Mostrando las entradas para la consulta preparás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta preparás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 16 de agosto de 2024

Parar - Palaticar

 

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.

Sovens s'en paro e s'en aparelhon plus vanamens e plus deshonestamens. V. et Vert., fol. 18.

Souvent s'en parent et s'en ornent plus vaniteusement et plus indécemment.

- Présenter, tendre.

Qui te fera a la tua gauta destra, para li l' autra.

(chap. Qui te ferixque (pego) a la teua galta dreta, párali l' atra (la esquerra o zurda.)) 

Trad. du N.-Test., S. Matt., ch. 5.

A qui te frappe à la tienne joue droite, présente-lui l'autre.

Part. pas. Lo bon draps d' escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors enans que sia paratz et apparelhatz per far la bella rauba.

V. et Vert., fol. 66. 

Le bon drap d'écarlate est si souvent foulé aux pieds des apprêteurs avant qu'il soit apprêté et appareillé pour faire la belle robe.

- Distingué, honoré, élevé. 

Anc pietz non fon vianans aviatz

Qu'ieu fui, quan vinc ves mos parens paratz.

Augier: Tos temps. 

Oncques pire ne fut voyageur dévié que je fus, quand je vins vers mes parents distingués.

CAT. ESP. Parar. IT. Parare. (chap. Pará la taula, rateres, un sac per a omplíl, etc.)

2. Paramen, s. m., ornement, parure. 

An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96. 

Ont méprisé noces et toutes copulations charnelles et les joyaux et tous les ornements mondains.

De precios vestimens

E d'autres nobles paramens.

Brev. d'amor, fol. 78. 

De précieux vêtements et d'autres nobles ornements.

CAT. Parament. ESP. PORT. IT. Paramento. (chap. Paramén, paramens; preparamén, preparamens; preparamenta, preparamentes.)

3. Parayre, Parador, s. m., apprêteur, pareur.

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

Es trepiatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66. 

Est foulé aux pieds des apprêteurs.

- Foulon.

Valat de parador, o molin. Trad. du Traité de l'Arpentage, part. 1re, ch. 9.

Fossé d' apprêteur, ou moulin.

ESP. Parador. (chap. Paradó, paradós, paradora, paradores; preparadó, preparadós, preparadora, preparadores. Artur Quintana Font es bon paradó de rateres, a les que cauen sol uns tontets ratolins y pardalets catalanistes, per ejemple los de la Ascuma.)

4. Parayritz, s. f., apprêteuse. 

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

(chap. paradora, paradores.)

5. Pararia, s. f., apprêtoir, lieu pour apprêter les draps.

Feron far la pararia de draps e Montpeslier..., e deron franquezas als paradors que vengron a Montpellier. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 77.

Firent faire l' apprêtoir de draps à Montpellier..., et donnèrent franchises aux apprêteurs qui vinrent à Montpellier.

6. Preparar, Perparar, v., lat. praeparare, préparer, disposer, apprêter.

Sel que promet a son coral amic

Son servici, quan lo vei benanan,

Ni 'l perpara, no fai ges esfors gran.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

Celui qui promet à son ami de coeur son service, et le prépare quand il le voit heureux, ne fait pas grand effort.

A fait preparar la guata. Chronique des Albigeois, col. 35. 

A fait préparer la chatte. 

No s pot far 

Qu' ieu no m perpar

Denan sa gentil cara. 

Un troubadour anonyme: Pos ses par. 

Il ne peut pas se faire que je ne me dispose devant sa gentille figure.

Senher, on que m vaya, 

Gays chans se perpara 

D' En Guiraut Riquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Seigneur, où que j'aille, gai chant du seigneur Giraud Riquier se prépare.

Perparan dreg, es tortz tant enantitz 

Qu' el mons es ples de platz e de tensos. 

G. Riquier: Jamays non er. 

En préparant justice, le tort est si accru que le monde est plein de plaids et de disputes.

CAT. ESP. PORT. Preparar. IT. Preparare. (chap. Prepará, preparás: yo me  preparo, prepares, prepare, preparem o preparam, preparéu o preparáu, preparen; preparat, preparats, preparada, preparades.)

7. Preparacio, Preparation, s. f., lat. praeparationem, préparation, apprêt.

Quand an agut vist las preparations de lors enemics.

Chronique des Albigeois, col. 12. 

Quand ils ont eu vu les apprêts de leurs ennemis. 

Ab preparacio de vinagre. Eluc. de las propr., fol. 85. 

Avec préparation de vinaigre.

CAT. Preparació. ESP. Preparación. PORT. Preparação. IT. Preparazione.

(chap. Preparassió, preparassions.)

8. Reparar, v., lat. reparare, réparer, raccommoder, polir. 

Reparar et adobar, o far reparar et adobar.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Réparer et arranger, ou faire réparer et arranger. 

Reparar et emendar tot lo dompnatge. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Réparer et amender tout le dommage. 

Reforma l'arma, e la repara. V. et Vert., fol. 31.

Réforme l'âme, et la répare.

Las plassas communas se reparan. Charte de Gréalou, p. 102. 

(chap. Les plasses comunes se reparen.)

Les places communes se réparent. 

Part. pas. Que las vias sian reparadas. Charte de Gréalou, p. 102.

(chap. Que les víes siguen reparades; los camins reparats, arreglats, apañats.)

Que les voies soient réparées.

La carn avia pus blanca qu' evori reparat. Roman de Fierabras, v. 2024.

La chair avait plus blanche qu' ivoire poli. 

CAT. ESP. PORT. Reparar. IT. Riparare. 

(chap. Repará: reparo, repares, repare, reparem o reparam, reparéu o reparáu, reparen; reparat, reparats, reparada, reparades; repará tamé vol di fixassen en algo, acatassen. Yo no había reparat en aixó hasta que tú me u has dit.)

9. Reparador, s. m., lat. reparator, réparateur, restaurateur.

Reparador de la monastical disciplina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.

Restaurateur de la discipline monastique. 

CAT. ESP. PORT. Reparador. IT. Riparatore. 

(chap. Reparadó, restauradó, arregladó, apañadó; reparadora, restauradora, arregladora, apañadora; reparadós, restauradós, arregladós, apañadós; reparadores, restauradores, arregladores, apañadores.)

10. Reparatori, adj., réparatoire, propre à réparer.

Rims en ori, comme... reparatori. Leys d'amors, fol. 151. 

Rimes en oire, comme... réparatoire.

11. Reparatio, Reparacio, Reparation, Reparacion, s. f., lat. reparationem, réparation, raccommodage. 

Las obras et reparacions de la vila. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Les ouvrages et réparations de la ville.

Las obras et reparations... necessarias.

Tit. du XVe siècle. Toulouse. Cab. Monteil. 

Les ouvrages et réparations... nécessaires.

Fig. Cant el regarda la reparacio dels sains apres lo falhiment.

Trad. de Bède, fol. 45.

Quand il considère la réparation des saints après la faute.

CAT. Reparació. ESP. Reparación. PORT. Reparação. IT. Riparazione.

(chap. Reparassió, reparassions.)

12. Reparable, adj., lat. reparabilis, réparable.

Reparable en diffinitiva. Fors de Bearn, p. 1083.

Réparable en définitive.

CAT. ESP. Reparable. (chap. Reparable, reparables : que se pot repará.)

13. Imparable, adj., irréparable. 

De damgnages imparables.

Statuts des barbiers de Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, 

p. 400.

De dommages irréparables.

(chap. Irreparable, irreparables : que no se pot repará; 

imparable, imparables : que no se pot pará.)

14. Irreparable, adj., lat. irreparabilis, irréparable, inévitable.

Perilh... loqual es irreparable.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Péril... lequel est inévitable. 

CAT. ESP. Irreparable. PORT. Irreparavel. IT. Irreparabile.

(chap. Inevitable, que no se pot evitá.)

15. Desparar, v., démanteler, dépouiller, délaisser.

Fig. Pretz, don man ric s'en despara.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Le mérite, dont maint riche s'en dépouille. 

Toza, ges encara 

Lo ditz, no s despara 

De qu' ieu vos enquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Fillette, point encore le dit, de (ce) que je vous demande, ne se délaisse. Part. pas. An la desparada. Guillaume de Tudela. 

L' ont démantelée.

CAT. ANC. ESP. Desparar. IT. Disparare. 

(chap. Despará; desmantelá; despullá; dixá.) 


Paratge, s. m., parage, extraction, rang, qualité. 

Dis me que no m pot falhir 

Que del aussor paratge 

Conquerrai tal amiga.

Giraud de Borneil: No pues.

Me dit qu'il ne peut me manquer que du plus haut parage je conquerrai telle amie.

Paratges d' auta gen, 

Poder d' aur ni d' argen, 

No us daran ja bon pretz, 

Si ric cor non avetz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Extraction de haute gent, pouvoir d'or ni d'argent, ne vous donneront jamais bon mérite, si noble coeur vous n' avez.

Jov' es dona que sap honrar paratge. 

Bertrand de Born: Belh m'es quan.

Gracieuse est dame qui sait honorer parage. 

Paubres e rics fai Amors d'un paratge. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Pauvres et riches fait Amour de même rang.

ANC. FR. Nos somes andui d'un parage. Roman de Rou, v. 14545.

N' afiert à home de parage. Roman du Renart, t. III, p. 327. 

ESP. Parage (paraje). IT. Paraggio. (chap. Parache, rango, cualidat; 

home de parache, homens de parache, dona de parache, dones de parache; gentil home, gentil homens; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides; elevat, elevats, elevada, elevades.) 

Lexique roman; Leuda, Ledda, Leida, Lesda – Liamer, Liamier


2. Paratjos, adj., distingué, honoré, élevé.

Sitot non es de luec tan paratjos,

Ilh es sivals plus belha e plus pros.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Bien qu'elle n'est pas de lieu si élevé, elle est néanmoins plus belle et plus méritante. 

Far faitz paratjos.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Faire faits distingués.

3. Enparagir, v., rehausser, illustrer, élever.

Enparagir

Volon lurs faitz nessiamen.

P. Vidal: Abril issic. 

Rehausser ils veulent sottement leurs actions.


Parc, s. m., parc, bergerie.

Voyez Denina, t. III, p. 67, et Muratori, Diss. 33.

En Alengri, qu'un dia,

Volc ad un parc venir, 

Mas, pels cans que temia, 

Pel de moton vestic,

Ab que los escarnic.

P. Cardinal: Li clerc. 

Le seigneur Alengrin, qui, un jour, voulut venir dans un parc, mais, à cause des chiens qu'il craignait, peau de mouton revêtit, avec quoi il les trompa.

Qui entra el parc de las fedas. Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 10. 

Qui entre au parc des brebis.

Fig. Cortz ses dos

Non es mas parcs de baros.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Cour sans don n'est que parc de barons.

- Palissade, retranchement.

Si qu'a Roam n' entres per forsa el parc,

E l' assetges pel pueg e per la comba.

Bertrand de Born: Non estarai.

De sorte qu'à Rouen il en entrât par force dans le retranchement, et l' assiégeât par la hauteur et par le vallon.

ESP. PORT. Parque. IT. Parco. (chap. Parque, parques; corral, ras, tancat de bestiá.)

2. Pargue, s. m., parc, bergerie.

Vay tot corren al pargue on esta lo bestiari.

Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 5. 

Va tout courant au parc où est le bétail.

3. Emparchar, v., empêtrer, embarrasser.

Ben a de sen gran sofraicha

Drutz que de vieilla s' emparcha.

Augier: Era quan.

Bien a de sens grande pénurie galant qui de vieille s' empêtre.


Parelisi, s. f., lat. paralysis, paralysie.

Val contra parelisi. Brev. d'amor, fol. 50. 

Vaut contre paralysie.

ANC. CAT. Paralisis. ESP. Perlezia (parálisis, perlesía). (chap. Parálissis.)

2. Paralitic, adj., lat. paralyticus, paralytique.

Renden...

Vigor als paralitics.

Brev. d'amor, fol. 154. 

Rendant... vigueur aux paralytiques. 

Subst. De movement voluntari es impeditiva, cum es clar els paralitix.

Eluc. de las propr., fol. 27. 

De mouvement volontaire est impéditive, comme il est évident chez les paralytiques. 

CAT. Paralitic. ESP. Paralítico. PORT. Paralytico. IT. Paralitico.

(chap. Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.)

Separatismo baturro, Pablo Echenique; Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.

3. Paraliticar, v., paralyser, être, devenir paralytique.

Part. pas. IIII homes que portavan I home que era paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2. 

Quatre hommes qui portaient un homme qui était paralysé.

(chap. Cuatre homens que portaben un home que estabe paralisat : paralític.)

Subst. Lo liech en que jazia lo paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2.

Le lit en quoi gisait le paralytique.

CAT. ESP. Paraliticar. (chap. Paralisá; quedás paralític; quedás parat.)

4. Paraliticament, s. m., paralysie. 

Malautia que ve per fregiditat, aissi cum paraliticament.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Lexique roman; Freg, Freit – Confricacio

Maladie qui vient par refroidissement, ainsi comme paralysie.

5. Palaticament, s. f., paralysie.

Appoplexia que termina a palaticament..., passio ab privacio o defauta de sentir o de movement. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Apoplexie qui se termine en paralysie..., maladie avec privation ou défaut de sentir ou de mouvement.

6. Palaticar, v., paralyser, tomber en paralysie.

Dissol los nervis e 'ls palatica. Eluc. de las propr., fol. 184. 

Dissout les nerfs et les paralyse.

Subst. Palaticar qui ve per incizio de membre no es curable.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Le paralyser qui vient par incision de membre n'est pas curable. 

Part. pas. Ma palaticada. Eluc. de las propr., fol. 4.

(chap. Ma paralisada.)

Main paralysée. 

Substantiv. Cum appar els palaticatz. Eluc. de las propr., fol. 20.

Comme il paraît chez les paralysés.

(chap. Paralisá, paralisás: yo me paraliso, paralises, paralise, paralisem o paralisam, paraliséu o paralisáu, paralisen; paralisat, paralisats, paralisada, paralisades.)


lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.


Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Manaya - Manganel, Manguanel, Mangonelh


Manaya, s. f., merci, discrétion.

Ai mes mon cor sobrier 

En la sua manaya.

Albert de Sisteron: Ab son guay. 

J'ai mis mon coeur indépendant en la sienne discrétion.

ANC. FR. Et que soiez en ma manaye.

Roman d'Athis. Du Cange, t. IV, col. 338. 

Or vous metez du tout en la moie manaie. 

Roman de Berte, p. 81.


Manbor, s. m., mainbour, tutelle, curatelle, administration.

Totz hom que auria guarda o manbor, si hom lh' en demandava re, deu en esser creut, del moble, per son sagrament.

Charte de Monferrand, de 1240. 

Tout homme qui aurait garde ou administration, si on lui en demandait quelque chose, doit en être cru, quant au mobilier, par son serment. ANC. FR. Nos effans estans avec nous en nostre mainbournie.

Ord. des R. de Fr., 1308, t. I, p. 459.


Manc, adj., lat. mancus, imparfait, qui manque, manchot.

Vielha rica ten per manca, 

Quant a poder, e non dona.

P. Vidal: Car' amigua. 

Une vieille riche je tiens pour imparfaite, quand elle a pouvoir, et ne donne pas. 

Substantiv. Tal m' avetz tornatz, qu' a lucha 

No m defendria d'un manc.

Giraud de Borneil: Quan la. 

Vous m'avez rendu tel, qu'à la lutte je ne me défendrais pas d'un manchot.

ANC. FR. Miex vodroie estre d'un pié manc 

Que vos mesface tant ne qant.

Roman du Renart, t. 1., p. 60. 

Ceste ardeur et allégresse d'esprit qui naturellement excite les poètes, et sans laquelle toute doctrine leur seroit manque et inutile. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 24. 

Il sera trouvé manque et imparfait. Du Bartas, p. 344.

CAT. ESP. PORT. IT. Manco. (chap. Manco, mancos, manca, manques; normalmén que li falte un bras o una ma.)

2. Mancamen, s. m., manquement, faute.

Purament se confesso sencza alcun mancament. La nobla Leiczon. Simplement se confessent sans aucun manquement.

CAT. Mancament. ESP. Mancamiento (falta). IT. Mancamento. 

(chap. Falta.)

3. Mancar, Manquar, v., manquer, faire défaut.

Ja no cug traspas ni manc.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Je ne pense pas que jamais il trépasse ni manque.

Non li mancara ren per null temps. Poëme de S. Trophime.

Ne lui manquera rien par nul temps.

Part. pas. L' aiga lor es manquada.

Chronique des Albigeois, col. 26.

L'eau leur est manquée.

CAT. ANC. ESP. Mancar (faltar). IT. Mancare. (chap. Faltá. A la llengua valensiana diuen ni mes ni manco : menos.)


Mandibula, s. f., lat. mandibula, mandibule, mâchoire

Bestia ab dens en cascuna mandibula. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Bestia en dens a cada mandíbula.)

Bête avec dents en chaque mandibule. 

La continuatio de la mandibula.

Las mandibulas.

Trad. d'Albucasis, fol. 3 et 14. 

La continuation de la mandibule. 

Les mandibules. 

ESP. (mandíbula) PORT. Mandibula. (chap. Mandíbula, mandíbules; les barres.)


Mandragora, s. f., lat. mandragora, mandragore.

Mandragora fay dormir. Brev. d'amor, fol. 5. 

(chap. La mandrágora fa dormí.)

La mandragore fait dormir.

Trobo, en loc rescot, mandragora. Eluc. de las propr., fol. 250. 

Trouvent, en lieu caché, mandragore. 

CAT. ESP. (chap. mandrágora) PORT. Mandragora. IT. Mandragola.

2. Mandragori, adj., de mandragore.

Oli mandragori. Eluc. de las propr., fol. 216. 

Huile de mandragore.


Mandurcar, Mardurgar, v., jouer de la mandore.

Sistolar

E mandurcar.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Jouer du sistre et jouer de la mandore.

Un autre Ms. porte mardurgar.

La mandore s'appelle en CAT. et en ESP. bandurria, en PORT. bandurra, en IT. mandola (mandolina). (chap. Bandurria, bandurries; mandurria, mandurries; cagamandurries, cagabandurries.)


Manes, adv., promptement, sur-le-champ, soudain.

Aqui l' an manes mort en un sablo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82. 

L'ont tué là soudain sur une grève.

ANC. FR. Quant Honoreit estoit escherniz de ces paroles, manès el convive défalit aigue et service. 

Trad. des Dialogues de S. Grégoire, Hist. litt., t. XIII, p. 10.

Le poing li fait voler maneis. Geoffroi Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.

2. Demanes, adv., incontinent, à l'instant, soudainement.

Mant colp ferir demanes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Frapper maint coup incontinent.

Lo portel obri demanes. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Ouvrit soudainement le guichet.

ANC. FR. Ki près furent, vindrent demaneis.

Roman de Rou, v. 8540. 

Lors s'en issi tout demanois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 54.

3. Amanoir, v., être prompt, s'empresser.

Part. pas. Voill c' om s' egaill

De proessa, que non tresaill,

E que n' estia amanoiz 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim Comens. 

Je veux qu'on s'égalise de prouesse, qu'elle ne passe pas outre, et qu'on en soit empressé ainsi comme si c'était le temps herbu.

CAT. Amanir. (chap. Amaní, amanís; donás pressa; prepará, preparás.)

4. Amanavir, v., être prompt, s'empresser. 

Part. pas. Ieu lhi respondic amanavitz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Je lui répondis empressé. 

ANC. FR. Maintenant l'ait saisi,

Et de joster fut bien amanevis. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 820. 

Qui d'armes sont amenevi. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 684.


Manescal, Manescalc, s, m., maréchal.

Voyez Denina, t. III, p. 49 et 174; Leibnitz, Coll. étym. p. 62; et J. Lipse, Epist. ad Belgas, 44.

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

Semblet manescal en forja.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Ressembla à maréchal en forge.

CAT. ESP. Mariscal. IT. Maniscallo. (chap. Mariscal, mariscals del ejérsit; menescal, menescals : veterinari, veterinaris.)


Maneira, Manieira, Maniera, Manera, s. f., goth. Maner, manière, sorte, forme, façon. 

Voyez Muratori, Diss. 33; Mayans, Orig. de la Lengua esp. t. II, p. 224; et Aldrete, p. 362.

L' esser e la maneira 

Dels avols e dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

L'être et la manière des lâches et des preux. 

D' aquest dreg naisson doas manieiras d'amor. Brev. d'amor, fol. 4. 

De ce droit naissent deux sortes d'amour. 

Loc. No us serai, per mon grat, 

Pro femna de maneira.

G. Riquier: A Sant Pos. 

Je ne vous serai pas, de mon gré, prude-femme de (bonne) manière.

Adv. comp. Enueia m de fort maneira

Hom volpilhs que porta baneyra. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

M'ennuie de forte manière homme lâche qui porte bannière.

En tal manera que cascun pague.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 154. 

De telle manière que chacun paye. 

No faire re oltra maneira folament. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ne faire rien outre façon follement.

CAT. ESP. Maner. PORT. Maneira. IT. Maniera. (chap. Manera, maneres de viví, de Leño - Rosendo.)


Manga, Mangua, Mancha, Marga, s. f., lat. manica, manche, bracelet, poignet.

Mangas, cordos et orfres. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Manches, cordons et orfrois. 

Que portes 

Anels e manchas per s' amor.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Qu' il portât anneaux et bracelets pour son amour. 

Us met un estront ben per milgrana, 

E mangua per lebre, leissa sol non glata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Vous met bien un étron pour grenade, et manche pour lièvre, seulement que la lice ne glapisse. 

1 marga del vestir de sant Marti. Philomena. 

(chap. Una mánega del vestit de san Martín o Martí.)

Une manche du vêtement de saint Martin. 

Las margas de fin aur ero. Vie de sainte Fides d'Agen. 

Les poignets étaient de pur or. 

ANC. FR. Las de soie, mance ou anel.

Roman du châtelain de Couci, v. 647. 

N'y ot aubert, faude ne mange 

Où demourast anel ne maille. 

Trad. de la Consol. de Boèce, liv. IV. Carpentier, t. III, col. 1149.

CAT. Manega. ESP. PORT. Manga. IT. Manica. (chap. Mánega, mánegues; manegueta, maneguetes; puñeta, puñetes, com les de los de Queretes.)

2. Manco, s. m., manchon, fourrure.

Non per aver ni per mancos

Ni per cavalhs ni per bezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues.

Non pour richesse ni pour fourrures ni pour chevaux ni pour besants. ANC. FR. D' une viez chape senz majoz.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 174.

3. Margue, s. m., manche.

Aquest margues es d' evori. Leys d'amors, fol. 58.

Ce manche est d'ivoire.

Saumada de margues d' aissadas, 1 margue.

(chap. Cárrega de manecs d' aixades, 1 mánec.) 

Cartulaire de Montpellier, fol. 115.

La charge de manches de haches, un manche.

(chap. Mánec, manecs.)

cavegueta, aixada, eixada, aixadella, eixadella


Manganel, Manguanel, Mangonelh, s. m., grec *gr, mangoneau. Mangana, quae proprio vulgi libitu vocitantur, 

Saxa quibus jaciunt ingentia. 

Abbon, Poëme sur le siége de Paris, liv. 1, v. 364.

Voyez Aldrete, p. 271. 

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel, 

Pogratz aver, e man castel.

E. Cairel: Pus chai la. 

Vous pourriez avoir, sans pierrier et sans mangoneau, le royaume de Thessalonique et maint château. 

Faitz li tolre elh cap, e de membre e membre, ab los mangonelhs, gitaran lo lains a la ciutat. Philomena.

Faites-lui enlever la tête, et de membre en membre, avec les mangoneaux, ils le jetteront léans en la cité. 

ANC. FR. Drecier a fet meint mangonel,

Meint trébuchet et meint chaable. 

Roman du Renart, t. III, p. 259. 

Qui fu feruz d'une pierre de mangonel al front. Villehardouin, p. 163.

IT. Mangano, manganello. (chap. Manganell, com una catapulta o fonévol. Mote o apellit de un home que teníe autobusos a Valderrobres.)


jueves, 2 de mayo de 2019

CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA


CUARTA JORNADA. NOVELA PRIMERA
Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor. 

Tancredo, príncipe de Salerno, mate al amán de la seua filla y li envíe an ella lo seu cor a dins de una copa de or; ella, ficán a la copa aigua envenenada, se la beu y se mor.


Un assunto du per a tratá mos ha imposat avui lo nostre rey, si pensám que ham vingut per a alegrámos, y tením que parlá de les llágrimes de atres, que no poden contás sense dixá de sentí compassió qui les conte y qui les escolte. Potsé u ha fet per a moderá una mica la alegría de los díes passats; pero done igual lo que l´ha mogut a féu, com a mí no me interesse cambiá lo seu gust, tos contaré un triste cas, desventurat y digne de les nostres llágrimes.

Tancredo, príncipe de Salerno, va sé un siñó mol bo, llástima que a la seua vellesa se va embrutá les máns. En tot lo tems de la seua vida no va tíndre mes que una filla, y mes felís haguere sigut si no la haguere tingut. Ésta va sé per son pare tan tendramen volguda com may datra filla va sé volguda per son pare; y per este tendre amor, habén ella ya passat de lluñ la edat de casás, no sabén cóm separála de ell, no la casabe; después, per fin, habénla donat per dona a un fill del duque de Capua, vivín en ell poc tems, se va quedá viuda y va torná en son pare. Ere mol maja de cos y la cara com la dona que mes u haguere sigut, y jove y pita, y mes discreta de lo que conveníe séu a una dona. Y vivín en lo volgut pare com una gran Siñora, en molta blanó, y veén que son pare, per lo amor que li teníe, poca pressa se donáe per a casála un atra vegada, y an ella no li pareixíe cosa honesta demanálay, va pensá en tíndre, de amagatóns si podíe trobál, un amán digne de ella. Y veén a mols homes a la cort de son pare, nobles y no, com natros los veém a les corts, y considerades les maneres y les costums de mols, entre los atres un jove paje del pare de nom ere Guiscardo, home de naiximén mol humilde pero per la virtut y les costums noble, mes que datre li va agradá y per nell en secreto, veénlo a sobín, se va inflamá, agradánli cada vegada mes les seues maneres. Y lo jove, que no dixabe de sé espabilat, habénse fixat en ella, la habíe ressibit al seu cor de tal manera que no se preocupabe de res mes que de vóldrela. De tal guisa, pos, amánse la un al atre en secreto, dessichán la jove trobás en ell, y sense volé confiás a dingú sobre este amor, per a puguéli declará la seua intensió va inventá una rara estratagema. Va escriure una carta, y an ella li escribíe lo que teníe que fé en son demá per a está en ella; y después, ficada a dins de una caña o canut, jugán lay va doná a Guiscardo dién: - en aixó farás esta nit un bufadó per a la teua sirvienta en lo que ensendrá lo foc. Guiscardo va agarrá lo canut, y pensán que no sense raó lay habíe donat y dit alló, sen va entorná cap a casa, y mirán be la cañeta, y veénla esbadocada, la va obrí y va trobá a dins la carta de ella y la va lligí, y va entendre be lo que teníe que fé. Se va sentí lo home mes contén va ñabé al món, y se va dedicá a preparás per a reunís en ella segóns lo modo que li habíe amostrat. Ñabíe a la vora del palau del príncipe una cova excavada al monte, feta siglos abáns, a la que li entrabe llum per un respiradero ubert al monte; esta enchumenera o tronera, com la cova estabe abandonada, per romigueres y per herbes naixcudes per damún, estabe casi taponada; y an esta gruta, per una escala secreta que ñabíe a una de les cámares baixes del palau, que ere la de la Siñora, podíe baixás, encara que en una fortíssima porta tancada estabe. Y estabe tan lluñ del cap de tots esta escala, perque fée moltíssim tems que no se fée serví, que casi ningú de los que allí vivíen la recordabe; pero Amor, que als seus ulls res es tan secreto que no u pugue alcansá a vore, lay habíe portat a la memória a la enamorada Siñora. Ella, per a que dingú puguere donás cuenta de alló, mols díes en los seus arnesos mol habíe traballat y furgat per a que aquella porta puguere obrís; y una vegada uberta, baixán sola a la caverna y vist lo respiradero, li habíe manat di a Giuscardo que se embutiguere per nell y baixare a la cova, habénli dibuixat per aón podíe trobál. Y per a cumplí aixó, Guiscardo rápidamen, preparada una maroma en uns nugos y llassades per a pugué baixá y pujá per nella, y vestit en un cuero que lo protegire de les gabarreres o garraberes, sense habéli dit res a dingú, a la nit siguién cap a la tronera sen va aná, y lligán be una de les puntes de la corda a una forta soca que a la boca de la enchumenera habíe naixcut, per nella va baixá a la cova y va esperá a la Siñora. Ella, al día siguién, fen vore que volíe descansá, va enviá a fora a les seues criades y se va tancá sola a la alcoba, va obrí la porta, y va baixá a la cova, aon se va trobá en Guiscardo, y la un al atre moltes festas se van fé, y van aná juns a la alcoba, y en grandíssim plaé se van quedá bona part de aquell día, y per a que los seus amors continuaren sén secretos, sen va entorná a la gruta Guiscardo y ella va tancá y barrá la porta, y va eixí fora de la habitassió en les seues damiseles.
Guiscardo después, al víndre la nit, va pujá per la maroma del respiradero y sen va entorná cap a casa seua; y habén adeprés este camí, moltes vegades después, passán lo tems, allí va torná. Pero la fortuna, envejosa de tan llarga y tan gran passió, va mudá la alegría dels dos amáns en amargs plos. Acostumbrabe Tancredo a víndre alguna vegada sol a la cámara de la seua filla, allí parláe en ella, se quedáe un rato y después sen anáe. Un día, después de minjá, baixán allí, y están la filla de nom Ghismunda a un jardí seu en totes les seues criadetes, va entrá a la alcoba sense sé vist ni sentit, y trobán les finestres de la alcoba tancades y les cortines del llit parades, allí prop a un raconet se va assentá a uns cuixíns, y apoyán lo cap al llit y tapánse en la cortina, com si se haguere amagat allí, se va quedá adormit. Y están dormín de esta manera, Ghismunda, que per desgrássia aquell día habíe fet víndre a Guiscardo, dixán a les seues criadetes al jardí, en silénsio va entrá a la alcoba y, tancánla, sense donás cuenta de que algú estabe allí, va obrí la portota a Guiscardo que la esperabe y anánsen los dos al llit com acostumbraben, y juns jugán y tombán, va passá que Tancredo se va despertá y va sentí y vore lo que Guiscardo y la seua filla féen; y mol dolgut per naixó, primé va vóldre cridáls, pero después va pensá en callá y quedás amagat, si podíe, per a pugué fé en passiénsia y en menos vergoña lo que ya se li habíe ocurrit fé. Los dos amáns van está mol tems juns com acostumbraben, sense acatássen de Tancredo; y cuan los va pareixe be, baixán del catre, Guiscardo sen va entorná a la cova y ella va eixí de la alcoba. Tancredo, encara que ere vell, per una finestra va baixá al jardí y sense sé vist per dingú, mortalmen dolgut, va torná a la seua cámara. Y per una orden que va doná, al eixí del respiradero, la nit siguién Guiscardo va sé apresat per dos homes y portat en secreto a Tancredo. Este, al vórel, casi plorán li va di:
- Guiscardo, la meua benignidat en tú no mereixíe lo ultraje y la vergoña que me has fet, com hay vist avui en los mues ulls.
A lo que Guiscardo sol va contestá:
- Amor pot mol mes de lo que podem vosté y yo.
Va maná entonses Tancredo que fore guardat an alguna cámara de allí dins, y aixina se va fé. Vingut lo día siguién, sense sabé Ghismunda res de estes coses, habén Tancredo en ell mateix pensat uns cuans prossediméns, después de minjá, segóns la seua costum sen va aná cap a la cámara de sa filla, aon fénla cridá y tancánse a dins en ella, plorán li va escomensá a di:
- Ghismunda, pareixénme conéixe la teua virtut y honestidat, may hauría pogut tíndre al ánimo, encara que me u hagueren dit, si yo en los meus ulls no u haguera vist, que te hagueres entregat an algún home que no fore lo teu, no ya féu sino pensáu; per lo que yo en tot lo poc que me quede de vida estaré dolgut al recordáu. Ojalá Déu que hagueres pres un home acorde a la teua noblesa; pero entre tans que la meua cort frecuenten, vas triá a Guiscardo, jove de condissió vilíssima criat a la nostra cort casi per amor de Déu desde chiquet hasta neste día; per lo que no sé qué hay de fé de vatros. De Guiscardo, a qui esta nit hay fet péndre cuan eixíe per la tonera y lo ting a la presoneta, ya hay determinat qué fé, pero de tú sap Déu que no sé qué fé. Per una part, me arrastre lo amor que sempre te hay tingut mes que cap pare li va tíndre a la seua filla y per l’atra me arrastre la justíssima rabia ocassionada per la teua gran locura: aquell vol que te perdona y éste vol que contra la meua mateixa naturalesa me ensaña; pero antes de péndre partit, vull sentí lo que tingues que dim.
Y dit aixó, va acachá la cara, plorán tan fort com u hauríe fet un mosset esbatussat. Ghismunda, al sentí a son pare y al vore no sol que lo seu secreto amor habíe sigut descubert sino que Guiscardo estabe amanillat, va sentí un doló indescriptible y va está prop de mostrál en crits y llágrimes, com la mayoría de les dones fa, pero se va aguantá, y se va determiná a no seguí viva antes que suplicá per nella mateixa, imaginán que ya lo seu Guiscardo habíe mort, per lo que no com dolguda o arrepentida del error, sino com dona valenta, aixina li va contestá a son pare:
- Tancredo, ni a negá ni a suplicá estic disposada perque ni lo un me valdríe ni lo atre vull que me valgue; y ademés de aixó, de cap modo enténg que me afavorixquen la teua benevolénsia y lo teu amor sino confessán la verdat, primé deféndre la meua fama en raóns verdaderes y después en les obres seguí firmemen la grandesa del meu ánimo. Es verdat que hay volgut y vull a Guiscardo, y mentres viga, que sirá poc, lo voldré y si después de la mort se pot vóldre, no dixaré de vóldrel; pero an aixó no me va portá la meua femenina fragilidat, sino les teues poques ganes de tornám a casá. Te té que sé manifest, sén tú tamé de carn, que has engendrat a una filla de carn y no de pedra ni de ferro; y enrecordáten teníes y tens, encara que tú ara sigues agüelo, cóm y quines y quina forsa tenen les leys de la juventut, y encara que tú, home, los teus millós añs en les armes los has passat, tens que sabé lo que lo tems mort y les delicadeses poden fé en los vells, no diguem ya en los joves. Soc, pos, de carn, y hay viscut tan poc que encara soc jove, y per una cosa y l’atra plena de dessich, y ya hay estat casada, y coneixía lo plaé que se sen cuan tal dessich se cumplix. An estes forses, no puguén yo resistí, me vach disposá a seguí alló a lo que me espentaben, com jove y com dona, y me vach enamorá. Y sertamen en aixó vach ficá tota la meua virtut al no vóldre que ni per a tú ni per a mí, de alló que al natural pecat me atraíe (en cuan yo puguera evitáu) vinguere cap vergoña. A lo que lo compasiu Amor y la benigna fortuna una mol amagada vía me habíen trobat y mostrat, per la que, sense dingú sabéu, yo alcansaba lo meu dessich: y aixó (qui sigue que te u haigue amostrat o com sigue que u sápigues) no u nego. A Guiscardo no lo vach triá per casualidat, com moltes fan, sino que en deliberat consell lo vach triá abáns que a consevol atre, y en precavut pensamén lo vach atraure, y en sabia perseveránsia dels dos llárgamen ham disfrutat. Pareix que, ademés de habé pecat per amor, tú me repréns al di, com si no te hagueres enfadat si a un home noble haguera triat per an aixó, que en un home de baixa condissió me hay mesclat; en lo que no te dones cuenta de que no repéns lo meu pecat sino lo de la fortuna, la que en molta frecuénsia als que no són dignes aúpe, dixán a baix als digníssims. Pero dixem ara aixó, y mira un poc los prinsipis del assunto: vorás que tots natros estam fets de una sola massa de carn y que per un mateix creadó totes les almes en igual forsa, en igual poder, en igual virtut van sé creades. La virtut primé va fé distinsió entre natros, que naixém y naixíem iguals; y los que mes cantidat de ella teníen y la ficaben en obra van sé nombrats nobles, y los atres se van quedá sén la plebe. Y encara que una costum contraria haigue amagat después esta ley, no está encara arrancada ni desfeta per la naturalesa y per loe bones costums; y per naixó, qui virtuosamen obre, ubertamen se mostre noble, y si de un atra manera sel cride, qui aixina lo cride se equivoque.
Mira, pos, entre los teus nobles y examina la seua vida, les seues costums y les seues maneres, y de un atra part considera los de Guiscardo: si vullgueres jusgá sense animosidat, lo cridaríes an ell nobilíssim y a tots estos nobles teus villanos. En la virtut y lo valor de Guiscardo no vach creure per lo juissi de un atra persona, sino per les teues paraules y per los meus ulls. ¿Quí lo va alabá tan com tú lo alababes en totes les coses loables que tenen que sé alabades en un home valén? Y sertamen no sense raó: que si los meus ulls no me van engañá, cap alabansa va sé dita per tú que yo no li veiguera ficála en obra, y mes admirablemen que podíen expresáu les teues paraules; y si en alló me haguera engañat en algo, per tú hauría sigut engañada. ¿Dirás, pos, que en un home de baixa condissió me hay mesclat? No dirás la verdat; si per ventura digueres que en un pobre, en vergoña teua podríe consedís, que aixina has sabut a un home valiós servidó teu portá a bon estat; pero la pobresa no trau a dingú la noblesa, sino lo que se té. Mols reys, mols grans príncipes van sé pobres, y mols que caven la terra y guarden ovelles van sé riquíssims, y u són. Si a la teua vellesa estás disposat a fé lo que de jove no acostumbráes, es di, a obrá en crueldat, prepárat a séu, has de sé cruel en mí perque no estic disposada a rogát de cap manera que no u sigues com que eres la primera raó de este pecat, si es que pecat es; per lo que te asseguro que lo que de Guiscardo haigues fet o faigues si no fas en mí lo mateix, les meues propies máns u farán. Y ara vésten en les dones a plorá, y per a descarregá la teua crueldat en lo mateix cop, an ell y a mí, si te pareix que u mereixem, mátamos. Va vore lo príncipe la grandesa de ánim de la seua filla, pero no per naixó va creure que estiguere tan firmemen disposada a lo que en les seues paraules amenassabe; per lo que, separánse de ella y alluñán lo pensamén de obrá cruelmen contra ella, va pensá que en la condena del atre arrfredaríe lo amor de ella, y va maná als dos que a Guiscardo guardaben que, sense féu sabé a dingú, la nit siguién lo estrangularen y, arrancánli lo cor, lay portaren. Ells u van fé tal com los u habíe manat, per lo que, vingut lo día siguién, fénse portá lo príncipe una gran y hermosa copa de or y ficat an ella lo cor de Guiscardo, per un fidelíssim criat seu lay va enviá a la seua filla y li va maná que cuan lay donare li diguere:
- Ton pare te envíe aixó per a consolát en lo que mes vols, com l´has consolat tú en lo que ell mes volíe.
Ghismunda, sense apartás de la seua dessisió, fénse portá unes herbes y arraíls venenoses, después de que son pare sen habíe anat, les va destilá y les va reduí a aigua, per a tíndrela preparada si lo que se temíe passabe. Y vingut lo sirvién an ella en lo regalo y en les paraules del príncipe, va agarrá la copa, y destapánla, al vore lo cor y al sentí les paraules, va tíndre per mol sert que aquell ere lo cor de Guiscardo, per lo que, eixecán los ulls cap al sirvién, va di:
- No li conveníe sepultura menos digna que l´or a tal cor com es éste; mon pare ha obrat discretamen en aixó. -
Y dit aixó, arrimánsel a la boca, lo va besá y después va di:
- En totes les coses y hasta este extrem de la meua vida hay trobat tendríssim lo amor que mon pare me té, pero ara mes que may, y per naixó les raderes grássies que ting que donáli ara per tan gran presén, de la meua part li donarás. -
Dit aixó, mirán la copa que teníe abrassada, mirán lo cor, va di:
- ¡Ay!, dolsíssim albergue de tots los meus plaés, ¡maldita sigue la crueldat de aquell que en los ulls de la cara me fa vóret ara! Bastán me ere mirát a cada momén en los del espíritu. Tú has cumplt ya la teua carrera y te has liberat de la que te va consedí la fortuna; has arribat al final, cap aon tots correm; has dixat les miseries del món y les fatigues, y del teu mateix enemic has ressibit la sepultura que lo teu valor mereixíe. Res te faltabe per a ressibí cumplides exequies mes que les llágrimes de qui mentres vas viure tan vas voldre; los que per a que los tingueres, va ficá Déu al cor de lo meu cruel pare que te enviare a mí, yo te los oferiré encara que tinguera lo propósit de morí en los ulls secs y en lo gesto gens espantat; y después de habételes oferit, sense tardansa alguna faré que la meua alma se unixque a la que, dirigínla tú, en tan amor vas guardá. ¿Y en quina compañía podré aná mes contenta y mes segura als puestos desconeguts que en ella? Estic segura de que está encara aquí dins y que mire los puestos de los seus plaés y los meus, y com estic segura de que seguix volénme, espere a la meua per la que mol es amada. Y dit aixó, sense fé cap abalot de dona, inclinánse sobre la copa, plorán va escomensá a derramá tantes llágrimes que admirable cosa ere de vore, besán infinites vegades lo cor mort. Les seus criadetes, que al voltán de ella estaben, no enteníen quin cor ere éste y qué volíen di les seues paraules, pero per la piedat vensudes, totes ploraben; y en compasió li preguntaben en vano per lo motiu de les seues ploreres, y mol mes, com podíen y sabíen, se les ingeniaben en consolála. Ella, después de habé plorat tan com li va pareixe, alsán lo cap y secánse los ulls, va di:
- Oh, cor mol amat, tots los meus debers cap a tú están cumplits y res me quede per fé mes que portá la meua alma a está en la teua compañía.
Y dit aixó, se va fé allargá la cantrelleta aon estabe l´aigua que lo día abáns habíe preparat; y la va abocá a la copa aon estabe lo cor, en moltes llágrimes seues rentat; y sense cap espán ficada allí la boca, se la va beure tota, y habénla begut, en la copa a la ma va pujá cap al seu llit, y lo mes honestamen que va pugué va colocá lo cor del mort contra lo seu cor, y sense di paraula esperabe la mort. Les seues damiseles, habén vist y sentit estes coses, y com no sabíen quina aigua ere la que habíe begut, a Tancredo habíen enviat a di tot alló, y ell, barruntánse lo que passáe, va baixá rápidamen a la alcoba de la seua filla. Aon va arribá al momén en que ella se estirabe damún del llit, y tart, en dolses paraules veníe a consolála, veén com ella estabe, va escomensá a plorá; y la Siñora li va di:
- Tancredo, guarda eixes llágrimes per an algún cas menos dessichat que éste, y no les tragues per mí que no les vull. ¿Quí ha vist may a dingú plorá per lo que ell mateix ha vullgut fé? Pero si algo de aquell amor que me vas tíndre encara viu en tú, com a radé don consedixme que, ya que no te va agradá que yo vixquera a amagatontes en Guiscardo, que lo meu cos en lo seu, aon sigue que lo haigues fet aventá mort, estigue públicamen.
Lo nugo a la gola no li va dixá contestá al príncipe, y entonses la jove, sentínse arribá al seu final, apretán contra lo seu pit lo cor mort, va di:
- Quedéutos en Déu, que yo men vach.
Y velats los ulls y perdut tot sentit, de esta dolorosa vida sen va aná. Tal dolorós final va tíndre lo amor de Guiscardo y de Ghismunda, com hau sentit; als que Tancredo, después de mol plorá, y massa tart arrepentit de la seua crueldat, en doló de tots los de Salerno, honradamen als dos a un mateix sepulcro va fé enterrá.

cuarta jornada novela segona