Mostrando las entradas para la consulta regirá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta regirá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

domingo, 2 de junio de 2024

Lexique roman; Membre, Menbre, Nembre - Sotzamenar


Membre, Menbre, Nembre, s. m., lat. membrum, membre.

Non ai membre no m fremisca ni ongla.

A. Daniel: Lo ferm voler. 

Je n'ai membre qui ne me frémisse ni ongle. 

Los nembres e la testa pesseron al enfan. V. de S. Honorat.

Les membres et la tête ils brisèrent à l'enfant.

Fig. Totz em membres d' un cors dont Jhesu Crist es caps.

V. et Vert., fol. 57. 

Tous nous sommes membres d'un corps dont Jésus-Christ est tête.

Non podem esser menbre de nostre Redemptor, si no nos tenem ab nostre proesme. Trad. de Bède, fol. 64. 

Nous ne pouvons être membres de notre Rédempteur, si nous ne nous tenons avec notre prochain.

- Verge, membre viril.

Las trenas son lascas, et lo membres s' esten e esdeve grans.

Liv. de Sydrac, fol. 103.

Les ligaments sont lâches, et le membre s'étend et devient grand.

- Terme de grammaire.

Partimens es questios que ha dos membres contraris.

Leys d'amors, fol. 40. 

Le jeu-parti est une question qui a deux membres contraires.

- Sorte de ponctuation.

Membres non es autra causa sino una maniera de ponch apelat colum.

Leys d'amors, fol. 14.

Le membre n'est autre chose sinon une manière de point appelé colum.

CAT. Membre. ESP. PORT. Miembro. IT. Membro.

(chap. Membre, membres; miembro, miembros, miembra, miembres.)

2. Membrut, adj., membru.

Oncas luns hom no vic cavayer si membrut. Roman de Fierabras, v. 981.

Oncques nul homme ne vit chevalier si membru.

ANC. FR. Au surplus un asne bien fait,

Bien membru, bien gras, bien refait. 

Satyre Ménippée, p. 216. 

CAT. Membrud. ESP. PORT. Membrudo. IT. Membruto. 

(chap. Membrut, membruts, membruda, membrudes.)

3. Dismembramen, s. m., démembrement, séparation, distinction.

Dis l' angel: “Aquels que son mes en aquest potz, non aura dismembramen d' elhs.” Revelatio de las penas d'yfern.

L'ange dit: “Ceux qui sont mis dans ce puits, il n'y aura pas de distinction d'eux.” 

CAT. Desmembrament. ESP. Desmembramiento. IT. Smembramento.

(chap. Desmembramén, desmembramens.)

4. Desmembrar, v., démembrer, écarteler, mettre en pièces.

Elh lo fe desmembrar, et, ab los manganels, elh lo fe gitar dins la ciutat.

Philomena. 

Il le fit écarteler, et, avec les mangoneaux, il le fit jeter dans la cité.

(chap. Ell lo va fé desmembrá, y, en los manganells, ell lo va fé (gitá) tirá a dins de la siudat.)

Part. pas. Silh que jutgo los malvatz homes de lor faitz leyalmen, jaci' aisso qu' ilh sion desfah o desmembrah, ilh non pecco. 

Liv. de Sydrac, fol. 133. 

Ceux qui jugent loyalement les méchants hommes touchant leurs actions, bien qu'ils soient détruits ou écartelés, ils ne pèchent pas.

Car mays amaria esser ades totz desmembratz.

Roman de Fierabras, v. 664. 

Car j'aimerais davantage être incontinent tout mis en pièces.

ANC. FR. Trente escuyers qui... desmembrent des oyes, oysons, chapons, etc. Hist. macar., t. 1, p. 24.

CAT. ESP. PORT. Desmembrar. IT. Dismembrare. 

(chap. Desmembrá: desmembro, desmembres, desmembre, desmembrem o desmembram, desmembréu o desmembráu, desmembren; desmembrat, desmembrats, desmembrada, desmembrades.)

Menar, v., lat. minare, mener, conduire, emmener. 

En paradis vos deurian menar, 

Si, per merce, nuls hom hi deu intrar. 

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

En paradis vous devraient mener, si, par merci, nul homme y doit entrer.

Si ja podetz d'esta terra 

En Bascol traire ni menar, 

Veus mos cors per justiziar.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Si jamais vous pouvez de cette terre le seigneur Bascol tirer et emmener, voici ma personne pour justicier. 

Fig. Vauc lai o 'l cors mi mena.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Je vais là où le coeur me mène. 

Loc. fig. Proeza, cossi us vei rota

E menar de tort en travers.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es.

Prouesse, comme je vous vois brisée et mener de tort en travers.

Mot ben enseynat 

De menar sancta vida.

V. de S. Honorat.

Moult bien enseignés à mener sainte vie.

Ce verbe était en outre employé dans un grand nombre d'autres locutions, dans lesquelles il recevait des acceptions différentes; voici les principales:

Li mena gran festa. V. de S. Honorat. 

Lui fait grande fête.

Lai venc lo rei sa felnia menar. Poëme sur Boèce. 

Là vint le roi sa félonie montrer. 

Menarai si las mans e 'ls bratz 

Tro paus tot mon afar en patz.

Le Dauphin d'Auvergne: Del mieg.

Je ferai tant des mains et des bras jusqu'à ce que je pose mon affaire en paix.

Quan non poirai menar la lengua.

Folquet de Marseille: Senher Dieus. 

Quand je ne pourrai remuer la langue. 

Menan a fuec e a barrey. V. de S. Honorat. 

Mettent à feu et à dévastation. 

Mena tos secretz ab sabis homes. Trad. de Bède, fol. 75. 

Confie tes secrets à sages hommes. 

Tot o mena a plom et a livell et a drecha linha. V. et Vert., fol. 59.

Tout cela il mène à plomb et à niveau et à droite ligne.

Las autras gens meno gran solatz entorn lo taulier.

Las autras gens que menon la gran festa an ganre d' esturmens.

Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Les autres gens mènent grande joie autour du tablier.

Les autres gens qui mènent la grande fête avec beaucoup d'instruments.

Menan gran baudor per tota la ciutat. V. de S. Honorat. 

Mènent grande allégresse par toute la cité.

Dol menan,

Venc Galvans am sos companos. Roman de Jaufre, fol. 4. 

En menant affliction, Gauvain vint avec ses compagnons.

Bauzadors e bauzatz 

Valor menon derreira.

B. Sicart de Marjevols: Ab greu. 

Trompeurs et trompés mènent mérite derrière. 

Loc. fig. Menet tan lo barutel,

Que senti si grossa d'enfant.

V. de S. Honorat. 

Elle mena tant le blutoir qu'elle se sentit grosse d'enfant.

Tot ginhozamens

Menar mon adversari a descofizemens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Tout ingénieusement mener mon adversaire à déconfiture.

Part. pas. Aissilh de Lombardia

Mai volon esser be menat 

Per rey, que per comte forsat. 

Bertrand de Born: Ieu chan qu' el reys.

Ceux de Lombardie plus veulent être bien menés par roi, que par comte contraints. 

Loc. Can l' enten l' almiran, gran joya n'a menada. 

Roman de Fierabras, v. 2755. 

Quand l'émir l'entend, grande joie il en a montrée. 

Es ben menatz estra ley 

Qui ten car so que l' avilis.

Arnaud de Marueil: Cui que. 

Est bien mené hors la loi celui qui tient cher ce qui l'avilit.

ANC. FR. Ceulx où le mayre l'aura menet pour eulx adjourner. 

Charte de Valenciennes, de 1114, p. 398.

Les compainnun de lui seront menet à tei; il serunt menet en leesce.

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 44.

Fors de mener jolivetés. Roman de la Rose, v. 8481.

ANC. ESP.

Otros que menaban simios è xafarrones.

Poema de Alexandro, cop. 1798.

CAT. Menar. ESP. MOD. PORT. Menear. IT. Menare.

(chap. Menejá: menejo, meneges, menege, menegem o menejam, menegéu o menejáu, menegen; menejat, menejats, menejada, menejades.)

2. Mena, s. f., manière, façon.

Un vers farai de tal mena,

On vuelh que mos sens paresca.

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Je ferai un vers de telle manière, où je veux que mon sens paraisse.

Tan vos sai lauzengier

E fait d' amorosa mena,

Qu' ieu cug que de cavalier

Siatz devengutz camjaire.

T. de la Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicx. 

Tant je vous sais flatteur et fait d' amoureuse façon, que je crois que de chevalier vous soyez devenu changeur.

CAT. IT. Mena. (chap. Manera, maneres. ESP. Manera, maneras.)

3. Menaire, Menayre, Menador, s. m., meneur, conducteur.

Tertullien a employé le mot latin minator en ce sens.

Ieu, hom mounier, ho menaire, o farinier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 140. 

Moi, homme meunier, ou meneur, ou farinier. 

Lai intret la reina ab sa seror, 

E remairo defors siei menador.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 90. 

Là entra la reine avec sa soeur, et restèrent dehors ses conducteurs.

Fig. Car el era menayres de la paraula. 

Trad. des Actes des apôtres, ch. 14.

Car il était conducteur de la parole. 

ANC. FR. Tant ont alé, que lor meneres 

Les a mis en la court au roi.

Roman du Renart, t. IV, p. 46.

ESP. Menador. IT. Menatore. (chap. Conductó, portadó, menejadó.)

4. Amenar, v., amener, guider, conduire.

Vengro siei cassador de cassar, et amenero CCC bestias salvayas.

Philomena.

Vinrent ses chasseurs de chasser, et amenèrent trois cents bêtes sauvages.

Karles a sos baros en la ost amenatz. Roman de Fierabras, v. 44. 

Charles a amené ses barons à l'armée. 

Fig. Diables s' esforsa coment tire als efernals tormens toz aquels que pot eschalfar ni amenar als vices. Trad. de Bède, fol. 82. 

Le diable s'efforce comment il tire aux infernaux tourments tous ceux qu'il peut échauffer et amener aux vices.

Per joi de la verdura,

Qu' el bel temps clars nos amena.

Lamberti de Bonanel: Pois vei.

Par joie de la verdure, que le beau temps clair nous amène.

Foudatz vos amena,

Quar aissi vos partetz d'amor. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx. 

Folie vous guide, puisque ainsi vous vous séparez d'amour. 

Prov. Cossirers amena vellieza davan tems. Trad. de Bède, fol. 60.

Souci amène vieillesse avant le temps. 

Part. pas. Amenatz et conduigs ad aiso. 

Tit. de 1263. DOAT, t. CVI, fol. 209.

Amenés et conduits à ceci.

ANC. CAT. Amenar. ANC. IT. Amenare. (chap. Portá, conduí, menejá.)

5. Amenament, s. m., maison de louage, logement.

Estet, per tot l'espazi de dos ans, en son amenament.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 28. 

Il demeura, par tout l'espace de deux ans, dans son logement.

6. Demenar, v., mener, conduire, guider, diriger, amener.

Qui vol corteza vida 

Demenar ni grazida.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Qui veut mener courtoise vie et agréable. 

Qui per compas

No sap lo segle demenar.

Pierre d'Auvergne: Bel m'es. 

Qui par compas ne sait le siècle diriger.

- Exprimer, faire éclater.

Lo rossignolet...

Auiatz lo joi que demena;

Tota nuoit chanta sotz la flor. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx. 

Le rossignolet..., oyez la joie qu'il fait éclater; toute la nuit il chante sous la fleur.

- Agiter, secouer, tourmenter.

Sos drapels 

Demena.

Guillaume de Tudela. 

Agite ses drapeaux.

Fig. Si deves morir del mal que ti demena. V. de S. Honorat. 

Si tu dois mourir du mal qui te tourmente.

- Manifester, produire.

Aquesta misericordia demenam principalament en tres maneiras.

Trad. de Bède, fol. 17. 

Cette miséricorde nous manifestons principalement en trois manières.

ANC. FR. Quant pot parler, grand dol demeine. 

Marie de France, t. 1, p. 268. 

Entre temps que le noble duc de Bourgongne demenoit sa guerre.

Monstrelet, t. III, fol. 54.

Li mien rein cangiet sunt, e jo à nient démenet sui.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 72.

Quand je deusse bonne chière 

Demener en compaignie, 

Je n'en fais que la manière.

Charles d'Orléans, p. 137.

Et pensez que tous les propos ne furent point demenés sans aprêter à rire à ceux qui estoient présents.

Contes de Bonav. Desperriers, nouvelle XC. 

IT. Dimenar.

7. Demenament, s. m., direction, tendance.

Vist e regardat lo demenament de la causa, de letras et de cartas.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 26. 

Vu et examiné la direction de la cause, par lettres et par chartes.

8. Malmenar, v., malmener, maltraiter, tourmenter, conduire mal. Agrevion e malmenon, e fan rezemer la paura gen. V. et Vert., fol. 17.

Accablent et malmènent, et font rédimer la pauvre gent.

Fig. Amicx, s' acsetz un cartier

De la dolor que m malmena. 

T. de la Comtesse de Die et de R. d'Orange: Amicx. 

Ami, si vous eussiez un quartier de la douleur qui me tourmente.

Sap be mi dons et Amors

Qu'ieu de re 

Vas leis no m malme.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Sait bien ma dame et Amour que moi en rien envers elle ne me conduis mal.

- Injurier, insulter.

Pus qu' a Dieu son vot non tenes,

Et qu' en tos fatz lo malmenes.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque à Dieu son voeu tu ne tiens pas, et qu'en tes actions tu le malmènes.

Part. pas. Batutz, feritz e malmenatz. V. de S. Honorat. 

Battu, frappé et maltraité.

ANC. ESP.

Que li diesse conseio ca era malmenado. V. de S. Millán, cop. 169.

ANC. CAT. Malmenar. IT. Malmenare. (chap. Malportá, portá mal, mal conduí, etc.)

9. Remenar, v., ramener, introduire, repasser, remonter, rebrousser. Humors que no s podo remenar dins les termes.

Ab aquesta fan cessar tempestas et remenar fluvis.

Eluc. de las propr., fol. 80 et 185.

Humeurs qui ne peuvent se ramener dans les bornes.

Avec celle-ci font cesser les tempêtes et rebrousser les fleuves.

Part. pas. Aiatz un fil dins remenat 

De trama, e d'aital mezura 

Qu'en puesca far al col sentura. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Ayez un fil de trame introduit dedans, et de telle mesure qu'il en puisse faire au cou ceinture.

Es remenada e purgada enans que sia messa el granier.

V. et Vert., fol. 66.

Est repassée et nettoyée avant qu'elle soit mise au grenier.

CAT. Remenar. IT. Rimenare. (chap. Remená : remoure : regirá; remeno, remenes, remene, remenem o remenam, remenéu o remenáu, remenen; remenat, remenats, remenada, remenades.)

10. Arremenar, Aremenar, v., diriger, conduire.

Arremenet ab si LXX M. cavayers. Philomena.

Conduisit avec soi soixante-dix mille cavaliers.

- Retenir, ne pas oublier.

Volhas me doncs be escotar,

Entendre et aremenar

So que us diray d' aquest santor.

V. de S. Alexis. 

Veuillez donc bien m' écouter, comprendre et retenir ce que je vous dirai de ce saint.

- Arrêter. 

Part. pas. Entro sus a Martiple no s son aremenatz.

Roman de Fierabras, v. 2246. 

Jusque sus à Martiple ils ne se sont pas arrêtés.

11. Sotzamenar, v., introduire en fraude, amener en dessous.

Part. pas. Los sotzamenatz fraires.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Galates.

Les frères introduits en fraude (intrus).

domingo, 31 de marzo de 2024

Lexique roman; Geysha, Geicha - Girfalc, Gerfalc


Geysha, Geicha, s. f., gesse, sorte de plante, fruit de cette plante.

Geysha es especia de legum. Eluc. de las propr., fol. 211.

(chap. La guixa es una espessie de llegum. Es la preferida de Pininfarinetes.)

La gesse est espèce de légume.

Mesura de geichas e de sezes redons.

(chap. Mida de guixes y de pesols redons.)

Cout. de Moissac du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8.

Mesure de gesses et de pois ronds.

pataques, guixes, sigrons


Giba, Gibba, s. f., lat. gibba, bosse, tumeur, monticule, colline. 

Apostema et gibba.

(chap. Un apostema es un gaburro, tumor, gepa o chepa.)

Camels... aquels han doas gibbas el dors.

Eluc. de las propr., fol. 26 et 241.

Apostème et tumeur.

Chameaux... ceux-là ont deux bosses au dos.

Las gibas destra.

Quant aura de larc en miech de la giba. 

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. I, ch. 5 et 39. 

Mesure les collines.

Combien aura de large au milieu de la colline.

ESP. PORT. Giba. IT. Gobba. (chap. Gepa, chepa; gaburro si es un tumor.)

2. Gibos, adj., lat. gibbosus, bossu, inégal, montueux.

Aquest avia un fraire malaute et enclin, gibos. V. de S. Honorat.

Celui-là avait un frère malade et courbé, bossu. 

Subst. Ab tu va s colcan,

E manj' e beu la femna d'un gibos. 

B. Carbonel: Joan Fabre. 

Avec toi va se couchant, et mange et boit la femme d'un bossu.

Demoniatz, cexs e gibos

Mot soven sana, vezen nos.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Démoniaques, aveugles et bossus moult souvent il guérit, nous voyant.

Destrar una terra boitosa ho gibosa en diversas parts.

Trad. du Traité de l'Arpentage, part. I, ch. 39.

Arpenter une terre tortueuse ou inégale en diverses parties. 

ESP. PORT. Giboso. IT. Gibboso. (chap. Geput, geperut, cheput, cheperut; geputs, geperuts, cheputs, cheperuts; gepuda, geperuda, chepuda, cheperuda; gepudes, geperudes, chepudes, cheperudes; gepudet, geperudet, chepudet, cheperudet; gepudets, geperudets, chepudets, cheperudets; gepudeta, geperudeta, chepudeta, cheperudeta; gepudetes, geperudetes, chepudetes, cheperudetes.)

Echeminga Dominga, Motoretta, Echenique

3. Gilbositat, Gelbozitat, s. f., enflure, tumeur, gonflement.

Al comensament de la gilbositat.

Que cauteri no sia administrat en gelbozitat que sia fayta per spasme de nervi. Trad. d'Albucasis, fol. 10.

Au commencement de l'enflure.

Que cautère ne soit administré en tumeur qui soit faite par spasme de nerf.


Gibre, Givre, s. m., givre.

Givre re plus no es mas ros congelat. Eluc. de las propr., fol. 137.

(chap. La gebra o gebrada no es res mes que rosada congelada; escarcha.)

Givre n'est rien de plus que rosée congelée.

E 'l gibres e 'l neus son a flocx.

P. Raimond de Toulouse: Era pus.

Et le givre et la neige sont à flocons.

Lancan son passat li givre.

A. Daniel: Lancan son. 

Lorsque les givres sont passés. 

CAT. Gebre. (chap. Gebra, gebrada : escarcha, rosada congelada.)

2. Gibrar, v., se couvrir de givre.

Quan la neus chai, e gibron li verjan. 

(chap. Cuan la neu cau, y se gebren o gelen o escarchen los vergés, jardins.)

R. Jordan, Vicomte de S.-Antonin, ou Cadenet: Quan la neus. 

Quand la neige tombe, et se couvrent de givre les vergers.

CAT. Gebrar.


Gigua, Guiga, s. f., gigue (ANC. Viele), instrument de musique. 

(all. Geige, Violine. ESP. chap. Violín.)

Sapchas arpar,

E ben tenprar

La guiga, e 'l sons esclarzir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar. Var.

Saches jouer de la harpe, et bien accorder la gigue, et éclaircir les sons.

- Air, chant.

En plor a tornada ma gigua.

Deudes de Prades: Si per amar. 

En pleur a tourné ma gigue.

ANC. FR. En harpe, en viele et en gigue

En devroit en certes conter.

Fables et cont. anc., t. II, p. 314.

Harpes et gigues et rubebes.

Roman de la Rose, v. 21286.

ESP. (violín; quizás también la viola.) IT. Giga.


Gigant, Jaian, Jaant, s. m., lat. gigantem, géant.

Ad un gigant donaria hom per adjutori un petit effant.

Eluc. de las propr., fol. 11. 

A un géant on donnerait pour aide un petit enfant. 

La maire d' un jaian. Roman de Jaufre, fol. 58. 

La mère d'un géant.

E 'l jaantz quan lo vi venir. Roman de Jaufre, 2e Ms., p. 65. 

Et le géant quand il le vit venir.

CAT. Gigant. ESP. PORT. IT. Gigante. (chap. Gigán, jagán.)


Gimpla, s. f., guimpe. (all. Wimpel.)

La gimpla non sia ges mesa

El cap a gisa de pagesa.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

La guimpe ne soit point mise à la tête à guise de paysanne.

ANC. FR. Elle ot ung voile en leu de gimple. 

Roman de la Rose, v. 3574.

Qui mesdites de la plus franche

Qui onc portast guimple ne manche.

Roman du Renart, t. III, p. 315.

Sans gimple, I chapel d'or el chief. Roman de la Violette, p. 234.

gimpla, guimpe, Wimpel

Gingebre, Gingibre, s. m., lat. zingiberem, gingembre. 

De gingebre que sia bels. Deudes de Prades, Auz. cass.

De gingembre qui soit beau. 

Gingibre, dex e oeit deniers.

(chap. Jengibre, devuit dinés.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 150. 

Gingembre, dix et huit deniers. 

Am pebre, canela, gingiebre. Trad. d'Albucasis, fol. 53. 

Avec poivre, cannelle, gingembre.

CAT. Gingebre. ESP. Gengibre (jengibre). PORT. Gengibre, gengivre. 

IT. Zenzero, zenzevero, zenzovero. (chap. jenjibre, jenjibres; se escriu en dos jotes si pronunsiem les dos jotes; cuan se talle fi té un gust com de ginebra, ginebre, del latín juniperus; pronunsiem ginebra y ginebre en la g de gen, ges, girá, exepte alguns pobles que pronunsien ch, com Valchunquera o Vallchunquera o Valjunquera y La Fresneda.)

2. Gingibrat, s. m., gingembré, sorte de composition médicinale.

D' aisso er esseptat gingibrat e sucre rozat. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

De ceci sera excepté gingembré et sucre rosé. 

IT. Zenzoverata.


Girar, v., lat. gyrare, tourner.

Lo gira e lo regira a dextre et ha senestre.

Dona Fortuna gira e regira totz jorns sa roda.

(chap. Lo gire y lo regire a dreta y a esquerra o isquiarra o zurda.

Dona o doña Fortuna gire y regire tots los díes sa (la seua) roda.)

V. et Vert., fol. 72 et 29.

Le tourne et le retourne à droite et à gauche. 

Dame Fortune tourne et retourne toujours sa roue.

Giret los huels al Creator. V. de S. Honorat.

Tourna les yeux vers le Créateur. 

Per natura es movens 

Sel cels, e s gira tot entorn. 

Brev. d'amor, fol. 28.

Par nature est mouvant ce ciel, et se tourne tout à l'entour.

ANC. FR. Gyrer autour d'icellui pole par occident.

Rabelais, liv. IV, ch. 1. 

Qui est celui que mort gire à l'envers. 

Desmasures, Trad. de l'Énéide, p. 276. 

CAT. ESP. PORT. Girar. IT. Girare. (chap. Girá: giro, gires, gire, girem o giram, giréu o giráu, giren; girat, girats, girada, girades. Chirá.)

2. Gir, s. m., lat. gyrus, tournoiement.

An revirat vas totas partz lor gir.

Aimeri de Peguilain: Totas honors. 

Ont retourné vers toutes parts leur tournoiement.

ANC. CAT. Gir. ESP. PORT. IT. Giro. (chap. Giro, giros; volta, voltes.) 

3. Giramen, s. m., rotation, parcours, passage.

A lo cels per son giramen

XII signes e VII planetas.

(chap. Té lo sel per son giramén – rotassió - dotse signos y set planetes. Allacuanta sol ne ñabíen set o sat, 7, incluíts la lluna y lo sol.)

Brev. d'amor, fol. 26.

Le ciel a pour sa rotation douze signes et sept planètes.

Mudamen e giramen d'una lengua en autra. Leys d'amors, fol. 45.

Changement et passage d'une langue en une autre.

ANC. CAT. Girament. ANC. ESP. Giramiento. IT. Giramento. (chap.  Giramén, giramens; rotassió, rotassions; volta, voltes; giro, giros; órbita, órbites.)

4. Girada, s. f., retour, évolution.

Pueys broca son caval; quan venc a la girada, 

Anet ferir Jutin, un rey de Valmorada. 

Roman de Fierabras, v. 4638. 

Puis pique son cheval; quand il vint au retour, il alla frapper Jutin, un roi de Valmorée.

CAT. ESP. Girada. IT. Girata. (chap. Girada, girades; tamé se pot di del tems, girás lo tems, cambiá, be de bo a roín com de roín a bo.)

5. Giraflor, s. f., tournesol.

Com la giraflor.

(chap. Com lo girassol.)

Le Moine de Montaudon: Aissi com cel.

Comme le tournesol.

CAT. ESP. PORT. Girasol. (chap. girassol, girassols; se podríe escriure en una s sol perque es una paraula composta, girá + sol, pero pronunsiem una s forta o doble, ss.)

6. Regirar, v., retourner, revirer.

Hanc non si volc regirar 

Ves Joachim ni ves sa mayre.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Oncques ne se voulut retourner vers Joachim ni vers sa mère.

Dona Fortuna gira e regira totz jorns sa roda.

V. et Vert., fol. 29. 

Dame Fortune tourne et retourne toujours sa roue. 

Ab tant se regiret, vic payas desrengatz.

Roman de Fierabras, v. 3543. 

Alors il se retourna, il vit les païens débandés. 

Part. pas. Fe ab forcas regirat. Eluc. de las propr., fol. 209.

(chap. Fenás en forques regirat; tombat, voltat per a que se seco.)

Foin avec fourches retourné.

CAT. Regirar. IT. Rigirare. (chap. Regirá, rechirá: regiro, regires, regire, regirem o regiram, regiréu o regiráu, regiren; regirat, regirats, regirada, regirades. Té diferens significats, voltá o doná voltes, registrá buscán algo.)

7. Girovagan, s. m., coureur, vagabond, rôdeur. 

(chap. Vagabundo, rodamón; ña un trobadó que se diu Cercamons.)

Son apelatz girovagans, so es a dire... que van per las cellas e pels prioratz dels altres morgues. Regla de S. Benezeg, fol. 8.

Sont appelés rôdeurs, c'est-à-dire... qui vont par les cellules et par les prieurés des autres moines.

Francesc Franc B.


Girbau, Guirbaut, s. m., goujat, vaurien

(N. E. guère vaut; gaire val, sinónimo de Carlos Rallo Badet.)

Carlos Rallo Badet, Calaseit, disseñadó de coches, Pininfarinetes


Pueys li laissa sa molher prenh

D' un girbaudo, filh de girbau.

Pierre d'Auvergne: Belha m' es.

Puis lui laisse sa femme enceinte d'un petit goujat, fils de goujat.

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto, inútil, catalufo, catanazi, baturro, cachirulo

Tenon guirbautz als tizos.

Marcabrus: L'autr'ier a l' issida.

Tiennent goujats aux tisons.

2. Girbaudo, Guirbaudo, s. m. petit goujat, petit vaurien.

Pueys li laissa sa molher prenh

D'un girbaudo, filh de girbau.

Pierre d'Auvergne: Belha m'es.

Puis lui laisse sa femme enceinte d'un petit goujat, fils de goujat.

Aplanen lor guirbaudos.

Marcabrus: L'autr' ier a l' issida.

Caressent de la main leurs petits vauriens.

3. Girbaudinar, v., tromper, avilir, outrager.

Son senhor en girbaudina.

Marcabrus: L'iverns vai.

Son seigneur en outrage.

4. Girbaudoneyar, v., libertiner.

Jovens girbaudoneya.

Marcabrus: Quan la.

Jeunesse libertine.


Girfalc, Gerfalc, s. m., gerfaut.

Girfalx ni l' aucell que son 

Non agron tan tost tengut via.

V. de S. Honorat.

Gerfaut ni les oiseaux qui existent n'auraient si tôt tenu voie.

En aissi m ten en fre et en paor,

Com lo gerfalcx, quant a son crit levat,

Fai la grua.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l. 

Par ainsi me tient en frein et en peur, comme le gerfaut fait la grue, quand il a levé son cri.

ANC. CAT. Girfalc. ESP. Gerifalco, gerifalte (N. E. Del fr. ant. girfalt, gerfalt o del occit. gerfalt, gerfalc, y estos del nórd. geirfalki, de geiri “objeto en forma de dardo” y falki “halcón”, por las listas semejantes a flechas de su plumaje. All. Gerfalke.) PORT. Gerifalte. IT. Girfalco.

(chap. Una classe de falcó mol gran que viu al nort, Falco rusticolus.

Al Decamerón en chapurriau trobaréu un falcó cassadó que van rostí, milló dit guisá.)

girfalc, gerfalc, gerfaut, gerifalte, falco rusticolus