Mostrando las entradas para la consulta pintó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pintó ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 8 de septiembre de 2024

Pec - Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar

 

Pec, s. m., lat. peccatum, faute, manquement.

Vas lieys no farai pec.

Guillaume de Saint-Gregori: Razo e dreit.

Vers elle je ne ferai de faute.

De totas er la plus vertadera, 

E per re no i trobaretz pec.

Deudes de Prades, Auz. cass.

De toutes elle sera la plus véridique, et en rien vous n'y trouverez faute.

Adv. comp. Segon qu'es homs, ses pec morra;

Segon que es Dieus, suscitara.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Selon qu'il est homme, il mourra sans faute (assurément); selon qu'il est Dieu, il ressuscitera.

2. Peca, Pecha, s. f., faute, manquement.

Mostra las pecas que fan alqu. Leys d'amors, fol. 94. 

Montre les fautes que font aucuns. 

IT. Pecca.

- Amende, impôt.

Si... no pagava, per si e per son bestiar, la pecha e el gatge al senhor.

Cout. de Condom. 

S'il... ne payait, pour soi et pour son bétail, l' amende et le gage au seigneur.

Non es tengut de paguar pecha.

Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 256. 

N'est pas tenu de payer amende. 

ESP. Pecha. PORT. Pécha.

3. Peccat, Pechat, s. m., lat. peccatum, péché, faute, désobéissance.

Zo sun bon omne qui an redems lor peccaz. Poëme sur Boèce. 

Ce sont bons hommes qui ont racheté leurs péchés. 

Si per so m fai mal, 

Pechat fai criminal.

B. de Ventadour: Lo gens temps.

Si pour cela elle me fait mal, elle fait péché criminel.

Lo segon peccat contra lo Sant Esperit. V. et Vert., fol. 10. 

Le second péché contre le Saint-Esprit. 

El a los set peccatz mortals.

(chap. Ell té los set pecats mortals.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Il a les sept péchés mortels. 

ANC. FR. E fu lur péschied mult forment granz. 

Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 3. 

Ah! sire, vous feriez péchiet. Li Gieus de Robin et de Marion.

CAT. Pecat. ESP. Pecado. PORT. Peccado. IT. Peccato.

(chap. Pecat, pecats.)

4. Peccaire, Pechadre, Peccador, s. m., lat. peccator, pécheur, délinquant, coupable.

Pos que tal patz podes faire, 

Que atendes doncx, peccaire?

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu peux telle paix faire, qu' attends-tu donc, pécheur?

Toz pechadres es ergolios. Trad. de Bède, fol. 35.

Tout pécheur est orgueilleux.

On li peccador penran fi.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Où les pécheurs prendront fin.

Als peccadors donatz via e conort.

Guillaume d'Autpoul: Esperansa.

Aux pécheurs vous donnez voie et encouragement. 

Adjectiv. Volon tan argen,

Qu'hom peccaire fan cast e mon. 

G. Anelier de Toulouse: Ara farai. 

Ils veulent tant argent, que l'homme pécheur ils font chaste et pur.

Al segle ai fayt mon plazer 

Tan qu'en sui de trop peccaire.

Pierre d'Auvergne: Gent es.

Au monde j'ai fait mon plaisir tant que j'en suis de beaucoup coupable.

ANC. FR. Un poure pécherre ala dire à la contesse de Poitiers.

Joinville, p. 126. 

Combien qu'il ait esté desloiaus et péchierres.

Jehan de Meung, Test., v. 946.

Atendirent li pécheor que il perdissent mei.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118.

CAT. ESP. Pecador. PORT. Peccador. IT. Peccatore. 

(chap. Pecadó, pecadós.)

5. Peccairitz, Peccayritz, Pechairitz, s. f., lat. peccatrix, pécheresse, délinquante, coupable.

Tal perdo quon ac la peccairitz, 

Prec que 'l fassa la Trinitatz.

R. Menudet: Ab grans dolors. 

Tel pardon comme eut la pécheresse, je prie que lui fasse la Trinité.

D' aquesta lassa peccayritz. V. de S. Honorat.

De cette malheureuse pécheresse.

Adjectiv. Una tozeta peccairitz. V. de S. Honorat. 

Une jeune fillette pécheresse.

Arma pechairiz plaing sos mals. Trad. de Bède, fol. 50. 

Ame (âme) pécheresse déplore ses maux.

CAT Pecadora. ANC. ESP. Pecatriz. ESP. MOD. Pecadora. PORT. Peccadora. IT. Peccatrice. (chap. pecadora, pecadores.)

6. Pecados, adj., pécheur.

Aquesta vita pecadosa. Carya Magalon., p. 42.

Cette vie pécheresse.

7. Peccar, Pequar, v., lat. peccare, pécher, faillir, désobéir.

Que m perdones s'ieu falh ni pec.

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Que vous me pardonniez si je faux et pèche. 

Car peccas y mortalmen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Car tu y pèches mortellement.

Autres pequeron pus greu que tu, e visqueron pus longamen.

Declaramens de motas demandas. 

D' autres péchèrent plus grièvement que toi, et vécurent plus longuement.

Loc. Cant auzels fui

So que pecca a penre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand l'oiseau fuit ce qu'il faut à prendre. 

ANC. FR. Péchied ai en ço. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 19. 

CAT. ESP. Pecar. PORT. Peccar. IT. Peccare. 

(chap. Pecá: peco, peques, peque, pequem o pecam, pequéu o pecáu, pequen; pecat, pecats, pecada, pecades.)


Pecorin, adj., lat. pecorinus, pécorin, de menu bétail.

Carns... porcina et pecorina es melhor rausta. 

Entre totas carns pecorinas.

Eluc. de las propr., fol. 233 et 252.

Viande... de porc et de menu bétail est meilleure rôtie.

Entre toutes viandes de menu bétail.

(ESP. Pécora : oveja; IT. Pecora. Chap. pécora, pécores: ovella, ovelles. Se sol di de forma despectiva, mala pécora.)

2. Pec, adj., lat. pecus, sot, stupide, nigaud, niais, borné, pécore

Non es hom tan pecs, sol ben ames, 

Que no 'l menes Amors a valent port. 

G. Riquier: Fis e verays. 

Il n'est pas homme si sot, seulement que bien il aimât, qu'Amour ne le menât à bon port.

Plus pecs qu' efans que teta.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Plus niais qu'enfant qui tette.

Tenh dona trop per pegua, 

Can suefre qu' en lieys entenda.

E. Cairels: Era non vei. 

Je tiens dame pour fort sotte, quand elle souffre qu'il s'affectionne à elle.

Non o crezatz, ni ayatz tan pec sen.

P. Cardinal: De sels qu' avetz. 

Ne le croyez pas, ni n' ayez sens si borné. 

Sas peguas intensios. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Ses sottes intentions.

Sa pegua captenensa 

No 'l deuriatz tant esquivar. 

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Sa conduite stupide vous ne devriez pas tant lui épargner.

Sel qu' es pecx no ve de cor.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Celui qui est niais ne voit de coeur.

Substantiv. Amor fai ...

E 'l fol savi, e 'l pec conoissedor.

Aimeri de Peguilain: Cel que s'irais.

Amour fait... et le fou sage, et le niais connaisseur. 

Ab los pecx lo truans se rescon. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Avec les pécores le fourbe se cache.

Perdon lur, que ieu t' en prec, 

Que no sabon que fan, li pec.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Pardonne-leur, vu que je t'en prie, vu qu'ils ne savent ce qu'ils font, les stupides.

CAT. Pech. (chap. Carlos Rallo Badet; sompo, tonto, gilipolles, atontat, capsot, cap de soca, estúpit, cap de suro.)

sompo, sompa

3. Pegueiar, v., niaiser, divaguer, déraisonner.

Guilhem, be us aug pegueiar.

T. de Giraud et de Guillaume: De so don. 

Guillaume, bien je vous entends divaguer.

4. Pegament, adv., niaisement, sottement, bêtement.

Aug pegament lauzar.

G. Riquier: Ab pauc.

J'entends sottement louer.

ANC. CAT. Pegament. (chap. Tontamen, sompamen, atontadamen, estúpidamen.)

5. Pegueza, s. f., niaiserie, sottise, bêtise.

Qui pus o vai seguen,

Ades creys sa pegueza.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Qui plus va cela suivant, incessamment croît sa sottise.

Cobezez' e paors,

Guiscozi' e pegueza.

Nat de Mons: Sitot non.

Convoitise et peur, ruse et sottise.

ANC. CAT. Peguesa, peguea.

(chap. Tontina, tontería, assompamén, atontamén, estupidés.)


Pecunia, Peccunia, s. f., lat. pecunia, argent, pécune. 

El non quer guiardo en las divinas chausas, ni alcuna peccunia ni vana gloria. Trad. de Bède, fol. 66.

Il ne cherche pas profit dans les choses divines, ni aucun argent, ni vaine gloire.

Extorsion de pecunias. Statuts de Provence. BOMY, p. 9. 

Extorsion d' argents. 

ANC. FR. Si le trésor de Romme estoit desgarni de pécune, chacun bailloit librement le sien. Œuvres d'Alain Chartier, p. 426.

Si grant pécune en or, argent et joyaux. 

Monstrelet, t. 1, fol. 303.

ANC. CAT. ESP. PORT. IT. Pecunia. (chap. Pecunia, pecunies : perres, dinés, ya que les ovelles teníen un gran valor.)

2. Peculi, s. m., lat. peculium, pécule.

Lo peculis, so es aquel avers del filh que es partitz del aver del paire.

Del peculi del serv, si el avia peculi.

Trad. du Code de Justinien, fol. 26 et 27.

Le pécule, c'est cet avoir du fils qui est séparé de l'avoir du père.

Du pécule de l'esclave, s'il avait pécule.

CAT. Peculi. ESP. PORT. IT. (chap.) Peculio.

3. Pecuniari, Peccuniari, adj., lat. pecuniarius, pécuniaire.

Certas obs es que sia causa pecuniaria, so es causa en rancura d' onor o d' aver. Trad. du Code de Justinien, fol. 5.

Certes il est besoin que (ce) soit cause pécuniaire, c'est-à-dire cause en récrimination de domaine ou d'avoir.

Per causa civil o peccuniaria..., cas civil o pecuniari. Cout. de Condom.

Pour cause civile ou pécuniaire..., cas civil ou pécuniaire.

CAT. Pecuniari. ESP. PORT. IT. Pecuniario.

(chap. Pecuniari, pecuniaris, pecuniaria, pecuniaries.)

4. Pecunios, adj., lat. pecuniosus, pécunieux, fortuné.

Tan rix ni tan pecunios. Leys d'amors, fol. 38.

Si riche et si pécunieux.

ANC. CAT. Pecunios. PORT. IT. Pecunioso. 

(chap. Pecuniós, pecuniosos, pecuniosa, pecunioses; afortunat, afortunats, afortunada, afortunades; ric, rics, rica, riques.)

5. Peccunial, adj., pécuniaire.

Totz los crims corporals o peccunials punidors.

La pecunial pena en autra pena mudar. Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

Tous les crimes corporels ou pécuniaires punissables.

Changer la peine pécuniaire en autre peine.

ANC. ESP. Pecunial. IT. Pecuniale. (chap. Pecunial : pecuniari.)

6. Peccunialmen, adv., pécuniairement.

Lo colpable peccunialmen condempnatz.

(chap. Lo culpable pecunialmen condenat : a pagá una multa.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 51.

Le coupable pécuniairement condamné.

IT. Pecunialmente. (chap. pecunialmen.)


Pedagoc, s. m., lat. paedagogus, pédagogue, précepteur. 

Alqu mot... ressemblan lo lati... coma... fixios, pedagocs.

Leys d'amors, fol. 68. 

Aucuns mots... ressemblent au latin... comme... fiction, pédagogue.

Tenen se per pedagoc o per maestre de Colrradi, nebot del avan dich Frederic. Cat. dels apost. de Roma, fol. 191. 

Se tenant pour pédagogue ou pour maître de Conradin, neveu de l'avant-dit Frédéric.

CAT. Pedagog. ESP. PORT. IT. Pedagogo. 

(chap. Pedagogo, pedagogos, pedagoga, pedagogues.)


Pegner, Penher, Peinher, Pencher, v., lat. pingere, peindre, enluminer.

Per que penho li penhedor 

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent août en manière de batteur.

Peinh sos peilhs cum s' er' auras.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Peint ses cheveux comme s'il était blond. 

La colors no i es meza 

Pegnen, ans sobra freschesa 

De roza de mai.

Un troubadour anonyme: Pres soi ses.

La couleur n'y est pas mise en peignant, mais elle surpasse fraîcheur de rose de mai.

Car sol se sap peingner et affaichar.

Sordel: Lo reprouviers (reproviers).

Car elle sait seulement se peindre et farder.

De las domnas que s van penhen.

Le moine de Montaudon: Autra vetz.

Des dames qui vont se peignant. 

Fig. Lo dous temps que colora e penh. 

A. Daniel: Ab plazer. 

Le doux temps qui colore et peint. 

Substantiv. Si per penher ni per forbir 

Podion pus joves tornar. 

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Si par le peindre et par l'orner elles pouvaient plus jeunes redevenir. Prov. Qui ben penh, ben ven.

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

Qui peint bien, vend bien. 

Part. pas. Ar intret en las cambras qu'eran penchas am flors.

V. de S. Honorat. 

Immédiatement il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs.

Quan s' an pencha lur cara.

Gavaudan le Vieux: Ieu no sui. 

Quand elles ont peint leur face. 

CAT. ESP. PORT. Pintar. IT. Pingere. 

(chap. Pintá, pintás: yo me pinto, pintes, pinte, pintem o pintam, pintéu o pintáu, pinten; pintat, pintats, pintada, pintades.)

2. Pinturar, Picturar, v., peindre, colorier, orner. 

Part. pas. Fier Richart sus l' escut qu' es totz d' aur pinturatz.

Roman de Fierabras, v. 3568.

Richard frappe sur l'écu qui est tout peint d'or. 

De diversas colors picturada. Eluc. de las propr., fol. 135. 

Peinte de diverses couleurs.

ANC. FR. Dusc'à la chambre que d'or peinturé.

Roman d'Aubri. Bekker, p. 159.

(chap. Pintá.)

3. Peintura, Pinctura, Pictura, Penchura, s. f., lat. pictura, peinture, fard, simulacre, apparence, portrait.

Aissi com mais prez hom laida peintura,

Quant es de luenh que quant es pres vengutz.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Ainsi comme l'homme prise davantage laide peinture, quand il est de loin que quand il est venu auprès. 

Si el i fet peinturas. Trad. du Code de Justinien, fol. 17. 

S'il y fit des peintures. 

Pels Egiptias fo... trobada pictura.

Ja que alcunas pincturas sio de tot messongieras.

Eluc. de las propr., fol. 267. 

Par les Égyptiens fut... trouvée peinture. 

Bien qu'aucunes peintures soient du tout mensongères. 

Totas las emages e las penchuras dels sanhs.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 92. 

Toutes les images et les peintures des saints. 

Prov. Tal bad' en la penchura,

Qu' autre n' espera la mana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Tel bâille à la peinture, qu'un autre en attend le résultat. 

CAT. ESP. (pintura) PORT. Peintura. IT. Pintura, pittura.

(chap. Pintura, pintures.)

Lo niu

4. Peingneson, s. f., peinture, fardement, action de s'appliquer du rouge.

Que n' aian XX (anz) de peingneson. 

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Qu'elles en aient vingt (ans) de fardement.

5. Peing, Penh, s. m., lat. pigmentum, peinture, fardement, fard.

Ad aisso non puesc penh 

Ni dauramen trobar.

G. Riquier: Segon qu' ieu. 

A ceci je ne puis trouver peinture ni dorure. 

Nos tollez lo peing a tort.

Le moine de Montaudon: Quant tuit. 

Vous nous ôtez le fard à tort.

6. Pintor, Pictor, s. m., lat. pictor, peintre.

Bernard Martin lo pintor.

B. Martin: Companho.

Bernard Martin le peintre.

Pictors so ditz qui fan ymaginas et figuras. Eluc. de las propr., fol. 267.

Sont dits peintres ceux qui font images et figures.

CAT. ESP. PORT. Pintor. IT. Pintore, pittore.

(chap. Pintó, pintós, pintora, pintores.)

7. Penheire, Pinheyre, Pencheyre, Penhedor, Penhidor, Pinhedor, s. m.,

peintre, enlumineur.

Dizen de bon pinheyre o escriva, que ha bona ma.

Utils so a escrivans et pinhedors.

Eluc. de las propr., fol. 48 et 239. 

Disent de bon enlumineur ou écrivain, qu'il a bonne main.

Sont utiles aux écrivains et enlumineurs.

Si com li penhidor 

Coloro so que fan.

Amanieu des Escas: El temps.

Ainsi comme les peintres colorent ce qu'ils font. 

Per que penho li penhedor

Aost a ley de batedor.

Brev. d'amor, fol. 47.

C'est pourquoi les peintres peignent Août en manière de batteur.

ANC. FR. Miex ressemble Bertain que ne peindroit peignière.

Roman de Berte, p. 21.

8. Pinzel, s. m., pinceau.

Color fresca ab cabeil saur, 

Et anc non obret de pinzel.

P. Vidal: Pois ubert. 

Couleur fraîche avec cheveu blond, et oncques elle ne se servit de pinceau. 

CAT. Pinsell (pinzell). ESP. PORT. Pincel. IT. Pennello. 

(chap. Pinsell, pinsells; pinsellet, pinsellets.)

9. Pencha, s. f., peinture, encre.

Que li porte ...

Tantost pencha e pargami. V. de S. Alexis. 

Qu'il lui porte... aussitôt encre et parchemin.

(chap. Tinta, tintes.)

10. Picturatiu, adj., picturatif, propre à peindre, à orner.

Fig. De la terra renovelatiu et picturatiu.

Eluc. de las propr., fol. 134. 

De la terre renouvellatif et picturatif.

11. Depenher, Despenher, v., lat. depingere, dépeindre, peindre, dessiner.

Cet que depeis la bestia non es faillitz. 

Marcabrus: Soudadier per. 

Celui qui dépeignit la bête ne s'est pas trompé.

Loc. fig. Be s deu gardar qui a drutz se depeis, 

Per cals obras deu domna esser conquista. 

V. de Bertrand de Born.

Bien se doit regarder qui en amant se dessine, par quelles œuvres dame doit être conquise. 

Part. pas. Entr' ellas doas depenh sun l' eschalo. Poëme sur Boèce.

Entre elles deux sont peints les échelons. 

Aquest albre lo qual vezetz aissi depenh. Brev. d'amor, fol. 4. 

Cet arbre lequel vous voyez ici peint.

Fig. Anc no vi cors miels talatz ni despeinhs

Ad obs d'amar.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Oncques je ne vis corps mieux taillé ni dessiné au besoin d'aimer. 

IT. Dipingere.


Peich, Peit, Piech, Piet, Pieit, Pit, s. m., lat. pectus, poitrine, estomac. Voyez Denina, t. II, p. 300.

Blanc peich, ab dura mamella.

P. Vidal: Be m pac. 

Blanche poitrine, avec dure mamelle.

Está plorán. No té mamelles.

Lo peitz e 'l ventre e 'ls braguiers.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

La poitrine et le ventre et les brayers.

Per costatz e per piechz manta lansa. 

Bertrand de Born: Miez sirventes. 

Par côtés et par poitrines mainte lance. 

Vos ferian pel pieitz e pel mento.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Vous frappaient par la poitrine et par le menton.

Pitz, tetinas e trezas e mentos.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Poitrines, tétons et tresses et mentons.

ANC. FR. La vache avec gros pect que son veau tendre tire. 

P. Hegemon, p. 7.

Son cief encline sor son pis. Roman del conte de Poitiers, v. 260.

CAT. Pit. ESP. Pecho. PORT. Peito. IT. Petto, peito.

(chap. Pit, pits; pitral, pitrals; pitralera, pitraleres; mamella, mamelles.)

Lexique roman; Dur – Perdurablamen

2. Pege, s. m., poitrine, estomac.

Tal colp li det sotz pege, 

C' a pauc no 'l parec fetge. 

Guillaume de Berguedan: Chanson ai.

Tel coup lui donna sous poitrine, que peu s'en fallut que ne lui parût le foie.

3. Peitrina, Pectrina, s. f., poitrine.

Mento e gola e peitrina

Blanca com neus e flors d' espina.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Menton et gorge et poitrine blanche comme neige et fleur d'épine.

Una cros roia sobre la pectrina. Carya Magalon., p. 51.

(chap. Una creu roija sobre 'l pit.)

Une croix rouge sur la poitrine.

ANC. FR. Percent lur cors e lur pétrines. Marie de France, t. II, p. 450.

4. Peitral, s. m., lat. pectoralis, poitrail.

Denan al peitral 

Bels sonalhs tragitatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Devant au poitrail belles sonnettes entremêlées. 

Trombas, tabors, sonaills, genz e peitrals.

Aicart del Fossat: Entre dos reys.

Trompettes, tambours, sonnettes, engins et poitrails.

CAT. Pitral. ESP. Petral (pecho). PORT. Peitoral. IT. Pettorale. 

(chap. Pitral, pitrals; adj. pectoral, pectorals : del pit.)

5. Espectar, v., lat. expectorare, expectorer.

Ieu gieti foras et espec 

De mon cor.

Gavaudan le Vieux: Dezamparatz. 

Je jette hors et expectore de mon coeur. 

CAT. ESP. PORT. Expectorar. (chap. Expectorá: expectoro, expectores, expectore, expectorem o expectoram, expectoréu o expectoráu, expectoren; expectorat, expectorats, expectorada, expectorades.)


Peilla, Pelha, s. f., lat. spolia, peille, guenille, linge, haillon.

Pot anar d'una peilla nutz.

Marcabrus: Al prim.

Il peut aller dépouillé d'une guenille.

Aus, tu que as draps e pelhas,

E vezes de freg vermelhas

Las gens.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Entends, toi qui a vêtements et linges, et vois de froid les gens vermeilles.

Fig. Par qu' es peilla

Lo segnor d' Ancavel.

Marcabrus: Lo vers comensa.

Il paraît qu'est peille le seigneur d' Ancavel.

(chap. Pellissa, pell de animal pera vestís, pellisses.)

2. Sarpelheira, s. f., serpillière, grosse toile.

Ni que ja 'nport mas una sarpelheira.

Pierre de la Mula: Ja de razon. 

Ni que jamais il emporte excepté une serpillière.

ANC. CAT. Sarpallera. CAT. MOD. Xarpallera. ESP. Arpillera. 

(chap. Sarpillera, sarpilleres : teixit basto de estopa, per ejemple per a fé sacs.)

3. Espeillar, v., dépouiller, déshabiller, renoncer.

Fig. Ben es fols qui no s' espeilla

El segle que d' engan tuoilla.

Marcabrus: Bel m' es can.

Est bien fou qui ne renonce au siècle qui souille de tromperie.

4. Expoliatio, s. f., lat. spoliatio, spoliation, délivrance.

Per far l' expoliatio,

Dissendet Jhesus, quan mortz fo.

Brev. d'amor, fol. 174. 

Pour faire la délivrance, Jésus descendit, quand il fut mort. 

ESP. (Expoliation) Expoliación. IT. Spogliagione. 

(chap. Expoliassió, espoliassió, expolio, expoliassions, espoliassions, expolios.)

5. Espoliar, v., lat. spoliare, dépouiller, spolier.

Espoliero la glyeia de San Peyre. Cat. dels apost. de Roma, fol. 115.

Spolièrent l'église de Saint-Pierre. 

Part. pas. fig. Los bes e 'ls mals, ses totz retenemens,

Tro el nasquet e fon martiriatz, 

Don l' aunitz locx remas espoliatz.

A. Brancaleon: Pessius pessans.

Les biens et les maux, sans aucunes restrictions, jusqu'à ce qu'il naquit et fut martyrisé, de quoi le lieu honni demeure dépouillé.

CAT. Espoliar. ESP. Expoliar. PORT. Espoliar. IT. Spogliare.

(chap. Espoliá, expoliá: expolio, expolies, expolie, expoliem o expoliam, expoliéu o expoliáu, expolien; expoliat, expoliats, expoliada, expoliades; despullá : “despojá”.) 

8. Despuelha, s. f., dépouille, vêtement, livrée.

Joys ab amar cabaleya,

E s veston d' una despuelha.

G. Rudel: Lanquan lo temps.

Joie gouverne avec aimer, et ils se vêtissent de même livrée.

IT. Spoglia. (chap. Despulla, despulles : pell de serp.)

7. Despoillament, Despulhament, s. m., dépouillement.

Despoillament de borsa. Doctrine des Vaudois.

Dépouillement de bourse.

E 'l despulhament del cors de la carn.

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Colossiens.

Et le dépouillement du corps de la chair.

(chap. Despullamén, despullamens : “despojamén, despojamens”.) 

8. Despuelh, s. m., dépouillement.

Loc. El cap en son remas mains en despuelh.

P. Vidal: Quor qu'om.

Au chef en sont demeurés maints en dépouillement.

ESP. PORT. Despojo. (chap. Despulla, despulles : “despojo, despojos”.)

9. Despolhador, s. m., spoliateur, voleur.

Despolhadors noytals de ostals et de camps.

Priv. concedé par les Rois d'Angleterre, p. 17. 

Spoliateurs nocturnes d'hôtels et de champs. 

ESP. PORT. Despojador. IT. Spogliatore. 

(chap. Expoliadó, despulladó, “despojadó”, expoliadós, despulladós, expoliadora, despulladora, expoliadores, despulladores.)

10. Despuelhar, Despolhar, Despoillar, Despulhar, Despullar, Despuyllar, v., dépouiller, déshabiller.

Que lo malvays hom despuylles,

E 'l tolgues l' habit de mongia.

V. de S. Honorat. 

Que le mauvais homme il dépouillât, et lui ôtât l'habit de monachisme.

Cobezeza de gazanhar e de despolhar son companho. V. et Vert., fol. 17.

Convoitise de gagner et de dépouiller son compagnon.

Huey vos ai vist laiamen despolhar. Passio de Maria.

Aujourd'hui je vous ai vu laidement dépouiller.

Loc. Genser no s vest ni s despoilla.

A. Daniel: Ans qu' els. 

Plus belle ne se vêtit ni se déshabille.

Ans qu' els cim reston de brancas 

Sec, ni s despuelhon de fuelhas.

A. Daniel: Ans qu' els.

Avant que les cimes des branches restent sèches, et se dépouillent de feuilles.

Substantiv. Entr' el despulhar e 'l vestir.

P. Vidal: Baros Jhesus. 

Entre le dépouiller et le vêtir.

Part. pas. Despolhada de totz bes. V. et Vert., fol. 82.

Dépouillée de tous biens.

CAT. Despullar. ESP. (desnudar) PORT. Despojar. IT. Spogliare.

(chap. Despullá, despullás; “despojá, despojás”: yo me despullo, despulles, despulle, despullem o despullam, despulléu o despulláu, despullen; despullat, despullats, despullada, despullades.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.


Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.