Mostrando las entradas para la consulta preparás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta preparás ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 16 de agosto de 2024

Parar - Palaticar

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.


Sovens s'en paro e s'en aparelhon plus vanamens e plus deshonestamens. V. et Vert., fol. 18.

Souvent s'en parent et s'en ornent plus vaniteusement et plus indécemment.

- Présenter, tendre.

Qui te fera a la tua gauta destra, para li l' autra.

(chap. Qui te ferixque (pego) a la teua galta dreta, párali l' atra (la esquerra o zurda.)) 

Trad. du N.-Test., S. Matt., ch. 5.

A qui te frappe à la tienne joue droite, présente-lui l'autre.

Part. pas. Lo bon draps d' escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors enans que sia paratz et apparelhatz per far la bella rauba.

V. et Vert., fol. 66. 

Le bon drap d'écarlate est si souvent foulé aux pieds des apprêteurs avant qu'il soit apprêté et appareillé pour faire la belle robe.

- Distingué, honoré, élevé. 

Anc pietz non fon vianans aviatz

Qu'ieu fui, quan vinc ves mos parens paratz.

Augier: Tos temps. 

Oncques pire ne fut voyageur dévié que je fus, quand je vins vers mes parents distingués.

CAT. ESP. Parar. IT. Parare. (chap. Pará la taula, rateres, un sac per a omplíl, etc.)

2. Paramen, s. m., ornement, parure. 

An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96. 

Ont méprisé noces et toutes copulations charnelles et les joyaux et tous les ornements mondains.

De precios vestimens

E d'autres nobles paramens.

Brev. d'amor, fol. 78. 

De précieux vêtements et d'autres nobles ornements.

CAT. Parament. ESP. PORT. IT. Paramento. (chap. Paramén, paramens; preparamén, preparamens; preparamenta, preparamentes.)

3. Parayre, Parador, s. m., apprêteur, pareur.

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

Es trepiatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66. 

Est foulé aux pieds des apprêteurs.

- Foulon.

Valat de parador, o molin. Trad. du Traité de l'Arpentage, part. 1re, ch. 9.

Fossé d' apprêteur, ou moulin.

ESP. Parador. (chap. Paradó, paradós, paradora, paradores; preparadó, preparadós, preparadora, preparadores. Artur Quintana Font es bon paradó de rateres, a les que cauen sol uns tontets ratolins y pardalets catalanistes, per ejemple los de la Ascuma.)

4. Parayritz, s. f., apprêteuse. 

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

(chap. paradora, paradores.)

5. Pararia, s. f., apprêtoir, lieu pour apprêter les draps.

Feron far la pararia de draps e Montpeslier..., e deron franquezas als paradors que vengron a Montpellier. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 77.

Firent faire l' apprêtoir de draps à Montpellier..., et donnèrent franchises aux apprêteurs qui vinrent à Montpellier.

6. Preparar, Perparar, v., lat. praeparare, préparer, disposer, apprêter.

Sel que promet a son coral amic

Son servici, quan lo vei benanan,

Ni 'l perpara, no fai ges esfors gran.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

Celui qui promet à son ami de coeur son service, et le prépare quand il le voit heureux, ne fait pas grand effort.

A fait preparar la guata. Chronique des Albigeois, col. 35. 

A fait préparer la chatte. 

No s pot far 

Qu' ieu no m perpar

Denan sa gentil cara. 

Un troubadour anonyme: Pos ses par. 

Il ne peut pas se faire que je ne me dispose devant sa gentille figure.

Senher, on que m vaya, 

Gays chans se perpara 

D' En Guiraut Riquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Seigneur, où que j'aille, gai chant du seigneur Giraud Riquier se prépare.

Perparan dreg, es tortz tant enantitz 

Qu' el mons es ples de platz e de tensos. 

G. Riquier: Jamays non er. 

En préparant justice, le tort est si accru que le monde est plein de plaids et de disputes.

CAT. ESP. PORT. Preparar. IT. Preparare. (chap. Prepará, preparás: yo me  preparo, prepares, prepare, preparem o preparam, preparéu o preparáu, preparen; preparat, preparats, preparada, preparades.)

7. Preparacio, Preparation, s. f., lat. praeparationem, préparation, apprêt.

Quand an agut vist las preparations de lors enemics.

Chronique des Albigeois, col. 12. 

Quand ils ont eu vu les apprêts de leurs ennemis. 

Ab preparacio de vinagre. Eluc. de las propr., fol. 85. 

Avec préparation de vinaigre.

CAT. Preparació. ESP. Preparación. PORT. Preparação. IT. Preparazione.

(chap. Preparassió, preparassions.)

8. Reparar, v., lat. reparare, réparer, raccommoder, polir. 

Reparar et adobar, o far reparar et adobar.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Réparer et arranger, ou faire réparer et arranger. 

Reparar et emendar tot lo dompnatge. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Réparer et amender tout le dommage. 

Reforma l'arma, e la repara. V. et Vert., fol. 31.

Réforme l'âme, et la répare.

Las plassas communas se reparan. Charte de Gréalou, p. 102. 

(chap. Les plasses comunes se reparen.)

Les places communes se réparent. 

Part. pas. Que las vias sian reparadas. Charte de Gréalou, p. 102.

(chap. Que les víes siguen reparades; los camins reparats, arreglats, apañats.)

Que les voies soient réparées.

La carn avia pus blanca qu' evori reparat. Roman de Fierabras, v. 2024.

La chair avait plus blanche qu' ivoire poli. 

CAT. ESP. PORT. Reparar. IT. Riparare. 

(chap. Repará: reparo, repares, repare, reparem o reparam, reparéu o reparáu, reparen; reparat, reparats, reparada, reparades; repará tamé vol di fixassen en algo, acatassen. Yo no había reparat en aixó hasta que tú me u has dit.)

9. Reparador, s. m., lat. reparator, réparateur, restaurateur.

Reparador de la monastical disciplina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.

Restaurateur de la discipline monastique. 

CAT. ESP. PORT. Reparador. IT. Riparatore. 

(chap. Reparadó, restauradó, arregladó, apañadó; reparadora, restauradora, arregladora, apañadora; reparadós, restauradós, arregladós, apañadós; reparadores, restauradores, arregladores, apañadores.)

10. Reparatori, adj., réparatoire, propre à réparer.

Rims en ori, comme... reparatori. Leys d'amors, fol. 151. 

Rimes en oire, comme... réparatoire.

11. Reparatio, Reparacio, Reparation, Reparacion, s. f., lat. reparationem, réparation, raccommodage. 

Las obras et reparacions de la vila. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Les ouvrages et réparations de la ville.

Las obras et reparations... necessarias.

Tit. du XVe siècle. Toulouse. Cab. Monteil. 

Les ouvrages et réparations... nécessaires.

Fig. Cant el regarda la reparacio dels sains apres lo falhiment.

Trad. de Bède, fol. 45.

Quand il considère la réparation des saints après la faute.

CAT. Reparació. ESP. Reparación. PORT. Reparação. IT. Riparazione.

(chap. Reparassió, reparassions.)

12. Reparable, adj., lat. reparabilis, réparable.

Reparable en diffinitiva. Fors de Bearn, p. 1083.

Réparable en définitive.

CAT. ESP. Reparable. (chap. Reparable, reparables : que se pot repará.)

13. Imparable, adj., irréparable. 

De damgnages imparables.

Statuts des barbiers de Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, 

p. 400.

De dommages irréparables.

(chap. Irreparable, irreparables : que no se pot repará; 

imparable, imparables : que no se pot pará.)

14. Irreparable, adj., lat. irreparabilis, irréparable, inévitable.

Perilh... loqual es irreparable.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Péril... lequel est inévitable. 

CAT. ESP. Irreparable. PORT. Irreparavel. IT. Irreparabile.

(chap. Inevitable, que no se pot evitá.)

15. Desparar, v., démanteler, dépouiller, délaisser.

Fig. Pretz, don man ric s'en despara.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Le mérite, dont maint riche s'en dépouille. 

Toza, ges encara 

Lo ditz, no s despara 

De qu' ieu vos enquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Fillette, point encore le dit, de (ce) que je vous demande, ne se délaisse. Part. pas. An la desparada. Guillaume de Tudela. 

L' ont démantelée.

CAT. ANC. ESP. Desparar. IT. Disparare. 

(chap. Despará; desmantelá; despullá; dixá.) 


Paratge, s. m., parage, extraction, rang, qualité. 

Dis me que no m pot falhir 

Que del aussor paratge 

Conquerrai tal amiga.

Giraud de Borneil: No pues.

Me dit qu'il ne peut me manquer que du plus haut parage je conquerrai telle amie.

Paratges d' auta gen, 

Poder d' aur ni d' argen, 

No us daran ja bon pretz, 

Si ric cor non avetz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Extraction de haute gent, pouvoir d'or ni d'argent, ne vous donneront jamais bon mérite, si noble coeur vous n' avez.

Jov' es dona que sap honrar paratge. 

Bertrand de Born: Belh m'es quan.

Gracieuse est dame qui sait honorer parage. 

Paubres e rics fai Amors d'un paratge. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Pauvres et riches fait Amour de même rang.

ANC. FR. Nos somes andui d'un parage. Roman de Rou, v. 14545.

N' afiert à home de parage. Roman du Renart, t. III, p. 327. 

ESP. Parage (paraje). IT. Paraggio. (chap. Parache, rango, cualidat; 

home de parache, homens de parache, dona de parache, dones de parache; gentil home, gentil homens; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides; elevat, elevats, elevada, elevades.) 

Lexique roman; Leuda, Ledda, Leida, Lesda – Liamer, Liamier


2. Paratjos, adj., distingué, honoré, élevé.

Sitot non es de luec tan paratjos,

Ilh es sivals plus belha e plus pros.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Bien qu'elle n'est pas de lieu si élevé, elle est néanmoins plus belle et plus méritante. 

Far faitz paratjos.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Faire faits distingués.

3. Enparagir, v., rehausser, illustrer, élever.

Enparagir

Volon lurs faitz nessiamen.

P. Vidal: Abril issic. 

Rehausser ils veulent sottement leurs actions.


Parc, s. m., parc, bergerie.

Voyez Denina, t. III, p. 67, et Muratori, Diss. 33.

En Alengri, qu'un dia,

Volc ad un parc venir, 

Mas, pels cans que temia, 

Pel de moton vestic,

Ab que los escarnic.

P. Cardinal: Li clerc. 

Le seigneur Alengrin, qui, un jour, voulut venir dans un parc, mais, à cause des chiens qu'il craignait, peau de mouton revêtit, avec quoi il les trompa.

Qui entra el parc de las fedas. Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 10. 

Qui entre au parc des brebis.

Fig. Cortz ses dos

Non es mas parcs de baros.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Cour sans don n'est que parc de barons.

- Palissade, retranchement.

Si qu'a Roam n' entres per forsa el parc,

E l' assetges pel pueg e per la comba.

Bertrand de Born: Non estarai.

De sorte qu'à Rouen il en entrât par force dans le retranchement, et l' assiégeât par la hauteur et par le vallon.

ESP. PORT. Parque. IT. Parco. (chap. Parque, parques; corral, ras, tancat de bestiá.)

2. Pargue, s. m., parc, bergerie.

Vay tot corren al pargue on esta lo bestiari.

Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 5. 

Va tout courant au parc où est le bétail.

3. Emparchar, v., empêtrer, embarrasser.

Ben a de sen gran sofraicha

Drutz que de vieilla s' emparcha.

Augier: Era quan.

Bien a de sens grande pénurie galant qui de vieille s' empêtre.


Parelisi, s. f., lat. paralysis, paralysie.

Val contra parelisi. Brev. d'amor, fol. 50. 

Vaut contre paralysie.

ANC. CAT. Paralisis. ESP. Perlezia (parálisis, perlesía). (chap. Parálissis.)

2. Paralitic, adj., lat. paralyticus, paralytique.

Renden...

Vigor als paralitics.

Brev. d'amor, fol. 154. 

Rendant... vigueur aux paralytiques. 

Subst. De movement voluntari es impeditiva, cum es clar els paralitix.

Eluc. de las propr., fol. 27. 

De mouvement volontaire est impéditive, comme il est évident chez les paralytiques. 

CAT. Paralitic. ESP. Paralítico. PORT. Paralytico. IT. Paralitico.

(chap. Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.)

Separatismo baturro, Pablo Echenique; Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.

3. Paraliticar, v., paralyser, être, devenir paralytique.

Part. pas. IIII homes que portavan I home que era paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2. 

Quatre hommes qui portaient un homme qui était paralysé.

(chap. Cuatre homens que portaben un home que estabe paralisat : paralític.)

Subst. Lo liech en que jazia lo paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2.

Le lit en quoi gisait le paralytique.

CAT. ESP. Paraliticar. (chap. Paralisá; quedás paralític; quedás parat.)

4. Paraliticament, s. m., paralysie. 

Malautia que ve per fregiditat, aissi cum paraliticament.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Lexique roman; Freg, Freit – Confricacio

Maladie qui vient par refroidissement, ainsi comme paralysie.

5. Palaticament, s. f., paralysie.

Appoplexia que termina a palaticament..., passio ab privacio o defauta de sentir o de movement. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Apoplexie qui se termine en paralysie..., maladie avec privation ou défaut de sentir ou de mouvement.

6. Palaticar, v., paralyser, tomber en paralysie.

Dissol los nervis e 'ls palatica. Eluc. de las propr., fol. 184. 

Dissout les nerfs et les paralyse.

Subst. Palaticar qui ve per incizio de membre no es curable.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Le paralyser qui vient par incision de membre n'est pas curable. 

Part. pas. Ma palaticada. Eluc. de las propr., fol. 4.

(chap. Ma paralisada.)

Main paralysée. 

Substantiv. Cum appar els palaticatz. Eluc. de las propr., fol. 20.

Comme il paraît chez les paralysés.

(chap. Paralisá, paralisás: yo me paraliso, paralises, paralise, paralisem o paralisam, paraliséu o paralisáu, paralisen; paralisat, paralisats, paralisada, paralisades.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.


Original en castellá:

Capítulo VI.

De cómo Pedro Saputo hizo el milagro de Alcolea.

Llegado que fue al lugar con todo el acompañamiento de gente que trabajaba en las malhadadas fuesas, siguiendo en pos de los carros de vituallas y herramientas, le hicieron gran fiesta los amigos, que lo eran todos, y más, aunque con menor ruido las amigas, que como se sabe eran dos principalmente: Eulalia, la de la caída, y la consabida y desmadejada Teresita, no tan viva y salerosa como aquélla, pero entendida y profunda. Sólo que estaba casada hacía cuatro meses, pensando no ver más a Pedro Saputo y por dar gusto a sus padres que la fatigaron mucho; no con el de Tardienta, sino con un mozo harto bien dispuesto de Bolea. Ya se ve, el novio terco, el padre sandio, la madre frunciendo el hocico, Pedro Saputo ausente más de dos años, y ella pasar de los veinte ¿qué había de suceder? Pero ¡oh, cuánto lo sintió al ver volver a Saputo! A par de muerte le fue, y no hizo poco en no aborrecer al marido ni herirle de sospechas; bien que era de buena pasta y muy pasador de razones, pagándose de cualquiera. Pedro Saputo con prudencia y mónita la fue esforzando, consolando, y alegrando, y poco a poco le dio a entender y persuadió que la mujer casada debía poder morir, mas no faltar a lo que debe al marido, y tratándola con blandura no demostrándole desvío y severidad, y no irritando su genio, la hizo al fin prudente y virtuosa, y restituyó a su corazón la paz, a su pecho la serenidad, y a su semblante y trato la natural usada apacibilidad. Todavía se encontró con novedad no esperada; otra amiga en quien jamás hubiera pensado; y fue Rosa, la hija de su madrina, la que él llamaba y llamó siempre hermanita, muchacha lindísima y que vio le quería con otro amor que de denantes. Mas él con la misma familiaridad e inocencia que la trataba la contentaba fácilmente. Aún no hacía seis días que había llegado, aún no había acabado su madre de mirarle, y de alegrarse de verle, aún no se cansaban los del pueblo de saludarle, cuando se le presentan dos ricachos de Alcolea de Cinca diciéndole que venían a pedirle consejo y traza para vender un vino que se les torcía; porque siendo ya entrado el setiembre y estando las viñas cargadas de fruto, no había medio ni esperanza de despacharlo. Preguntóles cuánto era, y le dijeron que sobre dieciséis mil cántaros. Y ¿qué me daréis?, les preguntó entonces. Y ellos respondieron: la cuarta parte de lo que valga, según se venda.

- ¿Puede aún beberse por vino y no por vinagre? - Por ahora aún es vino y no malo, porque no hace más de empezar a tornarse agrio. - Pues dadme desde luego esa cuarta parte de su valor a dos reales de plata, que es el precio más bajo a que le venderéis, y yo os le doy por vendido. Si dudáis, si no se vende, o no todo, os devolveré lo que sea a prorrata. - No tenemos tanto dinero. - Buscadle: sin mi dinero en la mano excusado es que me habléis más en el asunto. Conformáronse, fueron a por el dinero a Alcolea, le trajeron y entregaron a Pedro Saputo.

Entonces él les dijo... - Pues agora id, y hacerme pregonar en Huesca, en Barbastro, en todo el Semontano, en la Litera y Ribagorza, que Pedro Saputo saltará a las Ripas de Alcolea el día de san Miguel: que los que quieran ver el milagro, acudan allá para dicho día y no les costará más que el trabajo de levantar la vista a miralle. ¿Qué dudáis? - Pero... - Id, os digo, o no hay nada de lo dicho y me quedo con este dinero. Ellos, viéndolo tan resuelto, se fueron diciendo: - Su alma en su palma; él se compondrá; él sabe como lo promete. Nosotros vendamos nuestro vino, que esto es lo que nos importa. Y fueron e hicieron publicar el susodicho pregón en todas partes, y esperaron en qué pararían.

Son las Ripas de Alcolea una muralla natural muy altísima, formada sobre el Cinca, de unos montes llanos que corren su ribera derecha dividiéndole del Alcanadre, con quien tiene confluencia poco más abajo, cortados perpendicularmente por aquella parte que será bien un cuarto de legua. A primera vista parece que el río pasase por el pie en algún tiempo, y que socavando el monte se viniese éste abajo arrebatando las aguas lo desprendido, y quedó aquella maravilla a los ojos del viajero a quien de largo cielo suspende y para en su camino: vistosas también de cerca por su elevación y la variedad uniforme de su magnífico frontispicio, adornándolas además en su tercio de altura las hermosas fajas del Arco Iris, que de lejos no se divisan. Allí crían, viven, cantan y revuelan continuamente pájaros de mil especies, todos en paz y su instinto cada uno, encontrándose sin ofender desde el águila hasta el gorrión, los ciquilines con las palomas, y los más contrarios y que menos fuera de allí suelen avenirse. Y desde arriba había de saltar Pedro Saputo, que, cierto era salto digno de verse, y que si alguno ahora le quisiera dar iría yo dos jornadas que estoy de aquella ribera. Porque aunque propiamente hablando no era saltar, sino dejarse caer, pero estaba el chiste en que no pensaba hacerse daño, y así lo creía y esperaba la gente.

La víspera de san Miguel se llenó el pueblo de forasteros, y más aunque fuera mayor, pues se salieron al campo y le fueron cuajando de acémilas, tiendas y personas de todas edades y condiciones, habiendo quien hace subir el número a cuarenta mil almas, despobladas casi las ciudades, villas, lugares y aldeas desde Ayerbe a la Albelda, y desde Bujaraloz a los valles de los Pirineos. También llegó Pedro Saputo, siendo grande la curiosidad de verle, y se hospedó en casa del más rico y del que más le importaba el milagro por ser el que más vino tenía.

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

Salió el sol el día de san Miguel, díjose una misa al pie de las Ripas, que oyeron las multitudes como pudieron, y quedaron todos en grande expectación de aquel salto o vuelo que ni se había visto en los siglos pasados ni se había de ver en los venideros; cuando allá sobre las once de la mañana salió Pedro Saputo y dijo haciéndolo pregonar por el campo, que el señor cura le había hecho presente que peligrando su vida en la prueba que iba a hacer, no podía a fuer de cristiano dejar de confesarse y comulgar; y que por consiguiente no podía saltar aquel día porque tenía que prepararse.

Para el siguiente hizo decir y pregonar que el señor cura quería que la confesión fuese general, y que un hombre del mundo no podía hacer el examen mientras se fríe un huevo como una monja que se confiesa todas las semanas y entró en el convento antes de mudar los dientes. Y aquella noche preguntó a su huésped en qué iba el despacho del vino. - Con otro día más, le respondió, se venden hasta las heces y habrán de beberlas porque no habrá otra cosa. Pues ese día, dijo él, ya le tenemos ganado. Mandad pregonar que mañana a las dos de la tarde será el salto y la satisfacción de todos.

Pasó la noche, vino el día, llegó la hora, y Pedro Saputo subió a las Ripas, dándoles vuelta por el norte del lugar; presentóse en la más alta y con grande voz preguntó a la multitud: - ¿Conque saltaré de esta ripa? - Sí, respondieron todos, resonando el grito un cuarto de hora por las mismas ripas y el río. Y ya del susto, ya de la imaginación malparieron cinco mujeres, que fue gran trabajo para los maridos y allegados. ¿Por qué iban si habían de asustarse?, dirá alguno; y yo le respondo, que fueron porque a no ir se hubiesen muerto de deseo; y más vale malparir que morirse. Tornó a decirles Pedro Saputo: - Mirad que no haya entre vosotros quien lo contradiga, porque uno solo que haya que se oponga diciendo que no, ya no puedo saltar. Y respondieron: - ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, con un grito general y unánime. Y dijo él entonces: - Pues allá voy... ¡allá voy!... ¡que voy!... que salto... (haciendo grandes conatos y ademanes), pero por si acaso y porque aquí hay uno que dice que no, ahí va mi gabán, mirad cómo vuela. Y al mismo tiempo le arrojó con fuerza, y echó a correr hacia el monasterio de Sigena donde había inmunidad y salvaguardia, y dejó a aquella multitud de gentes, más crédula aún y llevadera que los de su pueblo, mirándose de unos a otros y midiéndose las narices que a todos les quedaron tan largas como fue el vuelo del gabán; mientras su dueño se moría de risa, aun corriendo como iba a tomar puerto seguro. Mas no se dieron por ofendidos de la burla; antes les cayó en gracia, y se volvieron muy contentos a sus casas.

A los ocho días salió del monasterio, para su lugar, y dijo a algunos amigos, que de buena gana se hubiese dejado encantar entre aquellas titulosas monjas, porque fuera del gutibambismo de la orden y de sus familias, eran de conversación fácil, amables algunas de ellas, admitían visitas particulares, y no se arrugaban con el mojigatismo y escrúpulos que tanto empalagaban en otras. Desde el primer día tuvo amigas, desde el segundo, amantes, los demás, favores a dos manos, y el último tu gozo en un pozo, porque dijo que se quería ir, y no le pudieron detener con ruegos, lágrimas, halagos ni ternezas; y eso que con él no se verificaba el dicho: amor de monja y pedo de fraile, todo es aire, y sólo un día más les concedió, siendo nueve los que estuvo entre ellas.

lunes, 13 de mayo de 2024

Lexique roman; Manaya - Manganel, Manguanel, Mangonelh


Manaya, s. f., merci, discrétion.

Ai mes mon cor sobrier 

En la sua manaya.

Albert de Sisteron: Ab son guay. 

J'ai mis mon coeur indépendant en la sienne discrétion.

ANC. FR. Et que soiez en ma manaye.

Roman d'Athis. Du Cange, t. IV, col. 338. 

Or vous metez du tout en la moie manaie. 

Roman de Berte, p. 81.


Manbor, s. m., mainbour, tutelle, curatelle, administration.

Totz hom que auria guarda o manbor, si hom lh' en demandava re, deu en esser creut, del moble, per son sagrament.

Charte de Monferrand, de 1240. 

Tout homme qui aurait garde ou administration, si on lui en demandait quelque chose, doit en être cru, quant au mobilier, par son serment. ANC. FR. Nos effans estans avec nous en nostre mainbournie.

Ord. des R. de Fr., 1308, t. I, p. 459.


Manc, adj., lat. mancus, imparfait, qui manque, manchot.

Vielha rica ten per manca, 

Quant a poder, e non dona.

P. Vidal: Car' amigua. 

Une vieille riche je tiens pour imparfaite, quand elle a pouvoir, et ne donne pas. 

Substantiv. Tal m' avetz tornatz, qu' a lucha 

No m defendria d'un manc.

Giraud de Borneil: Quan la. 

Vous m'avez rendu tel, qu'à la lutte je ne me défendrais pas d'un manchot.

ANC. FR. Miex vodroie estre d'un pié manc 

Que vos mesface tant ne qant.

Roman du Renart, t. 1., p. 60. 

Ceste ardeur et allégresse d'esprit qui naturellement excite les poètes, et sans laquelle toute doctrine leur seroit manque et inutile. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 24. 

Il sera trouvé manque et imparfait. Du Bartas, p. 344.

CAT. ESP. PORT. IT. Manco. (chap. Manco, mancos, manca, manques; normalmén que li falte un bras o una ma.)

2. Mancamen, s. m., manquement, faute.

Purament se confesso sencza alcun mancament. La nobla Leiczon. Simplement se confessent sans aucun manquement.

CAT. Mancament. ESP. Mancamiento (falta). IT. Mancamento. 

(chap. Falta.)

3. Mancar, Manquar, v., manquer, faire défaut.

Ja no cug traspas ni manc.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Je ne pense pas que jamais il trépasse ni manque.

Non li mancara ren per null temps. Poëme de S. Trophime.

Ne lui manquera rien par nul temps.

Part. pas. L' aiga lor es manquada.

Chronique des Albigeois, col. 26.

L'eau leur est manquée.

CAT. ANC. ESP. Mancar (faltar). IT. Mancare. (chap. Faltá. A la llengua valensiana diuen ni mes ni manco : menos.)


Mandibula, s. f., lat. mandibula, mandibule, mâchoire

Bestia ab dens en cascuna mandibula. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Bestia en dens a cada mandíbula.)

Bête avec dents en chaque mandibule. 

La continuatio de la mandibula.

Las mandibulas.

Trad. d'Albucasis, fol. 3 et 14. 

La continuation de la mandibule. 

Les mandibules. 

ESP. (mandíbula) PORT. Mandibula. (chap. Mandíbula, mandíbules; les barres.)


Mandragora, s. f., lat. mandragora, mandragore.

Mandragora fay dormir. Brev. d'amor, fol. 5. 

(chap. La mandrágora fa dormí.)

La mandragore fait dormir.

Trobo, en loc rescot, mandragora. Eluc. de las propr., fol. 250. 

Trouvent, en lieu caché, mandragore. 

CAT. ESP. (chap. mandrágora) PORT. Mandragora. IT. Mandragola.

2. Mandragori, adj., de mandragore.

Oli mandragori. Eluc. de las propr., fol. 216. 

Huile de mandragore.


Mandurcar, Mardurgar, v., jouer de la mandore.

Sistolar

E mandurcar.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Jouer du sistre et jouer de la mandore.

Un autre Ms. porte mardurgar.

La mandore s'appelle en CAT. et en ESP. bandurria, en PORT. bandurra, en IT. mandola (mandolina). (chap. Bandurria, bandurries; mandurria, mandurries; cagamandurries, cagabandurries.)


Manes, adv., promptement, sur-le-champ, soudain.

Aqui l' an manes mort en un sablo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82. 

L'ont tué là soudain sur une grève.

ANC. FR. Quant Honoreit estoit escherniz de ces paroles, manès el convive défalit aigue et service. 

Trad. des Dialogues de S. Grégoire, Hist. litt., t. XIII, p. 10.

Le poing li fait voler maneis. Geoffroi Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.

2. Demanes, adv., incontinent, à l'instant, soudainement.

Mant colp ferir demanes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Frapper maint coup incontinent.

Lo portel obri demanes. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Ouvrit soudainement le guichet.

ANC. FR. Ki près furent, vindrent demaneis.

Roman de Rou, v. 8540. 

Lors s'en issi tout demanois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 54.

3. Amanoir, v., être prompt, s'empresser.

Part. pas. Voill c' om s' egaill

De proessa, que non tresaill,

E que n' estia amanoiz 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim Comens. 

Je veux qu'on s'égalise de prouesse, qu'elle ne passe pas outre, et qu'on en soit empressé ainsi comme si c'était le temps herbu.

CAT. Amanir. (chap. Amaní, amanís; donás pressa; prepará, preparás.)

4. Amanavir, v., être prompt, s'empresser. 

Part. pas. Ieu lhi respondic amanavitz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Je lui répondis empressé. 

ANC. FR. Maintenant l'ait saisi,

Et de joster fut bien amanevis. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 820. 

Qui d'armes sont amenevi. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 684.


Manescal, Manescalc, s, m., maréchal.

Voyez Denina, t. III, p. 49 et 174; Leibnitz, Coll. étym. p. 62; et J. Lipse, Epist. ad Belgas, 44.

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

Semblet manescal en forja.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Ressembla à maréchal en forge.

CAT. ESP. Mariscal. IT. Maniscallo. (chap. Mariscal, mariscals del ejérsit; menescal, menescals : veterinari, veterinaris.)


Maneira, Manieira, Maniera, Manera, s. f., goth. Maner, manière, sorte, forme, façon. 

Voyez Muratori, Diss. 33; Mayans, Orig. de la Lengua esp. t. II, p. 224; et Aldrete, p. 362.

L' esser e la maneira 

Dels avols e dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

L'être et la manière des lâches et des preux. 

D' aquest dreg naisson doas manieiras d'amor. Brev. d'amor, fol. 4. 

De ce droit naissent deux sortes d'amour. 

Loc. No us serai, per mon grat, 

Pro femna de maneira.

G. Riquier: A Sant Pos. 

Je ne vous serai pas, de mon gré, prude-femme de (bonne) manière.

Adv. comp. Enueia m de fort maneira

Hom volpilhs que porta baneyra. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

M'ennuie de forte manière homme lâche qui porte bannière.

En tal manera que cascun pague.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 154. 

De telle manière que chacun paye. 

No faire re oltra maneira folament. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ne faire rien outre façon follement.

CAT. ESP. Maner. PORT. Maneira. IT. Maniera. (chap. Manera, maneres de viví, de Leño - Rosendo.)


Manga, Mangua, Mancha, Marga, s. f., lat. manica, manche, bracelet, poignet.

Mangas, cordos et orfres. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Manches, cordons et orfrois. 

Que portes 

Anels e manchas per s' amor.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Qu' il portât anneaux et bracelets pour son amour. 

Us met un estront ben per milgrana, 

E mangua per lebre, leissa sol non glata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Vous met bien un étron pour grenade, et manche pour lièvre, seulement que la lice ne glapisse. 

1 marga del vestir de sant Marti. Philomena. 

(chap. Una mánega del vestit de san Martín o Martí.)

Une manche du vêtement de saint Martin. 

Las margas de fin aur ero. Vie de sainte Fides d'Agen. 

Les poignets étaient de pur or. 

ANC. FR. Las de soie, mance ou anel.

Roman du châtelain de Couci, v. 647. 

N'y ot aubert, faude ne mange 

Où demourast anel ne maille. 

Trad. de la Consol. de Boèce, liv. IV. Carpentier, t. III, col. 1149.

CAT. Manega. ESP. PORT. Manga. IT. Manica. (chap. Mánega, mánegues; manegueta, maneguetes; puñeta, puñetes, com les de los de Queretes.)

2. Manco, s. m., manchon, fourrure.

Non per aver ni per mancos

Ni per cavalhs ni per bezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues.

Non pour richesse ni pour fourrures ni pour chevaux ni pour besants. ANC. FR. D' une viez chape senz majoz.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 174.

3. Margue, s. m., manche.

Aquest margues es d' evori. Leys d'amors, fol. 58.

Ce manche est d'ivoire.

Saumada de margues d' aissadas, 1 margue.

(chap. Cárrega de manecs d' aixades, 1 mánec.) 

Cartulaire de Montpellier, fol. 115.

La charge de manches de haches, un manche.

(chap. Mánec, manecs.)

cavegueta, aixada, eixada, aixadella, eixadella


Manganel, Manguanel, Mangonelh, s. m., grec *gr, mangoneau. Mangana, quae proprio vulgi libitu vocitantur, 

Saxa quibus jaciunt ingentia. 

Abbon, Poëme sur le siége de Paris, liv. 1, v. 364.

Voyez Aldrete, p. 271. 

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel, 

Pogratz aver, e man castel.

E. Cairel: Pus chai la. 

Vous pourriez avoir, sans pierrier et sans mangoneau, le royaume de Thessalonique et maint château. 

Faitz li tolre elh cap, e de membre e membre, ab los mangonelhs, gitaran lo lains a la ciutat. Philomena.

Faites-lui enlever la tête, et de membre en membre, avec les mangoneaux, ils le jetteront léans en la cité. 

ANC. FR. Drecier a fet meint mangonel,

Meint trébuchet et meint chaable. 

Roman du Renart, t. III, p. 259. 

Qui fu feruz d'une pierre de mangonel al front. Villehardouin, p. 163.

IT. Mangano, manganello. (chap. Manganell, com una catapulta o fonévol. Mote o apellit de un home que teníe autobusos a Valderrobres.)