champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
miércoles, 3 de diciembre de 2025
Princep
miércoles, 18 de septiembre de 2024
Pitansa - Picaplait, Picaplag
Pitansa, s. f., pitance, bombance, distribution de vivres.
Voyez Denina, t. III, p. 59.
Conoc sa glotonia,
Per que li fazia far pitansa, cant podia. V. de S. Honorat.
Il connut sa gloutonnerie, c'est pourquoi il lui faisait faire distribution de vivres, quand il pouvait.
ANC. FR. Et si vivomes en pitance.
De vin et de poissons pitance.
Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 84 et 90.
CAT. Pitansa. ESP. Pitanza. PORT. Pitança. IT. Pietanza.
(chap. Pitansa, pitanses : minjá, minjada, banquete.)
Pitar, v., becqueter.
Las passeras que pitavan. Trad. d'un Évangile apocryphe.
Les passereaux qui becquetaient.
E 'l dui foron trepan ab lor,
E 'l terz pitan sul portal de la tor.
Pierre de Durban: Peironet.
Elles deux furent tapageant entre eux, et le troisième becquetant sur le portail de la tour.
(chap. Picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades. Picotejá: picotejo, picoteges, picotege, picotegem o picotejam, picotegéu o picotejáu, picotegen; picotejat, picotejats, picotejada, picotejades.)
Piu, s. m., piü, cri des oiseaux, action de piauler.
Li auzelhet chanton piu.
Le moine de Montaudon: Mout me platz.
Les oiselets chantent piü.
M' agradon l'auzel quan canton piu.
P. Vidal: Be m' agrada.
M'agréent les oiseaux quand ils chantent piü.
CAT. Piu. (chap. ESP. Pío.)
2. Piular, v., lat. pipilare, piauler, piailler, brailler, crier.
Cant auzel non pot piular.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand oiseau ne peut piauler.
Ieu chant enan, et en piu.
Arnaud de Cotignac: La douss' amor.
Je chante auparavant, et j'en piaille.
Piulan e bufan e briven. Roman de Jaufre, fol. 57.
Criant et soufflant et s'empressant.
CAT. Piular. ESP. Pipiar (piar). PORT. Pipilar. IT. Pipilare.
(chap. Piulá: piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)
3. Piulament, s. m., piaulement, piaillement, tintement.
En las aurelhas brug et piulament.
Eluc. de las propr., fol. 134.
Dans les oreilles bruit et tintement.
(chap. Lo muixó tintepere piule “tintepere, tintepere, no 'm fotrás, tururut! En fransés tintement : piulamén, piulamenta, piulamentes, piulit, piulits; pitit, pitits; chulit, chulits.)
Piucela, Pieucela, Piusella, Pieusella, Pulsella, Piuzela, Pieuzela,
Pucela, s. f., du lat. puella, pucelle, vierge.
Mais cen piuzelas vos ai vist maridar.
Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.
Plus de cent pucelles je vous ai vu marier.
S' assis
Davant las pulsellas, e dis.
Un troubadour anonyme: Seinor vos.
S'assit devant les pucelles, et dit.
La corrompuda a lo cami tot ubert; la pieuzela a lo cami tot claus.
Liv. de Sydrac, fol. 83.
La corrompue a le chemin tout ouvert; la pucelle a le chemin tout clos.
Ce mot servait à indiquer les distinctions de rang, d'état.
Non a donzela
Ni dona ni pieusela.
Amanieu des Escas: En aquel.
Il n'y a damoiselle ni dame ni pucelle.
IT. Pulcella, pulzella. (chap. Pubilla, pubilles; donsella, donselles; dona virgen, dones virgens; casta, castes.)
2. Piucel, Pieucel, Pucel, Piussel, Piusel, Piuselh, Pieusel, Piuzel, Pieuzel, adj., puceau, vierge.
Engal d'un tozet piucel.
Giraud de Calanson: Ara s' es.
A l'égal d'un jeune garçon puceau.
Reina, maire piusella,
Filla de paire piuselh.
Folquet de Lunel: Si com la.
Reine, mère pucelle, fille de père puceau.
Ma cara piuzela m laisset. V. de S. Alexis.
Ma chère pucelle me laissa.
Fig. Son cors de totz mals piussel.
Folquet de Lunel: Si com la.
Son corps de tous maux vierge.
Quar es gai' et isnela
E de tots mals aibs pucela,
L' am mais.
P. Vidal: Be m pac.
Parce qu'elle est gaie et alerte et de toutes mauvaises qualités vierge, je l'aime davantage.
(chap. Pubill, pubills; donsell, donsells; home virgen, homens virgens; casto, castos.)
3. Piucelatge, Pieucelatge, Piusellatge, Pieuselatge, Piuzelatge, Pieuzelatge; s. m., pucelage.
Molt es digna causa, qui garda son pieuzelatge per Dieu.
Liv. de Sydrac, fol. 83.
C'est moult honorable chose, qui garde son pucelage pour Dieu.
En la Verge car' ab car piusellatge.
R. Gaucelm de Beziers: A Dieu.
En la Vierge chère avec précieux pucelage.
IT. Pulcellagio. (chap. virginidat, virginidats; “pubillache”)
4. Despiucelatge, Despieucelatge, Despiuselatge, Despieuselatge, Despiuzelatge, Despieuzelatge, s. m., dépucelage, défloration.
Non vuelh mon despiuselatge
Camjar per nom de putana.
Marcabrus: L'autr'ier.
Je ne veux pas mon dépucelage changer pour nom de catin.
(chap. Desflorassió, desflorassions; perdua de la virginidat.)
5. Despiucelar, Despieucelar, Despiuselar, Despieuselar, Despiuzelar,
Despieuzelar, v., dépuceler, déflorer.
Si la despiucelet. Arbre de Batalhas, fol. 40.
S'il la dépucela.
Part. pas. Uns joves escudiers l' avia despiuselada. V. de S. Honorat.
(chap. Un jove escudé l' habíe desvirgat, despubillat, desflorat; li habíe tret la virginidat.)
Un jeune écuyer l'avait dépucelée.
O vos vulhatz o no, seretz despiucelada. Roman de Fierabras, v. 2778. Ou que vous vouliez ou non, vous serez dépucelée.
IT. Spulcellare. (ESP. Desvirgar, desflorar. Chap. Desvirgá, desflorá, traure la virginidat, despubillá.)
Piuze, Piutz, s. f., lat. pulex, puce.
Piuze, o piutz pren nom de polvera, on ha mays so noyriment.
Eluc. de las propr., fol. 257.
Puce, ou puce prend nom de poussière, où elle a davantage sa nourriture.
IT. Pulce.
2. Piussa, s. f., puce.
Co 's ayssi piussa. Trad. d'Albucasis, fol. 15.
Comme est aussi puce.
(ESP. Pulga. Chap. Pussa, pusses; pusseta, pussetes; pussota, pussotes.)
Pixida, s. f., lat. pixidem, cassette, coffret, boîte.
Pixida per boyssha. Leys d'amors, fol. 69.
Coffret pour boîte.
La pixida de la ancha. Trad. d'Albucasis, fol. 55.
La boîte de la hanche.
Pizar, v., lat. pisare, piler, broyer.
Cascu pren son aur e son argen; pizero lo.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18.
Chacun prend son or et son argent; ils le pilèrent.
- Part. prés. Ayant la forme de pilon.
Pinhe... ha agudas fuelhas et pizanas.
Eluc. de las propr., fol. 218.
Le pin... a feuilles aiguës et ayant la forme de pilon.
Part. pas. Pizat, et mesclat ab mel. Eluc. de las propr., fol. 190.
Pilé, et mêlé avec miel.
ANC. CAT. Pitjar. ESP. Pisar (picar, machacar). PORT. Pizar.
(chap. Machacá, picá, moldre. Vore mes amún v. Pilar.)
Plag, Plach, Placht, Plai, Play, Plait, Plat, s. m., lat. placitum, plaid, procès, différend, querelle, dispute.
Per qu'ieu voill e m platz
Qu'el Dalfin sia 'l plaitz pausatz.
T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.
C'est pourquoi je veux et me plaît qu'au Dauphin soit le différend soumis.
Son totz enlassatz els lasses del dyable, so es en plachtz et en complanchas. V. et Vert., fol. 60.
Ils sont tous enlacés aux lacs du diable, c'est-à-dire en procès et en plaintes.
Ja per plag que m'en mueva,
No m solvera de son liam.
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.
Jamais pour querelle qu'elle m'en suscite, je ne me délivrerais de son lien.
ANC. FR. Alions oïr les plez de la porte que en appelle maintenant les requestes. Joinville, p. 13.
Plaiz de forez, plaiz de moneies. Roman de Rou, v. 6005.
Mut cumençastes vilain plait
De moi hunir é laidengier
E de la roïne avillier.
Marie de France, t. 1, p. 230.
Que s'il pueent plain pié de terre
Sor lor voisins par plet conquerre.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 403.
- Demande, poursuite, sollicitation, traité.
S' ab autra dompna far saupes
Tal plag qu'ab si m colgues.
G. Adhemar: Chantan dissera.
Si avec autre dame je savais faire telle poursuite qu'avec soi elle me couchât.
Manthas n' i a qu' els plus savays
Acuelhon mielhs en totz lurs plays.
G. Adhemar: Ieu ai ja.
Maintes il y en a qui les plus vils accueillent mieux dans toutes leurs demandes.
ANC. FR. Et li plais fu tels que il rendirent le chastel.
Villehardouin, p. 162.
Firent pais e plait al rei David. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 52.
- Question, difficulté, propos.
Guillem, d'un plag novel que non auzis ancmais
Me fo mandat l' autr' ier.
Senher coms, lo sagel d' amor, senes biais,
Ai legit tot entier, per qu'ieu sai totz los plais.
T. d'un Comte et de Guillaume: Guillem d'un.
Guillaume, d'une question nouvelle que tu n'entendis jamais il me fut donné connaissance l'autre jour.
Seigneur comte, le code d'amour, sans biais, j'ai lu tout entier, c'est pourquoi j'en sais toutes les difficultés.
Loc. Pus plag d'amor laissatz per sermonar.
O si cantas per plag de joglaria.
T. de Giraud et de Bonfils: Auzit ai dir.
Puisque propos d'amour vous laissez pour sermonner.
Ou si tu chantes pour question de jonglerie.
Voyez Clamar, Part, Prendre, Sonar.
ANC. CAT. Pleyt. CAT. MOD. Plet. ESP. PORT. Pleito. IT. Piato.
(chap. Pleito, pleitos o pleite, pleites; vore lo pleite al sol, a la novela Pedro Saputo.)
2. Plaidey, s. m., pourparler, accord, causerie, entretien, propos.
Quan fon armat, no volc prendre plaidey.
Bertrand de Born: Pus li baron.
Quand il fit armé, il ne voulut prendre accord.
Domna, no us sai dir loncs plaideys.
Rambaud d'Orange: Pos tals sabers.
Dame, je ne vous sais dire longs propos.
3. Playde, adj., discoureur, querelleur, chicaneur.
Reis plaides,
Tolhen quan dar deuria.
Serveri de Girone: No vals jurar.
Roi querelleur, enlevant quand donner il devrait.
Cominal, vielh, flac, playdes.
Garins d'Apchier: Cominal.
Cominal, vieux, flasque, chicaneur.
- Substantiv. Défenseur.
Ab belhs ditz cortes,
Conquier e gazanha
Amics e playdes.
G. Magret: Una dona.
Avec beaux propos courtois, elle conquiert et gagne amis et défenseurs.
4. Plaideiaire, Plaieador, s, m., plaideur, chicaneur.
D'aisso serai plaideiaire
Qu'en amor a son esper.
Pierre d'Auvergne: Rossinhol.
De ceci je serai chicaneur qui en amour a son espoir.
Si... negus dels plaieadors dis se esser greviatz o nafratz.
Statuts de Montpellier, de 1204.
Si... nul des plaideurs se dit être malade ou blessé.
ANC. FR. Mes plaidoyeurs... déclinoient au dernier but de plaidoirie.
Rabelais, liv. III, ch. 29.
CAT. Pledejaire, pledejador. ESP. Pleiteador. IT. Piatitore.
(chap. Pleitejadó, pleitejadós, pleitejadora, pleitejadores.)
5. Plaideiamen, Plaideyamen, Plaiejamen, s. m., plaidoyer, discours, plaidoirie.
Tota sa cortz farai meravilhar,
Quant auziran lo mieu plaideyamen.
P. Cardinal: Un sirventes novel.
Toute sa cour je ferai émerveiller, quand ils entendront le mien plaidoyer.
No trobon adop que lur sia onratz,
Ni nul plaiejamen senes covens fermatz.
Izarn: Diguas me.
Ils ne trouvent équipage qui leur soit honorable, ni nulle plaidoirie sans convention assurée.
6. Plaideria, s. f., plaidoirie, discussion, procès.
En guerras met sas rendas
Et en plaideria.
P. Cardinal: Qui ve.
En guerres il dépense ses rentes et en procès.
7. Plaitzio, s. f., plaidoirie, procès.
Que aquo fassan esmendar senes tota plaitzio.
Coutume de Tarraube de 1284.
Que cela ils fassent amender sans aucune plaidoirie.
8. Plaidejar, Plaideiar, Plaideyar, Pledeiar, Playejar, Plaegar, v., plaider, disputer, contester, tourmenter, tracasser, quereller, poursuivre.
Co puescon citar e playejar lurs vesis. V. et Vert., fol. 15.
Comment ils puissent citer et poursuivre leurs voisins.
Pot plaideiar per aquel de qui el es tuaors o curaors.
Si el plaeget premeirament a aquel que la alienet.
Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 10.
Peut plaider pour celui de qui il est tuteur ou curateur.
S'il intenta procès premièrement à celui qui l'aliéna.
Fora mielhs, per la fe qu'ieu vos dey,
Al rey Felip que mogues lo desrey
Que plaideyar armat sobre la gleza.
Bertrand de Born: Pus li baron.
Il serait mieux, par la foi que je vous dois, au roi Philippe qu'il déclarât la guerre que de disputer armé sur la glèbe.
Dretz es que dona esquieu
So don vol c'om plus la plaidey.
Arnaud de Marueil: Ab plazen.
Il est juste que dame évite ce dont elle veut qu'on la tourmente plus.
- Raccommoder, s'accorder, traiter.
Lo gran tort plaideya pietatz.
Pistoleta: Aitan sospir.
Pitié raccommode le grand tort.
Quant franqueza los plaideia e merces.
Peyrols: Tos temps.
Quand franchise les raccommode et merci.
Domna met mot mal s'amor,
Que ab trop ric hom plaideia.
Azalais de Porcairagues: Ar em al.
Dame place moult mal son amour, qui avec trop puissant homme s'accorde.
Estiers sa cort non plaideya.
P. Raimond de Toulouse: Atressi cum.
Hors de sa cour il ne traite pas.
Prov. Qui ben guerreia, ben pledeia.
Rambaud de Vaqueiras: Eissamen.
Qui bien guerroie, bien traite.
ANC. FR. Leur débat avoit esté plaidoyé. Comines, liv. I, p. 349.
CAT. Pledejar. ESP. PORT. Pleitear. IT. Piateggiare.
(chap. Pleitejá: pleitejo, pleiteges, pleitege, pleitegem o pleitejam, pleitegéu o pleitejáu, pleitegen; pleitejat, pleitejats, pleitejada, pleitejades.)
9. Desplaideiar, v., réparer, redresser, dédommager.
Fig. Laus lo desplaideia,
Que es avutz malmenat.
G. Riquier: Si m fos tan.
Louange le dédommage, vu qu'il a été maltraité.
(chap. Despleitejá : repará lo dañ, lo mal.)
10. Picaplait, Picaplag, s. m., pique-procès, chercheur de procès.
Ce terme de mépris a son analogue dans le français actuel: on appelle vulgairement pique-assiette ce que les anciens nommaient un parasite. Picaplag per avocat.
Us picaplaitz m'a del tot mort,
Quar playdeiar me fay a tort.
Leys d'amors, fol. 147.
Pique-procès pour avocat.
Un pique-procès m'a entièrement tué, car plaider il me fait à tort.
(ESP. Picapleitos; chap. Picapleites, picapleitos, buscadó de prossés, prossesos.)
martes, 30 de julio de 2024
Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh
Noit, Noich, Noig, Nuech, Nueg, Nuoit, Nuot, Nueh, Nuh, s. f., lat.
noctem, nuit. (N. E. Aragonés nuey, nuei.)
De beutatz elugora
Bel jorn, e clarzis noit negra.
B. de Ventadour: Amors enquera.
De beautés elle illumine le beau jour, et rend claire la nuit noire.
Enca nuh la reina en cercha vai.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 89.
Cette nuit la reine va en recherche.
Loc. Fan de la nueg jorn, et del jorn nueg.
V. et Vert., fol. 20.
Font de la nuit le jour, et du jour la nuit.
Ni noit ni dia no faz que mal pensar. Poëme sur Boèce.
(chap. Ni nit ni día no fach mes que malpensá o mal pensá o pensá mal. Estes negassions ya no se fan aná, se diu: Tan de nit com de día no fach mes que malpensá.)
Ni nuit ni jour je ne fais que mal penser.
Nuech e jorn planc, sospir e plor.
Gavaudan le Vieux: Crezens.
Nuit et jour je gémis, soupire et pleure.
Tota nuoit chanta sotz la flor.
T. de Pierre d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx Bernatz.
Toute la nuit il chante sous la fleur.
CAT. Nit. ESP. Noche. PORT. Noite. IT. Notte. (chap. Nit, nits.)
- Adv. comp. Aujourd'hui.
Tant colps a a noit receubut. Roman de Jaufre, fol. 47.
Tant de coups il a reçu aujourd'hui.
A nueh li rei d' aquesta encontrada son vengut a mon comandamen.
Liv. de Sydrac, fol- 2.
Aujourd'hui les rois de cette contrée sont venus à mon commandement.
ANC. FR. Se ta beauté te délecte, c'est annuit herbe, demain foin.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 340.
Tous les jours ne fait que acquerre...
Anuit chasteau et demain terre.
Poëme à la louange de la dame de Beaujeu.
Messeigneurs, oyez l'apointement
Ennuyt donné en nostre court.
Farce de Pathelin, p. 116.
Chevalier vous feray ou ennuit ou demain.
Poëme d'Hugues Capet, fol. 17.
2. Meia Nuech, Mieia Nueh, s. f., mie nuit, minuit.
D' al prim som jusquas a mieia nueh. Liv. de Sydrac, fol. 128.
D'au premier sommeil jusques à la mie nuit.
Lay ves la mieia nuech. V. de S. Honorat.
Là vers la mie nuit.
D' a mieia nueh en lay.
Dissendra pueis en yffern a meia nueh de sa resurrectio.
Liv. de Sydrac, fol. 128 et 120.
De la mie nuit en avant.
Il descendra après en enfer à la mie nuit de sa résurrection.
ANC. FR. Après mie nuit.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 289.
Je ne verrai la mie nuit.
Fables et cont. anc., t. IV, p. 113.
Un soir à la mie nuit. Villehardouin, p. 89.
ESP. Media noche. PORT. Meia noite. IT. Mezza notte. (chap. Mija nit, mijanit.)
3. Nuiteia, s. f., nuitée.
Trastota una nuiteia.
T. de Peyrols et de Gaucelm: Gaucelm.
Toute une nuitée.
IT. Nottata.
4. Nocturn, adj., lat. nocturnus, nocturne, de nuit.
Taur es signe... nocturn.
Val contra temors nocturnas.
Auzels nocturns com so nucholas.
(chap. Muixons nocturns com son los mussols, chutes, chólipes, caros, ducs.)
Eluc. de las propr., fol. 100, 186 et 127.
Le taureau est signe... nocturne.
Vaut contre frayeurs nocturnes.
Oiseaux de nuit comme sont hiboux.
CAT. ESP. PORT. Nocturno. IT. Notturno. (chap. Lo caro es nocturn o nocturno, los ducs són nocturns o nocturnos, la chuta es nocturna, les chólipes són nocturnes.)
5. Nocturnal, Noitornal, adj., nocturne, de nuit.
Las nocturnals vigilias sian dichas. Regla de S. Benezeg, fol. 32.
(chap. Les vigilies nocturnals o nocturnes siguen dites.)
Les veilles de nuit soient dites.
Per la noitornal illusio. Trad. de Bède, fol. 81.
Par l'illusion nocturne.
CAT. ESP. (chap.) Nocturnal.
6. Noytal, adj., nocturne, de nuit.
Despolhadors noytals de ostals et de camps.
Priv. concéd. par les R. d'Angleterre, p. 17.
Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs.
7. Noctiluca, s. f., ver luisant.
Ugutio noctilucam vermem esse ait sic dictum quod noctu luceat.
Du Cange, t. IV, col. 1195.
Noctiluca... es pauca bestiola. Eluc. de las propr., fol. 255.
(chap. Lo cuc de llum... es una bestiola menuda; en castellá luciérnaga : que luce en la noche.)
Le ver luisant... est petite bestiole.
8. Noctilipe, s. m., lat. nictalopem, nyctalope, qui voit mieux la nuit que le jour.
Sana noctilipes clarifican lor vista. Eluc. de las propr., fol. 230.
Guérit nyctalopes en éclaircissant leur vue.
9. Noctilepa, s. f., nyctalopie.
Val contra noctilepa. Eluc. de las propr., fol. 194.
Vaut contre nyctalopie.
10. Nuchola, s. f., chouette, hibou.
Auzels nocturns com so nucholas.
Autrament es dit nuchola, quar la nuech ve... mas no de jorn.
Eluc. de las propr., fol. 127 et 147.
Oiseaux de nuit comme sont hiboux.
Autrement est dit chouette, car il voit la nuit... mais non de jour.
11. Niticorac, s. m., chouette, hibou.
Uous de niticorac... a uous de corp so semlans, e dizo que valo a epilentics.
Niticorac o nuchola... la nuech quer sa vianda.
Eluc. de las propr., fol. 278 et 147.
Oeufs de chouette... à oeufs de corbeau sont semblables, et ils disent qu'ils valent à épileptiques.
La chouette ou hibou... cherche sa nourriture la nuit.
12. Nuachol, adj., qui n'y voit que la nuit.
Subst. Lo solelh clar
No pot lo nuachols remirar,
Ni ve re tro que s' anuchis.
Brev. d'amor, fol. 77.
Celui qui n'y voit que la nuit ne peut admirer le soleil brillant, ni ne voit rien jusqu'à ce qu'il fait nuit.
13. Equinocci, s. m., lat. aequinoctium, équinoxe.
Equinocci vernal... equinocci autumpnal.
Dos solsticis, dos equinoccis.
Eluc. de las propr., fol. 109 et 121.
Équinoxe du printemps... équinoxe d'automne.
Deux solstices, deux équinoxes.
CAT. Equinocci. ESP. PORT. Equinoccio. IT. Equinozio. (chap. Equinocci o Equinoccio, equinoccis, equinoccios. A Valldesgorfa, Valdealgorfa, se veu lo sol a través del túnel.)
https://www.escapadarural.com/blog/el-tunel-de-valdealgorfa-teruel-por-donde-cruza-el-sol/
14. Equinoccial, Equinoxial, adj., lat. aequinoctialis, équinoxial.
La linha equinoccial.
Prumier apelam equinoxial.
Eluc. de las propr., fol. 22 et 108.
La ligne équinoxiale.
Nous appelons le premier équinoxial.
CAT. ESP. PORT. Equinoccial. IT. Equinoziale. (chap. Equinocsial, equinoxial.)
15. Anuchir, v., anuiter, faire nuit.
Lo solelh clar
No pot lo nuachols remirar,
Ni ve re tro que s' anuchis.
Brev. d'amor, fol. 77.
Celui qui n'y voit que la nuit ne peut admirer le soleil brillant, ni ne voit rien jusqu'à ce qu'il fait nuit.
ANC. FR. Si i fu tot le jor entier
Tant que ce vint à l' anuitier.
Roman du Renart, t. III, p. 120.
Al seir quant fu anuitié. Roman de Rou, v. 6833.
(chap. Fés de nit. ESP. Anochecer.)
16. Anoitar, v., anuiter.
Substantiv. C' abans del anoitar
Veirem be cals s' ira darriers al camp levar.
Guillaume de Tudela.
Qu'avant de l' anuiter nous verrons bien quel s'en ira le dernier à lever le camp.
17. Trasnuechar, Trasnuchar, veiller, passer les nuits blanches.
Per gerra, vey las nueigz trasnuechar.
Blacasset: Gerra mi play.
Pour guerre, je vois les nuits veiller.
Subst. Penrai invern per pascor,
E 'l trasnuchar per pro dormir.
Dalfinet: Del mieg. Var.
Je prendrai hiver pour printemps, et le veiller pour assez dormir.
(chap. Trasnochá : passá la nit sense dormí : empalmá; ESP. Trasnochar.)
lunes, 29 de julio de 2024
Curta biografía de Braulio Foz.
BRAULIO FOZ.
Va estudiá los primés estudis a Calanda, y al 1807 apareix matriculat a la Universidat de Huesca. Allí, com mols atres compañs, va pendre les armes contra la invasió fransesa y, después de distinguís a la acsió de Tamarite, va sé detingut al puesto de Lérida y conduít a Fransa.
Ere la seua primera estansia allí, y pareix habela aprofitat - segons propi testimoni - pera completá los estudis y ejersí lo professorat. Acabada la guerra, torne a Huesca y entre 1814 y 1816 dicte la cátedra de Latinidat a la agonisán Universidat Sertoriana. Después de una llarga ressidensia a Cantavella, al 1822 es catedrátic de Griego a la de Saragossa, encara que lo final del Trieni Constitussional al 1823 lo torne a portá a Fransa, ara com exiliat per dotse añs, hasta después de la mort de Fernando VII.
A la tornada, se reintegre a la dossensia y al 1838 funde Lo Eco de Aragó, diari liberal, que redacte casi en exclusiva y que parle elocuenmen de les seues convicsions. Ocupe lo decanat de la facultat de Lletres saragossana (abans va habé de obtindre lo grado, com prescribíen los decrets ministerials que van acabá en la libertat universitaria en la que sempre se va moure Foz) l’añ 1861, dos abans de la seua jubilassió y cuatre abans de la seua mort.
Lo seu folleto reflexions a M. Renan (Barselona, 1864) incluíx una relassió de les seues obres que ilustre mol be sobre les dimensions intelectuals de uns homens que van viure lo final del antic régim, van enseñá a una Universidat transitoria y van contemplá lo reemplás de les velles dissiplines clásiques per atres mes técniques, per mich de la discussió política y siudadana.
Se trate, en suma, de un currículum bastán frecuén entre los universitaris de provinsies que incluíx tituls professionals
(Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820; Literatura griega, 1849; Art latino, 1842), obres de alcans filossófic y jurídic (Lo verdadé dret natural, 1832; Drets del home, 1834; documens filosofo - religiosos y morals, 1861), esbossos historics (com lo quinto tomo, Del gobern y fueros de Aragó, 1850, que va afegí a la Historia de Aragó de Antonio de Sas, reimpresa per los seus cuidats al tallé de Roque Gallifa, en lo que sempre va treballá). La seua hostilidat en les noves correns filossófiques, compatible en lo seu peleón liberalisme, es vissible a la impugnassió a la Vie de Jesus de Ernest Renan que ham sitat mes amún, o la Terre et ciel del teólogo condenat per la Iglesia, Jean Reynaud. An elles se tenen que afegí les de una llarga llista que lo autó done com "imprimides y no publicades»: un Modelo perpetuo de inaugurales. Discurs satíric, aon se burle de estes liturgies académiques; uns documens religiosos, morals, historics y politics per al radé período de la primera enseñansa, etc. Declare habé perdut a la seua azarosa vida unes exelensies de llengua española, un dicsionari históric - crític español (revolussionari) desde 1808, y traducsions de Demóstenes, Esquines y Anacreonte.
Sing comedies teníe preparades pera la imprenta y de elles conservam los manuscrits: Quinse hores de un liberal de 1823
(en prosa y verso), La palaura de un pare (prosa) y una trilogía sobre la homeopatía, Lo homeópaten fingit, Los homeópates de provinsies y La derrota de la homeopatía, totes elles en prosa.
Aixó, mes alguns versos de sircunstansies, siríe tota la obra de Foz (destinada per los seus merits a un benévolo olvit), si no haguere publicat al 1844 la seua Vida de Pedro Saputo, natural de Almudévar, fill de dona, ulls de vista clara y pare de la agudesa. Sabia Naturalesa la seua maestra, impresa per Roque Gallifa.
Al nostre siglo ha sigut reimpresa en varies ocasions y es difíssil regatejali la condissió de la obra de autó aragonés mes importán desde Gracián. Entre les reedissions, nomená la de 1927 per lo S. I. P. A.; a 1959, al cuidado de Francisco Ynduráin, per la institussió "Fernando lo Católic»; a 1973, Ed. Laia, de Barcelona, va reproduí la anterió, en un prólogo de Sergio Beser; al 1980, la Nova Biblioteca de autós aragonesos edite lo estudi y texto de Ynduráin, mol enmendats, en un texto epilogal de Rafael Gastón Burillo.
Es sabut que lo origen de Pedro Saputo se trobe a un personache folclóric, héroe de refrans y anécdotes que se apleguen ya a finals del siglo XVI y que Foz va pugué sentí de viva veu a les seues llargues estansies a Huesca. Pero, evidenmen, pera la novela de 1844 aixó es sol un pun de partida. Encara que publicada en plena época romántica, poc de ixa escola té lo autó que abomine del adjectiu “pintoresco” tan fet aná per aquella y que - en ple momén del relato históric - excluíx consevol datassió temporal y ambiental de una novela que se pretén atemporal: no sabem quí es lo virrey de Saragossa (rasgo que apuntaríe al XVI o XVII, encara que seguix mol poc exacte) al que visite al final, ni lo Rey que vol vórel a Madrid. Foz habíe lligit mol be les noveles del Siglo de Or y, particularmen, a Cervantes: la seua desenvoltura narrativa, lo seu to de ironía, les seues reflexions com narradó, se atenen a ixa progenie, com la seua ideología - la idea algo estoica de la vida ("sempre portáe lo Manual de Epicteto”), lo consepte de Naturalesa com espontaneidat, les seues crítiques anticlericals y los seus rasgos epicúreos - pareixen tamé cervantinos, pero mitigats per lo espíritu laico y burgués, socarrón y crític, de un siglo XVIII que seguix están presén a la seua obra, a mitat del XIX.
La Vida de Pedro Saputo se dividix en cuatre llibres, en sincuanta y cuatre curts capituls en total. Se narre com la crónica de un personache ya mol conegut y de ahí que la seua caminata tingue a vegades un aire temátic (segons les virtuts y habilidats del protagonista) que, sin embargo, está per damún de un relato de viache - técnica que es la del Quijote, mes que la de la novela picaresca; - viache que recorre - y aquí la pressisió toponímica y descriptiva es extrema - tot lo Semontano de Huesca.
Poques aventures són estrictamen originals, pero totes delissioses: la entrada al convén de monges disfrassat de dona (y lo enamoramén de dos novissies) va sé empleada per Ramón J. Sender al verdugo afable; lo milagre de Alcolea, lo cuento de la justissia de Almudévar o lo pleite al sol tenen una antiga prosapia, igual que lo registre de novies y novios, calcat de atres de la literatura áurea española. Lo secret del art de Foz está, pos, al conjún, que sap mesclá rasgos de observassió mes “novelescos”: la relassió en la mare, lo amor per Morfina..., que donen an eisse personache, divertit pero algo irreal, una dimensió mes humana. Y un atre secret es la perfecta adecuassió de un llenguache de ressonansies clássiques que sap esquichá de modismos aragonesos que convertixen la novela en un filó per al lingüista (Sender va fe aná al Réquiem per un llauradó español, tamé traduít al chapurriau, una ringlera de insults que allí fique en boca de una agüela y que están a un tros de la novela de Foz), y pera qui estudie la imache que los aragonesos han tingut de ells mateixos (abunden, en efecte, les caracterisassions morals de pobles concrets).
Atres llibres, en castellá:
Plan y método pera la enseñansa de les lletres humanes, 1820.
Paraules de un viscaí als liberals de la reina Cristina, que ha publicat a París M. J. A. Chaho, traduídes y contestades per don Braulio Foz, 1835.
Lo testamén de don Alfonso lo batalladó, 1840, drama.
Art latino sensill, fássil y segú, 1842.
Literatura griega, 1849. (Editat per Moncho.)
Historia de Aragó (Revisió y ampliassió en un quinto tomo titulat Idea del Gobern y Fueros de Aragó de la Historia de Aragó de Antonio de Sas, 1850).
Método pera enseñá la llengua griega, 1857.
Lo verdadé dret natural, 1832.
Los drets del home deduíts de la seua naturalesa y explicats per los prinsipis del verdadé dret natural, 1834.
Dret natural Sivil, Públic, Polític y de Gens, 1842.
Cuestions cosmogónico - geológiques, 1854.
Cartes de un filóssofo sobre lo fet fundamental de la religió, 1858.
Reflexions a M. Renán, 1853.
Novíssisma Poética, 1859.
Los franciscans y lo Evangelio, 1864.
Dicsionari Biográfic del Trieni Liberal. Madrid: Lo Museu Universal.
sábado, 27 de julio de 2024
2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.
Capítul XIV.
Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.
Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.
Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:
- ¿Vau entendre lo meu papé?
- No, siñó, va contestá ella.
- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes!
Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell:
- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts.
- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.
Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.
Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.
Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública.
- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.
- No ting cap instrumén.
- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.
Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.
Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano.
- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.
Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:
- Raro humor seríe lo de eixe sagal.
- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.
- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.
Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:
O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres.
Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di:
- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:
- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.
Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.















