4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

3. 1. Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.

Llibre tersé.

Capítul I.

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble.

¡Venerable antigüedat, amor del cor, encanto de la imaginassió, dessich del tems presén, gloria y honor dels pobles, de les nassions y de la humanidat, ajuntán sempre lo sel en la terra, als deus en los homens! ¡Salve! Tamé yo me alimento de la teua memoria, me exalto de les teues maravilles, magnifico a los teus héroes y contemplo estátic y ansiós lo mágic resplandó dels teus nugols arrebolats.

Mol tems fáe que Pedro Saputo dessichabe visitá los pobles historics del nostre regne; y libre ara de tota preocupassió y abans de que lo cridare alguna nova obra, va determiná satisfé la seua curiosidat. 

Va visitá, pos, los antics forts dels cristians, que eren Marcuello, que al seu tems encara se conserváe, Loharre, Montearagón y Alquézar (al qsar), que tan sélebres y nomenats són a les nostres histories.

A Alquézar habíe estat en los estudians, pero no va examiná les seues antigüedats, y va volé torná mol aposta a vóreles, y mes les pintures de la iglesia. Va vore unes opossisions de segón violín de aquella capelleta de música; aon van concursá sis opossitós. Per sert que al vore la parsialidat en la que se va jusgá la habilidat comparativa dels musics, va di: "Pamema de pamemes y tot pamemes es aixó de les opossisions; una cortina que cubrix una farsa; lo cumplimén de una ley lo seu espíritu no entre a la consiensia o se quede allí y no ix als efectes. Van competí aquí les mitres y les faldes, y van guañá les faldes.» Va sabé que ñabíe recomanassions de dos siñós obispos y de una siñora de títul, habense emportat la plassa lo recomanat per esta. Per lo demés, lo milló de ells li va pareixe sol mijanot. Y encara que en gust haguere agarrat lo violín y ficat en ridícul a tots, no va volé féu pera evitá la vanidat.

De Alquézar, per está tan prop y habé volgut sempre, va puchá a la serra de Guara. Va pujá, y una vegada a la punta va mirá infinidat de pobles que se veuen, sobre tot an aquell pressiós lienzo o llansol estés desde la falda al que diuen lo Semontano. Y va di: ¿ñaurá un atre paraís a la terra? Sol falte que u entenguen y valoron los que hi viuen.

Va mirá después cap al seu lloc (poble, vila), y va saludá a sa mare, a sa padrina, a san germaneta Rosa y a Eulalia; va bachá un atra vegada al poble, y va visitá lo alcázar de aon agarre lo nom aquella mol antiga y mol noble vila.

De ahí va pujá al Sobrarbe, y va visitá la seua capital, la famosa vila de Aínsa, poble entonses de singsens veíns y ara de poc mes de sen, habén sigut cremat a la guiarra de sucessió, y enrunats fée poc los seus valens forts; sén, sin embargo, una plassa que si tinguerem gobern siríe mes respetable y forta que la de Jaca y no menos importán y nessessaria.

Va pujá tamé a San Victorián; va visitá la antiga cova dels monjos, o sigue del san; va adorá lo cos de éste pensán en Alcoraz; va venerá lo sepulcre de don Gonzalo, y dudán del de Arista, va baixá y sen va aná a Jaca, desde aon va pujá a San Juan de la Peña.

¡Oh, en quin respecte y amor va venerá les sendres dels nostres reys allí enterrats, y dels héroes que al seu costat dormen an aquell antic panteón y cova aon están les memories y tota la gloria de lo nostre regne!

Va sentí lo del vol del caball o lo salt al aire just al canto de aquella altíssima peña; va vore, meneján lo cap, les columnes, altera Troja, de que mos parle lo bon pare Briz Martínez, y al sabé de les rentes del monasteri y veén qué poc les nessessitáen los monjos, se va di per an ell: eixes rentes han de pedrels, primé pedrán a Deu, después pedrán lo món.

Tamé va pujá a la cova mes alta del monte Oruel; y después de respirá fondo va baixá per lo camí real cap a Almudévar, pero passán per Riglos, perque va volé vore los Mallos, aquelles peñes que pareixen malls o martells en renglera, en lo mánec embutit a la montaña. S’hi va atansá, y los va vore, y va pujá an ells, y en un gabiñet va escriure lo seu nom al fron del que mes erguit y solt té lo cap.

Cuan arribáe prop del seu lloc va vore una gran gentada a la part de fora, se sentíe un gran estrapalussi, brogit, crits y veus com de mando. Y ¿qué ere? No u haguere volgut vore; sego haguere vullgut está. Habíe caigut un rayo a la torre de la iglesia y la habíe inclinat una mica cap a un costat desde lo radé cos; y lligada en redol una maroma passán per damún dels edifissis de les cases hasta lo campo, estáen tots agarrats an ella y estirán pera adressala.

Així que lo van vore y van coneixe se van alegrá mol y lo van cridá, perque esperáen que en lo seu bon discurs se inventaríe alguna trassa pera animá lo intento, y li van di lo que passáe, que prou veíe ell y sentíe. Pero va dissimulá y va maná portá mes cordes y lligales a la maroma de la que estiráen; va repartí la forsa entre totes, y va di que lo llas de la torre no estáe ben ficat; y que abans de fé lo gran estiró volíe ell compóndrel. Va escalá la torre com un gat, y en una navalla va retallá la maroma sense dixali mes que una veta sana, pera que al menos puguere atribuí la desgrassia al poble. Va fé desde la teulada de la iglesia la siñal convenida, y a una veu que va doná lo encarregat de la direcsió de les forses, van estirá tots en tanta forsa y tan rápit que se va trencá la maroma y van caure tots de cul a enterra; estáe mol humida y blana y va quedá un forat mol gran, tardán tots no poc en alsás, ya que no podíen desapegás del fang. Va ploure per la tarde y tota la nit y se va umplí lo forat de aigua, y pel matí se van trobá en una bassa feta y dreta que encara al nostre tems, después de tans añs desde lo fet, se diu la bassa de la culada (que es mol pareguda a la de Fórnols, lo poble del autó).

http://www.sipca.es/censo/1-INM-TER-044-105-009/Balsa/y/lavaderos.html

https://matarranyaturismo.es/wp-content/uploads/2021/04/LA-BALSA.-FORNOLES-1.pdf?x80321

1. 8. Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Capítul VIII.

Humanidat y caridat de Pedro Saputo.

Fort es sempre lo bon ejemplo, y mes cuan ve de persones de autoridat o de mol favor al poble, o mol volgudes o de compañs. Pero cuan som chiquets tot u fem per imitassió perque mos falte lo auxilio de la reflexió y de la experiensia, y se vol fé tot lo que se veu, sen per atra part la nostra espessie natural y essensialmén imitadora. Lo perillós ejemple que Pedro Saputo donáe als sagals del poble puján als tellats y parets va sé caussa de algunes desgrassies, sense que les pugueren evitá en prevensions ni castics ni los pares mes selosos. Als chiquets en passá de cuatre o sing añs ningú los guarde, una vegá la han cavilat ya han fet una travessura o malesa, y ningú pot tampoc previndre ni adiviná los perills als que se exposen aon y com menos se pense.

Estáen un domenche per la tarde codoleján gossos a les eres uns cuans sagals, entre ells Pedro Saputo, y ñabíe una turba de sagales cantán y triscán a un atra era; cuan de repén se va pará tot aquell estrapalussi y se va vore escapá a les sagales cap al poble, no sentinse cap gos ni cap veu mes que los plos de una criada del hidalgo de la plassa (lo de la cantonera). Ella, desesperada y toquiñanse los pels, cridáe demanán auxilio. Van aná allá los sagals, y una filla del hidalgo de uns nau o deu añs de edat, mol traviessa o carnussa y arriesgada, s´habíe estossolat caén del tellat de una pallissa, y pegán en lo cap a unes pedres s´habíe quedat morta de la caiguda. En cuan van sentí 'está morta', van arrencá tots los sagals a corre dixán sol a Pedro en la criada que invocabe a tots los sans y virgens del sel, no tan pera que tornaren a la vida a la chiqueta, com pera que la liberaren de vore lo semblán rigurós y vengatiu dels seus amos.

Pedro va fé en la sagala lo que habíe vist fé atres vegades pera recuperá als que patíen algún desmayo, pos va vore que sol estáe estamordida, y poc a poc va aná tornán en sí. Escomensáe la pobra a queixás en tals crits, que la criada va pensá que teníe chafats tots los ossos del seu cos: y plorán y dessichanli la mort sen va aná cap a casa de sons pares (que eren del poble) y se va quedá ell sol en la chiqueta... No teníe asclats tots los ossos del seu cos, ni la mitat, pero sí un bras, aboñat y ubert lo cap, queixoses atres moltes parts. Lo compasiu Pedro la va aná tentán pera alsala, y al final en sumo tiento y suavidat la va agarrá y se la va emportá a casa seua entre molta gen que per curiosidat y llástima lo van seguí pels carrés. No estáen sons pares a casa, que habíen eixit a passejá per un atre camí; pero lo ven los va portá la notissia y al momén estáen al costat de sa filla y en ells lo facultatiu. Va ñabé mols ays y plos, va ñabé desmayos; al final a dures penes y crits pelats que partíen lo cor, va quedá curada, emparchada y apedassada, y se van assossegá tots pera plorá mes desahogadamén y informás de les sircunstansies de la desgrassia y del descuido de la criada a qui habíen encomanat a la chiqueta. En tot va fé Pedro lo milló que va pugué: y com lo hidalgo va vore que en mich de la relassió se li bañáen los ulls, va dixá ell corre libremen les seues llágrimes, y juntamén en la seua dona li va doná les grassies per aquell bon ofissi que habíe fet a sa filla, oferinli casa y favor, y roganli que no olvidare a la pobreta de Eulalia, que la vinguere a vore pera donali forses y consolals a tots. Pedro estáe tendre y se rentáe la sang que portáe a les mans y a la roba. La mateixa siñora de casa va di entre llágrimes, ¡ay sang de la meua filla!, ¡ay sang de la meua filla!, se va despedí cortés y afablemen perque ere ya tart, y sen va aná a casa de sa padrina aon sa mare habíe dit que vinguere.

Mentres la chiqueta Eulalia (que així se díe) va está al llit la visitabe tots los díes; pero cuan ya se eixecáe, cuan ya estáe mol adelantada la seua cura, que en poc tems va quedá perfectamen sana, fora de alguna dificultat (que tamé se va corregí después) al bras pera serts movimens, va pará de aná a vórela, perque les seues visites eren de sola humanidat y a part de cumplimén. Als tres o cuatre díes va enviá lo hidalgo a una criada a preguntá si teníe novedat, y sabén que no, va aná ell mateix a casa de Pedro Saputo, y com si tratare en un home de mes edat y de algún respecte li va torná a doná les grassies per lo que habíe fet en sa filla, y de part de ella, de la seua dona y de la seua li va rogá se serviguere honráls en la seua visita.

Y va afegí, tocán lo pun mes delicat, que si a sa mare li habíe fet a un atre tems una advertensia, creguere que va sé per dessich de vórel home de profit, ignorán entonses que u fore de tan. An esta satisfacsió y comedimén va contestá Pedro en un atra milló, dién al hidalgo, que lo que habíe fet en sa filla no mereixíe tantes grassies, y que ben pagat estáe en la honra que aquella humilde casa ressibíe habense ell dignat a vindre an ella. Van passá encara atres cumplimens entre ells; y pel matí en son demá va aná Pedro a visitá a Eulalia, continuán ya desde entonses; se habíe engendrat entre los dos una amistat tan íntima que en lo tems va sé un atra cosa, y ni ells ni dingú va pugué remediáu.

Pero lo que mes brilláe al chiquet Pedro Saputo ere la caridat. Tots los del poble u sabíen; y si al carré li demanáen algo los atres sagals ya se u habíen repartit tot; y a vegades sense demanáu. Als pobres los donáe cuan podíe ñabé, y hasta la roba que portáe si los veíe fets un acsiomo y fée fret. Ell mateix cuan va arribá a la edat de mes coneiximén va habé de corregí lo vissi de la seua solidaridat. Se va atreví una vegada sa mare a renegál; y ell en molta grassia li va contestá: 

- Aixó es siñal de rics; lo fill de una rentadora no té que sé agarrat ni viure en l´alma arrugada. L´agarramén, siñora mare, no dixe vore la hermosura del sol ni la grandesa de la terra. Lo preto no coneix a Deu, ni Deu encara que vullgue li pot fé mersé, perque es incapás dels seus benefissis. Sense cante pera portá l´aigua, ¿a qué aniríe a la fon? ¿Sabéu mare, a quí penso yo que aburriríen los angels si pugueren despressiá an algú? Pos es als pussilánimes y als desconfiats. La rogo mol de veres que sigáu magnánima de cor, no estorbéu la generosidat del vol en que yo abarco lo món, y encara me pareix menut.

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo. (+ Índice)

Llibre primé. Capítul I. Naiximén de Pedro Saputo.

Blogspot de Pedro Saputo

Disponible a Amazon

¡Beneít sigue Deu, que al final lo gran Pedro Saputo ha trobat qui aplegare los seus fets, los ordenare convenienmén, y separán lo fals de lo verdadé eixecare a la historia acresolada y pura de la seua vida la digna estatua que debíem al seu talento y a les seues virtuts! 

¿Qué me donará lo món per este servissi, per este deute comú que pago, tocanme a mí en ves de a consevol atre veí? Pero ¡a cascala lo interés! No vull datra recompensa que sabé, com u sé desde ara, que este llibre se lligirá en gust per agüelos y joves, per sabuts y per ignorans, a les siudats y a les aldees. 

¡Oh, cuans bons ratos a les velades de hivern passarán en ell escofanse al foc o al brasé! Pos no vull mes recompensa, com dic; aixó, y aixó sol es lo que me hay proposat. Y pos u dono per conseguit, res mes me se oferix advertí, ni previndre als meus lectós y lectores.

A la vila de Almudévar, a tres legües de la famosa siudat de Huesca, a la carretera de Saragossa, va naixe Pedro Saputo de una huérfana donsella que vivíe sola perque se habíe quedat als quinse añs sense pare ni mare, y ere pobra, no teníe mes bens que una caseta a la carrera del forn de fora, y manteninse en lo ofissi de rentadora y lo de cuinera de totes les bodes y de les grans festes del lloc; a la seua juventut cantáe en molta grassia perque teníe una veu extremada y tocáe lo pandero com una gitana. En estes habilidats may li faltáe lo menesté, y algún regalo y bons passatems. Sempre anáe mol pincha y asseada; no envecháe res, ni a pobres ni a rics; tots la volíen be, y ella no volíe mal a ningú.

pera mes gran notissia de la persona direm que ere espabilada, redona de cara, no fea, pero tampoc guapa, primeta de cara tirán a grossa, desembossada de paraules; pit ple y ubert, discreta, honrada de casta, recatada, en bona fama al poble, y en tot mol afable. En estes virtuts entendre se pot que tindríe mols pretendens, y los va tindre, en efecte, no menos en linea recta que en la linea torsuda, y de tots los gustos y apariensies; pero no se donáe per entesa de la mala intensió de algúns, y agarrán les paraules sempre a la dreta, a tots responíe lo mateix y los despedíe sense ofendrels dién que no volíe casás ni tindre amors. Y aixó que la van marejá mossos mol fanfarrons y valens, y algúns en ajuar y pegujar, que la hagueren convertit en una hidalga. Cuan escomensáe a sé mosseta li va di una gitana en lo romeret a la boca que si se casáe ploraríe moltes llágrimes, fenli una professía en vers que diebe:

Si te cases tindrás home, 

llágrimes, pena y doló;

conserta sola lo teu amor

y lo fruit sirá gloriós.

No enteníe lo sentit general de la professía y poessía, pero va entendre mol be y se li va enclavá ben fondo com puncha al alma lo de llágrimes y penes, y ere prou pera que tinguere po: conque se va tapá los oíts a tota proposta de matrimoni per mes que passán lo tems va arribá a cumplí los vin añs de edat, que an aquell siglo casi ere afrenta está soltera.

Antes de que sen acataren al poble, ya teníe una pancha de sis mesos, y encara que teníe gran opinió de honesta no su hagueren cregut si ella no u diu; pero u díe y u afirmáe en tanta naturalidat que van tindre que creureu. Cuan va arribá lo tems va parí un chiquet mol fortot y majo, y preguntanli de quí ere, va di: Per ara meu y de Deu. Y de aquí no la van pugué traure. Una mica se van mosquejá lo justissia y tamé lo siñó retó perque no díe quí ere lo pare del chiquet; pero ella se va mantindre en lo dit y van habé de frená la curiosidat y se va mantindre lo secreto.

Cuan van batechá al chiquet, may un cas com aquell se habíe vist al poble y pareixíe un milagre (que los tems diuen que eren atres diferens dels que corren ara, encara que yo no u crec), dingú se oferíe a sé lo seu padrí; y lo justissia y lo síndic van ajuntá consell general del poble y van di: "honrats veíns de Almudévar: per la veu que ha corregut debéu sabé que la honesta filla pupila o pubilla de Antonio y Juana del forn de fora ha parit casualmén un chiquet, y no té qui lo porto a la pila. Femu a sorts si tos pareix, y dels tres noms que ixquen sen triará un per vots libres de tots.» 

- ¡Be, be!, va cridá lo gentío. Y van eixí dos homens y una dona; y passán a votassió, tots menos sis van votá que fore padrina la dona, y que los dos homens y lo síndic la acompañaren. Ere una donsella, y no va faltá qui remugare dién que les donselles no teníen que habés presentat per séu la mare del chiquet y no estáe be que la visitaren. Pero a qui aixó va di, que ere un ricacho en vanidat de hidalgo, lo van mirá mal de reúll y lo van aburrí tot aquell día. Va sé, pos, padrina la donsella, y lo va traure de pila mol contenta; y com ere de una casa acomodada va ñabé gran batech y alifara, que la van doná los acompañans y son pare de la mateixa padrina. 

Li van ficá de nom Pedro, y no se va parlá en mols díes de atra cosa al lloc. Cuan la mare va traure al chiquet al públic pareixíe una conda en la formalidat y satisfacsió que mostráe y als dijes y mantilla que li ficáe; y la gen la volíe encara mes que abans. La paráen tots pera mirá al chiquet, y sense sabé per qué se alegráen; y moltes dones, espessialmén les donselles, casi li teníen enveja.

//

Índice (o Index):

Primé llibre:

espabil de Pedro Saputo cuan ere chiquet

com Pedro Saputo se va ficá mol fort

de com Pedro Saputo va aná a escola

de com Pedro Saputo va determiná adependre algún ofissi

com Pedro Saputo adepreníe ofissis en un rato

com Pedro Saputo va adependre música

Humanidat y caridat de Pedro Saputo

De cóm Pedro Saputo va pintá la capella de la Virgen de la Corona

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo

Llibre segón:

De cóm Pedro Saputo va eixí a corre lo món

De lo que li va passá a Huesca

Aventures del camí de Barbastro

Aventures de Barbastro

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils

Pedro Saputo al convén

Se descubrix a les monges

Ix del convén

De cóm Pedro Saputo se va fé estudián de la tuna

Pedro Saputo escomense la vida de estudián

Aon se prosseguix lo escomensat

 

Camine cap al final la vida de la tuna

Pedro Saputo se separe dels estudians passán abans per la aldea de les novissies

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues

Sap Pedro Saputo de fray Toribio, lo del códul, y se quede al seu poble

Llibre tersé:

Pedro Saputo visite alguns pobles. Se trobe al torná en un gran empeño als del seu poble

De cóm Pedro Saputo li va traure lo monjío del cap a una sagala

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache

Arribe a Saragossa. Después al seu poble

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España

Una carta anónima. Visita de un caballé

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro

La cova de Santolaria

Dels remeys contra lo mal de viuda que li va revelá a una Pedro Saputo

De la comisió de les tres figues

Pedro Saputo cride a sa mare a les festes del Pilá

Del pleite al sol

Llibre cuart:

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso

De cóm Juanita va cridá a Pedro Saputo

Relassió del pare de Saputo

Arribe Paulina. Casamén dels pares

Ix Pedro Saputo al registre de novies. Sariñena – Almudévar

Testamén del tío Gil Amor

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea

De la fira de Graus

Seguix lo mateix registre. Morfina

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia

Del natural de Pedro Saputo

Máximes y sentensies de Pedro Saputo

Lexique roman; Hom, Home, Om - Enhonest

Hom, Home, Om, s. m., lat. homo, homme.

Qui mais val mais fay de falhimen,

Can falh en re, que us homs ses valor.

B. Carbonel: Per espassar.

Celui qui vaut davantage fait plus de faute, quand il manque en rien, qu'un homme sans valeur. 

Al lial hom donarai un bezan,

Si 'l deslials mi dona un clavelh.

(chap. Al leal home (li) donaré un besán (moneda, Bizancio), si lo desleal me done un clau o tacha.)

P. Cardinal: Tos temps azir. 

Au loyal homme je donnerai un besant, si le déloyal me donne un clou.

ANC. FR. Se on le devoit croire, selonc ce que il estoit propres homs, ou selon ce que il estoit filz adoptis de Dieu le père.

Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 244. 

Nus homs ne se teneit à une fame espose. Roman de Rou, v. 770.

Du premier hom 

L'histoire avon.

Blason des Faulces amours, p. 248.

ANC. ESP. No aventures mucho tu riqueza

Per consejo de ome que ha pobreza. 

Hist. du conte de Lucanor. Hist. de la Poés. esp., t. I, p. 97.

Hom s'employa comme pronom indéfini:

Li deu far om so aniversari. Titre vers 1090.

On lui doit faire son anniversaire.

Il est si évident que l' on du français actuel vient de l' hom, om roman, que dans les troubadours cet hom se combine avec le pronom personnel:

Mas ja no s cug hom qu'ieu m' abays.

P. Vidal: A per pauc de. 

Mais que jamais on ne se pense que je m'abaisse. 

Quant el s'irais, e vei c' om no s castia. 

G. Faidit: Cascus hom. 

Quand il s'irrite, et voit qu'on ne se corrige pas. 

ANC. FR. Quant prez erent de cel endreit 

Come hom pierre jeter porreit. 

Roman de Rou, v. 6702.

Une chançon tote de Rome,

Onques si bele n'oï home.

Roman du Renart, t. III, p. 47. 

Les adultères n'avoient bon temps et home n'osoit attenter sacrilége de corrompre une vierge.

F. P. Crespet, De l'excell. de Virg. et Chast. 

ANC. CAT. E per amor pot ser hom ignocentz. 

Ausias March: Si cum un. 

ANC. ESP. La cosa que omne tiene treinta annos 

En paz. Fuero Juzgo, lib. X, tit. II, §.6. 

ANC. PORT. Que ome perdera per ren 

Coita d' amor. 

Cancioneiro de collegio dos nobres, fol. 46. 

ANC. IT. Vien peccato di gola,

Ch' uom chiama ghiottornia.

Brunetto Latini, Tesoretto, 26.

Le professeur Ben. Perotti, traducteur de l'Histoire littéraire de l'Italie par Ginguené, ayant employé l'expression uom dans ce sens indéfini, en disant: Uom sa, uom vede, uom sente, 

des critiques lui ont reproché d'avoir réhabilité cette ancienne acception. Voyez Biblioteca Italiana, nov. 1823, p. 249.

Loc. Anc hom de carn non ac ira maior.

Deudes de Prades: El temps d' estiu. 

Oncques homme de chair n'eut tristesse plus grande.

D' autres miracles moutz 

Don hom carnals no sap fi.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

D'autres miracles nombreux dont homme charnel ne sait la fin.

Fon pueys lo Reis glorios 

Hom carnals, de peccatz blos.

Guillaume de S. Didier: Aissi cum a. 

Fut ensuite le Roi glorieux homme charnel, exempt de péchés.

Coma son homes de mar. V. et Vert., fol. 54. 

Comme sont hommes de mer.

Briguet com los bons homes de cort, et apres tot so qu'el pot.

V. de Sordel. 

Il fraya avec les bons hommes de cour, et apprit tout ce qu'il put.

- Homme-lige, vassal.

Seretz home delh comte de Tholosa, et ad elh seretz obediens.

Philomena. 

Vous serez homme du comte de Toulouse, et à lui vous serez obéissant.

Fig. Sos amicx e sos servire

E sos homs suy e serai.

Hugues de S. Cyr: Aissi cum es. 

Son ami et son serviteur et son homme je suis et serai.

Vostr' om sui en totas sazos.

G. Faidit: Ab chantar. 

Je suis votre homme en toutes saisons. 

ANC. FR. Je sui vostre homs et vos mes sire. 

Roman du Renart, t. II, p. 307. 

CAT. MOD. Home. ESP. MOD. Hombre. PORT. MOD. Homem. 

IT. MOD. Uomo. (chap. Home, homens.)

2. Gentils hom, s. m., gentilhomme.

Si el es filhs d' aital hom que es fort gentils om.

Trad. du Code de Justinien, fol. 98. 

S'il est fils de tel homme qui est fort gentilhomme. 

Gentils hom era, fils d'un cavallier que non era rics.

V. de Guillaume Adhémar.

Était gentilhomme, fils d'un cavalier qui n'était pas riche.

ANC. FR.

Laboureurs vit repaistre en leurs maisons 

Sans craincte ou pour, plus fiers que gentilz homs.

Clément Marot, t. V, p. 61. 

CAT. Gentil home. ESP. Gentilhombre. PORT. Gentil-homem. 

IT. Gentiluomo. (chap. Gentilhome, gentilhomens; A Aragó se solíe di rico ome, ricos omes.)

3. Homenes, Omenes, s. m., hommage.

Que 'l vengues, 

Mas juntas, far homenes.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben. 

Que je lui vinsse, mains jointes, faire hommage. 

Mi dons, per sa franchesa gran, 

Plac e receup mon omenes.

Peyrols: Ieu non lauzarai. 

Ma dame, par sa franchise grande, agréa et reçut mon hommage.

(chap. Homenache, homenaches; homenaje, homenajes; sagramén, sagramens.)

4. Omenesc, s. m., hommage.

Carta col rei reconosc qu'el sagramen que li fon fag, li fes hom ses omenesc. Cartulaire de Montpellier, fol. 160. 

Charte comme le roi reconnut que le serment que lui fut fait, on lui fit sans hommage.

5. Homenatge, Homenage, Omenage, s. m., hommage.

S' eu fos seigner, ja no m feir' homenatge 

Adrechamen, car sai qu'el no 'l tenria.

Lanfranc Cigala: Estiers mon grat. 

Si je fusse seigneur, jamais il ne me ferait hommage directement, car je sais qu'il ne le tiendrait pas. 

Vuelh que totz li fassan homenage. Philomena. 

Veut que tous lui fassent hommage. 

Fig. Ella lo pres per son cavallier, e receup son homenatge.

V. de Raimond Jordan. 

Elle le prit pour son chevalier, et reçut son hommage.

Pueis vi mon humil semblan, 

E receup mon homenatge.

G. Faidit: Sitot ai. 

Puis elle vit mon humble manière, et reçut mon hommage.

Com s' ieu l' agues fait certan omenage. 

Peyrols: D' un bon vers. 

Comme si je lui eusse fait sûr hommage. 

CAT. Homenatge. ESP. Homenage (homenaje). PORT. Homenagem. 

IT. Omaggio. (chap. Homenache, homenaches; homenaje, homenajes; sagramén, sagramens.)

6. Homecida, Omicida, s. m., lat. homicida, homicide, meurtrier. 

No sias homecida de tu mezeys.

(chap. No sigues homissida de tú mateix; no te suissidos; v. suissidá.)

V. et Vert., fol. 21. 

Ne sois pas homicide de toi-même.

- Meurtre.

Lo VII peccat fo omicida. Hist. abr. de la Bible, fol. 2. 

Le septième péché fut homicide. 

CAT. ESP. PORT. Homicida. IT. Omicida. (chap. homissida, homissides.)

7. Homicidi, Omicidi, s. m., lat. homicidium, homicide, meurtre. Mesclas e bregas,... contensos et omicidis. 

Apres sego s'en motas ves homicidis.

V. et Vert., fol. 22 et 11. 

Querelles et disputes,... contestations et homicides.

Après s'en suivent nombreuses fois homicides. 

CAT. Homicidi. ESP. PORT. Homicidio. IT. Omicidio. (chap. Homissidi, homissidis; assessinat, assessinats.)

- Meurtrier.

Homicidi e lauzengier...

Homicidi e traidor.

Marcabrus: Pus mos. 

Homicides et médisants... 

Homicides et traîtres.

(chap. Homissida, homissides; assessino, assessinos. ESP. Homicida.)

8. Homicidier, s. m., homicide, meurtrier.

Als homicidiers, als fornicadors.

(chap. Als homissides, als fornicadós.)

Trad. de la Ire Ép. de S. Paul à Timothée.

Aux homicides, aux fornicateurs.

ANC. CAT. Homicidiari. IT. Omicidiario. (chap. Homissida, homissides.)

9. Prohome, Prosom, s. m., lat. prudens homo, prud'homme.

Lo jutges las deu far commandar en garda d' un prohome estranh.

Trad. du Code de Justinien, fol. 21. 

Le juge doit les faire recommander en la garde d'un prud'homme étranger.

L'aigua si part sus el gravier, 

Lo prosoms mes dedins sos pes.

V. de S. Honorat. 

L'eau se sépare sur le gravier, le prud'homme mit ses pieds dedans. 

ANC. FR. Fet Renart, qar tu es prodom. Roman du Renart, t. I, p. 196. Mais puis sera prodons et sages. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 369. 

ANC. CAT. Prohom. ESP. Prohombre. (chap. Prohome, prohomens.)

10. Prodomia, s. f., prud'hommie, bonté, probité.

Paire, en vos non es prodomia. Chronique d'Arles. 

Père, en vous n'est pas prud'hommie.

11. Bonomia, s. f., bonhomie, douceur, bonté.

Un evesque mot sant e de gran bonomia. 

Complida de vertut e de gran bonomia. 

V. de S. Honorat.

Un évêque moult saint et de grande bonhomie.

Accomplie de vertu et de grande douceur.

12. Human, Uman, adj., lat. humanus, humain.

Deslivrar d'infern trastot l' uman linhatge. V. de S. Honorat.

Délivrer d'enfer toute l'humaine race.

Pres per nos carn humana.

(chap. Va pendre per natros carn humana.)

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Prit pour nous chair humaine.

CAT. Humá. ESP. PORT. Humano. IT. Umano. (chap. Humá, humans o humano, humans; humana, humanes.)

13. Humanal, Umanal, adj., humain.

Per tu es sobronrada 

Tota l' umanals lignada.

G. Riquier: Sancta Verges. 

Par toi est surhonorée toute l'humaine lignée. 

El penra en lhieis humanal natura. Liv. de Sydrac, fol. 90. 

Il prendra en elle humaine nature.

ANC. CAT. ANC. ESP. Humanal.

14. Humanalmen, adv., humainement.

Una emage de Nostre Senhor, no... facha humanalmen, mas per vertut de Dieu. Cat. dels apost. de Roma, fol. 36.

Une image de Notre Seigneur, non... faite humainement, mais par vertu de Dieu.

Humanalment passant d'aquest setgle en l'autre.

Tit. de 1333. DOAT, t. XLIII, fol. 33.

Passant humainement de ce monde dans l'autre.

15. Humanat, adj., humanisé, devenu homme. 

El filh, en quant que es humanat et incarnat. Eluc. de las propr., fol. 8.

Le fils, en tant qu'il est humanisé et incarné.

(chap. Humanisat, convertit en home.)

16. Humanitat, Umanitat, s. f., lat. humanitatem, humanité. 

Aperteno a Jhesu Christ, cant a ssa humanitat. V. et Vert., fol. 4. Appartiennent à Jésus-Christ, quant à son humanité. 

Car selh qu' anc no fes peccat, 

Venc suffrir humanitat 

E mort desotz Pons Pilat.

Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia. 

Car celui qui jamais ne fit péché, vint souffrir humanité et mort dessous Ponce-Pilate.

- Charité, douceur.

No fai umanitat als paubres. Trad. de Bède, fol. 64. 

Ne fait pas charité aux pauvres. 

CAT. Humanitat. ESP. Humanidad. PORT. Humanidade. IT. Umanità, umanitate, umanitade. (chap. Humanidat, humanidats; v. humanisá: humaniso, humanises, humanise, humanisem o humanisam, humaniséu o humanisáu, humanisen; humanisat, humanisats, humanisada, humanisades.)

Honor, Onor, s. f., lat. honor, honneur, avantage.

Ja mos chantars no m'er honors.

B. de Ventadour: Ja mos. 

Jamais mon chanter ne me sera honneur.

Gran ben e gran honor 

Conosc que Dieus me fai, 

Qu' ieu am la belazor 

Et elha me, so sai.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Grand bien et grand honneur je connais que Dieu me fait, vu que j'aime la plus belle et elle moi, je le sais. 

Loc. Cant el vi que venia,

Salh en pes per far m' onor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Quand il vit que je venais, il saute en pied pour me faire honneur.

Prép. comp. En honor del Paire en cui es 

Totz poders e tota vertatz. 

Pons de Capdueil: En honor. 

En honneur du Père en qui est tout pouvoir et toute vérité.

ANC. FR. Moult li portent tuit grant honor. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 234.

- Dignité, bénéfice, droits honorifiques, fonds, terre, domaine, patrimoine. 

E 'l reys de cu ieu tenc m' onor.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Et le roi de qui je tiens ma terre. 

Que m renda m' onor e tot mo fieu. 

Mi renda en sa honor ces ni tolieu. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 88 et 72. 

Qu'il me rende mon bénéfice et tout mon fief. 

Me rende en son domaine cens et tonlieu. 

Honor dotal no s pot alienar. Petit Thalamus de Montpellier, p. 69. 

Fonds dotal ne se peut aliéner. 

Fig. et allusiv. D'aver l' onor e 'l fieu

Que han tos los cors sancs que moriron per Dieu.

V. de S. Honorat. 

D' avoir la dignité et le fief qu'ont tous les corps saints qui moururent pour Dieu. 

ANC. FR. Jà n'aura ne bien ne honor.

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 370. 

Ci sunt venu Sarrazin d'outre-mer 

Qui bien nos cuident de nos honors geter. 

Roman d'Agolant. Bekker, p. 185. 

CAT. ESP. PORT. Honor. IT. Onore. (chap. Honor, honors; v. honorificá, honrá.)

2. Honransa, Onransa, s. f., honneur. 

Er lo pro meus, e vostra l' onransa. 

Aimeri de Peguilain: Hom ditz.

Sera mien le profit, et votre l'honneur.

Si domneys e cortejars no fos,

No fora pretz ni servirs ni honransa. 

P. Raimond de Toulouse: Tos temps aug. 

Si galanterie et courtiser ne fût, ne serait mérite ni servir ni honneur.

- Accueil, éloge.

No m tardasetz hueimais vostra honransa, 

S' aver la dei.

Giraud le Roux: Nulhs hom. 

Que vous ne me retardassiez désormais votre accueil, si je dois l'avoir.

L'autre fan, senes sal, 

Coblas, sirventes, dansas; 

... Cuian honransas 

Penre per lur trobar.

G. Riquier: Pus Dieu. 

Les autres font, sans sel, couplets, sirventes, danses;... ils pensent recueillir des éloges pour leur trouver.

- Hommage.

Pois li darem del vi en luoc d' onransa. 

Lanza: Emperador. 

Puis nous lui donnerons du vin en lieu d' hommage. 

ANC. IT. Onranza.

3. Honrament, Onramen, s. m., considération, politesse, égard, respect.

Las! qui sabra mais tan entieiramens 

Far ad autrui honramens ni honor.

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc chantiei. 

Hélas! qui saura désormais aussi entièrement faire à autrui considération et honneur.

Quar us belhs honramens

Val mais q' un don petitz.

Giraud de Calanson: El mon non. 

Car une belle politesse vaut mieux qu'un petit don.

- Honneur, gloire.

Quascun jorn creyssetz vostr' onramen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Chaque jour vous accroissez votre honneur. 

Car an mes tot so per qu' om vai pueian 

En honrament et en pretz, en soan.

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Car ils ont mis en mépris tout ce par quoi on va montant en gloire et en mérite.

- Avantage, profit.

C' apres lo joy me vengues l' onramen. 

G. Faidit: Anc no m parti. 

Qu'après la joie me vînt le profit.

Onramens grans cre que 'l n' eschai

A celh que sab en patz sufrir 

Son dan.

P. Raimond de Toulouse: Us novels. 

Grand avantage je crois qu'il lui en échoit à celui qui sait souffrir en paix son dommage.

- Domaine, terre.

Demandatz al rey tot l' onramen 

De lai d' Urgelh, que soliatz tener.

Bertrand de Born: Un sirventes farai. 

Demandez au roi tout le domaine au-delà d'Urgel, que vous aviez coutume de tenir. 

ESP. Honramiento. (chap. Honramén, honramens.)

4. Honrador, s. m., qui honore, adorateur.

Com servidor et honrador de Dieu. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 16.

Comme serviteur et adorateur de Dieu. 

ESP. PORT. Honrador. (chap. Honradó, honradós, honradora, honradores.)

5. Honoros, adj., du lat. honorificus, honorable.

Totz bos ayps, per qu' estatz honoros

E fis e cars e valens sobr' els bos.

Arnaud de Marueil: A gran honor. 

Toutes les bonnes qualités par lesquelles vous êtes honorable et fidèle et cher et méritant sur les bons.

CAT. Honros. ANC. ESP. Honoroso. ESP. MOD. PORT. Honroso. 

(chap. Honrós, honrosos, honrosa, honroses; honorífic, honorifics, honorífica, honorífiques; honorable, honorables.)

6. Honorable, Honrable, Ondrable, adj., lat. honorabilem, honorable.

So es qu' el sia plus honorables dels altres. Trad. de Bède, fol. 63. 

C'est-à-dire qu'il soit plus honorable que les autres.

Si non cuia que li sia honrabla. V. et Vert., fol. 31.

S'il ne pense pas qu'elle lui soit honorable.

Del ondrable senhor. Tit. de 1402, de Bordeaux. Bibl. Monteil. 

De l' honorable seigneur.

A lo honorable home Johan. Tit. de 1464, de Bordeaux. Bibl. Monteil. 

A l' honorable homme Jean. 

CAT. ESP. Honorable. IT. Onorevole.

7. Honoriu, adj., remarquable, distingué.

Ma don' a pretz honoriu.

P. Vidal: Be m pac. 

Ma dame a mérite distingué.

8. Honorar, Honrar, Onrar, Hondrar, Ondrar, v., lat. honorare, honorer.

Qui honora son paire s' esjauzira de sos fils. Trad. de Bède, fol. 70. 

Qui honore son père se réjouira de ses fils. 

Gran ren pogra d'autras donas honrar.

Arnaud de Marueil: Anc vas amor. 

Beaucoup d'autres dames je pourrais honorer. 

Tant cantet d' ela, e tant la onret e la servi que la domna se laisset envolar ad el. V. de Pierre de Maensac. 

Tant chanta d'elle, et tant l'honora et la servit que la dame se laissa enlever par lui. 

Part. pas. Mas volon mort onrada que viure aunidamen. 

Guillaume de Tudela. 

Ils veulent plus mort honorée que vivre honteusement. 

ANC. FR. Mult sunt honuret li tuen ami.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 138. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Honorar. CAT. MOD. ESP. MOD. PORT. Honrar.

IT. Onorare. (chap. Honrá: honro, honres, honre, honrem o honram, honréu o honráu, honren; honrat, honrats, honrada, honrades.)

9. Honradamen, adv., honorablement.

Ella lo fetz honradamen sepellir en la maison del Temple de Tripol.

V. de Geoffroi Rudel. 

Elle le fit honorablement ensevelir dans la maison du Temple de Tripoli. 

CAT. Honradament. ESP. PORT. Honradamente. (chap. Honradamen.)

10. Honoradamen, adv., honorablement.

Me fai entr' els pus vieure mot honoradamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Me fait vivre entre eux beaucoup plus honorablement.

CAT. Honorablement. ESP. Honorablemente. IT. Onorevolmente.

(chap. Honorablemen.)

11. Honorificar, v., lat. honorificare, rendre honneur, honorer.

Qual que sia que a me aura aministrat, mon payre lo honorificara.

Frag. de trad. de la Passion. 

Quel qui soit qui m'aura servi, mon père lui rendra honneur.

ANC. FR. Vous avez trouvé le moyen de faire que ceste place-cy, laquelle de soy est assez refusable, soit maintenant honorifiée.

Macault, Trad. des Apophtegmes, fol. 44.

CAT. ANC. ESP. Honorificar. IT. Onorificare. (chap. Honorificá.)

12. Deshonor, Desonor, s. f., déshonneur.

En gran deshonor

Ne venra sa corona.

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

En grand déshonneur en viendra sa couronne. 

Loc. Anc no ill fi desonor.

P. Bremond Ricas Novas: Lo bels. 

Jamais je ne lui fis déshonneur. 

Sitot lop m' apellatz, 

No m' o tenh a deshonor.

P. Vidal: De chantar. 

Quoique vous m'appeliez loup, je ne le tiens pas à déshonneur. 

ANC. FR. Icil te gart de deshonor.

Roman du Renart, t. II, p. 78. 

CAT. ESP. Deshonor. IT. Disonore. (chap. Deshonor, deshonors; 

v. deshonorá, deshonrá.)

13. Deshonransa, Desonransa, s. f., déshonneur, opprobre. 

Car clergue e sel de Fransa

Prezon pauc la desonransa.

Palazis: Si col flacs. 

Car les clercs et ceux de France prisent peu le déshonneur.

Qui volra venjar la deshonransa

Qu'elh pres per nos, quan sus la crotz fo mes. 

R. Gaucelm: Qui vol aver. 

Qui voudra venger l' opprobre qu'il prit pour nous, quand il fut mis sur la croix. 

ANC. FR. Sa honte e sa deshonorance. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 169. 

ANC. CAT. Desonranza. (chap. Deshonransa, deshonranses; deshonor.)

14. Desonorar, Deshonrar, Deshondrar, Desonrar, Desondrar, v., déshonorer, outrager.

Aitals hom Dieu desonora. Brev. d'amor, fol. 140.

Un tel homme outrage Dieu.

Greu er que no us deshondre.

P. Vidal: No m fay chantar. 

Il sera difficile qu'il ne vous déshonore. 

Part. pas. Mas vueilh murir qe viure desonratz.

Blacasset: Gerra mi play.

Plus je veux mourir que vivre déshonoré.

La crestiantatz era estada desonrada. V. de Folquet de Marseille.

La chrétienté avait été déshonorée.

CAT. Deshonrar. ANC. ESP. Deshonorar. ESP. MOD. PORT. Deshonrar. 

IT. Disonorare. (chap. Deshonrá.)

15. Desonradament, Desondradamens, adv., d'une manière déshonorante, honteusement.

Amenat fora mot desonradament. Hist. abr. de la Bible, fol. 70. 

Amené dehors moult honteusement.

Menat mot desondradamens. Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 30. 

Mené moult malhonnêtement.

(chap. Deshonradamen.)

16. Endesonrar, v., déshonorer. 

Part. pas. Per totz tengutz... 

Endesonratz.

Esperdut: Qui non. 

Par tous tenu... déshonoré.

17. Sobronrar, v., surhonorer, honorer beaucoup.

Part. pas. Aissi quon es sobronrada

La maire del Salvador.

G. Riquier: Aissi quon es. 

Ainsi comme est surhonorée la mère du Sauveur.

(chap. Sobrehonrá; sobrehonrat, sobrehonrats, sobrehonrada,  sobrehonrades.)

18. Honestat, Honestetat, s. f., lat. honestatem, honnêteté, vertu.

En la honestat de matremoni. 

Si no fos per la honestetat de matremoni e del sagramen.

(chap. Si no fore per la honestidat de matrimoni y del sacramén.)

V. et Vert., fol. 91 et 92.

En l' honnêteté au mariage.

Si ne fût pour l' honnêteté de mariage et du sacrement.

Prov. Honestat non porta costalier.

B. Carbonel: Per espassar. 

Vertu ne porte pas coutelas.

ANC. CAT. Honestat. CAT. MOD. Honestetat. ANC. ESP. Honestad. 

ESP. MOD. Honestidad. PORT. Honestidade. IT. Onestà, onestate, onestade. (chap. Honestidat, honestidats.)

19. Honest, adj., lat. honestus, honnête, vertueux, poli.

Pueys fai cara mout honesta.

(chap. Pos fa cara mol honesta; fé cara : tindre la cara de.)

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Puis fait mine moult honnête.

Car es tan de bon aire,

Franch' et umils et honesta.

G. Adhemar: Be m'agr'ops. 

Car elle est si débonnaire, franche et modeste et vertueuse.

O ell es pus honestz que los autres, o ell es faula et ysquern e dirrizio de tot lo poble. V. et Vert., fol. 97. 

Ou il est plus vertueux que les autres, ou il est la fable et la raillerie et la dérision de tout le peuple. 

CAT. Honest. ESP. PORT. Honesto. IT. Onesto. (chap. Honest, honests u honestos, honesta, honestes.)

20. Honestamen, adv., honnêtement, convenablement.

Aqui sio li lieh establit honestamen.

Trad. de la règle de S. Benoît, fol. 27. 

Là soient les lits établis convenablement. 

CAT. Honestament. ESP. PORT. Honestamente. IT. Onestamente. 

(chap. Honestamen.)

21. Dezonestat, Deshonestetat, s. f., déshonnêteté, malhonnêteté, grossièreté. 

Ses far dezonestat. Leys d'amors, fol. 41. 

Sans faire malhonnêteté.

Vilanas paraulas que tornon en ribaudias et en deshonestetat.

V. et Vert., fol. 84. 

Vilaines paroles qui tournent en débauches et en déshonnêteté.

ANC. ESP.

Toda monia que face tan grand desonestat. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 549. 

CAT. Deshonestedat. ESP. MOD. Deshonestidad. PORT. Deshonestidade. IT. Disonestà, disonestate, disonestade. (chap. Deshonestidat, deshonestidats.)

22. Deshonest, adj., déshonnête, malhonnête, grossier.

Per servizis deshonestz, donon las prebendas de sancta Glieya.

Per deshonestas paraulas.

(chap. Per deshonestes paraules.)

V. et Vert., fol. 16 et 3. 

Pour services déshonnêtes, ils donnent les prébendes de sainte Église.

Par déshonnêtes paroles. 

CAT. Deshonest. ESP. PORT. Deshonesto. IT. Disonesto. 

(chap. Deshonest, deshonests o deshonestos, deshonesta, deshonestes.)

23. Deshonestamen, adv., déshonnêtement, malhonnêtement.

Tracta l'autre deshonestamens. 

Sovens s' en paro e s'en aparelhon plus vanamens e plus deshonestamens. 

V. et Vert., fol. 92 et 18. 

Traite l'autre malhonnêtement. 

Souvent elles s'en parent et s'en apprêtent plus vainement et plus déshonnêtement. 

CAT. Deshonestament. ESP. PORT. Deshonestamente. 

IT. Disonestamente. (chap. Deshonestamen.)

24. Enhonest, adj., lat. inhonestus, inconvenant, malhonnête.

Injusta deffensa e enhonesta. L'Arbre de Batalhas, fol. 113.

(chap. Injusta defensa e inhonesta.)

Défense injuste et inconvenante.

ESP. Inhonesto. IT. Inonesto. (chap. Inhonest, inhonests o inhonestos,  inhonesta, inhonestes : deshonest, etc.)