Mostrando las entradas para la consulta reina ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta reina ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 18 de septiembre de 2024

Pitansa - Picaplait, Picaplag

 

Pitansa, s. f., pitance, bombance, distribution de vivres. 

Voyez Denina, t. III, p. 59.

Conoc sa glotonia, 

Per que li fazia far pitansa, cant podia. V. de S. Honorat. 

Il connut sa gloutonnerie, c'est pourquoi il lui faisait faire distribution de vivres, quand il pouvait. 

ANC. FR. Et si vivomes en pitance.

De vin et de poissons pitance. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 84 et 90.

CAT. Pitansa. ESP. Pitanza. PORT. Pitança. IT. Pietanza.

(chap. Pitansa, pitanses : minjá, minjada, banquete.)


Pitar, v., becqueter.

Las passeras que pitavan. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Les passereaux qui becquetaient.

E 'l dui foron trepan ab lor,

E 'l terz pitan sul portal de la tor.

Pierre de Durban: Peironet.

Elles deux furent tapageant entre eux, et le troisième becquetant sur le portail de la tour.

(chap. Picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades. Picotejá: picotejo, picoteges, picotege, picotegem o picotejam, picotegéu o picotejáu, picotegen; picotejat, picotejats, picotejada, picotejades.)


Piu, s. m., piü, cri des oiseaux, action de piauler.

Li auzelhet chanton piu.

Le moine de Montaudon: Mout me platz. 

Les oiselets chantent piü.

M' agradon l'auzel quan canton piu. 

P. Vidal: Be m' agrada. 

M'agréent les oiseaux quand ils chantent piü. 

CAT. Piu. (chap. ESP. Pío.)

2. Piular, v., lat. pipilare, piauler, piailler, brailler, crier.

Cant auzel non pot piular.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand oiseau ne peut piauler.

Ieu chant enan, et en piu.

Arnaud de Cotignac: La douss' amor.

Je chante auparavant, et j'en piaille.

Piulan e bufan e briven. Roman de Jaufre, fol. 57.

Criant et soufflant et s'empressant.

CAT. Piular. ESP. Pipiar (piar). PORT. Pipilar. IT. Pipilare. 

(chap. Piulá: piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)

3. Piulament, s. m., piaulement, piaillement, tintement.

En las aurelhas brug et piulament.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Dans les oreilles bruit et tintement.

(chap. Lo muixó tintepere piule “tintepere, tintepere, no 'm fotrás, tururut! En fransés tintement : piulamén, piulamenta, piulamentes, piulit, piulits; pitit, pitits; chulit, chulits.) 

Lo muixó tintepere piule “tintepere, tintepere, no 'm fotrás, tururut! En fransés tintement : piulamén, piulamenta, piulamentes, piulit, piulits; pitit, pitits; chulit, chulits


Piucela, Pieucela, Piusella, Pieusella, Pulsella, Piuzela, Pieuzela,

Pucela, s. f., du lat. puella, pucelle, vierge.

Mais cen piuzelas vos ai vist maridar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Plus de cent pucelles je vous ai vu marier.

S' assis 

Davant las pulsellas, e dis.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

S'assit devant les pucelles, et dit.

La corrompuda a lo cami tot ubert; la pieuzela a lo cami tot claus.

Liv. de Sydrac, fol. 83.

La corrompue a le chemin tout ouvert; la pucelle a le chemin tout clos.

Ce mot servait à indiquer les distinctions de rang, d'état.

Non a donzela 

Ni dona ni pieusela.

Amanieu des Escas: En aquel.

Il n'y a damoiselle ni dame ni pucelle.

IT. Pulcella, pulzella. (chap. Pubilla, pubilles; donsella, donselles; dona virgen, dones virgens; casta, castes.)

2. Piucel, Pieucel, Pucel, Piussel, Piusel, Piuselh, Pieusel, Piuzel, Pieuzel, adj., puceau, vierge. 

Engal d'un tozet piucel.

Giraud de Calanson: Ara s' es.

A l'égal d'un jeune garçon puceau.

Reina, maire piusella, 

Filla de paire piuselh.

Folquet de Lunel: Si com la.

Reine, mère pucelle, fille de père puceau.

Ma cara piuzela m laisset. V. de S. Alexis.

Ma chère pucelle me laissa.

Fig. Son cors de totz mals piussel.

Folquet de Lunel: Si com la. 

Son corps de tous maux vierge. 

Quar es gai' et isnela

E de tots mals aibs pucela,

L' am mais.

P. Vidal: Be m pac.

Parce qu'elle est gaie et alerte et de toutes mauvaises qualités vierge, je l'aime davantage.

(chap. Pubill, pubills; donsell, donsells; home virgen, homens virgens; casto, castos.)

3. Piucelatge, Pieucelatge, Piusellatge, Pieuselatge, Piuzelatge, Pieuzelatge; s. m., pucelage.

Molt es digna causa, qui garda son pieuzelatge per Dieu.

Liv. de Sydrac, fol. 83. 

C'est moult honorable chose, qui garde son pucelage pour Dieu.

En la Verge car' ab car piusellatge.

R. Gaucelm de Beziers: A Dieu. 

En la Vierge chère avec précieux pucelage.

IT. Pulcellagio. (chap. virginidat, virginidats; “pubillache”)

4. Despiucelatge, Despieucelatge, Despiuselatge, Despieuselatge, Despiuzelatge, Despieuzelatge, s. m., dépucelage, défloration.

Non vuelh mon despiuselatge 

Camjar per nom de putana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Je ne veux pas mon dépucelage changer pour nom de catin.

(chap. Desflorassió, desflorassions; perdua de la virginidat.)

5. Despiucelar, Despieucelar, Despiuselar, Despieuselar, Despiuzelar,

Despieuzelar, v., dépuceler, déflorer. 

Si la despiucelet. Arbre de Batalhas, fol. 40. 

S'il la dépucela. 

Part. pas. Uns joves escudiers l' avia despiuselada. V. de S. Honorat. 

(chap. Un jove escudé l' habíe desvirgat, despubillat, desflorat; li habíe tret la virginidat.) 

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

O vos vulhatz o no, seretz despiucelada. Roman de Fierabras, v. 2778. Ou que vous vouliez ou non, vous serez dépucelée.

IT. Spulcellare. (ESP. Desvirgar, desflorar. Chap. Desvirgá, desflorá, traure la virginidat, despubillá.)


Piuze, Piutz, s. f., lat. pulex, puce. 

Piuze, o piutz pren nom de polvera, on ha mays so noyriment.

Eluc. de las propr., fol. 257. 

Puce, ou puce prend nom de poussière, où elle a davantage sa nourriture. 

IT. Pulce.

2. Piussa, s. f., puce. 

Co 's ayssi piussa. Trad. d'Albucasis, fol. 15. 

Comme est aussi puce.

(ESP. Pulga. Chap. Pussa, pusses; pusseta, pussetes; pussota, pussotes.)


Pixida, s. f., lat. pixidem, cassette, coffret, boîte.

Pixida per boyssha. Leys d'amors, fol. 69.

Coffret pour boîte.

La pixida de la ancha. Trad. d'Albucasis, fol. 55. 

La boîte de la hanche.


Pizar, v., lat. pisare, piler, broyer. 

Cascu pren son aur e son argen; pizero lo.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18. 

Chacun prend son or et son argent; ils le pilèrent.

- Part. prés. Ayant la forme de pilon. 

Pinhe... ha agudas fuelhas et pizanas.

Eluc. de las propr., fol. 218.

Le pin... a feuilles aiguës et ayant la forme de pilon. 

Part. pas. Pizat, et mesclat ab mel. Eluc. de las propr., fol. 190.

Pilé, et mêlé avec miel.

ANC. CAT. Pitjar. ESP. Pisar (picar, machacar). PORT. Pizar. 

(chap. Machacá, picá, moldre. Vore mes amún v. Pilar.) 


Plag, Plach, Placht, Plai, Play, Plait, Plat, s. m., lat. placitum, plaid, procès, différend, querelle, dispute.

Per qu'ieu voill e m platz

Qu'el Dalfin sia 'l plaitz pausatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

C'est pourquoi je veux et me plaît qu'au Dauphin soit le différend soumis.

Son totz enlassatz els lasses del dyable, so es en plachtz et en complanchas. V. et Vert., fol. 60.

Ils sont tous enlacés aux lacs du diable, c'est-à-dire en procès et en plaintes.

Ja per plag que m'en mueva, 

No m solvera de son liam.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Jamais pour querelle qu'elle m'en suscite, je ne me délivrerais de son lien.

ANC. FR. Alions oïr les plez de la porte que en appelle maintenant les requestes. Joinville, p. 13.

Plaiz de forez, plaiz de moneies. Roman de Rou, v. 6005. 

Mut cumençastes vilain plait

De moi hunir é laidengier 

E de la roïne avillier.

Marie de France, t. 1, p. 230.

Que s'il pueent plain pié de terre

Sor lor voisins par plet conquerre.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 403.

- Demande, poursuite, sollicitation, traité.

S' ab autra dompna far saupes

Tal plag qu'ab si m colgues.

G. Adhemar: Chantan dissera.

Si avec autre dame je savais faire telle poursuite qu'avec soi elle me couchât.

Manthas n' i a qu' els plus savays 

Acuelhon mielhs en totz lurs plays.

G. Adhemar: Ieu ai ja. 

Maintes il y en a qui les plus vils accueillent mieux dans toutes leurs demandes.

ANC. FR. Et li plais fu tels que il rendirent le chastel. 

Villehardouin, p. 162.

Firent pais e plait al rei David. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 52.

- Question, difficulté, propos.

Guillem, d'un plag novel que non auzis ancmais

Me fo mandat l' autr' ier. 

Senher coms, lo sagel d' amor, senes biais, 

Ai legit tot entier, per qu'ieu sai totz los plais. 

T. d'un Comte et de Guillaume: Guillem d'un. 

Guillaume, d'une question nouvelle que tu n'entendis jamais il me fut donné connaissance l'autre jour.

Seigneur comte, le code d'amour, sans biais, j'ai lu tout entier, c'est pourquoi j'en sais toutes les difficultés.

Loc. Pus plag d'amor laissatz per sermonar.

O si cantas per plag de joglaria. 

T. de Giraud et de Bonfils: Auzit ai dir.

Puisque propos d'amour vous laissez pour sermonner.

Ou si tu chantes pour question de jonglerie.

Voyez Clamar, Part, Prendre, Sonar.

ANC. CAT. Pleyt. CAT. MOD. Plet. ESP. PORT. Pleito. IT. Piato.

(chap. Pleito, pleitos o pleite, pleites; vore lo pleite al sol, a la novela Pedro Saputo.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

2. Plaidey, s. m., pourparler, accord, causerie, entretien, propos.

Quan fon armat, no volc prendre plaidey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

Quand il fit armé, il ne voulut prendre accord. 

Domna, no us sai dir loncs plaideys.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers. 

Dame, je ne vous sais dire longs propos.

3. Playde, adj., discoureur, querelleur, chicaneur.

Reis plaides, 

Tolhen quan dar deuria.

Serveri de Girone: No vals jurar. 

Roi querelleur, enlevant quand donner il devrait. 

Cominal, vielh, flac, playdes.

Garins d'Apchier: Cominal. 

Cominal, vieux, flasque, chicaneur.

- Substantiv. Défenseur.

Ab belhs ditz cortes,

Conquier e gazanha

Amics e playdes.

G. Magret: Una dona.

Avec beaux propos courtois, elle conquiert et gagne amis et défenseurs.

4. Plaideiaire, Plaieador, s, m., plaideur, chicaneur.

D'aisso serai plaideiaire 

Qu'en amor a son esper.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

De ceci je serai chicaneur qui en amour a son espoir.

Si... negus dels plaieadors dis se esser greviatz o nafratz.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Si... nul des plaideurs se dit être malade ou blessé. 

ANC. FR. Mes plaidoyeurs... déclinoient au dernier but de plaidoirie.

Rabelais, liv. III, ch. 29. 

CAT. Pledejaire, pledejador. ESP. Pleiteador. IT. Piatitore.

(chap. Pleitejadó, pleitejadós, pleitejadora, pleitejadores.)

5. Plaideiamen, Plaideyamen, Plaiejamen, s. m., plaidoyer, discours, plaidoirie.

Tota sa cortz farai meravilhar,

Quant auziran lo mieu plaideyamen.

P. Cardinal: Un sirventes novel. 

Toute sa cour je ferai émerveiller, quand ils entendront le mien plaidoyer.

No trobon adop que lur sia onratz, 

Ni nul plaiejamen senes covens fermatz. 

Izarn: Diguas me.

Ils ne trouvent équipage qui leur soit honorable, ni nulle plaidoirie sans convention assurée.

6. Plaideria, s. f., plaidoirie, discussion, procès.

En guerras met sas rendas

Et en plaideria.

P. Cardinal: Qui ve. 

En guerres il dépense ses rentes et en procès.

7. Plaitzio, s. f., plaidoirie, procès.

Que aquo fassan esmendar senes tota plaitzio.

Coutume de Tarraube de 1284. 

Que cela ils fassent amender sans aucune plaidoirie.

8. Plaidejar, Plaideiar, Plaideyar, Pledeiar, Playejar, Plaegar, v., plaider, disputer, contester, tourmenter, tracasser, quereller, poursuivre.

Co puescon citar e playejar lurs vesis. V. et Vert., fol. 15. 

Comment ils puissent citer et poursuivre leurs voisins.

Pot plaideiar per aquel de qui el es tuaors o curaors.

Si el plaeget premeirament a aquel que la alienet.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 10. 

Peut plaider pour celui de qui il est tuteur ou curateur.

S'il intenta procès premièrement à celui qui l'aliéna. 

Fora mielhs, per la fe qu'ieu vos dey, 

Al rey Felip que mogues lo desrey 

Que plaideyar armat sobre la gleza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Il serait mieux, par la foi que je vous dois, au roi Philippe qu'il déclarât la guerre que de disputer armé sur la glèbe.

Dretz es que dona esquieu

So don vol c'om plus la plaidey.

Arnaud de Marueil: Ab plazen. 

Il est juste que dame évite ce dont elle veut qu'on la tourmente plus.

- Raccommoder, s'accorder, traiter. 

Lo gran tort plaideya pietatz. 

Pistoleta: Aitan sospir.

Pitié raccommode le grand tort.

Quant franqueza los plaideia e merces.

Peyrols: Tos temps.

Quand franchise les raccommode et merci.

Domna met mot mal s'amor, 

Que ab trop ric hom plaideia.

Azalais de Porcairagues: Ar em al. 

Dame place moult mal son amour, qui avec trop puissant homme s'accorde.

Estiers sa cort non plaideya.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

Hors de sa cour il ne traite pas. 

Prov. Qui ben guerreia, ben pledeia.

Rambaud de Vaqueiras: Eissamen.

Qui bien guerroie, bien traite. 

ANC. FR. Leur débat avoit esté plaidoyé. Comines, liv. I, p. 349.

CAT. Pledejar. ESP. PORT. Pleitear. IT. Piateggiare.

(chap. Pleitejá: pleitejo, pleiteges, pleitege, pleitegem o pleitejam, pleitegéu o pleitejáu, pleitegen; pleitejat, pleitejats, pleitejada, pleitejades.)

9. Desplaideiar, v., réparer, redresser, dédommager.

Fig. Laus lo desplaideia,

Que es avutz malmenat.

G. Riquier: Si m fos tan.

Louange le dédommage, vu qu'il a été maltraité.

(chap. Despleitejá : repará lo dañ, lo mal.)

10. Picaplait, Picaplag, s. m., pique-procès, chercheur de procès.

Ce terme de mépris a son analogue dans le français actuel: on appelle vulgairement pique-assiette ce que les anciens nommaient un parasite. Picaplag per avocat.

Us picaplaitz m'a del tot mort, 

Quar playdeiar me fay a tort.

Leys d'amors, fol. 147. 

Pique-procès pour avocat.

Un pique-procès m'a entièrement tué, car plaider il me fait à tort.

(ESP. Picapleitos; chap. Picapleites, picapleitos, buscadó de prossés, prossesos.)

martes, 30 de julio de 2024

Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh

Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh, s. f., lat.

noctem, nuit. (N. E. Aragonés nuey, nuei.)

cheso, nuey, nuei, feito, aragonés, Hecho, Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh


De beutatz elugora

Bel jorn, e clarzis noit negra.

B. de Ventadour: Amors enquera.

De beautés elle illumine le beau jour, et rend claire la nuit noire.

Enca nuh la reina en cercha vai.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89. 

Cette nuit la reine va en recherche.

Loc. Fan de la nueg jorn, et del jorn nueg.

V. et Vert., fol. 20. 

Font de la nuit le jour, et du jour la nuit.

Ni noit ni dia no faz que mal pensar. Poëme sur Boèce.

(chap. Ni nit ni día no fach mes que malpensá o mal pensá o pensá mal. Estes negassions ya no se fan aná, se diu: Tan de nit com de día no fach mes que malpensá.)

Ni nuit ni jour je ne fais que mal penser.

Nuech e jorn planc, sospir e plor.

Gavaudan le Vieux: Crezens. 

Nuit et jour je gémis, soupire et pleure. 

Tota nuoit chanta sotz la flor. 

T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx Bernatz. 

Toute la nuit il chante sous la fleur.

CAT. Nit. ESP. Noche. PORT. Noite. IT. Notte. (chap. Nit, nits.)

- Adv. comp. Aujourd'hui.

Tant colps a a noit receubut. Roman de Jaufre, fol. 47. 

Tant de coups il a reçu aujourd'hui.

A nueh li rei d' aquesta encontrada son vengut a mon comandamen.

Liv. de Sydrac, fol- 2. 

Aujourd'hui les rois de cette contrée sont venus à mon commandement.

ANC. FR. Se ta beauté te délecte, c'est annuit herbe, demain foin.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 340.

Tous les jours ne fait que acquerre...

Anuit chasteau et demain terre.

Poëme à la louange de la dame de Beaujeu.

Messeigneurs, oyez l'apointement 

Ennuyt donné en nostre court.

Farce de Pathelin, p. 116.

Chevalier vous feray ou ennuit ou demain.

Poëme d'Hugues Capet, fol. 17.

2. Meia Nuech, Mieia Nueh, s. f., mie nuit, minuit.

D' al prim som jusquas a mieia nueh. Liv. de Sydrac, fol. 128.

D'au premier sommeil jusques à la mie nuit. 

Lay ves la mieia nuech. V. de S. Honorat.

Là vers la mie nuit.

D' a mieia nueh en lay.

Dissendra pueis en yffern a meia nueh de sa resurrectio.

Liv. de Sydrac, fol. 128 et 120.

De la mie nuit en avant.

Il descendra après en enfer à la mie nuit de sa résurrection.

ANC. FR. Après mie nuit. 

Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 289.

Je ne verrai la mie nuit.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 113.

Un soir à la mie nuit. Villehardouin, p. 89.

ESP. Media noche. PORT. Meia noite. IT. Mezza notte. (chap. Mija nit, mijanit.)

3. Nuiteia, s. f., nuitée.

Trastota una nuiteia.

T. de Peyrols et de Gaucelm: Gaucelm.

Toute une nuitée.

IT. Nottata.

4. Nocturn, adj., lat. nocturnus, nocturne, de nuit.

Beceite nocturno. Mi casa enfrente de la panadería Bosque Caballé.

Taur es signe... nocturn. 

Val contra temors nocturnas. 

Auzels nocturns com so nucholas.

(chap. Muixons nocturns com son los mussols, chutes, chólipes, caros, ducs.)

Eluc. de las propr., fol. 100, 186 et 127.

Le taureau est signe... nocturne. 

Vaut contre frayeurs nocturnes. 

Oiseaux de nuit comme sont hiboux.

CAT. ESP. PORT. Nocturno. IT. Notturno. (chap. Lo caro es nocturn o nocturno, los ducs són nocturns o nocturnos, la chuta es nocturna, les chólipes són nocturnes.)

5. Nocturnal, Noitornal, adj., nocturne, de nuit.

Las nocturnals vigilias sian dichas. Regla de S. Benezeg, fol. 32.

(chap. Les vigilies nocturnals o nocturnes siguen dites.)

Les veilles de nuit soient dites. 

Per la noitornal illusio. Trad. de Bède, fol. 81. 

Par l'illusion nocturne.

CAT. ESP. (chap.) Nocturnal.

6. Noytal, adj., nocturne, de nuit.

Despolhadors noytals de ostals et de camps.

Priv. concéd. par les R. d'Angleterre, p. 17. 

Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs.

7. Noctiluca, s. f., ver luisant.

Ugutio noctilucam vermem esse ait sic dictum quod noctu luceat.

Du Cange, t. IV, col. 1195.

Noctiluca... es pauca bestiola. Eluc. de las propr., fol. 255. 

(chap. Lo cuc de llum... es una bestiola menuda; en castellá luciérnaga : que luce en la noche.)

Le ver luisant... est petite bestiole.

8. Noctilipe, s. m., lat. nictalopem, nyctalope, qui voit mieux la nuit que le jour.

Sana noctilipes clarifican lor vista. Eluc. de las propr., fol. 230. 

Guérit nyctalopes en éclaircissant leur vue.

9. Noctilepa, s. f., nyctalopie.

Val contra noctilepa. Eluc. de las propr., fol. 194. 

Vaut contre nyctalopie.

10. Nuchola, s. f., chouette, hibou. 

Auzels nocturns com so nucholas.

Autrament es dit nuchola, quar la nuech ve... mas no de jorn.

Eluc. de las propr., fol. 127 et 147.

Oiseaux de nuit comme sont hiboux.

Autrement est dit chouette, car il voit la nuit... mais non de jour.

11. Niticorac, s. m., chouette, hibou. 

Uous de niticorac... a uous de corp so semlans, e dizo que valo a epilentics.

Niticorac o nuchola... la nuech quer sa vianda.

Eluc. de las propr., fol. 278 et 147.

Oeufs de chouette... à oeufs de corbeau sont semblables, et ils disent qu'ils valent à épileptiques.

La chouette ou hibou... cherche sa nourriture la nuit.

12. Nuachol, adj., qui n'y voit que la nuit.

Subst. Lo solelh clar

No pot lo nuachols remirar,

Ni ve re tro que s' anuchis.

Brev. d'amor, fol. 77.

Celui qui n'y voit que la nuit ne peut admirer le soleil brillant, ni ne voit rien jusqu'à ce qu'il fait nuit.

13. Equinocci, s. m., lat. aequinoctium, équinoxe.

Equinocci vernal... equinocci autumpnal.

Dos solsticis, dos equinoccis.

Eluc. de las propr., fol. 109 et 121.

Équinoxe du printemps... équinoxe d'automne.

Deux solstices, deux équinoxes.

CAT. Equinocci. ESP. PORT. Equinoccio. IT. Equinozio. (chap. Equinocci o Equinoccio, equinoccis, equinoccios. A Valldesgorfa, Valdealgorfa, se veu lo sol a través del túnel.) 

https://www.escapadarural.com/blog/el-tunel-de-valdealgorfa-teruel-por-donde-cruza-el-sol/

14. Equinoccial, Equinoxial, adj., lat. aequinoctialis, équinoxial.

La linha equinoccial. 

Prumier apelam equinoxial.

Eluc. de las propr., fol. 22 et 108. 

La ligne équinoxiale. 

Nous appelons le premier équinoxial. 

CAT. ESP. PORT. Equinoccial. IT. Equinoziale. (chap. Equinocsial, equinoxial.)

15. Anuchir, v., anuiter, faire nuit. 

Lo solelh clar 

No pot lo nuachols remirar, 

Ni ve re tro que s' anuchis.

Brev. d'amor, fol. 77. 

Celui qui n'y voit que la nuit ne peut admirer le soleil brillant, ni ne voit rien jusqu'à ce qu'il fait nuit.

ANC. FR. Si i fu tot le jor entier

Tant que ce vint à l' anuitier.

Roman du Renart, t. III, p. 120. 

Al seir quant fu anuitié. Roman de Rou, v. 6833.

(chap. Fés de nit. ESP. Anochecer.)

16. Anoitar, v., anuiter. 

Substantiv. C' abans del anoitar

Veirem be cals s' ira darriers al camp levar.

Guillaume de Tudela.

Qu'avant de l' anuiter nous verrons bien quel s'en ira le dernier à lever le camp.

17. Trasnuechar, Trasnuchar, veiller, passer les nuits blanches.

Per gerra, vey las nueigz trasnuechar.

Blacasset: Gerra mi play.

Pour guerre, je vois les nuits veiller.

Subst. Penrai invern per pascor,

E 'l trasnuchar per pro dormir.

Dalfinet: Del mieg. Var.

Je prendrai hiver pour printemps, et le veiller pour assez dormir.

(chap. Trasnochá : passá la nit sense dormí : empalmá; ESP. Trasnochar.)

Las quintas de Beceite, Fernando Tejedor Giró, José Miguel Adell, Raboseta, Ramón Barberán Abella, pelu, sivilet

lunes, 29 de julio de 2024

Curta biografía de Braulio Foz.

BRAULIO FOZ.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII. 

A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.

Curta biografía de Braulio Foz. Mussol en ulleres.

Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana. 

Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals 

(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.

Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823 

(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa. 

Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa. 

Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.

Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.

La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.

Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).

Réquiem per un llauradó español.

Atres llibres, en castellá:

Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.

Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.

Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.

Art latino sensill, fássil y segú, 1842.

Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)

LITERATURA GRIEGA, ESTO ES,  SU HISTORIA, SUS ESCRITORES Y JUICIO CRÍTICO DE SUS PRINCIPALES OBRAS, POR DON BRAULIO FOZ.

Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).

Método pera enseñá la llengua griega, 1857.

Lo verdadé dret natural, 1832.

Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.

Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.

Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.

Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.

Reflexions a M. Renán, 1853.

Novíssisma Poética, 1859.

Los franciscans y lo Evangelio, 1864.

Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.


Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.