Mostrando las entradas para la consulta puta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta puta ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

2. 4. Aventures de Barbastro.

Capítul IV.

Aventures de Barbastro.


Va arribá a la siudat prop de les onse de la nit; y sentín una rondalla sen va aná cap allá y se va agregá a la turba. Passada una carrera se van prepará pera cantali dabán de una casa a una sagala que per lo nom que repetíen a les lletres se diebe Lorenza.

Va vore Pedro Saputo que un dels de la ronda mentres los atres cantaben se va arrimá y va brincá a una reixa no mol alta, va fé 'sht'! tres vegades, y se van entreobrí los finestrons. Se va ficá a escoltá dissimuladamen, y va sentí que lo mosso, un sabaté en molta grassia, díe:

- Mira, Lorenza, no ploros, pos un atra vegada te juro que no ha sigut mes que una rascada en algo de sang. Se veu que ha ficat lo peu a una puta pedra que ere com un bolo redó de riu y s'ha futut de cap contra la paret de la iglesia.

iglesia, San Bartolomé, plaza, Beceite, Beseit, puerta pintada













Lo Gafed y Ressuello han anat en ell, y a mí me han encarregat que te u diguera. Conque después lo tindrás aquí. No te gitos. Adiós.

Y va baixá. Va aná a la ronda, y Pedro Saputo pera divertís y passá lo tems, ya que no sabíe qué fé aquella nit, se va ajustá un drap al cap y va aná cap a la reixa, va fé la seña, van obrí la finestra, va escalá y va di la mosseta al vórel: ¡Ay, Conched meu!, va di mol abalotada; ya pensaba que no te voría mes. ¿Conque no es cosa de perill? Y dién aixó li agarráe les mans y les hi apretabe. Ell li va di: Me fa una mica mal lo cap, pero per vóret... Es di, que esta nit, va di ella en sentimén, ya no entrarás pel corral.

- No, va contestá ell; y prou me pene.

- Passiensia, va contestá ella donán un suspiro, y van cuatre nits. Com ha de sé; ya mos u cobrarem. Ara vesten a casa, que no te faigue mal la rasca de la nit; pren este pastel, magre y esta llenguañissa cruga. Adiós, amor meu; vesten, y demá no ixques de casa.

- No ixiré, va di ell; adiós, alma meua. Y va baixá de la reixa y se va apartá en lo ven, no fore que la trampa portare allí a Conched mes pronte de lo que ere menesté y passare una calamidat.

Y li va vindre be lo agassajala o convoyala, perque mes be li féen lo pastel de magre y la llenguañissa que los suspiros y les carissies de la mosseta; com que en tot lo día no habíe minjat mes que un parell de ous que va robá a un molí; y dinán y senán a un tems anáe de carré en carrera. Va pará al riu, y va di: tot me va be. Ara que teníe sed en lo regustet salat del magre, se trobe al riu. Pero no podíe baixá al aigua, y veén un pon se va embutí per nell y al atre costat un chorro perenne de aigua, un burs com lo bras. Aixó es una fon, va di: y arrimanse y baixán en mol tiento unes grades, perque no se veíe mes que a una bossa de avaro, va arribá al chorro que sentíe y va beure mol a gust. Se va assentá a un escaló, se va acabá lo magre y va empendre la llenguañissa; va torná a beure, se va gitá a dormí y encara mastegán los radés bossins se va quedá adormit a la vora de la fon del tío Matacroc.

Abans de día cla, perque la gen de Barbastro es mol matinera y templada, bullíe pels carrés y per la vora de la fon, y Pedro Saputo no despertabe; hasta que va arribá una sagala a omplí aigua. 

Ell, una mica sobressaltat, pero dissimulán, li va preguntá si coneixíe algún mestre sastre que lo puguere pendre com a aprendís; y va contestá la mossa:

- A casa nostra ha de cusí avui lo nostre, que per naixó hay matinat una mica mes de lo ordinari. Si voléu vindre, allí podréu parlali. 

Va asseptá Pedro Saputo y va seguí a la seua grassiosa guía.

Van arribá a la casa y dit al pare y a la mare lo que habíe passat, y afegín Saputo lo que li va pareixe mentí, y satisfén les preguntes impertinens, encara que fassils que li van fé, los va enviá lo sastre un recado dién que perdonaren, que aquell día no podíe vindre, perque la seua dona no se trobáe be.

- No importe, va di ell; yo retallaré y cusiré los vestits. Y contra antes milló, siñores meues; venga ixa tela o lo que sigue, y que sápiga yo a quí hay de pendre la mida. Lo que me falte són estisores y les demés ferramentes del ofissi; pero les supliré en lo que ñague per casa; perque an este món sol ñan dos coses que no se poden suplí, que són, lo pa, y la bona dona. Va fé después assentás a la seua vora a la sagala pera enseñali, y lo pare sen va aná mol pagat y a la mare se li ablaníe lo cor de gust. Y se va passá lo día sense novedat que digna de contá sigue, lo únic que ell va vore que la sagala se li afissionabe clara y determinadamen, y an ell sense sabé per qué, li agradáe tamé tíndrela prop y mirala; encara que ere llauradora, teníe molta grassia en tot y parláe y sentíe en gran amabilidat. Fea u podríe sé sa mare, pero ella ere mol maja, guapa, y una rosa del amor al obrí lo capullo.

Casi de nit o entre sol y cresol, hora a la que los jornalés se solen pendre un rato de descans pera vuidá la bufeta de lo que conté y lo ventre de flatos, los va di que en la seua llissensia ixiríe un ratet al carré a oreás. Y va eixí, pero en ánim y propósit de no torná, perque no podíe assossegás ni está pel ofissi, encara li pareixíe poc disfrás, se assustáe tot lo día cuan sentíe cridá, no foren los corchetes que veníen a péndrel.

famós enterro que se encaminabe a la catedral

Donán voltes per los carrés se va trobá al mich de un famós enterro que se encaminabe a la catedral, y en la gen lo va seguí y se va embutí a la iglesia. Van tocá moltes sinfoníes a la morta, que ere una donsella de uns devuit o vin añs de edat, filla de una casa prinsipal, plena de dijes mol pressiosos y un vestit de molta riquesa, en un vel solt galonejat de or, y al cap una diadema de valor mol alt segons brillaben les pedres. Van durá hasta ben entrades les deu les sinfoníes y los cantics, y después van pará y van ficá a la morta a una capella, la van rodejá de veles y llums y sen va aná tot lo món, menos Pedro Saputo, que se va di:

¿Yo aón hay de aná an estes hores? Aquí podré passá la nit, y no ña perill que me buscon los flares; demá ixirá lo sol y voré lo que me convé fé. Y dién aixó se va acomodá a un arca o bang de l'atra capella d'enfrente de la morta, va encomaná a Deu lo seu cos y alma, y se va tombá a dormí.

Se va adormí pronte, li fée falta desde la nit passada; pero la son ere tan ligera com dura la fusta a la que descansáe, y va sentí a deshora un soroll que li va fé eixecá lo cap. Ere lo chirrit de una porta. Y después va vore entrá (perque la llum y resplandó de les antorches que cremáen en honor de la difunta omplíe la iglesia) dos homens que se van dirigí cap a la capella de la depositada. 

Van arribá, y la un, que ere un mosso de uns vinticuatre a vintissís añs de edat, va escomensá a tráureli los dijes y diadema, y al mateix tems li anáe colocán uns atres que ell portáe mol pareguts an aquells. Los de la morta eren fins y los que li ficáen falsos y de pichó vista. Van acabá de fotre lo cambiasso, y donán lo jove al atre una bossa li va di: hasta aquí a partí, lo demés es sol meu: ahí tens los trenta escuts del pacte y vesten a la sacristía. Lo mosso se va arrimá a la morta, la va abrassá y li va doná mols besets, y pareixíe aná mes allá, cuan Pedro Saputo no puguén soportáu, y escandalisat, va pendre del altá de la seua capella un candelabro michanet de bronce y lo va embestí en tota la seua forsa. Li va assertá al mosso al muscle y al pit, se va plegá an terra pegán un bram espantós. 

Va acudí lo sacristá o ajudán, lo va vore desmayat, se va assustá, va corre a per aigua, la hi va tirá a la cara, va torná lo mosso en sí, se va reviscolá, lo va eixecá, y sense coló y tancán los ulls de po y casi tan mort com la difunta sel va emportá l’atre mich caminán mich arrastrán o arrossegán. Va agarrá Pedro Saputo un atre candelabro y fen abans un caragol en les mans contra la fusta del altá, va pegá un rugit tan fort que va pareixe que caíen les columnes de la iglesia atronanse tota y amenassán les seues altes bóvedes; y después disparán lo candelabro en tota la seua forsa, que ere terrible, li va fotre al sacristán a la esquena y lo va fé caure an terra com un taco, juns en lo mosso que ya casi expirabe. Li va faltá tamé an ell l'ánim entonses, y pareixíe que los dos s'anáen a quedá allí morts de esglay y del susto. No parláen, y después de esforsás mol rato y de está entre basques y entresuó freda, en una respirassió agonisán, van podé arribá a la porta per aon van entrá, y la van tancá, y se van sentí encara unes atres mes interiós. Y tot sossegat y volta al silensio majestuós y solemne, se va embolicá Pedro Saputo en los mantellets del altá de la seua capella, per si algú lo puguere vore, fore com fore, y va passá a la de la morta. La va mirá a la cara, y pareixíe en la seua serenidat y pau que li donáe les grassies de tan bon ofissi y defensa com li habíe fet. Y pateján o calsigán en los peus alguna cosa, va vore que ere la roba que li habíen tret a la morta.

La va agarrá tota, y ficanla en gran respecte al llit y recomponén mol be lo vel y lo vestit, li va ficá a les mans un paperet doblegat, escrit en un llapis que portáe, aon díe:

"Esta nit entre les dotse y la una dos homens infames y descombregats o excomulgats han cambiat los dijes y adornos de esta donsella per los que portáen ells. Passá volíen a ultrajalla; pero un atre mort que invissiblemen la guardabe la ha defengut del ultraje y profanassió que anáe a patí, y ha arreplegat la roba robada. Si se vol sabé quí són los desalmats que tan gran maldat van acometre, que se miro quín del sirviens de esta iglesia está ben futut de la esquena, éste es un de ells y sap del atre.»

Fet aixó y al retirás va vore una cosa blanca a enterra, la va alsá y va vore que ere la bossa dels trenta escuts que lo perdut del jove habíe donat al sacristán y habíe éste dixat caure sense preocupás de replegala. Meus són, va di; perque encara que los faiga pregoná, segú que no vindrá l'amo a demanáls. Y en aixó se va retirá a la capella, tornán los candelabros al seu puesto, una mica boñats, y se va tombá al arca.

Pero de la escena que habíe vist li va escomensá a naixe al ánim tan gran horror, que se li van esturrufá los pels del cap, y se ni anáe la forsa de les cames y la vida del cor. Al final, pensán en la obra tan caritativa y tan heroica y santa que habíe fet se va aná assossegán y va aguardá lo día.

Se va ficá después a pensá en lo seu estat, y después de vores mil vegades a les mans dels alguasils de Huesca y de escapás unes atres tantes per casualidat y ben justet, tot a la seua imaginassió, va determiná fé la mes atrevida y grassiosa travessura que cap home ha imaginat may, com se vorá al capítul siguién.

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.

sábado, 15 de junio de 2024

Lexique roman; Mercuri - Meretrici


Mercuri, s. m., lat. Mercurius, Mercure, une des sept planètes.

Del Mercuri, so sapchatz,

Es le mercres aissi nomnatz.

Brev. d'amor, fol. 44. 

Du Mercure, sachez cela, est le mercredi ainsi nommé.

Mercuri, s. m., lat. Mercurius, Mercure, une des sept planètes.

Las VII planetas... salvat... Mercuri. Liv. de Sydrac, fol. 55. 

Les sept planètes... sauf... Mercure.

CAT. Mercuri. ESP. PORT. IT. (chap.) Mercurio.

2. Mercre, s. m., mercredi.

Pueis fe lo lus e 'l mars e 'l mercres eissament.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis il fit le lundi et le mardi et le mercredi également.

ESP. Miércoles. (chap. Dimecres.)

Voyez Dia.


Mercz, Mers, s. f., lat. merx, marchandise, mercerie.

Non podon lo paire ni lo senhor retener d'aquelas mercz, mas aitant quant il donon per pagamen. Trad. du Code de Justinien, fol. 31. 

Ne peuvent le père ni le seigneur retenir de ces marchandises, excepté qu'autant qu'ils donnent pour paiement.

Ven la mers pus que no val. V. et Vert., fol. 14. 

Vend la marchandise plus qu'elle ne vaut. 

Nenguns non comprara plus las merces de lor.

Trad. de l'Apocalypse, ch. 18.

Nul n' achètera plus les marchandises d'eux.

IT. Merce.

2. Mercer, Mercier, Merssier, s. m., mercier.

Atrestal razos es si lo paire fetz del filh taverner o mercer.

Trad. du Code de Justinien, fol. 31.

Pareille raison est si le père fit du fils tavernier ou mercier.

A merssiers del peiron. Cartulaire de Montpellier, fol. 44. 

A merciers du perron. 

De mercier o de sabbatier. 

Tit. de 1246. Arch. du Roy. Comtes de Toulouse.

De mercier ou de savetier.

CAT. Mercer. ESP. Mercero. PORT. Mercieiro. IT. Merciaio. (chap. Mersé, mersés, mersera, merseres; mercadé, comersián, botigué, tendé, qui té una mersería; mercadera, comersianta, botiguera, tendera.)

3. Mersaria, s. f., mercerie, marchandise.

Pecunia o mersaria o autras causas... penra en comanda.

Statuts de Montpellier, du XIIIe siècle.

Pécune ou mercerie ou autres choses... prendra en commande.

CAT. Merceria. ESP. Mercería. PORT. Merciaria, mercearia. IT. Merceria. (chap. Mersería, merseríes. A Beseit estabe la de la Borrassa, la dona de Borrás; daball de la llonja y del estanc.)

Mercería, Borrás, Beceite, Beseit

4. Mercat, s. m., lat. mercatus, marché, lieu public où se font les ventes.

No vol que hom fassa de sa mayo mercat ni plassa. V. et Vert., fol. 89.

Ne veut pas qu'on fasse de sa maison marché et place.

Tant es trassios a vil for, 

Que si l' hom que plus n' a el cor

La trazia en plan mercat venal, 

No 'n trobera mezailla del quintal.

P. Cardinal: D' un sirventes faire.

Tant est trahison à vil prix, que si l'homme qui en a le plus au coeur l' exposait en plein marché vénal, il n' en trouverait maille du quintal. 

Fig. Petit troba hom que lur diga veritat, mais afflatarias; e de messorgas ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104. 

Peu trouve-t-on qui leur dise vérité, davantage flatteries; et il y a grand marché de mensonges entre leurs interlocuteurs.

- Arrangement, convention du prix d'une chose.

Fan mercat ab nostre senhor. V. et Vert., fol. 29. 

Font marché avec notre Seigneur.

Ben sai guazanhar mon pa

En totz mercatz.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh.

Je sais bien gagner mon pain en tous marchés.

ANC. FR. Et qui donne son marchiet devant eschevins... que tel marchiet fait avoit. Charte de Valenciennes, 1114, p. 404.

CAT. Mercat. ESP. PORT. Mercado. IT. Mercato. (chap. Mercat, mercats.)

5. Mercacio, s. f., lat. mercatio, commerce, trafic.

Es temps de gazanh et de mercacio, quar la mar es be navigabla.

(chap. Es tems de guañ y de comers, ya que lo mar es ben navegable.)

Eluc. de las propr., fol. 129.

Il est temps de gain et de commerce, car la mer est bien navigable.

6. Mercadal, s. m., marché, place publique.

Intran a Murel per mei lo mercadal. Guillaume de Tudela. 

Entrent à Murel par le milieu du marché.

ANC. ESP. Otro dia mannana fuera al mercadal.

Poema de Alexandro, cop. 2374.

Adjectiv. A mesura mercadal del Pueg.

Tit. de 1279. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321. 

A mesure marchande du Puy.

CAT. Mercadal. (N. E. Existen todavía en varios pueblos de Cataluña plazas con este nombre. Vestigio de la lengua occitana que se hablaba en ellos.)


7. Mercairol, s. m., boutique, son contenu.

S' us paubres hom emblava un lansol, 

Laires seri', et iria cap clis, 

E si us rics emblava mercairol,

Iria dreitz pueis denan Constanti.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Si un pauvre homme volait un linceul, il serait larron, et irait tête baissée, et si un riche volait une boutique, il irait droit ensuite devant Constantin.

8. Mercadaria, Mercadairia, s. f., marchandise. 

En totz mestiers vey far galiamen, 

Sol que y corra nulha mercadaria.

Pons de la Garde: D' un sirventes a far. 

En tous métiers je vois faire tromperie, pourvu seulement qu' y ait cours nulle marchandise. 

Mercadier pecco issamen, 

Lurs mercadarias venden.

Brev. d'amor, fol. 125. 

Les marchands pèchent également en vendant leurs marchandises.

(chap. Los mercadés pequen igualmen venén les seues mercaderíes o mercansíes.)

- Commerce, trafic.

Usura es en falsa mercadaria, quan ven la mers pus que no val.

Vida d' ome el regimen del mon es ayssi coma mercadaria.

V. et Vert., fol. 14 et 63.

Usure est en faux commerce, quand il vend la marchandise plus qu'elle ne vaut.

La vie de l'homme dans la conduite du monde est ainsi comme commerce.

CAT. Mercaderia. ESP. Mercadería (mercancía). PORT. Mercadoria.

IT. Mercanzia. (chap. Mercadería, mercaderíes; mercansía, mercansíes.)

9. Mercadier, s. m., marchand, commerçant, trafiquant. 

Era mercadiers que tenia draps a vendre. V. d'Aimeri de Péguilain. 

Était marchand qui tenait draps à vendre. 

Mercadiers qui enga dever Fransa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Marchand qui aille devers la France.

ANC. ESP.

Fablemos su vegada del pleit del mercadero. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 681.

Non es mercador nin clerigo de scola

Que podies poner precio à la una espuera. 

Poema de Alexandro, cop. 84.

CAT. ESP. MOD. Mercader. PORT. Mercador (ANC. ESP.). IT. Mercadante, mercatante. (chap. Mercadé, mercadés.)

10. Mercadiera, Mercadieira, Mercaidera, s. f., marchande, commerçante, trafiquante. 

Fig. Aquellas qu'amon per aver, 

E son mercadieiras venaus.

B. de Ventadour: Chantars no. 

Celles qui aiment pour argent et sont marchandes vénales.

ESP. Mercadera. (chap. mercadera, mercaderes; comersianta, comersiantes.)

Adject. Rica genz mercaidera

Vos fetz aquo...

Ben car comprest so qu' embletz en la feira.

(chap. Ben car vau comprá lo que vau robá a la fira.)

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

Riche gent commerçante vous fit cela... 

Bien cher vous achetâtes ce que vous volâtes à la foire.

11. Mercadairet, s. m. dim., petit marchand.

Lo dotzes, es En Folquetz 

De Marcelha, us mercadairetz. 

Le Moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Le douzième, c'est le seigneur Folquet de Marseille, un petit marchand.

(chap. Mercaderet, mercaderets; mercadereta, mercaderetes; comersiantet, comersiantets, comersianteta, comersiantetes.)

12. Mercadanier, s. m., marchand, trafiquant.

Fuy boviers, 

E mais d'un mes mercadaniers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus bouvier, et plus d'un mois trafiquant.

(chap. Traficán, traficans, traficanta, traficantes; mercadé, etc.)

13. Mercadana, s. f., ustensile de commerce.

Li pes, las aunas, las canas et altras mercadanas. 

Charte de Gréalou, p. 84.

Les poids, les aunes, les cannes et autres ustensiles de commerce.

14. Mercadar, Mercadeiar, Mercandeiar, Mercadiar, v., marchander, acheter, commercer, faire marché. 

Crompar..., mercadar en la dicha vila. Charte de Gréalou, p. 84.

(chap. Crompá o comprá..., mercadejá a la dita vila; comersiá, fé mercat, comprá, vendre.)

Acheter..., commercer dans ladite ville.

Sai ven e lai mercada.

Marcabrus: Al son. 

Ici vend et là achète.

Be m par qu' ieu mal mercadiei.

Brev. d'amor, fol. 114. 

Il me paraît bien que j'achetai mal. 

Lo borzeis enten a gazanhar et a mercadeiar et a multiplicar son aver.

V. et Vert., fol. 63. 

Le bourgeois entend à gagner et à commercer et à multiplier son avoir.

Ben sai mercandeiar, 

Mas del vendre sui plus coitos.

Gui de Glotos: Diode ben. 

Je sais bien acheter, mais je suis du vendre plus empressé.

Part. prés. substantiv. Guillems del Baus, princeps d' Aurenga, si raubet un mercadan de Fransa... El mercadans s'en anet a reclam al rei de Fransa. V. de Guillaume de Baux.

Guillaume de Baux, prince d'Orange, vola un marchand de France... 

Le marchand s'en alla en réclamation au roi de France.

Part. pas. Els avian mercadat Jhesu Crist per XXX deniers.

Hist. de la Bible en provençal., fol. 77. 

Ils avaient acheté Jésus-Christ pour trente deniers.

ANC. FR. Ce pauvre noble, autant affamé d'argent, comme le mercadant estoit. Contes d'Eutrapel, fol. 173. 

Ce que vantent si hault nos marcadants d' honneur.

Œuvres de Du Bellay, fol. 426. 

CAT. Mercadejar. ESP. Mercadear. PORT. Mercadejar. IT. Mercanteggiare.

(chap. Mercadejá: mercadejo, mercadeges, mercadege, mercadegem o mercadejam, mercadegéu o mercadejáu, mercadegen; mercadejat, mercadejats, mercadejada, mercadejades. Comersiá: comersio, comersies, comersie, comersiem o comersiam, comersiéu o comersiáu, comersien; comersiat, comersiats, comersiada, comersiades.)


Meretrici, s. m., lat. meretricium, prostitution.

Pretz gazanhat per meretrici. Eluc. de las propr., fol. 243.

Prix gagné par prostitution.

ANC. ESP. IT. Meretricio. (N. E. Meretriz : prostituta, puta. 

Chap. Meretrissi : prostitussió; meretrís, meretrises.)

viernes, 17 de mayo de 2024

Lexique roman; Masti, Mausti - Mastic, Mastec


Masti, Mausti, s. m., mâtin, gros chien.

Se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers, si com hom fac lop. V. de P. Vidal.

Se fit chasser par les bergers avec chiens et avec mâtins et avec lévriers, ainsi comme on fait loup.

(N. E. Padecía de licantropía: trastorno mental en que el enfermo se cree transformado en lobo e imita su comportamiento. Francisquito Serés no está mucho más sano mentalmente que P. Vidal en su tiempo, padece catalanismo agudo, prácticamente incurable.)

Semblon mastis que layron a totz, e mordon aquelh que podon.

(chap. Pareixen mastins que lladren a tots, y mosseguen an aquells que poden.)

V. et Vert., fol. 25.

Ressemblent à mâtins qui aboient à tous, et mordent ceux qu'ils  peuvent.

Fig. Mueyran totz cestz maustis. Roman de Fierabras, v. 356.

Meurent tous ces mâtins.

Foron porc en Guavauda,

E en Vianes foron ca,

Et en Velaic foron masti.

P. Cardinal: Tan son valen.

Furent porcs en Gévaudan, et en Viennois furent chiens, et en Vélay furent mâtins.

ANC. FR. Car un mastins de loing l' abaie,

Qui en avoit senti la trace.

Roman du Renart, t. I, p. 92.

CAT. Mastí. ESP. Mastín. PORT. Mastim. IT. Mastino. 

(chap. Mastín, mastins; per ejemple del Pirineu.)

Mastín, mastins; per ejemple del Pirineu

2. Maustina, s. f., mâtine, la femelle du mâtin.

Plus es puta que maustina.

Marcabrus: Dirai vos senes.

Est plus libertine que mâtine.

Adjectiv. Ans a voluntat maustina.

Marcabrus: L' iverns vai.

Mais a volonté de mâtine.

ESP. Mastina. (chap. Mastina, mastines: femella del gos mastín.)


Mastic, Mastec, s. m., lat. mastice, mastic, gomme, résine.

Tel de talpa, mastic, enses,

Marme blanc, can polverat es,

Ab clara d'un hueu destrempatz.

Mastec polveratz gitas sus.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Détrempez fiel de taupe, mastic, encens, marbre blanc, quand il est pulvérisé, avec glaire d'un oeuf. 

Jetez dessus mastic pulvérisé. 

Del frug geysh oli, e de la scorsa, rozina, dita mastix.

(chap. Del fruit ix oli, y de la escorsa, ressina, dita mastix; pega grega, brea.)

Eluc. de las propr., fol. 211.

Du fruit il sort huile, et de l'écorce, résine, dite mastic.

CAT. Masteg. ANC. ESP. Masticis (N. E. almaçiga, almaste, almastec, almastica, mastech, mastec, masticum, almaciga, masticis, mastique, mastuch, mastice, almastic, al-máciga, mastix, masticis. La mastika es también un licor anisado típico en Bulgaria, quizás el nombre venga por lo pegajoso que es ese tipo de licores como el Ouzo, anís, aguardiente anisado, etc.) 

mastika peshtera

PORT. Mastique. IT. Mastico. (chap. pega grega, brea; mon pare fée aná per a empeltá esta pega grega, crec que se fée en la sera de una bresca de les abelles.)

Beceite lanza olivos mandarinos al mercado

martes, 23 de abril de 2024

Lexique roman; Lebre - Sacrilegi


Lebre, s. f., lat. leporem, lièvre.

Lebre bestia es pauruga, frevol, et aptament corrent.

Eluc. de las propr., fol. 253. 

Le lièvre est bête peureuse, faible, et habilement courant.

Aissi com cel qu' a la lebre cassada, 

E pois la pert, et autre la rete.

(chap. Així, aixina com aquell que ha cassat la llebre, y después la pert, y un atre la reté.)

Giraud de Salignac: Aissi cum.

Ainsi comme celui qui a chassé le lièvre, et puis le perd, et un autre le retient. 

Loc. En Proensa soi tornatz

Morir, cum lebres en jatz.

P. Vidal: Tant me. 

En Provence je suis retourné mourir, comme lièvre en gîte.

CAT. Llebra. ESP. Liebre. PORT. Lebre. IT. Lepre, levre. (chap. Llebre, llebres; liebre, liebres. Al Camí en chapurriau, ñan unes germanes que se diuen les llebres, perque teníen un tic y los labios com les llebres o conills. En rumano: lepure.)


2. Lebrier, s. m., lévrier.

Elh se fes cassar als pastors ab cas et ab mastis et ab lebriers.

V. de P. Vidal. 

Il se fit chasser par les pâtres avec chiens et avec mâtins et avec lévriers.

Fig. Car ieu vi que los lebres an contrast als lebriers. 

Guillaume de Tudela.

Car je vis que les lièvres ont contraste avec les lévriers.

CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)

CAT. Llebrer. ESP. Lebrel. PORT. Lebreo. IT. Levriere. (chap. Llebré, llebrés; llebrel, llebrels : gossos cassadós de llebres.)

3. Lebreira, s. f., levrette

Quom fai lebreir' ab guosso.

Marcabrus: L' iverns vai. 

Comme fait levrette avec roquet. 

ESP. Lebrela. IT. Levriera. (chap. Llebrela o llebrera, llebreles o llebreres; N. E. Ver: lebrela de Términos en Wikipedia.)


Lecar, Lechar, v., de l'allemand lechen, lécher, faire lippée.

(N. E. en alemán, lecken: lamer; chupar; lecker : delicioso, para lamerse los dedos.) 

Voyez Muratori, Diss. 33; Denina, t. III, p. 45.

Bevo et leco lo sanc. Eluc. de las propr., fol. 253.

Boivent et lèchent le sang.

Lai, on no mort, ilh lecha 

Pus asprament no fai chatz.

Marcabrus: Dirai vos. 

Là, où elle ne mord pas, elle lèche plus âprement que ne fait chat. 

Fig. Non tem truan maligne,

Ni fals digz don malvatz lecha.

R. Vidal de Bezaudun: Entr' el taur. 

Je ne crains vaurien malin, ni faux propos dont le méchant fait lippée. 

IT. Leccare. (chap. Llepá: llepo, llepes, llepe, llepem o llepam, llepéu o llepáu, llepen; llepat, llepats, llepada, llepades.)

2. Lec, adj., lécheur, friand, goinfre, gourmand.

Ca es lec e golos. Eluc. de las propr., fol. 243. 

(chap. Lo gos es llépol y golut.)

Le chien est lécheur et goulu. 

Fig. Car en pensan sui de lieis lecs e glotz.

A. Daniel: Sols sui que.

Car en pensant je suis friand et glouton d'elle. 

IT. Leccone. (chap. llépol, llepols, llépola, llépoles.)

3. Licaytz, Licays, Licais, Lecays, Lecais, adj., friand, avide.

Aquist son propriamens licaytz e glotz. V. et Vert., fol. 22. 

Ceux-ci sont proprement friands et gloutons.

Fig. Quant uns motz li eys del cays, 

Et ieu l' au, si 'n sui licays 

Qu' ieu crey morir talentos.

P. Vidal: Per sos. Var.

Quand un mot lui sort de la bouche, et je l'entends, j'en suis si avide que je crois mourir désireux. 

Tant suy de lieys glotz e lecays.

Jordan de Confolen: Non estarai. 

Tant je suis glouton et friand d'elle.

4. Lechadier, Lechadeir, adj., friand, goinfre, gourmand.

Etz glotz e lechadiers.

Giraud de Borneil: Cardalhac. 

Vous êtes glouton et friand.

Una lechadeira 

Amors nais, 

Don mon cors es tan lecais.

Bertrand de Born: Domna puois. 

Une amour friande naît, dont mon coeur est si friand.

5. Lecaria, Licharia, s. f., lécherie, friandise, avidité, libertinage.

Quar soven, per lecaria 

De viandas delicadas, 

Se fenhon dessaboradas.

Brev. d'amor, fol. 130. 

Car souvent, par friandise d'aliments délicats, elles se feignent dégoûtées.

Fig. Chanso ni sirventes

Ni stribot ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson ni sirvente ni estribot ni arlote, mais seulement libertinage.

6. Licajaria, Licazaria, s. f., friandise, goinfrerie, gourmandise.

Non o fan tan solament per licajaria de gola, mays per bobans.

Per gran licazaria de glotonia, o per mala costuma.

V. et Vert., fol. 21 et 20.

Ne le font pas seulement par goinfrerie de gueule, mais par ostentation.

Par grande friandise de gloutonnerie, ou par mauvaise coutume.

7. Lechardetz, s. m., goinfrerie, gourmandise.

Sa fera escarsetat, sa fera desonransa... 

Ni son fer lechardetz ni sa fera semblansa. 

Guillaume de la Tour: Un sirventes farai. 

Sa sauvage avarice, sa sauvage effronterie... et sa sauvage goinfrerie et sa sauvage contenance.

8. Leconia, s. f., goinfrerie, gourmandise, débauche.

Raubadors que raubo 'ls camis 

Per lur leconia.

(chap. Robadós, assaltadós, bandolés: lladres que roben los camins per la seua llepolería, goludería, avarissia.)

Le Moine de Montaudon: Manens.

Voleurs qui volent les chemins pour leur débauche.

IT. Lecconia.


Leg, Ley, Lei, s. f., lat. legem, loi, ordonnance. 

Dels X mandamens de la ley de Dieu. V. et Vert., fol. 6. 

(chap. Dels deu manamens de la ley de Deu.)

Des dix commandements de la loi de Dieu. 

Non amam lo rei, si non amam sa lei. Trad. de Bède, fol. 24.

Nous n'aimons pas le roi, si nous n'aimons sa loi. 

Els feyron leys per terras guazanhar. 

P. Cardinal: Un sirventes fas. 

Ils firent lois pour acquérir des terres.

- Foi, croyance religieuse.

Ieu non tenh ni crey 

Negun' autra ley.

Bertrand de Born: Ges de far. 

Je ne tiens ni crois nulle autre loi. 

Loc. Em d'un cor e d'una ley.

J. Esteve: Si m vai. 

Nous sommes d'un même coeur, et d'une même croyance.

- Habitude, manière.

Li auzellet en lor leis,

Cascus de cantar no s tric.

Rambaud d'Orange: Pos tals. 

Les oiselets à leur manière, chacun de chanter ne s'atarde.

- Procès, litige.

Lai o solien las altras leis jutjar. Poëme sur Boèce. 

Là où ils avaient coutume de juger les autres procès.

- Titre, qualité, aloi.

Els no son ni de ley ni de pes.

P. Cardinal: Tos temps. 

Ils ne sont ni de loi ni de poids. 

Dona de mal aire... 

Sitot s' es de malvada ley. 

Pierre de Bussignac: Sirventes e chansos. 

Dame de mauvaise façon... bien qu'elle soit de mauvaise qualité.

Prép. comp. Anar a pe, a ley de croy joglar. 

T. d'Albert Marquis et de B. de Vaqueiras: Ara m. 

Aller à pied à manière de vil jongleur.

Troberon Peire Vidal en aissi trist, dolen et en aissi apareillat a lei de fol.

V. de P. Vidal. 

Trouvèrent Pierre Vidal par ainsi triste, dolent et par ainsi agencé à manière de fou.

Viurai ses guerr' ab ley de mainadier. 

Rambaud de Vaqueiras: Sitot. 

Je vivrai sans guerre à manière de pillards. 

Amors mi met e mos fols cors en via 

Que us clam merce a lei de fin aman. 

Ralmenz Bistors: Aissi col fortz. 

Amour me met ainsi que mon fou coeur en voie que je vous crie merci à manière de tendre amant. 

ANC. FR. A loi de povre besongneus

Cui honte a si la bouche close

Que sa mesese dire n'ose.

Roman de la Rose, v. 8130.

ANC. ESP.

Comprando è vendiendo à lei de mercaderos. (mercaderes)

Manos atras atadas à ley de ladron. (atrás, ladrón; a ley de.)

Milagros de Nuestra Señora, cop. 683 et 899.

Loc. Anc non ateys

Domna de las doas leys 

En tant aut pretz. 

Folquet de Lunel: Si quon la. 

Oncques dame des deux lois n'atteignit en aussi haut mérite.

Car non es ni er ni fo 

Genser de neguna leg 

Ni tan pros.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra ni (m) platz. 

Car il n'est ni sera ni fut plus gentille sous aucune loi ni si méritante.

ANC. CAT. Ley. CAT. MOD. Lley. ESP. Ley. PORT. Lei. IT. Legge. 

(chap. Ley, leys.)

2. Legista, s. m., légiste.

Aus, tu que te fas legista, 

E tols l'autruy dreg a vista.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Entends, toi qui te fais légiste, et enlèves publiquement le droit d'autrui.

Lo milher legista de la crestiandat. Guillaume de Tudela. 

Le meilleur légiste de la chrétienté.

ESP. PORT. IT. Legista. (chap. Legista, legistes.)

3. Legitima, s. f., légitime.

Per supliment de legitima. Fors de Béarn, p. 1088. 

Pour supplément de légitime.

CAT. Legitima, llegitima (legítima, llegítima). ESP. (legítima) 

PORT. Legitima. IT. Legittima. (chap. Legítima, legítimes. Pot sé que algú pronunsio “lejítima”, en jota, pero se pronunsie en la g de ginebre, ginebra, gitano, geput, girá, etc.)

4. Legitim, adj., lat. legitimus, légitime.

Successors de legitim matrimoni.

(chap. Sucessós de legítim matrimoni.)

Tit. de 1468. Hist. de Lang., t. V, pr., col. 37. 

Successeurs de légitime mariage. 

Filhas legitimas he naturals. (he : e : et : i : y)

(chap. Filles legítimes y naturals.)

Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.

Filles légitimes et naturelles. 

CAT. Legitim, llegitim (legítim, llegítim). ESP. (legítimo) PORT. Legitimo. IT. Legittimo. (chap. Legítim, legitims; v. legitimá.)

5. Legitimamen, adv., légitimement. 

En demandan... o d'altra maniera legitimamen. Charte de Gréalou, p. 62.

En demandant... ou d'autre manière légitimement. 

CAT. Llegitimament. ESP. (legítimamente) PORT. Legitimamente. 

IT. Legittimamente. (chap. legítimamen o legitimamen.)

6. Legisme, adj., légitime.

Cantem tuh, aici cum filh legisme, 

Ab los angels: Gloria sus el Altisme. 

(chap. Cantem tots, aixina com a filla legitims, en los angels: Gloria al altíssim.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur. 

Chantons tous, ainsi comme fils légitimes, avec les anges: Gloire sus au Très-Haut.

7. Legismament, adv., légitimement. 

El non legismament intret el papat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 206. 

Il n'entra pas légitimement à la papauté.

8. Leyaltat, Leialtat, Leiautat, Lialtat, Liautat, s. f., loyauté.

Si 'ls abastes en aissi leyaltatz

Quon se depert.

P. Cardinal: Tot lo mons. 

Si à eux abondait loyauté tout ainsi comme elle se dépérit. 

Cavallier pros e savi, e de grand lialtat. V. de S. Honorat.

Chevalier preux et sage, et de grande loyauté. 

Non deu esser amatz ni fort volgutz, 

Mas sol aitan cum leiautatz adutz. 

Cadenet: S'ieu pogues. 

Ne doit être aimé ni fort désiré, mais seulement autant comme loyauté apporte. 

Fig. Tenc la balansa

De liautat.

B. Carbonel: Per espassar. 

Tint la balance de loyauté. 

ANC. FR. Tes fiz ne tiennent pas tes veies ne ta lealted.

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 9.

CAT. Llealtat. ESP. Lealtad. PORT. Lealdade. IT. Lealtà, lealtate, lealtade.

(chap. Lealtat, lealtats.)

9. Leialeza, Lealeza, Lialeza, s. f., loyauté, fidélité.

Renha ab leialeza. 

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Agit avec loyauté.

Juro far lealeza. Brev. d'amor, fol. 126.

(chap. Juren fé (observá) lealtat.)

Jurent de tenir loyauté.

Fig. Deslialtatz si jura

Contra lialeza.

P. Cardinal: Falsedat.

Déloyauté se ligue contre loyauté.

10. Leyal, Leial, Leyau, Lial, Liau, adj., lat. legalis, loyal.

Vostre amicx fis e leials.

(chap. Vostre amic fiel y leal.)

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Votre ami fidèle et loyal.

Sirventes non es leyals, 

S'om no i ausa dir los mals 

Dels menors e dels comunals, 

E majorment dels majorals.

Pons Barba: Sirventes non. 

Sirvente n'est pas loyal, si on n'y ose dire les défauts des petits et des moyens, et principalement des principaux.

Franqu' e doussa, fin' e leyaus.

B. de Ventadour: Chantars no pot.

Franche et douce, sincère et loyale. 

La paraula fon doussa et humana, 

E 'l dir cortes e liau. 

Bertrand de Born: Ges de disnar. 

La parole fut douce et humaine, et le dire courtois et loyal.

Ieu non l' aus dir, per temensa, 

Cum li sui francs, fis e lials.

Elias de Barjols: Amors be. 

Je n'ose lui dire, par crainte, comme je lui suis franc, sincère et loyal. Subst. Aissi m pes qu' o fasso 'l leial.

Folquet de Marseille: Ab pauc ieu. 

Ainsi il me pèse que cela fassent les loyaux. 

ANC. FR. L'amor de sa loial moillier. 

Miex vaudroit du païs foïr

Que dire à famé chose à taire, 

Tant soit loial ne debonnaire. 

Roman de la Rose, v. 20248 et 16558.

CAT. Lleal. ESP. PORT. Leal. IT. Leale. (chap. Leal, leals.)

11. Leyalmen, Leialmen, Leiaument, Lialment, Liaument, adv., loyalement.

Cui serv de bon cor leyalmen.

Richard de Barbezieux: Be volria. 

A qui il sert de bon coeur loyalement. 

Pus aissi sui vostre serf leialmen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum selh. 

Puisque ainsi je suis loyalement votre serf. 

An jurat de tenir lialmen

Dreg a quascun.

P. Cardinal: Tot atressi.

Ont juré de tenir loyalement droit à chacun.

Paguar peagges lialment et fizelment.

(chap. Pagá peaches lealmen y fielmen.)

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 2.

Payer péages loyalement et fidèlement.

ANC. FR. Car vous m'avez servi moult lealment.

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 122. 

CAT. Llealment. ESP. PORT. IT. Lealmente. (chap. lealmen.)

12. Beslei, s. m., injustice.

De Fransa fui gitatz a gran beslei. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42. Je fus rejeté de France avec grande injustice.

ANC. FR.

Tu destruiz sainte Iglise à tort et à beslei. Roman de Rou, v. 5057.

E de genz de mauvese loi 

Qui nous metroient à besloi.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 76.

13. Deslei, s. m., tort, injustice.

Del deslei 

Que m fei.

Marcabrus: Estornelh. 

De l'injustice qu'il me fit.

14. Desleyar, v., décrier, ôter la réputation.

Falh i tan que s desleya. 

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Y faut tant qu'elle se décrie.

15. Desleialtat, Deslialtat, s. f., déloyauté. 

Ieu non vuelh jamais esser selaire 

De lurs crois faitz, on es desleialtatz. 

P. Cardinal: Un sirventes vuelh. 

Je ne veux jamais être céleur de leurs vils faits, où est déloyauté.

Qui son vilan non aerma,

En deslialtat lo ferma.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Qui ne ruine pas son vilain, l'affermit en déloyauté. 

ANC. FR.

Ne deust, por nule aveir, fere desléalté. Roman de Rou, v. 3254. 

CAT. Desllealtat. ESP. Deslealtad. PORT. Deslealdade. IT. Dislealtà, dislealtate, dislealtade. (chap. Deslealtat, deslealtats.)

16. Deslialeza, s. f., déloyauté. 

Falsedat e deslialeza. V. et Vert. fol. 7.

(chap. Falsedat y deslealtat.)

Fausseté et déloyauté.

17. Desleial, Deslial, adj., déloyal.

En aquest segle venal, 

Desleial. 

Lanfranc Cigala: Oi! Maire. 

Dans ce siècle vénal, déloyal. 

Subst. Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavel. 

P. Cardinal: Tos temps. 

A l'homme loyal je donnerai un besant, si le déloyal me donne un clou. CAT. Deslleal: ESP. PORT. Desleal. IT. Disleale.

18. Delialment, adv., déloyalement.

Que mal se sia governat, ni delialment y aia obrat. Libre de Tindal.

Qui se soit mal gouverné, et y ait travaillé déloyalement.

CAT. Desllealment. ESP. PORT. Deslealmente. IT. Dislealmente. 

(chap. Deslealmen.)

19. Desleialar, v., infamer, rendre infâme, diffamer, déshonorer.

Part. pas. Pot l'en om accusar aissi com s' era desleialat.

Si non es tals causa qu' el paire en sia desleialatz.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 3.

On peut l'en accuser ainsi comme s'il était déshonoré.

S'il n'est telle cause pour que le père en soit déshonoré.

Es desleialada

E puta privada.

B. Martin: Bel m'es. 

Elle est rendue infâme et débauchée privée. 

ANC. FR. Vers li ne vous desloiautés.

Roman de la Rose, v. 7325.

Puis que le duc de Bourgongne s'estoit ainsi desloyauté devers luy.

Monstrelet, t. II, p. 121.

20. Aleyalar, v., justifier, préconiser. 

De cascuna vos darem ysshemple, non pas que per so las entendam aleyalar. Leys d'amors, fol. 20.

De chacune nous vous donnerons exemple, non pas que pour cela nous entendions les justifier.

21. Privilegi, Previlegi, s. m., lat. privilegium, privilége.

De las santas Gleisas e de lor privilegis.

(chap. De les santes iglesies y de los seus privilegis.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Des saintes Églises et de leurs priviléges.

Ha yssamen son previlegi e sas franquezas. V. et Vert., fol. 16. 

A également son privilége et ses franchises. 

CAT. Priviletge, privilegi. ESP. (privilegio) PORT. IT. Privileggio. 

(chap. Privilegi, privilegis.)

22. Privilegiar, Priviligiar, v., privilégier, accorder des priviléges. 

Cofermet et privilegiet l' abadia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 53. 

(chap. Va confirmá y privilegiá l' abadía.) 

Confirma et privilégia l'abbaye. 

Las gracias especials de que Dieus los priviligiet. V. et Vert., fol. 6.

Les grâces spéciales de quoi Dieu les privilégia.

Part. pas. Si'l deude era fiscal o privilegiat.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale ou privilégiée.

Sian privilegiat per lo senher apostoli.

Tit. de 1283. DOAT, t. LXXIX, fol. 153. 

Soient privilégiés par le seigneur pape. 

CAT. ESP. PORT. Privilegiar. IT. Privileggiare. (chap. Privilegiá: privilejo o privilegio, privileges o privilegies, privilege o privilegie, privilegem o privilegiem o privilejam o privilegiam, privilegéu o privilegiéu o privilejáu o privilegiáu, privilegen o privilegien; privilegiat, privilegiats, privilegiada, privilegiades.) 

23. Anelei, Aneleh, s. m., injustice, iniquité.

Que m vol deseretar per anelei. 

Karles mi fai gran tort et aneleh. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23 et 48.

Vu qu'il me veut déshériter par injustice.

Charles me fait grand tort et injustice.

24. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.

Qui rauba las gleizas... fai sacrilegi. Trad. de Bède, fol. 42.

(N. E. Esto supongo que lo entenderán los rojillos catalanistas.)

(chap. Qui robe les iglesies... fa sacrilegi.)

Qui vole les églises... fait sacrilége.

- Adj. Celui qui commet un sacrilége.

Qui lo trenca es... sacrilegis. V. et Vert, fol. 98.

Qui le rompt est... sacrilége.

CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; la persona que comet sacrilegi es un sacrílego; sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)