Mostrando las entradas para la consulta prossedí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta prossedí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

sábado, 6 de diciembre de 2025

Pros - Provincial

Pros, adj., lat. probus, preux, généreux, libéral, vertueux. 

Pros, Desideri o Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroija de Tastavins

Voyez Denina, t. III, p. 61.

Ja non er hom tan pros

Que no sia blasmatz,

Cant es a tort fellos.

Arnaud de Marueil: Ja non er.

Jamais ne sera homme si preux qui ne soit blâmé, quand il est à tort félon.

Elh era pros e larc e bo cavayer d' armas. Philomena.

Il était généreux et libéral et bon cavalier d'armes.

En Sordel, que vos es semblan 

De la pros comtessa prezan?

T. de P. Guillem et de Sordel: En Sordel.

Seigneur Sordel, que vous est-il semblant de la vertueuse comtesse prisée? 

Subst. Ieu m vuelh ab joi tenir 

Et ab los pros de Proensa.

B. de Ventadour: En aquest. 

Je veux me tenir avec joie et avec les preux de Provence. 

ANC. FR. Qui mult ere sage e proz. Villehardouin, p. 10.

Si n'est-il mès nule Lucrece... 

Ne prode fame nule en terre.

Roman de la Rose, v. 8695.

Chascuns dist que je sui si proz

Et que j'ai tant sens et savoir.

Roman du Renart, t. I, p. 206.

IT. Pro, prode. (chap. Home de pro, homens de pro : prohome, prohomens; latín probos homines; aragonés : ricos hombres.)

2. Proeza, Proheza, Proessa, s. f., prouesse, valeur, générosité, honneur, vertu, mérite.

Ja non aura proeza

Qui no fug avolezza.

Arnaud de Marueil: Razos es.

Jamais n' aura prouesse qui ne fuit lâcheté.

En proheza ha III partidas: ardimen, forssa e fermetat.

V. et Vert., fol. 32.

En prouesse il y a trois parties: hardiesse, force et fermeté.

Las donas eissamens

An pretz diversamens:

Las unas de belleza,

Las autras de proeza.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Les dames pareillement ont prix diversement: les unes de beauté, les autres de mérite.

ANC. FR. Par son sens o par sa proece.

N'est pas proesce de médire. 

Roman de la Rose, v. 249 et 2099.

CAT. Proesa. ESP. PORT. Proeza. IT. Prodezza. (chap. Proesa, proeses.)

3. Proosamen, Prozamen, adv., courageusement.

Volia qu' el coms Richartz guerreies lo vescomte de Lemogas, e qu' el vescoms si defendes proosamen. V. de Bertrand de Born. 

Il voulait que le comte Richard guerroyât le vicomte de Limoges, et que le vicomte se défendît courageusement.

Vencer prozamen d' aquest mon la batalla. Leys d'amors, fol. 15. 

Vaincre courageusement la bataille de ce monde. 

IT. Prodemente.


Prosa, s. f., prose, sorte d'hymne religieuse.

Prosas, respos, preces e repossetz.

La Crusca provenzale, p. 101.

La Crusca Provenzale di Antonio Bastero

Proses, répons, prières et versets.

Aquest rei Robbert fetz... la prosa del Sanh Esperit.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 136.

Ce roi Robert fit... la prose du Saint-Esprit.

CAT. ESP. PORT. IT. Prosa. (chap. Prosa, proses; himno o himne de la liturgia; diém prosa a un estil de narrassió.)

2. Prosaicamen, adv., prosaïquement. 

Procezir alcunas ves prosaicamen, segon us acostumat de parlar.

(chap. Prossedí algunes vegades prosaicamen, segons l'us acostumat de parlá.)

La Crusca provenzale, p. 89.

Procéder aucunes fois prosaïquement, selon l'usage accoutumé de parler.

(ESP. Prosaicamente) (chap. Prosaicamen, prosáicamen.)

3. Prozel, Prozell, s. m., prose.

Adoncx li angels a tropels

Cantavon kiris e prozels.

Passio de Maria. 

Alors les anges en troupes chantaient kyrielles et proses. 

Enans canton baladas e prozels trasgitats.

P. Cardinal: Un estribot. 

Avant ils chantent ballades et proses entremêlées.


Proselit, s. m., lat. proselytus, prosélyte. 

Veramen, Senher, avem digz 

Que gentil fom e proselitz; 

Mas ara em e ver Juzieu, 

E cresem be el veray Dieu.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Vraiment, Seigneur, nous avons dit que nous fûmes gentils et prosélytes; mais maintenant nous sommes juifs en vérité, et croyons bien au vrai Dieu.

CAT. Proselit. ESP. Prosélito. PORT. Proselyto. IT. Proselito.

(chap. Prosélit, proselits, prosélita, prosélites, com los sectaris de la Ascuma.)


Prosperos, adj., prosperus, prospère, heureux.

El en guerra non era prosperos.

V. de Bertrand de Born.

Lui en guerre n'était pas heureux.

CAT. (pròsper, Raynouard aún no había encontrado esta palabra) 

ESP. (próspero, como Próspero de Bofarull y Mascaró)

PORT. IT. Prospero.

(chap. Próspero o prósper, prospers o prósperos, próspera, prósperes.)

2. Prosperitat, s. f., lat. prosperitatem, prospérité, bonheur.

La prosperitat ni la adversitat d'aquest mun non preza 1 boto.

V. et Vert., fol. 55. 

La prospérité ni l'adversité de ce monde il ne prise un bouton.

En gran prosperitat viven. Brev. d'amor, fol. 35. 

(chap. En gran prosperidat vivín.)

Vivant en grande prospérité.

Prov. Prosperitaz aparelia tost amicz, aversitaz los proa tost.

Trad. de Bède, fol. 2.

La prospérité apprête tôt des amis, l'adversité les éprouve tôt.

CAT. Prosperitat. ESP. Prosperidad. PORT. Prosperidade. 

IT. Prosperità, prosperitate, prosperitade.

(chap. Prosperidat, prosperidats, v. prosperá : prospero, prosperes, prospere, prosperem o prosperam, prosperéu o prosperáu, prosperen; prosperat, prosperats, prosperada, prosperades; prosperaría; prosperaré; si yo prosperara.)


Prostrar, v., du lat. prostratus, renverser, prosterner, coucher.

Elephant... corro contra 'ls armatz e prostro et venso la host.

Eluc. de las propr., fol. 249.

Les éléphants... courent contre les combattants, et renversent et vainquent l'armée. 

Pros, Elephant... corro contra 'ls armatz e prostro et venso la host.


Part. pas. Jete se prostraz a sos pes.

Trad. de la Reg. de S. Benoît, fol. 37.

Qu'il se jette prosterné à ses pieds.

Malaute sia prostrat sobre... ventre e sobre la cara.

Trad. d'Albucasis, fol. 64.

Que le malade soit couché sur... le ventre et sur la face.

ANC. CAT. ANC. ESP. Prostrar. CAT. MOD. ESP. MOD. Postrar. 

PORT. Prostrar. IT. Prostrare. (chap. Prostrá, postrá, prostrás, postrás: yo me postro, postres, postre, postrem o postram, postréu o postráu, postren; postrat, postrats, postrada, postrades; postraré; postraría; si yo me postrara dabán de Deu.)


Prothcolle, s. m., lat. protocollum, protocole.

Papers, sedulas et prothcolles.

(chap. Papés, sédules y protocolos - o protocols.)

Tit. de 1335, Bordeaux. Cab. Monteil.

Papiers, cédules et protocoles. 

CAT. Protócol (protocol, acento en la tercera o, sin tilde). 

ESP. Protocolo. PORT. IT. Protocole.

(chap. Protocolo o protocol, protocolos o protocols; v. protocolá, fé un protocol : protocolo, protocoles, protocole, protocolem o protocolam, protocoléu o protocoláu, protocolen; protocolat, protocolats, protocolada, protocolades; si yo fora notari, cuántes coses protocolaría; protocolaré; si yo protocolara.)


Prothezis, s. f., lat. prothesis, prothèse, figure de mots.

Prothesis, appositio in principio verbi: ut gnato pro nato.

Isidor., Orig. I, 34, 2.

Prothezis es ajustamens de letra o de sillaba en lo comensamen de dictio, coma: entre, mentre. Leys d'amors, fol. 120.

La prothèse est addition d'une lettre ou d'une syllabe dans le commencement du mot, comme: entre, mentre.

(ESP. La prótesis (o próstesis) es una figura retórica, metaplasmo, que consiste en añadir un fonema o sílaba al principio de una palabra sin alterar su significado original, usándose a veces con fines expresivos o métricos. Ejemplos incluyen "apretar" (de apretar), "arremedar" (de remedar) o "amatado" (de amado en Garcilaso).)

(chap. Prótesis, figura retórica, o médica, que tamé es un afegit. Lo plural es igual que lo singular. En chapurriau tenim moltes paraules que se formen en prótesis: escomensá, agarrá, ensomiá, arrepetá, arrailá, sondormí, etc.)


Provincia, Proensa, Prohensa, s. f., lat. Provincia, province. (Provence)

Si ambas las partz son en diversas provincias, pot donar inducias entro a VI mes. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.

Si les deux parties sont en diverses provinces, il peut donner sursis jusqu'à six mois.

Senher d'una gran prohensa. Liv. de Sydrac, fol. 1.

Seigneur d'une grande province.

Par extens. Parlam de las regios et proensas de la terra e de la divizio del mon.

(chap. Parlam de les regions y provinsies de la terra y de la divisió del món.)

Eluc. de las propr., fol. 163.

Parlons des régions et des provinces de la terre et de la division du monde.

CAT. ESP. PORT. IT. Provincia. (chap. Provinsia, provinsies; Provensa.)

2. Provincial, adj., lat. provincialis, provincial, de province, qui a rapport à la province. 

Al capitol provincial dels Fraires menors.

(chap. Al capítul provinsial dels Flares menors.)

Tit. de 1287. DOAT, t. XI, fol. 16.

Au chapitre provincial des Frères mineurs.

En parlant du supérieur général des maisons d'un ordre dans une province.

Prior provincial en Lombardia. Cat. dels apost. de Roma, fol. 207. 

(chap. Prió o prior provinsial a la Lombardía; de allí ve lo apellit Lombarte, com Desideri o Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroija de Tastavins, Llombart, barba llarga : Longobardo, etc.)

Prieur provincial en Lombardie.

CAT. ESP. PORT. Provincial. IT. Provinciale. (chap. Provinsial, provinsials.) 

lunes, 29 de julio de 2024

4. 9. Seguix lo mateix registre. Morfina.

Capítul IX.

Seguix lo mateix registre. Morfina.

Morfina, Pedro Saputo


De Graus va passá a Benabarre, va doná una volta per la Llitera, va baixá a Monzón, Monsó, Monçó, de allí va pujá a Fontz o Fonz y Estadilla, va pensá en dirigí lo rumbo cap a casa seua, penanli no podé torná a Benabarre, perque va sé aon va vore mes cares majes, y pits mes uberts, (y caps mes grillats, com lo de Manuel Riu Fillat,) y olvidán en pena alguns amors que se va dixá allá desperdigats.

- Pero prou, va di; hay donat gust a mon pare y me l'hay pres yo tamé, y no poc.

Li faltáen micha dotsena de pobles, entre atres lo de Morfina; y donán los demés per vistos, se va atansá al de aquell nobilíssim primé amor que no sabíe cóm trobaríe ni cóm se habíe de presentá, ni en quina cara después de tans añs. Y dudán, y bateganli fort lo cor, y en no menos temó que dessich, va arribá al poble y se va encaminá a casa seua.

Habíe mort lo pare fée dos añs, com vam di, aquell don Severo tan bo y tan generós; y lo fill fée cuatre que estáe casat. 

Morfina, cumplits ya los vintissing añs, sense pare, sa mare pensán sol en misses y rosaris, y lo germá en poca autoridat a casa seua, se miráe an ella mateixa com la sombra de la casa; lo que jun en lo chasco tan cruel que li va doná lo home del seu amor y a qui li va fiá mes que lo seu cor (que chasco se pot di tan llarga suspensió de la seua esperansa), y sempre en una passió que no teníe sol ni día al añ, habíe perdut aquella alegría que tan brilláe a un atre tems al seu bellíssim rostro, y sense está esguellada se coneixíe que se habíe semat la lozanía dels seus pensamens, entregada a una ressignassió penosa, que de sé ella menos animosa o de temple menos fi, la haguere consumit del tot. ¡Ah!, dels vin als vintissing passe una época, una edat sansera, y la mes forta y de mes gran mudansa a les donselles. Pero a Morfina ademés se li ajuntáe la causa espessial de que habíe amat y amabe encara al únic home que va arribá al seu cor y éste ¡fée set añs que la teníe olvidada!, mentres ella ere insensible pera tots, resignada a morí an aquell estat antes que doná la seua má a datre.

Va arribá Pedro Saputo y sol ella lo va coneixe abans de parlá; pero tots se van alegrá, hasta la cuñada. Buscán una ocasió li va preguntá a Morfina qué ere de lo seu antic amor y cariño. 

Ella li va contestá que no sabíe en quí parláe.

- En lo teu amán, va di ell.

- No tos conec per tal, va contestá ella; pero sí tos diré que ne vach tindre un, y que si me se presentare se trobaríe com la primera vegada, y com la segona, y com la tersera que mos vam vore.

- Pos yo soc, va di ell; dónam la teua queixa, pero dispósat a sentí la meua contesta.

- No trobo cap satisfacsió, va di ella; y si tots los grans homens són com vosté, si tal prossedí es inseparable de la seua exelensia, ben infelises són les que los volen. Yo tos vach volé sense sabé quí ereu, perque vach vore lo que ereu; vach vore que la idea de perfecsió que yo me había format de un home cabal, de un home digne de mí omplíe vosté cumplidamen, y mes si mes puguere sé, encara que tan jove. Después vach sabé que ereu Pedro Saputo, y sol vach tindre que ajuntá a la persona la fama del nom; y al sentí del vostre naiximén vach doná grassies a la meua estrella perque me fassilitabe fé algo per vosté y per lo meu amor; pos encara que de la fortuna fores poc afavorit, teníes un alma mol sublime. Yo tenía que heredá de mon pare, lo just pera no tindre temó que per esta causa fore mes poca la nostra felissidat. Y desde aquell momén passe un añ, ne passen dos, y cuatre y sing y sis, y cap notissia ressibixco de vosté. ¿Tos escric y qué me contestéu? Va aná a vóretos mon pare, vau prometre vindre, y tos vau burlá de la vostra paraula. 

¿Debía yo creure, dec ara creure, que me hau vullgut?

Se case mon germá, mor mon pare, quedo del vostre amor abandonada y sola; passen los añs, ni veniu, ni teniu la cortessía de escríurem una carta, o de enviám un simple recado. Sé per la fama que estéu per la vostra terra; y al mateix silensio sempre. 

¿Debía creure, ting que creure ara, que me volíeu o que me haigáu volgut may? Lo meu amor es sempre lo mateix, u confesso, perque es la meua mateixa vida, soc yo mateixa; ¿qué me diréu vosté del vostre? ¿Qué me diréu pera que a mí no me sigue fassilidat, imprudensia y error voluntari créuretos y fiám de les vostres paraules? Y encara abans de sentí la vostra resposta, vull sertificatos que no me ha penat ni me penará habetos vullgut, encara que ara mateix sense contestá a la meua queixa me aviéu una mirada de despressio, y me giréu la esquena y desapareguéu, y sápiga después que tos hau casat en un atra. Es mes fort que tot aixó lo amor que tos hay tingut, y la alta aprobassió que lo meu cor li ha donat sempre. Y encara aixina, sacrifissi per vosté no ne hay fet cap; may faré aná esta paraula, tos vach doná lo cor, allí estáe tot.

Va sentí Pedro Saputo la seua justa y sentida queixa sense interrumpila o interrómprela, y miranla afablemen, li va contestá:

- La sort y no la meua voluntat te ha privat de la satisfacsió que lo teu amor nessessitáe y lo meu ploráe per no podét doná. 

No admitixgo, pos, no admitixco contra mí la teua queixa, perque no ha estat a la meua má lo naixe de pare conegut, la seua desgrassia ha sigut la causa general y particulá de la forsa de moltes sircunstansies, ben tristes, per sert, después de conéixet, de diverses époques de la meua vida. Pensarás tú, enhorabona, en tota la noblesa que dius y vach vore per los meus ulls; pero yo debía tindre datres miramens en tú y en lo nostre amor, que no habíe de sé de un sol día, ni gosás a la soledat y fora del trate humano. Talento tens, y no nessessites que te explica estes reflexions. 

Per un atra part, a la teua edat y al meu dessich ya no cabíe entretindre la esperansa en plassos indefinits, pijós mil vegades que lo absolut silensio que hay guardat, perque éste podrá matá un amor vulgar, pero no traure lo temple ni embotá un amor verdadé a cors com los nostres. Una mirada de la fortuna que ningú sap encara, me va fassilitá lo podét proposá condissions que mos permitíen pressindí de lo que tú me oferíes en los bens de ton pare. Y cuan me disposaba a vindre a vóret, va ocurrí un cas que ha arretrasat esta visita hasta ara, com te diré cuan me haigues declarat la teua ressolusió. Estam al día; avui es, dolsa y encantadora Morfina. 

Mira lo sel; y si encara eres la mateixa pera mí, dónali les grassies al teu cor, y vine pera sempre als brassos del teu volgut, als brassos del teu home...

Va di estes raderes paraules en tan afecte, que no va pugué Morfina aguantás; y abalotada, tendra y resolta lo va abrassá ben preto exclamán: 

- ¡Amor meu! ¡Home meu!

- Pos ara, li va di ell, sabrás pera la teua satisfacsió y la de la teua familia, que ya no soc Pedro Saputo, fill de aquella pupila de Almudévar, sino que soc fill de ella y del caballé don Alfonso López de Lúsera, en qui se va casá ma mare fa cuatre mesos, habenme ell conegut per casualidat y trobanse viudo de la seua primera dona.

- ¡Fill eres, va di Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Lo conec de nom y de vista, perque añs atrás va passá per aquí dos o tres vegades y se tratáe de amic en mon pare. Sí que eres son fill, sí; men enrecordo, te li assemelles. Be díe la fama que eres fill de un gran caballé. ¡Don Alfonso, ton pare! Tamé, pos, haurás ya conegut a la seua nora, ara ta cuñada, aquella Juanita que diuen que es tan discreta, y la mes selebrada de tota esta terra.

- Sí, va contestá ell, y la vach coneixe ya de estudián, en la seua amiga Paulina...

- Són inseparables, va di Morfina; y tamé diuen de ixa Paulina que es mol grassiosa.

- Ara vindrás tú, va di Pedro Saputo, a aumentá lo número de les persones que unix aquella amistat y la sang, mes discreta que Juanita, mes amable que Paulina, mes hermosa y digna que les dos, y la verdadera gloria meua y de la meua familia. Mira sinó lo consepte que li mereixes a mon pare. Y li va enseñá la llista de les donselles en la nota que teníen totes. La va mirá Morfina; estáe ella la cuarta habenles ficat son pare per orden de distansia dels pobles; y sen va enriure de lo que afegíe al final sobre no voldre sentí parlá de amors ni casás.

- ¿Cóm, va di, haguere pogut lo bon don Alfonso imaginá, que si yo no volía sentí de amors, ere perque amaba a son fill? Pareix, pos, que ya les has vist a totes, si aixó signifique la creu que porten los seus noms.

- Ixa creu, va contestá ell, la vach fé a totes lo primé día, donanles per vistes; pero pera feli cas a mon pare y passá uns díes de curiosidat que me recordáen una mica la vida de estudián, hay estat an alguns pobles, y sert que men hay enrit.

- ¿Tamé has vist a la filla del escribén Curruquis?, va preguntá Morfina.

- ¿Quí es lo escribén Curruquis?

- Este (siñalán en lo dit); y si no hi has estat, mira de anay encara que faigues volta, perque vorás a un pare y a una filla mol originals. Y de pas podrás vore estes dos que formen la sombra del cuadro.

Va arribá en aixó la cuñada, y van continuá la charrada, y tamé dabán del germá que va vindre después, y de sa mare; que va sé la declarassió de Pedro Saputo a la familia, pos tratán a Morfina en tanta familiaridat, van entendre que ñabíe algún secretet ya no secret entre ells.

- Este caballé, va di Morfina, es fill de don Alfonso López de Lúsera.

- ¿Cóm?, va di lo germá; ¿pos no es Pedro Saputo?

- Sí, don Vicente, va contestá ell, pero tamé soc fill de don Alfonso, encara que hasta fa poc tems no se sabíe; com fa poc tamé que va enviudá de la seua primera dona y se ha casat en ma mare. Y en lo nou nom y en lo antic hay vingut a vore a Morfina y ditos a tots, que desde estudián mos volem y teníem tratat, o entés al menos entre los dos, lo nostre casamén.

- ¡Oy, sel san, si visquere mon pare!, va exclamá don Vicente. ¡Vosté, Pedro Saputo, fill de don Alfonso López de Lúsera! ¡miréu si u vach di yo cuan vach vore lo retrato! ¿Quí está, pos, a casa nostra?

- Un amán de Morfina, va di ell; un fill polític vostre, siñora (diriginse a la mare), y un germá vostre, don Vicente, si Pedro Saputo primé, 

y ara don Pedro López de Lúsera es digne de tan honor, així com es amo fa tans añs del cor de la vostra germana.

- Miréu, va di don Vicente a sa mare, miréu a la que no volíe casás. 

- ¿Y cóm había de voldre a datre, va contestá Morfina, volén ya desde sagala a don Pedro? Sí, germá, desde entonses lo vull y mos volem, y ni vull ni voldré a datre home, ni lo podría voldre, encara que don Pedro haguere mort. Y perdonéu, siñora mare, que sén donsella y están vosté presén me atrevixca a parlá de esta manera. 

- Filla, va contestá sa mare: ya saps que ploraba de vóret reassia y perque no volíes casát; ara ploro de goch de sentí lo que me dius y de vore a don Pedro a la nostra casa; ya no ting res mes que demaná a Deu an este món. ¡Ay, si vixquere ton pare! ¡Tan que parláe de Pedro Saputo, y no sabé que tots lo coneixíem! 

Pero tú, filla meua, ya u sabíes.

- Sí, mare; pero no me atrevía a díu.

- Pos siñó, va di don Vicente; ara sí que no ton aniréu al cap de un mes, ni may; ham de cassá, amic, ham de aná de cassera, y hau de tocá lo violín, anem, aquelles coses tan bones que sabéu fé. 

¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, u sabíes tot, y qué calladet que u has tingut.

- No tan cassá, amic don Vicente, perque vull fé lo retrato de la vostra germana. - Y lo de la meua dona, va di don Vicente.

- Be, tamé lo farem.

- Y lo meu.

- Pos tamé, ya que mos hi fiquem. Después ting que contali a Morfina coses importans de la meua vida, y preguntán moltes atres. 

- Ahí la teniu, va di don Vicente; ya no es chiqueta; vostra es 

¿no es verdat, mare?

- Sí, fill, sí, va di la bona siñora. Deu los beneíxque com yo los beneíxco de la meua part. La nora, sin embargo, se coneixíe que pensabe alguna vegada en lo patrimoni que significabe Morfina, a la que teníe destinada al seu cap com a tía mol volguda dels seus fills. Li habíe dixat son pare un patrimoni que pujáe uns mil dossens escuts al añ; y sentíe la nora que ixquere de casa seua. 

Lo germá ere mes noble.

Pedro Saputo va enviá al criat a son pare, escribinli que estáe a casa del difún don Severo Estada, una familia que coneixíe mol desde estudián, y lo aturaben alguns díes pera fé los seus retratos.

Pero Morfina en la gran satisfacsió de tindre al seu amán y en la seguridat del seu amor que tans suspiros y llágrimes li habíe costat, y en la libertat de confessáu y manifestáu, va recobrá la seua antiga bellesa, la energía dels afectes, la alegría del seu cor; y serena, contenta, ufana y gloriosa brilláe en totes les grassies y encans de la incomparable hermosura que li debíe a la naturalesa.

Mes y mich se va pará allí Pedro Saputo, fen los retratos, cassán tamé algún día, y gosán de la felissidat suprema del amor en la seua amabilíssima y dolsíssima enamorada, Morfina. 

Don Vicente, veénlo tan hermós, pincho, caballé, cabal y perfecte en tot y en tantes grassies y habilidats li va preguntá un día a la taula: 

- La verdat, don Pedro; ¿cuántes dones hau tornat loques an este món? ¿Totes les que hau vist?

- Y mes, va contestá Morfina, perque algunes se haurán enamorat de ell per la fama.

- No, per sert, va contestá ell; perque algo diríe ixa mateixa fama, y res hau sentit. Aixó, Morfina, signifique sol que vach naixe pera vosté, així com vosté hau naixcut pera mí; y don Vicente, que me vol com amic y com a germá, está sense cap duda encara mes sego que tú, y per aixó delire tan.

Al remat va arribá lo día de separás: día anugolat y tristot; día que may haguere tingut que portá lo sel en les seues voltes; y dixá casi sense vida an aquella infelís.

¡Gloria de este món! ¡Felisidats de esta vida!


Original en castellá:

Capítulo IX.

Sigue el mismo registro. Morfina.

De Graus pasó a Benabarre, dio vuelta por la Litera, bajó a Monzón, de allí subió a Fontz y Estadilla, pensó en dirigir el rumbo hacia su casa, doliéndose de no poder volver a Benabarre, porque fue donde vio más lindas caras, y pechos más abiertos, y olvidando con pena algunos amores que se dejó allá perdigados. - Pero basta, dijo; he dado gusto a mi padre y me lo he tomado yo también no pequeño.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel

Faltábanle empero una media docena de pueblos, entre otros el de Morfina; y dando los demás por vistos, se dirigió al de aquel nobilísimo primer amor que no sabía cómo encontraría ni cómo se había de presentar, ni con qué cara después de tantos años. Y dudando, y latiéndole fuertemente el corazón, y con no menos temor que deseo, llegó al pueblo y se encaminó a su casa.

Había muerto el padre hacía dos años, como dijimos en otra parte, aquel don Severo tan bueno y tan generoso; y el hijo hacía cuatro que era casado. Morfina, cumplidos ya los veinticinco años, sin padre, su madre pensando sólo en misas y rosarios, y el hermano de poca autoridad con su mujer, se miraba a sí misma como la sombra de la casa; lo cual junto con el chasco tan cruel que le dio el hombre de su amor y de quien fió más que su corazón (que chasco se puede llamar tan larga suspensión de su esperanza), y a las manos siempre a pesar de todo con una pasión que no tenía sol ni día en el año, había perdido aquella alegría que tanto brillaba en otro tiempo en su bellísimo rostro, y sin estar ajada se conocía que se había marchitado la lozanía de sus pensamientos, entregada a una resignación penosísima, que a ser ella menos animosa o de temple menos fino, la consumiera del todo. ¡Ah!, de los veinte a los veinticinco pasa una época, una edad entera, y la más fuerte y de mayor mudanza en las doncellas. Pero en Morfina además obraba la causa especial de que había amado y amaba aún al único hombre que llegó a su corazón y éste ¡hacía siete años que la tenía olvidada!, mientras ella era insensible para todos, resignada a morir en aquel estado primero de dar su mano a otro.

Llegó Pedro Saputo y sólo ella lo conoció antes de hablar; pero todos se alegraron, hasta la cuñada. El primer día no quiso ser, aun para la misma Morfina, sino Pedro Saputo, porque les dijo desde luego que él era; y buscando una ocasión preguntó a Morfina qué era de su antiguo amor y cariño. Respondióle que no sabía con quién hablaba. - Con tu amante, dijo él. - No os conozco por tal, contestó ella; pero sí os diré que tuve uno en otro tiempo, y que si se me presentase me encontraría como la primera vez, y como la segunda, y como la tercera que nos vimos. - Pues yo soy, dijo él; dame tu queja, pero disponiéndote a oír mi respuesta. - No cabe satisfacción, dijo ella; y si todos los hombres grandes son como vos, si tal proceder es inseparable de su excelencia, bien infelices son las que los aman. Yo os quise sin saber quién érades, porque vi lo que érades; vi que la idea de perfección que yo me había formado de un hombre cabal, de un hombre digno de mí llenábades vos cumplidamente, y más si más pudiera ser, aunque tan joven. Después supe que érades Pedro Saputo, y sólo tuve que unir a la persona la fama del nombre; y al oír de vuestro nacimiento di gracias a mi estrella porque me facilitaba el hacer algo por vos y por mi amor; pues si de la fortuna fuésedes poco favorecido en otros bienes y nada más teníades que aquella alma tan sublime, yo los debía heredar de mi padre suficientes para no temer que por esta causa fuese menor nuestra felicidad. Y desde este momento pasa un año, pasan dos, y cuatro y cinco y seis, y ninguna noticia recibo de vos. ¿Os escribo y qué me respondéis? Va a veros mi padre, prometéis venir, y os burláis de vuestra palabra. ¿Debía yo creer, debo ahora creer, que me habéis querido? Cásase mi hermano, muere mi padre, quedo con vuestro amor abandonada y sola en medio de mi familia; pasan años, ni venís, no tenéis la cortesía de escribirme una letra, de mandarme un simple recado. Sé por la fama que andáis por vuestra tierra; y en el mismo silencio siempre. ¿Debía creer, debo creer ahora, que me queríades o me hayades querido nunca? Mi amor es siempre el mismo, lo confieso, porque es mi misma vida, soy yo misma; ¿qué me diréis vos del vuestro? ¿Qué me diréis para que en mí no sea facilidad, imprudencia y error voluntario creeros y fiar de vuestras palabras? Y aun antes de oír vuestra respuesta, quiero certificaros que no me ha pesado ni me pesará de haberos querido, aunque ahora mismo sin responder a mi queja me echéis una mirada de desprecio, y me volváis la espalda y desaparezcáis, y sepa luego que os habéis casado con otra. Es más fuerte que todo eso el amor que os he tenido, y la alta aprobación que mi corazón le ha dado siempre. Y no obstante, sacrificios por vos no he hecho ninguno; jamás usaré esta palabra, os di el corazón, allí estaba todo.

Oyó Pedro Saputo su justa sentida queja sin interrumpirla, y mirándola afablemente, le contestó: - La suerte y no mi voluntad te ha privado de la satisfacción que tu amor necesitaba y el mío lloraba de no poderte dar. No admito, pues, no admito contra mí tu queja, porque no ha estado en mi mano el nacer de padre conocido, cuya desgracia ha sido la causa general y particular de la fuerza de muchas circunstancias, bien tristes, por cierto, después de conocerte, de diversas épocas de mi vida. Pensarás tú, en hora buena, con toda la nobleza que dices y vi tan por mis ojos; pero yo debía tener otros miramientos contigo y con nuestro amor, el cual no había de ser de un sólo día, ni gozarse en la soledad y fuera del trato humano. Talento tienes, y no necesitas que te explique estas reflexiones. Por otra parte en tu edad y en mi deseo ya no cabía entretener la esperanza con plazos indefinidos, peores mil veces que el absoluto silencio que he guardado, porque éste podrá matar un amor vulgar, pero no quitar el temple ni embotar un amor verdadero en corazones como los nuestros. Una mirada de la fortuna que nadie sabe aún, me facilitó el poderte proponer condiciones de tanta libertad en nuestra suerte, que nos permiten prescindir de la que tú me ofrecías con los bienes de tu padre. Y cuando me disponía a venir a verte, sucedió un caso que ha retardado esta visita hasta ahora, como te diré cuando me hayas declarado tu resolución. Estamos en el día; hoy es, dulce y encantadora Morfina. Mira el cielo; y si aún eres la misma para mí, dale las gracias en tu corazón, y ven para siempre a los brazos de tu amante, a los brazos de tu esposo... Dijo estas últimas palabras con tanto afecto, que no pudo Morfina consigo; y agitada, tierna y resuelta le abrazó estrechamente exclamando: - ¡Amor mío! ¡Esposo mío!

- Pues ahora, le dijo él, sabe para tu satisfacción y la de tu familia, que ya no soy Pedro Saputo, hijo de aquella pupila de Almudévar, sino que soy hijo de ella y del caballero don Alfonso López de Lúsera, con quien casó mi madre hace cuatro meses, habiéndome él conocido por casualidad y hallándose viudo de su primera mujer. - ¡Hijo eres, dijo Morfina espantada, de don Alfonso López de Lúsera! Le conozco de nombre y de vista, porque años atrás pasó por aquí dos o tres veces y se decía de amigo con mi padre. Sí que eres su hijo, sí; me acuerdo, te le pareces. Bien decía la fama que eras hijo de un gran caballero. ¡Don Alfonso, tu padre! También, pues, habrás ya conocido a su nuera, ahora tu cuñada, aquella Juanita que dicen que es tan discreta, y la más celebrada de toda esta tierra. - Sí, respondió él, y la conocí ya de estudiante, con su amiga Paulina... - Son inseparables, dijo Morfina; y también dicen de esa Paulina que es graciosísima. - Ahora vendrás tú, dijo Pedro Saputo, a aumentar el número de las personas que une aquella amistad y la sangre, más discreta que Juanita, más amable que Paulina, más hermosa y digna que las dos, y la verdadera gloria mía y de mi familia. Mira si no el concepto que mereces a mi padre. Y le enseñó la lista de las doncellas con la nota que tenían todas. Miróla Morfina; estaba ella la cuarta habiéndolas puesto su padre por orden de distancia de los pueblos; y se rió de lo que añadía al fin sobre no querer oír hablar de amores ni casarse. - ¿Cómo, dijo, pudiera el buen don Alfonso imaginar, que si yo no quería amar ni oír de amores, era porque amaba a su hijo? Parece, pues, que ya las has visto a todas, si eso significa la cruz que llevan sus nombres. - Esa cruz, respondió él, la hice ya a todas el primer día, dándolas por vistas; sino que por complacer a mi padre y pasar unos días de curiosidad que me recordaban un poco la vida estudiantina, he estado en algunos pueblos, y cierto que me he reído. - ¿También has visto a la hija del escribano Curruquis?, preguntó Morfina. - ¿Quién es el escribano Curruquis? - Éste (señalando con el dedo); y si no has estado, mira de ir por allá aunque rodees, porque verás un padre y una hija muy originales. Y de paso podrás ver estas dos que forman la sombra del cuadro.

Llegó en esto la cuñada, y continuaron la plática, y asimismo delante del hermano que vino luego, y también de su madre; que fue la declaración de Pedro Saputo a la familia, pues tratando a Morfina con tanta llaneza, entendieron que había algún secreto ya no secreto entre ellos. - Este caballero, dijo Morfina, es hijo de don Alfonso López de Lúsera. - ¿Cómo?, dijo el hermano; ¿pues no es Pedro Saputo? - Sí, don Vicente, respondió él, pero también soy hijo de don Alfonso, aunque hasta hace poco tiempo no se sabía; como hace poco también que enviudó de su primera mujer y ha casado con mi madre. Y con el nuevo nombre y con el antiguo he venido a ver a Morfina y deciros a todos, que desde estudiante nos queremos y teníamos tratado, o entendido al menos entre los dos, nuestro casamiento. - ¡Oh, cielo santo, si viviese mi padre!, exclamó don Vicente. ¡Vos, Pedro Saputo, hijo de don Alfonso López de Lúsera! ¡Mirad si lo dije yo cuando vi el retrato! ¿Quién está, pues, en nuestra casa? - Un amante de Morfina, dijo él; un hijo político vuestro, señora (dirigiéndose a la madre), y un hermano vuestro, don Vicente, si Pedro Saputo primero, y ahora don Pedro López de Lúsera es digno de tanto honor, así como es dueño hace tantos años del corazón de vuestra hermana. - Mirad, dijo don Vicente a su madre, mirad, cuerpo de mí, la que no quería casarse. - ¿Y cómo había de querer a otro, respondió Morfina, queriendo ya desde niña a don Pedro? Sí, hermano, desde entonces le quiero y nos queremos, y ni quiero ni querré a otro hombre, ni le podía querer, aunque don Pedro hubiese muerto. Y perdonad, señora madre, que siendo doncella y estando vos presente me atreva a hablar de esta manera. - Hija, respondió su madre: ya sabes que lloraba de verte reacia y que no querías casarte; agora lloro de gozo de saber lo que me dices y de ver a don Pedro en nuestra casa; ya no tengo qué pedir a Dios en este mundo. ¡Ay, si viviera tu padre! ¡Tanto que hablaba de Pedro Saputo, y no saber que todos le conocíamos! Pero tú, hija mía, ya lo sabrías. - Sí, madre; pero no me atrevía a decillo. - Pues señor, dijo don Vicente; ahora sí que no os vais en un mes, o nunca; hemos de cazar, amigo, hemos de cazar, y habéis de tocar el violín, vamos, aquellas cosas tan buenas que sabéis. ¡Conque Pedro Saputo! Y tú, Morfina, lo sabías y has callado. - No tanto cazar, amigo don Vicente, porque quiero hacer el retrato de vuestra hermana. - Y el de mi mujer, dijo don Vicente. - Bien, le haremos. - Y el mío. - También, ya que nos ponemos. Después tengo que contar a Morfina cosas importantes de mi vida, y consultar muchas otras. - Ahí la tenéis, dijo don Vicente; ya no es niña; vuestra es, componeos; ¿no es verdad, madre? - Sí, hijo, sí, dijo la buena señora. Dios los bendiga como yo los bendigo de mi parte. La nuera, sin embargo, se conocía que pensaba alguna vez en el patrimonio que se llevaba Morfina, a quien tenía destinada en su mente para tía muy querida de sus hijos. Habíale dejado su padre un patrimonio que daba unos mil doscientos escudos anuales; y aunque no de más monta, sentía la nuera que saliese de su casa. El hermano era más noble.

Pedro Saputo envió el criado a su padre escribiéndole que estaba en casa del difunto don Severo Estada, cuya familia conocía mucho desde estudiante, y le detenían algunos días para hacer sus retratos. Pero Morfina con la gran satisfacción de tener a su amante y con la seguridad de su amor que tantos suspiros y lágrimas le había costado, y con la libertad de confesarlo y manifestarlo, volvió a cobrar su antigua belleza, la energía de los afectos, la alegría de su corazón; y serena, contenta, ufana y gloriosa brillaba con todas las gracias y encantos de la incomparable hermosura que debiera a la naturaleza.

Mes y medio se detuvo allí Pedro Saputo, haciendo los retratos, cazando también algún día, y gozando de la felicidad suprema del amor con su amabilísima y dulcísima enamorada, Morfina. Don Vicente, viéndole tan hermoso, tan caballero, tan cabal y perfecto en todo y con tantas gracias y habilidades le preguntó un día en la mesa: - La verdad, don Pedro; ¿cuántas mujeres habéis vuelto locas en este mundo? ¿Todas las que habéis visto? - Y más, respondió Morfina, porque algunas se habrán enamorado de él por la fama. - No por cierto, respondió él; porque algo diría esa misma fama, y nada habéis oído. Esto, Morfina, significa solamente que nací para vos, así como vos habéis nacido para mí; y don Vicente, que me quiere como amigo y como hermano, está sin duda aún más ciego que tú, y por eso delira tanto.

Al fin hubo de llegar el día de separarse: día anublado y triste; día que jamás debiera traer el cielo con sus vueltas; porque dejar sin vida a aquella infeliz, que sólo aquéllos pudo decir que había vivido. ¡Gloria de este mundo! ¡Felicidades de esta vida!

viernes, 19 de enero de 2024

Lexique roman; Ces, Ses - Ceu

Ces, Ses, s. m., lat. census, cens, tribut.

Ni renda en sa honor ces ni tolieu.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Ne rende en son fief cens ni tonlieu.

Per que eu tolrai vostre ses.

Garins d'Apchier: Comunal.

C'est pourquoi j'ôterai votre cens.

Mas mil sospirs li ren quec jorn per ces.

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Mais je lui rends chaque jour mille soupirs pour tribut.

Per pagar ad amor lo ces.

Deudes de Prades: Amors.

Pour payer le tribut à l'amour.

CAT. Cens. ESP. PORT. IT. Censo. (chap. censo, sensal, sensals)

2. Sensa, s. f., revenu, cens, tribut.

E non cobeitan gran sensa

Ni 'l ben d'aquest mon.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Et ne convoitent grand revenu ni le bien de ce monde.

Com bos Reis culhir sa sensa.

Un troubadour anonyme: Vai Hugonet.

Comme bon Roi recueillir son tribut.

3. Sobreces, Sobces, s. m., sur-cens.

No posca donar a sobreces, ni a ces, ni ad acapte neguna honor que tengua de nos. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 98.

Ne puisse donner à sur-cens, ni à cens, ni à acapte aucun fief qu'il tienne de nous.

De donar ab sobces.

Tit. de 1279. Arch. du R., J., 321.

De donner avec sur-cens.

4. Censuari, s. m., lat. censuarius, censier.

Li feusatier, emphiteotas e censuaris.

Tit. du XIIIe sièc. DOAT, t. CXVIII, fol. 41.

Les feudataires, emphitéotes et censiers.

5. Cessal, adj., lat. censualis, censitaire, censable.

Laurador terras cessals menten.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Les laboureurs niant les terres censables.

Mas, ab tot so, m'a plus cessal

Que, quan li m dei, non avia.

Aimeri de Peguilain: Puois que.

Mais, avec tout cela, elle m'a plus pour censitaire qu'elle n'avait,

lorsque je me donnai à elle.

ESP. Censal (censual). (chap. sensal) PORT. Censual. IT. Censuale.

6. Cessalmen, adv., censalement, à cens.

No i remas hom ni femna no 'l dones annalmens,

Cadaus per son cap, denier d'aur cessalmens.

P. de Corbiac: El nom de.

N'y demeurât homme ni femme qui ne lui donnât annuellement, chacun pour son chef, un denier d'or censalement.

Los quals moltos... donam per jasse cessalmen.

Tit. de 1241. DOAT, t. CXL, fol. 127.

Lesquels moutons... nous donnons pour toujours à cens.

ESP. Censualmente. (chap. sensalmen)

7. Acessar, v., acenser.

Autreiam et acessam a vos.

Tit. de 1262. DOAT, t. CXXIV, fol. 11. 

Octroyons et acensons à vous.

Del mas del Poig que lur acesset.

Tit. de 1113. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 65.

(chap. Del mas del Puch que ell los va assensá)

Du mas du Puy qu'il leur acensa.

Part. pas. Pessa de terra qu'eu e vos aviam comprada e acessada.

Tit. de 1279. Arch. du Roy., J., 321.

Pièce de terre que moi et vous avions achetée et acensée.

ANC. ESP. Acensar. IT. Accensare. (chap. assensá: assenso, assenses, assense, assensem o assensam, assenséu o assensáu, assensen.
Doná a censo, sensal.)

8. Acessamen, Assensament, s. m., acensement.

Lo deime de tot l' acessament del blat.

Tit. de 1247. DOAT, t. CXXIV, fol. 313.

La dîme de tout l' acensement du blé.

En lo instrument de l' assensament. Charte de Gréalou, p. 96.

Dans l'acte d'acensement.

9. Assensa, s. f., acensement.

Dat per assensa... Fos feita ascensa per los hers.

Tit. de 1289. DOAT, t. CXLII.

Donné par acensement... Fut fait acensement par les héritiers.

10. Censura, s. f., lat. censura, censure.

Per la censura ecclesiastica.

Tit. de 1378. DOAT, t. CXXV, fol. 65.

Par la censure ecclésiastique.

CAT. ESP. (chap) Censura.

11. Recensar, v., recenser.

Las attestations presas,... non si podon recensar, ni reire auzir.

Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542.

Les attestations prises,... ils ne peuvent être recensés, ni entendus de nouveau.


Cesar, s. m., césar, dignité impériale.

Sotz lo poder d'aquest cesar... Elegi II cesars, e Maximia fo l'us.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 28 et 32.

Sous le pouvoir de ce césar... Il choisit deux césars, et Maximien fut l'un.

CAT. ESP. (césar) PORT. Cesar, IT. Cesare. (chap. Céssar; lo nom César lo escribim en una s, pero com se pronunsie en ss se hauríe de escriure en 2 esses.)


Cesca, s. f., glaïeul.

Cesca es herba dura et aguda, ab asta triangular.

Eluc. de las propr., fol. 203.

Glaïeul est une herbe dure et aiguë, avec une pointe triangulaire.

(ESP. Gladiolo)

Cessar, Sessar, v., lat. cessare, cesser.

Que de amassar aur no se volon cessar.

(chap. Que de amassá or no volen pará. Cessá no se diu en chapurriau.)

La nobla Leyczon.

Qu'ils ne veulent cesser d'amasser or.

Va pregar K. que fes sessar los giens. Philomena. (enginys : ingenios)

Va prier Charles qu'il fit cesser les machines de guerre.

CAT. Cessar. ESP. Cesar. PORT. Cessar. IT. Cessare.

2. Cessable, adj., cessable, finissable.

De no cessable dileit. Trad. de Bède, fol. 40.

De bonheur non finissable.

3. Cessament, s. m., interruption, cesse, abandon.

Ab interpollacio o cessament. Eluc. de las propr., fol. 84.

Avec interpolation ou interruption.

Per nul cessamen que fassa de sos bes.

Statuts de Montpellier de 1212.

Par aucun abandon qu'il fasse de ses biens.

ESP. Cesamiento. IT. Cessamento.


Cessio, Cession, s. f., lat. cessio, cession, transport.

Que aquesta donatios e cessio puesca menhs valer.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 126.

Que cette donation et cession puisse moins valoir.

De cession de dregs.

Statuts de Montpellier du XIIIe sièc.

De cession de droits.

E lhi 'n fas cessio.

Tit. de 1275, Arch. du Roy., J., 328.

Et lui en fais cession.

- Délaissement, abandon à des créanciers.

Miserable remedi de cession.

Coutume de Condom de 1313.

Misérable remède de cession.

CAT. Cessió. ESP. Cesión. PORT. Cessão. IT. Cessione.

2. Accessio, s. f., lat. accessio, accès.

Cessant la febre,... mas apres torno las accessios,... e ve la accessio en cesta hora.

Eluc. de las propr., fol. 89 et 90.

La fièvre cessant,... mais après les accès retournent,... et l'accès vient à l'heure certaine.

CAT. Accessió. ESP. Accesión. PORT. Accessão. IT. Accessione. (chap. acsés de fiebre.)

3. Accessori, s. m., accessoire.

So que es principal deu esser denan son accessori.

Leys d'amors, fol. 113.

Ce qui est principal doit être devant son accessoire.

Adjectiv. Es appellada principal en respeit de las autras joyas... las quals s'appellan accessorias. La Crusca provenzale, fol. 98.

Est appelée principale eu (en) égard aux autres joies... lesquelles s'appellent accessoires.

CAT. Accessori. ESP. Accesorio. PORT. IT. Accessorio. (chap. acsessori, acsessoris, acsessoria, acsessories)

4. Accessoriamen, adv., accessoirement, en accessoire.

Non es vicis accessoriamen. Leys d'amors, fol. 113.

Accessoirement, ce n'est pas vice.

Principalment, accessoriament renunciam.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 285.

(chap. Prinsipalmen, acsessoriamen renunsiam.)

Nous renonçons en principal, en accessoire.

ESP. Accesoriamente. IT. Accessoriamente.

5. Concession, s. f., lat. concessionem, concession.

Prohibir la concession de tals letras.

Statuts de Provence. BOMY, p. 2.

Prohiber la concession de telles lettres.

Capitols de la concession del dich subsidi.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chapitres de la concession dudit subside.

CAT. Concessió. ESP. Concesión. PORT. Concessão. IT. Concessione. (chap. consessió, consessions. Sedí, consedí: consedixco, consedixes, consedix, consedim, consediu, consedixen.)

6. Anteceden, s. m., lat. antecedens, antécédent.

La cauza de la qual fay relatius recordatio apelam anteceden, e vol dire aytan cum cel qu'estai denan. 

(chap. literal: La cosa de la cual lo relatiu fa recordassió diém antessedén, y vol dí tan com aquell que está dabán.)

Can relatius et antecedens se dezacordan.

Leys d'amors, fol. 47 et 142.

Nous appelons antécédent la chose de laquelle le relatif fait remémoration, et il veut dire autant comme celui qui est devant.

Quand le relatif et l'antécédent se désaccordent.

CAT. Antecedent. ESP. PORT. IT. Antecedente. (chap. antessedén, antessedens, per ejemple a la guardia sivil o polissía.)

7. Exces, s. m., lat. excessus, excès.

Et honestamens uzar de vestirs ses exces. V. et Vert, fol. 104.

Et honnêtement user de vêtements sans excès.

CAT. Exces (falta la tilde). ESP. Exceso. PORT. Excesso. IT. Eccesso. (chap. exés, v. exedí, exedís: yo me exedixco, exedixes, exedix, exedim, exediu, exedixen.)

8. Excessiu, adj., excessif.

Calor natural pren excessiva exhalacio. Eluc. de las propr., fol. 19.

Chaleur naturelle prend excessive exhalation.

Causa non tan excessiva.

Reg. des États de Provence de 1401.

Chose non tant excessive.

CAT. Excessiu. ESP. Excesivo. PORT. Excessivo. IT. Eccessivo. (chap. exessiu, exessius, exessiva, exessives o excessiu, excessius, excessiva, excessives.)

9. Preceder, v., lat. praecedere, précéder.

Part. prés. Segon la manieyra precedent.

Trad. d'Albucasis, fol. 4.

(chap. Segons la manera pressedén o pressendenta.)

Selon la manière précédente.

Part. pas. De aquo del qual es precedida rememoracio.

Trad. d'Albucasis, fol. 33.

De ce dont la mention est précédée.

CAT. Preceir. (https://historia-aragon.blogspot.com/2021/03/17-18-19-noviembre.html)

ESP. PORT. Preceder. IT. Precedere. (chap. pressedí)

10. Predecessor, s. m., lat. praedecessor (N. E. prae, pre + decessor, el que muere antes), prédécesseur.

Perseguet coma son predecessor Vigili papa.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 70.

Il poursuivit comme le pape Vigile son prédécesseur.

Am nostre senhor lo Rei e am sos predecessors.

(chap. En nostre siñó lo Rey y en (sons) los seus predecessós.)

Tit. de 1282. Arch. du Roy., J., 323.

Avec notre seigneur le Roi et avec ses prédécesseurs.

CAT. Predecessor. ESP. Predecesor. PORT. Predecessor. IT. Predecessore. (chap. predecessó, predecessós, predecessora, predecessores.)

11. Proceder, v., lat. procedere, procéder, avancer.

Lo bayle pot proceder tro a sentensa.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125.

(chap. Lo bayle o baile pot prossedí hasta la sentensia.)

Le bailli peut procéder jusqu'à sentence.

Part. prés. Sageta precedent en loc carnos.

Trad. d'Albucasis, fol. 50.

Une flèche avançant en lieu charnu.

Sant Esperit qui procedissh del Paire e del Filh.

Eluc. de las prop., fol. 3.

Saint-Esprit qui procède du Père et du Fils.

Part. prés. Del pair' e del filh procezens.

Brev. d'amor, fol. 99.

(chap. Del Pare y del Fill prossedén)

Procédant du père et du fils.

ESP. PORT. Proceder. IT. Procedere. (chap. prossedí: prossedixco, prossedixes, prossedix, prossedim, prossediu, prossedixen.) 

12. Procedir, Procezir, v., provenir, procéder, avancer.

D'una bella fon gran

Nais e procezis us clars rieus.

Brev. d'amor, fol. 9.

(chap. D'una bella fon gran naix y prossedix un riu cla. 

Per ejemple, de la fon del Teix naix lo riu Matarraña. 

Com veéu aquí damún, de fontis : font, la t se va pedre fa mol tems, com la vergoña de Artur Quintana Font, si ne va tindre auncás.) 

D'une belle fontaine grande naît et provient un clair ruisseau.

Part. pas. Un home avia procesit en son etat.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

(chap. Un home habíe abansat en son estat. Promogut, promoure. Habíe millorat lo seu estat, la seua fama, la seua situassió, etc.)

Un homme avait avancé en son état.

CAT. Proceir.

13. Proces, s. m., lat. processus, avancement, progrès.

Quant ac complit

Lo Filh de Dieu tot son proces.

Brev. d'amor, fol. 168.

Quand le Fils de Dieu eut accompli tout son avancement.

Las leys d'amors e 'l bel proces

Nomnat las flors del gay saber.

La Crusca provenzale, fol. 99.

Les lois d'amour et le beau progrès nommé les fleurs du gai savoir.

- Procès.

Negun proces tant civil que criminal.

Statuts de Provence. BOMY, p. 10.

Nul procès tant civil que criminel.

CAT. Proces (falta la tilde). ESP. Proceso. PORT. IT. Processo. (chap. prossés)

14. Procezimen, s. m., procession, action de procéder, progrès.

E creire lo procezimen

Del Sant Esperit issamen.

Brev. d'amor, fol. 9.

Et croire également la procession du Saint-Esprit.

(N. E. No confundir con la procesión de Puigdemont.)

En lo qual procezimen, non es causa necessaria gardar compas.

Leys d'amors, fol. 9.

Dans lequel progrès, garder mesure n'est chose nécessaire.

CAT. Proceiment. ESP. Procedimiento. PORT. IT. Procedimento.

15. Processio, s. f., lat. processio, procession, action de procéder.

Processio que es propria al Sanct Esperit.

Eluc. de las propr., fol. 7.

Procession qui est propre au Saint-Esprit.

- Cérémonie religieuse.

A processio, ab la crotz e 'ls candeliers.

Tit. de 1205. DOAT, t. CV, fol. 155.

A procession, avec la croix et les chandeliers.

(chap. A la professó, processió, en la creu y los candelés, candelabros – canalobres són lo mateix, pero ya sol u apliquem al aigua gelada, castellá témpanos de hielo.)

Anava a Sant Peyre, dizen las letanias; lo preiro e traichero foras de la procession. Cat. dels apost. de Roma, fol. 101.

(chap. Anabe a San Pere, dién les letaníes; lo van pendre y lo van traure fora de la professó.)

Il allait à Saint-Pierre, disant les litanies; ils le prirent et traînèrent hors de la procession.

- Rassemblement, foule.

E vengron li encontra ab processio e cridavan: Osanna.

Fragm. de trad. de la Passion.

Et ils lui vinrent au-devant avec rassemblement, et ils criaient: Hosanna.

CAT. Processió. ESP. Procesión. PORT. Procissão. IT. Processione. (chap. Professó, seguramen corrupsió de processió. Professó, que professe, maestre, mestre – magister.)

16. Succedir, Succezir, v., lat. succedere, succéder, survenir.

La molher li deu succedir entieirament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 58.

La femme lui doit succéder entièrement.

Motas vegadas succezeys la mort. (N. E. Esta frase está fuera de contexto, siempre sucede la muerte, pero se refiere a un tratamiento.)

Trad. d'Albucasis, fol. 70.

Plusieurs fois survient la mort.

Part. pas. Avia succezit a Alixandre.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 24.

Avait succédé à Alexandre.

CAT. Suceir. ESP. Suceder. PORT. Succeder. IT. Succedere. 

(chap. sussedí: sussedixco, sussedixes, sussedix, sussedim, sussediu, sussedixen. Part. pas sussedit.)

17. Successio, s. f, lat. successio, succession, suite.

Varietat dels temps ni lor successio.

Eluc. de las propr., fol. 280.

Variété des temps ni leur succession.

- Succès.

Perdusent a salut e a lausabla successio.

Trad. d'Albucasis, fol. 1.

Conduisant à salut et à louable succès.

- Héritage.

Per la succession del dit mon paire.

Tit. de 1274. Arch. du Roy, K., 17.

(chap. Per la sussessió del dit mon pare.)

Par la succession dudit mon père.

Las successions que al dit mosseignor comte apparteno.

Justel. H. de la M. de Turenne, 1399, p. 134.

Les successions qui appartiennent audit monseigneur comte.

CAT. Successió. ESP. Sucesión. PORT. Successão. IT. Successione. 

(chap. sussessió)

18. Successor, s. m., lat. successor, successeur.

E alcun successor. V. de S. Honorat.

Et aucun successeur.

CAT. Successor. ESP. Sucesor. PORT. Successor. IT. Successore.

(chap. sussessó, sussessós, sussessora, sussessores.)

19. Successivament, adv., successivement.

Aissi cum successivament sera instituit.

(chap. Aixina com sussessivamén sirá instituít.)

Tit. de 1281. DOAT, t. CXVIII, fol. 172.

Ainsi comme il sera successivement institué.

CAT. Successivament. ESP. Sucesivamente. PORT. IT. Successivamente.

(chap. sussessivamén)


Ceu, s. m., lat. sebum, suif.

Cascuna cargua de ceu, de lard.

Tit. de 1285. DOAT, t. CLXXIV, fol. 192.

Chaque charge de suif, de lard.

Los candeliers de ceu de Monpeslier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 90.

Les fabricants de chandelles de suif de Montpellier.

CAT. Seu. ESP. PORT. Sebo. IT. Seuo. (chap. sagí, sebo)