Mostrando las entradas para la consulta ferré ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ferré ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

3. 9. De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.

Capítul IX.

De aon ve lo dit: La justissia de Almudévar.


Mol al seu gust vivíe Pedro Saputo an aquell tems, volgut de tots, requerit, buscat, cridat y selebrat, próspero (com Bufa al ull, Bofarull) y ric, mes be per la seua modestia y filossofía que per les riqueses, encara que ya ere tal lo seu estat, que sa mare lluñ de serví a datres ere ella servida, pos teníe criades y se veíe estimada y respetada al poble per lo seu fill, y per nella mateixa tamé, que sabíe tratá en los grans y en los minuts sense adulá an aquells ni afoná als atres. Pedro Saputo estudiabe, cassabe, y donáe los ratos libres a les seues dos enamorades Rosa y Eulalia, que en les lecsions y trate de un home com ell habíen millorat mol lo seu bo natural, y reflejaben la seua amabilidat y la seua grandesa de ánimo, discretes, enteses, ben parlades y naturals, en tot amabilíssimes. Al poble y casa de don Severo pesse a la carta y amor de Morfina y de la promesa a son pare no pensabe anáy tan pronte per raons que ell teníe y que al seu tems declarará a qui correspongue. Y no va dixá de sentí esta contradicsió de la sort, perque encara no van passá dos mesos, cuan va sabé que habíe mort don Severo; y ni en este motiu se va atreví a aná a vore a Morfina. La sala en aixó ya no se pintaríe; y se quedaríe al seu puesto. Ixíe a pintá per alguns pobles; encara que sén totes obres de poca monta, eren les aussensies curtes y servíen sol pera renová lo gust de aquella dolsíssima vida. Pero va ocurrí al cap de un tems un cas que lo va entristí de gran manera, casi no ne teníe prou en tota la seua filossofía pera no renegá del seu poble, y agarrá a sa mare y anassen a viure a un atre.

Lo ferré un día se va cabrejá en la seua dona perque li habíe portat lo amorsá gelat; y agarrán un ferro ruén que estáe calentanse a la forja lay va embutí per la boca hasta lo garganchó, expirán la infelís al cap de un ratet. Ere lo ferré home mol estrafalari, bossal, may segú y de mol males bromes, perque es de advertí que tot u fée enriénsen. La pobre dona passáe molta pena en ell, si li apetíe fótreli lleña, lay fotíe; si acarissiali lo pel, lay acarissiáe; fela dormí a enterra despullada y sense roba al hivern, la fée dormí o gitás aixina; si li oferíe com per cariño un mosset en la cullera, al tems que obríe la boca lay tiráe a la cara o al pit. Atres vegades agarrabe un gabiñet, y fenla estirás y ficanli lo peu al coll jugabe a degollá al cordé o al gorrino, o acabáe eixecán lo bras dién: quí com Deu. 

Atres li lligabe los brassos al cos y después les cames, y la fée rodá per lo cuarto y alguna vegada per la escala. Pero esta burla que va volé fé en lo ferro de la forja va superá a totes, pos va dixá a la pobre dona sense vida en menos de cuatre minuts.

Lo van prendre inmediatamen, y ficat a la presó en moltes cadenes al coll y grillets als peus, lo van jusgá aquell mateix día y lo van condená a mort; la sentensia la ejecutaríen un atre día. Ya estáe la forca eixecada y tot lo poble a la plassa aguardán la ejecussió; ya lo traíen y portáen al patíbul, cuan puján un del poble baixotet damún dels muscles de un atre poc mes alt, va di:

"¿Qué faréu, fills de Almudévar? ¿Conque enforcaréu o penjaréu al ferré, que sol ne tenim un? Y ¿qué farem después sense ferrero? ¿Quí mos luciará les relles? ¿Quí ferrará les nostres mules desmemoriades? miréu lo que passe. En ves de penjá al ferré que mos fará después muita falta, perque ye sol, enforquem un teixidó que ne tenim set al poble y per un menos o mes no ham de aná sense camisa».

- ¡Té raó!, ¡té raó!, van cridá tots; ¡penjarem a un sastre!, ¡un teixidó!... ¡un sastre!... Y sense mes que esta veu y crit agarren al primé de ells que van topetá per allí, lo porten a la forca, lo pujen y lo penchen, y fiquen en libertat al ferré.

Va sabé aixó Pedro Saputo, que no va volé aná a la ejecussió ni habíe eixit de casa, y va aná corrén a escape a la plassa a vore si podíe impedí aquella animalada injusta; pero va arribá tart perque ya estáe garreján lo infelís del sastre. Se va umplí de horror de tan gran barbaridat, y sen va entorná cap a casa seua mut de paraules y gelat lo cor, pareixenli que lo sel y la terra se habíen cambiat lo puesto.

Per la tarde los va di als prinsipals del poble que van aná a vórel:

- Calléu al menos, siñós; que aixó no se sápigue; que aixó no ixque dels nostres muros; perque, ¿qué se dirá de natres? Si aixó arribe a sabés, y se sabrá, no dudéu que mentres lo món seguixque sen món se sitará y recordará en etern baldón del nom de Almudévar. 

Pero ells se van excusá dién que no van podé convense a la multitut irrassional, ni fes sentí en aquell momén.

Y se va consumá la barbaridat mes gran que van vore los siglos.

Pedro Saputo va sentí tan disgust, que pera distraures va agarrá la espasa y una mula de son padrí y sen va aná a passá uns díes fora.

viernes, 26 de julio de 2024

2. 10. Pedro Saputo escomense la vida de estudián.

Capítul X.

Pedro Saputo escomense la vida de estudián.


Aquella nit van arribá a una aldea de mes de sixanta y vuit cases, y parats entre dos llums y fen alto a la plassa van tocá una mica los instrumens pera cridá la atensió. Pronte se van trobá voltats de gen dixanse mols la cullera al plat pera vindre a sentils. Paquito en una seña los va fé formá lo púlpito, va saltá an ell y va di en tono de oratoria y en veu grossa:

"Fills y siñós de esta siudat: no penséu que estos sing estudians venim a demanatos lo pa que tos hau de minjá, ni les perres que teníu condenades a mort, perque som bastán rics pera no nessessitá res de lo que tingáu mes menesté y falta. Mol menos venim a sabé lo que les vostres dones han fet avui o van fé ahí; encara que si vullguerem be tos sabríem di lo que farán demá. Ni tampoc venim a fetos rics, perque esta operassió y pensamén la guardem pera natres; pero tampoc pobres, encara que avui mos donéu de sená y llit y demá lo que pugáu. A lo que venim es a tráuretos cavilassions y aforratos sen setse visites del vostre meche, si ne teníu; encara que segons yo crec, o no ne teníu, o li paguéu y no tos visite.»

Y ere la verdat, perque se habíen consertat en lo dotó de un atre poble mes gran y may anáe an éste si no lo cridáen, mes que a firmá la escritura y cobrá los seus honoraris.

Lo escoltáe embelesada aquella gen, sen enríen com a baubos, y ell al pas que se internabe a la materia anáe soltán chistes y malissioses alusions, pero sense provocá vergoña ni faltá a dingú; y va preguntá si los escolastics habíen de dormí a la plassa y sená rayos de lluna y resplandós de les estrelles o dels estels.

En aixó se va arrimá un home de bon talante pero una mica severo que va di que ere l'alcalde y ne va demaná dos pera casa seua; y un atre de bones trasses va demaná los tres que quedáen; y un atre de no pichós indissis va demaná los sing; y per bona compossisió y eixecanli la má Paquito, perque encara ñabíe datres que volíen emportassels, se va acordá que soparíen a sing cases, un a cada una, y dormiríen a dos, les mes veínes entre elles, pera separás lo menos possible. Pero que abans, pera alegrá a tan nobles veíns, donaríen una volta per lo poble tocán los instrumens, que eren una vihuela, un violín, una pandereta y lo pito. 

Aubríe camí Paquito cuatre o sis passes dabán, parlán sense pará y fen riure a la gen, tan que apenes se sentíe la música per damún de les risses y carcañades. Ningú se descusíe de ells; y va di:

- Si pensáu, siñores dones, que avui an esta siudat se ha de sená ven y armonía de oíts, estéu mol equivocades. Sabéu, sobre tot, que esta primera música es sol per als homens, l'atra sirá pera vatres les dones. Anéu inmediatamen a prepará la sena, o de lo contrari mor la música y no la ressussitaréu encara que tos tornéu totes bruixes, les que no u siguéu ya.

- Té raó, van cridá los homens; cap a casa les dones. 

Y elles avergoñides y en temó de un atra jaculatoria mes picán, se anáen desfén del motín y enfiláen cap a les seues cases. 

Van doná, pos, la volta al poble, y se van repartí pera sená.

Reunits después a casa del alcalde en los prohomens del poble (alguna manáen mes que lo propi alcalde) van deliberá que, pera que cabiguere mes gen, fore lo ball a la sala de les cases consistorials; y als estudians los van di que no demanaren res perque entre los prinsipals y mes generosos los arreplegaríen una bona propina. Y així u van cumplí com honrats que eren.

Lo ball va durá hasta les dotse de la nit, y va corre lo bon vi blang, los bizcochos, cocs rapits, cocs en anous y la galantería.

bizcochos, cocs rapits, cocs en anous

En son demá se van despedí de les persones que mes los habíen honrat y afavorit, y del poble en una música rasgada que sempre sonáe be y los anáe portán fora del poble, seguinlos tots en gran afissió y mol contens, com a Hamelín o Hameln. Van pará de tocá a la eixida y van alsá los instrumens en siñal de besamans, y después en les gorres se van despedí mes a la manera y a la inteligensia del vulgo.

Al mateix poble se van fé en un llibre antic de latín que van demaná a un huésped, y agarranlo Pedro Saputo, en un rato va repassá los nominatius, en un atre les conjugassions, callán que les haguere adeprés; va adependre de memoria escribín a un papé les parts indeclinables que mes se fan aná, y en pocs díes va resultá sé un mich latino, faltán poc de lo que va prometre o prometí cuan va di que adependríe lo latín en vuit díes. Perque en lo ejercicio de parlá sempre en latín entre ells, mol pronte va igualá als seus compañs, y después a casa seua lo va acabá de adependre en mes fundamén. Los estudians no van volé creure que no sapiguere latín, pensáen que fée vore que lo estudiabe y que no los enteníe, tot teatro (al contrari que después fará Ignacio Sorolla Vidal, que an estes hores encara no sap lligí ni una frasse sansera en latín, aixó sén doctor en sossiollingüística).

Perque ademés a les cuestions de filossofía y hasta de atres siensies, parláe tan be o milló que ells, y discurríe mol sabiamen a totes.

Y lo van mirá en respecte creénlo de gran naiximén, encara que dissimulat en aquell disfrás, pos encara los va doná atres probes que los van confirmá esta sospecha.

Una vegada fora del poble y algo apartats, los va demaná que li faigueren la mersé de lligili o ressitali les ordenanses, usos y estils que guardaben; y li van contestá:

- U sabéu ya tan be com natros perque totes se reduíxen a dos: 

a sé honrat y fé lealmen lo traball y lo profit.

- U són, en efecte, com diéu, va contestá ell, perque són les leys de la raó y de la bona y justa sossiedat. Y parlán y proyectán escenes, jocs y diablures, se van entretindre tamé lo que quedáe del día, y van arribá a les sing de la tarde a un poblet de uns tressens o cuatressens veíns, y van entrá tocán un viu passacarré o pasacalle, afegit ya un nou instrumén a la orquesta: perque Pedro Saputo habíe manat fé al ferré de la primera aldea, apellidat Dilla, un triángul de ferro primet y ben amartellat pera que sonare mol.

Lo que tocáe lo pito, que estáe arguellat y ere mol feo, y, com tots los feos solen sé, charraire y grassiós, teníe lo papé de tuno, que sempre se done al mes matraca y espabilat de la compañía (com lo cantán de Los Draps de Peñarroija, Ignacio Romero Rivases).

Y encara que desde que va sentí la vespra a Paquito se creíe mol inferió an ell, va conservá la autoridat ordinaria. Lo pito per atra part ere un instrumén que no lo incomodabe, fée poca falta a la orquesta, y lo tocáe o no, segons li apetíe o conveníe.

Com van entrá ya tocán se va formá un clapé de gen voltanlos, y después lo tuno alsán lo pito, va di:

- Siñós, al meu pito, al meu pito, que a ningú li fa falta, com veéu.

Al meu pito, dic; ixa micha pesseta, ixa pesseta, eixe escut, eixe doblón tallat de una barra de or deu vegades mes gran que lo meu pito. Y lo enseñabe, y tocáe per dos o tres carrés, y tornáe: al meu pito, siñós, que té la virtut de espantá a les bruixes, esbarrá los duendes, curá lo mal de mare, adormí als morts, despertá als vius, alegrá al que té ganes, y torná lo pel als segos, la vista als calvoslo oít als coixos y l’añ bissiesto al calendari.

Botiga Ascuma

Aquí lo veéu, aquí lo teniu, aquí está a la meua disposissió y a la vostra. A vore, dic ixa micha pesseta, ixa pesseta que está al purgatori y vol eixissen de penes. Y dién aixó tiráe la gorra abán y la anáe passán per lo corro sense pará de parlá com un energúmeno; y caíen allí monedes de totes les edats y talles, figures y colós com si ploguere.

Mentrestán anáen adelantán pel carré, y aon veíen bones robes y bones cares als balcons se paraben o aturaben una mica a obsequiáls, y féen plega de lo que caíe al atractiu de les veus del tuno. Va caure de un balcó un escut de or (que valíe noranta sueldos jaquesos, o uns 85 reals de vellón); y al vóreu Pedro Saputo va saltá als muscles de un compañ y va besá mil vegades la má y los peus a una chiqueta de dessat a devuit añs de edat, tendra com una flo al eixí del cáliz, hermosa com cap atra a la terra, amabilíssima de mirá, y mol rica y grassiosamen vestida. Ere la del escut, la hi habíe entregat son pare al mateix balcó y a vista de tots, pera que de la seua má fore mes asseptat. La va mirá mol Pedro Saputo, al mateix tems que li estáe dién les alabanses a la seua dignidat y bellesa, y requeríe la ocasió; y ella, encara que vergoñosa, lo va mirá tamé an ell en la libertat disimulada de aquella pública inesperada festa.

Va baixá, y preguntán cóm se díe aquella deidat y diénli que Rufina, li va mudá lo nom a Morfina, li van cantá micha dotsena de lletres en les que la declaraben (sense feli favor) la mes hermosa, la mes amable y soberana de la terra, y se oferíen tots ells com los seus esclavos, quedanse pera sempre hasta a casa seua y al poble lo nou nom de Morfina, perque a tots va agradá mes que lo verdadé.

Van tirá cap abán; y estáen tocán a un cruse, apretats de tanta gen que los seguíe y voltáe, y corríe la gorra del tuno prou pera no esperá mes del concurs, al tems de probá de ixissen de la turbamulta.

Al sentro se habíe ficat una dona de sincuanta a sixanta añs de edat, mal vestida y en alguna extravagansia, y reparán lo tuno en ella y les espentes que fotíe pera eixí, li va di:

- Bona dona, ¿per qué ixíu de casa en ixe nas y tan mal farjada?

Ere lo cas que lo teníe encara mes feo; pero ella se va picá y va contestá un disparate. Va acudí Pedro Saputo y li va di:

- Aquí, reina meua, que ting que ditos algo al oít.

- A un atra part me u diréu - (y la va nomená y siñalá), va contestá ella, - burlón y bellaco.

- Adiós, pos, reina, va torná a dili. Y ella sense girás:

- Be podríes portá algún gat o mona pera divertitos, mol fill de puta.

Entonses Paquito (Pedro Saputo), pegán un brinco, salte als muscles de un compañ, y diriginse a la dona que se allargáe remugán y refunfuñán, li va dispará este borbollón de insults tiranlos a aumostades en les dos mans:

- Vaigue en Deu la piltrafa pringada, zurrapa, gitada, vomitada, aubarda arrastrada, tía curtna, tía cachinga, tía juruga, tía chamusca, pingajo, espart, zarandajo, drapot, cullerot, ranacuajo, zancajo, espantall, granerot, escarbat, escarabicha, gargall, moc, mocajo, pell de rabosa, fuina, cagachurre, mocarra, pum, pum, callosa, cazcarrosa, chinchosa, mocosa, legañosa, estoposa, mohosa, sebosa, muermosa, asquerosa, ojisucia, ullbruta, podrida, culiparda, hedionda, pudenta, la gran pudina, picuda, getuda, greñuda, juanetuda, patuda, hocicuda, morruda, llanuda, zancuda, diabla, puncha tripes, fogó apagat, caldero aboñat, to - to - to - ottorrrrr... culona, cagona, zullona, moscona, trotona, ratona, chochona, garrullona, sopona, tostona, chanflona, gata chamuscada, gossa parida, morcó reventat, trasgo del barri, tarasca, estafermo, pendón de Zugarramurdi, chirigaita, ladilla, verruga, caparra, sapo revolcat, jimia escaldada, cantonera, mochilera, cerrera, capagalls...

Y va pará tan perenne temporal de vituperis, perque la infelís va desapareixe de la vista habén torsut per un atre carré, traén flames de la cara, y suán y morinse de vergoña.

No haguere acabat ell en tota la tarde la ploguda de insults si la cantonada que va girá no la haguere amparat. La gen sen va enriure tan y estáe tan embelesada, que ningú pensabe anassen, per minuts creixíe lo concurs y lo favor del poble.

Al mich de esta distracsió y jaleo, un sagal que se va colá per entre les garres y faldes va presentá al tuno un llibre en latín per si lay volíe comprá. Va pendre lo llibre y lo va mirá y va vore que ere de medissina, y va di: ¿Llibres creíes que compraríem? Errasti, fill de ta mare. Mira, les dens mo se han escantellat y corcat de tan estudiá (y los hi enseñabe). Estos díes ham tratat seriamen del cas y yo y lo meu pito dixarem la carrera y mos embarcarem cap a Jauja, o mos ficarem a monges capuchines. Per lo Chiquet de la bola, que ha sigut impertinensia la teua. Ves en Deu y en lo teu llibre a qui t'ha parit. 

Y va torná a la seua.

Poc a poc va arribá la nit, mes per nugols que per la paora o les tiniebles, que no eren mes de les vuit y parán la ronda van preguntá per lo messón o fonda pública pera retirás.

¿Cóm que una fonda?, va cridá un dels que los seguíe desde lo primé carré; aquí, siñós llissensiats, lo messón pera vostra mersé, lo palau y la barraca, es casa meua. Anem cap allá, que ya hay avisat a la meua dona que aumento algo la sena.

Pos yo, veí, va di l'atre, había manat un atra cosa; pero vosté hau parlat primé, vaiguen allá esta nit; demá, siñós llissensiats, són vostres mersés los meus convidats tot lo día.

Van aná cap allá y van sopá. Pero ya mentres senaben se habíe tratat entre los del poble de reunió y ball; cuan arribe lo pare de la chiqueta que va doná lo escut de or, y los va di:

- Siñós llissensiats, séntigo habé de molestá, pero soc home y pare, y vull doná gust a la meua dona y no tráurel a una filla única que Deu me ha donat. Yo dessicharía que después de sená se servigueren vostres mersés vindre a casa meua en los instrumens un rato.

- A la vostra noblesa, siñó caballé, va contestá Pedro Saputo, res podem ni volem negá: som mol criats de vostra mersé, y agraím y fiquem al seu pun la cortessía de habé vingut en persona, cuan un simple recado mos valíe pera aná a ficamos a la vostra disposissió y al respecte y ordens de aquelles siñores.

- Pos vosté los acompañaréu amic, va di al nou huésped. 

Los va doná les grassies, saludanlos y sen va aná sense permití que se eixecaren de la taula.

- Es un home mol ric, va di lo huésped, y sap gastá.

Té una filla (ya la hau vist) a la que li diuen lo sol de Aragó; y de España y del món u podríe sé, per la seua hermosura.

Cada día arriben pretendens, y entre ells alguns siñós de títul; y tots prometixen resposta, y la donen sense dudá, pero cap de ells torne, perque lo pare vol que la filla se caso en tot lo seu gust, y la chiqueta no se enamore al vol, que, encara que es jove, es tan discreta com hermosa. Mol be tos ha de aná allá. 

¿Un escut de or va caure del balcó? Atres seguirán an aquell, yo tos u fío, perque es don Severo mol nobilíssim.

- Pos despachem, va di lo del pito, y anem.

- No, siñós, no, va replicá lo huésped; no ña per qué saltá per damún dels plats; ara a sená y después lo festejá.

Pero ells tan al sopá com después a casa del caballé van está mol templats, perque la tersera ley de les seues ordenanses ere que se habíe de guardá sobriedat pera no deshonrá lo hábit o caure a mengua.

domingo, 3 de marzo de 2024

Lexique roman; Fenolh, Fenoilh, Fenoill - Feriar


Fenolh, Fenoilh, Fenoill, s. m., lat. feniculum, fenouil. 

Fenolh... sas fuelhas, gra et razitz so medicinals.

(chap. Fonoll... les seues fulles, gra y arraíls son medissinals.)

Eluc. de las propr., fol. 209.

Fenouil... ses feuilles, grain et racines sont médicinaux.

Una branca de fenoilh. Cat. dels apost. de Roma, fol. 200.

Une branche de fenouil.

Ab aitant de fenoill verdet.

Deudes de Prades, Auz. cass. Avec autant de fenouil vert. 

CAT. Fenoll. ESP. Hinojo. PORT. Funcho. IT. Finocchio. (chap. Fonoll, fonolls; fonollera, fonolleres; fonollá, fonollás. All. Fenchel; En. Fennel.)


Fenugrec, Fengrec, s. m., (lat. fenum graecum, foin grec) fénugrec, senegré, sorte de plante.

Am fenugrec coyt. Trad. d'Albucasis, fol. 36. 

Avec fénugrec cuit.

Semensa de li et de fengrec.

Rec. de recettes de médecine.

Semence de lin et de fénugrec.

(ESP. Alholva, fenogreco. CAT. MOD. Fenigrec, senigrec, alfolba.)

Fenugrec, Fengrec, s. m., (lat. fenum graecum, foin grec) fénugrec, senegré,

Fer, Ferr, Ferre, s. m., lat. ferrum, fer.

Eissamens cum l' azimans

Tira 'l fer e 'l fai levar.

Folquet de Marseille: Si cum selh. 

De même que l'aimant attire le fer et le fait lever. 

Armats de fust e de ferr' e d'acier.

(chap. Armats de fusta y de ferro y d' asser: acero.)

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Armé de bois et de fer et d'acier. 

Una gran fals en guisa de fer de caval. Liv. de Sydrac, fol. 31. 

Une grande faux en forme de fer de cheval.

Fig. Non podon morir, coma si eran de fer. V. et Vert., fol. 14. 

Ne peuvent mourir, comme s'ils étaient de fer.

- Allusivement à la couronne de Lombardie.

Quan la corona del ferre 

Vendran drec... querre.

R. de Tors de Marseille: Ar es dretz. 

Quand la couronne de fer ils viendront directement... quérir.

Loc. prov. De mon mal aip conosc en ver 

Que bati fer freg ab martel. 

Deudes de Prades: En un sonet. 

Par ma mauvaise habitude je connais vraiment que je bats fer froid avec marteau.

Sel fabrega fer freg

Qui vol far ses dan son pro.

Rambaud de Vaqueiras: Guerra. 

Celui-là forge fer froid qui veut faire son profit sans dommage.

ANC. CAT. Ferre. CAT. MOD. Ferro. ANC. ESP. Fierro. ESP. MOD. Hierro. PORT. IT. Ferro. (chap. Ferro, ferros.)

2. Ferrolh, s. m., verrou.

Ab ferrolhs de fer lo portal fo fermatz.

(chap. En forrollats de ferro lo portal va sé tancat; forrollat.)

Roman de Fierabras, v. 4000. 

Avec verroux de fer le portail fut fermé. 

ESP. Cerrojo. PORT. Ferrolho. (chap. forrollat, forrollats.)

3. Ferrament, Ferramen, s. m., lat. ferramentum, ferrement, instrument, ouvrage de fer, arme.

Fargas bonas a agusar los ferraments. Cout. de Saussignac, de 1319.

(chap. Forges bones per a esmolá, afilá los ferramens, les ferramentes. 

A la Valensia de Vicente Blasco Ibáñez encara se díe: ¿portes ferramenta? Se referíe a la navalla.)

Forges bonnes à aiguiser les ferrements.

De sirurgia no sai, ni vuel sos feramens;

Per talhar, per cozer no fui anc aprendens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Je ne sais de chirurgie, ni veux ses instruments; pour tailler, pour coudre je ne fus oncques apprenant.

Piquas e palas e d'autres ferramens. Philomena. 

(chap. Piques y pales y datres ferramens, ferramentes.) 

Piques et pieux et d'autres armes.

CAT. ANC. ESP. PORT. Ferramenta. (ESP. MOD. Herramienta) 

IT. Ferramento. (chap. Ferramenta, ferramentes; ferramén, ferramens.)

4. Ferradura, s. f., ferrure. 

Una ferradura de caval.

(chap. Una ferradura de caball.)

Tit. de 1193. DOAT, t. CV, fol. 118. 

Une ferrure de cheval.

De cadu (cada) faure (favre, fabre), una ferradura de caval, cad an.

Tit. de 1246. Arch. du Roy., J. 326. 

De chaque forgeron, une ferrure de cheval, chaque année.

CAT. ANC. ESP. Ferradura. ESP. MOD. Herradura. PORT. Ferradura. 

IT. Ferratura. (chap. Ferradura, ferradures.)

5. Ferruga, s. f., limaille de fer.

Ferruga es limadura de ferr.

(chap. Ferruga (viruta) es llimadura de ferro.)

Eluc. de las propr., fol. 188.

Ferruga est limaille de fer.

6. Ferrer, s. m., ferronnier.

Ferrers e pelhisers e coirers.

Charte de Montferrand de 1248. 

Ferronniers et pelletiers et chaudronniers. 

CAT. ANC. ESP. Ferrer. ESP. MOD. Herrero. PORT. Ferreiro. (chap. Ferré, ferrés, ferrera, ferreres.)

7. Ferrater, s. m., ferronnier, marchand de fer.

Lo ferrater que aporta fer obrat.

(chap. Lo ferraté que porte ferro obrat, traballat.)

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. CXXXI, fol. 343.

Le ferronnier qui apporte fer travaillé.

8. Ferrenc, adj., de fer.

Peyra en color ferrenca.

(chap. Pedra de coló ferrosa.)

Eluc. de las propr., fol. 185. 

Pierre de couleur de fer.

9. Ferrador, adj., propre à ferrer. 

Lo milhier de clavells ferradors.

(chap. Lo milená de claus de ferrá, ferradós.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 105. 

Le millier de clous à ferrer.

10. Ferrar, Ferar, v., ferrer. 

Dels quatre pes ferar. 

(chap. Ferrá dels cuatre peus : de les cuatre potes.)

Bertrand de Born: Un sirventes. 

Ferrer des quatre pieds. 

Part. pas. Es lo bossos tendutz, 

Que es be loncs e ferratz e adreitz e agutz.

Guillaume de Tudela. 

Est tendu le bélier, qui est bien long et ferré et droit et aigu.

- Garni de pierres, de cailloux. 

Ves un camin gran e ferat. Roman de Jaufre, fol. 7.

Vers un chemin grand et ferré. 

Mi geta d'aquest cami ferrat.

Roman de Fierabras, v. 1747.

Me tire de ce chemin ferré. 

ANC. FR. Avec bastons ferrats et non ferrats. 

Contes d'Eutrapel, fol. 134.

Du demourant avoient barbe rase et pieds ferrats.

Rabelais, liv. V, chap. 27.

ANC. ESP.

Ayer do me ferraba un ferrero maldito. 

Nunca en la mar entrarie con su nave ferrada.

Arcipreste de Hita, cop. 290 et 588. 

CAT. Ferrar. ESP. MOD. Herrar. PORT. Ferrar. IT. Ferrare. (chap. Ferrá: ferro, ferres, ferre, ferrem o ferram, ferréu o ferráu, ferren; 

ferrat, ferrats, ferrada, ferrades.)

11. Desferrar, Desferriar, v., déferrer, désenchaîner.

Mi desfer 

Lo ronsin... 

Del pe dreig.

Porcier: Seigner.

(chap. Me desferre lo rossí (caball) del peu dret : de la pota dreta.)

Me déferre le roussin... du pied droit. 

Vagan a la preyon Karlle desferriar. V. de S. Honorat. 

Qu'ils aillent à la prison désenchaîner Charles. 

Part. pas. subst. E Montferrat si solon refferrar 

Li desferratz.

Ogiers: Totz temps.

Dans Montferrat les déferrés ont coutume de se referrer.

ANC. ESP.

Témense, que las arcas les han de desferrar.

Arcipreste de Hita, cop. 1513. 

CAT. Desferrar. ESP. MOD. Desherrar. PORT. Desferrar. IT. Disferrare. (chap. Desferrá: desferro, desferres, desferre, desferrem o desferram, desferréu o desferráu, desferren; desferrat, desferrats, desferrada, desferrades. Desencadená, liberá.)

12. Dezenferrar, v., désenchaîner, délivrer.

De tot si dezenferra.

Bertrand de Born: Ieu chan. 

Se délivre de tout.

13. Referrar, Refferrar, v., referrer, ferrer de nouveau, remettre dans les fers.

Per referrar de un pe lo caval. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225. 

Pour referrer d'un pied le cheval. 

E Montferrat si solon refferrar 

Li desferratz.

Ogiers: Totz temps. 

Dans Montferrat les déferrés ont coutume de se referrer.

IT. Riferrare. (chap. Referrá, torná a ferrá: referro, referres, referre, referrem o referram, referréu o referráu, referren; referrat, referrats, referrada, referrades.)


Fer, adj., lat. ferus, farouche, sauvage, cruel, féroce. 

Con l'austor qu'es pres en l' aranh,

Qu' es fers tro s'es adomesjatz.

P. Vidal: Neu ni gel. 

Comme l'autour qui est pris dans le piége, qui est farouche jusqu'à ce qu'il s'est apprivoisé. 

Fin' amors m'asegura 

De la fera biza.

B. de Ventadour: Tant ai. 

Pur amour me garantit de la cruelle bise. 

Fig. Per que m'etz vos tan fers ni tan salvatges?

La Comtesse de Die: A chantar. 

Pourquoi m'êtes-vous si farouche et si sauvage? 

CAT. Fer. ESP. Fiero. PORT. Fero. IT. Fero, fiero. (chap. Furo, fiero, farruco, ferós com lo llop de la capucheta o caperucita, salvache, cruel.)

2. Feramens, adv., cruellement, durement.

Plan e sospira feramens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème. 

Gémit et soupire cruellement.

ESP. IT. Fieramente. (chap. fieramen, furamen, farrucamen, ferosmen, salvachemen, cruelmen.)

3. Sobrefer, adj., très sauvage. 

Ja que sio sobrefers. Eluc. de las propr., fol. 259.

Quoiqu'ils soient très sauvages.

4. Fera, s. f., lat. fera, bête sauvage, bête féroce.

De serpens et autras feras habitada.

(chap. De serps y datres fieres habitada.)

Eluc. de las propr., fol. 158. 

Habitée par serpents et autres bêtes féroces.

5. Feram, s. m., animal sauvage, bête féroce.

Las bestias e 'ls ferams

Que, per set, gitavan grans brams.

(chap. Les besties y los ferams (afarams) que, per set, gitaben grans brams; gitá : expulsá, vomitá, traure, soltá, etc.)

Si del feram avez paor.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Les bêtes et les animaux sauvages qui, à cause de la soif, poussaient grands hurlements.

Si vous avez peur de la bête féroce.

6. Feroce, adj., lat. ferocem, féroce. 

De sancta Marta vos dic, que ven a Tarascon 

Per cassar et aucire I feroce dragon.

(chap. De Santa Marta tos dic, que va vindre a Tarascón per a cassá y matá un ferós dragó.)

V. de S. Madeleine. 

Vous dit de sainte Marthe, qu'elle vint à Tarascon pour chasser et tuer un féroce dragon.

CAT. Feros. ESP. Feroz, feroce. PORT. Feroz. IT. Feroce. (chap. ferós, ferosos, ferosa, feroses.)

7. Ferotgue, Ferogge, adj., féroce. 

Era tan grans e tan ferotgues.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 52.

Était si grand et si féroce.

Tan grans cas et ferogges que taurs, leos, elephans et autras feroggas bestias venso.

De cara plus ferogges.

Eluc. de las propr., fol. 163 et 70.

Chiens si grands et féroces qu'ils vainquent taureaux, lions, éléphants et autres bêtes féroces.

Plus féroces de figure.

CAT. Ferotje.

8. Feron, adj., féroce.

Lo feron Amalbec.

P. Cardinal: Sel que fes. 

Le féroce Amalbec.

9. Ferocitat, s. f., lat. ferocitatem, férocité, sévérité, courroux. 

Angels... contra 'ls malignes esperitz mostro ferocitat.

Denoto indignacio de coragge et ferocitat.

Eluc. de las propr., fol. 13 et 40. 

Les anges... montrent sévérité contre les malins esprits.

Dénotent indignation de coeur et courroux. 

CAT. Ferocitat. ESP. Ferocidad. PORT. Ferocidade. IT. Ferocità, ferocitate, ferocitade. (chap. Ferossidat.)

10. Feritat, Ferdat, Fertat, s. f., lat. feritatem, férocité, cruauté, sévérité. Lop.. pert sa feritat et audacia. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Lo llop... pert la seua ferossidat y audassia.)

Le loup... perd sa férocité et audace. 

Jorn de ferdat, jorn de pahor.

Contricio e penas ifernals. 

Jour de sévérité, jour de terreur. 

Ferabras d'Alichandre fo de mot gran fertat. 

Sarrazis lay avia qu' ero de gran fertat. 

Roman de Fierabras, v. 234 et 247.

Fierabras d'Alexandrie fut de moult grande cruauté. 

Il y avait là des Sarrasins qui étaient de grande férocité.

ANC. FR. Si ferit Meliatir... par telle fierté que... trencha jus.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 84. 

Deus leons vit de grant fierté.

Lai d'Haveloc, v. 421. 

Se attaignirent par telle fierté de lances qu'elles rompirent par pièces et par esclatz. 

Hist. de Gérard de Nevers, p. 120.

11. Ferocia, s. f., lat. ferocia, naturel sauvage, sauvagerie.

Taurs de India..., ligatz a figuier, laysho... ferocia.

Eluc. de las propr., fol. 259.

Taureaux d'Inde..., attachés à figuier, laissent... naturel sauvage. 

ESP. IT. Ferocia.

12. Ferezir, v., effaroucher, effrayer. 

Part. pas. Es l'arma marrida,

Tan trista es e ferezida.

Contricio e penas ifernals. 

L'âme est marrie, tant elle est triste et effrayée.

13. Feror, s. f., férocité, fureur, frayeur.

Venc vas lhui ab sa feror.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 28.

Il vint vers lui avec sa fureur. 

Als auzens y a gran feror.

Pierre d'Auvergne: De Dieu no. 

Pour les oyants il y a grande frayeur.

- Bête féroce.

Un desert plen de leos e de serpens e de ferors.

V. et Vert., fol. 50.

Un désert plein de lions et de serpents et de bêtes féroces.

14. Fereza, s. f., frayeur.

Agron gran fereza, que a pauc no yssiro de lur sen.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16.

Ils eurent grande frayeur, que peu s'en fallut s'ils ne sortirent de leur sens.

Si fos maritz, molt agra gran fereza. 

P. Cardinal: Ab votz. 

Si je fusse mari, j'aurais moult grande frayeur. 

CAT. Feresa.

15. Ferezos, adj., cruel, féroce. 

Lay si noyri gran temps uns ferezos dragons. V. de S. Honorat.

Là se nourrit long-temps un féroce dragon.

16. Ferienc, adj., bestial, charnel, carnassier.

Luxuria domda las ferrienchas pessas. Trad. de Bède, fol. 41. 

Luxure dompte les pensées charnelles.

17. Ferens, adj., féroce, carnassier. 

D' albanel, de gavanh, d'autres auzels ferens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De hobereau, de goëland, d'autres oiseaux carnassiers.

18. Esferezir, Esferzir, v., courroucer, effrayer.

Quan l' au K. Martels, s' esferezic; 

De dol e de mal' ira totz negresic. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 5. 

Quand l'entend Charles Martel, se courrouça; de douleur et de mauvaise colère devint tout noir. 

Part. pas. Penedens, vergonhos, esferzitz, temeros.

G. Riquier: Si m fos. 

Repentant, honteux, effrayé, craintif. 

CAT. Esfereir.

19. Esferar, v., effrayer, effaroucher.

Mas el m' oblida, e s' esfera 

Per autra de mi.

G. Figueiras: L'autr'ier. 

Mais il m'oublie, et s'effarouche pour une autre que moi.

Fig. Tolh joven

E l' encaus e l' esfera.

Giraud de Borneil: De chantar. 

Ote gaîté et la chasse et l' effarouche.


Fera, s. f., lat. feria, fête, solennité.

Mil messas n'aug, e 'n proferi 

En feras lum de cera e d'oli.

A. Daniel: En est son. 

J'en entends mille messes, et j'en porte dans les fêtes lumière de cire et d'huile. 

CAT. ESP. PORT. IT. Feria. (chap. Festa, festes, día feriat, ferial, festiu.)

2. Ferial, adj., férial, de férie.

Ieu vi qu' us jorns ferials 

M'era miellers c' us Nadals.

Giraud de Borneil: Si m sentis. 

Je vis qu'un jour de férie m'était meilleur qu'un Noël.

ANC. FR. Leur fait commencer leur tragicomédie par une procession fériale.

Satyre Ménippée, p. 353. 

ESP. PORT. Ferial. IT. Feriale.

3. Feriar, v., férier, fêter. 

Part. pas. A certan jorn, en temps non feriat. 

Los jorns feriatz. Fors de Béarn, p. 1079 et 1097. 

A certain jour, en temps non férié. 

Les jours fériés. 

Dia feriat o no feriat.

Tit. de 1291. DOAT, t. CLXXV, fol. 210. 

Jour férié ou non férié.

ESP. Feriar. IT. Feriare. (chap. fé festa; festejá, que tamé es cortejá.)

viernes, 16 de febrero de 2024

Lexique roman; Esculpir - Esmerillo


Esculpir, v., lat. sculpere, sculpter, graver.

Comandet qu'om esculpis... el mur o en la paret.

(chap. Va maná que se esculpiguere o esculpire... al muro o a la paret.)

Fetz una letra d'aur esculpir.

(chap. Va fé esculpí una lletra d'or.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 110.

Commanda qu'on gravât... sur le mur ou sur la cloison.

Fit sculpter une lettre d'or. 

Part. pas. Am las estorias esculpidas.

(chap. En les histories esculpides, grabades.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 200. 

Avec les histoires gravées.

CAT. ESP. PORT. Esculpir. IT. Scolpire. (chap. esculpí: esculpixco o esculpixgo, esculpixes, esculpix, esculpim, esculpiu, esculpixen; esculpit, esculpits, esculpida, esculpides.)

2. Sculptura, s. f., lat. sculptura, sculpture.

Ab torn pren figura o sculptura.

Marme... ha... per razo de sa durezza, a pendre sculptura et poliment dificultat. Eluc. de las propr., fol. 19 et 190.

(chap. Lo mármol... té... per raó de la seua duresa, dificultat de pendre escultura y polimén.)

Avec le tour prend figure ou sculpture.

Le marbre... a..., en raison de sa dureté, difficulté à prendre sculpture et polissure. 

CAT. ESP. PORT. Escultura. IT. Scultura. (chap. escultura, escultures; 

v. esculpí, picá pedra; escultó, escultós, escultora, escultores: picapedré, picapedrés, picapedrera, picapedreres; lapidari, lapidaris; marmoliste, marmolistes. Lo picapedré que va picá la pedra de la Pedrera de Gaudí, bon picapedré ere, de Pedralbes, pedres blanques.)


Escura, s. f., écurie.

Leibnitz, p. 57, dit qu'écurie vient de l'ancien allemand Schur, stabulum

animalium (all. MOD. Scheune; écurie : equus : cheval, caval, cavall, caball, caballo, cavalho; equino, &c.; el escudero, scutifero, se encargaba de (los escudos) los equus, equinos, etc.).

Li palhier,

Escuras e boals.

G. Riquier: Als subtils.

Les greniers à paille, écuries et étables à boeufs.

(chap. Les pallisses, les caballerisses y los corrals de bous.

ESP. Los pajares, las caballerizas y los toriles.)

2. Escuria, s. f., écurie.

O a l'escuria o al bual dels dichs habitantz.

Charte de Gréalou, p. 100.

Ou à l' écurie ou à l'étable à boeufs desdits habitants.

IT. Scuderia. (N. E. S. F. Scuderia Ferrari, ferrer, ferré, ferrero, herrero, ferrier, cavallino rampante, ferro, fierro, hierro, herradura, ferradura.)


Escut, s. m., lat. scutum, écu, bouclier.

Qu'en sion traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Que mille boucliers en soient percés. 

Per elms ni per escutz fendre.

P. de Bussignac: Sirventes.

Pour heaumes et pour écus fendre.

Fig. Non es als mas escut d'enjan.

Nat de Mons: Al bon rey. 

N'est autre que bouclier de tromperie. 

Sill qu' el mon dezemparat an, 

Et de bona fe fan escut.

(chap. Aquells que han desamparat lo mon, y fan escut de la bona fe. Giraud Riquier: Caridat.)

G. Riquier: Karitat.

Ceux qui ont abandonné le monde, et font bouclier de la bonne foi.

Orazo es bon escut. V. et Vert., fol. 86.

(chap. La orassió es bon escut.)

Oraison est bon écu.

Loc. S'ieu agues virat l'escut.

Bertrand d'Allamanon: Tut nos.

Si j'eusse tourné l'écu.

L'escut e'l basto vuelh rendre,

E m vuelh per vencut clamar.

B. de la Fon: Leu chansoneta.

Je veux rendre l'écu et le bâton, et je veux me proclamer pour vaincu.

M fetz escut de son ric mantelh.

Arnaud Daniel: Doutz braitz.

Me fit écu de son riche manteau.

ANC. FR. L'escut avirunerat tei.

Anc. tr. du Ps. de Corbie, ps. 90.

Pren escud e hauste. (N. E. asta, bâton, bastón, gayata, gallata.)

Anc. tr. des Ps., ms. n° 1, ps. 34.

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

(chap. Escut, escuts; escudé (com Paco Escudero de Feliciano Castillo, alias “feliz ano o felice ano 2025” o Sancho Panza de Alonso Quijano, alias “Don Quijote”); v. escudá, escudás : protegí, protegís, etc.)

2. Escut, s. m., écu, monnaie.

Escutz de Fransa que fet batre lo rey Charles.

(chap. Escuts de Fransa que va fé batre lo rey Carlos.)

Tarif des monnaies en provençal.

Écus de France que fit battre le roi Charles. 

CAT. Escut. ESP. PORT. Escudo. IT. Scudo.

3. Escudier, Escuder, Escuier, Scudier, s. m., écuyer, sergent.

Uns joves escudiers l'avia despieuzellada.

(chap. Un jove escudé la habíe desvirgat; pieuzella, pucella, pubilla, puella, donsella, virgen, verge, vergena, etc.) 

V. de S. Honorat.

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

Guillem era anat a sparvier ab un escuier solamen.

(chap. Guillermo (com mon nebot) habíe anat a cassá en esparvé en un escudé solamen; Wilhelm, William, Guillem, Guilhem, Guiem, Guillermo, Guillaume, y diminutius com Guillermet. La W del antic alemán, godo, se trobe al inglés modern. Wimara, Guimerá; Wifredo, Guifre; Walter, Gautier; etc.)

V. de G. de Cabestaing.

Guillaume était allé (chasser) à l'épervier avec un écuyer seulement.

Ni vollias esser chavallers avant qu'escuders.

(chap. Ni vullgues sé caballé abans qu' escudé.)

Trad. de Bède, fol. 80. 

Et ne veuilles être chevalier avant qu'écuyer. 

A Johan Fornel, escudier del comun.

Tit. de 1428, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226. 

A Jean Fournel, sergent de la commune. 

Si troba un cavalier o un scudier.

L'Arbre de Batalhas, fol. 246. 

S'il trouve un chevalier ou un écuyer.

Loc. Servirs qu'om no guazardona

Et esperansa bretona, 

Fan de senhor escudier.

B. de Ventadour: La doussa. 

Le servir qu'on ne récompense pas et espérance bretonne, font d'un seigneur un écuyer.

ANC. CAT. Escuder. ESP. Escudero. PORT. Escudeiro. IT. Scudiere.

(chap. Escudé, escudés; escudera, escuderes, ne ñan ben poques.)

4. Escudar, v., couvrir d'un bouclier, faire bouclier.

Fig. Domna qui d'autra s' escuda.

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Dame qui d'autre se fait bouclier.

ANC. CAT. Escudejar. ESP. PORT. Escudar. IT. Scudare.


Esglendillar (s'), v., s'égosiller.

E 'l rossignols s'esglendilla,

Rambaud d'Orange: En aital.

Et le rossignol s'égosille.

(chap. Desgallá, desgallás, esgallá, esgallás : desgolá, desgolás; paregut a engorgossá, engorgossás, pel fret. ESP. Desgañitar, desgañitarse

se encuentra “desgaliar” aquí https://derechosdelamujer.org/wp-content/uploads/2016/02/Boletin-Feministas-en-Resistencia-No-3.pdf )


Esguirar, v., déchirer, égratigner, estropier.

Desromp son vestir et esguira sa cara. V. de S. Honorat. 

Déchire son vêtement et égratigne sa face.

Part. prés. Esguirant et baten.

V. de S. Honorat.

Déchirant et battant.

2. Esguire, adj., déchiré, estropié. 

L'uns es casutz de roca, l'autre esguir' e rancs. 

V. de S. Honorat. 

L'un est tombé d'une roche, l'autre (est) estropié et boiteux.

CAT. Esguerrar. (chap. esgarrá, desgarrá; esgarrapá, esgarrañá.)


Eslabreiar, v., tomber, dégénérer, se délabrer.

Fig. Tant eslabre a chascus en bas, cant s' esleva plus alt.

Greument sorzem a las virtuz, e ses trebail eslabreiam als vices.

Trad. de Bède, fol. 35 et 44.

Chacun tombe d'autant plus en bas, qu'il s'élève plus haut.

Nous surgissons difficilement aux vertus, et nous tombons sans effort aux vices.

So que mov d'ergoil eslabreia tost,

Eschivar devem qu' el bes, que es e nos, non eslabreia en vizi.

Trad. de Bède, fol. 36 et 42.

Ce qui part d'orgueil tombe bientôt.

Nous devons éviter que le bien, qui est en nous, ne dégénère en vice. CAT. Esllabissar (N. E. de abismo, abyssus).


Eslanegar, v., tomber, descendre.

Part. pas. Son eslanegat, crucificant de rescaps lo filh de Dieu.

Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Hébreux. 

Ils sont tombés, crucifiant derechef le fils de Dieu.

Per la vous eslanegada ad el d' aquesta maniera.

Trad. de la 2e épître de S. Pierre.

Par la voix descendue à lui de cette manière. 

ANC. CAT. Eslenegar.


Esmai, s. m., émoi, souci, chagrin.

Sostener

Los paubres en lur gran esmay.

J. Estève: Planhen.

Soutenir les pauvres dans leur grand émoi.

Per qu' ieu deuria

Morir d'ira e d'esmai.

Pons de Capdueil: Qui per. 

C'est pourquoi je devrais mourir de tristesse et d'émoi.

Longa promessa m' es esmays.

Jordan de Boneil: Non estarai. 

Longue promesse m'est tourment.

ANC. FR.

N'avez-vous point de vos subjects esmoy?

Du Bellay, fol. 64.

CAT. Desmay. ESP. Desmayo. PORT. Desmaio. IT. Smago. 

(chap. desmay, desmays, v. desmayá, desmayás: desmayo, desmayes, desmaye, desmayem o desmayam, desmayéu o desmayáu, desmayen; desmayat, desmayats, desmayada, desmayades. De tan fé aná lo mall estic desmayat o esmayat, pórtam la bota de vi y les llenguañisses crúes o crugues, com les que se foten a Valjunquera. Hay vist una rata com un conill y me hay desmayat del susto.)

2. Esmaiar, Esmagar, v., chagriner, troubler, épouvanter.

Tot quant aug ni vei lo cor m' esmaia.

B. Zorgi: Mout.

Tout ce que j'entends et vois me chagrine le coeur.

Pois chascus s' encoreilha 

Del autrui joi e s' esmaia.

B. de Ventadour: Ara non. 

Puis chacun s'attriste et se chagrine de la joie d'autrui. 

Dis lhi: No t' esmagar.

Liv. de Sydrac, fol. 14. 

Lui dit: Ne t' effrayer.

Per que esmagas vos? 

Hist. abr. de l'ancien et du nouv. Test., fol. 35. 

Pourquoi vous troublez-vous ?

Part. pas. Magres si te et afanatz,

E tot jorn estai esmagatz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Il se tient maigre et fatigué, et tout le jour il est troublé.

ANC. FR. Dist li: Ne t' esmaier de rien,

Ge te conseillerai molt bien.

Fables et cont. anc., t. II, p. 95.

Nus fins amis ne se doit esmaier 

Se fine amors le destruit et maistroie. 

Le Roi de Navarre, chanson 21. 

Et de cela plus ne nous esmayons.

Clément Marot, t. II, p. 175. 

Et ne s'esmoye fors de tirer esguillettes, faire ballades, icelles chanter.

Les quinze joyes de mariage, p. 15. 

Si furent moult esmaié.

Ville-Hardouin, p. 44.

CAT. ESP. Desmayar. PORT. Esmaiar. IT. Smagare.


Esmaut, s. m., émail.

Denina, t. II, p. 346, dit: Esmalto, émail, pris de l'allemand schmelzen. (N. E. v. schmelzen : derretir.)

Ar intret en las cambras qu' eran penchas am flors,

E d'asur e d'esmaut e de mantas colors. 

V. de S. Honorat.

Alors il entra dans les chambres qui étaient peintes avec fleurs, et d'azur et d'émail et de maintes couleurs.

CAT. Esmalt. ESP. PORT. Esmalte. IT. Smalto. (chap. esmalt; v. esmaltá: esmalto, esmaltes, esmalte, esmaltem o esmaltam, esmaltéu o esmaltáu, esmalten; esmaltat, esmaltats, esmaltada, esmaltades.)


Esmerillo, s. m., émérillon. 

Esmerillo son de tres guisas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Émérillons sont de trois sortes. 

Loc. prov. Cuia ben penre d'aissi enan

Las grans aiglas ab los esmerilhos. 

Bertrand de Born: S'ieu fos.

Pense bien prendre d'ici en avant les grands aigles avec les émérillons.

CAT. Esmerenyon. ESP. Esmerejón. PORT. Esmerilhão. IT. Smeriglio, smeriglione. (N. E. falco aesalon, nisus.)

2. Esmirle, s. m., émérillon. 

Esmirle roen pus soven

Lurs pes qu'autr' auzel.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Émérillons rongent plus souvent leurs pieds qu'autre oiseau.

Falcos voladors

Esmirles prendedors.

Giraud de Salignac: Esparviers. 

Faucons agiles, émérillons preneurs. 

IT. Smerlo.

Esmerillo, s. m., émérillon.