Mostrando las entradas para la consulta obrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta obrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Peticio, Petition - Philantropos

  

Peticio, Petition, s. f., lat. petitionem, pétition, prière.

Fan falsas peticios e quero fals jutges.

La peticio que ell nos essenha.

V. et Vert., fol. 15 et 37.

Ils font de fausses demandes et cherchent de faux juges.

La prière qu'il nous enseigne.

Per demanda o petition de somma d'argen. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 473. 

Par demande ou pétition de somme d'argent.

CAT. Petició. ESP. Petition (petición). PORT. Petição. IT. Petizione. 

(chap. Petissió, petissions; demanda, demandes; v. demaná.)

2. Appetit, Apetit, s. m., appétit, envie, désir.

Per l' apetit d' un home. Chronique des Albigeois, col. 60.

Pour l' appétit d'un homme.

Vencer los appetitz del cors. Arbre de Batalhas, fol. 261.

Vaincre les appétits du corps. 

CAT. Apetit. ESP. Apetito. PORT. Apetite. IT. Appetito.

(chap. Apetit, apetits; gana, ganes; dessich, dessichos.)

3. Appetiment, s. m., appétit, désir.

Perdo appetiment de manjar.

Engendra appetiment dezordenat.

Eluc. de las propr., fol. 30.

Perdent désir de manger.

Engendre appétit désordonné.

(chap. Apetimén, apetimens : apetit, apetits.)

4. Appetitiu, adj., appétitif, qui produit l'appétit, le désir.

La virtut appetitiva que es ministrativa de talent et de desirer de aliment.

Eluc. de las propr., fol. 14.

La faculté appétitive qui est productive d'envie et de désir d'aliments.

CAT. Apetitiu. ESP. Apetitivo. IT. Appetitivo. (chap. Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá.)

Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá


5. Appetar, v., lat. appetere, convoiter, désirer, ambitionner.

Lo qual conte de Montfort l' appetet (la terra) e prenguet.

Chronique des Albigeois, col. 19. 

Lequel comte de Montfort l'ambitionna (la terre) et la prit.

CAT. Apetir. ESP. PORT. Apetecer. IT. Appetere. 

(chap. Apetí: apetixco o apetixgo, apetixes, apetix, apetim, apetiu, apetixen; apetit, apetits, apetida, apetides.)

6. Repetitio, s. f., lat. repetitio, répétition.

Repetitio d'una meteyssa dictio en la fi de verset. Leys d'amors, fol. 123.

Répétition d'un même mot en la fin de verset.

- Figure de grammaire.

Fay se repetitio per aquela meteyssha maniera. Leys d'amors, fol. 123. Se fait répétition de cette même manière. 

CAT. Repetició. ESP. Repetición. PORT. Repetição. IT. Repetizione, ripetizione. (chap. Repetissió, repetissions; v. repetí.)

7. Repeteire, s. m., lat. repetitorem, répétiteur.

De Clemen... repeteires... en essenhar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 22. De Clément... répétiteur... pour enseigner. 

CAT. ESP. PORT. Repetidor. IT. Ripetitore, ripititore. 

(chap. Repetidó, repetidós, repetidora, repetidores : que repetix, be un curs a escola, be les ondes de radio, tv, internet, etc...)

8. Repetir, v., lat. repetere, répéter.

Deu hom repetir et entendre las paraulas del comensamen.

Leys d'amors, fol. 112.

On doit répéter et entendre les paroles du commencement. 

Subst. Car el repetir no m' agrada. Brev. d'amor, fol. 6. 

(chap. Ya que lo repetí no m' agrade.)  

Car le répéter ne m'agrée pas.

Part. pas. Li duy bordo de la premiera cobla son repetit en la segonda. Aquesta dictio tan soen repetida.

Leys d'amors, fol. 34 et 114. 

Les deux vers du premier couplet sont répétés dans le second.

Ce terme si souvent répété.

CAT. ESP. PORT. Repetir. IT. Ripetere. 

(chap. Repetí: repetixco o repetixgo, repetixes, repetix, repetim, repetiu, repetixen; repetit, repetits, repetida, repetides.)

9. Competent, adj., lat. competentem, compétent.

Son judges competentz. Fors de Béarn, p. 1074.

Sont juges compétents.

- Convenable, suffisant.

Distancia competent.

Purgar... ab competent medecina.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 92.

Distance convenable. 

Purger... avec médecine convenable.

CAT. Competent. ESP. PORT. IT. Competente.

(chap. Competén, competens, competenta, competentes.)

10. Competentment, adv., convenablement, suffisamment.

Sian refresquit competentment de viandas.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement de vivres. 

CAT. Competentment. ESP. PORT. IT. Competentemente. 

(chap. Competenmen.)

11. Competir, v., lat. competere, compéter.

Pogues o degues competir, o appartener.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Pût ou dût compéter, ou appartenir.

A las autras cors competiria drech de ho far.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 495. 

Aux autres cours compéterait droit de le faire.

CAT. Competir. ESP. Competer. PORT. Competir. IT. Competere.

(chap. competre, incumbí, correspondre : aixó te compet a tú, ella té la competensia en este tema, ella es competén o competenta; no confundí o confondre en competí, de competissió, competissions: competixco o competixgo, competixes, competix, competim, competiu, competixen; competit, competits, competida, competides.)


Petit, adj., petit, faible.

E 'l reys Felips cassa lai, ab falcos,

Sos passeratz e 'ls petitz auzelhos.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi.

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses passereaux et les petits oisillons.

Petita boca, belhas dens.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Petite bouche, belles dents.

Fig. El cors a gran e lonc e 'l cor petit e fals. 

Sordel: Sel que. 

Le corps il a grand et long et le coeur petit et faux.

Tals es apellatz petitz 

Qu' es, quan s' eschai, pros et arditz.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel est appelé faible qui est, quand il faut, preux et hardi.

Tant son li mal gran e petit li be.

Cadenet: Ben volgra.

Tant sont les maux grands et petits les biens.

- Adv. Peu.

Sabetz petit, car pauc avetz apres. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo. 

Vous savez peu, car peu vous avez appris. 

Es petit amatz 

Hom paubres e coytatz.

P. Cardinal: Selh jorn que. 

Est peu aimé homme pauvre et pressé. 

Conoyss e sent et enten que petit val e petit pot.

(chap. Coneix y sén (o sentix) y entén que poc val y poc pot.)

V. et Vert., fol. 50.

Il connaît et sent et entend que peu il vaut et peu il peut.

ANC. FR. Le chevalier se desmenta,

Petit dormi, matin leva.

Roman de Rou, v. 7116.

Adv. comp. Diguas me, tu heretje, parl' ab me un petit.

(chap. Disme, tú hereje, parla en mí un poc, poquet.)

Izarn: Diguas me tu.

Dis-moi, toi hérétique, parle avec moi un peu. 

Esgardet vas terra un petit. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Regarda vers terre un peu. 

ANC. FR. Poiz le pria asez ke un petit menjast, 

Preist la cherité, un petit dinast.

Roman de Rou, v. 2491.

La resplandors del solelh la comensa a ferir petit cada petit.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

La clarté du soleil la commence à frapper petit à petit.

De petit en petit venc en gran estat. Arbre de Batalhas, fol. 26. 

De petit en petit (petit à petit) il vint en grande position.

En petit d' ora ven grans bes.

(chap. En poc tems ve gran be.)

Arnaud de Cotignac: Lo joi comens. 

En peu de temps vient grand bien.

ANC. IT. Di quel che costa a lei men che festuga

Petita.

Ancor non sien pitettè.

Barberini, Docum. d'amore, p. 253. 

CAT. Petit. (chap. Menut; poc.)

2. Petitet, adj. dim., petit, tout petit, enfant.

Auzeletz que son petitetz, 

C' om pren per mei lo cap ab bretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Oiselets qui sont tout petits, qu'on prend par le milieu de la tête avec piéges. 

Subst. Aportavan li un petitet qu' el toques.

(chap. Li portaben un chiquet (pera) que lo tocare.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Ils lui apportaient un enfant (pour) qu'il le touchât.

- Adv. légèrement, petitement.

Mot petitet vol durmir. Brev. d'amor, fol. 52. 

Moult légèrement veut dormir. 

ANC. FR. De la dame vos voldrai dire 

Un petitet de sa beauté.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 408.

Un petitet se tret ariere. Roman du Renart, t. II, p. 102.

CAT. Petitet. (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes; poquet, poquets, poqueta, poquetes.)

3. Petitament, adv., petitement.

No trompet pas petitament. Arbre de Batalhas, fol. 7.

Il ne trompa pas petitement.


Petra, s. f., lat. petra (N. E. petrus y variantes), pierre.

Jaspis es una petra qui a XVII semblansas.

P. des Bonifaces, Not. des Mss., t. V, p. 705.

Le jaspe est une pierre qui a dix-sept apparences.

CAT. Pedra. ESP. Piedra. PORT. Pedra. IT. Pietra. 

(chap. Pedra, pedres; pedreta, pedretes. Sinonims: códul, coduls, códol, codols; barrócul, barroculs; canto, cantos, etc.)

2. Peira, Peyra, s. f., lat. petra, pierre.

Que 'l gota d' aigua que chai,

Fer en un loc tan soven

Que trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz era.

Vu que la goutte d'eau qui tombe, frappe en un endroit si souvent qu'elle troue la pierre dure. 

Si las peiras eran pa

E que las aiguas fosson vi.

(chap. Si les pedres foren pa y les aigües foren vi (siríe tanta la gloria que 'n parlaríe la historia. Si només calguere obrí les barres y caigueren butifarres.))

P. Cardinal: Tan son valen.

Si les pierres étaient pain et que les eaux fussent vin.

Loc. No y remanria peyra sobre peyra.

(chap. No hi quedaríe pedra sobre pedra.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 6. 

N'y demeurerait pierre sur pierre. 

Pausarai en Sion la soberana peira cantonal. Doctrine des Vaudois. 

Je poserai en Sion la souveraine pierre angulaire.

(chap. Yo posaré (ficaré) a Sion la soberana pedra angular, cantonera : del cantó, ángul.)

Clercia no valc anc tan

Qu' els solo anar prezican, 

Aras van peiras lansan 

A l' autra gen.

P. Cardinal: Un decret.

Le clergé ne valut oncques tant qu'ils ont coutume d'aller prêchant, maintenant ils vont lançant pierres à l'autre gent.

Proverb. Qui met peira contra son vizi si nafrara en lei.

(chap. Qui fique pedra contra son veí se nafrará (o ñafrará, ferirá, fará mal) en ella.)

Trad. de Bède, fol. 64.

Qui met pierre contre son voisin, se blessera en elle.

- Pierreries.

Es pus pretios, pus cars e pus valens

Que peiras pretiosas ni fis aur ni argens.

Pierre de Corbiac: El nom de. (N. E. Pierre también viene de petra, Petrus, PetrvsPetronila, Peironela, Peire, Peyre, Pere, Pedro, Peter, Piotr, etc. Toponimia: Peirapertusa, Peyrapertusa, Petrapertusa : petra + pertus; Peralada : Petralata, etc.)

Est plus précieux, plus rare et plus valant que pierres précieuses ni or fin ni argent.

Era cubert de peyras preciosas. Philomena.

Était couvert de pierres précieuses.

- En parlant de l'aimant.

Aissi col fer la peira d' ariman, 

Tira ves si fin' amors solamen.

Bernard Tortis: Per ensenhar. 

Ainsi comme la pierre d'aimant le fer, elle attire vers soi pur amour seulement.

Par allusion au serment que faisaient les combattants, dans les jugements de Dieu, de ne porter sur eux aucune amulette.

No sai si us portatz peir' o breu,

Qu' en aissi m faitz fondre cum nieu. 

Guillaume de Berguedan: Lai on hom. 

Je ne sais si vous portez pierre ou bref, vu que par ainsi vous me faites fondre comme neige.

ANC. CAT. Peyra. (chap. Pedra.)

- Sorte de poids et de mesure.

Durant le moyen âge, le mot pierre servait à désigner un poids, qui variait de huit jusqu'à quinze livres; c'était aussi une mesure.

Voyez Du Cange, Gloss,, t. V, col. 430-1.

La mesure du froment s'appelait petrata, ibid., 433; et Perea, Carpentier, t. III, col. 242.

Las dichas cinquanta peiras de blat de las proprias lauransas de la abaia.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Lesdites cinquante pierres de blé des propres champs de l'abbaye.

ANC. FR. S'il poise 36 pierres au prix de 9 livres la pierre.

Tit. des Péages de Paris. Du Cange, t. V, col. 431.

3. Peyreta, s. f. dim., petite pierre.

Am V peyretas. Leys d'amors, fol. 140. 

(chap. En 5 pedretes.)

Avec cinq petites pierres.

Peyretas ades lansan. V. de S. Alexis.

Lançant incessamment de petites pierres. 

CAT. Pedreta. (chap. Pedreta, pedretes.)

4. Peiros, Peyros, adj., lat. petrosus, pierreux, de pierre.

Tolrai vos lo cor peiros, 

E cor de carn vos donarai.

Brev. d'amor, fol. 82.

Je vous ôterai le coeur de pierre, et coeur de chair vous donnerai.

Peyressilh... naysh soven en locs peyrozes.

Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil... naît souvent en lieux pierreux.

(N. E. Petra, peira, peyra: Peyressilh; perejil, como mi primo Pedro Gil Guimerá; chap. julivert; FR. Persil, jolverd; Deutsch: Petersilie. 

EN. Parsley.)

CAT. Pedrigos. ESP. (pedregoso) PORT. Pedrogoso. IT. Pietroso, petroso.

(chap. Pedregós, pedregosos, pedregosa, pedregoses.)

5. Peyrient, adj., de pierre.

En doas taulas peyrientes la trames a Moises. Nobla Leyczon.

(chap. En dos taules de pedra la va transmetre o transmití a Moisés; la ley, los deu manamens.)

Sur deux tables de pierre il la transmit à Moïse.

6. Peyralier, s. m., maçon.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell. V. et Vert., fol. 59. Fait tout à la règle comme maçon le mur tout égal de niveau.

ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. (chap. Pedré, pedrés, pedrera, pedreres; picapedrépicapedrés, picapedrera, picapedreres; marmolista o marmoliste, marmolistes; lapidari, lapidaris, lapidaria, lapidaries, del latín lapides, tamé pedra, lápida, lápides. Pedrera, de pedra, com cantera de canto, es lo puesto d' aon se trau la pedra. Tosquera, a Beseit, de aon se traíe la tosca, pedra porosa, travertino. Lo toscá, que ara es un hotel y restaurán a la vora del toll de Rabosa.)

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 4

7. Peirier, s. m., pierrier, machine à lancer des pierres.

Can trazo 'l peirier, 

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent, et le mur s'écroule.

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel,

Pogratz aver.

(chap. Lo reino o regne de Tesalónica, sense pedré (catapulta) y sense manganell, podríes tindre (conquistá, conseguí.))

E. Cairels: Pus chai.

Le royaume de Thessalonique, sans pierrier et sans mangoneau, vous pourriez avoir. 

CAT. Pedrer. ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. IT. Petriere. 

(chap. Pedré, manganell, catapulta.)

8. Peireira, s. f., pierrier.

Adoncs veirem aur et argen despendre, 

Peireiras far, destrapar et destendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser, pierriers faire, lever tentes et détendre.

ANC. FR. Enging, perriere, ne befroi.

Desoz la tor sont les perrieres

Qui lanceront pierres plenieres. 

Roman du Renart, t. I, p. 289; et t. II, p. 327. 

9. Peiriera, Peirrera, s. f., carrière. 

Bartas, aiguas e peirieras. Tit. de 1278. Arch. du Roy., J. 308. 

Bois, eaux et carrières.

Peira de las peirreras.

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 138. 

Pierre des carrières.

CAT. ESP. Pedrera. PORT. Pedreira. IT. Petriera. 

(chap. Pedrera, pedreres; cantera, canteres; tosquera, tosqueres.)

10. Peyrin, adj., de pierre.

Lucafer s'en montet en la sala peyrina. 

D'una sala peyrina que fo haut compassada.

Roman de Fierabras, v. 2660 et 4212. 

Lucafer monta en la salle de pierre. 

D'une salle de pierre qui fut haut disposée.

ANC. FR. 

En la maison Symon, en la chambre perrine. Roman de Berte, p. 78.

11. Peiro, Perro, Peiron, Peyron, s. m., perron, petits escaliers en pierres ou en marbre, placés aux portes des villes, des châteaux et sur les routes, de distance en distance, pour que les voyageurs pussent monter plus commodément à cheval.

Bel companhos, las! foras, al peiros, 

Me precavatz qu'ieu no fos dormilhos. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, hélas! dehors, au perron, vous me priiez que je ne fusse pas dormeur. 

Peyrons obratz e bels tauliers. V. de S. Honorat. 

Perrons ouvragés et beaux tabliers.

Clavelat en la cros e batutz al peiron. V. de Ste. Magdelaine.

Cloué sur la croix et battu au perron.

A Toloza, part Montagut, 

Plantara 'l coms son guonfaino 

Al prat comtal, josta 'l peiro.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

A Toulouse, par delà Montagut, le comte plantera son gonfanon, dans le pré comtal, contre le perron.

ANC. FR. Au perron de la sale la royne descent. Roman de Berte, p. 16. Garda li dus de delez un perron. Roman d'Agolant, v. 472.

- Sorte de balcon.

Lai al perro on ella vai sezer.

G. Faidit: De lieis. 

Là sur le perron où elle va s'asseoir.

(N. E. Consultar: peirón o humilladero.)

12. Peyrenat, adj., sauvage, qui vit au milieu des rochers.

De cabra peyrenada. Eluc. de las propr., fol. 89. 

De chèvre sauvage.

(chap. Cabra salvache o salvache, que acampe per les roques o roquissals, capra hispanicapirenaicadels Alpes, íbex, íbice alpino, etc.)

Las cabras montesas de Beceite ya caminan a dos patas

13. Peyressilh, Peressilh, s. m., lat. petroselinum, persil.

Peyressilh pren tal nom, quar naysh soven en locs peyrozes... val en vianda et en medicina. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil prend tel nom, parce qu'il naît souvent en lieux pierreux... 

il vaut en nourriture et en médecine.

Pren fenolh, peressilh, api. Collect. de recettes de méd. 

Prends fenouil, persil, ache.

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)



14. Pelitre, s. m., lat. petroselinum, ache, persil sauvage.

Pelitre... en yvern si cuelh. Eluc. de las propr., fol. 220.

Ache... se cueille en hiver.

CAT. ESP. PORT. Pelitre.

15. Apeyregar, Apeyreguar, v., lapider.

Apeyregar e aucire.

Giteron la fora de la ciutat, e apeyregueron la. 

Hist. de la Bible en prov., fol. 78 et 41.

Lapider et tuer.

La chassèrent hors de la cité, et la lapidèrent.

(chap. Lapidá, codolejá, pedregá. Yo lapido, lapides, lapide, lapidem o lapidam, lapidéu o lapidáu, lapiden; lapidat, lapidats, lapidada, lapidades.) 

16. Empeirezir, v., pétrifier, durcir.

Part. pas. Pero si la gorga es tan durzida

Que sia cais empeirezida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pourtant si la gorge est si durcie qu'elle soit quasi pétrifiée.

Cant es empeirezida. Brev. d'amor, fol. 229. 

Quand elle est pétrifiée.

ANC. FR. Le peitrissant avec la terre

Que les rayons du beau soleil 

Echauffez soudain empierrerent.

Rémi Belleau, t. 1, fol. 53. 

Nostre coeur est endurcy, empierré.

Camus de Belley, Diversités; t. II, fol. 330.

IT. Impietrire. (chap. petrificá, petrificás : fé, fés de pedra, endurí, endurís : fé du, ficás du.)


Peze, s. m., lat. pisum, pois.

Per quatre livras de pezes. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour quatre livres de pois.

CAT. Pesol. IT. Pisello. (chap. Pésolpesols. ESP. Guisante.)


Pezolh, Pezoill, Peoill, s. m., lat. pediculus, pou.

Cum pezolhs, negras e 'scorpios. Brev. d'amor, fol. 53.

Comme poux, puces et scorpions.

Pezoills et arnas l' en naisson. 

Cant auzels a peoills.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Poux et mites lui en naissent. 

Quand oiseau a poux.

ESP. Piojo. PORT. Piolho. IT. Pidocchio. (chap. Poll, polls. Tamé se li diu poll, polls al pollastrepollastres.)

2. Peoillet, s. m. dim., petit pou.

Car peoilletz noiris e fa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car de petits poux il nourrit et engendre.

ESP. Piojillo. IT. Pidocchino. (chap. Pollet, pollets. Tamé se li diu al pollastret, pollastrets.)

3. Pezolhos, Peoillos, adj., pouilleux.

Si vostr' auzel es peoillos.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau est pouilleux.

La pel... trop escatoza et pezolhosa. Eluc. de las propr., fol. 99-100.

La peau... trop écailleuse et pouilleuse.

ESP. Piojoso. PORT. Piolhoso. IT. Pidocchioso.

(chap. Pollós, pollosos; pollut, polluts.)

4. Peoillia, s. f., maladie de poux.

Aissi perdra la peoillia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ainsi il perdra la maladie de poux.

ESP. (piogeria) Piojería (miseria, escasez, menudencia, poquedad). 

PORT. Piolharia.

5. Espulgar, v., bas lat. expulicari, épouiller, ôter les poux.

Ab nostres cofraires que soy appariatz,

Que m' espulgo ni grato, can m' en ven volontatz.

Izarn: Diguas me tu.

Avec nos confrères (avec) qui je suis apparié, qui m' épouillent et grattent, quand m' en vient volonté.

Quan espulga home... pezolhs. Eluc. de las propr., fol. 258.

Quand on épouille... poux.

ESP. (+ despiojar) PORT. Espulgar. IT. Spuleiare. (chap. Despollá.
Si es de pussa, pusses, despussá.)


Philantropos, adj., grec *gr, philanthrope.

Philantropos... vol dire amant d'home. Eluc. de las propr., fol. 212.

Philanthrope... veut dire ami de l'homme.

ESP. (filántropofilántropa) PORT. IT. Filantropo.

(chap. filántropo, filántropos, filántropa, filántropes; de filia, philia : amor + antropos : home.)

martes, 13 de agosto de 2024

Palma - Pampinacio

 

Palma, s. f., lat. palma, palmier.

Cedres, palmas, cipresses.

(chap. Cedros, palmes, sipresos.)

Palma es aybre victorial.

Elephant..., si vol dormir, ad alcu aybre, majorment a la palma, si soste.

Eluc. de las propr., fol. 172, 217 et 240.

Cèdres, palmiers, cyprès.

Le palmier est arbre de victoire. 

Éléphant.., s'il veut dormir, à quelque arbre, surtout au palmier, s'appuie.

- Palme.

La palma c' aduys de Lerins. 

Ar agra guazaynat la palma per entier.

V. de S. Honorat. 

La palme qu'il apporte de Lerins. 

Maintenant il aurait gagné la palme entièrement.

CAT. ESP. PORT. IT. Palma. (chap. Palma, palmes.)

2. Palmier, Palmer, s. m., palmier. 

En la senestra man porta un ram de palmier. V. de S. Honorat.

En la main gauche il porte un rameau de palmier.

CAT. Palmer. ESP. Palmera. PORT. Palmeira. 

(chap. Palmera, palmeres. Ram de palma.)

3. Palmenc, s. m., datte, fruit du palmier. 

Palma..., sos frugz... so nomnatz palmencs. Eluc. de las propr., fol. 217. Palmier..., ses fruits... sont nommés dattes.

(chap. Dátil, datils.) 

4. Rampalm, s. m., du lat. Ramus palmae, Rameaux

C'est le nom qu'on donne au dimanche d'avant Pâques.

El dia de Pentecosten e a rampalm.

(chap. Al día de Pentecostés y lo domenge de rams.)

Bibl. du R. Albi, tit. de 1205. 

Au jour de Pentecôte et aux Rameaux.

De la festa de Ram e Palma, domenge de Rams, diumenge, dicmenge


Palma, s. f., lat. palma, paume, plat de la main.

Las espallas drechas e la palma ses vena. 

Cel que a la palma espessa e bela es savis e de bon entendemen.

Liv. de Sydrac, fol. 127. 

Les épaules droites et la paume sans veine. 

Celui qui a la paume épaisse et belle est savant et de bon entendement.

Tiran los pels, baten las palmas.

Contricio e Penas ifernals. 

Tirant les cheveux, battant les paumes.

- Empan.

A y una irla, prop de la terra, hon a 1 gen petita d'una palma e de menhs. Liv. de Sydrac, fol. 30.

Il y a une île, près de la terre, où a une gent petite d'une palme et de moins. 

CAT. ESP. PORT. IT. Palma. (chap. Palma, palmes de la ma.)

2. Palm, s. m., empan, palme. 

Una candela sotil d' un palm de lonc. Liv. de Sydrac, fol. 138.

Une chandelle menue d'un empan de long. 

Un palm de la gonella blanca 

Li trencha. 

El cor l' en es un palm levat.

Roman de Jaufre, fol. 27 et 56. 

Un empan de la tunique blanche il lui tranche. 

Le coeur lui en est soulevé d'un empan. 

Tan gran colp li va donar 

D' una lanssa per la peytrina

Che un palm l' en passa per l' esquina. 

Roman de Blandin de Cornouailles. 

Si grand coup lui va donner d'une lance par la poitrine, qu'un empan lui en passe par l'échine.

CAT. Palm. ESP. PORT. IT. Palmo. (chap. Palm, pam, palms, pams.)

3. Palmada, s. f., paumée, coup du plat de la main.

Fan mercat,.., e feron la palmada per ferma stipulation de vot.

V. et Vert., fol. 29. 

Font marché..., et frappent la paumée pour ferme stipulation de convention.

Compra o venda non val ses palmada. 

Petit Thalamus de Montpellier, fol. 47.

Achat ou vente ne vaut sans paumée.

CAT. ESP. PORT. Palmada. IT. Palmata. 

(chap. Palmada, palmades; esplanissada, esplanissades : cop en la palma de la ma : guantada, guantades : bufetada, bufetades.)

esplanissada, cop en la má uberta, normalmén a la esquena (espala a Fondespala); alguns brutos saluden aixina.

4. Palmat, s. m., empan, palme.

L' almiran fo pus grans que Karle un palmat.

Las aurelhas grans un gran demieg palmatz.

Roman de Fierabras, v. 4788 et 4020.

L'émir fut plus grand que Charles une palme.

Les oreilles grandes un grand demi-empan.

5. Espalmar, v., espalmer, frotter de suif fondu.

Part. pas. Aissi coma gales ben oncha

Fai en la mar plus leu sa poncha

Que al quant no fo espalmada.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ainsi comme galère bien ointe fait en la mer plus lestement sa pointe qu'autre quand elle ne fut espalmée.

PORT. ESP. Espalmar. IT. Spalmare. 

(chap. Ensaginá, refregá en sagí, greix.)


Palmes, s. m., lat. palmes, sarment, branche de vigne.

Palmes, es ram de vit, las fuelhas del qual so ditas pampols.

Eluc. de las propr., fol. 217.

Sarment, c'est rameau de vigne, les feuilles duquel sont dites pampres. IT. Palmite. (chap. sarmén; les fulles se diuen pampes, pampa.)


Paloteiar, v., escarmoucher.

Can lo rei dels arlotz los vit paloteiar

Contra l'ost dels Frances e braire e cridar. 

Guillaume de Tudela.

Quand le roi des goujats les vit escarmoucher contre l'armée des Français et brailler et crier.

ESP. Palotear. (N. E. El palotiau, paloteado, es un baile típico en Aragón. No dista mucho de los juegos de niños con espadas de madera.)


Palpar, v., lat. palpare, palper, toucher, manier. 

Ni 'l savis Huc Arnaut anc no s' i vol palpar.

Izarn: Diguas me tu.

Ni le sage Hugues Arnaud oncques il n' y voulut toucher.

Las mas lo palpan mot dossamens. V. et Vert., fol. 57. 

Les mains le palpent moult doucement. 

Si non l' anava palpan. 

Guillaume de Saint-Didier: D' una dona. 

S' il ne l' allait maniant.

- Fig. Examiner, apprécier, peser.

Part. pas. Lo tot debatut e ben palpat per lo dit conseilh.

Chronique des Albigeois, col. 6.

Le tout débattu et bien examiné par ledit conseil.

- Ménager, épargner.

Menavo lo baten, que no 'l volo palpar. Roman de Fierabras, v. 3069.

Ils le menaient battant, vu qu'ils ne le veulent épargner.

- Substantiv. L'un des cinq sens.

Car auzirs e vezers, 

Odorars, saborars

Son li sen e palpars.

G. Riquier: A sel que.

Car l'entendre et le voir, le sentir, le savourer e le toucher sont les sens. CAT. ESP. PORT. Palpar. IT. Palpare. (chap. Paupá, palpá: paupo, paupes, paupe, paupem o paupam, paupéu o paupáu, paupen; paupat, paupats, paupada, paupades. Palpo, palpes, palpe, palpem o palpam, palpéu o palpáu, palpen; palpat, palpats, palpada, palpades.)

2. Palpament, s. m., lat. palpamentum, attouchement, toucher. 

Per que haia plus subtil palpament.

Ha suptil palpament. Eluc. de las propr., fol. 65 et 238.

Pour qu'il ait plus subtil attouchement. 

A subtil attouchement.

CAT. Palpament. ESP. Palpamiento. IT. Palpamento. 

(chap. Paupamén, paupamens; palpamén, palpamens.)

3. Palpatiu, adj., palpatif, propre au toucher, tactile.

Virtut del sen palpatiu.

Virtut palpativa, es potencia de qualitats palpablas.

Eluc. de las propr., fol. 63 et 17. 

Vertu du sens palpatif.

Propriété tactile, c'est puissance de qualités palpables.

4. Palpable, adj., lat. palpabilem, palpable.

Virtut palpativa, es potencia de qualitats palpablas.

Eluc. de las propr., fol. 17.

Propriété tactile, c'est puissance de qualités palpables.

CAT. ESP. Palpable. PORT. Palpavel. IT. Palpabile. 

(chap. Paupable, paupables; palpable, palpables.)

5. Palpebra, s. f., lat. palpebrae, paupière.

La palpebra es mollificada. Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

La paupière est amollie.

ANC. CAT. ESP. (pálpebra, párpado) PORT. IT. Palpebra. 

(chap. Párpado, párpados.)

6. Palpebre, s. f., lat. palpebrum, paupière.

Sobre la palpebre dels huels. 

La palpebre del huel.

Trad. d'Albucasis, fol. 5. 

Sur la paupière des yeux.

Là paupière de l'oeil.

7. Palpet, s. f., paupière.

So ditz palpetz o palpelas, quar si movo si palpan continuament.

Ha pels en las palpetz.

Engrossans las palpetz.

Eluc. de las propr., fol. 38, 39 et 83.

Sont dites paupières ou palpelles, car elles se meuvent en se palpant continuellement.

A poils aux paupières.

Grossissant les paupières.

8. Palpela, s. f., paupière, palpelle. 

Tot auzel clau son uelh ab la palpela dejus.

Tota bestia ses palpelas es de frevol vista. Eluc. de las propr., fol. 39. Tout oiseau clôt son oeil avec la paupière d'en bas. 

Toute bête sans paupières est de faible vue.

9. Palpelada, s. f., mouvement des paupières, clin.

En una palpelada de uelh, si movo d'orient entro occident.

Eluc. de las propr., fol. 13.

En un clin d'oeil, se meuvent d'orient jusqu'en occident.

(chap. clucada, clucades; v. clucá; parpadeo d'ulls, en un obrí y tancá d'ulls. Cluco, cluques, cluque, cluquem o clucam, cluquéu o clucáu, cluquen; clucat, clucats, clucada, clucades.)    

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista


Palpitar, v., lat. palpitare, palpiter. 

Pulmo... palpitan atyra ayre. Eluc. de las propr., fol. 51. 

Poumon... en palpitant attire l'air.

CAT. ESP. PORT. Palpitar. IT. Palpitare.

(chap. Palpitá: palpito, palpites, palpite, palpitem o palpitam, palpitéu o palpitáu, palpiten; palpitat, palpitats, palpitada, palpitades. Falte un pálpit al cor, palpits : palpitassió, palpitassions.)

2. Palpitatiu, adj., palpitatif, qui fait palpiter.

Virtut palpitativa, que es perceptiva de calor, freior e de semblans qualitatz. Eluc. de las propr., fol. 14. 

Vertu palpitative, qui est perceptive de chaleur, froid et de semblables qualités.

(chap. Palpitatiu, palpitatius, palpitativa, palpitatives.)


Palus, Palutz, s. f., lat. palus, palus, marais.

Devedam los plans e las palus.

G. Rainols: A tornar. 

Défendons les plaines et les marais. 

Ieu passarai part la palutz d' Uzerna, 

Cum pelegris, o lai per on corr Ebres.

A. Daniel: Ans qu'els cims. 

Je passerai au-delà du marais d'Uzerne, comme pélerin, ou là par où court l'Èbre

Fig. Pescam ab las ranas en la palus dels deliegs carnals.

V. et Vert., fol. 48. 

Nous pêchons avec les grenouilles dans le marais des délices charnels.

Non esguarda lai on salh, 

Per que chai del tot el palutz.

Bernard de Venzenac: Iverns.

Ne regarde pas là où il saute, c'est pourquoi il choit entièrement dans le marais.

ANC. FR. D'un noir palud estoit environnée. 

Œuvres de Du Bellay, p. 279. 

Des cannes et roseaux

Croissants autour des paludz et des eaux.

Cl. Marot, t. IV, p. 50.

ANC. ESP. IT. Palude. (chap. Terra pantanosa, albufera anegada d' aigua, aon se críen mosquits que causen lo paludisme o paludismo.)

2. Palustre, adj., lat. palustris, marécageux, de marais.

En locs palustres.

Uous d' auzels palustres so glaucs.

Eluc. de las propr., fol. 232 et 276. 

En lieux marécageux.

Oeufs d'oiseaux de marais sont glauques.

ESP. IT. Palustre. (chap. palustre, palustres; pantanós, pantanosos, pantanosa, pantanoses.)

3. Paludos, adj., lat. paludosus, marécageux.

Cum loc paludos.

Terra paludoza.

Eluc. de las propr., fol. 97 et 170. 

Comme lieu marécageux.

Terre marécageuse.

ESP. IT. Paludoso. (chap. Paludós, pantanós.)

4. Paludal, adj., marécageux, de marais.

So alcunas terrestras, autras marinas, autras paludals et autras fluvials.

Eluc. de las propr., fol. 260. 

Sont aucunes terrestres, autres marines, autres de marais et autres de fleuves. 

IT. Paludale.


Pampol, s. m,, lat. pampinus, pampre.

Pampol de la vit, en autumpne, quan es dezicat, tantost catz.

Vit..., so ditas las fuelhas pampols. Eluc. de las propr., fol. 87 et 225. Pampre de la vigne, en automne, quand il est desséché, tombe aussitôt.

Vigne..., les feuilles sont dites pampre.

CAT. Pampol. ESP. (pámpano) PORT. IT. Pampano. 

(chap. Pampa, pampes.)

2. Pampinar, v., lat. pampinare, épamprer, effeuiller la vigne, ébourgeonner.

Part. pas. Vit... vol estre pampinada, so es a dire de pampol et fuelhas denudada. Eluc. de las propr., fol. 225. 

Vigne... veut être épamprée, c'est-à-dire de pampre et feuilles dépouillée.

(chap. Despampá, desullá, desbordá o esbordá.)

3. Pampinacio, s. f., lat. pampinatio, épamprage, action d' épamprer la vigne, ébourgeonnement.

Quan pampinacio es necessaria. Eluc. de las propr., fol. 225. 

Quand épamprage est nécessaire.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.


¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).