Mostrando las entradas para la consulta marca hispánica ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta marca hispánica ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

jueves, 16 de mayo de 2024

Mant - Marescar

Mant, adj., maint, plusieurs.

Mant bratz, manta testa fracha,

Mant mur, manta tor desfacha,

Mant castel forsat e conques.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh. 

Maint bras, mainte tête brisée, maint mur, mainte tour renversée, maint château forcé et conquis.

Adv. comp. Om cuoill mantas vetz los balais 

Ab qu' el mezeis se balaia. 

La Comtesse de Die: Ab joi. 

On cueille maintes fois les verges avec quoi on se frappe soi-même.

ANC. FR. Et neporquant j'ai mains anuis 

Soffers et maintes males nuis.

Roman de la Rose, v. 3561. 

Et maint d'autres bones gens. Villehardouin, p. 3.

Maiz par préière del clergié 

Ki l'en out meinte fez préié, 

E par le cunseil des baruns, 

Ki meinte fez l'en unt semunz. 

Roman de Rou, v. 5772.

ANC. IT. Mante fiate di senno s' infinge... 

Che mante volte però morti vidi. 

Barberino, Docum. d'Amore, p. 13.

(chap. Mol, mols.)

 

Mantel, Mantelh, Mantell, Manteu, s. m., lat. mantellum, manteau.

Mantum Hispani vocant quod manus tegat tantum. 

Isidore, lib. XIX, c. 24.

Voyez Aldrete, p. 271 et 366; Mayans, Orig. de la Lengua esp., t. II, p. 234 et 250.

La una m pres sotz so mantelh.

Le Comte de Poitiers: En Alvernhe. 

L'une me prit sous son manteau.

Quan viest capa sobre mantelh. 

Bertrand de Born: Bel m' es quan. 

Quand il revêt cape sur manteau. 

E m fes escut de son ric mantelh endi. 

A. Daniel: Los braills. 

Et me fît écu de son riche manteau violet. 

Ac manteu acolat. Roman de Jaufre, fol. 56. 

Eut manteau accolé. 

Fig. Nostra Dona fes son mantell de matremoni per celar sa virginitat.

V. et Vert., fol. 91. 

Notre Dame fit son manteau du mariage pour celer sa virginité. 

ANC. FR. Puis a affublé un mantel

Vair d' escarlate taint en graine. 

Fables et cont. anc., t. III, p. 311.

Et seurcot et mantel de samit. Joinville, p. 33.

Prent ung mentel d' ypocrisie. Roman de la Rose, v. 16142.

ANC. CAT. Mantell. ESP. Manteo. PORT. Manto. IT. Mantello.

(chap. Manto, mantos; mantel, mantels per a la taula; mantell, mantells; mantellina, mantellines.)

2. Manta, s. f., mante, manteau, couverture, housse.

Us vay dolan ab tal ayssa

Que no us te pro cot ni manta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Vous va dolant avec telle hache que ne vous tient profit cotte ni mante.

Manta portey mantas ves.

Raimond d'Avignon: Sirvens sui. 

Manteau je portai maintes fois. 

Caval que t sia bos 

Ab cabestre, ab manta.

Raimond de Miraval: A Dieu m. 

Cheval qui te soit bon avec chevêtre, avec couverture.

CAT. ESP. PORT. IT. Manta. (chap. Manta, mantes; manteta, mantetes.)

3. Mentill, s. m., manteau, mantelet, mantille.

Lo mentill 

C' ai trayt de mon armari. 

Guillaume de S. Gregori: Razo e dreit. 

Le mantelet que j'ai tiré de mon armoire.

CAT. Mantellina. ESP. Mantilla, mantellina. PORT. Mantilha. IT. Mantellina.

Lo agüelo y lo Mar.

Mar, s. m. et f., lat. mare, mer.

Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 120. 

El trametia los breus ultra la mar. Poëme sur Boèce.

Il transmettait les lettres outre la mer.

Eron passat per lo mar Rog, a pe sec. V. et Vert., fol. 26.

(chap. (Eren passats) van passá per lo mar Roch, a peu sec.)

Étaient passés par la mer Rouge, à pied sec. 

Fig. Aquesta mar amara d' aquest mun. 

Que lo puescan afangar en l' abis et en lo mar de ifern.

V. et Vert., fol. 102 et 19. 

Cette mer amère de ce monde. 

Qu'ils le puissent embourber dans l'abîme et dans la mer d'enfer.

La gran mar 

Dels blatz en espic ondeiar.

(chap. La gran mar dels blats espigats (en espiga) ondejá : fé oles, ondes.)

Leys d'amors, fol. 36.

La grande mer des blés en épi ondoyer.

La mar de las ystorias. Mém. sur Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3. 

La mer des histoires. 

Loc. Tant es grossa la mar. V. de S. Honorat. 

Tant la mer est grosse.

El nauchier, can ve lo bel temps clar, 

Que s coch' e cor tro qu' es en auta mar. 

P. Espagnol: Entre. 

Le nocher, quand il voit le beau temps clair, qui se hâte et court jusqu'à ce qu'il est en haute mer. 

En lo gran pelech

De la mar.

V. de S. Honorat.

Dans la grande plaine de la mer.

Coma son homes de mar. V. et Vert., fol. 54. 

Comme sont hommes de mer. 

Passai un bratz de mar ab mo navei. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 42.

Je passai un bras de mer avec mon navire.

La crebadura de la terra per la qual la mars Betada passa per mieh la terra. Liv. de Sydrac, fol. 49.

L'ouverture de la terre par laquelle la mer Betée passe par le milieu de la terre.

ANC. FR. Et tu le déusses savoir

Qu'il n'a jusqu'à la mer Betée 

Garçon qui ne l'ait garçonée. 

Roman du Renart, t. III, v. 309. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Mar. IT. Mare. 

2. Marage, Maraje, s. m., plage, côte, rivage.

Lai on lo monestiers es aras el marage.

Sus en un puech pres del marage.

V. de S. Honorat.

Là où le monastère est maintenant sur la plage.

Sus en une élévation pres du rivage.

ANC. FR. Des Oure vers la mer, tot li païz marage.

Roman de Rou, v. 1885.

Là furent assemblé icele gent marage. 

Poëme d'Alexandre, Carpentier, t. II, col. 1169.

3. Marina, s. f., plage, côte, rivage, mer.

Trameton espias soven a la marina.

Velas an e bon vent, van s' en per la marina.

Lur pregan que las barcas metan a la marina.

V. de S. Honorat.

Envoient souvent des espions à la côte.

Ont voiles et bon vent, s'en vont par la côte.

Leur prient qu'ils mettent les barques à la mer.

ANC. FR. Des nés sunt ki ainz ainz issuz,

Par la marine sunt coruz.

Roman de Rou, v. 6243.

CAT. ESP. (chap.) Marina. PORT. Marinha. IT. Marina.

4. Mares, adj., marin, de mer. 

Subst. Peissos d' estanh e fluvials

Fay mot plus tost que lo mares.

Brev. d'amor, fol. 52.

Poisson d'étang et de fleuve produit moult plus tôt que le marin (celui de mer).

5. Marcx, s. m., mare, marais.

Quan hom las rainas aus braire

Per lo marcx e per lo riu.

B. Martin: Quan l' erba.

Quand on entend les raines coasser par le marais et par le ruisseau.

ANC. FR. Les suppliants feussent alez peschier en un marchaiz commun. Le suppliant abuvroit les boeufs de son hostel en un marchais ou lac.

Lett. de rém. de 1410 et de 1467. Carpentier, t. II, col. 1174.

6. Marin, Mari, adj., lat. marinus, marin, de mer.

Viu d' auzels maris. Eluc. de las propr., fol. 141.

Vit d'oiseaux marins. 

L' aires, segon natura,

Espeissat d' aiga marina, 

Pluia fai e nevolina.

Brev. d'amor, fol. 38. 

L'air, selon nature, condensé d'eau de mer, produit pluie et brouillard.

Son bestias marinas. Doctrine des Vaudois. 

Sont bêtes marines.

CAT. Mari (marí). ESP. Marino. PORT. Marinho. IT. Marino. 

(chap. Del mar: marí o marino, marins o marinos, marina, marines.)

7. Outramarin, adj., outre-marin, d'outre-mer.

A cas negres outramaris. 

Gavaudan le Vieux: Senhors. 

A chiens noirs d'outre-mer.

Eu li ai vist caval outramarin.

G. Rainols d'Apt: Auzir cugei.

Je lui ai vu cheval d'outre-mer.

ANC. FR.

Là vient la grant richesce du règne ultre-marin.

Roman de Rou, v. 3433. 

CAT. Ultramar. ESP. PORT. Ultramar, ultramarino. IT. Oltramarino.

(chap. Ultramarino, ultramarins o ultramarinos, ultramarina, ultramarines.)

8. Marinier, s. m., marinier, matelot.

Atressi cum la ballena, 

Quant li marinier son sus.

Lamberti de Bonanel: Pois vei. 

Pareillement comme la baleine, quand les mariniers sont dessus.

Tant es grossa la mar...

Que neguns mariniers non fera lo viatge.

V. de S. Honorat.

Tant est grosse la mer... que nul marinier ne ferait le voyage.

Fig. Razos e discretios son carratiers de totas las virtutz, e mariniers en la nau de l'arma. V. et Vert., fol. 62. 

Raison et discrétion sont conducteurs de toutes les vertus, et matelots dans le navire de l'âme.

CAT. Mariner. ESP. Marinero. PORT. Marinhero. IT. Mariniero, mariniere.

(chap. Mariné o marinero, marinés o marineros, marinera, marineres.)

9. Maritim, adj., lat. maritimus, maritime.

Es terra maritima. Eluc. de las propr., fol. 179. 

Est terre maritime. 

Narbona es vila maritima. Mém. sur Narbonne. DOAT, t. L, fol. 3.

(chap. Narbona es vila marítima.)

 Narbonne est ville maritime.

CAT. Maritim. ESP. (marítimo) PORT. Maritimo. IT. Marittimo. 

(chap. Marítim, maritims, marítima, marítimes.)

10. Maritimal, adj., maritime. 

Sus lo pays maritimal. Régl. des états de Prov., de 1401. 

Sur le pays maritime.

11. Demergar, v., lat. demergere, engloutir, enfoncer, abîmer.

Part. pas. fig. Pero demergat sui.

Lanfranc Cigala: Gloriosa.

Pourtant je suis englouti.

12. Somergir, Submergir, Submerger, v., submergere, submerger, plonger, noyer.

Que Jhesus lo somerga. 

Guillaume de Berguedan: Trop ai estat. 

Que Jésus le submerge.

Part. pas. Sian submergidas am vi agre. Trad. d'Albucasis, fol. 23. 

Soient noyées avec vinaigre.

Fig. Nocument es submergit en juvament. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Le dommage est noyé dans le secours.

Totas aquestas erbas o alcunas de lor sian submersas en aygua en la ola.

Trad. d'Albucasis, fol. 38.

Que toutes ces herbes ou quelques-unes d'elles soient plongées dans l'eau dans la marmite.

CAT. ESP. Sumergir. PORT. Submergir. IT. Sommergere. 

(chap. Sumergí, sumergís, afoná, afonás, aufegá, aufegás, etc. Yo me sumergixco, sumergixes, sumergix, sumergim, sumergiu, sumergixen; sumergit, sumergits, sumergida, sumergides.)

13. Emerger, v., lat. emergere, émerger, sortir, apparaître.

Part. prés. Soven, al mieg del an emergent, comensa l' an legal.

Es an emergent quan hom compta..., comensan ad alcun notable cas o accident. Eluc. de las propr., fol. 122.

Souvent, au milieu de l'an émergent, commence l'an légal.

C'est l'an émergent quand on compte..., commençant à quelque notable cas ou accident. 

ANC. CAT. Emergir. (ESP. Emerger. Chap. Emergí.)

14. Enmerger, v., lat. immergere, plonger, enfoncer. 

Enmergeys aquel en boder bulhit. Trad. d'Albucasis, fol. 17.

Plonge celui-là en beurre bouilli.

 

Marabeti, Maraboti, s. m., maravédis, marabotin.

Si'l metiatz en la ma, 

Per ver dir, un marabeti, 

E per mentir, un barbari, 

Lo barbari guazanhara.

P. Cardinal: Tan son valen. 

Si vous lui mettiez dans la main, pour dire vrai, un maravédis, et pour mentir, un barbarin, le barbarin gagnera.

Cum del enfan qu' an un marabeti 

Fai hom del plor laissar e departir.

Aimeri de Peguilain: Si cum l'arbres. 

Comme de l'enfant qu'avec un maravédis on fait cesser et départir du pleur.

Que ill darian CC marabotis; e 'l reis... pres los CC marabotis.

V. de Bertrand de Born.

Qu'ils lui donneraient deux cents marabotins; et le roi... prit les deux cents marabotins.

- Sorte de redevance.

Deu en donar, per senhoria, marabeti d' aur per tot temps, cad an, a Nadal. Tit. de 1265. DOAT, t. CXXX, fol. 21. 

Doit en donner, pour seigneurie, un marabotin d'or pour toujours, chaque an, à Noël.

Ab un marabotin d' aur que lo dit Uc... ne deu donar et pagar cad an.

Tit. de 1266. DOAT, t. LXXXIX, fol. 41. 

Avec un marabotin d'or que ledit Hugues... en doit donner et payer chaque année.

CAT. Maravedis. ESP. (chap.) Maravedí (morabetino y variantes).

 

Maragde, Maracde, Maraude, Meraude, s. m, lat. maragdus, émeraude.

Fis maracdes, que resplan,

Val mais que veires vertz ni grocs.

G. Adhemar: Ben fora.

Fine émeraude, qui resplendit, vaut plus que verre vert ni jaune.

Lo maragde naturalmens

Restrenh los carnals movemens.

Brev. d'amor, fol. 40.

L' émeraude naturellement restreint les mouvements charnels.

En maraud' es pus grans valors.

Serveri de Gironne: Manhs ricx.

En émeraude est plus grande valeur.

Meraude, robi, safir, jaspi. Liv. de Sydrac, fol. 139. 

Émeraude, rubis, saphir, jaspe

Prov. Ieu non dic ges c' om en estanh 

Non puesca maracde pauzar.

P. Vidal: Abril issic. 

Je ne dis point qu'en étain on ne puisse émeraude enchâsser. 

IT. Smeraldo.

2. Maracda, s. f., émeraude.

O per maracdas o per rubis d' Orient. V. et Vert., fol. 29.

Ou pour émeraudes ou pour rubis d'Orient.

3. Esmerauda, s. f., lat. smaragdus, émeraude.

Trenta et seys esmeraudas.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52.

Trente et six émeraudes.

ANC. CAT. Esmeragda. CAT. MOD. ESP. PORT. Esmeralda. (chap. esmeralda, esmeraldes.)

 

Marc, s. m., marc, sorte de poids. 

Falsa auna ni fals marc. Tit. de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 142. 

Fausse aune et faux marc. 

Ar agues ieu mil marcx de fin argen.

Pistoleta: Ar agues. 

Maintenant eussé-je mille marcs d'argent fin. 

Aissi vos pogratz un denier 

Adesmar contra un marc d'argen.

Pierre, Roi d'Aragon: Be m plairia.

Vous pourriez ainsi évaluer un denier en comparaison d'un marc d'argent. 

Fig. De ton aver ni de tos marcs

No sias avars ni trop larcs.

Libre de Senequa.

De ton avoir ni de tes marcs ne sois avare ni trop large.

CAT. Marc. ESP. PORT. IT. Marco. (chap. Marc, marcs. Moneda, pes de or o argén, plata. Marc de fusta, de cuadro; marquetería. Marc: Marcos.)

Des troubadours ont joué sur le mot en faisant allusion à saint Marc. Quar, en lur cortz, fa sayns Marcx acabar

Mais que Jhesus.

G. Anelier de Toulouse: El nom de.

Car, dans leur cour, saint Marc fait achever plus que Jésus.

Motas ves ieu truep que sans Marcx

Ajuda mais et sans Donatz

Que Dieus ni dreits ni amistatz.

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Maintes fois je trouve que saint Marc aide plus et saint Donat que Dieu ni droit ni amitié.

 

Marca, Marqua, s. f., marque, indication.

Voyez Denina, t. I, p. 190; Leibnitz, Coll. étym., p. 62; Ihre, Diss. alt., 

p. 229.

Facha lur marca e lur senhal en l' estanh, que los consolz an avut lo patron d' aquela marca e mes en l' ostal del comun.

Tit. de 1438. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 258.

Leur marque faite et leur signe sur l'étain, que les consuls ont eu et mis le patron de cette marque dans l'hôtel de la commune.

ANC. FR. Et le hiaume li a trencié

Tros qu'en la coife del hauberc.

Li brans devale et fait son merc. 

Roman de Partonopeus, t. II, p. 164.

Si qu'es costez parent li merc. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 67.

CAT. ESP. PORT. Marca. (chap. Marca, marques.)

- Droit de représailles.

En aquel cas en lo qual sera donada marqua contra un realme o encontra una provensa.

(chap. En aquell cas en lo cual sirá donada marca contra un reino o regne o contra una provinsia. Miréu que provensa : Provença : provinsia; latín Provintia, pressisamén ere una provinsia romana mol destacada.)

Lo rey non deu autreyar marqua contra los clercs ni contra las personas de la gleysa ni ecclesiasticas.

(chap. Lo rey no deu otorgá marca contra los clérigos ni contra les persones de la iglesia ni eclesiástiques.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 207 et 209.

En ce cas dans lequel sera donnée marque contre un royaume ou contre une province.

Le roi ne doit octroyer marque contre les clercs ni contre les personnes de l'église ni ecclésiastiques.

2. Marcha, Marca, Marqua, s. f., lat. marchia, marche, frontière d'une province, d'un état.

Un honrat baron qu' era de la marca de Proensa. V. de Pons de Capdueil.

(chap. Un honrat baró que ere de la marca de Provensa.)

Un baron distingué qui était de la marche de Provence.

Castellans de Saintonge, de la marqua de Peitieu.

(chap. Castellans o catalans de Saintonge, de la marca (marquesat) de Peitieu - PoitouCatalá y castellá es lo mateixchâtelain, castlan, castellán, catalán, castlá, castlan, castellano, castellana, castellanas, catalana, catalanas, catalanes, castellanes.)

V. de Renaud de Pons.

Châtelain de Saintonge, de la marche de Poitou.

Catalá y castellá es lo mateix; châtelain, castlan, castellán, catalán, castlá, castlan, castellano, castellana, castellanas, catalana, catalanas, catalanes, castellanes

ESP. IT. Marca. (N. E. La muy conocida Marca Hispánica, con o sin tilde, les gusta mucho a los catalanistas. A los borregos catalanistas aragoneses, franchistes, les gusta más el término franja, que es lo que yo tengo entre los dos glúteos. El más franchista de todos es lo capsot de Mario Sasot.)

Mario Sasot Escuer, Lo catalá a la franja del meu cul pot entrá pronte a una crisis irrecuperable.


- Marquisat.

Las marchas son, mas no 'ls marques. 

(chap. Los marquesats existixen, pero no los marquesos.)

Bertrand de Born: Volontiers. 

Les marquisats existent, mais non les marquis.

ANC. FR.

Mult l'ont cil de ses marches creimu et redoté.

A sis bons des marches fist Richart guerréier.

Roman de Rou, v. 2633 et 4318.

L'on traitast de bonner les marches entre les Bulgres et les Alemans et les François austrasiens. 

Gest. de Louis le Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 148.

Quand au fait du chasteau de Fronsac, c'est le plus fort chasteau des marches de Guyenne. Monstrelet, t. III, fol. 36.

(chap. En cuan al fet del castell de Fronsac, es lo castell mes fort de les marques, de la marca, del marquesat - y ducat - de Guyena.)

3. Marcar, Marquar, Marquesar, v., confiner, marquer, désigner.

Voyez Muratori, Diss. 33. 

Las terras del rei de Fransa que marcavon ab las terras d' En Richart. 

V. de Bertrand de Born.

Les terres du roi de France qui confinaient avec les terres du seigneur Richard.

Podo marquar tant... Penhorar ni marcar ni penre. 

Cout. de Moyssac, XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 11 et 12. 

Peuvent marquer tant... Engager ni marquer ni prendre. 

Fig. Engans los caussic e 'ls marca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Tromperie les choisit et les marque.

Part. prés. subst.

Dieus gart Lombardia, 

Boloigna e Milans... 

C' uns dels sers non sia, 

E 'ls bons marquesans.

Pierre de la Caravane: D'un sirventes. 

Dieu garde Lombardie, Bologne et Milan... et les bons confinants, qu'un d'eux ne soit esclave. 

Part. pas. No sia penhorads ni marcads ni destrigats.

Tit. de 1239. DOAT, t. CXXVII, fol. 35. 

Qu'il ne soit engagé, ni marqué ni détourné.

ANC. FR. La marche du roiaume de Bourgoigne qui marchist aus Lombartz... Et és terres voisines qui aus François marchissoient. 

Chron. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 2 et 291.

Les Liegois marchissans à icelle seigneurie de Namur.

Monstrelet, t. II, fol. 41. 

CAT. ESP. PORT. Marcar. IT. Marcare. (chap. Lindá, partí, marcá: marco, marques, marque, marquem o marcam, marquéu o marcáu, marquen; marcat, marcats, marcada, marcades.)

4. Marcanco, adj., commandant de marche.

En un puh es Folchiers, lo marcanco.

(chap. A un puch está Folquet, lo comandán de la marca.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 24.

En une élévation est Folquet, le commandant de marche.

5. Marques, Marquis, s. m., marquis. 

Las marchas son, mas no 'ls marques.

Bertrand de Born: Volontiers.

Les marquisats existent, mais non les marquis.

A la mort no s sap escrimir 

Reis ni coms ni ducx ni marquis.

(chap. De la mort no se sap escapá ni rey ni conde (o comte) ni duc ni marqués.)

Pierre d'Auvergne: Cui bon vers.

A la mort ne se sait soustraire roi ni comte ni duc ni marquis.

Reis et emperadors,

Ducs, marques e comtors.

Giraud de Salignac: Esparviers.

Rois et empereurs, ducs, marquis et comtors. 

CAT. ESP. (marqués) Marques. PORT. Marquez. IT. Marchese.

(chap. Marqués, marquesos; marqueset, marquesets. A Beseit va sé famós lo marqués del Freginal, un home noble pero sense títul, que se podríe pintá en la paleta de colós que fée aná Akira Toriyama; pero no vull di quí ere ni perqué li van ficá este mote.)

6. Marquesa, Marqueza, s. f., Marquise.

Entendia se en la marquesa, qu'era filla del comte d'Urgel.

(chap. Se enteníe en la marquesa, que ere filla del comte de Urgel o Urgell. Com veéu, en ocsitá no abunde la ll final escrita; se pot vore si ya ere ll comparán la rima en datres paraules.
A Beseit tamé va ñabé una marquesa del Freginal, y tampoc diré quí ere.)

V. de Bertrand de Born.

Mettait son affection en la marquise, qui était fille du comte d'Urgel.

Tot mi platz de mi dons, la marqueza.

Peyrols: Be m cujava.

Tout me plaît de ma dame, la marquise.

Fig. Sobre totas a de beutat l' empier;

Reina es de joi ses contenso...

E marquesa de ben dir sa razo.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.

Sur toutes elle a l'empire de beauté; elle est reine de joie sans contestation... et marquise pour bien dire sa raison.

CAT. ESP. Marquesa. PORT. Marqueza. IT. Marchesa.

(chap. Marquesa, marqueses; dim. marqueseta, marquesetes.)

7. Demarchar, Demarquar, v., démarquer, séparer, distinguer.

Lo dit leguat fec partir e demarchar la dita armada.

(chap. Lo dit legat va fé partí (anassen) y desmarcá (marchá) la dita armada.)

Chronique des Albigeois, col. 8.

Ledit légat fit partager et distinguer ladite armée.

CAT. ESP. PORT. Demarcar. (chap. Marchá, desmarcá, desmarcás, separá, separás. Desmarcá se fa aná mol al fútbol; cuan te marquen, te desmarques, te separes, t' apartes, marches.)

8. Marescar, v., marquer, faire la marque pour laquelle on percevait un droit.

Marescar e tersar. Tit. de 1490. Bordeaux, Bibl. Monteil. 

Marquer et tiercer.

jueves, 11 de agosto de 2022

Carta-puebla Cardona, 986, nostro Leudovico rege obediente

A vore si podeu lligí an esta carta de poblassió de Cardona de 986, quí es lo rey dels catalans (pista: ere tocayo de lo assessino de catalans y catalanes Companys). 

Borrellus gratiâ Dei comes et marchio = Borrell (II), conde y marqués.
(comte, de comite, y no compte de cómputo, encara que se trobe de les dos maneres) de Barchinona y marqués (Marca Hispánica).   

Mes aball podeu lligí "secundum canonem et leges Gotorum", que no me fa falta traduí.

Lo tros final son los noms catalanissims.

//

XXX. (Apéndice 30 del viaje literario, tomo 8)

Charta populationis Cardonae anno DCCCCLXXXVI. (986) (V. pág. 148) 

(Carta-puebla de Cardona)

Ex autogr. in arch. cur. civil. Cardonae (1). 

(1) Quae cursivo caractere edita reperies, Lector, in autographo scias ob vetustatatem detrito legi minime potuisse, et ex exemplari ibidem asservato suppleta, quod sec. XIII. exaratum est. 

Regnante in perpetuum Dño nostro Ihu Xpo, sexta etate mundi, in sexto miliario seculi, era millesima vigesima quarta, anno trabea incarnationis Dñi nostri Ihu Xpi D.C.C.C.C.LXXX.VI., resurrectionis dominicae nobis celebranda est II. nonas Aprilis, luna XX, Deo auxiliante, et sacro divino eloquio nobis confortante, et sub iussione magno imperio nostro Leudovico rege obediente, filio Leutarii regi, anno I eo regnante, et misericordia Dñi postulante: Ego Borrellus gratiâ Dei comes et marchio facio preceptum et securitatem adque liberacionem in castro vocitato Cardona, vel suis agacenciis, et ad omnes abitatores eius, seu et posteritatis et proienies eorum, de omne rerum facultatis eorum, quidquid ad usum ominum pertinet, seu aulodes illorum, ut de ab hodierno die, et tempora, supra memorata iure quieto ordine teneant, et possideant, et hic securiter et in perpetuum feliciter sine aliqua dubitacione vel inquietacione de nullo omine (homine). Quia quando in primis construxit avius meus (mi abuelo; lo meu avi) Wifredus comis et marchio bone memorie, et edificavit istum castrum Cardona, cum suis terminibus, precepit in suo precepto et suo verbo... memorialem, ut omnes gentes, omnes abitatores, qui ibidem stare veniebant, aut cum illorum bona ad hec currebant, et hic vivere volebant, iure quieto tenuissent et possedissent perpetualiter. Et si aliquis malignus omo, aut superbiâ inflatus, aut scandalum cumulatus, aliquid tulisset vel diripuisset de sua facultate de illos abitatores omines, ille qui perdidisset, in duplum prendidisset de suam facultatem de illum malignum ominem, qui hoc malum fecisset; et si unum asinum perdidisset, ille qui perdidit, duos meliores prendidisset: et de aliis modis in omnibus rebus sic in duplum precepit custodiri vel defendere; et si unam alapam quamvis unus ex ipsis de abitatores eius percussus fuisset de ullum malignum ominem, duas peiores reddidisset sine dubitatione, et postea nullam calumniam pertimesceret in nullum iudicium. Similiter et de aliis plagis vel vulneribus, adque iniuriis, teneri et custodiri iussit in duplum. Et sic perdonavit ad omnes abitatores istius loci supra nominato illam quartam partem de illo toloneo, ut inter eos divisissent, sicut et faciunt ab hodierno die; et nullum censum non fecissent, nec abuissent, nec dedissent, nisi debitum sancte Dei ecclesie, quod est veram primiciam, et veram decimam, et fidelem offercionem, et sanctum sacrificium. Et si servus aut ancilla venisset inter eos, aut aliquis omo cum alienam uxorem aut sponsa (1: Conditores ac domini oppidorum, ad illa homines atrahere solebant impunitate criminum, praecipue cohabitationis cum aliena muliere. Sic Alfonsus VII. Castellae rex in foro Aureliae (de Oreja) edixit: Si quis cum qualibet muliere non iuncta, exceptâ coniugatâ, vel sanguinis sui proximâ, vel per violentiam raptâ, fugerit ad Aureliam, ut ibi unus ex populatoribus fuerit, sit securus: et qui dominus Aureliae fuerit, illum recipere non timeat. Has nempe mulieres Hispani barraganas vocabant. (V. Ensayo histórico de Martínez Marina.) aut latro inieniosus (ingeniosus más adelante), ant aliquis falsator vel criminosus, securus stesisset inter omnes alios abitatores sine aliqua dubitatione. Nam de aliis modis vel culpis in omnibus precepit legem et directam iustitiam inter eos cum iudices custodire ad eum in cuius potestatem eos commendavit vel concessit patrono. Et similiter p... precepti, frater meus Miro comes bone memorie digitis suis litteris roboravit, et signum suum in suo nomine subter stillo confirmavit sicut audivit roborata et confirmata ab avo (avi; abuelo) nostro iam supra nominato Wifredo, cui Dñus ei centuplum retribuat, amen. Et ego Borrellus commes et marchio, et filios meos Reimundo, et Ermengode comites, simul in unum, cum omni regimine parentorum nostrorum, seu omnium fidelium nostrorum, omnes unanimes et uno corde et bona concordia in melius statuimus, et in melius confirmamus, et sic precipimus custodiri, ut et ab hodierno die et tempora omnis omo, qui ibidem vivere vellet, vel abitare desiderat in hoc loco destinatum, vel in suis terminibus quod abuit ab inicio, et quod hodie abet, et quod abere debet, et quod cum Dei adiutorio abitatores eius adquirere potuerint in omnibus locis, sive in christianis, sive in paganis, sive in eremo, quam in cultum, vel in desertis locis, iure quieto teneant et possideant, sicut iam supra diximus, sine al¡qua inquietacione, vel funccione, vel redivicione, et sine aliqua dubitacione de nullum ominem sinceriter et securiter in perpetuum. Precepimus, et ordinamus, et statuimus in melius, ut si quis malignus omo aut superbiâ inflatus, aut scandalum cumulatus, ad aliquem ominem, qui hic venire vellet, vel vivere in loco isto, postquam directos gressos abuerit iter profectus ad veniendum, aliquid malignus omo insurgerit contra eum sine sua neglegenciâ  et tullerit ei de suam facultatem, ille qui perdidit, sepcies tantum apreendat de suam facultatem de illum malignuní ominem, qui hoc malum fecit, et omnes abitatores loci istius adiuvent eum. Et si unum asinum perdet, septem asinos meliores apreendere faciat, et postea nullam calumniam pertimescat in nullum iudicium. Similiter et de aliis modis in alapis, in plagis, vel vulneribus vel aliis iniuriis, vel de omnibus rebus in sepcies tantum precepimus custodiri vel defendere, et postea in nullum iudicium nullam calumniam pertimescat. Et sic perdonamus ad omnes abitatores loci istius, et ad illos qui venturi sunt et erunt, illam quartam partem de illo toloneo, sicut fuit ab inicio, et est hodie in presente, sic fiat perpetualiter, exceptus ipsos denarios, et ipsas ceras, et ipsa decima de illo toloneo, donare facimus ad domum Sancti Vincentii, sicut fecerunt parentes nostri ex toto, et in hebdomada duas somatas salis, et necessaria ligna; et vos nullam redibicionem vel funcionem sive censum alicui faciatis, nisi sancte ecclesie, idest, vera primicia, et veram decimam, et fidelem sacrificium, et dilectam offercionem a Deo, et ad ecclesias proprias; et faciatis ipsa oppera ad ipso castro, id est, turres, et muros, et superpositos, et valles in profundum ad fodiendum, in ipsa septimana diem unum, propter vestras animas ad salvandum, sive pro paganis, quam pro malis Xpianis. Et si vobis maior necessitas fuerit, omnes vos imperabitis per vestram bonam voluntatem, sicut videritis quomodo opus est vobis, ut vos defendatis contra inimicis vestris. Et si vos per vestram bonam voluntatem aliquem bonum servicium feceritis ad seniorem vestrum, aut ad amicum vestrum, et visitaveritis eum cum aliquid de vestra bona, aut receperitis eos in vestras domos, sicut fuit semper bona consuetudo ab inicio a bonis ominibus ad faciendum, et est, erit semper in antea, aut aliquod servicium per vestra bona voluntate feceritis, aut in suorum necessitatibus aliquid adiuvaveritis; hoc non computetur nullus omo per nullum censum, nec per nullum malum exemplum, nec per nullum malum vicium. Quod si tamen aliquis malignus omo, aut senior malignus, aut amicus malignus, hoc per censum computare voluerit, aut malum censum per aliquem malum inienium adcrescere voluerit, ut in exemplo malo sit, nullatenus possit hoc facere, sed aspiciat occulis suis in ista scripta, et auribus suis audiat, et corde suo intelligat, et evacuet ei mala presumpcio sua, ut non sit alienus de regno Dei. Et si tantum Deum timens non fuerit, et in sua malicia voluerit permanere, et ista mala de corde suo evacuare noluerit, alienus sit de regno Dei, et pro temporali dapno non moratur componere in sepcies tantum quantum per malum censum, aut malum vicium computaverit, et postea non hoc possit vindicare quod malum voluit facere vel adcrescere. Et si aliquis fur aut latro ingeniosus, aut criminosus falsator, aut aliquis malignus adulter cum aliena uxore aud (aut) sponsa venerit inter vos, isti malefici secundum legem iudicabuntur; quia non est bonum malignis abitare cum bonis. Et stabitis in dilectione Dei in legem directam et iustitiam rectam in quantum possitis secundum canonem et leges Gotorum. Et abeatis inter eos omni tempore negotium rectum, et mercatum perfectum, et moneta una et mera sine mutacione, et sine aliqua falsitate; ut qualis fuerit prima, talis sit omni tempore, ut semper abeat firmitatem. Et de istis criminosis ominibus, quod superius diximus, post peractam legem qui inde evaserint, non permittimus eos stare inter vos in ecclesia nec in vestro concilio in nulla societate, nisi antea pervenerint ad rectam confessionem, et tenuerint veram penitentiam. Et dono vobis patrono Ermemiro vicescomite, et posteritati eorum, ut in cuiuscumque voce vos advocaverit, sequimini eum ubicumque ille voluerit in omnibus. Et ipso die Iovis semper sit vestrum de illa sale in omni tempore, sicut fuit ab inicio. Et si aliquandocumque aliquis malignus omo contra vos in ira surrexerit ad expugnandum aut preliandum contra vos; et vos omnes surgite centra eum ad interficiendum eum, et debellandum in quantum possitis cum Dei adiutorio. Si quis autem ex vobis minime fecerit, aut retrorsum facere voluerit, alienus sit inter vos omnes abitatores a vestro consilio, et ad liminem sancte Dei ecclesie precepimus excommunicari in ecclesiis vestris, et perdet omnem substantiam suam quantum ibidem abuerit. Et si quis vult inter vos maior fieri, sit sicut iunior; nam patrono vestro et omnibus ministris eius in omnibus precepimus custodiri et honorificari sicut decet. Et in omnibus ostibus meis primis insurgite in quantum possitis ad debellandum et expugnandum omnes adversarios nostros. Si quis vero quamlibet potestas, aut regis imperio vel principum, seu omo cupidus, vel malicia ductus, pro aliqua ocasione vel longo tempore prolonganda post nos, qui hoc factum nostrum et pactum convellere temptaverit vel infringere, hoc commendamus et per indesecabilem Trinitatem commonimus, ut quisquis ille fuerit, qui ipsius terre vel provincie principatum obtinuerit, aut pontifex ordinatus extiterit, vel iudex fuerit, et zelum Dei abuerit, et paradisi gaudia frui desideraverit, statim surgat et sentenciam istam quomodo nos confirmamus adfirmare contempnat (pro contendat) et in perpetuum stare discernat. Qui hoc fecerit, in cunctis fulgeat ante Dominum, sicut in sacris legibus continetur, ubi dicitur: Fulgebunt iusti sicut sol in regno patris eorum. Et qui inrumpere conaberit aliquis malignus transgresor legibus, quod una et universalis perpetim stare iubet ecclesiam, et nos omnes simul in unum statuimus canonicam sententiam et predicacionem apostolicam cum omne verbum divinum evangelicum feriri se sciat, et ereditatem celestem caruisse se agnoscat. Facta commemoracio, sive preceptum, vel confirmacio, sive indiguli agnicio, quem nullus interpolare audeat, vel mutilare, vel cum socordia conetur exturbare abhinc et deinceps, quod est in capud hunc preceptum in ordine porrectam, sicut scriptum est, et constitutum in tempore hoc, mense Aprilis die VIIII. Kal. Maii, luna. X., c)IIII. P. C. T. VIIa. ciclus giri solaris postquam ingressi sunt fiunt XV, et antequam egrediantur ad capud abemus A.XIII. anno isto obiit Leutarius rex, qui regnavit annos XXX. et menses X, post obitum eius anno I. ingrediente, regnante filio eius Leudevico rege.

Sig+num Borrellus gratiâ Dei commes et marchio. = Sig+n. Raimundus commes gratiâ Dei. = Sig+n. Ermengode commes gratiâ Dei. = Sig+n. Ermemirus gratiâ Dei vicescomes, qui hunc preceptum vicem nostram, et omni regni nostri principum, seu pontifices, seu clericorum, abbatum, monacorum, et omnem gradum ecclesie, sive laicos, vicescommites et seniores, vel viliores personas regimini nostro parencium, simul confirmamus, et ad honorem eximium referimus quid etiam et in dilectione proximi abeatur et impletur, fiat semper, et oblivioni nullo modo fuscetur, hoc signum indidi pro hoc roborem validum statui, et omnes firmare rogavimus. = Sign. Vivas gratiâ Dei epus. = S. Odo gratiâ Dei abba de cenobio Sancti Cucufati. = S. Ennego que vocant Bonofilio. = S. Bonucio. = S. Geribertus vicecommes. = S. Ermegeldus sacer et iudex. = S. Wisadus. = S. Ioce+fredus (Iocefredus hermano de Borrell) frater Borrello commes. = Seniofredus +. = S. Wifredus. = Seniofredus gratiâ Dei vicescommes. = Gondemarus gratiâ Dei ac si indignus epus. = Frugifer umillimus presul. = Remundus. = S. Trasovarius. = S. Gocefredus. = S. Wisibaldus. = S. Sendredus. = Wifredus. = S. Ermengaudus comes. = Sig+n. Ranimirus pbr. cum litteris rasis...