Mostrando las entradas para la consulta gossos ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta gossos ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Philosophe, Philozofe, Filosofe - Pijon

 

Philosophe, Philozofe, Filosofe, s. m., lat. philosophus, philosophe.

(N. E. Griego philia + sophos : saber, sabiduría : amor por el saber.)

Que li philosof' e 'l doctor 

Jutguon.

Un troubadour anonyme: Seinor vos.

Que les philosophes et les docteurs jugent. 

Aquist eran agut philosophe nomat. V. de S. Honorat. 

Ceux-ci avaient été nommés philosophes.

Jhesu Crist, nostre gran filozofe. V. et Vert., fol. 66.

Jésus-Christ, notre grand philosophe.

CAT. Philosoph, filosof. ESP. Filósofo. PORT. Philosopho, filosofo.

IT. Filosofo. (chap. Filóssofo, filóssofos, filóssofa, filóssofes.)

2. Philosophia, Philozofia, Filozofia, s. f., lat. philosophia, philosophie. Philozofia vol dir amor de savieza.

Aysso es la veraya filozofia.

V. et Vert., fol 48 et 37. 

Philosophie veut dire amour de sagesse.

Ceci est la vraie philosophie.

Seneca dis, que saup philosophia.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Sénèque, qui sut la philosophie, dit. 

CAT. Philosophia, filosofia. ESP. Filosofía. PORT. Philosophia, filosofia. 

IT. Filosofia. (chap. Filossofía, filossofíes.)

3. Filosophar, v., lat. philosophari, philosopher.

Per filosophar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 43. 

Pour philosopher. 

CAT. ESP. Filosofar. PORT. Philosophar, filosofar. IT. Filosofar.

(chap. Filossofá: filossofo, filossofes, filossofe, filossofem o filossofam, filossoféu o filossofáu, filossofen; filossofat, filossofats, filossofada, filossofades.)


Phizica, Phesica, s. f., lat. physica, physique, médecine.

Maistres de phizica ho l' escolar. 

Ab cocel de cossol de mestier o de dos maistres de phesica.

Cartulaire de Montpellier, fol. 128.

Les maîtres de médecine ou les élèves.

Avec conseil de consul de métier ou de deux maîtres de médecine.

CAT. ESP. (física) Fisica. PORT. Physica, fisica. IT. Fisica.

(chap. Físsica, físsiques : medissina, medissines.)

2. Phesic, adj., lat. physicus, physique, médical.

Am sermo phesic demostratiu. Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Avec discours médical démonstratif.

CAT. ESP. (físico) Fisico. PORT. Physico, fisico, IT. Fisico. 

3. Phizician, s. m., physicien, médecin.

Apres XV melia ans, segon alcus phizicias. 

Es dit pels phizicias esperit vital.

Eluc. de las propr., fol. 118-9 et 20. 

Après quinze mille ans, selon certains physiciens. 

Est dit par les médecins esprit vital. 

IT. Fisiciano. (chap. Físsic, fissics, físsica, físsiques, de físsica, com Andrés Piquer de Fórnols : meche, dotó, doctó en medissina, meches, dotós, doctós, mechesa, dotora, doctora, mecheses, dotores, doctores. ESP. Físico, médico, doctor.)

Andrés Piquer Arrufat, Fórnoles, Fórnols

Phizonomia, s. f., lat. physiognomia, physionomie, forme, nature.

Dels sobrecilhs et entrecilhs et de lor phizonomia. 

Eluc. de las propr., fol. 39.

Des sourcils et entrecils et de leur nature.

De sa phizonomia. Palaytz de Savieza.

De sa physionomie.

CAT. Phisonomia, fisonomia. ESP. Fisonomía. PORT. Physionomia, fysionomia. IT. Fisonomia. 

(chap. Fissonomía, fissonomíes, fissionomía, fissionomíes.)

Héctor Moret Coso

Phurfure, adj., lat. furfureus, furfuracé, qui est de la nature du son. 

La passio dita phurfurea, quan alguna escata si engendra, semlant a bren, que, en lati, es dit furfur. Eluc. de las propr., fol. 79.

La maladie dite furfuracée, lorsque aucune écaille s'engendre, semblable à son, qui, en latin, est dit furfur.

(ESP. furfuráceo, furfurácea, parecido al salvado - tipo de cereal.) 


Pibol, s. m., lat. populus, peuplier.

Pibol es aybre... mot poblat de rams ves la razitz.

Cum una fuelha de pibol. 

Eluc. de las propr., fol. 218 et 180. 

Le peuplier est arbre... moult garni de rameaux vers la racine.

Comme une feuille de peuplier.

(ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops. Adjectiu chop, chops, chopa, chopes : bañat, amerat.)

ESP. Álamo, chopo. Chap. Chop, chops


Pic, s. m., picus, pic, pivert.

Lo rossignolh e 'l tortz e 'l gais e 'l pics.

Pierre d'Auvergne: De josta.

Le rossignol et le tourd et le geai et le pivert. 

Pic a aital natura que fai son nis en albre. Naturas d'alcus auzels. 

Le pivert a telle nature qu'il fait son nid dans arbre.

ANC. CAT. Picot. CAT. MOD. Pigot. ESP. Pico (picapinos; pájaro carpintero). IT. Picchio. (chap. Pigot, pigots, piñerol, piñerols, “muixó fusté”, que pique la fusta per a fé lo niu y per a traure cuquets y datres bichos pera minjá.)

Pigot, pigots, piñerol, piñerols, “muixó fusté”, que pique la fusta per a fé lo niu y per a traure cuquets y datres bichos pera minjá

Pic, s. m., pic, pioche.

Voyez Leibnitz, Coll. Etym., p. 122.

Belhas armas, bos feridors, 

Setges e calabres e picx.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrada. 

Belles armes, bons combattants, siéges et calabres et pics.

Donavan am ponchas et am pics sus l' escueyll. V. de S. Honorat.

Donnaient avec pioches et avec pics sur l'écueil. 

Fig. Pilar dels bos, e dels crois picx.

Un troubadour anonyme: Segner N enfantz. 

Pilier des bons, et des méchants pioche. 

Quan be m pessa que mos picx 

Picara, cuy que greu sia.

Bernard de tot lo mon: Mals fregz.

Quand bien je pense que mon pic piochera, à qui (que ce soit) qu'il soit pénible.

ANC. FR. Car vous mettiez vous-mesme la main au pic, à la pioche.

Mémoires de Sully, t. I, p. 84.

- Terme de géographie.

Mons... lors sobre nautas partidas per nos apeladas pics.

Eluc. de las propr., fol. 161.

Montagnes... leurs sur-élevées parties par nous appelées pics.

CAT. ESP. Pico. PORT. Picão. IT. Piccone. 

(chap. Pic, pics; pica, piques; piqueta, piquetes. 

Pic, punta, sim de una montaña, lo pun mes alt.)

2. Picar, Pichar, v., piquer, piocher, frapper.

Am tan vai picar a la porta.

Lo moynes pica tan fort.

V. de S. Honorat. 

Sur-le-champ il va frapper à la porte.

Le moine frappe si fort. 

Picon li la lengua.

(chap. Li piquen la llengua.)

Naturas d'alcunas bestias. 

Lui piquent la langue.

Fig. Quan be m pessa que mos picx 

Picara, cuy que greu sia.

Bernard de tot lo mon: Mals fregz.

Quand bien je pense que mon pic piochera, à qui (que ce soit) qu'il soit pénible.

Prov. Folla res es celh que picha; 

Non vai l' obra melhuiran.

Giraud de Borneil: Er auziretz. 

Folle chose est celui qui frappe; il ne va pas améliorant l'oeuvre.

Part. pas. Porta sabatos picatz. Leys d'amors, fol. 39. 

Porte souliers piqués.

CAT. ESP. PORT. Picar. IT. Picchiare. (chap. Picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades.)

3. Piqua, s. f., pique, pioche.

Portar so que y sera mestiers, piquas e palas, e d'autres feramens.

Philomena.

(chap. Portá lo que hi sirá menesté, pics y pales, y datres ferramens o ferramentes.)

Porter ce qui y sera nécessaire, pioches et pelles, et d'autres ferrements.

E 'ls autres am piquas bonas, destruio los murs e las tors.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 180. 

Et les autres avec pioches bonnes, détruisaient les murs et les tours.

CAT. ESP. PORT. IT. Pica.

4. Picasa, s. f., pioche.

Ab pics et ab picasas la porta an brisada. Roman de Fierabras, v. 4402.

Avec pics et avec pioches la porte ils ont brisé.

5. Piguassa, s. f., épieu. 

Ab coltels e ab piguassas.

Brev. d'amor, fol. 162. 

Avec couteaux et avec épieux.

(chap. Llansa, llanses; pica, piques.)


Pichier, Pechier, s. m., bichet, cruche, pot, sorte de vase en terre.

Voyez Denina, t. I, p. 155 et 159).

Ne faran teules e pichiers.

Que fassas teules ni pechiers.

Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

Ils en feront tuiles et cruches.

Que vous fassiez tuiles et cruches.

ANC. FR. Deux beax pichiers de beau vin cler... 

Nos pranrons cel autre pichier. 

Roman de Partonopex de Blois, Not. des Mss., t. IX, p. 39. 

Poz e chanes e pichers, et furent tuit de orchal. 

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 90. 

Lui dist que s' il beuvoit plus, il lui donneront et ferroit du pechier, ou pot.

Le suppliant eust gaigné dudit Dominique un pot, ou pichier de vin.

Lett. de rém. de 1389 et de 1397. Carpentier, t. III, col. 272.

ANC. IT. Dentro un pechero indorato 

Colmo in giro di quel vino.

FR. Redi, Dit., p. 12, et annot., p. 48.

IT. MOD. Bicchiere. (chap. Pichella, pichelles; cantrella, cantrelles, barrala, barrales, chorrillo, canti, etc.)

Lexique roman; Dorc – Dormir, Entredormir

massa jeta, masageta, Torra, botijo, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, canti

Picta, s. f., pite, sorte de monnaie, autrefois le quart du denier.

V moutons, V gros tres carts, I picta. 

Tit. de 1433. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 241. 

Cinq moutons, cinq gros trois quarts, une pite.


Piegz, Pieitz, Pietz, adv. comp., lat. pejus, pire.

Pietz trai que si moria,

Qui pauc ve so qu' ama fort.

Sordel: Aylas e.

Pire souffre que s'il mourait, qui voit peu ce qu'il aime fort.

Be m fetz pietz d' aucire.

B. de Ventadour: Lanquan vey. 

Bien me fit pire que occire.

Loc. Van de mal en pieitz ganre.

G. Olivier d'Arles, Coblas esparsas. 

Vont de mal en pire grandement.

Subst. Si mals m'es pres, no vuelh que piegz m' en prenda.

Pons de la Garde: Sitot. 

Si mal m'est pris, je ne veux pas que pire m'en prenne.

2. Pieger, Peger, Piejer, Pejer, Pieier, Pejor, Peior, Peire, adj. comp., 

lat. pejorem, pire, plus mauvais, détestable.

Piegers es sofrirs que morirs.

(chap. Pijó es lo patí que lo morís, morís.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Pire est le souffrir que le mourir.

Anc no m puesc dezamar 

Selha que m tolh joy e deport, 

Ans m' afortis ades on pieger m'es.

A. Daniel: D'autra guisa.

Oncques je ne puis cesser d'aimer celle qui m'ôte joie et plaisir, au contraire je me réconforte incessamment où pire elle m'est. 

Ades la trobaria peior. 

T. de P. d'Auvergne et de B. de Ventadour: Amicx Bernard. Incessamment je la trouverais pire.

L' aiga que suau s'adui

Es peger que cela que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

L'eau qui doucement s'écoule est pire que celle qui bruit.

Pero yeu pren lo mens pejor.

T. de G. Riquier et du Comte d'Astarac: Coms.

C'est pourquoi je prends le moins détestable.

Subst. Per qu'els peior venran a salvamen.

Pons de Capdueil: Er nos sia. 

Par quoi les pires viendront à salut.

Superlat. Ar sui partitz de la peior

C' anc fos vista ni trobada.

Rambaud d'Orange: Non chant per.

Maintenant je me suis séparé de la pire qui oncques fut vue ni trouvée.

Cella que ill tol lo coms que sos pairis 

E sos oncl' es, e sos peires vezis. 

Rambaud de Vaqueiras: Del rei d'Arragon (d'Aragon). 

Celle que lui ôte le comte qui est son parrain et son oncle, et son plus mauvais voisin.

Loc. Ira de mal en peior.

B. Zorgi: Totz hom qu'enten.

Ira de mal en pire. 

Guerra fai mal tornar en peior.

Aimeri de Peguilain: Sels que. 

Guerre fait tourner mal en pire.

ANC. FR. Et qu'il en avoit le pejor. 

Contin. de Guillaume de Tyr. Martenne, t. V, col. 592. 

Mettent avant lor bon vin... et quant il sunt de celui eschaufé, lors (aportént) aportent il lo peior.

Sermon du XIVe siècle. Carpentier, t. III, col. 227. 

Puis li deffublez le mantel 

Et la cote, sanz atargier, 

Li fetes à pior changier.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 366.

Et li religieus jà pieur n'en seront.

Jehan de Meung, Test., v. 715. 

Unques pejur semblant ne fist.

Marie de France, t. 1, p. 164.

ANC. CAT. Pejor. ESP. Peor. PORT. Peior, peor. IT. Peggiore.

(chap. Pijó, pijós; pichó, pichós.)

La fruta del "destrío"

3. Pejurier, s. m., détérioration.

Mas part la mort no vei nuls pejuriers.

Nat de Mons: La valor.

Mais après la mort je ne vois nulles détériorations.

4. Pejurazo, s. f., détérioration, déchet, délabrement, empirement.

Non deu far a Dieu pejurazo,

Que l' onrara, si 'l serv onradamen.

Folquet de Marseille: Hueimais.

Il ne doit pas causer à Dieu déchet, vu qu'il l' honorera, s'il le sert honorablement.

Dieus mi perdo, 

Si 'l razonatz, vei vos pejurazo.

T. de Josbert et de P. Bremond: Peire.

Dieu me pardonne, si vous l'accusez, je vous vois empirement.

(chap. De empijorá, pijorá: empijorassió, pijorassió, pijoramén; deterioro, deterioros. Empijoro, empijores, empijore, empijorem o empijoram, empijoréu o empijoráu, empijoren; empijorat, empijorats, empijorada, empijorades.)

5. Pejuransa, s. f., empirement, détérioration.

Doncas val mais, segon la mi' esmansa, 

Qu'els autres dos a un tant de pejuransa.

T. de Rambaud, de G. Adhemar et de Perdigon: En Azemars.

Donc il vaut davantage, selon mon estimation, vu que dans les autres deux il y a une fois autant d'empirement.

6. Pejuramen, s. m., détérioration, déchet, empirement, délabrement.

Lo jutges deu far emendar lo dan, so es lo pejuramen de la causa.

En tal guiza que la causa non aia pejuramen d'aquo qu'ela valia.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18 et 17.

Le juge doit faire amender le dommage, c'est-à-dire la détérioration de la chose.

De telle sorte que la chose n' ait pas détérioration de ce qu'elle valait.

ANC. CAT. Pejorament. PORT. Peoramento. IT. Peggioramento. 

(Chap. Pijoramén, pijoramens, pichoramén, pichoramens. 

ESP. Empeoramiento.)

7. Pejurar, v., lat. pejorare, empirer, devenir pire, se détériorer, gâter.

Car a totz jorns vei mon dan pejurar.

Arnaud de Marueil: En mon cor ai.

Car à tous jours je vois mon dommage empirer.

Car non posc pejurar ab morir, 

Mi lais viure.

B. Calvo: S' ieu ai perdut.

Parce que je ne puis empirer avec le mourir, je me laisse vivre.

No crezatz que m pejur

Enans me meillurarai.

(chap. No cregáu que empijoro, al contrari me milloraré.)

R. Jordan, Vicomte de Saint-Antonin: Lo clars temps.

Ne croyez pas que je m'empire, au contraire je m'améliorerai.

Vey qu' ades se pejura, 

Que, s'ieu m' irays, de tot en tot sordeia. 

Guillaume de Saint-Didier: El mon non. 

Je vois qu' incessamment elle s' empire, que, si je me fâche, de tout en tout elle s' avilit. 

Loc. El pauc e 'l trop, l' uns e l' autre pejura. 

Sordel: Puois trobat. 

Le peu et le beaucoup, l'un et l'autre empire.

Part. pas. La causa en seria pejurada.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18.

La chose en serait détériorée.

ANC. CAT. Pejorar. ANC. ESP. PORT. Peorar. IT. Peggiorare.

8. Apejurar, v., empirer, devenir pire.

Desastrucs nasquei de maire, 

Pus totz mals mi apejura.

Rambaud d'Orange: Ar m'er.

Je naquis malheureux de mère, puisque tout mal m' empire.

9. Pesme, adj. sup., lat. pessimus, le pire, le plus mauvais.

Derreira paraula es pesma errors. Trad. de Bède, fol. 43.

La dernière parole est la pire erreur.

(chap. Péssim, pessims, péssima, péssimes. ESP. pésimo, pésimos, pésima, pésimas.)


Pifart, adj., piffre, replet, terme d' injure. 

S'ieu truep Peitavin pifart,

Sabra de mon bran cum talha.

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Si je trouve Poitevin piffre, il saura de mon glaive comment il taille.

(chap. Fart, farts, farta, fartes.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso


Piga, s. f., lat. pica, pie, agace.

La volp se fa morta..., venon las pigas, e cuion se sia morta, e picon li la lengua; et ela gieta sas dens e sas arpas, e pren las pigas, e las devora.

Naturas d'alcunas bestias. 

Le renard se fait mort..., viennent les pies, et elles croient qu'il soit mort, et lui piquent la langue; et lui lance ses dents et ses griffes, et prend les pies, et les dévore.

Cornelha, corp, piga. Eluc. de las propr., fol. 139.

(chap. Gralla o cornella, corv, garsa; gralles o cornelles, corvs, garses.)

garsa, garses

Corneille, corbeau, pie.

ESP. Picaza (picaraza, urraca, marica, pega, pica pica). PORT. Pega.

IT. Pica. (chap. Garsa, garses.)

2. Pic, adj., pie, changeant.

No fo vers, descoloratz ni pics.

Serveri de Girone: Qui bon frug.

Ne fut vert, décoloré ni pie. 

Fig. Li baron vair' e pic.

E. Cairels: Pus chai. 

Les barons variables et changeants.

No i a lengua vaira ni pigua.

Deudes de Prades: Si per amor. 

Il n'y a langue variable ni changeante. 

Amors es tan vaira, pigua.

Marcabrus: Dirai vos. 

Amour est si variable, changeant.

Le mot Pie ne se dit plus que d'un cheval de deux couleurs dont l'une est le blanc.

3. Pichatar, v., tacheter, être, rendre pie.

Part. pas. Aranha fa trop uous menutz... et pichatatz.

Eluc. de las propr., fol. 277. 

L'araignée fait de nombreux oeufs menus... et tachetés.


Pigre, adj., lat. pigrum, paresseux, négligent, tardif. 

Mays en aysso em totz pigres e noncalens. V. et Vert., fol. 60.

Mais en ceci nous sommes tous paresseux et nonchalants.

Trebalh ab temprament es... de natura pigra et sompnolenta agulho excitatiu. Eluc. de las propr., fol. 78. 

Travail avec modération est... de nature paresseuse et somnolente aiguillon excitatif.

ANC. FR. Et le pigre sommeil ses tristes ours attelle, 

Et, porté sur un char, qui se roule sans bruit, 

Porte la pesanteur, le silence et la nuict. 

Du Bartas, p. 448.

Et a été fort pigre et négligent.

Foucqué, Vie de J.-C, p. 216.

ESP. Pigre, pigro. IT. Pigro. (chap. negligén, negligens, negligenta, negligentes; indolén, indolens, indolenta, indolentes; sompo, sompos, sompa, sompes; parsimoniós, parsimoniosos, parsimoniosa, parsimonioses; lento, lentos, lenta, lentes; gos, gossos, gossa, gosses; dropo, dropos, dropa, dropes.)

2. Pigricia, Pigrissia, s. f., lat. pigritia, paresse, négligence. 

Accidia, so es pigricia de ben far. V. et Vert., fol. 64. 

Indolence, c'est-à-dire paresse de bien faire.

Yvern... es... de pigricia generatiu. Eluc. de las propr., fol. 124.

Hiver... est... de paresse génératif.

CAT. ANC. ESP. Pigricia. PORT. Preguiça. IT. Pigrizia.

3. Pigressa, Pigreza, s. f., paresse, lenteur.

Pigressa de voluntat.

Buou ha pigreza, aze rudeza.

(chap. Lo buey té dropina (lentitut, parsimonia), (l') ase (ruc, burro) rudesa, tossudesa, tossudés.)

Una sagala que vivíe a un poble del Matarraña, Pepa,

Eluc. de las propr., fol. 38 et 229.

Paresse de volonté.

Boeuf a lenteur, âne rudesse.

IT. Pigrezza. (chap. dropina, lentitut, parsimonia, gossina.)

4. Pigritar, v., paresser, être paresseux, faire le paresseux.

Si, pigritan, tardo geyshir del ni, fiero 'ls ab le bec.

Eluc. de las propr., fol. 140. 

Si, faisant les paresseux, ils tardent à sortir du nid, ils les frappent avec le bec.

5. Pigrament, adv., négligemment, indolemment.

Pigrament e tebiament. Doctrine des Vaudois. 

Indolemment et tièdement.

IT. Pigramente. (chap. En + dropina, lentitut, parsimonia, gossina; dropamen, lentamen, parsimoniosamen, gossamen.)

6. Perezos, Parezos, Pierezos, adj., paresseux, fainéant, lent, tardif.

Negligens et oblidos e perezos e flacs e defalhens.

V. et Vert., fol. 12. 

Négligent et oublieux et paresseux et flasque et défaillant.

Nuls homs non deu tardar de far son pro, 

Ni parezos esser de gazaignar. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Nul homme ne doit tarder de faire son profit, ni être paresseux de gagner.

Hom greu e pierezos. Leys d'amors, fol. 130.

Homme difficile et fainéant.

Substantiv. Formitz es bona, ses duptar,

Per los perezos essenhar.

Brev. d'amor, fol. 53.

(chap. La formiga es bona, sense dudá, pera enseñá als que tenen perea: als dropos, gossos, parsimoniosos, etc.)

Formiga, s. f., lat. formica, fourmi.

La fourmi est bonne, sans douter, pour enseigner les paresseux.

ANC. FR. Por pereços fu mult tenuz. Roman de Rou, V. 16032.

CAT. Peresos. ESP. Perezoso. 

(chap. Pereós, que té perea, pereosos, pereosa, pereoses.)

7. Pereza, Pareza, s. f., paresse, indolence.

Pareza de cors. Regla de S. Benezeg., fol. 37. 

Paresse de corps.

- Loisir, repos.

Qui adonar no si vol a pereza, 

Cant o pot far, sobregrans foldatz es. 

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas. 

Qui adonner ne se veut à loisir, quand il le peut faire, très grande folie c'est. 

CAT. Peresa. ESP. Pereza. (chap. Perea, perees no se sol di.)

8. Perezeza, s. f., paresse, lenteur. 

Accidia que es perezeza de far be. V. et Vert., fol. 61.

Indolence qui est paresse de faire bien.

9. Paresosament, adv., paresseusement, indolemment.

Aquel es maudit lo cal fai l'obra... paresosament. Doctrine des Vaudois.

Celui-là est maudit lequel fait l'oeuvre... paresseusement.

ANC. FR. Mauvesement et péréceusement faite. 

Gest. de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 150.

CAT. Peresosament. ESP. Perezosamente. 

(chap. Pereosamen, en perea; dropamen, gossamen, parsimoniosamen.)


Pijon, s. m., lat. pipionem, pigeon. 

Per X pols et IIII pijons.

(chap. Per 10 pollets y 4 pichons.)

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.

Pour dix poulets et quatre pigeons.

ESP. Pichón. IT. Piccione. (chap. Pichó, pichons : cría del colomlo pichonet, pichonets : creixen mol depressa, pronte casi no se poden diferensiá dels pares.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 15. Del pleite al sol.

Capítul XV.

Del pleite al sol.


Este capítul, discreto lectó, no voldría que lo llixgueres, perque dirás: trufa, trufa: y ya veus que aixó es contra lo meu crédit y la estimassió del llibre. Be me hay dit a mí mateix, que no debía escríureu; pero me hay contestat, que yo no ting la culpa de que la tradissió haigue conservat este fet. Y pera descárrec de la meua consiensia ting que manifestá que yo, u crega o no u crega, si ha passat, potsé no va sé a Almudévar, pos ña qui u atribuíx a datres pobles. Anem al cas.

Diuen, pos, que mentres Pedro Saputo va está a la Cort, van ficá los del seu poble un pleite al sol, y que cuan va arribá de Saragossa y después que lo van saludá tots, lo van cridá un día a la plassa aon estáe ajuntat lo poble, y li va di un del consell:

- En mol dessich, oh fill, lo nostre Pedro Saputo, esperabem la teua vinguda a la vila pera donát cuenta de una cosa que ham fet y que tú en la teua molta agudesa y sabiduría mos has de ajudá a portá a bon terme y final cumplimén. Has de sabé que fará un mes vam ficá un pleite al sol... tal com va sentí aixó Pedro Saputo, va di:

- ¡Pleite al sol! Y va contestá un de la plassa: 

- Pleite al sol, sí, pleite al sol; perque sempre mos ferix de frente al camí de Huesca. ¿Anem cap allá? Mos ferix la cara; ¿Tornem de allá?, mos torne a ferí la cara. Y l’atre día a Simaco Pérez y a Calisto Espuendas los va passá que de tan feríls lo sol se van quedá segos; y com aixó ya ha passat atres vegades no volem que mos passo a tots, avui un, demá dos, perque después los de atres pobles mos farán momos y mos dirán ullets, garchos y guiñosos. Per naixó ham ficat un pleite al sol, y hasta que lo guañem y no mos ferixque mes de cara al camí de Huesca, no ham de pará. Y ya pots, tú que eres tan espabilat y tan aquell, mirá de fé que aixó no se pergue y traballá en los juches y lletrats, que be los paguem, que yo vach doná l’atre día una ovella mamia que me va tocá per als gastos.

- Pero, siñós, va di Pedro Saputo: ¿es possible que haigáu caigut a la mengua que estáu dién? ¿Pleite al sol hau ficat? ¿Qué dirán los atres pobles?

- Que diguen lo que vullguen, va contestá un atre bárbaro de la gentada; mes val que diguen aixó que no tornamos cèlios com aquell de Tortosa que cante en lo noi y lo mut de Ferreríes, y después no valgam pera res mes que fé bona música y fandangos, y mos faiguen la figa y no u veigam. Y ya pots traballá, sinó a volá d'icho puesto, que pareix que desde que has estat a la Cort del Rey ya no te coneixem. Y an estes paraules ne van seguí datres mes altes, acaloranse la gen de modo que Pedro Saputo va habé de sedí, y fen siñal de volé parlá, se van assossegá y van callá, y ell los va di:

- Yo tos dono paraula que lo pleite se acabará pronte, que no durará ni una semana, y que lo guañarem.

- ¡Be! ¡Be! ¡Viva Pedro Saputo! Y se va desfé la junta. Va preguntá quí ere lo lletrat que defeníe a Almudévar, y va aná a vores en ell y les demés pesses de aquell ajedrez.

Lo lletrat, despert com un mussol, li va di que efectivamen li habíen demanat los de Almudévar que los escriguere una demanda y querella contra lo sol, perque los feríe de cara cuan veníen cap a Huesca y cuan sen entornáen al poble, y que li volíen ficá un pleite; que primé los va di que ere un disparate, pero que no va pugué disuadíls; que después los va volé acolloná en los gastos que vindríen, y que an aixó habíen contestat que no faltaríen dinés; y que en efecte después habíe sapigut que se escotaben y reuníen una cantidat mol considerable. Per esta relassió va vore Pedro Saputo que no ñabíe estafa o malissia; sen va enriure en lo lletrat, y se va está passeján per allí dos díes, y al tersé per la tarde sen va entorná cap a Almudévar discurrín lo modo de eixí del pas, dixán als del seu poble per sabocs hasta la consumassió dels siglos.

Va convocá al poble per lo matí, y los va di desde unes pedres que habíen sigut los solamens y lo peu de una creu: 

- Fills de Almudévar, tos partissipo que ham guañat lo pleite al sol... No tos abalotéu; escoltéu: ya no tos tornaréu segos, ni tos podrán di ullets o garchos, perque no u siréu mai mes. La cosa ha passat de esta manera. Después de vore lo que se va alegá de la nostra part y lo que va contestá la contraria, vach aná a la justissia y li vach parlá llárgamen de la tirria que mos té lo sol, de lo tossut que es, mos ferix sempre de cara; y a forsa de les meues reflexions ha sentensiat al nostre favor; y yo, agarrán una copia de la sentensia, me la vach ficá an esta burchaqueta secreta del meu gabán, y diu aixó:

(¡Cóm van eixecá lo cap y obríen la boca pera sentíu!):

"A la siudat de Huesca, als set díes del mes de novembre del añ a Nativitate mil y tans deu catorse, yo la justissia, alcalde, corregidó, tribunal y definidó de causes, pleites y querelles de la terra y los planetes del sel; a la instansia que se seguix per lo consell y vila de Almudévar contra lo procuradó Benito Camela nomine y de part del sol de España; atento al que per les dos parts se ha alegat, y remitínme al prossés en tot cas tam in preses quam in futurum, declaro y fallo a justissia, ley, consiensia, y raó, y a nom y veu de la católica Majestat del Rey lo nostre Siñó (que Deu lo guardo), que lo consell y vila de Almudévar no demane cap gollería ni lo que diuen cotufas al golfo, peres al olm, sino lo que fa mols añs y hasta siglos que van pugué demaná en lo mateix dret y justissia que ara, y que lo sol de dabán no sigue osat de feríls de cara cuan vaiguen cap a Huesca y cuan sen entornon per lo matí...»

Aquí no va pugué ya aguantás la multitut, y van tirá los sombreros al aire cridán: ¡Viva Almudévar! ¡Viva Pedro Saputo! Y va durá un rato la alifara y selebrasió de la victoria.

Així que se habíen desfogat, va continuá Pedro Saputo y los va di: 

- Ara de eixes perres que hau arreplegat, que segons hay calculat passe de mil libres jaqueses, se podríe fé un pou de pedra pera tindre aigua abundán y bona a tot hora y tems, en una bassa, de la que se podríe passá l'aigua del sel después de aclarida y desenterbolida, com al Mas de Torubio de Queretes.

Mas de Torubio, pozo, pou, finca, Cretas, Queretes, viña, viñedo

- ¡No, no!, va cridá una veu de la turba. ¿Aigua dius? Hasta la del sel mos fa nosa. Si hagueres dit una fon o un pou manantial de vi, entonses sí que hagueres assertat; pero d'aigua, ¡mal empleades perres! 

En un atra cosa u podem empleá. Escoltéu lo que passe: per ahí se están sorsín los muros y arruinanse a tota pressa, y día y nit tenim lo poble ubert; que se reforson los muros y faiguem unes portes ben fortes pera tancá de nit pera que no entron los lladres y no torno a passá lo fet de la semana passada, que van entrá a micha nit, van matá gossos, van assustá a la comare y al forné vell, y se van emportá a la filla de Jorge Resmello, a la Resmella, pos ya la coneixíeu; y la tornarán, sí, gora un rasco, o la dixarán que no valdrá pera res. Aixó es lo que ham de fé en eixes perres. Y van aplaudí tots al que aixó va di; y Pedro Saputo va callá, va eixecá los muscles, y sen va aná cap a casa seua, imaginán la ligeresa y fassilidat del vulgo, que igual aclamáe en vives com amenassáe de mort.

Pero, en efecte, lo lectó té que atindres al que hay dit al prinsipi: 

a sabé, que este fet es puro cuento, perque tanta simplissidat, tanta gran tontería, no cap a homens que caminen en dos peus y tenen los ulls a la cara. Ña qui assegure que van sé los de Loharre los del pleite al sol, uns atres diuen que los de Beseit, al Matarraña; yo dic lo mateix. Y tamé u hay sentit de un poble de Galissia y de dos de Andalusía. Pero de éstos y de tots, lo dit, dit. Conque lo lectó se servirá tindre este capítul per no escrit; de lo contrari lo acuso de roín y burlón y enemic de la pas dels pobles.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

2. 2. De lo que li va passá a Huesca.

Capítul II.

De lo que li va passá a Huesca.


Aufanós, alegre, altiu, confiat y tan ligero de peus y de cos camináe lo nostre homenet aventurero buscán nous confins y noves tiarres, homens, opinions y costums, que no estampabe cap marca de pas al pols del camí, com si anare per l'aire o volare en lo seu pensamén. Lo sol de les set del matí, a michans del mes de mars, puríssima la atmósfera, cla lo horizonte, cotet lo ven y mol bon orache, alegráe la humida terra que reviscolada ya pel seu caló amic y apuntán la primavera, li haguere oferit la naturalesa renován la seua vida a la estassió mes apassible del añ, si la campiña que atravessáe, despullada, aburrida y tristota, presentare a un costat y a l'atre a la vista algo mes que algunes verdes esplanades de cams de blat, y al frente la foscó de la serra de Gratal formán falda als lluñans y encara blangs Pirineos que pareix que aguanton la bóveda del sel pera dixala caure a l'atra part, que ya sabíe que ere lo regne de Fransa.

Arribat de un vol a les Canteres, va vore abaix escomensán desde la mateixa vall la negra y agorera selva de Pebredo extenense per un gran terme, en les seues carrasques del tems del diluvio y habitada encara de les primeres fieres que la van poblá. La va atravessá insensiblemen, va descubrí los famosos plans de Alcoraz, va arribá a San Jorge, y va di:
Ya estic a Huesca. Y no habíen tocat encara les nou del maití.

EL ESCARMIENTO DE LOS NOBLES EN HUESCA (SIGLO XII. HUESCA)

Mol abans se trobáe ya sa pobre mare a casa de la padrina, a la que li va aná a di en gran pena:

- ¡Ya sen ha anat! 

Van plorá les dos un rato llarg, acompañanles tamé la chiqueta Rosa per imitassió y algún sentimén que al seu modo alcansabe, pos ya teníe dotse añs, no ere boba y volíe mol a son germanet Pedro.

Ell, mentrestán, estáe ya a les avingudes de la siudat, aon va topetá en un flare motilón del Carmen calsat, y trabán conversa en ell, va entendre que al seu convén se tratabe de pintá la capella de la Virgen; pero que lo mestre Artigas ere mol judío, que los demanáe singsentes libres y ells n' hi donáen tressentes sincuanta y no volíe.

- Yo, pos, va contestá Pedro Saputo, voré ixa capella, y pot sé que busca an algú que la pinto per neixes perres.

- Si es de Saragossa, va di lo motilón, ni u probos, perque si los pintamones de Huesca demanen tan, ¿Cuán demanarán los famosos pintós de Saragossa? Y en aixó van arribá a la siudat y se van atansá juns cap al convén.

Va vore Pedro Saputo la capella, y va pujá a la habitassió del prior y li va di que si lo mestre Artigas no habíe de tindre queixa, ell buscaríe algún pintó que igual rebaixaríe algo la cantidat que aquell demanáe. Va contestá lo prior que lo mestre Artigas no podíe fé mes que ressignás, perque aixó de totes les maneres se faríe, y no tindríe raó pera queixás, perque ya después de ell habíen tratat en un atre pintó y tampoc se habíen entés.

Podíe di quí ere lo pintó que se proposáe: 

- Yo, - va contestá Pedro Saputo.

- ¿Vosté pot di quí es?

- No dic aixó, sino que soc YO lo pintó que ha de pintá la capella. 

-  ¿Vosté?

- Yo, sí, pare prior; yo mateix. 

- Feume lo favor -, va di entonses lo prior en desdén, - de aná a la Creu de San Martín a comprá un boliche y vaigue a jugá per neixos carrés, o arreplego cuatre pedres y codolets al vostre morralet y anéu a cantalejá gossos per los racons y plasses.

- Pos es verdat, pare reverendo, va contestá Pedro Saputo, que encara que se enfado li hay de di que les seues paraules desdiuen de la vostra seriedat. ¿A quin llibre hau vist, a quin autó hau lligit, a quin sabut sentit a la vostra vida, que no haygue ñabut may al món home de la meua edat que no puguere pintá una capella de flares?

Si haguere preguntat cóm me dic, si ya sapiguere quí soc, si s'haguere informat qué ting o no ting fet, entonses podríe parlá com li vinguere en gana, y tan menospreu no lo puc esperá de consevol atre home mes prudén. Així que, podeu encarregá y doná la vostra obra a qui vullgáu, que ya vech que no arribarem a cap acuerdo o acord. Quedautos en Deu y en la vostra capella, que a mí no me cal tratá en homens de tan mala raó y conveniensia. 

Y dit y fet, li va doná la esquena al prior y va agarrá lo pañ de la porta.

Pero lo prior, que a les seues paraules habíe vist molta discressió y prudensia, lo va cridá y va eixí a detíndrel, y entrán un atra vegada en ell li va di en veu mes atenta que no se extrañare que li haguere parlat de aquella manera, ya que los sagals de la seua edat se solíen dedicá mes an aquells entretenimens de brutos, que a obres de tanta empresa y capassidat. Pero que si teníe confiansa de eixissen be en elles, se serviguere di quí ere y trataríen. Perque lo flare ya sospecháe quí podíe sé, ya que teníe de ell notissia per la fama del seu nom. Entonses va contestá lo mosso: 

- Yo me dic Pedro Saputo; soc...

- Prou, prou, prou, fill meu, va di en gran exclamassió lo prior al sentí lo seu nom. Y eixecanse lo va abrassá en molta voluntat, y lo va fé sentás al seu costat, y li va di:

- Miréu, Pedro Saputo; ya que Deu ha dessidit portatos an esta santa casa, yo actuaré de modo que a vosté no li peno habé vingut. Per descontat tos acomodaré a una cámara ben arreglada y en tots los servissis; tos ficaré assiento al refectori en los pares mes importans; y tos pagaré les singsentes libres jaqueses que demanáe lo mestre Artigas. Yo sé que hau pintat la capelleta de la ermita de la Corona a la vostra vila, y raderamen dos sales; y persones inteligentes que tos han vist me han sertificat que hau derramat en elles mes arte que lo que ha pintat en tota la seua vida lo adotsenat del mestre Artigas. Y si no me importunaren al seu favor alguns flares y dos caballés de la siudat, ya tos volía escriure que vinguereu a fé la nostra obra. La faréu, y yo men alegro mol. A vosté, lo arte de la pintura, este arte divino que entenen pocs y alcansen mes pocs encara, tos u ha amostrat la mateixa naturalesa, y per aixó, fill meu, sou tan aventajat. Sol tos demano que no tos unfléu, perque contra mes humildes som, mes grans y mes exelens són les grassies que ressibim de Deu lo nostre Siñó, y les mersés que la seua gran misericordia y bondat infinita mos fa de pura grassia. No olvidéu que humille als soberbios y arrogans, y exalte als humildes. Una enfermedat pot anugolatos lo juissi, una caiguda estronchinatos y dixatos inútil per al vostre arte y pera tota obra de profit, y donantos llarga vida obligatos a mendigá de porta en porta una almoina, sén mol infelís y despressiat. La gloria y les riqueses que podeu esperá alcansá en la vostra gran habilidat y talento que yo del modo que puc beneíxco, y en lo cor ficat an aquell abisme de bondat y omnipotensia del Siñó, li rogo encamino a la seua mes gran honra y gloria, així com al profit teu y descans de les persones a qui tingues obligassió y correspondensia. Ara aniréu a descansá hasta la hora de diná, y después ya tos aniréu preparán pera la vostra obra.

Va entrá en aixó un lectó, un home de ixos que sense cridáls van a tot arreu y se arrimen a tots y apliquen la orella a tots los foradets, y u volen tot sabé y mangonejá, que se beuen l' aire, y encara del flat y de la seua mateixa movilidat, qui habén sentit algo del payo que estáe a la cámara del prior, se va embutí per farol y compare. 

Va preguntá entonses Pedro Saputo qué ere lo que s'habíe de pintá a la capella pera aná formanse la idea (va di), regirala y perfecsionala. Agarrán la paraula lo lectó va contestá y va di (cuan ixíe lo prior de la selda a doná orden de que prepararen la que destinabe a Pedro Saputo):

- Ya sé yo lo que vol lo pare prior. Miréu: hau de pintá lo primé l'  infern, y a la boca o entrada, a la part de fora, a Nostra Siñora del Carmen desvián de la boca uns cuans beatos que van a pará allí, aguardanlos mols diables, y la má de sa Majestat de María Santíssima los siñalará un atre camí, que sirá lo del purgatori, y ells lo empendrán mol contens. Después hau de pintá lo purgatori y a Nostra Siñora del Carmen traén de ell a tots los seus devotos en lo escapulari. Después hau de pintá lo sel, y a la mateixa Siñora mol gloriosa rodejada de una caterva de devotos seus; y lo mes amún de tots y mes prop del seu trono a N. P. S. Elías en mols flares a la seua sombra. Y después, per los racons o aon tos paregue pintéu una dotsena de milagres, los mes inaudits que puguéu imaginá. 

- Pero ixos milacres, va di Pedro Saputo, mels hauréu de referí, o amostrám lo llibre aon consten, perque yo no men sé cap. 

- Tampoc yo ne sé cap en particulá, va contestá lo lectó, no ña cap llibre de milacres que yo sápiga, encara que hay sentit que se está escribín. Per aixó hay dit que los hau de imaginá vosté mateix.

- ¿Y ne han de sé mols? Va contestá Saputo. 

- An eixa materia, va di lo lectó, hau de tindre entés que may podréu pecá per massa; contra mes ne siguen y mes estupendos, mes alabansa redundará al pintó y mes crédit a la orden carmelita. 

- Pos a fe, va di Pedro Saputo, que no quedaréu descontens la comunidat ni la orden, perque vach a pintatos allí tals milagres, que no entrará cap home en vista a la capella que no se esglayo.

- Pos aixó mos fa falta y no datra cosa, va acabá lo lectó, perque aixina se inflame la caridat dels parroquians y carregue lo poble al convén.

Una mica sospechosa li va pareixe a Pedro Saputo la religió, o mes be la filossofía del lectó; pero com res caíe sobre la seua consiensia, va fé la seua cuenta y va pensá en la má plena dién: l'alma a la palma. Y en son demá va escomensá a prepará les parets de la capella y a provís de broches, pinsells y colós.

Va pintá una semana, y lo prior y tots los flares no se fartáen de mirá la pintura, de alabá al pintó dissípul de la naturalesa, que aixina li díen. Tamé del poble anáen a vórel mols curiosos y bachillés sense bachillerat (pero may lo mestre Artigas).

Blas Flare, black friday


- ¿Quí u diríe? - un canonge y un pintaire, dels que, díe Pedro Saputo, que la un enteníe algo perque habíe vist mol, y l’atre si en ves de fé pintes se haguere dedicat de jove a un atra cosa, podríe sé lo seu compañ; y lo volíe mol, se van fé amics.

Va pintá dos semanes; y al tersé dilluns va tindre que dixá la obra y eixí de la siudat mes depressa del que habíe entrat.

Ñabíe al convén un flare dels que diuen de missa y olla, perque de ababol que ere no sabíe adependre datra cosa que di missa y acudí al papeo; tots los díes anáe a la capella a donali un mal rato y fótreli la tabarra a Pedro Saputo, fenli sempre les mateixes preguntes, que eren:

- ¿Cóm se diu lo pintó? ¿De quín poble es lo pintó? ¿Cóm se diuen los pares del pintó?

Lexique roman; Moleste – Molleta

Ya lo mosso se habíe queixat al pare prior y demanat que no dixare aná an aquell flare a la capella; y lo prior, home sense malissia, li va contestá que com ere un flare de poc entenimén no teníe que fé cas de les seues tontades. Pero a Pedro Saputo lo cabrejáe tan, que aquell día, així com lo va vore entrá, se li va ensendre la cara, y de rabia va malmetre lo cap de un ángel que estáe pintán.

Va escomensá lo flare a preguntali en soflama lo mateix de sempre, cóm se diu lo pintó de la nostra santa capella?

Y Pedro Saputo, ensés, li va contestá: 

- Avui lo pintó se diu Pedro Códul!

eixecacoduls, avui lo pintó se diu Pedro Códul!

Y dién aixó li va aventá en gran saña y tota la forsa que teníe, que ere molta, un códul de la mida del puñ que teníe a má, li va fotre al pit y lo va tombá an terra; va agarrá los pinsells y los cacharros dels colós en un sarpat, va saltá de la embastida, y per si lo flare tramontabe, que no se sorolláe ni queixabe mes que en un ressuello aufegat y ronco, sense despedís de ningú va ficá peus en polvorossa. Vull di, que va doná de colses al convén fugín en tal ligeresa, que en dos minuts ya dixáe atrás lo Puch de don Sancho (ara Puch dels martirs o fossá), y en no mols mes ya pujáe y passáe lo estret del Quinto y perdíe de vista la siudat y la seua Hoya.

Se diu costa o estret del Quinto la pujada del riu Flumen (flumen en latín es una de les maneres de di riu) als collets y matolls aon después escomense ya lo Somontano.

peña de Amán