Mostrando las entradas para la consulta heliotropo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta heliotropo ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

jueves, 10 de septiembre de 2026

Veuva, Vezoa, Veuvetat, Viduitat, Vidual, Aveuvar, Avesvar, Vexar, Vexatio, Vezer - Malveziar, Malviziar

Veuva, Vezoa, s. f., du lat. vidua, veuve.
Tres causas fan mestiers a veraya veuva. V. et Vert., fol. 93.
Trois choses font besoin à véritable veuve.
Adjectiv.
C M donas en son veuvas de lor maritz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 31.
Cent mille dames en sont veuves de leurs maris.
Los efans orfeis e las femnas vezoas. V. et Vert., fol. 78. 
Les enfants orphelins et les femmes veuves.
CAT. ESP. Viuda. PORT. Viuva. IT. Vedova. (chap. Viuda, viudes.)

Lo duc del Pergamino, marqués de Numancia, comte de Peñasarriba, consellé de ferrocarrils de vía ampla y de vía estreta, ex ministre de estat y de Ultramar...

2. Veuvetat, s. f., lat. viduitatem, veuvage.
En matrimoni et en veuvetat.
Deu tener castetat en estamen de veuvetat. 
V. et Vert., fol. 96 et 93.
En mariage et en veuvage.
Doit conserver chasteté en état de veuvage.
(chap. Viudedat, viudedats.)

3. Viduitat, s. f., lat. viduitatem, viduité.
Tener castetat, viduitat. Leys d'amors, fol. 66.
Tenir chasteté, viduité.
CAT. Viudedat. ESP. Viudedad. IT. Vedovità, vedovitate, vedovitade. 
(chap. Viudedat, viudedats.)

4. Vidual, adj., lat. vidualis, de veuvage, de viduité.
Tant com viura honestament en estat vidual.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. IX, fol. 32.
Autant comme il vivra honnêtement en état de veuvage.
ESP. Viudal. IT. Vedovile. (chap. Viudal, viudals.)

5. Aveuvar, Avesvar, v., rendre veuf.
Part. pas. Sa molher sia trebalhada,
E del marit leu avesvada.
Un Troubadour Anonyme: Dieus laudem.
Que sa femme soit tourmentée, et du mari bientôt rendue veuve.
- Dépeuplé, privé.
Fransa e Bergonha n' es aveuvada.
France et Bourgogne en est rendue veuve.
(chap. Enviudá. ESP. Enviudar.)

Pajaritos ere Salvador Benítez, de Valderrobres.

Vexar, v., lat. vexare, vexer.
Lo volen... vexar e prendre. Chronique des Albigeois, col. 21.
Le veulent... vexer et prendre.
Part. pas. Non sian tengutz ni vexat de reddre conte.
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Qu'ils ne soient pas tenus ni vexés de rendre compte.
CAT. Vexar. ESP. Vejar. PORT. Vexar. IT. Vessare. (chap. Vexá.)

2. Vexatio, s. f., lat. vexatio, vexation, secousse, persécution.
Nocturnas vexatios de demonis. Eluc. de las propr., fol. 188.
(chap. Nocturnes vexassions de dimonis o diables.)
Nocturnes vexations de démons.
CAT. Vexació. ESP. Vejación. PORT. Vexação. IT. Vessazione. 
(chap. Vexassió, vexassions.)

embutí al dimoni al infern, chapurriau,Beseit

Vezer, v., lat. videre, voir.
Aquells que cuion vezer no vezon gota. V. et Vert., fol. 27.
(chap. Aquella que creuen vore no veuen (ni) gota : gens : res.)
Ceux qui croient voir ne voient goutte.
De so que vei e que vi. 
Marcabrus: Dirai vos.
De ce que je vois et que je vis.
Fols es qui cre tot quan vezon siei huelh.
Pons de Capdueil: Leials.
Fou est qui croit tout ce que voient ses yeux.
Sel qu' es secx no ve defor,
E sel qu' es pecx no ve de cor.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Celui qui est aveugle ne voit pas dehors, et celui qui est sot ne voit pas de coeur.
So qu' ai apres
Escotan e vezen.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Ce que j'ai appris en écoutant et en voyant.
La malvaisa arma cant ela se ve departir d' aquel cor mortal.
Liv. de Sydrac, fol. 51.
La mauvaise âme quand elle se voit séparer de ce corps mortel.
Loc. Veirem que ns responra. Philomena.
(chap. Vorem qué mos respondrá : contestará.)
Nous verrons (ce) qu'il nous répondra.
Substantiv. Als secx rendia lo vezer. Trad. d'un Évang. apocr.
Aux aveugles il rendait le voir.
Part. prés. subst. et loc. L' autr' ier mo vezen 
En triet may de cen.
P. Cardinal: Sel que fes.
L'autre jour mon voyant (à ma vue) il en tria plus de cent.
Dolor los auciria
En aissi nostre vezen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Douleur les occirait par ainsi notre voyant (en notre présence).
Adv. Vezent trastotz los cavalliers. V. de S. Honorat.
Voyant (en présence de) tous les cavaliers.
Part. pas. La genser qu' anc fos viza.
Arnaud de Marueil: Tot quant.
La plus belle qui oncques fut vue.
Vistas las presentas. Chronique des Albigeois, col. 26.
(chap. Vistes les presens - cartes.)
Vues les présentes.
Loc. De que par a la veguda
La fassa bon tener nuda.
Bertrand de Born: Domna pueis.
Par quoi il paraît à la vue qu'il fasse bon la tenir nue.
Adverb.
Si convertir no s volon vist nostres messages.
Izarn: Diguas me tu.
Si convertir ils ne se veulent vu nos messages.
ANC. FR. Perdu aveit la véue de vieillesce ne véer ne peut la lumière.
Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 4.
Si tost que je la vey, mon âme en fut esméue. 
Premières Œuvres de Desportes, fol. 29.
Vous vous voirez appeller huguenot. Contes d'Eutrapel, fol. 9.
Dès le premier regard ils vorroient qu'aux dedans
Nous ne sommes que feus et que brasiers ardans. 
Ronsard, t. I, p. 870.
A quant ille ot véut Pieron.
Anc. trad. de la Passion. Mém. de l'Acad. des Inscr., t. XVII, p. 725.
Voyez Gota.
CAT. Veurer. ESP. PORT. Ver. IT. Vedere. (chap. Vore : vech, veus, veu, veem, veéu, veuen; vist, vistos o vists, vista, vistes; voré; voría; si yo veiguera.)

Junqueras, los catalanes tenemos más proximidad genética con los franceses, salta a la vista

2. Vista, s. f., vue.
Qu' el en tres jorns cobre sa vista.
Deudes de Prades, Auz, cass.
Qu'en trois jours il recouvre sa vue.
Auzels de rapina que han... la vista aguda. Eluc. de las propr., fol. 139.
Oiseaux de rapine qui ont... la vue aiguë (perçante). 
Per qu' am mais la sua vista.
Guillaume de Biars: Si quo 'l majestre.
C'est pourquoi j'aime mieux la sienne vue.
Adv. comp. Tols l' autruy dreg a vista.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Tu enlèves le droit d'autrui à vue (publiquement).
CAT. ESP. PORT. IT. Vista. (chap. Vista, vistes.)

3. Vesible, Vizible, Visibil, adj., lat. visibilem, visible.
Qe demostro substantia visibil. Gramm. provençal.
Qui démontrent substance visible.
Dieus es vesibles e no vesibles. Liv. de Sydrac, fol. 8. 
Dieu est visible et non visible.
Creaturas viziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
Créatures visibles.
CAT. ESP. Visible. PORT. Visivel. IT. Visibile. (chap. Visible, visibles.)

Ascuma, Calaseit, Calasseit, Calaceite 2

4. Vesiblament, Visiblament, adv., visiblement.
Vesiblament s' en montet denan totz sus el cel. V. et Vert., fol. 5.
Visiblement il s'en monta devant tous là-haut au ciel.
Aparec a mi visiblament. Trad. d'Albucasis, fol. 49.
Apparut à moi visiblement.
CAT. Visiblement. ESP. Visiblemente. PORT. Visivolmente. IT. Visibilmente.
(chap. Visiblemen o visíblemen o vissiblemen o vissíblemen.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Vedenza, Vezensa, Vezeza, s. f., vue, présence.
En vedenza et en audenza d' En Wugo de Mondragon.
Titre de 1225. Arch. de l'archev. d'Arles, n° 85.
En présence et en audition du seigneur Hugues de Mondragon.
Si el non o dis a la vezensa et a la audiensa de VII garens.
Trad. du Code de Justinien, fol. 61.
S'il ne le dit pas à la vue et à l'audition de sept témoins.
Loc. A vezeza de tot lo poble. Sermon en provençal, fol. 33.
A vue de tout le peuple.

Torra, nazi, catanazi, Hitler, payaso

6. Visio, Vezio, s. f., lat. visio, vue, vision.
Vegas aquela am la visio del huel. Trad. d'Albucasis, fol. 17.
Que tu voies celle-là avec la vue de l'oeil.
Que pervegnam (o perveguam) a la visio de la divina majestat. 
Trad. de Bède, fol. 14.
Que nous parvenions à la vue de la divine majesté.
- Apparition, révélation, terme de théologie.
S. Johans l' evangelista reconta una vezio. V. et Vert., fol. 6.
Saint Jean l'évangéliste raconte une vision.
CAT. Visió. ESP. Visión. PORT. Visão. IT. Visione. (chap. Visió, visions; vissió, vissions.) 

Chapurriaudín lo roiget o rochet. Sirá la mascota del Chapurriau.

7. Vezeire, Vezedor, s. m., qui voit, qui aperçoit, contemplateur.
Ab dons esgar
Sap sos vezedor paysser.
Aimeri de Peguilain: Ses mon.
Avec doux regard elle sait repaître ses contemplateurs.
ANC. FR. Les véors vindrent devant
Veher la gen dan cuherant.
G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 791.
ESP. Veedor. PORT. Vedor. IT. Veditore. (chap. Veedó, veedós, veedora, veedores; contempladó, contempladós, contempladora, contempladores.)

8. Visiu, Viziu, adj., propre à faire voir.
El istrument visiu, so es uelh.
Virtut viziva.
Eluc. de las propr., fol. 15 et 14.
(chap. L'instrumén visiu, aixó es (l') ull. Virtut visiva o vissiva.)  
L'instrument propre à faire voir, c'est l'oeil.
Faculté propre à faire voir.
CAT. Visiu. ESP. IT. Visivo. (chap. Visiu o vissiu, visius o vissius, visiva o vissiva, visives o vissives.)

John Steinbeck, La Perla,chapurriau, perles, ostres

9. Vizual, adj., visuel.
Per reflexio de rachtz vizuals. Eluc. de las propr., fol. 38.
(chap. Per reflexió de rayos visuals o vissuals.)
Par réflexion de rayons visuels.
CAT. ESP. PORT. Visual. IT. Visuale. (chap. Visual, visuals; vissual, vissuals.)

10. Veament, Veamen, s. m., vue, aspect.
Seizena es veamens de Deu. Trad. de Bède, fol. 9.
La sixième est la vue de Dieu.

11. Vezement, s. m., vue.
Al sen del vezement. Trad. d'Albucasis, fol. 15.
Au sens de la vue.
CAT. Vedimento.

12. Vis, s. m., lat. visus, visage, figure.
Bella 's la domna, e 'l vis a tan preclar
Davan so vis nulz om no s pot celar.
Poëme sur Boèce.
Belle est la dame, et le visage a si brillant que devant son visage nul homme ne se peut céler. 
L' aigua m cor denan per miei lo vis.
B. de Ventadour: Belhs Monruelh.
L'eau me court devant par le milieu du visage.
ANC. FR. Que ses vis si pales devient.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 201.
De la poudre li jete el vis. Roman du Renart, t. II, p. 201.
D'un vis tant beau que les prestres craindront la regarder.
J. Bouchet, Triomp. de François 1er, fol. 97.
CAT. ANC. ESP. PORT. IT. Viso. (chap. Cara, cares.)

Carlos Rallo Badet, Calaceite, Calaseit, Calaceit, Calasseit, Kalat Zeyd, aragonés, catalanista, tonto útil, catalufo, baturro, cachirulo

13. Visatge, Vizatge, s. m., visage, figure.
Lo sieu clar vizatge.
Joyeux de Toulouse: L' autr' ier.
Le sien clair visage.
Ieu n' ai baisatz mains huoills e maint visatge.
Le Moine de Montaudon: Aissi cum cel.
J'en ai baisé maints yeux et maint visage.
L'auteur du Dizzionario universale, etc., dit sur le mot italien visaggio:
Voce provenzale oggidi inusitata.
CAT. Visatge. ESP. Visage (Visaje). PORT. Visagem. ANC. IT. Visaggio.

14. Vis, s. m., lat. visum, avis, croyance.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Loc. Tan joios
Son, qu' ades m' es vis
Que folh' e flors s' espandis.
R. Jordan, Vicomte de S. Antonin: Lo clar.
Si joyeux je suis, qu'incessamment il m'est avis que la feuille et la fleur s'étale. 
ANC. FR.
Vis li fu k'une voix en dormant li diseit. Roman de Rou, v. 946.
Ai-je bien dit? Que vos est vis?
Roman du Renart, t. II, p. 189.

15. Veiaire, Veiayre, s. m., avis, manière de voir.
Ar me digaz del tot vostre veiaire.
Bertrand du Pujet: Bona dompna.
Maintenant que vous me disiez entièrement votre avis.
Lur folh deport
E lur malvat veiaire.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Leur fou déportement et leur mauvaise manière de voir.
- Aspect, apparence, semblant, mine.
Veiaire fresc e clar.
Hameus de la Broquerie: Mentre. 
Mine fraîche et brillante.
Loc. Sol veiaire non fai qu' ela m' entenda.
Pierre d'Auvergne: De ben sai.
Seulement elle ne fait pas mine qu'elle m'entende.
M' es veiaire qu' ieu senta
Odor de paradis.
B. de Ventadour: Quan la.
Il m'est avis que je sente odeur de paradis.
Amors, e que us es veiayre?
Trobatz vos folh mais que me? 
B. de Ventadour: Amors.
Amour, et que vous est semblant? Trouvez-vous fou plus que moi?
Adv. comp.
E 'l termes es vengutz al mieu veiaire. 
E. Cairels: Qui saubes.
Et le terme est venu à mon avis.
A veiaire lor era que tot lo mons peria. Liv. de Sydrac, fol. 7.
A semblant il leur était que tout le monde périssait.
ANC. FR. Sa chiere et son viaire taint...
La char fa mult salie, li viaire paliz. Roman de Rou, v. 3135.
Renart, fait-il, à ton viaire
Sembles bien beste de putaire.
Roman du Renart, t. II, p. 152.

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

16. Vesiat, Visiat, adj., avisé, content, gai, joyeux.
Quan la vei, sui tant fort visiatz,
Veiaire m' es qu' el cor al cel mi sailla.
B. de Ventadour: Per mieills.
Quand je la vois, je suis si fort content, qu'il m'est avis que le coeur me saute au ciel.
Molherat fan captenemen
De veziat enganador.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es.
Les maris tiennent la conduite d'avisé trompeur.
ANC. FR. S'en vint com veziée et saige...
Mès déables qui veziez
Et soutix est à toz max fere.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 16 et 21.

17. Vec, Ve, prép., du rom. vezer, voi, voici, voilà.
Primitivement la langue romane employa l'ecce des Latins en le syncopant.
Ec vos e Roma l' emperador Teiric. Poëme sur Boèce.
Vous voici à Rome l'empereur Théodoric.
Les troubadours en ont fait aussi usage:
Ec vos la domna morta,
E 'l morgues es perdutz.
Palais: Molt m' enuoia. 
Vous voilà la dame morte, et le moine est perdu.
Mais, plus ordinairement, ils employèrent le mot Vec formé de Ve, troisième personne du verbe roman Vezer, et de Ec.
Sol si m vol retener,
Vec li m tot al sieu plazer.
P. Raimond de Toulouse: Atressi cum la.
Seulement si elle me veut retenir, me voici à elle tout à son plaisir.
Le plus souvent ils combinaient ce mot avec des pronoms personnels ou 
relatifs, et formaient ainsi une sorte d'idiotisme, que le langage populaire a conservé.
Vec vos del vers la fi.
G. Rudel: Lanquan lo.
Vous voici du vers la fin.
Généralement j'ai réuni ces deux mots en un seul.
Vecvos a Rossilho G. vertit. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 33.
Vous voilà à Rossillon Gérard retourné.
Femna aias conort,
Qu veti ton fill revisdat. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Femme aie courage, vu que te voilà ton fils ressuscité.
Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Arnaud de Marueil: Si me destreignetz.
Vous voici tout le tort en quoi vous m'avez trouvé.
Les pronoms personnels ou relatifs EL, LO se plaçaient parfois entre Vec 
ou Ve et le pronom personnel Vos:
Vec los vos alberjatz e remazutz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 84.
Vous les voilà hébergés et arrêtés.
Par contract. Ab tant velvos al fuec vengut. Roman de Jaufre, fol. 12.
En même temps vous le voici au feu venu.
Enfin, en ajoutant l'adverbe Aissi, on obtint cette forme qui, en français, par la contraction de voi et d'ici a produit voici.
Merce m' aiatz, que veus m aissi vencut.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Ayez-moi merci, vu que me voici ici vaincu.
ANC. FR. Mais voyez-cy qu'il advient.
Les quinze Joyes de mariage, p. 143.
Vez me ci, si me retenez.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 198.
Sire, veez ci un ost en Venise près de nos. Villehardouin, p. 27.
Triboulet fut envoyé devant pour dire: Voy les cy venir.
Bonaventure Despériers (Desperriers), cont. 2.
Voy vous là composeur de pets. Rabelais, liv. I, ch. 40.

18. Avisar, Avizar, v., aviser, instruire, annoncer.
So que lor evesque lor era vengut dire et avisar.
Ce que leur évêque leur était venu dire et annoncer.
En to sen propri no t cofizes
Tant que amb autre no t' avizes.
Leys d'amors, fol. 138.
A ton sens propre ne te confies pas tant qu'avec autre tu ne t'instruises.
Auzels de rapina... han subtil vista, quar de mot lonh avizo lor vianda.
Eluc. de las propr., fol. 51.
Oiseaux de rapine... ont subtile vue, car de moult loin ils avisent leur proie.
- Prendre garde.
Deu avisar que no sia pres de la mar. L'Arbre de Batalhas, fol. 94.
Doit aviser qu'il ne soit pas près de la mer.
Se deu avisar cascus. Leys d'amors, fol. 151.
Se doit aviser chacun.
- Ajuster, viser.
Vay ferir lo paya, e a 'l ben avisat. Roman de Fierabras, v. 3721.
Va frapper le païen, et l'a bien ajusté.
Part. pas. Nautors avizatz. Leys d'amors, fol. 15.
Nautoniers avisés.
ANC. FR. A quis un garçon aviset. 
Roman du chastelain de Couci, v. 2941.
CAT. ESP. PORT. Avisar. IT. Avvisare. (chap. Avisá : aviso, avises, avise, avisem o avisam, aviséu o avisáu, avisen; avisat, avisats, avisada, avisades; avisaré; avisaría; si yo avisara.)

Valderrobres, foto antiga

19. Avis, s. m., avis, croyance, semblant.
Loc. Non agro la meitat de joy
Ni d' alegrier ab lurs amis,
Cum ieu ab vos, so m' es avis.
Arnaud de Marueil: Dona genser.
Elles n'eurent la moitié de joie ni de contentement avec leurs amis, comme moi avec vous, ce m'est avis.
Ar diguas que vos n' es avis. V. de S. Honorat.
Maintenant dites (ce) qui vous en est avis.
CAT. Avis. ESP. PORT. Aviso. IT. Avviso. (chap. Avís, avisos.)

20. Avision, s. f., vision.
Li fezessan tornar los sompnis e las avisions a non re.
(chap. Li faigueren torná los somnis y les visions a no res.)
Hist. de la Bible en prov., fol. 9.
Qu'ils lui fissent tourner les songes et les visions à néant.

21. Avisament, Avisamen, Avizament, Avizamen, s. m., avisement, avis, 
avertissement.
Lhi mostrero las letras e 'ls avisamens que avian.
(chap. Li van amostrá les lletres (cartes) y los avisamens (avisos) que teníen.)
Tit. de 1395. DOAT, t. CXLVII, fol. 172.
Lui montrèrent les lettres et les avis qu'ils avaient.
Cosselh e avisament. Cout. de Condom.
(chap. Consell y avisamén - avís.)
Conseil et avis.
- Précaution.
Si que nueg e jorn haian avizamen de gardar la ost. Leys d'amors, fol. 15.
De telle sorte que nuit et jour ils aient précaution de garder l'armée.
Experiencia et avizament. Eluc. de las propr., fol. 103.
Expérience et précaution.
ESP. Avisamiento. IT. Avvisamento. (chap. Avisamén, avisamens; avís, avisos; precaussió, precaussions.)

22. Avizadamen, adv., directement, en face.
Prép. comp. Regarda vas lo ciel avizadamen de son creator.
Liv. de Sydrac, fol. 94.
Regarde vers le ciel en face de son créateur.
ESP. PORT. Avisadamente. IT. Avvisatamente.

23. Invizible, Envesible, adj., lat. invisibilem, invisible.
Dieus es envesible. Hist. de la Bible en provençal, fol. 81.
(chap. Deu es invisible o invissible.)
Dieu est invisible.
Creaturas viziblas et inviziblas. Eluc. de las propr., fol. 105.
(chap. Criatures visibles e (y) invisibles o invissibles.)
Créatures visibles et invisibles.
CAT. ESP. Invisible. PORT. Invisivel. IT. Invisibile. (chap. Invisible o invissible, invisibles o invissibles : que no se pot vore. Vore: Heliotropo.)

Calandrino, Bruno y Buffalmacco van per lo Muñone aball buscán lo heliotropo, una pedra mágica que te fa invissible,

24. Invisibilitat, s. f., lat. invisibilitatem, invisibilité.
Creaturas,... las que han invisibilitat. Eluc. de las propr., fol. 1.
Créatures,... celles qui ont invisibilité.
CAT. Invisibilitat. ESP. Invisibilidad. PORT. Invisibilidade. IT. Invisibilità, invisibilitate, invisibilitade. (chap. Invisibilidat o invissibilidat, invisibilidats o  invissibilidats.)

25. Evident, Eviden, adj., lat. evidentem, évident.
Es evidens e clars. Brev. d'amor, fol. 50.
(chap. Es evidén y cla.)
Il est évident et clair.
CAT. Evident. ESP. PORT. IT. Evidente. (chap. Evidén, evidens, evidenta, evidentes.)

26. Evidencia, Evidensa, s. f., lat. evidentia, évidence, manière de voir.
Hai! segles voigz de merce,
Com ha vil evidensa
Totz hom qu' aver de vos cre
Joi ni benanansa !
B. Zorgi: Jhesu Crist.
Ah! siècle vide de merci, comme il a vile manière de voir tout homme qui croit avoir de vous joie et bonheur.
Ha hom alguna natural evidencia. Eluc. de las propr., fol. 2.
On a aucune naturelle évidence.
CAT. ESP. PORT. Evidencia. IT. Evidenza. (chap. Evidensia, evidensies.)

27. Evidenmen, adv., évidemment.
Appar ayssi evidenmen. Leys d'amors, fol. 132.
Apparaît ici évidemment.
(chap. Evidenmen.)

28. Prevezir, v., lat. praevidere, prévoir, voir d'avance.
Las causas que son a venir deu hom prevezir. V. et Vert., fol. 59.
Les choses qui sont à venir on doit prévoir.
CAT. Prevéurer. ESP. PORT. Prever. IT. Previdere. (chap. Prevore.)

29. Previzio, Prevesion, s. f., lat. praevisionem, prévision, prévoyance. 
El a demandat
Sant Veran, que es hom de gran prevesion.
V. de S. Honorat.
Il a demandé saint Véran, qui est homme de grande prévision.
Sciencia de Dieus,... comparada a las causas que siran, es apelada previzio. 
Eluc. de las propr., fol. 5.
La science de Dieu,... comparée aux choses qui seront, est appelée prévision.
CAT. Previsió. ESP. Previsión. PORT. Previsão. IT. Previsione.
(chap. Previsió o previssió, previsions o previssions.)

30. Pervezer, lat. pervidere, percevoir, distinguer, apercevoir, éclairer.
No t' a at que perveias aquelas causas. Trad. de Bède, fol. 37.
Il ne t'est pas besoin que tu perçoives ces choses.
Pus par la falhisos
D' aquel c' om pus perve. 
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Plus paraît la faute de celui qu'on distingue davantage.
- Aviser.
La gleysa e 'l reys y denhon pervezer. 
Hugues de Saint-Cyr: Un sirventes.
L'église et le roi y daignent aviser.
Part. prés. El es savis e perveens. Liv. de Sydrac, fol. 109.
Il est sage et éclairé.

31. Perveable, adj., prévoyant.
Savi, perveable e cortes. Liv. de Sydrac, fol. 111.
Sage, prévoyant et courtois.

32. Pervezensa, s. f., pénétration, clairvoyance. 
Per la divinal pervezensa. Tit. de 1310. DOAT, t. XV, fol. 209.
(chap. Per la divina clarividensia : previsió.)
Par la divine clairvoyance.

33. Provezir, v., lat. providere, pourvoir.
A son cors deu hom provezir de tres causas.
Proveziss a lurs necessitatz.
V. et Vert., fol. 60 et 53.
A son corps on doit pourvoir de trois choses.
Il pourvoit à leurs nécessités.
ANC. FR. Il se proveut et prépara contre tous leurs aguets.
Amyot, trad. de Plutarque, Vie d'Agricola.
CAT. Provehir. ESP. Proveer. PORT. Prover. IT. Provvidere. (chap. Proví o proveí.)

34. Providentia, Providenssia, s. f., lat. providentia, providence, prévoyance.
Providentia de Deu. Trad. de Bède, fol. 68.
(chap. Providensia de Deu.)
Providence de Dieu.
So es cura e providenssia. Brev. d'amor, fol. 5.
C'est soin et prévoyance.
CAT. ESP. PORT. Providencia. IT. Provvidenza. (chap. Providensia, providensies.)

35. Provisio, Provizio, Provision, s. f., lat. provisionem, provision, amas de 
choses utiles.
Vivo ajustan lor provisio, coma formiga.
De vianda provizio.
Eluc. de las propr., fol. 229 et 251.
Vivent réunissant leur provision, comme fourmi. 
Provision de nourriture.
- Terme de jurisprudence.
Per mettre alcuna bona ordenansa e provizion sobre la guarda del castel.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.
Pour mettre aucune bonne ordonnance et provision sur la garde du château.
Provision de tutors. Fors de Bearn, p. 1074.
Provision de tuteurs.
CAT. Provisió. ESP. Provisión. PORT. Provisão. IT. Provisione.
(chap. Provisió, provisions; provissió, provissions.)

36. Desprovezir, v., dépourvoir.
Part. pas. Que la gabella no restes desprovezida.
Reg. des États de Provence, 1401.
Que la gabelle ne restât pas dépourvue.
(chap. Desproví o desproveí; desprovit, desprovits, desprovida, desprovides; desproveít, desproveíts, desproveída, desproveídes : desprovist, desprovists o desprovistos, desprovista, desprovistes.)

37. Reveser, v., lat. revidere, reviser.
Aion a reveser. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 98.
Aient à reviser.
CAT. Revéurer. ESP. PORT. Rever. IT. Rivedere. (chap. Revore : torná a vore; revisá.)

38. Malveziar, Malviziar, v., mal conseiller, suborner.
Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga. Trad. du Code de Justinien, fol. 54.
Quelle peine doit avoir cet homme qui mal conseille le serf d'autre pour cela qu'il s'enfuie.
Part. pas. Perten al paire que sos filhs ni sa filia no sian corrumput ni malviziat. 
Trad. du Code de Justinien, fol. 57.
Il appartient au père que son fils ni sa fille ne soient corrompus ni mal conseillés.

Puigdemont, Waterloo; Qual pena deu aver aquel ome que malvezia lo serv d' autre per aco que el s' enfuga.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 14. Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Capítul XIV.

Pedro Saputo va a vore a les seues amigues.

Triste y pensatiu camináe después de aquella dolorosa separassió, y no assertabe a caminá ni sabíe aón volíe aná. Pero lo seu cor lo portáe cap a la aldea de les seues novissies, a la que va entrá pera estáy dos díes, procurán arribá tart y fen vore que estáe coix, pera descansá be aquella nit. Se va embutí a la primera casa que va trobá uberta, va sená y se va gitá queixanse del baldamén y de la coixera.

Pel matí cuan se estáe traén los bigots postissos y rentán van entrá los pares de les dos sagales, y al vórel ocupat en lo asseo lo van saludá y sen van eissí cap a la cuina. Rentat, mudat y asseat va eixí mol alegre fen sempre lo coix, lo van agarrá y sel van emportá a casa de la Paulina aon se faríe la minjada; y com la coixera ere gran segons camináe, lo van dixá allí y sen van aná cada un a les seues obligassions. Va pugué parlá una mica a soles en la Paulina, y li va di:

- ¿Vau entendre lo meu papé?

- No, siñó, va contestá ella.

- Be, pos, día que ya me hau olvidat. ¡Mentiroses! ¡Desagraídes! 

Lo va mirá entonses ella, y com ya no portáe los bigots y la perilla que ere lo que mes lo fée pareixe un atre, lo va aná reconeixén, y se li va cambiá lo coló, y ya assertáe ya, cuan li va di ell: 

- Sí, soc yo; ¡lo mateix!, ¡no te engañes!; lo vostre compañ y amán del novissiat. Obri ella entonses mes los ulls, lo reconeix, y sense podés aguantá s'avíe cap an ell en los brassos uberts. 

- Ves, li va di, y dóna la notissia a la Juanita. Pero siguéu prudentes. Se desfée ella de amor, y neguitosa y anhelosa va aná a dílay a la Juanita. La va cridá apart y apretanli la má li va di: ¡Ay, amiga, que lo estudián del billet ere Geminita, y es ell qui está ara a casa meua y no lo vam coneixe! Juanita va creure que la seua amiga habíe perdut lo cap o delirabe; pero va aná cap allá y va habé de desengañás, y creure lo que van vore los seus ulls y va sentí lo seu cor al vórel y sentí aquella veu tan acostumbrada.

Cuatre díes va durá la coixera, y no va durá mes perque va tindre temó de que sospecharen o caure an algún descuido. Va minjá un día a cada casa de les dos y en los instrumens que ñabíe al puesto se divertíen alguns ratos, y uns atres los empleabe en los seus amors en aquelles amabilíssimes sagales.

Per al día que sen va aná li van brindá una mula, y va di que un estudián no pot aná a caball mes que del seu poble a la siudat aon té los seus estudis, y que ell encara no habíe arribat a Navarra. Perque habenlo cregut tots navarro va dixá corre eixa opinió, que mes be lo afavoríe que lo perjudicabe.

Va seguí lo seu camí, y va arribá al poble de Morfina, al que va entrá encara mes tart, pos eren ya les vuit, y a un tems que no passe de les siat la posta de sol; y sen va aná al messón, gitanse enseguida, y encarregán a la messonera que vinguere qui vinguere no lo cridare. Pel matí va sabé que habíen anat a vórel algunes persones, don Vicente entre elles; y se va vestí y asseá, pera lo que se había previngut fen rentá la roba a un atra aldea aon se va aturá un día. Va eixí de casa en direcsió a la de don Severo; y abans de arribá va topetá en don Vicente que veníe a buscál, y que lo va renegá mol de la seua part y de la dels siñós pares perque los habíe fet lo despressio y ofensa de anassen a la fonda pública. 

- A sopá y dormí esta nit a casa meua, va contestá don Vicente, y no sé yo si tamé demá, no passaréu de llarg, amic meu; perque esta nit, a porta tancada, y sol una persona de fora de casa, hau de tocá lo violín igual que vau tocá l’atre día, de lo que encara estem alusinats.

- No ting cap instrumén.

- No ten faltará. Man germana diu que mes voldríe sentí alló que vores reina de España; perque es afissionada a la música y la paladege o saborege mol si es bona.

Van arribá en aixó a la casa. ¡Quin ressibimén! ¡Quin afecte! ¡Quin amor li van mostrá tots! ¡En quina naturalidat y confiansa li parláe Morfina! A tiro de ballesta se coneixíe que la criada li habíe dit lo que va sentí a son pare y va contá a Pedro Saputo. Va minjá allí, van passejá per la tarde, y al tardet no habense avisat mes que a la persona que va di don Vicente, que ere la seua dama, va tocá Pedro Saputo lo mateix que l'atra vegada, y encara en mes primor y reflexió. Estáe ell mes felís encara en les noves dels seus amors.

Pero a la matinada li va doná don Severo un mal rato. Li va preguntá a seques si habíe sentit parlá de Pedro Saputo; va contestá ell que una mica, pero que no podíe doná notissies del fulano. 

Sense notíssies de Gurb, traducsió (repassat)

- Pos amic, va di don Severo, vach arribá ahí del Semontano y allí me van parlá de eixe portento. Es un sagal que diuen no té mes de dotse a catorse añs, criat a Almudévar, y a la seua edat es lo mes gran sabut que se coneix: com que aixó mateix vol di Saputo. Es tamé pintó, músic, pero famós, potsé tan com vosté, don Paquito; un filóssofo consumat, tan inteligén en les seues respostes, que tenen temó de ficás a tiro los homens de mes barbes de la terra. Ell sap tots los ofissis. En dotse díes va adependre a lligí y escriure ell mateix; en un rato a pintá, en un atre a tocá tots los instrumens; y es tan tratable y ben parlat que a tots encante. No té pare, perque es fill de una pupila que ere pobre y ell la ha feta ya rica guañán tots los dinés que vol. Diuen que desapareix de casa y torne carregat d'or que guañe per ahí en la seua habilidat, o lay done alguna persona que d' amagatontes lo afavorix per encárrec de son pare, no se sap si se trate de un gran siñó de la Cort que va passá per allí, o de un príncipe que anáe disfrassat. Aixina, don Paquito, que no se parle de atra cosa; vaigues aon vullgues, tots te parlen d'ell, tots te pregunten y lo selebren. Y lo mes grassiós es que ningú lo veu may, mes que a les temporades que está al seu poble, com si portare en ell l'anell de Giges o lo heliotropo, que lo fa invissible. Diuen que unes vegades se disfrasse, y se cambie la cara; atres creuen que sen va en los gitanos.

Al sentí aixó no va pugué aguantás Pedro Saputo, va arrencá a enríuressen y va di:

- Raro humor seríe lo de eixe sagal.

- Sí, siñó, mol raro, va di don Severo, ya se veu, un home tan extraordinari per forsa u ha de sé en tot. Hasta la mare diuen que sense sabé cóm se ha tornat una verdadera siñora, com si haguere naixcut a un alta cuna, sol per la nova educassió que li ha donat son fill. Pero no está pujadeta ni soberbia sino mol plana, y tots la volen y respeten mol. No sé, amic don Paquito, cóm de Almudévar ha pogut eixí un elemén com éste. Perque hau de sabé (y perdónom la crítica) que es un poblacho feo a la vista y mes feo encara al tacte; y la gen d'allí no són dels mes espabilats que se digue. Yo estic determinat a anáy cuan sápiga sert que hi está, perque pera anáy en vano me penaríe lo viache.

- Faréu be, va di Pedro Saputo; encara que yo crec que no tot es vero lo que sone al pandero y que la fama aumente mol o potsé u aporte tot. De un sagal de la meua terra me contaben tamé maravilles y ell cuan u va sabé, sen enríe y va di: pos si yo soc home gran, ¿qué sirán los demés? Y agarrán lo violín se va ficá a tocá y va distraure a don Severo de la seua manía.

Al amor ningú l'engañe; l'amor tot u sospeche, tot u pense, tot u adivine. Mentres don Severo se tornáe llengua selebrán a Pedro Saputo, per lo que de ell habíe sentit, estáe Morfina miranlo enamorada y cavilán y medín cuan habíe vist al seu amán y sentit de ell als estudians, y se díe per an ella:

O no ña tal Pedro Saputo o es éste; perque es tan guapo com diuen, y tan sabut, y tan gran músic, y tan amable y tan diferén dels atres homens. Y pensán aixó lo miráe y li saltabe lo cor, y se li enseníe la cara, y se moríe de dessich de vores a soles y dili, tú eres. 

Ell la observabe, y va sospechá lo que estáe imaginán, y lográn un momén de libertat li va di: 

- Sí, Morfina, u has ensertat, yo soc; pero calla; y si ara que saps quí soc no te pene habem conegut... Se va quedá ella parada com un estaquirot durán un rato, pero después va rompre y va di acalorada y mol aventada:

- Morí primé que voldre ni mirá a datre home. Ya no ña remey; está tirada la sort; teua, teua soc. La meua passió y la meua raó u volen. Te vach vore, te vach coneixe, y no puc menos que vóldret, y me costaríe la vida si no me vullgueres. Perque tú sol (después de mons pares) estás pera mí al món. No tenía homens pera mí hasta ara, no los tindré mes abán. Pero ¡ay!, no me engaños, perque me moriré; no me digues que me vols si no me vols tan com dius y tan com yo crec. Perdona, amán meu, este desahogo, esta franquesa y mes encara la libertat que dono al teu amor y se pren lo meu cariño. No haguere acabat la elocuén y apasionada Morfina, si la veu de son pare que pujáe no la tornare al puesto de aquell rapto amorós.

Ell li va assegurá tot lo que podíe dessichá; y después de minjá se va despedí y sen va aná acompañat de don Vicente, que lo va dixá después pera aná a una finca aon teníe alguns jornalés.


Original en castellá:

Capítulo XIV.

Pedro Saputo vuelve a ver a sus amigas.


Triste y pensativo caminaba después de aquella dolorosa separación, y no acertaba a andar ni sabía a dónde quería ir. Pero su corazón le llevaba hacia la aldea de sus novicias, en la cual entró el segundo día, procurando llegar tarde y fingiéndose cojo, lo uno para descansar libremente aquella noche, lo otro para tener pretexto y causa de detenerse un día o más si conviniese. Metióse en la primera casa que encontró abierta, cenó y se acostó quejándose del cansancio y de la cojera.

Por la mañana cuando se estaba quitando los postizos bigotes y lavando entraron los padres de las dos muchachas, y al verle ocupado en su aseo le saludaron no más y se salieron a la cocina. Lavado, mudado y aseado que estuvo, salió muy alegre haciendo siempre el cojo, le tomaron y se le llevaron a casa de Paulina donde se disponía la comida; y porque la cojera era grande según andaba, le dejaron allí y se fueron cada uno a sus querencias. Pudo hablar un poco a solas con Paulina, y le dijo: - ¿Entendisteis mi papel? - No, señor, respondió ella. - Bien, pues, dije yo, que ya me habéis olvidado. ¡Fementidas! ¡Ingratas! Miróle entonces ella, y como ya no llevaba los bigotes y la perilla que era lo que más le hacía parecer otro, lo iba reconociendo, y se le mudaba el color, y acertaba ya, cuando le decía él: - Sí, soy yo; ¡el mismo!, ¡no te engañas!; vuestro compañero y amante del noviciado. Abre ella entonces más los ojos, le conoce, y sin poderse contener se arroja a él con brazos abiertos. - Ve, le dijo, y da la noticia a Juanita. Pero sed prudentes. Se deshacía ella de amor, y agitada y anhelosa fue a decírselo a Juanita. Llamóla aparte y apretándole la mano le dijo: ¡Ay, amiga, que el estudiante del billete era Geminita, y es él que está ahora en mi casa y no le conocimos! Juanita creyó que su amiga había perdido la cabeza o deliraba; pero fue allá y hubo de desengañarse, y creer lo que vieron sus ojos y sintió su corazón al verle y oír aquella voz tan acostumbrada.

Cuatro días duró la cojera, y no duró más porque temió se sospechase o caer en algún descuido. Comió un día en cada casa de las dos y con los instrumentos que había en el lugar se divertían algunos ratos, logrando otros para sus amores con aquellas amabilísimas niñas.

En el día que se fue le brindaron con mula, y dijo que un estudiante no puede ir a caballo sino de su pueblo a la ciudad donde tiene sus estudios, y que él todavía no había llegado a Navarra. Porque habiéndole creído todos navarro dejó correr esta opinión, que más bien le favorecía que le perjudicaba.

Siguió su camino, y llegó al pueblo de Morfina, en el cual entró aún más tarde, pues eran ya las ocho, y en un tiempo que no pasa de las siete el crepúsculo; y se fue al mesón, acostándose enseguida, y encargando a la mesonera que viniese quien viniese no le llamase. Por la mañana supo que habían ido a verle algunas personas, don Vicente entre ellas; y se vistió y aseó muy prolijamente para lo cual se previno haciendo lavar la ropa en otra aldea donde se detuvo un día. Salió de casa en dirección de la de don Severo; y antes de llegar dio con don Vicente que venía a buscarle, y que le riñó mucho de su parte y de la de los señores padres porque les había hecho el desaire y ofensa de irse a la posada pública. Excusóse él fácilmente y concluyó diciendo que iba a hacelles una visita y pasaba de largo en comiendo. - En cenando y durmiendo esta noche, respondió don Vicente, y aún no sé yo si será lo mismo mañana, pasaréis de largo, amigo mío; porque esta noche, a puerta cerrada, y sólo una persona de fuera de casa, habéis de tocar el violín lo mismo que tocasteis el otro día, de que todavía estamos elevados. - No tengo instrumento. - No faltará. Mi hermana dice que más quiere oír aquello que verse reina de España; porque es aficionada a la música y la saborea mucho si es buena.

Llegaron en esto a la casa. ¡Qué recibimiento! ¡Qué afecto! ¡Qué amor le mostraron todos! ¡Con qué naturalidad y confianza le hablaba Morfina! A tiro de ballesta se conocía que la criada le había dicho lo que oyó a su padre y dijo a Pedro Saputo. Comió allí, pasearon por la tarde, y en la velada no habiéndose avisado sino a la persona que dijo don Vicente, que era su dama, tocó Pedro Saputo lo mismo que la otra vez, y aun con más primor y reflexión, cuanto era él más feliz con las nuevas de sus amores.

Mas la mañana siguiente le dio don Severo un mal rato. Preguntóle a secas si había oído hablar de Pedro Saputo; respondió él que un poco, pero que no podía dar noticias del sujeto. - Pues amigo, dijo don Severo, llegué ayer del Semontano y me hablaron de ese portento. Es un muchacho que dicen no tiene más de doce a catorce años, natural de Almudévar, y a su edad es el mayor sabio que se conoce: como que eso mismo quiere decir Saputo. Es también pintor, músico, pero famoso, quizá tanto como vos, don Paquito; un filósofo consumado, tan profundo en sus respuestas, que temen de ponérsele a tiro los hombres de más barbas de la tierra. Él sabe todos los oficios. En doce días aprendió a leer y escribir él mismo; en un rato a pintar, en otro a tocar todos los instrumentos; y es tan tratable y bien hablado que a todos encanta. No tiene padre, porque es hijo de una pupila que era pobre y él le ha hecho ya rica ganando todos los dineros que quiere. A lo mejor dicen que desaparece de la casa y vuelve lleno de oro que gana por ahí con su habilidad, o que le da alguna persona que en secreto le favorece por encargo de su padre, que dicen si es o no un gran señor de la corte que pasó por allí, o de un príncipe que iba disfrazado. Ello es, don Paquito, que no se habla de otra cosa; id a donde queráis, todos os hablan de él, todos preguntan y lo celebran. Y lo más gracioso es que nadie le ve nunca sino las temporadas que está en su lugar, como si trajese consigo el anillo de Giges, que hacía invisible. A esto dicen que unas veces se disfraza de nación, y se muda el rostro; otras creen que se va con los gitanos. Al oír esto no pudo contenerse Pedro Saputo, se echó a reír y dijo: - Raro humor sería el de ese muchacho. - Sí, señor, muy raro, dijo don Severo, ya se ve, un hombre tan extraordinario por fuerza lo ha de ser en todo. Hasta la madre dicen que sin saber cómo se ha vuelto una verdadera señora, como si hubiese nacido en alta cuna, sólo por la nueva educación que le ha dado su hijo. ¿Estáis en el golpe? La nueva educación que le ha dado su hijo; y que con esto no es engreída ni soberbia sino muy llana, aunque todos la quieren y respetan mucho. No sé, amigo don Paquito, cómo de Almudévar ha podido salir un elemento como éste. Porque habéis de saber (y perdóneme la ausencia) que es un lugarón feo de vista y más feo aún de tacto; y la gente de él pasa por... Vamos, no son de los más agudos. Yo estoy determinado de ir cuando sepa de cierto que está, porque ir en vano me pesaría en verdad el viaje. - Haréis bien, dijo Pedro Saputo; aunque yo creo que todo no es vero lo que suena el pandero y que la fama aumenta mucho o quizá lo pone todo. De un muchacho de mi tierra me contaban también maravillas y él cuando lo supo, se reía y dijo: pues si yo soy hombre grande, ¿qué serán los demás? Y tomando el violín se puso a tocar y distrajo a don Severo de su manía.

Al amor nadie le engaña; el amor todo lo sospecha, todo lo piensa, todo lo adivina. Mientras don Severo se volvía lenguas celebrando a Pedro Saputo, por lo que de él había oído, estaba Morfina mirándole enamorada y reuniendo y ponderando cuanto había visto a su amante y oído de él a los estudiantes, y decía en sí misma: o no hay tal Pedro Saputo o es éste; porque es tan hermoso como dicen, y tan sabio, y tan gran músico, y tan amable y tan diferente de los hombres que se usan. Y pensando esto le miraba y le saltaba el corazón, y se le encendía el rostro, y se moría de deseo de verse a solas y decirle, tú eres. Él la observaba, y sospechó lo que estaba imaginando, y logrando un momento de libertad le dijo: - Sí, Morfina, has adivinado, yo soy; pero cállalo; y si ahora que sabes quién soy no te pesa de haberme conocido... Quedó ella suspensa un rato, pero luego prorrumpió y dijo con calor y muy arrojada: - Morir primero que amar ni mirar a otro hombre. Ya no hay remedio; está echada la suerte; tuya, tuya soy. Mi pasión y mi razón lo quieren. Te vi, te conocí, y no puedo menos de amarte, y me costara la vida si no me hubieses correspondido. Porque tú solo (después de mis padres) estás para mí en el mundo. No tenía hombres para mí hasta ahora, no los tendré en adelante. Pero ¡ay!, no me engañes, porque me moriré; no me digas que me quieres si no me quieres tanto como dices y tanto como yo creo. Perdona, amante mío, este desahogo, esta franqueza y más aún la libertad que doy a tu amor y se toma mi cariño. No acabara la elocuente apasionada Morfina, si la voz de su padre que subía no la volviera en sí de aquel rapto amoroso. Él la seguró de cuanto pudiera desear; y después de comer se despidió y se fue acompañado de don Vicente, que le dejó luego para ir a un campo donde tenía algunos jornaleros.