claus, e concurrens
Comus, et enbolismes ses libre, correnmens.
P. de Corbiac: El nom de.
D'elle je sais en vérité, sans livre, couramment toutes les conjonctions, indictions, épactes, et clefs, et intersections communes, et embolismes. CAT. Embolisme. ESP. PORT. IT. Embolismo. (chap. No té massa que vore en les cuentes del tems la embolia, pero “embolisme vol dire sobrecreyshensa”, creixe massa, pujá, pujada de sang. Aixina li díem cuan los passabe a les ovelles, y los féem un tall a la orella. De estes cuentes de tems apenes queden la lluna, les llunes, apart de: segons, minuts, hores, díes, semanes, mesos, añs, décades, siglos.)
2. Embolismal, adj., embolismique.
Autras vetz l'an embolismal apelam lunar; et es an embolismal espazi de XII lunacios. Eluc. de las propr., fol. 122.
D'autres fois nous appelons lunaire l'an embolismique; et l'an embolismique est l'espace de douze lunaisons.
ESP. PORT. Embolismal.
Embrio, Enbrio, s. m., grec *, embryon, foetus.
De eyssiment del embrio.
(chap. Del eiximén, issimén, eissimén : eixida, issida, eissida del embrió.)
Festina l'eyssiment del enbrio.
Trad. d'Albucasis, fol. 35 et 36.
De la sortie de l'embryon.
Hâte la sortie du foetus.
CAT. Embrió. ESP. Embrión. PORT. Embrião. IT. Embrione.
(chap. embrió, embrions; feto, fetos.)
Emendros, s. m., des mots grecs ** enhydre, sorte de couleuvre. Emendros... quan troba... crocodille dormen, intra 'l per la boca...
e l'auci. Eluc. de las propr., fol. 151.
(chap. Lo “emendros” (classe de serp)... cuan trobe... cocodrilo dormín, li entre per la boca... y lo mate.)
Enhydre... quand il trouve... crocodile dormant, lui entre par la bouche... et le tue.
Emigranea, s. f., lat. hemicrania, migraine.
Una autra dolor... apelada emigranea.
(chap. Un atra doló... dita migraña : hemi + crania : cráneo, cap.)
Eluc. de las propr., fol. 79.
Une autre douleur... appelée migraine.
Quan tu curas emigranea am aquo que havem dit.
Trad. d'Albucasis, fol. 3.
(chap. Cuan tú cures la migraña en aixó que ham dit. Siríe interessán lligí esta part per a vore cóm curáen la migraña allacuanta.)
Quand tu soignes migraine avec ce que nous avons dit.
CAT. Migrania. IT. Emicrania. (ESP. Migraña.)
Emineisser, v., lat. eminere, s'élever, saillir, être éminent.
Emineys am la sua totalitat.
El loc es apostemat et emineys.
Las extremitatz, lasquals emineysso.
(chap. Les extremidats, les cuals són eminentes, que sobreíxen, destaquen, se alsen, se eixequen per damún d'atres.)
Trad. d'Albucasis, fol. 18 et 34.
S'élève avec sa totalité.
L'endroit est apostemé et saillit.
Les extrémités, lesquelles sont éminentes.
Part. prés. Quan las dentz so eminentz.
Trad. d'Albucasis, fol. 21.
Quand les dents sont saillantes.
Les autres langues néolatines n'ont que l'adjectif verbal.
CAT. Eminent. ESP. PORT. IT. Eminente. (chap. eminén, eminens, eminenta, eminentes. Se fa aná en persones que destaquen, que son una eminensia.)
2. Eminencia, eminensia, s. f., lat. eminentia, éminence.
Es dit mont, quar eminencia vol dire nauteza.
(chap. Se diu mon o monte, ya que eminensia vol di altesa. Un bon ejemple, Carlitos Puigdemont, podio de monte, podium + montibus, puch + mon: eminensia, altesa dels republicans catanazis.)
Eluc. de las propr., fol. 157.
Est dit mont, car éminence veut dire hauteur.
Eminencia de carn.
Es eminensia petita.
Trad. d'Albucasis, fol. 17 et 3.
Éminence de chair.
L'éminence est petite.
CAT. ESP. PORT. Eminencia. IT. Eminenza. (chap. Eminensia, com la segona varián del ocsitá, eminencia, eminensia, eminensies.)
3. Proemineisser, v., lat. proeminere, surpasser, saillir.
Part. prés. En dens o caysshals proeminens.
(chap. En dens o quixals preeminens o preminens, que ixen, ixits, sobreíxen, sobreixits, com los dels jabalins. Com veéu, al ocsitá ya no se trobe dent, sino den, dens. La t final se trobe a vegades, datres no.)
Eluc. de las propr., fol. 43.
En dents ou mâchelières saillantes.
On ne trouve que l'adjectif verbal dans les autres langues néolatines. CAT. Preeminent. ESP. PORT. Preeminente. IT. Preminente.
(chap. Preeminén, preminén, preeminens, preminens, preeminenta, preeminentes, preminenta, preminentes.)
4. Preeminencia, Proeminencia, s. f., lat. proeminentia, prééminence, élévation, dignité.
Fig. Preeminencia e distinccio de gradual dignitat.
Eluc. de las propr., fol. 10.
Prééminence et distinction de dignité graduelle.
De qualque condition et proeminencia que sian.
(chap. De consevol condissió y preeminensia o preminensia : dignidat que siguen.)
Reg. des États de Prov. de 1401.
De quelque condition et dignité qu'ils soient.
CAT. ESP. PORT. Preeminencia. IT. Preminenza.
(chap. preeminensia, preminensia, preeminensies, preminensies : dignidat, dignidats.)
Emoptoic, Empthoic, Emptoic, adj., des mots grecs * *, hémoptoïque, qui crache le sang.
Els emoptoics qui escupo (N. E esta u no está clara, abajo sale escopo y escupo) materia sanguinenca...
Emoptoix so qui escopo sanc per obriment d'alguna vena...
Totz aquels qui escopo sanc no so empthoix, cum pleuretix...
Emptoics qui escupo materia saniosa.
Eluc. de las propr., fol. 86.
Aux hémoptoïques qui crachent matière sanguinolente...
Hémoptoïques sont qui crachent le sang par ouverture de quelque veine... Tous ceux qui crachent le sang ne sont pas hémoptoïques, comme pleurétiques...
Hémoptoïques qui crachent matière sanieuse.
Emorroydas, s. f. pl., lat. haemorrhoides, hémorroïdes.
Emorroydas so appreccio dels orrificis (orificis) de motas venas.
Trad. d'Albucasis, fol. 35.
Hémorroïdes sont dilatation des orifices de plusieurs veines.
Thopazi... val contra emorroydas.
(chap. Lo topacio... val contra les almorranes : hemorroides.)
Eluc. de las propr., fol. 193.
La topaze... vaut contre les hémorroïdes.
ESP. Hemorroydas (hemorroides, almorranas). PORT. Almorreimas.
IT. Emorroide. (chap. almorrana, almorranes : hemorroide, hemorroides)
2. Emorroydal, adj., lat. haemorrhoidalis, hémorroïdal.
Ves las venas de las nars o ves las emorroydals.
(chap. Cap a les venes del nas, nassals, o cap a les hemorroidals;
no diém almorranals, fem aná una paraula de medissina.)
Eluc. de las propr., fol. 30.
Vers les veines des narines ou vers les hémorroïdales.
ESP. (hemorroidal) PORT. Hemorroydal. IT. Emorroidale.
(chap. vena hemorroidal, venes hemorroidals.)
Empaig, s. m., empêchement.
Negun empaig no mettant.
(chap. literal: Cap empach no hi fiquem : contradicsió, estorbo, molestia; v. empachá, empachás se sol fé aná en lo significat de minjá massa; antigamén significáe contradí, estorbá, molestá, ficá trabes, etc.)
Tit. de 1133. DOAT, t. CXXXIV, fol. 23.
Ne mettions aucun empêchement.
CAT. Empatz, empatx, empax (N. E. ¿No encontró Raynouard empaig o derivados en textos catalanes?
ESP. PORT. Empacho. IT. Impaccio.
2. Empachamen, Empaytament, s. m., empêchement.
Ses deguna contradictio, turba ni empachamen.
Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.
Sans aucune contradiction, trouble ni empêchement.
Per empaytament rasonable.
(chap. Per empachamén raonable.)
L'Arbre de Batalhas, fol. 233.
Par empêchement raisonnable.
CAT. Empatxament, empaxamen. ESP. (empachamiento, empacho)
PORT. Empachamento. IT. Impacciamento.
3. Empachier, s. m., empêchement, obstacle.
Los albres e empachiers que son del sobredits loc.
Tit. de 1398. DOAT, t. LIV, fol. 168.
Les arbres et empêchements qui sont du susdit lieu.
4. Empachar, Empaytar, v., empêcher.
Ayssi cum lo empachet.
Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 23.
Ainsi qu'il l'empêcha.
En qualque manieyra s'en empaytario.
L'Arbre de Batalhas, fol. 241.
En quelque manière s'en embarrasseraient.
CAT. Empatxar (N. E. Patxi, no t'empatxis de txistorra. Els catalans li deian Patxi a Paquito, Paco, Francesc, Xesc, Xiscu, Cesc, Francisco Franco Bahamonde quan venia al Nou Camp o Camp Nou a donar calerons).
ESP. PORT. Empachar. IT. Impacciare.
(chap. empachá, empachás: yo me empacho, empaches, empache, empachem o empacham, empachéu o empacháu, empachen; empachat, empachats, empachada, empachades.)
5. desempachar, v., débarrasser.
Per que natura s'en desempacha.
Eluc. de las propr., fol. 262.
C'est pourquoi nature s'en débarrasse.
ANC. CAT. Desempatxar. ESP. PORT. Desempachar. IT. Spacciare.
(chap. desempachá, desempachás, que no vol di ixí de la discoteca Pachá movén les barres de un costat al atre. Se conjugue com empachá.)
Empenher, Espenher, Enpendre, v., lat. impingere, pousser, élancer, jeter.
L'uns l'enpenh, l'autre lo bota.
P. Cardinal: Una cieutat.
L'un le pousse, l'autre le heurte.
Usquecx l'empeinh e 'l gieta por.
P. Vidal: A per pauc.
Chacun le pousse et le jette dehors.
La mars enporta la nau, e 'l vens la espenh tan que la geta a terra.
(chap. Lo mar s'emporte la nau, lo barco, y lo ven la espente tan que la gite : tire an terra.)
Liv. de Sydrac, fol. 25.
La mer emporte la nef, et le vent la pousse tant qu'il la jette à terre.
Ja non creirai d'En Gui de Cavaillon
Qu'entr' els Franceis enpenga son leon.
Bertrand Folcon: Ja non creirai.
Je ne croirai jamais du seigneur Gui de Cavaillon qu'il pousse son lion parmi les Français.
Totz mos coratges m'enpen
Vas selieys que m pogra guerir.
G. Faidit: Ab chantar.
Tout mon coeur me pousse vers celle qui me pourrait guérir.
Tro qu'amors tan aut m'empeys
Qu'anc pueys no fuy mieu mezeis.
G. d'Espagne de Toulouse: S'ieu en.
Jusqu'à ce que l'amour me poussa si haut qu'oncques depuis je ne fus plus même mien.
Qu'en als no m puesc' empendre.
Giraud de Calanson: Sitot l'aura.
Qu'en autres je ne me puisse élancer.
Ni don sa lauzors
Tan pel mon s'empenha.
Bertrand de Born: Mon chan fenisc.
Ni dont sa louange se pousse autant par le monde.
Part. pas. Es empeins el laz de mort.
Trad. de Bède, fol. 71.
Est poussé au lacs de la mort.
ANC. FR. Le branc d'achier ens li lancha;
Par tel vertu li a enpaint
Que jusc'au cuer l'armure ateint.
Roman du comte de Poitiers, v. 753.
CAT. Empenyer. (chap. espentá: espento, espentes, espente, espentem o espentam, espentéu o espentáu, espenten; espentat, espentats, espentada, espentades.)
2. Empencha, Empeincha, Espencha, s. f., poussée, impulsion, coup.
Ab burcx et ab empenchas lach et aunidamens.
(chap. En bursades y en espentes...)
P. de Corbiac: El nom de.
Avec chocs et avec poussées laidement et honteusement.
Det li tal espencha que detras ne passet I palm.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 17.
Lui donna tel coup que derrière en passa une palme.
Grans espenchas dar. Passio de Maria.
Donner grandes poussées.
Fig. Farai un nou vers
D'amor, que m dona l'empeincha
Vas un gai cors seingnoril.
B. Calvo: Era quan vei.
Je ferai un nouveau vers d'amour, qui me donne l'impulsion vers une gaie personne seigneuriale.
- Courant d'un fleuve.
Las terras e las empenchas de Tarn.
Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 341.
Les terres et les courants du Tarn.
3. Enpenhemen, s. m., impulsion, émission.
Tiran vas si l'ale per l'enpenhemen del alenar que ha fayt en pronunciar las autras sillabas. Leys d'amors, fol. 10.
Tirant vers soi l'haleine par l'émission qu'il a faite du respirer pour prononcer les autres syllabes.
CAT. Empenyiment. (chap. espenta, espentes. An este tontolaba que escriu els Ports de Tortosa - Beseit li fa falta una espenteta.)
Empeut, Enpeut, s. m., greffe, ente.
Gent son l'empeut e 'l frugz bacutz.
Marcabrus: Al departir.
Les greffes sont belles et le fruit charnu.
Quan la luna es plena, no es bo aybres enpeutar, quar aytals enpeutz perisso de leu.
(chap. Cuan la lluna está plena, no es bo abres empeltá, ya que tals empels o empelts (de empeltá) se moren fássilmen.)
Eluc. de las propr., fol. 62.
Quand la lune est pleine, il n'est pas bon de greffer arbres, car de telles greffes périssent facilement.
CAT. Empelt.
2. Empeltar, Enpeutar, v., greffer, enter.
Sel albre... fazia empeltar.
Liv. de Sydrac, fol. 61.
Cet arbre... faisait enter.
Es temps de enpeutar et de insercio.
Eluc. de las propr., fol. 129.
Il est temps de greffer et d'écusson. (ESP. injerto, injertos, injertar.)
Part. pas. Fig. De la semblansa seria don el fo empeltatz, atressi foram nos e serem empeltatz d'altruy lengatge.
Liv. de Sydrac, fol. 61.
Il serait de l'espèce de celui dont il fut greffé, de même nous serions et serons greffés de langage étranger.
Bordos enpeutatz es... can la pauza d'alcun bordo ha acordansa am l'autra pauza del bordo seguen, etc.
Leys d'amors, fol. 16.
Le vers est enté... quand le repos de quelque vers a accord avec l'autre repos du vers suivant, etc.
CAT. Empeltar.
Emphazis, s. m., emphase.
* (griego) Emphazis est virtus altiorem praebens intellectum, quam quem verba per se ipsa declarant.
Quintilianus. Instit. orat., III, 82.
Emphazis es cant hom vol assihnar sobrehabondansa d'acciden, etc.
Leys d'amors, fol. 42.
L'emphase est lorsqu'on veut assigner surabondance d'accident, etc.
CAT. Émfasis. ESP. Énfasis. PORT. Emphasis, emfasis. IT. Enfasi.
(chap. énfassis)
Emphitheosim, s. f., lat. emphyteusim, emphytéose.
Aquel que ten una terra per emphitheosim.
A nom emphiteozim, so es negocis de melhurament.
(chap. Té lo nom de enfiteussis, aixó es negossi de milloramén.
Aquell que treballe y explote la terra de un atre; ell la té y l'amo la hi dixe per enfiteussis.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 83 et 44.
Celui qui tient une terre par emphytéose.
A nom emphytéose, c'est-à-dire négoce d'amélioration.
CAT. Enfitéusis. ANC. ESP. Enfitéosis. ESP. MOD. Enfitéusis.
PORT. Emphytéosis. IT. Enfiteusi.
2. Emphetis, adj., lat. emphyteuticus, emphytéotique.
En aquel negoci que nos dizem, so es qu'es apelatz emphetis.
Trad. du Code de Justinien, fol. 44.
En cette affaire que nous disons, c'est-à-dire qui est appelée emphytéotique.
CAT. Enfitéutic. ESP. Enfitéutico. PORT. Emphytéotico. IT. Enfiteutico.
3. Emphitheoticari, s. m., lat. emphyteuticarius, emphytéote.
Emphitheoticaris, so es aquel que ten la causa d'altre per emphitheosim.
Tr. du Code de Justinien, fol. 85.
Emphytéote, c'est celui qui tient la chose d'un autre par emphytéose.
CAT. Enfitéota. ESP. Enfitéuta. PORT. Emphyteuta. IT. Enfiteuticario.
Empirey, s. m., empyrée.
Apelo cel empirey... es nomnat empirey, quar ayshi com pyr qui es foc... ha claritat. Eluc. de las propr., fol. 106.
(chap. Diuen sel empíreo... es anomenat empíreo, perque així com pyr (com pirómano) que es foc... té claró, claridat. En húngaro, pirosh o pyrosh es lo coló roch, ros, rubio, rubeo, rot, red, rouge, roig.)
Ils appellent le ciel empyrée... est nommé empyrée, car ainsi que pyr qui est feu... il a clarté.
Adj. Als bos angels cel empirey luminos fo per loc donat.
Eluc. de las propr., fol. 11.
Le ciel empyrée lumineux fut donné pour demeure aux bons anges.
CAT. ESP. (chap. empíreo) Empireo. PORT. Empyreo. IT. Empireo.
Emplastre, Empastre, s. m., lat. emplastrum, emplâtre.
Contra dolor de plaga... aytal emplastre de suc d'api et de sofre.
(chap. Contro doló de llaga, ferida... tal empastre de suc d'api o d'ápit y de sofre. ESP. Contra dolor de llaga, herida... tal emplasto de jugo, zumo, de apio y de azufre.)
Rec. de recettes de médecine.
Contre douleur de plaie... tel emplâtre de suc de céleri et de soufre.
(N. E. céleri, all. Sellerie.)
Que fassan los empastres e 'ls enguens.
Guillaume de Tudela.
Qui fassent les emplâtres et les onguents.
Loc. Ditz que bastra mal empastre,
La nueg, si pot, a sa molher.
Raimond Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Dit que, s'il petit, il bâtira mauvais emplâtre, la nuit, à sa femme.
CAT. Emplastre, empastre. ESP. Emplasto. PORT. Emplastro.
IT. Empiastro. (chap. empastre, empastres, v. empastrá; empaste, empastes es per a les dens, pero tot es una pasta y te pot costá una pasta, v. empastá; emplaste, emplastes, v. emplastá.)
2. Emplaut, Emplaust, s. m., emplâtre.
Bon emplaust, qui far lo sap,
Fay om contra dolor de cap
De rosas e de violetas.
(chap. literal: Bon empastre, qui fé lo sap, fa hom (se fa) contra lo doló o mal de cap de roses y de violetes.)
Brev. d'amor, fol. 50.
On fait bon emplâtre de roses et de violettes, qui sait le faire, contre douleur de tête.
En medecinas et en emplautz o en issarops.
Cartulaire de Montpellier, fol. 128.
En médecines et en emplâtres ou en sirops.
3. Emplastrar, v., poser, appliquer un emplâtre.
Pren fuelhas de romani, yzop et menta egalment, et sia mech tot ensems en bo vi, et emplastra sobr' el front del patient.
Rec. de recettes de médecine.
(chap. literal: Pren fulles de romé, hissopo y menta igualmén, y sigue ficat tot jun en bon vi, y empastra sobre lo fron del passién.)
Prends feuilles de romarin, hysope et menthe également, et soit mis le tout ensemble en bon vin, et applique emplâtre sur le front du patient. Part. pas. Anet es erba... principal... en medecina... majormen cuech en oli et emplastrat de sus... apostemas... cuech ab oli et sobre la dolor emplastrat.
Nozes valo... ab las cauzas ditas emplastradas.
(chap. Les anous valen... en les coses dites empastrades, emplastades.)
Eluc. de las propr., fol. 199, 200 et 103.
Le genêt est une herbe... principale... en médecine... surtout cuit dans l'huile et appliqué en emplâtre sur... apostèmes... cuit avec huile et posé en emplâtre sur la douleur.
(chap. Anet, Aneto, fr. genêt, planta ginesta : Plantagenet, pareguda a la argilaga, archilaga; Ginestar, poble de la ribera del Ebro, Ebre.)
Les noix valent... appliquées comme emplâtre avec les choses dites.
ESP. Emplastar. PORT. Emplastrar. IT. Impiastrare.
Emprumpt, s. m., emprunt.
Voyez Denina, t. III, p. 106.
Recebedor del emprumpt novelamens ordenat.
Del argent levat a emprumpt.
Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 239 et 226.
Receveur de l'emprunt nouvellement ordonné.
De l'argent levé par emprunt.
Emptici, adj., lat. emptitius, achetable, acheté.
Algus autres so sers empticis, so es a dire per compra.
Eluc. de las propr., fol. 72.
Quelques autres sont serfs achetés, c'est-à-dire par acquisition.
2. Empleitar, v., faire emplette, acquérir.
Car si l'autruy dreg cobeitas,
E 'n giques las vias dreitas,
Sabes qual loguier empleitas.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Car si tu convoites le droit d'autrui, et tu en abandonnes les voies droites, tu sais quel loyer tu acquiers.
3. Redempcio, Reemsos, Rezempso, Rezenso, s. f., lat. redemptio, rançon, rachat, délivrance, rédemption.
Per la nostra redempcio. Brev. d'amor, fol. 16.
(chap. Per la nostra redensió; en este cas es lo nostre salvamén, fet per Jesús.)
Pour la notre rédemption.
Ancta lur es, si, per ma rezenson,
Soi sai dos yvers pres.
(chap. Honta, vergoña, los es, si, per ma redensió, estic aquí dos iverns pres, tancat, presoné. Rescate, salvamén, liberamén, pagán una cantidat de dinés, per los reys sen pagaben moltissims. “A king's ransom in dimes” igual tos sone de la cansó llit de roses, de Bon Jovi, bed of roses.)
Richard, Roi d'Angleterre: Ja nuls.
Honte leur est, si, pour ma rançon, je suis ici deux hivers prisonnier.
La reemsos de l'arma d'ome. Trad. de Bède, fol. 66.
La délivrance de l'âme de l'homme.
Loc. Mais volgra qu'en prezes
Mas rezempsos.
Pons de Capdueil: Astrucx es.
Il vaudrait mieux qu'elle en prisât mes délivrances (qu'elle acceptât mes excuses).
ANC. FR.
Aux créneaulx sont venus demander raençon.
V. de Bertrand Duguesclin, t. 1, p. 147.
Long temps par avant avoit eu grand désir de soy employer pour sa rédemption.
Monstrelet, t. II, fol. 177.
CAT. Redempció. ESP. Redención. PORT. Redempção. IT. Redenzione.
4. Redemptor, s. m., lat. redemptor, rédempteur, racheteur.
Verges, maire del Redemptor.
(chap. Virgen, mare del Redentó.)
Deudes de Prades: Qui finamen.
Vierge, mère du Rédempteur.
De tot quant es es redemptor.
Brev. d'amor, fol. 73.
Il est Rédempteur de tout ce qui est.
CAT. Redemptor. ESP. Redentor. PORT. Redemptor. IT. Redentore. (chap. Redentó, u escribim en mayúscula, perque mos referim a Siñó, Deu, Jesús, Espíritu San.)
5. Rezemeire, Rezemedor, s. m., rédempteur.
Qu'el meteis fos Rezemeires d'Israel.
(chap. Que ell mateix va sé Redimidó, Redentó del poble de Israel.)
Trad. du nouv. Testament. S. Luc, ch. 24.
Qu'il fût lui-même Rédempteur d'Israël.
Dieus trames aquest Moyses en Egypte, prince e rezemedor, ab la companhia del angel. Trad. des Actes des apôtres, ch. 7.
(chap. Deu va trametre este Moisés a Egipto, príncipe y redimidó, en la compañía del ángel.)
Dieu transmit ce Moyse en Égypte, prince et rédempteur, avec la compagnie de l'ange.
6. Rezemer, Reemer, Redebre, v., lat. redimere, racheter, rédimer.
Si lo filh sera caitius entre Sarrazins, e lo paire no 'l volra rezemer.
(chap. Si lo fill sirá presoné dels Moros, y lo pare no 'l voldrá redimí, rescatá. Una cosa es que no vullgue y l'atra que no pugue.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 16.
Quand le fils sera captif entre les Sarrasins, et le père ne voudra pas le racheter.
En crotz nos volc rezemer.
P. Cardinal: Dels quatre.
Voulut nous racheter en croix.
Ai! verais Dieus qu' ab ton sanc nos rempsist.
P. Cardinal: Un sirventes vuelh.
Ah! vrai Dieu qui nous rachetas avec ton sang.
Deu se redebre et esmendar assignadamen ad aquell de cui fo.
V. et Vert., fol. 3.
Il doit se rédimer et s'amender ponctuellement envers celui de qui il fut. Se rezemet per aver.
V. de Bertand (Bertrand) de Born.
(N. E. escribo estas correcciones para que no piense alguno que estos textos que edito no los leo.)
Se racheta pour argent.
(N. E. aver: avoir : haber : tener; argent : plata : dinero).
Part. pas. Mais mi volgr' esser rezems
De masmutz o de revellatz.
(N. E. masmutz, masmut, atentos los de Peñarroya de Tastavins, mameluco, mamelucos, mamelucks.)
Giraud de Borneil: Ben cove.
Mieux me vaudrait être racheté des mamelucks ou des mécréans.
Ni 'l plac qu'en fos pueys rezemutz.
G. d'Espagne de Toulouse: Qui en pascor.
Et lui plut qu'il en fut après racheté.
Corporals penas non sian rezemudas per alcus pres.
(chap. Que les penes corporals no siguen redimides per cap preu o preau.)
Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.
Que les peines corporelles ne soient rachetées pour aucun prix.
ANC. CAT. Reembre, rembre. CAT. MOD. (N. E. qué raro que el catalán moderno use redimir cuando tenía reembre, rembre, occitano rezemer, reemer, redebre; alguien querría parecerse más al latín redimere.)
ESP. Redimir. PORT. Remir. IT. Redimere. (chap. redimí, redimís: yo me redimixco o redimixgo, redimixes, redimix, redimim, redimiu, redimixen; redimit, redimits, redimida, redimides.)
7. Ransonar, v., rançonner.
Las unas metia per terra, las autras ransonava.
Chronique des Albigeois, col. 65.
Il mettait les unes par terre, il rançonnait les autres.
Emulacio, s. f., lat. aemulatio, émulation.
Indignatio, emulacio et semlans passios. Eluc. de las propr., fol. 19.
Indignation, émulation et semblables passions.
CAT. Emulació. ESP. Emulación. PORT. Emulação. IT. Emulazione. (chap. emulassió, imitassió; v. emulá: emulo, emules, emule, emulem o emulam, emuléu o emuláu, emulen; emulat, emulats, emulada, emulades; imitá les acsions de un atre procurán igualáles e inclús milloráles.)







